Avui dir-vos que el carrer és com de mal dir,
perquè amb el fred que fa és l'últim que voldríem fer tots plegats,
però a vegades el carrer és l'escenari natural
per resoldre moltes qüestions, també per fer amics,
per fer vida social, per fer educació comunitària.
És el que fem cada dilluns aquí al matí de Tarragona Ràdio
i en col·laboració amb la Fundació Casal Lamic.
Xavier Saragossa, molt bon dia.
Molt bon dia, Iolanda. Com anem?
Benvingut. Bé, bé. Fresqueta, no?
És el tema de conversa.
Déu-n'hi-do avui, eh?
Per això dic que el títol del programa avui, diguem-ne que és molt bonic
i molt explicatiu, però avui al carrer jo crec que més aviat
sort que per fer aquesta tasca comunitària hi ha locals, centres cívics...
Sort d'això, però no tot s'acaba aquí, eh?
No, tot s'acaba aquí i això ho comprovarem avui, a més, amb l'Alba Zamora.
Alba, molt bon dia, benvinguda.
Bon dia.
Ella és cap de l'Ària de Lleure de la Fundació Casal Lamic.
Ve avui per parlar-nos de la gestió alternativa de conflictes.
Immediatament, això ho associaríem al jovent,
però jo crec que els que no som tan joves també hauríem d'aprendre.
Segurament, perquè al final, si no es resolen els conflictes com cal,
és que l'exemple que donem als adults a vegades no és molt...
En fi, deixem-ho córrer.
Alba, cap de l'Ària de Lleure.
Dins del que és la Fundació, què és l'Ària de Lleure?
I després entrem en el tema en particular.
Bé, és l'Ària de Lleure i Comunitat,
i és on trobem els projectes, diguem-ne, més històrics de la casa,
i que estan vinculats, bàsicament, a Camp Glà, no?
És on es troba el projecte de Centre Obert,
que és el que fa més anys que es porta desenvolupant a la Fundació.
És on trobem, bé, també els tallers oberts,
que és alguna experiència que s'ha fet en altres territoris,
perquè el Centre Obert es desenvolupa, bàsicament, al barri de Camp Glà.
Tallers oberts es portar, intentar portar una miqueta la metodologia
o la manera de fer del Centre Obert a espais on no arriben ofertes d'aquest tipus.
I, bé, sempre està una miqueta associat a que hi hagi finançament o no,
que es desenvolupi.
Bé, això és, diguem-ne, ja un clàssic, una variable
amb la que compteu habitualment en la tasca social, no?
Sí, per això t'he dit que aquest curs, per exemple, no hem fet res,
però que sí que ho tenim ahí per, bé, per qual cosa se pugui i poder-hi anar.
Diguem-ne, està tot preparat.
Efectivament.
Tenim dinerets, vinga, va, posem-ho en marxa.
Sí, sí, després també, bé, comptem sempre amb les col·laboracions
d'entitats que podem trobar al territori i pelante.
És que, de fet, penseu, històricament hem parlat alguna vegada,
la Fundació Casal Amic tira endavant, doncs, molts projectes.
Aquí els tenim damunt a la taula, amb els ja havíem parlat més d'una vegada
i, de fet, en parlarem en aquest espai, no cada dilluns,
però sí que anirem coneixent en profunditat cadascun dels projectes.
Físicament, tot això es desenvolupa, doncs, com bé deies,
en funció de la zona de la ciutat on treballeu.
Sí, bé, el centre obert, així la mama o el papa de tot plegat,
és el que es fa amb uns locals que hi ha a Camp Clar
i després, doncs, això, en funció dels tallers oberts,
en funció d'on se troba feeling en aquell moment,
on se troba que és més necessari anar-hi,
i, bueno, doncs, s'ha anat a la granja,
s'ha anat a la floresta, bueno, en funció.
I, llavors, dins de l'àrea també trobem...
Que és on treballa ella principalment.
Clar, clar, clar.
Dins de l'àrea també trobem els projectes d'educació de carrer,
que, bueno, doncs, hi ha el de peu de carrer,
que és el que es porta desenvolupant amb la metodologia actual des del 2005,
perquè sí que va haver, al curs previ, 2003-2004,
va haver un intent o el primer amago de fer intervenció a carrer,
i amb la metodologia actual, doncs, es desenvolupa des del 2005.
Bé, fem l'educació de carrer, vol dir que sortim al carrer.
Clar, jo ho recordo...
Avui, que fa fred, sortirem al carrer.
Jo ho recordo...
Efectivament.
Perquè alguna vegada havíem parlat i era, no, no,
quan anem al carrer no és un parlar, que ens fem els guais que som al carrer, no, no.
Literalment.
Ens posem les sabatelles, l'abric, i a fer toms.
Sí, bueno...
Com un itinerari, més o menys, que sabeu on hi ha nois i noies de determinades edats,
m'imagino que observar...
Com feu aquest programa?
Nosaltres el que tenim marcat són dos itineraris al projecte Peu de Carrer
i dos itineraris al projecte Fem Barri a Peu de Carrer,
que bàsicament estan diferenciats pel finançament i pel territori.
A Peu de Carrer, que és el primer que es va començar a desenvolupar,
passa per diferents barris de Ponent, diguem-ne que no s'arriba a les dues puntes, no,
a Icomari, a Bona Vista, no arribem,
i a Camp Clar s'encarrega només fent barri a Peu de Carrer.
Doncs és tindre dos itineraris a Camp Clar i dos itineraris a la resta de barris
i els desenvolupem el dia que fa.
Amb un horari determinat, a més a més, no?
Sí, en horari d'hivern, com és ara, estem sortint bàsicament de 5 a 7 de la tarda,
cada tarda, excepte els dimecres, que sortim a les 7 de la tarda i estem fins a les 9.
Sortiu amb parelles com la Guàrdia Civil d'abans?
Efectivament.
I com la Secreta, que és el gran bulo, hasta que no saben qui som.
Però no us disfresseu.
No.
Tot i que ja us deuen conèixer.
Tal qual, així anirem avui, no?
No, no us deuen conèixer, us deuen conèixer ja, lògicament, i això és bo ara.
És boníssim.
És boníssim.
És el que busquem.
Perquè, a veure, Alba, què us trobeu al carrer quan feu les rondes?
Doncs ens trobem de tot.
Nosaltres marquem els itineraris o estan marcats en funció d'on hem observat
o d'on hem detectat que s'ajunten des d'infants a joves, adolescents,
i si són infants moltes vegades estan en les famílies,
vull dir que estan marcats en funció per provocar l'encontre
o la trobada amb aquests grups, amb aquests xavals,
i el passar a ser un referent.
Però això, diguem-ne, que té una vessant preventiva,
de conductes de risc, per tant, jo m'imagino que quan vas pel carrer,
tots ho veiem, a qualsevol carrer de la ciutat,
sempre trobes situacions que són complexes.
Aleshores, vosaltres, què feu?
D'entrada, us acosteu a aquest grup,
i dius un grup de nens o de joves,
hola, soc l'Alba, tal, com funciona?
Bueno, moltes vegades és això, és estar-hi, sempre,
i provocar-ho, però...
I què feu? No teniu res a fer?
Voleu jugar? Voleu participar? Els oferiu, doncs, una alternativa?
Nosaltres sempre diem que l'objectiu principal del projecte
o dels educadors és fer de pont.
Sempre diem que ens agradava o que hem de fer de pont
entre els recursos existents, al territori o a Tarragona Centre,
i que puguin estar relacionats per cobrir necessitats
d'aquests col·lectius amb els que treballem
i que no sempre estan en connexió, no?
I sempre el que busquem és això, precisament,
el poder fer de connexió entre els xavals en què ens trobem
i els recursos que puguin necessitar.
Quines són les necessitats?
Doncs molt vàriament.
Pel que veiem, a veure, molt vàriament.
Dibuixem algun paisatge d'una tarda qualsevol, de les que sortiu?
Bueno, moltes vegades és simplement connectar
que existeixi una necessitat a cobrir en horari extraescolar
o de conèixer algun recurs.
Bueno, és que hi ha de tot, no?
Hi ha de posar en coneixença que existeix alguna cosa
que aquesta família necessitarà com a servei o com a...
Veieu, per exemple, un grup de canelleta petita
que aparentment podria estar malatesa.
Podria estar.
Per la seva aparència.
Podem arribar a parlar amb serveis socials,
per connectar casos, i també amb la família,
per dir-li, escolta, em pots anar a serveis socials,
perquè, tot i que sembli mentida, moltes vegades
aquesta connexió no existeix.
Ah, i on està?
I fins i tot desconeixen que existeix, potser.
I els dils i on està, i els estic dient jo
que el dia anterior he estat jugant.
Que ets del barri, vaja.
Sí.
Que ets del barri, ja.
I que si tres dies hem estat xerrant o hem estat jugant
i un hem fet intervenció, és que, bueno,
és d'esta manera, no?, que volem intervindre.
I després també, bueno, oferim, perquè sí que és cert
que tot i que volem fer connexió entre activitats
que es puguin desenvolupar a la zona,
doncs moltes vegades aquesta connexió també és difícil,
no es produeix, per molt que insisteixes
en que es pugui anar a un lloc o de més.
També, bueno, el que fem és portar activitats.
De tant en tant, bueno, doncs d'aquí, suposo que el mes que ve,
començarem una activitat al carrer, no?,
el que nosaltres denominem dinamitzacions d'espais públics.
Això vol dir que agafem unes maletes
amb la programació que haguem fet prèvia,
que fem la difusió, penjant cartells, donant flyers,
una miqueta perquè sàpiguen on estarem cada dia
i portem un plantejament d'oci
i a vegades d'oci i d'intervenció educativa
al seu propi espai.
Clar, hi haurà joves que estaran encantats de la vida
i nens, però d'altres que es mostren escèptics
i utilitzo una paraula, diguem-ne, molt inofensiva.
Reticents.
Reticents, escèptics, jo diria que es podrien plantallar
i no avui cotejar-te l'acció,
però sí, doncs, fer allò de...
Ah, on aniran aquí, a veure què ens veuen explicar.
Sí, sí, passa.
Pensem que hi haurà joves,
alguns que estan en una determinada situació
i, en el fons, aquests són els que convindria més
una intervenció, però a vegades són els més complicats d'arribar-hi.
Sí, però és precisament amb aquests reptes
on nosaltres ens sentim quasi que més motivats, no?,
també, i bé, i que també entendre, no?,
d'on ve aquestes actituds i, bé,
i el saber mantindre la possibilitat
que nosaltres estem aquí, no?,
i moltes vegades és simplement això, no?,
estar-hi.
L'Alba, els oients no la veuen,
però pel to de veu jo crec que poden imaginar.
Des que hem començat aquesta conversa,
que estem parlant d'una qüestió molt seriosa
i que per algun seria fins i tot molt dramàtica,
no para de somriure.
Amb la qual cosa, ja m'imagino que aquesta
deu ser una de les eines que utilitza, no, Javier,
quan surta al carrer.
Jo penso que sí, que...
Precisament té una cara absolutament positiva
i que només riu i això és fantàstic.
Deu ser una manera d'apropar-se, jo penso, també, no?,
de no ser l'impacte amb la gent
que us deveu anar trobant al carrer, no?,
una bona entrada, un bon somriure...
Sí, tot i així la de coses que t'haurà dit més d'una vegada, no?
Sí, sí, bueno, però el que et vull dir
és que moltes vegades és no clavar-te, no?,
en possibles situacions que et puguin ser,
o poden ser no tan agradables,
és no donar peu i en s'undemà tornes a estar
i tornes a estar com si allò d'ahir no hagués passat
i en el moment que t'ho hagi de comentar,
ja t'ho comentaré,
però d'entrada jo no vinc amb la predisposició
de recordar el que...
No substitueixes ni la família, ni els mestres,
ni els professors, és una altra cosa.
I en l'àmbit de l'educació o d'això,
o de l'àmbit social també es parla de parlar en positiu, no?
Sempre.
O sigui, no destacar el no, sinó millorem, no?
O busquem una proposta.
Sí.
I això també és interessant.
I l'oferir una constància, no?
És una feina de molta constància.
De formigata.
Home, hem d'intuir sobretot que el compromís és cert,
que no vas un dia i estàs una de dir, no, no.
Sí, precisament.
Aquesta persona es compromet, per tant,
ha guanyat la meva confiança.
Sí, precisament això és, bueno,
una baza, no?
Que sempre tenim i que per molt que tu avui hagis tingut un mal dia,
me diguis el que trobis que te sobré en ese moment i així,
no passa res.
Vull dir, jo demà estaré i, bueno,
pues poder jugar amb una estoneta pilota.
Sense rancúnia.
No passa nada.
Veus?
Per això saben resoldre els conflictes.
Sí.
Gestió alternativa de conflictes o,
com ho podríem dir de manera planera,
no us baralleu?
Ui.
Déu-n'hi-do, eh?
Bueno, la gestió...
És que ara tenim tendència, tots plegats,
a batejar les coses,
perquè a vegades el llenguatge no és gratuït ni inofensiu,
té un contingut.
Clar, dir que no us baralleu,
a fer una gestió alternativa de conflictes,
no sé si és un equivalent.
Jo diria que no.
D'acord.
Bueno, la gestió alternativa dels conflictes
parla o se li sobreentén lo d'alternativa
precisament perquè planteja una alternativa
a la gestió que surt ràpid,
que podria ser la confrontació.
Física o verbal?
Efectivament.
I llavors, el seu component d'alternatiu ve per aquí,
perquè planteja el diàleg, la comunicació,
com a eines per a resoldre conflictes.
Per tant, això ho feu de manera preventiva,
no quan hi ha el conflicte.
Bé, de les dues maneres.
Veritablement, la gestió alternativa dels conflictes
planteja la positivització dels conflictes.
Posem un exemple, Alba, si et sembla.
Un exemple més o menys real.
Bé, sí.
Bàsicament són actituds,
són eines que existeixen
i que tu pots fer anar.
Explica'ns l'última vegada
que has fet servir aquestes eines.
En quines circumstàncies?
En alguns perfils, més o menys?
Mare meva.
Em diràs que mai s'han de resoldre conflictes.
No, cada dia.
Cada dia, no.
Bàsicament és això.
T'has volgut a partir a un, no?
Sí, no, bàsicament és això,
que moltes vegades és la tasca de la sensibilització,
del poder transmetre que els conflictes existeixen
i que hi ha una manera de fer
que socialment ens diu
que els conflictes són alguna cosa negativa.
Moltes vegades és, bàsicament, xerrant,
poder plantejar
aquesta vessant positiva del conflicte.
Però dos no es barallen si un no vol,
sempre hi ha dues parts,
diguem-ne, que davant del conflicte...
Dos mínims.
No, no, però tu estàs, tu, com a tu,
perquè això funciona així.
Tu, Alba, per les circumstàncies que sigui,
al carrer, en un dels espais on feu una activitat,
sorgeix un conflicte entre dues parts,
ja siguin dues persones o dos grups.
Dos veïns.
Dos veïns, és que no parlem només de canalla,
parlem en general.
D'entrada has de posar ordre,
perquè t'escoltin.
Com ho fas això?
Insistint.
Insistint i fent servir la paraula com a eina.
No crigues més que ells perquè et sentin només.
No, a més és que és molt difícil,
dins de la perspectiva de la gestió alternativa dels conflictes,
poder intervindre quan un conflicte està en el seu moment àlgid,
que vol dir que és quan ha esclatat,
que és quan hi ha una baralla.
No intervens, doncs?
Sí, sí que intervens.
Separant-los.
Clar, separant-los.
Sí.
I bàsicament adreçant-los
que quan estiguin tranquils podrem xerrar de la situació.
I quan dura això, en temps?
És que depèn de la situació.
Depèn de la situació, no?
I sí que és cert que, bueno,
si s'intenta fer servir una eina dins de la gestió alternativa dels conflictes,
que és la mediació o així,
bueno, doncs han de ser casos i processos
que estiguin molt al cas de com ho porta cada persona.
Hem aconseguit que callin, d'acord?
Vinga.
Hem aconseguit.
Aleshores, es tracta d'esbrinar el motiu del conflicte.
Sí, sí, sí.
Si ells volen, sí, sí.
I si no, quin és el següent pas?
Doncs acompanyar-los en el propi procés, vull dir...
Perquè veritablement, si ens plantegem, bueno,
doncs això, l'intentar parlar o intentar fer una mediació i demés,
una de les principals característiques de la mediació
és que es pot produir si les dues parts volen.
i llavors, si no es vol o es fa una representació
que sí que s'està volent, no val de res.
Llavors, és, bueno, jo crec que una de les tasques més importants
que s'ha de fer en quant a la gestió dels conflictes
o la gestió alternativa, bàsicament, i ara,
és la sensibilització, no?
I el donar a conèixer.
Perquè, veritablement, socialment, no és una eina
que es contempli com a eina vàlida o molt utilitzada
per a resoldre els conflictes.
Se resolen d'altra manera
i, bàsicament, estem molt acostumats en aquesta societat
a que sempre hi ha un tercer que ens diu el que hem de fer.
Un profe, un papa, un jutge, un àrbitre,
sempre ens diu el que hem de fer.
I el plantejament des d'estar corrent
és precisament el contrari.
Parts us responsabilitzem,
sou vosaltres que heu de trobar una manera d'e, no?
És que penseu que estem parlant des de la perspectiva
de la tasca que fa la Fundació Casal Lamic,
però el que ens està plantejant avui l'Alba,
que és la gestió alternativa dels conflictes,
afecta a qualsevol col·lectiu,
independentment del seu estat econòmic, cultural.
Vull dir, al conflicte i a la pèrdua de papers,
diguem-ne que existeix a tot arreu.
Existeix, no?
I precisament és això.
I això és entrar en una capacitat de pacte,
en una capacitat de cedir.
I l'experiència que et diu, Alba,
anem aprenent mica en mica.
Doncs jo vull creure que sí.
Ah, sí.
Fantàstic.
Doncs jo vull creure que sí,
però que, per tot i això,
vull dir, la tasca important ara,
o la tasca important que nosaltres podem fer,
per exemple, en un projecte com el de carrer,
és precisament d'això,
de donar a conèixer,
d'anar evidenciant que aquestes eines són útils,
veritablement.
I, bueno, jo sempre dic, no?,
que només es tria entre el que es coneix, no?
Veritablement, si no coneixes
aquesta manera de fer,
no la faràs servir mai
i faràs servir les que coneixes, no?
En aquest cas, com el que és la tasca social,
les estadístiques i els números serveixen després
per fer informes i tot plegat,
però el que val la pena
és parlar més de qualitat que de quantitat.
Tu diries que, comenceu a veure,
en determinats col·lectius, no?,
nois, noies o veïns
que ja teniu un tracte habitual,
heu vist una miqueta l'evolució?
Heu pogut comprovar?
Doncs mira, fa un any,
doncs, aquests nois o aquestes noies
estaven tot el dia amb el crit,
amb la baralla,
continuen, però de tant en tant
sembla que hi ha una modificació
del seu comportament.
Bé, jo, per exemple,
en això, en el plantejament de dinàmiques,
de dinàmiques d'espais públics que fem,
bé, nosaltres tenim sempre,
portem unes normes que són molt bàsiques
i que si vols participar
s'han de complir.
Té un preu, participar?
No, no, no,
unes normes bàsiques de comportament.
No, per això que has de complir aquestes normes,
si no no en tens.
Ah, sí, havia pensat en preu econòmic.
No, econòmic no.
És a dir, el preu que has de pagar
és assumir, doncs, un compromís
de tenir un comportament determinat.
Sí, sí, sí.
I llavors, bueno,
en el cas, bueno,
jo estic en atenció directa
al projecte que es porta desenvolupant
des del 2007,
que està vinculat al Pla Integral de Camp Clar
i...
A peu de carrer.
A peu de carrer.
A peu de carrer.
És el fillet.
És el fillet de peu de carrer.
Llavors,
en l'atenció directa
que jo veig allà,
a les dinamitzacions,
per exemple,
és molt evident.
Vull dir,
vam començar
on s'havia de plantejar
i on havíem de fer
molta intervenció,
de molta insistència
del compliment
d'aquestes normes.
Ara ja les coneixen.
I jo no sé
si fora d'allà...
Però allà sí.
Però sí.
És com un entrenament, no?
Allà les compleixen.
Sí.
I jo soc capaç
de poder dir després
si aquí les has complert
jo sé que les pots
complir en altres llocs
o pots fer servir
aquestes maneres de fer
que allà te són útils, no?
Veritablement,
després hi ha el pas
que és un pas
que cal fer
des del que fem allà
al que s'ensenya a l'escola.
Si tu ets capaç
de fer-ho aquí,
això vol dir
que pots...
I veritablement
ho viuen com a útil,
ets capaç
de portar-ho cap
a la resta
dels espais
de la teva vida, no?
I aquí és on crec
que també s'ha de fer
molta intervenció, no?
És l'educació comunitària
i ho deia ara l'Alba.
estem acostumats
als nois, noies
que els hi diguin
els pares, els mestres,
els adults, els jutges,
els àrbitres,
una societat responsable.
Per això,
una societat responsable
és aquella
que no necessita
que ningú li digui
el que ha de fer,
que ho sàpiga perfectament.
Per això...
Que responsabilitza, no?
Clar,
per això esteu
els educadors comunitaris.
Per cert,
tu t'has barallat mai
amb algú?
Barallar-me
perquè tinc
una diferència d'opinions
cada dia.
Però ho gestiones
de forma alternativa, no?
Ho intento.
S'ha de practicar
amb l'exemple, segurament.
Alba Zamora,
de veritat,
un plaer
i ens encanta
perquè és la primera vegada
que ve aquest espai,
que és el tercer,
però no serà l'última
ni de bon tros
perquè és una part molt activa
de la Fundació
i de ben segur
que tornarà
i nosaltres estarem encantats
de conversar amb tu
i amb aquesta somriure.
Escolta,
aquest somriure que té
ho omple tot.
Alba,
moltíssimes gràcies, eh?
De veritat.
Javier,
ens retrobarem
la propera setmana.
I tant.
Tu no ets de barallar-te,
em penso.
Jo tampoc, no, mai.
Tu ets l'hombre tranquil.
Ballem,
ballem més que barallar-nos.
Doncs vinga,
doncs ho deixem així.
Moltíssimes gràcies.
Molt bé,
fins la propera.