M'agrada que hi hagi persones que et vinguin a dir que no et volen ni res
perquè diuen més el que volen i no et fa sentir viure.
Vull parlar de mà.
Doncs vinga, el carrer que és el que fem cada dilluns aquí a la sintonia de la Ràdio de la Ciutat
i en col·laboració amb la Fundació Casal, l'amic Jordi Collado, molt bon dia.
Bon dia.
Oh, i al carrer passen coses terribles, ara ho parlàvem, al carrer es viu una mena d'ensupiment, de depressió, de cosa.
No tant, no tant.
És un escenari horrorós, no, al carrer?
Si hem de creure tot el que ens diuen i tot el que manifestem sovint als mitjans de comunicació.
Això és el que ens volem fer creure, però jo no crec que estigui tan dolent de la cosa com ens volem dir,
però bueno, és part del circ, no?
Però clar, al carrer també es poden fer abraçades.
I tant.
Mantenint el decoro.
Bueno.
O no.
O no.
O no.
Aquesta és una altra.
Aviam, tot això és per explicar-vos i avançar-vos una iniciativa que aterrarà aquest dimecres
per tercer any consecutiu a la plaça de la Font de Tarragona.
Abraçades gratis.
Sí, és d'aquelles coses que encara no costen diners, però doneu temps, eh?
Que un dia o un altre segurament que també haurem de posar-li un preu i taxar les abraçades.
Ens acompanya Anna López, bon dia, Anna.
Hola, bon dia.
Ella és tècnica de risoterapia a la Fundació Casal, l'amic.
Vas fer moltíssima activitat l'any passat.
De fet, treballeu, com sempre, a la Fundació Casal Lamic treballa amb moltes persones i entitats i també treballa amb l'Anna.
Explica'ns una mica la teva experiència al Casal i després ja parlarem d'aquesta abraçada enorme i gratuïta que farem el dimecres.
L'experiència del Casal a mi em va ser molt profitosa en tots els sentits.
Primer, per treballar amb la Fundació, on hi ha un bon rotllo, impressionant, i amb el Jordi, amb l'Alba, amb la Mercè, amb tot l'equip, amb el Pedro.
Va ser molt maco.
Després, per conèixer un sistema de treball que sembla aparentment molt improvisat,
però, com deia una de les persones que més m'ha ensenyat professionalment,
la millor improvisació és la millor preparació, i així és com treballen, no?
I després, l'experiència d'anar per als instituts, treballar amb adolescents, amb gent jove,
l'experiència del riure, del contacte, de les abraçades, del cant, del contacte humà
i dels miracles que es van produir en alguns centres totalment espectaculars.
I hi ha de tot a la vinya del senyor, òbviament.
I en alguns d'ells era per llogar cadires del descontrol.
Però jo es veia una mica el tarannà, depenent d'aquell líder, d'aquell professor, d'aquell mentor que tenia el grup.
Aleshores, va ser una experiència molt maca treballant amb ells, amb la Fundació Casal l'amic,
i també la risoterapia en diferents centres d'aquí de Catalunya, de demarcació de Tarragona.
i de viure aquell moment, de dir, cada dia és una experiència diferent i a veure què m'hi trobaré avui, no?
Clar, fa molts anys quan es començava a parlar de risoterapia, a veure, no ens enganyem,
hi havia molta gent que no s'ho prenia seriosament.
Després, doncs, s'ha demostrat que aquí no estem, que la risoterapia no és una estoneta que busquem per riure
perquè alguna cosa ens fa gràcia.
Hi ha coses que no tenen cap gràcia i justament per això s'ha de riure davant d'això.
Estem parlant d'una autèntica teràpia de resiliència, de poder recuperar, doncs, estats molt difícils,
persones que poden viure situacions traumàtiques, persones que poden tenir, doncs, en el seu escenari quotidià
unes situacions molt difícils.
No es tracta que riguin de tot això, sinó que deixin anar, doncs, tota la seva atenció
i que intentin positivitzar, no?, tot allò que els envolta.
Aquest tema del riure és un tema molt seriós.
Fa poques setmanes vaig tindre l'oportunitat d'estar amb una molt bona amiga meva, amb la Cruci,
que va ser la dona que a Barcelona va, fa 15 anys, va començar a parlar de la risoterapia
com una teràpia quan ningú l'aprenia en sèrio, perquè el tema de la risa és una cosa molt banal.
A més, la gent que riu no se l'apren d'una forma seriosa, perquè, clar, si riu és que no és una persona formal.
Tot al contrari, té efectes meravellosos i, a més a més, la risoterapia pot curar traumes reals.
Jo t'explicaré una anècdota d'una experiència que vaig tindre fa anys, d'una noia que estava en una excursió
per la zona de Sud-amèrica, d'aquestes hores i hores amb les guaues en aquells autobusos
que passen per aquells cerros, per aquelles portalles, que no s'acaba mai.
I la noia tenia ganes d'anar a fer pis, però no parava mai la guaua.
Llavors li va demanar al conductor que, sisplau, si podia parar en algun moment,
perquè, si no, es feia el que es tenia que fer allà a la guaua.
I va parar, va sortir i quan va pujar dins del transport, tothom estava rient d'ella.
Aquella noia automàticament va deixar de riure.
Imagina't quin tema.
Aleshores, nosaltres ho vam treballar en teràpia individual,
amb diferents tècniques regressives, d'una hipnosis lleugera, relaxació, etcètera, etcètera.
Però la teràpia, la dinàmica del riure, va ser fonamental
perquè ella tornés a reconectar amb aquella nena
que havia perdut per un abús d'un col·lectiu d'adults.
Déu-n'hi-do.
Sí, sí.
L'Anna l'hauríeu de veure.
Riu amb els ulls, riu amb les mans, tot ella...
Tu rius sempre?
Moltíssim.
Sempre, sempre.
És a dir, i ara s'està petant, eh?
Sí, sí.
Aconseguiríem que estigués seriosa per un moment?
Sí.
La teva cara, no m'ho crec.
És bastant difícil.
No, mira, és que no pot ser...
A tu també et passa el mateix, tu sempre rius també, Jordi.
Bé, és part de la pràctica, suposo.
Sí, sí, fas molta risoterapia, tu, no?
Jo tota la que puc.
A veure, ella més, però tu també rius tota l'estona.
Jo intento sempre ser un riure.
És la cara seriosa.
Bé, algun cop, eh?
Bé, la foto del Facebook sí que té la cara seriosa.
Quina.
Però és cert, eh?
Diguem que no és un moment puntual i una teràpia,
sinó que per a moltes persones, com ara tu,
és una manera d'anar per la vida.
És una filosofia de vida.
Quan vaig estudiar fa deu anys, llargs,
la primera vegada que vaig arribar a l'escola,
que va ser a Barcelona,
he estudiat en diferents centres,
quan vaig veure com funcionava la dinàmica,
el primer pensament que vaig tindre,
aquesta gent està pirada,
estan completament bojos.
Després, amb el temps,
em vaig adonar que d'una forma totalment inconscient
començava a somriure i a enriure per qualsevol cosa.
I això s'ha format part ja d'un hàbit, no?
D'una situació innata amb mi.
I a més, les iaies,
les avis tan maquetes que tenim en els grups,
diuen, és que, no m'explico com ho pots fer, no?
Que estàs sempre rient i parlant a la vegada.
Però hi ha persones que els costa riure.
Que els costa molt, no?
Per moltes raons, segurament.
Potser perquè no els agrada la seva cara quan riuen,
potser perquè no li troben gràcia res,
potser perquè pensen que riure no...
Diguem-ne, se surt del perfil que han de projectar socialment.
No sé, moltes deuen ser les raons.
I se suposa que riure és com caminar, no?
Ho portem en el pack quan naixem, com plorar.
A més, som els únics certs de la creació
que tenim, aquesta capacitat de riure.
Les hienes, també, no?
Mala, és un altre tipus de riure.
És un altre tipus de riure.
El banco mundial, dices.
No, no, no.
Està no iran, no?
Jo parlava en allò, tu, nacional geogràfic.
Animals, animals, vale, vale, vale.
No et diguis economist.
Vale, vale, vale.
És veritat que...
Ara penso, a veure, animals que riguin?
Animals, animals, del reino animal, dic, eh, Jordi?
No, no.
Perquè dels altres ja hem perdut la regala i vendre.
Sí, de fet, sí.
Però per què hi ha gent que no, que li costa tant de riure?
Per tema d'inhibicions,
per portar una màscara amb la qual es troben molt identificats
el senyor seriós, el senyor de negocis,
la senyora executiva, etcètera, etcètera.
perquè hi ha una creença que, afortunadament,
cada vegada és menor,
que el riure i una persona que té un to vital elevat
i un optimisme no dona credibilitat,
tot al contrari,
habitualment anem a aquella botiga on ens tracten bé,
on hi ha un somriure, on hi ha una...
Cada cop es valora més, això, eh?
Moltíssim, moltíssim, afortunadament sí.
Aleshores, que es plantegin, no?,
el que passa realment.
Però fixa't que el tema del riure
o que una persona sigui optimista
o que tingui aquest to vital elevat
també té molt a veure amb la seva forma corporal.
Fixa't que els nens, quan riuen,
que són els mestres del riure,
que riuen més de 400 vegades al dia,
quan riuen fan ha, ha, ha,
i es mouen tots.
El riure ha de ser acompanyat per la part física.
Una persona que és molt rígida, també...
I piques amb les mans...
Ah, té un riure rígid.
És que se parte, no?
És que se tronxa.
Totalment, totalment.
Ai, amb ganes de riure, eh?
Que Maria...
No, aquest home també és el que riu.
Sí, també, també és el que riu.
Mira com és el que la peixera.
Deies ara, diu,
no, no, és que són persones
que els costa més riure,
expressar-se d'aquestes...
Són persones que,
per un nivell i un estatus social...
Jo no ho sé, Anna,
però a vegades no cal que sigui aquest paràmetre
el que impedeixi el riure.
Hi ha persones, per exemple,
que els agrada també,
té un posat com d'un cert victimisme,
que sempre es troba malament,
que tot els hi va malament.
Això és una plaga.
I aleshores els hi costa riure,
vull dir, calla,
que si riu, potser pensen
que m'ha deixat d'anar malament
i no en faran tant de cas,
perquè casos d'aquests també se'n troben, no?
Sí, serien com una mena
de vampiros psíquicos, no?,
d'alguna forma.
Hi ha un triangle
que nosaltres ensenyem en altres tècniques,
que és la víctima,
el castigador i el verdugó.
Al darrere d'una víctima
sempre hi ha un castigador
i després hi ha un salvador.
És a dir,
una persona que sempre està seriosa,
que, ai, pobrecita de mi,
que malament em va la vida,
i amb adot, totalment.
Al darrere té algú
que d'alguna manera la castiga,
però també té algú
que la vol salvar.
I això són triangles
molt nocius,
tòxics
i que t'enreden
d'una manera
la vida increïblement.
Riure individualment
o riure col·lectivament?
O cada cosa té el seu moment
i totes dues maneres
són necessàries?
Són necessàries.
Riure individualment
és fantàstic.
Riure d'un mateix
la millor medicina.
Treure les màscares
i saber que estàs interpretant
a cada moment de la teva vida personatges
és meravellós
perquè no t'identifiques amb res
i saps que a la mateixa vegada
ho ets tot.
Però el tema
de compartir en grup
és una qüestió
crec que totalment necessària
en aquest moment.
L'altre dia estava parlant
amb un grup
de les iaies.
Jo recordo la meva iaia
que em va criar de petita
que anava a la porta del carrer
a l'estiu
i amb les veïnes
menjaven síndria
i reien
i s'ho passaven bé.
La risoterapia
d'aquestes dinàmiques de grup
tenen aquest sentit
perquè hem perdut
el que era innat en nosaltres.
Ara que els americans
estan promovent
tant la risoterapia
el tema de les abraçades
tota aquesta història
nosaltres l'estem perdent
i és totalment innat
en aquest món
que tenim més llatí
més de la calor
més del flamenquito
de les nostres arrels.
Fixa't
tot això que ara apareix
en forma de teràpia
i com bé deies
que també es fa el màrqueting
i s'envasa
i es pot vendre
en definitiva
ens remet a la vida comunitària
que teníem dècades enrere
el que tu dius en aquesta zona
de les veïnes
allò d'abraçar-se amb la gent
era habitual
no com a teràpia
riure
les veïnes
les dones sobretot
que seien un tip de riure
que no s'ho acabaven
i unes picardies
que deien
i unes coses
tot això
que venia d'una manera natural
com que l'hem perdut
ara li hem de posar nom
i una mica
integrar-ho novament
en la nostra vida.
i abans al sal obert
s'escoltaven
com cantaven les veïnes
i com estava tot el dia
a la ràdio
és veritat
ara la gent ja no canta
a les cases
i qui ho canta
és mal espantar
sí perquè molesta
és contaminació acústica
contaminació acústica
poca broma
és cert
ara què ho dieu això
abans s'sentia molt
cantar a les cases
i ara la gent
no canta
tampoc
la cantoterapia
també haurem d'inventar
es venia vinculat
al món del riure
el sospir
allò
de quan en quan
quan estàs allà
ui que no puc més
imagina't
quin plan més bo
o la risoterapia
la cantoterapia
i la brazoterapia
i sospirar
i sospirar també és bo
i gemir
aquells gemidos
de ai
ah d'aquests
ai
meravellosos
d'aquests també
i de quan en quan
també plorar
és el que t'anava a dir
a veure
tot és natural
riure és natural
plorar també
per tant
exterioritzar les emocions
i escolta
això d'abraçar-se
diguem-ne
col·lectivament
això és un invent
dels australians
no tinc entès
i qui s'ho va inventar
com
tenim idea
de qui va tenir
la brillant
pensada de dir
podíem sortir al carrer
i abraçar-nos
tots plegats
va ser un home
que estava a Austràlia
no recordo el nom
però
abrazos gratis
Pono RG
està tota la història
que estava completament sol
i un dia
va trobar
la necessitat
vital
que algú li donés
una abraçada
i va sortir al carrer
de forma espontània
amb un cartell
i fins que no van passar
que dues o tres hores
no hi va haver cap persona
que li donés una abraçada
a partir d'aquí
va començar a córrer
com la pòlvora
aquest home
el van multar
diverses vegades
per escàndol públic
per portar aquest cartell
però demanava només
una abraçada
una abraçada
i a més posava gratis
i va començar
tot aquest moviment
va ser a partir del 2004
home
jo l'entenc
jo francament
surto al carrer
un matí
i trobo algú
amb un cartell
d'avui una abraçada
o abraçades gratis
jo no m'hi abraço
si no el conec
no tinc cap interès
en abraçar un desconegut
en principi
és normal que al principi
i no coneixen la idea
ningú se li acostés
sí
el que passa és que
jo si en trobés
aquesta situació
sí que l'abraçaria
primer me'l miraria
i li faria així
un gesto
i possiblement
sí que l'abraçaria
sí que l'abraçaria
sense saber-ne res
i si és una càmera oculta
una campanya publicitària
d'un refresc
i si no som multimilionaris
imagina't
és a dir
que ho mirem
però no ho mirem
si trobem algú
que porta aquest cartell
pel carrer
no vindrà d'aquí
una abraçada
realment és gratis
és de les poques coses
els gestos
i així de manera
més organitzada
com ho feu vosaltres
el proper dimecres
com funciona tot això
en realitat
jo vull esmentar
que la proposta
ve per la connexió
que hi ha amb l'Anna
per la companyia
que hi ha l'Anna
qui ho està organitzant
és l'Anna
a través de l'IMS
de l'Institut Municipal
de Serveis Socials
a través dels seus
grups de gent gran
que és on està treballant
tot l'any
les seves llaies
que ella diu
que més de seves
són d'altres familiars
creieu-me
i que una mica
és el plantejament
de sortir
d'una lògica diferent
la plaça La Font
és una plaça
on la gent a la nit
sí que riu molt
i sí que estan de tranguis
però durant el dia
és bastant difícil
veure sonriures agradables
al costat de la Casa Gran
llavors
sí que és veritat
que també és transformar
un espai vital
i important
de la ciutat
que jo suposo
que és també
on volen anar
Sí, sí, sí
una mica
és el que deia el Jordi
els grups
que tenim
de risoterapia
amb l'IMS
i amb el Departament
de Gent Gran Activa
agrupar-los
els que puguin
els que vulguin
els que li vingui de gust
i fer una mica
d'ecloenda
entre cometes
amb aquest acte
d'abraçades gratis
qui millor
que iaies
vindran altres persones
doncs amics
simpatitzant
d'altres cursos
de l'artideràpia
del xemanisme
però què millor
que les iaies
que ens donin
una abraçada
de iaia
d'aquelles de tota la vida
i d'aquells petons
que fan
i que te baven
tota la galta
sis petons
a la mateixa galta
i seguidets
que són meravellosos
i aquelles abraçades
de uau
a mi m'agrada molt
les iaies
doncs aquests petons
tampoc no se'n fan
d'aquests
de
després et faré
després et faré
uns quants
sí
fes-me
fes-me
jo crec que
tira com una mena
de cosa
de pols
aquí a estelar
a l'estudi
perquè quan estàs amb ella
no pots deixar
de riure
ni un moment
això és màgic
és cert
jo soc de riure
fàcil
també ho reconec
però
escolta
jo amb aquest nivell
no t'havia dit encara
això és perquè
no has sentit
algun informatiu
al matí
en fi
a veure
per tant
l'únic que hem de fer
és allà
i ens abracem
a qui vulguem
o a qui porti el cartell
no no
jo em poso pràctica
no tinguem un problema
portarem cartells
portarem cartells
aquelles persones
que ens escoltin
que portin un cartell
i que també vinguin
abraçades gratis
abraços gratis
dam una abraçadita
principalment abraços gratis
i aleshores
doncs
sempre es pregunta
a la persona
a la possible víctima
que ve
se li demana permís
i si diuen que sí
abraçar-se
és a dir
que si jo passo
per la plaça
algú se'm pot acostar
sí
i jo em puc negar o no
però en principi
qualsevol persona
que passi per la plaça
a aquella hora
és susceptible
de rebre una abraçada gratis
sí
home si és gratis
si no
ja t'ho penses
escolta
que ens toquem poc
ho dic amb totes les reserves
molt poc
cada vegada menys
sí
la veritat és que sí
i no ens mirem als ulls
i no ens olorem
que és bàsic
i no ens acariciem
i això és una mica
enrevesat
perquè estan sorgint
aquestes iniciatives
de versades gratis
de la risoterapia
de tots aquests temes
que treballen
la creativitat
el que crea vida
perquè
tenim que fomentar
la il·lusió
tenim que fomentar
una altra vegada
la xispa
i sobretot
tenim que
retrobar-nos
a nosaltres mateixos
no?
el que som interiorment
i totes aquestes qüestions
t'ajuden moltíssim
s'ha comprovat
que els orferinats
aquells dels països asiàtics
que hi havia
tants nens
i hi havia tants nens
aquells que no s'acaricien
que no es toquen
que només se li donen
de menjar
i es fa de quan en quan
alguna ullada
com si fos
un gos que està allà perdut
es moren
perquè no tenen
el contacte humà
per internet
circulen
dues bessones
que van néixer
de diferent manera
i una infermera
va lluitar
perquè estiguessin juntes
una abraça a l'altra
el contacte humà
és super necessari
i les noves tecnologies
ens estan ajudant
moltíssim
però també ens estan
refredant
en altres temes
avui en dia
cada vegada es coneix
més gent
a través de
de xats
de servis d'aquest tipus
per exemple
el meu fill
les seves relacions socials
de quan en quan
ens troben
però és tot
a través d'internet
jo recordo
que a la meva època
rambleà
ramble arriba
ramble abajo
i aquell noi
que m'ha mirat
i l'altre
i amb les pipes
cap a dalt i cap a baix
tot està bé
però amb una mesura
i necessitem molt
acariciar-nos
tocar-nos
mirar-nos
als ulls
i sobretot
humanitzar-nos
hi ha moltes persones
que si no tenen
aquest taranà
des de petits
vull dir
els costa molt
fer un petó
ni que sigui de cortesia
hi ha moltes persones
que tenen moltes dificultats
per mantenir
aquest contacte físic
amb altres persones
això és un fet habitual
començàvem una mica
parlant
de com va sorgir
la col·laboració
entre la fundació
i l'Anna
i parlaves
d'anar a instituts
de treballar
amb grups
que viuen
moments difícils
de conflicte
quan introdueixes
l'element
de la risoterapia
o altres teràpies
que pots aplicar
sobretot
en col·lectius
que estiguin
en risc social
que tinguin
problemes
són col·lectius
més difícils
en els quals
penetrar
amb aquestes
noves teràpies
noves velles teràpies
depèn
de diferents factors
hi ha
un que és el cultural
avui en dia
tenim
molts
nouvinguts
que venen
de diferents zones
de diferents països
i segons
en quin tipus
de races
t'has de anar
molt en compte
però el tema
del riure
és un idioma
internacional
per exemple
tu pots anar
al Japó
i no saber
res de japonès
i entrar en una botiga
i fer un somriure
i una rialla
i allòs comencen
com a anar
o sigui que partim
d'aquesta base
de què uneix
i que és un idioma
internacional
i a tothom
li agrada del riure
aleshores
el més important
és que hi hagi
un respecte
que hi hagi
una honestitat
per part de la persona
i sobretot
la predisposició
de voler compartir
perquè sí que
es posa l'etiqueta
o la marca
risoterapia
però no només
és la risoterapia
és abraçar-te
és fer-te en un moment
donar-te un petó
és jugar moltíssim
és cantar
és riure
òbviament
és fer tot
un tipus d'estratègia
perquè la persona
goce
amb totes les lletres
gaudeixi
d'ella mateixa
i es trobi a gos
amb ella mateixa
i mica en mica
doncs
un dia ha fet
alguna risoterapia
i durant la setmana
se'n recorda
i aquella estoneta
que ha fet
d'una hora i mitja
que és el que habitualment
dura un taller
ho va allargant
durant tota la setmana
i es van recordant
i va fent
d'aquell hàbit
que tenia de negativitat
un hàbit de positivitat
perquè ja està comprovat
a nivell
de cervell
que nosaltres tenim
un funcionament
que cada vegada
que hi ha pensaments negatius
es reforça més
les connexions neuronals
però si comencem
a pensar
de forma positiva
res tan senzill
com fer un somriure
ni que no tingui ganes
el nostre cervell
computa
tot aquell somriure
com a real
i aquelles connexions neuronals
positives
es van cada vegada
afiançant més
i les negatives
es van afluixant
es van ja
abolint
mica en mica
o sigui
que el tema
de tindre un to vital
bo i positiu
és una qüestió
d'egoisme
per estar bé
amb mi mateix
ni més ni menys
el tema de les teràpies
el tema de les dinàmiques
el tema del xamanisme
del budisme
és trobar-te a tu mateix
sigui amb el que sigui
si aquí hi ha algú i dius
mira
amb aquest diari
que hi ha sobre la taula
tu tindràs solitaria
bé
què més dona
o recitar quatre mantres
al dia
o riure
o una poesia
o cantar
o el que sigui
doncs hi anirem
hi anirem
quanta estona estareu
fins que s'acamin
les abraçades
no?
perquè això és il·limitat
per tant
l'Anna jo ja m'he dit
que tío bueno
que va ser por la calle
abraçada
ja sabia jo
que aquí hi havia
un component
les tinc amenaçades
no
ella deia
ella deia
no
els grups
els grups de risoterapia
no
les àvies
amb les que
sí
d'acord Anna
ja acabem de
és a dir
tota aquesta entrevista
que se t'ha vist el plomero
vaja
era per riure
i només des d'aquí
una salutació
si em permets
a la Célia
i al Toni
que són els tècnics
de gent gran activa
perquè han recolzat
tant la risoterapia
i a la mat
del centre cílic
Sant Pere i Sant Pau
perquè va ser
el primer en creure
i que en Pau Descansi
el Sebastià
que ell va ser
fa anys
5 o 6 anys
la primera persona
que a mi em va donar
una oportunitat
de començar a treballar
risoterapia a Tarragona
persona que creia
que això era possible
i ho hem vist que sí
i dimecres ho tornarem a veure
Anna
gràcies
de veritat
Jordi Collado
molt bon dia
molt bon dia
la propera setmana
tornem al carrer
amb un tema
que no fa riure
però molt interessant
és agradable
ja en parlarem
adeu-siau
és la una
a les notícies
gràcies
ficti
ficti
ficti
ficti
ficti
el
Està
xor