És l'aventura de la vida.
Comença el matí de Tarragona Ràdio, l'aventura de la vida.
Aquesta aventura setmanal que compartim amb totes i bona part
de les escoles de la ciutat de Tarragona.
Un espai que us arriba amb el suport de l'àrea d'ensenyament
i salut de l'Ajuntament, amb el suport de la Fundació Catalana
de l'Esplai, però insistim, sobretot amb la feina quotidiana
que fan a les escoles els mestres, les mestres i els alumnes,
treballant amb valors, treballant amb tasques de prevenció,
amb aquelles qüestions que són properes als nois i noies
de la nostra ciutat i que ells treballen i que un cop a la setmana
les posen aquí damunt a la taula per compartir-les amb tots vosaltres.
Avui, si no m'equivoco, i la Claus i el Francis,
que, com sempre, estan aquí silenciosos, però hi són,
si no ens equivoquem, el Claus, la Francis i servidora,
aquesta és l'última aventura de la vida del curs, diguem-ne, convencional,
amb els nois i noies de les escoles.
La propera setmana estarem al Teatre Auditori del Camp de Mar,
en el que és la festa del desè aniversari de l'Aventura de la Vida,
cinquià aniversari de l'Aventura de la Vida a la ràdio
i final de curs.
Serà un programa molt especial, en gaudirem.
Per tant, avui és l'últim programa convencional,
que de convencional, jo diria que en té poc, de l'Aventura de la Vida.
Avui ens acompanyen nois i noies de cinquè B del Col·legi La Salle,
de Tarragona, una altra escola veterana a l'Aventura de la Vida.
A la ciutat venen acompanyats del seu tutor, Ramon Àvila,
que com a vegades passa, i sovint passa,
doncs cedeix tot el protagonisme als seus alumnes,
que són la Laura Quiñones, l'Àngela, Patricia, Andrea, Laura Pinto,
Paula, Joel, Aleix, Carles, Ferran, David, molt bon dia.
Bon dia.
No hi són tots, eh?
Cinquè B, hi ha més alumnes,
igualment brillants i fantàstics,
com els que avui ens acompanyen,
però lògicament s'ha de fer una tria, tots no poden venir.
Jo crec que hauríem de, primer,
fer un aplaudiment ben fort als companys de classe
i després els saludem, qui us sembla?
Vinga, va!
Els saludem a tots, no?
Que estan escoltant.
però, per cert, Ferran, felicitats, que avui és el teu sant?
El 30.
És el 30, doncs felicitats.
El 30 de maig.
El 30 de maig, doncs felicitats,
però jo sé que voleu felicitar algú de classe, que avui fa anys...
Sí, a la Marina Matina.
Felicitats! Felicitats, Marina!
Té una edat que encara es pot dir quants anys fa, no?
Sí.
11 anys.
11 anys.
Aquesta edat encara es pot dir, oi que sí?
Sí.
I ja acabarem aquesta ronda de salutacions i d'alegria que ens envolta,
perquè el David...
Jo vull recordar que l'Aventura de la Vida l'estem emetent en directe,
que demà dissabte la podem tornar a escoltar, enregistrada,
i que en qualsevol moment es pot escoltar a través d'internet,
de la web de la ràdio, tarragonaradio.cat.
Això està bé que us recordi, però us recordo també per un fet puntual,
perquè el David...
Hola, David, bon dia.
Hola, bon dia.
És el primer any que està a Tarragona i ve d'un dels llocs més meravellosos del món.
I ho dic d'acord, perquè ell ho sap, que abans ho hem comentat.
Ve de Ferreries, de Menorca.
Sí.
I, home, vol saludar la seva gent de Menorca.
I ja que ho poden escoltar per internet,
doncs aprofitem que el saludin i en un moment determinat
sempre el poden escoltar.
David, quan vulguis.
Hola, companys i companyes de Ferreries, de Menorca,
de l'escola de Sant Àgueda.
Bé, que ho passeu bé.
Estàs aquí a la ràdio, no?
Estic aquí a la ràdio i m'ho estic passant molt bé aquí a Tarragona.
Et va bé per Tarragona?
Sí.
T'agrada?
Sí.
És que, clar, vens d'un lloc molt xulo, eh?
No ho tenia fàcil, Tarragona, per posar-se al nivell.
Ja.
Què enyores de Ferreries?
Què és el que enyores?
Tot.
Tot, no?
Va, mica en mica.
I una cosa que sí que tens, que és el mar.
Sí.
Eh, el mar no l'has perdut, que escolta, això és un gran què.
David, benvingut, eh?
Ni que hagi acabat ja gairebé el curs,
però de ben segur que podràs tornar a l'estiu
i veure els teus companys, segurament, eh?
A veure, heu treballat el tema de les barreres arquitectòniques.
Una miqueta va ser, jo m'imagino que quan treballeu
els temes de l'aventura de la vida,
és el vostre tutor que us pot proposar temes,
o sou vosaltres, són moltes maneres d'arribar a dir
treballem aquest tema i no pas un altre.
El tema de les barreres arquitectòniques va ser iniciativa vostra,
us ho va proposar el Ramon Àvila, el vostre tutor.
Com va anar?
Sí.
Va sorgir com un bolet, així a classe.
Sí, sí.
Molt bé.
Digues, digues, Ferran.
Quan va acabar el segon trimestre.
Quan va acabar el segon trimestre, vau triar un tema
i què us va semblar el fet de treballar això
de les barreres arquitectòniques?
Jo al començament no sabia el que era,
però de mica en mica, que no ho anàvem treballant,
ja sabia el que era.
Està molt bé, Ferran, aquesta apuntació,
aquesta apuntació que fas, perquè, clar,
en principi dius, barreres arquitectòniques,
probablement sigui un tema,
si nosaltres no tenim cap problema nosaltres directament
o algun familiar, a vegades no ens adonem.
I dius, home, no sé quin interès pot tenir aquest tema,
però després quan ho vas treballant,
jo m'imagino que del que pensàveu al començament
al que penseu ara ha canviat molt la cosa, no?
Sí.
M'imagino que sí, heu treballat moltíssim.
D'entrada, havíeu de saber, com diu el Ferran,
què era una barrera arquitectònica,
i suposo que heu anat buscant per algun lloc on trobar...
Laura, vols dir tu què és una barrera arquitectònica?
Laura Pinto, doncs vinga, tu mateixa.
Aquests obstacles que priven a les persones
amb discapacitats físiques i psíquiques
de desplaçar-se amb facilitat.
Com heu trobat aquestes definicions?
Què heu buscat a través d'internet?
A veure, comencem per aquí, tots anem parlant.
Patrícia?
Hem buscat a internet,
hem anat a donar una volta per Sant Peri i Sant Pau,
i hem treballat a classe molt.
D'això anirem parlant, Andrea.
Vols afegir alguna cosa més de la Patrícia?
No, la Patrícia crec que ho ha dit tot.
Ja ho ha dit tot.
Digues, Ferran.
A informàtica.
A informàtica.
Sí, jo a casa vaig buscar bastanta informació,
i a informàtica també.
I vas trobar moltes coses?
Bueno...
Et va costar trobar informació sobre les barreres arquitectòniques?
Bé, a dir, el...
El senyor Google es va portar bé amb tu?
Sí.
Bé.
Sí.
Bé.
Carles, digues.
A classe també tenim una...
I fem informàtica,
i el nostre professor ens va deixar buscar coses de les barreres arquitectòniques.
Clar, així treballeu tot una mica, com es diu ara, transversalment, és com es diu?
Sí, formalment?
Sí, em diu el Ramon que sí que es diu transversalment.
Andrea.
A la classe també, amb els companys que no han vingut,
i amb el professor, vam estar buscant barreres arquitectòniques
per on els minuts válits no podien passar i per on tenien dificultats.
Això ho anirem fent perquè, clar, a banda de buscar la definició pròpiament dita,
és el que ara apuntava l'Andrea,
heu anat treballant.
Ho anirem fent passa a passa, a veure com heu treballat aquest tema.
Paula, volies afegir alguna cosa.
I tu, Aleix?
Que jo també ho vaig treballar perquè ho vaig viure durant un temps que vaig estar en cadira de rodes.
Molt interessant, això que dius, perquè diguem-ne que un veu les coses ben diferents.
Laura Quinyones.
Que quan el professor i la classe vam buscar barreres arquitectòniques,
vam trobar més de les que jo pensava.
I no t'adonaves, no?, fent la teva vida normal.
Paula.
Vam veure que també que la gent que portava carret de nens
tenia que aixecar constantment el carret per poder passar de vorera en vorera,
perquè els pas d'avianants estaven en desnivells.
I a vegades tot això anirem fent cotxes que no aparquen en doble fila,
que es posen el pas d'avianants.
Comentava, Aleix, que vas estar en cadira de rodes,
que et vas trencar alguna cama, alguna cosa.
Sí, la cama.
Estàs bé ja, no? Et veig estupendo, vull dir que hi ha cap problema.
Coneixeu, teniu algun familiar, algun parent, companys o companyes de classe
que tinguin problemes de mobilitat, Ferran?
Hi havia un que conec de la colla jove que va fer castell
i es va donar un cop i ara va en cadira de rodes.
Que es diu com tu.
No, Jordi.
Es diu Jordi.
Em sembla que sí.
Carles?
Que hi havia un professor de gimnàsia, que és el nostre professor,
que abans tenia un problema de la cama i el van operar.
Aleix.
Que el meu avi es va quedar malalt i no podia caminar i va tindre que anar en cadira de rodes.
I tenia problemes? Tu recordes si tenia problemes? Sortia poc de casa?
O no ho recordes?
No ho recordo.
No ho recordes. Andrea?
Una amiga meva té un tiet que té una cama paralitzada i va en cadira de rodes
i el vaig anar a veure un dia amb la meva amiga i diu que té moltes dificultats
per poder passar els carrers, principalment per poder passar els carrers.
I principalment no només per les barreres arquitectòniques
que haurien d'eliminar les administracions, sinó també per l'actitud incívica de moltes persones, no?
Sí.
Això segur que ho trobaran. Digues, Ferran.
Ma mare fa poc que van operar dels lligaments i va ara amb crosses.
Amb crosses i això també és una limitació.
Clar, com a la teva mare, com a l'Aleix, hi ha persones que poden tenir una limitació temporal
per això que tens una caiguda, un trencament, però després hi ha moltíssimes persones,
moltes més de les que us podeu imaginar, que tenen una sèrie de dificultats
però que tenen aspiració de poder fer una vida al màxim normalitzada possible
des del punt de vista social, des del punt de vista laboral, des del punt de vista familiar
i treballen molt per superar aquesta dificultat física
però aquest treball a vegades no es veu compensat perquè tenen moltes dificultats
que els hi posem nosaltres, no?
La resta de ciutadans amb aquestes barreres arquitectòniques.
Laura Quiñones.
Que fa dos anys al meu pare li van operar de la ròtula
perquè fent un esport va fer una petada i doncs es va trencar la ròtula
i quan li van operar va ser un gran esforç per ell perquè no podia sortir al carrer i constantment.
Ferran?
Que bé, hem pensat en tota la classe que no sé, fer una dia de les barreres arquitectòniques
i...
Després parlarem de propostes i parlarem d'aquesta idea.
Digues, Carles.
Que la meva mare fa dos anys potser es va esquiar, es va trencar els lligaments creuats
i va tindre que estar un mes o dos a estirar del sofà sense sortir de casa.
I molts problemes per sortir.
Clar, fixeu-se de mobilitat física, de desplaçar-nos d'un lloc a l'altre.
Però hi ha moltíssimes barreres arquitectòniques que potser no són tan evidents.
Penseu en les persones cegues, per exemple, quan van als caixers automàtics, per exemple.
Penseu en cadires de rodes, caixers automàtics, a vegades no arriben al teclat dels caixers.
Persones cegues que a mi m'han explicat anècdotes com, per exemple, que la pantalla és tàctil.
És a dir, tenen pantalla, per una banda, amb reili, que poden marcar amb els dits,
però després els hi posen la pantalla tàctil.
Com poden picar la pantalla tàctil si no la veuen?
A vegades hi ha coses ben curioses.
Vosaltres us heu informat i heu observat.
I aleshores heu fet una llista de totes aquestes coses que heu vist.
Que les podríem anar comentant d'un amb un.
Què us sembla? Qui comença?
Tu mateix? Doncs vinga, Ferran.
Les persones cegues, dels semàfors, que no tenen soroll,
però també els veïns que estan allà,
doncs senten cada tres minuts el soroll i és una mica molest, no?
És a dir, que perquè les persones cegues puguin creuar al carrer,
està molt bé que els semàfors tinguin aquesta alarma.
Però que hi ha gent que li pot molestar?
Sí, perquè tot el dia...
Tu creus?
Què en penseu d'això?
Però abans hi estaven, no? I això del semàfors.
Clar, és que si no saben el temps que poden passar...
Home, molesta, clar, tots deu ser molests,
però si parlem compte de tots els sorolls que tenim a la ciutat,
creieu que si féssim una llista de sorolls molestos,
aquest seria un dels insuportables?
No.
Parlem, no ho sé, però què penseu, Laura?
Jo penso que el veïnat d'allà, jo crec que estaria una mica molest,
però per altra banda, les persones cegues i tot això,
doncs estaria molt bé, perquè sabríem quan podrien passar d'un...
Ah, si no, posen en risc la seva vida, no?
Ja.
Clar.
Ah, què més pensem d'això, Carles?
A l'estació de tren, els discapacitats tenen la dificultat màxima
d'accedir a l'andana central.
Hi ha escales, però són escales i ells no poden baixar.
Molt bé.
Mira, això que dius, Carles, és importantíssim,
perquè fa molts i molts anys que la ciutat de Tarragona
es reivindica que aquesta estació de tren,
per persones amb discapacitats, per persones grans, per a qualsevol,
no hi ha una rampa, tot són escales, imagineu-se pels equipatges,
és una situació lamentable.
i ja des de fa un quant temps, ho dic perquè ahir va estar aquí
on esteu vosaltres, l'alcalde de la ciutat,
que fa molt de temps que està treballant amb els senyors responsables
de l'estació, de dir, i sembla que va molt lent
i va molt a poc a poc, que properament solucionaran això,
perquè el que tu acabes de dir, Carles, en el cas de l'estació de Tarragona,
jo no sé si és el cas únic al país, però és una autèntica vergonya,
no sé què penseu.
Vosaltres heu anat a l'estació de tren?
Jo sí.
És que no hi ha manera, és a dir, imagines,
una persona amb cadira de rodes com ho ha de fer, per exemple,
o una persona gran amb una maleta, Carles.
Ha d'anar a trucar, ha d'avisar el senyor,
el director de l'estació,
perquè l'ajudi a passar per les vies,
perquè ells saben com passen els trens.
I creieu que això és normal?
No.
Perquè les persones que tenen discapacitat,
una de les seves grans aspiracions, lògicament,
com la nostra, és tenir autonomia.
Poder-se valdre per ella mateixa, no?,
que no hagi de demanar a un senyor que l'ajudi,
que l'hi faci.
D'aquí els senyals dels semàfors,
d'aquí, doncs, que no hi hagi aquestes barreres arquitectòniques.
David.
Altres barreres arquitectòniques són algunes voreres
que per les cadires de rodes són molt estretes
i algunes tenen un fanal a mig i no poden passar
i tenen que donar mitja volta.
Fanal, senyals de trànsit, això no ho sobta?
Sí.
Si em mira que hi ha llocs per posar fanals.
Sí.
Digues, Aleix.
Que a moltes tendes, restaurants i esglésies,
falta una rampa perquè hi puguin accedir.
Sí, sí, sí.
Els que són autònoms.
És veritat, amb les cadires de rodes,
aquí ho han explicat a vegades algunes persones
que van amb cadira de rodes,
i hi ha carrers sencers de la ciutat de Tarragona
en els quals no poden accedir a cap botiga
perquè no hi ha rampa o la rampa que ja és insuficient.
Paula.
Que alguns autobusos no tenen rampes
perquè els minusvàlids puguin accedir amb facilitat.
Ho heu observat, això?
Sí.
Hi ha alguns que sí i altres que no.
Jo he vist alguns autobusos que tenen com una rampa
que baixen un munt de minusvàlids.
I aquests deuen ser de transport especial, no?
Sí.
A lo millor, precisament per aquestes persones.
Laura Pinto.
Que a les perruqueries hi ha els centres de bellesa
que no tenen rampa.
És veritat, com si no s'haguessin també de fer les seves coses, no?
Això també heu observat vosaltres.
Sí.
Andrea.
A les tendes on s'ha de canar molt, per exemple,
a una penaderia o a una farmàcia,
no poden entrar.
En algunes no poden entrar, no hi ha rampa d'accés.
I han de buscar una altra que potser està més lluny, no?
Sí.
Segurament.
Patricia.
Els edificis de vivendes que hi viuen persones minusvàlides
i no tenen accés al carrer perquè no hi ha rampa a la sortida
i si són independents no poden sortir de casa sense ajudar.
Han de dependre d'algú per sortir de casa, per entrar.
Home, us imagineu vosaltres que cada cop que heu de sortir al carrer a jugar o el que fos
heu de trucar a algú perquè us tregui?
Pensem un moment.
A veure, fem una...
Àngela, immediatament et donaré la paraula.
Intentem fer un exercici.
Mental, eh?
Jo ja sé que és complicat, però per això teniu molta imaginació.
Imagineu que tots anem amb cadira de rodes, d'acord?
Sí.
I a quina hora es lleveu al matí?
A les set i mitja.
A les set i mitja.
A les set i mitja, i aquí no entrem al col·le, a les nou.
A les set i mitja.
Sí.
A les set i mitja ens llevem.
El que heu de fer és sortir del llit, seure a la cadira.
A partir d'aquí, tot el que feu cada dia.
Intenteu imaginar.
A veure.
Digues, Aleix.
Vestir-me.
Vestir-te.
Com ho veus, això?
Home, per ficar-me els pantalons és una mica difícil.
Bé, te'ls pots posar al llit, segurament.
No sé, més o menys dificultat.
Carles.
Es pot ser que has tirat al llit i a samarret també.
Penseu que podeu anar en cadira de rodes, o per exemple, que sou secs, o que sou sords.
Per posar, hi ha moltes discapacitats diferents, però aquestes, diguem-ne, que són les que, per generalitzar una mica.
Penseu a veure i imagineu-se les dificultats que esteu trobant.
Aneu repetint, ara esmorzo, agafo la motxilla, surto al carrer, vaig cap al col·li.
Intenteu imaginar cadascuna d'aquestes accions i a veure quins problemes trobeu.
Andrea.
A l'hora de rentar-se les dents, si estàs en cadira de rodes per alguna operació i l'aigüera és bastant alta, no arribes per rentar-te les dents.
Patricia.
Al sortir al carrer per anar al col·legi no pots sortir perquè no hi ha rampa.
Home, d'entrada, si no tens rampa, si no tens ascensor ja és una autèntica aventura,
però si no hi ha rampa has de comptar que el pare, la mare o algú us acompanyi.
Jo ja ara penso també per venir a treballar, que també deu-n'hi donar les dificultats que jo tindria.
Àngela.
que si ets gran i et tens de preparar la llet i la llet està en un precipici una mica alt, no pots arribar a la planca.
No arribes, no arribes.
Penso que era el Carles el que...
Que a casa dels meus avis és un pis i no... per baixar, a la planta baixa per sortir al carrer, no hi ha ascensor, només són escales.
Imagina't. I són persones grans, Ferran?
Era el pis de la meva àvia, fa poc, hi havia una rampa curta i en pendent, no?
I ara l'han fet més allargada i... com més llargueta i...
A mi m'han explicat els de Tarragona sense barreres, que a vegades veiem rampes i dius
no, però si Tarragona està plena de rampes, dius sí, però són rampes inútils per això que dius, Ferran,
pel pendent que tenen, que no serveixen.
Andrea, anem fent...
El meu bloc viu un discapacitat perquè té la meitat esquerra del cos paralitzada
i la té que acompanyar la seva mare i al baixar no hi ha ascensor, però no hi ha rampa per sortir, no pot sortir.
Imagina't, no pot sortir de casa i és la seva mare que ja... és que clar, a vegades no es vulgui, és que és impossible.
Àngela.
Que si vas al col·le i surts tu sola al carrer et trobes un munt d'obstacles.
Obstacles per tot arreu, clar.
Laura, Laura Quiñones, volies afegir alguna cosa en aquest sentit?
El bloc dels meus avis hi ha cinc pisos sense ascensor i doncs vam fer una denúncia uns veïns d'allà i que consistia en que
fiquessin ascensor perquè allà quasi tot són persones grans i doncs la meva àvia ara fa poc s'havia caigut i ja he d'anar en cadira de rodes.
Li costa molt caminar i els veïns de baix, de primer i segon pis, ell hi havia un quart, no volen ficar ascensor i ella sí que vol, però...
Però ells no volen i no volen i no volen. Si es trobessin en aquesta situació, potser ho haurien de manera diferent.
Que hem arribat al col·le ja, com hem pogut? Hem sortit esmorzats, ens hem vestit i tot i ens ha costat arribar al col·le?
Sí.
Sí, sí.
Perquè no veiem, perquè no sentim o perquè no podem caminar. I al col·le què fem? A veure, què fem al col·le? Comencem per aquí, Àngela?
Que si vols anar a jugar al pati tens més dificultats per passar-t'ho bé o jugar amb els altres.
Patrícia?
Que si hi ha, com hi havia en altres classes del col·le, que hi ha com una escala per anar al lloc on està la taula del professor, no hi pots anar perquè et cauries.
Ah, però és que els col·les no el vol estar. Tots els col·les estan igual en aquestes condicions, la majoria, per no dir tots. Paula?
Que al nostre pati hi ha escales per baixar-hi i si no vols anar per les escales, l'altre costat hi ha una rampa però que està com mal asfaltada.
Mal asfaltada, que caldria doncs arrenjar-la una mica. Carles?
Però això que diu la Paula, a l'altre costat del col·le, quasi a l'altra punta, hi ha una rampa que està ben asfaltada per accedir al pati.
Molt bé. Ferran?
Que al nostre col·le hi ha ascensors, però ara ja no funcionen.
No funcionen, no us els deixen pujar segons a quins alumnes.
Sí, però perquè...
No, home, perquè no anireu tots en ascensor, que teniu allò una edat per pujar escales, eh?
Sí.
Ara, un alumne que tingui discapacitat temporal o habitual, lògicament, farà servir aquests ascensors, d'això no hi ha dubte. Carles?
Hi ha pavellons que sí que tenen ascensors, però justament el nostre no en té, d'ascensor.
Andrea?
Que si, per exemple, un nen que va a segon va a un cadira de rodes i el seu pati és a terra, no pot anar molt bé al pati.
Això que comenteu és una situació que està generalitzada gairebé a bona part dels espais públics, ja siguin escoles o altres centres.
Hem passat el dia a l'escola i a la tarda, doncs, què fem a banda de fer els deures i tot això?
Anem a jugar? Ai, anem a comprar? Ai, que he vist un jersey i una samarreta? Com estem per entrar a les botigues?
Com entraríem? A veure, les botigues que habitualment vosaltres, noies i nois, compreu, creieu que podríeu entrar als emprovadors, podríeu accedir a la botiga?
Tot això ho podríem fer, Laura Quinyones? Visualitza una mica la botiga a la que vas habitualment.
Jo, a vegades, vaig al Carrefour i tot això, també vaig a algunes de Sant Pell i Sant Pau, que són molt bones algunes, i me'n recordo d'una que ara no em ve el títol.
És igual, així no els posem en un compromís.
Que hi havia dos esglaons molt grans i que una persona gran volia entrar i no podia perquè era molt gran.
Àngela?
Que en moltes tendències hi ha moltes escales i jo pediria a l'Ajuntament que posessin rampes per pujar i baixar.
Això ho haurien de fer les pròpies botigues, segurament, no? A més guanyarien clients.
Si ja només pensant en el negoci, imagina't. Andrea?
Normalment jo vaig a Sara perquè ma mare treballa allí i als emprovadors se pot entrar, però quan vols entrar en un en concret són molt estrets i no hi cap una cadira de rodes.
Sí, perquè rampes sí que hi ha en aquesta botiga que tu dius, jo m'he fixat. Paula?
Que al parc central les escales mecàniques, algunes, no són amb rampes i si ho són no es poden pujar perquè s'hi ha cap al darrere.
Hi ha l'ascensor. En aquests casos la gent pot utilitzar l'ascensor. Carles?
L'altre dia, fa d'una setmana, em vaig anar al Marlos a Tarragona a comprar-me unes sabates i hi havia un esgló d'un pa.
I no podia, clar, imagina't si haguessis d'anar amb cadira. Laura, Quiñones?
Que a mi una vegada estava, a mi em vaig caure i em va fer sang des del turmell fins la rotla més o menys.
Tenia tota la perna immobilitzada. I doncs la meva mare em va dir, Laura, tens que pujar fins al quart pis per anar a buscar la motxilla.
Imagina't, i el que tenies comparat... Ens havíem quedat amb l'Àngela parlant de tot això que us heu informat al llarg d'aquests dies.
i em penso que encara ens queden algunes cosetes. No, Àngela? Endavant.
Que a la platja no tenim constància que hi puguin haver llocs per a aquests col·lectius d'agents.
A la platja, jo no sé si... Potser m'equivoco, però jo no sé si durant l'hivern, no sé, però a l'estiu, a mi m'ha semblat veure com unes passarel·les, no?
A la Sabinosa i a la Rebassada. A mi m'ha semblat veure-les, eh? Tampoc no vull... Però jo diria que sí.
Per poder accedir fins a l'aigua, segurament, no? Digues, Àngela.
Jo crec que a la platja de Tarragona no hi ha d'això.
No? Vaja, no ho discutiria, però, Claus, a mi em sembla que sí, oi? La Claus també em deia que sí amb el cap. Carles?
A la Rebassada, que és un vic lló, al barri de la Rebassada, jo l'estiu sempre vaig a la platja de la Rebassada,
hi ha una passarel·la, però no arriba fins al mar. No arriba fins al mar.
Arriba fins al lloc que la sorra encara no està mullada.
Molt bé.
Sí, és més difícil.
Doncs molt bé, aquesta puntualització. És que jo havia vist les passarel·les, per això li deia a l'Àngela.
Jo no acabo de beure, però, clar, el millor és que no arriben fins a l'aigua. Aleix?
Doncs que hi ha moltes voregues que són estretes i, a més, el morro dels cotxes està per damunt de la vorega.
I és molt difícil que una cadira de rodes passi per allà.
I els passos de vianants també s'hi posen, a vegades. Joel?
Que els minuts vàlids, quan estan en un restaurant i volen anar a lavabo, els tenen d'acompanyar perquè no se poden...
Perquè no tots tenen. Hi ha restaurants que sí que tenen un lavabo especial, que es poden agafar, que és molt ampli, però hi ha d'altres que no. Paula?
Que això que parlàvem de les platges, a la platja que vaig jo, al Poblo en Vic, no hi ha cap mena de passarel·la i és molt llarga i hi ha moltes per anar a banyar-se.
Per tant, aquelles persones que vagin amb la cadira els costa. No poden arribar a l'aigua, segurament, no? Andrea?
Els passos de sebre també, com deies tu, hi ha cotxes mal aparcats, desnivells i normalment, fins que no s'hi fiqui una senyal o alguna cosa, hi ha excrements de gos sense recollir.
Home, senyal no cal, això està prohibit, això està malament. Per tant, i tu creus que canviaria l'actitud d'aquestes persones si hi hagués un senyal?
Perquè aquestes persones saben que no ho fan ben fet. Per ignorància no ho fan, ho fan perquè ho volen fer així, no? Tu creus que amb un senyal canviarien l'actitud?
No, jo crec que depèn de quines persones, no.
Patricia?
Que quan vam anar a fer una volta per Sant Pell i Sant Pau, el que sí que vam trobar va ser una rampa a l'oficina de Correus, que sí que hi podien passar, però la porta passava molt.
Sempre hi ha algun pero, però vaja, heu vist que hi ha llocs que sí que es fa bé, no hem de ser tan negatius, que falta molt per fer, però que algunes coses es van esmanant.
Laura Quiñones?
Jo me'n recordo que vam anar a veure, com ha dit la Patricia, al barri de Sant Pell i Sant Pau,
i vam trobar totes les coses negatives, ment 3 o 4 que... 3 coses eren els pas de Villanans, i una altra era un parc, la plaça Catalunya, que hi havia moltes tendes i hi havia un parc molt llarg, bastant llarg, que hi havia una rampa per entrar i una rampa per sortir.
I aquesta era de les coses bones, no?
Àngela, anirem cap allà ara.
Que en els caixers automàtics, alguns no tenen entrada directa.
Ah, i aleshores com ho han de fer? Difícil, no?
Le té que ajudar alguna persona.
Imagina't, vas a treure dinerets, com t'equivoquis de persona, i li diguis a un xori...
Què?
Quin embolic, eh?
Paula?
Que també vam veure entrades als jardins que podien accedir sols als virus válits.
Per tant, coses positives també, que es van arreglar de mica en mica.
Carles?
Que quan vam anar a Sant París i Sant Pau, la immensa majoria que vam veure a les cafeteries, no tenien els glaons.
Només en vam veure una de les que vam veure que tenia rampa.
Ferran?
Que hi havia filteries i floristaries també, que no tenien.
Que no tenien.
I és de necessitat.
David?
Que hi ha rampes, algunes, que estan molt empinades i quan es fiquen van cap a baix i de vegades es cauen.
Quasi és més perillós, no?
Sí.
Andrea?
Sí, hi ha una senyora gran que va amb cadira de rodes i volen anar a l'església.
En algunes esglésies no hi ha rampes i no pot pujar.
Heu observat que a les esglésies també hi ha aquestes dificultats.
Àngela?
Que en un edifici el professor i nosaltres vam preguntar a una senyora si en aquest edifici hi havia rampes per pujar i baixar.
I qui us va dir que...
Que no.
I que era una casa de pisos normal.
Sí.
Laura Quiñones?
Que jo crec...
Això és una proposta.
Que jo crec que el dia dels minuts vàlids, com ha dit un dels meus companys,
jo crec que una d'aquelles activitats seria fer uns muntatges d'audiovisuals apropiats a les escoles
per adonar-nos dels problemes d'aquesta gent.
Per tant, entrem ja en les propostes?
Eh?
Us sembla?
Sí, vale.
Vosaltres heu estat...
A veure, retrocedim una mica, heu observat, heu conegut què són les barreres arquitectòniques,
heu fet un treball de camp perquè no és només a través d'internet, que és una eina magnífica,
però s'ha de trepitjar el carrer i és el que vosaltres heu fet i ara tenim propostes.
A veure, d'una amb una i l'anem explicant una miqueta.
Comencem per aquí i farem tota la taula.
Vinga, David.
De fet, el dia de la necessitat a la Rambla, que hi hagi espectacles per les necessitats i per persones discapacitades.
I crear circuits especials per a aquestes persones.
Sí, circuits per cadires de rodes.
Ferran.
Jo faria com unes olimpiades que hi hagués enrere de minuts vàlids, bàsquet...
Que això existeix, els Jocs Paralímpics, però tu hi haus aquí a Tarragona.
Sí, a la Rambla.
A la Rambla.
Sí.
Doncs és una molt bona idea, no? Segurament.
A més, jo no sé si ho sabeu, però aquí a Tarragona hi ha molts esportistes Paralímpics
i alguns d'ells han guanyat premis importants, en esquí, en bicicleta...
No sé si ho sabeu, això.
Doncs n'hi ha i de molt destacats. Carles.
Com deia el Ferran, estaria bé fer un partit de bàsquet a la Rambla,
ficar dos ganastres i fer un partit de bàsquet amb els minuts vàlids.
Està molt bé, això.
Vosaltres sabeu que els secs juguen amb una pilota que du com una mena de cascabells?
No.
Hi ha campionats de futbol, de persones cegues?
No ho sé si.
Tu ho digues, Carles.
Jo un dia ho vaig veure pel Teledeporte, que eren tres jugadors de cada equip
i que un equip tirava la pilota i els tres jugadors de l'altre equip
es tenien que tirar cap al costat que ells...
Ells cadascú tenia un costat i es tenien que tirar cap al costat.
Una persona cega ha perdut el sentit de la vista, però tots els seus altres sentits estan magnífics,
per tant poden jugar a futbol i el que vulguin, com vosaltres, exactament igual.
Aleix.
Una proposta també, que fiquessin una rampa des de les escales de la platja
que arribés fins al mar, perquè es pogués mullar.
A totes les platges?
Totes.
Jo de totes maneres, això ho mirarem, eh?
I ho hauríem de mirar entre vosaltres i jo, però jo continuo tenint al cap
que quan arriba l'estiu, alguna vegada es fa una perllongació d'aquestes rampes que dieus,
però jo em penso que sí que es posa accés fins a l'aigua, eh?
Carles.
A la rebessada, com he dit abans, a l'estiu, però quan ja estem al mes d'agost,
que es prolonga més la passarel·la.
Clar, quan comença la temporada de platges, que a més a més comencen ja
estar els socorristes de la Creu Roja, és a dir, que oficialment sobre la campanya
hi ha vigilància i tot plegat, jo tinc la sensació que sí que es perllonga
perquè hi hagi un accés fins al mar.
Espera, acabem aquí i després tornem aquí, d'acord, Ferran? Andrea.
Vaig veure per la televisió que la selecció espanyola va jugar un partit de futbol
amb uns discapacitats que només tenien una cama, i jugàvem bastant bé.
Jugàvem, molt bé.
Àngela?
Que jo crec que la festa que ha dit la Laura Quinyones també devia ser
perquè ens adonéssim de la sort que tenim nosaltres i les dificultats o obstacles
que tenen els discapacitats.
Laura?
Que jo proposo també que hi hagués una brigada de l'Ajuntament
per ajudar algunes persones i per arreglar tots els pas de zebra
i perquè hi ha uns petits desnivells i tot això, que una mica desnivellessin.
És a dir, que es passegessin per la ciutat i allà on veiessin que hi ha aquestes mancances,
que hi hagués un equip especialitzat i que les arreglessin, no?
Aquesta seria una altra proposta molt interessant.
Laura Pinto.
Que podríem fer una brigada especial per part de l'Ajuntament per corregir mancances.
Això també és una mica apuntant i consolidant el que deia la Laura Quinyones.
Aleix?
També que fessin un distintiu, que enganxessin a la porta de les tendes
per saber si hi havia ajuda pels minuts vàlids en aquest lloc.
Està molt ben pensat, perquè potser algú entra a la botiga i després té un munt de problemes,
però si ja de la porta sap que aquella botiga li dona totes les facilitats,
doncs ja sap on ha d'anar i on millor que no hi vagi perquè tindrà problemes.
Ferran?
No podria ser un lloc a la platja per als minuts vàlids?
Tu creus?
No sé.
Vosaltres creieu que cal crear espais i coses especials pels minuts vàlids?
Sí, perquè...
O cal donar facilitats perquè visquin i facin una vida absolutament normalitzada com a la resta?
Perquè sí, els minuts vàlids són igual persones que nosaltres.
Per tant, en lloc de crear una platja per a minuts vàlids,
aquestes rampes que dèiem i aquests passarel·les per anar al mar,
doncs seria el més adient, no?
I que vagin allà on vulguin, no espais.
No sé, jo ho pregunto, no sé com ho veieu.
Creieu que a ells i a elles els aniria millor tenir espais propis per determinades coses?
O intentar que els espais comuns poguessin accedir amb normalitat?
No, primer o no segon? Què us sembla més adient?
Digues, Carles.
Com diu el Ferran, els minuts vàlids són persones igual que nosaltres
i tenen tot el dret a fer les coses que fem nosaltres.
I paguen impostos com nosaltres i poden gaudir de la ciutat exactament igual, no?
Aquí tenen mancances de cames o tenen problemes de...
Alguna mancança física.
S'ha tancat alguna verta i no poden caminar, però són persones igual que nosaltres.
Paula?
Que allò que em vaig passar l'estiu, alguns estius,
a les platges hi ha banderes verdes, grogues i vermelles,
i també ja la blava, que és perquè es puguin manjar els minuts vàlids,
però això són molt poques platges.
Laura?
Que a l'esplai de Sant Pell i Sant Pau, jo tinc un conegut que s'ocupa d'una persona
que és una mica... està malalta i també hi conec una altra persona
que fa un gran esforç perquè s'ocupa de dos nois invàlids,
minuts vàlids, perdó, que són... fa molt temps i a un li queda molt temps
i a ell es té que carregar tot el dia.
A veure, són situacions... A veure si ens adonem,
després trobem un munt de situacions properes a nosaltres.
A veure, digues, Àngela.
Que això és una idea, però que en la ciutat
hi ha hagut bústies municipals per depositar paperetes de denúncies
o sobretot...
De totes les propostes que heu fet, jo he vist aquí apuntada alguna coseta,
m'ha semblat veure així, d'Esquit Llevit,
que esteu parlant de, sobretot també, valorar l'esforç personal
que fan totes aquelles persones que tenen algun tipus de discapacitat
per tirar endavant, no?
Sí.
Heu pensat sobre tot això?
Sí.
Sí, sí.
Doncs ho posem de deures per un altre programa.
Què us em deia?
Escolteu, que heu après moltíssimes coses, no?
Sí.
Pel que hem vist, ha canviat una mica la vostra idea
d'això de què és la discapacitat de cop i volta
i després de treballar-ho, doncs Déu-n'hi-do, eh?
Ara, si sortiu al carrer i hi hagués alguna conversa amb algú
que sortís a aquest tema, podíeu parlar de tot.
I si veieu alguna persona que té alguna discapacitat pel carrer,
la mireu de manera diferent ara?
Què heu parlat i què heu vist els problemes que tenen?
Que abans, Carles?
No.
Diferent en el sentit que us adoneu dels problemes que poden tenir.
Sí.
No, no que discrimineu, que ja m'imagino que no ho fèieu
ni abans de treballar l'aventura de la vida.
Ja s'acaba el curs, eh?
Sí.
Què tal?
Bé.
Bé, molt bé.
Bé, i tots bé, eh? Tots bé.
Vamont, tots aprovaran, tots, eh?
Han fet molts colzes, eh?
I aquí jo m'agradaria preguntar, Carles, Fernan, Aleix,
com tenim el nàstic aquest cap de setmana?
Perquè sé que sou seguidors.
No sé com és el celta.
I què? Vau anar a veure el Cadis l'altre dia?
No, millor no.
No van anar amb un nàvi, que és molt furofu del nàstic,
però ja estan pipats.
A veure, jo els hi faig aquest comentari, i ara no m'estranya,
perquè quan han arribat ens han comentat que ells són oients
de les transmissions esportives de Tarragona Ràdio.
És a dir, home, doncs, si són oients i ho segueixen,
dic, calla, que els hi preguntarem per què deuen ser.
I tu, Carles, és nàsticero o què?
A vegades els veig, però no sé, no vaig, però els veig i els escolto.
Els escoltes a la Tere, segurament.
Els jugadors parlant o no parlen gaire.
Digues, Laura.
Que jo crec que en alguna festa del nàstic,
que crec que hi ha alguna,
que la mascota se m'ha corregut així instantàniament,
que la mascota, per fer una mica de gracieta,
per celebrar una mica el dels minuts bàlids,
manifestar-lo,
seria sentar-se en una cartella de rodes
i per deixar-se pel camp, no?
Una mica per...
Doncs mira, és una idea.
Sí, felicitat.
És una bona idea.
David.
Xerrant del futbol i dels minuts bàlids,
he pensat que hi ha grades dels camps de futbol
i hi ha minuts bàlids que no poden anar a veure el partit.
Però hi ha unes altres coses que estan a la gespa
i hi ha com uns seients per als minuts bàlids reservats.
Tenen espais específics per a ells,
perquè clar, és difícil accedir a les grades de segons quins estadis.
Que ens ha passat el temps, Àngela, digues,
ja gairebé estem al final.
Que jo en l'autobús, quan hem anat a la ràdio,
he vist un seient que hi havia solament per als minuts bàlids.
Exclusivament per a aquestes persones.
Sí, en l'autobús.
Sí, però penseu que a vegades, a veure, l'autobús no t'han descarat,
però no sé si us heu fixat que hi ha places d'aparcament per a minuts bàlids.
Sí.
I us heu fixat que allà aparca qui vol i quan vol?
Sí.
I si arriba el minuts bàlid amb el seu cotxe i no té lloc per aparcar.
No té lloc.
Molt bonic, tot plegat.
Carles.
Que la meva mare em va dir que si algú que no porta minuts bàlid,
que a part que en aquest lloc, però després la policia passa
i si veu que no porten, els hi posen una multa.
Home, doncs normal, no? És el mínim.
Paula.
Que hi ha gent que aprofita els carnets de minuts bàlids d'altres persones
i els fica a boca avall.
I els posen així, clar.
I mira, i així, si cola, cola, no?
El dia que els enxampen ja veurem.
Àngela, i després anem cap aquí.
Que el meu avi té aquest parc en un lloc d'aquestos
perquè és el pàrquings on té una...
I a vegades se'l troba ocupat o què?
Sí.
Sí, a vegades, no?
Ferran i Carles, i hem d'acabar,
que fixeu-vos, arriben les notícies d'aquí, no res.
Ferran, què volies dir?
El parc central sí que ho té, però hi ha altres que no, no?
No, no, però els carrers també n'hi ha.
Mira, aquí darrere, davant del Martí Franqués,
hi ha dues places que sempre estan ocupades
o sovint per cotxes que no són de minús vàlids.
Carles, no?
Havia vist un braç i com que s'ajunten tots per aquí...
Nois, noies, que acabem.
I heu triat una cançó,
allò no és la cançó del hit parell de la vostra vida,
però l'heu triat perquè justament té alguna cosa a veure
amb el tema que heu treballat a la classe
i que avui heu explicat als oients del matí de Tarragona Ràdio.
Què presenta la cançó?
Vinga.
Vinga, Andrea, tu mateixa.
El grup es diu La Casa Azul i la cançó és Jo Tambien.
La Casa Azul, Jo Tambien.
Així posem el punt i final
aquesta última aventura de la vida
als estudis de Tarragona Ràdio.
La propera setmana, més,
però des del Teatre Auditori del Camp de Mar.
Laura Quiñones, Àngela, Patricia, Andrea,
Laura Pinto, Paula, Joel, Aleix,
Carles, Ferran, en David, Ramon.
Moltíssimes gràcies a vosaltres
i als vostres companys i companyes de classe
que els hi podríem dedicar la cançó, no?
Sí.
Adeu, siau, bon dia.
Adeu.
Adeu.
Lo que tu suspiras por tener
lo que no te puedo dar
En el mar
todo es turbio cuando hay temporal
el oleaje no te deja ver
que la orilla está a llegar
Yo también
tengo sueños en mi corazón
Yo también
me enamoro sin explicación
Yo podría
ver que se parara el punto
si tú me dejaras
tan solo un segundo
de tu amor
mi amor está
Pero al tanto yo
me seguiría
la mejor estrella
yo te la daría
por ser la más bella
amor
Yo podría
darte todo el universo
todo el universo
para mí es pequeño
no lo ves
si tú no estás
yo muero nadie
más que yo podría
iluminarte y hacerte
que tú sintieras
como nunca el desamor
y el desamor
¿Quién será?
¿Quién despertará tu perpitar?
¿A quién entregarás toda tu luz?
¿A quién decidirás amar?
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit