Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És molt casamentera, aquesta noia!
Jo et diré...
Casamentera, casamentera!
Després te diré les veus!
Bueno, mira, anem a dir les pel·lícules.
Som!
Fins demà!
Fins demà!
Fantàstic!
Bona butaca, bona pantallota al Centre Cultural Pallol, a la plaça Pallol, a l'antiga audiència.
Con faldes i a lo loco.
Sentim una miqueta?
Anem a sentir una miqueta.
Sí, vinga, anem a mi.
Pagaremos la paga a favor de relámpago.
¿Te has vuelto loco?
¿Vas a apostar mi dinero a un perro?
Ganancia segura, me lo dijo Max, escuñado del electricista que acciona el conejo.
¿Y a mí qué me importa el conejo?
Fíjate, diez contra uno, mañana pagaremos a todos.
¿Y si el perro no gana?
¿De qué te preocupas? Este empleo nos durará mucho tiempo.
¿Y si no dura?
Jerry, pero ¿por qué eres siempre tan pesimista?
Dime, ¿y si te... ¿y si te atropella un camión?
¿Y si en la bolsa hay bancarrota?
¿Y si Mary Pickford se divorcia de Douglas Fairbanks?
¿Y si se hunde el puente de Brooklyn?
¿Y si el lago Michigan se desborda?
No mires, pero ya está aquí la inundación.
És un extractor de la pel·lícula.
Sí, això hem deixat una miqueta de...
Mira, això estan ells dos actuant,
aquest és Jack Lemmon i Toni Curtis,
estan actuant en una banda, en una orquestra,
a dins d'un local clandestí de begudes alcohòliques
amb el temps de la prohibició.
Llavors, quan diu, no hables,
però mira, està aquí la inundación,
acaben d'entrar ja un inspector jefe de la policia
i està esperant que sigui el moment oportú
perquè entrin d'una manera però avesalladora
tots els agents de la policia que estan esperant fora.
Déu-n'hi-do.
O sigui que la cosa és aquesta.
Mira, he tirat-te una altra.
¿Cuál és la sorpresa?
Ajá, aún no.
¿Cuándo?
Antes bebamos un poco.
Esto te hará salir pelos en el techo.
Nada de viviranzas.
¿Esta es una fiesta particular o puede un insiste?
¿Es particular? Por favor, lárgate.
Dolores, ¿tienes aún aquella botella de vermouth?
Sí. ¿Para qué quieres vermouth?
Con este whisky podemos preparar manhattans.
Estupendo.
Manhattans, pero a estas horas...
Dolores, trae la coctelera.
Oh, sugar, estás estropeando mi suerteza.
Bueno, aquí ja podem sentir que la veu femenina
és la de la Mary Monroe, eh?
La femenina sí, però l'altra semi-femenina
és la del Toni Curtis.
Tu sabies que amb la versió original,
amb la versió en anglès...
El Jack Lemmon, eh?
El Jack Lemmon, perdó, sí.
Tu saps que amb el Toni Curtis,
la versió original,
la veu de falset de dona no li sortia bé,
no se sentia, no tenia prou força per sentir-se bé.
I llavors vam fer una regla amb la seva veu original
i amb la veu aquesta,
i es va posar a la pel·lícula.
Llavors té una potència més audible.
I més forta, i més forta.
I amb aquesta escena, precisament,
amb aquesta escena, si algú la ve a veure demà,
ens n'anen contes, estan anant amb el tren.
Amb el tren, sí.
Estan anant amb el tren.
Sí, estan totes que anaven d'un costat a l'altre, sí.
Llavors, el Jack Lemmon està a la llitera de dalt.
Hi ha unes cortinetes,
que, esclar, pel passadís no puguis veure la persona que està dormint.
Quan la Marilyn Monroe agafa l'escaleta
i la repenge per poder pujar, enfilar-se,
està trepitjant les cortinetes amb l'escala.
Sí.
Puja, i al canvi d'escena,
les cortines ja no estan trepitjades.
D'acord.
O sigui, és allò, hi ha un gazapo, què sí, no?
Sí, exacte.
Són diverses escenes, saps?
I aquesta és una cosa de detall.
Doncs sentim l'escena per excel·lència.
Bueno, però descifraràs al final?
Home...
No, al final no el descifraràs.
No, home, però és que és una de les...
És la part més bona, no?
No, bueno, però, escolta...
No vols que la posi?
No, no, jo crec que no.
És que s'esperi molt ben fet, molt ben fet.
Ja està, ja està, jo no hi dis res més.
No hi dis res més.
Escolta, és lògic, eh?
No, no, home.
És que és la primera vegada que l'hem vist, aquesta pel·lícula.
Aquesta escena realment és molt divertida.
L'altre dia d'en passat, t'estic de cargó.
I quan s'acaba la pel·lícula,
una veu amb off diu, es prega amb el respectable públic,
que quan comentin aquesta pel·lícula amb les seves amistats,
no expliquin el final.
Perquè si no destrossen la pel·lícula totalment el que l'està veient.
Després hi havia les diabòliques, també.
Sombres acusadores.
Una altra pel·lícula que es va fer allà a les carreteres de Lloret de Mar.
Una pel·lícula que també està molt bé, que la tinc també.
O sigui que, bueno, doncs això són les pel·lícules que tenim.
I llavors el dijous, el vespre, tenim...
Ai, perdó, el dijous a les 6 de la tarda,
també aquí al Pallol, tenim dies de vino i rosa
i torna a sortir el Jack Lemmon,
el Lee Remy i Charles Bickford.
Doncs aquesta pel·lícula és una pel·lícula que és dramàtica,
és d'una persona, d'un empleat, d'oficina,
que comença a aficionar-se a veure, veure, veure,
i, doncs mira, agafa el bici de veure
i aquest és un dels problemes que hi ha amb aquesta pel·lícula
i que s'explica d'una manera fantàstica.
Una magnífica pel·lícula perquè no se la deixi perdre ningú.
Extraordinària, la pel·lícula.
Però el mateix dia, el dijous,
que s'emborratxa el Jack Lemmon amb aquesta pel·lícula,
el dijous al vespre, al cinema que es fa, a l'Antiquari,
passem l'última pel·lícula musical i és Fama.
O sigui, la primera pel·lícula que es va fer,
de l'any 1980.
Ai, si s'ho harem veient aquesta pel·lícula, no?
Que sortia aquella senyora que...
Aquí, perdona que et faci una petita interrupció.
Aquest començament d'aquesta pel·lícula,
aquest començament, si tu no saps de què és,
molta gent diria,
ah, això és de la Guerra dels Mundos, del disc La Guerra dels Mundos.
Què dius?
Té una semblança, té una cosa.
Té una cosa similar, similar, similar.
Comença així, però no de la pel·lícula en si,
és basada en la pel·lícula,
però que és un LP que va ser doble,
que aquí l'hem passat fa uns anys,
i el tornem a passar.
Sí, sí, sí, vam tenir l'oportunitat, sí.
I és una pel·lícula musical,
i un locutor va explicant tots els aconteixements
que passen amb la invasió planetària que veu la Terra.
Sí, sí, que va haver-hi aquell Ramon Mor
i que fins i tot va haver algun o un altre suïcidi
pensant-se que era la veritat.
El Songwell, sí, senyor.
El Songwell va fer una obra,
en fi, en alguna cosa tremenda,
i la gent es va pensar que era de debò.
Através d'una emissora de ràdio, precisament.
Exacte, perquè va dir el poder de la veu, no?
Sí, sí.
La credibilitat que tenia.
I de la ràdio, en aquell moment, és cert, és cert.
Bé, doncs, ara, després de tot això,
anem a parlar un momentet del dublatge,
del dublatge de Comfaldes i Aloloco,
aviam quines veus són les que...
Perquè, esclar, sempre sabem Toni Curti i Jarle,
molt bé, molt bé, però aquestes no són les seves veus.
No, no, no, qui són, de veritat.
Llavors, són veus espanyols que estan interpretant el personatge
i ho han de fer molt bé
perquè et sembli que siguin ells mateixos.
Sí, sí, sí.
Lluís Teruel, el nostre convidat excepcional,
és l'entès amb aquest tema dels dublatges.
Explica'ns el, Comfaldes i Aloloco.
Bé, de fet, en aquesta pel·lícula hi ha 23 actors de dublatge
i són pràcticament d'aquestos 23 actors
ja pràcticament 15 actors de primeres veus
en qualsevol personatge que doblen, no?
Com més el Joaquín Díaz, que és el Jack Lemmon en aquesta pel·lícula.
I, a més, trobarem que en Díaz de Vinor Rosa
li fica la peu al Roger Hernández,
que és el que li fica la veu aquí al Toni Curti.
O sigui, que serà molt bo perquè el que vinguin el dimarts
i el dijous diran, carai, que està bé.
Notarà un canvi, notarà un canvi.
El que passa és que la gent no s'ha fixat mai en aquests detalls.
O sigui, està el Roger Hernández, que és el Toni Curti,
està la Rosa Guiñón, que és la Mary Monroy,
està el Fernando Ioa, el James Stewart de tota la vida,
que fa el paper del Fleming III.
O sigui, hi ha l'Esceni Corselles,
el Alcea Fàbregas, el Felip Peña,
el José María Óbvies, el José Gómez de Vicente,
el Luis Posada, Mendoza,
una persona que està fa poc, fa doblatge,
que porta ja quasi 60 anys fins a doblatge.
Està el José Luis Sant Salvador,
extraordinari actor de doblatge,
extraordinari.
Està la Carmen Contreras,
que ara fa poc que es va retirar del cor de la ciutat,
perquè ja està en 80 i escaig d'anys.
O sigui, de fet, hi ha una...
el José María Angelat, o sigui...
Hi ha una sèrie d'actors espanyols tremendo.
Sí, o sigui, 23 actors dels 23,
quasi 18 actors de doblatge,
de primera línia.
Perquè realment és una pel·lícula divertida, musical,
o sigui, és un clàssic musical,
jo crec que és de la millor que s'ha fet en el cine.
No és que sigui pròpiament dit musical,
però hi ha una sèrie de números musicals,
aliens amb la construcció de la pel·lícula,
sinó que són uns números que venen bé
perquè ells són músics i, lògicament,
ha de sortir una música.
La trama és fantàstica, és divertida.
Continuament divertida.
De gánsters, de travestisme i de tot.
Perquè aquesta escena que parlàvem abans del tren
és divertidíssima, no?
Sí, és tot.
Perquè, clar, al Jack Lemmon, home,
li puja la...
Se li posa la Mary Monroa.
I a l'home li puja la temperatura.
Bueno, passant a l'altre,
que per mi poder, en interpretació,
poder estar, és insuperable,
que és la de Dias de Vino i Rosas,
on també tenim aquí el Roger Ionendres,
que fa de Jack Lemmon,
l'Alí Rèmic, que és la Rosa Guinyón,
el José María Óbvies,
que és un clàssic en tot el món del doblatge,
que és el Jorge Rigal,
d'aquelles pel·lícules dels anys 50,
de, a veure si me'n recordo,
de Les xicats de la cor roja.
Ja me'n recordaré.
Continuo amb el tema.
Surt l'Elsa Fàbregas,
torna a sortir el Corsellas.
O sigui, de fet,
en aquesta pel·lícula surt,
fixa-hi tu,
surt l'Ernesto Aura,
que l'Ernesto Aura,
doncs bueno,
als anys 60,
començament,
ja va començar a fer doblatge,
feia de galant
a la sèrie de teatre
que feien a l'UHF,
perquè abans era l'UHF,
ara és la de televisió espanyola.
Surt un actor,
que és l'Antonio Uranzo,
que és un actor
que feia molt de teatre
també en aquesta època,
en canvi,
ja va començar a fer doblatge.
És que, de fet,
dins del món del doblatge
hi ha una quantitat d'actors
que van fer doblatge,
allò que dius,
no m'ho puc creure,
doncs fixa-hi tu,
prestaven la seva veu
a un personatge
que, de fet,
ningú el coneixia,
però la veu la prestaven
que era la seva veu,
que ja dic,
que d'aquest de l'Antonio Uranzo...
Jo me'n recordo
de mamis i àvies
que estaven enamoradíssimes
de la veu de l'actor
o que els agradava l'actor
a través d'aquella veu
que sentien.
No de veritat,
potser de la pròpia veu
de l'actor
perquè no l'escoltàvem mai, no?
El Constantino Romero,
per exemple,
que ha sigut
l'actor de doblatge
que, a més a més,
va vindre de la ràdio,
que va fer un programa
inclús musicals
als anys començament...
Final dels 60-70,
començament dels 70.
Ha fet molts programes,
diguem,
de...
O sigui,
la Pàrida Nacional,
de concursos a televisió,
i era un personatge
que ja el coneixia
molt per la veu,
però realment,
com el Corsellas,
com el Miguel Ángel Valdivieso,
com el propi
José Luis San Salvador,
s'ha de reconèixer
que han tingut aquí,
ja et dic,
i no em cansele de repetir,
potser el doblatge
que es fa al món.
Es fa a Espanya.
N'han tingut la sort,
no?
De que s'ha cuidat,
s'ha mimat...
I et vaig a fer
la resposta d'allò
de 7 para 7...
Però fem una cosa,
espera, espera, espera.
Andrés,
tinc preparat també
un extracte
de la pel·lícula
de dies de Viniroses,
home,
ja que estàvem,
no?
Sentim, no?
També un trosset.
Vinga, anem-hi.
Traerme mantequilla
de cacahuete,
mantequilla
de cacahuete.
Talvez tenga razón,
dejémoslo correr.
Bueno,
pujant a l'ascensor,
ja que no ningú...
com n'hi ha...
I està la parella,
podríem dir,
pujant a l'ascensor
i està el noi darrere
i la noia darrere.
Tenen que les transmissions
que feia jo de les col·lícules.
Ara mateix que m'ha enganxat
just en el moment
que em pensava
que hi hauria
mateixa remeca,
però no.
Estan ells dos
que se miren i tal.
la seqüència
quan no hi havia diàlegs.
Ara la seqüència,
Andrés,
que estan tots
en l'ascensor
i ell està fent burles
per darrere.
Adiós.
Veus?
Adiós.
Adiós.
Veus?
Quin gran diàleg
que el que m'he arribat
a sentir, eh?
Sí, has agafat bon tram.
He agafat el tram,
podríem dir que pitjor
potser a tota la pel·lícula.
No, però l'ascensor
s'ha sentit el trull molt bé, eh?
A veure, a veure.
¿No iba usted
a invitarme a cenar?
Iba a hacerlo, pero...
Bien, pues,
¿por qué no lo hace?
El trabajo que tengo
con el señor trainer
terminará a las siete y media.
No me dará tiempo
de ir a cambiarme,
pero si usted conoce
algún sitio adecuado...
Parli, home.
Conozco ese lugar,
Plaza Pigal,
la veré allí a las siete y media.
Bueno, i ara hi han quedat, eh?
Ara ja està, ja està.
N'es tracta,
volíem escoltar una mica més
les seves veus.
Ja s'ha notat
la diferència de veu.
Normalment era la veu
de Mar Don Brando, eh?
En El Padrino,
amb el botín de la Bauti,
o sigui,
el Rogelio Hernández
pràcticament va doblar
totes,
quasi totes les pel·lícules
de sala comercial,
perquè jo insisteixo molt
que en sala comercial
eren uns doblatges
i quan sortien per televisió
era un redoblatge que es deia, no?
Que a vegades, en fi,
no arribava ni bé
i també ho heu de dir.
Sí, perquè a vegades
hem vist una pel·lícula
amb pantalla gran
o tens el DVD a casa
amb pantalla gran
o teníem l'OVH
en aquell temps
i el dia que te la passàvem
per televisió deies
eh, aquestes veus
no són les mateixes
del que jo tinc a casa.
Sí, sí.
Home, el mateix va passar,
si no recordeu,
i potser més aquí,
més actual,
amb el Homer Simpson.
Sí, exacte.
Que amb el Homer Simpson,
al principi de Homer Simpson
donava moltíssims capítols
va ser...
Digues, digues, digues.
Em sembla que era
el Carlos Rebilla.
Si no m'equivoco,
que va morir.
Que en vau descans
i, clar,
a partir d'aquell moment
van agafar un altre
de doblatge
i es va...
Hi ha un diferencial,
però, bueno,
la gent no s'hi fixa
en aquests temes
perquè, precisament,
la filla d'aquest Carlos Rebilla
també feia una veu,
diguem, dels Homer.
Però, bueno,
que és aquelles coses
que comentàvem ara,
no, Andrés?
Sí, sí.
Que, clar, la gent,
potser estem acostumats
al que dèiem,
amb el Marlon Brando
amb una veu.
Si li passa alguna cosa
o l'actor de rodatge
en aquell moment,
de doblatge,
millor dit,
està en una altra història
i ja no pot doblar-lo més,
clar, a l'hora de canviar
o busquen una veu
que s'assembli moltíssim
i que ningú noti el canvi
que moltes vegades passa.
Hi ha gent que s'hi fixa.
És més,
de la pel·lícula
que la gent se surt
de veure la pel·lícula
i diu,
hòstia,
aquella veu era important...
Malament.
Ja no va bé la cosa.
Saps què ho nota, això?
Sobretot els que són més grans.
que hem vist molt de cine
i que llavors anàvem molt al cinema
i ja memoritzàvem,
sense volguer,
molt subpuncient,
el to de veu
d'aquell actor.
Després,
a través dels anys,
aquestes pel·lícules
les han redoblat
i dius,
carai,
aquesta no és la mateixa veu
que tenia el Marlon Brando...
No, però normalment
la gent que assisteix
sobretot en aquella època al cinema,
quan la pel·lícula era bona
ni es fixava
de qui era la veu.
No ho detallava tant
perquè, a més a més,
a veure,
jo no he de fer feria...
No, no és que ho detallessin.
és que donaven la personalitat
d'aquella persona
amb visió
amb la mateixa veu.
Un dia farem una enquesta
d'aquest tema.
A veure,
seria bo que ho véssim al telèfon
i que la gent que els hi agrada...
Escolta,
vosaltres,
quan aneu a veure una pel·lícula,
fixeu realment en la veu.
No, la gent normalment
no s'hi fixava.
No, però això, de fet,
són detalls que la gent
no s'hi fixava
i menys en aquella època,
perquè mira,
a l'època del cinema
dels anys 30
que tu tinguis una pantalla
darrere
i sortia un lloguer
amb el tarzà aquell
del Johnny Heuss-Muller aquell.
O sigui,
la gent pensava
que tot era real.
Clar,
el temps ha passat,
la ignorància ja,
escolta,
tu i això...
S'han vist bassos trucatges
al cinema i tot.
Inclús això que has dit,
el detall aquest
de l'escala de la cortina,
la gent no s'hi fixava
en què hi ha.
És a partir d'un moment determinat
que la gent ja es fixa
en els contraplanos,
en els contraplanos que es diu.
I ara es busquen
especialment els gazapos.
Jo crec que
algun com un altre director
en posa més d'un,
perquè precisament això,
que és un altre contrapunt
de més interès
de cara a la gent
que pugui enganxar.
Jo un dia
ha publicitat gratuïta...
Digues, digues.
No,
dic que hi ha publicitat gratuïta
a través de les televisions
que busquen i sol.
Per exemple,
està clar.
Un dia haig de portar...
Hem de fer un programa
explicant molts d'aquests errors
que hi ha en pel·lícules
i coses anecdòtiques,
però en quantitat.
Però fem-ho, eh?
Quan tu vulguis.
T'en diré una
que em ve ara de memòria.
Saron Stone
va fer
Les mines del rei Salomón,
la versió aquesta segona.
Sí,
més moderneta,
diguem-ho així, sí.
I, esclar,
ella havia sigut
una don Nadia
en principi
i no hi havia manera.
I amb aquesta pel·lícula
se li va pujar
els fons al cap,
però, escolta,
hi feia anar de bòlit
a tot l'equip de rodatge.
I llavors hi ha un moment
en què hi ha una caldera
molt gran
que preparen els natius
per menjar-se'ls
amb ella
i amb el Richard Chamberlain
per menjar-se'ls.
Sí, sí, sí.
I va córrer una llegenda
que tots els personatges
maquinistes,
radiofonistes,
o sigui, bueno,
dels so tots
es van orinar
dins d'aquella caldera.
Perquè li caiguessin a sobre.
No, no, no, no,
perquè els posen a dintre
però no hi haurà.
Però, bueno,
però li cau a sobre la cosa.
No, no,
ells es posen dintre.
Calentat, calentat.
Els posen a dintre.
No, no, no.
Perquè la gent sàpiga
que aquest del Richard Chamberlain
que parlaves tu
és el del Pajaro Espino
de la sèrie de televisió.
Sí, que també va portar
molt de cua, eh?
Que estàvem tots enamorades.
Doncs resulta
que ells es van banyar allà,
saps?
I, bueno, escolta,
els d'altres se'n va ser bé.
Bueno, i això
es feia córrer
com un bulo, saps?
I resulta que al final
es va descobrir
que sí era veritat.
Era veritat.
Home, tu vas de punyada.
Que es va novinar allà dintre,
per, escolta, per ella.
Però, esclar,
aquí va haver injustos
paguen per pecadors.
Ja, perquè el Richard Chamberlain
va passar per allà
sense voler.
Un altre bulo
d'aquesta pel·lícula
de Com falta,
els yellow loco,
és que diuen
que el Toni Curtis
sempre deia
que fer un petó
a la Marilyn
era com fer un petó
d'Adolf Hitler.
I ell,
en una entrevista
que li vam fer
al principi dels anys 2000,
poc abans,
bueno,
va morir no fa gaire temps,
ell va desmentir això,
va dir que no,
que ell això
mai ho havia dit,
que algú
una miqueta sensacionalista
doncs devia col·locar-ho,
però que ell
mai havia dit
aquesta frase.
Amics,
és que avui
se'ns ha fet curtíssim,
jo no sé què ha passat,
però hem d'acabar aquí.
Bueno, doncs,
la setmana que ve
t'he de tallar això
que tu
que vam parlar
la setmana passada.
Doncs sí, sisplau,
i així comentarem
la situació
després de t'hermanes,
ja ho buscarem
i ja farem.
Andrés,
ens recordes aquestes pel·lícules
que podem veure aquesta setmana?
Sí,
doncs mira,
per demà,
demà a la tarda,
a les 6,
entrada totalment gratuïta
al Centre Cultural Pallol,
aquí al Cas Cantí,
a l'antiga audiència,
passem la pel·lícula
Com faldes i el loco.
I el dijous,
dia 24,
també a les 6 de la tarda,
entrada gratuïta,
lògicament,
dies de vino i roses.
I el mateix dijous,
el dia 24,
a la nit,
a l'antiquari,
final del segle musical,
amb la pel·lícula
Fama,
de l'any 1980.
L'entrada és totalment gratuïta
i sempre ho recordo,
la consumició
no és obligatòria
i si algú vol prendre alguna cosa,
els preu són assequibles
per totes les butxaques.
Molt bé.
Doncs, Lluís,
gràcies.
Fins la setmana vinent.
A l'últim programa
podríem quasi dedicar plenament
tota aquesta mitja hora
que tenim per parlar d'aquestes coses.
però si inclús obrir...
Això és un dia,
jo sé que és molt difícil.
Inclús obrir els micròfons
si alguna persona
té una curiositat
de saber
una veu de la...
En fi,
suposo que podries respondre,
a veure si...
A veure, a veure...
A veure si ara
jo m'erremullo aquí
i en cabat
m'he quedat penjat
perquè a vegades...
No, no, jo crec que
fins i tot podíem fer
una miqueta més especial
i aprofitar una miqueta més el temps.
Lluís,
fins la setmana vinent.
Molt bé.
Andrew,
Andrés...
Fins la pròxima.
Andrés i Andrés.
Fins la pròxima pel·lícula.
Gràcies.
Nos ho passem molt bé.
Acabem amb una banda sonora,
amb la banda sonora
de la pel·lícula Fem,
on hi havia cançons
tan boniques
també com aquesta mateixa.
Molt bonica.
Fins la pròxima pel·lícula Fem,
to guide me far
and shine me home
I'm all my own
When I'm down
and feeling blue
I close my eyes
so I can be with you
Oh, baby, be strong
for me
Baby, belong to me
Help me through
Help me need you
Until the morning sun appears
Making light
Making light
Making light
Making light