Tothom, un programa de Tarragona Ràdio,
on tots som iguals i alhora diferents.
Dilluns 10 de gener, molt bon dia.
Encetem aquesta segona edició del programa Tothom de l'any 2010,
de l'any 2011.
Mare meva, com estic avui, no n'agafo ni una.
Segona edició de Tothom del 2011.
Com dèiem, no hem tingut vacances.
Nosaltres continuem aquí, a la sintonia de Tarragona Ràdio,
la ràdio de la ciutat, al 96.7 de la freqüència modulada,
o si ens voleu escoltar a través d'internet,
a través de www.tarragonaradio.cat.
Encetem, doncs, com deia aquesta edició del Tothom,
un programa que el fa possible tècnicament el Lluís Gómez,
i que us parla el Miquel González.
Tot seguit, anem al sumari.
Tothom, un programa de Tarragona Ràdio,
perquè les diferències són d'allò més normal.
Avui al programa abordarem el tema d'una de les anomenades malalties estranyes
o malalties minoritàries, la síndrome de Txarge.
Comptarem amb el testimoni del pare d'una nena, l'Ariadna,
que ara fa un any, aproximadament, va néixer amb aquesta...
i se li va diagnosticar aquesta síndrome.
El seu pare, el Toni, ens explicarà com ha estat aquest primer any
i una mica quina ha estat la història.
Després ens traslladarem a Sevilla
per parlar amb el creador d'un joc accessible per a l'iPhone.
Es tracta del típic Buscamines.
En aquest cas, ara s'ha portat a la plataforma d'Apple
per fer-lo accessible.
I és que el Jonathan Chacon, amb qui després conversarem,
és el primer autor sec, el primer creador d'un joc sec
que ha aconseguit publicar-lo a l'App Store,
a la tenda de jocs de la companyia Apple.
Tot això serà després, cap a la recta final del programa.
Abans, però, deixeu-me que us recordi
la manera de posar-vos en contacte amb nosaltres.
Ne'n són tres, concretament.
El correu electrònic tenim aquesta adreça,
tothom.arroba.tarragonaradio.cat,
tothom.arroba.tarragonaradio.cat,
la pàgina al Facebook, a facebook.com barra tothom,
i també ens podeu seguir a la xarxa social Twitter,
al nostre perfil, al twitter.com barra tothom.tr.
Com dèiem, el sumari ara fa pròximament un any,
neixia l'Ariadna, la filla del Toni,
i la Susana, una parella de Vilaseca.
Fins aquí no hi ha res d'estrany,
si no fos perquè a l'Ariadna se li diagnosticaria
síndrome de Txarge.
Txarge són les cicles donades en anglès
per descriure alguns dels trastorns i defectes comuns d'aquesta síndrome.
A grans trets, la malaltia afecta la visió, el cor, l'oïda,
el creixement, entre d'altres símptomes.
Entre d'altres símptomes, volem dir.
Aquesta malaltia, aquesta síndrome,
es troba aproximadament en un de cada 10 o 12.000 neixements.
Es tracta, doncs, d'una malaltia minoritària,
de causes desconegudes,
i és molt difícil de diagnosticar.
Per parlar-ne, nosaltres hem convidat a Tarragona Ràdio
el Toni Linares, ell és el pare de l'Ariadna.
Toni, bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies, en primer lloc, per acceptar la nostra invitació
a parlar d'un tema que, en principi, no ha de ser fàcil, no?
Doncs no, no ho és gaire.
Com és la història de l'Ariadna?
Doncs, mira, l'Ariadna és una nena que està concebuda in vitro,
no té res a veure amb la síndrome,
la síndrome la pot agafar qualsevol persona.
Va néixer in vitro en la primera ecografia
que li van fer d'alta definició,
que li van fer aquí mateix, a Tarragona,
li van veure que tenia llavi l'eporí,
que és una malformació congènita de les més comuns que hi ha.
És simplement que el llavi no s'ha acabat d'unir
i te queda obert.
Te pot quedar obert per dos llocs, per un lloc,
inclús els casos més greus,
que és el cas de l'Ariadna, per exemple,
doncs el paladar el tens obert.
Te falta el paladar.
Llavors, arrel d'aquí,
vam estar mirant de Navall de Brón,
li van fer moltes proves, ecografies,
li van mirar el cor, li van mirar tot.
En principi només tenia això.
Quan va néixer, el metge es va donar compte
que l'Ariadna tenia alguna cosa més.
Tenia el cor, li funcionava malament,
perquè tenia un foradet a l'aurícola
i un foradet al ventricle,
que feia que el cor no li bategués correctament,
no tingués força.
La van derivar a Vall d'Hebron,
perquè va néixer aquí a Tarragona,
per cesària, a més a més,
i a la Vall d'Hebron la van acabar de diagnosticar.
Amb una setmaneta de vida ja la van diagnosticar
amb aquesta síndrome.
És una infermetat que és molt difícil de diagnosticar,
perquè a cada nen l'afecta d'una forma molt diferent.
Què és exactament el charge?
El charge són les sigles dels símptomes principals,
n'hi poden haver molts,
però bàsicament és afecció de la vista,
de l'oïda, del cor,
el desenvolupament neurològic,
diguem, mental,
i físic també.
Pot tenir moltíssimes coses més,
però les bàsiques més o menys són aquestes
que t'acabo de nombrar.
L'Ariadna té tots aquests símptomes
que has descrit de charge?
No, i és per això
que aquesta infermetat és tan difícil de diagnosticar,
perquè cada nen és diferent.
Hi ha nens que potser no tenen la vista afectada,
però sí que tenen el cor molt afectat.
I al revés, pot haver un nen
que tingui el cor perfectament,
però la vista fatal.
Llavors, l'Ariadna té alguns d'aquests símptomes,
però no els té tots.
L'Ariadna té una mica tocada la vista,
ella hi veu,
no sabem encara amb quina finesa hi té,
però hi veu força bé.
Té afectada l'oïda,
té una oïda que gairebé no hi sent,
i l'altra, doncs, que hi sent força bé,
hi sent bastant.
Té també una cardiopatia,
que ja està operada,
ja està solucionada,
i de moment, doncs,
el tema del llavi l'eporí.
Hem de comentar que l'Ariadna just ara fa poc ha complit un any,
un any que des que va néixer han canviat moltes coses, Toni.
Moltíssimes, moltíssimes.
Perquè, com em comentaves abans fora de micròfons,
doncs, això que en principi us diagnostiquen moltes coses,
algunes ja s'han solucionat,
altres queden per solucionar,
però com definiries aquest primer any
de vida de l'Ariadna?
Doncs ha estat molt dur,
ha estat molt dur,
perquè ja de principi,
quan neix i t'expliquen tot el que hi ha,
el món te canvia,
te canvia completament,
te destrossa.
Llavors, és quan necessites d'amics,
de família i de tot, no?
Clar, te pinten allí,
doncs, que el que has tingut no és un fill,
és un tros de carn, pràcticament.
No sentirà, no parlarà,
no farà res,
no tindrà malament el cap...
Clar, o sigui, t'espanten moltíssim.
Quan, després de tot això,
nosaltres amb el temps hem vist
que la realitat era molt diferent,
que l'Ariadna, doncs, hi veu, hi sent,
i tot el que tenia, doncs,
s'hi va anar arreglant, va avançant,
i que té aquelles ganes de viure,
i aquell aquell riure.
I veus que, doncs, que a poc a poc
va semblant cada cop una nena normal i corrent,
o sigui, no té tanta cosa,
com semblava en un principi.
Per quines fases, Toni,
passa un pare,
bueno, uns pares, tu en aquest cas,
i la teva dona,
des que li comuniquen aquesta síndrome
fins que comenceu ja
a veure, doncs, que les coses es van solucionant
i que, doncs, podrà tenir una vida,
més o menys,
no m'atreveixo a dir normalitzada,
perquè problemes, és clar, que n'hi hauran,
però, doncs, quines fases
passa un pare en aquest cas?
Òbviament, la primera és l'enfonsament.
El primer, t'enfonses
i has d'acceptar que és el teu fill.
Primer, és com si ho regecessis, no?
No és el meu fill, no el vull,
no vull saber res d'aquest tema,
però, clar, tu t'esperaves una cosa
i també una cosa molt diferent
i, a més a més, molt, molt dura
en tot el que hi ha,
doncs, imagina't, no?
És duríssim.
Després de la fase aquesta d'enfonsament,
comences, que quan has acceptat ja
que és el teu fill,
el que busques és el millor,
el que hi hagi,
hem de buscar el que sí,
és recerca,
recerca d'informació,
buscar algú que estigui afectat
pel problema que et pugui guiar una miqueta,
és cerca d'ajuda,
buscar ajuda i informació per tot arreu.
I un cop has passat aquesta fase,
és ja mans a l'obra, no?
Ja sé què té ma filla,
és ma filla,
i sé el que he de fer,
doncs, fem-ho, no?
Hem d'estimular, estimulem.
A l'hora de buscar informació
i de cercar ajuda,
us va ser difícil
o quin procediment vau seguir?
Jo, el primer vaig parlar amb el metge,
vaig intentar treure tot el màxim
d'informació possible dels metges,
que, ho he de dir,
es van portar molt bé amb mi,
però d'informació me'n van donar molt poca.
O sigui, és com si...
Perquè no la tenien
o perquè no existeix informació
sobre aquesta síndrome?
Una mica de tot.
O sigui, sí que hi ha informació
de la síndrome,
perquè és una infermetat
de les considerades rares.
És un de cada 10.000 naixements
del món.
I hi ha informació,
però la tenen els metges.
La informació que hi ha a internet
està molt, molt desfasada.
Hi ha casos de fa 30 anys
i no tenen res a veure
amb els casos que hi ha avui dia.
Avui dia hi ha de tot,
hi ha molts avanços
i hi ha moltes solucions
que abans no hi havia.
Abans hi havia nens
que morien per tonteries,
avui dia no moren.
I qui us dona ajuda, Toni?
On aneu a buscar-la?
Doncs internet,
aquest altre cop.
O sigui,
vaig contactar
amb una noia
d'aquí de Tarragona
que té un nen
que també està afectat.
I he de dir
que la conversa
que vaig tenir amb ella
per telèfon,
que de seguida
me'l va donar per mail,
o sigui,
no va tenir cap problema,
va ser molt, molt,
molt aprofitable.
O sigui,
em va anar molt bé.
Tot el que em va explicar,
perquè em va donant
una visió
de com seria el futur
de la meva filla.
Te va tranquil·litzar.
Exacte.
no sé exacte el mateix futur,
perquè cada nen,
com te deia,
és molt diferent,
però em donava una idea lleugera
de cop ara no aniria a les tiros.
I veient que ella era molt feliç
i que el nen era molt feliç,
perquè jo el sentia.
Estaven parlant per telèfon,
però el sentia per allà al darrere,
fotent guerra,
i estàvem tots dos parlant per telèfon
i estàvem rient.
I em donàvem molta esperança,
em va ajudar moltíssim això.
Això,
trobar informació per internet,
mira,
buscant per internet,
allò que vas buscant coses,
perquè jo anava buscant
per les diferents coses,
per la vida,
per la vista,
i en una d'aquelles
que anava buscant
blocs de discapacitat,
i tal,
vaig anar a petar,
no sé com,
al tothom.
I a partir d'allí,
va ser un correu
que ens vam conèixer.
Sí, és veritat.
A partir d'un correu
i molt bé,
o sigui,
òbviament també,
vaig parlar
amb una associació
que es diu Enafilapa,
que és l'associació
de fissures palatines,
perquè el llavi de porí
és una fissura palatina.
Aquesta gent,
doncs,
no tenien gaire informació
del tema,
però també me van ajudar
moltíssim,
tant en la fase inicial
de quan buscava informació
sobre llavi de porí
com després,
quan els vaig comunicar
que a més a més
hi havia més coses,
em van apoiar
molt,
molt,
molt,
molt.
I sobretot,
la família,
la família i els amics
han estat
imprescindibles,
imprescindibles.
La ONCE també,
de dir que ha fet
un paper molt,
molt important aquí,
des del primer moment
i sense jo demanar-ho,
han vingut a veure'm,
perquè ho fan així
a Vall d'Hebron,
cada divendres
hi ha una senyora
que és voluntària,
que es dedica,
doncs,
a veure si hi ha
algun nen afectat,
pregunta al metge
si pot parlar
amb els pares
i el metge
et pregunta als pares
si volen parlar
amb aquella dona.
Llavors,
aquella senyora,
si tu ho autoritzes,
parla amb tu,
t'explica,
t'ensenya,
a nosaltres ens va ensenyar
com havíem d'estimular
la vista de l'Ariadna
i gràcies a ella
i a tota la sèrie
de trucades
que va fer
aquí a Tarragona
perquè ens portessin
des d'aquí,
ja que érem des d'aquí,
doncs,
estem aquí
a la 11 de Tarragona
i la veritat,
fantàsticament bé,
estem supercontents
perquè ens estan ajudant
molt, molt, molt
a nivell psicològic,
a nivell d'estimulació
de l'Ariadna,
a tots nivells,
molt bé.
Toni,
ara mateix l'Ariadna
està bé,
ara què queda per fer?
Quin és el pròxim pas?
Doncs,
viure,
sobretot viure
i passar-s'ho bé
i disfrutar-la molt,
que és el que estem fent ara,
però, bueno,
a nivell de cirurgies,
doncs,
tenim el cor ja,
diguem,
operat,
reparat,
digue-li com vulguis,
vam estar molt de temps
a l'UCI
de Vall d'Hebron,
molt ben cuidats,
sobretot allà,
molt ben,
molt, molt, molt gent.
Un cop arreglat el cor,
vam començar amb la boca,
que ja és fisura palatina,
amb el llavi,
diguem,
partit en dos,
no sé com en diuen,
si és bilabial
o no sé,
una cosa així,
li van fer un costadet del llavi,
li van unir,
li van unir després l'altre costadet,
que van ser dues operacions diferents,
li van posar la geniva a puesto,
que és tota la mateixa operació,
i ara, doncs,
aquest any,
esperem, doncs,
que li facin
l'úvula,
que és el pala de tou,
i als tres anys i mig
li faran el pala de tou,
això quan a boca.
Llavors,
ell ara porta una tracheostomia,
deguda al problema de cor que tenia,
esperem que li treguin aviat,
i llavors porta una sonda nasogàstrica
per alimentar-se,
que ja li retirarem d'aquí molt poquet,
perquè li posaran un botonet gàstric,
perquè puguem començar a ensenyar-la
a menjar per boca normal.
Això són,
a nivell de cirurgia,
et podria parlar,
doncs,
en aquest any en tindrem dues,
que potser serà tot en la mateixa,
o sigui,
en una sola cirurgia t'ho fan tot,
perquè són intervencions molt senzilles
i molt petites,
llavors les fan totes en una sola,
i ja no tindrem cap cirurgia més
fins d'aquí dos anys o així,
que serà quan li faran el pala de tou.
Això,
pel que fa a la part més quirúrgica,
i ara cal esperar,
aviam com evoluciona aquest procés cognitiu,
i desvetllar
o treure la incertesa
d'aquest futur
que també ens comentaves,
no, Toni?
Sí,
ara amb el temps anirem veient
doncs,
quina és la capacitat d'ella,
no?
I si hi haurà un retras gran,
no hi haurà un retras,
perquè en el xarge,
malauradament,
al 90 i pico per cent,
hi ha un retras mental.
A vegades és tan lleu que ni es nota,
i a vegades és molt, molt profund.
En el cas de l'Ariadna veiem
que l'Ariadna no serà profund ni de lluny,
però hi haurà un retras,
òbviament hi haurà un retras.
Com veus tu, Toni,
el futur de la teva filla,
quin és el teu desig de cara al futur,
el teu desig i el de la teva dona?
El meu desig de la meva dona,
com qualsevol pare afectat,
és que es cureix del tot
i que tot anés bé,
però bàsicament ens conformem
amb que sigui feliç,
que és el que crec que en el fons
desitja qualsevol pare,
que el nen sigui feliç
i que tingui una vida plena,
que arribi a independitzar-se,
que es pugui valdre per si mateix,
això és el que ens agradaria.
Pensem que ho aconseguirem
i és una lluita que serà dura,
que ja ho està sent des del primer dia,
però estem veient que podem,
que tenim molta ajuda
i anant lluitant, anant lluitant,
estem aconseguint moltíssim.
Déu-n'hi-do,
el testimoni de lluita,
de superació,
en aquest procés de tan sols un any,
encara us en queden moltíssims
per davant,
per anar lluitant,
per anar superant,
també per anar ajudant altra gent,
perquè el fet de parlar avui
als micròfons de Tarragona Ràdio
segur,
de ben segur,
que també suposarà una ajuda
de cara a altres persones
que en aquest moment
es puguin trobar
en una situació pareguda
i desitjar-vos molta sort,
molt d'ànim,
que sé que en teniu
i com tu has dit,
ganes de viure,
per a tu,
per a la teva dona
i sobretot per a l'Ariadna.
Moltíssimes gràcies,
moltíssimes gràcies.
Sí, sí,
això anirem,
forts i endavant,
que és el que hem de fer,
sobretot si hi ha algú
que ens escolti
que estigui en una situació similar,
molt d'ànims,
molta força,
sapigueu que els nens
no són com els adults,
són molt,
molt,
però molt més forts
i són capaços
de superar-ho tot,
sempre que els pares
ens hi involucrem,
que això és molt important,
ens hem d'involucrar
i lluitar per ells,
lluitar ara que podem,
que quan siguin grans
no podrem
i sobretot
disfrutar-los
perquè el pin i el cap
són nens.
canviem totalment de tema
i us expliquem
que Apple posava aquesta,
doncs ara deu fer
aproximadament un mes,
posava a la venda
a l'iTunes,
el primer joc
per als seus dispositius
adaptat
per a l'ús de persones
amb discapacitats físiques.
El Buscamines Accessible
és una aplicació
creada per un equip espanyol
que ha adoptat
limitacions relacionades
amb la mobilitat,
la visió
i l'oïda.
El seu autor,
el Jonathan Chacon,
s'ha convertit
d'aquesta manera
en la primera persona cega
en dissenyar
una aplicació
per a Apple.
Amb ell
n'hem volgut parlar
als micròfons
del Tòthom
de Tarragona Ràdio.
Jonathan,
buenos dias.
Buenos dias.
El es el creador
de este Buscamines Accessible
que comentábamos
ahora hace un momentito.
Jonathan,
explícanos
cómo sale la idea
de crear un juego
accesible.
Pues,
te comento,
el pasado 2009
adquirí mi iPhone
y encontré
que era
de los primeros teléfonos
que cumplían
unos requisitos
de accesibilidad
suficientes
para una persona ciega
sin necesidad
de incluirle
ningún software especial
o algún tipo
de adicción
y me pareció
una idea estupenda
de que una gran empresa
como Apple
se preocupase
de esas características
de la accesibilidad
como sello de calidad
e incluirlo
sin necesidad
de más gastos
y demás.
Y encontré
porque muchas
de las aplicaciones
eran accesibles
y demás.
Vamos,
muy bien,
muy buena experiencia,
pero en el ámbito
de los juegos
vi que había poquísimo
y casi nada
completamente accesible.
Siempre había
alguna que otra carencia
y una pequeña excepción.
Me puse en contacto
con varios desarrolladores
y grupos de desarrollo
para esta plataforma
y bien me decían
que o era muy complicado
hacer algo accesible
o que directamente
no se podía
y ya fue cabezonería mía
de demostrar
que sí se puede hacer
un juego arcade
o de tablero
o de forma accesible.
El tener una pantalla
táctil accesible
pues permitía
mucho juego
o mucha versatilidad
para nuevos interfaces.
Además,
cuando hablas
de juegos accesibles
no te refieres
solamente a juegos
específicos
para personas ciegas
que esos
pues algunos
sí que hay,
por ejemplo,
hemos visto
en el App Store
o así,
pero tú te refieres
a un juego accesible
para todo el mundo.
Sí,
es más,
yo por ejemplo
los juegos específicos
para una discapacidad
los considero
que no son accesibles.
Correcto.
Los considero discriminatorios
ya que una persona
no ciega
no puede jugar.
Yo creo
en la filosofía
del diseño para todos
que es una aplicación
que cualquier persona
sin tener en cuenta
sus necesidades
o perfil de discapacidad
pueda utilizarlo
y disfrutarlo
esa persona sola
o con otras personas.
El juego
es una,
digamos,
una opción
de integración
y hay que explotarlo
más
para un poco
de sociabilización.
Hablemos concretamente
de tu juego,
de ese Buscaminas
accesible
que ya se puede descargar
como decíamos
en el App Store
por 79 céntimos,
un precio
la verdad
es que muy razonable.
Cuéntanos
en qué consiste el juego
y cómo se las apaña
a una persona ciega
para poder jugar
a ese Buscaminas.
Pues el juego
consiste en el clásico
que podemos encontrar
en Windows y demás
que no accesible
por supuesto.
El de toda la vida,
¿no?
De Windows
en Buscaminas.
Pues es un tablero
con una serie
de casillas tapadas
y tú vas levantando
las casillas
y la casilla
te da información
de cuántas bombas
hay alrededor
y entonces tú tienes
que ir deduciendo
dónde están
ocultando las bombas
para no levantar
esa casilla
y marcarlas.
¿Y cómo se las arregla
una persona ciega
para jugar
a ese juego?
¿Cuál es, digamos,
la parte accesible
del juego?
Pues te comento,
el tablero
se ha diseñado
de forma que sea
compatible
con el lector
de pantalla
que lleva incluido
iPhone.
Un lector de pantalla
es un software
que mediante
una síntesis de voz
va comunicando
a la persona ciega
qué hay en la pantalla
que está tocando
el ciego
entonces para jugar
a este juego
simplemente el ciego
debe activar
voiceover
que es un proceso
muy sencillo
y ir tocando
con el dedo
a la pantalla
va moviendo
el dedo
por la superficie
y va indicándole
la coordenada
de la casilla
si quiere jugar
de este modo
que es más sencillo
o simplemente al azar
donde tu memoria muscular
juega un papel
más importante
para hacerlo
un poquito más interesante
y por ejemplo
te colocas en una casilla
y te dice
pues vacía
si ya la has levantado
o hay una bomba
o hay dos bombas
o desconocido
que todavía la casilla
está oculta
entonces
haciendo un gesto
la levantas
o mediante otro gesto
la marcas
y Jonathan
ya te ha llegado feedback
cuál ha sido la aceptación
de ese juego
por parte de
de tanto personas ciegas
como de todo el mundo
pues sí
me ha llegado
bastante feedback
tanto de agradecimientos
como mejoras
la prueba es que
ya está introducido
esta última versión
la 1.1
a 5 idiomas
gracias a la colaboración
de gente
que se ha ofrecido
voluntaria
y lo que me ha sorprendido
que no solo he recibido
feedback de personas ciegas
o de familiares
de personas ciegas
sino también
de alguna persona sorda
que le resultaba
curioso
que un desarrollador
ciego se preocupase
por su discapacidad
y también
por otras personas
de
de otros
perfiles de discapacidad
la verdad que
la acogida
está haciendo
bastante abrumadora
pues Jonathan
si te parece
recuérdanos
cómo podemos hacer
para conseguir ese juego
a todos los usuarios
que dispongan
de iPhone
y me parece que también
es compatible
con iPad
y con iPod Touch
si es lo que se llama
una aplicación universal
con cualquier dispositivo
que funcione con iOS
excepto Apple TV
por ahora
a ver si en un futuro
se hace compatible
pues es tan sencillo
como irte al icono
de la App Store
en tu dispositivo
utilizar el buscador
y buscar
o buscaminas
o accesible
o accesibilidad
o buscaminas
todo junto
o buscaminas
de si lo vamos
sale por varias
vamos
que no es difícil
encontrar el juego
perfecto
pues Jonathan
muchísimas gracias
que sigas
con tu desarrollo
de juegos
además juegos accesibles
vamos a dejar
de hablar ya
de juegos específicos
como tú comentabas antes
y pues
ojalá que
muchos desarrolladores
pues sigan el ejemplo
y vayan introduciendo
poco a poco
esas pautas de accesibilidad
en sus productos
tanto juegos
como aplicaciones
corrientes
pues nada
Sergio
pues nada
pues nada
pues nada
pues nada
pues nada
de la síndrome de charge
parlant también
de videojocs accesibles
concretamente
de este buscaminas
accesible
para el iPhone
para los dispositivos
de Apple
hemos esgotado
el tiempo de radio
dedicado al mundo
de las discapacitadas
al momento
que nos oferimos
como ya sabeu
cada dilluns
a la sintonía
de Tarragona Radio
un 96.7 de la Freqüència Modulada
o a tarragonaradio.cat
el programa Tothom, un programa
que avui han fet possible tècnicament
el Lluís Comes i qui us ha parlat
Miquel González, tornarem dilluns que ve
amb una altra edició del Tothom
perquè la discapacitat és d'allò més normal.