Ders minuts del matí per establir connexió amb la nostra unitat mòbil.
Ja sabeu que tant com podem, ens agrada molt sortir al carrer
i explicar-vos in situ el que passa a la ciutat.
Un dels punts calents de l'activitat a la ciutat
està al Palau de la Diputació.
Allà podeu visitar una exposició, un homenatge a tot un mestre de la joieria,
Tomàs Palos.
Ens ho expliquen a la part tècnica Joan Maria Bertran
i concretament a l'elocució al nostre company Josep Ardila.
Josep, bon dia.
Hola, bon dia, Núria.
Tomàs Palos, deia jo, un munt d'anys dedicats a la joieria
i a més des d'una part docent també, no?
I tant, de fet, 35 anys dedicats a l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona
a ensenyar tot plegat a la joieria.
I de fet, si veniu al Palau de la Diputació, aquí al Passeig de Sant Antoni,
veure una exposició on no només hi ha obra de Tomàs Palos,
també hi ha obra d'antics exalumnes, d'alumnes, d'antics professors,
tot plegat a un homenatge, doncs això, a la seva trajectòria.
I a més a més, creador d'aquests estudis de joieria
a l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona.
De fet, ens acompanya aquí el Tomàs Palos.
Tomàs, bon dia.
Hola, bon dia.
M'imagino que satisfet i content de veure aquesta exposició
on, sobretot, hi ha amics, amics que t'han volgut fer un homenatge, Tomàs.
Amics, pel que els alumnes, la veritat, és que si no, no hi hauria aquesta exposició.
Era tant l'interès, l'esforç que jo he fet per incolcar-los l'ensenyament de la joieria,
que, de fet, hem quedat com amics.
I com amics me traten i com amics me pregunten si tenen encara algun problema, naturalment.
Són 35 anys dedicats a això, sobretot també a la docència, a tot això, a alumnes,
molts d'ells que després s'han compartit això en joiers, que tenen el seu taller,
dediquen la seva vida a això.
Són molts anys, eh, Tomàs?
Bé, és el que hi ha, però és el que m'ha donat vida.
Ja ho vaig dir el dia de la presentació de l'exposició, vaig dir que l'home és ell
i el seu entorn, i jo soc el Tomàs i la seva circumstància, la frase és aquesta,
i jo vaig dir, jo soc Tomàs i l'escola d'art és aquí.
O sigui, jo tota la vida està pendent de l'escola d'art, m'ha donat vida, jo he donat vida als demés,
i tots plegats als alumnes, no simplement les ensenyes a treballar,
les ensenyes a estimar l'ofici, les ensenya que saben que tenen una capacitat creativa,
que la tenen que donar, i d'aquesta manera jo reconec que he fet la labor,
està premiada allà, de veure que pel Tarragona hi ha botigues tallers,
on, com jo predicava, era taller que feien les seves pròpies obres
i les posaven els mateixos.
I aquí hi ha Tarragona, hi ha Cambrils, hi ha Reus, hi ha Salou, hi ha Tortosa,
tinc botiga dels alumnes a Ripoll, tinc a Valls, tinc a Lleida.
O sigui, molts alumnes que han passat per l'escola i continuen vivint del que jo els he ensenyat.
Quan va començar la passió de Tomàs Parlos per la jolleria? I per què?
Bé, en un moment donat tens l'edat de 18 anys,
aquí a Tarragona desconeixia que hi havia una escola d'art,
menysavent que hi ha una escola que estava en el carrer de Sant Anna,
una escola que no dava títols, una escola que allí la gent que anaven
eren per a modelar, anaven a aprendre per a modelar,
un ambient bohemi, un ambient molt distès,
puesto que no feien ni exàmens, anaven allà a vendre
i assimilar tot el que es podien ensenyar els professors d'aquella època,
en aquest cas, senyor Saumells, senyor Gonzalo Lindín, Tomàs Olivar,
vol dir, en una època molt bonica, viure-la.
I és llavors que jo arribo en el moment que comencen a donar classes
d'esmalt al foc.
Esmalt al foc és una cosa que va al costat de la jolleria
i de seguida ja em van dir que jo havia de fer allò.
Jo pensava anar a l'escola per fer dibuix, fer pintura,
em diuen d'anar al taller d'esmalt i vaig fer esmalt.
Arriba un moment que l'escola canvia de lloc
i volen fer també, a part dels mals, volen muntar un taller de jolleria
i els professors d'aquell moment, Saumells i Gonzalo,
confien en mi perquè jo faci de professor
i creï la càtedra que en aquell moment es deia de jolleria.
I aquí està ara i continua sent.
De fet, amb molt d'orgull perquè són uns estudis oficials
que es donen a l'escola d'art, ara com a escola d'art i disseny,
i és l'únic taller on es treballa a mà, on hi ha taller, on hi ha eines,
que és l'oficial.
Avui dia el que predomina, també hi ha pintura naturalment,
però el que predomina avui dia és la fotografia,
tothom ho sap, la il·lustració i el desenc gràfic.
L'olleria encara ocupa aquest lloc de taller
on la gent ha de treballar realment en les mans.
Quan mira una mica enrere i repassa una mica la seva trajectòria
o tot el que ha ensenyat o has ensenyat a tots els teus alumnes,
què creus que és el que has inculcat sobre tot?
Quin és aquell concepte que has intentat que tothom
sortís de l'escola amb allò après?
Mira, això es pot veure en l'exposició i ells ja ho reflecteixen.
En l'exposició, a part com tu has dit,
hi ha a part d'obra meva de diversos anys,
però a més hi ha tota l'obra d'uns 80 alumnes
que han fet obra dedicada a mi
i a més amb una dedicatòria.
I tot el que diuen, quasi tots, venen a dir el mateix,
que el Tomàs les ha ensenyat sobretot aquestes ganes de crear.
Les va donar l'ànimo per poder continuar en una cosa
que creien que era molt difícil d'aprendre.
I aquests estímuls les ha servit perquè tots, molts,
tinguin un taller de botiga on fan la seva obra
i, bueno, i tenim un mod de vivències que tampoc està malament.
Perquè què és el més difícil de ser joller,
de dedicar-se a aquest ofici?
A veure, difícil és...
Si tu domines les mans, no hi ha res difícil.
Jo el que diria no és difícil, jo diria el que és distret.
Aquest ofici, si agrada, és per les diferents tècniques que un emplea.
Perquè els que empleuen des de les llimes,
serres per retirar el metall,
el bufador per unir les peces amb soldadura,
esfondre el material, el material,
fer l'aleació.
O sigui, això és una cosa que no tens d'avorrir-te.
el pulir les peces.
És que són moltes tècniques
i que totes, a partir d'una idea teva,
les pots fer tu.
O sigui, que és crear, crear i les teves pròpies mans.
Aquí, com dèiem, hi ha diverses obres d'exalumnes
que han passat per les mans de Tomàs Pavos
i que moltes d'elles s'han fet,
de fet, gairebé totes s'han fet expressament per aquesta exposició.
Per tant, dedicades a tu, Tomàs.
No sé si n'hi ha alguna que vulguis destacar
o vulguis explicar per sobre de les altres.
A veure, això...
Això és complicat, no ens mullarem, no ens mullarem.
No mullarem.
Hi ha de molt maques,
hi ha molt maques que són per tècnica,
hi ha molt maques perquè,
per l'escrit que han fet
i que t'arriben a l'ànima i t'emocionen.
Hi ha altres que,
perquè t'has donat,
és una idea que tu ni te l'esperaves,
de sortir d'aquest alumne que ja feia anys que no veies.
O sigui, que totes me diuen coses.
I quan les veus, et veus a tu també?
A veure.
És a dir, veus allò que els has ensenyat
i veus...
Això també ho hauria fet així.
En moltíssimes, sí.
Per exemple, ara estem davant d'una vetrina
que tu me col·loques
davant d'unes peces que ha fet la meva filla,
que també l'ha ensenyada.
I al damunt la vaig fer repetir un any.
Ah, no és que estava...
que els professors donaven preferència.
No, no.
Precisament perquè l'era el meu fill
i li podia parlar de tu a tu,
era dir, tu necessites una ment,
has de repetir un altre cul i se repetia.
D'això i aquesta potser té les característiques de seu pare.
En aquest cas, aquí m'assombra,
Eugènia Elnevat,
que també ha sigut alumna meva
i que ara és també la meva esposa,
tot i que dir-ho,
que m'ha impressionat en l'obra que ha fet
perquè, la veritat, no és el que jo li he ensenyat.
Està treballant en materials que jo no treballo
i després la manera d'expressar-se és tan delicada,
potser no és.
O sigui, que quedo mirat.
També és interessant això que t'ensenyin, no, Tomàs, o què?
Clar, i ara en el moment també
hi ha alumnes que estan estudiant ara,
doncs també que m'impressionen per el canvi,
perquè també és veritat que la lluyeria es vive,
com l'art, o sigui, està canviant, canvia.
Nosaltres seguim els passos
que segueix també l'arquitectura, l'escultura,
innovant.
I ara hi ha una lluyeria
on es recuperen els materials.
I aquí tenim un peix mateix,
que en aquest cas es diu Glòria Jiménez,
una noia estupenda,
que ha fet un treball
que l'única peça que té de plata és la central.
Lo demás no tenés que veure la plata,
ni en valor, ni en soldadura,
ni tant.
Són la soldadura.
No sé, podríem parlar,
clar, a medida que passi no recordo,
no, tendria que anar darrere.
Aquí hi ha una noia que m'ha fet un sant sopar.
Un sant sopar, mira, aquell d'allà, no?
Un sant sopar com jo, com mestre, no?
En fi, hi ha ironies i hi ha il·lusió,
no sé, a mi tot és, clar,
he de ser content de tot.
N'hi ha algunes que,
de fet ho veiem a l'altra banda,
a l'altra banda de l'exposició,
a més a més també hi ha
obra de professors que ara mateix
es dediquen a això
i que molts d'ells també han passat
per les mans de Tomàs Pavos.
Tomàs, algunes on fan referència
a la teva barba?
Bueno, moltíssim.
Això ho hem parlat abans, eh?
Moltíssim.
És una cosa que és curiós,
perquè inclús en el catàleg
que tu tens a les mans,
també parlen de la barba.
De fet, clar, jo porto ja, no,
porto 40 anys portant barba
i cabellera llarga.
Sempre he donat una impronta
a l'escola d'art molt característica
i, clar, això el que pensant
que abans venien nens
eren de 14 o 15 anys que venien
i el primer que les pressionava
era el professor,
que era l'únic que portava
aquesta barba tan llarga
i aquesta melena tan llarga,
això les impressionava
i ho reflecteixen també en l'obra,
no?
Recordant aquella època.
I si parlant de la teva obra,
que la tenim tots just al començar,
Tomàs,
no sé si recordes
la primera peça que vas fer,
la primera que vas crear,
recordes o no?
A veure...
Fa molts anys, eh?
Molts anys.
Jo només que et puc dir
que aquí,
en aquesta vitrina,
no estan les primeres.
Les primeres reben una evolució
a partir de la ceràmica
i són molt voluminoses
i les fotrofies
són en blanc i negre.
No t'he dit més,
perquè no hi havia possibilitat
de color,
o sigui que eren molt antigues,
molt antigues.
Vas evolucionant,
vas tocant temes
i en aquest cas,
més que un joier
o un artista
que busca conceptes,
he viscut
de l'emoció,
de l'il·lusió,
de l'amor,
de la poesia,
no?
I aquí tinc una sèrie,
un parell de peces
que venen d'una col·lecció
on el tema és
aquest és l'amor,
la dona,
reflectat en una poma,
el setxe,
que també està molt reflectat
en tota la meva obra.
Hi ha,
com per exemple,
aquest arbre
que li dic
que és l'arbre de la vida,
com veus,
és tot un arbre que són penis
posats com a branques
i que estan recolzats
damunt d'una pedra
que formen com unes vagines.
Vull dir,
jo aquest tema eròtic
també ho vaig fer
en la meva actual dona,
que és l'Eugènia Labat,
que vam fer
una exposició
sobre joieria eròtica
i aquí tens un reflet
d'aquesta obra.
La meva,
aquella?
Sí,
sí,
els dos setxes,
la poma,
sí.
I després també parlo
molt de l'espai,
l'espai és una constante,
una constante,
l'espai és
com tu mires
a dalt,
damunt de les estrelles,
els planetes
i pots veure
i pots veure
quantitat d'ells,
no?
Aquesta també és un motiu
de la meva obra.
I com creus
que ho vols llenar,
Tomàs,
la teva obra?
No sé si això,
els condicionants
també impliquen,
no sé si per exemple
a Tarragona,
Tarragona
ha sigut un condicionant,
és a dir,
una font d'inspiració
o què?
Tarragona ha sigut
un...
m'ha condicionat
en quan vaig fer
tindre l'honor
i l'orgull
d'haver fet
una obra
a partir de l'obra
de Mariano Rubio
que era tocat molt
el tema
de Tarragona
romana
i vaig tindre
la satisfacció
que m'hi va invitar
que jo fes pes
sobre la seva obra.
Vam fer una exposició
molt bonica
i és l'única vegada
que sí,
que vaig trucar
el tema de Tarragona
a partir d'ell,
de la seva obra,
no?
Vaig veure els seus gravats
i jo vaig treure profit
de moltes coses
que ell havia fet
sobre la Tarragona
romana.
Però no,
no condiciona.
I avui dia
inclús
la lliuria
va més
per els conceptes,
per la realitat
del món.
És una lluita
també
com a totes les alts.
Vol dir,
en busca
d'aquesta
bellesa,
aquesta veritat
i inclús
aquesta provocació
a vegades
que una persona
pot veure
amb una joia.
I n'hi ha alguna
de les que estigui
especialment orgullós
que aquesta sí que pot ser
la record
i que l'hi tingui
especial carinyo.
També és mullar-se
una miqueta, eh?
No,
és que és complicat.
És complicat, eh?
Totes t'agrada,
totes han sortit
del teu cap.
Totes,
en menys o menys
agariment,
una vegada
les veus fetes.
Però totes,
és que sense
aquella que he fet allí
no ho hauria sigut fet.
Tot és un camí.
I aquest camí
has de mirar
sempre enrere
per l'avançar.
Significa que totes,
estan inspirades
en la mateixa
obra teva, no?
O sigui,
que no puc,
no puc dir-te...
Sí que és veritat
que últimament
el que jo m'agrada
i dedico
és que els meus anells,
a part de voluminosos,
tots tenen moviment.
Tots,
sempre hi ha una peça o altra
que la persona
que ho porti
el podrà transformar
i canviar-li la forma.
O perquè giren
o perquè se desplacen
les pedres.
Sempre,
des que vaig començar
a crear,
el positiu
que vaig fer jo
era que
si a mi em van ensenyar
que un anell,
la pedra,
sempre estava
en el centre,
damunt d'un arro,
això ja des del primer moment
que jo vaig anar
a l'escola d'arro,
de moment vaig saber
que no calia
que fos al centre.
La pedra la podia col·locar
allò on volia,
sempre que el tallen,
a més,
l'agradés.
I així ha sigut.
les pedres mai tenen
un centre.
Poden estar
allà on menys tu esperis.
Abans ho dèiem
amb el Tomàs
que ara fa un parell d'anys
ella es va a joviar
de professor,
però jo m'imagino
que de joier
no et deus poder joviar,
eh que no, Tomàs?
No, no,
jo mateix
me vaig demanar
un any sabàtic
quan vaig
i ara
estic intentant
fer obra nova
per poder
fer exposicions
i poder
ensenyar-li
a les persones
que coneixen
com treballo
el que arribo ara
és el que arribaré
a fer
o estic fent
ara en aquest moment.
Tot això sobre no
d'aquestes imatges
que veiem aquí?
Això és l'última obra
que estava,
sobretot aquest és l'últim
que he arribat a fer, sí.
Aquest cadenç
que a més es mou,
es pot moure aquesta peça.
Això pot portar de penjoll,
sí, sí.
Jo diria que,
a veure,
a mi m'agradaria
que la gent
vingués a veure
aquesta exposició.
no per el fet
que hi ha un Tomàs Palos
que ha fet obra,
no, no.
És que aquest homenatge
és un homenatge
a la llogeria.
És un homenatge
no a mi,
és a les llogies
que s'estan fent ara,
és a les llogies
que no es veuen
per les botigues
normals de comercial.
Són les llogies
que cada persona
les ha fet
amb una satisfacció pròpia
i això es veu
i que les ha fet
a mans.
Poden tindre defectes,
no poden estar
al millor ben acabades.
És l'impronta
el que interessa,
és l'impronta.
també estic molt satisfet
sobretot
de la quantitat
de professors.
M'han vingut
professors com a amics,
m'han vingut com a amics
que han vist
la meva trajectòria,
m'he coneixen
perquè han coincidit
en simpòsius,
han coincidit
en taules rodones
i m'han vingut
i han dit,
Tomàs,
jo també vull participar
en aquesta exposició
i tinc obra
de l'escola,
professors de l'escola
Massana,
Cullats,
la seva dona
també,
Sílvia,
tinc la Imma,
la Imma Guinés,
que també,
Llibel,
que també és professora
de la llotja,
professores de València,
professors de València,
professors de Palma
de Mallorca,
de tot el Mediterrani,
tot el que seria
la lluïria mediterrània
tinc aquí en obra
i això
estic molt satisfet també.
Per tant,
podem veure
un ampli ventall d'obres.
Tomàs,
a mi m'ha sorprès una cosa,
ja anirem acabant,
bueno,
m'ha sorprès,
et vull preguntar
què és exactament,
que veig aquí
una americana,
què és això, Tomàs?
Molt bé,
aquí la persona
que és una alumna
molt bo,
molt interessant,
molt juvenil,
m'encanta la seva manera
i que la seva vida
l'està fent a Barcelona,
com una mica d'ironia
perquè jo,
ell no m'ha vist mai
en corbata,
en tot el que me coneix,
no m'ha vist ni veurà,
jo des dels 20 anys
que no he portat a corbata,
llavors resulta
que ell el que ha fet
és una instal·lació
que ha posat
una cabissió americana
i una corbata
feta amb plata,
cosa que jo,
ell sap que jo no gasto,
és la ironia de l'alumne
que diu,
tu no vols
i jo te la faré amb plata
per si te la poses,
no?
O sigui,
perquè no deixes
de ser una peça
de febreria.
Et coneixen veus alumnes,
doncs, eh?
Com?
Que et coneixen veus alumnes.
Me coneixen molt
i sobretot
els que van poder estar
1.500 anys
i els que no han pogut ser-hi
i haurien volgut estar
també 100 anys.
Els estudis han canviat
de format,
han canviat
de temps
i no significa
que
que no acabin
de quallar.
No, no, no.
Els alumnes en dos anys
avui dia
també poden assimilar-ho tot, eh?
I avui dia
en un món que vivim
on ja es dibuixa
el donador,
que no és...
Ha canviat molt, eh?
Ha canviat molt.
Doncs ja ho sabeu, eh?
Podeu venir aquí
dalt a la Palau de la Diputació
fins a quin dia, Tomàs,
hi ha l'exposició?
Penso que l'últim diumenge
d'aquest mes de març
que serà el dia 25,
penso, eh?
Sí, sí.
Jo l'altre dia
la presentació
vaig estar molt satisfeta
de més
perquè a part de reunir
els alumnes
i els alumnes
vaig poder veure
el meu antic
diguéssim
jefe que deien
en aquell temps
que m'hi va ensenyar
a mi l'ofici
quan jo tenia 14 anys.
Jo vaig començar a treballar
que és a Sant Maria Borrut,
un altre que em va ensenyar
moltes gràcies molt,
el Josep Rós
i també per mi
va ser una alegria
plena d'emoció
perquè és...
En fi,
molt emocionant.
Ha sigut tot molt emocionant
i veure que sento ara
aquesta exposició
que te l'ensenyo
jo hasta jo m'emociono
que tu ja ho veus
i no parlo de parlar.
El veiem, el veiem, eh?
Jo tinc que grinar
naturalment
a la Diputació
que m'ha cedit
aquest espai
tan maco
per poder fer
aquesta exposició naturalment.
Doncs ja ho sabeu,
podeu venir fins al dia 25
aquí al Palau de la Diputació
a veure això.
Un homenatge a Tomàs Palos
però com deia ell
també un homenatge
a la jolleria, eh?
A tots els seus exalumnes,
tota la gent que ha passat
per les mans de Tomàs Palos
i que avui vaja
ha volgut fer una mostra
d'agraïment a la seva trajectòria.
Tomàs, moltes gràcies
i que vagi molt bé.
Gràcies a vosaltres
i gràcies a la gent
que vulgui vindre
i la disfruti sobretot.
Gràcies i bon dia.
Molt bé, gràcies.
Doncs Núria, ja ho sabeu,
al Palau de la Diputació
aquesta mostra d'homenatge
a Tomàs Palos
i també a la jolleria en general, eh?
tot aquest conjunt de peces
d'exalumnes i exprofessors
i també professors
de l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona.
Molt interessant,
Joan Maria Bertran,
Josep Ardila.
Moltíssimes gràcies, companys.
Adéu, bon dia.