Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tarragona i Girona un cicle que es deia El temps de la febre d'or.
La febre d'or és l'obra més important, més coneguda de Narcís Uller.
Al voltant d'això hi va haver una exposició de pintura, hi va haver un cicle de conferències
i a mi em van encarregar un text per dramatitzar, per escenificar algun element que es relacionés amb la personalitat d'en Narcís Uller.
Aleshores vaig fer aquesta obra, aquesta obra per tant tenia una data que s'havia de presentar, s'havia de fer a la lectura,
però després la conversió d'això en llibre l'he feta amb una certa tranquil·litat.
Primer ens vam plantejar si volia la pena que córra i anar per Sant Jordi, vam decidir que no volia la pena.
El llibre ha sortit fa poc d'impremta, és a les llibreries, però no el presentarem fins a la tardor.
Quan parlem d'Uller davant un boc de cervesa, estem parlant d'en Narcís Uller, ja ho ha dit l'autor, el Joan Caballé.
Què és aquesta obra de teatre al voltant de la figura d'en Narcís Uller?
Vam abandonar llibertat, cosa que és d'agrair, per plantejar el tema des del punt de vista que vulgués.
Em vaig plantejar diferents possibilitats, em vaig plantejar fer una escenificació, una dramatització d'algun text o d'un conjunt de textos d'ell.
Em vaig plantejar la possibilitat de fer una obra biogràfica, és a dir, agafar un passatge de la seva vida i escenificar-lo.
Però al final el que vaig voler fer és una cosa que pogués anar més enllà, que és plantejar les dificultats d'escriure,
les dificultats en què Narcís Uller es trobava a l'hora d'escriure.
Sobretot hi va haver un moment que no sabia com continuar, com donar llum a una nova obra literària,
perquè hi havia tota una sèrie de problemes interns que ell arrossegava,
problemes no només amb la seva tècnica d'escriptor, sinó també amb la seva relació amb el medi, amb la moda, amb els corrents, etcètera.
Aleshores, aquesta obra, d'una banda, el que planteja és l'enfrontament de Narcís Uller amb els seus fantasmes literaris,
els seus personatges, els personatges que se li revolten, que se li queixen,
els personatges que encara no són personatges, sinó que són esbossos que també el persegueixen,
perquè no arriben a ser personatges, una mica com va fer Pirandelo amb la seva obra
«Sis personatges en cerca d'autor».
Però el que va més enllà, Déa, és que aquí el que et planteges són els problemes que té qualsevol escriptor a l'hora d'escriure.
Els que tenien Narcís Uller en concret, però que molts escriptors s'hi poden sentir representats.
Curiosament, quan es va fer la lectura, al mes de novembre, a la sala d'actes de Caixa Fòrum, aquí a Tarragona,
hi van assistir alumnes de l'Escola de Lletres i, curiosament, em van comentar alguns que tot el que parlaven a l'escenari
eren preguntes, eren dubtes, eren interrogants que es plantejaven ells a l'hora d'escriure.
Era un tema de debat corrent entre els alumnes de l'Escola de Lletres.
I crec que, en aquest sentit, és una obra que va una miqueta més enllà del que és explicar què li passava
o quins problemes tenia Narcís Uller.
És una obra, sobretot per gent que ja coneix alguna cosa de l'obra de Narcís Uller?
Jo crec que aquí hi havia aquest dubte i em vaig trobar amb espectadors o oients, perquè eren a lectura,
tot i que la van mínimament escenificar, que no havien llegit res d'Uller i que la van seguir perfectament.
És a dir, es pot llegir sense conèixer Uller perquè tot el que surt d'Uller ja es va explicant
i el lector que no està introduït ho va entenent.
Evidentment, qui coneix l'obra de Narcís Uller descobreix moltes més claus,
moltes més claus que estan amagades i que les pot anar identificant.
Què representa Narcís Uller? O ha dit d'una altra manera, la lectura d'aquesta obra de teatre
escrita per Joan Caballé pot servir perfectament per introduir-nos en la figura de l'escriptor vellent.
Què significa Narcís Uller en el seu moment, en el seu context, quan ell escriu,
en el context del territori del país en què viu?
Narcís Uller és importantíssim en la història de la literatura catalana
i molt particularment en aquell moment estàvem de ple en la renaixença,
en un moment en què es recuperava l'escriptura literària en català
i de sobte apareixen unes figures excepcionals de primer ordre.
Apareix Jacint Verdaguer en poesia, apareix Àngel Guimarà en teatre
i apareix Narcís Uller en novel·la.
I és el primer autor que, molt ajudat certament pel seu cosí Josepixar,
que l'aconsellava i que era el que anava coneixent el que passava a Europa en aquell moment,
però és el primer, Narcís Uller, que aconsegueix ser publicat,
traduït amb normalitat, fora de les fronteres estrictes de Catalunya.
És molt conegut, Narcís Uller ja és el primer autor molt conegut a Espanya,
la seva relació amb els autors espanyols en llengua castellana,
com ara Pere de Caldós, com ara Emilia Pardabazán, com ara Péreda, etcètera, etcètera.
És constant.
Pere de Caldós li diu, és una llàstima que no escriguis en castellà perquè series molt famós,
però ell es manté en aquesta línia d'escriure en català.
I, per altra banda, és traduït al francès, amb La Papallona, que és la seva primera novel·la,
obteu un pròleg d'Emil Zolà, que és el gran gurú, que diem avui, del naturalisme,
i que, per tant, li obre moltíssimes portes.
Narcís Uller va ser traduït en moltes llengües, en diferents llengües,
a l'alemany, per exemple, i el rus, que va ser traduït també.
Per tant, és la primera sortida a l'exterior de la literatura catalana contemporània.
El títol, això davant un boc de cervesa?
Bé, la manera d'escenificar tots aquests fantasmes i totes aquestes coses
la vaig fer amb Narcís Uller en un cafè, en un espai que bàsicament té una funcionalitat escènica
i un caràcter simbòlic, assegut en una taula, intentant beure's un boc,
és a dir, una gerra de cervesa, i hi ha un diàleg mut, gairebé,
un diàleg desigual, desequilibrat, amb el mosso que li serveix.
Ell va parlant, Narcís Uller, va explicant les seves coses,
el mosso no parla en cap moment, li van servint la cervesa,
ara a la cervesa li passa una cosa, ara li passa una altra.
Diguem que el títol és com un títol d'un quadre,
com un títol d'una pintura, que descriu l'instant,
i al voltant d'aquest instant passen les coses,
és a dir, que el títol en aquest cas serveix per dibuixar la situació,
que és un dels elements que solen desencadenar l'acció dramàtica,
és a dir, es pot titular l'obra a partir del protagonista,
es pot titular l'obra a partir del tema,
es pot titular l'obra a partir del conflicte,
i en aquest cas està titulada a partir de la situació,
la situació que genera l'acció dramàtica.
Estem parlant d'una obra de teatre, Joan Caballé ha escrit una vintena de llibres,
la majoria són obres de teatre, si no vaig equivocat.
Més o menys, sí.
Com s'escriu teatre? Vist des de fora?
Segur que a la gent li sembla molt més fàcil escriure narrativa, assaig,
i més difícil segurament poesia i teatre.
Bé, narrativa i poesia, o literatura en general,
tenen una homogeneïtat entre ells,
encara que poesia i narrativa siguin molt diferents,
però, esclar, hi ha una qüestió,
i és que quan tu escrius poesia,
acabes d'escriure una pàgina, un poema,
el llegeixes i és allò, és allò,
una paraula després de l'altra.
Tu escrius un conte, escrius una novel·la,
i després tu el llegeixes i és allò,
i no hi ha dubte, et pot agradar el que has fet o no,
però és allò.
Tu el llegeixes de la mateixa manera
que el llegirà qualsevol altre lector.
En canvi, teatre no.
Teatre t'ho has escrit unes paraules,
però aquelles paraules només són una part de l'obra.
L'obra és tridimensional
i les accions, tot el que passa a l'obra,
és simultani.
Mentre el personatge X està dient el seu monòleg,
resulta que l'altre personatge està situat en un lloc
movent no sé què en una taula
i hi ha una veu on off que diu no sé què
i hi ha un llum que fa no sé què.
I tot això, a més a més,
resulta que no ho faràs tu, sinó que ho farà una altra gent.
Aleshores, què vol dir això?
Que és complex escriure teatre.
Has de tenir...
No és només escriure un diàleg
com si escrivissis el diàleg de dos personatges d'una novel·la.
No.
El diàleg de dos personatges d'una novel·la
és escriure una paraula després de l'altra.
que és la manera com el receptor,
és a dir, el lector, ho llegirà.
Tu ho escrius de la mateixa manera que el lector.
No hi ha dubtes aquí.
Hi ha tota una sèrie de tècniques,
però és net.
No hi ha cap interferència.
Ningú es posa entremig,
ni l'editor.
L'editor et pot aconsellar
escolta, aquesta frase no s'acaba d'entendre,
per què no la canvies?
Però sempre hi haurà una paraula després de l'altra
i aquesta paraula després de l'altra
que tu hauràs escrit
serà la manera com ho llegirà l'altre,
el lector.
En canvi, en teatre ja et dic
no, no passa així.
I aleshores,
tu has de fer un exercici
a l'escriure,
que és el de representar-te l'obra al cervell.
És a dir, si jo ara estic escrivint
el que diu aquest personatge,
però he de tenir situat
dins del cap
què fan els altres personatges.
Perquè si no,
em pot resultar una cosa inversemblant.
Perquè resulta que jo
aleshores faig parlar amb un
i resulta que aquell algun
posat en escena
no té temps d'arribar allí.
Per exemple,
ara diu una cosa molt...
Doncs ho has de...
És complex,
i això recreix també que l'actor,
clar, a l'hora de llegir,
necessita també segurament
una manera diferent de...
Sí, depèn del tipus de teatre,
perquè hi ha teatres
més literaris que altres,
hi ha teatres
més simbolistes,
simbòlics, en aquest cas,
volia dir,
que altres, etcètera.
Per exemple,
tu pots llegir perfectament Shakespeare
i no hi ha cap problema.
No hi ha cap problema
de lectura
a l'hora de Shakespeare
perquè Shakespeare
ja n'hi posa
a quotacions escèniques,
tot ve dins del text
que diuen els personatges.
Per tant,
a més a més,
com que és un text molt potent,
t'arrossega sol.
En canvi,
amb el teatre,
amb molts autors
de teatre contemporani,
si no tens en compte
totes aquestes coses,
és a dir,
t'obliga
a representar-t'ho
en el cervell.
És a dir,
tu has d'imaginar
l'escena.
T'has d'imaginar l'escena
de la mateixa manera
que quan un dibuixa
o pinta,
doncs s'ha d'imaginar
el que vol pintar.
Com s'ha de distribuir
el color i el dibuix
sobre una superfície bidimensional.
doncs sí,
efectivament,
hi ha aquestes diferències.
Aquesta obra
es pot llegir
sense necessitat
de fer aquest exercici
perquè té
una composició
en què són molt importants
una sèrie de monòlegs.
Per tant,
tu llegeixes els monòlegs
dels diferents personatges
que interpel·len
a Narcisoia
sobre els seus problemes
i tu vas anar llegint
aquests monòlegs.
Tot i amb això,
el conjunt de l'obra
és un conjunt
que,
per entendre'ns,
Narcisoia
va morir l'any 30.
Els problemes
d'escriptura
i els problemes
de relació
amb la societat
literària
els va tenir
evidentment
a les seves bellesses,
sobretot
quan ja era gran,
que és el moment
en què comença
el cine,
per exemple,
i jo em vaig imaginar
aquesta obra
bastant en clau
de burlesc,
és a dir,
de cine còmic,
de xarlot
i d'aquest tipus
de pel·lícules
amb moltes persecucions,
amb caigudes,
amb no sé què,
amb coses d'aquestes
que evidentment
no les llegeixes,
te les has d'imaginar,
però amb aquesta clau,
amb aquesta pista
que dono,
també la gent
crec que s'ho pot imaginar bé.
Joan,
i quan s'escriu teatre,
quan un escriptor
escriu teatre,
està pensant sobretot
en que allò
s'ha de representar
en un escenari
o està pensant
igualment
que fa un narrador
o un poeta,
en fi,
que tingui i hi hagi
un lector
que llegirà aquella obra
o s'està pensant
més en la representació
de l'escenari?
Home,
també depèn
d'aquí,
en principi
la majoria
de gent
que escriu teatre
pensen que allò
s'ha de representar,
que si ho escriuen
en forma teatral
és perquè vol que es representi,
si no,
faria un poema
o faria una novel·la
o faria una altra cosa.
En principi,
això.
Ara,
això és un principi.
Una altra cosa
és que tu ho escriguis
condicionat
per a la representació
o no.
Què vol dir?
Vol dir que
hi ha uns pressupostos,
per exemple.
Si tu escrius
condicionat
per a la representació
i sobretot avui
vol dir que
fes obres
de dos o tres actors,
de dos o tres personatges
perquè és que si no
ningú et finançarà
el muntatge.
Jo ara
vaig estrenar,
l'última obra
que vaig estrenar
és una obra
que hi sortien
16 personatges,
16,
em penso,
però em van fer
un muntatge
professional,
però em van fer
un muntatge
amb sis actors,
amb sis actors
a base de compartir
personatges
un mateix actor
perquè si no
no arribava
al pressupost.
Aquesta obra
representada
amb tot el...
Amb tots els recursos
possibles.
Amb tots els recursos
possibles
tindria
més de 30 personatges,
alguns dels quals
són personatges
col·lectius,
diguem,
hi ha un moment
que surten uns policies,
poden ser tres,
poden ser quatre,
poden ser cinc,
hi ha un moment
que surten
uns revolucionaris,
uns manifestants,
també poden ser tres,
poden ser quatre,
poden ser cinc,
aquí és un nombre
imprecís,
però en principi
un mínim
de 30
hi haurien de ser.
Clar,
ves retallant,
ves adaptant,
quan van fer
la lectura dramatitzada
ho van fer
amb sis actors.
Amb sis actors
no es podria
posar en escena
perquè una cosa
és una lectura
i una altra cosa
és una representació,
però adaptant,
retallant,
menys de 15 personatges
no es fa aquesta obra.
si jo hagués
escrit
aquesta obra
pensant
en la possibilitat
de ser representada
no hauria escrit això.
Seria molt diferent.
Hauria escrit
una obra
en què hi hagués,
per exemple,
un diàleg
entre Narcís Uller
i un personatge seu
i aleshores
allò seria efectible.
Aleshores vols dir
que no l'has
escrit
pensant
que es representi?
No l'he escrit
pensant
en això.
L'he escrit
pensant
que es podrà
representar
el dia
que a mi
em toqui
la loteria
i la pugui
muntar jo
o el dia
que passi
alguna cosa
de moment
imprevisible
que permeti
que això
es pugui
portar en escena.
És una obra
que pot funcionar
molt bé
però que requereix
uns recursos
importants.
I Joan Cabella
està escrivint
més coses?
Més coses
de teatre?
O estàs traduint
que també és una
d'altra
de les teves feines?
No, tradueixo
en principi
he traduït
i m'agrada traduir
perquè és una manera
que tinc d'aprendre
però és una cosa
més
de procediment intern.
El que passa
és que quan ho fas
ja ho has fet
i aleshores
si més a més
ho publiques
doncs ho publiques.
Però no forma part
de les meves...
No em sento traductor.
Ho he fet
més que res
com a forma meva
de conèixer més
la mecànica
de l'escriptura
i per tant
per aprendre.
Escric,
ara estic escrivint
una novel·la
però ho faig
sense pressa
molt calmadament.
I teatre no?
Teatre en tinc
una de quasi acabada
però de moment
la tinc aparcada
perquè estic dubtant
de quin final
li dono.
És a dir,
la tens feta
menys al final.
Exacte.
I la novel·la
per quan?
No, no, no.
No em poso...
És una novel·la curta
però una novel·la
no molt llarga.
Però jo no...
intento no...
no posar-me a calendari
perquè és que no puc.
De no ser que de tant en tant
hi ha coses externes
com ara aquest encàrrec
que té
que ha donat lloc
a Uller
davant d'un boc de cervesa
que és clar
que això
t'obliga
a la disciplina
d'acabar
amb un temps determinat.
La setmana passada
dilluns passat
li preguntava
al Jordi Tenyena
també repassant
doncs en fi
comentant amb ell
també la seva
última novel·la
si l'estiu
potser perquè
en fi
els condicionants laborals
o personals canvien
és una època
en què s'escriu més
i a l'escriptor
li va millor.
Sí.
En cada cas
m'imagino que és diferent
però no sé si el Joan Cavallé
el condiciona positivament
és a dir
que produeix més
a l'estiu
que en altres moments
a l'any.
A l'estiu tens més temps
evidentment.
sí, això passa.
El que passa
és que tot i amb això
jo no m'acostumo
intento no
no posar
massa
massa
dates
en el que he de fer
perquè a més a més
soc molt
dispers.
El Jordi Tenyena
en aquest sentit
és molt més disciplinat
perquè ell
escriu novel·les
i escriu una novel·la
després de l'altra
que és com s'ha de fer
és a dir
quan acaba una
en comença una altra.
Una altra cosa
és que les publiqui
en l'ordre
que les ha escrit
perquè això depèn
d'altres circumstàncies
però en el meu cas
mira això mateix
que va passar
jo estava escrivint
l'obra de teatre
que la tens a punt
que la tinc a punt
que és l'obra de teatre
que a més a més
qui em cremarà la casa
es diu
qui em cremarà la casa
ah ja té títol
sí
no té final
però té títol
sí
bé té final
conceptual
però no escènic
per dir-ho d'alguna manera
com ensenyo
el que vull ensenyar
l'obra de teatre
fa temps
que l'estic escrivint
però de sobte
ve l'encàrrec de la caixa
el valoro
i al final
dic val
primer vaig posar
moltes reticències
perquè
els encàrrecs
de vegades
et fan córrer
i no dones
el que voldries donar
però com que aquest encàrrec
em va venir
amb prou temps
perquè
l'encàrrec va venir
el 2010
em penso
per fer-lo
el 2011
per tant
per tant
tenia temps
suficient
vaig aparcar
aquella obra
vaig escriure
aquesta altra
i quan
vaig tenir
escrit
aquesta altra
m'anava
posar
a acabar
aquella
però
aleshores
em va venir
l'urgència
la necessitat
la convicció
la voluntat
de fer la novel·la
i em vaig posar
a fer la novel·la
i aquella obra
està aparcada
és a dir que
en aquest sentit
em disperso bastant
i m'he de reconduir
jo mateix
dient-me
no, no
ara hauria de recuperar
això
però
bé
ho vaig fent
i un últim apunt
el món editorial
respecte a les obres
de teatre
perquè clar
estem parlant
d'una obra de teatre
escrita pel
Joan Caballé
que encara no s'ha presentat
però que l'ha publicat
Cossetània
n'hi ha realment
voluntat de les editorials
o és un apartat
molt minoritari
i que queda molt arreconat
avui està
molt malament
l'edició
l'edició
d'obres de teatre
perquè ha canviat
el món editorial
i ha canviat
la dramatúrgia
aleshores
com que
en el teatre contemporani
hi ha molt de teatre
que
no està pensat
per ser llegit
sinó que està pensat
per l'escena
bàsicament
entre altres coses
perquè
està escrit
per autors
que no són escriptors
sinó que són
més aviat
directors
de teatre
són persones
que veuen més
l'acció dramàtica
més que
pensen
en la
concepció literària
del text
això no és dolent
de cara
el resultat final
però
fa que
els textos
que en resulten
de vegades
no siguin textos
fàcils de llegir
per un públic
normal
entre això
i el que passa
en el món
de les editorials
doncs
es compra
es ven
i es llegeix
poc teatre
en aquest moment
aleshores
què ha passat
que les grans cases
que tenien
col·leccions de teatre
per exemple
edicions 62
per exemple
3 i 4
ho han anat
restringint
i
en aquest moment
l'única col·lecció
de teatre
que funciona
i que
va bé
diguem
és la col·lecció
de textos
a part
d'Arala d'Editors
aquesta s'ha publicat
aquí
perquè
s'ha publicat
no en una col·lecció
de teatre
sinó que
per voluntat meva
per aquest caràcter híbrid
és una obra de teatre
però
és una obra de teatre
sobre un novelista
per tant
això li donava
un caràcter híbrid
i em va semblar
que estava bé
publicar en aquesta col·lecció
que és
La gent del Llam
que és una col·lecció
que publica
Cossetània
però que dirigim
els membres
del col·lectiu
La gent del Llam
i que publica
obres de tots els gèneres
teatre
poesia
novel·la
etcètera
però ja et dic
el món de l'edició
de textos teatrals
en aquest moment
està molt
molt feble
aquí en tenim
una proposta
escrit aquí a Tarragona
un encàrrec
com deia l'autor
el Joan Caballé
un encàrrec
però amb molta llibertat
que li ha permès escriure
això
Uller davant un boc de cervesa
una reflexió teatral
una obra de teatre
un híbrid
com deia ell
al voltant de la figura
de la personalitat
de Narcís Uller
Joan Caballé
moltes gràcies
bon estiu
que escriguis moltes coses
i en tornarem a parlar
d'aquí uns mesos
molt bé
gràcies
que vagi bé
bon dia
bon dia