El meu avi, el meu avi, el meu avi.
El meu avi va anar a Cuba a d'Ordo del català.
El millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timonet i el nostre amor i catorze mariners.
Eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Ja el tenim aquí amb nosaltres i els saludem.
Mavi Ramon, bona tarda, benvingut.
Bona tarda.
Com està?
Doncs mira, allò que dius d'aquella manera,
perquè segons el que dius malament i segons el que dius també,
doncs anar fent.
A veure, jo sé que avui l'avi ha vingut a aquesta hora
perquè la seva hora serà a partir de les 6 de la tarda als dimecres,
com sempre, avi, si és així.
El que passa és que avui hi ha hagut problemes majors, diguem-ho així,
o històries majors, que sempre, jo abans ho he dit,
que ha anat al metge avui.
Sí, bueno, sí.
Se m'ha escapat, se m'ha escapat.
No, escolta, és que la meva edat anar al metge ja és...
Que és una rutina.
I és una cosa d'aquelles que...
No, perquè a vostè el veig ja no li agrada anar gaire.
Malament el que ja no hi pot anar.
No, però a vostè no li agrada anar gaire, al metge.
No, però mira.
No, és que no el veig.
Jo l'avi el veig de qui hem d'anar un costat a l'altre,
d'anar al diari, no sé a quin lloc.
Però és com una obligació.
Home.
Perquè quan fitxen, se'l diu, aquest encara, a veure,
has de vindre per veure si encara estàs viu.
Has d'anar a la fitxa, hem d'anar a la fitxa.
Però bueno, la vida segueix...
Avui l'avi, a banda de tornar un altre vegada a aquests micròfons,
que estem molt contentes de sentir-lo, l'avi,
també té una excusa perfecta, perfecta.
L'expliquem, no?
No és excusa, gairebé que és obligació.
Per què?
Home, perquè no hem de parlar de coses agradables a Tarragona.
Home, clar, això sempre, això sempre.
Això que molts parlen, parlen...
No, no, nosaltres tenim el què.
Tens l'obligació de parlar sempre per coses de Tarragona.
I, a més, un què que succeirà aquest mateix diumenge.
Sí, sí, sí.
I que l'avi, podríem dir que fa molt de temps que li han agafat el cor a aquesta mateixa gent, eh?
Sí, no, ja, ja.
El que passa és que, clar, de quan en quan has de parlar de coses i coses.
Hi ha coses que, per exemple, quasi que no es donen importància
o ens passen desapercebudes,
però hi ha coses que a Tarragona, eh?
Sí.
Tenen molta importància.
I tant.
I molts barris tenen una importància per segons quines coses.
Però hi ha el barri del Serrallo,
que saps que, doncs, li sentim molt de carinyo per molts motius.
Usted, Serrallo, no, no pot ser.
I com que...
I com que estic allí...
Les coses ja tant...
Migs cor, mig cor que l'han deixat allà.
Ja, entre que dir-me i em...
Vaig estar-hi casat, els fills, una cosa...
I hi ha, a més a més, aquella cosa tan pròpia, no?
De les barques, aquell airet de la mar,
d'aquelles oretes de pescador,
però aquella oreta del romesco, que és això.
Ai, que m'acaba de tocar, eh?
Ai, ai, ai, ai, ai, ai.
Això del romesco.
Perquè avui en dia es parla del romesco.
Tot arreu es parla del romesco.
Però la gent, tots, que si és d'aquí, que si és d'allà,
el que sigui, però...
No, no, no, no.
Però, de fet, el romesco, el romesco...
A Tarragona.
Té una història.
Home.
I és Tarragona i el barri del Serrallo.
I serà aquest diumenge,
quan s'acollirà aquest 26è concurs de mestres romescaires.
26.
26è, sí, sí.
26 anys ja de mestres romescaires.
Però tenen compte...
l'avi...
Perdoni'm una pregunta.
Qui va ser el primer mestre romescaires?
Va ser una dona.
Perquè, a més a més, l'avi està involucrat en aquest tema del mestre romescaires
des del principi.
Sí.
La qui es va guanyar va ser una serrallenca,
una senyora que es deia...
A veure, a veure.
Deia, a veure, Carmen Brull.
Carmen Brull.
Vinga de Bodesca.
Tenia una botiga, el que sigui.
Tenia un bon caràcter.
i, mira, ella va guanyar.
Anna.
Va ser la primera romescaire...
Mestre major romescaire.
Que es diu molt aviat, eh?
Perquè els diplomes que es donen són a títol nacional, eh?
Perquè està...
el romesco d'aquí a Tarragona, eh?
El tenim patentat.
Sí.
I està a nivell nacional.
Doncs aquest...
Hi donarem, primer, el títol de mestre major romescaire.
Després mestre romescaire i després el romescaire.
Tots tenen un valor perquè demostren que saben fer el romesco.
Sí, sí, sí, sí.
I són bon cuiders.
Perquè, a vegades, una miqueta darrere un pot ser més que l'altre.
Però, de fet, quasi que tots el romesco és el d'això.
Clar, però és que...
Aviam del romesco, el romesco.
Però, clar, l'important del romesco és la història.
On neix i perquè neix.
I els seguidors que també tenen.
Sí.
Que també és una altra, no?
L'autèntica febre.
Pensa que ara nosaltres anem al Serrallo, anem a Torre d'Embarra,
a Platafulla, veus el port, les barques i això.
Però, antigament, els ports eren més aviat les barques.
Les barques no arribaven fins a terra.
Les havien, quasi que...
Hi havia els que portaven allò de la barca a terra.
Després ja, no, les barques ja van poder atracar al Serrallo.
Van fer aquell port.
Bueno, tot allò que hi ha esplanada.
Sí, sí, aquella cosa que són preciosa d'aquell moment.
I resulta que en aquesta esplanada, eh, fa 51 anys o 52,
que ells va fer com una espècie d'olimpiada de romesco.
Ah, no?
Sí.
O es va fer una degustació de romesco que la van fer la laboral
i era el mestre cuiner, el pollo.
I això es va fer per impulsar, perquè llavors hi havia tarragonins,
com sempre hi ha hagut que han estimat el de Tarragona.
i van dir de fer-hi.
I segons recordo, o més o menys d'això,
quasi que va ser un miler de persones que van poder degustar el d'allò.
I llavors va ser com va sortir de fer el concurs de mestres romescaires.
I fa, doncs, 50 anys.
Que es diu molt aviat.
A vegades s'ha fet cada dos anys o cada un any,
depèn de les circumstàncies.
I llavors va ser molt curiós, perquè venien molta gent de fora,
hi havia la banda, hi havia...
la primera vegada que van fer el concurs el cor de l'àncora.
Va d'això.
I aquest diumenge, doncs, recordant una miqueta aquest temps,
també hi haurà una d'Avaneres.
Ah!
Complementarà el concurs...
Una actuació d'Avaneres, molt bé.
Gràcies al port, que el port també ha ajudat molt.
El port, el pedro de turisme, l'Ajuntament...
Diferents...
Saps, sempre hi ha entitats que col·laboren.
Però resulta que si es remuntem a temps,
a temps, quan encara la gent no tenia ni idea
altres puestos fora de Tarragona ni idea del romesco...
De què era això?
Sí, sí.
A Tarragona ja se'n parlava.
Perquè pensa que Pini Soler, aquest gran escritor tarragoní,
que va escriure històries del Serrallo,
el que sigui,
aquest l'havia creat una dida del Serrallo.
Ana!
Sí.
I aquest estava a Marsella.
I quan de Marsella va anar a Barcelona,
quan la Fira Internacional del 1829 a Barcelona,
va trobar alguns que li van dir,
escolta'm, hi ha el barri aquest que tu vas deixar de Tarragona,
ara han fet una salsa que...
Ara han fet una salsa?
Sí.
Hi ha una salsa que em diu un romesco.
Sí.
O diu, l'haurien d'anar a provar.
I llavors hi havia també, com si hi haguéssim un...
el diari La Vanguardia,
com ara l'arguinyaga aquest que es parla només de menjars menjars,
que aquest també,
La Vanguardia era com si fos el d'això dels menjars.
Sí, sí, sí.
Un especialista.
Jo també m'apunto per veure com és aquesta salsa.
I diu que la va trobar tan bona
que va dir que no havia provat una salsa d'aquesta manera.
Però, avi, hem de dir que la salsa de romesco,
jo crec que va ser gràcies als pescadors
i gràcies...
Bueno, acabem, acabem, acabem.
Doncs aquests van vindre aquí.
Llavors també una altra vegada
ja van vindre uns aquí a Tarragona,
perquè llavors a Tarragona
hi havia els tarragonins
que eren d'entitats,
ajuntament i entitats,
quan hi havia alguna cosa que es feia interessant
la patrocinaven.
Ah, molt bé.
I també van fer un dinar al Serrallo, saps?
Per cert, diu que sé molt curiós
perquè hi havia uns de Madrid també
i es veu que la senyora,
i anècdotes de tota manera, eh?
Va preguntar, diu,
i aquesta salsa, que virtudes tiene?
I un pescador diu,
pues esto si queda embrazada salen mellizos.
i diu, pe, pe, pe, pe, pe, no comes más, no comes más.
I ha esperbarada.
Però...
Què li va dir?
Que salen mellizos si menys aquella salsa?
Per l'amor de Déu, com són de picaros la gent del Serrallo, eh?
Com són aquests pescadors, eh?
Tot té la seva anècdota.
No, no, m'imagino.
Per l'anècdota, saps?
Sí, sí, sí.
Però llavors,
anem a buscar el principi del romesco.
En aquell temps,
el 1800,
en aquell temps,
les barques no anaven amb motor.
No.
Anaven amb veles.
I clar, havia de profitar el vent.
Diuen,
segons,
a mi m'han explicat,
ja,
gent ja,
llocs de mar,
perquè m'agrada anar a escoltar,
i el que sigui.
Diu que llavors,
el no fer vent,
es van trobar a vegades
que les barques
estaven hasta dos dies
alta mar.
Ana.
O més.
Perquè havien d'aprofitar el vent.
Que també expliquen
que una vegada
un s'havia de casar,
i van dir que anar amb bot
des de la barca
al Serrallo.
Sempre s'expliquen, no?
Sí, sí, sí.
Però bueno,
aquests pescadors
que anaven i estaven
hasta dos dies
o més a la mar,
què passava?
Allò no hi havia neveres
ni aquestes coses.
No.
També la vida
també era justeta,
segons quins menjars.
No es feia com ara,
que hi ha tantes classes
de cosetes i cosetes.
No.
Llavors ells,
com que tenien
el fruit propi
de la nostra terra,
d'aquí de la comarca.
Sí, sí, sí.
La vellana,
les metlles.
Les omelles,
els alls,
el tomàquet,
el pas feia sec.
Doncs,
llavors,
de tot això,
vam fer una salsa.
Clar que de salsa,
de moment,
es va fer interessant.
Llavors,
el ceràriu va començar a fer-se
aquesta salsa,
d'allí va començar a anar
amb un altre puesto,
i sobretot
pel prop de Romesco.
perquè molta gent confonen
amb la enyora.
I no té res a veure, no?
La enyora és d'un poble de Múrcia
que es diu enyora.
Així com ara diem
el prop de Romesco d'aquí.
Sí, sí, sí.
Doncs era la enyora d'allà.
Però, clar, a Espanya
el prop de Romesco
no el coneixien.
Així com ara hi ha
i ara hi ha
hi ha puestos
que ja el tenen
i hi ha com una cosa especial
per fer Romesco.
Perquè, clar,
després va haver un temps
que també
la gent,
oh, Romesco!
I el meu feien
amb pebre vermell
i el que sigui.
És que podíem dir
que cada maestre i jo
tenia el seu librillo,
i el que es diu, no?
No, s'aprofitava la cosa.
O d'algú que cadascú feia
de la seva manera.
Amb un temps de turisme
no sabien de què anava.
Però, clar,
quan la gent ha anat provant
el Romesco
i ha dit, eh,
això ja té noms i cognoms, no?
I està ben fet, no?
I el Romesco,
segons el peix que hi poses,
doncs clar,
és una salsa
que uns que si són d'aquí
són d'allà
però no.
Sempre l'han buscat,
és veritat,
sempre l'han buscat pares, eh,
el Romesco.
Sí,
que si Cambrils,
que si la Costa Brava,
però, clar,
no poden demostrar-ho
com Tarragona
que ho ha demostrat
amb fets i escrits
que aquí va ser
quan se va començar.
No,
com a manipular,
no,
es va fer com una cosa normal d'aquí.
No,
es va defensar una cosa
que de la terra, no, avi?
I llavors,
el sindicat d'iniciativa,
doncs,
va començar a fer
el concurs del Romesco
perquè la gent poguessin presumir
d'un diploma
amb uns premis des de l'aigua, no?
Però,
i llavors, clar,
deixar de donar el peu
a Tarragona,
i ara també els restaurants
de Tarragona,
ja també molts
ja fan el Romesco.
el que passa cara al Romesco,
uns hi posen nata,
l'altre hi posen xocolata,
aquesta sèrie de coses...
Perquè valen experimentar, home.
No, no,
saps què passa?
Saps què passa?
que de vegades poses
una cosa d'aquestes rares
que quan d'unmenys dius
i això?
Però si això és...
Saps com vull dir?
Potser li treu tot el sabor...
Per donar un nom especial i més...
Però no,
el Romesco...
És Romesco.
La salsa verdadera del pescador
és aquests ingredients
i és el principal.
I ara,
doncs, clar,
ja fa 50 anys
que el sindicat d'iniciativa
fa aquests concursos
i ara el dia 30,
doncs, davant de la llotja de pescadors,
se farà el 27 concurs.
I per cert,
avi,
jo no sé si encara hi som a temps
per inscriure'ns.
Sí.
Què és el que hem de fer?
Sí, sí.
Que està molt posat en aquest tema.
Jo crec,
jo crec que fins divendres
a la llotja de pescadors
es pot apuntar.
Però teniu en compte
que molt...
Oi que he dit això?
No.
Explicaré
el més important
que a vegades la gent desconeixen.
Doncs vinga.
Per participar
només hem de portar
els ingredients
del romesco.
Per què?
Al sindicat posem,
i el deixem fer el concurs,
ja deixem
el fogó,
el carbó,
l'aigua,
l'oli,
la cassola,
el peix.
O sigui,
que a més han de portar
els ingredients.
El truco,
els ingredients,
i el truco de cada romescaire,
saps?
O sigui,
que qui es vulgui apuntar
només ha de portar
això,
el que ell sap,
el somella,
la pallana,
el pebrot,
i ell si té algun truquet,
doncs m'entens?
L'únic que no es pot portar
és caldo fet.
Perquè alguna vegada
que hi havia alguns,
com el canti de l'aigua,
ja portàvem
un d'això de caldo de pelles.
no es pot,
no es pot portar caldo.
Allí ha de ser,
tots iguals,
a l'hora d'això.
Molt bé.
I això serà,
el concurs serà,
alli baix a la llotja,
durant la llotja,
a partir de les 10.
Molt bé.
I aquest any hi haurà
un grup de veneres,
parlant també d'allò,
després potser estaré jo
xerrant de quan en quan.
Home, espera,
he decidit que ho faci, eh?
Sinó no seria el mateix, eh?
I després,
molt interessant també,
és que,
després del concurs,
hi ha un jurat.
Hi ha 7 persones diferents,
no?
Que fan de jurat.
Vostè està el jurat,
a mi.
Dic si vostè també està el jurat.
No.
Hi ha un jurat determinat.
Se sabrà qui és el jurat?
No se sap.
No se sap.
Se sap al final, segurament.
Són 7 persones,
tancades en una habitació,
o no tancades.
I allí,
a les cassoles,
al romescaire,
quan les fa,
amb un sobre es posa un número.
Mmm.
No hi ha ni noms ni res.
I llavors van jurat.
I el jurat només veu un sobre
amb un número.
Llavors,
van puntuant
les cassoles que tasten.
I clar,
la que té més puntuació,
és Mestre Major Romescaire.
L'altre és Mestre Romescaire
i els altres Romescaires,
saps?
Sí, sí, sí.
I llavors,
quan s'ha acabat ja
de tota aquesta espècie
de protocol,
com vulguis dir-li,
sí.
Llavors,
aquestes cassoles
se'ls subhasten.
Se'ls subhasten
i la gent que està allí,
si algú la vol comprar,
es pot trobar
amb una cassola de 6 reaccions,
de rap,
o peix,
que d'això,
saps que,
amb un preu raonable...
Raonable, sí, sí.
Bastant bo.
...pot comprar una cassola.
I segurament,
jo no sé si
la primera o el primer,
és normalment el que sempre s'emporta,
podríem dir,
la emoció,
de ver qui enganxa...
El que passa,
és que a vegades hi ha qui l'ha fet,
que puja...
Ah, que s'hi volen portar cap a casa.
...per prendre-la.
D'acord, d'acord.
i ja la puja entre...
Saps?
Clar.
Clar,
el fer precisament aquesta subhasta,
clar,
la gran majoria de gent
es volen quedar
amb el primer,
el segon i el tercer.
Sí.
Per allò que, clar,
han estat els primers, segons,
el primer del públic, no?
I del jurat.
Que a vegades,
d'una a l'altra,
segons el...
segons qui les fa,
sí, sí, sí.
Més o menys,
com sigut pescadors,
i això ho feien a la barca.
O sigui que tenen la mà trencada,
vol dir, no?
Clar,
quan arribaven de la mar,
al sopar que deien,
a la barca,
que si et convidaven,
havies d'anar al tanto.
Perquè érem amb una cassola
i menjàvem tots alhora.
Amb una cullera de fusta.
Sí.
I ells, eh,
que això és la meva part.
I tu, innocent,
ells deien,
escolta'm,
explica'm això.
I tu, amb bona fe,
anaves explicant.
I mentre explicaves,
anaves...
O porta el fanal.
El fanal era un porró,
pla de sota,
perquè no bellugués dintre la d'això.
Sí, sí, sí.
Que sempre havies d'anar al tanto.
I llavors els pescadors,
quan acabaven de sopar,
aquest sopar,
doncs anaven a la bodega,
al bar.
Sí.
Entens?
El parc, llavors,
eren, doncs, això,
anaven allí,
i hi comptaven,
allí, doncs, repartien.
I llavors,
hi havia la part de pelut que deien,
que era el peix que ja no es venia,
que era la part de pelut,
que això ho repartien.
I llavors les dones,
amb uns platarets,
ho venien,
a dir,
al carrer.
i que quedava boníssim,
per fer el caldo.
I la gent ho compraven,
perquè era acabat de pescar,
i per fer sopa,
coses d'aquí.
Per això,
per fer el caldo de peix,
quedava boníssim.
O sigui,
que tot és una història,
m'entens?,
que quan la penses,
i la penses,
jo deia 26 aniversari,
o 26 concurs,
i pensi una cosa,
però jo pensava que també eren 26 anys,
però m'acabava...
No, no, són 50 anys.
El que m'ha dit,
ja són uns quants anys més.
Es va començar l'any 51.
Déu-n'hi-do.
L'any 51.
El que ha sigut,
a vegades,
que pel que sigui,
s'ha fet cada dos anys,
o s'ha fet cada any.
Clar, clar, clar.
I no et creies que a vegades,
s'ha durat el cas,
i hi havia un gran romescaire,
un gran mestre romescaire,
que va quedar dels últims.
Oh, que curiós.
Curiós.
Com ha estat això?
Doncs mira,
es va descuidar de posar sal.
Ah!
La cosa més bàsica.
M'entens com ho dir?
És veritat, clar.
I un altre,
van agafar el rap,
i com que no el van sofregir una miqueta,
el que sigui,
i el rap fa suc.
Sí, sí, sí, clar.
Doncs se van trobar
que a més d'un romesco
va sortir una sopa.
Una sopa de rap.
Va fer tot.
Vull dir que a vegades,
passa,
no passa,
un gran atlet,
però un petit detall.
Sí, sí,
doncs amb això del romesco
pot passar això també,
saps?
Que confiat que d'allò
és un descuit,
pots quedar eliminat,
no eliminat no,
perquè sempre queda el títol de romescaire.
T'avancen, no?
No és tan bo com els altres,
perquè hi falta un detall.
Què?
Però hi falta això,
que un descuit,
m'entens?
Pot ser que...
Però bueno, mira.
I és interessant,
perquè veus allà
aquella gent amb el davantal,
la cassola,
fent el pantal,
i fent l'allò,
agafa un bon ambient.
A mi,
però a quines hores hi posen?
A veure,
és aquest domenge,
dia 30.
El dia 30,
davant de la llotja,
a les 10 del matí,
ja comença
els romescaires,
hi ha el foc,
i la cassola,
i la picada.
I recordem,
a veure,
nosaltres estem parlant de mestres romescaires,
perquè fem una miqueta d'història
del que s'ha fet fins ara,
i fins tot de tot.
Pot adverter això que es presenta?
De les petites anècdotes que hi ha hagut.
Però a veure,
si hi ha alguna persona
que li va dir la cuina,
només per això,
que s'apropi.
No, no,
hi ha gent que és la primera vegada
que s'hi presenten, eh?
A més, mira,
la facilitat és d'apuntar-se,
i de preguntar,
i al moment...
Més d'apuntar-te,
no entens com vull dir,
i llavors,
doncs clar...
Perquè s'han d'apropar al...
A la llotja.
A la llotja.
O al sindicat,
però al sindicat és més complicat,
perquè has d'anar allà a la Rambla Vella,
segons quina hora,
però a la llotja,
com qui són sempre,
doncs n'han dit,
escolta,
jo he d'apuntar pel concurs de romesco.
I ja està.
Exacte,
apuntes,
es paga un mínim de,
no sé si són 7 o 8 o 6 euros,
no sé quant és,
i això ho guanyen,
perquè com que quedin els últims,
també hi ha un petit...
M'entens com ho dic?
Sí, sí, sí.
Hi ha un petit premi,
diguem,
cap a tots.
Però a més a més,
encara que sigui el romescaire i sigui l'últim,
té un diploma igual,
saps?
Ah, molt bé.
Un diploma en colors molt macos,
i aquell diploma,
pot portar-lo a tot arreu,
perquè digués,
està...
Espanya,
com que està patentat,
clar,
és de tipus nacional.
T'ho imaginat allà el menjador,
que bonic que quedaria,
el diploma de romescaire.
I algun restaurant,
que pugui presumir allí,
que això va ser molt interessant,
quan la gent va ser això del romesco,
que el feien amb pebre vermell,
no sé quantos,
alguns deien,
nosaltres,
guanyador del concurs,
tal i tal.
I podíem presumir que aquell bar,
aquell restaurant,
o aquell cas de menjar,
el que sigui,
sabien que responia
perquè feia el romesco de pescador.
I avi, m'imagino també,
no sé per què,
el pique,
entre algun dels restaurants,
amics,
de dir, no, no,
en guany guanyaré jo,
no, no, en guany m'ho portaré jo.
I entre pescadors,
i pensa que hi ha gent de fora, eh?
Clar, que són cinquanta.
N'hi ha un,
n'hi ha un que cada any ve de Badalona,
un altre no sé on ve també,
o sigui que,
no, no,
venen tots d'aquí.
Home, jo animo a tots els restaurants de Tarragona
que s'estiguin sentint,
i que per horari,
més o menys,
els hi vagi bé,
doncs que s'apropin, eh?
Alguns perquè és festa,
però, coi,
es poden deixar un miqueta,
com que és el dematí,
comencen a les deu, no?
Però és molt interessant poder tindre,
perquè és un diploma que és bonic.
Clar,
fins a quina hora,
més o menys, avi, perdoni'm.
Què?
O sigui, comencen a les deu,
i fins a quina hora,
més o menys, els hi fa.
Pot acabar quarts de dues.
Quarts de dues.
Quarts de dues.
Home,
si no està la persona en qüestió,
sempre pot haver algú en el seu nom,
no?,
que recolleixi el diploma.
D'acord, d'acord.
Però, bueno,
hi ha quarts de dues,
a l'una,
hi ha l'acord,
ja se sap.
Tot depèn,
que no hi hagi algun empat.
Ah,
que també pot passar.
Pot passar,
i és un empat,
i llavors s'ha de tornar a provar els jurats,
saps?
D'acord, d'acord.
Però, bueno,
però no,
però és interessant,
perquè s'ha de veure allà com pica la cassola,
com l'altre d'això, saps?
Tot plegat,
i t'hem de portar només el morter,
el morter i els ingredients.
Avi,
i deu fer una horreta,
la llotja,
quan passes per allà,
aquest domenatge,
ja veureu,
passeu.
Clar,
una cassola,
per emportar-te-la feta,
ja saps.
Segurament,
que ja compren una barra de pa per allà a prop,
i agafes la cassola i te la emportes cap a casa.
Sí, sí, sí.
Ja tens,
ja tu tinc una cassola,
unes irrecions,
saps?
Oh, fantàstic.
Que està bé, eh?
I peix bo,
vull dir,
que no és allò de peix...
I peix bo.
I peix gairebé acabat d'agafar, no?
Estem parlant de la llotja.
Acabat d'agafar, no,
perquè és diumenge.
Però gairebé, gairebé.
No, peix fred, eh?
Ah, peix fred.
Peix de la llotja.
Ben posat, ben posat.
La llotja també col·labora.
O sigui, vull dir que és interessant.
Sí, sí, sí.
Molt interessant.
Doncs ja sabeu que teniu aquesta cita,
i a partir de la setmana vinent,
en la seu horària habitual,
a partir de les 6 de la tarda,
tornem a agafar de nou a l'avi Ramon.
Cavi, si li sembla de cara a la setmana vinent,
com ja haurà passat,
si podem portar el guanyador,
seria molt interessant, eh?
A veure, sí.
A veure si ja que vostè estarà per allà al mig...
Si no és el guanyador,
que pot ser de fora...
No, o per telèfon.
Si no pot venir físicament...
No, si no el guanyador,
un dels que hagi concursat...
D'acord, també.
Vindre i comentar.
Frem així.
Que ens digui a veure com ha anat,
i què és el que li agrada.
Doncs fem això la setmana que ve,
un o dos.
Perquè ja no m'atreveixo,
com serà dimarts,
ja no m'atreveixo que m'aporti una miqueta
del que es faci per allà,
perquè ja farà dies.
Així s'ha de prendre calent.
No, no, així que ho ve portant dos,
que es piquin.
També, eh?
I ja que comencin,
que a la ràdio per l'any vinent o per l'altre.
Jo he guanyat...
Però tu no has guanyat...
Que no, que tu has guanyat per això,
que jo he guanyat per allò.
No, que potser la sang arriba al riu.
Que jo ja vaig guanyar,
jo ja vaig ser mestre, tal.
Saps?
No treguis, eh?
Que és interessant, eh?
No, no, no, no.
Doncs farem això.
Vinga, vinc la setmana vinent, eh?
La setmana que ve,
sigui un, dos, tres,
els que vulguin vindre,
que vinguin aquí.
I, home, aquí no,
perquè no hi ha foc.
No, no, no doni idees.
No, no, no.
Si no, si no,
podríem fer aquí.
Així com hi ha altres coses.
No, no, no, deixi, deixi, deixi,
que hi ha massa cables
i està tot massa tancat, eh?
Per això et dic,
la llàstima que hi ha altres coses
que es poden fer.
Però aquí ja podríem fer un romesco,
però, clar, aquí no...
Ja faríem, ja faríem.
No pot ser.
No pot ser.
Els convidem a tothom
a venir a aquest 26è concurs
de mestres romescaires
aquest diumenge a la llotja
que a partir de les 10 del matí
que s'hi apuntin,
que vinguin,
que facin de públic,
que olorin,
que ens ho deixin aportar.
Hi ha moltes ames de casa,
moltes dones.
Oh, jo el faig molt bé,
jo el faig molt bo.
Jo els dic,
participeu.
Oh, és que em fa...
Què et fa?
No et fa res, eh?
A dir, tu amb el teu davantal,
que jo donem un davantal,
també,
també un davantal,
sergi d'un davantal,
també,
i fan el romesco
com el fan a casa seva
i no hi ha cap problema.
A vi, jo m'agradaria...
és que David m'ha intentat convèncer
abans que m'apunti,
perquè jo sóc un desastre.
Jo, si això fossin xurrasquitos,
coses de cremar el menjar,
jo seria la reina, però...
Ja farem un concurs un dia.
Sí, sí,
a veure qui crema abans el menjar.
Doncs endavant,
que la gent...
Tot el premi, eh?
La gent que s'animi,
perquè dic que és molt fàcil,
només és qüestió d'apuntar-se,
i el diumenge a les 10 del matí serà allà,
sí, sí,
amb els ingredients,
amb el morter i els ingredients.
Molt bé.
Tot el més ja està allà.
El fogó, el carbó, l'oli,
l'aigua, la cassola, el peix,
tot, tot, tot.
A vi.
I a perill de guanyar un títol
a nivell nacional, saps?
Fantàstic, fantàstic.
Que llavors quan algú digui...
És que nosaltres...
Doncs jo em mira, veus?
Jo tinc un títol.
Jo ja ho tinc.
Sí, sí.
A vi,
fins la setmana vinent,
a les 6 de la tarda l'espero, eh?
Molt bé.
D'acord?
D'acord.
Gràcies.
Adéu-siau.
Sí.
Però els valents de Bordeaux
no van tornar,
no van tornar.
Tingueren la culpa
els americans.
quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremat,
mans a la guitarra solien cantar.
solien cantar.
Visca Catalunya.
Visca Catalunya.
oi...
Tую...
Gràcies.