El meu avi, el meu avi, el meu avi.
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català.
El millor barco de guerra de la flota d'Ultramà.
El timonet i el nostre amor i catorze mariners
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremat.
Mans a la guitarra solien cantar, solien cantar.
Visca Catalunya, visca el català.
Que visqui, que visqui.
Ara quan sents això, per exemple, hi ha coses que jo no els haurí de dir,
però m'assento una cosa.
Per exemple, diuen, avui mateix m'he trobat amb un cas,
i que em perdonin, eh?
Perquè a vegades és massa fort.
Diu, tenim-los que castellanitzar els catalans, no?
I quan sents això, que veus que hi ha gent,
van lluitar, van fer, han anat els cristos.
I llavors sents, per exemple, no diré de quina part d'Espanya,
que la meitat de les lletres se les mengen.
I dius, i aquests parlen el castellà?
En què quedem?
Nosaltres, que quan parlem castellà el parlem perfectament,
es pot dir, ens hem de fer castellanitzar.
I sents gent d'altres regions d'Espanya,
que per entendre'ls, segons d'on són,
has d'escoltar i dir, escolta'm, o fer-te l'efecte,
perquè com que ja som així, que estem acostumats a adaptar-se a tots,
sap el que volen dir.
I que em perdonin, eh?
que no és en cap mal d'això, és una ironia de la vida, el que tenim.
Per això, com has dit, aquesta sento que de cançó,
i com que he estat en aquests puestos,
i has conegut la gent com són i el que sigui,
doncs penso, per què som així?
Per què hem d'obligar-nos en vez de tenir un respecte?
Però bueno, però deixem-ho,
que em perdonin perquè vegin que també les coses són com són.
Però ja sap que a molta gent n'hi ha agradat tocar la bona viu, avi.
I és més a un altre nivell que a nivell de carrer.
Perquè entre nosaltres, la gent et parla en anglès i fas el favor de fer-ho.
En català, en català.
Si quan un presumeix o fa en fernoreja,
li diguis que vas equivocat o tens raó,
però no, callem.
per educació, per el que sigui, per no buscar raons,
per no ofendre.
A vegades callem i donem peu que els altres et pensin que tenen altra raó.
I això ens ha passat sempre aquí.
Des de quan va acabar la guerra fins ara,
sempre hi ha hagut.
I com que ho he passat...
Pequem potser de ser massa bons, diguem-ho així.
No és que siguem bons.
O potser amb massa respecte?
No, tenim una personalitat.
Sí.
I aquesta personalitat no se la podem prendre.
No, no, no. Ja els agradaria.
Bé, deixem-ho.
Avi, què li posem a aquests panellets?
Perquè recordem que, clar,
nosaltres ara anem a una botiga i allà ho podem agafar tot.
Però fa uns quants anys la cosa...
Podríem dir que estava una mica més complicada
o la fèiem més fàcil, no ho sé.
Com ho veiem això?
Saps què passava?
Què?
Que abans les mestresses de casa,
normalment a vegades hi havia l'àvia encara,
filla, o els joves també els agradava la cuina,
aquella cuina econòmica de ferro,
que fent foc al costat passava la calentó pel forn.
I clar, i es prestava a fer coses d'aquestes.
Llavors, hi havia, per exemple, tots s'anys.
Bé, ara, tots s'anys, Nadal,
totes aquestes festes hi són tot l'any,
perquè sigui en llocs especialistes,
o sigui en grans comercials,
comercials,
o com vulguis dir-li, no sé,
perquè a última hora hi ha tants noms,
supermercados,
ja no saps un llocs i l'altre.
Però que em perdoni si parlo així,
perquè jo, com que no he estudiat les paraules apropiades,
em sento, em sento, em l'he de posar, em l'he de posar.
No, no, ja veig que amb això ja se'n salva tot, eh?
No, no, no.
Jo l'únic que sento que tinc és l'aciento que tinc ara,
que estic còmode.
Ah, perfecte, perfecte.
Llavors, per exemple, hi havia a Tarragona
quatre o cinc pasteseries
amb nom, no?
Aquell professional.
I clar, quan venia, per exemple,
tots sants,
llavors era el temps dels panellets.
Durant l'any no em veies, per exemple.
No, que va, que va.
Semblava que anéssim a veure una exposició
de pintura, però a base de panellets.
Aquests tipus de panellets.
Però llavors, també trobaves
que les botigues de barri,
les botigues de barri,
aquestes dates com Nadal,
aquests d'això, tots sants,
el que sigui, també en venien.
Ja, doncs, comercialment,
però quan te'ls posaven allà,
estaven allà amb el llum,
que allí parava un llum especial,
i llogia, doncs, clar,
era una espècie de novetat, no?
Un...
Ai, te'l miraves, d'això.
Però llavors, com que n'estudia,
que per herència o tradició
hi havia la part familiar,
llavors hi havia que els fer anar a casa.
Sí.
Sí, sí, o i tant.
amb un caliu que en aquell moment avi devia haver.
I clar, tu de petit miraves com els feien.
Però això, després de gran,
n'has fet o has anat seguint aquesta tradició.
Bé, més com els feien.
et posaves quan feien la passa del dia,
no, no toquis, que això,
falta els pinyons,
falta això,
falta allò.
I clar, i llavors,
també és el que deia un dia,
l'àvia,
o la mare,
com que llavors anaves a menjar,
o venint a menjar,
família,
que et trobaves,
perquè clar, eren tots sants,
uns perquè anaven al cementiri,
l'altre era de fora,
i venia a Tarragona,
perquè potser tenia
l'enterrat aquí,
de circumstàncies de la guerra,
o la presó,
o el que fos,
hi havia,
en aquell temps hi havia,
no ho sé,
abans de la guerra,
no era com això, no?
Però després de la guerra,
trobaves aquest cas encara, eh?
Que vas conèixer moltes famílies,
per circumstàncies de la guerra,
o després de la guerra.
Però a la casa,
doncs, feia aquells panellets.
I clar,
eren grossets,
en fi,
no era com ara,
aquell paperet,
aquella sucreta,
aquella coseta,
que el menges,
i sí,
són bons,
perquè clar.
Home,
perquè estan ben fets,
i són mestres pastissers,
també el que hi ha darrere.
Entens,
però ara vas a un post,
que et dic,
amb un economat,
al món d'allò,
i veus allà tota classe,
totes d'aixòs,
tota classe de preus,
tu li dius,
bueno,
en què quedem?
No, no,
perquè,
Déu-n'hi-do,
aquest any no l'he mirat,
avi,
però sé que,
si l'enmetlla continua igual que l'any passat,
i llavors penses,
com pot ser,
per exemple,
que siguin fets,
amb el mateix material,
perquè,
el mateix parellet,
segons com,
i segons quan,
hi ha una diferència de preu,
són cars,
no cars,
jo no diré que siguin cars.
Jo ho sé,
el què?
El què és no ho sé.
Per la patata.
La culpa la té la patata, avi.
Doncs som el govern que m'ententa patates a fotut,
també, no?
Patata calenta,
veu?
i tot arribem a...
No, però després,
també ve un temps que es feia endemoniat,
no?
Patata.
També.
Veu?
Un altre.
No, no,
vull dir que,
a vegades aquestes coses,
és la gràcia de qui les fa,
perquè, a vegades,
és el que hi ha en totes les coses.
Jo trobo que la cuina és molt agraïda
si tens paciència i vas buscant-hi les cosetes.
i, a vegades,
un puntet més d'una cosa,
un puntet més de l'altra.
M'entens?
Ja et dic,
i llavors era bonic,
perquè, clar,
llavors hi havia les pastisseries,
les tendes de botic de barri,
i després hi havia els colmados.
El colmado era com una espècie de supermercat d'ara.
Sí,
que hi havia una miqueta de tot.
Hi havia una miqueta de tot,
tota la classe de licor,
i llavors,
clar,
per tots els anys,
ja deies,
avui toca Moscatell,
o toca Vistel.
Oh, que bo, eh?
Vull dir,
ara es veu de...
Sí, ho tens a tot arreu i a tot.
Es veu de tot, no?
Sí, sí, sí.
Jo me'n recordo,
que allà baix a les 100 escales,
hi havia una destileria,
i aquestes,
quan venien a Nadal,
i cap d'any,
tots els anys,
allà,
sempre anava gent a comprar,
perquè allà feien boniac,
i feien mosquatell,
tenien mosquatell,
tenien mistela,
tenien diferents,
i, clar,
la gent anaves a comprar-ho,
no embotellat com els colmados.
Si anaves amb una botella,
un litro, dos litros,
Un litro, dos litros...
A Granel, no?
A Granel.
A Granel.
Però, llavors,
era de confiança.
I si no, dels pobles,
quan jo et venia un familiar,
que tenien la collita,
i et portava,
jo me'n recordo que vaig anar,
al Parelló,
que tenia una tia,
i quan anava,
i em convidava,
i em feia el menjar,
el que sigui,
portava el porró,
que casi que no rejava,
amb un vi,
per què no ets això?
I al marxar un dia,
em va donar una botelleta de vi ranci,
que avui ja tenia 20 anys.
que era una bota,
que si en treia una miqueta,
anava posant,
saps?
Vull dir,
que llavors,
la gent,
si mirava,
apreciava,
la cosa,
ara no,
ara compres,
menges,
dius,
potser,
els preus,
també fan molt,
i després també,
perquè ho tenim,
més o menys,
tot a l'abast,
perquè potser ara,
per dir alguna cosa,
que no és temps,
per dir,
de maduixes,
no estava pensant,
no,
ara no és temps de maduixes,
crec,
exacte,
és el que li anava a dir,
o depèn de quin lloc,
i trobes maduixes,
però clar,
estan a un preu intocable,
però que pots menjar,
és que això a vegades,
jo quan diem,
jo a vegades,
jo t'ho he dit,
més de quatre vegades,
jo els primers rovellons,
les primeres maduixes,
aquestes,
no és que no m'agradin,
no me les menjo,
perquè,
tocar-les,
i la butxaca,
l'has d'equilibrar,
amb altres coses,
no m'entens,
després,
quan n'hi ha,
llavors,
menys el que vulguis,
i amb allò,
també passava amb els panellets,
tan ben presentadets,
tant,
saps com vull dir,
i en canvi,
els feien a casa,
i eren iguals,
pràcticament,
la mateixa gent,
si sabien fer-ho.
Se't pot cremar una miqueta més,
una miqueta menys,
però gairebé tot igual.
Però era molt familiar,
això de,
a veure com han sigut,
a veure com han sortit,
a veure com estan,
saps?
I era una cosa,
doncs,
les festes aquestes,
jo crec,
que abans,
era això,
era la gràcia,
de qui feia les coses,
els que anaven convidats,
esperant-ne,
a veure com s'ho convidin,
a veure com,
m'entens?
Com després,
els pastissets,
una sèrie de coses,
que es feien a casa,
i s'apreciaven.
ara no cal patir,
passa,
home,
va,
com,
mig quilo,
mig quilo,
un quilo,
un quilo,
tant,
tant,
ja,
passa la visa,
passa la visa,
que ja ho cobrarà,
com és que m'ha deixat tant?
Vull dir,
que passa aquesta cosa,
les coses...
Acaba de tocar un tema,
que és d'aquelles coses que fan mal, eh?
Però és que em sap greu tocar això,
a mi,
em surt,
però em sap greu parlar això.
Ja ho sé,
però és que moltes vegades toca la pell,
perquè això,
quan ens ha passat?
Jo crec que hem pagat tots,
d'anar tirant,
d'anar tirant,
d'anar tirant,
però clar,
els diners no creixen als arbres,
i clar,
tant tens,
t'alvals.
de la caixa,
d'una de les caixes,
home,
em va posar mitjà,
home,
vinga això,
perquè em donava una targeta,
diu,
això no cal que paguis,
vas amb això,
però dic,
i després,
qui ho paga això?
Oh, descomptem,
és molt còmodo,
és molt còmodo,
mira això,
això passa la targeta,
i llavors quan arriba dius,
ostres,
doncs sí que ha passat això,
doncs,
en què quedem?
Sí, sí, sí,
no, no,
i com no et donis compta,
aquell mes no arribes, eh?
Aquest mes.
mira,
doncs avui,
ens agrada això,
vinga,
quatre muts,
quatre capetxines,
i la dona i jo fem un estup,
vermutet,
la nostra coseta,
o faig un menjaret,
o fem un menjaret,
doncs,
un dia el net diu,
avi,
i estar comida,
quanta costaria?
No hi ha preu,
no hi ha preu pel carinyo,
i per tot el dia, eh?
I en canvi,
doncs,
era comprat amb la cosa normal,
que es compra.
Sí, sí, sí.
Vull dir,
que a vegades,
som d'una manera,
que no ho critico,
la vida,
dius,
l'has de disfrutar,
i cadascú la disfruta com pot,
hi ha qui disfruta,
saborejant-ho,
i altres amagant.
Vull dir,
cadascú...
Ara ha estat vostè aquí,
ben posat, eh?
Ben posat, eh?
No,
és que és així,
és així,
no pots jutjar amb una persona,
pel que és.
I clar,
i ara,
els parellets,
comences a veure parellets,
parellets,
parellets...
Arriba un moment que t'ofeges, eh?
No, no,
i en canvi,
hi ha un xut,
o un pasta d'aquelles
que abans se menjaven més,
saps com a dir?
I dius,
ostres,
mira,
quasi que pateix més aquell xut
o aquella altra pasta
que aquell munt de parellets
perquè no sabries quina que fa,
que si són d'això,
que si són d'allò,
que si porten això,
que si porten allò,
i llavors resulta que dius,
els provaré,
posem un de cada un,
i quan ve la cota,
quan entès,
ostres,
ostres,
com has sigut,
i esclar,
perquè resulta que un és d'un preu,
l'altre és de l'altre preu,
que l'altre porta això,
vull dir,
que mira,
per això saps què passa?
Que això són al·licients de la vida,
ajuden.
Sí, sí.
Ara de què parlaríem?
Iavi,
una cosa molt important,
i te fan aprendre,
que és el més important,
jo crec que és el més bàsic,
que estem aquí a la vida precisament per això,
per poder aprendre i per tirar endavant.
i per tirar endavant.
No,
una vegada,
si vas per un lloc i ens apegues,
quan tornes a passar,
dius,
el tanto que hi vaig ens apegar.
Vull dir,
que a vegades també és convenient ens apegar la vida,
sempre no fent-te massa mal.
No.
No, no, no.
Entes com vull dir?
Sí, sí.
A vegades,
un copet,
un d'això,
a vegades és convenient,
perquè et fa previndre d'altres coses.
Passa amb la gent,
tens contacte amb la gent,
i després,
ostres,
com era.
O sigui,
que la vida,
aquests al·licients que tenim,
jo el que voldria és que,
molts,
quan diuen,
et vaig a escoltar,
jo dic,
m'escolteu,
perquè a vegades jo m'engresco,
i potser dic coses que poden molestar.
No.
Però jo voldria,
que si alguna cosa de les que dic,
que reflexionin,
a veure si tinc raó,
o no tinc raó,
o no sóc jo,
no, no,
no sóc jo qui té raó,
però és raó de la vida.
I m'agradaria que la gent truquessin,
que vinguessin,
i parlessin,
i llavors volia,
doncs,
m'agradaria parlar amb la gent,
a veure si és que vaig equivocat,
però saps què passa?
què passa?
A l'edat que tinc jo,
i el que he viscut,
el que he vist,
i he fet...
I el que li queda a avi.
I el que li queda...
Això ja en parlarem.
Vull dir,
no me diguis això,
per l'amor de Déu.
No, no,
me refereixo,
que me passen coses,
i em passa desapercebuda,
però escolta'm,
ja estàs bé?
Ja t'has curat?
Oh, com estàs?
Oh, mira,
vaig renquejant,
vaig això,
però escolta'm,
m'entens com vull dir?
Perquè la vida
et fa aguantar les coses,
m'entens.
i et fa mirar les coses,
et depèn de quin moment,
i amb uns ulls,
o amb uns altres.
I la gent,
i la gent també,
vas coneixent-la,
i a vegades,
uns desenganys,
t'ensenyen,
per anar per la vida,
d'una altra manera,
que penses que ets una cosa,
i llavors,
ens apegues,
dius, ostres,
potser anava equivocat,
i llavors,
reflexiones.
O sigui que,
la vida,
hi ha coses que els llibres no hi són.
No, que va, que va.
No són.
L'has de viure.
Però el que vaig dir un dia,
observar,
mirar la gent.
T'acordes que vaig dir un dia,
que la gent,
si la vas mirant,
vas aprenent,
vas a un puesto.
Aquest que et diu això,
l'altre que et diu allò,
l'altre que et diu una cosa,
però,
el que em dius tu,
el que fas,
hi ha una diferència.
que la mateixa vida,
t'ensenya a viure.
Sí, sí, sí.
M'entens?
i hem de ser alumnes aplicats.
Sí, sí.
Per això,
per no caure una altra vegada en segons quines coses,
no?
Sí.
I ara mateix,
panellets.
direm,
hòstia,
si m'he guisat tant,
panellets.
Saps com vull dir?
Vull dir que
és així,
qui diu panellets,
diu una altra cosa,
no m'entens?
I és normal.
Veus?
Això m'agrada.
Veus?
És una de les frases que jo li guardaré a l'avi,
perquè sempre m'ho diu,
i és normal.
Home, avi,
normal, normal.
Depèn, eh?
Depèn, eh?
Dic,
és normal per el que creiem.
No m'entens?
De clar.
Si creiem...
Arregla-ho ara.
Arregla-ho.
No,
si creiem una societat,
és normal que visqui de la manera que vivim.
Sí,
hi ha una societat de tots.
M'entens?
Avi,
hem parlat de les classes i sabors
que li agraden a l'avi Ramon pels panellets,
però si alguna voluntària
que està fent panellets a casa seva,
no sé, Mònica,
tu mateixa,
i ens vol portar aquí a la ràdio
el dimarts de la setmana vinent,
i serem, eh?
Quina cara!
Com que quina cara?
S'ha d'aprofitar,
és que acabo de veure que la Mònica
a través del Facebook
ens ha posat una sèrie de panellets.
Mira, per si vol,
que això s'ha de tastar.
S'ha de tastar,
perquè així de paraulita...
Jo només...
molt elevada, eh?
Jo no sé si la conec o no la conec.
Si m'escolta,
però paciència té.
Però l'únic fet de poder parlar amb ella,
ja estaria content, eh?
Molt bé.
No ella.
I molta gent que diu que escolten,
m'agradaria que vinguessin.
Exacte.
Que vinguessin.
Mira, la setmana vinent
és una setmana d'aquelles boniques.
per allò que tenim el dia de tots sants,
celebrem la castanyada,
parlem de les castanyades,
parlem de com es celebraven abans.
Sí, sí, sí.
Que abans seran potser més...
Igual que passa jo crec que ara,
més o menys.
Sí, abans.
Que som més familiars,
només d'estar recollits i xerrant, no?
Amb la família.
i esperar, i escallar,
ara com que l'àvia o la tieta o el d'allò
farà parellets i sé que pensarà en mi,
i vull dir, hi ha una sèrie de coses a la vida.
Jo, el que m'agradaria és això aquí,
que vingués algú,
que llavors parlar amb la gent,
m'agradaria.
Doncs vinga, a veure...
Escolteu,
teniu en compte que amb la Sílvia estic molt bé, eh?
Amb la Sílvia aquí,
parlem, sortim...
Ah, pensava, eh?
Pensava, eh?
No, improvisem,
perquè penseu el que és que arribim aquí
i no sabem encara de què parlarem.
I surt,
surt un brot.
Surt un brot.
Parlem d'una cosa
i allò segueix la setmana següent.
Però, clar,
sempre no segueix.
I en canvi amb la gent,
cadascú té una manera de pensar les coses.
I llavors és convenient.
És a dir,
doncs jo penso així.
Ah, doncs mira, tens raó.
O mira,
o jo els panellets els faig així i així.
I jo llavors li diria,
doncs mira,
jo recordo que a casa els feien
jo em vaig fer-ne,
però com aquell temps era així,
jo els feia...
Saps?
És bonic, això.
No parlar de segons què.
Doncs avi,
això ho guardem,
si li sembla,
per la setmana vinent.
A ver qui ve.
I la setmana vinent,
convidem-me a tothom que ara s'estigui sentint.
Home, tothom, tothom no vingueu.
Vingueu algun.
Ho farem al carrer.
Ho farem al carrer,
que és més gran.
Aquí l'emissora és petiteta,
de lo gran que és és petiteta.
Fora interessant,
que la setmana que ve
vingués algú,
allà tres quarts de sis.
Pari, sisplau.
Que vulgui vindre.
O que es truquin abans i dius
mira, sóc tal i vull venir.
Sí.
Però ja està.
I passem una miqueta de filtre,
al sentit que no hi hagi
100 persones.
I parlarem dels panellets,
de tots sants,
o altres temes.
Exacte.
Agafeu el compromís,
que la setmana vinent
us esperem aquí a la ràdio.
Perquè l'avi,
quan parla,
no parla amb un net.
Jo recordo sempre,
doncs, els nets al costat del foc,
batalletes,
però clar.
I molts nets al voltant del foc.
I llavors,
saps què passa?
Quan d'allò,
expliques això.
Clar,
perquè ara,
si et trobes aquí,
no saps de què.
Home, no saps.
Sempre hi ha tema, no?
Jo li pregunto el que vulgui, eh?
Jo li pregunto el que vulgui.
Jo li pregunto el que vulgui.
Que sempre hi ha tema,
però el interessant fora això,
de tindre diferents temes
i diferents contactes amb la gent.
Que el nostre programa
és aquest,
desobert,
sense una llei que es digui,
heu de parlar d'això,
heu de parlar d'allò.
No.
Parlem del que hem de parlar.
Parlem de tot una miqueta,
i que sigui entretingut,
que sigui maleable.
I escolta,
i que tinguin en compte una cosa.
Que no els hi faci vergonya,
perquè els hi diré una cosa.
Aquí hi ha vingut algú
que li feia vergonya, vergonya,
i llavors el Sílvia i jo
quasi que no hem pogut parlar
perquè s'ha trobat tant a casa
que s'ha trobat tant obert
que, escolta,
que ha fet quasi el programa
aquella persona sol.
I això és el bonic.
I ens ha agradat molt
perquè precisament s'ha sentit
molt a gust i molt tranquil.
A veure.
A veure si de cara a l'est,
té molta sort, avi.
A veure.
Tornem-hi, no?
Esperem.
Gràcies.
Jo espero.
Avi, un petonàs, eh?
Cuidis molt.
La setmana vinent,
continuem parlant de panellets,
de tots sants,
i ja sabem que...
Parlarem,
si hi ha algú del que creguin convenient.
I també serà visita guiada,
almenys obligada,
diguem-ho així,
parlar del cementiri.
perquè són un altre dels llocs
que per tots sants,
també,
normalment,
tot passa per allà.
Ja saps que el cementiri
té molta història
i hi ha moltes històries...
Que se podrien comentar.
Que es poden.
Avi, gràcies.
Molt bé.
Adéu-siau.
Adéu.
Esperem, eh?
Fins demà!