Fins demà!
que són de l'escola La Salle de Tarragona, de 5è B.
L'altre dia van venir uns companys seus
i en guany venen la resta de companys de la classe.
Nois, bon dia.
Bon dia.
Què tal? Esteu contents de venir a la ràdio?
Sí, sí.
I que sí?
Se'ls veus a la...
Nerviosos, no, home, no patiu, no patiu que això no passa res.
Ens acompanyen la Ingrid, la Clara, la Maria, la Vicky, el Marcos, el Pau,
el Carlos, l'Àlvaro, la Clàudia, la Eva, el Víctor i l'Àlex,
tots ells, com dèiem, alumnes de 5è B de La Salle de Tarragona.
Avui per parlar d'un tema que també deu-n'hi-do, eh?
Són d'aquells temes que potser a vegades sembla que siguin difícils,
però no, ells ho han treballat, han fet un dacàlegs,
han preparat una història, han escoltat contes,
vaja, que ho farem tot avui a l'Aventura de la Vida.
Gestionar l'atenció seria el títol del programa de l'Aventura de la Vida d'avui.
Qui em podria explicar una miqueta?
Així comencem a xerrar i a parlar.
Què és això de gestionar l'atenció?
Què és el que heu treballat exactament una miqueta a classe?
Qui m'ho pot explicar?
Víctor, digues.
És com resoldre conflictes.
Molt bé, no? Per ser una mica això, no?
Gestionar l'atenció, moments de conflictes,
com resoldre situacions com aquestes, no?
I com heu fet això?
Què heu parlat o què heu treballat?
Digues, Marcos.
Hem escoltat històries i a classe hem fet preguntes i hem treballat tot per fer-ho aquí bé.
Molt bé. Alguna cosa, volies diàlegs?
Sí.
Digues.
També, si dos s'estan marallant, si algú li dona la raó a l'altre,
el que li donen la raó no xinxa el que no li donen.
Mira, ara, de fet, ells ens han preparat tot un decàleg, com ho dèiem,
de maneres de gestionar l'atenció d'aquests moments de conflicte.
Després cadascú en porta una, després les anirem debatent i les anirem comentant.
però, si us sembla, podem començar per un dels contes que heu escoltat.
Ja us sabeu que a l'Aventura de la Vida tenen material auditiu,
com és el cas dels contes, i també fins i tot material de llibres, de cromos,
per fer diverses activitats.
El primer conte es diu Corre, corre.
Hola, benvinguts a l'Aventura de la Vida.
Soc l'Hèctor. Us deixo amb un altre conte per xerrar.
Diu, l'Aventura de la Vida.
Corre, corre.
De dilluns a divendres, quan surto de l'escola,
vaig volant a la reunió del cau.
Sempre preparats per ajudar.
De la reunió del cau, vaig a classes d'anglès intensives.
Hey, kids. See you tomorrow.
De les classes d'anglès intensives, marxo cap a casa per fer els deures.
Fill, vés a dormir, que ja és molt tard.
Ja estic a punt d'acabar, mare.
Preparats, llestos, ara.
Els caps de setmana vaig als entrenaments d'al·latisme,
ajudo a les feines de casa i faig més deures.
Héctor, véns amb nosaltres al cinema.
No puc, mare. Encara no he acabat els deures.
Maco, quiet.
Jeu, i deixa'm fer els deures, entesos?
Maco, no, quiet. No em llepis, em vas per cigolla.
Maco, deixa'm estar.
Ja veig que tens ganes de jugar, oi?
Doncs bé, anem-nos al parc.
Ah, m'has fet riure i córrer molt.
Saps una cosa, maco?
Envejo la vida que portes.
No has de fer deures.
No t'has d'entrenar allatisme,
ni aprendre una altra llengua.
i et passes gairebé tot el dia jugant i dormint.
Ai, maco.
Et prometo que a partir d'ara buscaré més temps per jugar i descansar.
I que tindré menys compromisos com tu.
D'acord?
Corre, corre és un conte per xerrar de l'aventura de la vida.
Tornarem amb un altre.
Fins aviat.
Viu l'aventura de la vida.
I com sempre, quan acabem d'escolta el conte,
ja comencen a veure les primeres mans aixecades, eh?
Comencem a obrir aquest debat.
Vinga, Víctor, què volies dir?
Que per treure temps, per poder jugar,
i estar com el maco, jugant,
podria avançar a classe els deures que tingui
per després tindre més temps.
Molt bé, és una manera, no?
Per exemple, per no anar tot el dia tan atrafegat,
si a classe pots avançar alguns deures o alguna cosa,
doncs t'estalvies aquests moments d'atenció.
Clara, digues.
Doncs que jo crec que, a part d'aprendre
i fer esport i fer anglès,
jo crec que també se necessita disfrutar i descansar,
perquè també tens que jugar i passar-t'ho bé.
I esteu d'acord amb això que diu la Clara?
Que a vegades potser anem de l'escola,
de l'escola anglès, d'anglès a futbol,
de futbol a repàs, de repàs a no sé on.
En moments val la pena descansar,
aprendre-s'ho amb calma, no?
Digues, Maria.
Que jo crec que s'hauria d'atrar d'alguna activitat,
la que li agradi menys,
i així podré jugar més i viure la vida.
No, sí, no?
Una mica el viure la vida, l'aventura de la vida, eh?
Clàudia, digues.
Que jo crec que, si alguna cosa t'agrada,
que no pots deixar-ho,
perquè jo faig un munt d'activitats
i m'agraden i no puc deixar-ho, no.
I tu tens a vegades aquesta sensació
que li passava a l'Hèctor, al conte?
Sí.
La sensació aquesta d'anar molt altra vegada
i no tens temps de...
Sí?
I què creus que es pot fer en moments com aquest,
per exemple?
En moments que estiguis així?
Avançar tot el que puguis al rebre de classe.
Va, no?
És el que deia el Víctor, no?
pot ser una solució per al cap del dia,
doncs al final del dia, vaja,
estar més tranquil, no?
Álvaro.
Jo crec que el temps lliure és molt important,
perquè si no ens sobrecarguem
i no podem amb tantes coses.
Per tant, el temps lliure és important, eh?
El temps lliure sobretot és important.
Digues, Ingrid.
Que jo crec que ens hem d'organitzar el temps
perquè, si no,
així podem viure les coses que fan tots,
sinó, per exemple,
el cinema, que els altres no n'han anat.
Que no han anat.
Per tant, és important gestionar-se bé el temps una miqueta, no?
Amb totes les coses que hem de fer al llarg del dia,
si ens organitzem bé,
doncs sempre podem treure forats d'algun lloc,
doncs per això,
per estar més tranquils o per passar-s'ho bé, no?
Digues, Clara.
Que també, com deia el Víctor,
també podem avançar,
en vez d'estar a casa al migdia
o al menjador jugant,
alguns dies també pots anar o a la biblioteca
o t'emportes els llibres a casa
i pots avançar per al cap de setmana
o després poder jugar i descansar més.
Molt bé. Digues, Maria.
Que jo crec que hauríem de descansar més aquest nen
perquè, si no, després ho fa tot corrents
per fer l'altra activitat
i li surt tot malament.
Molt bé, no?
Per tant, fins i tot si ens organitzem millor
podem gaudir més de les coses que fem,
no anar corrents a tot arreu, no?
A vegades. Digues, Pau.
Jo crec que podria organitzar-se a l'horari
i els dilluns fer una cosa,
els dimarts una altra, i així.
Molt bé. És una manera de gestionar
aquests moments, aquest temps.
Digues, Àvex.
Que jo quan feia bàsquet sol era una cosa,
però quan acabava el bàsquet
agafava un autobús i m'anava cap a casa.
Feia els deures i llavors se feia tard ja.
Clar, llavors el dia ja s'acaba, no? Ràpid.
Digues, Marcos.
Bueno, que al cap de setmana, com té dos dies,
es podia tomar un dia de descans
i el següent dia fer els deures
i descansar també.
Molt bé, molt bé.
Perquè ara la Còdia de vegades
que ella deia que tenia la sensació
que en el dia hi havia tantes coses a fer
que no tenia temps,
pràcticament allò de descansar una miqueta, no?
A vegades, si us heu trobat en aquestes situacions
o en moments com aquests,
què creieu que es pot fer això
per gestionar aquests moments d'atenció,
aquests moments d'estrès,
d'anar ràpid amunt i avall, corrents, ràpid...
Què creieu que es pot fer, Álvaro?
Tranquilitzar-se, estirar-se la cama,
pensar en coses boniques i coses així.
Molt bé, per tant, estirar-se al llit
i no pensar en res a vegades,
això ja va bé, no? Digues, Àlex.
El millor pels caps de setmana,
quan estàs fent els deures o alguna cosa,
parar una mica i fer algun yoga o alguna cosa,
perquè s'atranquil·litzi.
Mira, per exemple, no és una solució.
Digues, Clara.
O quan tens molts deures i que no pots
perquè estàs corrent tot ràpid, tot ràpid,
doncs dius, ja no puc més,
cinc minutets o deu,
respiro una mica perquè no puc.
Molt bé, a vegades passa que estem,
fins i tot quan estem estudiant, a vegades, no?
Sí.
Que estem molta estona concentrats,
però diem, no, no, és que he de parar una estona
i com fa Vèctor,
doncs se'm va passejar una mica amb el seu cos, no?
Fins i tot, i s'ho passen bé una estona.
Digues, Eva, acosta't el micròfon,
si no, no t'escoltarem.
Així.
Que, pues...
Espera, ara s'ho pensa, Eva, i ara ens ho dirà.
Ara s'ho pensa, i ara ens ho dirà.
Per tant, veieu, no,
que hem anat ja dient algunes fórmules
per intentar, doncs, gestionar aquests moments d'estrès,
d'atenció,
que pot generar anar tot el dia a munir avall,
ràpid, corrents, digues, Alex.
Que potser tens uns pares molt oxigens amb les notes
i te fiquen a moltes classes de repàs i això,
i llavors tens que,
a vegades no saps què és viure la vida feliç i això.
sempre està a l'estudiada, no, alguna cosa.
Clar, no, podem estudiar molt en moltes situacions,
però, vaja, potser sempre hem de trobar moments, no,
per passar-s'ho bé, per descansar.
Vinga, Eva, digues.
Per exemple, si tens molts deures
i estàs molt nerviós,
pots tranquilitzar-te una mica.
Molt bé.
Tu, per exemple, com ho fas per tranquilitzar-te?
Doncs...
Menjo alguna cosa.
Per exemple, es pot parar a menjar alguna cosa,
l'Àvex, com ho fa?
Jo me fico a la Play i me quedo allí.
Ah, mira, perfecte, no, la Play.
i el Víctor com ho fas?
M'estiro i veig la tele.
Mira, per exemple, no, és una manera d'alliberar la ment, no?
I la Clara?
I jo, doncs, me quedo fregida al llit.
La Clara em queda fregida.
I la Víqui?
Jo descanso al llit.
Doncs mira, no sé.
Simplement estirar del llit i descansar.
I el Marcos?
Sí, em poso a menjar i els fa, ja està.
Veus?
I la Íngrid, què?
Fent alguna cosa que ens agrada.
Ves, ens tranquilitzem.
Molt bé.
I la Clàudia?
Jo a vegades m'estiro al llit i em fico a escoltar música.
Molt bé.
Veus?
Això ho trobo a faltar, eh?
Perquè jo, per exemple, a vegades ho faig, escoltar música.
Estirar-te al llit i només escoltar música.
Álvaro?
El temps lliure és molt important, però els estudis també, perquè si no, ens poden castigar per les males notes.
Sí, home, no ho estem dient això.
Diem que no, hem d'estudiar, però que hi ha moments en què estem tan concentrats o tanta estona estudiant que ja no...
Tot allò que estem estudiant ja gairebé ni ens entra, no?
Per tant, hem de descansar una estoneta i tornar-hi després.
Clara?
Jo no estic d'acord amb el que ha dit l'Àlvaro perquè, o sigui, tu tens que estudiar per tindre un bon futur.
el dia de demà.
Perquè si no estudies, no podràs fer res que t'agradi.
Clar, per tant, és una mica l'àlvaro, no?
És important estudiar.
Però no per castigar-te, tens que pensar que el dia de demà, que avui i demà,
que és el dia que tens per estudiar i per començar a preparar-te el que vols fer el dia de demà.
Molt bé, molt bé. Digues, Pau.
Jo penso el mateix que la Clara perquè si et castiguen, mira, et castiguen, però si en el futur no tens feina, costarà més de treballar i aconseguir diners per viure.
Clar, per tant, més bavara currar-s'ho, no? I més endavant, doncs així ja tindrem un futur més assegurat. Digues, AVEX.
que ara tindríem que estudiar i fer els deures bé i quan siguem grans, doncs treballar aquest.
I si anem a algun lloc de treball perquè n'hi ha gent que no té, que ens vulgui tothom i que no ens deixin allà apartats de la llista.
Molt bé. Maria.
Que si tu de gran dius, ui, no m'agrada gens aquest treball, això ho has de pensar ara de petit perquè els teus estudis influeixen en el que seràs de gran.
Molt bé, molt bé, molt bé. Clara.
I sí, com diu el Pau, és que et jugues al futur avui. Avui et jugues al futur perquè si avui no treballes i t'aviscis a no treballar, no podràs fer res.
Molt bé. Bé que ho tenen molt clar aquests nois i noies, eh? Així m'agrada.
Escolteu-me, a més a més tenim un de cala que ara n'anirem repassant un per un, però crec que la Vicky i la Maria ens han portat una història personal
perquè l'escoltem aquí a la ràdio, a Tarragona Ràdio, l'Aventura de la Vida, i que parla d'això de gestionar amb un moment d'atenció.
Anem a veure què ens expliquen. Maria, comences tu? Vinga, endavant.
Tot per un boli. Hola, em dic Maria i ara us explicaré un petit conte que m'he inventat.
Un dia a una classe feien una prova. Dues nenes acabaven de perdre un boli igual.
Només n'havien trobat un i van començar a discutir si era d'un o de l'altre.
La senyoreta els va treure punts de la prova i les va enviar fora perquè fossin amigues un altre cop.
No entraven en draó. Després van tornar a la classe i van veure el boli que faltava.
Es van mirar pensant. Ens hem enfadat per un simple boli.
Van triure una mica i van tornar a ser grans amigues.
Què en penseu d'això, Clara?
A mi això també m'ha passat una vegada.
El que explica la Maria.
Què m'ha passat a mi?
I bueno, que ens vam enfadar, però després ja no.
Ens vam enfadar, vam tornar a ser amigues i companyes.
Per tant, això és un moment que pot passar i després ja tot s'arregla, no, Víctor?
Que no cal enfadar-se tampoc per una cosa que no val res, perquè un boli és molt barat i no...
Clar, que potser a vegades no val la pena fins i tot barallar-se per coses tan insignificants, no?
No cal arribar el moment després de haver-nos de reconciliar. No cal barallar-nos, no?
Digues, Àlex.
Que ara a la classe n'hi ha algun trapella que està agafant bolis, astutxos,
i n'hi ha una companya que porta dues setmanes sense dos astutxos.
Ah, doncs això està molt lleig.
Això està molt lleig, no?
No sabem què ha sigut, però també fa temps que...
Clar, això és molt lleig, i tant. Digues, Maria.
Jo crec que no ens hauríem d'enfadar per tonteries o simplement per enfadar-nos,
perquè després sempre tornes a ser amic i no val la pena enfadar-se.
No val la pena i sobretot per una cosa com aquesta, no? Segurament no val la pena. Digues, Eva.
Per exemple, si tens un bol igual pots agafar un altre perquè ja el trobaràs.
Clar, vull dir que no hi ha problema. Digues, Álvaro.
Jo el que faria és compartir el boli i cada pregunta el fa un.
I així no ens barallem i estem tots tranquils.
Molt bé, una bona manera de gestionar aquest moment d'atenció.
Doncs escolta, ara tu una pregunta i jo l'altra, ja està.
Molt bé, Álvaro. Digues, Pau.
Que jo trobo que és una tonteria perdre un amic per un boli.
Correcte, no? És una tonteria. Digues, Clara.
Que... és que... és que també empadar-se per un simple boli no té sentit.
O sigui, a mi m'ha passat, però després vaig pensar i dic... és una tonteria.
És una tonteria. A vegades ho fas i després penses, què he fet, no?
Sí, és molt raro.
Clàudia.
Que a mi el que ha dit l'Àlex m'ha passat.
Perquè un dia em van robar més tots, bueno, va desaparèixer,
i els dies següents va aparèixer, però sense altres bolis que era molt cal.
Imagina't, no? A vegades, doncs, això és lleig això i fer-ho més entre companys, eh?
Déu-n'hi-noi. Mireu, com dèiem, hem preparat un de cala, que amb diverses frases,
doncs que això, que ens ajudarien a gestionar, doncs, moments d'atenció.
La primera, no sé si vas tenir-ho amb ordre, el número, sí, no?
Qui té la primera?
Jo.
Vinga, Álvaro, quina és la primera?
Calmar-se físicament.
I què vol dir això?
Que abans de començar a discutir el problema, ens hem de calmar per parlar.
Bueno, doncs ens hem de calmar tranquil·lament i després, doncs, ja comencem a discutir el problema.
No fer-ho allò amb calent, que es diu, no? No fer-ho ràpid i corrents.
N'hi ha la segona. Qui va té la segona? Víctor.
Aconseguir una tranquil·litat d'ànims.
És el mateix que l'àlvaro, però per dintre, calmar-se per dintre.
No?
Sí, tranquil·litzar-se, però...
Més per dins, no?
Sí, més...
Molt bé. Fins i tot en moments com els que dèiem abans, no?
D'estar estressat i calmar-se una miqueta, escoltar música, jugar a la play com fa l'Àlex, eh?
Diverses maneres.
Número 3. Vinga, Pau.
Posar ganes i voluntat de resoldre el conflicte.
Això és molt important. Posar ganes. Què en penseu d'això?
A vegades passa que no hi posem potser prou ganes i ens barallem per barallar-nos?
Víctor, què creus?
Que tenim que ficar ganes perquè segurament aquesta baralla és una tronteria.
Per tant, hem de sempre posar aquestes ganes de...
No, no, de solucionar això i que aquí no ha passat res, no?
Sí.
Clara.
Per exemple, jo m'enfado amb una amiga meva i...
Doncs m'enfado i dic...
No tinc ganes de tornar a ser amiga seva perquè m'ha fet això, això i això.
Doncs jo crec que no.
No és que era una amiga teva que era molt amiga teva,
doncs si vols que torni a ser amiga teva, tens que lluitar perquè torni a ser la teva amiga.
Molt bé. I posar ganes per solucionar, si és que hi ha hagut algun problema,
posar tu de la teva part, ella també de la seva part, no?
I solucionar aquest problema.
Molt bé. Però s'ha de posar-hi ganes. Molt bé. Digues, Pau.
Com diu la Clara, jo penso que si és una persona que no coneixes de res
i un dia el coneixes i t'enfadas, no passa res.
Però si és un amic que el tens des de petit o ni des de petit, ni que sigui un amic.
Qui més? Àlex.
Que al nostre col·le encara no som adults, el que es diu adults,
però al nostre col·le n'hi ha parelles d'amics que un dia diuen que ja no són amics mai més
i al dia segon ja són els millors amics.
Correcte, no? Vull dir que a vegades ha passat això, no?
Després hi han posat ganes i van dir, va, doncs ens arreglem i ens tornem a ser amics.
Clara.
Que com diu l'Àlex, un dia ets amic d'aquest i li dius
avui jo no vull ser amic teu, a mi m'ha passat.
I moltes vegades. I avui no.
Doncs al final te cansa i diu, no.
Si vols ser amiga meva, doncs vale, siguem amigues.
Però si tens que estar sempre, un dia sí, un dia no, doncs no.
No, perquè...
I et dius que a tu us ha passat alguna vegada això, que sé, tots ens ha passat.
I per exemple, la Clara què fa quan passa una cosa d'aquestes?
Quan amb una amiga es barallen, ja no vull ser amiga teva.
Doncs no és que tingui sol una amiga en el món, doncs tinc més.
Sí, de les teves amigues, no?
Sí, si no, doncs me'n vaig.
I si no vols ser amiga meva, mira, me'n vaig, com si no passés res.
Me'n vaig amb unes altres amigues i m'ho passo també molt bé.
Molt bé, veus? Una altra manera. Digues, Maria.
Que hi ha gent que s'enfada i se queda tan tranquil·la com dient,
ja em perdonaran i després acaben sense amics,
perquè la gent veu que cada dia s'enfada i...
Per tant, és important també no esperar que et perdonin,
sinó tu també fer el pas de perdonar o fer el pas de posar-hi ganes, no?
Com dèiem, Àlex.
Que jo sé que en un moment d'atenció com aquest no sabem el que diem
i a vegades ens descontrolem i ens surten les paraules perquè sí,
però no pensem el que diem.
Molt bé, eh? Molt bé, Àlex. M'ha agradat aquesta. Clàudia.
Que jo tinc uns amics que sempre tinc que anar jo darrere d'ells
i no m'agrada, però sí, sempre tinc que anar darrere d'ells.
Que a vegades passa això, no?
Sí, sempre, tota l'estona.
Per tant, els amics també haurien de posar els altres, no?, de la part seva
i més quan a vegades hi ha algun problema, doncs tots posar-hi ganes.
Déu-n'hi-do, eh? Posar-hi ganes i voluntat de resoldre el conflicte.
És la tercera d'aquest de cala que han elaborat els alumnes de la Salle.
Quin tenia el número 4? Marcos.
Esforçar-se en comprendre les postures contràries.
Què vol dir això?
Que hem de respectar el tort de paraula de l'altre company
i no burlar-se d'ell si tens raó tu.
i...
Molt bé, i sobretot intentar posar-se moltes vegades en el lloc de l'altre, no?
I dir, a veure, a veure si realment el que diu potser té alguna part de veritat, no?
Què en dieu d'això?
Qui té alguna cosa a dir d'això?
A vegades passa que diem, no, no, és que el que dius tu no hi estic d'acord
és estic en contra d'aquesta opinió, però no ens posem al seu lloc.
Àlex.
que és que també la gent sol pensar, algú sol pensar en ells
i amb l'altre si ho està passant malament o algú
diuen, doncs mira, tu ho estàs passant malament i ara jo tinc la raó i tu no.
I ja es queda entenent, doncs?
I després l'altre diu que ell té la raó i veu que és veritat.
Clar, no? A vegades passa, no? Digues, Clara.
Que això és una bona lecció perquè, bueno, si a tu t'ha fan algú
i que no t'agrada i que te sents molt malament, te sents malament
i un dia t'enfrentes a un i li dius
a tu t'agradaria que t'ha fessin això? Pensa-ho, pensa-ho, perquè a mi no m'agrada el que m'has fet.
Molt bé, molt bé. Per tant, en moments com aquest, dir bé, escolta, posa't al meu lloc
a veure si t'agrada que t'ho fessin a tu, no?
Sí.
Molt bé, molt bé. Digues, Ingrid.
Que no només és cridar i cridar perquè t'adonguin a tu la raó,
sinó que també has de deixar la paraula als demés, perquè potser també tenen raó.
Molt bé, molt bé. Digues, Pau.
Jo penso que aquest tema es soluciona amb el que ha dit l'Àlex abans,
que hem de respectar el torn de paraula i parlar i perdonar-se.
Molt bé, sobretot parlar. L'important és parlar, ni cridar, ni aixecar una veu per sobre de l'altre, parlar.
Digues, Álvaro.
Perquè, per molt que siguem la veu, no tindrem més raó perquè, si, tampoc no hem d'estar parlant molt baixet,
perquè si no diran, tu estàs mentint o així. I hem de respectar tots els demés.
Molt bé, eh? Molt bé. Digues, Marcos.
Que quan hem solucionat el conflicte, que el que té la raó no ha de burlar-se que no la té, ni pagar-li ni fer-li la quitxa.
I després s'han de fer amics un altre cop.
Molt bé, no val la pena, no? Digues, Clara.
Que, a més...
Ai.
Ara se'n recordarà, la Clara. Àlex.
Que el meu pare me diu que n'hi ha un programa a la televisió que s'apensen que per aixecar la veu ells tindran la raó i això.
I no m'ha deixat veure aquest programa.
I bé que fan els teus pares.
Tampoc el vull veure.
I bé que fan, molt bé. De fet, això a vegades passa, no?
Que sembla que perquè aixequem la veu per sobre de l'altre tinguem la raó, no?
Estiguem per sobre d'aquella persona. No.
Tots tenim cadascú la nostra opinió i ens hem intentat, doncs, entendre'ls uns amb els altres.
Maria.
Hi ha gent que sempre vol tenir la raó perquè els hi dóna ràbia que la culpa sigui seva.
I al final se queden amargats.
Clara.
I que, a més, si tu aixeques la veu, l'altre també et voldrà tindre raó.
i l'altre aixecarà més la veu i tu també aixecaràs més la veu fins que serà tot allà.
Un guirigall.
Sí.
Ja serà ja una baralla que tots cridan i ja serà un guirigall, no?
I ja tothom s'enfadarà, el pare, la mare, tots.
I acabaran d'allí mal humorats perquè un munt de crits i...
Molt bé.
I no va la pena, com dèiem abans, eh?
No va la pena. Digues, Àvex.
Que jo a vegades estic al pati i n'hi ha dos nens que sempre aixecen la veu al parlar perquè tenen un to de veu molt alt i sempre s'escolta pel pati crits.
Sí.
Sí.
I tu si dius alguna cosa o no?
No, jo estic jugant allí.
Molt bé. Tu jugant i a passar-t'ho bé. Sí, clar que sí.
Número 5. Qui té la número 5? Eva.
Començar el diàleg, parlar i escoltar.
Era una mica el que dèiem ara, no? Que era molt important, no?
Respectar i respectar el nostre ator de paraula i també hem de parlar i escoltar.
Molt bé. Sobretot parlar i escoltar. Que escoltar també és molt important.
El número 6 és de... Digues, Víctor, què volies dir?
Que també t'has de descobrir, això de començar el diàleg, també t'has de descobrir d'on ve l'origen i per què, qui ha començat.
Molt bé. A vegades també és important saber d'on ve el problema per intentar solucionar-lo des d'un bon principi, no?
D'allà on ve.
Clara.
Perquè, com que dèiem abans, el que s'ha de fer per començar, tornar a començar una amistat,
és que un o l'altre comenci a parlar i llavors començaran a parlar i diran
i per què ens hem enfadat, si érem tan bons amics?
Molt bé. Per tant, és important això, parlar, escoltar, no?
I obrir el diàleg, com dèiem, eh?
Número 6. Qui té el 6? Carlos.
Suavitzar el to de les paraules.
Molt bé. Aquest és el que explica ma mare, no? Carlos, d'intentar no cridar un per sobre l'altre, no?
Era una miqueta això.
Número 7. Clàudia.
Esbrinar l'origen del conflicte.
Molt bé, que és el que deiem ara també amb el Víctor, no? Intentar anar al punt inicial d'aquell conflicte a veure si des d'allà ho podem solucionar. Digues, Àlex.
Però també n'hi ha conflictes que no es resolen perquè n'hi ha algú que diu una mentira i no sap anar a qui creure. I a vegades el deixen apartat aquell conflicte.
Per tant, a vegades és difícil arribar, vols dir, a l'inici d'aquell problema, eh?
Sí.
Això pot passar, no? Que a vegades sigui difícil intentar trobar des d'on ha començat tot allò, com s'han rebessat tant i com ha arribat a posar-se aquell problema, no?
Número 8, diria. Digues, Ingrid.
Valorar les diferents versions, deixar reúnar pacientment cada part.
Jo crec que això és que no només és parlar a tu, parlar a tu perquè t'ha donat a tu la raó, sinó que també deixa parlar als altres.
Molt bé. Sí, sí, i tant. És el que hem anat dient, eh?
Número 9. Qui té el número 9? Clara.
Suggerir un enteniment mutu o garantir una solució moderada, impascial i justa.
Molt bé.
Jo crec que la meva idea està bé perquè, bé, tens que garantir una idea per, per exemple, jo m'enfado amb una amiga meva, no?
I dic, doncs va, fem això per no tornar-nos a enfadar-nos.
O, per exemple, com a compte de la Maria, del boli, doncs fins que trobem l'altre no se'l queda a ningú.
O intentar veure una mica com podem fer-ho.
Això que deies, no? Trobar mesures equilibrades, justes, com deies, no? Que no afavoreixin ni l'una ni l'altra, sinó totes dues a l'hora, eh?
Molt bé. I la número 10?
Evitar guanyadors i perdadors.
És el que he dit al principi, que algú xinxa el que no li donen la raó i s'enfada el que a l'altre i se baralla.
Molt bé, aquesta m'ha agradat, eh? Evitar guanyadors i perdadors, no? Ningú som perdadors i cap som guanyadors, no?
Tots, a vegades, potser tenim la raó i l'altre no la té, però, vaja, es va arribar a un motocor, com dèiem abans, sense una xacada a veu, digues, AVEX.
A lo millor algú té poca raó, però en té de raó.
Clar, té va ser va raó, no? Ni que sigui poca, té va ser va raó. Víctor.
Que normalment, entre germans, quan el teu pare li dona la raó a l'altre, l'altre et comença a fer burlac, ja, ja, tu has perdut i m'estimo més a mi i tot això.
I en un moment com aquest, de tensió, què faríeu, Víctor?
Doncs me'n ràbia.
Te'n ràbia una miqueta, no? I si te'n ràbia una miqueta, i després què faries per intentar calmar-ho?
No sé.
O parlaries amb ell, no? O diries que tots som iguals, no? Que ningú està per sobre de l'altre, no? Per exemple. Digues, Maria.
Que hi ha gent que, quan juguem en un partit de bàsquet, per exemple, s'han guanyat. I aleshores comencen a cridar, hemos ganado.
Llavors, a partir d'aquí ja comença una baralla.
Això passa a vegades, no? Dels que han guanyat, ho manifesten ben alt per emprenyar els que han perdut.
Això us ho ha passat a vegades, eh? Que sí? Jugant a futbol, a bàsquet... Digues, Marcos.
Perquè nosaltres, quan estem jugant a gimnàsia, a vegades, fem partits de bàsquet o de futbol.
I si parlem, en comptes de molestar els que han guanyat, diem, hemos perdido... I ens posem pipa.
Molt bé. Per tant, assumir també que a vegades es pot perdre i que també és divertit. Escolta, molt bé.
M'ha agradat aquesta filosofia. Digues, Álvaro.
Que no és tan important guanyar perquè... lo especial és divertir-se jugant al joc i no sempre ser el guanyador.
Molt bé. L'important és participar, que sempre es diu, no? Interessant, doncs, passar-s'ho bé i estar jugant. Digues, Pau.
Que... jo penso el mateix que l'Álvaro, perquè si perds un partit no et donen res i si es guanyes t'ho donen una cosa.
Però els dos han jugat, els dos equips, i els dos ho han passat bé jugant.
Molt bé, molt bé. Digues, Eva. Acosta't el micròfon, sisplau, que si no, no t'escoltem.
Que jo crec que no és important ni guanyar ni perdre. O sigui, si tu un dia perds, després pots tornar a guanyar.
Clar.
Pots fer un altre partit i guanyar.
Molt bé. Per tant, un dia pots perdre, l'altre pots guanyar i no hi ha problema.
Àvex.
Jo tinc un germà i cada dos per treure ens estem barallant, perquè conviure no és fàcil.
I la meva mare sempre ens diu que no ens barallem i jo no m'ho vull barallar amb el meu germà,
però per la mínima tonteria ens barallem.
Aquesta mare, conviure no és fàcil. Aquesta... això que ha apuntat d'una vegada és interessant, eh?
Vostès creieu que és fàcil conviure?
No.
No.
És molt difícil.
I què es pot fer, Àvex, en casos com aquests?
Quan has de conviure amb una persona i que a vegades hi ha moments aquests de tensos, de baralles...

Llavors, a vegades ens toca a un grup que, doncs, diu, ah, jo els dic, que tranquil·les, eh?
Que això és només un joc.
I potser deuen pensar, un joc per guanyar.
Però jo crec, no.
Si guanyem, doncs, mira bé, que si no, doncs, fan bé, no?
És per passar-nos-ho bé, eh?
Digues, Maria.
Jo crec que l'important és participar, no guanyar per tu, per faltes tonteries.
Molt bé, sinó participar.
La Maria ha explicat abans una història i la Vicky em porta una altra, que ja la tenim aquí impassint per explicar la seva.
Vinga, Vicky, endavant.
Baralla entre germans.
Soc la Vicky i tinc una història per a vosaltres.
Un dia, dos germans, el Josep i el Jordi, es van barallar per una pilota.
Sabeu per què? Doncs ara us ho explico.
Era un cap de setmana normal.
Llavors, els dos germans estaven jugant a futbol tots dos al jardí.
Però en Josep, el Josep, va tirar la pilota massa fort i es va penjar al terrat dels veïns.
El Jordi es va enfadar perquè era seva la pilota.
A continuació, el Josep es va disculpar, però el Jordi no ho va acceptar i es van començar a barallar.
Però de cop, va començar a fer vent i molt vent.
La pilota va caure del terrat i va anar a parar al carrer.
Llavors, el Jordi la va anar a agafar ràpidament.
Els dos germans es van disculpar, però el Jordi li va dir que no ho tornes a fer.
I després es va aclarir el dia i van sortir a jugar tots plegats.
Què en penseu d'això? Aquí també hi ha coses a dir, eh? Àlex.
Que sobre aquesta història, el meu germà està en una edat, doncs, va primer d'això.
I està una mica l'edat del pavo.
Sí.
I sempre que venen amics de casa o algú, se m'ha anat a l'habitació i jo li dic si poc estar amb ells i participar en el que fan.
I m'ha dit que no, que estem amb els seus amics.
I jo li dic, però per què no puc anar? I em diu, per què estic amb els meus amics?
I és que tan ampla, eh?
Sí.
I l'habitació és meva, a més.
Ah, a sobre la teva habitació?
Sí.
I aquí sí que tenim un conflicte que hem de solucionar, eh? Digues, Víctor.
Que també és com la història de Maria del Boli, que també s'enfada per una pilota que no, tampoc, és gran cosa.
I al final s'enfada, li diu que no li dona, que no, no es vol disculpar i al final la pilota acaba caient.
Ves quina cosa, no?
Sí.
Tanta enfado, tanta... Per res, eh? Digues, Eva.
Que jo crec que per una pilota no ens hem de barallar perquè hi ha més pilotes.
Clar, si n'hi ha més que, més dies que llonganisses, com diuen, no? Clara.
Que jo soc molt desordenada i, en fi, i clar, jo crec que és com si, per exemple, en aquest cas, el Josep i el Jordi, és com si el Josep fos jo i el Jordi, mon germà.
I jo, una vegada, doncs, me va deixar una cosa i l'hi vaig perdre, però estava molt desesperada i al final la vaig trobar.
i, però, perquè...
Però què vas fer abans de pensar que l'havies perdut? Vas acusar el teu germà, o no?
No, no, perquè no sabia que si podia estar a classe i llavors no li vaig dir res per no liar la troca.
Així m'agrada, molt bé. Digues, Ingrid.
Que jo tinc dos germans i estem tot el dia, si no me barallo amb un, me barallo amb l'altre.
I, de vegades, quan busco alguna cosa i no la trobo, o me fiquen les bronques a mi, o jo amb ells.
Per tant, hi ha una relació mútua de les cúpes uns als altres. Digues, Maria.
Que abans l'Àlex havia dit que era molt difícil conviure amb els germans, i jo crec que és cert,
perquè els germans són com gat i gos, sempre estan discutint.
Sí, no? Digues, Marcos.
Bueno, que jo, com a l'Àlex, el meu germà té 13, 14 anys, i quan venen els seus amics a casa meva,
doncs em van a l'habitació i dic que si puc anar, el meu germà ha dit que no.
Però els seus amics em diu que jo puc entrar, i el meu germà s'enfada que no, que no, que no,
i em trenca a l'habitació. Després, quan se'm van els seus amics, un altre cop amics, el meu germà i jo.
Per tant, quan hi ha... O sigui, els seus amics sí que et deixen entrar, però el teu germà no.
Això també passa, eh? Això passa a les millors famílies. Àlex.
El que abans ha dit la Clara, que a vegades ella té l'habitació desordenada,
que és molt desordenada, això ja ho sé,
i jo a la meva habitació també tinc tots els calaixos oberts,
i m'ha dit la meva mare que per què no el netejo.
i jo li dic a la meva mare que així jo ho tinc tot a la vista
i sé on estan les coses.
I de l'altra manera, potser guardo un boli a un calaix i no el trobo.
Home, és una excusa una miqueta, no?
Però jo ho tinc així a la vista.
Tu ho tens organitzat a la teva manera.
I ja està, allà ho veus tot visible, escolta.
Digues, Clara.
Que tots, que la Maria també, i tots els que han dit que és molt difícil conviure,
que jo també cada dia amb un germà, és impossible que ningú un dia no me baralli.
Però jo crec que tots els germans, en el fons, o en molt fons, ens estimem.
Molt bé.
Perquè, i, per exemple, el meu germà i el de la Maria estan a Inglaterra,
i, bueno, ja se n'han anat.
I, doncs, jo crec que els trobarem a faltar, perquè, a més,
i, doncs, és que, saps?
Encara que ens barallem, també ens estimem, ens hem d'estimar.
Que no sabeu estar junts a vegades, però tampoc separats.
Això passa amb els germans, això passa.
Digues, Pau.
Que el que ha dit l'Àlex, de tenir tots els cabaleixos oberts a l'habitació,
home, no està molt bé, perquè és com tenir tota la roba penjada per l'habitació
i no tenir-la a l'armari.
Home, jo aquí, Àlex, he de donar una mica de raó a Pau.
Ja, ja.
Ja, ja, ell ho sumeix.
Sí, cada vegada que venen els meus avis, els meus cosins a casa,
sempre em diuen que per què no recolleixi l'habitació,
però és que a mi m'agrada tindre-ho desordenat i tenir les coses a l'habitació.
Tu tens el teu ordre, entre el desordre tens el teu ordre.
Sí, i no m'agrada que el meu germà o la meva mare m'atrobin el que ells busquen.
Molt bé, que tu ho tens allà, molt bé.
Escolta, cadascú té les seves raons.
Digues, Álvaro.
Que jo soc molt xerraire i quan em vaig de colònies,
els meus pares estan veient la tele, jo no estic,
i s'escolta un... s'escolta el grill ahí fent el soroll
i diu al meu pare, el trobo a faltar.
Per tant, tu sempre xerres, sempre xerres.
I quan no xerres et troben a faltar, no?
Digues, Clàudia.
Jo tinc una germana petita que sempre m'està molestant,
sempre m'agafa les coses i sempre diu,
és mi tele.
I quan la canvio està ella i quan la canvio és posar, és mi tele,
pon-me mi tele, pon-me mi tele.
I jo, però Andrea, si estàs tota l'estona veient la tele i jo no puc veure la tele.
Per tant, sempre, ja veieu que hem anat traient totes situacions d'aquestes
en què és important, doncs, tranquilitzar-se,
escoltar l'altre, intentar, doncs, entendre allò que diu
i si no ho acabem d'entendre,
doncs intentar donar les nostres raons per convèncer en aquella altra persona, no?
Seria moments com aquests.
Eva.
Jo, amb el meu germà, quan vénen els seus amics,
es motiva i, clar,
es motiva i el col·lecte.
I què?
I clar, jo no sé si s'ho puc jugar més perquè no tinc ningú per jugar
i m'ho diu, no, no, perquè també ha dit això que no sé quan, no sé quantos.
Per tant, quan hi ha els seus amics, vols dir que es creix?
Sí, es motiva.
Es motiva, es creix, molt bé, Maria.
Que com ha dit la Clara, els nostres germans estan d'intercanviar Anglaterra
i ma mare em diu, segur que el trobaràs a faltar a les baralles i això, suposo que sí.
Eh que sí, eh que sí.
Digues, Àlex.
Que el meu germà, com és més gran que jo,
pensa que és el meu amo, el meu jefe.
I a vegades m'atracta com...
M'ha vas a buscar jo?
No, doncs li vas a la mamà.
I jo li dic que perquè sigui més gran no té que m'anar mal tant.
Molt bé, molt bé.
M'ha té que m'anar, però no com un esclau.
Molt bé, molt bé.
Álvaro.
Que quan estiguem a l'edat dels nostres germans,
ens assemblarem molt a ells.
Ah, això anava a dir.
Molt bé.
Tu creus que us assembleu a ells o què?
Sí, perquè la meva mare em diu,
demà ens anirem de viatge a un càmping.
I jo li dic, jo no vull.
La meva germana també dic que no.
i moltes vegades coincideixen les decisions.
Les decisions, no?
Per tant, quan vols dir que el Bàlix també es tornarà com el seu germà
quan sigui més gran, o què creus?
Però jo quan vaig de colònies o el meu germà se'n va amb els seus amics,
jo l'enyoro però poquet.
L'enyoro per barallar-nos, perquè si no m'avorreixo
i perquè em fiqui al seu ordenador, que t'ho contrassa jo.
Qui tenia la mà aixecada, Pau?
Però no tenir un germà, ha de ser molt avorrit,
perquè és com la teva infantesa, barallar-te amb el teu germà,
perquè aprens coses i ell t'ensenya altres coses.
Molt bé, molt bé.
Escolta, això m'agrada molt bé.
A vegades de les barallars també n'aprens, no?
I aprens fins i tot a conviure, com deia abans, Vàlix.
M'agrada-te aquesta, Pau.
Digues, Clara.
Que jo xero molt, molt, molt, i ma mare me diu
Faro una miqueta que m'estàs atabalant, no?
Que, que...
I llavors m'agrada, guai, guai, guai.
Però és que el que diu ma mare és veritat,
perquè quan acabo una altra,
doncs me poso a córrer per la casa
i no hi ha qui em pari, perquè...
Tu deus dormir tranquila, doncs, a la nit, no?
Deus dormir plana.
Bueno, sí.
Una mica.
Digues, Eva.
Lo que ha dit l'Àlex, jo crec que és cert,
perquè jo, meu germà, és igual que la meva edat
i m'ha cridit, xica, m'ha dit que faci l'altre,
que li porti els casutets, que no sé què...
Ai, que asco.
Que jo crec que aquesta és el mateix.
Cadascú tindria una discussió amb el seu germà
perquè ara mateix estem parlant una mica malament.
Ai, avui quan arribeu a casa.
Ai, els germans.
Us estaran esperant a la porta.
Digues, el de la cara no, que es tanca a terra, no?
Sí.
Et pot escoltar per internet, eh?
Ui.
Ui.
Ai, quan arribis.
Bueno, no passa res.
Jo moltes vegades, quan em barallú amb la meva germana,
m'ho passo bé,
perquè una vegada em vam començar a tirar raïm
i era com una guerra.
Home, vols dir que està massa bé, això?
Bueno, és un dia.
És un dia.
A veure, vinga, anem acabant.
Mireu si hem xerrat coses que ja són gairebé les dotze.
A veure, que a vegades el meu germà sempre...
ara està en l'edat del pavo
i a vegades porta els pantalons baixats
i jo li dic...
A jo de la Ramona, la més gorda de mi poble,
li canto i diu...
El senyor alcalde dice que qui en lleve los pantalones bajados
le tienen que quitar los calzoncillos.
I així el meu germà comença a pagar i jo li dic...
Però què dius?
I s'enfada, no?
Sí.
Per què?
Perquè en el fons tens raó, no?
I a vegades l'escupeix i...
I jo li dic...
Però per què escupeixes?
I diu...
Perquè tinc moc.
I jo li dic...
Sí, acabaràs amb saquia.
Digues, com ara?
Que jo...
Bueno, mon cosí sempre porta els pantalons baixants,
però té 20 o no sé quants anys té, no sé...
Però li dic...
Tu, Marano!
I abans, quan era de petita,
l'agafava, l'agafava el pantalón i feia...
Pum!
I baixava.
I baixava.
Déu-n'hi-do.
Bé, ja veieu que hi ha situacions,
moltíssimes situacions a la vida,
i les més quotidianes,
la convivència amb els nostres germans,
que ve que és el que ha donat una mica més de sí
ai quan arribeu a casa
i us trobeu els vostres germans,
on podem gestionar moments d'atenció,
de conflictes, de problemes,
però que tot s'acaba solucionant, no?,
si escoltem l'altre,
entrem una mica en raó,
ho intentem comprendre,
i vaja, que tot té solució.
Acabem com sempre, nois,
moltíssimes gràcies.
Us heu passat bé o què?
Sí!
Amb quina cançó acabem?
Amb la de
Ya no sigue moda, de Juan Magal.
Doncs vinga, acabem amb aquesta cançó,
ja ho sabeu,
l'Aventura de la vida,
diumenge, repetició,
a les 11 del matí,
i ho podeu trobar d'aquí una estoneta
a tarragonaradi.cat.
Adéu!
Adéu!
Ya no sonríe más,
se arregla toda,
si va a la discoteca,
siempre baila sola,
y a todos les da igual,
no sigue moda,
se prende como fuego,
chica rompe ola.
Ay, ay, ay,
y ay, ay, ay,
quiero bailar contigo,
Marte a todas horas.
Ay, ay, ay,
y ay, ay, ay,
venga a bailar conmigo,
no bailes sola.
Ay, ay, ay,
y ay, ay,
y ay, ay,
quiero bailar contigo,
Marte a todas horas.
Ay, ay, ay,
y ay, ay,
y ay,
venga a bailar conmigo,
no bailes sola.
Ay, ay, ay,
y ay, ay,
no valora que el tiempo decida,
si la mira se vira y pierde el sentido en la salida.
Exauta de vacilas,
cansada de mentiras,
no quiero bailar más.
Princesa de mis sueños,
sé de tan sola,
y que empiezo daño pa' ver tú tan sola.
Que empiezo cruzar tu ropa de joda,
corazón inocente,
tu mala hora.
El retromatino,
ay, ay, ay,
y ay, ay,
Quiero bailar contigo,
porque yo bailé sola.
Ay, ay, ay,
y ay, ay,
quiero bailar contigo,
y no bailes sola.
Ay, ay, ay,
y ay, ay,
y ay, ay,