Fins demà!
Estava excusat.
Això mateix, vam anar a Madrid a recollir un premi, un reconeixement del top 10.
Vam anar a Madrid a recollir uns premis, dos, vam recollir dos, als top 10 de la gestió sanitària.
Això són uns premis que voluntàriament els hospitals d'Espanya donen les seves dades
per poder fer una anàlisi comparativa entre aquests hospitals que donen les seves dades
i poder veure com estàs tu respecte als altres.
Llavors, diem que fan dos tipus d'anàlisi, una que seria una anàlisi més dels temes de gestió
i una altra que són més temes clínics.
I dintre dels temes clínics n'hi ha quatre o cinc.
I dintre d'aquests quatre o cinc, amb el que és l'àrea de la neurologia,
ens han premiat.
I dintre del que és el global de la gestió, també ens han reconegut.
Doncs des d'aquí volem felicitar-los per aquest reconeixement que no és el primer any.
No, no en portem ja set.
De tot temps.
Avui parlem de marcapassos.
Avui parlem de marcapassos.
Tothom que em porti, que estigui pendent, però qui no em porti també,
perquè potser algun dia n'haurà de portar.
Parlem de marcapassos, i per això avui el convidat és el responsable de cardiologia
de la xarxa, el doctor Lluís Olivan.
Doctor Olivan, què tal? Bon dia.
Molt bon dia.
Vostè veig que porta un iPad, això ja és bon senyal.
Ja vol dir que amb les noves tecnologies, de noves ja no són,
amb les tecnologies i amb els aparells senten prou bé, no?
Exacte. Millorades, noves i no, perquè ja porten diversos anys al mercat
i ens hi hem anat acostumant quasi tots.
I als marcapassos passa el mateix?
És a dir, la tècnica ha evolucionat molt en el món del marcapassos?
Hem de tenir en compte que ja portem una història del voltant de 60 anys al marcapassos.
Els primers marcapassos van començar a implantar sobre els anys 54-55.
Evidentment no tenen res a veure amb el que tenim avui en dia,
la sofisticació que hem arribat avui en dia, eren molt senzills,
eren d'estimulació fixa.
Potser hi hauria d'explicar molt breument que és un marcapass, no?
Perquè això molt li col·loquen un objecte petit dintre el cos,
que li expliquen per què li donen,
però moltes vegades tampoc no té percepció de per què serveix.
i no és més que un aparell elèctric capaç d'anar produint impulsos elèctrics
per suplir les mancances del cor quan aquest deixa de funcionar per algun motiu,
per malalties, per trançons de la conducció.
I llavors, al principi només feia això,
donava estímuls elèctrics al cor perquè pogués seguir funcionant,
i a poc a poc s'han anat sofisticant fins als actuals
que realment poden tractar arritmies complexes,
poden solventar algun perfil de pacients molt concret
que si no farien morts sobtades,
o el més habitual que és suplir els trastorns dels cables elèctrics del cor
quan aquests deixen de funcionar.
És a dir, que al cor hi ha cables.
També, també, com a tot arreu.
Són cèl·lules específiques de conducció,
però traduït perquè la gent ho entengui,
sempre dic que són cables elèctrics.
O sigui, el cor té, serien a l'envà,
les parets de les cases,
tenen les tuberies, que serien les artèries,
i tenen els cables elèctrics,
que són els teixits específics de conducció elèctrica del cor.
Carai.
I aquesta electricitat, com es produeix i on?
És a dir, és química, això?
El propi cor té unes estructures
que són capaces d'anar creant impulsos elèctrics
de manera automàtica,
i gràcies a això van funcionant.
A més, està molt ben dissenyat,
i ha evolucionat, com sempre, a base de milions d'anys,
perquè sempre que faig una estructura,
hi ha un nivell inferior
que pot seguir creant impulsos elèctrics
amb una freqüència menor.
Així, fins a arribar a la part més baixa del cor,
que és el ventricle,
que teoricament hi ha cèl·lules capaces d'estimular el cor
amb freqüències baixetes,
de 30 per minut,
que un segueix visquent,
encara que amb limitacions.
I d'aquí ve que llavors hi posem un marcapàs.
però realment són automàtiques.
Estan influïdes per coses externes,
per el que fem,
per si fem esport o no fem esport,
una vegada més ho diem molt sovint,
per si tenim estrès que allò ens motiva
de freqüències més altes,
però elles són automàtiques.
Ho poden fer encara que no li arribés cap estímul extern.
i estan dissenyades per això.
El qual vol dir que tenim una pila natural,
que no són més que un conjunt de cèl·lules,
capaces de produir estímuls elèctrics al cor.
Doctor Líac, sempre aprenem moltes coses en aquesta secció.
Sí, sí, és molt interessant.
La funció del cor,
que és la funció de bomba,
de bombejar la sang,
i el que explicava el doctor Livan,
que és el que marca el ritme
de bombeig de la sang pel nostre cor.
Llavors, aquest impuls nerviós
que genera aquest ritme de bombeig del cor,
pot tenir alteracions del ritme,
és a dir, de la seva regularitat,
o bé tenir alteracions del que és la velocitat,
anar massa ràpid o massa a poc a poc,
per diferents i per múltiples raons.
I aquí una mica és on entraria
com a un dels tractaments d'aquests problemes,
dels problemes del ritme o de la freqüència,
la relació entre la tecnologia i la clínica,
que són els marcapassos.
La cirurgia per implantar un marcapassos és molt complexa?
Avui en dia, el que és el marcapass convencional i més senzill,
la cirurgia és molt rutinària i realment és poc complexa.
Pot tenir complicacions amb tot el que fem.
Mai podem obviar que qualsevol acte mèdic que fem
té, per sort, quasi sempre tot va bé,
però hi sempre té coses en contra.
Posem un marcapass i poden haver complicacions.
Donem una aspirina que va molt bé, és extraordinària,
però poden haver complicacions, poden haver hemorràgies.
El marcapass també les complicacions són molt baixetes,
la tècnica és molt senzilla,
el temps d'implantació és relativament ràpid i molt rutinari,
però no tot és perfecte al 100%.
Sempre s'ha d'avisar,
quan dissenyem una implantació de marcapass,
els pros i contres del que fem.
Normalment guanyen els pros, sinó no ho faríem, evidentment.
Jo m'imagino que les piles del marcapassos
deuen ser espacials, no?
És a dir, que deuen ser la llarga durada, no?
No sé si...
Les piles del marcapass, ara actualment són de l'ITI,
estan a punt de canviar el model,
però també han anat evolucionant com el propi marcapass.
Els primers marcapass duraven entre dos o tres anys,
comptant que estaven en descarrega contínua sempre.
Eren incapaços d'interrogar el cor si tenia ritme propi o no en tenia,
i estaven descarregant sempre.
Actualment, com que estan a l'expectativa,
si el cor funciona bé, no fan res,
si el cor no funciona bé, estimulen el cor,
ja s'han allargat.
A més a més, s'han allargat pel disseny propi de les piles.
Tots veiem que els electrodomèstics de casa
abans duraven un temps,
i ara els que van amb piles en duren més.
O sigui, les piles s'han sofisticat.
Les piles actuals dels marcapassos,
amb les estimulacions convencionals
que englobaríem el 80% de marcapassos,
actualment estem utilitzant marcapassos
que poden arribar durant uns de 17 i 18 anys.
O sigui, la pila s'ha sofisticat
com s'ha sofisticat el propi aparell.
O sigui, realment han durat molt.
Són gaire petitons els actuals de marcapassos?
Pesen al voltant d'entre 30 i 60 grams,
i solen tenir de volumen,
posem en distància entre dos i mig per tres i mig,
són relativament petits.
Els marcapassos convencionals.
Quan parlem d'aix de desfibriladors automàtics implantables,
el tamany augmenta,
perquè la pila ha de ser més gran.
Quan parlem de ressincronitzadors,
són altres tècniques de marcapassos més sofisticats.
El tamany és més gran perquè porten
la part electrònica,
també té més volumen.
I quina diferència hi ha entre els uns i els altres?
El marcapass,
tan sols supleix el fallo dels circuits elèctrics del cor,
de manera molt sofisticada,
de manera molt senzilla,
depenent de l'alteració,
però només supleix els trastorns elèctrics del cor.
Els que s'han sofisticat més són els dais,
que són per als que fan arrítmies complexes,
com pot ser després d'un infart de miocardi,
d'aquicàrdies ventriculars de la part de baix del cor,
fibrilacions ventriculars,
el que potencialment podien provocar mort sobtada.
Hi ha un perfil de malalts que tenim relativament identificat,
que aquests actualment són candidats a implantar aquests aparells
com a precaució.
Si un dia ho fan,
es disparen,
capturan l'arrítmia i la solventen,
o fan un disparo elèctric,
el típic del xoc elèctric,
que feien abans exteriorment,
ho fan interiorment i amb menys energia,
i salven la vida del pacient.
Aquests són els més sofisticats.
N'hi ha d'altres que, a més a més d'això,
el que fan és que quan hi ha cors molt dilatats,
cors amb infarts extents,
malalties que afecten el muscle cardíac,
hi ha un moment que hi ha com una disincronia
entre els dos costats del cor.
Realment l'electricitat passa més lentament cap a un costat
que cap a l'altre,
senzillament perquè hi ha més teixit cardíac.
La disincronia aquesta fa que el cor funcioni malament.
Doncs amb el marc de pas aquest,
el que intenten és que amb els estímuls elèctrics
tornin a crear una sincronia dreta-esquerra,
que el cor funcioni millor,
que la capacitat de bomba sigui més efectiva
i que el malalt millori la classe funcional,
pugui fer més coses a la vida real.
Són els més sofisticats que tenim ara.
Quin és el cribatge, doctor Oliac,
dels pacients potencials d'instal·lar-se un marcapassos?
Arriben a urgències, arriben a consulta i són derivats del...
Trobem de tot,
trobem des del que s'ha de col·locar
a nivell pràcticament d'urgències,
a l'UCI, però vull dir, d'una manera ràpida,
un marcapass extern, que diem,
a situacions en les quals,
diguem-ne, d'una forma programada,
perquè hi ha una clínica crònica
de problemes cardíacs
que s'han detectat per diferentes sintomatologies,
que d'una manera programada
fas això, fas l'implant del marcapass.
I m'agino que en els casos que entren per urgències,
el temps, els minuts, els segons són vitals, no?
A veure, diguem-ne que serien situacions,
unes és la situació en la qual el pacient entra
amb aturada cardíaca, amb la qual el plantejament,
diguem-ne, que no és tant del marcapass,
sinó que és de recuperar un cert ritme,
d'una immediatesa,
i l'altre són situacions d'una relativa urgència
en la qual es col·loca, s'implanta d'una manera ràpida,
sí, un marcapass extern,
per marcar el ritme del batec del cor.
Les piles van fora o van dins?
Dins, dins, dins del pròpi aparell,
per tant, sempre que s'implanta un marcapass,
cada X anys, quan la pila s'esgota,
i d'això ja ens n'encarreguem de programar-ho amb temps
perquè ens avisen el sistema de control que tenim,
no es canvia la pila, es canvia tot el marcapass,
perquè cada 7, 8, 10 o 15 anys
s'han sofisticat tant que no tenia cap sentit
obrir el marcapass i tornar-lo a tancar amb una pila nova.
Per tant, aquí podria contestar una de les preguntes
més freqüents que em fan a la consulta.
Doctor, m'han posat un marcapass,
el portaré per tota la vida o me'l podran treure algun dia?
Jo sempre els dic que, de moment,
amb la informació que tenim,
com que no en sabem més, és definitiu,
el portarà durant tota la seva vida.
Tampoc puc assegurar això al 100%,
potser dintre uns anys sabem tractar els trastorns de la conducció,
els hi solucionem i els hi reparem,
aquestes cèrules que funcionen malament,
però avui per avui,
la implantació d'un marcapass és definitiu.
Per tant, això comporta que cada equips temps
haurà de fer uns controls
per saber que funciona bé
i per reprogramar i optimitzar el funcionament.
I, a més a més, cada equips anys
haurem de fer un recanvi del marcapass.
Sempre el recanvi és una intervenció menor,
és més ràpida, és només obrir la pell,
treure el marcapass antic,
deixar els electrodes, els cables que van fins dintre del cor,
canviar només el marcapass,
posar el marcapass nou, tornar a tancar i cap a casa.
I, a més, amb la creença que a curt pla,
segurament això serà ambulatoriament.
Un arribarà a primer hora al dematí,
l'hi canviaran i a les 5 de la tarda s'anirà cap a casa.
Carai.
S'ha dit que està més aviat a prop de la pell,
l'aparell electrònic, diguem-ne?
L'aparell sí que inclòs sota el teixit,
està subcutani, just a sota la pell,
i els cables a través d'una vena arriben fins dintre del cor,
específicament dintre les cavitats del cor.
Ho tinc jo mal entès o abans les piles eren fora?
No, no, no, mai han sigut, sempre han sigut dintre.
Els primers marcapassos van jugar amb sistemes de connexió extern,
però van durar un o dos anys, parles, d'any 54, 55, 56.
Després sempre han sigut internes.
Un cop tenim el marcapass implantat,
a partir d'aquí, quina vida hem de portar?
La vida és quasi, quasi, quasi normal.
Inicialment, recomanem durant el primer mes
que no es facin esforços importants,
sobretot amb el braç del costat del marcapass,
per no sobrecarregar la implantació
i per no lesionar la petita inflamació que fa el marcapass
com tot objecte estrany que col·loquen dintre del cos.
A partir del mes i mig, pràcticament vida normal.
L'únic, evitar els cops directament al marcapass,
no deixa de ser un aparell.
Per tant, això ens trobem caçadors,
que ja els implantem amb el costat contrari
d'una polla en l'escopeta,
segons la mà que predomina,
present per evitar els cops.
I, a l'igual que esports de contacte,
esports de contacte també intentem induir,
si encara en fan,
per sort, molta de la gent que els hi posem marcapass
és gent gran, i ells ja no en fan.
Però amb gent jove, que alguna vegada també tenim que posar,
evitar els esports de contacte
que podrien lesionar directament el marcapass.
Li anava a preguntar també per la franja d'edat,
allà m'ho dit ara,
els clics més habituals a persones grans, no?
Exactament.
Pot ser qualsevol franja d'edat,
des de nens molt petits per a trastorns congènits,
però l'habitual,
90% de la gent el porta a partir d'una certa edat,
diria que a partir del 55, més o menys.
És semblant la tècnica a la d'un desfibrilador,
d'aquests automàtics?
Salven les distàncies, eh?
A l'intern o a l'extern?
Això ja en vostè mateix, diguem-ho vostè mateix.
A l'extern hi ha dos tipus de desfibriladors externs,
un és el que habitualment tenen a l'hospital,
que la decisió del que es fa depèn del metge,
és el més habitual als hospitals.
Fora dels hospitals, cada vegada hi ha tendència
a posar aparells d'aquests en llocs públics
de gran concentració de gent.
Camps de futbol, aeroports...
El sistema de funcionament és absolutament automàtic.
És perquè qualsevol despengi,
amb les instruccions que hi ha a la caràtula que porta a sobre,
i sàpiga col·locar els electrodes,
li a la parella és posar-lo en marxa i ho fa tot.
Ell detecta quin trastorn de l'arritma hi ha,
l'identifica, explica quin trastorn de l'arritma hi ha,
pregunta a algú que hi ha al voltant la màquina
si el pacient està inconscient,
i quan el pacient està inconscient diu en si,
apreten i dispara automàticament.
O sigui, que l'únic que hi ha d'haver
algú que digui que estigui inconscient.
És automàtic.
Els interns són absolutament automàtics,
són molt sofisticats,
perquè identifiquen ritmes complexos
que posen potencialment la vida del mal en perill,
per tant, els identifiquen i els capturen
i els aturen sols.
O quan hi ha fibrilació ventricular,
la ritma hi ha més severa,
descarreguen i reanimen el pacient, evidentment.
Hi ha molts enigmes encara
sobre el funcionament del cor?
Com per ser, per exemple,
amb el funcionament de la ment,
que hi ha moltes coses que no desconeixem,
que no sabem encara,
que no hem arribat a nivell de ciència
a tenir clares, a tenir desvetllades.
A nivell del cor també,
encara hi ha molts misteris?
Com tota per ser de la ciència,
en coneixem una mínima part
del que podem arribar a conèixer.
Estem veient encara de manera molt macro,
de manera molt gran, diria jo,
i poc en petit,
el que sabem del cor.
En sabem suficient
i en els últims 20 anys hem evolucionat moltíssim.
Però queden moltíssims interrogants per davant,
moltíssims.
A mi em sembla un misteri,
vist allò com quan reanim en un cor,
fins i tot veure com funciona.
Em sembla molt misteriós,
és molt complex, no?
No l'imaginem?
Estem ben dissenyats
i per tant el cor funciona gràcies a això.
Quan la bomba es para,
com deia abans el doctor Uriach,
el procés de reanimar la bomba,
diguéssim,
que torni a funcionar,
amb aquella mena de parells
que hem vist tots,
allò, aparteu-vos, no?
Què passa en aquell moment?
Per què reanima el cor?
Per què torna a funcionar?
Les arritmies complexes
que posen en perill la vida del malalt
són ritmes caòtics,
són ritmes irregulars,
molt ràpids.
Com que són irregulars i molt ràpids,
el cor no té una contracció
capaç de bombejar la sang del cor,
per tant,
deixa de bombejar la sang.
Com que deixa de bombejar la sang,
no arriba sang als teixits vitals,
com és el cervell,
llavors el cervell produeix
la caïuda a terra,
la pèrdua de coneixement,
almenys per intentar
que n'arribi una certa quantitat
a l'estat en posició horizontal.
Per tant,
al reanimar-lo,
es fa amb la descàrrega elèctrica,
quan ho explico amb la gent,
intento comparar-ho amb el que fem avui en dia
en els ordinadors.
Fem un reset
i tot torna a funcionar bé.
Amb els ritmes caòtics
passa el mateix.
Amb la descàrrega
fem un reset al cor
perquè torni a reiniciar
el ritme normal del cor.
No sempre ho aconseguim,
no és tan fàcil.
Hi ha malalties molt severes
que és impossible,
però la finalitat és aquesta.
El cor té música, no?
És a dir,
té una música diferent
per cada persona,
no?
Les pulsacions.
Sí, sí, sí, sí.
El ritme del cor habitual,
els nens petits
neixen en freqüències altes,
neixen en freqüències
al voltant de 120, 130.
Amb l'edat adulta
ens quedem entre 55 i 100,
que és el ritme normal del cor.
I quan ens fem grans,
normalment baixem les pulsacions
i ritmes normals
al voltant de 50
són absolutament normals
amb gent gran.
Realment sí.
I després,
les arrítmies, evidentment,
són trastorns ja més sofisticats
amb musicalitat diferent.
Poden anar molt ràpid,
poden anar molt a poc a poc,
poden ser regulars,
poden ser regulars,
poden ser efectives,
poden ser inefectives,
però sí,
poden canviar molt
d'una a l'altra.
I el sorollet,
la música,
correspon al tancament
de les vàlvules del cor.
La bomba té unes vàlvules
i quan s'atanquen
fa aquest sorollet,
que és allò
que tant vista
a les pel·lícules
dels estetoscops,
els fonendos
que es posen
damunt de la zona
del tòrax
que hi ha el cor,
que és el que ens dona
la recull,
el soroll aquest
que fan les vàlvules
al tancar-se,
que és el que
ens orienta
del ritme
que porta el pacient.
L'altra manera,
la més sofisticada,
evidentment,
és l'electrocardiograma
que ens dona
amb màxima fiabilitat
el ritme del pacient,
la freqüència,
si hi ha alguna alteració.
Hi ha algun topall?
Sí, anava a dir
una cosa que ha dit
el doctor Lià
que és molt important.
Sempre que hi ha
trastorns al ritme cardíac,
sempre que hi ha
palpitacions,
és tremendament important
que la gent
es conscienci
que té d'anar
a un centre
on li puguin fer
un electrocardiograma
al moment
de les palpitacions.
Perquè gràcies
a això,
gràcies al registre,
li podem posar cognoms
a la ritme
i ens facilita molt la vida.
Si no,
a vegades fem proves
i proves i proves
i com que no la fem
el moment que li passa
no ho aconseguim detectar.
Igual que els centres
hospitalaris
o els centres de salut
d'atenció continuada
han d'estar conscienciats
que sempre que hi ha
un trastorn
de l'aritme cardíac,
igual que sempre que hi ha
un infart de miocardi,
aquest se li dona
la preferència
per poder-ho
fer a l'electro
el més aviat possible
i decidir
el comportament
mèdic posterior.
Li anava a preguntar
si hi ha algun topall
per dalt,
de possessions
a partir del qual
el cor
diguem-ne
que ja començaria
a anar molt castigat
o tant
fins i tot
que esperaria.
Depèn molt
del pacient
que tenim davant
o de la persona
que tenim davant.
Els ritmes normals
he dit que són
fins a 100,
fins a 130,
140 poden ser
ritmes normals
accelerats
per estrès,
per excés
a adrenalina circulant,
per prendre estimulants,
per multitud de coses,
però encara acceptem
que poden ser normals.
Ritmes
a partir de 140,
150
solen ser
arritmies patològiques
que s'han d'identificar.
Ritmes
per sobre
de 200
poden posar
en perill
la vida del malalt,
per tant necessita
una atenció immediata
i ritmes
per sobre
de 250
això ja és
molt sobtada
si alguno
està al costat
i el pot reanimar.
I per què
quan tenim,
per exemple,
angoixa
o alguna preocupació
el cor s'accelera?
Això és un reflex
atàvic
de la humanitat
de molts anys
d'evolució.
Sempre que alguns
amenaça
segreguem
l'adrenalina.
Antigament
això ho fèiem servir
per produir
vasoconstricció
i millorar
la contracció muscular
i per tant
reflexe de fugidor
d'enfrentament
o solucionem
el problema
o fugim del problema.
Ara com que no fem
cap de les dues coses
ho transformem
en tot el que
amb palpitacions,
amb suor,
amb sensació
de mareig,
amb sensació
d'intranquilitat,
si ho transformem
en coses no útils,
en coses inútils.
És un món, eh?
El món de la bomba, eh?
La bomba,
com li diuen al dium
d'alguna forma
en concret allò
l'argot mèdic,
el cor,
a banda de cor,
hi ha algun nom així
més aviat familiar
o carinyós,
fins i tot?
No, el carinyós
és el cor,
el cor utilitzem per tot,
per enamorar-se,
per tenir problemes.
N'hi ha que diuen
que no entenen,
de cor, eh?
També, exacte,
la manca de cor,
però al final,
no, no, no,
seguim parlant de cor.
D'acord, eh?
Molt bé,
ens avui hem volgut parlar
també a l'espai de la salut,
ens hem volgut parlar
en salut i parlar del cor
i en concret dels marcapassos
que ja veuen
que també és un món
en plena evolució, doctor,
és a dir,
que això,
probablement,
si tornéssim a parlar
d'aquí pocs mesos,
també tindríem novetats,
no?
Perquè la ciència
evoluciona molt ràpidament.
Segur, segur.
Ara venim precisament
d'unes jornades
de marcapass
que hi ha hagut
a l'Hospital
de la Vall d'Hebrou
de Barcelona
que han durat dos dies
i aquí ens donen
les novetats
de la part més sofisticada
de marcapass,
de el que hem de canviar
amb l'hora d'implantació
o de triar els malalts
i de l'hora de programar
els marcapassos.
Diria que almenys
cada dos anys
un té que revisar-ho
perquè s'ha d'actualitzar,
perquè com a tota parella
electrònica
sofística molt
i per tant
un ha d'estar al dia
els canvis
que representa això
a l'hora de triar
el marcapass,
adequar-lo al malalt
amb qüestió
i programar-lo
perquè funcioni
i optimitzar com funciona.
La programació
es fa amb una consola externa?
Sí, efectivament,
es fa amb una consola externa
sense necessitat
de connectar físicament
amb l'aparell
i des de fora
ens diu
una sèrie de paràmetres
molt importants
a l'hora de revisar
el marcapass.
És a dir,
que es pot reprogramar
si és precís
un cop implantat, no?
Actualment,
quasi que es podria reprogramar
per telèfon.
Ja hi ha un model
de marcapass
que porta
una espècie de telèfon mòbil
que se'l deixen
a casa
a la tauleta de nit
i que a les nits
interroga
a hores preprogramades
el marcapass
i ens diu
com funciona.
El següent pas
seria enviar-li
informació
i reprogramar-lo
si realment
funcionés malament.
Això està per venir
perquè s'ha d'estandarditzar
molt el sistema
però possibilitat
hi existeix.
A l'hospital
fem el mateix
amb un programador
que s'apoya
sobre la marcapass
sobre la pell
ens dona la informació
del marcapass
i el podem reprogramar
per optimitzar
el funcionament
o descobrir
si hi ha
un mal funcionament
del marcapass
i reprogramar-lo
o canviar-lo
en casos
molt concrets
que són pocs.
Estava pensant
que potser també
podria fer una trucada
d'emergència
aquest marcapass
no ho sé
si és molt descabellat
pensar-ho.
És factible
si ell detecta
si ell
pel home monitoring
que n'hi diuen
la monitorització
a casa
ell és capaç
de detectar
coses que puguin
posar en perill
la vida del malalt
enviar
via transtelefònic
amb una central
la central
ens ho reenvia
a nosaltres
i nosaltres detectar
que està passant
alguna cosa
que potser és trucar
al malalt
i que vingui
en 24 hores
tampoc no s'ha de
coses excessivament urgents.
Carai,
m'ha après moltes coses.
Doctor Olivan,
Lluís Olivan,
responsable de cardiologia
de la xarxa,
gràcies per acompanyar-nos
i per posar-nos
molta llum
sobre el món
del marcapassos
que és molt ampli.
Moltes gràcies.
No hi ha de què
vosaltres
per trucar-nos.
I gràcies també
al doctor Oliac,
director de l'hospital
i reiterem
enhorabona
per aquests premis
top 10
que recollim la setmana passada.
Gràcies.
Moltes gràcies.
Gràcies.