Fins demà!
Cada setmana també, amb un especialista, amb un expert, avui amb el doctor Jordi Enjuanés.
Ell és el cap del servei d'Otorrino de la xarxa Santa Tecla.
Doctor Enjuanés, molt bon dia.
Molt bon dia.
Perquè avui parlarem de cirurgia en el seu àmbit, en els més petits, no? Els nens i nenes.
La cirurgia més habitual en nens.
És molt habitual, doctor Olíacs?
És habitual, és habitual.
De la cirurgia de l'edat pediàtrica, de l'àmbit otorrinolaningològic,
és una de les més habituals.
I bàsicament parlem de tres tipus de cirurgies que són bastant conegudes.
Els carnots, les amígdales i els drenatges que potser no són tan coneguts, però vaja, que també són.
Bàsicament parlem d'això.
Parlem de per què s'han d'operar aquests nens i què representa això.
Doncs com que vostè ja ha fet la pregunta, li trasllado directament a l'expert.
Per què s'han d'operar nens que poden tenir aquestes patologies?
Bàsicament m'imagino perquè és molt necessari.
Lògicament, no s'indica una cirurgia mediat pediàtrica...
Per gust.
Exactament.
No es fa per gust.
Si no s'ha volgut resoldre d'una altra manera.
De fet, cada cirurgia té la seva indicació.
Les angines en tenen una, els carnots o vegetacions tenen una altra, i els drenatges tenen una altra.
El qual cosa vol dir que tot sovint poden anar acompanyades i en un mateix moment es poden fer dos o tres procediments conjuntament.
Comencem, doncs, anem per ordre. Vol començar per les angines, per exemple?
Per exemple.
Doncs vinga.
Les angines en mediat pediàtrica tenen dues indicacions clares.
Operar d'angines amb un nen correspon o bé a un tema obstructiu, unes angines molt grans o clueixen i dificulten la respiració.
Són aquests nens roncadors, que descansen malament, que desfan el llit, que regiren, que fan inclús alguna que altra aturada respiratòria,
el que es coneix com apnea, que sovint s'associa a una malposició dental, perquè no són tan grans que la llengua no cap dins la boca
i, per tant, col·loquen la llengua endavant, presionant permanentment sobre les dents i queden al mossegat oberta,
inclús arriben a fer deformacions toràciques per aquesta respiració en absència d'entrada d'aire.
Per tant, hem de fer un espai, hem de crear espai per millorar la respiració.
Aquí tenim dues opcions quirúrgiques.
Una, la clàssica i convencional, que és treure la totalitat del teixit de l'angina, estirpar-les,
o bé, el que també s'admet de fa uns anys cap aquí, és reduir-les, fer una mitlectomia parcial.
Per tant, la primera indicació és guanyar espai per millorar la ventilació i la respiració del nen.
L'altra indicació són les infeccions de repetició.
Què és això?
El tenir engines sovint, tot sovint.
La infecció d'engines, el mal de gol, amb febre, mal estat general, amb o sense plaques de puls famoses,
que no és ben bé puls, que són les plaques de cicatriu de fibrina,
doncs això correspon a la meitat dels casos, aproximadament, a una infecció vírica,
la meitat gairebé sempre pel mateix microbi, que és l'esteptococ.
Aleshores, aquest microbi és responsable d'altres complicacions a llarg termini.
Per tant, hem d'estar a l'aguai d'aquestes engines.
No sabem per què alguns nens són molt susceptibles a tenir engines de repetició.
Les víriques no tenim massa solució.
Les bacterianes es tracten amb antibiòtic.
Ho distingim bàsicament per criteris clínics.
Hi ha criteris de laboratori, però això actualment no es fa sempre,
ja de casos molt concrets, perquè encariria molt el procés de cada d'angina,
cada infecció, diagnosticar si és vírica o bacteriana.
Això, estem en temps de crisi i encara això no seria suportable pel nostre sistema.
Per tant, ens veiem en criteris clínics i les tractem.
Les tractem habitualment amb antibiòtic perquè duren menys,
fan menys mal i es compliquen menys.
Quan decidim que un nen s'ha d'operar?
És un criteri de rendibilitat, entre cometes,
es treballa fa molts anys, per un pediatra, no per un cirurgià.
És quan un nen té moltes engines,
que les engines, a més aquest tipus de microbi no deixen immunitat,
per tant no existeix, no ha estat capaç cap laboratori,
ara es d'haver de fer una vacuna contra aquest estetoboc,
que seria responsable de la meitat de les engines,
doncs hi ha un criteri numèric.
Al cap, si anumerem les engines que té un nen en un any,
a partir d'un cert nombre d'engines, creiem que és preferible intervenir-lo
que tractar-la amb antibiòtic cada una d'elles.
Per tant, el criteri és un criteri numèric, en definitiva.
Potser val la pena aclarir que tant les engines com les vegetacions
formen part de l'anatomia normal d'un nen,
és a dir, que no és per si sol, no són per si sol cap anomalia,
són una, diguem-ne, com una mena de barrera o una fàbrica de defenses.
Quan més, i per això l'edat pediàtrica,
que és quan comencen a rebre molts estímuls externs d'amenaces d'infecció,
la fàbrica aquesta creix, per tant les engines o són més grans a l'edat pediàtrica,
però vull dir que potser abans de...
Jo he sigut el que he incitat a parlar directament de quan s'han d'operar,
però potser abans d'aclarir el tema aquest que per si sols les engines i les vegetacions
són anatomia normal d'un nen.
El problema és quan s'ha, com està explicant perfectament el doctor Joan,
es van infectant d'una manera repetida,
ho estan provocant, perquè s'han fet molt grans,
estan provocant problemes d'obstrucció,
però per si sols no són.
Ja, ja.
I són intervencions relativament freqüents en nens?
Sí, són molt freqüents.
Sí, molt freqüents.
Molt freqüents.
Molt freqüents.
Perquè de quina edat estem parlant?
De quan té problemes el nen.
I els problemes poden sorgir...
El pic d'afectació de la població infantil sol ser al voltant dels 3 anys.
3-4 anys és quan més problemes donen i com més cirurgies fem.
3-4-5 anys, això és el pic.
No presenta cap complicació la cirurgia?
Sí.
Si som dolents, hem de dir que un de cada 20.000 pot morir.
Per tant, és una cirurgia agressiva,
és una cirurgia d'un cert risc,
i per això s'ha de fer en un entorn controlat,
amb gent experta, tant en anestèsia com en cirurgia.
Per tant, sí que hi ha una certa complicació.
La complicació més habitual són dues.
Un és el dolor, és una cirurgia que sol fer mal,
i segona és l'hemorragi, el sagnat.
Un sagnat amb una persona adulta té un volum i, per tant, té una major tolerància.
Un sagnat amb un nen, doncs, hi ha menys tolerància,
per tant, has de garantir-ho abans.
És el risc més important.
Els símptomes que poden observar els pares
que això realment té una certa complicació,
és això que es vagi repetint de forma molt habitual?
Sí, de fet, són nens que ja deriva al pediatre,
perquè ja els ha vist, té el seu historial,
i veu que és un nen que té infeccions de gola de repetició.
Parlem de nens que tenen més de...
Els criteris bàsics són més de sis engines en un any,
ho ha de valorar,
quatre engines l'any, dos anys seguits, s'ha de valorar,
tres engines l'any, tres anys seguits, s'ha de valorar,
o hi ha en cas d'adults,
adults que tenen diversos episodis a la seva vida repetitius
que interfereixen en la seva vida diària,
que no poden treballar, no poden estudiar, no poden...
És un problema.
Per tant, és rendible intervenir-los i no tractar-los.
Molt bé, queda clar.
Alguna cosa més sobre aquest aspecte de les engines?
No. Passem al segon. Carnots?
Carnots.
Carnots.
Aquí, quina és la complicació més habitual?
Com bé ha dit el doctor Oliac,
els carnots i les engines conformen una estructura de defenses,
com un... és un anell, és un cercle.
Téem els carnots, les engines, i una enginya darrere la llengua,
així com d'altres petites que hi ha per tota la gola.
Per tant, quan hi ha un augment de l'estímul extern
i la creació de defenses, doncs augmenten de tamany.
Aquest augment de tamany dels carnots normalment s'associa a obstrucció nasal,
també, per tant, el nen no respira pel nas,
és un respirador oral obligat,
i per tant pot inclús interferir amb l'alimentació,
pot fer infeccions nasals de repetició, etc.
i a la vegada sol interferir amb la ventilació de l'orella
i, per tant, pot donar problemes d'orella de repetició,
d'otitis de repetició o presència de moc a l'orella,
el que en diem otitis serosa, sense dolor, sense febre,
però presència persistent de moc a l'orella,
relacionat amb la presència d'uns carnots,
d'unes vegetacions molt grans.
I això com es pot veure?
És a dir, els pares com ho poden notar?
Bàsicament, els nens amb carnots és per la clínica.
Són nens que són de respiració oral,
de fet, en temps d'evolució arriben a fer una cosa
que es coneix molt clàssicament,
que és la facies adenoides,
és una expressió del nen amb cara de bubolicó,
de boca oberta, una expressió com de tontadet.
És perquè respiren permanentment per la boca.
I a la vegada que apareixen trastorns de l'orella persistents,
trastorns de pèrdua d'audició,
que no estan atents a classe,
infeccions de repetició que requereixen control per pediatra.
Per tant, hi ha una patologia obstructiva
i de l'orella a la vegada.
I sempre s'ha d'intervenir o no? No cal?
És a dir, quan estem parlant d'aquests casos,
sempre és recomanable la intervenció?
Depèn de la clínica.
Si és molt obstructiu,
sabem que això millora una tendència
a millorar espontament dels 3-4 anys cap als 7 anys.
Hi ha un creixement del crani
i un manteniment i eventual reducció
del tamany d'aquestes estructures.
Per tant, si la clínica no és molt tremenda,
no és molt cridanera,
podem esperar a veure si l'evolució és favorable
i el creixement és favorable.
Hi ha molts nens que respiren malament,
però després, amb el creixement,
poden millorar.
Per tant, alguns nens requereixen un seguiment,
una espera armada,
i a veure què passa,
hi ha altres que no,
que l'obstrució és molt manifesta,
hi ha malposició dental,
hi ha presència de problemes a l'orella
i requereixen una intervenció.
Perquè aleshores són nens que respiren constantment per la boca,
però té derivades, sobretot en l'oïda,
deia, no?
De l'orella.
De l'orella, no?
De mal, de dolor.
Dolor sí que s'infecta.
L'otitis, diguem-ne,
hi ha l'otitis aguda,
que és la que coneixem amb el refredat,
fa mal d'orella,
inclús arriba a supurar, etcètera,
i després hi ha l'otitis serosa.
L'otitis serosa és la presència de líquida a l'orella.
Això és anormal.
L'orella ha de tenir aire.
L'orella comunica amb l'exterior a través del nas,
el que coneixem per la trompa d'ostàqui.
Aquesta trompa d'ostàqui és una estructura
que està al fons del nas
i entre les trompes d'ostàqui hi ha els carnots.
Quan són molt grans,
no deixen obrir fàcilment la trompa d'ostàqui.
Si no s'obre fàcilment,
s'acumula moc,
hi ha presència de moc a l'orella,
tapa, tenim un tap de moc dins l'orella.
Ens dona presència de moc.
Ventila malament.
El ventila malament,
inclús el timpapo que ha xuclat,
fa retraccions, fa cicatrius.
I tot això pot succeir sense dolor,
sense gent donant una pèrdua d'audició.
És una de les raons
per les quals podem arribar a intervenir en una orella.
Aleshores, quin tipus de cirurgia s'ha de fer
en aquests casos de carnots?
En els carnots,
quan tenim problemes d'orella,
sovint associem la cirurgia dels carnots.
Per què?
Doncs perquè coneixem estadísticament
i hi ha una relació molt clara
entre la presència de problemes a l'orella
i la presència de carnots.
Tant és així
que inclús quan els carnots
no són molt evidents
i no donen pràcticament clínica,
tot sovint associem
a la cirurgia d'orella,
després als drenatges,
alteren els carnots
perquè donem el benefici estadístic
que allò millora més
si tenim els carnots
que si els deixem tant.
Incluso quan no som pràcticament obstructius,
milloren més.
Però és un tipus de cirurgia també
que presenta complicacions?
Aquesta és pràcticament
és molt senzilla,
molt ràpida
i les complicacions
són extremament infreqüents.
I ràpida,
recomanable,
per tant...
Quan s'indica, sí.
Quan s'indica...
Quan s'indica...
les cirurgies quan s'indica
són recomanables.
Perquè els efectes aleshores
són immediats,
els efectes beneficiosos pel nen,
clar.
De guanyar espai, sí.
L'aspira millor.
A la llarga ha de millorar l'orella.
I com es fa això?
Aleshores què vol dir
que a la llarga ha de millorar l'orella?
Hem de veure com evoluciona.
És a dir, si...
Clar, amb la intervenció quirúrgica
solucionem un tema en concret,
però després hem de, sobretot,
veure l'orella.
Així és.
Què més?
De carnotge estrà, també?
Sí, no té massa...
Una cirurgia molt senzilla,
molt ràpida, molt convencional.
Quan dèiem al principi del programa
que teníem un tercer tipus de cirurgia,
en aquest àmbit parlava del drenatge.
Això sí que sona una mica...
No sona gaire normal
pel comú dels mortals.
Què volen dir?
Quan estem parlant de cirurgia,
en drenatge,
per un problema de drenatge.
De què estem parlant?
Estem parlant d'orelles
que no ventilen espontàniament
de forma adequada
a través de la trompa d'ostàqui,
com diem,
que comunica amb el nas.
Quan l'orella no ventila,
pot acumular moc,
aquest mot es pot infectar repetidament
i a la vegada,
al ventila menys,
el timpàs col·lapsa,
fa una pressió negativa,
queda xuclat endins,
de tal manera que pot establir cicatius
amb les estructures internes
dels ossicles de l'orella, etc.
Per tant, tenim infeccions de repetició
i tenim una fixació dels ossets
per la presència d'amoc
o aquestes retraccions i cicatrius,
que això en temps pot evolucionar
a pèrdues auditives permanents.
Però aleshores és per fer-nos una idea
com si es formés un tap, també.
Efectivament,
es fa un tap,
si hi ha presència d'amoc,
un tap d'amoc dins l'orella.
Quan parla d'amoc,
de què parla?
Moc.
Moc.
Directament,
el cantarem com a moc.
I això per què es pot produir?
La mucosa respiratòria
és la mateixa,
van diferències,
la del nas i la de l'orella.
Per tant,
quan s'inflama la mucosa del nas,
sovint s'inflama també la mucosa de l'orella.
Quan ens refredem,
s'estapa l'orella,
per entendre.
Això és l'exemple més clàssic.
Doncs si aquest taponent dura molt,
aquesta congestió de la trompa d'ostàqui
genera la presència,
l'aparició d'aquest moc
i aquesta retracció.
I més enllà del moc,
ha dit que aleshores això pot provocar?
i es pot infectar repetidament
i a la vegada retraccions.
El timpà és un timbal.
Què són retraccions?
El timpà és com un timbal.
Si nosaltres agafem un timbal
de plàstic,
d'aquests dolentets,
i apretem fermament, lentament,
podem arribar a deformar
aquella estructura que és tensa.
Aquestes deformacions poden
progressar cap a dins l'orella
i donar com petites cavitats,
petites deformitats del timpà
que progressen cap a l'interior de l'orella.
Entren en contacte amb els hocicles,
per tant, si els emboliquen,
no els deixaran bellugar bé,
donen perda auditiva
i a la vegada poden arribar
a fer una mena de bosses
cap a l'interior de l'orella,
que són bosses de pell,
això generalment a l'edat adulta
és poc fregut amb nens,
generen infeccions cròniques
molt severes i molt greus per l'orella.
Aleshores, parlen de nens,
els pares aquí com poden detectar aquest problema?
O és a través de les revisions amb el pediatre?
Generalment es detecta
perquè o bé té infeccions de repetició
o bé perquè el nen no hi sent bé,
no contesta, puja a la televisió,
a l'escola diuen que no està atent,
no respon a les altres senzilles dels pares,
per tant, hi ha una sospita de pèrdua auditiva.
Això comporta una revisió pel pediatre
i que davant de l'evidència d'aquestes lesions
o davant del dubte ens el deriva per veure.
I aleshores sempre s'intervé amb cirurgia?
No, sempre.
Això té moltes causes,
però al final, si la presència del moc
és molt duradora,
malgrat de fer maniobres i tractaments,
l'opció és quirúrgica.
I quin tipus de cirurgia?
Es conèix popularment com un trenatge
o de fet sols col·locar uns tubets
transtimpànics,
és a dir, fem el timpà,
que és com el cuiro d'un timbal,
fem un petit trau
i a través d'aquest petit trau d'aquest orifici
s'aspira el moc que hi hagi a l'orella,
encara que hi sigui,
i en aquest petit trau,
de la mateixa manera que posem un botó d'una camisa,
col·loquem un tubet
perquè no tanqui aquest orifici
i l'orella queda ventilada de forma artificial
cap al conducte auditiva extern.
Per tant, hem eliminat el moc,
el descongestionem
i la millora és sorprenentment instantània,
és espectacular.
Però aleshores es deixa permanent.
Un temps.
És un cos estrany
i per tant el cos,
l'orella en si,
l'elimina
al voltant d'un any.
Per tant, requereix un cert control
i unes certes cures
perquè això pot donar algun petit problema.
És un cos estrany
insertat en el timpà.
Però l'efecte, com diu,
és immediat.
L'efecte positiu és immediat?
Sol ser espectacular.
Sol ser de forma molt ràpida?
De dia per altra.
I aleshores sí que val la pena tenir aquest control
durant uns quants mesos.
És imprescindible.
És imprescindible.
És imprescindible veure l'evolució,
que sigui correcta,
que no dona problemes,
que el tub,
que és aquest material estrany ben torrat,
va sortint
i que al voltant,
generalment al voltant de l'any,
al mateix cos,
l'orella l'expulsa.
I que hem de veure que l'expulsa adequadament
i que després el timpà queda
perfectament cicatitzat
i que l'orella està perfectament ventilada
i en condicions com per donar una bona audició.
I l'audició és bona.
Una de les preocupacions,
una de les coses,
efectes que provoca aquest tubet
és la vigilància
a l'hora d'invergir-se dintre l'aigua.
Perquè, clar,
no deixa de ser un conducte estrany
que, diguem-ne,
que el timpà fa de protecció
perquè no entra l'aigua
i altres coses,
cap a cossos,
cap a l'interior de l'oïda.
I quan hi ha un drenatge,
s'ha de tenir una certa precaució
respecte a això.
Bàsicament parlem de submergir-se en l'aigua.
I estem parlant de també
molts casos habituals
d'aquesta última patologia que comentàvem?
Sí, de fet,
com comentàvem abans,
és la cirurgia més freqüent
amb nens en el món civilitzat.
Després de la circuncissió
és la més freqüent.
Ah, sí?
Sí, sens dubte.
Als Estats Units,
la col·lació de tubes,
que diuen,
és molt freqüent.
Però no requereix
una preocupació especial.
Tot i que és evident
que estem parlant de nens
i els pares,
evidentment,
es poden preocupar i angoixar,
no són patologies
que provoquin,
en fi,
problemes especialment greus.
No,
requereix,
com deia el tu,
un control.
L'avantatge
de tenir a l'abast
aquesta cirurgia
és que
l'ús
generalitzat
d'aquestes tècniques
ha reduït dràsticament
en els darrers 15-20 anys
la presència
de patologia crònica
a l'orella
amb els adults.
Els pediatres
tracten més bé,
diagnostiquen més bé,
tenim més abast,
el nostre més abast,
més al nostre abast,
quiròfans per nens,
no tenim,
per tant,
tants entrebancs,
són capaços
de diagnosticar
i detectar millor
i, per tant,
les complicacions
de l'artament
han disminuït dràsticament.
Clar,
és a dir,
l'efecte més positiu
de tot el que estem parlant
és que intervenir,
prevenir,
intervenir
en edat infantil
evita
que una situació
que potser
no és gaire
important,
doncs això,
amb la canalla,
després es converteixi
en una situació crònica
en edat adulta.
Així és.
I això s'ha aconseguit
radicalment
en els darrers anys.
El canvi
ha estat en els últims anys
espectacular.
Quan hem parlat
i hem posat tots aquests casos,
sempre estem parlant
del que el problema
només és en una orella,
per exemple?
Habitualment són les dues.
Habitualment són les dues.
Sí que és cert
que a vegades
determinen per què
i moltes vegades no,
hi ha alguna orella
que pot ser bastant pitjor
que l'altra.
L'habitual és que
en nens siguin les dues
perquè responen
al mateix problema
de mala ventilació,
maduració del nen,
presència d'aquestes
estructures grans
de carnots
i per tant
solen ser les dues.
I estem parlant
de patologies, doctor,
que no es poden prevenir,
clar.
No podem fer prevenció.
Bé.
O sí.
Hi ha algunes...
O hi ha algunes
recomanacions...
Sí,
hi ha alguna recomanació
com és,
evidentment,
seguir els controls
habituals amb el pediatre,
estar a la white,
si el nen sent,
no sent,
respon,
no respon,
què ens diuen els mestres.
I l'altra cosa
que solem aconsellar
quan hi ha trastorns
de ventilació de l'orella
són coses molt senzilles
i és recomanar
una abundant hidratació
perquè el moc
que produïm
en el nas,
a la boca,
a la saldiva...
Una abundant hidratació,
perdoni,
està dient que bevem aigua.
Aigua,
llet,
sucs...
Sí,
el que sigui,
sí,
però ja ens entenem.
És mentida
que la llet faci mocs.
Això també té efectes positius
en tot el que estem parlant?
Clar,
perquè el moc del nas
i de l'orella
són més fluïts,
més fàcils d'expulsar.
Per tant,
l'abundant hidratació
és molt important.
la segona cosa
és tenir
al voltant de la trompa
que està aquí net,
per tant,
el nas net.
Els nens s'han de saber mocar
i els nens,
si no saben mocar-se,
els hem d'ajudar
rentats amb diferents elements
com pot ser
surofisiològica
o amb sal,
aigua de mar,
etcètera.
Tenir el nas net
és molt important.
Reduir-me el nombre
d'infeccions,
d'inflamacions
i per tant,
millorarem la ventilació
de l'orella.
També recomanem
que els nens
ventilin sovint l'orella
i com es fa això?
Doncs amb passant saliva.
Quan nosaltres baixem d'una muntanya
o baixem de l'avió,
el que fem és
intentar enpassar saliva
perquè ens ventil l'orella.
La musculatura
que obre la trompa d'ostàqui
que sempre està tancada
és la que puja
a baixar el paladar.
Per tant,
és interessant
que el nen
en passi moltes vegades,
no que mastegui,
que en passi.
Per tant,
recomanem
que els nens
mengin pa
com a persones,
pa amb crosta,
no pa bimbo,
perdó,
pa la marca,
pa anglès no,
que mengi un fuet,
que arrossegui un fuet,
que arrossegui un bastonet de pa,
que mengi algun que altre xiclet
sense sucre
per obligar
a deglutir,
a passar,
a passar,
a passar,
per obrir i tancar,
a obrir i tancar
la tromba d'ostàqui.
I finalment,
una altra maniobra
que és molt útil
és inflaglobus.
Inflaglobus
genera una pressió positiva
que ens ajuda
a ventilar l'orella.
Novament,
quan baixem nosaltres
de l'avió de la muntanya
i estem tapats,
ens tapem el nas
i bufem
per fer cruixir les orelles.
El nen no sap fer això,
però sí que l'hem d'ensinistrar
a mucar-se
i a inflaglobus.
I això a partir de quina edat
recomanen?
A la que el nen
en té una ordre,
se li pot d'argominar.
Se li pot oferir líquids,
se li pot ensenyar
a mucar-se
i si no el rentem el nas,
li podem ensenyar
que el fuet
té una cosa estupenda
i inflaglobus
és un joc.
Carai,
doncs per no pensar jo
que no hi haurien
mesures preventives
de tot això
que hem parlat,
Déu-n'hi-do.
És necessari
però sovint no és suficient.
El que passa és que,
quan neix, no?
Potser.
N'hi ha alguns que sí.
Certament,
és poc habitual
que els nens
tinguin problemes
abans de l'any.
Per tant,
quan un nen
té problemes
abans de l'any
vol dir que hi ha
una anomalia
que hem de resoldre
abans i hem de ser
encara més curosos
i si convé més agressius.
Alguna cosa més
s'afegir
del programa?
Res.
Res, res.
Que tinguem cura
amb els nens
en tots els aspectes
i també amb aquest
i amb aquestes recomanacions
fitxo tot
algunes de les quals
a mi m'han sorprès
personalment
pel que fa a la prevenció.
Avui amb el cap
de servei
d'Otorrino
de la xarxa
de Santa Tecla
el doctor Jordi Enjuanes
que ens ha parlat
d'aquest món
de la cirurgia
en diferents aspectes,
en diferents vies.
Doctor Enjuanes,
moltes gràcies.
A vostès.
I fins la propera
que ens retrobem aquí
als Estudis de la Ràdio.
I doctor Javi Uliac,
director de l'Hospital Santa Tecla,
serà fins la setmana vinent
aquí també
en aquest espai de salut.
Gràcies.
Moltes gràcies.
Que vagi bé.
Bon dia.
Bon dia.
Bona nit.