Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tres demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Després també treballem conjuntament amb bars
per preparar diferents activitats
i donar la millor projecció al barri.
L'any 2010, l'associació BNG L'Ars
va posar en marxa un mercat d'artesats
que funciona tota la...
Els diumenges, els caps de setmana.
A l'estiu funciona els dissabtes.
I el que és a l'hivern ho fem els diumenges.
Un dels cavalls de batalla
que nosaltres que podríem fer moltes més activitats
són que no tenim un local en condicions.
Si tinguéssim un local en condicions
llavors que podríem treballar
per fer activitats per a la gent gran.
Doncs ara parlarem d'això, si li sembla a Ferran.
Aleshores, la confraria, Rosa, què és el que feu?
Perquè clar, vosaltres ara com a confraria com a tal
esteu a l'edifici nou, el de la llotja de peix, no?
Sí.
Quina és la vostra feina?
A veure, el que és la Cofredia de Pescadors en si
és una llotja de peix.
Vull dir, s'ha regit durant molts anys
en què era un centre neuràlgic del barri.
Vull dir, tothom anava al voltant del que era la Cofredia.
Festes, tradicions, normes...
Vull dir, tot era la Cofredia de Pescadors.
Ara estem a l'edifici nou del port
que es van traslladar, llavors ara som una llotja.
El que s'intenta des de la mateixa Cofredia
és no perdre aquestes tradicions,
ni perdre el que són les arrels de la Cofredia
a l'antic Pòsit de Pescadors.
Però vols dir que feu menys coses que abans?
O teniu menys, entre cometes, responsabilitats que abans?
Responsabilitats d'abans?
No.
Seguim tenint les mateixes.
Vull dir, els pescadors en si seguim tenint el mateix.
A veure, ja no tenim aquella espenta que tenia la jovent,
que tenia aquells anys quan se podia fer moltes coses.
Ara tens molt de respaldo dels arts i de la ciutat de veïns.
Però s'intenten no perdre les miques de tradicions que es queden,
que intentem no perdre-les.
Digues, Mercè.
Jo també crec que amb això també hi ha un canvi,
perquè abans he comentat, avui venien ells com les entitats
que podien ser el motor econòmic del barri,
però hi ha moltes altres...
O sigui, el que abans feia la Cofredia ell sol,
perquè el barri era més petit i hi havia menys gent,
eren tots una família,
no vol dir que ara no ho siguin,
però vull dir que hi ha moltes més associacions.
Hi ha els castellers, hi ha els diables,
hi ha moltes...
La Coral, els gremis, els passos de Setmana Santa,
tot això estava molt més vinculat,
tot i que cadascú tenia una part.
Ara el barri també s'ha fet gran, com tot,
i això fa que també hi ha altres entitats
que portin a terme les activitats.
I clar, això sembla que s'hagi enxamplat,
però es ve a fer una mica el mateix,
renovat també, però que es porta a terme.
Jo crec que això també provoca que la gent jove
vagi anant fent noves coses,
i que s'incorpori, i que facin les activitats.
Agregant més a l'ho que era.
No diguem que això és una part negativa,
sinó que és que el barri pugui anar ensumant
i que tingui altres perspectives,
que no sempre hagin...
Evidentment, tenint en compte que sempre ha de ser la mar,
i la pesca, el que...
El principal objectiu, clar.
No perdre les tradicions, però ampliar-les.
Però mantenint-les, evidentment, i ampliar-les.
La confraria, des de quan existeix com a tal, Rosa?
A veure, nosaltres tenim actes,
fins a 1918, qui hi anava.
No era realment la cofredia,
era el pòsit,
i llavors s'ha anat creant.
L'any 28 se va fer l'edifici de la cofredia,
el pòsit de pescadors.
L'edifici de la confraria, que tots coneixem,
o hi ha el restaurant La Puda, perquè tothom ens entengui...
L'edifici de La Puda, és el tradicional,
del 1928.
Del 1928.
Molt més nous són els de l'Associació de Restauradors i Comerciants.
Matías Leandro, bon dia.
Hola, bon dia.
Vosaltres quin paper jugueu ara en el dia a dia del barri?
Home, nosaltres, el principal és la promoció econòmica del barri,
deixant el tema a part de la pesca,
que se n'encuida perfectament al cofredia de pescadors,
i nosaltres ens n'encarreguem d'aquest tema.
I tinguent en compte que avui en dia el motor,
que no és la pesca, del motor del Serrallo,
és allà de la gastronomia,
llavors estem intentant fomentar la gastronomia del Serrallo
perquè baixi gent i pugui gaudir d'aquest passeig tan meravellós
que ens ha deixat l'autoria portuària
i de l'excel·lent gastronomia que tenim al nostre barri.
Perquè Serrallo sempre anirà lligat a la mar, a la pesca
i també a la gastronomia,
però potser fins ara la gastronomia no s'havia promocionat gaire o prou?
No és això, és que senzillament les coses ja anaven per si soles
i llavors no hi havia un comú denominador com hi és ara.
És a dir, la voluntat nostra des de l'associació
és que les diferents restaurants que hi ha
que hi ha de tots els nivells, de totes les maneres,
doncs es promocionin tots a una i una per tots.
És a dir, que es promocioni bàsicament el Serrallo
perquè com he dit abans, baixi gent
i que ta gent se diversifiqui dintre del barri.
Tenim ara mateix 22 llocs de restauració
amb la qual cosa l'oferta és la més gran que a Tarragona
en un centre, en un espai tan petit de carrers
i amb una oferta de qualitat excel·lent.
Però sempre falta allò, tenim mancances al cap de setmana,
perdó, entre setmana, de dilluns a divendres,
tenim molta mancança a l'hivern
i després a l'estiu les coses ja van de per si.
Quan dius mancança què vols dir?
Que falta gent?
Sí, clar.
Clients, no falta la gent del barri sinó la gent de fora.
Exactament, exactament.
A mi això m'agradaria introduir-ho una miqueta
perquè dóna la sensació ara que amb la transformació urbanística
que ha viscut el Serrallo tan espectacular en els darrers anys,
Rosa, no sé si vosaltres, fins i tot els que esteu allà
i a la confraria de pescadors, noteu que això que ara
s'ha convertit en un barri esplèndid
perquè la gent de fora vingui als caps de setmana,
a les nits a l'estiu, als migdies a l'hivern,
a passejar, però després potser en el dia a dia
els pescadors treballen a la mar.
altres potser estudiant fora del barri.
Quina sensació tens del dia a dia?
No, a veure, el que troba molt a faltar la gent del dia a dia del barri,
a veure, a part que els restaurants estan a primera línia,
són els meus bonics,
a veure, la imatge que se tenia de les barques
quan arribava el peix, tot això no poden veure-ho.
Tot això ha quedat tancat.
Tancat en un recinte, tancat,
llavors molta gent de Tarragona, de Pobles,
els mateixos col·legis, els museus,
no tenen aquella facilitat de veure com el pescador descarrega,
quan el pescador li donava el peix,
tot això, el fin de setmana tot això està parat,
vull dir, no es veu res, les barques estan amarrades,
i aquella miqueta de salsa de canviat de la situació del barri,
sí que és molt maco, vull dir,
tenim una presència, un balcó mediterrani preciós,
però això ha quedat completament tancat.
És veritat que aquest és un punt negatiu, no?,
que han perdut respecte a la història de fa no fa gaires anys.
A veure, l'oboní, a veure, hauria pogut ser igual tancat,
però vull dir que la gent, des de les terrasses,
pogués veure aquella imatge que a l'estiu, per exemple,
a les terrasses de la tarda, com arribaven les barques,
les veus, però ja no pots gaudir d'elles,
ni veure el peix, ni els crius parlant en un pescador.
No t'hi barreges.
No t'hi pots barrejar.
Coincideixes amb això, Matías?
Totalment, totalment.
A més, com serrallo, que he nascut el serrallo
i que l'he viscut la transformació,
no t'ho falta l'olor de peix,
no t'ho falta la brutícia de les escates,
no t'ho falta les barques i la gent que testejava amb el peix
i anava amb el peix a les mans.
Aquestes coses que de vegades pots dir,
home, és que avui en dia això no està bé, no?,
perquè fa mal olor, perquè sent higiènic, etcètera,
i tot això, ens donava un caliu que ara no tenim.
Ara ens ha transformat.
i sobretot els que estem a primera línia,
com sabeu, tenim un quiòsc allà a primera línia,
hem notat que amb la transformació arquitectònica
de la façana marítima
hem perdut la clientela d'entre setmana.
Hem guanyat una miqueta, una miqueta,
la de cap de setmana i la d'estiu,
però l'entre setmana la gent treballadora l'hem perdut.
L'estem perdent, eh?
Trobo que és molt interessant aquest debat,
per dir-ho d'alguna manera, no?,
com la transformació urbanística tan espectacular del barri
i té coses molt positives, però, per contra, no?,
Mercè, ens deixa aquest regust de dir
hem perdut aquella cosa d'abans, no?,
aquell encant, no?,
A veure, nosaltres, en aquest aspecte,
el museu hi té una mica,
no has tingut l'element transformador,
però sí que hi té a veure el que explicava la Rosa, no?,
nosaltres abans els nens,
el museu farà ara 12 anys que hi és,
i abans els nens, és evidentment,
podien anar quan la llotja estava,
no a l'edifici de la Puda que parlem,
sinó que estava a l'esplanada del davant.
Sí, sí, al costat tenia la fàbrica de gel.
Això mateix.
I veiem tot aquell moviment d'entrada i de sortida de peix.
Sí, i els nens podien estar allí,
els pescadors a vegades els donaven inclús una mica de peix.
Sí, era aquella cosa que no ho podies fer tot arreu,
però, clar, les coses evolucionen,
no es pot continuar, vull dir, no es pot treballar.
Llavors, els nens també van començar a anar
a la part de la confredia, de l'edifici nou,
per poder també veure arribar les barques del peix.
I nosaltres, això sí que ho personalitzo,
des del museu hem començat a ser uns clients habituals del serrallo.
És a dir, el Matías que diu que durant la setmana,
i és cert, no li trec la raó,
però vull dir, els nens, els visitants del museu,
els clients del museu,
són els que durant tota la setmana
van cap al barri, evidentment,
agafen la golondrina i fan el viatge,
però són uns clients passius,
ho podríem dir, del barri,
però clients indirectes,
perquè també fan que es mogui una mica.
I llavors, sí que nosaltres som els que
durant el cap de setmana no n'hi ha,
tot i que des del museu també organitzem
activitats nocturnes,
que això fa que sempre comencem al museu,
es faci una volta amb vaixell,
i s'acabin sempre les activitats al barri,
al serrallo, perquè així també
ajudi a dinamitzar una mica
la part econòmica del barri.
Perquè els que viviu al barri trobeu moltes diferències
entre el de dilluns a divendres,
per dir-ho d'alguna manera,
i el cap de setmana, Ferran?
Sí, molt bé.
És a dir, entre setmana, clar,
la gent està a la mar treballant.
Entre setmana la gent està a la mar treballant,
entre setmana, si no és la temporada d'estiu,
que ja no es nota tant entre el dia a dia
i els cap de setmana,
però ara el que és a l'hivern
es nota molta diferència,
el que és dissabte, diumenge,
i el que és tota la resta de setmana.
A part que, clar, tots els pescadors
estan a la mar,
la gent que viu allí baix al barri
fa el seu dia a dia,
però, doncs, durant la setmana
el que és el comerç de restauració
no funciona igual que el que és el cap de setmana.
El cap de setmana, sí,
el cap de setmana estem contents,
perquè el cap de setmana es nota,
perquè ja veiem, nosaltres ho veiem
amb molta quantitat de cotxes,
després arriba el dissabte,
en el qual veiem, doncs,
que molts restaurants que s'omplen,
els diumenges,
els diumenges també que continua igual,
i, bueno, i que el que és al ivern
els caps de setmana van a funcionar,
però el que és els dies diaris
costa més, costa més.
Si no és a l'estiu que vas fent coses,
vas preparant actes,
i vas fent cosetes,
doncs, perquè la gent hi vingui...
Sí, bé, l'estiu, clar, entre les festes,
perquè a més tenen Sant Pere,
tenen la Maria del Carme...
Molt bé, després venen les jornades de romesco,
després venen les jornades que preparen
art dels testets que fan...
A veure, hi ha moltíssimes coses
que s'està fent durant l'any.
Una cosa ja gairebé que a partir
de principis de juny,
que es va lligant gairebé
fins al mes de setembre-octubre,
perquè són moltes activitats d'acabar sent.
Però quan ja arribes al temps aquest
de l'octubre en endavant,
fins que no tornes a arrencar
el que és el mes d'abril,
també es nota per Setmana Santa,
però ja fins al juny,
fins a principis de juny,
no es nota aquell moviment.
Matías, què hauríem de fer
per reviscular el tema?
El que hem de fer és el que tenim previst.
Mira, el dia 26 de febrer
tenim una jornada gastronòmica,
que no puc avançar encara,
però la denunciarem la setmana que ve.
Ah, molt bé.
És ja, és a dir, d'aquí dos diumenges,
i després del dia 5 al 23 de març,
i de dilluns a divendres,
hi haurà jornada gastronòmica del Serrallo.
Molt bé.
Per revitalitzar, és a dir,
per donar-li caliu amb aquesta cosa
que ens fa falta ara mateix,
el que estava dient Ferran Molterró,
i per intentar, doncs,
que no s'ajunti tot
quan ve el bon temps.
Perquè fer les coses
quan ve el bon temps és molt fàcil.
Perquè, però Matías,
abans de dilluns a divendres,
i quan dic abans,
parlo de fa 20 anys,
o fa 30 anys,
al barri, potser també de dilluns a vendres,
també, doncs,
tenia aquest aspecte, no?
Clar, la gent treballant a la mar,
o no?
O tu creus que hi havia més vida?
Fa 20 anys hi havia 4 o 5 restaurants.
Hi havia 20 bars.
Ara és al revés.
Ah.
Vull?
És a dir,
la diferència és aquesta.
Clar, la gent,
i això m'ho pot dir,
ho pot corroborar
quan se vol les dos,
la gent sortia de la barca
i anava a fer el carxillet,
o abans d'anar anava a fer el no sé què,
i menjaven entremig,
i menjaven i tal,
i gastaven molt.
Ara no,
ara, doncs,
tothom té el seu cotxe,
agafa el seu cotxe,
se'n va a viure,
i fora de què.
Rosa, que deies que sí,
amb el cap, no?
És que, a veure,
és el que deia...
Ha canviat molt,
amb 20 anys o 30,
aquest dia a dia?
A veure,
tots els que vivim al Sarrà,
jo som serrallancs,
igual Matías,
Fernando Comarilló,
llavors, clar,
aquests 20 anys enrere,
el que tenies era
la presència de les barques
i el que és la cofereria davant,
mirant el que és les cases,
les tenies davant.
A veure,
baixava el pescador
que marxava a les 6 del matí,
eren 100 barques,
perquè han perdut moltíssimes,
treginers,
barques,
pescadors,
col·legis,
turistes,
tot era el moviment
del que és el barri,
davant mateix,
uns anaven al bar,
la puda,
anaven a esmorzar,
anaven a baranar,
que ells per ells eren dinar,
la gent que baixava
esperava a veure
com se feia la venta,
tenies tots els carros
mirant a les barques,
vull dir,
era un passeig continu,
vull dir,
la gent sabia
que si baixava
a les 3 i mitja de la tarda
ja tenia tot el país
a l'esplanada,
podia mirar caixes,
podia veure els pescadors,
podia veure descarregar,
podia veure,
podien dinar,
vull dir,
era tot un moviment,
ara aquest moviment
fredia,
que és un recente privat,
tota aquesta banda
de dilluns a divendres
està completament parada,
si no és època d'estiu,
vull dir,
ja no veus ni els treginers
per dir alguna cosa
ja no van ni a la banda
de baramar,
ja veus que el qui és
que el matí
es queda al costat mateix
de la puda,
vull dir,
fins i tot els hi fa
paresa sortir
a fer un cafè,
abans era tota la vida
estava allà davant.
I quan diem abans
no fa tants anys,
curiosament,
perquè de quan estem parlant
de la transformació
del moll de costa?
25 anys,
en un any fa 25 anys.
No, del moll de costa,
però del nou passeig
davant del cerrago.
No, 3 anys, 4.
3 o 4.
Del moll de costa,
però jo parlo
del canvi de la...
Del 2007,
2007.
Ah, no,
la Rosa ho sabrà bé.
Depèn de què parlem.
Quan se va destruir
la cofredia antiga,
això sí, això sí.
I vam marxar tots
a la cofredia nova
i vam girar les barques
que dic jo,
vam girar els pantalans,
que era el bonic
que tenies els pantalans
mirant al barri,
el 2003 vam fer cap tots a la...
És a dir,
no fa ni 10 anys.
No fa ni 10 anys, això.
Sí, però no estava
totalment urbanitzat.
Vull dir,
era un moment difícil
d'acabar amb així, també.
Però era el moviment
aquest que veies.
Sí, sí,
però vull dir,
quan s'ha consolidat
és el 2007
que s'ha fet tot el passeig
que continua del moll de costa,
però va començar
fa 25 anys
amb l'opertura del moll de costa.
En el 86.
Perdó,
i un altre moment
també important
que és el 2000
quan s'inaugura
el pont mòbil.
El pont és el que anava a dir.
perquè tot el trànsit
que passa
del moll de Reus
o de la part
de la laboral
cap al port,
o sigui,
el port es comunica
pel mar,
no per l'interior
que era el serrallo.
Jo recordo
estar al museu
trasllat de grues
que passaven pel moll de costa.
Tot això és una cosa
que fa canviar.
Evidentment,
és que l'evolució
va.
i acabo amb el Matías
perquè ens està tenent
per telèfon
i t'acomiado.
Però és que, Matías,
ara recordant tot això,
el pont mòbil,
el moll de costa,
l'any 86,
tota la transformació
de la façana marítima,
del passeig,
és que en els últims 25 anys
segurament sou la zona
de Tarragona
que més transformació
ha tingut
i això,
que era el que dèiem abans,
potser ha tingut
un contrapès negatiu,
en algun aspecte, no?
No,
però a veure,
en global és positiu.
el que passa és que
sempre queda la nostàlgia,
no?
Però el global,
nosaltres ho mirem
des de vista
d'abans i ara
i la veritat
és que ara
fa goig
i el serralló de Tarragona
ara és un diamant en brut
que encara s'ha esbrotat,
i que encara tenim
molta feina per fer
per donar a conèixer
aquest serralló tan bonic
que tenim.
Molt bé.
Però que sí que hi ha,
que també s'ha de dir,
que hi ha algunes coses,
algunes coses
que es poden haver arreglat
molt millor,
com no tant de ciment,
posar més herbes,
posar més zones
de sombra,
posar, doncs,
no tant,
no tanta
arquitectura
actual
com hem fet
i potser
deixar una miqueta
més coses antigues.
Ai,
la nostàlgia.
No,
perquè la diferència,
és a dir,
ara agafes una foto
serralló i la poses
a sota,
no li poses el nom,
i és difícil
que una persona
que no conegui
l'escaline
o la futuristia
sàpiga
d'on estem parlant.
Matías,
ho deixem
perquè estàs a través del telèfon,
t'agraïm la teva presència
en aquest espai.
Gràcies.
Cap problema,
Matías,
gràcies,
i estarem atents
amb aquestes jornades
que prepareu.
Molt bé,
estareu entents
i ho sabreu de seguida.
Molt bé,
doncs,
gràcies al Matías Leandro.
El Matías Leandro
representa,
com dèiem,
aquest moviment
de restaurants
i de comerciants
del barri,
que això també ha crescut
moltíssim
en els darrers anys,
segurament gràcies
a aquesta transformació
urbanística.
Però en el dia a dia,
més enllà de tot això
que hem comentat,
Rosa,
abans la gent
què feia?
Quan dic abans,
fa 20 o 30 anys,
quin era el ritme
de vida habitual
del barri?
Clar,
s'aixecava la gent
molt aviat
perquè anava a pescar
a sortir
a les 6 del matí,
no?
Això segueix igual.
Sí,
de fet,
sí,
és veritat.
Això segueix igual.
Vull dir,
aquesta transformació
ha sigut més aviat
no per cara al pescador
ni a la gent
que treballem.
Vull dir,
la trajectòria segueix igual.
S'aixequen igual
a les 6 del matí,
la seva hora d'arribada
al por és a les 5 de la tarda,
vull dir,
se fa la subhasta igual.
Vull dir,
això és igual
ara que fa 30 anys,
vull dir,
segueix igual.
Sistemes mecanitzats,
sistemes moderns,
tot el mateix.
Vull dir,
la vida quotidiana
el pescador arriba a casa,
aia a terra,
ven el seu país
i se'n va a pagar a casa.
Molt bé.
Sigui al serrallo,
sigui on sigui.
I els familiars dels pescadors,
les dones,
els fills,
fan molt de vida al barri?
O què anaves a dir,
que ja no n'hi ha?
No,
no és que no n'hi ha.
Abans la vida del pescador
la dona estava vinculada
a la mar.
Era la dona,
a veure,
perquè m'entengueu,
era el comptable de l'empresa.
Ara la dona jove
treballa,
si poden treballar la majoria.
Abans la dona
era el cap
portava l'administració.
gerent l'administració.
S'encarregava de capitania,
s'encarregava de bancs,
s'encarregava de papers,
s'encarregava
hasta de vendre
el propi peix
en les èpoques
una mica traçades.
Una indústria familiar.
Sí.
A veure,
això és el que sempre hem dit
que la dona,
aunque no estigués a la barca,
era la que portava
el negoci de la barca.
Pascador sempre te deia,
i ell se n'anava amb la mar,
anava a pescar,
portava el peix a terra
i no se'n refiava de remés.
La seva dona jo ho portava.
Portava els bancs,
portava els diners,
anava a pagar les factures,
si faltava oli,
si faltava sars,
remandava.
Era un vincul.
Ara aquest vincul
tampoc existeix.
Clar, per tant,
el ritme de vida del pescador
no ha canviat pràcticament,
el que sí que ha canviat
és el seu entorn familiar.
Sí.
Però la gent, aleshores,
les famílies,
els nens d'ara,
continuen fent molta vida,
molta, molta al serratio?
o ara ja és diferent
i, doncs,
escolta,
de lluny a divendres...
Hi ha unes èpoques de la vida
que sempre ho dic,
hi ha unes èpoques
que marxem,
marxem,
perquè jo m'incloeixo
perquè ho sóc,
van marxar,
fas la vida,
perquè quan tens 16, 17, 18 anys,
tot és...
Però després tornes
i els fills de Sarraient
tornem.
T'ho dic per experiència,
tots ho sabem,
vull dir,
jo sóc filla i neta
de pescadors,
hi he viscut,
no hem aninat mai
del serratio,
però quan tens 14 o 15 anys
aquesta vida de serratio
no és el que era,
però quan comences
a tindre els 20 i pico
tornes a recaure el serratio,
vius al serratio
i promous el serratio,
te compres pises al serratio
i tornem a fer cap
tots els serrallans
al serratio.
Sí, una altra vegada,
tenim raó.
Vull dir,
primer no ho veus
perquè primer qui s'encarrega...
Volta al món
i torna al bord,
no?
És com allò de la història,
no la saps
fins quan tornes a tindre
aquell gossanill
i tornes a viure
i per això tens la memòria històrica
que l'anem traspassant
pares, fills, nets
i anem fent la recuperació.
Ferran,
i en el dia a dia
ens faltaria doncs un...
Tenim clar,
un lloc neuràlgic
que és la confraria Pescadors
però que ara
per les seves característiques
està tancada,
no?
Per dir-ho d'alguna manera.
Ens falta el barri
doncs aleshores
com un centre cívic,
no sé si anomenar-lo així,
eh?
Centre cívic
o un centre...
Perquè clar,
a banda de l'associació
de veïns,
de la confraria,
de l'associació
de restaurants,
tenim els gremis,
tenim la colla castellera.
Tenim un gran col·lectiu,
en el que és cultural
un gran col·lectiu.
Aleshores,
falta un...
Fa falta espai.
Fa falta espai.
A veure.
Però aleshores
seria l'ideal
tenir un espai
on poder conviure
les diferents entitats?
Això seria l'ideal?
Seria ideal
i és una cosa
per al que estem lluitant
i continuem lluitant.
Perquè som un barri
que no sé si som
entre 800 o 1.000 persones,
però tenen en compte
que molt bé
abans ha dit la Mercè,
tenim els castells.
tenim la Coral,
tenim Timbalers,
tenim Tres Passos
de Setmana Santa,
hi ha els gegants,
hi ha els nans,
els diables.
Tota aquesta gent
on estan?
Espera't,
els diables de Bona Marc.
L'únic que ens fa falta,
l'únic que ens fa falta
allà baix en el barri
és tindre un ball
de bastonets,
que no en tenim?
I això és veritat.
No dono ni idees,
no dono ni idees.
No, no,
escolta'm,
la Vidria,
la gran,
la petita,
hi ha de tot.
És un barri culturalment
preparat per tot.
El que passa és que no,
que no hi ha lloc.
On està tot aquest material?
On està tota aquesta gent?
Per desgràcia,
repartida al Cerrallo.
I moltes entitats,
com passa als castellers,
també estan fora del Cerrallo.
Amb la qual cosa,
el que falta,
la conclusió és que...
ens faria falta
un lloc,
un local gran
per a on tindre
totes aquestes entitats,
que seria ja,
seria ja...
L'ideal.
La culminació.
Perquè llavors,
si tens totes aquestes activitats,
els tens tots allà baix al barri,
tot aquest entorn cultural,
els tens tots junts,
llavors és quan pots començar
a organitzar coses
i en raonar amb ells.
Escolta,
i vostè que és el president
de l'associació de veïns,
té localitzat algun espai?
Hi ha un local,
allà hi va així,
a l'entrada del barri,
que ja vam estar enraonant
amb l'Ajuntament,
ja fa ja un any,
un any i mig,
però resulta que aquest local
no és de l'Ajuntament
i tampoc és propietat de...
Quan diu de l'entrada del barri,
quina entrada parla?
La banda del pont.
Del pont de la Patxina.
Sí, allí hi ha un local,
doncs que no hi ha ningú,
i allò, doncs,
que es podria fer un centre,
un centre cívic
per totes les entitats governals.
L'altre cavall,
la batalla que tenim,
que fa temps ja
d'aquí anem a darrere,
el que sí que voldríem
és tindre ja un allar de jubilats,
però ja d'una vegada.
Estem ja treballant
per tindre un local.
L'Ajuntament,
el mes de novembre,
ja va...
va entrar en el ple,
ja va preparar una partida
a diners
per comprar, doncs,
un local.
Passa que tot això
està en tràmit
i, doncs,
estem esperant
que ens donin ja
la confirmació, doncs,
per poder-lo comprar.
Tenen en compte
que allà baix al barri,
avui,
tenim quasi un 17 o un 18%
de persones grans.
Ara l'Ina va preguntar...
Estem sobre 170,
180 persones
majors
de 65 anys.
i ja no et vull dir-te
la quantitat
de persones grans
que tenim
majors
de 75,
80,
90
i quasi 100.
Carai.
Clar,
a veure,
què passa?
Hi ha vegades
que quan més ganes tens
les coses
més costen.
No ho sé,
tot va tal com va.
Tenim necessitat
de tindre-ho.
No és perquè
volguéssim dir
que hi ha altres barris
a Tarragona
que tenen centres cívics,
tenen llars de jubilats,
no?
És que nosaltres
el que tenim
és una necessitat
per la quantitat
de gent gran que hi ha.
Clar,
i aquesta gent gran
és bonic
treure'ls a casa,
poder enraonar
cada dia
amb els de la seva edat,
poder estar
doncs
en un allar
de jubilats,
el que no vulgui,
cosida,
que pugui estar llegint,
que pugui estar enraonant,
puguin estar explicant
totes les seves històries
de què els agrada.
és el que ens fa falta
allà baix al barri.
I el que volem perseguir...
Amb aquesta reivindicació
ens quedem,
Rosa,
alguna cosa més?
Des de la confraria
reivindiqueu alguna cosa?
No,
tots anem al mateix pas.
El món de la pesca,
què tal per acabar?
Una mica de difícil.
La crisi...
Difícil.
Difícil, no?
És una feina dura, eh?
És una feina pendent.
Hem de parlar d'oficis
un altre dia, no?
Sí,
en un altre dels espais
parlarem pròpiament d'oficis, no?
No es valora.
No es valora.
Són oficis que no es valora.
perquè hem parlat bàsicament
dels pescadors que surten
a les 6 del matí,
però després també tenim...
Els de la nit
i els de la llum, no?
Sí.
En total,
quanta gent es heu de dedicar
a la pesca?
Ho teniu controlat, això?
Mercè o Rona?
Sí.
A Tarragona tenim 70 embarcacions
dels 3 sectors
i ara en portem
unes 270 persones.
Però de barques...
Només de la mar?
Sí,
de barques que n'hi ha més
és la de la Rosada.
A Rosada tenim 34.
És a dir,
en total 70 barques...
64, sí.
64 que treballen cada dia.
i unes 270 persones en total.
Només pescadors.
Després tota la gent vinculada
que són els peixeters,
vull dir,
un moviment raonable cada dia.
Déu-n'hi-do.
Mercè,
alguna cosa per acabar?
Bé,
doncs que nosaltres
continuem fent
la recollida
de les fotografies
d'aquesta part nostàlgia
que dèiem abans,
doncs bé,
és per recordar-la...
Que no s'oblidi, eh?
Que no s'oblidi.
Que no s'oblidi
des del museu
i des de l'arxiu
i el servei de publicacions
del Port de Tarragona.
Doncs és una iniciativa
que s'ha fet des del port
i que esperem
doncs poder
que la gent tingui
aquest record
de tots aquests anys
del Serrallo
i una mica
el que ells anaven
anant explicant
del tema aquest,
això que ara deia
que hi havia més població gran,
perquè moltes vegades
també hem organitzat
alguna cosa,
no és per dir-ho
en sentit negatiu ni res,
però els caps de setmana
costa molt
que la gent del Serrallo
també et vingui.
Per què?
Perquè ells fan la seva vida
fora del barri.
O sigui,
és aquesta transformació
que se n'han anant fent,
no?
Que la gent gran hi queda
i la gent jove
que explicava la Rosa,
doncs clar,
evidentment,
però és com qualsevol
altra ciutat
o qualsevol altre barri
que té aquesta evolució.
El que passa
que nosaltres tenim
l'afegit
que és la mar
i aquest aspecte
et dona un valor
molt positiu
i t'agrada conservar-lo
i per això
a vegades
hi ha aquestes petites
desconexions.
Avui hem parlat
del dia a dia,
la setmana que ve
parlarem d'oficis tradicionals
amb altres convidats
en aquest espai
dedicat al Serrallo
i avui del dia a dia
de la vida quotidiana
i de com s'ha transformat
en els últims anys
el Serrallo
hem parlat amb el Ferran Diago,
amb la Rosa Sanz,
amb el Matías Leandora
a través del telèfon
i amb la Mercè Tudrà,
la coordinadora
del Museu del Ports.
Senyors, senyores,
moltes gràcies.
A vosaltres.
Mercè, fins la setmana que ve
i a vostès fins la propera.
Que vagi bé.
Adéu, bon dia.
Adéu, adéu, adéu.