Com cada setmana, durant una estona, ens curem en salut.
Aquest espai de divulgació que fem des del matí de Tarragona Ràdio
amb el suport de la xarxa social i sanitària
de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla.
Avui ens disposem a tractar els processos de rehabilitació.
Molts processos, segurament, de rehabilitació
que podem tenir com a pacients,
però també parlar de la importància, de l'actitud,
de la implicació del pacient en aquest procés.
Com cada dimecres, ens acompanya el doctor Javier Uliach,
director de l'Hospital Santa Tecla.
Doctor Uliach, molt bon dia.
Hola, bon dia.
I aquesta setmana ens acompanya també la doctora Jassi Molins,
cap de rehabilitació de la xarxa de Santa Tecla.
Doctora Molins, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Avui, doctor Uliach, parlarem de rehabilitació.
Jo estava pensant en la típica rehabilitació per una caiguda,
per un problema d'os, de traumatologia,
però em sembla que podrem oferir un ventall molt més ampli
de rehabilitacions, no?
Sí, sí, parlarem.
És a dir, una mica serà l'oportunitat
per posar damunt de la taula una especialitat
que abarca moltes patologies
i que no solament,
que és el que potser des del punt de vista de divulgació es coneix més,
no solament parlarem de la rehabilitació
vinculada a lesions de traumatologia,
de l'esport o de fractures i tal,
sinó que hi ha altres possibilitats en la rehabilitació,
com malalts neurològics, malalts respiratoris,
problemes d'incontinència d'orina...
És a dir, és una especialitat
que abarca moltes patologies.
I després, la importància que té aquesta especialitat
és la implicació del pacient,
que és la clau de l'èxit.
Doncs d'això en parlarem, doctora Molins.
En línies generals, totes les rehabilitacions,
siguin les que siguin,
s'han de plantejar de la mateixa manera,
com a filosofia?
Bé, com a filosofia, jo diria que sí.
O sigui, la definició de rehabilitació
és recuperar al màxim les capacitats de la persona
i, si no és possible,
perquè una persona, per exemple,
que ha tingut un accident
i s'ha quedat paraplègica,
a la millor no tornarà a caminar,
però aleshores, amb la part restant,
augmentar al màxim les capacitats per compensar.
Això seria una mica la definició.
També, però, clar,
aquí entra tot el procés de la malaltia,
perquè hi ha moltes vegades,
perquè això sigui així,
ja comencem a actuar a nivell preventiu,
a vegades just que el pacient està hospitalitzat
i ja comencem la nostra actuació,
fins que s'aconsegueixen els objectius.
Sempre s'ha de marcar un objectiu realista,
d'això, per exemple,
un pacient pot tornar a caminar
igual que abans,
pel tipus de lesió que ha tingut,
o no,
o es quedarà amb unes limitacions,
però l'ajudarem a portar a la vida
el màxim bé possible,
al nivell funcional que sigui.
Quan comença, podríem dir,
simbòlicament la rehabilitació?
Hi ha un moment,
sigui la patologia que sigui,
que és quan vostè i els experts en rehabilitació
comencen la seva feina?
Doncs això,
des del començament,
gairebé.
Però quan?
Un cop, suposo que atesa
la màxima urgència de la patologia que sigui?
Per exemple,
un pacient que li ha agafat una feridura,
el que se'n diu un ictus,
o un accident vascular cerebral.
La gent gran encara ho coneix com a feridura,
que és allò que et quedes a mig cos,
mig el braç i la cama,
a lo millor paralític,
complet o parcial.
Els estudis diuen
que com més aviat es comença la rehabilitació,
o sigui,
la situació ideal és a les 48 hores
que aquell pacient ha entrat a l'hospital,
per exemple,
o un pacient, per exemple,
que està en coma,
perquè ha tingut un traumatisme craneal,
o perquè està ingressat a l'UBI
per altres complicacions, no?
Doncs aquest pacient,
molt aviat,
no diria el primer dia,
però el segon, el tercer,
es comença a mobilitzar-lo,
perquè, en com que aquella persona està en coma
i activament no mou les seves extremitats,
doncs se li quedarien totes enquilosades.
Llavors ja es comença,
a mica en mica,
a fer exercicis passius
per mantenir el millor possible
les seves articulacions,
perquè quan es desperti,
després,
sí que ja li farem exercicis més actius
i després reeducarem la marxa
que torni a caminar
el que sigui possible.
La rehabilitació d'aquestes patologies
que acaba d'anomenar
són les més complicades,
les més difícils?
Clar,
són per certs.
Per l'entitat,
la importància,
la gravetat de la lesió?
Sí.
Clar,
nosaltres la rehabilitació
va d'un ventall,
des que una persona
s'ha fet mal
a la punta del dit
per dir alguna cosa,
a vegades una fractura
que t'ha quedat el dit
que no el acabes d'estirar
per dir alguna cosa,
o un esguinç,
un turmell,
això que a tothom li ha passat,
fins al pacient,
que a la millor està tetraplègic,
o sigui,
està completament paralític,
o situacions d'aquestes,
un traumatisme craneal,
o alguna malaltia neurològica greu,
o sigui,
ho abarquem tot,
és bastant global.
Aleshores,
sempre és important començar
perquè el pacient sàpiga
quin és l'objectiu realista,
que vostè deia al principi?
Sí, a veure...
Es poden marcar els objectius
sempre al principi
d'una rehabilitació,
o no?
Els anem reformulant,
o sigui,
clar,
si el pacient està en coma,
doncs nosaltres fem
mesures de manteniment,
i quan el pacient es desperta
veurem en quina situació està
i quin grau de col·laboració
i què podem aconseguir.
Ara bé,
quan una persona,
per exemple,
ve a consultes externes
perquè l'han operat d'un genoll
o perquè ha tingut una fractura,
en funció del tipus de fractura
i del temps d'evolució,
nosaltres podem marcar
més o menys uns objectius.
A vegades pot venir una persona
que potser per dir alguna cosa
fa 10 anys va tenir una lesió
i va quedar-li un col·laboració
o un genoll que no acaba d'estirar.
A veure,
després de 10 anys,
l'objectiu realista
no és que es quedi al 100%,
perquè no és possible,
perquè ha passat massa temps.
Ara,
si és el començament,
i depèn de quin tipus de lesió,
sí que podem dir,
mira, aquesta persona
ha d'aconseguir
que torni a bellugar
el seu braç,
la seva cama
i ha de tornar a caminar
i a fer la seva vida normal
i tornar a treballar.
Ara bé,
això no vol dir
que la persona
hagi d'estar a rehabilitació
durant tot el temps,
vull dir,
perquè hi ha un període
en què fem rehabilitació
i un altre període
que el pacient
després pot seguir
pel seu cantó,
a casa seva.
Que és tan important
com el que es fa
al centre sanitari,
m'imagino, no?
I tant.
Sí, perquè clar,
el centre sanitari
està molt controlat,
però després a casa
que potser no està tan controlat
pel metge
ho ha de seguir
realment
les instruccions,
no, rebudes?
Sí,
durant el procés també,
perquè a vegades
hi ha persona
que està fent
una estona
de rehabilitació
i després
durant la resta
de 23 hores
no fa res.
I vas veure la consulta
i diu
ah, ho havia de fer.
La rehabilitació,
doncs,
d'alguna manera
és un process
en què el pacient
en la majoria
de casos que parlem
són les 24 hores al dia?
L'has de tenir present
les 24 hores al dia?
Home, sense obsessionar-se,
eh, tampoc.
Bueno, i amb les hores
per dormir, clar.
A veure,
jo sempre propugno
que és molt important,
per exemple,
anar al cine,
perquè a vegades
jo em trobo
que hi ha pacient,
fins i tot gent jove,
que hi ha qui,
doncs,
surt,
entra
i es passa
i llavors
deies a dir
ei,
para una mica
perquè de vegades
porten encara el guix
i es trenquen el guix
de la marxa
que porten
i després
hi ha l'altre extrem
de persona
que no es mou de casa,
no?
Llavors, vull dir,
potser no ha de pensar tant
en la seva cama,
sinó que li va bé
tenir relacions socials
i activitats lúdiques,
no?
Durant el període aquest
que està a la millor de baixa,
per dir alguna cosa.
Però aleshores,
el fill del que comenta
doctora Molins,
fins a quin punt
de menys important
dir-li al pacient,
sigui clar,
i en funció de la gravetat,
m'imagino,
de la patologia,
d'alguna manera,
la feina psicològica,
d'induir-li
que tingui una actitud positiva
pel procés de rehabilitació.
Això també ho han de fer vostès?
La motivació.
La motivació.
Bé,
ara aquí
hem tocat un punt clau,
no?
De que moltes vegades
els consells
no serveixen.
O sigui,
ja els hi diem,
ja,
però després no ho fan.
O sigui,
està comprovat que
a vegades el compliment
dels medicaments
pot arribar a ser
només d'un 50%,
en alguns casos,
no?
En cas de fer exercicis,
aquest compliment
acostuma a ser
d'un 30%.
Perquè,
bueno,
és que és normal,
hi ha metges que fumen
i hi ha metges
que no fan exercici.
Vull dir,
i hi ha metges
que no fan dieta,
no?
Vull dir,
perquè som així,
les persones,
no?
Fins que no tenim
alguna cosa
que ens motivi molt,
doncs no ho fem.
Normal,
doncs ha de ser comprensiu,
també,
eh?
Però,
aleshores,
per aconseguir
la implicació dels pacients
és molt més important,
a la millor,
doncs,
ficar-nos una mica
en el seu món,
entendre
aquella persona,
tot el que li envolta,
no?
I fer-li preguntes
en lloc de donar-li consells,
eh?
Adaptar-nos una mica
a la seva situació.
Aleshores,
es fan també
una mica de psicòlegs.
Bé.
O els acompanyen,
no?
Jo,
és com acompanyar-los,
no?
En aquest procés
post-lació
del que sigui,
no?
Ara està més de moda
en lloc de psicòleg,
que ja és
aprofundir
i més complicat,
ara està de moda
el coaching.
És veritat,
és veritat.
Això sí que està molt de moda.
I el coach
aplicat a la salut
té un paper important
perquè fas
justament aquest paper,
no?
De veure realment
aquella persona,
doncs,
ajudar-lo
a canviar
la seva actitud,
el seu comportament,
però a vegades
al darrere de tot això
hem de veure
què hi ha més,
no?
Perquè a la millor
hi ha unes creences
que no li permeten
o el seu entorn,
la seva família,
tot plegat,
ha de contribuir
a la millora,
no?,
d'aquesta persona.
S'ha de treballar
també amb l'entorn,
amb la família,
ara que ho diu?
És molt interessant,
sí,
perquè la família
té un paper molt important.
Per una banda ajuda,
però altres vegades
també entre banca,
depèn,
no?
Sí,
perquè a vegades
ens trobem...
Jo, per exemple,
quan la consulta,
de vegades tinc pacients,
passi a la camilla
i tregués les sabates,
no?
Clar,
si és una persona
que està paralítica,
jo soc la primera
que l'ajudo a treure les sabates
o les hi trec jo,
però si la persona
no està paralítica,
jo no ho faig.
Doncs,
a vegades hi ha familiars
que van,
tingui l'edat que tingui,
perquè una cosa
és una persona molt gran
o un nen petit,
no, no,
gent normal
de 30,
40,
50 anys
a l'edat que sigui
i van i li treuen
les sabates
i l'ajuden.
O sigui,
tracten el pacient
com si fos
un minus vàlid.
sense ser-ho,
no?
I altres vegades
a la revés,
altres vegades
hi ha persones
que no tenen
gens ni mica
de col·laboració
per part de la família
i en el sentit contrari,
no?
O sigui que
la família
té un paper,
també.
Fem,
si li sembla,
alguns exemples
de processos
de rehabilitació.
Per exemple,
en un cas
en una patologia
neurològica
d'aquestes greus
unictus
que comentava,
quin seria
el procés
estàndard
de rehabilitació?
A veure,
és un procés lent
perquè
hem de partir
de com està
la persona,
no?
O sigui,
si per exemple
té una paràlisi
completa,
a la millor
no s'aguanta
ni assegut.
Vull dir,
el primer pas
seria
reducar
l'equilibri
amb la destació
que se'n diu.
Se posa assegut
al llit
i es comença
a reducar
el equilibri.
Quan ja això
està superat
passem a la segona fase
de posar-lo de peu.
Però clar,
no es pot començar
a caminar
si la persona
no s'aguanta de peu.
Llavors,
hi ha una fase
en què fem
el tractament
a l'hospital.
Després,
aquesta persona
pot anar a casa
o va
amb un soci sanitari,
depèn una mica
de l'entorn
que tingui,
i llavors
es prosegueix
aquesta rehabilitació
fins que s'aconsegueixi
el màxim possible.
Sempre pretenem
aconseguir
que aquella persona
torni a caminar.
De vegades,
el braç,
depèn del grau
de paràlisi,
pot recuperar
parcialment
o ajudar-se
amb l'altre.
Però vull dir,
sempre,
a més a més,
hi ha dos pilars.
O sigui,
per una banda,
a nivell funcional
que aquella persona
pugui caminar,
que seria
el bàsic
de les cames,
i per part
de les extremitats
superiors,
el que és més important
és que un pugui
ser independent.
que en diem
les activitats
de la vida diària,
que sigui capaç
de vestir-se,
de menjar sol,
de rentar-se,
i tot això
ho anem fent
de manera progressiva.
Pot durar
el procés
de tres mesos,
sis,
depèn.
Mentre aquella persona
millora,
anem seguint,
quan ja veiem
que no hi ha
més possibilitats,
hem buscat
totes les adaptacions
possibles,
perquè a vegades
a vegades,
a vegades,
una persona
no és capaç
de rentar-se sol
o de seure sol
si té una cadira baixa.
a vegades hi poses
una cadira més alta,
un llit més alt,
o a vegades
amb algun sistema
amb un trapeci
per poder-se agafar
i passa aquella persona
a poder ser independent,
que és molt important.
I llavors,
ens trobem de tot,
perquè allò que dèiem
de l'actitud.
a vegades hi ha gent
que té molta afectació
i resulta
que té un...
Un esperit
i unes ganes,
no?
Sí,
que torna a fer.
Jo puc explicar
un cas personal,
jo vaig tenir el meu pare
amb una meplègia
completa,
completa,
i a més a més
el meu pare
era molt alt
i pesava molts quilos
perquè tenia
altres malalties
i tal.
Doncs va arribar
un moment
que fins i tot
es va tornar
a comprar
un cotxe adaptat,
perquè el braç
i la cama
no el bellugava,
però es va comprar
un cotxe adaptat
i va tornar
a fer una vida
bastant normal.
I en canvi
altres persones
que tenen
afectacions més lleus
tenen una actitud...
I no surten de casa.
I per exemple
persones
amb parapleges
i tetrapleges
és el mateix.
Hi ha gent
que va a un cadira
de rodes
i ja saps,
no?
Participen
en competicions
i juguen bàsquet
i fan coses
importants
i n'hi ha altres
que en canvi
doncs
queden tancats
a casa,
els cau el món
a sobre,
totes les situacions...
I amb això
vostè m'imagina
que tampoc no poden fer
més del que...
En fi,
si aquell entorn
i aquella persona
adopta aquella actitud
per molt que es treballi
segurament no.
Bueno,
intentes buscar
vies paral·leles,
no?
Buscar...
A vegades
el que costa molt
és desencallar.
Jo una cosa
que m'agrada molt
és dir-los a la gent...
A veure,
una persona
que camina zero
no li pots dir
que camini mitja hora
al dia
perquè no ho farà,
però a la millor
fer 10 metres,
anar fins a la cantonada.
Sempre a buscar-se objectius,
no?
Observo de tot el que ens està explicant,
objectius realistes.
A cada cas.
I petitets.
A la millor
passos petitets.
En una lesió traumatològica,
no sé,
una cama,
un braç,
aleshores aquí
en el procés de rehabilitació,
estàndard quin és?
L'estàndard,
doncs això,
el pacient quan està,
si està ingressat o no,
perquè a vegades
hi ha lesions
que no,
el pacient no.
Li posen un guix
i se'n va a casa seva.
En aquest cas,
normalment,
quan el controla
el traumatòleg
i quan ja li treu el guix,
llavors,
ens el deriva a nosaltres.
i nosaltres,
doncs això,
fem una prescripció
d'un tractament
i es tracta
de recuperar el moviment,
un all flexionar
i estirar,
a recuperar la força,
perquè quan una persona
ha estat un temps
portant un guix,
doncs normalment
la musculatura
queda molt fluixeta,
no?
I després,
la funcionalitat,
que seria això,
no?
Les cames serveixen
per caminar
i els braços serveixen
per fer activitats.
I llavors,
doncs,
fem tot aquest procés
i quan la persona
ja ha adquirit,
per dir alguna cosa,
un 80%
de la seva capacitat,
llavors,
se li recomana
que al final,
la millora,
el 100%,
doncs,
anirà adquirint amb el temps
i llavors pot seguir
tranquil·lament a casa.
Aquest és un procés
bastant més ràpid
i a més amb un objectiu final
que gairebé
sempre es pot assolir
al 100%,
no?
Es pot recuperar
normalment?
Sí, la majoria de vegades.
La majoria de vegades.
Perquè de la fractura,
n'hi ha hagut diverses fractures,
o unes fractures molt complicades,
doncs, esclar,
a vegades,
no es aconsegueix el 100%.
En casos d'accident de trànsit
on una part de la persona
queda paralitzada,
és a dir,
el cos queda...
Aquí,
quin...
suposo que també hi ha molts exemples,
no?,
moltes possibilitats,
però quin és el procés
de rehabilitació?
Bé,
la primera etapa
seria, doncs,
controlar la fractura,
perquè això que en aquests casos
és perquè hi ha hagut
una fractura vertebral,
llavors és controlar la fractura
perquè, clar,
dintre hi ha la mèdula
que hi ha petit,
doncs perquè no pateixi més.
Llavors es fa immobilització
o en alguns casos
s'arriba a operar,
també hi ha una fase
en què el pacient
està hospitalitzat,
una fase llarga,
i molt aviat,
així,
en aquesta fase ja inicial
es van fer mobilitzacions passives
de les extremitats i tal,
i quan hi ha la pacient
per la seva fractura
ho permet
que es pot començar a aixecar,
llavors es comença a entrenar,
doncs,
sobretot les parts restants,
no?,
o sigui,
està paralític
de la cintura cap avall,
posa els braços,
que aquests braços
intenten compensar
tot el que no fan les cames,
no?,
i per exemple,
doncs,
entrenar-la,
anar amb cadira de rodes,
si és una persona jove,
pugui tornar a conduir,
perquè es pugui desplaçar,
no?,
llavors ha de plegar la cadira,
posar-la dintre el cotxe,
tots els obstacles i dificultats,
les barreres arquitectòniques,
i després,
bueno,
la situació ideal seria
que aquesta persona
es torni a reincorporar
a part de la família,
doncs,
a la societat,
a la feina,
clar,
el que passa
que depèn del tipus de feina
que tenia abans
i una persona de paleta
doncs no pot tornar a fer de paleta.
Està clar, sí, sí.
Però en canvi
pot fer de rellotger,
per dir alguna cosa,
no?
Clar,
hi ha infinitat de supòsits
en funció de la gravetat
i de les característiques
de la lesió.
I al principi
que hem parlat,
el doctor Olia deia,
també per la rehabilitació
per la incontinència urinària.
Això sí que m'ha sobtat
una mica més.
Sí, sí, sí.
Cada vegada van sortint ara.
I si n'hi ha algun altre cas estrany...
La veu.
Què vol dir la veu?
La respiració.
Reducar la veu.
Reducar la veu.
Els problemes respiratoris,
l'ajudar gent
que ha tingut
algun problema respiratori
o que l'han operat,
li han tret una part del plomor,
a recuperar la capacitat
de respiració.
És un ventall molt ample,
la doctora,
molt senzill.
Ja veig que haurem de quedar...
un altre dia.
Sí, ja veig que haurem de quedar
un altre dia.
Veig que hi ha moltíssims casos.
Sí, sí, sí.
Jo només m'imaginava jo
quatre guixos al braç
i a la cama
per fer rehabilitació,
però ja veig que hi ha
moltes més coses.
Però això de la incontinència urinària...
Sí, això, això,
que m'ha sorprès tant.
La incidència és molt més freqüent
en dones,
però també hi ha algun home
que té problemes.
A veure,
amb els anys,
com la musculatura,
d'una cama o d'un braç,
la musculatura es torna més fofa,
sobretot si no la fas treballar.
Llavors,
aquest és un tema
que, a més a més,
era com molt ocult,
perquè la gent tampoc
no s'atrevia a explicar-ho,
que a vegades hi ha petites fugues,
no és una incontinència
que un es faci tot el dia
pipí sobre,
sinó que són petites escapes,
sobretot les dones
o que han tingut fills
o en la menopausa també.
I llavors això,
bàsicament,
es fan exercicis.
Hi ha tractaments
més complicats,
però bàsicament
es fa exercicis
de la musculatura,
del sol pèlvic,
que se'n diu,
perquè la musculatura
estigui més forta
i aguanti millor.
I en un tant percent important
dona bons resultats.
I això es pot fer a casa?
També, també.
O sigui,
s'ensenya.
De vegades,
les llevadores
ja fan en plan preventiu
amb dones que han tingut nens,
doncs els fan després el part,
els expliquen
aquests tipus d'exercicis
en plan preventiu.
Quan resulta
que el problema
és una mica més important,
llavors ens els deriven
a rehabilitació.
Podríem parlar,
i segurament que parlarem
un altre dia
d'altres casos
de rehabilitació,
però per anar acabant
l'espai d'avui
i agafant-me una mica
el que deia al principi,
quan comencen
a intervenir vostès
en l'àmbit
de la rehabilitació,
quan acaben
en un procés?
perquè, clar,
hi ha casos
que segurament
està molt clar.
Aquí acaba
la nostra feina.
Aquest és el gran tema,
quan acaben.
Però m'imagino
que hi ha
molts altres casos,
sobretot
estava pensant
en les patologies
neurològiques
i molts altres.
Aquí,
quan acaba?
O si em permet
l'expressió,
s'acaba alguna vegada?
No s'acaba mai,
en el sentit
que els seguiments,
nosaltres amb aquest tipus
de pacients
els veiem sempre.
O sigui,
els metges rehabilitadors
som els metges,
l'especialitat
que s'ocupa
de la discapacitat
i de la minusvalia.
O sigui,
quan un nen paralític cerebral,
un pacient
amb una amiplegi,
això,
seguim controlant
tota la vida.
Ara bé,
a l'hora de fer
una actuació directa
de tractament
és mentre hi ha
unes possibilitats
de millora.
Després,
a l'hora de fer exercicis
de manteniment,
es pot fer a casa
la família,
el pacient
de manteniment,
lògicament,
si no fa res,
les articulacions
queden més
tranquil·losades,
però,
clar,
això és aquest,
tot aquest manteniment
s'ha de fer a casa.
I el tema de l'edat
que no li havia preguntat,
és molt diferent
tractar un pacient
per la lesió que sigui,
per la patologia que sigui,
si clar,
si té 70 anys
que 35?
Home,
clar,
és diferent.
En principi
és d'esperar
que el de 35
estigui amb molta més capacitat,
però sempre hi ha excepcions,
a vegades hi ha gent,
recordo,
ara m'ha vingut un flash
d'un senyor
amb 80 anys
que li van emputar una cama,
que aquest és un altre apartat,
que no n'hem parlat,
una cama...
M'ho apunto pel proper programa.
Pel proper.
I que aquest home feia,
es va muntar un gimnàs
a casa seva,
sortia,
caminava,
vivia sol,
una vida superactiva
amb 80 anys.
I de vegades ja m'he trobat,
també ara em ve el cap
un altre amb 30 anys,
es va tirar un any
sense sortir de casa.
Una lesió complicada
d'un genoll,
però era allò que dèiem
de l'actitud.
És a dir,
que a vegades les edats
no comporten precisament
que es tingui
una actitud més positiva
o més negativa,
sinó que a cada cas
és un món
i per tant
podem trobar també
persones que
amb una edat relativament jove
trobar-se
amb una lesió
d'aquelles importants
que se li enfonsi
el món.
Potser perquè, clar,
té aquella perspectiva
de vida de molts anys
que no la té
un altre pacient
de 70 o de 80 anys.
En fi,
ho deixem aquí, doctora?
Sí,
puc dir una cosa?
I tant,
digui el que vulgui.
No,
és que m'agrada a mi
sempre fer un consell
o què?
No, no, no,
que tant per pacients
com per metges
i tal,
és molt important
tenir en compte
que en la malaltia
intervenen com a mínim
tres aspectes.
La part biològica,
orgànica,
pot haver-hi una cama trencada,
una paràlisi,
el que sigui,
però després
és molt important
la part psicològica
i també la part social.
I és aquest conjunt
el que fa
que unes persones
se sentin més bé
o més malament
i que moltes vegades
la salut
és una sensació
subjectiva
de vegades
de la persona
i depèn molt
de l'actitud
el que funcioni millor
o menys.
O sigui,
que no esperi
tampoc
que tot
sigui només
orgànic.
Un bon consell
per acabar
l'espai d'avui.
Senyora doctora,
Jassi Molins,
cap de rehabilitació
de la xarxa Santa Tegla.
Moltes gràcies
i fins la propera
que farem una altra
llista de rehabilitacions.
Molt bé,
gràcies a vosaltres.
Doctor Javier Uliac,
director de l'Hospital Santa Tegla.
Ens retrobem la setmana vinent.
Gràcies per revenir
també a la ràdio.
Fins la propera.
Bon dia.
Adéu.
Fins demà!