Comencem la tertúlia d'actualitat d'aquesta jornada,
d'aquest dimecres 28 de novembre.
Avui tenim de fet molts convidats a la tertúlia,
saludem d'una banda l'Olga López, ella és pedagoga.
Olga, què tal? Molt bon dia.
Com estem?
Molt bé, molt encantada d'estar aquí amb vosaltres.
Heu tingut fred el viner cap aquí o no?
Una miqueta, una miqueta.
Avui sí, eh? Avui, escolta'm, està...
Diuen que han d'anar 600 metres, jo no sé si passarà o no, però...
No ho sé, però l'aire és força fred, eh? Avui, aquest matí.
Escolta'm, els pedagòs teniu molta feina, no?
Ah, Déu n'hi do, Déu n'hi do.
No cada dia més, no?
Més, cada vegada més.
El que passa és que cada vegada la figura del pedagog és cada vegada més important.
Abans no s'entenia tant en compte, era només, estaven només els psicòlegs
i ara cada vegada la figura del pedagog està tenint més força.
El fet molta pedagogia i en molts àmbits, eh?
Però avui ens centrem en un àmbit concret, el dels adolescents, la joventut.
Tot i que joventut, això engloba, diguéssim, un ventall molt àmpli d'edats.
Pilar Palau, bon dia.
Bon dia.
Pilar Palau és prejubilada, de fet ella col·labora amb diferents activitats, amb centres de discapacitat
i també treballeu, no? Suposo que amb joves, eh?
Amb persones adolescents, joves, grans, en fi, una mica de tot, eh?
Sí, sí, al centre en tenim de totes les edats, vull dir, bueno, pràcticament el més petit que tenia més de 10 anys
i jo, per exemple, tinc al grup una persona de 60 i pico, però, vamos, de joventut i de jovent hi ha molts, no?
Tant a nivell d'alumnes com a nivell de monitors.
Ara en parlem de com motivar els joves i, de fet, també ens acompanyarà, ens ha dit que està aparcant, eh?
La Sara González, ella és directora tècnica de la Federació de Bàsquet de Tarragona
i també llicenciada en activitat física i esports.
Per tant, la motivació, l'esport, les metes, tot això, també en parlarem.
Introduïm a la tertulia, una quarta tertuliana, però a través del telèfon,
és la Imma Sagrera, ella és autora del llibre del Xumet a la birra,
és psicòloga, treballa en diferents instituts.
Imma, què tal? Bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Mira, et presento l'Oga i la Pilar, que són aquí els estudis.
Molt de gust.
Encantada.
De seguida arribarà també la Sara González.
Escolta'm, d'entrada, del llibre del Xumet a la birra, què explicaves en aquest llibre?
O què expliques en aquest llibre?
A veure, és un llibre molt senzill i molt pràctic en el sentit que
quasi tot són casos reals amb noms diferents i situacions diferents,
però casos que es donen una mica des de petitons,
que és el fet de dir que l'adolescent sembla que de cop i volta diguem l'adolescent com si fos un bolet.
L'adolescent té un procés i una miqueta tot el que s'ha viscut des dels hàbits adquirits abans,
o les maneres de fer o les circumstàncies que l'envolten.
La pedagoga, l'Olga López, estava fent que sí molt cap, eh, Olga?
Sí, és veritat.
Totalment d'acord, totalment d'acord.
És un bolet, ja ho dius molt bé.
El que vas posant de petit, el nen va creixent, va creixent,
i si tu els hàbits i els valors que li vas donant, això donarà un fruit.
Si no n'hi ha, no en donen un fruit.
Si hem posat poc, donarem poc.
Llavors, aquest és un procés i ens trobem molt en aquesta situació.
Jo me trobo amb molts nois, adolescents de 12, 13, 14 anys,
que dius, bueno, és que no sé què vull fer, no m'agrada res,
no sé què es faré a la meva vida.
I dius, mare meva, i ara què fem amb aquest noi?
És molt complicat.
I d'això ens trobem molts.
Com a mínim m'han trobat molts amb aquest.
Sí, sí, sí, és això.
A vegades ens costa trobar als adults l'equilibri entre fer-los créixer
i mantenir-los en stand-by, una miqueta.
com si, diguéssim, bueno, de cop i volta amb 12 anys
estan sopant el cap de setmana una colla d'amics
i després se'n van a fer un botellón,
però al mateix temps amb 4 anys encara porten el xumet
o amb 8 anys encara els estem vestint.
O sigui, una mica de desequilibri que hem potenciat també els adults.
O sigui, gran part, no de culpa, però sí de la situació actual,
depèn de nosaltres.
Jo crec que sí que en aquest aspecte els jovents, els nanos,
estan rebent també una mica l'ímput de la societat actual.
O sigui, jo crec que hi ha una manca de valors en general
i, clar, d'alguna manera, aquests nanos és el que reben des de mal petit.
Crec que s'ha desplaçat la responsabilitat de l'educació
a les escoles i als centres
i ens hem oblidat els pares que tenim la responsabilitat d'educar.
i educar vol dir, doncs, inculcar valors, entre altres coses, per suposat.
De fet, la realitat que hi ha dintre de les aules,
tu i me la coneixes molt bé, no?
Home, sí, perquè bàsicament treballo amb ells.
I quina és aquesta realitat?
Jo diria que la realitat no és tan negativa
com a vegades també la pintem entre tots, eh?
Sobretot els professionals mateixos.
O sigui, jo estic a dos instituts
que tenen al voltant dels 600 alumnes cada un.
d'aquests 600 i escaig d'alumnes a cada institut
n'hi hauria 15, 20 com a molt,
que són casos d'aquells que diem una mica perduts.
Però la resta són nanos que, déu-n'hi-do, déu-n'hi-do,
que tot i circumstàncies molt adverses
o famílies molt desestructurades
o nens abandonats emocionalment,
que a vegades ho tenen absolutament tot,
però emocionalment són molt orfes.
Tot i així,
la gran majoria tira endavant.
La gran majoria.
Llavors, jo en aquest cas sí que seria optimista,
que dos i dos no fan quatre,
però que sí que ajuda que tinguem
sobretot la part efectiva coberta.
Però coberta des d'un equilibri, eh?
Sí, jo estic d'acord amb tu.
Jo crec que ara els adolescents que tenim
necessiten molt més temps.
O sigui, fan un procés molt més llarg,
a poc a poc van creixent,
a poc a poc van madurant,
però ells necessiten molt de temps
i necessiten el que tu has dit.
O sigui, una família darrere,
un ambient que els motivi,
que els impulsi,
que els dediqui temps.
Escolta, mira,
jo com a pare estic aquí darrere teu.
Tu fes coses,
busca motivacions,
busca...
I jo estaré darrere teu
per orientar-te,
per recolzar-te, no?
Sí, de totes formes,
la motivació que també és un constructe molt hipotètic,
no?, en el sentit que és molt intern,
que anés dins nostre,
que a vegades ens empenyem una miqueta
a que els motivem des de fora,
i és molt més difícil motivar des de fora.
Jo crec que perquè es motivin,
han de ser útils.
I hem fet una generació de nens molt inútils,
en el sentit que el que han de fer és estudiar,
que els hi repetim, els hi repetim,
i tu no et preocupis de res més.
I jo crec que sí,
s'han de preocupar de res més.
S'han de preocupar d'anar a veure els avis,
de cuidar del germà,
d'anar sol fins al col·le,
de recollir un altre,
d'entrar a la cuina,
de fer el menjar,
de coses que entren dins de la seva utilitat
i que van veient quin repertori
de talents ocults poden tenir.
Que potser no és només l'estudiar,
l'estudiar és important,
però també és molt important tot el que hi ha darrere.
I a vegades és aquest desequilibri que dèiem
que el fem créixer en desequilibri.
Jo crec que en aquest aspecte,
o sigui, a part del temps,
que per suposat és molt, molt important,
també es tracta de la qualitat,
perquè avui tampoc no podem demanar més als pares
aquest temps,
perquè a vegades van sobrecarregats de feina
i no hi poden dedicar tant de temps
com de vegades es voldria.
Jo trobo que poder no és tan qüestió de temps
com de qualitat de temps.
O sigui, potser has estat tot el dia fora,
però si tu realment tens 10 minuts
per mirar al teu fill i preguntar-li què fa,
per estar amb ell,
per motivar-lo per una sèrie de coses,
de valors, d'educació,
d'estar pendents d'ells,
això ho reben,
perquè malauradament el temps
avui els pares no el tenen.
El problema potser és que també,
com diu la Emma,
que no els hi exigin a vegades
més que l'estudiar,
perquè això per nosaltres fins ara
ha sigut un valor dominant.
O sigui, has d'estudiar perquè has de tenir un futur
i ens hem oblidat d'altres coses
que són tan o més importants
per la maduració d'aquests infants
com els estudis pròpiament, no?
Jo moltes vegades m'hi trobo
parlant amb nois, amb adolescents,
i els dius, bueno, sí,
és que clar, jo no soc molt...
Jo és que el més important
és que has d'estudiar.
Dic, no, carinyo,
el més important en aquesta vida
no és els estudis.
Els estudis,
si no és en un any,
seran en dos o en tres,
o el temps que calgui,
però el més important és tu,
tu com a persona,
tu has de ser feliç.
Facis el que facis,
estudis o no estudis,
però tu amb la teva vida
has de ser feliç,
has d'estar a tu bé,
t'has de créixer com a persona.
I aquesta és la situació
que ens en trobem.
Jo com a mínim
me'n trobo amb els nois,
amb els nois amb això, no?
Que troben que els pares s'hi va...
Hi ha una cosa
que em diuen molt els pares
que em fa sempre molta gràcia.
M'ha tret molt bones notes
o m'ha suspès,
i com que t'ha suspès?
M'ha fet molt bé els deures?
No, els deures són d'ells,
les notes són d'ells,
és el seu esforç.
Llavors, els pares,
tenim una mica la tendència
que tot ho fem nosaltres,
tot és nostre, no.
A veure, són ells,
és la seva vida,
els hem d'ajudar.
Nosaltres estem per darrere,
però són ells els que han d'anar
fent el seu camí, no?
Sí, i una miqueta també
treure fortes excuses
per part d'ells
i per part nostra també.
El que deia la companya del temps
és veritat,
és veritat,
però de vegades és veritat
en part també.
És quines prioritats tenim nosaltres.
Evidentment,
tens un criopetitor
i si tu estàs treballant
i has de tornar a la feina
i no ho sé,
el que és millor per tu
o el que és millor per ell,
el que sí és veritat
és que a un nen
no li pots explicar
quant de temps
li pots dedicar
i és molt difícil
explicar-li això.
Llavors,
t'ha de tenir
i t'ha de tenir
com a referent.
I t'ha de sentir també.
A vegades estem...
T'ha de sentir
la teva presència.
és molt difícil
que un bebè
que està...
Posem un bebè
d'un any i mig
que està sis o set hores
amb un abraçol
és difícil
que el referent
siguis tu.
I per tu també
és molt difícil
exigir-te
un paper d'educació
que és molt
feixuc
de vegades
perquè només
el tindràs
aquell parell d'hores
i aquell parell d'hores
no vols tenir problemes.
I no vols ser la dolenta.
Exacte.
Llavors,
és una mica complicat
però jo crec
que entre tots
també hauríem
de treure excuses.
Podem viure
sense bastantes
menys coses
i això
ens ho demostra
malauradament
la crisi actual.
Parlem de gent
que teníem
potser més
del que necessitàvem.
No ho sé,
no ho sé.
No vull posar
l'astres de ningú
ni fer sentir culpable
a ningú.
Però potser
ens hem excusat
molt darrere d'això.
Bueno,
doncs
ja ho tinc tot controlat.
el tinc aquí
quan surt de l'escola
el porto a dos activitats
o tres
i a les vuit de la nit
el vaig a recollir.
Llavors,
de vuit a nou
estic perfecta amb ell.
Ja,
però no ens serveix això,
eh?
Com a gent educadora
no ens serveix.
També és veritat,
no?
És un tòpic
però també crec
que és una realitat
que per compensar
tota aquesta mancança,
no?
Que d'alguna vegada
sentim que tenim
els donem
eines,
no eines,
objectes
per substituir l'efecte,
no?
Eqüali.
I tant.
li comprem l'últim
telèfon mòbil
de generació
en un iPad
o una tablet,
o el que sigui,
no?
Per substituir
i no els ensenyem
que això és una eina
que ens ajuda
per comunicar-nos,
per aprendre,
sinó que els fem servir
com a objectiu
en comptes d'una eina,
no?
I llavors,
amb això també
li distorsionem
els valors
que tenen,
no?
Sí, sí, sí,
evidentment.
I posem com a premi
un objecte
quan el que hem de buscar
és com a premi
que tu estiguis satisfet
amb el que tu has fet,
sigui el que sigui,
i que has de sentir-te
omplert amb tu mateix
i dir,
bueno,
és que jo m'he esforçat,
he estudiat
dues o tres hores
i mira,
al final només
he tret un cinc,
però és el valor
que tu has fet,
l'esforç que tu has fet,
mira,
només has tret un cinc,
bueno,
ja buscarem el motiu
perquè has tret un cinc,
però bueno,
tira cap endavant.
No és qüestió
de donar un objecte
que, bueno,
l'objecte
que després d'una setmana
aquest objecte
ja passa a segon nivell.
Convertir els joves
en objecte
de consum emocional
és de fet
el que situen ja els sociòlegs
i ja defineixen
com a valors líquids,
ja diuen això,
valors líquids
amb molta fragilitat,
naturalment
que es poden trencar
molt fàcilment
i també, per tant,
trencar aquest lligam
amb la família,
un lligam que
en la família
que, de fet,
els joves
quan els s'hi pregunten
i en dades de l'IDESCAT
diuen
que el més important per ells
és la família.
De fet,
venen els amics,
de fet,
venen a altres llocs
però al primer lloc
hi ha la família.
Què en penseu
d'aquests valors líquids?
I estem tots immersos
ja fins i tot
més enllà dels joves
en aquesta mena de valors
diguem-ne
de poca substància
que es poden trencar
amb molta fragilitat?
Jo ara
em permets dir
una cosa
que queda molt lletja?
Sí, digues
que més la gravarem,
digues.
Que us haig de deixar
que estic encantada
d'estar amb vosaltres
però saps
que hi havia
una altra prioritat
i us haig de deixar.
Em sap molt de greu
perquè
et quedo
com una maleducada.
No, no, no,
no pateixis
perquè a més a més
ja ens vas avisar
que ella té un compromís
d'aquí a pocs minuts
i per tant
per això estava avui al telèfon.
Així no seria aquí
amb nosaltres els estudis.
M'ha agradat molt
estar amb vosaltres
i felicitats a tots.
Plagats.
Gràcies, Imma.
I quan vulguis
tornes i es veiem els estudis.
D'acord,
doncs moltes gràcies.
una abraçada.
Adéu a tothom.
Doncs és la Imma,
però mira,
se'n va la Imma
i s'incorpora la Sara.
És a dir,
és el que té
el directe de la ràdio.
La Imma,
l'autora de la Imma Sagrera,
la psicòloga autora
d'aquest llibre
del Xomet a la Birra,
ens havia de deixar
per un compromís,
ja ens ho havia dit,
ja ens havia alertat.
I ara s'incorpora
la Sara González,
ella és directora tècnica
de la Federació de Bàsquet
de Tarragona
i licenciada
en activitat física
i esports.
I per tant,
es podrà parlar una mica
també de la motivació
dels joves
a través dels esports.
És a dir,
de trencar una mica
aquests valors líquids
dels quals parlàvem ara
a través del món de l'esport.
Jo crec que el món de l'esport
pot encarnar molt bé
això,
aquesta motivació.
Sara,
Sara,
que tal?
Bon dia,
benvinguda.
Respira, eh?
Bon dia.
Bon dia, com estàs?
Mira,
presento la Pilar i l'Olga.
Hola.
Elles,
ara estàvem parlant
també amb la Imma,
que és l'autora d'un llibre
i ella és psicòloga
i parlàvem,
doncs,
una mica de la fragilitat
dels valors,
no?
De que, en fi,
de que els joves també,
doncs,
com els pares,
la família,
l'entorn,
és un pilar fonamental
i que de vegades
la manca de temps
o, en fi,
la realitat que ens envolta
el treball,
el dia a dia,
fa que no s'hi puguem
dedicar prou atenció.
Tu creus,
naturalment,
suposo que sí,
que l'esport
és un bon element
de motivació
d'aquests joves.
Yo creo que se han incluído
más personas
alrededor de los adolescentes
que influyen
de una manera directa
y que esto hace
que tenga muchos
factores externos
y que tienen
que estar controlados.
És a dir,
antes los padres
controlaban casi todo
de la vida
de los adolescentes
y ahora no.
I eso es fundamental
y a veces
nos lo dejamos de lado
y eso tiene
su parte positiva también,
¿no?
Que si eres capaz
de que esos chavales
jóvenes estén motivados
nos tienen que aportar
mucho a la sociedad.
Entonces,
a veces eso
lo dejamos de lado,
¿no?
Siempre partimos
lo que estabas
escuchando antes
de que como que
les dejamos de lado,
¿no?
A veces pensamos
que de inicio
ya pues no están
comprometidos,
no tienen valores
y creo que es el punto
de partida
donde nos confundimos.
Nos tienen mucho
que aportar.
¿Ya se de acuerdo
a Pilar Oga?
Sí, sí,
Dani,
Dani,
sí.
Sí, sí,
estoy muy de acuerdo
a lo que tú dius
en este tema
que entretueixes,
¿no?
Que realmente
la sociedad
ha cambiado
y el mundo
del nano
ha cambiado
muchísimo.
Y de alguna manera
cuando a veces
somos demasiado
permisivos,
¿no?
O sea,
y no los escuchamos,
nos estamos perdiendo
una parte importante
de lo que ellos
pueden decir.
Y también
si obríamos
una cosa
que yo creo
que es fundamental
para los niños,
y es sentirse
que tienen un liderazgo
a casa.
O sigui,
ellos han de hacer
la seva feina,
es aportar,
es crecer,
pero no han de ser
los líderes
de la manada
de alguna manera,
¿no?
O sea,
eso de la cuestión
de liderazgo
ya se n'ocupen
los padres
y ellos están
en una otra etapa
y eso
les da una tranquil·litat
en un món
com tu dius
molt més divers,
amb molt més ímputs,
amb molta més informació
en la qual
estan també
una mica més
febles,
no?
En aquest aspecte.
El concepte de lideratge
de fet apareix de ben joves,
perquè hi ha nens
a partir dels 3 anys,
3-4 anys
ja comencen a fer
els grupets
a la classe,
hi ha el líder,
hi ha el més
que destaca,
no?
I ja comencen a haver
aquests rols,
no?
Sí, sí, sí.
Sí,
i a més
és un problema
perquè te trobes
amb molts,
no?
És que si ets dels líders
no tens cap problema,
tindràs la vida educativa
a nivell,
com a mínim,
a nivell d'amics
cap problema,
però si ets d'aquests pobres
que no agrades a ningú,
no tens amics,
te poden fer,
te pot ser,
la vida educativa
pot ser per tu
un trauma
i inclús després
són nois
que després
a l'adolescència
són nois
que potser després
també els costa molt
relacionar-se
perquè pensen
que potser
no trobaran
un grup d'amics,
inclús
molts s'arretreuen,
inclús surten poc
i llavors,
clar,
el fet del lideratge
com tu comentes
és un tema molt important,
clar,
aquí també faré molt
l'autoestimar
que aquesta persona tingui,
si jo no soc el líder,
a mi no m'accepta molt
però jo m'estic bé
a mi mateix,
jo estic satisfet
i jo visco bé,
m'és igual
el que facin els que diguin
els altres,
perquè jo estic a gust
a mi mateix,
però si et trobes
amb molts nois
que millor no se'n senten així,
que si no tot el contrari,
és que jo soc tonto,
jo soc lleig,
és que ningú no m'estima,
ningú no m'agrada,
ningú vol jugar amb mi,
o que ets nois a la llarga,
potser ens podem trobar
en una situació
molt més complicada.
Com treballeu ara
els valors
en el món de l'esport?
El treballeu especialment,
crec que amb els joves.
Sí, bueno,
tenim diferents planteaments,
està la implicació,
el treball directe,
que és amb niets
que estan iniciant-se
en el deporte,
és un treball específic,
complementari,
paralel,
intrínseco,
o sigui,
el puedes integrar
o el puedes treballar aparte,
i va de la mano,
o sigui,
el moment que ja crees
uns hábitos,
crees una disciplina,
ja estàs inculcant valors,
és a dir,
a vegades tu podes saber
d'un valor,
però si no lo lleves a cabo,
ese valor no és fructífero,
no?
Eso,
per un lado,
en niets de iniciació,
però després hi ha una part,
que és el que estàbamos comentant antes,
que és fonamental,
els nens van creixent,
són adolescentes,
i jo me encuentro
amb que no tinc aquests problemes
que a vegades hoïes
de implicació,
por què?
Perquè tenen un rol,
tenen una obligació,
tenen una responsabilitat,
entonces,
són responsables d'un grup,
tenen que llevar a uns nens,
hablo des de la perspectiva
del perfil entrenador-monitor,
i ese nens,
o esa persona ja
que empieza a ser adulta,
pues reacciona bien
frente a situaciones
que igual
sus padres
se quedarían sorprendidos
de que
están comprometidos,
y claro,
es un valor,
antes he escuchado
la palabra de talento oculto,
¿no?
Es una expresión
que es que a veces
hay que sacar ese talento oculto
que a veces se nos pasa
por delante
y no somos capaces
de estimularlo,
¿no?
Si fuéramos capaces
de detectar estos valores
en los niños
y estos talentos,
niños y adolescentes,
ganaríamos mucho.
En otras facetas,
hay que no ser deporte,
sino también
lo que comentabais antes,
¿no?
Se ha puesto como
obligatorio estudiar,
y hay niños
que tienen un talento brutal
que no es estudiando,
¿cuántos informáticos
están sacando
sin haber terminado
ni bachiller
y están siendo líderes
de una multinacional?
Bueno,
pues este aspecto,
¿no?
ya no solamente deportivo,
sino social,
empresarial,
no sé,
que creo que hay muchas
más cosas que antes
que solamente estudiar,
¿no?
Es que creo que una
de las necesidades,
bueno,
això ja ho sabem tot,
¿no?
Que una de las necesidades
vitals de la persona
es la pertanyencia al grupo,
¿no?
Es una de las necesidades
más primarias.
Y muchas veces
es lo que tú has dicho,
¿no?
O sea,
que en un entorno,
en una disciplina,
en un hábit,
en una motivación,
son muy macos
y con una implicación,
a casa poder
no tienen
aquesta pertinencia,
i és aquesta sensació
que pertinen
i que són importants
al grupo
i llavors la perden,
¿no?
I és el que tu dius
també és veritat,
o sigui,
s'ha posat com un valor en alça
solament estudiar
i estudiar i estudiar
perquè, clar,
t'havies de guanyar la vida
i havia sigut un objectiu,
doncs clar,
t'has de guanyar la vida
per guanyar molts diners
i per no sé què,
i com tu deies també,
o sigui,
ens hem oblidat
de cuidar la persona
i que no és necessari
o no solament
se pot desenvolupar
mitjançant l'estudi,
sinó altres coses,
i això també
els hem de fer veure.
Però jo ara,
ja s'han el que tu comentaves,
a veure,
aquests joves,
aquests nois
o monitors
que tu comentes,
generalment,
jo suposo
que aquests nois
es porten ja
un bagatge,
ja que han començat
des de ben petitets,
no?
Doncs són nens
que han començat
amb l'esport
o amb l'esplai
i d'aquí han anat fent,
han anat fent,
clar,
ja has començat de petit,
no sé si t'has trobat
algun cas
d'un que hagi començat
ja de gran.
És més difícil.
És més difícil,
perquè és un bagatge
que tu vas fent,
és el que comentava
la psicòloga,
que és aquest bolet,
anem posant-li,
anem posant-li,
anem posant-li,
anem posant-li,
farem aquí
una preciositat,
no?
Un noi,
un adolescent,
un jove
i un futur adult
que serà
molt,
molt,
molt bona persona,
no?
Amb un caliu interc
que el podrà exterioritzar,
que el podrà tornar
als altres,
no?
Sí,
és fonamental al principi.
Molt,
moltíssim.
Però aquí depèn molt,
clar,
el que m'ha estat comentat
tota l'estona,
ens hem de dedicar temps,
qualitat de temps,
no temps,
sinó qualitat de temps,
no?
És a dir,
el temps que li dediquem,
que sigui bo,
que tu ets important,
és fer-li entendre
a l'altra persona,
ja siguis que tinguis
3,
5,
10,
15 o 25 anys,
és important
el que tu pots aportar.
Aporta'm,
jo t'aporto
i tu m'aportes,
no?
Fem un feedback,
no?
Tu m'expliques,
m'expliques,
però jo no t'edic,
no?
Sinó al contrari,
hem perdut una mica
aquest contacte familiar
d'enseiem,
posem a taula,
xerrem,
apaguem televisors
i de més,
res de mòbil,
sinó que,
bueno,
i com estem?
I tu què has fet?
I qui l'altre què ha fet?
Aquesta comunicació familiar
l'hem perdut molt.
Res de veure la tele sopant,
això de veure la tele sopant,
foc, eh?
Sí,
no,
això és una de les coses que...
Desenvolar l'antena
i així no es pot veure.
I tant.
Sara,
s'ha de ser molt inflexible,
molt dur amb els adolescents
o amb la canalla
a l'hora d'instruir-los
o diguéssim que es pot fer una mica
i també ho pregunto també
de cara a les famílies,
als pares,
perquè hi ha nens
que a partir de cinc anys
ja no creuen,
és a dir,
que se'ls ha de marcar
una mica la tendència,
perquè comencin a creure.
S'ha de ser molt dur
o no?
Es pot ser una mica...
Jo crec que...
Bueno,
creo que se puede jugar
con las dos cosas,
¿no?
Con la flexibilitat
y con ser más dictatoriales
o más estrictos en las normas.
Però està claro
que al final el niño no és tonto.
És a dir,
ell te va a dir sí
i després va a fer
el que ell considere.
Llavors,
també hi ha de ser consciente
de que el niño
puede elegir
i a vegades eligiendo
també te enseña.
És a dir,
que dejem també un poc
que ens ensenien ells,
¿no?
Que a vegades
com ja hemos vivido tot
o creem,
doncs ens creem
més a ells.
I a vegades el níno
també té les hases
de les hases,
té les hases explicacions.
Està clar que no
le puedes permetre tot.
Però un poco
jo crec que tenim
la capacitat
i la inteligencia
per al final
que el crío
haga lo que nosaltres
queremos.
Sin llegarselo
a dir directament,
i això és un poquito
el juego
que hi ha de entrar
con ells.
Per a mi,
jo crec que és el fonamental.
Perquè al final també
a tot normas estrictas
no responden.
No responden.
A més,
en el moment
que ells se senten
escoltats
i que se senten
part important
del grup,
ells reaccionen molt bé.
Generalment
continuen allò
que estàs fent,
no?
I el fet de ser valorat,
jo crec que és molt important.
A vegades no ho fem,
no?
Potser els pares
és una de les coses
que potser no ho fem.
És valorar,
està molt bé el que has fet,
mira quin esforç que has fet.
que has anat al partit,
mira has vist que bé
que has jugat,
bueno no has ficat
moltes canestres,
però és igual,
però mira has passat,
has col·laborat amb el company,
això és molt important
i això és el que
no estem fent ara.
Jo també crec
que un aspecte important,
a part de tot això
que esteu dient,
que és superimportant,
és la qüestió
de la coherència,
no?
O sigui,
que hi hagi una coherència
entre el que diem
i el que fem.
Per exemple,
jo trobo que funciona molt bé,
és la qüestió dels hàbits.
Si tu arribes d'escola
i ja tens un hàbit,
doncs dir,
o abans de sopar
o després de sopar,
cada família té el seu ritme,
de dir,
què has fet avui a escola?
Anem a llegir una mica
o saps quin conte,
com progresses,
però això a principi
ho fas com una novetat,
ui, que bé que has fet
i després això
es va convertir en una rutina,
jo crec que de forma natural
i una sèrie de coses
que els fan sense
pràcticament ni adonar-se'n
i són coses molt positives
perquè jo crec que és
quan se connecta
el pensament i el fet,
la coherència de la família.
El pare defensa una cosa
i la mare una altra.
Això és un problema,
això és una altra història.
s'ha de negociar bastant, no?
Sí, sí, sí.
Això que diu la Sara,
el nen no és tonto
o la nena,
i ho veuen de seguida,
que mira,
saben a qui li poden prendre
la cartera per a nena.
Sí, sí, sí.
Que si els nens són els pares,
els que els foten la cartera.
No, no,
a més,
els nens tenen això, no?
Ells diuen,
jo què vull aconseguir,
el que sigui,
que els pares
me deixin sortir
aquest cap de setmana,
per exemple.
I la mare li puc dir una cosa,
al pare li dic una altra
i al final, clar,
me surto amb la meva.
Clar, això també és bo, no?
Aquest noi està espavilant,
s'està evolucionant,
està creixent i està dient,
bueno, jo vull aconseguir això,
què tinc que fer, no?
Ara després,
els pares,
els que han molt de compte,
s'ha de parlar molt,
els pares han de parlar molt
entre ells i fora,
sense que els fills ho vegin.
Perquè moltes vegades
ho fem davant
i llavors els mateixos adolescents
ja diuen, bueno,
ja sé per on tirar, no?
Perquè la mare diu això,
el pare diu l'altre.
Ja sé,
ja ho ha aconseguit, no?
Aquesta és una qüestió.
Incidint-se ara
amb el que ens dius
del món de l'esport,
la motivació dels joves,
et diries que serveix fins i tot
perquè un cop,
pel que sigui,
deixen l'esport
aquelles aptituds
que han adquirit,
les puguin aplicar
en el dia a dia,
en la vida del dia a dia?
L'experiència,
clar,
jo no ho vull generalitzar
perquè precisament
estoy hablando
muy sesgadamente
de una parte
que es el deporte
y habrá muchos adolescentes
que no estén metidos
en estos hábitos,
estén en otras disciplinas
o en otros sitios sociales.
Estudiar música,
per exemple,
no?
Exacto,
exacto.
Estudiar música,
pues ahora hay muchos
que practican
otro tipo de actividades
que no son deportivas,
que les repercuten
muy positivamente.
Yo creo que es fundamental
lo que hablábamos antes.
Primero,
que estamos en una sociedad
que conseguir resultados inmediatos
es necesario,
o sea,
lo hemos creado
como una necesidad,
los niños aprietan un botón
y ya tienen todo,
entonces claro,
en la sociedad,
si tú les explicas
que estudiando durante un año
te miran y te dicen
bueno,
sí, sí,
pero yo,
esto requiere esfuerzo,
entonces hay que transformarnos,
igual que con la crisis
nos tenemos que transformar
y reinventar,
yo creo que con la educación
nos tienen que enseñar
y ver por dónde aprenden ellos
y quién consigue objetivos con ellos,
aquí tendríamos un buen filón
pues con todos los empresarios
que se ganan muy bien la vida
sacando videojuegos,
toda esta historia,
¿qué utilizan ellos?
Pues el resultado inmediato,
nosotros tendríamos que ser capaces
de ofrecerles motivaciones
en la que ellos consigan resultados inmediatos,
para mí el objetivo.
Jo quizás ahí no estaría tan d'acord
amb tu,
o sigui,
si tu li ofereixes un resultat immediat,
llavors sempre és una cosa externa,
sinó jo crec que aquí la qüestió
és una cosa interna,
tu has de buscar
i has d'estar satisfet
del que tu fas.
Sí, també.
perquè si no,
avui això no ho ha aconseguit,
potser ho aconseguiré,
jo tant buscada,
o sigui,
sí que és cert que ara tot és,
ja arribarà al final de curs,
ja aprovaré,
i sempre et diuen,
el primer trimestre,
ui,
és que ha anat malament,
però tinc,
me queda molt de temps,
jo no,
xato,
no te queda tant de temps,
vinga,
vas d'espavilar,
vinga,
però tu no,
és que això d'estudiar és un rotllo,
bueno,
és igual,
però tu no,
el temps que t'ho has dedicat,
ahir has segut,
que preferiries estar jugant,
fent esport,
veient una pel·li,
el que és igual,
però t'has d'estar satisfet
de que has preferit
i t'has donat compte
que era millor per tu
com a persona
estar allà estudiant,
o anar a classe,
o anar a altra lloc,
o sigui,
jo crec que aquí és més treballar
la part interna,
però hem de treballar
des de molt petits,
el que no podem és
a les 12-14 anys
o als 20 anys
dir,
bueno,
vinga,
anem a treballar-te tu
com a persona internament,
és jovenet.
aquí una mica és la dicotomia
d'entre immediat és
i a llarg termini,
o sigui,
per una banda,
el que diuen,
tu d'apretar un botó
i ho tenen tot de seguida
i per l'altra,
sempre hi ha temps
per a les coses,
no?
I també una altra cosa
que crec que s'ha perdut
és la capacitat
de la frustració,
o sigui,
i ara avui en dia,
o sigui,
no tenim capacitat,
els joves encara tenen menys
la capacitat de frustració,
perquè estan acostumats
per una banda,
a deixar-ho tot,
però per l'altra,
a aconseguir-ho tot molt ràpid.
I aquí també està la qüestió
que tu deies,
del reforçament
dels valors més interns
de la persona
que el fan créixer.
No, no,
estic totalment d'acord,
els nens d'ara
no saben frustrar-se,
ni de petitet ja,
ni petits ni grans,
no, no, no,
o sigui,
el fet de dir
això no ho aconseguir,
mira,
jo tinc una nena
al despatx
que té set anyets
i és una nena
que és una ricura de nena,
però ella sap
que porta sempre
alguna cosa de casa,
amb uns cromos,
el que sigui,
i sempre es porta amagats,
diu,
però carinyo,
què,
la mama t'ha deixat,
la mama no l'hi ha deixat
ni molt menys,
però que ella no és capaç
de superar el fet
que la mare li digui
no, això carinyo,
això no t'ho portes a classe.
Ella prefereix
portar-s'ho amagat,
que sap que la mare
després li castigarà,
s'enfadarà amb ella,
però és igual,
o sigui,
no és capaç de suportar
aquesta frustració
del no,
no,
el no,
jo crec que és una paraula
molt important
des de molt petitets,
no,
o sigui,
em depèn de dir-los
als nens
i als adolescents,
no.
però ja ens costa seran sèdic,
no,
llavors primer on depèn
de nosaltres sèdic o no
i practicar-ho el dia a dia
i després,
hi ha un altre concepte,
tot i que no tinguem temps ja,
d'interduir-lo,
però vaja,
també hi ha el tema
de com s'educa
a les escoles,
de s'introduir
les tecnologies
a les escoles,
als videojocs,
perquè se'n parla,
d'introduir videojocs,
telèfons mòbils,
tot això,
com a eines,
perquè també estic més motivats
a l'hora d'estudiar,
en fi,
ja hi ha molts temes
a tractar.
Us heu passat bé
a la tertúlia?
Molt bé,
molt bé.
Ho veureu,
perquè avui s'estan
a vosaltres.
Sí, sí.
Doncs ens veiem a la propera,
si voleu.
Olga López,
moltes gràcies,
Pilar Palau,
gràcies.
Gràcies.
I també gràcies
a la Sara González.
Sara, gràcies
i fins la propera.
Molt bé.
Moltes gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.