13 minuts, aproximadament, passen ara de les 11 del matí,
14 minuts són els que passen de les 11 del matí, nosaltres continuem a la sintonia de Tarragona Ràdio
i avui us estrenem, us presentem una nova secció que dedicarem a la gestió de conflictes al món laboral.
La canalització adequada, fugint de les velles formes i també a través del consens,
fa que no augmentin els conflictes de forma innecessària, és a dir, que un conflicte no generi més conflictes.
Aquesta és la base, una mica, de la secció que farem avui, ens farem ressò dels pensaments d'experts en la matèria,
què diuen els gurus, què diuen els acadèmics, els consultors i els directius de recursos humans.
Coneixerem els seus pensaments i les seves frases amb el professor de recursos humans
i organitzacions de la Universitat Rovira i Virgili, el Joan Boada, qui ja ens acompanya als estudis
i aquí ja saludem, Joan, molt bon dia.
Bon dia.
Moltes coses hem definit en un moment, fes-nos tu cinc cèntims també de com centrarem aquesta secció,
que periòdicament anirem fent a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Hem dit moltes coses, parlarem de conflictes laborals, gestió al món laboral, canalització...
Sí, la idea és apropar tot el que són la ciència o els coneixements tècnics i científics
a la ciutadania, de manera que puguem anar explicant de forma periòdica
temes molt puntuals que puguin ser del seu interès i, per tant, donar-hi una perspectiva,
podríem dir, com he dit abans, no diria només acadèmica, sinó diríem amb un fons, diríem, tècnic,
que la idea seria aquesta.
És a dir, que serà una visió objectiva, deixarem la subjectivitat, la intentarem,
tot i que és impossible deixar sempre la subjectivitat de banda, però ho intentarem.
Intentarem que sigui el màxim objectiva i intentarem que sigui el màxim entenedora possible
que això es tracta.
Clar, m'imagino que llavors trobarem sovint visions contraposades d'un mateix tema.
Probablement, probablement, sí.
Probablement no sempre hi ha acord sobre un tema i, per tant, probablement trobarem visions
contraposades, visions diferents, però, bueno, en definitiva, això és la vida també, no?
Visions diferents sempre i quan estiguin justificades tècnicament, no?
Deia també a la presentació que parlarem dels conflictes i, sobretot, dels conflictes
que generen nous conflictes, potser o sovint de manera innecessària.
Això també ho tocarem algun dia a la secció.
Sí, a la secció anirem traient temes que puguin ser d'interès i, per tant, intentarem
abordar tot allò, la problemàtica que fa referència a les persones que treballen,
a les persones que no treballen, als conflictes, diríem, en el món de l'empresa,
en el món del treball i altres temes que, en el dia a dia, puguin ser interessants
i puguin ser d'actualitat.
Parlarem ara el Joan i jo fora de micròfon, que és interessant també obrir aquesta secció
a la participació dels oients, per tant, us en passem, sobretot per a futures seccions
que ja us anirem informant puntualment, a que participeu també a través de les xarxes
socials, a facebook.com barra Tarragona Ràdio, també al twitter, a twitter.com barra
Tarragona Ràdio i a través del nostre correu electrònic, a l'adreça elmatí arroba
tarragonaradio.cat.
Joan, avui hem triat un tema per començar que em sembla que li podrem treure suc, eh?
Les emocions, l'amistat i la feina.
És el tema que hem escollit avui per començar.
El tema d'avui és si podem tenir amics o no a la feina, no? Aquesta és la primera
entrega que faríem i en la qual intentarem esbrinar quins són els punts claus de si
podem tenir amics o no a la feina.
Vinga, doncs la primera pregunta jo crec que és gairebé obligada. Companys de feina
o amics a la feina?
Bé, aquest és el dilema. Jo diria, en principi, hauríem de començar també per què
significa amistat, no? Què és l'amistat entre dues persones, no?
Aprofundim una mica més, eh?
Aprofundim una mica més, exacte, no? Clar, l'amistat entre dos o més persones, però
en principi ho parlaríem entre dues, jo diria que implicaria una solidaritat entre
les persones, solidaritat, un compromís en els comportaments, jo fins i tot diria
una lleialtat amb allò que estem parlant, amb allò que estem actuant, fins i tot uns
nivells d'intimitat importants i sobretot també que en aquesta relació entre dues
persones jo diria que hi ha una dosi important d'altruisme, no hi ha interès de cap tipus,
per tant és un donar-se a l'altre, no? Des de la perspectiva de la psicologia sí que
hi ha un concepte molt important que és el que anomenem vinculació psicològica, eh?
La vinculació seria aquell element emocional que d'alguna forma atrevaria a les altres
coses, no? Això és el que significa amistat, no? Fins i tot porto una cita
d'Antoine de Saint-Exupéry, que és un literat francès, on ens diu que l'amic és
abans que tot, algú que no jutja, l'amic és qui obre la porta al viatger amb
totes les seves limitacions, amb les seves moletes, amb el seu bastó, i no li demana
que dansi per a jutjar la seva dansa, eh? Per tant, la idea seria, és una qüestió
totalment de desinterès, no? Això que es produeix en termes, diríem, interpersonals
en la família, o a la parella, o en els fills, o en els amics, esclar, el problema és
això ho podem traslladar a la fenya? Clar. Aquesta és una pregunta, jo diria, important.
Més enllà de l'amistat, què hi hauria? Quina és l'antítesi de l'amistat, no?
Quin és el contrari a l'amistat? Si això ho traslladem en el món laboral, no?
Aquesta també seria una altra pregunta interessant, no?
Podríem dir que seria ja, si amb una paraula gruixuda, seria la traïció.
Clar. Si era alguna cosa que derruiria completament aquesta amistat o li faria d'antítesi, no?
Ah, exacte, no? Per tant, jo diria que l'amistat, l'amistat, en el...
vista la definició que he fet abans, i també vista la frase de Sant Exupery,
jo diria que cada vegada més serà més complex tenir amics en la feina, no?
Clar, i més seguint aquesta definició que has fet tu d'amistat,
que suposo que no és entesa per tothom igual, perquè has fet una definició, doncs,
vaja, molt extensa i molt planera, no?, de l'amistat, però que segur que molta gent no ho concep així.
És a dir, que podem trobar-nos davant de dos individus que concebin l'amistat d'una manera molt diferent.
Exacte, i aquí és allà on també hi ha el problema, justament, no?
Com concebim l'amistat les persones que interactuem en la feina, no?
Slar, jo potser també podríem anar a una frase també del Josep Pla, que a mi també m'agrada molt,
i ell parla de saludat, de company i d'amic.
Ajà.
Segurament que hauríem de fer un salt i entendre que a la feina potser, òbviament,
allò important és tenir companys, no?
Per tant, el company implicaria un grau d'intimitat menor que el d'amic, eh?
Entenc que això seria segurament un element clarificador.
Clar, és la diferenciació que hem fet al principi, no?
Exacte.
De companys de treball o amics a la feina.
Exacte, no?
Jo diria que segurament que podem tenir molts companys a la feina,
però segurament que en termes generals podem tenir molts menys amics a la feina, eh?
Justament perquè el grau d'intimitat que implica un company és menor que no pas el d'amic, ja per definició, no?
Llavors, la pregunta també seria, és possible fer amics a la feina a banda de companys?
Bé, aquí hauríem d'anar també, per donar resposta a aquesta pregunta, que jo diria que és molt complexa,
hauríem de veure també quin és el nostre entorn, no?
Dependrà de la gent que treballem nosaltres, de l'entorn que tinguem a la feina,
de l'ambient laboral que tinguem a la feina...
Exacte, dependrà primer de quina és la personalitat dels dos interactuants, no?
Quina és, per exemple, no sé, l'estabilitat emocional, allò que anomenem l'intel·ligència emocional.
Clar, i si això ja ho sumem a un grup més gran de persones, com pugui ser una empresa amb molts treballadors,
doncs la cosa es va complicar encara més.
Perquè ara nosaltres estem basant les definicions, òbviament, en dues persones,
però en una empresa, en una feina, doncs en poden treballar moltíssimes,
de persones amb les quals tens relació diària.
Exacte, exacte, per tant...
Això es pot anar complicant, eh?
Es pot anar complicant.
És clar, fixa-t'hi una cosa que...
Una pregunta o una consideració important és
quina és la cultura del treball actual, eh?
La cultura del treball actual, segurament que per influència anglosaxona,
és tremendament competitiva, eh?
Això per una banda.
Per l'altre, quin altre tema important a considerar?
El treball cada vegada serà un bé escàs, o és un bé escàs en aquests moments, no?
En la qual cosa vol dir que la competència en el treball cada vegada serà més gran, no?
Això què implica?
Això pot implicar justament que serà molt difícil poder tenir amistats en el treball.
Clar, basant-nos en la definició que tu feies d'amistat,
on parlaves, doncs, això, d'entrega, parlaves, doncs, de, vaja, de total...
Ara no em surt exactament com a compromís, no?
Com a compromís, intimitat.
Com a l'altra persona, sí?
Exacte.
Jo deia solidaritat, lleialtat.
Sí, aquí, lleialtat, lleialtat és la paraula que buscava.
Sí, si l'amistat o la definició es basa amb la lleialtat, això ho fa totalment incompatible
amb la competència laboral.
Exacte, no?
Per tant...
Si tenim una mica la feina amb la qual ens arriba una competència, passa de ser amica a ser company de feina, no?
Exacte, no?
És a dir, fixa't, per exemple, clar, evidentment que segurament que una persona que tu, per exemple,
poso ara un exemple, eh?, que tu estiguis treballant amb una persona que tinguis una bona relació,
que tingueu una certa estabilitat, que, no sé, que faci 10-12 anys que hi treballes, que us aneu coneixent,
home, doncs, les dosis d'intimitat, evidentment, seran molt més altes, no?
Que a vegades el que fem per error és donar, és accedir o poder accedir a intimitats de forma molt ràpida, no?
Sense que hi hagi una consolidació del que és la relació laboral.
Clar, al cap i a la fi, Joan, moltes vegades veus més o tens més relació,
em refereixo a un tema totalment temporal, eh?, és a dir, tens més temps de relació al dia,
veus més hores o comparteixes més hores amb els companys de feina que amb els amics o amb la família, fins i tot.
Sí, sí, això segur, no?, perquè a la feina treballem 8 o 9 hores, no?,
i en canvi a la família estem segurament menys hores exceptuant el cap de setmana, no?
Per tant, la relació a la treballa és intensa.
Ara, que siguis un bon company també és una bona estratègia, no?
És a dir, tu pots tenir un bon company de feina, que t'hi avens a nivell laboral,
que ets capaç de fer moltes tasques, però que això no necessàriament significa, doncs,
anar de vacances els caps de setmana, no?
O que després, fora de la feina, tinguis un contacte amb aquella persona.
Exacte, no? Incluso jo diria, segurament que molts de nosaltres tenim amics,
i amics vull dir que ja tenim una relació d'intimitat important,
que segurament que no hi treballaríem mai.
Això com a cas també ens pot passar, no?
És a dir, hi ha amics que no treballaríem mai,
o hi ha companys de feina que mai els invitaries a un viatge, no?
Anem fent reflexions interessants, Joan, perquè parlaves abans de la intimitat,
és a dir, que anem creant amb una persona, per exemple,
seguint l'exemple que tu posaves, que hi portem 10-12 anys treballant,
hem aconseguit un grau d'intimitat molt alt,
siguem companys de feina o siguem amics,
tenim aquest grau d'intimitat molt alt,
també és més fàcil caure en la traïció, llavors,
incorporant una d'aquestes definicions que tu feies.
Evidentment, evidentment.
O sigui, en la mesura que tinguem més intimitat
amb una persona que treballa amb nosaltres,
la traïció és molt més fàcil.
La traïció és molt més fàcil
i, òbviament, la traïció comporta per a la persona traïcionada
doncs, jo diria, una situació d'atenció,
una situació d'estrès laboral,
una situació, diríem, molt desagradable, no?
I que, en definitiva, hauria de fer un dol, haurà de fer un dol, no?
Això tècnicament s'anomena dol, no?
I com ho gestionem, això?
Com gestionem què? El dol?
Sí, el dol o fins i tot un clima laboral,
doncs, vaja, clar, com dèiem abans,
no tots els companys de feina han de ser amics,
podem tenir companys de feina amb els quals ens portem bé,
companys de feina amb els quals ens portem malament.
Com ho gestionem, això?
Bé, home, jo diria que la gestió dependrà de diverses coses.
Jo diria, primer lloc, què fa l'empresa
per crear un clima, diríem, adequat i agradable, no?
L'empresa, els gestors de recursos humans,
també tenen la seva responsabilitat en aquest tema, no?
I, per tant, vol dir que alguna cosa han de fer
per tal de conservar el clima o alimentar un clima
que no permeti la generació de conflictes absurts, no?
Això seria una qüestió.
L'altra qüestió seria, jo diria,
la mateixa maduresa dels treballadors
o de les persones que estan treballant
en un departament o en una unitat de treball, no?
Jo diria que la solució sempre és complexa,
no la podem només, diríem,
enfocar només a la persona que té aquest problema.
Amics o companys de feina, estem reflexionant al voltant d'això,
han sortit, doncs, paraules com pressió, límits, complicacions,
aquests problemes també d'ambició...
Vaja, què passa, per exemple, Joan,
quan tenim una bona relació amb els companys de feina,
aquests companys de feina es converteixen en amics,
després de la feina allarguem, doncs,
aquesta relació amb els companys de feina
i sovint amb aquestes reunions pot ser d'amistat,
acabem parlant de feina.
Bé, això és molt interessant el que estàs dient, no?
Segurament que els mediterranis
no sabem distingir suficientment
el que és la feina i el que és la vida personal.
Aquí faríem referència a allò que s'anomena
la conciliació familiar, del treball,
de la vida personal, no?
Segurament que el clima, la nostra cultura més llatina,
el que fa és propiciar més una relació
entre vida personal i vida laboral, no?
Això en les cultures nòrdiques ho tenim més resolt,
inclús ja com a filosofia d'empresa
o com a filosofia del treball,
els paràmetres són uns altres.
Per tant, sí que hi ha un element cultural
que d'alguna manera ens està influint en aquest sentit.
Com ho resolen ells?
Home, doncs ho resolen en el sentit que...
Aviam, hi ha moltes empreses en els països nòrdics
que les sis tanquen o les cinc tanquen
i que per tant ja no es pot treballar,
no es pot seguir treballant.
Jo diria que a Espanya i a Catalunya
tenim una dosi excessiva de presentisme a la feina.
amb qual cosa això el que fa és justament
molta interacció entre els uns i els altres.
Fins i tot el fet d'anar a fer una cervesa,
per exemple, després de la feina
amb els propis companys de feina
seria allargar la jornada laboral,
si continuem parlant de feina.
Exacte, exacte.
Hem de saber separar, eh?
Hem de saber separar, exacte.
Jo diria que hem de saber separar
el que és la feina de el que és la vida personal.
Això que dius tu, aquesta reflexió que fas tu,
això jo diria que també hi ha una dosi...
o sigui, hi ha una diferència important
inclús a nivell de l'estat espanyol.
No és el mateix en certes comunitats
on les persones van, diríem,
a fer cerveses després de treballar
i altres comunitats que...
Que no ho fan.
Exacte, per consideracions de clima
o inclús de tarannà,
doncs pleguen i se'n van a casa, no?
Aquí també hem de posar límits
dintre i fora del món laboral?
Límits en quin sentit?
No, és a dir, quan nosaltres
ens adonem que estem allargant
aquesta jornada laboral,
continuem parlant de feina
fora de la pròpia feina,
fora del propi centre laboral.
Jo entenc que sí, no?
Perquè justament la riquesa d'una persona
està en tenir diversos ambients
on pugui interaccionar, no?
On pugui alimentar-se.
Si al final el treball i l'oci
és el mateix,
això realment és poc,
jo diria que és poc creatiu, no?
Ser poc creatiu.
L'important és, ja diria,
canviar d'ambients.
I a nivell de productivitat laboral
pot afectar també?
Sí, és que jo, exacte,
és que justament el que,
bé, ja estudis en aquest sentit
a nivell internacional,
que ens dirien que el presentisme
no fa augmentar la productivitat.
I a Espanya,
a l'estat espanyol no és un cas, no?
Som els que treballem més,
però som els que produïm menys.
Per tant,
alguna cosa està passant aquí, no?
Introduïm un altre element externe.
Estàvem parlant d'amics,
d'amistat,
de companys de feina,
però avui també ens hem de centrar
en les emocions.
Què passa quan tenim la nostra parella
al lloc de treball, al lloc de feina?
Bé,
aquest serà un dels temes
que ens adonarem la setmana que ve,
més extensament.
Fem una avançada,
jo et volia preguntar què passa
quan tenim la nostra parella
al lloc de treball
i què passa quan es crea una parella
a partir de dues persones
que s'han conegut al món laboral,
a la mateixa empresa.
Ja,
jo,
amb al·lusió a l'argument que deia abans,
jo crec que això és poc creatiu,
perquè,
és a dir,
la vida té suficients,
suficients possibilitats,
no?,
com perquè interactuïs a la teva feina
i, a més a més,
d'alguna forma t'enemoris a la feina,
no?
Jo crec que això,
des d'una perspectiva cos-benefici,
pot generar molts conflictes.
No només a la mateixa parella,
sinó a l'organització
i a l'equip,
a l'equip que d'alguna manera està treballant,
o la unitat departamental,
no?,
al departament, eh?
En la propera edició,
en la propera entrega,
d'alguna manera,
farem una ampliació.
Aprofundarem,
aprofundiré,
perquè és interessant saber
què passa quan t'emportes els problemes laborals a casa,
si vius amb la parella,
què passa quan has tingut una discussió,
doncs,
particular,
a la llar,
amb la parella,
i has d'anar a treballar amb aquella parella,
és a dir,
són preguntes que segur que sortiran...
Exacte,
i que, a més a més,
imagina't que hi hagi jerarquia entre la parella,
no?
O la feina des de casa,
o el treball des de casa,
ara que s'està posant tant de moda,
no?
És a dir,
fins i tot treballar a casa amb la pròpia parella.
Amb la pròpia parella.
Sí, sí, sí.
Per tant,
aquest és un tema interessant,
interessant.
Doncs,
reflexions que han sortit,
equilibri laboral,
parlàvem de feina,
de la jornada laboral,
d'aquests vincles,
que sovint van més enllà de la feina,
i, vaja,
doncs,
jo crec que,
Joan,
que ho deixem aquí,
perquè se'ns acaba el temps,
ha estat un plaer,
anirem fent periòdicament aquesta secció,
no sé si vols acabar amb alguna frase.
Sí,
voldria acabar amb una frase,
amb un refrany,
bueno,
amb un refrany català,
que diria,
renega de l'amic a la feina,
que et tapa les ales,
i et mossega en el pic,
amb el pic.
T'ho he repartit?
Sí.
Renega de l'amic a la feina,
que et tapa amb les seves ales,
i et mossega en el pic.
És a dir,
que no et deix créixer.
Ens reflexionarem al voltant d'aquesta frase
molt adequada.
Joan Boada,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos a aquesta secció,
i, vaja,
doncs,
tornarem a parlar ben aviat.
Molt bé, gràcies.
Gràcies, bon dia.
Gràcies, bon dia.