El meu avi, el meu avi, el meu avi.
El meu avi m'ha anat govern a la bordo del català,
al millor barco de guerra, a la flota d'Ultramar.
El Pivonell, el Los Dracos i 14 Mariners
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palacroger.
Quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremà.
Mans a la guitarra solien cantar, solien cantar.
Visca Catalunya, visca el català.
Arribar en temps de guerra, de perfidies i traïció.
No, no, de traïció, res de res, eh?
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Avi, la nostra veu de convocatòria no ha tingut èxit.
Avi, ho hem de dir, preva no superada.
No, jo...
Avi, és que això ho fan a la tele i queda així com impactant.
Ara que s'ha contrat aquí una música...
Però no.
No, no, no, això que vas dir i vam dir desprestícia dels panellers,
ja no és superar, perquè imagina't qui parla de la competència.
Un que jo, oi que tu, i d'aquesta manera tots queden bé.
Si tu ho has dit, jo vaig dir, és que jo he fet els exercertres,
jo he fet aquest altre, quin és?
És que jo...
I així evites, evites que hi hagi...
I nosaltres ho fem per promocionar.
No, més que res.
Més que res, per exemple, no és parlar dels pastissers,
perquè els pastissers, ja saben que quan vulguin vindre a promocionar alguna cosa,
poden vindre aquí...
La porta la tenen més coberta.
Sense una cosa particular, no?
Una cosa especial, el que sigui, no?
Però, per exemple, amb això dels panellers,
arriba un moment, com passa amb el vestir, com passa amb tot,
arriba un moment...
El que hi ha, avi?
Sí, perquè, per exemple, fins i tot les modes.
A vegades, segons el que veus per la cine, per la televisió,
el que sigui, una moda,
tothom va a aquella moda,
i al cap de dos dies ja ho veus als mercadillos,
ja ho veus...
Saps aquella cosa?
Sí, sí, sí.
I als pastissers també passa el mateix.
Els pastissers abans era una cosa molt casolana.
Casolana, amb el sentit...
Espanellets, pot dir?
Sí, espanellets.
Era una cosa molt casolana,
perquè qui més, qui menys,
les mares, les àvies o noies que tenien ganes per això,
n'he feien.
Sí, és veritat.
N'he feien, però feien els clàssics.
Els opinions.
Què passa ara?
Què passa ara?
Com pot vindre un pastisser a dir que ells ha fet de Gertrés,
l'altre d'allò,
i l'altre vindrà una pastissera,
però escolteu-me,
això no són panellets.
Com que no?
Home, i tant.
No, no.
El panellet sempre ha sigut clàssic.
Home, ja, però sempre s'ha buscat una tendència.
La tendència és, home.
Com ara que dic,
mira, ara les castanyes,
per variar-les,
quan les cremen,
faran un tipus de fusta especial,
perquè agafi una altra...
Saps com vull dir?
Oi, esperi.
Esperi, no dono idees.
No dono idees.
M'entens com vull dir?
Segur que arribarà, eh?
Perquè llavors dir,
doncs ara, en vez de fer les fustes,
si trobessin ébano o fustes aquestes exòtiques...
No, home.
Llavors...
O en vez de deixar-les soles,
li posarem un rajolí d'algun licor puntual
perquè li doni aquell aroma i aquest sabor.
El torrer-les, no?
Sí.
Doncs el panellet passa el mateix.
Ara, clar,
només que hi posis una coseta.
Jo hi poso el certrés.
No.
Jo hi poso aquesta altra cosa.
Jo ho faig amb això.
Jo hi poso...
Saps com vull dir?
Home, això de que passin el certrés i això,
jo estic d'acord, eh?
Entre vostè i jo, eh?
Sí.
Però no estic dient, eh?
La lluita per la novetat.
Vale.
Saps com vull dir?
La competència, i clar.
No pot venir un pastisser a dir,
oi, he fet aquest.
Doncs jo he fet aquest altre.
Jo, saps com vull dir?
Ara, hem d'agrair als pastissers
aquesta lluita, aquesta innovació
amb coses,
perquè a nosaltres ens passa això,
que mengem a vegades més per la vista
que pel gust ja, eh?
Avui en dia...
Sí.
Veus, per exemple,
que jo no sé d'on hem sortit
una sèrie de fruites
que dius, bueno, jo això...
Home, però que són exòtiques,
que venen de l'altre costat del teu llavi.
Sí.
És una fruita
que aquí,
raconada,
ni l'hem mirat.
A veure si m'entengut.
Segur.
Però com que ve, d'on ve?
I te la venen,
perquè la història és quan te la venen.
i després te la presenten d'una forma.
I d'allò et dius...
Oh!
Per això avui en dia...
Mirem,
vas en un d'això.
Arròs.
Se fan de tantes maneres.
I a última hora,
el principal...
oi avi,
no me parli de l'arròs,
que tinc unes ganes de menjar en una paella.
Oh, sí.
Que fa dies...
Que fa dies...
Tu saps que és...
Oh!
Tu saps que és un bon arrossejat
amb pesca d'això?
Oh!
A més, a més, aquell...
O una paella...
que s'ha agafat a la paella...
Sí, sí.
Que està cruixent fins i tot...
Però això et dic que avui en dia
es menja molt bé per la vista, saps?
Oh, i tant.
Oh, i tant.
Però sempre hi ha una base.
Sí.
Hi ha una base, eh?
Sempre, sempre.
Hi ha l'arròs de peix,
l'arròs de carn,
l'arròs de verdura...
Hem baixat al serrallo...
Hem baixat al serrallo,
no m'he adonat,
que quan veiem el arròs de peix
i arribarem al sofregut?
No!
Escolta,
no cal anar al serrallo, eh?
No cal anar al serrallo.
Hi ha moltes ames de casa i homes
que fan aquests menjars a casa,
que no cal anar a aquests puestos, eh?
No dic res en contra dels restaurants, eh?
No, no, no.
Però em refereixo que hi ha dones i homes
que, escolta'm,
que a casa no cal anar...
I llavors, saps què et passa?
No dic en mal sentit,
al contrari, que agraeixo.
Però saps què et passa?
Tu convides, a vegades,
amb un menjar d'aquests,
a vegades a vegades professionals que sí,
però que avui en dia molts fan,
molts fan, fan, fan.
A mi vas a un poest d'aquestes,
pensant-te que et fan un gran lloc
quan tu menges,
dius, bueno, escolta'm,
però si jo a casa...
Jo...
Saps com vull dir?
Te trobes que vas per compromís
i a vegades dius,
bueno, però escolta'm,
amb el que m'he gastat aquí,
jo a casa fotria un...
M'entens com vull dir?
Això, Avi,
acaba de tocar ara mateix
un puntet una mica delicat, eh?
Sí.
Perquè ara, clar,
estem tots mirant-nos molt més les butxaques.
Potser, Avi,
fem un quicat,
perdoneu, eh?
és que m'acaba de treure un tema
que jo crec que ara va bé.
Vostè que ja ve de temps de crisi
en el qual els diners,
doncs, també, diguem que brillaven
per la seva absència
perquè no hi havia diners
en aquell moment.
Sí.
Avi,
potser es mira una altra vegada
el diner,
l'euro, en aquest cas,
amb la presa de pèl
que va portar...
Sí, el que passa...
És que jo...
a prioriu,
que la gent, quan parlo,
interpreteixin
que vaig contra o en favor
o que no.
Ah, no, no, no.
Estan parlant.
Jo pel que veig, per exemple.
Per la seva experiència.
Eh?
El que passa ara,
que, per exemple,
en algun temps...
Sí.
...les famílies
vivien normalment
pel que guanyaven,
gastaven.
Però ara m'ha arribat una època, eh?
que s'ha gastat més del que has tingut.
No que has tingut,
que deus.
Això de ser el braç de la màniga, no?
Vale.
Entens com ho dic?
Sí, perfectament.
I t'has trobat...
Jo, per exemple,
veus que vas a un puesto
i veus aquest munt de gent
que venen...
que ara hi ha de tots,
però sempre pots seleccionar.
Veus, per exemple, fruites.
Sí, que comentàvem abans.
Fruites.
A més veus
dos quilos de mandarines,
un euro.
No són allò,
ni és allò,
que són dos quilos de mandarina
que pots menjar.
Dic mandarina, però dius altres.
Fruits.
No m'entens?
Sí.
Hi ha una sèrie de menjars
que, repartit,
i d'allòs,
equilibren una miqueta el pressupost.
Però, clar,
estem acostumats
una miqueta...
Saps com vull dir?
A les que ens emportem pel que veiem.
I això,
ens trobem ara en situacions...
I, clar,
i després una altra cosa
molt perillosa
és el que diran.
Ui.
Saps com vull dir?
Aquí vam entrar
en una competició,
jo crec que,
molt perillosa,
amb la història dels pisos.
Perquè és allò de,
si el meu veí
té un pis de tants milions,
jo me'l compraré
de més milions.
Sí, no,
no cal milions.
No, no,
però jo dic que van haver...
Sí, sí, sí.
A veure, és un exemple, eh?
Que potser és un mal exemple.
Però és un exemple
de competicions tontes
que es van crear
en anys de bonança
i que ara mateix
ens ho mirem i dius,
ostres,
si hagués posat una miqueta
més de cap en aquell moment,
les coses,
potser ara,
m'anirien d'una altra manera.
Però és estar...
Això que està en prana del menjar,
per exemple,
hi ha persona
que, a vegades,
segons qui hi ha
a la prana del mercat
o a la botiga
o a la verduleria,
no entra
mentre hi hagi segons qui.
Sí.
Perquè no vegi
que compres
el que compres.
Clar.
Perquè...
I això amb la carn,
amb el peix,
i amb el que sigui, no?
Perquè hi ha l'ostentació
perquè no diguin que jo,
com aquest cast,
aquest senyor,
vaig prendre un dia,
que agafa i diu...
No me'n recordo.
La carnissera
li posava la carn
que comprava sempre.
I diu,
i ara,
quina carn me poses?
que jo sempre compro d'aquesta.
Sí, a lo millor li va dir
la veïlla, la més cara, no?
La carnissera
va callar.
I quan va marxar
és perquè hi havia una veïna
que ostentava i figurava
i llavors perquè no veigés.
Vull dir,
això és cert, eh?
Vull dir,
com això,
encara no hem après.
Encara no hem après
que no fa falta haver de dissimular
i de fer.
I saps què passa?
Encara també,
hi ha molta gent
que s'aprofita de la solidaritat.
Som solidaris
i a vegades
no es mira
fins a quin punt s'ha de ser.
Perquè a vegades
coneixem de veritat
i per allò de no fer-ho
o per no d'allòs,
aguanten.
I altres,
doncs s'aprofiten
més del degut
de moltes coses d'aquestes.
això és en realitat
el que està passant.
Sí, sí, sí.
Vull dir,
no li puc treure la raó
perquè la té.
No, no,
jo em sap greu
que algú em dirà
que no,
parlo perquè ho veig.
I per culpa d'uns quants
al final
es paga tothom
per la mateixa moneda.
I com que jo he conegut
tota classe de gent
i conec alguns
que s'estan aprofitant
però no pots dir res
perquè llavors
et diuen
que no ets solidari.
No m'entens com ho he dit?
Sí, sí.
les veus coses i dius,
bueno, escolta'm,
i aquest de què?
I aquest de què?
I aquest d'això?
I tot depèn de cadascú com és.
I és la llegenda urbana, no?
Dius,
aquest senyor va demanar
a tal lloc
però resulta que va demanar
amb un cotxe,
amb Mercedes,
etcètera, etcètera.
O va disfressat,
o s'aprofita...
O té un pis d'aquells...
En fi,
m'entens?
I guau,
per exemple,
i un altre diu,
jo tota la vida estic pagant
i en canvi aquest mirada ve,
bom,
ja té el que vol.
I tot això, avi,
assuntament,
perquè és una paraula màgica.
No,
això és un parlant entre nosaltres, eh?
Això que quedi entre nosaltres, eh?
Sí, sí.
Doncs...
Mala feina.
Mala feina anar-te a trobar, eh?
Mala feina.
És un parlant entre nosaltres, no?
Sí, sí.
Això, avi, si vol,
tanquem el micròfon...
No és que puguem criticar,
però és així.
No, però avi,
si vol, això,
tanquem el micròfon
i ens anem a veure el que fer aquí darrere.
No, escolta,
de totes formes,
jo crec que el que diem
no marxa de la realitat.
No, i segur que hi ha algú que està sentint amb el cap, no?
El que passa és que molts ho pensem.
Ho pensem,
però no s'atrevim a dir-ho
segons on,
ni quan,
ni com.
Sí.
O no sabem en qui.
Sí que ho sabem, sí.
No, no, perquè pots comentar-ho,
posar-hi a la veïna,
però hi para de comptar, no?
No, no.
Sí que sabem en qui dir les coses,
però per circumstàncies no les podem dir.
Sí.
Un perquè és família,
l'altre perquè és parent,
l'altre és conegut,
l'altre perquè emana,
l'altre perquè està supedit a veure
que si dius el que dius,
la carregaràs per això altre.
O sigui, hem creat una societat.
Tan fosca, avi,
és la nostra societat.
Una societat que,
ric,
perquè sembla aquests teveus d'abans,
aquests contes d'abans.
Veurem la llum,
al final del túnel, avi?
Atindrem la llum?
Jo crec que sí.
Usarem entre tots una miqueta més de seny?
Jo crec que sí,
perquè saps què passa?
Quan s'acaba,
estàs en un llum
i s'apaga la llum,
estàs fosques,
t'acostumes a anar a les fosques
perquè te'n recordes del llum que has estat.
els ulls s'acostumen, no?
I llavors,
arribarà un moment
que ens acostumem amb això
i diríem,
ja està bé això, eh?
Sí, sí, sí.
Això s'ha de canviar,
això s'ha de canviar
perquè jo,
amb la llum apagada,
ens apego amb aquest moble,
no?
I a la vida direm,
bueno, escolta,
ens apeguem amb aquest d'això,
ens apeguem amb aquest,
i haurem de mirar
d'eliminar aquell
o canviar el de puesto
o el que sigui, saps?
Perquè hi ha mobles
que fa massa anys
que estan en un racó
i ja fan nosa,
o sigui que hi ha,
bueno,
no dic com ironia, eh?
Sí, sí,
dic com ironia,
dic com ironia.
Vull dir,
vull dir que hi ha mobles
que ja fa massa anys
que ja estan...
i hi ha altres nous
que veus que no acaben de tirar.
Hi ha altres nous
que no encaixen
per l'estil de l'habitació,
saps?
Per exemple.
I esclar,
això doncs,
això en realitat són coses...
A mi,
és un poeta vostè, eh?
No.
Se n'adona, no?
És la vida.
Això és el teatre.
Sí, sí.
Això és el teatre.
Com sempre ha fet teatre,
l'avi.
Però ara guanyen.
Uh!
Ara hi ha catedràtics.
Que fan teatre,
escolta'm,
i agafen, saps?
Hi ha autèntics catedràtics, eh?
A vegades t'aveus obligat a aplaudir-los.
Veient...
Veient que aquest actor
fa una mala actuació,
a vegades t'aveus obligat a aplaudir encara, saps?
Depèn de com, no?
Depèn de com.
Vull dir que...
Escolta'm, no, a més,
això no em parla de tu, jo.
Sí.
No té.
No té.
No té cap sentit ni res.
Avistavi,
que hem començat amb els panellets,
hem desembocat cap a les castanyes,
hem arribat al fumet,
hem fet un arròs,
i ara de cop i volta estem canviant el país, ja.
No sé si continuava,
fa una mica de por, avi.
No, no.
Perquè el que estem parlant serveix a nivell nacional i internacional, eh?
Però parlem, no,
parlem de coses que vivim, entens?
Perquè això que passa aquí passa a tot arreu,
perquè si vas amb l'altre punt,
se'ls queixen d'allò,
i vas amb l'altre punt,
se'ls queixen d'una altra cosa,
o sigui que no és que d'aixòs,
és que ja ho porto a l'envia, ja.
Ho porto a aquesta societat que hem creat.
Perquè, mira, ara mateix vas pel carrer,
i veus criats petitets, ja molt d'allò,
mirant, mirant,
que a mi no se'n peguen amb algú i no se'n donen compte.
Per què?
No miren el paisatge ni la situació.
Estan mirant aquella pretet, aquella coseta.
Sí, sí, sí.
I li pregunten,
nen, això?
Ah, sí, no, bum, ja està.
Vull dir,
una cosa distreu l'altra, eh?
Vull dir, que es comença ja en una societat,
després se queixarem,
que si fan, si no fan,
però ho vivim.
Que si els nens no acaben de fer cas,
que si estan tot el dia amb l'ordinador...
Sí, sí.
Però ja ens va bé, no?,
que estiguin amb l'ordinador, avi?
No ho sé.
No ho sé, penso, eh?
Perquè així ens deixen tranquils,
podem fer altres coses...
Aquest és el mal.
Veu?
Com sabia que aniríem cap aquí.
Aquest és el mal que, a vegades,
per deixar-nos tranquils,
doncs mira,
deixem lliure i després ve el que ve,
i passa el que passa.
No.
Però t'aderteix una cosa, eh?
Que dintre de tot...
Jo vaig pel carrer a molts llocs
i veus que hi ha educació.
Veus que hi ha gent formada,
però formada, com diguéssim, familiar.
No formats per l'ambient social, no.
Formats per la casa,
l'educació, el respecte, aquella cosa, saps?
Sí, sí, sí.
Aquells miraments, no?
I veus nens, nens petits,
inclús a l'autobús, a llocs,
els veus, doncs, que sí.
Saps com vull dir?
Vull dir que...
No sé, vaig explicar-te el cas.
Un dia pujo a l'autobús
i una senyora estava sentada al costat
d'una xiqueta molt petiteta.
Petiteta, doncs,
quatre, cinc, sis anys.
Sí, sí, sí.
I aquella senyora diu,
«Nena, assenta't i dius damunt meu,
que aquest senyor se sentarà.
Jo no m'aixeco.
Jo, nena, jo no m'aixeco».
I aquella senyora se va aixecar
i em vaig assentar jo,
al post d'aquella senyora.
Què em diu?
I la nena no va bé manera?
No.
I llavors dic, «Nena,
no te'n recordes de la teva mare,
quan eres petiteta,
que et donava el menjar
i feia aquelles carícies,
quan dormies, que cantava i...».
I ella va començar a mirar-me,
a mirar-me, a mirar-me,
i anava li dient coses que d'això,
i diu, «Mama, assenta't tu».
I es va aixecar i va fer sentar sa mare.
Ja, però gairebé la va bé de fer un petit sentatge.
Però vull dir que hi ha maneres de...
Sí.
Hi ha maneres de les coses,
perquè a vegades també diuen,
«Bueno, mira, la qüestió...».
No.
Procurem.
Expliquem, no?, les coses.
Procurem.
M'entens?
I a vegades, per estar tranquils,
passen coses que la llarga...
Després desembocen i quan siguin més grans
ja n'hi ha una manera de tirar-los, no?
No, no, ja m'he trobat pujar a l'autobús,
inclús gent joveneta i xos.
Segui, segui.
Vull dir, tot depèn també de...
O sigui, no hem de llançar la toallola, no?,
per la gent jove que puja, no?
No, no.
Gent jove, sana,
amb el sentit sana de formació,
de coses, i veus...
I lluitadora també.
I això aguanta, eh?
Sí, sí, sí.
I això aguanta, eh?
Vull dir que, gràcies a Déu,
encara la societat s'aguanta
per persones formades
i que formen els que venen darrere, saps?
I també, avi, potser tot aquest...
Bueno, tot el que està passant ara,
aquesta història de la crisi...
Bueno, història no,
tota la crisi que ens ha caigut a sobre,
i això de tornar una altra vegada
a la família, a l'avi...
Jo crec que sí.
...que ha tingut que recollir
o acollir a casa seva,
seria la paraula,
aquell fill que fa temps
que ja està independitzat
i que ja no té feina.
El que passa és que potser arribarà un moment
que molts fills també,
donant valor,
perquè ja valoren els avis,
ja els valoren,
per circumstàncies o el que sigui,
però arribarà un moment
que s'han donat en compte
el que és ser avi,
el que és ser pare.
No m'entens?
Aquesta cosa...
Perquè veus, jo...
No, llavors se'n va...
Perquè llavors un se'n va fent gran
i vas veient,
com aquell que deia,
aquell noiet petit,
avi, anem aquí,
papa, anem aquí,
anem allà.
Després es fa més grandet,
ves on t'anarà jo amb el pare.
Després més gran,
vas caçar pel pare,
però caçar pel pare.
Llavors es fa més gran
i diu,
si hi hagués el pare,
això m'ho explicaria.
Es fa més gran,
si hi hagués el pare,
això m'ho assoliria.
I es fa més gran,
veus,
ja està bé que no hi hagi el pare,
que això,
ell sí que ho sabia.
dic pare i mare no,
vull dir pares.
Vull dir,
que és una cadena
que els anys...
Però són etapes, eh, avi?
I no les trenquem, eh?
Perquè això fa molt de temps.
Això no és ara.
Per això et dic que hi ha una cosa
que segons les circumstàncies
te fan veure això que et dic jo.
No, no,
però és el que deia,
que són circumstàncies,
però no són circumstàncies
que venen ara.
Sempre són...
És cíclic.
Sí, sí, no, no.
Sempre ha passat el mateix.
Sempre hi ha hagut.
Perquè arribem a una etapa
de la nostra vida,
que clar,
vols independitzar-te,
entre cometes,
encara que no tingui
ni els diners,
ni els recursos
per poder fer-ho,
però anímicament
o com a persona
i que normalment arriba...
És convenient això
perquè hi ha fills
que pugen d'una manera
que després no són
tan mal acostumats
que llavors el dia
que s'han d'enfrontar
amb la vida, eh,
els hi falta alguna cosa.
una cosa és lluitar en conjunt,
fills, pares, avis,
saps?
Que hi hagi una convivència.
Que llavors,
veus que els nets pugen,
saps com ho dic?
I a vegades veus
per la Rambla
un home gran,
que no llavors,
i veus que el net,
l'acompanya,
explicant, parlant,
veus,
saps com ho dius?
Veus com la societat
no es pot acabar.
No, no, mai de la vida.
Espero que mai, avi, mai.
La societat,
que això,
dic la societat,
en el sentit d'aguantar-la
a aquest nivell,
que si no,
imagina't,
si imagina't tu
que tot això
que a vegades veiem
explotés,
què queda?
Esperem que...
Què queda?
l'estima.
Doncs queda,
per sempre hi ha gent,
doncs,
que viuen
i veuen
i fan el que han de fer.
I ara ens hem centrat
a la família avi,
però també hi ha molta gent,
el que dèiem abans,
donant aquella paraula màgica
que és solidaritat,
que sí,
que ho són.
Sí, sí,
hi ha gent.
I que donen
i que donen
sense buscar
el rebre a res.
Just perquè ho necessito,
es forma part de la meva vida,
sóc així, no?
És el meu terna, no?
Hi ha molta gent
que d'això es venen.
Et trobes en situacions d'aquestes,
jo, per exemple,
em vaig trobar l'altre dia,
aquí a la Rambla
i a la Rambla Vella.
Què va passar?
Passa per la Rambla Nova,
demanant-me cèntims,
que s'havia acabat
el d'això de la moto
i tenia que d'això.
Ah,
posava encina, potser.
Sí.
Aquest mateix,
a la Rambla Vella,
el mateix,
passa,
que a veure si podia ser
perquè resulta
que no havia menjat.
Ah,
li havia explicat una altra història.
Llavors passa una senyora,
que jo sé que la senyora
quan demanava,
segons què?
Que si la podia ajudar,
que no ho podia menjar.
Jo dic,
mira senyora,
jo no sóc dentista.
Això, si no pot menjar,
d'anar al dentista,
que es carregla la boca.
Em digui què li va dir això.
Ha de veure, eh?
Hi ha hagut un silenci aquí.
Sí.
Perquè, escolta'm,
si diu que no ho podia menjar,
el menjar és cos de la boca, no?
Sí.
Jo ho podia arreglar,
jo no sóc dentista.
Ah.
Però com que vaig veure per on anava
i coneixia qui era,
i es va quedar mirant-me i se'm va anar.
Jo no vaig fer cap cosa mal feta, no?
No, no, home,
si li va dir que, clar,
si tenia un problema de boca
havia d'anar al dentista,
que es va quedar quadre,
segurament,
que devia ser.
Per això et dic,
sense enfadar-te, eh?
No, no.
Hi ha maneres.
Jo al contrari.
I l'altre dia trobo el carrer Apodaca,
i dic, escolti'm,
que pot deixar 20 euros
perquè els necessito d'això.
20 euros?
Sí.
Dic, escolta'm,
i quan me'ls tornaràs?
Dic, home,
dic, no,
si tu em dius quan me'ls tornaràs,
te'ls deixo,
oh, és que, bueno,
per això bé, per això bé.
M'entens?
A mi, però,
li va demanar 20 euros?
Sí, sí, amb tota la cara.
Però cajeta, no?
Ja et dic,
per això et dic que hi ha moments que...
Vale.
Ara entenc el que es troba
i que després dius, clar,
és que cuidado amb la solidaritat, no?
I el millor que després
són d'aquestos
que van tot el dia
fent el mangante i el guante
i a l'hora del menjar
i dormir
van a ser uns 5 puestos
que són solidaris
i els ajuden.
Aquest és el problema.
No m'hi fico, avi.
No m'hi fico perquè...
M'entens com el dir?
Això és el que et sap greu.
Que veus,
per ser les necessitades,
que els veus a casa,
necessitats però no...
I que potser no volen donar aquest pas, no?
De poder demanar ajuda i tant.
M'entens com el dir?
Jo el dic per experiència,
perquè a l'escala hi ha un cas.
Vull dir,
no parlo per parlar.
No, no, no.
Parla perquè ho sap.
Vull dir per experiència
de casos que conec.
Entès?
Clar.
Hi ha una persona,
una senyora,
que no volgui anar a treballar en un lloc
perquè resultava que si no anava a treballar
cobrava més de l'home als fills
que no pas anar a treballar ella.
que ja ho parlo
perquè em refereixo a fets,
que no parlo per parlar.
No, no, no.
He fet un rotllo,
el que tu vulguis,
però vull dir que...
Però vull dir que
ens trobem
en aquest cas de la solidaritat.
A veure,
que és molt maca, eh?
Que no la perdem mai, eh?
Que no la perdem mai.
Per això demano que em perdonin,
ara l'ha parlat tu i jo,
perquè mira,
com que vius i coneixes
i et pregunten
i a vegades em van,
escolta,
tu què et sembla que sigui?
Clar,
avi, avi.
I clar,
l'avi és avi per segons què
i per parlar el que sigui.
Però quan veus segons quines coses,
és a dir, avi...
Et te s'encanten molt, no?
Et te s'encanten molt.
com ha sigut, mira,
em parlar entre tu i jo.
No, i a més,
és el que deia moltes vegades
amb l'avi Ramon,
que podem començar sortint,
per dir alguna cosa,
de la Rambla,
podem arribar cap al Serrallo
donant un tomet pel port,
podem anar cap a Sant Pere i Sant Pau,
cap a Bona Vista,
cap a Camp Clar,
i ara de tornada,
clar, l'ha vingut a Roma,
d'aquí no ens hem mogut, eh?
Però això,
quan fem aquest camí,
quan fem el que dius tu,
trobem casos.
I coses que ens passen, no?
I el cas que trobem,
l'expliquem.
Doncs sí, doncs sí.
M'entens?
Jo demano perdó
si el parlar d'aquesta manera
molesto amb algú
o ofenc,
el que sigui.
Però que pensin
que la vida
ensenya
i jo ho dic
sense cap mal sentit, eh?
O sigui,
que ho dic
perquè ho vius
i ho veus
i pateixes,
pateixes
per aquesta societat
que estem creant
o que estan creant.
Ara m'ha agradat més.
Que estan creant.
Estan abusant,
a vegades,
de les circumstàncies
i a rebre
sempre som...
I de la confiança
de la gent.
I a rebre
sempre som quasi
al mateix nivell.
Doncs sí, doncs sí.
Avui tornem la setmana vinent?
Bueno.
Sí?
Home, si volen...
Digui, digui,
que estem acabant de fer una frase
detallat.
Ho sento, ho sento.
Si no ens diuen
que no ens volen escoltar, eh?
No, i més...
I si volen dir alguna cosa,
ja saps que jo deixo el telèfon.
I més a més,
és que també fora interessant
que vingués algú aquí,
amb algun crio,
allò que reciti algo,
que digui...
Doncs mira,
ho deixem obert.
Ho deixem obert.
Que no tinguin d'això,
que ja veuen que som sincers,
que no és una cosa
que t'obliguen a parlar.
Perquè jo sempre ho he dit,
jo vindré a la ràdio
i ser avi,
mentre sense molestar.
I si cal que ho pugueu justificar,
perquè això sí,
quan digui alguna cosa o altra,
si algú vol que això,
que vingui,
jo li justificaré
el què i el com del que dic.
Si algú us molesta,
és perquè li pica.
Ja, arregla, mare.
I llavors que arregli, no?
Avi, és la setmana vinent.
Molt bé.
Com té l'autobús, eh?
Adéu.
Gràcies.
Ja parlarem de l'autobús, ja.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
.
Gràcies.