Fins demà!
Sí, sí, el sol i l'aire i el buen tiempo relaja, és una de las cosas que tenemos que aprovechar realmente.
Però ara t'ho preguntaré, fins a quin punt això és bo per la salut? Perquè n'hi ha que dir un que sí, que el clima, l'entorn, les zones verdes, tot això és bo.
Suposo que el Javier Romeu d'Insect Consultors està d'acord, no? Amb això, Javier?
Bon dia, bon dia a tots. Avui és un dia per fer el vermut, ho tinc clar jo.
Mira, ara en traurà el fiu vermut, segur que sí, no? Com ho porteu?
Bé, molt bé, molt bé, molt bé. Les coses estan funcionant molt bé, aquest cap de setmana tornem a tindre una altra festa, el dissabte, a la Bar Sentits,
i estem ja preparant la macrofesta, que aquesta sí que també t'ho puc donar ja a la primícia, que és l'11 de maig.
El dia 11 de maig fareu un macrovermut, no?
La macrofesta vermutaire.
On serà això?
A la plaça La Font.
Doncs ja ho sabeu, un macrovermut, en fi, que serà tan gran com la plaça, si pot ser.
Tan gran com la plaça i convidem a tota Tarragona i a tota la província a vindre a fer el vermut.
Digue'm el dia, torna'm el dia?
11 de maig.
11 de maig.
12 de migdia.
Ja anirem parlant.
Rafa Lovia segurament deu ser el nom d'aquest que fa el vermut.
Rafa, molt bon dia, l'empresari de Rafa Lovia, bon dia.
M'agrada, m'agrada molt fer el vermut, és molt tarragonisme i, a veure, jo crec que cal celebrar i felicitar els companys que en aquests moments tenin aquests punts positius i facin coses per Tarragona i per animar l'ànim dels tarragonins.
Ara parlàvem, Rafa, d'aquest clima que tenim, el clima mediterrani, d'aquesta llum que ens acompanya, un dia com el d'avui que ve d'algú a sortir fora, a passejar i dèiem fins a quin punt això és beneficiós per la salut, perquè avui se'n parla.
Avui, de fet, hi ha unes jornades que es fan aquí a la Ramba Nova, unes activitats per tal de fomentar la salut, i el punt de partida és aquest, és a dir, encara la salut des del punt de vista positiu,
amb el ben entès que això, que l'entorn, el clima, els paisatges, no sé, anar per exemple per la patxa llarga de punta a punta, i caminar, tot això és beneficiós, de forma preventiva per la salut.
I esteu d'acord amb això?
Sí, sí, realment, tot el que és, jo crec que és canviar un poc aquests hàbits que tenim tots, estar tot el dia, no metges davant l'ordinador o en sitos com ho he cerrado,
és el fet de poder donar una visió a tus os, una sensació de, digamos, de lejanía i un entorn com és el mar o el sol, és molt positiu.
Lo que és que també, el que hi ha de considerar és que la primavera, a vegades, a nivell de estado anímico, no suele ser una de les etapes més positius.
Generalment, en les etapes, digamos, de depresió o persones que tenen ja alguna patologia un poc més severa,
ves que, quan arriba la primavera, com diu el refrán, la sangre altera i hi ha, a vegades, una certa inestabilitat.
A nivell general, jo penso que sí, que és molt bé poder salir i tomar l'aire, el que tu comentabas, el caminar, el poder, digamos, relaxarte.
Però, bueno, també hi ha d'altres persones que li poden afectar si hi ha una patologia d'una forma negativa.
Se sap per què passa això, no?, a la primavera, perquè hi ha aquests canvis emocionals.
Hi ha estos canvis emocionals.
Jo me acuerdo que, hablando sobre todo con el equipo del Dr. Pichén, con el que trabajo mucho,
que es el equipo psiquiatras de Bellavista de Lérida, siempre, muchas veces, cuando comentamos los pacientes,
siempre decimos, ostras, llega la primavera, es normal, a veces hay un mayor número de ingresos o un mayor número de recaídas,
pero no se sabe exactamente, realmente, cuál es la, si es que hay alguna cosa, a ver, concreta, ¿no?,
pero sí se sabe que, sobre todo en primavera y otoño, quizás otoño o tanto, primavera sí que suele afectar mucho más a nivel anímico.
Pero hablamos también de patologías fuertes.
Eso tampoco quiere decir que a todo el mundo que tenga una patología quiere decir que o a nosotros mismos que porque llegue la primavera nos tengamos que sentir mal, ni mucho menos, nunca generalizar.
No, pero sí que ja sembla ser un canvi d'energies, tot el tema dels cicles dels animals, el polen a les plantes i a les flors,
pues això m'imagino que deu tindre algo a veure amb això, però bueno, també per molta gent, pues el sol,
jo tinc el plaer de poder comunicar-me amb un grup de companys estrangers, d'un màster que vam fer,
i la meva foto sempre l'esperen, o sigui, a Itàlia, a Alemanya, jo al matí arribo al balcó i quan ve que un dia com el d'avui envio la foto
i tothom es posa a plorar o t'envia el WhatsApp això que està tan de moda ara, pues és una alegria.
I potser a vegades nosaltres que estem a casa nostra no ens apreciem les virtuts i els valors positius que té la nostra ciutat.
Sí, el fet que a Tarragona tinguem la sort de tindre un clima que és bastant tropical,
vull dir, perquè quasi tot l'any, a èpoques molt puntuals fa fred,
podem gaudir d'un sol i d'unes terrasses que tenim i d'un ambient molt càlid, no?
Tenim el mar, tenim la muntanya molt a prop i també estic molt d'acord amb el que diuen els meus companys,
vull dir, a Tarragona hem d'aprofitar ara mateix el que gaudim d'aquest temps
per una mica canviar aquesta perspectiva, canviar aquest xip una mica que tenim instal·lat
i escolta'm, mirem més enllà, tu, que més enllà també el sort sol per a tothom.
Passejar, com deies, per la platja és gratis, passejar pels nostres moviments és gratis,
doncs tu no diguem culpa de la crisi.
Luego si vas con una buena compañía y vas haciendo un poco el comentario fuera de lo que es la dinámica diaria del padre,
los recortes, bueno, y de todo lo que, todas las noticias, yo pienso que también relaja mucho, sí.
De tota manera, no sé si coincidiem, però no anem massa ràpids, no hauríem de parar de tant en tant.
Sí, sí, segur, segur que sí, segur que sí.
El tema és que la dinàmica que portem jo crec que és complicat, fer aquest tall, aquest kit-kat que hauríem de poder fer,
és molt complicat amb el dia a dia.
Vaja, almenys, jo com tinc un negoci, diguéssim, des del punt de vista d'empresari, és complicadíssim,
perquè el dia a dia te bombardeja moltíssims inputs i poder dir, eh, fem un peron,
i ens rebobinem i mirem les coses d'un altre punt de vista, a vegades és complicat.
Bueno, quizás seria un poquito buscar ese ralentí a nivel personal, como tú comentas muy bien,
a ver, o nos sumamos al ritmo que nos marca nuestra dinámica,
o realmente nos desadaptaríamos de ella, pero quizás luego a nivel personal es lo que quizás nos cuesta, ¿no?
Llegar a casa, cerrar la puerta y decir, bueno, me olvido un poco de todo, cosa que es muy difícil,
y según como haya llegado el día más, pero quizás buscar esos momentos personales, ¿no?
Quizás sería un poco la clave de intentar adaptarnos bien a ese ritmo, como tú dices, rápido,
pero que no nos creara un estrés, el estrés patológico, digamos, el estrés malo.
Sí, és el que deia, em sembla que és el par dels budistas que deia això,
que els occidentals sempre busquem el futur, i quan estem al futur ens anirem del passat,
o sigui, que hem de viure el present perquè és el que ens porta al dia a dia,
i aquesta seguretat amb tot, quan tu aneu les notícies, quan hi ha alguna desgràcia,
es busquen de seguida culpables amb coses que a vegades són imponderables,
que et dona, i no pots estar tot el dia pensant i justificant coses que passen,
i nosaltres sembla ser que a tot li busquem preguntes i respostes,
i volem que aquesta seguretat, aquest malestar, aquest consumisme,
que jo soc el primer que m'ha d'haver-hi i m'agrada,
ens crea uns lligams que ens crea aquesta preocupació de no sàpiguer disfrutar-ho i viure-ho.
Sí, jo crec que l'espor és una d'aquestes vàlvules d'escape que tots tenim,
vull dir, buscar una petita estona, una hora al dia,
des d'anar a caminar a la platja, o si t'agrada nedar, anar a nedar,
vull dir, pots intentar gaudir o filtrar tota aquesta energia una mica més conflictiva
que tens durant el dia, degut a la feina que fas,
i canalitzar-la amb l'esport.
De totes maneres, aquí deixa que faci un incís,
perquè al final és una mica la transferència, tu ho has dit,
és una vàlvula preciosa, però que tothom la inclou en el mateix.
La mitja marató de terroga, tothom, ostres, tinc ganes de fer esport,
i al final vols anar a fer marca, és el mateix que la feina.
I al final els nostres metges, els nostres fisioterapeutes,
es gaudeixen d'això perquè al cap d'un mes i mig,
un té una lesió o un altre té.
Està estancat per tot arreu.
Exacte, l'esport és la millor vàlula d'escapament,
jo ho faig constantment, però sempre veus aquest,
és que he fet un minut més, i què?
Què passa, no?
Sembla que el nostre orgull per haver fet un minut més,
que seràs dels 525, passaràs als 600,
bueno, doncs t'hi vagi la vida.
Clar, si l'esport ho prens com una competitivitat,
perquè has de competir, com competeixis amb el dia a dia,
amb la teva feina, no et serveix de res,
només val que no ho facis, perquè buscar la competitivitat amb tot,
jo crec que tampoc no és necessari.
Són competitius, no, Enriqueta?
Sí, además eso crea, lo que vos os comentabais,
crea mucho estrés, entonces convertimos en el pez que se muerde la cola,
o sea, hago deporte, pero a la vez me crea una tensió,
con lo cual no te relaja.
Entonces quizás sería hacer deporte o sencillamente irte a caminar
o estar un rato leyendo en casa tranquilamente,
pero intentándote desconectar.
Es lo que tú comentabas, quizás tendríamos que vivir el hoy,
aceptar el ayer, ahora prepararnos para el mañana.
Yo pienso que eso sería lo que a todos nos cuesta muchísimo,
porque estás en una dinámica en que el mañana ya te está haciendo que el hoy sea más rápido.
Está llamando la puerta.
Sí.
I el que d'allà d'Oliver, fer la marca i després que la foto surti al Facebook,
no, aquest és un altre, que també estem una mica lligats per la tecnologia,
és un avantatge però també ens lliguen, en certa forma, no,
o ens condiciona el dia a dia, no, o ens dona més feina a la que ja tenim, no.
És evident.
O sigui, jo crec que és un input en el que estem entrant,
en el del, a la docenar, sé que diuen en castellà, no,
o sigui que tots fem el mateix, no marquem la diferència,
sembla que si he fet això i ho publico,
doncs sóc, me sento millor perquè haig de ser reconegut
pels seus, pels meus conciutadans, amics o coneguts,
però això és una norma que deia Mas,
l'Homadu era un psicòleg que em parlava de les nasalitats
i la necessitat de ser reconegut a nivell social
és una necessitat que té l'ésser humà,
però és que, bueno, d'allí a creure-s'ho massa,
doncs m'imagino que hi ha el nivell.
Després, quan surts a tot arreu, no voldria sortir,
perquè, clar, hi ha algú que ha fet millor marca que tu
i llavors et deixa en ridícul.
Home, hi ha una fotografia que tots tenim al cap
és quan estan tots al voltant d'una taula
o estan a l'hora de dinar
i tu veus com, en lloc d'haver una tertúlia
entre les persones que estan a l'hora de dinar,
que és el més típic, tothom té els mòbils en una taula
i està enviant WhatsApp, s'està enviant no sé què,
vull dir, quan això abans no passava, vull dir,
tenim una dependència d'aquesta eina,
jo ja no parlo tant d'aquestes socials,
sinó que vaig a més al WhatsApp o a Line,
que és l'altra eina aquesta,
que tothom està a totes hores, vull dir,
des que arriba a casa teva
durant el teu horari d'oficina,
a l'hora de dinar,
que això abans, vull dir,
jo crec que això fa cinc anys,
ningú s'ho podia imaginar, vull dir,
quan anaves a dinar,
quan anaves a fer un vermut,
quan anaves a fer una copa,
era per parlar, per establir una tertúlia,
per veure amb algú
que no veies durant tota la setmana.
Això s'està perdent també, d'alguna manera,
perquè la tecnologia t'estava abordant
i sembla que si tu no respons,
és com que no estàs dintre, no?, de l'olla.
Clar, s'està perdent un poc la comunicació
del yo-tú, ¿no?, com tu comentabas,
el sentarte en una mesa,
o tomando un vermut, o tomando algo,
y el poder estar hablando con alguien,
y tú escuchar,
se ha perdido mucho la capacidad de escucha.
Más a veces, como tú comentas,
a lo mejor estás tomando algo,
y alguien tiene el móvil,
estás hablando,
y de repente te das cuenta
que es que no te contesta,
porque está contestando el WhatsApp,
o de alguna manera.
Entonces, yo pienso que se ha perdido
un poco eso, ¿no?,
el dialogar,
el dialogar y el escuchar,
la capacidad de escuchar,
que no es fácil,
pero es muy importante.
A mí el millor que me da
totes aquestes eines
és la capacitat de l'enfrontar-se,
de l'enfrontament en plan positiu,
no l'enfrontament en quant a violència,
sinó al final un s'amaga al darrere
d'un estri per donar la seva opinió
i a nivell públic no expressar
els seus sentiments.
I aquesta cosa, en un futur,
pot ser una cosa que es divini
una mancança en els nostres esters romans,
perquè el bonic és intentar,
i això era una eina
que els nostres grecs,
els nostres romans,
s'enfrontant als famosos senats
els uns als altres
per intentar donar,
entendre quina és l'opinió de cadascú.
I aquí aquesta eina
s'està transformant
en potser,
jo no m'atreveixo públicament a dir-ho
o a expressar-me,
però a través d'una eina,
encara que tingui el meu cognom,
doncs dic el que em doni la gana
i aquí hi ha...
I això potser ens estableix
després unes barreres
que són difícils després de tallar,
perquè a nivell humà
són mancances
que aniran produint-se.
El senyor Ponset
diu que potser entrem en una altra dimensió
que els nostres valors,
tal com han sigut educats,
potser no ho podem veure
ni ho podem comprendre
i els nostres joves
potser és la seva facilitat
de transmettre
els seus sentiments.
Això ho veurem en un futur.
Sí, sí, jo crec que...
A veure, el problema d'això
és com deies tu, Rafa,
és que si tu agafes
i t'amagues
al darrere de la tecnologia
i no te poses pel davant de la tecnologia,
la tecnologia està a part damunt teu
i quan la tecnologia està a part damunt teu
tu ja no...
Només que ets tu l'eina de la tecnologia
i no al revés, no?
Jo crec que aquí el problema
de base és aquest,
que tu tens que utilitzar
la tecnologia com a eina,
no que la tecnologia
t'utilitja tu com l'eina.
Bueno, jo penso que ahí
també el que s'estan perdint
són les habilidades
de afrontament, no?
Realmente, entonces,
sí que realmente
en alguns casos,
por ejemplo,
a nivell de terapia,
el hecho, por ejemplo,
bueno, ahora saben
hacer psicoterapia
por ordenador,
bueno, por internet, no?
Yo, la verdad,
no estoy muy de acuerdo,
entonces pierdes la relación,
a ver, yo tú, no?
Que yo pienso que a nivell de terapia
es como muy importante, no?
Entre el paciente
y el terapeuta,
el psicólogo,
el psiquiatra, el médico, no?
Lo único que sí
que hay algunos pacientes
o hay algunas personas
con un cálter muy bien,
más bien retraído,
introvertido,
que, como tú comentabas,
la tecnología le puede ayudar,
pero nunca sustituir.
Tendría que ser un poco
como el calzador
para poder enfrentarte
con las nuevas situaciones, no?
Entonces, bueno,
esto estaría relacionado
un poquito con
que vamos perdiendo
la comunicación verbal.
Entonces,
al perder la comunicación verbal
tú te vas retrayendo
sobre ti mismo
y lo único que te dedicas
es a escribir,
aparte de la ortografía
que se pierde,
de la nueva forma,
entender los mensajes,
que eso es muy guay, no?
Es efectivo,
es eso.
Es tremendo.
Los acentos,
las casas,
las cusas,
se pierden totalmente.
Es tremendo,
es tremendo.
Has dicho una cosa
muy interesante,
la comunicación,
y la verdad es que
yo no había caído,
pero claro,
la verbal no deja de ser,
me parece que es un 10 o un 15%
de la comunicación
de nuestro cuerpo,
con lo cual,
el resto,
que es el 80%,
que es lo que transmiten
a través de nuestras expresiones
y las expresiones,
nos van perdiendo
y nos hace cada vez
más hieráticos,
no sé si es la palabra
justa en catalán,
y eso, pues,
traspar a nuestra sociedad,
de la que yo me enorgulleixo,
que es la sociedad mediterránea,
que nos agrada el contacte,
ens agrada el veure'ns i tal,
ostres,
els anglosaxons aquí
ens estan fotent,
haguem de contrarrestar-ho.
Bueno,
sort que tenim el Tarragona de Tapes,
que arrenca el 25 d'abril,
ahir ens ho explicava
el president de la càmera,
i mira,
és un bon moment
per compartir,
per fomentar
aquest esperit mediterrani,
a part del supermod,
que també,
però el Tarragona de Tapes,
que arribarà
en una nova edició,
i que va molt bé,
per això,
per conèixer diferents llocs,
per interactuar,
conèixer nova gent,
en fi,
moure una mica
per la ciutat,
fer vida.
És una medicina perfecta,
és una medicina perfecta
per allò que estàvem parlant ara,
perquè allà es crea uns vincles
i unes amistats,
i unes...
d'una manera espontània,
perquè com hi ha el fet
que tu vagis amb un mapa
o un mocador,
o alguna cosa que resalti,
i ja sap que tothom
està fent el mateix,
de seguida entres en aquella etapa
que t'ha agradat,
on has estat,
i què has fet?
Ah, doncs aneu aquí
o aneu allà.
Això es dona.
Jo, afortunadament,
tinc el plaer i algú
de poder participar-hi,
i ho visc en primera persona,
i a part de l'estrès
que ens pugui suposar
aquests 15 dies,
realment és un moment
de vàlvula d'escape,
que nosaltres inclús
notem com la gent
es relaxa
com si anés un diumenge
al matí,
s'espera,
bueno, hi ha excepcions
que confirmen sempre la regla,
però veus
que davant de situacions
d'una mica d'estrès
la gent es relaxa,
s'espera,
ho entén,
i realment és un moment
de gaudi
que és una iniciativa
molt bona d'haver fet.
I també tota la gent,
com a dir,
també tota la gent,
no som en de Tarrona,
i molta gent
que no sap ben bé
quina és aquesta ciutat
o com està estructurada,
l'iniciativa
com Tarrona de Taves
ajuda a viure
la gent de fora,
no només a la nostra ciutat,
veure la ciutat
amb una perspectiva
més interessant,
i amb un preu reduït.
Jo crec que està molt bé
això de fer
gastronomia social
jo crec que és
una molt bona manera
de poder ajudar
en temps de crisi.
Sí, bueno,
són aquest tipus d'activitats
les que a nivell també
emocional,
com comentàvem,
a nivell de relacions
t'ajuden un poc
a sortir de la rutina
i a romper aquesta rapidez
con la que tu comentabas Pep
de que vamos viviendo
son pequeñas válvulas
d'escape
que sí que pueden servir
un poquito
ese kitkat,
ese paréntesis
en la dinámica diaria.
També es veu
el Tarrona de Taves
també es veu
el que vam al telèfon mòbil
fent la foto.
No, home,
tarden segons
en pujar a fer això.
Està pejor que estan
abans al Twitter
que a l'estómac.
Abans d'on ha arribat baix
el nostre espai
ja estan al Twitter
circulant.
Això és el que...
Ara és el que hi ha,
això ja no hi ha manera
de poder tancar-ho.
Però bueno,
jo crec que si se poden
establir els vincles
de fomentar la tertúlia
totes aquestes iniciatives
són idònies.
Hi ha una persona
que té les seves teories
sobre això que parlem avui
de la tècnica
i la socialització
o l'evolució.
Ho dic perquè,
de fet,
a les 11 avui
serem a la seu de l'IPES
de l'Institut de Parc de la Col·ligió
Humana i Obligació Social,
l'Institut Català
de la Parc de la Col·ligió
Humana i Obligació Social.
Allà farem un recorregut
per l'edifici
que es va inaugurar oficialment
la setmana passada,
tot i que ja funciona
des de fa mesos
amb l'Oval Carbonell
i té unes teories
molt clares sobre això.
Creieu,
i us ho pregunto
també vosaltres,
creieu que el coneixement
és qui ens ha de portar
pel bon camí?
El coneixement,
la ciència,
la investigació,
és a dir,
a banda d'això
que hem dit abans,
perquè naturalment
tenim uns potencials
com ara pot ser
el clima,
l'entorn,
la mateixa ciutat
que ens pot,
i amb un potencial
també és capaç per la indústria,
que també en podem parlar,
però és bàsicament
la ciència
o el coneixement
que ens ha de fer evolucionar
i tirar endavant?
Us ho pregunto
des d'un punt de vista
molt ampli.
Has fet una pregunta
molt reflexiva,
per això ens hem creat
una mica un silenci
d'uns minuts i més de segon,
perquè és de responsabilitat,
de resposta
i d'interessant la pregunta,
molt interessant.
Jo em llançaria
dient que crec que sí,
perquè, a veure,
jo fins ara
em baso molt
en l'experiència,
l'experiència,
la memòria,
és la que ens ha d'anar
portant al futur,
perquè veïn
que aquesta història
es repeteix.
També soc conscient
que el nostre cervell
està desenvolupat,
no sé si hi ha un 15%,
o sigui,
queda un 85%
que potser és aquest
el que hem d'anar
escarbant
perquè ens doni
aquests coneixements
i a partir d'aquí
deixo ja els companys.
Sí,
jo també penso
que realment
el coneixement,
la ciència,
ha de ser sempre
el nostre motor,
no el nostre...
A veure,
el nostre deseo
és sempre d'investigar,
de seguir més allà,
no caer en el tòpic
de, bueno,
ja ho sé tot,
ja llevo,
a nivell professional,
ja llevo tantos anys
ejerciendo,
ja ho sé tot,
no,
jo penso sempre que,
o por lo menos
jo lo vivo como profesional
és sempre el deseo
de seguir aprendiendo
y de irte sumando
a todos esos avances
que hay a todos los niveles.
Yo creo que es básico,
es muy importante
desde el punto de vista
personal,
profesional,
a todos los niveles.
Sería mi opinión.
Hombre,
jo crec que el potencial
que tenim és el coneixement.
Tots hem vist
que el nostre model
de societat actual
no funciona,
vull dir,
el que hem intentat
tirar endavant
rere any,
rere any,
no funciona.
Vull dir,
realment la crisi
que està instaurada
ara mateix és global
i l'únic que ens pot
d'aquesta crisi
és que hi hagi
una part de coneixement
que ara mateix,
per desgràcia,
bueno,
passeu-vos les notícies,
tot se'n va fora,
vull dir,
l'aposta a nivell general
o política,
no parlo de local,
sinó parlo a nivell nacional,
es veu que no és apostar
pel coneixement,
és apostar
per coses
que encara ben bé
no saben quines són,
no tenen clar
ni el model
tampoc
que anirà endavant
a nivell societari,
amb la qual,
si no tenim
un coneixement,
aquest coneixement
no el podem agafar
i fer que es quedi aquí
i se'n va fora,
se'n va a Alemanya,
se'n va a Anglaterra,
aquest coneixement
que nosaltres tenim
aportarà
noves solucions
o nous models
a altres països
en lloc de quedar-se aquí,
amb la qual,
si el model
que tenim
és la de treure fora
el coneixement,
bueno,
anem malament.
És clar que
el que ens mou
és a dir,
el que no ens deixa moure
és la por
i a l'antírit
a la por és el coneixement,
si jo sé,
no tinc por,
és una reacció,
acció-reacció
i jo m'imagino
que davant la por
que és el que ens fa
perquè tu has de tirar
a la piscina
si no sé nedar
no em tiro,
si no sé conduir
no agafo,
doncs imagino
que l'eina més senzilla
i pràctica
és el coneixement,
el problema és que
senzilla i pràctica
és molt fàcil de dir
i molt difícil
d'interpretar,
afortunadament
i ho veig
amb els avanços
en medicina,
o sigui,
d'un any per l'altre
hi ha uns salts
jo crec que exponencials,
o sigui,
no és que doblen
sinó que quadripliquen
perquè el coneixement
també això ens fa
que a nivell étic emocional
ens suposi uns grans canvis
i jo crec que
el que ens fa
aquesta societat
una mica globalitzada
és això,
tindre por,
perquè ens tenen
una mica tots
i no ens deixen
tindre coneixement,
ara,
afortunadament,
estem una societat
que investiga
i tindre un centre
aquí a Tarragona
ens dona una idea
que ho tenim
a aquest costat
per poder
assegurir-ho.
Un centre de referència
internacional,
i que el tenim aquí
a la ciutat,
Enriqueta.
No,
jo estava pensant
el que comentava
el compañero,
el miedo es algo normal
en el ser humano,
del miedo a la fóbia
hay un gran paso,
entonces ese miedo
yo pienso que tiene que ser
un poco,
es como la fiebre,
que nos destabiliza un poco
pero si lo afrontas
con el deseo de conocimiento,
con el deseo,
digamos,
de superación,
puedes enfrentarte
un poco a esas situaciones,
lo que pasa que también
a veces tendemos
un poco a la comodidad,
entonces sería el miedo
no como algo malo
sino como algo propio
del ser humano
para afrontar situaciones,
pero rompo la comodidad.
No deja de ser
un reto,
¿no?,
el miedo,
un reto más
que te pone la vida,
decir,
oye,
¿yo puedo saltar
esta valla
o prefiero
sortearla?
Claro,
entonces ahí estaría
un poquito también
a ver cómo reacciona
cada persona,
hay personas que,
a ver,
ese miedo le invade
y realmente no la puede saltar,
hay otros que dicen,
escucha,
yo aquí estoy muy a gustito,
me acomodo,
y luego está un poco
el miedo que llamaríamos
normal,
como el estrés normal,
de bueno,
lo tengo,
lo asumo,
pero hay una motivación en mí
que me gustaría
afrontar esa situación
y esto es lo que realmente
nos mueve a seguir adelante.
L'altre día
vaig pescar una frase
que no recuerdo exactamente
de qué era,
pero se me va quedar grabada
y supongo que la Enriqueta
la tenía muy presente,
que es de,
no sé si la dius a los clientes,
pero era una frase
que deia que no diguis
mai no puc
ni en broma
porque el teu subconscient
no tiene sentido de humor
y tú recordarás constantemente.
Sí,
bueno,
la mente siempre va,
a ver,
nuestra mente nunca
es nuestra aliada,
ella sí,
yo un poco la llamo,
a nivel profesional
la llamo un poco
la mosca cojonera,
aunque suene un poco mal,
y mis pacientes se ríen,
pero digo,
es verdad,
va a tocar un poco
un poco la crearte
siempre esa barrera,
¿no?,
realmente,
pero sí que tiene que haber,
el no siempre
tiene que ser una,
bueno,
algo que nunca
nos tenemos que poner delante,
es decir,
me cuesta,
puede ser,
puede ser difícil,
pero por lo menos
lo voy a intentar,
que puedo bien que no,
por lo menos
tengo la satisfacción
de haber intentado
esa situación,
sí,
pero nuestros subconscientes
es muy...
Es un concepto educatiu
que realment
hem de cambiar molt
perquè ja ens acostumem
des de petit
quan s'han bebès
de dir no,
això no,
això no,
hi ha un estudi
ara amb Nobel Cup,
estava pensant ara
que s'estava de moda
perquè ahir va haver
el campionat universitari
i hi havia un entrenador,
i ja hi existeix,
un entrenador
que és el que més títols
ha guanyat
en diferents universitats,
entre ells
el famós Michael Jackson
va passar,
ai,
Michael Jordan
va passar per les seves mans
i vam fer un estudi
perquè independentment
de la generació
de jugadors
amb més talent o menys
que passessin
per les seves mans
sempre estava
o a les finals
o a prop de les finals
sempre estava allà,
sempre estava amb l'elit
i vam fer un estudi
del per què
i un, entre altres,
però el més important
és que mai deia no a res,
o sigui,
quan una gesticulació
o alguna cosa
no ho feien bé
en contra de dir no,
el que ells feia
era dir com havien de fer-ho bé,
una cosa tan senzilla
però que és tan difícil de fer
que jo intento aplicar
i no me n'en surto
perquè cada quatre comentaris
un surt el no,
només aquest tipus d'expressió
fa que la gent
evolucioni en positiu
i no tingui el recordament
de la frase que heu dit,
o sigui, imagina que això
sí, està demostrat i tot.
Per a vegades que no sé
com ho tenim tan interioritzat,
ja ho deia Rousseau,
deia que naixem bons
però la societat ens fa dolents,
jo no sé si és culpa
de la societat
que no, no, no ho sé,
però que hi ha demostracions
que si tu vas en positiu
i així hem començat
la tertúlia
i comences amb el sí
o intentes dir les coses
en positiu
o no és de negatiu
doncs sembla que això
agafi altres trets, no?
Sí, bueno, està a nivell,
sobretot,
els problemes de conducta
funcionen molt bé,
això és una tècnica
molt important,
sobretot de cara
a persones que tenen,
o els xavals, no?
Sobretot,
el no has fet
perquè no,
perquè jo vull, no?
És a dir, bueno,
què et sembla si
és reconducir-li la situació?
Fomentes l'autoestima
i, a part,
el bé és que fomentes
un poc el reconducir
la situació.
Quan tu li haces un no
o una actitud
molt autoritària
a davant,
generalmente siempre
tienes a reforzar
negativamente
esa conducta,
se aumentará más
la parte negativa.
Qui influencia,
avui dia,
en la conducta
precisament del teixit social
quan, per exemple,
hi ha moltes institucions
que estan en hores baixes
o en hores baixes
o en crisi, eh?
No sé,
parlo, per exemple,
doncs, no sé,
de moltes que
tradicionalment,
gemònicament,
eren molt presents
en el dia a dia
d'això,
d'establir, doncs,
els mecanismes
del dia a dia
per tal d'incidir
en la conducta
i que ara estan
en hores baixes.
Qui determina?
per alimentar
la nostra conducta
o la nostra...
Però parlem de...
Bueno, jo crec que
si ho situem
a l'època escolar,
evidentment,
és el col·legi.
Deixa parlar de l'escola, eh?
El primer lloc
amb el que hem de...
Perquè és el lloc
on els nens
es passen més hores al dia.
Els pares, jo crec que
també fem.
Jo crec que la nostra...
Deixem voluntat
com a pares
ha de ser això,
ajudar
a la labor
que s'estableix a l'escola,
però per mi
la principal
eina d'educació,
tant ètica com moral
és la que es fa al col·legi
per part dels professors,
que realment
jo crec que fan una labor
que no se'ls té...
Bueno,
per mi haurien d'estar
millor reconeguts
perquè jo a vegades
tinc un nen petit
i Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do.
Vull dir,
els nens
des de molt petitets,
com explicàvem abans,
ell, jo,
la primera persona,
jo, no, quiero,
no, no,
ell, jo,
és el que tenen
instal·lat al servei,
no sé de quina manera
ni per què passa això,
i a l'escola
el que fan és reconduir-ho
i alinear una miqueta
aquesta conducta
tan de unipersonal
en dir,
no, escolta'm,
s'ha de compartir,
s'ha de treballar en conjunt,
s'ha de...
Una mica aquesta voluntat
de continuar fent coses,
però sempre sumant,
no posant-te tu
com a primera persona.
No sé què...
Bueno,
jo penso que realment
la labor educativa bàsica
és la dels pares,
d'acord?
Llavors,
però ja des del mateix moment
que naces,
o abans de nacer,
realment,
el que tu comentaves
del no,
hi ha unes etapes
del desenvolupament infantil
donde el niño,
sobre todo de dos a cuatro años,
es como aquel que es el pequeño tirano,
¿no?
Ahora impongo yo,
ya empiezo a andar,
domino el lenguaje,
domino el control de esfínter,
entonces me siento persona
y quiero manipular el entorno.
Yo pienso que,
pero de todas maneras,
los padres somos,
creo yo,
la base principal
de cara a los niños.
Luego viene un poco
el entorno escolar,
como tu comentaves,
yo estoy completamente de acuerdo,
pero muchas veces,
como tu comentas,
hay muchos profesores
que hacen una buena labor,
pero si luego los padres,
por lo que sea,
no hay unas pautas,
no hay un control,
no hay un trabajo en equipo,
difícilmente esa criatura
podrá tener una conducta correcta,
¿no?
Pero yo pienso que la base
está en nosotros,
sin querer algunos
se han delegado un poco
a la educación
en los centros escolares,
yo pienso que todos
tenemos que ser una pinya,
pero la base,
para mí,
es la familia.
Y en conjunto.
Es fundamental,
yo creo que el 70%
es la familia
y el 30% es el entorno,
porque inputs negativos
y de todo tipo
nos arriben constantemente
y si lo dejamos
a la redria
de los inputs,
difícilmente reconduirem
a esta conducta.
Yo lo que sí que voldría
es llençar una llança
a la gent
que depenem tant
de tindre el premio
a nivell econòmic,
no?
És que haurien de ser
millors reconeguts,
tots haurien de ser
millors reconeguts,
però jo crec que,
per exemple,
el tema de l'ensenyament,
l'ensenyament,
crec que com és molt,
la gent ho fa
perquè ho sent,
només el fet
de veure els resultats
amb els danos,
jo crec que per ells
és un estímul
lo suficientment important
i interessant
per partir endavant.
No és un estímul,
evidentment,
estem en època de retallades
i quan tu estàs acostumat a X,
que et retallin
un 20%,
tothom estaria molt emprenyat,
no?
Però només el fet
de veure els resultats,
o sigui,
jo crec que el deixar
molt més greu
o el disgusta més
o el deixa més negatiu
un professor,
quan ell aplica unes tècniques
i veu que el nano
se'n surt
i que després veu
que la família
ni li fa cas
ni llavors
se sent frustrat
que no pas
el fet
que tingui una retallada
o no
i aquí sí que
és el valor
que jo li dono
als professors,
intentar ajudar-los
en aquest sentit
aplicant lo nostre.
Nosaltres,
com has dit abans tu,
Enriqueta,
ens hem tornat
tan còmodes
que davant
d'una palataleta
del nen
perquè a l'època
aquesta està tot el dia
jo, jo, jo,
acabes donant-li
i s'acabó
i aquí és on
hem de començar
a posar
a tirar l'agulla
i la disciplina.
Sí,
se ha caído mucho
en la excesiva tolerancia
entonces claro,
cuando luego llega
el momento
de la etapa
preadolescente
o adolescente
que quieres imponer
las normas
te dicen que
que ahora no toca,
¿no?
Las normas serían
desde que nacen
prácticamente.
Jo a casa tinc una paret
que li diuen
la paret de pensar
que el meu
passa més d'una estona
per reflexionar
para que reflexiones
sobre lo mal
que lo he hecho.
Es la técnica
de tiempo fuera,
y esa paret de pensar,
bueno,
él y la paret
son súper amigos.
Ahora últimamente
no la visita mucho.
Bueno,
entonces es bueno.
Eso quiere decir
que estamos mejorando.
Y os hi poseu
vosotros también.
Algún día,
no lo saps,
yo tengo dos mascotas
y algún día
que alguna mascota
fa alguna cosa malament
él la agafa
y la vola
portar cap a la paret
de pensar.
Y la mascota
es más complicada ya
porque no lo tiene
tan claro
que tenga ganas
de reflexionar
y pensar
que va a hacer malament.
Lo que también
nos podemos encontrar
es que algún día
el niño te diga
ahora vas tú
a la paret
y tendremos que ir
porque no,
algún día me ha tocado
también pasar por ahí.
Y es que se me recordan
de todo,
escribiste una memoria
prodigiosa
y tú recordan
en ese mes
l'an de mar.
Si he citado algo...
Si un día le dices
que no a algo
y al día siguiente
dices que sí
o al revés
y dices que...
Bueno,
castigar no le hace por,
¿no?
¿No?
Castigar no le hace por,
¿no?
No,
lo que pasa es que el castigo,
a ver,
no como quizás
lo entendemos así
en plano negativo,
si me pienso
lo que tú comentabas
es reconducir,
y siempre buscar
la parte positiva
y el hecho de
¿a ti qué te parece?
O ese comportamiento
tú crees que es bueno
para ti,
tú mismo, ¿no?
A veces el devolverle
al propio niño
según la edad,
claro,
el hecho de poder
que él reflexione
es muy positivo.
Avui aquesta tardulia
la guardaremos,
que ha sigut muy positiva.
Gracias por acompañarnos,
Enriqueta López,
Rafa, Olivier,
Xavier Romeu.
Gracias y hasta la próxima.
Gracias.
Gracias.