Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé, la malaltia de Parkinson l'hauríem de definir com una malaltia neurodegenerativa.
Això vol dir que a un moment de l'edat adulta al pacient se li comença a acumular una proteïna determinada en una part del cervell, en unes neurones concretes,
i aquesta proteïna, aquest acúmul és tòxic i fa que les neurones no puguin fer la seva feina i es vagin morint.
En concret, amb el Parkinson, aquesta proteïna té un nom estrany, que és l'alfa-sinucleïna,
que es deposita en una regió que és la substància negra, on hi ha unes neurones que s'encarreguen de controlar els moviments automàtics.
Per aquest motiu, aquestes neurones no poden produir la seva substància habitual, que és la dopamina, i es van morint,
i això produeix els símptomes de Parkinson, que són el tremolor, la rigidesa i la pobresa de moviments.
Després aprofundirem també sobre aquests símptomes, però es coneix la causa que provoca aquesta afectació?
Ja hem dit que aquestes malalties es produeixen totes per dipòsit d'alguna proteïna normal, on no toca.
Llavors aquest dipòsit de proteïna es produeix per una barreja entre factors genètics i factors adquirits.
A nivell genètic no podem dir que la malaltia de Parkinson sigui hereditària, perquè no ho és.
Potser menys d'un 10% dels malalts la malaltia serena de pares a fills,
però sí que tenir un pare o un germà afecta, multiplica per 3 el risc de tenir la malaltia.
A nivell de factors adquirits, no es coneixen quines són les causes que fan que un pacient tingui Parkinson o no,
però s'ha estudiat i s'ha vist que els pleguicides o herbicides sembla que augmenten el risc.
Per tant, una vida rural, en aquest sentit, beure aigua de pou, diuen que potser augmenta el risc de tenir Parkinson.
Però també s'ha vist que, per exemple, els pacients que fumen o que beuen cafè tenen menys Parkinson que els que no fumen.
La qual cosa, no se sap massa bé si el cafè i el tabac protegeixen,
o els pacients que fumen i que beuen cafè tenen una conducta que els protegeix del Parkinson.
Potser no podríem dibuixar un perfil concret, però sí que s'han arribat a filar en aquest sentit,
amb causes que poden augmentar o causes que fins i tot poden protegir, com ara vostè ha explicat.
De veritat que no queda clar.
Jo us sembla que el denominador comú dels factors adquirits sembla que és més la personalitat del pacient.
Hi ha qui diu que hi ha una personalitat que és premòrbida pel Parkinson i té un caràcter estoic, resignat,
probablement més propens a cuidar-se i evitar hàbits tòxics com fumar o com beure el cafè.
Probablement aquesta personalitat afavoreix el risc de tenir Parkinson.
Abans parlava dels símptomes, aquests símptomes que tothom coneix o que almenys tothom n'ha sentit a parlar,
com pugui ser aquest tremolor característic, però com es manifesta?
Quins serien els primers símptomes i després, suposo que en unes estadies més avançades?
Bé, en un tir de Parkinson fins fa pocs anys pensàvem que els símptomes eren símptomes motors de tremolor, rigidesa i pobresa de moviments.
Ara, en els últims anys, s'ha vist que hi ha molts altres símptomes que no tenen per què ser més tardants,
sinó que poden ser inclús més precoços que els motors.
Els motors, produïts per la degeneració de la substància negra que hem dit,
bàsicament són el tremolor, que és un tremolor de repòs, habitualment d'una mà,
és aquella senyora a missa que veiem que li balla una mà d'una manera molt evident.
És un símptoma que és molt espectacular, que potser fa lleig,
però que realment no invalida gent al pacient, perquè és un tremolor de repòs, que no molesta.
El símptoma més important del Parkinson és la pobresa de moviments.
Són pacients que tenen uns moviments lents i molt pobres.
Quan això afecta el braç o la mà, són pacients que els hi costa,
tenen una maldestresa per escriure, per cosir, per botonar-se.
Molts pacients diuen que no poden batre un ou, no poden fer una truita
perquè no poden fer el moviment aquest repetit de batre un ou.
Quan afecta la cara, produeix una poca expressió facial,
aquesta cara de jugador de pòquer clàssica que es coneix.
Quan afecta la boca, per exemple, produeix que els pacients a l'hora de parlar tenen poca veu
i articula malament, per tant no se'ls entén,
o inclús els costa passar la saliva i llavors beveixen una mica algunes vegades.
I per últim, si afecta la cama, fan que facin passos curts.
Són pacients que el típic pas del pacient amb Parkinson
és amb una postura en flexió, amb passets molt curts,
i amb dificultats per aixecar-se de la cadira, per donar la volta al llit.
Aquests són els signes motors.
Però ara...
Sí, anava a preguntar-li si són signes que es manifesten progressivament,
és a dir, que comencen d'una manera menys freqüent i es van agreujant.
És a dir, com el pacient se n'adona o pot pensar que pot tenir Parkinson?
Són símptomes que apareixen de manera molt insidiosa,
com totes les maltesis generatives,
no comencen d'un dia per l'altre, molt poc a poc,
i l'inici pot ser amb tremolor, sense tremolor,
pot començar per la mà, pot començar per la cama...
L'inici és bastant capritxós, i per tant no és predictible,
però sí que l'inici és molt subtil,
amb un curs lentament progressiu i de manera irreversible.
Això pel que fan les manifestacions motores o els símptomes motors.
Però ho deia, que va més enllà.
Sí, en els últims 10-20 anys hem après als neuròlegs
que els pacients amb Parkinson tenen altres símptomes
que fins ara no els relacionaven amb aquesta malaltia.
En concret, és per degeneració d'altres grups neuronals
diferents de la substància negra.
Quan afecta el sistema vegetatiu, per exemple,
trobem que els pacients tenen digestions pesades
o restrengiment, que és un símptoma precoç de la malaltia,
o per exemple incontinència d'orina,
o molts pacients que es queixen de la pròstata
i que tenen una pròstata normal,
que els costa orinar és per culpa del Parkinson,
o una impotència,
o per exemple que els baixa la pressió
quan se posen drets i tenen marejos,
lipotímies.
Aquests a nivell vegetatiu.
Després, afecta molt típicament el son.
El son és una de les àrees cerebrals
que més afecta amb el Parkinson,
i molts pacients que des de fa 10 o 15 anys
els costa dormir,
però moltes vegades tenen un primer símptoma
d'una malaltia de Parkinson que es manifestarà més tard,
o un hipersomni durant el dia,
que quan se senten a la sala d'espera del metge
s'adormen molt fàcil,
o un símptoma molt freqüent
i que últimament estem diagnosticant,
que és el trastorn de conducta associat al son REM.
Això és una cosa molt sorprenent,
que els pacients, quan estan en la fase REM,
que estan somiant,
les persones normals, en teoria,
estan paralitzats i no ens belluguem.
Aquests pacients, per culpa del Parkinson,
quan somien, no estan paralitzats
i viuen els somnis de manera molt vívida
i comencen a cridar, a donar-se cops de peu,
cops de puny,
inclús colpejant el cònjuga que està al llit
i obligant-nos a separar els llits
per culpa d'aquest problema.
Aquest és un símptoma que quasi,
que moltes vegades apareix 10 i 15 anys abans del Parkinson
i que és un símptoma que moltes vegades
acaba evolucionant amb un Parkinson
molts anys després.
Amb un ventall tan ampli de simptomatologies,
entenem que és complicat
realitzar el diagnòstic del Parkinson?
El diagnòstic, a partir dels símptomes motors,
no és complicat.
Per un neuròleg,
quan un pacient veu un tremolor de repòs
o quan obre la porta de la consulta
amb una cara de pòquer,
en pocs moviments,
els diagnostiquem pel carrer.
Els símptomes no motors,
que apareixen 10 i 15 anys abans,
moltes vegades.
Aquest sí que realment el diagnòstic és difícil,
perquè un restreïment busquem moltes causes
i ningú pensa que sigui un Parkinson
o un insomni de la mateixa manera.
Clar, parlàvem abans que és una malaltia degenerativa,
evidentment,
i suposo que l'evolució,
també ho explicava vostè,
variarà en funció de cada pacient,
però hi ha una velocitat de progrés,
hi ha un perfil, en aquest sentit,
o no ho és complicat?
Sí que hi és.
Al principi és una malaltia crònica
i que té una esperança de vida,
habitualment,
per damunt dels 15 anys.
Clarament,
per damunt dels 15 anys,
però és una malaltia crònica,
un curs molt lent.
Llavors hi ha una primera fase,
probablement que potser és un any,
que és el temps que es triga més o menys
a diagnosticar-lo amb certesa.
Després hi ha una fase,
que li diem la lluna de mel,
en què durant dos o tres anys
els pacients amb el tractament
milloren tant que estan pràcticament asimptomàtics
i inclús una miqueta eufòrics,
perquè el tractament dona un cert punt d'eufòria,
per tant,
és una època molt bona,
el pacient està molt agraït
i té una vida inclús millor
que molts anys abans.
Després hi ha una fase d'uns cinc anys
en què, malgrat el tractament,
el pacient va progressant i va empitjorant
i toca fer equilibris amb la medicació
per mantenir una autonomia
i una bona qualitat de vida.
Llavors hi ha una última fase,
que és la fase de malaltia de Parkinson avançada,
que a partir dels deu anys,
que pot durar entre cinc i deu anys més,
en què el pacient una part del dia
ja no és autònom i ja és dependent del cuidador.
És aquí quan començaria a limitar-se
la vida del pacient en aquesta darrera fase?
Bé, limitacions parcials
se'n pot tenir durant els darrers anys,
per tant, amb dificultats per escriure
o per fer alguna activitat en concret,
però una dependència d'un cuidador
amb alguna part del dia,
probablement es considera que potser
després dels deu o quinze anys
alguns pacients ja comencen a tenir dependència.
I no només, imagino,
en aquestes primeres fases sí que suposo
que limitacions motores,
però després en fases més avançades
ja la cosa s'agreugeria, no?,
amb altres tipus de limitacions
i afectant també diverses capacitats.
Sí, dintre de les afectacions no motores del pàrquing,
són com que hem començat a parlar abans,
hi havia dos grups que probablement són
en la fase més avançada de la malaltia,
que és per afectació ja del sistema límbic
i de l'escorça cerebral,
en què ja produeix trastorns psiquiàtrics,
per una banda, psiquiàtrics com d'ansietat,
ansietat molt important,
és freqüent la depressió que s'ha de tractar,
que millora molt el tractament,
però és freqüent la depressió.
Són freqüents els deliris,
són pacients que tenen tendència a fer idees delirants,
és freqüent pensar que quan juga el Barça contra el Madrid,
pensar que tots els àrbitres van contra el Barça,
vull dir que aquesta és una idea que arriba a tenir
un cos quasi delirant i una mica d'exigerat,
això és molt freqüent amb aquests pacients.
I a nivell cognitiu,
no és que facin una demència com la malaltia d'Alzheimer,
probablement,
però sí que fan un trastorn cognitiu
bàsicament de falta de concentració,
els costa molt concentrar-se a l'hora de llegir,
falta d'atenció,
no estan atents,
llavors sembla que no hi sentin
i és que realment no estan atents al que se'ls diu,
no entenen les converses,
sembla que perdi memòria,
perquè és que realment s'obliden de les pastilles
perquè no estan atents.
També a nivell emocional o no tant?
Bé, a nivell emocional,
el que hem dit fa un moment,
aquesta ansietat i aquesta depressió,
jo penso que és la repercussió...
L'estat d'eufòria i després de posterior depressió.
Eufòria, probablement, per la medicació,
més que per la malaltia.
La malaltia té tendència a fer un punt d'ansietat,
són pacients que el dia abans d'anar al metge,
a que llarim no dormen,
l'ansietat fa que passen una nit ja sense dormir
i el to depressiu,
a vegades depressions majors que requereixen antidepressius,
són bastant freqüents.
Sabem, doctor Vinyas,
que és la segona malaltia neurodegenerativa en prevalença,
tot i així,
encara està massa estigmatitzada?
Jo no la considero estigmatitzada.
És una malaltia que penso que la gent coneix,
la gent gran quan ve per un tremolor al neuròleg
tenen tots por de tenir Parkinson,
perquè tenen respecte,
perquè pensen que és una malaltia
que pot generar una dependència,
però estigmatitzada com pot ser l'Alzheimer,
com pot ser l'esclerosi múltiple,
com pot ser el càncer o el SIDA,
jo no la considero estigmatitzada.
No crec que hi hagi un prejudici negatiu cap a la malaltia.
Un cop tenim fet el diagnosi,
suposo que serà el moment
d'establir unes línies de tractament.
No sé exactament quins tractaments s'apliquen
i si passen per simplement medicació,
si hi ha també un estadiat de rehabilitació,
si fins i tot s'arriba a parlar de cirurgia.
Bé,
quan diagnostiquem un pacient amb Parkinson,
si el diagnostiquem aviat,
quan simplement té una miqueta de tremolor,
doncs probablement no calgui ni tractar-lo.
És un pacient que no té cap incapacitat per la malaltia,
fa una vida normal.
Hem de dir que aquell tremolor té les característiques de Parkinson
i és probable que en els pròxims anys
el pacient desenvolupi la malaltia de Parkinson.
Però en aquell moment probablement no cal tractar.
Inclús sí que val la pena aconsellar
mantenir una activitat física,
aeròbica,
vida social,
activitat intel·lectual.
Pensem que tot això sí que s'ha demostrat
que inclús és tan eficaç
activitat física moderada
com posar tractament.
Per tant, els primers anys val la pena...
Just, en parlàvem també la setmana passada
amb el mateix programa
dels beneficis precisament de l'activitat física,
també amb aquest tipus de malalties.
Sens dubte.
Inclús recentment hi ha estudis
que han volgut demostrar
que l'activitat física
és tan eficaç
com començar tractament
en les fases essencials de la malaltia,
però arribarà un moment
en què el pacient ja ha començat
a tenir alimentacions per la vida normal
i és quan realment el tractament
és molt eficaç.
Començament és tractament mèdic,
tractament mèdic,
que tots els tractaments
van dirigits a augmentar
l'activitat dopaminèrgica del cervell,
ja sigui amb un precursor de la dopamina
o ja sigui amb uns fàrmacs
que estimulen els receptors de dopamina
o uns fàrmacs que impedeixen
l'eliminació de la dopamina del cervell.
I tots aquests grups de fàrmacs
són molt eficaços
i el pacient torna a fer una vida
probablement molt millor
que els últims anys enrere.
Per tant, el pacient realment té una eufòria
que realment hi ha una pràctica de normalització
de la qualitat de vida,
inclús amb una actitud molt més positiva
i amb més ganes de fer coses
i amb una millora des del punt de vista emocional.
Això són els primers molts anys de malaltia,
ens limitem a jugar amb aquests fàrmacs,
anar fent combinacions,
però arribem a un moment
que hi ha la fase de malaltia de Parkinson avançada,
en la qual, tot i els equilibris de medicaments,
hi ha pacients que a algunes hores del dia
són dependents i no poden fer una vida normal,
i és aquí quan entren uns tractaments
que són complexos, que són cars,
que tenen riscos,
però que han demostrat
que amb alguns pacients ben seleccionats,
com si diguéssim,
posen el rellotge,
o sigui, retracen l'hora del rellotge
i de tal manera ni que la malaltia no es freni
torna a anar uns anys enrere
i per tant torna a tenir un marge
d'autonomia en la seva qualitat de vida
durant uns quants anys.
Aquests tractaments bàsicament són
la cirurgia,
la cirurgia ja fa potser uns 15 anys
que s'està aplicant amb força èxit
en pacients relativament joves,
amb els quals es ponen uns electrodes
a dintre del cervell,
amb els ganglis basals,
i aquests electrodes estimulen
a alta freqüència,
amb diferents nivells,
amb diferents freqüències,
a unes àrees del cervell,
amb la qual cosa que d'estímul
disminueix molt el tremolor,
millora molt els símptomes,
pot baixar la medicació
i el pacient torna a fer
el mateix nivell de qualitat de vida
que tenia uns anys enrere de la malaltia.
En qualsevol cas,
amb aquest tractament sí que haurien de ser
ja pacients, com deia vostè,
molt seleccionats i assumint també
els riscos que puguin anar associats.
Realment, són tractaments,
riscos d'infeccions, d'hemorràgies,
riscos de deteriorament cognitiu alguna vegada,
i per tant, quan el pacient ja té
a partir de 70 anys,
el risc de depressions
o de deteriorament cognitiu
o trastorns de la part
en aquests pacients
augmenta clarament.
Per tant, s'ha de seleccionar
amb pacients relativament joves.
Amb el grup de pacients
en què la malaltia comença
probablement entre els 50,
abans dels 50 anys,
és en què probablement,
quan portin 15 anys d'evolució,
seran encara joves,
i es podrà beneficiar aquest tractament.
Doctor Vinyas, pel que fa al tractament,
hem llegit també
el període on i el període off.
No sé si ja n'ha parlat
o a què
s'ho denominen exactament
aquests dos períodes.
El pacient amb Parkinson,
imaginem-nos quan està sense tractament.
És un pacient que està,
que no pot parlar pràcticament,
que no pot empassar,
que està rígid, immòbil,
sentat en una butaca,
que no pot fer res.
Si li posem el tractament
amb qualsevol fàrmac dopaminèrgic,
estimulem els receptors de dopamina
i el pacient, de sobte,
com que un interruptor el connecta,
el posa en fase on,
el pacient, en pocs minuts,
es comença a aixecar,
belluga, camina,
és francament espectacular.
I quan s'acaba la medicació,
de sobte,
aquests receptors no s'estimulen,
el pacient torna a quedar
com si tenguéssim l'interruptor.
Això en pacients
en fases avançades de la malaltia,
en què el cervell és incapaç
de reservar,
de guardar-se
part de dopamina,
de vegades ens trobem
que el pacient està en tractament
i de sobte,
com si se li acabés
de sobte la medicació
i d'estar normal,
queden parats
i queden que no poden
ni bellugar-se.
Això és el que en diem
la fase on i la fase off.
És una bona analogia,
un bon exemple
aquest de l'interruptor
perquè ho entenguem tots
aquestes fases
o aquestes, no?,
aquestes dues...
moments.
Moments, exacte,
de la malaltia.
Parlem de dades
perquè arreu de l'Estat
sabem que afecta
més de 150.000 persones
i a Catalunya
l'afectació puja
fins a les 18.000 persones.
No sé si tenim dades
més properes
del nostre entorn
més proper.
Dades
amb registre
jo no les conec.
En tot cas,
sí que hi ha
molts estudis epidemiològics
en què
el món occidental
es considera
que la prevalença
de la malaltia
és entre dos i mig
i tres per mil habitants.
Les xifres que has donat
potser són un palet altes
per Espanya,
per l'Estat espanyol
i potser un palet baixa
per Catalunya.
Per tant,
però amb aquest promit
entre dos i mig
i tres per mil
consideraríem que
per exemple
el camp de Tarragona
que són uns 500
o 600.000 habitants
ens tocarien
entre 1.300
i 1.600 pacients
amb Parkinson
i Joan XXIII
per exemple
que tenim una referència
de 180.000 habitants
ens correspondrien
a uns 500 pacients
amb Parkinson
a la nostra àrea.
Són les xifres
que imagino
que mouen
també les associacions
de l'entorn.
Afecta
per igual
homes i dones
o pel que fa
a edat?
Hi ha un perfil?
o com dèiem abans?
En quant al sexe
tots els estudis
coincideixen
a un cert
predomini
dels homes
respecte a les dones
sense estar
massa ben estudiat
la causa
i a nivell d'edat
sí que totes
les malalties degeneratives
l'edat
que apareixen
habitualment
és entre els 60
i 70 anys
com a edat mitja.
Llavors podríem dir
que a mesura
que va augmentant
l'edat
augmenta
la prevalença.
Per exemple,
podríem dir
que dels 40
a 50 anys
tenen la malaltia
1 de cada
2.500 persones,
de 50 a 60
una de cada
1.000
de 60 a 70
una de cada
400
per exemple
de 70 a 80
una de cada
100
i a partir
de 80 anys
una de cada
50 persones
té la malaltia
de Parkinson
per tant
sí que amb l'edat
va augmentant
la prevalença.
Ho comentava abans
de passada
que l'activitat física
pot ser
un bon aliat
per prevenir
el Parkinson
no sé si hi ha
algun tipus
de prevenció
que puguem fer
nosaltres
també
al dia a dia.
L'activitat física
més que prevenir
el Parkinson
és millorar
l'estat funcional
del pacient
que té Parkinson
i rigidesa
si fa activitat física
estarà menys rígid
estarà més autònom
però probablement
no evitarem
que la malaltia
progressi
jo penso que no hi ha
cap actitud
que pugui
que hagi demostrat
que pugui prevenir
la malaltia de Parkinson
potser l'única
que comentar
és d'aquella personalitat
estoica que dèiem
que no sabem
si és la fase inicial
de la malaltia
o és una personalitat
que afavoreix
el Parkinson
per tant potser
un caràcter
una miqueta més obert
menys estoic
una mica més epicúri
més de buscar la novetat
potser seria un consell
a part del que hem comentat
de l'activitat física
en el terreny de la recerca
en el camp de la investigació
es van fent avanços
es van produint
descobertes interessants
moltíssim
els últims 10 anys
i la veritat
és que quan estudiaven
neurologia
i feia la residència
el Parkinson
es limitava
el tremolor
i la pobresa de moviments
i en aquests últims 10-15 anys
hem après
que molts pacients
que veiem
que no diagnosticàvem
hem vist que molts símptomes
que no diagnosticaven
eren part del Parkinson
per tant a nivell de diagnòstic
i a nivell de conèixer
la malaltia sobretot
i que els capçaleres
que els pacients
i que els familiars
entenguin la malaltia
i els símptomes
hem avançat
d'una manera espectacular
i hem convertit
la malaltia de Parkinson
en una malaltia sistèmica
molt atractiva
semiològicament
per tant hem après moltíssim
a nivell d'avenços
que afavoreixin
el diagnòstic
i el tractament
dels pacients
i penso que potser
estem una miqueta
encara a les bessaroles
a nivell diagnòstic
es parla de puncions lombars
es parla de tècniques
d'amografia cerebral
però que probablement
n'aporten poc
a l'exploració clínica
del neuròleg
i a més de tractament
aquests tractaments
tipus cirurgia
penso que són els avenços
que hi ha hagut
que s'han anat millorant
optimitzant
però potser ara
portem bastants anys
en què no hi ha cap novetat
que realment
canviï la qualitat de vida
dels pacients
des d'un punt de vista mèdic
Caldrà doncs
que es continuï investigant
i fent recerca
per tal que es pugui millorar
encara més
la qualitat de vida
també d'aquestes persones
i la malaltia
Avui n'hem parlat
amb el doctor Vinyas
en motiu
del Dia Mundial
del Parkinson
que es commemora
si no vaig equivocat
el dia 11 d'abril
Doctor Vinyas
moltíssimes gràcies
per participar
en aquesta nova edició
del Curar-se en salut
a la sintonia de Tarragona Ràdio
serà fins la propera
Molt bon dia
Bon dia