Fins demà!
Falta una mica més d'un quart d'hora per arribar a dos quarts de dues del migdia i seguim endavant.
De fet, tanquem el programa amb un espai que dediquem cada dimarts a parlar sobre els nens amb tot l'espectre àmpli,
que això vol dir amb els mil temes que els afecten.
Avui, però, un tema que els afecta directament i també els pares.
No teniu la sensació, ara que acabem de passar les dates nadalenques, que a casa ja no hi cabeu de tantes joguines?
I el que és pitjor, que no sabeu com gestionar-les perquè omplin de bona manera el temps dels vostres fills?
Sobre com gestionem les mil joguines de l'Ut Generós, que ha estat el Tió i els Reis d'aquestes festes,
en volem parlar, Ani Guedella, pedagògic, amb una pedagoga, una professional, l'Olga López.
Olga, bon dia.
Bon dia.
Tertuliana, més d'aquesta casa.
Tertuliana, també, sí, sí.
Buscàvem una pedagoga i a mi, calla, aprofitarem l'Olga.
Ja que ja ens coneixem, ja ens coneixem.
Tot i que veies que no és ben bé el teu camp, la teva especialitat.
Bueno, no tant, no tant.
En què estàs més especialitzada, tu?
Jo treballo més amb nens amb problemes d'aprenentatge,
nens amb adolescents que jo tenen dificultats amb els estudis,
doncs treballen tècniques d'estudi.
Tinc també nens amb TDA, que també, bueno, d'aquests treballos...
El meu camp és més aquest, però, bueno, el tema del joc sempre és una cosa molt divertida,
a més una cosa que, bueno, amb nosaltres, no?
És una part molt important de l'aprenentatge dels nens, no?
No ho podem oblidar, això.
Doncs, mira, potser haguéssim hagut de fer l'entrevista abans de Reis.
Potser sí, jo crec que sí, eh?
Perquè, clar, què hem de demanar als Reis Max i a les famílies?
És que aquí comença el problema.
A veure, és que posar-nos d'acord, pares, avis, tiets i a més, és molt complicat.
Clar, l'ideal seria això, doncs, pares, determinar, fem una llista, no?
Llavors, fem una carta comú, no?
Fem una carta col·lectiva o fem una carta compartida, no sé ben bé com fer-ho.
Perquè, clar, ens trobem que, bueno, doncs que, clar, als avis els fan molta il·lusió,
els pares també, els tiets també, i arriba, doncs, bueno, tot aquest volum de joguines,
jocs i d'altres, que dius, bueno, i ara què fem?
Clar, i el que tu comentaves, d'una banda sí que és cert que...
Jo diferenciaria dues coses.
Un, com se senten els nens quan tenen tantes joguines
i un altre com sentim els pares quan veien tot aquell munt de jocs i de joguines
i de coses per tota la casa, no?
D'una banda, bueno, què fem amb aquests nens que potser tenen un munt de jocs i de joguines,
però ho porten bé, no els hi suposa cap problema, no?
Perquè, bueno, ara juguen una cosa, després juguen l'altra, doncs, per dir,
aquesta és una situació...
D'una altra banda, són aquests nens que potser veuen 10 joguines,
comencen amb una, la deixen, agafen l'altra,
i veus que a poc a poc se m'han angoixat, no?
Dius, bueno, aquí sí que potser nosaltres com a pares hem de fer alguna cosa.
Què podem fer?
Doncs parlar.
Primer explicar, mira, saps el que t'està passant?
És que te poses nerviós, no ho veus, mira, no ho notes?
Sí, doncs, bueno, hem de fer alguna cosa, veus?
I això és perquè, com tantes tantes coses, no saps amb què jugar
i no t'estàs passant bé, no t'estàs divertit.
Vinga, va, anem a veure.
Què et sembla? Quines podem guardar?
Doncs podem buscar la seva opinió,
que veiem que per la seva edat o maduresa no s'han escollir,
doncs podem pensar nosaltres, bueno, quines creiem?
que potser per l'edat que tenen encara podem guardar algunes
que potser encara pel seu desenvolupament o que la seva maduració
encara no són adients, doncs les podem guardar.
O potser si les han regalat dos o tres juguines del mateix estip,
doncs anem a guardar.
I ja les anirem traient més endavant, això està guardat
i potser un altre dia, d'aquí una setmana, vinga, anem a treure una altra.
O d'aquí dues o tres setmanes, anem a treure una altra.
Per què? Perquè, bueno, fem una cosa més espaiada,
que poden disfrutar d'unes joguines
i traiem aquesta part més, no?
Aquesta cosa angoixada.
I també la part dels pares, no?,
que també deixen de veure tant volum, no?
I, per exemple, amb els que són ja més grandets,
amb els adolescents, que generalment el que arriba per aquestes edat són...
No fa tant de volum el que arriba amb aquest...
Sí, és menys volum, però són generalment tots jocs de, no?,
de les consoles, doncs, bueno, potser és dir,
escolta, xato, què et sembla?
O xata, a veure, guardem un.
I així també els obliguem a fer una altra cosa,
que no només sigui passar el temps davant de les consoles.
S'ha de dosificar i s'ha d'una mica, suposo,
anar canviant d'activitat, no?,
perquè quan són petits no poden estar molt de temps
en el tema de l'atenció.
Han de combinar activitat sedentària
amb activitat més moguda.
Jo, a mi la sensació també és una mica és que els jocs ara són massa dirigits, no?,
totes les joguines i tots els jocs en si, a mi m'adona una mica la sensació que dóna'm poc peu a la creativitat i a la imaginació, no?
Tot està fet, no?
Jo me'n recordo quan era petita, no?, t'arribava una joguina i t'arribava una nina i tu havies de buscar-te la vida per fer la cuineta i per fer tota la resta.
En canvi, ara ja tens la cuina amb els plats, amb les forquilles, i dins, bueno, a veure, clar, aquesta part l'estem perdent.
I també, un altre aspecte important crec que és que no estem deixant els nens que s'avorreixin.
Tenen tantes coses.
És important avorrir-se, és important, veritat.
Jo crec que és molt important.
Per què? Perquè és que si no, deixem de tindre imaginació, deixem de ser creatius, no?
I a més la sensació també de que coses i coses, no anem acumulant coses, no?
I perdem el valor de l'objecte en si, no només com a objecte, sinó, bueno, també hem de pensar que aquest regal, a més això, és un regal, és un procés, és un objecte que ha vingut perquè algú s'han recordat de nosaltres, ja sigui, perquè ha posat la carta al rei i ha posat tal, però és un acte d'amor.
A vegades els nens, quan només reben i reben i reben, perden aquest sentit de dir, és que això ho ha pensat l'avi, ho l'ha pensat el tiet, ho l'ha pensat el pare, no?
I ho he pensat perquè m'estima i he buscat una cosa que m'agrada.
Com fem la carta als reis? Tornem una mica abans, una altra vegada, en base a el que demana el nen, que ho vol tot?
O en base, una mica, hem de ser racionals també, no?
Jo crec que el que no podem perdre és el sentit còmul, no? És que jo crec que a vegades es perdem.
A veure, i moltes vegades també el problema que veiem és que a partir del desembre és, no, a la televisió, no, aquestes imatges, imatges, imatges, no?
I arriben aquests catàlegs tan bonics i tan meravellosos que veus aquelles joguines que dius, és que són totes maces, realment són totes maces.
Clar, però quan arriben, no, els mateixos nens reben una decepció.
Potser és, què vols fer, quines coses vols demanar, no? Fem la carta, molt bé.
Ara anem, anem a veure realment com són aquestes joguines, perquè després, quan arribin a casa, realment sigui allò que tu has pensat,
perquè potser creus que has dit d'una manera i resulta que és d'una altra, que ja no és el que es passa, no?
I moltes vegades, doncs, bueno, és una acció que podríem fer, mirem què és el que hi ha, què és el que no hi ha,
i fer una carta racional. Per això comentem, bueno, doncs si a casa dels pares arriben unes coses,
a casa dels avis unes altres, a casa dels tiets unes altres, i anem compensant.
Si, per exemple, al Nadal, doncs, som més, potser no tan pedagògiques com, doncs, bueno,
doncs de cara a l'aniversari, doncs anem a compensar, doncs vinga, doncs ja que no han vingut comptes,
doncs vinga, ara anem a buscar més d'un altre estil, no? I buscar una mica un punt intermig, no?
Què fem amb aquelles joguines que ja hem detectat que el nen no juga?
I com sabem que no juga? Perquè basta que tinguis ganes de llençar una joguina,
la treguis de la capça, la vegi, i s'hi podes jugar.
Però, bueno, és, a veure, els hem d'ensenyar què hem d'escollir,
i que hem d'entendre que, bueno, que hi ha unes coses...
I renunciar.
I renunciar, molt bé. A veure, els valors, no?
Hem de seguir treballant els valors amb els nens.
Doncs és, simplement, és dir, bueno, carinyo, has de decidir-te
quines coses vols guardar, perquè potser hi ha un nino que és des de molt petitet
i li té molt de carinyo, bueno, aquest el guardem.
Però aquests altres els podem guardar i els podem portar,
doncs, en un lloc on hi ha altres nens que es puguin aprofitar, no?
A veure, la generositat, no?
I fer-los conscientament als nens que no tots tenen la mateixa sort que tenim nosaltres,
potser perquè les situacions econòmiques són com som,
i la situació està com està, bueno, doncs anem i portem aquest ajut,
que altres nens puguin disfrutar com tu les has disfrutat, no?
Veig que és important fer participar a la criatura de tot el procés.
I tant, tant d'aquest procés de donar valor a les joguines,
de descartar, de triar les que juguen, les que no.
I tant, no? I hem d'entendre, doncs, que, bueno, que hem de ser generosos,
perquè a vegades també, el que comentàvem abans, no?
Estem fent les nens una mica consumistes, no?
Només volen, volen, volen, i tot per mi, i, no?
Aquesta altra qüestió de com ho tinc tot, no aprenc mai a frustrar-me, no?
Com sempre aconsegueixo tot, ho tinc tot el que m'agrada,
ho demano, demano, demano, no?
Mira, l'altre dia...
Digues, digues.
Sí, vaig llegir un article, que la veritat és que em va sorprendre molt, no?
Que parlava de la síndrome dels nens hiperregalats.
Els nens hiperregalats?
Sí, va ser un article que jo que estava llegint per internet,
i era d'un psicòleg, no, la veritat és que no ho recordo,
i parlava això de la síndrome dels nens hiperregalats.
Què passa? Que amb la situació que tenim tots,
els pares tots treballen, passen poc temps amb els nens,
que, doncs, una manera de compensar, regal.
I un altre regal.
I no hi ha regals a l'època d'anar a l'enca, o del tio,
o dels aniversaris, sinó, no, en qualsevol moment i per qualsevol motiu.
Llavors, clar, jo també ho tinc una mica associat a aquests pares, no?
Que també estan patint, doncs, una separació, estan pastint un divorci,
que també com a manera de compensar, doncs, tota aquesta situació dolorosa,
i, doncs, bueno, també són més permissius, regalen més,
llavors, clar, allò que estem fent és uns nens que potser,
bé, doncs, són massa, massa consumistes, no?
Al final, tampoc té per què ser fruit d'una situació, no?
D'on compensar, on no puc estar, sinó, simplement pel fet de dir,
home, doncs, si puc, que ho tingui.
Si li fa il·lusió.
Sí, però clar.
I al final li caiem tots en això.
Sí, no, sí.
I els pares que són més moderats i cauen als avis, no?
I tant, i tant.
Però, a veure, una cosa és dir, bueno, regalem perquè hem de...
perquè regalem i està molt bé, i realment això és regalar, no?
No ha de ser per un motiu, per una compensació,
sinó perquè, mira, avui, perquè t'estimo molt, he passat per un lloc,
he vist això, que sé que t'agrada molt, vinga, te'l porto, perfecte.
Però, clar, un dia, o sigui, un regal, rere un altre regal,
rere un altre regal, inclús a vegades que també t'associen al regalar
amb com has tret bones notes, no?
No, perdona, o t'has esforçat, no?
Tu has d'esforçar-te perquè t'has d'esforçar,
perquè és la teva obligació,
i no compensem o no premiem amb un regal, no?
Si no, tu t'esforces, ja està molt bé,
i un dia, sense res a veure,
potser aquest dia sí que ve aquest regal, no?
Però, clar, a vegades tenim tendència a fer aquesta associació,
i aquesta associació és una mica dolenta,
perquè llavors, si no m'apremies, no m'esforço.
Sí, clar, són els límits del premi a les condes positives, no?
Sí, allò que diuen no pagar bronques, diguem,
sinó premi a l'opositiu, però amb uns límits.
Això mateix, això mateix.
I això que deies de la frustració,
el nen ha d'aprendre a conèixer la frustració,
però com es gestiona això?
A veure, és que el problema que tenim primer
és que els pares moltes vegades ens frustrem
i tampoc no acceptem això.
I no volem, no?
No volem.
Tampoc que el nen passi per allò.
Això mateix, perquè el primer que ens sentim malament
som nosaltres, llavors això no.
O sigui, els nens han d'aprendre
que no tot ho poden tenir,
que hi ha coses que no poden ser,
és per què no, perquè no són bones per ells.
Llavors aprenen això, a frustrar-se,
a no aconseguir allò que volen.
I no passa res, és un aprenentatge més de la vida,
perquè, a veure, això és una cosa que ens passarà,
ens passa a tots i han de passar per aquí.
Què passa?
Que com molts pares no volen que aquests nens
se sentin frustrats,
perquè, bueno, se senten ells malament,
el que fan és protegir, no?
I donar, i donar, i compensar, i compensar,
i llavors què passa?
Que aquests nens arriben en un moment
que arriben a l'adolescència,
arriben a la primera joventut,
o arriben a ser adults,
i no saben frustrar-se.
Llavors, davant de qualsevol situació,
que potser no surt com ells volen,
o com esperaven,
doncs és quan menen moltes vegades
les depressions,
i les angoixes,
i les ansietats,
perquè, bueno, no saben gestionar
aquests sentiments,
perquè no han après des de molt petits.
O sigui, ens hem de menjar
algunes pataletes i rabiates, no?
I tant.
Jo diria que més d'una,
de dos, de tres, i de cinc,
i potser de...
Els pares també evitem una mica això,
evitem el moment de tensió,
el tapem,
i és una mica...
d'aquesta manera.
Clar, relacionat una mica
amb aquest tema
de que com estic poc amb tu,
doncs clar,
bueno, doncs va,
perquè no t'enfadis,
bueno, accepto això,
i passo, i ho passo, no?
I no, això tampoc no és bo.
El tema de la quantitat
de joguines, de regals,
doncs això era important,
saber-les dosificar,
però abans comentàvem
amb l'Olga, micròfon tancat,
és que no han de substituir mai
el fet de passar temps
amb els nens,
passem poc temps.
Passem poc temps.
Ja no és una qüestió de quantitat,
sinó de qualitat del joc.
No, no és de qualitat,
sobretot, és principalment qualitat.
Només el fet de seure
una estoneta amb ells,
al terra,
i jugar a qualsevol cosa,
però seure al terra amb ells,
pensant que som un nen.
Són ells qui manen, diguem.
Ah, això mateix,
amb les seves normes,
amb la seva forma de fer,
i en aquell moment deixem de ser pares
o deixem de ser...
També és un allogement, eh?
També és una manera de fer lloc, això.
Sí, sí,
i a més recordem temps,
segons més o més llunyans...
Si et poses en el rol,
ja no penses en tot el que has de fer.
Però el pas és que a vegades costa,
no?
A vegades ens costa perdre aquest fet
de dir soc la mare, soc el pare
i seguim tenint tendència
a reganyar o a dirigir.
No, no, no.
En aquell moment
és l'estona que ell mana
o el que ell diu, no?
Després ja tornarem,
s'aixecarem, tornem a posarem
una altra vegada, no?
La disfressa de veure mare
i ja anirem fent, no?
Però jo crec que això...
Jo me'n recordo que hi ha un...
De cara al Nadal van fer
un anunci que era molt bo
que parlava de la carta
dels Reis Mags.
Era una multinacional
que la va fer
i parlava que els nens
demanaven una carta als Reis Mags
però al final el que realment demanaven
era que els seus pares
passessin temps amb ells, no?
Que era el real meu.
O sigui, preferien deixar les joguines
fantàstiques i meravelloses
però en realitat
era el temps amb els pares, no?
I un temps de qualitat, no?
De bronques
o de vinga a estudiar
o vinga a rentar les dents
sinó un temps de seure
i vinga, va, anem a gaudir
i anem a fer-nos pessigolles.
Aquest és l'esperit
que intentem que no marxi
que vagi més enllà
de l'època nadalenca
que el dia 8
estem tots jugant estupendament
però després tornem a la rotina.
El 15 ja se'ns ha oblidat tot.
Avui hem passat aquesta estoneta
conversant amb la pedagoga Olga López
també tertuliana d'aquesta casa
perquè volíem saber
doncs això, com gestionem
com podem fer front
a totes les joguines
que tenim per casa.
Olga, moltíssimes gràcies.
A tu, a la propera.
Gràcies.