Comencem la tertúlia d'actualitat aquest divendres, dia 13 de febrer, Dia Internacional de la Ràdio.
La compartim, avui tenim dos contartulis, d'una banda saludem l'Àngeles Estevez, la psicòloga Ángeles Estevez, Ángeles, què tal, bon dia?
Molt bon dia.
I davant seu tenim el Pablo Muñoz, el directe de Sant Pau, Pablo, què tal, bon dia?
Molt bon dia.
Escolta'm, que avui vindrem a casa vostra, eh?
Sí, sí, sí, a les 11.
A les 11 estarem allà amb l'aventura de conversar amb alumnes de tercer B de la vostra escola,
que han treballat el tema del respecte vers un mateix, eh?
Exacte.
Això que han treballat a classe, no?
Sí, per nosaltres és molt important, no?
És que l'alumne sigui capaç, doncs, d'entendre's, sempre diem, no?
Treballem per intel·ligències, la intel·ligència intrapersonal és aquesta, doncs, de conèixer's un mateix,
de ser capaç de reflexionar sobre un mateix, perquè pensem, doncs, que la nostra societat,
tot això de reflexionar sobre un mateix i sobre com és i el que fa, doncs, sobre el propi cos
i estar una mica deixat de banda, no?
Ens importa més, doncs, el que diuen els altres que el que jo pugui pensar sobre mi mateix, no?
I, bueno, ho hem començat a treballar, el cicle mitjà, que és un molt bon cicle per treballar-ho,
perquè són nens molt receptius, i, sí, sí, avui estareu allà i el divendres vinent també,
també, també, repetirem, eh?
Això ho treballeu a classe, eh?
Sí, sí, sí, forma part...
Hi ha un projecte a l'escola que es diu Projectes Som Persones,
que és una mena, doncs, de tutoria de grup, no?
Dintre de l'hora complementària i llavors s'aprofita per treballar tota aquesta sèrie de valors, no?
Bastant bé, no?, que arribin els valors a l'aula, eh?
Els valors que de vegades sembla que estiguin allò una mica a la baixa, no?
Bé, és que potser és el més important, eh? És allò que diem, no què vols ser, sinó qui vols ser.
Potser aquest canvi del què al qui és la part més important del món de l'educació.
Molta filosofia, si vols, de l'educació, però sí, molt important.
I un valor molt important, el que dius, no?, estimar-se i conèixer un mateix.
Que fins ara això era una cosa que no se'ns ensenyava, que no se'ns educava, no?,
a què primer som nosaltres, que es traduïa a egoisme, i precisament no és això.
Vull dir, si jo em conec, si jo em respecto, si jo m'estimo, seré molt més capaç de respectar i estimar els demés, no?
Moltes vegades parlem amb les famílies, no?, i els hi diem.
I és que hi ha una diferència molt gran entre l'arrogància i l'autoestima.
O sigui, hem de ser capaços de donar molta autoestima als nostres alumnes o als nostres fills,
que és diferent de ser un arrogant o de pensar, doncs, que estàs per sobre de tot.
No, no, o sigui, són coses molt diferents, no?
D'autoestima mai n'hi ha prou, o sigui, que el reforçament positiu de la persona mai n'hi ha prou.
És que l'altre ha de treballar la humilitat, però...
I l'autoconcepte, no només l'autoestima, també treballar aquest autoconcepte, no?
Perquè després a l'ESO sí que és quan arriben els problemes amb l'adolescència, no?
Doncs arriben els problemes, no?, de jo qui soc, em plantejo preguntes,
si no ho he treballat abans no tinc punts de referència, no?
I llavors vaig on diuen els altres.
El que volen ser, doncs, també segur que comencen a plantejar, no?, de ben menuts.
Sí.
O sigui, no tots volen ser policies o bombers, no?
No, no, no.
Com va?
Hi ha de tot. Gràcies a Déu, hi ha de tot, no?
O sigui, no només hi ha els que diuen, vull treballar poc i cobrar molts diners, no?
Bé, els futbolistes també n'hi ha molts, eh?
De futbolistes, és una cosa...
Això sí, sí, però després són realistes.
Sí, sí, sí.
És una mica el que els medis de comunicació també ens imposen, eh?
Quines són les professions que avui en dia treballen menys i cobren més, no?
Escolteu-me, vull que és el Dia Internacional de la Ràdio,
anirem a fer ràdio a una escola, no?, al Sant Pau,
però també avui hem fet alguna reflexió, no?, al voltant d'aquest Dia Internacional.
I nosaltres sempre ens imaginem, procurem imaginar-nos qui hi ha a l'altra banda, no?
Qui està escoltant aquestes paraules que estem, doncs, ara mateix transmetent per micròfons, no?
Qui és el receptor? Qui hi ha a l'altra banda?
Clar, hi ha moltíssimes persones, no?, però hi ha un públic que és molt fidel a la ràdio,
que és aquella persona que la posa al matí i la ràdio li fa companyia i està allà al costat, no?
A vegades per informar-se, la gran majoria, per seguir, doncs, l'actualitat més propera,
però d'altres simplement pel fet que li fa companyia,
perquè hi ha persones que estan soles,
hi ha persones que estan acompanyades però també estan soles,
i la ràdio els hi fem companyia.
Ho veieu? Si veus-ho, per exemple, l'Àngeles,
això, la importància de tenir aquest fidel amic al costat anònim.
Exacte. A més, és molt més fàcil perquè és un amic anònim,
és algú que en parla, que jo escolto, però que tampoc he d'interaccionar, no?
A vegades amb la televisió sí que has d'estar més fixa,
és un altre estímul, és la imatge,
però en canvi a la ràdio tu pots anar fent coses i la pots anar acompanyant-te, no?
Al matí molta gent la posa mentre es dutxa, mentre es fa el cafè, mentre es esmorza, no?
Tens aquesta persona que et va parlant, que et posa al dia, que t'explica coses,
però en tu també poses aquesta distància, no?
No t'impliques tant, llavors això és molt més fàcil.
I aquí té el gran component de companyia, no?
De què jo rebo? Rebo sense quasi donar res, a canvi,
només escoltar, que hi és molt, no?
Llavors sí que hi ha molt públic fidel, jo parlant amb molta gent,
i molta gent que només aixecar-se, llevar-se i es posa a la ràdio, no?
Molta gent gran fins i tot, que a la tele els costa més, o els atabala més, no?
I més amb la programació que avui en dia hi ha,
però a la ràdio sempre hi ha aquests programes que es repeteixen,
o la tertúlia, no?
O les notícies, o aquell programa que podem trucar i preguntar,
i és com crea més fidelitat, molta més que la televisió, no?
Jo sentia avui, i crec que és correcte, que és el Dia Internacional de la Ràdio,
gràcies a l'Estat espanyol, que va ser el que hi va proposar,
que avui fos el Dia Internacional.
I aquí al Primer Món és cert que tenim aquesta qualitat de ràdio
que a més ens permet que aquesta gent que està sola pugui sentir.
Però tinc uns amics que estan de missions a Honduras
i estan desenvolupant un projecte de ràdio, d'educació via ràdio,
perquè a Honduras el problema que tenen és que hi ha moltes poblacions indígenes
que no tenen possibilitat d'apropar-s'hi per dificultats geogràfiques,
no tenen les carreteres ni els mecanismes per poder-hi arribar.
Llavors fan tot un programa d'alfabetització i cultura a través de la ràdio
perquè és el que més els arriba, no?
I m'explicaven que això és Honduras, però que altres llocs també tenen aquestes dificultats.
La ràdio és el que permet impulsar la cultura,
impulsar que aquelles persones tinguin una alfabetització i uns coneixements.
Si és com un missatge, no?, que també que vas rebent, no?, o fins i tot vas conduint.
Vull dir, és un medi de comunicació que el pots tenir en qualsevol moment i a l'abast, no?
I després amb tota l'oferta que avui en dia tens, no?
Que pots escollir el programa que vols.
Té màgia, a més a més, perquè de vegades tenim interaccions,
doncs algú que ens escolta des de l'altra banda del món, no?
I a més a més això, doncs, avui dia, amb el Twitter, amb la pàgina web, amb internet, no?
I fa, no sé, és curiós, no?
Que algú que està d'altra banda del món estigui escoltant
què passa a la seva ciutat, no?, a través de la ràdio, no?
Aquí hi ha també la companyia, però també el fet del referent de l'origen, no?
Exacte.
De la terra que sempre es tira, no?
Sí, sí.
Jo, aquesta màgia, a mi fa molta gràcia, perquè jo abans treballava a Barcelona
i els desplaçaments allà són una mica més llargs que a Tarragona,
costen una mica més, i aquesta màgia es produeix, no?
Quan tu sents aquella veu, dius, però quina cara tindrà, no?
Llavors, el teu cap treballa molt més això, es treballa molt la creativitat, no?
De dir, ostres, que després potser el veus amb una imatge i dius, ostres,
maqueta veu tan sensual, no?
No casa, no?
No casa.
Això passa molt, eh? Que enganya, eh?
O sigui, que enganya, generalment, sempre no és...
La imatge que t'has fet d'aquella persona que parla per la ràdio,
generalment no s'acostuma a correspondre amb la veu que escoltes, eh?
I per això li poses més estímul, no?
Et centres més quan sents la ràdio.
Quan tens la televisió, hi ha una imatge, has d'anar dispersant la teva atenció, no?
Visual, auditiva, però amb la ràdio no passa.
Amb la ràdio només estàs escoltant aquella veu, no?
I jo crec que t'arriba molt més per això, també.
Creus com a més vincle.
T'imagines qui és, no? Què fa, com és.
Aquest any que estem treballant el projecte de la lectura,
es produeix una cosa similar, no?
Tu quan estàs llegint et vas imaginant, no?
Quan allò tens la pel·lícula, ja has perdut aquesta imatge de la imaginació, no?
La ràdio, jo crec que compleix aquest mateix estímul, no?
O sigui, tu estàs pensant com seran, com estaran allà, què estaran fent,
a l'hora que estàs escoltant, no?
O sigui, que el teu cap va treballant, o sigui, l'estàs fent moure's una miqueta més, no?
Que davant d'una pantalla, que realment, doncs, ets un consumidor passiu.
Sí, sí.
Els oients no ho veuen, eh? Però aquí dintre hi ha unes càmeres, veieu aquí dalt?
Hi ha unes càmeres que no estan connectades, eh?
És a dir, més val que no les connectem, no?
Les deixem desconnectades i mantenim el misteri.
Jo crec que sí. Pedríem la màgia de la ràdio i de les veus, no?
Bueno, estem de carnaval, eh? No sé si sou...
Sí, ho sabem, ho sabem.
I aquí és que tenim canalla especialment, eh?
A Sant Pau, per exemple, la gran majoria d'escoles de la ciutat faran festa dilluns.
Dilluns, sí, sí, sí.
Hi ha altres que fan dir avui mateix, eh?
Sí, hi ha escoles que fan avui. De fet, a Tarragona reuneix el Consell Escolar Municipal
que agrupa les escoles concertades i les públiques
i llavors es proposen una sèrie de dies per intentar, doncs, que a nivell de ciutat
tothom més o menys coincidir, no? De vegades hi ha discrepàncies
perquè el Consell Escolar propi de cada escola pot decidir.
Però aquest crec, eh? Si no recordo malament, que va ser un en què
tothom ens van posar pràcticament d'acord, no?
Sobretot perquè hi ha molta canalla que surt a la rua el diumenge, no?
I clar, és a dir, doncs, home, per facilitar una miqueta que puguin descansar també
perquè la rua, doncs, és tot un espectacle, no?
Sí, sí.
Hi ha una mobilització, no? Tenim alumnes que surten en algunes
i, bueno, estan només pensant en allò.
O sigui, són mesos de feina i de preparació, no?
Llavors, en això de Tarragona en guany, doncs, també has posat molts esforços, no?
Des de l'Ajuntament s'ha canviat el recorregut, no?
S'ha volgut fer, doncs, un tipus de rua més de lluïment
i llavors, però imagino que la canalla també ho disfruta.
Ens deies fora de micròfon que has vist per algun lloc a Tarragona?
Sí, perquè el que té en guany he estat en contacte amb una rua,
molt de prop.
Atenció, eh? El que dirà ara l'Àngel és
al rànquing mundial estem al número 7?
Al número 7, sí.
Dins de tot el món, com el Carnestoltes,
doncs, amb tot el que es munta, no?
La rua, la disfressador, la posada en escena, les disfresses...
Em va sorprèn de mi també, perquè pensàvem,
ostres, Tarragona, no? Patrimoni d'Humanitat per altres coses,
però que també destacàvem en guany a la festa.
Això que no tenim molt...
Jo deia, està molt bé, perquè està molt bé destacar alguna cosa,
però hauríem de treballar també per destacar en altres, no?
Sí, estaríem també destacar a PISA, no?
Està a Arragona, com la ciutat,
doncs, que els informes PISA destaca per la cultura i el treball, però...
Bueno, ja ens anirem posat, eh?
Com està el tema PISA, el tema de l'informe de PISA?
Estem suspenent o estem allò de la bona reacció?
Anem molt justets, molt justets, a veritat.
O sigui, no estem entre els millors.
No estem entre els 7 millors, ho podríem dir així, malauradament.
I les dades, les xifres són molt similars
de l'estat espanyol i de Catalunya, en aquest cas, eh?
Jo sé que anem igual, no?
Quan treballàvem molt allò de la lectura, com a xifra, eh?
Dèiem, l'estat espanyol, per exemple,
en un dels índexs on la lectura,
la població mitjana més hi accedeix,
però no tenim grans lectors.
Tampoc tenim lectors dolents.
O sigui, estem en aquest gran fratge mitjana
que no fan ni que siguem excepcionals,
però que tampoc siguem dolents, no?
Bé, és tot com una mica, no?
Jo l'altre dia, quan la consellera parlava de la nova normativa,
que posaríem més hores a nivell de matemàtiques,
també començaves a veure que la gent es posava les mans al cap, no?
És a dir, no tenim un bon informe, no tenim un bon resultat.
Intentem millorar-ho, intentem els nostres alumnes
en quines matèries fallen i aquestes complementàries,
l'escola que pugui reforçar aquests grups,
la gent es posa les mans al cap, no?
És a dir, quina és la solució, doncs?
Quin és el problema que tenim per aquests resultats
i quina és la bona solució?
La meva opinió, molt personal en aquest sentit,
és que hem d'acostumar els alumnes a treballar de forma diferent.
I això, perquè en definitiva el pis és un examen.
Un examen en què tu hi has d'anar allà.
Una de les preguntes, per exemple, a nivell matemàtic,
era, tens un pis, doncs, amou-ple-ho, no?
Ostres, això...
Com, com, com? El preguntaven?
O sigui, et donen un plànol d'un pis,
un plànol sobre allò recte, no?
I llavors tu allà has de col·locar les taules.
O sigui, com les col·locaries?
O sigui, clar, aquí intervé la geometria, intervé...
Però, clar, no és calcular l'àrea.
No, estarà implícit calcular l'àrea.
Clar, si tu no t'enfrontes habitualment amb això,
si no t'entrenes, per això també surten els resultats.
També és cert, de vegades posem a Finlàndia en un pedestal, no?
I sempre dient, bueno, anem a veure Finlàndia, no?
Població de Finlàndia, cultura finlandesa,
hem de veure moltes més coses, no?
I després dius, bueno, realment,
quants finlandesos després tenim com a grans pensadors del món?
Doncs, home, potser no en tenim tants.
O sigui, que no ho fem tan malament.
O com grans artistes, no?
Exacte.
Grans escriptors.
Només cal mirar, no?
Dius, ostres, clar.
Aquesta és la realitat, no?
Sí, tenim un mal resultat,
i és cert, perquè no som dels millors,
però, bueno, després mires en el conjunt, no?
De la població, i, home, no està molt tan mal, no?
No, jo crec que no, exacte.
I no deixes una prova, eh?
Que hi ha molts factors.
Exacte, és un examen.
Però sí que és molt interessant el que dius, no?
Ensenyar als alumnes potser a un altre tipus de pensament, no?
Més lògic, més abstracte, no tant, no?
Tan quadrat o tant...
Però, bueno, això costarà, també.
Sí, costa, però jo penso que tothom està molt receptiu a això,
d'ara que parlem amb algunes famílies, no?
I els expliquem, doncs, tota aquesta idea de canviar,
que la memòria sigui una competència més
i que no sigui exclusiu, no?
Estem acostumats, els que hem estudiat, no?,
aquí en aquesta taula és, escolta, m'has de memoritzar això,
ho has d'abocar, i aquesta és la teva nota, no?
I els expliquem, no?, és que la feina, la memòria,
doncs, sí, és important, però no és el més important.
Aribem de ser capaços de traslladar aquestes idees
que tothom comparteix, no?, a l'ensenyament, no?
Que la memòria és important, s'ha de treballar,
i ha de tenir un percentatge, doncs, de la qualificació acadèmica,
però s'han de treballar altres coses, no?
Allò que dèiem, no?, la interioritat,
hem de ser capaços de treballar la relació amb els altres,
el treball en equip, perquè avui en dia, doncs,
a totes les feines, a totes les professions,
excepte si és un camioner, i fins i tot, eh?,
jo penso que treballa també en equip la relació amb els altres,
la capacitat, doncs, d'interioritzar coses,
doncs, tot això s'ha de treballar, també,
perquè, si no, deixem l'ensenyament en qüestions residuals.
I el departament, pel que jo conec, no?,
quan ja va començar a impulsar les competències bàsiques,
ja va amb aquesta visió, no?, de dir,
ei, hem de fer un canvi,
i com ho hem de fer, doncs, hem de forçar a fer
que les proves siguin aquestes,
i hem d'entrenar els alumnes amb tipologia de proves
més competencials, que diem, i no tan memorístiques.
Sí, sí.
El que passa és que suposo que és una treva afegida
al fet que la competència sigui de la Generalitat,
però, en canvi, també hi hagi regulacions per part de l'Estat, no?,
això, és a dir, on està l'equilibri?
I per la pròpia escola, no?,
perquè també molta escola pot decidir, no?,
que...
És difícil posar d'acord a tothom,
i això tothom ho sabem, eh?,
però a l'educació pràcticament ens tenim a tots d'acord
en què aquest xou, amb aquest ball de lleis,
amb aquestes disputes, o sigui,
jo penso que, no sé si en som conscients realment,
tothom pensa que el seu és el millor,
i estem d'acord,
però al final l'afectat són els nens,
o sigui, els nostres fills són els que estan rebent
tot aquest anar i venir d'una llei,
que és ILEC,
ara l'ALOMCE i ara hem d'adaptar l'ALEC,
i ara, si el PP no guanya,
vindran uns altres, els que siguin,
i tornaran a canviar el model educatiu,
i quan parlen...
Hem de fer un pacte per l'educació,
perfecte, doncs fem-ho d'una vegada, no?,
perquè els mestres que són més grans a l'escola
m'ho diuen, és que anem vist ja de tants colors,
l'avantatge que tenim és que el mestre és un gran professional,
en general, i per tant,
ell té les coses clares,
sabem cap on volem anar,
i a partir d'aquí, doncs, anem tirant, no?,
que ara ve una llei, doncs ara vindrà una, l'adaptarem.
És cert, doncs, que hi ha aquesta confrontació real,
però no només de Catalunya, sinó de moltes comunitats autònomes,
amb la llei orgànica de la millora de la qualitat educativa,
la llei verd.
I la Generalitat el que ha fet és dir,
anem a complir el mínim exigible,
i a partir d'aquí comencem,
o sigui, intentar fer compatible el model de l'ALEC,
que és un bon model,
amb l'ALOMCE, dintre del que es pugui,
i fins que canviï.
És exacte que torna a canviar, ja ho sabem.
Perquè del gruix de la llei que ve de l'Estat,
què és el que més ataca al sistema nostre,
diguéssim, el tradicional,
o d'aquí, el que s'aplica aquí?
Una de les coses que més afecta
és la qüestió de la llengua, no?,
aquest, sí, doncs, que és el propi estat central
el que regularà gran part dels continguts en llengua,
sobretot en el tema de català,
però també el que s'explica,
és a dir, que l'Estat definirà gran part del currículum,
del que el currículum entenem nosaltres des de l'educació,
que és allò que s'explica a l'aula,
allò que l'alumne ha d'aprendre com a concepte, no?
Doncs hi ha una gran ingerència en aquest currículum, no?
Potser la paraula doctrinament seria una de les quimècies que hauria, no?,
de dir, ostres, l'educació és cert que és una arma poderosa,
però s'ha d'utilitzar amb una bona finalitat,
i aquí alguns potser veiem, doncs, que l'Estat aquí,
doncs, vol tocar una miqueta què és el que s'ensenya a les aules a Catalunya.
Potser un model molt centralitzat, molt similar al sistema francès, no?
Hi havia un ministre francès que deia, d'educació,
jo sé cada dia quina lliçó d'història s'està fent a l'aula, no?
Doncs aquesta idea seria la que ara una mica planeja.
Déu-n'hi-do.
Doncs sí, sí, estem fent els ciutadans del futur, eh, del futur,
però del futur de la cantonada, eh, d'aquí, no res, quatre dies,
les noves generacions, per tant, això és important, és molt important, no?
I és el que deia el Pablo, no?
O sigui, l'esforç, el sacrifici, malgrat tot,
del conjunt del sistema, dels professors, no?
Malgrat tot, malgrat la situació, malgrat les retallades,
doncs una feina molt vocacional i que segueixin allà a peu de canó
i amb el que convingui, no?
I amb tots els entrebancs que acostumen a tenir, eh,
no només de lleis que s'imposen,
sinó de pares i mares, no?, que també s'imposen,
vull dir, d'alumnes amb tota la seva problemàtica,
que a vegades ho hem parlat, no?,
quin alumne tenim avui en dia, a què s'ha de trobar un mestre, no?
És que el món ha canviat.
Fa un parell d'anys es jubilava una mestra tota la vida de l'escola
i em deia, és que jo pensava que n'hi havia 40 alumnes
i era tot molt més senzill que ara.
I ara en tenim 25 paraules i és com, ostres, 25, no?
I abans exacte, érem 38-40, no?
Jo penso que aquí l'important és que a l'escola tenim un decret d'autonomia
a Catalunya, que per tant les escoles tenen cert marge d'autonomia,
que de fer una escola és tenir molt clar cap on vol anar,
penso que això és fonamental,
i que els pares ho sàpiguen, no?
Aquest és el projecte educatiu d'aquesta escola,
volem anar cap aquí, és una forma part de l'autonomia,
i a partir d'aquí, les lleis que vinguin,
doncs les anirem adaptant al que l'escola entén
que és el millor pels seus fills, i aquí és on tenim la diversitat,
doncs, oi, jo vull portar-lo aquí perquè té aquest projecte que a mi m'agrada,
o el porto a un altre lloc,
dintre, doncs, dels marges de maniobra
que es van estranyint cada cop més.
Sí, però, per exemple, ara que començarà
tot el període de preinscripció,
nosaltres fem molt d'assessorament a famílies
a veure quina és l'escola més adequada
per les característiques dels nens,
i així sempre incidim molt amb les famílies.
Escolliu aquella escola que el projecte propi de l'escola
s'adapti a vosaltres.
No escolliu l'escola perquè em va més bé,
perquè està a prop de casa, no?,
o perquè jo ja estudià i em fa il·lusió, no,
sinó que s'adapti a les necessitats del vostre fill,
perquè sabem que cada escola tindrà un projecte
i oferirà uns recursos i uns serveis diferents, no?
Per tant, la família és responsabilitat seva
d'esbrinar aquesta escola,
conèixer-la, informar-se
de tot quin és tot aquest projecte, no?
I ho fan, eh?
Jo he notat molt, molt, molt el canvi.
Les jornades de portes obertes, per exemple,
que ofereixen, no?
Sí, sí, sí.
Aquestes entrevistes amb direcció...
De fet, ara ja estem,
totes les escoles més o menys,
amb jornades de portes obertes, eh?
O sigui, que poder ensenyar
què és el que fa cada escola.
Perquè no tota l'escola funciona igual, eh?
Això també s'ha de dir.
Per el bo i per el dolent.
Exacte, per el bo i per el dolent, no?
Ja dic, nosaltres que ens movem
i que coneixem pràcticament
totes les escoles del territori,
hi ha algunes molt bones en unes àrees
i d'altres, doncs, no tant, no?
Llavors, jo crec que la família
s'ha d'informar molt bé, eh?
I ho fan, eh?
Jo he notat molt la diferència.
Jo ara fa cinc anys que estic a la direcció
i fem moltes visites personalitzades
per explicar l'escola.
I en aquests últims anys,
el grau de preguntes
i dels pares com demanen informació
i com s'impliquen en
què és el que vull pel meu fill, no?
Ha crescut exponencialment, no?
O sigui, preguntes sobre com es treballa,
a nivell pedagògic, segons quines coses.
Porta la seva llista de preguntes, no?
O sigui, hem de mirar això, això, això.
O sigui, que abans potser l'escola
era un lloc on, mira, aparco
i ara cada cop, doncs,
almenys és una percepció, eh?
Només des del meu punt de vista, eh?
Jo sí que estic veient, doncs,
que les famílies cada cop s'interessen més
per com es treballa en aquella escola
perquè tindré el meu fill allà molts anys.
I moltes hores al dia, no?
I moltes hores al dia.
Llavors, aquest projecte educatiu
ha de ser molt concordant
amb la teva manera d'educar, no?
Amb la teva manera de viure la vida, no?
Perquè si no ens entrem en aquestes diferències, no?
M'heu fet pensar en un tema
que va ser recorrent, eh?
Quan es parla de l'escola,
que és la conciliació, eh?
La conciliació.
Jo estic pensant en aquells que són pares i mares
i que avui, doncs,
hi ha llocs que no hi ha classe,
dilluns hi haurà llocs que no hi ha classe,
però els pares potser han de treballar igualment.
Què fas amb els fills?
Sort dels avis, de l'amic, d'aquell que...
No, clar, dels tiets...
És un tema, jo penso,
que ho hem parlat molts cops,
que continua sense solucionar-se, no?
Vull dir, tirarem d'avis,
tirarem d'amics, de família,
i, si no, doncs, de canguratge, no?
És que l'escola sí que de vegades
ofereix en altres èpoques,
en altres períodes, no?
Aquest servei de canguratge...
És a l'estiu.
És a l'estiu.
O al matí pots deixar el teu fill
a les 8 del matí, no?
O anar a recollir-lo a les 6 de la tarda
com a servei de canguratge.
Però en aquests dies de festa,
de lliure elecció,
on l'escola tanca,
doncs és on la família té més dificultat, no?
Sí, sí.
S'han de fer virgueries, eh?
A nosaltres ens arriba, no?
I dius, ostres, és cert, eh?
Clar, hi ha també un conveni laboral al darrere,
que hi ha una llei al darrere...
Que s'han de complir aquests dies.
Nosaltres, com a escola,
tampoc podem triar les vacances,
ens venen donades,
el calandari escolar
és el que ve determinat per llei,
i a partir d'aquí, doncs, sí, sí,
jo ho veig, no?
És a dir, desfet, les escoles,
totes, i totes, eh?
Aquí jo penso que és tant a nivell públic
com privat concertat,
o sigui, totes fan esforços
per intentar ajudar en aquesta conciliació,
que és molt complexa, no?
De fet, l'AMPA a les escoles públiques
i, de fet, la pròpia escola,
o les AMPAs també, les concertades,
ofereixen aquests serveis de permanència.
Nosaltres obrim des de les 7.40 del matí.
Exacte.
Sí, perquè, clar...
Però a petició de les famílies, a més,
o sigui, que no és una cosa
que surti a l'escola,
sinó, ei, és que començo a treballar a les 8,
què faig amb el meu fill?
Sí.
O amb la meva filla?
Clar, quan són grans és diferent,
però quan són petits,
què fas amb aquell nen?
A part que els nens petits,
ja ho sabeu, es posen malalts...
Clar, és que hi ha...
Aquesta és una altra.
Aquesta és una altra.
Clar, anem sumant dies, no?
I els dies de vacances dels pares són limitats.
Perquè, mira, les festes de lliurecció,
el calendari escolar ja ens les oferiu,
un es pot anar programant amb temps, no?
Però si tinc dies de festa
o ja puc preparar-m'ho.
Però quan la canalla se'ns posa malalta, no?
Doncs és més difícil.
D'un dia per demà, no?
Doncs, ostres, ara què faig, no?
Però, bé, ens n'encavem a sortir.
Jo crec que les famílies
també tenim recursos
i no ens queda una altra, no?
Els avis.
Els avis.
O la tiet, el tiet, no?
Sí, sí, exacte.
Hi ha una altra reflexió
que és el model de...
el nostre model de treball, no?
La manera com treballem.
Treballem per hores.
Però una jornada laboral d'X hores
a altres llocs es fixa més en la productivitat.
És a dir, tu pots ser productiu
i no cal que estigues totes les hores
laborals a la feina, no?
Pot ser productiu.
És a dir, pots acabar la feina
i no cal que...
Menteu que vull dir.
Però això serà molt difícil,
jo crec, que aquí canvi, eh?
Vols dir que ho aconseguirem canviar?
Això és una voluntat política, moltes vegades, eh?
Penseu que...
Hem parlat de Finlàndia, eh?
Clar, a Finlàndia no comencen a P3 els nens.
Però per què no comencen a P3?
Doncs perquè hi ha tota una sèrie d'incentius,
no només a Finlàndia,
sinó a molts països del nord d'Europa.
De vegades, quan pugem una mica més al nord,
veiem una mica, doncs, de més evolució, no?
En el sistema laboral, no?
Els permisos que hi ha per pares i mares,
o sigui, la possibilitat de conciliació
de la vida laboral i la vida familiar és real.
O sigui, aquí és fictícia.
O sigui, aquí a mi...
Em pita les brilles cada cop que sento,
no, és que el temps ha de ser de qualitat, dius, sí, sí.
És real perquè, en part, és imposada i incentivada, no?
Què dius?
Vull dir, hi ha un govern que te l'imposa,
que te l'incentiva a que faguis aquesta conciliació.
Però aquí no.
Però és que molta gent tampoc la vol, no?
És a dir, aquí estem acostumats a sortir a treballar,
anar a prendre una copa, anar a prendre la cervesa,
o anar a comprar al supermercat perquè no hi ha tingut temps.
I ja ens va bé aquest estil de vida.
Nosaltres tenim uns amics que ara han marxat a Alemanya
i realment els hi hagi que està costant molt adaptar.
Perquè a les 6 de la tarda o les 7, no?
Ja no hi ha ningú al carrer, ja està tot tancat
i ells encara venen amb l'acostum nostre, no?
Llavors aquest canvi,
jo penso que ens costaria molt a nosaltres acceptar-lo també.
Perquè estem acostumats, no?,
a viure d'una determinada manera.
Què fem si no després?
Has de canviar-ho tot, no?
Has de canviar horari escolar, horari laboral...
No ho sé jo, eh?
Si ens funcionaria...
També té a veure amb l'educació, eh?
Perquè una part de l'educació s'ha de fer casa
i es fa generalment amb aquests minuts estranys
de l'última hora del dia, no?
Allò quan arriem tots cansadíssims, no?
I que s'han de fer deures,
s'ha d'educar, no?
S'ha d'educar.
S'ha d'educar.
Jo, el perill que estem detectant cada cop més
a les escoles,
i això ho parlem moltes vegades
quan ens juntem a diferents escoles en parlem, no?
Que és els nens tablet, eh?
Té.
Tablet, no molestis,
que estic molt cansat de tot el dia
i això té un perill, no?
Que és...
Estic delegant l'educació i aquests minuts del meu fill
doncs amb una pantalla
i moltes vegades sense supervisió.
Perquè encara si hi hagués supervisió
de quins continguts està mirant,
què està fent exactament,
doncs encara seria millor,
però detectem que no, eh?
Teníem un exemple d'uns nens,
doncs d'un grup classe, no?,
que està connectat a un joc
que no és de la seva edat.
I si estan connectats a un joc
que no és de la seva edat
és perquè algú els hi ha instal·lat.
O perquè algú els hi ha deixat instal·lar, no?
Clar, doncs aquí comencem els perills, no?,
de delegar l'educació,
que no l'ensenyament,
amb tablets, amb televisió, amb...
Sí, sí.
Digue-l'hi mòbil, no?
Digue-l'hi mòbil, sí.
és que hem de repascar una miqueta
doncs la idea de...
Tenim un fill,
l'hem d'educar,
tampoc tenim molts fills com abans,
o sigui,
tindrem un, dos, tres,
i aquesta és la mitjana,
doncs ens hi hem de dedicar a ells.
És un temps indispensable de la vida
que s'ha d'aprofitar
perquè després creixen.
És que aprenen tan ràpid, no?,
fent els mòbils...
Sí, jo penso que ja s'han modificat genèticament.
No els mòbils, eh?
És que agafen la pantalla a la tele
i fan així maldits.
Més que nosaltres.
I atenció,
perquè aquí és on...
L'altre dia parlàvem
amb un director territorial
d'un editorial
i ens deia
que ja s'està estudiant
a nivell internacional
com tot això està modificat
les estructures neuronals
dels nens.
Perquè estan acostumats...
Mireu, quan érem petits,
o jo recordo quan era petit
que jugàvem les càniques, no?
I, escolta'm,
t'havies d'esperar el teu torn,
miraves com jugava l'altre,
però aquests nens
que estan acostumats
al jo ja,
clar,
aquesta part, doncs,
d'educar la paciència
de què és el teu torn,
de què no has de prendre
una decisió cada segon,
perquè els jocs són
presa de decisions
cada segon.
Vinga, ara has de fer,
ara has de fer,
ara has de fer, no?
Aquesta sobreestimulació
al final, doncs,
l'acabarem patint
i hem de dir
ei, stop, no?
Perquè és que el món, si no...
Ara ho has dit,
la sobreestimulació.
És un gran problema
amb alguns comencen a veure ja
trastorns, no?
O és una paraula molt lletja, no?
Trastorns, però sí dificultats
en aprenentatge després
o en comportament, no?
Aquesta sobreestimulació.
Tenim una canalla
sobreestimulada.
I això, quan ho parles
amb les famílies,
et miren com volen dir
què m'estàs dient, no?
O sigui, mon fill ha de fer esport,
ha de tocar un instrument,
ha d'anar aquí, ha d'anar allà, no?
Acabar d'obrir la caixa de Pandora,
eh?
Sí, sí, és així.
I per parlar amb experts,
també amb neurologs,
que segurament ens podrien dir
com has vingut a plegat.
Paula Muñoz, gràcies per acompanyar.
Ens veiem a la Sonsa, eh?
I tant, moltes gràcies.
I Ángeles Esteve,
gràcies també per acompanyar-nos.
A vosaltres, un plaer.
Bon cap de setmana i bon caràdala.
Igualment.
Igualment.