Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
D'alguna manera, sí, sí. Tenim el vostre deseo particular.
Sí, sí, això m'han dit aquest matí.
Sí, sí. Doncs el dijous, això és pel que fa avui, eh?
El dijous encara tenim més coses, un taller de Facebook,
que sempre tenim de conversar amb anglès amb la Pat,
que ja ho vam tenir a l'estiu, ho vam tenir al llarg de l'any passat,
i ara en guany encara ho continuïm tenint.
L'únic que en guany està concentrat a la gent d'un grau avançat, d'acord?
Després a les cinc i mitja hi ha l'hora del conte,
i a les set dues conferències, això dijous.
Dijous, eh? Ja dic, m'he perdut.
Anem overbooking, anem overbooking.
A les set hi ha un taller de teràpies, naturopatia i l'alimentació conscient,
això hi ha moltíssima demanda, tot el que és noves teràpies,
reflexologia, qualsevol cosa d'esta, coaching, qualsevol cosa d'esta,
hi ha moltíssima demanda, per tant, sabeu que dijous a les set,
naturopatia i l'alimentació conscient.
I a les set també una altra conferència del Xavier Moret,
que es titula Un nou viatge a Ítaca, Grècia viatge de tardor,
també dins del cicle de Llegim al Patrimoni, Literatura i Història.
L'únic que aquesta conferència és a l'OMNAT, al Museu d'Arqueologia, d'acord?
És a dir, fem bastantes coses, com podeu veure, amb altres associacions.
I després, el divendres, com sempre, el Canapè Musical,
que són les recomanacions musicals que es fan cada setmana, que es pengen a la xarxa.
I després, clàssics a escena, l'Odissea amb Teclasmit, Teatre Popular,
que també és una representació que es fa al Museu d'Arqueologia.
I també està emmarcat dins del cicle Llegim al Patrimoni.
I el dissabte 21 hi ha una sortida cultural al Vendrell,
a la Casa Museu de l'Àngel Guimerà,
i a Banyeres del Penedès, també, dins del cicle Tastets de Patrimoni.
I a la sala infantil hi col·laborem aquesta sortida cultural
amb la cantada, l'acampada, perdó, de contes dels Tarragonins.
D'acord?
Doncs com podeu veure, moltíssimes coses.
Déu-n'hi-do, eh? Excursions incloses.
Sí, per tots aquests tallers que he dit,
i visites, truqueu a la biblioteca i us apunteu, d'acord?
Bé, és 977-230-331, si no recordo malament.
Me'n confirmarà.
Espera, que ho tinc aquí.
Si ho tens de mai, jo estic.
Sí, 977-240-331.
Al telèfon, truqueu i us direm,
perquè molts d'aquests tallers ja estan plens,
però bé, podem posar-vos a la llista d'espera.
I sempre, davant de qualsevol dubte, truqueu i us donem informació.
I el que m'han dit, que de cara al desembre
hi ha dos tallers que estan programats
sobre ciutadans i administració pública.
Molt interessant que ho fa un advocat
que és molt dinàmic.
Un es diu els drets del consumidor
i la protecció de l'administració,
i l'altre es diu el procediment sancionador,
funcionament i drets.
Sembla que tot el de dret, a vegades,
hagi de ser bastant farragós i no ho és,
perquè precisament la clau d'aquests dos tallers
és que estan pensats en exemples eminament pràctics.
i veure si en un ciutadà es troba en aquesta situació,
què pot fer.
Per tant, això encara sou a temps d'apuntar-vos.
El drets del consumidor és el dijous 3 de disembre, a les 7,
i el dijous 10 de desembre el procediment sancionador.
D'acord?
Ho anirem recordant,
sapigueu que tota aquesta informació que sempre donem
en el programa de dimarts
la trobareu penjada a la pàgina web.
Al nostre web, al Facebook, al Twitter,
anem fent crides sistemàtiques.
I si no, ens envieu un correu electrònic
o ens truqueu a la biblioteca i us ho diem.
Molt bé.
Doncs, un cop feta l'agenda,
ara sí, parlem de les recomanacions literàries,
que, de fet, les que ha portat avui la Dolors
segueixen un fil conductor, un tema,
Periodisme gràfic i conflictes.
Sí, això ho vaig pensar la setmana passada,
i sembla que fos una mica de premonició,
no sé, amb el que ha passat aquest cap de setmana a París.
Tot va ser arran de la publicació la setmana passada,
o fa dues setmanes,
de l'obra en castellà i en català
de l'última Premi Nobel,
l'Anna Alexievich,
i acaba de sortir just del forn
un llibre que es diu
Temps de segona mà,
La fi de l'home roig,
que l'edite Rajberg,
que si te'n recordes, Núria,
vam parlar la primera vegada que vaig estar aquí
del pes de les editorials minoritàries,
i vaig citar aquesta editorial,
doncs bé, aquí està el fruit
del que fan aquesta gent, no?
Molt bé.
Es diu Temps de segona mà,
La fi de l'home roig.
I l'altra...
Vé a ser, pel que m'han dit,
com una història de l'Unió Soviètica.
Una crònica que diries...
Jo no sé fins a quin punt seria una història.
Jo diria que és la suma d'històries individuals.
És el que fa l'Esbel,
l'Anna Alexievich.
L'altre llibre,
després passo a parlar una mica més d'ella,
l'altre llibre l'he dit a l'editorial Debate,
i diu,
la guerra no tiene rostro de mujer,
com sempre.
Les dones,
no apareixen a la història,
però tampoc apareixen als actes herois
que escriuen els senyors, no?
I ella fa això,
un recull de testimonis de dones
com van participar a la Segona Guerra Mundial,
a lo que ells li diuen
la guerra del pare.
Ells, a la Segona Guerra Mundial,
els russos no parlen de Segona Guerra Mundial,
parlen de la guerra del pare.
I la guerra del pare
és defensar-se dels enemics,
la pàtria,
dels enemics foranis,
i del pare com a Stalin,
les dues coses.
Qui és l'Esbel,
l'Anna Alexievich?
L'Esbel, l'Anna Alexievich,
és una violor russa
de pare militar,
traslladat a Polònia,
a la part de Polònia
juntament amb violor russa i Lituània,
que en el segle XVII
tot això formava un únic país.
I al cap d'uns anys
ella torna a la família
a viure a Minsk,
es llicencia a la Universitat de Minsk
en Periodisme,
i a partir d'allí
comença a tenir problemes
de part pública.
Per què?
Perquè és una senyora
que a ella li interessa
la història de les persones,
no la història oficial
que està explicant
la Unió Soviètica.
I evidentment no hi ha lloc
per veus crítiques
ni per veus decidents, no?
Llavors, bé,
ella té al calaix
tots els reportatges
que va fent,
també es dedica a ser professora,
que és la sortida
quan no et deixen escriure,
doncs bé,
t'has de guanyar la vida
d'alguna manera.
És professora
fins que a l'època
de Gorbatchev
pot començar
a publicar
certes coses.
I una de les obres
que es van publicar
aquí ja fa molts anys,
que ara s'ha reeditat,
que es diu
Les voces de Txernòbil,
que jo el recomano moltíssim,
que ho llegiu
ara que s'ha pogut reeditar.
Allí explica
com va anar
l'accident
de la central nuclear
de Txernòbil
i quan acabes el llibre
tens la impressió
que estava
en mans
absolutament
d'uns ineptes,
buròcrates,
perquè tothom
intentava fer
la seva feina
però
el mateix que fa
el Hans Falada
a Solos
en Berlín
quan parla
i explica molt bé
que ningú
tenia la culpa
dins del règim nazi.
Era la burocràcia
en general.
O era el teu superior
o era el teu inferior,
és igual.
Doncs això funciona igual.
En certa manera,
aquí apareixen
els testimonis
de les infermeres
o metges
o els liquidadors.
Els liquidadors
eren els que van
anar a la zona zero
per dir-ho d'alguna manera
de l'accident
de Txernòbil
i que la majoria
van morir.
I els pocs
que quedaven en vida
tots han quedat
amb trastorns
de càncer
o qualsevol
cosa d'aquestes.
I és un llibre
molt colpidor.
Els russos
ja tenen la tendència
de posar-hi
molt sentiment
a l'hora
de narrar.
però
penso que
és un llibre
que et dimensiona
molt
la magnitud
de la tragèdia.
I l'esbitant
Alex Eivis
sap fer molt bé
això.
Una altra cosa
és que t'interessi
o no t'interessi.
Però sí,
com agafa
la història
de les persones
normals,
comunes,
llavors
és molt fàcil
arribar
al lector
d'aquí.
El que passa
és que sí
que necessita
un bon traductor
perquè parli
de molts referents
culturals.
I en aquest cas
jo penso
que té sort
perquè el primer llibre
Voces de Txernòbil
li va traduir
el professor
de literatura russa
el Ricard San Vicente
que és un magnífic
traductor
i és professor
de literatura russa
a l'AUB.
I la segona
obra
que està
de Raigbert
li publica
la Marta Rebón
que ara mateix
en castellà
també en català
però més en castellà
està publicant
moltíssim
i té molts fans
tipus
la El Viralindo
i altra gent.
És una noia molt jove
que ha viscut
per diferents llocs
i crec que ara
viu a Sant Petersburg
i està traduint
tot
el bàsic.
També va traduir
la Marta Rebón
no és la primera vegada
que agafa
temes memorialístics
va traduir
els arxius
literaris
que es van
desclassificar
de la KGB
juntament amb el Ricard Altés
un altre traductor
molt jove.
Per tant ens en fèiem
de la traducció
en català
i en castellà?
En català
i en castellà.
Si la fa el Ricard San Vicente
podeu fiar moltíssim
i la Marta Rebón
també.
En català
qui tradueix molt bé
del rus també
actualment és Miquel Caval.
És un company
de promoció
per això els conec
però igual que el Ricard Altés
i tota aquesta gent
ho estan fent molt bé.
Vull dir que tenim sort
a vegades
que veus
així una mica més llunyanes
o que culturalment
no les tens a l'abast
estiguin ben invertides
en les teves llengües.
Això és bàsic
i aquesta gent
ho està fent molt bé.
No prou valorat a vegades.
Sí, llavors
les vietlana Alexia
tant a temps de segona mà
la fi de l'home roig
com a la guerra
no tiene el rostre
de mujer
continua fent
el mateix que feia
les voces de Txernòbil.
Agafa diferents testimonis
en fa un muntatge
com si fos una pel·lícula
en fa un muntatge
i al final
acabés veient
el que diu
per exemple
ella
el temps de segona mà
que acaba dient
sobre
un dels testimonis
que és una senyora
que diu
que clar
durant
l'home roig
mentre estava
vivint
al període soviètic
i més o menys
anava menjant
i anava fent
semblava que tot funcionava bé
arriba l'època
de Gorbatchov
i resulta
que es queden
fent cues
5 i 6 hores
per aconseguir
aliments bàsics
jo recordo
a l'època d'Elsim
que vaig estudiar allà
no hi havia res
als supermercats
només hi havia productes
o d'Hongria
o de l'est
dels països satèl·lits
o hi ha occidentals
que estaven
evidentment
no s'ho podien
permetre
la gent
i després expliquei
a l'època de Gorbatchov
sí que fèiem
moltes cues
però almenys
podíem llegir
llibres prohibits
és a dir
no teníem per menjar
però llegíem
a Solzhenitsen
per exemple
però després
va arribar
el desastre
de les privatitzacions
tot va quedar
en mans
de l'oligarquia
i ara ja sabem
el que hi ha
i què diu
aquest testimoni
com ha afectat
les relacions quotidianes
doncs diu
l'amistat és el primer
que va desaparèixer
tot el món
avui en dia
va enfeinat
no hi ha temps
a perdre
per a guanyar diners
abans semblava
que els diners
no tenien poder
sobre nosaltres
però ara
tothom ha començat
a apreciar els bitllets
verds
els dòlars
no eren bitllets soviètics
els trossos de paper
com en dèiem
i nosaltres
érem plantes d'interior
que vivien
al món dels llibres
bé no estàvem preparats
per la nova vida
que ens esperava
era una altra cosa
per la qual ens delíem
havien llegit
tones de llibres romàntics
però la vida avançava
en una altra direcció
en lloc de Vizotsky
Vladimir Vizotsky
era un cantautor
Kierkorov
i música pop
i amb això
ho he dit tot
no fa gaire temps
ens vam reunir
a la meva cuina
cosa que no passa gaire sovint
i vam discutir
sobre si Vizotsky
hauria cantat
per Abramovich
recordem que Abramovich
és aquest
el gran oligarca
del petroli rus
que viu
exiliat a Londres
que no es pot veure
amb Putin
hi havia divisió d'opinions
la majoria
estàvem segurs que sí
és a dir
Vizotsky
era l'unió soviètica
que protestava
per les desigualtats
podria cantar
per Abramovich
avui en dia
està bé
està molt ben trobada
la comparació
la qüestió
era endivinar
per quan
no és
si vol
sinó per quan
i després
una altra
te necessitem a tu de guia
per llegir això
a veure per quan
un club de lectura
de la literatura russa
podria ser
però
de moment
tenim
ja
saturació
de clubs de lectura
i una cosa
que ella
també explica
a les vietany
Alexevich
els problemes
que va tenir
amb la censura
actualment
a Rússia
quan diu
la guerra
no tiene rostro
de mujer
perquè clar
els censors
li dien
que això
no era
la història
el que ella
pretendia explicar
no era
la història
veritable
única
oficial
i
i ella
diu
ella diu
si jo ho vull explicar
perquè
això
és
el que li ha passat
a la gent del carrer
i li diu
al censor
de d'on
ha socat
a vostè
aquestes idees
no són
nostres
no són
soviètiques
se burla
de los que
hi ha
en las fosas
comunes
ha leído
demasiados
libros
aquí estas
cosas
no pasen
la mujer
soviética
no es
un animal
és a dir
la dona
soviética
com qualsevol
dona
qualsevol
conflicte
armat
ja sabem
la majoria
de vegades
per què
la fan
servir
no?
però a part
d'això
evidentment
moltes d'elles
van treballar
a fàbriques
van treballar
a molts llocs
i van contribuir
a l'esforç
de victòria
del seu país
però això
era comparar-les
a qualsevol altra dona
del món
i no podia ser
s'allunyava
del veritable
i ideal
i després
ella diu
acaba dient
bé
tot això
d'aquests testimonis
que té al principi
que no els inclou
com a
dins del llibre
com a tal
ella mateixa
l'Anna Alexevis
diu
viví mi propia guerra
recorrí un largo camino
junto a mis personajes
com a ellas
pasó mucho tiempo
hasta que pude assumir
que nuestra victòria
victòria en ve alta
tenia dos cares
una és bella
y la otra és espantosa
cubierta de cicatrices
mirarla és doloroso
en un combate
cuerpo a cuerpo
el adversari
te mira a los ojos
cuando lo matas
lanzar proyectiles
o disparar
desde una trinchera
és otra cosa
me decían
escuchar a una persona
que te cuenta
cómo moría
o cómo mataba
viene a ser lo mismo
tienes que mirarla
a los ojos
pot ser tan vestir
i bé recordar
si ara mateix
ja o l'an
i compagnia
què passa
no?
La guerra
no tiene rostro
de mujer
exacte
un altre dels llibres
que recomanem
de l'Esquitlana
Elixievich
i això em va portar
a pensar
que
hi ha molts conflictes
internacionals
armats o no
que s'han explicat
mitjançant el còmic
mitjançant el que es diu
periodisme il·lustrat
còmic en el sentit
de novel·la gràfica
no en un sentit
d'aventures
de superherois
i tot això
no en un sentit
de novel·la gràfic
periodisme gràfic
era a través
de la il·lustració
efectivament
no fotoperiodisme
no, no
de la il·lustració
molt bé
sí, sí
doncs ràpidament
ve les recomanacions
que ens has portat
tres en concret
un que parla
de Jan Kakarski
el primer home
que va descobrir
l'Holocaust
i que l'EFBI
no se'l va creure
i aquest llibre
és d'uns italians
de Marco Rizzo
i l'Helio Bonacorso
el tenim a la biblioteca
i explica això
amb imatges gràfiques
com aquest home
comença a denunciar
el que creu
que passa
darrere dels camps
de concentració
i com ningú
al principi
no s'ho creu
per què?
perquè és tan horrorós
l'horror
no ens el podem creure
no ho podem admetre
i això
és la història
fins que al final
molt tard
se li fa cas
i comencem a veure
que el que explica
és molt petit
en comparació
amb el que realment
va passar
després un altre
referent
dins del periodisme gràfic
que potser el coneixes Núria
que es diu
Joe Sacco
doncs al Joe Sacco
li han donat molts premis
a nivell internacional
i és el primer
que va parlar
de la guerra
de Bòsnia
amb vinyetes
i ell s'ha especialitzat
especialment
en això
en periodisme
sobre conflictes internacionals
a vegades és un monotema
de vegades són diversos
i explica
aquests conflictes internacionals
mitjançant el còmic
i el dibuix
per exemple
un molt conegut d'ell
és
Notasapier de Gaza
sobre el conflicte
de Palestina
o també
un que he apuntat aquí
que es diu
Goratje
zona protegida
la guerra
en Bòsnia oriental
aquest li va presentar
una companya de promoció
també
a Barcelona
periodista
que ara és
la corresponsal
del periòdico
a Jerusalem
és a dir
que aquí va tot
va tot relacionat
com veieu
avui en dia
es diu Anna Alba
la companya
i després
a part del Joe Sacco
ho recomano moltíssim
jo el Joe Sacco
si voleu saber
el que és el periodisme
il·lustrat
s'ha de passar per aquest nom
o sigui
dos noms més
que són
per exemple
una molt jove
Sara Guida
que té
que té dos
dos llibres
també que estan molt bé
dos còmics
que es diuen
Estado de Palestina
i Sala d'Espera
que es poden llegir
gratuïtament
a la plataforma
simoc.com
ho podeu veure allà
apunteu
simoc.com
podeu llegir
les obres
d'aquesta
també
com
com ho diríem
sí
periodista il·lustrada
per dir
d'alguna manera
i després
un altre
que el tinc apuntat aquí
que és
Gui de Lille
s'escriu
Gui de Lille
Gui de Lille
que
ha capturat
també així
a llapis
el seu tras
és molt de llapis
realitats
com les de
Pionian
Birmania
o Shenzhen
i també
té
per exemple
un árbol
que li van
premiar
al Saló
d'Agun
Golem
del 2012
que es diu
Crònica
de Jerusalem
com podeu veure
també
les zones de
conflicte
són
molt recurrents
de vegades
el tema de
Palestina
els Balcans
Orient
en mitjà
ja fa molt temps
que surt
per tant
no és una cosa nova
que ens hagui
de venir de nou
però a part d'això
és molt important
la dinàmica
que agafen
aquests treballs
no és només
denunciar el conflicte
és fer-ho amb qualitat
i una manera
d'explicar-ho
és el periodisme
tradicional
o un dietari
o un llibre
de viatges
però una altra manera
també és fer-ho
a partir del llapis
i la veritat
és que impressione molt
veure certes escenes
dibuixades
més enllà del fotoperiodisme
que també
un altre dia
en parlaré
després també m'agradaria
destacar dos còmics més
que és un per exemple
que ha rebut
el Premi Nacional de Còmic
que es diu
Les Menines
de Santiago García
i Javier Olivares
que expliquen
la relació de Velázquez
per arribar a fer
Les Menines
no t'expliquen el quadro
t'expliquen
això
qui era Velázquez
i les obsessions
a l'entorn
de la figura pictòrica
de Velázquez
per poder arribar
a fer la Menines
això és ara
Premi Nacional de Còmic
d'enguany
i després
una altra obra
que he portat aquí
que és molt xula
te la deixo
sí
que l'admiris
del Pere Reverte
sí
que és un llibre exposició
que és
la guerra civil
explicada a joves
per tant
és
la unió
del guió
de l'obra
del Pere Reverte
amb
els dibuixos
de Fernando Vicente
que és un dels millors
il·lustradors
actualment
del panorama espanyol
d'acord
llavors
al museu
de l'ABC
del diari ABC
han fet
una mostra
de 32 originals
d'aquest
il·lustrador
també
d'aquest llibre
i
han muntat
aquesta exposició
perquè es pugui veure
la gent jove
com explicaries
un conflicte
que encara avui en dia
ens marque
quan estem parlant
de què queda
de l'home roig
de l'home soviètic
jo recordo
moltes vegades
en una entrevista
a la tele
que li van fer
al Narcís Serra
quan era
ministre de Defensa
que ell deia
que tota aquella generació
per molt que havien
combatut el franquisme
no deixaven de ser hereus
en certa manera
de la ideologia franquista
perquè havien estat
educats
dins el franquisme
doncs hi ha
moltes traces
avui en dia
encara que tenim
de l'educació
del passat
no només nosaltres
en molts llocs
del món
que sembla
que no ens siguem conscients
però per molt
que hi reaccionem
és només reaccionant
que detectem
que tenim coses
d'aquest passat
i ens queda temps
per alguna
recomanació
simplement per un títol
perquè ens hem extès
bastant
sí
d'un de Tarragona
un que es diu
Jorge Carrión
o Jordi Carrión
que és un autor
de Tarragona
i Sagar
Forniés
que parlen
notícies dibujades
des de la xatarra
que és Barcelona
i la xatarra
que és un còmic
preciós
tot i que la temàtica
és dura
però bé
aquí no apareixerà
la Barcelona
que ensenyen els turistes
i està molt bé
perquè el Jorge Carrión
ha fet un gran gran treball
i l'il·lustrador també
Aproveitem ja
tota aquesta
munió
i aquestes recomanacions
de periodisme gràfic
o d'això
de còmic
per recordar-vos
que la setmana que ve
comença la setmana del còmic
una nova edició
de la setmana del còmic
que ja parlem
i que a la biblioteca
esteu farcits
d'històries gràfiques
Efectivament
com podeu veure
estem molt bons proyeits
Doncs Dolors Gironès
moltíssimes gràcies
per aquestes recomanacions
i per les guies de lectura
Moltes gràcies
A la propera