Quan de cop t'he vist, amb sang freda i preparada, se m'emporten cap endins els sentits que m'atrapaven. Quan de cop t'he vist, sense buscar res a canvi, que sabem que aquesta nit no ens porta per cap camí. Jo em sento lliure i sé que si encara en mi
Hola, Tarragona. Seguim una setmana més al vostre costat. De 8 a 9 del vespre, som l'Espai Cultural de Tarragona Ràdio. Som...
el programa de Cultius Culturals. Perquè encara no ens conegui, som un bloc cultural tarragoní. Portem des de 2013 rondant a l'internet fent divulgació cultural i des del 2021 a través del podcast. Ens podeu seguir al nostre Instagram arroba cultius culturals. Però ara, per ara, potser que comencem el programa. Ens hi acompanyeu?
Els Cultius Culturals, el programa de cultura que no sabies que estaves esperant.
Al capítol d'avui ens posarem ben mitològics. A l'estudi som l'Alba, la Laura, el Gavino i jo, la Guiomar, i la Maria la tindrem des de la llunyania, que ens enviarà uns quants àudios. Tal com deia la Guiomar, ens posarem mitològics, perquè parlarem de mitologia des de diferents vessants. Menys el Gavino, que ha decidit trencar la temàtica. Crec que no només jo, però ja ho descollirem. A partir de l'obra escollida, però també amb les seccions de la Laura i la Guiomar, que parlaran de mitologia pròpiament, i l'Alba, amb una secció desgranant els símbols del personatge protagonista d'avui, que en breu us descobrirem quin és.
i la Maria parlarà del retrat del personatge de qui parlem avui. I ara ja sí, comencem!
Bé, no podíem no posar aquesta cançó. De fet, trobo que la posem poc, hem de dir. I és que quin millor moment per posar-la, o tornar-la a posar més ben dit, avui que parlem de mitologia, i sobretot de la mitologia que més toca a casa nostra, la clàssica, la dels griegos i romanos, que ens diuen les bistec, que són todos humanos.
I si pensem una mica més, Alda, història de l'arte, penes con pincel, que és una mica també la temàtica. Avui concretament, sí, sí. L'obra d'avui és la de Nadia Klimt del 1907. Vinga, que comencem a explicar-la. Anem per parts. Primer, Gustav Klimt és un pintor de principis del segle XX, simbolista, d'origen austríac, representant de la secessió vienesa.
que la cessació vienesa, no ens espantem, és el modernisme que vam tenir a Catalunya, el de la burgesia, la decoració floral, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, per exemple, però a Viena i a la zona del centre d'Europa. A més a més, és simbolista, que és un corrent artístic que sobretot parla del misteri del món, la poesia, etc. Tot això lliga amb aquesta idea de tornar
a adorar l'antiguitat clàssica dels grecs i els romans, però ja no des d'una vessant equilibrada i mesurada, com van fer els neoclàssics del segle XIX, allò de la noble senzillet i grandeza serena, que deia Winckelmann, que serem una mica pesats amb això en altres capítols, sinó des d'un prisma en què mesclen aquesta mirada, sobretot mitològica, al passat amb la visió més moderna de la natura i el misteri.
Per això, els quadres d'Eclim tindran sempre aquesta aura de misteri, així com aquests daurats que ens recorden el pa d'or dels retaules medievals o dels museus vicentins. És una mirada cap al passatge d'Andarí de la mitologia clàssica. I ara, si parlem una mica més concret, per si ens estàs escoltant només en ràdio, si estàs al cotxe mentre estem naltros parlant, una mica què es veu al quadre.
Al quadre es veu la figura de Danae, que és una noia en aquest cas pel Roja, que està recollida en si mateixa una mica com els nens quan estan a la panxa de mare. Posició fetal. I al costat dret d'ella se ve una mica com si estigués recostada en una espècie de llit, una espècie de sàbana, no es veu molt bé.
I per sobre seu es veu com aquesta espurna daurada que va acompanyant-la al costat esquerre, que és aquest símbol de la pluja daurada que impregna Danae amb perceus. I, doncs sí, està completament nua i està com molt encollida en si mateixa i és un quadre com molt tancat, no sé com dir-ho. En plan, està com molt composat, com fragmentat i tancat en si mateix.
Segons Almita, mentre estava presonera del seu pare, Crisio, el rei d'Argos, en una torre de bronza, Danae va ser visitada per Zeus i fecundada en la forma d'una pluja d'or. En el quadre Klimt, aquest fet és representat pel torrent d'Aurat que, abans ha dit l'Alba, que flueix com al voltant d'ella i per les seves cames.
De l'expressió de la seva cara amb la boca entreoberta es desprèn que està excitada per aquest corrent d'or, però bueno. Tu estàs d'acord amb això? Interpretacions de senyoros, així de clar. En aquesta obra d'Anna està enroscada en un vel pur real que fa referència al seu llinatge imperial, perquè recordem que era filla de Crisio.
I la seva postura fatal, com ha dit l'Alba, proporciona major dinamisme a la composició. Algun temps després de la visita celestial, Danae va donar llum al seu fill, que seria Perseu. Que complicada sempre la mitologia. Senyoros.
Señores haciendo cosas. Señores señoreando. Señores interpretando historias. Ah, exacto. Sí, señores interpretando historias de señoros con señoros. Bueno, es igual. Pasem a la primera sacció del capítul, que es la de l'alba. Ya nunca he sido así.
Hay veces que es mejor creer así Y empiezo a pensar que te podría hablar
Si parlem del nom d'Anna E, potser penseu, però jo he vist un quadre d'una d'Anna E i no és aquesta d'Anna E. I no passa res perquè és un tema molt popular en l'art occidental, en l'art europeu. Llavors és probable que dieu, jo he vist una d'Anna E però no sé quina. Llavors a la meva secció anem a fer un petit repàs per, és possible que he vist aquesta d'Anna E, és possible que l'he vist diverses vegades en diferents museus, llavors vinc a presentar-vos unes contes. D'Anna E's por el Mundo. D'Anna E's por el Mundo.
amb el seu museu i una mica d'explicació de cada una d'elles. La primera és la de Correggio, que si heu estat a la Galeria Borgesse, a Roma... Tu em corretges a l'alemanya o no et corretgeixo a l'italià? Doncs me corregiràs diverses vegades. I tu després em corregiràs també, que teniu la prova d'alemanya a la meva secció, no pateixis.
Sempre difícil, sempre difícil. Llavors, aquest quadre és una comissió del duc de Mantua, de Federic II, en què s'estava parlant d'una sèrie d'Àdit, les diferents amants de Júpiter. Llavors, totes les d'Ànees estan recolzades en alguna espècie de llit, acompanyades d'alguna figura que recugeix o deixa que està...
pluja daurada, doncs imagina't si comença a caure, en plan, algo daurat del cel, en plan, en un espai tapat, doncs ja te dic jo que algú està intentant agafar-ho. I, bueno, a veure, és la meva humilde opinió, el més simple de tots i el que menys gràcia té dels que vinc a comentar, la veritat.
Llavors, el vaig passant, però que si l'heu vist, el que té ressenyable és que està copit a la imatge amb Danae, amb aquest simbolisme de copit i l'amor, la seducció, bla, bla, bla, que jo també poso en comillas com ha dit abans de Laura, i ja, dos putins.
que els putis són aquestes figures de com nens retxonxos barra angelotes, molt, molt, molt de l'art italià, en plan, els veus per tots els costats. I com els agradava això, els gràcies, eh? Jo tinc un trauma amb aquests nens. Tens un trauma amb els putis? És que tenen tots cara de vell.
Ah, perquè els pintaven així. De fet, hi havia uns memes que ficaven quin bebè monstruoso del Renaixement ets, saps? Quin bebè supermales fets. Txux Jorputi. Exacte, sí.
Llavors, parlem de les Danae de Tissià. Tissià va pintar un huevo de Danae. Tissià i el seu taller, ja sabem que quan parlem d'un artista a aquestes èpoques parlem que els signaven ells, però aquí hi havia moltes mans treballant. Llavors, vaig a fer com un petit tastet de les que és més probable que ja heu vist. La primera és la que està al Museu Nacional Campo di Monte, a Itàlia. A Nàpoli. A Nàpoli.
que és la que encara manté la figura d'un puti barracopit a la imatge, en les següents danes d'aticià, això estarà substituït per una serventa vella, i dona aquesta imatge d'una noia recolzada, amb aquestes figures molt d'aticià, molt de l'estil...
van a s'hi ha de fer nus i és... Bueno, és que totes les danees de Tissià podrien ser perfectament la Venus d'Urbino i no passaria res. En plan, és la mateixa noia tot el rato. Després està aquesta, que és la que està al Wellington Collection a Londres i es substitueix a aquesta figura de Cupit i comença a haver-hi com aquesta visió que la persona que està acompanyant la dana mentre està sent fecundada està com intentant recollir aquesta pluja d'orada.
I, a més, anem a veure com provisionalment Dana ja està cada vegada menys tapada, cada vegada el drap que la cobreix... És una mica, passa-la d'abans. Lo que pides por AliExpress, lo que te llega. Per l'angelet, no? Està, l'angelet i després una vella. És més fosc, és una senyora gran. D'acord, per parlar de temes fosc us teniu...
Tenim la que està al Emitage Museum. Saps què passa? Un moment, Alba, és que t'estàs movent massa. Llavors, quan parles, has de parlar al micro perquè, si no, la Sílvia, pobra, està un poc... Saps nerviós. Saps nerviós. Saps nerviós. Saps nerviós. Al Emitage Museum de Sant Petersburg, que dona encara més mal rotllo perquè no només està aquesta noia jove sent fecundada per una pluja daurada del Pare dels Déus i aquesta...
Cerventa, que en comptes de fer alguna cosa està literalment recollint la pluja, en plan, me la peles d'anar, sinó que de la pluja d'orada entre els núvols surt la cara de Zeus, en plan, uh, que mal rotllo. Literalment mirant-la des de dalt. I a mi m'ha fet bastanta por. Clar, i des d'aquí no la veig, la imatge, us haig de dir. Però hauràs de veure-ho al YouTube. Vés al youtuber. Agafa el mòbil, Guillomar.
Sí, bueno, ara, clar, vaya lío, vaya lío. Tu no giris, és igual, no giris, no pateixis. Tenim la del Prado, que és la que més probablement hagueu vist. Les altres, en el fons, recorden molt. És a dir, si només heu vist la del Prado, les altres la reconeixeu. És el mateix quadre. I la del Prado, la cosa més destacable, en la meva humild opinió, és que...
Ai, mira. Té un gosset al costat que és com... Per què? O sigui, té simbolisme? No. Té alguna cosa més de dir d'això? No. En plan, el seu... O sigui, algunes, el Zeus des d'això, mirant cap a baix, que dona aquí una impressió, tal. No. En plan, hi ha un gosset. Teoricament el gosset és símbol de fidelitat i tal, llavors el millor es refereix a què d'Anna és...
Serà fidel a Zeus o... Com us agrada a les historiadores de l'art inventar-vos la història? No he trobat cap menció al gos. A partir d'ara podríem fer un article. Només he vist que apareix un gos. De passada. La que més m'agrada és la de les ermites.
Espera, perquè està l'Ada Artemisia Gentileschi, que està al Museu d'Art de Sant Lluís als Estats Units. Aquesta segur que és la millor, no la pot veure. Segur, segur. És, en la meva opinió, la més maca de totes, perquè està aquesta Danae recolzada, al fons és un fons completament negre, i aquesta pluja haurà d'estar superaccentuada, de manera que al fons sembla una mica com un cel estrellat.
Ostres, sí, eh? Aquest xula, eh? Perdoneu, ho he hagut de buscar jo. Dona com aquesta sensació que està tan al sol enmig de l'infinit, enmig de l'univers. I realment és que la mirada és molt millor. És a dir, aquest quadre, objectivament, és molt millor que els de tits ja perquè, és que, clar, t'està transmetent
més la visió que tu estaves donant. Per això m'agradava la de l'Hermitage, perquè té com cara d'estar passant malament. De patiment, no d'estar gaudint. I en aquest gentilesqui... Gentilesqui, sí. Gentilesqui. A més, és aquesta sensació de solitud davant del món, en plan solitud davant del destí, que a mi m'assembla meravellós i com la imatge perfecta per dir això d'art sublim,
Aquí. Aquí ja està. Doncs està aquí el meu repàs, per si quan heu sentit el nom de Dana heu dit, jo aquesta l'he vista en algun museu, però no és aquesta. Aquí teniu una gran sèrie de quadres que probablement heu vist. Segur que la del Tizial heu vist per probabilitats. Ni que sigui a l'institut. Un poco.
Quina manera de simplificar la història de l'art en el mateix. No, de titxar, de titxar. Vinga, passem a la següent secció. És la meva. No passa res. Sí? Why are you hanging on? So tight to the road that I'm ready for.
Doncs ja avui vinc a parlar, ja ho hem dit, de mitologia, però no us espereu la deessa que porto, perquè crec que no em pega res per la d'ella.
No portes la protagonista. Porto Afrodita. La protagonista era d'Anna. Aquí els meus coneixements de mitologia, deixant-nos en evidència davant de tota l'audiència. Jo avui vinc, quan es va plantejar el quadre, vaig dir que parlaré de dones incompreses dintre de la mitologia i m'he enganxat molt a Afrodita.
Per què? Perquè crec que és l'última des en què pensem quan pensem en dones incomprenses o feminisme dintre de la mitologia grega. Però començo.
Ja el naixement d'Afrodita per mi és una manera de ruptura amb el que és la mitologia grega. Per què? Totes les deeses estan relacionades amb Zeus d'alguna manera. És a dir, o són les germanes, germana esposa, que era, o són filles bastardes de Zeus. Afrodita no. Afrodita neix de l'espuma de mar, de quan a Cronos li tallen els testicles i fecunda l'espuma d'aquest mar.
Però també hi ha una corret mitològica que diu que neix simplement de l'escuma del mar, sorgint sense mare i sense pare. Com una manifestació pura de vida, bellesa i desig. Llavors, pràcticament està al mateix nivell de Zeus, no? Si no és de ningú. Sí, clar. I a més... Segons aquesta segona visió, eh? Sí, sí, segons aquesta segona visió és com a parte. Però sí que és veritat que dels Zeus i dels eges principals és l'única que no té un vincle familiar amb Zeus. Això ja ens agrada, no?
Doncs a Zeus no li gustava tant. Home, ja m'ho suposo. Per als que, òbviament, tothom sap qui és Afrodita, però per a qui digui qui era Afrodita, a part que ara ho explicarà la Laura, teniu el nostre Instagram. Hem penjat uns stories amb tot el que parlarem avui.
i... Que bé, això de penjar els històris, eh, Guiomar? Està molt bé, espero que m'hi hagués. Entreu a l'Instagram, que el treball de la Guiomar... Que la Guiomar vegi que té més visualitzacions del normal, perquè... Arroba Cultius Culturals. I llavors, aneu allí i hem vist primer, i hem fet les d'Anna, que ha fet l'Alba, i llavors el següent quadre és el de l'Afrodita. I jo he penjat el naixement de Venus de Botticelli. Que és precisament l'escena amb la introducció. I a més està bonic perquè heu fet, perdó, eh, que us estic tallant ara tota l'estona, però... Tranquil.
Hem fet primer Tiziano, que és el que més feia a l'escola veneciana, que parlava abans l'Alba, que no m'explica el que era l'escola veneciana. Ara l'explico jo, no patiu. I després Botticelli, que és el de l'escola florentina. Llavors és molt bonic perquè tenim aquí el que us surt a l'espau, nois. Escolteu, per favor.
Penes com pincel, a demà. Per començar, es penes com pincel. Llavors, l'escona, ara no sé si serà cinquecento, m'imagino jo, o quatre cento. Quatre cento o quatre cento? Quatre cento, llavors els dos són quatre centos, em sembla.
La qüestió és que l'escola veneciana era una escola en què donaven importància el color, el color per damunt de la línia. Per això les Venus de Tiziano, que és el gran exponente d'això, la línia està com difuminada. En canvi, Botticelli és de l'escola florentina de la línia i per això les figures de Botticelli, com la Venus aquesta, tenen la figura, la línia molt ben traçada. Ja està, fins aquí mi, pequeña aportación a les Pau.
Podem seguir. Aprovat. Gràcies. Com dèiem, des del naixement es podria dir que Afrodita té una llibertat i una autonomia que no posseixen la resta de deeses. En un món dominat pels homes, Afrodita es convertia en un símbol de resistència però diferent del que tenim al cap en la mitologia grega. El seu cos i el seu plaer li pertenien només a ella.
Què passa amb això? Quan els dèus de l'Olimp la van veure per primera vegada, tots van quedar fascinats. I...
Arriba el senyor Zeus, rei dels déus, acostumat a posseir i a decidir també què feia amb qualsevol dona, també va desitjar Afrodita i va intentar fer d'alguna manera acostar-se amb ella. Però Afrodita es va nedar. Va dir, no xato. Ai, ara entenc una cosa. Ja està, ara entenc una cosa. Afrodita era molt conscient del seu valor personal i li va dir, nanai de la Xina.
I aquest primer gest de resistència és el mateix que, d'alguna manera, la condemna. Perquè què fa Zeus?
seus, ferit en el seu orgull, diu, sí, te va a caçar amb el déu més lleig de tots, Hefesto, que és el déu... El de la fragua. El de la fragua, el de la forja, el del foc, que, o sigui... El que tira sa mare a colina baix. Clar, és que vull dir, vull dir, és tan lleig de petit que era el llenç a Olimpo pa baixo. És un déu, alguns cops se'ls representa sense ull, és coix, és un drama d'home.
Ja, ja, però vull dir que l'obliguen a caçar-se amb ell precisament perquè li diu que no a Zeus. Però Afrodita, tot i estar lligada pel matrimoni, que a més aquí tenim era com a deessa del matrimoni una peça molt important dintre de la mitologia...
Mai va perdre la seva llibertat, ni la seva autonomia, i menys en el seu desig. I va decidir, sí, tu sols seus, sols tens un fill legítim amb la teva esposa, que és Ares, deu de la guerra, o me la vull atirar. I ja està. I Ares es converteix en el seu amant...
primigeni, diguem-ne. O sigui, és el principal. És a qui ell estima, a qui té més fills, però això no significa que fos l'únic amant d'Afrodita. Tenim Adonis, tenim moltíssims. I amb això demostra que el desig i l'amor no poden ser completament controlats, d'alguna manera.
Molts mites l'han volgut ridiculitzar, acusant-la de ser capritxosa, enganyosa, destructiva. És més, molts escritors de mitologia fan que les altres deeses, com pot ser Atenea, com pot ser Artemisa, com pot ser Hèstia, les ridiculitzin perquè ella no és una deesa verge, perquè el que relacionem amb... Perdó.
Deheses de la guerra, de la casa, que solen ser les imatges més feministes que tenim dintre de la mitologia grega, tenen una cosa en comú. Són deheses verges. És a dir, no... La puresa de la virginitat... Jo se'l em dedico a això. I Afrodita decideix tindre les dues coses. Jo tinc els meus poders, però a més decideixo que el meu plaer és meu, el meu desitge és meu i faig el que vull.
Doncs ve una mica per aquí la figura d'Afrodita, que més a mi m'agrada, és a dir, ens mostra que el plaer no és un pecat, sinó un dret, i que la sensualitat, el desig, són expressions de poder i d'autonomia femenines. Per exemple, en el mitjà del Judici de París és un exemple molt clar del seu poder. No sé si ho sabeu, però en el mitjà de la Pomadora o del Judici de París és una festa on la desa Hecaté no l'han convidada. És una mica malèfica, però...
I llavors llença un apomador a meitat de la festa i diu, aquest apomador serà per a la més vella. I queden tres deeses al final, com a finalistes, que són Hera, que li promet un matrimoni a París, Atenea, que li promet glòria a la guerra, no sé quants o quantos, i Afrodita, que és més llesta que cap ningú, i li promet l'amor d'Helena d'Esparta, Helena de Troia després, que és la dona més vella de tot.
De tot. De l'epca. Sí, de tota Grècia. Llavors, és quan Paris diu, doncs sí, tu, Afrodita. I amb això demostra que no es necessita tenir una forma física com poden ser Atenea o com poden ser Artemisa, sinó que des del desig que té Paris per una dona tan guapa, ella l'utilitza per guanyar aquest tipus de context.
També simbolitza per mi la llibertat sexual i l'amor sense límits. Moltes poetisses, com pot ser, ai no me'n recordo ara el nom, de Lesbos. Sàfo. Sàfo de Lesbos l'utilitzen com a símbol de l'amor lliure, perquè precisament la sexualitat d'Afrodita no coneix del gènere.
ni molt menys. Protegeix totes les formes de l'amor i també ha estat invocada per figures com la poetissa de Safo de Lesbos, que cantava l'amor entre dones d'una manera orgullosa. Afrodita així es converteix en el símbol del desit lliure i l'amor sense restriccions.
Avui Afrodita a mi em sembla que continua una mica viva en el moment en què les dones diem que decidim sobre el nostre cos i sobre el nostre plaer i sobre el nostre desig. Representa aquesta llibertat i ser Afrodita avui és saber que el cos, la bellesa i el desig no són una debilitat ni una vergonya, sinó una forma de resistència, una força i una resistència. I per això jo portava avui Afrodita perquè dic...
No sé si mai es parla d'Afrodita des d'una perspectiva més feminista, sinó que se la relega a ser la burla de... Bueno, doncs... La guapa, la desitjable... La guapa, la donta, la desitjable... De l'amor... Però, en realitat, crec que és una figura molt i molt potent, perquè és la primera que es nega, o sigui, es nega a una ordre de Zeus, que no ho ha fet ni era la seva dona. No és un home qualsevol, és que és teu. És el jefafo. Clar, clar.
Vull dir, era i Atenea ho farien després, però la primera que li para els peus i li diu no, i a més Zeus no ho aconsegueix, és Afrodita. He de dir que aquesta imatge d'Afrodita com astuta i com em plana molt de cap, i la imatge d'aquesta d'Afrodita la tenia jo molt present, perquè contra tota la professionalitat d'estudiar Història de l'Art, el meu únic referent mitologia és haver llegit Percy Jackson, sempre.
Ah, bueno, està bé. I Afrodita... Bueno, en plan, Percy Jackson és una saga que s'ha de publicar l'any 2005. En plan, no fan faltar spoilers i desto i tal. Tots els primers cinc llibres eren en relació que hi ha un traïdor i de qui ha sigut, no sé què tal, i van escrutinant com tots els criajos de 15-16 anys i desto i tal, i al final és...
La noia guapa, filla d'Afrodita, que com és guapa i com molt presumida i d'això i tal, mai s'han fixat en dir, coño, igual és Silena. I en plan, és ella tota el rato fent les astúcies i d'això. Llavors tenia com aquesta imatge de molt càlcul.
A mi m'agrada molt perquè també talla el que és la imatge que tenim d'era o d'hèstia, del que és l'hogar d'una dona i la imatge més patriarcal del matrimoni, precisament perquè, com hem dit, és lliure sexualment. I no només a Percy Jackson, sinó també a un videojoc que es diu The God of War, és un dels jefes a batir, diguem-ne, i és el que m'agrada molt.
O sigui, la seva sexualitat i el seu poder anava més enllà. O sigui, tenia un cinturó, la mitologia diu que tenia un cinturó, que el desig que provocava el podia tornar en la teva contra. És més, a Hera se li deixen un moment donat per tornar a seduir a Zeus i que pare de fer-se cosiques. Molt bé, molt interessant. I fins aquí, Afrodita. Molt interessant la mitologia sempre. Molt bé.
Doncs bé, la temporada passada vam parlar del pavelló de la Secessió Vianesa, un edifici que s'escauria molt en el programa d'avui, perquè a banda de ser el primer cub blanc de la museografia, en ell trobem una de les grans obres de Klim. Ah, que bé t'hagués anat, eh? Però ja la vaig gastar! Ja la vaig gastar, eh? Doncs com d'allò ja en vam parlar, avui marxarem a l'edifici del costat. Marxarem al pavelló Wagneria.
Fins demà!
Bé, sonen les valquíries, però en realitat no parlarem de Richard Wagner, parlarem d'un altre Wagner o d'Oto Wagner. No invadirem Polònia. A diferència de Richard, l'Oto era arquitecte.
Aquest arquitecte que va entre els segles XIX i XX va estar molt interessat en l'urbanisme. Entre les seves innovacions destaca la seva contribució al metro vianès dins del moviment de la secessió vianesa, de la qual hem parlat al principi, perquè Klimt també pertanyia a aquesta versió austríaca del modernisme.
Bé, ara aquí, Alba, és quan em pots tornar, allò de l'italià. La construcció de Stadtbahn de Viena. Stadtbahn, Stadtbahn. Les lletres que hi ha amb les... Bueno, molt bé, sí, les lletres que hi ha, però les lletres que hi ha no són tan fàcils de diure darrere l'altre.
O, a partir dalt li direm, el sistema ferroviari urbà. Molt bé, molt bé. Al voltant de l'any 1900 va ser una fita en el desenvolupament de Viena per convertir-se en una metròpoli moderna. Doncs bé, l'arquitecte Otto Wagner va aconseguir combinar la funcionalitat amb l'art donant al sistema de transport públic de la ciutat un aspecte únic. Les seves estacions encara avui en dia configuren el paisatge urbà de la Viena actual i són utilitzades per milers de passatgers diàriament.
És per això que els dos pavellons de Carplats, per accedir a les andanes del metro, es troben entre els edificis més coneguts del modernisme vianès. Wagner va utilitzar construccions de ferro, en les quals s'hi van inserir lloses de marbre, una rica decoració ornamental vegetal, per sobrallar la importància de la ubicació com a centre de transport. Actualment, en el pavelló oest, el Museu de Viena exposa l'obra Otto Wagner, destacant la seva importància per a desenvolupament de Viena com a metròpoli, així com l'arquitectura del segle XX.
Però què ens interessa d'aquest pavelló museïtzat de Viena? Doncs el que ens interessa és que va ser una de les fonts d'inspiració principals de l'arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà per dissenyar el Mercat Central de Tarragona. Hombre! Molt bé!
I aquí m'ha arribat que tu em preguntaves per què m'estàs passant una foto del mercat per penjar stories? No, una foto. Dos. Ho teniu, per cert, arroba cultius culturals, aneu als stories que podreu veure tot el que estem parlant fins ara. Que el patiment de la Guiomar... És veritat. A veure si funciona, no passa res. Exacte. Doncs bé, estem a l'any.
1911. Els entorns del que avui coneixem com la plaça Corsini. Tanmateix com la de Carplats de Viena no era encara un centre neuràlgic. De fet, havia sigut anys abans un camp de futbol, en un entorn pràcticament despoblat, però a la mateixa distància de la part alta i del port, motiu pel qual es va col·locar ja al mercat, aquest impressionant edifici que acull encara avui en dia al mercat central de la ciutat, i que es convertiria en un nou centre de la ciutat moderna.
Com sabeu, encara avui en dia és un mercat, i tot i que ja sabeu que a mi m'agrada parlar de museus, he decidit que no entraré, com de no museïtzat tenim el modernisme tarragoní, no entraré, si cal un centre d'interpretació jujol al Metropol, que serveixi per l'estat del moviment a la ciutat.
Ni tampoc entraré a la planta del nou Museu d'Art Modern que es trasllada al Palau de la Diputació. Doncs també ha d'estar... Que per cert, perdoneu que us calli. Han obert el Museu de les Matemàtiques ja, ho sabeu o no? No, explica'ns. Fes un incís. Fes un incís, puc un incís. Han obert a Tarragona el Museu de les Matemàtiques que es diu... Ma... Ta... Maca? Maca, jo crec que es diu Maca. El Museu... El Museu...
Aquí hi ha molt silenci. Qui no l'estigui veient, l'aiomà està pensant molt i no acaba de sortir. Vols que torni a parar al Museu del Modern? Macapaca són uns personatges d'una sèrie que veu el meu fill. Maca de museu
Museu de les Matemàtiques, per això les dos M, és clar. És a dir, Museu de les Matemàtiques de Catalunya. I està davant... A veure, un moment. Ves parlant i jo penso. No, però ho diu. Anirem fent trasllats, anirem fent talls del Museu de les Matemàtiques. Avinguda Ramón i Cajal, número 70. Exacte, que és davant de la Quinta Sant Rafael.
Com jo us començo a fer l'incisc de la Quinta de Sant Rafael, aneu a flipar tots. Perquè no és també del mateix arquitecte.
No, és de Juli Maria Fossas no sé què i Martínez. Això ho tinc fresquíssim perquè hi ha un treball que m'està arruinant la vida a la Quinta de Sant Rafael. Jo amb esto ja no juego. Doncs avancem. Vale, doncs això, que podeu anar quan vulgueu al Museu de les Matemàtiques. M'han dit que, sisplau, demaneu primer, truqueu per reservar perquè així no se queda la foro. Se me ha comentado, però bueno, que podeu anar a Tarragona, teniu un museu més al que anar.
I després fa un vermutito. M'estàs ficant deures per la secció del... Ah, mira! Deures per la secció del museu. Ja ho tens, ja ho tens. Museu de les Matemàtiques. Perdoneu. Llavors, no sabem què s'exposa del Museu de les Matemàtiques, perquè no ho farem esporis, ja ho explicarem en una secció. Quins nervis, clar.
I ja veurem com queda el nou Museu d'Art Modern, no ens farem il·lusions amb projectes interessants per posar ordre al modernisme a Tarragoni, que finalment no queden en res. De fet, Guiomar, crec que tu vas participar en un intent d'obrir l'obra de Gaudí, l'única obra de Gaudí que tenia. Bé, jo vaig estar venent tíquets,
No us emocionem, no vaig participar de cap manera interessant. Jo, senzillament, era una persona que, quan tu passaves per l'esglasieta en què hi ha aquest retaule, no, aquest altar de Gaudí, que és una cosa preciosa, com d'Ibori o alguna cosa així, és una cosa xulíssima,
I per entrar havies de pagar una miqueta, llavors jo estava allà, la gent venia i m'insultava perquè hem de pagar per entrar a una església, etc. Però després paguen un dineral pel Gaudí de Barcelona. Ah, ja està. Després vas a qualsevol lloc. Per un parc a l'aire lliure. Vas a qualsevol lloc i pagues. Doncs mira, em sap greu. Però sí, vaig participar senzillament estant allà. Durant una temporada no es va tornar a obrir més, llavors no sé si no va fructificar o...
Així seguirem, no? Hem de veure-la quan hi ha missa, l'obra de Gaudí. En qualsevol cas, tornant al mercat, tornem a l'obra de Josep Maria Pujol de Barberà, i en la seva descripció, que totes tindreu al cap, espero que pugueu comprendre o entendre els elements més destacats de la secessió vianesa, que realment és el tema que avui ens interessava.
Així el mercat és una obra amb quatre façanes, totes elles podríem dir que principals, tot i que no exactament perquè la principal de debò hi ha uns elements de forja que destaquen sobre la resta, té una planta de creullatina inscrita en un rectangle amb una sola planta, bueno, la proposta era una sola planta, ja sabeu que això ha canviat fa uns anys, ara tenim més d'una planta.
en alçada, coberta amb fibrociment, amb aquest enrejolat que vam recuperar de l'última reforma que es va fer, on es van ressaltant els angles i es van deixant totes aquestes obertures que fan que el mercat tingués una llum molt matisada.
Però és a l'exterior del mercat on trobem la picada d'ullet més evident a Otto Wagner, concretament en els motius decoratius. Així, a cada costat de les quatre façanes es repeteix una pilastrada d'ossada a un capitell jònic sobre el qual apareixen motius vegetals. Tot plegat en un marc de tres arcs, el central més gran que els laterals, que recorden molt aquest pavelló que ja havia vist de Viena.
Així que podem dir que gràcies a Josep Maria Pujol-Barberà tenim un pedacito de la secesión vianesa a la nostra ciutat. Un pedacito de cielo en la tierra. Una joia modernista en diàleg amb tantes obres que malauradament segueixen sent desconegudes fins i tot per les pròpies tarragonines i tarragonins.
Molt interessant, tot això al mercat, eh? No ho sabíem. És que no vol entrar l'avi, no? Però què poc coneixem i com de desaprofitat està la contemporaneitat tarragonina. Guiño guiño, podríem fer-li ni que sigui una rutita. És molt interessant i està molt desconegut. Totalment, aquí aprofitant els micròfons de la ràdio pública de la ciutat. A veure si podem fer alguna coseta. I ara ens toca els clips de la Maria.
Vinga, els dirigeixes tu. Vinga, començo jo. La qüestió, la Maria avui no ha pogut venir, però ens ha deixat uns clips parlant del retrat d'un personatge, que els teniu també a arroba cultius culturals, els stories, i que és un retrat fet per Clim, Gustaf Clim. Llavors, anirem col·locant els clips de la Maria i els anirem comentant. Llavors, si us sembla bé, endavant el primer. Vinga.
Hola amics i amigues del Cultius Cultural, sóc la Maria Pérez i com que avui no puc estar en directe als estudis de Tarragona Ràdio amb els meus companys,
I companyes, he decidit enviar-vos un parell de clips sobre una de les altres obres més importants de Gustav Klim, que va pintar el 1907 i que és la representació d'Adèle Blochbauer i que és un dels retrats més famosos de l'artista i que representa el cim de la seva època anomenada de l'estil daurat.
Aquesta obra s'interpreta en el sentit que hi ha moltes referències d'estil africà, asiàtic, bizantí i també egípcies. L'origen de la peça és quan el marit d'Adel, Ferdinand Blochbauer, que era un empresari de la indústria del sucre, va encarregar a Clint pintar aquest retrat de la seva esposa,
I aquell mateix hivern, Clint va començar a treballar precisament en aquesta peça, que va portar-li quatre anys, ja que va crear diferents esbossos i es va inspirar en diferents estils per elaborar exactament el que ell creia que era convenient. Va viatjar a Itàlia, on va contemplar diferents mosaics bizantins de mitjans del segle VI...
que representaven l'emperador Justinè i l'emperadora Teodora de l'església de Sant Vitale, de Ràbena, i precisament aquest esplendor sense precedents va ser el que ell volia plasmar en aquesta obra. Els esbossos previs, el retrat final, Klim representa a ell amb vestits de diferents formes geomètriques que estaven molt de moda en aquell moment. Aquests novedosos vestits probablement es van confeccionar...
En el Saló de Costura o d'Alta Costura es ve a ser en Floig, ara sóc una mica a Fages, que em costa pronunciar alguns noms, que va ser una elegant boutique que era propietat precisament de la cunyada de Klim, Emil Floig, i de les seves germanes, Helen i Pauline.
He buscat el quadre i mentre anava parlant la Maria, bé no és mal que ha comentat, perquè l'únic que podia pensar és literalment un mosaic de Sant Vitale. No, no, la rebenda, jo també m'he ficat, és que és això, és la rebenda pura. Literalment. Clar, perquè precisament Gustav Klim, que és el pintor de qui estem parlant avui, el que fa és que, com ha dit la Maria també en el clip, ell agafa molta influència de motius africans, motius egipcis i sobretot ell viatja
Òbviament, coneix tot el que seran els mosaics de Ràvena, Sant Vitale i tot això, i els mosaics aquests de Constantino Teodora, Justinia Teodora. I queda enamorat perquè ho plasma molt bé. Queda tan enamorat que ho fa tot igual, tots els mosaics bizantins. Per a la gent que ens estigui escoltant, els mosaics bizantins serien com, imagineu-vos uns mosaics...
amb les teceles, que les teceles són les pedretes petites dels mosaics, tot deuredet, tot molt deurat, molt deurat, geometri... I el que fa a Tim és inspirar-se en això, perquè això és pintura, vull dir, no estem parlant d'un... Clar, estava descrivint els mosaics. No, no, però prefereixo que agafa això i llavors ho trasllada... Ho trasllada a la pintura. Sí, però ja la pintura pròpia també, el vestit sembla que està fent com de teceles pintades. Totalment, sí, sí. És que és Teodora. Exacte. Anem amb el següent clip.
Si parlem més concretament de l'estructura del quadre, podem veure Adele en una posició no massa clara. No se sap si està sentada, si està de peu, però el que sí que sabem és que està a sobre o a prop d'un botecó cobert d'espirals sinuoses que es confonen una mica amb l'entorn que hi ha al voltant d'ella.
Hi ha com una oreola daurada, precisament, que està al voltant de la seva cara, les galtes estan d'un color vermellet i els llavis es veuen amb una expressió vermella de sensualitat i de gran provocació. És important destacar que ella llueix joies precioses, inclosa la més important, i ho lligo amb el capítol de fa dues setmanes, que és una espècie de gargantilla de diamants,
que precisament va ser un regal de casament que li va fer el seu marit Ferdinand. És important destacar també que el vestit està decorat amb motius d'ulls de protecció i triangles daurats, perquè segurament estava fet amb un estil de mulet, ja que Adele malauradament va patir molts problemes de salut durant...
tota la seva vida. A més a més, és important destacar que hi ha una capa que envolta la seva figura amb les inicials A i B que estan treballades en un alt relleu que són precisament les inicials de la protagonista.
Una altra cosa que ens diu la Maria, per exemple, que el vestit té l'ull turc, l'ojo turco, que és com de protecció, també no el que dèiem, que Klim agafa com tot aquest corrent més d'Àsia, d'Orient, com més oriental. Hem de pensar que el modernisme també queda impregnant totes aquestes coses, és el moment de les grans exposicions universals, d'aquestes coses, i per tant Viena era un epicentre, d'alguna manera. Sí, que agafen el japonisme també, tot el que ve d'Orient, tot això ho agafen, sí, sí, sí.
Una vegada finalitzada la obra, es va presentar a Mannheim a la International Kunstalberg, exposició internacional d'art del 1907, i del 1908 a Viena, rebent crítiques, per una banda bones i per altra banda no tan bones. Precisament relacionat amb el tema de la protecció d'aquells ulls i aquells triangles que tenia el vestit, per la mala salut que tenia Adele, ens trobem que el 1925 va morir,
a causa d'una malaltia bastant coneguda, que és la meningitis, als 43 anys, i ella va expressar el seu testament que volia que aquesta obra feta per Klimt es donés a la galeria austríaca, avui anomenada Galeria Belvedere de Viena. Però és veritat que, durant la invasió dels nazis a Òstria, el 38, es van sequestrar tots els béns de la família Blockbauer
i el seu marit va haver de fugir a Suïssa i fins al dia de la mort d'ell va intentar recuperar els quadres però no se'n va sortir. El testament d'ell va donar la seva herència a tres nebots entre els quals es troba Maria Altman que és interessant perquè els esforços
per reclamar la fortuna, van fracassar fins que el 98 es va fer una llei de restitució de les obres d'ara a Àustria i després d'anys de disputes legals un tribunal arbitral d'Àustria va fallar a favor dels hereus precisament de la família Blockbauer i el gener del 2006. I va ser precisament quan la seva...
La seva neboda, Maria Altman, va poder recuperar aquest quadre i, a més a més, el va vendre a la New Galeria de New York, que va comprar aquest quadre que avui en dia es troba exposat allí.
Com ens agraden els salseos, eh? Les intrahistòries de les pintures. Com ens agrada que una història o una pintura acabi en una sala d'un tribunal. Això passa més del que ens pensem, realment. Sí, sí, sí. Anem amb l'últim clip.
I ja per últim, abans d'acomiadar-me, explicar-vos que l'any 2015 es ve fer una pel·lícula que es diu La dama d'or, interpretada per Helen Mirren, Ryan Reynolds i Daniel Brull, entre d'altres, que explica tota l'odissea que va patir
la família, en concret la neboda, interpretada per Helen Mirren, aquesta neboda anomenada Maria Altman, des del 98 fins que va poder recuperar el quadre del que va ser la seva tieta. Si podeu veure-la, està molt ben explicat el context i està molt ben realitzada a nivell visual i es pot apreciar perfectament la brillantor d'aquesta obra Mestre de Clim. Fins la propera!
Moltes gràcies, Maria, per enviar-nos aquest clip. Anem una mica justos de temps per la secció de la guió, llavors anem allà. Vamos allà.
He buscado siempre aquí una respuesta Esperando en la orilla Y no sé muy bien por qué Solo quiero ser la hija perfecta Pero regreso a la orilla No hay nada que pueda hacer
Cada amanecer, cada sensación, cada atardecer Al caer el sol vuelvo a imaginar que hay algún lugar donde debo huir Vio la línea entre el cielo y el mar enfrente ¿Y quién sabrá si hay más allá?
Y si el viento que sopla de cola es fuerte, me llevará.
Bueno, ja ho heu reconegut. A veure, explica'ns això. Això és la cançó de Baiana. Jo estic molt intrigat del mateixa secció, ara mateix sembla aquesta cançó. Camino, fan número uno de les pel·lis Disney. M'encanten. Bueno, he ficat la cançó de la Baiana perquè, com estàvem parlant de mitologia, i normalment quan parlem de mitologia sempre tendim a pensar en la mitologia de casa nostra, que és la grecorromana. Griegos romanos. Griegos romanos són todos humanos. I llavors he pensat,
i si busco mitologia d'un altre lloc. Llavors, jo tinc, i us ensenyo aquest llibre, aquesta temporada estem tots molt de llibres. No ens hem ensenyat, però tots tenim el nostre llibre. Sí, està tot molt bé, molt ben traçat. 50% dels cultius culturals en aquesta taula porta un llibre. Tu i jo, tu i jo. Gent seriosa, les coses són així. Llavors, jo he portat aquest llibre, que és el llibre de la mitologia, estic parlant fatal ja, perdó.
El libro de la mitologia de Akal, que és com un recull de moltes mitologies d'arreu del món. I llavors jo us he portat mitologia d'oceania, perquè la pel·li de Baiana va sobre la Polinèsia i la mitologia de la Polinèsia.
Críeu-vos, oceànicos, son todos humanos. Llavors, sobre la Polinèsia, mitologia oceànica. Llavors, primer una mica d'ubicació. La Polinèsia són totes aquestes illes tipus Hawaii, Nova Zelanda, que són els maoris, els Rapanui, que són el dels moais, és tota aquesta zona d'allà. Llavors, jo parlaré d'un personatge en concret, que és el personatge que, arroba cultius culturals, ho teniu als nostres stories, és ja per fi l'última imatge...
que és ara el personatge que fa del semidiós Maui.
que és aquest senyor, Catxas, que va tot tatuat, etc. Vale, vale. Aquesta cançó que està sonant ara la deixem sonar una miqueta. Mira, la deixem sonar. Se te hace raro la grandeza ver y no sabes bien qué sentir. Adorable. Los humanos veo que nunca cambiareis. Abre tus ojos, vamos ya. Si asúmelo, soy Maui, de verdad.
¡Admírame bien, qué bueno estoy! ¡Estás justo frente a un semidiós! ¿Qué puedo decir solo de nada? Por el cielo, el mar y el sol, no hay de qué está bien de nada.
¡Soy solo un tipo cachas muy normal! ¡Hey! ¿Quién levantó el cielo con su pulgar? ¿Cuando ni caminabais? ¡El Menda! ¿Cuando el frío llegó? ¿Quién piensas que el fuego robó? ¡Lo tienes delante! ¡Oh! También que hace un día el sol, de nada, para darte luz y calor.
El viento también me de nada y así los barcos impulsé. ¿Qué puedo decir solo de nada por las islas que hice emerger? Ara, ¿qué puedo decir sino de nada por las islas que hice emerger? És una de las cosas que va a fer Maui. Ah, perquè jo estava aquí esperant, allargant la cançó. Ara, ara, ara. Ens posarà totes les coses.
El que està passant és que aquest personatge, Maui, que a la pel·lícula és un senyor que té molts tatuatges i en aquests tatuatges té representats totes les coses heroiques que ha fet. Les gestes. Les gestes heroiques, com per exemple Hèrcules en la nostra mitologia, per exemple.
I una de les coses que fa és això que diu de gracias por las isles que hice emerger, perquè el que es diu en la cultura polinèsia és que amb el seu am, amb el seu anzuelo, va agafar del fons del mar terra i la va pujar i llavors va crear l'illa de Hawaii i altres illes.
Per això la cançó té una mica de sentit i llavors el status té totes les coses que ha fet. Jo tinc un fanfac de l'anzuelo. Digues. Am, es diuen. Am. Am, del Maui, sobretot en la cultura més polinèsia i maori, es diu que està fet d'ossos de la seva àvia.
A tot això, ell és un semidiós, la seva mare, tot això està explicat també al llibre aquest de la mitologia, la seva mare era una deesa, era la deesa com de l'inframont. I llavors una de les coses que fa és anar a l'inframont, es disfraça i es transforma com en un ocell, que això a la pel·li també surt ell, que es va disfraçant en coses, i disfraçat d'ocell anirà i robarà el foc dels déus, que està a l'inframont. A què ens sona això? A Prometeu. A Prometeu.
Exacte, farà molts altres personatges. De fet, una de les coses que se li diu a Maui és que és de la cultura maori, en aquest cas. Se li diu el... Ai, ara no ho trobaré, perdoneu, que ho tinc per aquí. Està mirant la seva llibreta. Sí, perquè en el moment en què la Guiomar fa això i tal, vinc a fer una petita recomanació, que és que, parlant de Prometeu, el moderno Prometeu, Frankenstein, ha sortit una pel·li de Frankenstein molt bona, que m'ha agradat molt, llavors, doncs,
Patita, en plan, aquí entra la guió marçal d'això. Està fent moltes cunyes publicitàries, hauríem de començar a cobrar-les. No, però són totes molt interessants. Però és que és molt interessant. Frankenstein sempre s'ha de llegir, està molt bé Frankenstein, s'ha de llegir en qualsevol moment. El moderno Prometeo, molt bé.
Llavors, ara ja ho tinc per fi, perdoneu. A Maui se li diu el dió s'embaucador, també. És Loki. És Loki, exacte, de la mitologia vikinga, que és el déu de l'engany, seria Loki, també, és a dir, que al final, i amb això ja acabem, perquè ens queda poquet per acabar ja la secció, no ens dona temps per a més, jo us volia llegir
la història de com arriba a aconseguir el foc, però no ens donarà temps. Pot ser cinc cèntims? Sí, però els cinc cèntims ja els he fet. Es va convertir en un ocell, llavors va baixar l'inframont, llavors l'inframont va com cabrejar el déu que tenia el foc i llavors va aconseguir el foc i va cremar
tot l'inframunt i el cremar tot l'inframunt va arribar el foc a la terra i llavors la gent va començar a calentar-se el menjar i van dir està riquíssim el menjar calent i llavors ell va aconseguir unes bracites en un en uns filets de coco perquè els cocos també són importants en les pel·lis de Baiana perquè el coco és com l'aliment principal que tenen allà a la zona de la Polinèsia i que amb el coco fan roba fan cistells i un munt de coses Hay muertes por cocotazo en la Polinèsia Aquí el dato de Fages
El gran cocotero. I llavors, l'última cosa que us volia dir és que trobem tots aquests mites que s'assemblen tant, és el típic que a tots els mites hi ha la història d'una inundació, una gran inundació, etcètera.
Per què? Perquè les religions, els mites i la cultura tenen les mateixes arrels, venen d'un mateix lloc, com aquella teoria d'una religió primigènia i compartida per tot el món que ja ve des de la prehistòria, en concret des del neolític, que és quan neixen les societats. Que ja ho diria Carl Jung...
Carl Jung, perdoneu, que jo de tant en tant he de parlar d'això. En el inconsciente colectivo, que el que diu Carl Jung de l'inconsciente colectivo és que dins nostre tenim elements, idees, que ens venen de manera genètica des de la prehistòria. És com quan, per exemple, mires el foc i et sents com a gust, com que notes que estàs bé, notes que tal, i és per aquest inconsciente colectivo que és com una mena d'idees heredades,
que t'arriben des de la prehistòria. Amb això hem d'acabar rapidíssim ja. Llavors, fins aquí al programa del Cultius Culturals d'avui. Moltes gràcies per seguir-nos una setmana més a Terraona Ràdio. I també agraïments per una de les veus més terronines, la de la Sílvia García, que ens fa la direcció del programa. I finalment, agrair-vos a tots i totes els que heu estat a l'altra banda de la ràdio escoltant-nos i esperem que hagi gaudit tant o més el programa com nosaltres preparant-lo. Ara us deixem amb la que és la meva cançó preferida del nou disc de la Rosalia, Magnòlies. Fins la propera! Fins la propera! Fins la propera!
No lloran Tírame más, no olias Tírame más, no olias
Fins demà!
sobre mi ataúd que temes quemando ruedas lágrimas y gomas se derriste en la madera gasolina y vino tinto puros y chocolate bailando con amor encima de mi cadáver hoy se derrocha volando la suerte en lo que no hice en vida