Dents i ungles, l'impuls de la poesia a Tarragona Ràdio. Ningú no abandona la seua casa, llevat que casa sigui la boca d'un tauró. Només corres cap a la frontera quan veus que tota la ciutat també hi corre, que els teus veïns corren més de pressa que tu, amb la respiració sanguinolenta a la gola.
El noi amb qui vas anar a l'escola, que et va besar amarejat darrere la vella fàbrica de llaunes, porta un fusell més gran que ell. Només abandones la teva casa quan la teva casa t'impedeix quedar-te.
Ningú no abandona la casa, llevat que la casa t'encalci foc sota els peus, s'encalenta la panxa. No és una cosa que mai haguessis pensat fer fins que el tall et marcar amb amenaces al coll i fins i tot aleshores duies l'himne sota el teu alè.
I només estripaves el passaport al lavabo d'un aeroport, plorant a mesura que cada mos de paper feia evident que no tornaries mai més. Ho has d'entendre, ningú no fica els seus fills en una pastera si l'aigua no és més segura que la terra.
Ningú no es crema els palmells de les mans, sota trens, sota vagons. Ningú no passa nits i dies a la panxa d'un camió, menjant diaris, llevat que les milles recorregudes signifiquin alguna cosa més que un viatge. Ningú no s'arrossega sota filferrades, ningú no vol ser apallissat, compadit, ningú no tria camps de refugiats.
o despullar-se per escorcolls que et deixen el cos adolorit, ni la presó, perquè la presó és més segura que una ciutat de foc, i un guàrdia de la presó a la nit és millor que tota una munió d'homes que s'assemblen al teu pare.
Ningú ho pot suportar, ningú pot païr-ho. No hi ha cap pell prou dura per al fora d'aquí, negres, refugiats, immigrants de merda, buscadors d'acollida que xucleu la sang del nostre país. Negres que paren la mà, que fan una olor estranya, salvatge, que han arruïnat el seu país i ara volen arruïnar el nostre.
Com aconsegueixen les paraules, les mirades fastigoses relliscar-vos per l'esquena, potser perquè el cop és més suau que si us arrenquessin un membre, i les paraules són més tendres que 14 homes entre les teves cames, o els insults són més fàcils de païr que les runes, que l'os, que el cos del teu fill destrossat.
Vull tornar a casa, però la meva casa és la boca d'un tauró. Casa és del canó del fusell i ningú no abandonaria casa seva, llevat que casa t'empaiti fins a la costra. Llevat que casa et digui que corris tant com puguis, que abandonis els vestits, t'arrosseguis pel desert, t'endincis als oceans, t'ofeguis, et salvis, pateixis fam, pidolis, deixis l'orgull de banda.
La teva supervivència és més important. Ningú no deixa casa fins que casa és una veu suada, aloïda, que et diu. Vés-te'n. Fuig corrents ara, allunyat. No sé en què m'he convertit, però sé que en qualsevol lloc és més segur que aquí.
Què tal? Ningú no fica els seus fills en una pastera si l'aigua no és més segura que la terra, diu Wilson Sire al poema Casa. Amb aquesta escriptora, nascuda a Quènia i resident al Regne Unit, iniciem una nova temporada a la ràdio local per mirar el món amb l'alent de la poesia, posant el focus en les experiències de la migració i de les persones refugiades. Això és Dents i Ungles i som a Tarragona Ràdio.
Conversaciones sobre el hogar en el centro de deportación. Pienso que fui escúpida de casa, los apagones y los toques de queda, la lengua contra los dientes flojos. Dios, sabes lo difícil que resulta hablar del día en que tu propia ciudad te arrastró, cogida del pelo, pasando por la antigua prisión, dejando atrás las puertas de la escuela, los torsos en llamas izados en palos como banderas...
Cuando me encuentro con otros como yo reconozco la nostalgia, el abandono, el recuerdo de la ceniza en sus rostros. Nadie deja su hogar a menos que se convierta en la boca de un tiburón. He llevado tanto tiempo el viejo himno en mi boca que no hay ya espacio para otra canción, para otra lengua, para otro idioma. Conozco una pena que me envuelve como un sudario
Que por completo me sepulta Partí en pedazos mi pasaporte y me lo comí en un hotel de aeropuerto Estoy repleta de palabras que no soy capaz de olvidar
Els poemes de Worsenshire posen paraules a allò que normalment no es diu i ens mostren històries humanes que habitualment no es veuen. Estan inspirats en la seva pròpia vida i d'altres que ha vist o conegut. Parlen dels traumes de la guerra i del camí que deixa enrere qui es veu obligat a sortir del seu país. També de resiliència i de les experiències quotidianes de joves i adolescents que creixen en famílies migrades i fan el seu camí cap a la maduresa com a dones.
Me preguntan, ¿cómo llegaste aquí? ¿Acaso no ves mi cuerpo? El desierto de Libia teñido del rojo de cuerpos de inmigrantes. El golfo de Adén atiborrado. En la ciudad de Roma sin abrigo. Espero que el viaje significara algo más que millas porque todos mis hijos se quedaron en el agua. Pensé que el mar era más seguro que la tierra.
Quiero hacer el amor, pero mi pelo huele a guerra y a huida, a huida. Quiero tenderme a descansar, pero estos países son como tus tíos que te tocan cuando eres joven mientras duermes. Mira todas esas fronteras que echan espumas por la boca llena de cuerpos rotos y desesperados.
Llevo en mi cara el color del sol ardiente. Los restos de mi madre nunca fueron enterrados. Pasé días y noches en el vientre de un camión y cuando salí ya no era la misma. A veces siento que es otra la que viste mi cuerpo.
Warsan Sayer va néixer a Nairobi l'any 1988 de pares somalís i des que tenia un any va créixer a Londres, on diu que sempre s'ha sentit com una estranya. L'any 2011 va publicar el seu primer llibre de poemes, Teaching my mother how to give birth, ensenyant-te a parir la meva mare, que va tenir un gran impacte.
El 2014 va ser nomenada la primera jove poeta laureada de Londres, un reconeixement que atorga a la persona que ho rep el rol de promoure la poesia, ser altaveu del jovent de Londres i ser també referent per a poetes que comencen. El 2016 i el 2020 va col·laborar amb Beyoncé en la creació de la poesia i l'adaptació al cinema de l'àlbum visual Lemonade.
També va escriure el guió d'un curt documental titulat Brave Girl Rising, dedicat a les noies somalís al camp de refugiats més gran d'Àfrica. Les oigo decir, márchate de aquí. Les oigo decir, malditos inmigrantes, malditos refugiados. ¿Son de verdad tan arrogantes?
No saben que la estabilidad es como tener un segundo sobre tu cuerpo a un amante con su dulce boca y acto seguido, no ser más que un temblor y haciendo en el suelo cubierto de escombros y monedas antiguas que has de devolver.
Solo puedo decir que una vez fui como vosotros. La apatía, la pena, el lugar ingrato. Y que ahora mi casa es la boca de un tiburón. Ahora mi casa es el cañón de una pistola. Os veré al otro lado.
La poesia de Worsenshire és crua i de vegades brutal, i al mateix temps és esperançadora. El que més l'interessa és fer visibles els relats que habitualment no es coneixen o que s'expliquen de forma parcial, perquè queden soterrats sota el pes de paraules que deshumanitzen, com ara migrant o refugiat.
Amb la seva escriptura vol apropar-nos el que ha descrit a una entrevista com el surrealisme de la vida quotidiana de les persones migrants. Un dia ets al teu país divertint-te i bevent suc de mango i l'endemà ets al metro de Londres i els seus fills parlen un idioma que no entens. No tot als seus llibres és autobiogràfic, però diu que d'alguna manera ella és cadascuna de les persones sobre les quals i per a les quals ha escrit.
En aquests poemes la vida és intensa, plena de música, de sabors d'espècies i dolors a perfums i a flors. Evoquen l'enyorança de la llar i la nostàlgia per records que no són seus, sinó que li han arribat a través de familiars.
L'equip de Dents i Ungles, Judit Ulldemolins Blanc, Anna Brinyas, Collderos, Maria Miró Ferrer i Maria Romano ens connectem avui amb la perspectiva de les persones que han de fer equilibris entre diferents cultures per encaixar el desplaçament i el sentit de pertinença, per rastrejar els seus orígens i avançar la vida amb un pas propi envers el futur.
I en la música, Pongo, artista d'Angola que va emigrar a Portugal amb la seva família fugint d'una guerra civil i que ha dit que la música és una trinxera des d'on defensar-se del món.
Cuando entro el pobo se mueve, el talento aquí chove, claro que el pobo me ove. Pongo da love, estoy sin buracos por la fronteira, no digo lixo ni guasneira. En el micro voy de su primera, voy a levantar mi bandera. Angola es el mundo cubista, pero es el pobo que defensa. Abong, no vida y capricha, porque son raras, tipo el veu vichas. Só mismo yo, Adamangashi, muy agresiva.
Esquirega! Esquirega!
Grimes pesadas que vim bondeiro. Eu faço o que eu quero. Canto pra Angola o mundo inteiro. No culturo impero. Só baila com a negra gigante. Sigo as passadas de Gigabandi. Sigo a corrente total. Trago o feitício de tope grande. Importo o mapa. Oja és a terra de grandes nomes do Semba. Arraso tipo Kaleva. Sou de Angola como a Mudeva. Manujúcula passa da altura. Mamus cus e vistos da Angola.
Fins demà!
Dents i ungles, Tarragona Ràdio. Sofía utilizó sangre de paloma en su noche de bodas. Al día siguiente, por teléfono, me contó que su marido había sonriído al ver las sábanas, que se las llevó a la nariz, cerró los ojos y pasó la lengua por la mancha. Imitó su voz de varítono susurrando su nombre. Sofía, pura, casta, intacta. Nos morimos de la risa.
Después de haberla ensalzado, ella le sonrió, le acarició la cabeza, se imaginó a la madre ya en casa, enseñando por todo el pueblo aquellas sábanas de sirena, saludando a los balcones, el pecho henchido de orgullo, los brazos, alas de carne saliéndole del cuerpo, ignorantes del vuelo.
Trobo una noia de l'alçada d'un plor petit, vivint a la nostra habitació de convidats. S'assembla molt a com jo era quan tenia 15 anys, plena de polpa i pebre. Es passa tot el dia a la cambra, amidant-se els malucs. El seu cos és un llarg suspir.
La veus a l'entrada. Més tard a la nit, mentre geiem l'un al costat de l'altre, escoltant la vomita del bany, em dius que la vols salvar. I tant que vols. Això és el que millor fas. Et fa emmalaltir amb la necessitat d'ajudar. Tenim els mateixos llavis, ella i jo. Els llavis que els homes somien quan estan amb la seva dona. Està morta de gana. Tu em mires als ulls quan ens explica que al seu pare li agrada pegar les noies a la cara.
Et puc sentir a l'habitació dels convidats amb ella. De què té gana? Amb què la pots omplir? Què hi pots fer que no puguis fer amb mi? Abans de dormir-me, em compto les costelles.
La meva dona és un vaixell que torna de la guerra. El doctor marca el seu cos amb tinta, com un mapa. Li aixeca el pit amb dos dits i explica el que cal extirpar-li, que potser en podrem conservar el mugró.
El seu cos és una casa inundada. Tenim por. Volem saber què ens arrabassarà l'aigua. Què és el que la terra reclamarà que li pertany? Em llepo els llavis i ella mira al terra. Més tard, a casa, crida la germana. Parlen de maleficis, de maldulls, de la tieta que s'ofegar, dels diners que han d'estalviar a casa. Quan ve al llit, ja clareja i deixa que la toqui.
Soc com un infant assedegat contra el seu pit. Té la pell com un pergamí, seca i molt fràgil. La meva dona seu al llit de l'hospital amb una bata i el cos, 41 quilos. És un vaixell que ve de la guerra, el seu cos, un pollet incendiat, una presó amb les portes obertes.
Ara, no em deixa que l'abraci quan més ho necessita. Contemplem el petit televisor en un racó de la cambra. Penso en totes les imatges que deu dur el cos, com la memòria s'endureix i esdevé un tumor. L'apatia és el mateix que la guerra. Totes dues maten, diu, lentament, com un càncer de pit, o ràpidament, com un matxet al coll.
Fins demà!
Fins demà!
Bruxos, são bruxos, na duvida.
La mañana que decidiste marcharte, se sentó en los escalones de la entrada con el vestido entre los muslos y un paquete de Malboro Light junto a los pies descalzos, pintándose las uñas hasta que se secaron. Su madre llamó por teléfono. ¿Qué quieres decir con que te pegó? Tu padre me pegó siempre, pero yo nunca me fui. Paga los recibos. Y vuelve a casa por la noche. ¿Qué más quieres?
Después, esa misma noche, se arrancó el esmalte con los dientes hasta que la cama que compartisteis durante siete años parecía salpicada de brillo y sangre.
La cocina. Media papaya y un chorreón de aceite de sésamo. Últimamente tu marido tiene la cabeza en otro lugar. Dátiles con miel. Leche de cabra. Quieres evitar la retención de líquidos que produce la sal. Coco y mantequilla. Te besa el cuello por detrás cuando estás cocinando. Cayena y piñones tostados.
Tu marido tiene hambre.
Mangos dulces y limón con azúcar. Se le ha olvidado el sabor que tienes. Masa fermentada con cominos. Pero ella no logra que coma. Igual que tú. Per a dones que son difícils d'estimar,
Ets un cavall que corre sol i intenta amansir-te. Et compara amb una autopista impossible, amb una casa en flames. Diu que l'ensegues, que mai no podrà deixar-te, oblidar-te, voler res que no siguis tu, que el mereixes, que ets insuportable.
Tota dona, abans o després de tu, queda impregnada del teu nom. Tu li omplis la boca, les dents li fan mal quan recorden el teu gust. El seu cos és només una ombra allargada que busca el teu, però sempre ets massa intensa.
Espanta la manera com el desitges, desvergonyida i sacrificial. Et diu que cap home no està a l'alçada del que tu tens al cap i que has provat de canviar, oi? Vas tancar més la boca, vas intentar ser més dolça, més bonica, menys volàtil, menys desperta.
Però fins i tot adormida podies adonar-te que ell s'allunyava de tu en els teus somnis. De manera que, què volies que fes, amor meu, per tirar-li el cap per la meitat? No es poden fer cases amb éssers humans. Algú ja t'ho hauria d'haver dit. I si se'n vol anar, tu ets aterridora i estranya i bellíssima, cosa que no tothom sap com estimar.
El verano en que mis primas vuelven de Nairobi, nos sentamos en círculo junto al roble del jardín de mi tía. Parecen mayores. Los sólidos pezones de Amel empujan contra el cachemir de su blusa, minaretes llamando a la adoración a los hombres.
Cuando se marcharon, yo tenía 12 años y estaba henchida por el calor de la espera. Nos abrazamos en la cancela, pobres niñas con pechos de pájaros sonando a madera, joviales, largas estatuillas con faldas que esperan acostumbrarse al hambre. Mi madre hablaba ajito por teléfono.
¿Están todas bien? ¿Están creciendo sanas? No quiere que la oiga mi padre. Yueari, de mi edad, se inclina y susurra. Ya me ha venido el periodo. Su pelo en mi boca cuando intento acercarme. ¿Qué se siente? Se vuelve hacia mí, su hermana, y una risa que no es suya. Se escapa de su cuerpo como un gemido. Es más bella de lo que recuerdo.
Una de ellas me empuja las rodillas que tengo abiertas. Siéntate como una chica. Me meto el dedo en el agujero del pantalón. La vergüenza me calienta la piel.
La mañana en la que murió Tujabuba, yo me acordé de mi aiello, la mujer por la que me pusieron mi nombre, Warsan Baraka, de piel oscura como la pulpa del tamarindo y que murió moliendo cardamomo mientras esperaba que sus hijos regresaran a casa y acabaran con la soledad que allí habían dejado.
O de la madre de mi madre, Noura, la de la risa de melaza, que rompía corteza de canela con las manos mientras atendía a su marido, trombótico, el cáncer de su hija y su propia espalda maltrecha mientras hablaba con dificultad en quebrado su agili y en italiano. Y de Doris, la madre de tu rosa, inglesa.
que se llamaba como la hija de océano y tetis, la parte galesa que llevas en la sangre de la tierra de los Simri, la abuela que sueña con nata dulce en el té y que está hinchada por la diabetes. También tu jabuba al sura, que Dios la guarde, con tres rayas en cada mejilla, un ejemplo de supervivencia, la que te enfriaba el té como sopesando los actos,
pasándolo del cuenco a la taza mientras el vapor se alzaba como un espíritu.
El llenguatge i la poesia poden ser no només una eina d'expressió, sinó també, com deia Audre Lord, una forma de resistència. Worsenshire és la poeta que ens ha portat avui les experiències de migració de l'Àfrica a Europa, de persones que fugen de situacions de violència i la vida de joves que cerquen el seu camí a un país i una cultura diferent a la dels seus avantpassats.
Teaching my mother how to give birth, ensenyant a parir la meva mare va ser el seu primer llibre, publicat el 2011, i des d'aleshores s'ha traduït a decenes d'idiomes. Avui l'hem escoltat en traduccions al català de Francesc Parcerissas i al castellà de Juan José Vélez.
Acabem amb la versió de Va com va d'Ubidi Monjó de PINAN 450F, un grup d'afrorrap nascut a Barcelona el 2015 de la mà d'Adnan Fassi, juntament amb Marçal Muñoz i Xola Ouxola, que en les seves lletres combinen el d'Arilla, l'àrab del Marroc, el català i el castellà. Així hem obert nova temporada i tornem el mes vinent amb més poesia amb dents a Tarragona Ràdio. Fins aleshores, molta bellesa i bona literatura.
Com t'ho passa i a mi neguen l'entrada, va com va. I jo no vull marxar, ni entrar ni callar-me, va com va. Golpejant aquell sac i aprenent a esquivar, cremant avui més que mai, eh, va com va. El temps ha anat passant, però els principis no
Bona nit.
No et convé canviar res, per tu és que tot em mida. Va, com va? A tu tant d'experiència, a mi m'han dalt la vida. Va, com va? Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient. Va, com va? Pensa que sols diré, fins que més no podré. Va, com vull, com volem, golpejar.
Esquiva, cremant avui més que mai. Va com va, el temps ha anat passant, però els principis no han canviat. Cremant avui més que mai. Va com va, o com volem. Va com va.
i aprenent a esquivar, cremant avui més que mai. Va com va, el temps ha anat passant, però els principis no han canviat, cremant avui més que mai. Va com va, golpejan aquells sacs, i aprenent a esquivar, cremant avui més que mai.
Fins demà!