Quantes hores hi ha d'espera
Si pensar és inútil i en productivo el sueño, ¿para qué prens?
Gràcies.
Mójame de tristeza, déjame fallecer. Será por culpa de luz, será por reconocer que no es que perdiera el norte, no quiero volver.
Avui us convidem a veure de quant infinita és aquesta la seva primavera. Ell és compositor, productor, etcètera, etcètera, etcètera, que aquí afegiríem un munt d'adjectius i a més a més qualificatius i bons d'ella, Sílvio. Sílvio, bona tarda i benvingut.
Bona tarda, Sílvia. Quina bona companyia m'has portat avui, jo t'esperava només a tu i volia en un principi donar-te una sorpresa, però no, la sorpresa me l'has donat tu. Sí, sí, era impossible que vingués sense mon pare, avui havia de ser així. Home, a més a més, estava dient fora d'antena, dic, ostres, perquè jo sé que ell ha format part del disc, d'aquest disc, i diu, no, no, i també ha cantat, i també ha fet no sé què, que entri també i que formi part d'aquesta entrevista. Sí.
Sí, sí, el Candy ha estat mesclant l'àlbum amb mi tot l'estiu. De fet, gran part de la mescla ha estat seva. Jo l'únic que feia era anar allí, burxar i dir-li, papa, això... Això no m'encana d'agradar, eh? Sí, sí. I a part d'això, doncs, vaig tenir la sort que cantés en una de les cançons, que és la cançó que dona nom a l'àlbum i que per motiu d'un error burocràtic no posa el seu nom a la publicació. Per què? Què ha passat? Molt malament, eh? Bueno, ha sigut un error burocràtic, però estem en procés d'arreglar-ho perquè és potser la cançó més bonica de l'àlbum.
Au. A veure, jo no espero que sigui aquí el Candy, és molt bonica, però les altres també. A veure, no ho podem deixar de treure ferro. Sí, no, bueno... I a més a més estàs aquí com experimentant, no te trobem i no te trobem, te desdibuixes... És una miqueta com la portada del disc. Exactament. És un dibuix i un desdibuix en un constant.
Sí, sí, és exactament així. De fet, és xulo que ho mencionis perquè era la intenció. I també té molt de gra, la portada, no?, és així com a molt granular. Sí, sí. I també és una forma de fer un guinyo, perquè l'àlbum està ple d'un concepte que es diu síntesi granular. Que m'has d'explicar què és. Jo no en tinc ni idea, eh? Sí, això és...
És un sintetitzador o una forma de síntesi d'àudio que transforma l'àudio en molts fragments petits, en milers de fragments, i llavors tu pots distribuir-los en l'espai, al costat dret i esquerre de les teves orelles, i pots crear instruments a partir de fragments de so.
És com ara jo, per exemple, a l'estèreo, ara estic notant a la meva orella dreta que tinc la guitarra i que de mica en mica me van sortint els os cap a l'esquerra. És una mica jugar per aquí? Sí, però has de dividir en fragments microscòpics cada tros d'àudio i llavors els fa sonar de forma selectiva.
És una forma de generar com delays i textures, i l'àlbum està ple d'aquest concepte, perquè fa que els sintetitzadors sonin una mica més a lloc, perquè formen part ja d'un instrument que ja existeix a dins la mescla, com una guitarra. Si tu agafes una guitarra i la transformes en un sintetitzador granular, tens un sintetitzador que sona com a una guitarra, però no és una guitarra, i és un so que ja coneixes perquè ja has sentit la guitarra, però és estrany, està entre els dos mons.
Però això vol dir que pots jugar amb qualsevol dels instruments que vulguis. Amb el que tu vulguis, ens podem tirar un pet i podem transformar-lo en un utilitzador. Eh, al tanto, eh? Que coses pitjors se'ns han dit, ja ho sé. Haurem de provar-ho, això.
Home, Candy, hola, què tal? Que no t'he saludat a ningú. Hola, què tal? Jo tampoc he saludat a ningú aquí. Estava equivocada amb el que estava explicant això. I és que, a més a més, tu que estàs en el món de la música, des que, com a Kiki diu, vas néixer, et van donar una guitarra. Quan va néixer, ton pare ja va sortir amb la guitarra d'ell també. Més o menys. I després ja li van posar el micro. Després ja li van posar el micro...
No sé què devia tenir, eh? El meu germà gran, Luis, al qual el Silvio s'assembla bastant en algunes coses. Afortunades. Afortunadament. És una bellíssima persona. L'ADN. Ell va aconseguir la primera guitarra i jo potser tenia 10 anys.
Que a Quique li vas prendre directament. Diguem que corria per la casa la guitarra, qui ets tu per no parar-la, no? Ell ja corria de... També tu? Sí. No sé com va ser que un dia li vaig dir, papa, ensenya'm a tocar una mica la guitarra. Jo també vull. Ell no em va forçar mai, ell simplement tocava. Ja, ja el veies. Jo escoltava. I un dia vaig pensar, sí, sóc jo el que toca. I a partir d'aquí ja vas donar aquest pas. Sí, la resta va ser una obsessió.
Bueno, està bé. Jo crec que la música és la millor de les obsessions.
Costa molt de diners, això sí, i a més a més d'un que l'altre mal de cap, però clar, depèn d'altres obsessions encara són pitjors, eh? Jo tinc una teoria sobre això. Què? I és que com més pobre ets, més creatiu has de ser per poder fer música. Clar. I això et fa arribar a conclusions molt diferents, ni millor ni pitjor, perquè hi ha gent amb molts diners que fa música molt interessant, però com a persona sense diners, quan hi ha algun recurs que vull i no me'l puc permetre, me l'he d'inventar.
I això em situa sempre en un espai de constant descobriment i em fa sentir amb un avantatge brutal. Em sento com capaç de qualsevol cosa, tot i que no tinc el capital per fer qualsevol cosa. Però a més a més busques aquelles solucions, que dius, ara tinc per davant aquest repte. Si hi ha alguna cosa que vull fer i no em puc permetre, intentaré inventar-me-la.
I si no, doncs bueno, no la faré. O sigui que tenim l'oportunitat de sentir aquest disc ple de molts instruments que potser només has tocat tu? Seria una de les coses? No, però gairebé. La majoria els he tocat jo, però he tingut la sort que... Canvia que sí, eh? És que la majoria els he tocat jo, però he tingut la sort que m'han acompanyat alguns músics que són essencials. Com per exemple? Com el Karim Habib, que és el meu guitarrista i un músic increïble que viu aquí a Tarragona.
O el Lito Wakame, que és un cantautor de Reus, que també és tremendo i m'ha acompanyat en molts temes. O el Christian Papió, que és un bateria de la Senya, d'un poble perdut al sud. Espectacular. Que també és un nervi de batera. Un bon lloc, eh? La Senya és molt maca, eh? O el David Cuenca, que és un baixista també collonut. O mon pare. També, també. Però tot això, m'estava pensant ara mateix que també ja són o formarien part del teu directe a l'hora de presentar el disc, per exemple, no?
Sí, definitivament tots aquests. Però tot el laboratori, Sílvio, i a partir d'aquí amb tots els altres músics per poder anar sumant.
Sí, hi ha hagut alguns canvis, degut a temes de distància, més que res, perquè no ens podem veure, perquè el Bateria ara està vivint al nord, i el Baixista està vivint a Holanda, i hem hagut de buscar substituts, però he tingut la sort de trobar un substitut fantàstic per la Bateria, que és el Roger, el Bateria d'Itac Avant, que és un tremendo també, és fantàstic, i no és res, ja en sortirà un Baixista, suposo.
Això espero, eh? Per cert, pensava en aquesta cançó, no sé per què m'ha venut. Cada vegada que l'escolto m'ha venut a l'Squeen. A veure. És la cançó número 5. Que fas els cors d'aquella manera. Ara l'he començat, eh? Abans ja s'ha sentit. Jo soc cor.
Ara després poses un show must go on. És que em va venir a dir, no sé, perquè quan l'escolto em va veure... Com si li haguessis parlamentitzat l'entrada dels Queen. O després començant allò de mama...
No vas mal encaminada tampoc, potser la meva font d'inspiració no ha estat Queen per aquesta cançó, però sí que és veritat que ja hem ralentitzat l'àudio i això és molt guai que ho diguis, perquè hi ha molts processos d'aquest àlbum que els hem fet amb una gravadora de caset
que feia servir el grup de mon pare quan eren molt joves i la tenien abandonada en un trastero. Polena de pintura per allí. Estava destruïda. I la vaig recuperar i la vaig fer servir per volcar veus i volcar sintetitzadors i alguns instruments. I llavors té un selector de velocitat. Llavors reduïa la velocitat de la cinta magnètica perquè sonés més lent i més grossa. Aquest és l'efecte de les veus harmonitzades. Em van preguntar un dia
que si, clar, que si el ralentitjaves, també baix el to, la tonalitat, i em pregunten, i llavors la tonalitat de la cançó, dic, doncs aquest boig és el mateix, s'ha agafat la tonalitat de la...
De la cinta. De la cinta. Sí, de fet, aquest tema el vaig construir, que primer vaig gravar aquesta harmonia de veus i llavors vaig dir, hòstia, que bonica, la vaig gravar damunt d'uns acords. Llavors vaig borrar els acords, vaig dir, vaig a volcar només l'harmonia de les veus damunt de la cinta magnètica, vaig a reduir la velocitat i llavors a la tonalitat a la que la cinta decideixi que estaré, composo una cançó. I va sortir això. Doncs sentim una miqueta, us sembla? Sentim. Sí? Vinga, va.
Ens estava explicant ara mateix que, clar, just darrere, per la gent que ens estigui sentint o estigui veient-nos a través del YouTube, que clar, he anat posant tots els títols conforme estàvem trobats al disc. El que passa és que la cançó més llarga et quedava just al mig on estava la de groc, si no recordo malament, si mira, veus, on estava la de groc, i clar, et tapava la meitat de part del nas i part de la... I dic, no, no, no, que quedi a baix, ho sento molt, l'he mig castigat aquí el...
Sí que és veritat que és un títol llarguíssim. Però la cançó és tan estranya i tan conceptual que si no posava un títol una mica definitori, que definís una mica la cançó, ningú m'enxamparia de què va. I el millor d'això és que cada persona que em parla d'aquesta cançó me'n parla amb una teoria diferent i m'expliquen unes històries diferents. Com per exemple, a mi m'ha sonat a mar. A mar? I balenes. Molt bé, jo no t'explicaré de què va. No, una miqueta. Tinc una mica d'ella que és quan tot vols que surti bé i surt malament.
Ai, doncs a mi saps que hi ha la sensació quan estàs sota el mar, que tens un munt de sons i de sorolls, que no arribes a sentir res perquè només són com petites ametopeies del que tens a la superfície, o que fins i tot un peix, prou peix d'aquells grans, en plan balenes, quan veus un documental, els sons d'aquests, m'ha recordat.
M'agrada, m'agrada. No ho sé. No sé si... Cadascú és allò, no? És una visió. Igual que aquesta me'n recorda amb un petit rellotge. Com es diu allò de la música? Una claqueta, un metrònom. Aquest? Sí, aquest tema té una mica també de metrònom. Ajustem el temps.
És que, a més a més, els títols són molt suggerents. També sóc això. També sóc això. Sí, jo també sóc això. Què és això? Això és jo dient-me a mi mateix que... El Gandhi està dient, a veure, que m'ha explicat. També està com jo, eh?
Això és la por a publicar. Per què? Perquè faia molts anys que no publicava i em feia por generar una identitat artística i que la gent pogués definir-me amb la meva música. Que pogués dir, no, el Sílvio és això, el Sílvio és aquest gènere, el Sílvio fa aquest tipus de música, el Sílvio és aquesta persona. I a mi això m'aterroritzava i no volia publicar i no em volia saber res de ningú i la conclusió va ser que...
que t'ho anava igual. La qüestió és que fos el que fos, jo també era això. Tot. No, eres tot. I no alhora. Exacte. Ningú sap qui soc, tampoc ho sé jo.
No, i a més a més, ara tenim aquesta infinita primavera que estem presentant i potser el proper disc potser una tardor d'estiu, per dir alguna cosa. O una tardor curteta. O una tardor curteta, exacte. O qualsevol cosa que tingui a veure amb el que tu vulguis en aquell moment, el que vulguis donar. Però clar, tot això és a base d'anar creant, jo em diria, ja abans t'ho he dit, dins del laboratori de Silvio, i a partir d'aquí, després d'una vegada que ja...
s'han fet totes les cançons, que recordem són nou, les cançons que trobem al disc. Estaves satisfet? No sé si encara haguessis canviat alguna cosa del disc. D'aquest disc? D'aquest disc. Estic molt satisfet. No arribaré mai a la perfecció. Vull dir, tampoc la busco.
Em vaig rendir ja fa un temps d'aquesta idea. No m'agrada gens pensar que això està acabat, perquè no s'acaba mai. Per tant, ho dono per fet i ja no és meu, ara és per qui ho vulgui escoltar. De fet, una de les coses que feia que no ho volgués publicar és això, és que una vegada ho he publicat ja no és la meva música, ja és la música de tothom i qui vulgui l'escoltarà. I hi ha coses d'aquest àlbum que per mi són tan personals que...
Potser no vull que les escolti tothom o qualsevol persona. M'agradaria poder decidir qui escolta. Però com no és així, una vegada l'he publicat, ara ja em sembla perfecte. Perquè és una petita imatge del que era jo fa dos anys, quan ho vaig composar. Com aquest Silvio ja no existeix, doncs quedeu-vos-al i consumiu-lo com vulgueu. Jo ja no vull ser res més. Per mi és perfecte, perquè ja no el tinc.
Ja me n'he tret de sobre. Ostres, dos anys! Ara sí que m'has enganxat a fora de joc. Nosaltres, quan el rebem, està calentet. Per nosaltres és com si estigués acabat de sortir del forn. Però no és veritat. Ostres! Fa dos anys que el vam gravar, el vaig composar i gravar i mesclar i masteritzar. Fa un any. Vam acabar de masteritzar-lo. I no va ser fins un any després que no el vam publicar.
Hem tingut alguns problemes amb el tema de perfils de distribuïdores i recuperar el meu nom, que quasi perdo, i una mica de... Una mica de debacle pel que he pogut veure i sentir, no? Sí, però ara ja està tot bé i espero que el pròxim sigui una mica més fluid.
A veure, eh? Això vol dir que ja estàs treballant. O sigui que composicions no has parat de fer-ne, encara que estem presentant aquest infinit a primavera. Pot ser que aquest 5 de desembre... Què dius? Queden dues setmanes. Una o dues setmanes. Pot ser que hi hagi una petita sorpresa...
per regalar a tothom. El dia 5 de desembre, a veure què tenim, eh? Oh, mira, net i polit, mira que no tinc res apuntat. Quina casualitat. Mira que t'estic apuntant, Sílvio. Ai, doncs m'hauràs d'apuntar. Home, aquí ja estic apuntant-te. Sílvio, sorpresa. Aquest 5 de desembre m'arribarà una cançó extra de l'àlbum, regal per a tothom, de la mà de...
Ara te la va fer una broma, eh? De la mà de... No serà el burrito sabanero. M'has enxampat. D'Espacial, Nadal, de Silvio. Era justament un jingle de Nadal. Jo sóc una persona supernadalenca. La gent que em coneix ho sap que jo sóc profundament nadalenca.
Home, que ja teníem la primavera, que ja se'n va acabar directament cap al Nadal, el dia 5 de desembre. És un single amb una col·laboració de la Laia Cocó, una ballarina de la meva ciutat que també canta espectacularment. Sí, que balla, canta, aquesta xica ho deu tenir tot. I també fa fotos. I també fa fotos, això és estupenda. És una passada. I és un single que es diu Sóc un museu.
Ostres! I us el regalo, aquests cinc detesos. I té el mateix tan anada d'aquestes cançons? Sí. O li has volgut donar un altre llum diferent, precisament, perquè t'acompanya a ella? No. Igual? Segueix encaminat en aquest pou. Jugant amb les veus. No, està bé, jugant amb les veus. Absolutament. Sí, sí, cap aquí va la meva música. Ara, jo també sóc això.
Bueno, i que a més a més ho podem disfrutar durant molt de temps, eh? Això espero. Hem trigat dos anys, per l'amor de Déu. No, no, ara ja no. Hem d'estar, saps tu també. Ja no trigarem tant. Espero i desig jo, eh? Ho hem après a la primera. Molt bé. De totes maneres, això d'allargar els processos creatius, és que en part, si ets artista, és el més gratificant.
perquè és veritat que una vegada ja l'has acabat, és que ja perd l'interès per tu, ja passes pàgina. És un llibre que ja has llegit, que ja saps com acaba d'alguna manera, perquè l'has fet tu, i tires cap a un altre...
Tu passes ben quan ho estàs fent, després ja... El procés és la millor part. La millor. Amb diferència. Almenys, sobretot com a compositor, com a productor, com a enginyer de so, la millor part és quan estàs fent-ho. I a més a més, les expectatives. Perquè quan descobreixes que... O sigui, quan et trobes una sorpresa mentre composes i hi ha alguna cosa que passa sense que te l'esperis i t'encanta...
Això genera unes expectatives sobre el que estàs fent, que tens unes ganes tremendes de seguir treballant amb això. I a mi em passa a vegades que, mentre estic composant, arribo a una conclusió molt xula i m'ho he d'escoltar diverses vegades. I a vegades simplement m'asseca el sofà i escolto cinc vegades el mateix que acabo de fer, sense lletra, només la música. I penso en totes les possibilitats de coses que podria fer amb això. I a vegades arribo a la conclusió que no vull fer res amb això i no ho publico. I ho queda allà. Com tantíssimes altres idees.
O sigui, que potser podies haver fet, tu dius que no, però potser podies haver fet un triple o un quadruple infinita primavera. Ui, no ho sé, quina feinada. Ja, ja, ja, però si va juntant aquests trossets i apareixen noves idees i va sumant i va sumant... Sí, m'agrada més descartar, eh? Sí? Més que anar sumant? Em senta molt bé descartar. Ah, doncs farà. Veus? Farà. Però que, eh, tu què em deies d'aquesta infinita primavera?
que era una de les millors perquè estava ton pare. Sí. Anem a escoltar-la, no? Anem a escoltar-la. Vinga, va, que després anirem corrents en el que ens acabarà el temps i no ho podrem fer. Així que gaudim-la. No la posarem sencera perquè ens queda el temps que ens queda i la cançó durarà cinc minuts, però almenys un tros bonic que podem disfrutar-la. Tu jo qui ho entengui
Esperar, desesperar. Potser sí som un somni d'infinita primavera. Si no ens queda l'amor, què ens queda?
Si no és aquesta la manera Si l'amor no té cabuda Som a una guerra perduda Saltem dins un pou
No hi ha justícia i potser morirem sols Però quina delícia saber que ara hi sou Potser és aquesta la cançó feliç que espera tothom que faci Potser no és allò que voldria dir Però escriure no és mai fàcil
La escriure no és mai fàcil. La escriure no és mai fàcil. És impossible un juic just del futur, ho irrelevante, mañana intranscendente. Lo més pequeño el porvenir hace un gigante.
Sólo el amor vuela libre por el tiempo Sólo el amor vuela libre por el tiempo Por eso tengo mis gafas manchadas con tus besos Por eso tengo mis gafas manchadas con tus besos Seguirá todo igual
Las respuestas volando. Por el aire alojadas. Sin preguntas valientes. No hay descanso posible.
No hi ha justícia i potser morirem sols Però quina delícia saber que ara hi sóc Potser és aquesta la cançó feliç que espera tothom que faci
Potser no és allò que voldria dir. Però escriure no és mai fàcil. Escriure no és molt.
No sabia com aturar-la, eh? Ja gairebé l'hem sentit sencera. Ens queda 40 segons. Aquí tenim el violí. Quasi, és un sintetitzador. Doncs s'assembla, eh? Té un aire, eh?
És un sintetitzador analògic, un cor. Perquè se sent el clonc d'alguna manera. Ah, tu et refereixes al que sona de fons. Ara sí, perquè està canviant. És que és això que ens enredes amb els sons. Això que sona de fons són quatre instruments de corda diferents. I entre ells no hi ha un violí, però sí que hi ha un xer.
I estava mirant... No anaves mal encaminada. La orella de la Sílvia està molt entrenada. Sí, hi ha cello, guitarra, hi ha... Banjo...
I potser... I potser no me'n recordo. I potser morirem sols, però quina delícia. Us anava a dir una cosa sobre aquesta cançó que és el que m'ha agradat, que és una miqueta una muntanya russa. Sí. Perquè, a més a més, és... Ai, que bonica dolça! Ah, pues no. Ai, que bonica dolça! Pues no. Sí, fa una mica de mal. Anar cap aquí, eh? Si pensem ara mateix en unes ulleres plenes de petons, no pots veure més enllà dels petons que t'asseguen
Seria una... És una imatge molt bonica. Ja. Sí. Bueno, però és una imatge real. No, sí, sí. No, no, i és una meravella. Però són les imatges reals. O sigui, quan la Cristina i jo, que és la meva dona, si ens fem petons, s'acabo tot. Tot clàstic, tacat de petons. El que passa és que és poètic, però a vegades la poesia simplement és traslladar un toc de realitat a un lloc que no li pertoca i llavors fas poesia.
I que a més a més jugues, una mica amb les paraules, amb els moments. Clar, quan vosaltres l'escolteu us imagineu estant en aquells moments, perquè són coses vostres, que dèiem abans una miqueta a nivell més personal, no? Sí, en el fons jo crec que quan un parla de si mateix, si no vol ser un frau, al final parla del que li inspira i la inspiració ve primer de la tonteria i després de com vius les tonteries, no?
Bueno, la tonteria seria l'amor, en aquest cas, o no? No, la tonteria és qualsevol cosa que no sigui formal. La formalitat és un crim per la innovació. I a més, darrere de la gent formal, no sabem qui s'amaga. És molt perill de ser la gent formal. Jo per això estic com una mica cabra. Viva la gent cabra! I estirem cap al monte de tal en tal. Perquè si no, malament. Bueno, i acabem amb aquest outro. Així és com t'estimo.
Que a més a més, és que és un minut i mig que si, com deia aquell senyor, si pestanyes... Te lo pierdes. Tu perds. Sí. És que se t'acaba en un sospir. Sí, és una... O sigui, a mi no m'agrada ser molt literal amb les lletres i no m'agrada parlar d'amor de forma literal. Llavors... Tens la música per expressar. Sí, llavors et vaig deixar aquest fragment de so per definir com t'estimo. I la meva tia te ho presenta. Així és com t'estimo.
Així. Doncs queda més temps. Bueno, us vull convidar a un altre moment. Si voleu venir i passar una sonata aquí a Tarragona Ràdio... Clar que sí, serà un plaer, Sílvia. Com sempre. Ens toca fer un videoclip, alguna coseta d'aquesta. És l'excusa perquè torneu a venir, eh? Ostres, pot ser que el dia 5... Ai, el dia 5...
Ai, és veritat, és veritat. Em sona alguna cosa, tinc alguna cosa a l'agenda, però no sé què és. Mira, a les 6 i 10, què has de fer? A les 6 i 10. Vinga, apunta, apunta. Ai, crec que el dia de les 6 i 10 havia d'estar aquí. Sí, per mi ja ho tinc apuntat. Mira que no jugui el nàstic, però ja en parlaré fa l'antena. Gràcies a tots dos. Un plaer. Adéu. Adéu a tots.