Hey, it's me. I'm your new company. It's been a long way while you believe. Hey, who are you? Who are those that accompany you? Why do I feel like I've met them all before?
Fins demà!
Fins demà!
Doncs ja el tenim aquí amb nosaltres, Marcos Bram, bona tarda i benvingut a Tarragona Ràdio. Bona tarda, Sílvia. Ara sí que jo deu... Perquè el tenim aquí amb nosaltres i estic una mica d'avisar que estic molt així com nerviosa de tenir-te de nou aquí perquè dic ja veuràs quina bogeria de coses que m'ha d'explicar i crec que ens faltarà temps. Però anem a començar a poc a poc. Explica'ns què és el que va passar
I tant. Bueno, jo estic molt content també d'estar avui amb tu un altre cop. És tot un plaer i, hòstia, m'agrada molt estar aquí en aquest programa amb tu, parlant.
Però recorda'ns una miqueta, és que amb el Marcus Brown el vam conèixer gràcies a Kent Guadriss i la història era, que a més a més va ser una autèntica bogeria aquell mateix dia, però vam dir, ostres, però si d'aquí a dos dies marxes, però si que ja estàs sortint com aquell que diu per la porta. Sí, sí, va ser una locura, una locura, perquè jo recordo venir aquí al programa i realment que va ser un dimecres i sortia el divendres. Era el divendres? Sí, sí. Bueno, dijous ja marxaves.
Sí, sí. Dijous matxava, que era el dia anterior, i el divendres era quan es feia tota la gira. Quan començava l'epopeia. Sí, sí, sí. I què tal? A veure, explica'm. Vinga, tu, amb les teves paraules. Vas poder arribar bé a tot arreu? Sí, sí. En general? Sí, la premissa és que va sortir tot bé. Eren 12 los topos o eren 13? 12, 12 topos. Ja ho sabíem, que eren 12. Ja ho sabíem, que eren 12. Ja ho sabíem, que eren 12.
I els vas poder comptar tots. Sí, tots, tots, els 12. Des d'aquí els hi mano una especial abraçada, els del Bar 12 Topos i sobretot el Javi, que és el que em va donar l'oportunitat. Però, bueno, Sílvia, va ser una bogeria. És que és això, és que vas estar en tres ciutats diferents
Bueno, en quatre, perquè clar, vas tornar cap a casa i Tarragona va ser la teva darrera, fita, al qual tenies també el concert, presentació, d'alguna manera, amb diverses sorpreses, que en aquell moment no em vas voler dir, perquè precisament això són sorpreses, però avui espero que sí. Però anem per pams. A veure, dijous, a quina hora vas marxar i cap a on?
Mira, dijous Sílvia vaig marxar d'aquí, de l'aeroport de Barcelona a les 6 i 10 del matí. Estava sobadíssim, però bueno, aquest no és el cas, que vaig sortir amb l'avió de les 6 i 10 i vaig arribar a Dusseldorf a les 8 del matí, més o menys.
i preguntaràs, ostres, Marc, per què vas anar tan aviat al matí? És veritat, per què vas anar per a Marc així, però sense pensar? Com és que vas anar tan aviat? Va d'aquí. D'acord. Són aquells vols que val la pena agafar, encara que siguin tant d'hora. Bàsicament perquè si agafàvem un vol que fos més tard, llavors em sortia per l'ull de la cara. Sí, és veritat, eh? Sí, sí.
És que no ho entenc, però crec que el bolla és el mateix. Ningú vol matinar, Sílvia. Ah, d'acord. Suposo que és això. T'ho compro, t'ho compro. Però dic que perds moltes hores, depèn de quina hora surtis, i clar, si surts ben d'hora, com deia aquell entrenador de futbol, ben d'hora, ben d'hora, arribes i pots veure la ciutat i pots fer de turisme.
Això sí. És agraït perquè al final arribes aviat, arribes en una hora que no tothom està, diguéssim, actiu i permet, doncs, disfrutar una miqueta de la tranquil·litat abans de la tempesta, no?, que li dic jo. De tota la bogeria que va venir després. Què més?
A veure, ja hem arribat allà, teòricament són les, que vas arribar a les 8 del matí, més o menys? A les 8, 8 i mitja més o menys eren del matí, vaig arribar a l'aeroport. I bueno, allà vaig agafar una connexió de tren des de Dusseldorf cap a Hagen, que era la primera ciutat.
Clar, aquí va venir la primera història, Sílvia, perquè jo i l'alemany com que no som muy amigos. No us vau parlar. No gaire. I bueno, bàsicament jo creia que havia agafat el tren correcte, que quan vaig estar a sobre del tren jo ho vaig comprovar, vaig dir, vinga, anem a comprovar, vaig preguntar a la gent, amb anglès i demés, i em van dir que sí que era el tren. Dius, vinga, va, això ja ho tenim fet. El primer pas estava fet, que era l'important, ficar-se al tren correcte. D'acord.
Però bueno, resulta que el Marquitos no tenia suficient que quan estàvem potser a uns 40 minuts de tren, jo tan tranquil·la amb la meva musiqueta, tal, planificant. I de cop i volta veus, propera estació, Itàlia. I dius, ah, doncs no. Sí, quasi, quasi. No me diguis. No Itàlia, però clar. Però bueno, te n'anaves cap a una altra banda. Si haguem, diguéssim, estar cap a la frontera entre Holanda i Bèlgica, jo m'estaven... Ah, que estàs marxant cap amunt. Clar, jo m'estava marxant més cap amunt.
O sigui, propera parada, jo que... Jo arribo, tant tranquil, tal, 40 minuts, veig la parada, veig Colònia, i dic, hòstia, dic, això només suena del trajecte. Jo Colònia? Jo sí que m'he posat aquest matí, però ara no me'n recordo, que tingués que ara encarregar cap, eh?
I què vas fer? Clar, vas baixar. Vaig comprovar, primer vaig comprovar. Digo, vinga, va, anem a mantenir una mica de calma. A la Colonia no, eh? Que yo no quiero ir, eh? Vaig mirar el mòbil i dic, hòstia, sí, m'he passat. Total, baixo de l'estació. Te vas despistar? Sí, sí, em vaig despistar, Sílvia, totalment. Jo pensava que arribava, que estava el tren correcte, però havia de fer un transbordo, un canvi de trens. Sí, sí, sí.
feia potser 25 minuts. I jo tan tranquil, saps? Com 30 minuts que m'havia passat 25. Que bonic el tren, que bé que es va. Que bé que es va.
I no res, ja vaig baixar el tren, tal, vaig aconseguir fer el canvi i, de més, ja vaig arribar a la ciutat bé, per sort, dic, joe, almenys ja van sortir les coses rodades. Ja tenies allà el puntet aquest de vertige, dic, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai. Gràcia, perquè has d'entendre que, a més, estava tot planificat, diguéssim, embotit. Sí, sí, en mil·límetres. O sigui, el dia anterior no, encara tenia una mica de marge de trens i de més. Jo havia d'anar a buscar la guitarra, que, a més, l'havíem llogat d'allà,
Havíem llogat una guitarra, però el dia següent ja era perdre un tren o arribar a algun dels trens... Estaves perdut. I està, s'acaba. Sí, sí, sí, i a més a més, veus el tren com passa a les pel·lícules, que arribes tu a l'estaci i veus que el tren comença a caminar i comença a marxar davant de la teva mirada. Gainament, encara tristó, un taxi que acompanyi aquest tren, sisplau. Hòstia, doncs no havia pensat en aquest recurs, si hagués passat. El que passa, clar, te deixes allà una millonada, eh? Sí, una millonada, una millonada.
Però sí, sí, vaig aconseguir arribar, que és l'important, Sílvia. I em vaig instal·lar allà el dia anterior i demés. Vaig anar a buscar la guitarra, perquè la guitarra, clar, no l'anàvem a portar des d'aquí, en trasllat d'avions i demés. Teníem por que, bueno... Sí, sí, que passes algun cop o alguna cosa. I vam llogar una guitarra d'aquestes així. A més, quan vaig arribar jo pensava que era una guitarra gran i era un rotllo així ukelele. Que dius!
Sí, sí, increïble. O sigui, no era un ukelele. I se m'ha encongit. Per què l'he posat a la secadora, home? No es posen a la secadora en la guitarra. Que m'havis liat aquí. Per l'amor de Déu. Pues sí, sí, vaig arribar i la guitarra era una guitarra d'aquestes petitetes. I dius, hòstia, per un tio de dos metros que soc jo, no? Sí, se't veia una mica petita la guitarra.
I no res, ja va ser adaptar-me una miqueta a la ciutat i, a més, visitar una miqueta. També va ser un moment de desconnexió de totes les setmanes i dies previs de feina, de planificar-ho tot bé i tenir-ho tot clar. I jo vaig lliberar una miqueta l'atenció i dir una mica, ja està la feina feta i ja ho deixem per l'univers. Que bo, que bo. Llavors, se va agafar un altre tren, aquest sí...
Sí, això ja va ser el dia següent, Sílvia. Ara ja estem a divendres, ja. Sí, ara ja és divendres. Ara ja és el dia. Ja és el dia, el dia D. Vinga, el dia D ja tens el teu ukelele i comença tota la voràgin d'arribar a les tres ciutats. Bé, una ja estaves, almenys de començar a tocar, de fer la presentació al lloc on neix l'establert, precisament per agafar ja de seguida el que seria l'altre tren que et portaria cap a l'altra estació.
Totalment. Si nosaltres el divendres, Sílvia, ens vam aixecar amb un amic meu, que és el que em va fer de càmera, a més, que des d'aquí li vull donar un petonàs, el Sergio. Sergio, estamos contigo. És un gran, és un gran, Sílvia. Un crac, és un crac. És d'aquelles persones, per mi, molt properes, un amic molt, molt, molt proper i que sempre ha confiat des del segon 1 i això és... Clar, quan els inicis... Tothom ho sabem, no? Els inicis són durs i les persones que hi confien des de l'inici i des del segon 1, ostres, els hi tinc el cor, vamos, aquí guardau.
Però això, Sílvia, ens vam aixecar a les 7 del matí, vam fer un madrugon, i nosaltres vam sortir del que era l'hostal, ja agafant les coses, tal, no sé què, i vam agafar les coses per gravar i demés, i ja vam sortir cap al centre de ciutat corrent. Perquè, clar, potser era a les 7 del matí que sortíem de l'apartament i a les 8 i 20 o i alguna cosa, ja teníem que agafar el primer tren.
Llavors, clar, la història aquí és... Clar, tu pensaràs, tens una hora i 25 minuts. No, no, no, perquè has de trobar lloc i has de tocar i has de fer la foto. I després, que no te diguin algun dels policies de per allà, la poli... Ai, la policia, no, la policia, no. Ja t'estic a agafar la idea, crec, eh?
Doncs sí, nosaltres vam sortir corrent, Sílvia, com dius, per gravar el centre de la ciutat. Que sí que és cert, eh? O sigui, nosaltres potser estàvem corrent, perquè no sé caminant, però corrent tot el dia, corrent estàvem potser uns 25 minuts a procs del que és el centre, a l'estació. Clar, nosaltres corrent, tal, no sé què, cap al centre, vinga, gravem un vídeo aquí i un altre aquí, tal, no sé què. I ja quan arribem, gravem, dic, bueno, doncs aquí gravarem, que és un lloc xulo, i sí, al centre de la ciutat d'Again, que és una ciutat molt bonica,
I, clar, traig la guitarra, tal, no sé què...
i de sobte com que comença a venir gent pels costats, com si estiguéssim a punt de, no sé, no sé què es pensaven, si era un programa de la ràdio o alguna cosa així. O de la tele, alguna cosa d'aquesta. Sí, sí, sí. I clar, ja veus un xavalet que no parla en alemany, allà cantant en anglès, no sé què, la gent així com intentant veure què estava passant, tal. I jo, pues bueno, pues gajes de l'oficio, no? Anem a continuar. I sí, sí, va ser una anècdota bona allà per quan saltia allò de dir los nerviecillos, saps? De la gent tothom allà mirant i jo, hòstia...
O sigui que vas crear expectativa, o sigui que potser feia temps que no veia ningú tocant l'Ukelele enmig de la seva plaça i li vas donar tu tota l'alegria a aquella gent. O sigui que ara ja estem 25 minuts una altra vegada cap allà, corrents cap a l'estació. Clar, vam gravar el vídeo, Sílvia allà al centre, i des d'allà vam tornar corrent, clar, agafant els trastos, tot això no surt, la primera realment, tu fas un vídeo, dius, vinga, va, anem a mirar, tal, hòstia, doncs això ho podríem haver gravat una miqueta més cap aquí.
No, no es pot. Ja tornarem a venir un altre dia. Corre, marxem, que no podem mirar-nos aquestes coses. Clar, realment donava per fer potser tres tomes, no més, perquè anàvem el temps just. Quan fem la segona, dic, vinga, va, s'ha acabat. Això, ja està. Tal qual. Ja agafarem. Surt directe, doncs ja està.
I vam agafar les coses, tornant cap allà del tren, tal no sé què, i arribem a l'estació. Dic, vinga, va, almenys ja estem, aquí. Vinga, el tren heu de sortir ja a les 4 de la tarda, són les 3.30, està bé, està bé, ja estem. O sigui, tenim mitja horeta fins i tot per fer un refrigeri. Heu de menjar algo.
Sí, hòstia. Si no us esteu a punt de desmaiar, aquí els dos, eh? Clar, no, encara no havíem esmorzat com a tal, Sílvia, perquè eren les vuit i mitja o així, i havíem arribat just a l'estació. I clar, quan arribes allà a l'estació, és com, diguéssim, una estació de trens regionals, com si tu anessis aquí a la Renfe. Val, el d'aquí de Tarragona. A Tarragona mateix. Clar, tu...
Potser la gent sí, però a mi almenys familiaritzar-me amb el que era, diguéssim, l'endent o el tren, l'idioma, tot creuat, era... Bueno, ho quedava de la cabeza. Sí, sí, sí. I ja vam entrar justament i dic, és igual, no hi ha temps per mirar ara quin endent, tal, no sé què. Anem dins, preguntem directament... I acabem abans, sí, sí.
total, nosaltres fem cua, dic, hòstia, ens queden 10 minuts, sortirà el tren, dic... No l'agafem. Ràpid. Total, estàvem fent cua, tal, no sé què, i encara quedaven com a 5 persones, i tal, no sé què, i de sobte li dic, hòstia, dic, vaig aquí a preguntar un moment ràpid, surto d'aquí, i el senyor em diu, no, diu, cap on aneu? I li dic, cap a Agen, i diu, ah, i què feu fent cua? I jo, bueno, per agafar el bitllet de tren, no? I em diu, no, no, si el podeu agafar allà, al tren mateix. El mateix, directament. I dic,
Corre, corre. Ràpid. Un altre cop, Sergio cap al tren, tal no sé què. I el tren ja estava allà aturat, llavors. Sí, sí. O sigui que era pujar i anem cap a Agen. Sí, sí. I a Agen què tal? O sigui, vam pujar al tren, que estàvem a la ciutat d'Agen, i d'allà sí que va venir el revisor, tal, i ja vam anar cap a Lieja, que era la segona destinació, que allà ja era el segon país. O sigui, nosaltres estàvem a Alemanya, punt 1, punt 2 era a Bèlgica, a Lieja. Sí, sí, sí.
Total, vam arribar i allà el problema és que el tren... Clar, si a la primera vegada ja era apretat el temps, a la segona era el triple. Perquè allà comptàvem, potser, amb 45 minuts, més o menys, des que havíem arribat amb el tren fins que marxava el següent. No podia haver-lo gravat directament dins del tren? Sí, tot. Tota la gira sobre el tren. Ho he pensat. No, o almenys una d'elles a l'estació.
Sí, és que de fet van fer això, Sílvia. És que jo deia que això ho moriu allà, eh? És que no hi havia termavics. Sí, aquí no hi havia. Perquè d'aquí ja marxàveu cap a Tarragona. Encara quedava el tercer. Ah, ostres, clar, que era el quart. És veritat, nosaltres som el quart.
Però sí, vam arribar justament allà, a l'Ieja, i clar, el temps que teníem vaig dir, mira, Sergio, anem a pensar bé abans de fer res. És igual, encara que sigui a 100 metres de l'estació, ja estem al país. Vull dir, compta com a país. Ja està, havíem tocat allà. I així ho vam fer, vam dir, vinga, gravem, tal, no sé què, vam agafar les coses i a l'estació de l'Ieja, que és una estació molt bonica, es diu Liege Guillemont o alguna cosa així, bueno, en francès. Sí, no, no, no.
I és una estació molt bonica, perquè fa així com un art que és molt estètica, i vaig dir, mira, almenys quedarà xulo per al vídeo, no? I sí, vam anar a 100 metres d'estació, tal, gravem aquí ràpid, tal, no sé què. I, en efecte, vam gravar, vam tornar cap a dins, següent tren, i ja estàvem a dins. Vull dir, ja la segona ciutat... M'estic afegant jo, eh? Sí, ja estava feta. Prova superada, segona. Anem cap a la tercera, a veure què passa. Mateus aquí, sense un sospit, eh?
I, bueno, a la tercera ja vam arribar a el que era Maastricht, que és la ciutat d'Holanda, el tercer país, i allà, bueno, comptàvem amb una miqueta més de temps per poder gravar i amb una miqueta de calma i de més. Una miqueta de temps, et vull dir, potser una hora i vint, eh?
No, però ja no són 45. Ja és una miqueta més. Sí, sí, sí. Encara que podíeu haver allò que dius, caminem una miqueta més enllà a veure què és el que passa, no? Per trobar-vos alguna cosa. Sí, sí. Va ser una aventura. Llavors, allà sí que vam tenir una miqueta més de temps, vam gravar certes coses, de més, per les xarxes socials, i ja quan vam arribar al punt, a l'última destinació on vaig tocar, que va ser molt xulo el vídeo aquest, que sortirà, em sembla...
Clar, aquest és l'últim. Avui surt un dels vídeos a les xarxes. Sí? Perquè estic fent com una minigira. Sí, sí, sí. Estic fent com una sèrie de quatre capítols del que va ser la gira en 24 hores. Que va, que va. O sigui que si algú es vol passar i veure els vídeos, allà ho haurà tota l'experiència, segur. Ostres, ostres. I no res, vam gravar el vídeo allà. A més va ser molt xulo perquè és un pont d'aquests que es pleguen, diguéssim, a mesura que van passant embarcacions. Val, com el que tenim aquí també al Port de Tarragona. Sí, sí.
Llavors, clar, allò ho vam aprofitar entre el moment en què baixaven i pujaven els ponts, diguéssim, per nosaltres gravar el vídeo de la cançó. Ua! I ara ja tornen cap a Tarragona, és que no ens queda molt de temps. I ara sí, Sílvia. Quan vam arribar, diguéssim, cap a l'últim tren, ja vam agafar... Allà ens van separar, el Sergio va marxar a un altre aeroport, que ara no sabria dir-te quin és, i jo marxava cap a Amsterdam.
Des d'Amsterdam jo vaig sortir i vaig arribar, em sembla, a Tarragona una miqueta més tard perquè l'avió s'havia, em sembla, atreçat potser 20 minutets o així. Que allà jo, clar, també ha sigut pensant, buah, és que no arriba els xous. Ja està, ja està, sí, sí, que ja t'ho veies, van i que no hi havia, que no hi havia el temps necessari. I al final vaig arribar a temps, vaig arribar a temps a Barcelona, Sílvia. És que quan té que sigui?
Quan ha de ser, ha de ser, Silvia. És el que et deia, eh? Quan ha de ser, és que sembla que els déus se'ls posin d'acord i en aquell moment tot es conjumini i diguis... Sí, sí, sí. És que ha de ser. Totalment. I allà t'estava esperant tota la família. Tothom, tothom, Silvia. El bar 12 Topos va ser... A qui va ser la primera abraçada? La primera abraçada? No sé si estava allà el Sergio també i havia arribat abans que tu o no? No, el Sergio no va poder venir perquè marxava a Portugal directament, que ell està ara mateix allà. Sí, sí, està fent Erasmus. Però la primera abraçada...
Em sembla que va ser amb ma mare, Silvia. Estic aquí, eh? Estic aquí. Perquè, clar, seria això, eh? Estic aquí, eh? Ja he arribat. Va ser amb ma mare, es va apropar, va dir tal, no sé què, com ha anat, tal. I, bueno, allà tothom, la família, els amics, gent que, ostres, que potser havia vingut de passada, tal, va entrar al bar. Va ser un concert, Silvia, molt, molt, molt bonic. Molt bonic. Algú el va gravar, ho dic, perquè si algú el té gravat, sisplau, que me'l passi. Passeu-me'l, que jo no vaig poder estar.
Tinc vídeos, tinc vídeos. Sí, el que passa és que avui el mail ens està fent la guitza. Sí, ens està fallant. Perquè estàvem comentant que això ho explicaria amb algunes fotografies que tens, però no ha estat possible. No sé què ens passa avui amb el mail. No sé si el G5 o el G4 o el G que ens toqui que està. Per aquí a sobre està a Dropo. No vol treballar, és dilluns. No, que està a Dropo. Dilluns avui no em dóna la gana.
Però un altre dia jo vull que tornis a venir. I si tenim alguna oportunitat de presentar alguna cançoneta nova o algun d'aquests vídeos o coses d'aquestes, és que avui gairebé t'he anat espinjant jo també com si anéssim al tren, eh? Corre, corre, explica, explica. Però un altre dia ho farem una miqueta més lent. I tant que sí, Sílvia.
Me n'alegro molt d'aquesta aventura tan boja que un dia... Doncs mira, Sata va ficar el camaronet, el vas acabar de fer, i jo crec que ha estat molt bonic de poder presentar el Watsis a quatre països diferents en només un dia. La propera vegada, quatre dies, quatre països.
Almenys una mica més de calma. Almenys perquè tu puguis respirar. Perquè això és una taquicàrdia, saps què és una taquicàrdia? Sí, sí, més o menys. Dius, això és el que em va passar quan vaig arribar a Colònia. Això és el que tenia jo. Doncs bueno, Sílvia, moltíssimes gràcies a tu per haver-me invitat un altre cop. Estic encantadíssim. I no res, si ens podem tornar a veure, i tant. Jo estaria més que agraït.
Doncs mira, un altre dia, amb una mica més de tranquil·la, dius, mira, aquest és el vídeo del... Perquè, a més a més, no m'has explicat ni les sorpreses que et vas trobar dintre del Doce Topos, ni la que ens tenies preparades per presentar la cançó. Bé, tot una miqueta, a veure què. Hi haurà molt més, Sílvia, hi haurà més música. Això acaba de començar i realment és un inici d'una etapa molt xula, o sigui que hi haurà moltíssima més música que aniré traient, Sílvia. Doncs aquí t'espero i moltíssimes gràcies. Gràcies, Sílvia. A tu. Adéu, adéu. Adéu.
Who are you? Who are those that accompany you? Why do I feel like I've met them all before?
Fins demà!
She's standing full to the smile and I get first, what's this? Every time I see my friends they ask me that you seem happiest
Bona nit!