Cada dia queden menys porteres d'escala, figures essencials en el treball de cures de la comunitat. Per aquest motiu, neix La Porteria, l'espai radiofònic on coneixeràs a les persones, entitats i projectes que treballen per construir una societat més forta i arrelada. Benvingudes a La Porteria.
Bona tarda. Poques coses generen tanta fascinació com la idea romantitzada de la inspiració de l'artista, entesa com una revelació sobtada que sorgeix de no res, aliena l'esforç, la repetició i fins i tot a qualsevol intenció concreta. Segons aquesta visió, l'art irromp perquè no podia ser d'altra manera. I sí, l'art pot ser tot això, però també cap d'aquestes coses.
Per això cal recordar que l'expressió artística neix allà on hi ha hagut persones, perquè l'art és, en gran part, una conseqüència social. L'art està allà on hi ha comunitat, sorgeix d'un record, d'una lluita, d'un desig, l'artista transmet les seves vivències, sí, però fins i tot el pensament més introspectiu i aparentment genuí neix inevitablement d'una experiència.
Cal doncs no perdre de vista aquest component social de la creació perquè sovint li atorguem molt de pes a paraules com artista, talent, obra, creació, etc. Tant de pes que fins i tot acabem renunciant al gaudi subjectiu de l'art perquè no hi entenem i busquem una validació d'un tercer que ens dicti la qualitat d'allò que estem veient. Premis, llistes més escoltades, crítica, popularitat digital, etc.
Aquesta mirada social tampoc es pot desllegar del context en què vivim i on el consumidor final de l'obra ja no és estàtic. Vivim immersos una sobredosi constant d'informació, imatges i estímuls que competeixen per captar la nostra atenció. Volguem o no, la manera com consumim l'art ha canviat. Potser per això, tots els artistes i entitats que apareixen a la nova edició de la revista Mirades, malgrat la diversitat de disciplines, comparteixen una mateixa inquietud. Com rebrarà el públic l'obra? L'entendrà? Quanta estona li dedicarà?
Amb qui competirà la meva obra? Provocarà alguna reacció a nivell individual o col·lectiu? Quin retor tindrà? Cal, doncs, defensar aquesta dimensió social de tot plegat, aquella on l'art ens explica històries. Com en altres temps ho fèiem amb els frescos medievals o els teatres de plaça, avui potser ens fa mirar ja on havíem deixat de veure. D'això va aquest nou número de la revista Mirades.
Això que acabeu d'escoltar és l'editorial de la nova revista Avui, com ja us havíem anunciat, fent un programa especial dedicat a la publicació de la revista 13 de Mirades. Bona tarda, Raquel.
Bona tarda, Josep. Digues. Com us falarem això avui? Què fem d'especial? Avui, a banda d'explicar una mica, ja cap al final, aquests continguts de la revista i la presentació, l'acte de presentació, que no us podeu perdre i, per tant, ens heu d'escolta fins al final del programa, parlarem amb una persona que ha participat en aquesta revista, que és l'Anna Dín,
que és una artista del Líban, resident aquí a Catalunya i que ara coneixerem més i que tant amb la revista com amb l'entrevista que tindrem ara amb ella podreu conèixer-la i veureu com tot l'univers d'un artista que confia en aquesta part social de l'art, en aquesta part sanadora que pot tenir l'art. I bé, farem com aquesta reflexió també, tant amb ella com amb la part de parlar més de la revista,
de com l'art pot mecanitzar tantes coses i no oblidem també que des de la porteria també crec que és important dir-ho comptem amb les cançons d'un grup que precisament fa estar reivindicació mitjançant la música reivindica drets com pot ser precisament la cançó que està sonant una mica de fons que parla dels privilegis d'una persona blanca o com té altres cançons que parlen del dret a tenir un habitatge
de la pujada de l'extrema dreta, de tantes cançons i tants temes socials que considero que és important que ho diguéssim avui també. Puc dir que sortim avui una mica de la zona de confort? Jo me trobo molt a gust amb aquest... Ho dic en primera persona, d'acord. Avui anem molt carregats de continguts i ens fa molta il·lusió el programa d'avui. Per tant, sigueu benvinguts i benvingudes. Obrim la porteria.
Doncs bona tarda Nadine, benvinguda a la porteria. Bona tarda Raquel, moltes gràcies.
Abans de començar, faré una petita presentació de la Nadine. Ella, com ja he comentat, és una il·lustradora i terapeuta artística libanesa que viu a Barcelona des de fa 13 anys. Asegura que va arribar a la il·lustració gairebé per casualitat i després d'haver provat diferents disciplines. Les seves il·lustracions, sempre poètiques i oníriques, tracten qüestions polítiques i preocupacions del món actual, com la protecció dels animals, el medi ambient, temes relacionats amb el gènere, les guerres i la justícia social, entre molts d'altres.
Així que, si et sembla bé, Josep, podem començar amb l'entrevista. Com ja hem comentat, l'entrevista de la Nadine també va complementada amb una entrevista en paper a la nostra revista, que tractarem temes similars, aprofundirem més, probablement.
Exacte, molt bé. O sigui, jo no et coneixia, llavors una mica per ficar-me en situació, estava llegint la teva entrevista i per tant intentaré no repetir res del que ja surt en el format digital, però el que sí que crec que és interessant repetir és el punt de partida de la teva inspiració. Tu ho expliques molt bé, que tens com un punt, no sé si t'hi ha un punt de partida, un moment d'inspiració, que és que expliques que hi ha dos moments que han marcat molt la teva vida, que és que neixes d'una guerra civil i surts al teu país quan comença un altre conflicte. No sé si ens pots explicar una mica d'això. Sí...
Pues nada, he nacido bajo la guerra civil, si es verdad, pero claro, era muy pequeña, pero después a mis veinte y pocos años he vivido otra guerra entre Israel y el Líbano y eso me ha marcado mucho el camino y también yo creo el camino artístico también de alguna manera.
I creus que... Clar, o sigui, aquí també feia una reflexió amb Raquel de... O sigui, entenc que, o entenem que l'art et serveix a tu per explicar un procés que és bastant traumàtic, com haver de sortir d'un país per un conflicte bèl·lic. Jo no sé si la forma d'expressar-ho tu evoluciona, és a dir, tu potser al principi ho podies expressar d'una manera, ara a una altra, o necessites certa distància per començar a expressar allò que sents. O sigui, com és aquest procés...
Es que yo empecé todo ese proyecto de Viola, de mi ilustración, en el momento de haber vivido la guerra, en 2006, entre 2006 y 2007, hace muchos años. Antes de esto dibujaba más bien cosas como bellas o para aprender técnicas, pero no era algo expresivo y no era una necesidad.
vital, ¿no? Creo que después al vivir la guerra en primera persona, sí, claro, tenía muchas preguntas, muchas preocupaciones, reflexiones a hacer y eso se fue reflejado en mi camino, yo creo, en el cambio en aquel momento, pero ahora mismo también yo creo que desde que empecé ese proyecto hasta hoy en día también hubo cambios, obviamente, ¿no?
jo sento que vaig començar parlant més des de la personal, com més com mis dolors, mis propres preguntes, com més una conversa íntima amb mi, i després ho compartir. Però això se va, jo crec que aquesta mirada se va expandir.
Y no surge solo de lo que siento yo, sino de qué podrían sentir los demás, los otros seres humanos, los animales, el planeta, árboles, etc.
Sí, aquí hay una cuestión también de este trauma quizás individual que pasa a una esfera más colectiva. Incluso me imagino, o bueno, nos lo puedes explicar, cómo también desde aquí, desde Cataluña, cómo ha sido también ilustrar y hablar de temas que al final...
¿Sientes como que has dejado atrás una parte de tu historia y que estás hablando de eso desde esta perspectiva? ¿Cómo cuida eso el trauma colectivo?
Lo que has preguntado sobre cómo se recibió aquí en Cataluña, yo creo que no sé, yo creo que no depende del lugar porque hablo desde mí siendo mujer también, desde lo femenino, desde la conexión con la tierra y eso creo que todos al fondo tenemos, la conexión con la vida y creo que también
Parte de lo que me llevó el camino es también querer hablar de las injusticias que veo. Entonces... Y también, ¿no? Como decís, del trauma colectivo, porque yo creo que todos en algún momento vivimos cosas, experiencias traumáticas. No tiene que ser algo muy grande como una guerra o un genocidio. Puede ser como un divorcio o un... No puede ser la muerte de una persona muy cercana. O sea, hay muchas formas. Entonces...
Sí, me gustaría también explorar estos temas y al mismo tiempo, como me formé como arte terapeuta, creo en el poder del arte para transformar el dolor, para transformar y trabajar un trauma, entre otras cosas, ¿no?
Y además, esto que dices del arte como terapia, también va muy de la mano de no buscar este objetivo bello que decías que hacías al principio, sino buscar como eso, como canalizar, que sea como el canal. Sí, usar el cuerpo, porque el trauma en realidad lo que pasa es que se queda...
como congelado, nos paraliza, ¿no?, adentro del cuerpo y es desde este cuerpo, ¿no?, que se necesita también, pues, expresar o expresarlo, darle forma a algo abstracto, ¿no?, y desde tenerlo afuera de nosotros, pues a lo mejor lo podemos transformar.
Yo, escuchándote, lo que sí que veo es una evolución. O sea, tú al principio explicabas que había un trauma de forma muy individual y que necesitabas casi de alguna forma expresarlo. Y ahora veo como que hay una cierta perspectiva, hablas de trauma colectivo y esto implica al público.
Entonces, yo aquí no sé también cómo has evolucionado tú de la reacción que esperas del público, su interacción y un poco cuáles son las expectativas y si eso también han evolucionado con los años.
Sí, sí, creo que el primero cuando empecé a compartir eso, yo lo compartía en un blog, en realidad no es como ahora, no sabía ni quién lo lee, ni cuántos seguidores, ni nada. Entonces yo lo ponía ahí por los pocos amigos con quien compartía eso. Pero sí que es verdad que la reacción y los mensajes de las personas que
que ven mi obra y a veces me envían cosas, eso me ayudó mucho a seguir, porque yo creo que no siempre es fácil confiar en el arte, que uno crea, que el artista crea, y muchas veces yo tengo esas preguntas como, ¿para qué sirve dibujar o compartirlo? Porque a veces lo puedo hacer y después no sé si...
compartirlo sirve o no. Y en esos momentos es la devolución, ¿no?, de los demás que me recuerdan, que por qué lo hago y que no lo hago solo para mí también, ¿no? Y eso es como si toca a una persona, pues ya estaría bien. Es como un diálogo, ¿no?
Aquí hay dos evolucions. La tuya propia, que estaba explicándola muy bien, pero también la del lector, en el sentido que hay dos formas, para resumirlo muchísimo, de consumir tu arte. Una es de forma muy rápida, con redes sociales, conozco tu obra,
Eso tiene una temporalidad y un tipo de impacto X, y luego yendo genuinamente a una de tus exposiciones, donde ahí ya yo de forma previa ya he decidido que voy a invertir X tiempo. O sea que el consumo es mucho más lento, mucho más maduro, con lo cual el tipo de feedback que te pueden dar es distinto.
Claro, tú ahora hablabas muy bien de que también esperas que una sola persona te dé feedback de tu obra y esto te justifica y te recuerda por qué lo estás haciendo. Cuando hay estos dos contextos tan distintos, el de redes sociales, que la calidad de ese feedback puede ser muy distinta, también cómo convives con ello, con los dos tipos de tipología de feedback que puede recibir del lector.
No sé, es como que todo va bien, ¿no? No sé si alguien te envió un mensaje o si es en persona. Para mí es igual, pero sí que creo que en las redes sociales, claro, todo es muy rápido y todo, ¿no? Así como... Y estar en una exposición y decidir dedicarte ese tiempo
con estas obras, yo creo que ahí se transmite más la esencia del trabajo. ¿Y te preocupa? Estoy conectando tu entrevista con otros compañeros y compañías que aparecen en la revista, porque sí que he encontrado algunos artistas preocupados por esto, de que su obra principalmente está pensada
con un trabajo que requiere mucho más del que todos en redes sociales terminamos consumiendo. O en plataformas de contenidos donde los vídeos pasan cada tres o cuatro segundos. No sé si te preocupa este cambio de la perspectiva del consumidor.
No, intento no preocuparme porque yo confío en que si alguien necesita o es como que le va a ayudar o algo ver mi obra, lo encontrará de alguna forma, ¿no? No sé, es como que... Que llegará de alguna manera. Sí, llegará de alguna forma, no sé. Intento no preocuparme porque estas cosas de redes sociales, además de ser artista que ya es algo como que...
Tienes que manejar muchas cosas y además te lo ponen mucho más difícil en el sentido que tienes que publicar cada día, tienes que hacer tal y tal y ser fotógrafo, videógrafo, vendedor. O sea, es como demasiado. Intento, no sé, mantener algo de la autenticidad, de escucharme a mí, de no que sea una plataforma que me indica lo que yo tengo que hacer.
Molt bé. Sí, no? I que trobo que aquesta pregunta també podria anar de la mà de com treballaria la por a perdre la inspiració o a... Saps? Crec que la resposta podria ser molt similar, no? Si em preocupo de quan em vindrà l'inspiració, doncs probablement m'acabi menjant aquesta preocupació que no en sí el fet creador, no? Hi ha una part... Sí. Hola...
Hi ha una part de quan llegia també l'entrevista, que aquí, quasi que a les dues, perquè no sé si també és la intenció de la pregunta o que respondria de forma genuïna a Nadine, que era... O sigui, que ella entenia, Nadine, era com una forma d'activisme en el sentit que ara mateix, doncs això...
en termes generals estem una mica, no sé com dir-ho, anastasiats, una mica insensibilitzats, i que l'art és un mecanisme per continuar transmetent d'altaveu, o un art com una eina d'altaveu per seguir transmetent certes injustícies i a més. No sé si pots explicar una mica la reflexió que hi ha al darrere d'això.
Sí, bueno, yo creo que también eso es el... Es importante también ver el arte como puede dejar registro, ¿no? De lo que pasa en el planeta, de ser también una herramienta de sensibilizarnos o de llevar nuestra atención a lo que pasa. Y, eso repito, ¿no? De denunciar injusticias sobre todo. Y...
Y es como que creo que en el fondo eso de denunciar, perdón, de denunciar y tener esa parte activista, no lo veo como algo, una obligación o algo, una responsabilidad, lo veo más como una consecuencia natural de un ser que vive en ese mundo que con tanto dolor que hay, pues dejarnos tocar, ¿no? Un poco.
Sí, y al final yo creo que también implica una cierta sensibilidad por tu parte o por parte de cualquier artista que se mueva creando arte en este sentido más provocador en el sentido radical de la palabra, de ir a la raíz, de realmente generar una reacción contra una injusticia. Entonces yo creo que está ahí el punto clave.
Hi ha un moment de la introducció que està feta una mica de forma expressa, que al final, quan fèiem la reflexió del conjunt de les participacions de la revista, parlàvem del tema social, que hi ha altres refons en la revista, és a dir, al final, qualsevol inspiració, qualsevol experiència que té l'artista,
per molt que es parli d'inspiració genuïna, al final tot parteix d'una experiència. I dic això també perquè ara, en una de les últimes preguntes que et volíem plantejar anar dint, era el tema de l'IA. És a dir, no sé si el terme és preocupació o si més no com veies l'impacte que sí o sí acabarà tenint l'IA a l'hora de fer il·lustracions o de crear algun tipus d'art.
No, no, creo que me da curiosidad, la verdad. Es como que sigo pensando que siempre habrá un lugar importante para las artes hechas a mano, con tiempo, con dedicación, ¿no? Y no sé, incluso creo que quizás en medio de tanta tecnología, pues esto se podría valorar aún más, lo espero, ¿no?
La IA podría ayudarnos en muchos recursos, como ya lo vemos, pero no sé, la esencia, la sensibilidad, eso lo tenemos nosotras. Es que es súper cierto eso, Nadine.
No ho sé, que estan entrenant aquí la intel·ligència artificial, que fa por, però tant com per arribar a competir amb una autenticitat, amb aquesta generositat artística que ofereixen moltes artistes per relacionar l'art amb temes socials.
Però dependrà molt també del consumidor final. Aquí hi ha una part de la responsabilitat des del consumidor final que tu decideixes què acabes consumint. Sí, però al final la intel·ligència artificial necessita molt més... Òbviament està relacionat, però crec que necessita molt més el consumidor que la faci servir i l'alimenti d'idees que no...
Doncs, òbviament, donant-te la raó, tindrà molta responsabilitat del consumidor, però també, per l'altra banda, saps, la intel·ligència artificial necessita molt més el consumidor que el consumidor de intel·ligència artificial. Vull pensar. Sí, home, jo entenc que això la Nadine ens pot explicar. O sigui, al final, tot el procés de reflexió que hi ha al darrere d'escollir un motiu pel qual fer una obra d'art és molt més gran que no pas...
Explica, explica. Perdón, no te escuché. No, no, que está explicando que uno de los mayores retos que yo imagino del proceso artístico es decidir la raíz del motivo por el cual decido denunciar o decido expresar y de qué forma lo hago una obra. Sí, sí.
Estic pensant en el Marc Volpini, quan fa les portades, quan decideix fer una determinada il·lustració.
Aquí hay un tema diferente, y es que... Y van para la Mlanadín, de FED, del tema de las ilustraciones de la propia revista, de ilustrar una revista que va sobre arte y derechos humanos, que era un poco redundante al ser de arte, pero son cosas diferentes, porque aquí partimos de un artista al que se le hace un encargo, entonces tiene como... Sí, es verdad. Sí, obviamente va a tener que buscar ideas, va a tener que pensar, va a tener que tirar de la parte creativa, pero la parte de la idea ya estará.
El proceso creativo que estamos hablando con Nadine es genuino de que ella quiera hacer algo así. Y de hecho, una de las maneras que lo ha comentado ella así muy rápido, pero que creo que podríamos hablar un poco más, es la creación de este personaje de Viola.
Que como te ponen tercera persona hablando de un tema, y creo que eso es muy interesante que nos lo expliques también a nivel pospersonal, ¿no? En que cómo te sitúa tú, a ti, delante de tu obra, ¿no? Y por qué buscas esta posición justo, ¿sabes?
Es que fue algo muy no pensado, ¿no? Cuando creí el personaje ahí, estaba dibujando y pensé, pues le voy a dar un nombre. Me salió ese nombre, ¿no? Por otro camino. Y nunca realmente lo pensé. Después, años después entendí, ¿no? Cuando aprendí en arte terapia...
Eso que ayuda mucho, ¿no? Como decís, un tercero que yo podría expresar mis cosas a través, pero tampoco soy yo. Es como si la escucho, ¿no? ¿Qué quiere decir? Viola, eso es lo que está pasando. No sé. Creo que me ha ayudado a tomar esa también, ¿no? Distancia de...
Sí, sí, ho trobo molt interessant, poder enllunyar-se per poder explicar coses, ho trobo superinteressant. Sí, perquè al final si estàs explicant coses o temes que et remouen molt, que crec que és el cas de les obres de la Nadim, perquè quan les veus és que transmet directament això, com una implicació directa. A més a més, moltes de les il·lustracions em porten preguntes i, clar, fa que tu te les preguntis i te facis aquestes preguntes. Aleshores, la implicació personal que tens cap a la teva obra imagino que ha de ser com molt...
Ya incluso poniendo una persona que te lo haga ver desde un tercer punto de vista, igualmente hay esta implicación porque igualmente eres la creadora de eso. Pero está muy bien también, creo, ¿no? También hace como de efecto...
homogenizador, esta palabra horrible, de que tú ves al personaje en las obras y es como muy divertido verla en diferentes momentos, ¿no? Y cómo con los colores y el trazo que elijas se representan unas emociones u otras y es, bueno, es que realmente es muy interesante y súper, no sé, a mí me resulta muy guay también ver esta obra así, la verdad.
Gracias, muchas gracias, Raquel. Hablando de tu exposición, bueno, esta exposición la vamos a tener aquí en Tarragona. Cuéntanos, ¿cuándo la traes? ¿Qué día la presentas? Aprovechamos el espacio de la portería.
Sí, creo que estará, no sé exactamente en qué fecha, creo que todo el mes, no sé. Y yo creo que estaré por ahí el día 10. El día 10, por la tarde. Me suena a mí que a las 6 de la tarde estarás. Una chica que se informa.
A hacer la presentación y yo, bueno, desde aquí, día 10 de diciembre, que además coincide que es el Día Universal de los Derechos Humanos, día importantísimo que considero que desde el ayuntamiento es un regalazo que el acto organizado sea, además, inaugurando tu exposición. Además, por la tarde viene otra compañera libanesa a hablar de la situación del Líbano.
em sembla una tarda superinteressante, i a més a més, aquesta exposició estarà al Pati Jaume I de l'Ajuntament de Tarragona i la podreu anar a veure quan vulgueu durant el mes de desembre i veure les il·lustracions de la Nadine en aquell pati que és preciós, a més a més. Sí, que el siti és un lujo i vestir-lo amb les teves il·lustracions encara més.
Todo el mundo es súper invitado a verlos. Nosotros estaremos allá. Tampoco nos lo vamos a perder. Porque será un día muy chulo. Podríamos hablar como alguna coseta más, ¿no? Abans de tancar Blanadín, que tenemos unos minutos más. Sí, podríamos.
No, és que més o menys m'ha quedat molt... O sigui, jo tenia aquest dubte inicial i volia enfocar molt l'entrevista en el propi procés evolutiu de Nadine per explicar aquest procés traumàtic i també m'interessa molt la part del lector, del consumidor. Ja, és que consumidor, lo siento mucho, però l'estoy diciendo tot el rato al Josep i no m'agusta nada esa palabra. Ja...
del receptor de la seva obra, que també ha evolucionat molt, més que res per l'espai físic en què ho fem i amb el temps en què ho fem. I m'interessava molt aquestes dues parts. Jo crec, Nadine, que potser has viscut també com un procés de maduració, del moment en què passes com de parlar del teu...
el trauma individual, el trauma col·lectiu, tractar temes molt més amplis, que van molt més enllà de sentiments o emocions individuals, sinó que toquen problemes compartits i no ho sé si tu ho veus així o has viscut així. I si creus que els artistes normalment també segueix una mica aquest camí, almenys els artistes de faceta més social, més de denúncia.
Si me lo podrías repetir en castellano. Sí, perdóname. Perdón, porque era rápido. Ya, que he hablado muy rápido. Que considero que has hecho como un trabajo de maduración de tu obra, en el sentido de, primero hablabas de un trauma individual y has pasado a hablar de temas mucho más complejos, mucho más amplios, que tocan muchas más capas de la sociedad. Y, bueno, que me expliques si esto ha sido realmente así, cómo lo has vivido.
Y si crees que los artistas del perfil así más de denuncia, de problemas de justicia social, si crees que hacen también este recorrido, que se empieza con una sensibilidad muy individual, unas emociones muy personales y se acaban trasladando al plano más colectivo.
Sí. Claro, podría ser que cuando uno vive o nace en un entorno injusto sea más sensible a la injusticia. Creo que podría ser, ¿no? Eso afecta. Sí.
Y desde lo mío, pues no sé cuándo empezó eso exactamente de denunciar las injusticias. Creo que empezó directamente con la naturaleza. Primero en el Líbano me movía mucho el tema de los árboles, de los espacios verdes. Hice otros proyectos también no sobre eso, que no había espacios verdes en la ciudad.
Cómo tratamos a la naturaleza. Y creo que empezó desde allí, pero yo no lo llamaba activismo. Era solo como, no sé,
me ponía en el lugar del árbol o de este animal. Sí. Y después eso, claro, después yo creo que empecé, cuando me mudé a Barcelona, yo creo que allí
Esto se hizo mucho más fuerte porque mi relación con el Líbano era a través de leer noticias o de leer las muchachas sociales, ¿no? Entonces, creo que eso me ha ayudado de que empecé a expresar cosas que veía injustas que pasaban en el Líbano estando aquí,
Porque también yo creo que eso ayuda a que la gente que yo conozco aquí, que también, ¿no?, se enteran de lo que pasa ahí y no sé.
Sí, haces un poco este puente de doble dirección que es súper interesante, sobre todo con personas como tú, que su origen es un sitio, reside en otro y además hay esta vinculación sobre todo con el conflicto, con cosas que trascienden a lo personal. Entonces, pues claro, es que tu perspectiva es como...
al final muy enriquecedora para la gente que te tiene alrededor y que eso es una manera más de informar, la sensibilización. Entonces yo la veo como... También en general el arte tiene esta capacidad de informar y tocar las emociones que quizás
Obviamente una noticia te puede emocionar, pero el arte igual sin pretender informar te informa y además te emociona y te ofrece una cosa más compleja. Y ahora que yo estoy aquí reflexionando sobre el arte. Apunto a una frase que ha dicho Raquel y creo que esto es perfecto para hablar, que es arte es informar y emocionar.
recordamos un momento la exposición en Tarragona dia 10 de diciembre a las 6 al Pati Jaume I de l'Ajuntament de Tarragona tindreu la visita no ho he dit, però una visita guiada amb la Nadine tindreu l'ocasió de preguntar-li qualsevol curiositat sobre la seva obra que no us deixaré indiferents
i que per tant us animo que aneu a aprofitar i aprofiteu aquestes activitats que es fan a Tarragona, no només el dia dels drets humans, no només el dia que ve l'anar dint, però sí sobretot aquest dia, perquè a la ciutat passant coses estem generant...
molta narrativa que ha de fer front a un discurs d'extrema dreta que està pujant cada vegada més i que cada vegada està més dins de tots els mitjans i de totes les plataformes i que cada vegada és més reaccionari i nosaltres seguim
demostrant que les coses poden ser diferents, que es pot pensar diferent i que es poden defensar els drets humans i els drets de la natura, de moltes maneres. I una d'aquestes és també interessant per artistes que ho fan. Doncs queda clar, ens apuntem a l'agenda dia 10 de desembre, a 6 de la tarda, a l'Ajuntament de Tarragona. Nadine, moltes gràcies de nou per haver-te passat una estona per la porteria. Ens veiem el dia 10.
Sí, con muchas ganas de darte la revista en físico también. Just, porque llega ese día por la mañana. Será calentita del recién salido de la imprenta. Pero justo, justo. Llega tiempo, llega tiempo. Yo creo que aún tendrá temperatura y todo. Muchísimas gracias Nadine. Sí, muchas gracias por esta generosidad que tienes. Increíble. Muchas gracias Nadine. Gracias.
La porteria, el programa que posa la justícia global al punt de mira. I no, no és un programa de futbol. Cada dilluns a les 3, produït per la xarxa de cooperació del sud de Catalunya.
Ara tenim... Doncs anem a parlar dels continguts de la revista, que és la part aquesta que t'encanta fer a tu. Recordo que en el passat li dedicàvem el programa sencer a parlar dels continguts. No. Sempre venia algú. No, no, no. Programa sencer o a parlar dels continguts de la revista o a parlar de les jornades. I no et queixaves.
No em queixava, però bé, m'he fet més que jica amb el temps. Bé, doncs comencem una mica pel principi, no? Sí. Un cop més, aquesta revista l'he il·lustrat el senyor Marc Volpini, des d'aquí li agraïm moltíssim la seva feina, haver acceptat aquest repte, no?, que com dèiem abans era una mica redundant.
un repte major i espero que el primer programa ens ho pugui explicar, perquè realment, fem un repàs, el Marc treballa amb nosaltres des de fa, crec, quatre anys, en el qual intentem que en una sala d'il·lustració es resumeixi conceptes tan complexos com el seu dia va ser l'ajut oficial del desenvolupament, salut en projectes de cooperació,
conflictes bèrics, conflictes ambientals, etcètera, però en aquesta sí que és cert, que li vam dir Marc, ens has de fer Art, una revista que serà Parlem d'Art i Drets Humans. Sí, clar, que com a receptor de l'encàrrec tinc molta curiositat perquè ens expliqui com ha estat el seu procés creatiu i com...
Bé, no? Sempre és veritat que li fem una cosa, que a molts artistes els hi faria molta mania, però nosaltres per la confiança que li tenim no ho fem, que és que cocreem una mica les coses, no? Sí. Ell ens passa moltes propostes i nosaltres anem com perfilant això i més que perfilant dient a qui canvia el color o coses així, que també es poden donar més en el sentit de, ostres, jo això interpreto tal, no? I ell, jugant amb la interpretació que rebem nosaltres com a consumidors de la portada...
doncs també se va ell creant com la seva moguda, no?, per il·lustrar d'una manera o anar cap a una banda o cap a una altra. Estic pensant que això seria guai que ell el proper dia o quan pugui ser aquesta temporada ens ho expliqui, però sí que és cert que nosaltres quan li fem l'encàrrec no li fem l'encàrrec de fer una revista d'això i suerte, sinó que el que fem és explicar-li fins l'últim detall, no us ho podeu imaginar, expliquem fins l'últim detall de tots els continguts, de totes les persones que participen en llei,
sempre acaba agafant un detall. Si estic pensant en la revista d'Economia, va agafar un detall d'un article, aquí crec que també s'ha inspirat en algun dels continguts que hi ha a la revista i d'això fa una portada. O sigui, no intenta acontentar tothom amb una miqueta de cada, perquè seria impossible, sinó que agafa algun detall. En aquest cas, el tema de la vela, l'esperança, amb el pinzer, i agafa detalls d'algun dels continguts i d'aquí crea l'obra.
Sí, a més a més, per afegir, ara que parlem de les il·lustracions i sobretot la que crida més l'atenció és la portada, perquè el que et trobes quan obres la revista. Hi ha una novetat aquí, que crec que avancem cap a un punt més madur de la revista, també, de no posar el tema...
de la revista La Portada, no? I donant així com peu a la interpretació que considero... Mira, ara que veiem la portada aquí... Sí, crec que és un encert. Crec que és un encert i... I bé, doncs, tractem la lectora i el lector de processos adultes que, amb els seus ulls, interpreten allò que estan veient i crec que és... Crec que m'hauria agradat molt veure aquesta... fer aquesta reflexió al voltant de la revista, precisament de l'ajut oficial del desenvolupament, perquè...
és que, literalment, si li va demanar al Marc, il·lustra un concepte econòmic. Sí, això també t'ha encantat. Que això, per mi, a partir d'allà, per mi, el Marc es mereix... Va, que li donin la glau de Sant Jordi. Sí, sí, és difícil que, sense el títol en aquella portada... Bueno, ha sigut interessant, sí. El Joan, el nostre company, jo fa una reflexió molt xula que és traiem el títol de la portada perquè així, una, cridem l'atenció, dos, que el potencial lector entri en els continguts a buscar de què va. Clar, això de què va, no? Això de què va.
Això em va agradar, i no ho he pensat, i em va agradar molt. I és veritat, és tal qual així, no?, de buscar aquesta curiositat en el lector. Després, hi havia un segon repte amb aquesta revista, que és, jo insisteixo que per nosaltres era... Quan parlem de sortir de la zona de confort és perquè sempre hem treballat temes molt tècnics, perquè ha hagut de ser així, perquè al final fem encàrrecs que ens fan a nostra assemblea, però aquesta, doncs, l'art, doncs, té moltes...
Té moltes capes, com m'ho explicava Raquel, informa i emociona. I un dels segons reptes era com separem això. O sigui, si us en recordeu, portem sis anys fent la revista, sempre ho separem com amb dos blocs. Aquests dos blocs, per sort, s'han anat com flexibilitzant, però sí que intentem com, ja sigui perquè són eixos temporals, per exemple, quan fèiem la revista de conflictes bèl·lics era abans del conflicte, després del conflicte,
Amb el tema dels conflictes ambientals, crec que era una part més macro i una part més micro, si les entitats d'aquí convenven el conflicte ambiental, i en canvi, en el primer bloc, parlàvem més a nivell mundial, alguns dels conflictes que hi havia. Però en aquesta, que era art, com separàvem aquests dos llocs? Recordo que això va ser una temàtica molt xula,
Sí, perquè hi ha diferents maneres de separar. Podem basar-nos en les diferents branques artístiques, que també hem intentat trucar portes de moltes branques artístiques. Finalment, algunes no han pogut participar, però hi havia previst teatre, ball...
No hem pogut participar de la que ha sigut la presentació, o sigui, de la redacció de la revista, però com sabeu nosaltres ara fem gira de 5 o 6 mesos, gira entre cometes, ja m'enteneu, i artistes o persones que d'alguna forma han estat a l'òrbita
de la revista sí que acabaran participant. De fet, ja ens està passant que cap al gener o febrer tenim algun acte, no diré bolos, algun acte propici a... Seria bé dir bolos, ja que és una revista d'art. Ens posem amb el barret artista. Però també hi havia una altra manera, que crec que és cap a on hem anat, per no perdre l'essència de la revista Mirades, i és intentar buscar també veus
que hagin estudiat aquest fet de l'art i dels drets humans. És a dir, anar a buscar gent que parlés de com l'art ha ajudat a X causa, com s'ha boicotejat l'art de tot un poble per esborrar aquesta memòria col·lectiva i fer mal contra l'imaginari d'un poble.
Crec que és molt interessant i molt representatiu de la nostra revista buscar sempre això, buscar també un perfil tècnic que parli, com des de l'acadèmia, podríem dir, entre cometes, del que implica tot això i al mateix temps, per primera vegada,
parlar, adreçar-nos a artistes directament. Igual per això aquesta revista té més entrevistes de lo normal. Al final comptem amb quatre, últimament també en tenim quatre, però igual quan jo vaig començar, que va ser més o menys la revista de l'ajut oficial al desenvolupament, crec que hi havia com a cada bloc una entrevista
Sí, com un cap de cartell de cada bloc, que era com ho fèiem en aquell moment i la resta eren més continguts tècnics, és cert. Clar, al final, quan pensem fer una revista, hi ha unes normes de joc establertes, que és, nosaltres tenim dos blocs temàtics, més o menys, i tenim una forma d'adreçar aquests continguts, que bàsicament, ja sabeu, articles, entrevistes i reportatge. Amb aquestes normes de joc,
Intentem encabir tots els temes. Sí que és cert que el tema de l'art ens obligava a no ser tan rígids, però sí que a mantenir un sentit territorial que la revista 13 sigui... que es pugui identificar amb la 12, amb la 11 i amb la 10. Entenent també l'evolució que hem tingut. Molt bé. I si parlem, si vols, d'aquests continguts, si comencem una mica pels articles. Quins articles tenim? Primer expliquem una mica els dos blocs que hem acabat decidint, que és un primer bloc de memòria, justícia i veritat,
i un segon bloc dedicat a la transformació i a la denúncia. Sí, aquí, si vulguis o no, sempre hi ha hagut algun dels continguts que ens ha ajudat molt a decidir el barret temàtic de tot el conjunt. Per exemple, estic pensant a memòria, i quan parlo de memòria aquí tenim tres casos molt evidents. Un és el del... I aquí hi entro en continguts, és que és inevitable. Vale, però no vas a articles, eh?
Vaig a articles i vaig a entrevistes, vaig a tot. Ah, sí, clar, perquè és que és el bloc de memòria, és veritat. Clar, no, està pensant en un tema de memòria evident, per exemple, jo començaria, i crec que tu també en feies cas, en el cas de l'Isbert Sabrín, el doctor Isbert Sabrín, que és el doctor del CSIC, també és treballador o col·laborador de l'UNESCO, això no m'ha quedat massa clar, que és un cas bastant interessant, i ho hem fet en una entrevista molt curta,
de dues pàgines, que és l'antic Parlem amb, que fèiem en algunes revistes del passat. És un cas molt xulo. Us explico en un minut una mica la seva història i per què decidim entrevistar-lo. I és que ell era un guia turístic a Síria, també era arqueòleg i li va sortir una vega de fer el doctorat a Barcelona. Quan va a Barcelona per fer el doctorat d'arqueologia, esclata la Guerra Civil al seu país, esclata la Guerra Civil a Síria. El doctor Isber decideix tornar a Síria per intentar, en la mesura possible, documentar
part del patrimoni sirià perquè aquest pogués ser catalogat i enviat a Turquia una obra que ell feia o una actuació que ell va fer des de l'anonimat però que New York Times es va fixar i va fer un article i d'aquí fama bastant internacional moltes subvencions perquè ajudar-li a fer la seva feina i d'aquí fundar una ONG que és aquest heritage for peace i això ens recomana una persona de la Universitat de Rubí de Virgili i d'aquí l'entrevista a Lisbeth
De fet, amb la intenció de parlar amb aquesta doctora de la URB, també, la senyora Alicia Butà, que precisament ella també havia estudiat la destrucció d'obres d'art a l'Afganistan, en aquest cas, com a mètode, com a armada de guerra, al final. O sigui, és...
Igual que fa uns programes parlàvem de l'ús de la fam com a arma de guerra, també hi ha la destrucció d'obres d'art com a arma de guerra per això, per reventar la memòria col·lectiva d'un poble i fer-lo desaparèixer també en aquest sentit.
Pot ser que l'Isbert vingui el dia de la presentació, que serà l'11 de desembre, que després en parlarem, i us ho dic perquè, juntament amb l'Alícia, ja ens han insinuat de fer algun tipus de presentació enfocant en aquest contingut, però en el marc de revista, a la Universitat Rubia Virgínia, en els propers mesos, m'atreviria a dir.
Tant de bo, que necessari portar les facultats de la manera que sigui, les converses sobre drets humans relacionats amb les diferents disciplines.
Sí, molt interessant. Després, encara sense marxar del concepte memòria, ens vam trobar que teníem una proposta que ens fa la PNUT, que és el programa de Nacions Unides, crec que és així, no? Pel desenvolupament. Pel desenvolupament de Nacions Unides.
que també el que ens fa el passe és l'Agència Catalana de Cooperació. Això és superinteressant perquè el que vam decidir fer és fer un article on els estudiants universitaris d'El Salvador, anys després de la finalització de la seva Guerra Civil, trobaven a través de la museolització i del cinema una mica de reconciliació sobre el seu passat i sobre la seva història.
I paral·lelament a això fem un reportatge a Corbea d'Ebre on, tot i que hagin passat 80 anys, es continuen fent excursions, viatges, visitar llocs d'un poble que va ser arrasat en el context de la Guerra Civil. Ho dic perquè són dos continguts que trobareu consecutius i està fet de manera expressa.
Sí, sí, per això, aquí Iga, que ja fa dues revistes, que hem incorporat el contingut del reportatge, que va més enllà d'una entrevista, sinó que intenta veure la part també més històrica d'allò que estem entrevistant, en aquest cas.
Parlem amb el responsable del projecte marcats pel 38, que no només, important dir-ho, no només se centra en el poble de Corbera d'Ebre, sinó en tota la Terra Alta i tots els punts que al voltant de tota aquella serra de pàndols van ser destrossats durant la Guerra Civil.
Recordeu que reportatges, una part característica dels nostres reportatges és que fem una... són quasi com entrevistes in itinera en el sentit que nosaltres ens movem amb les persones a les quals parlem per diferents punts que elles decideixen que són interessants pel conjunt de la publicació, en aquest cas en format reportatge.
Hi ha com aquesta implicació de la persona entrevistada també en la decisió del contingut que és... En aquest cas, Agraília Enric també avui volia participar, però al final hem treballat al camp i venir un dimecres a Tarragona no ha sigut plausible, però jo crec que sí que el tindran d'alguna manera o una altra al llarg de la temporada. I finalment, en aquest mateix bloc, tenim justícia i veritat.
Si vols començo a explicar en el cas d'Anna Sorinyac, tot i que després s'allargarà. Al final, l'Anna Sorinyac és la persona que ens acompanyarà el dia de la presentació de la revista, que serà el proper 11 de desembre al MAM, que ara teniu en pantalla a les sis i mitja, i aquest cartell n'hi ha sortint diverses vegades al llarg del programa. No explicaré el contingut de l'entrevista, perquè vull que vingueu a Tarragona i que gaudiu del seu relat, simplement dir-vos que
Ana Sunyac, fotoperiodista reconeguda a nivell internacional, ha treballat amb moltes ONGDs, decideix fundar la revista 5W perquè precisament aquest elaboratge de la informació que comentàvem abans en l'entrevista fa que...
Diguem-ne que la profunditat de les seves fotografies requereix espais que en un diari convencional no poden trobar. Llavors, ella i conjuntament alguns companys decideixen fundar la revista CINWB, però és que encara fa una volta de... Com es diu? Una volta més, perquè... I ens explica un cas molt concret, i amb això ja deixeu de parlar del seu cas, que és... Ella, el 2016, 17 i 18, publica unes fotografies de persones refugiades que són portades a tots els diaris europeus, sobretot de diaris italians, que expliquen aquesta entrevista.
A partir del 2019, aquestes fotografies deixen de ni tan sols interessar a ningú. Per què? No perquè les fotografies fossin pitjors o millors, sinó simplement perquè és una temàtica que ja era sabuda. Lluny de rendir-se, lluny de... que potser ho va fer en un moment de dir, ostres, però ja no sé què fer, el que decideix és reinventar-se. Reinventar-se per intentar continuar transmetent el mateix missatge de ells, ciutadania, hi ha persones que estan morint al mar Mediterrani cada dia.
I per això la Sebastià és brutal, decideix aprendre a bussejar, decideix fer amb un company que és fotògraf aquàtic, decideix fer unes lones amb les fotografies dels familiars dels països emissors d'aquestes persones que s'havien ofegat al mar, calcular més o menys on s'havien ofegat,
hem aprofundir-se en aquestes lones, amb el company fotògraf aquàtic i fer les fotografies i tot aquest resultat publicar-ho, perdó, hem exposat-ho en una exposició que es fa en les superes setmanes a Barcelona. I ens va explicar això, tot aquest procés de reinventar-se, havent ja sigut algú tan important com una fotopiodista reconeguda a nivell internacional. No, no, és que és superinteressant. És molt xulo. Després, ja cap al final, expliquem bé, tornem a recordar aquesta activitat. I el Joan...
I el Joan, que ens parla d'aquesta connexió que tenien els refugiats als camps de Grècia, quan ell va estar treballant, amb l'art, i com l'art, sobretot per la canalla, era com una eina per desfogar-se, per expressar-se, sobretot els nens i les nenes tenen aquesta capacitat, conserven una sensibilitat
molt genuïna, molt pura que bé, doncs te porta a la revista veu, trobareu diferents mostres d'aquests dibuixos i que si penses realment com s'ha fet i els motius perquè una persona tan petita està dibuixant certes coses doncs veus això una mica i clar, posant-les totes en conjunt veus aquest trauma individual que és de veu trauma col·lectiu perquè no són tan diferents les coses que et poden explicar un nen
És que això m'ha sobtat molt de l'article del Joan. L'article del Joan, al final, el que explica el Joan és algú com, inclús com molt innocent, i explica com les trobades de música al voltant del foc, servien d'espais de descans, o sigui, molt interessant, però la cruesa dels dibuixos dels nens amb el traç innocent d'un nen, aquesta combinació...
és impactant, no us diré que no, però ho trobo superinteressant també. Sí, i també com de cru és que la música també en aquest cas esdevingui un refugi dins del refugi, saps?
i doni com moments d'oblidar-te, que és el que ens parlava una mica el Joan, que en aquell moment les persones que estaven allà, tant les voluntàries com les refugiades, s'oblidaven una mica per tot el que estàvem passant i intentaven connectar amb les emocions, amb gaudir,
sentir-se mereixedores de poder gaudir de l'art. I, ostres, això també és com... Qualsevol artista que parli que hagi estat en un camp de refugiats és com això... Que a vegades sembla una mica naïf, però jo crec que no ho és, en veritat. Se infantilitza des d'esferes que ridiculitzen molt l'art i les emocions en general.
però crec que és molt potent que en aquest cas directament l'art de la música va directe a connectar amb això. És que poques coses te poden fer en un moment així com que el teu cap pari es consenti en el que present. Sí, al final no deixa de ser una cosa molt intrínseca dins de l'ésser humà d'escoltar un ritme musical i que sense voler... És molt primitiu, podríem dir, però és així.
Val, doncs amb això crec que podem tancar el primer bloc i anar per aquest segon bloc que porta com a títol Transformació i denúncia, desconec... 5 minuts. Tenim només 5 minuts? Ostres, doncs... Però, clar, del segon bloc el que podem dir és que comença amb l'entrevista a l'Anna Dint, que, mira, just ara surt aquí, a la pantalla. Transformació i denúncia, doncs ja parlem una mica d'aquesta altra cara de l'art que hem vist precisament amb l'entrevista d'avui amb l'Anna Dint, no?, de...
l'art que provoca reflexió i que remou la consciència.
Clar, i ho fem des de diferents... Aquí, si anem a parlar de disciplines, fem uns highlights, no podem entrar tan en profunditat, però tenim, ja ho he vist, el cas de l'Anadín, que ho fa des de la il·lustració, tenim el cas de Mirades del món, que és una onògica de la xarxa, això és molt important, perquè tot i que estiguem fent participar artistes, les regles del joc, com conceben les nostres revistes, és també, evidentment, amb la participació més important de les nostres entitats. Mirades del món, que fa aquesta...
Bueno, aquesta metodologia d'a través dels contes infantils com col·legis, en aquest cas de Reus i de...
i d'un país... Del Perú. Del Perú, gràcies a l'aquell. Que no sabia quina paraula buscaves. I del Perú fan aquest intercanvi, i a més que és un intercanvi que està funcionant perquè ho estan fent des dels últims 5 o 6 anys. Què més tenim? Tenim una altra entitat de la xarxa, que es la veu Entre Cultures, que... La coneixem, va venir aquí. Ja va venir aquí el Jaume Blanc, que ens parla una mica d'aquest pont que han construït entre Reus i el Senegal,
tot iniciant un projecte musical que ha acabat convertint-se en un projecte social molt més gran que el Petit Tobap, que era el seu nom artístic, i el Rawan, que és l'altre artista senegalès que acompanya el Jaume.
També tenim dues entitats que estan al satèl·lit de la xarxa, no són purament de la xarxa, però crec que és molt interessant que el participant, com pot ser l'ICIP i l'Observatori del Deute de Comunicació, que en aquest cas fan articles sobre l'evolució del hip-hop i perquè el hip-hop neix a Brown, dels Estats Units.
El cinema, com el cinema, com a eina transformadora també en temes de pau. I finalment, sembla val a dir, perquè és una mica en encaix d'extanyar una revista, però també hi trobeu una entrevista a la presidenta d'Amnistia Internacional d'Espanya, que tot i no parla específicament d'art, sí que ella parla molt de l'empoderament de la ciutat civil, que d'alguna manera ens pot ressonar en el conjunt de la revista.
Doncs bé, recordeu, el proper 11 de desembre estarem al Museu d'Art Modern de Tarragona a les 6 i mitja de la tarda amb l'Anna Surignac. Tenim una conversa superinteressant presentant aquesta revista. Us la podreu endur. Gratis. Impresa. Serà una jornada bastant entretinguda. Comptarem amb gent dels mitjans de comunicació d'aquí de la ciutat i us convidem a tots i totes a venir. L'assistència és gratuïta. Ens veiem el dia 11. Moltíssimes gràcies.