La-li, la-li, la-li, la-lo. Don't just give it me my love.
Molt bona tarda, benvinguts un dia més a Raulina amb salsa! La gent aplaudeix, oh, que guai, que bé, quina il·lusió. És el programa número 63. Té algun significat per a vosaltres, la 63? Quasi 69. Què dius? No ho sé. Falten uns quants per arribar a 69. Et queda una mica, no?, per arribar. Perquè la 63, 36. Millor 36, no? Et petja més a prop o no?
Me pierdo. Bueno, avui tenim una empanellera d'atún. L'he convidado.
No està centrat. Digui-me els números. Sí, és un senyor. Doncs avui, número 63 del programa. Que ha passat. És el programa on cada dia passen coses. Està raro, avui, el programa. Sí, sí, perquè és que, clar, ha fet uns viatges... No està el seu, no està el seu. No, venen de fer molts viatges. Ho han fet molts viatges on poc té. Ens hem anat gelac, peninsular, i llavors, clar, fins que no a terra, el cap està... Les neurones estan frites. I avui està tot el dia fotut, també, vull dir que... I has vingut d'aquí a recuperar-te. Ho veus, claro.
Doncs avui, 10 desembre, és un dia que ve carregadet per començar. Avui és el dia dels drets humans. Un recordatori d'aquells importants que diu que tots tenim dret a viure bé, tranquils, respectats i que en un món ideal ningú hauria de suportar... Ai, ara t'hauria de posar la música de l'Aladdin. Jo te la canto, jo te la canto de fons. Que sou, de l'Aladdin més o del rei León, vosaltres?
Jo dalt a l'Adaí, m'ha semblat, potser. I tu tens un fill, no? Empate. Què veu, el Bluey? No sé com es diuen els tibusos d'ara, són molt raros. I són superaixis, que es mouen molt, molt vistosos. Mal de cap, no s'ho puc veure. A YouTube veus de pitu, no puc, no puc. Li tens el control parental ficat o no? Em supera. No, amb el té i a mi. A quina edat té? Vuit.
És una edat així que encara el pots rectificar, si va a tor, eh? Sí, però he jugat molt bé a futbol, és la meva jubilació i... El sistema allà invertint. Vale, vale, vale. Doncs avui, Dia dels Drets Humans, és important, per tenir millor cal i tanta vida, no suportar, no suportar quasi infinites ambulatori, ni grups de WhatsApp de l'escola de les teus fills. Quin mal invent, els grups de WhatsApp del coler. Bueno, jo que no tinc fills, no... Tu suportes això, no? Perquè clar, quan érem petits hi havia l'AMPA, que era després l'APA, i ara és l'AFA.
Jo no sé ni què és això, tampoc. Veus l'associació de famílies d'alumnes? No, vull dir els grups. Ah, no estàs? No, la dona. Ah, o sigui, el marrón és parella. Quina llibertat, eh? Abans era l'agenda, t'apuntaven a l'agenda i arribava a casa i quan em feia el professor m'ha ficat algú aquí, ja... I tu anaves allò collunit, quin marrón. Ara no, ara tu queixes del profe i va a tu un pare al col·le i dir-li qui eres tu va a decir-li nada a mi hijo?
Si s'atreve. Si s'atreve. Doncs també és el Dia Internacional dels Drets dels Animals, que bàsicament vol dir que els animals també mereixen respecte, bona vida i, sobretot, que el teu gat no és culpable de res, encara que posi cara que sí. Teniu animals? No. No? Ni mascota, ni re, ni... Res. Ni un peix. És que nosaltres ens matem. Ja. Diumàntols i angostes per la vida, les ostres... Ara ens tallaran això els drets animalistes, diran...
No, no, no. A més, jo he vist un vídeo teu tirant els anemals cap enrere, així, damunt de la brasa directament, i el tio encerta, eh? O sigui… Una dorada i un calamar. Sí, sí. Tu ets dels que creus que tot el que surat és veritat? Home, a vegades m'ha cregut coses i altres vegades no. Això ja ho parlarem també. Uno de cada diez entra. Sí, sí, sí, el de la tele. Llavors, clar, tu quina fiques? La bona, la bona.
Jo l'única relació que tinc amb els animals és que vaig a pescar amb canya, vull dir... I del restaurant. I què tal, la canya? Quan tires la canya, piquen o no piquen? De tant en tant piquen, molt de tant en tant. Molt de tant en tant. Doncs bé, si mirem també que ha passat un 10 de desembre, també Déu-n'hi-do perquè fa anys has aprovat la Declaració dels Drets Humans, el 1948, es van començar a donar els Premis Nobel, el 1901, que va guanyar Pablo Neruda, l'any 71, i el 1993 va canviar el món gamer perquè va arribar
Vola de Drac. Qui va arribar? No, Doom. Va arribar Doom. Ah, sí, i els he jugat tots. Un altre convidat. Vola de Drac va arribar el 89-90, no? Doom és un shooter. Un shooter, molt bé. Primer shooter que va bé. I també, tal dia com avui, l'any 1763 es va salvar al primer sorteig de la loteria nacional. Jo no hi era, eh? No, jo tampoc. Baudo estàveu? No, no. Jugueu a la loteria? Un número dos, com a vòliau. Jo sí que jugo, i alguna vegada m'ha tocat. T'ha tocat alguna cosa? Sí. Això és bonic.
Jo jugo un número dos per dir que jugo i ja està. El reintegro. Jo no soc jugador, però tinc molt bona memòria pels números, encara que sembli que no, i a vegades t'ofereixen un i dius, hòstia, com no el coja... Ah, és així, supersticiós, d'aquestes coses. Bueno, és que si després te'n recordes el número i toca, què?
Sí, però és que no s'hauria de comprar tot arreu. No, perquè no soc comprador. Si me l'ofereixen, si el veig, són números que te poguessin recordar. Clar, no fos cas que... Jo sí que faig també un euro millón, però la faig cada setmana, la mateixa sempre de fa molts anys. Sempre els mateixos números? Sempre els mateixos números. Però el bo és que no sé ni els números que jugo. Porto l'allò, ha tocat... No, no ha tocat, torno a fer la mateixa. No sé ni els números que jugo.
Hosti, però això ho hauries de fer. Jo tinc un pèndol i li pregunto coses al pèndol. Però ha tocat alguna cosa. No vull que em passi el que li pot passar amb ell. Que s'hi toca i després no... És un marron. Tu pensa que la gent que li toca la loteria acaben sent més desgraciats amb els anys.
A mi m'ha tocat. Però en plan guai? No. Ah, però quan et toca en plan guai, guai, que dius de quin jubilo, acaben tots fatal. Sí o no? Sí, jo dic que poc, eh? Bueno, bueno, tu mira la gent, tu ets més feliç des que et va tocar, no? I quan més me toqui més. El tema és saber què fer quan et toquen, no cremar els tots. Clar, clar, sabeu gestionar, però aquests normalment quan els hi toca, quan els hi toca, no, no, no, no.
Doncs bé, avui aquí, ja ho sabeu, a Raulena Salsa que fem de tot, que fem gent que tira en canya, després li agafen la canya o no, gent que hi juga i li toca i diu que és més feliç. Però també és important que baixem el volum i posem aquesta cançó per presentar els nostres convidats. How come you're always such a fussy young man? Don't want no casting crush, don't want no raising brands. Well, don't you know that other kids are starving in Japan? So eat it, just eat it.
Avui a Raulina en salsa tenim un personatge d'aquells que no deixen mai indiferent. A l'escola era el Xavier Martí, que era així un noi formal. Però això ja és història perquè el món l'ha rebatejat com el xef Macarrilla o Cavi Macarrilla, quan vol sonar important. És un sexímbol, és el Fakr de Cambrils. Tothom que es vol trobar de nit amb ell, ui, peligro, peligro.
Ell mateix es defineix com polèmic massa sincer i balança molt desequilibrada. És una persona d'extrems, vaja. Pot ser cent o pot ser una traca de Sant Joan. Valent, sense por de res, futbolero, tot i que va abandonar el Barça i ara només anima l'equip del seu fill, que és el que realment li importa. Addicta a la vida, a la jarana, a sortir, a menjar, a beure, a fer festa i de tant en tant diuen que fins i tot cuina. Perquè entre vídeo i vídeo la cocina s'assoma.
Senyores i senyors, avui tenim a taula un home que viu com parla, sense filtres. Un aplaudiment pel chef Macarrilla. Has vist que una presentació, eh? Brutal. Hi ha gent que s'estampa una samarreta amb les paraules que jo li dedico. Jo quasi ploro. Què et sembla? Estava emocionant. I que has vist que et tocaves una mica amb el que jo estava dient? Molt. I tenim a l'altra banda, tenim el segon convidat d'avui. És un d'aquells noms que ja formen part del paisatge gastronòmic de Cambrils.
Damià Capafons, chef i propietari de Cal Tendre, un restaurant de cuina catalana mediterrània i tradicional amb arrels molt marcades. Per una banda Cambrils i per l'altra l'Albaigès, ho dic bé? L'Albaigès? L'Albaigès. Aquell petit poble de les Garrigues que dona nom a la casa. El Damià va estudiar a l'escola d'hostaleria de Cambrils i avui porta, amb il·lusió i bon menjar, aquest petit gran restaurant del Port de Cambrils.
Un cuiner que cuina com parla, amb autenticitat, amb tradició i amb aquell puntet que només tenen els que estimen la terra i el producte. Un fort aplaudiment pel Damià Capafons, d'aquest tema. Gràcies. Què tal? Molt bé. Benvingudis, els dos. Al final semblava que trigaríem més i hem pogut quadrar agendes, els tres, perquè vinguessin i gaudir d'aquest fantàstic dia.
Gastronòmic. Jo tenia moltes ganes de venir. Home, és que ho vam estar parlant i tot i s'anorava que no arribaria perquè, clar, jo, a tu, Javi, crec que hi ha una pregunta que tothom vol saber. Per què t'agrada tant que et fotin canya? Buah, no és que m'agrada, és que m'és igual. Posa cachorro. Més igual. I realment, quan jo penso que no he fet res perquè em fotin canya i me la foten, dic...
ara me la fotran amb raó. Però una mica t'agrada provocar perquè... Bueno, és el que dic. Quan ve que... Que al final per a mi és una injustícia que em diguin corres quan no les mereixo i me les diuen igual, dic bueno, vos que me les diguin amb raó. I allà sí, cuando me suelto, allà ho disfruto. Però al final és com un personatge que has alimentat i que va per davant teu? O sigui...
És més el personatge del Macarrilla que no com ets tu? I ja et tires milles o què? O quina és la diferència entre el que a vegades... Personatge és el que fa a pressions públiques a la televisió o a les reds socials, però jo al meu dia a dia no soc així. De fet, venen clients i em diuen, hòstia, pensava que eras diferente. Dic, ¿cómo diferente? No, quan et veig els vídeos... Sí, sí. Al final és una actuació... Clients i companys de nenes. Quan el vaig conèixer, també em va semblar... Sí, sí, sí. Feia com a por, no? Diu, ui, em saltarà. Aquesta persona intensa. Sí, sí, sí. Perquè, clar, com us vau... Jamal, demà, com us vau conèixer, vosaltres dos?
Bueno, ens coneixíem de vista com siguéssim, perquè som de Cambrí, els importem un restaurant igual, i ell és el president de l'associació d'hostaleria, però realment ens vam conèixer quan vam gravar el programa de televisió. O sigui, realment, cara a cara, i això frec a fre, cuerpo a cuerpo, pezón a pezón, va ser el programa de la tele. Bueno, ja havíem parlat, jo havia estat a casa seva menjant, però m'he estat allò de parlar, de trucar-nos un dia perquè sí, com t'ha anat el dia, va ser el real del programa. O sigui, una de les coses bones del programa va ser que tinguéssiu més contacte els dos.
Sí, sí. Que bonic, qui m'anava a dir, no? Perquè a vegades allà sembla... Estem parlant del programa de Batalla de Restaurantes, que no ho hem dit, que vam participar farà unes setmanes, i a vegades no tot el que surt d'allí és bo, entre concursants que s'acaben allò... I, en canvi, vosaltres heu forjat una mica més de...
Jo crec que al final tens que saber a què vas i el que es presenta sap a què s'exporra i segons com jugui un li contestarà a l'altre. Al final és un joc i cada un tria la seva manera de jugar i va ser un joc amistós que va sortir amb una amistat superbona i amb altres no tant però de fet em segueixo portant superbé amb tots.
I, Damià, què creus que la gent hauria de saber d'aquest tipus de programes que potser no són prou conscients quan surt això a la tele? Bé, que realment el que al final surt per la tele no és la realitat 100% o ni 50%, moltes vegades, no? Que entre els muntatges, el que t'apreten perquè diguis o...
o el que els decideixen que passarà, al final surt un programa que és igual la meitat de la realitat del que ha passat aquells dies. O una quarta part. O una quarta part, sí. Pels que no ho sabeu, Batalletes Restaurantes és la versió espanyola de Joc de Cartes. El programa aquí tan conegut de TV3, en el que quatre restaurants participen per emportar-se un premi. Una de les diferències és que aquí són 5.000 euros i allà són 20.000, no? O 10.000. 10.000, igual, 10.000. 10.000, no? Aquí són 5 i allà són 10.000.
Bueno, ja són 10, no me'n recordo quants anys. I vam gravar 4 dies, quasi 5-6 hores cada dia gravam-nos, Javi. Resumides en una hora i 10. En una hora i 10. Imagina't. I el micro per anar hasta a pixar. Tu pots estar remugant el lavabo i aquella fraceta la ficant amb una imatge que ho podem veure. I no els podien donar entre nosaltres ni la mà, com si diguéssim.
Però tu i jo ens trobàvem, vam fer trampes. Joc de trampes. No vam fer trampes, la veritat que no. Què us va portar a dir que sí? O sigui, tu, Javi, havies participat en dos programes anteriors, havies participat a la versió basca, de Joc de cartes, i aquesta era la teva participació, la tercera. No vas tenir prou amb les altres dos, que volies més cuirga, o què?
Saps què passa? Que a mi m'encanta la meva feina, no sabria fer una altra cosa, passo 14 o 16 hores al restaurant, però tinc 44 anys i fa dies o anys que em vaig adonar que jo no em volia morir sense fer res més. I amb una feina com la nostra, que no tens cap de setmanes lliures ni festius ni res,
tens que buscar altres opcions, i això et dona la porta, jo sé, de ser actor, de sortir, de divertir, et coneix més gent, i al final, com més igual que pensin els demés, surto a passar molt bé. És important que surtis a la tele i no t'importi el que diguin de tu, perquè... Home, clar, però ja saps amb aquests programes a què vas. Si ets una persona poderosa... Bueno, ho saps, ho saps que ja és la tercera. La primera potser anaves una mica més amb bona fe, eh?
Era la teva primera. Tu com et van conquistar per dir que sí? Què passa? Perquè acceptessis... Segurament tens molts companys de professió que han anat a algun d'aquests concursos i t'han dit no, no vagis o què va passar? Sempre et diuen això, no hi vagis que segurament sortiràs més malament del que d'allò. Però jo al meu restaurant no acostumo a pagar publicitat per res. No faig mai publicitat pagada.
I ja m'havien trucat per participar al Joc de Cartes fa un any o dos, i ja havia dit que no, m'havien fet un càsting per Telecinco, per no sé quin programa era, que encara no tenia nom, i també al final els vaig dir que no. I ja després de tres cops vaig dir, bueno, si és la tercera vegada que em truquen o que em diuen, dic, i mai pago publicitat, dic, tancarem el restaurant en quatre dies, que és al final el cost que té, i pagar el menjar que es prengen a casa teva.
I els vins. I farem una publicitat que la realitat ha funcionat bastant bé. I els inputs que heu rebut un cop la gent ha vist el programa? Com ha anat això? Javi. Jo mateix? Sí. A veure, molta més gent bona que dolenta. El que passarà dolenta és fer més escoltar. Fa més soroll, no? És fotre amb la teva mare, amb la teva àvia.
Això és lleig. Això és molt lleig. Bé, és gent que no té res a fer, una vida trista i avorrida, i busquen què criticar, i si no em troben a mi, trobaran amb un altre. És gent que s'aixeca buscant a qui criticar i què fer, i és part del joc. Que a lo millor ni han vist el programa, han vist un clip que han penjat directament ells, amb mala intenció, perquè tu veus les productores i ja fiquen allò per enganxar, per anar a buscar jarana. I tu dius, home, també estàs condicionant la gent que et pensi d'una forma o d'una altra.
Els interessa. És el que deia el Damià. Tu, després d'estar tres dies gravant un munt d'hores, poden agafar-te el que els doni la gana. Un altre de primer dia, un altre de l'últim, i ells queda com que... Però és el que ven. Si al final fessin el mateix que a la 2, es ficaria la gent a dormir, com amb els documentals. Per fer la migdiada amb els leopardos, allò de casa, de la gacela. Això mateix. Tornaríeu a participar? Sí.
Una quarta ja, i a la cinquena regalen un Happy Meal. Jo, la veritat que la gent, els que parlar malament, jo també vaig tindre un paper bastant neutral dintre del programa. El Macarriera, jo.
Jo no vaig intentar passar bastant desapercebut, no? Més que res perquè també mons pares l'havien vist molt dels programes d'aquestos i m'ho van recomanar. Diu, eh, pren-te un calma perquè pots quedar com el dolentot. I la gent, la veritat que l'única gent que m'ha dit alguna cosa ha sigut positiu i el restaurant pleca deia.
Molt bé, molt bé. Al final la valoració és positiva. Sí, sí, sí. Molt bé. I amb els altres dos concursants i això, què tal? Doncs mira, jo, l'Adrià, ara no sé com fa. Dos, tres setmanes, poc després del programa, va vindre tot l'equip del càmping, dels propietaris del càmping a menjar, i el Jorge ens ha convidat avui a l'inauguració del seu local. O sigui, potser no som superamics, però ens portem bé tots. El que passa en la tele, queda en la tele. En Las Vegas se queda en Las Vegas. Que bé, que bé.
Molt bé, si voleu dir alguna cosa més d'això de la tele, si no, jo... Bueno, al final jo crec que són quatre restaurants semblants, no dic ni millor ni pitjor, són molt diferents, els que agafen són quatre caràcters i els fan jugar entre ells. I al final tu tens que ser conscient del personatge que t'ha tocat, que t'han creat, perquè t'han agafat,
i al final els hi dones el que volen una part guionitzada o ho poden editar de tal manera que poden fer amb tu el que vulguin, així que al final sí que et deixes portar una mica pel teu paper, però és que si no et deixes portar et poden quedar bastant pitjor.
I que el que veu la pantalla no és la realitat. Ah, bueno, tu pots dir mil vegades aquest plat està boníssim i et diuen, tens que dir alguna cosa. Bueno, jo potser a casa meva no faria així. I la Milo no és la que te sacan. Sí, sí. O com que entriuen de polleguera que tu hi ha alguna cosa que estàs dient tu de bones maneres i al final t'emprenyes per el que sigui. Bueno, et calenten, et fan volent, et fan volent. Sí, sí, sí. Bueno, jo penso que tot el que són experiències de la vida, més de l'edat que tens, que ja tens més passat que futur, doncs...
Qui cabron. Ha dit que tenia 44 anys, que és una edat xula per fer coses. 50%. Jo també tinc 44, també. Ah, sou del mateix any? Per què? No, perquè es conserveu bé. Ah.
Què? I tu què? Jo soc de l'any de l'anaranjito. Del 82. Mira-lo, mira-lo. Sí, sí. No, però és veritat, estem a la recta final de la vida. O sigui, no... Vitat, veritat. No, joder, ho vaig explicar. Els 44 meus han sigut brutals a nivell de sortir, de disfrutar, de fer moltes coses amb molta energia.
Però als 40 vas tenir alguna crisi o alguna cosa? Vas comprar un descapotable, et vas fer tatus, no sé. Bueno, em pots veure bé. Sí, sí. Quants n'aportes, de tatus? No ho sé. Damià, tu? Jo cap, zero. Jo soy un lienzo en blanco, també. Sí? Porto una neta que em va regalar fa quatre dies per molt complar, és l'únic que porto. Jo no tinc ni tatus ni piercings, res. Estic per estrenar. Som dels que estem buscats, en parella que tinc jo. Jo tinc que pujar a la mitjada. Sembla el quadre. Sí, no? Sí, sí, sí. Escolta, si no haguéssiu sigut cuiners, cap on hagués anat, això? Hòstia...
Jo segurament hauria sigut l'atresista com mon pare, mon germà, sí, però bueno, per això m'hi vaig canviar perquè no m'agradava sense. I tu? Jo astronauta. En sèrio? Però d'aquests guais que van allí... Home, era la idea, però no sé. A mi m'encantaria estar a l'espai, veient des de dalt... I una cosa més assequible?
Després d'astronauta, què agafaríem? Jo què sé, ja m'ha costat dir una o dos, tio. Jo vaig néixer sapient que seria cuiner, tio. Home, no sé, però amb el temps que portes així d'influència, perquè les xarxes què tal van? Perquè veig que estàs allà molt a tope. A mi em van molt bé. Em van sortir moltes corretes amb marques i, bueno, corretes com aquestes de la tele. A mi ja em van criant de corres i tota aquesta part també m'agrada. A mi m'agrada la càmera, m'agrada.
I a tu? Jo soc de... Tot el contrari, no? Sí, tot el contrari. I si el troben és perquè... Miente. El vols enganxar, tu? El vols fer de dicta. Després de la tele, li encanta. A la Vall d'Aran... A la Vall d'Aran i estan fent el vídeo... Grava'm, llavi, grava'm. I va, llava, grava'm, llavi, grava'm. Sí, perquè va fer una cosa xula. La setmana passada va anar a la Vall d'Aran. Sí. I va estar fent com una... No, no, era la setmana passada. Sí, la setmana passada.
Ah, sí. Sí, és que ja no saps ni el dia que vius aquí. En set dies he dormit dos o tres, eh? Imagina't, imagina't. De locos. Com vas a la Vall d'Aran? Bueno, vam fer un intercabó, o uns plats en conjunt amb ells, allà dalt amb sis cuiners de la Vall d'Aran, amb sis restaurants. I sis de Cambrils. I sis de Cambrils, correcte. I quan ho vam fer aquí, al setembre, nosaltres? O al novembre, de l'1 no obrem el 15...
Ah, molt bé. No, no, no, hòstia, ja vaig anar sense dormir, loco. Va ser, si el meu cumpleaños és el 5 d'octubre, que ja hi ha dissabte, va ser el dilluns, dia 6 o 7, però jo vaig celebrar el dia 6 el cumple i vaig arribar el dia 7 sense dormir a cuinar, o sigui, sí. I què tal les cuines, sense dormir? Millor o pitjor? Bueno, depèn del que estiguis acostumat. Ara entenc els vídeos dels calamars tirant-los cap enrere. Clar, depèn del temps que porti i així, però cada vegada pitjor.
Hòstia, l'edat, els 44. Ah, és veritat, ja t'he dit abans. Cada vegada són més xungos.
I el temps, o el pilla bon temps, allà dalt? Sí. Sí? Fia molt de fred, però per a veure si no va nevar, no va ploure, i fia molt de fred. Jo venia d'estar el dijous a Sofia i el divendres a Viena. O sea, venia de menos dos y lluvia y menos siete. Va estar un bon trotamundos, eh? A la vellada ens estava bé, sí. Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Pues escolta, jo lo que he preparat una cosa que està xula és un concurs,
Què us sembla, si fem un concurs? I tant. Es fiqui el cara de peligro. Perquè t'ho diré quan acabi el concurs. Ara no sé què em sembla. Noi, sortejarem. Va, qui perdi, qui perdi, em convida a menú per dues persones al seu restaurant. Correcte. Què us sembla? Per mi accepto.
Sí, sí, bé, bé, bé. All in, all in, all in. La duda ofende, sí. No, no, perquè, clar, qui és més competitiu dels dos? El Javi, sempre. Vols dir? Sí. Vale. Anem a veure. Jo apuntaré... Atenció. Acabar el concurs. Explica'ns-ho. Bueno, de cultura general, de cuina... Vinga, hasta luego. Saps? Home, a més que els Javis de la Universitat de la Vida vulguis que no sabrà coses. Saps? O no? No ho sé, ja ho veurem. Sí, comencem?
Però qui contesta primer guanya o com va això? Sí. Vale. I si inserta malament, el primer que encerti correctament. Vinga, vinga. Vale? Cambrils! Tu quant anys portes a Cambrils? Des de la lluita amb tu que vaig néixer. Ah, i hem passat que primer el poble, després Cambrils. No, la meva mare és de poble. Vale, vale, vale. Doncs vinga, comencem.
Quin és el color del fart que surt a totes les fotos d'Instagram a Cambrils? Vermell. Sí que és competitiu. Sí, molt, eh? Com es diu el barri que és tan antic que si parles fort despertes un romà? Casc antic.
No, és el de la Llosa, cabrón. No, el barri antic. Despertes un romà… No, no, no. Com es diu el barri que és tan antic que si parles fort despertes un romà, el barri antic, el que és cantic? No, no, té raó ell. El barri de la Llosa, perquè ho va arruïnar romanes. Hi ha les restes romanes al barri de la Llosa. Vas a fer i complot, tio. Les restes romanes de la Llosa. Té raó. Tinc raó. Què ha passat aquí? Ah, no ho sé. Pues que aneu contra mi, com a la tele.
Què hi ha a l'escut de Cambrils que sorprèn a molta gent? Un gos. Un gos. Un gos. Un gos sorprèn. Té raó. No és un camell? No, és un gos. El camell és de la vida. Que ràpid aquest xavi, eh? Tranquilitza't. Quin és el plat més cambrilenc que si no ho coneixes... El suquet. No és d'aquí. El suquet, no. És que acabi la pregunta, tio. El plat més cambrilenc és el suquet. Però acabo la pregunta i contesteu. Amb fideus rossos. Damià, ha ficat les piles. La rosa banda. Quina és l'activitat que més fa la gent al passeig marítim de Cambrils? Passejar. Molt bé, Damià. M'he deixat.
Quin monument és el que surt a totes les costals? Les sirenes. No. No són les sirenes? La torre, la torre de defensa del port. Jo tinc el far vermell. Pues no vale, otra vez, pues el far vermell. O l'ermita del poble o la torre al mol. La torre de defensa. He guanyat jo, t'he dit dos, tio. L'ermita l'he dit jo primer. El primer que m'ho he contestat ha sigut jo. Bueno, va, no ha quedat un. Què dius? Cambrils és famós per tenir moltes… Platges.
També espavil. Cuina friki. Cucaratges hauria pogut dir. Quin aliment és immortal com Chuck Norris? Que no caduca mai, vaja. Fruits secs. L'oli? No, era l'os. No, la mel. Quin aliment és el més robat del món?
El del camp, tiu, l'espuma... La sal. El formatge. Quina fruita té més vitamina C i no és la taronja? La llimona. No, el kiwi. La cirera acerola. Quin país menja més xocolata? Suïssa, Bèlgica. Suïssa. Menja. Quin aliment és el preferit del Pare Noel quan va de ruta? El mossotell.
Les galetes. Quin peix pot viure fora de l'aigua quatre dies com si fos de Cambrils però amb ressaca?
Hòstia, tio. Un dufí, jo què sé. El peix volador, tio. El peix saltador del fang, el mosquíper. Peix volador. Saltador i volador, joder. No, home, no, a veure. Superman salta o bola? Fica-li, fica-li, fica-li. És que... Quin ingredient imprescindible del guacamole pot faltar i ningú perdona? El guacate. Molt bé. La pregunta no ho entres, encara, ja. Ja no guanyaràs, tio. Quin ingredient imprescindible del guacamole no pot faltar? El ducat. Al cilantro. Ducat. Cultura general. Vinga, va.
Quin país és tan petit que si esternudes el travesses? Andorra, Luxemburgo... Tan petit que si esternudes... Deixaste... Vaticà. Ah, el Vaticà, el Vaticà. Quina és la ciutat més famosa perquè mai dorm? Madrid, Londres... No, no sé... Nova York. Nova York? Hi ha més que a Madrid que a Nova York. Quin planeta és tan calent que un dia dura més que un any? Mart. Venus. Venus. Quina és la ciutat més visitada del món? París. Van Gogh.
Joder, això és trampa, tio. No has mirat això, tio. Quin animal és l'animal més ràpid del món? El falcó peregrí. Quina és la capital més alta del món? La Paz. La Paz, sí, al costat. Al costat, què fem? Hi donem un. Quina joguina és la més venuda del món, fins i tot més que els peluixos?
El fire aquell, el del coll. El s'ha disfaiat. El s'ha disfaiat, això m'has de dir. No, el quadrat de Rubik, no? Molt bé. El cubo de Rubik. Bueno. Com es diu el mag més famós que va a Hogwarts? Que va a Hogwarts? No ho sé. Això és d'aquests, això no en tinc idea. Qui diu la frase, jo soy tu padre. Darth Vader. Hòstia, jo. Que ràpid, tio. Quin és el Pokémon número 25 de la Pokédex? No en tinc ni idea. Ja hi he jugat amb això, el Pokémon. Ah, Bulbasur.
Bulbasaur. Sí. Bulbasaur i Satisfyer. Sí, sí, l'has dit això, el Pikachu. Pikachu, però serà molt fàcil, l'únic que em sabia. Veus? A quin videojoc apareix el Bowser? Ah, sí, el Super Mario. Quin superheroi has conegut com l'home ratpenat? Batman. Va, donaré-me. Eh, d'abans. Quina és la manera correcta de menjar pizza? Amb pinça, encoberts o amb dignitat zero? Amb les mans. Amb les mans, plegada. Dignitat zero. Molt bé. Plegada.
Quin és l'aliment més addictiu, segons la ciència? El sucre. Aliment. Sucre. Chocolata. Quina part del cos humà mai para de créixer? Les orelles. Sí, el nas. I el nas. Té les dues, eh, el tio? Quina és... Va, aquesta serà una cosa per intentar que els dos estigueu aquí. Aquesta va per 10. Aquesta va per 10. Aquesta són les bones, eh? Jo soc molt catalans, hem jugat un sopar, eh?
No, dos, dos. Quina és la millor virtut del teu company que mai diria si no estigués en antena? És molt bon, tio. Això és el que diria si no estàs escoltant. Sí, sí. I tu d'ell? Estic molt natural, tio. Molt natural. La persona real com l'havia de mi. Que bonic. Quina és la cosa que fa l'altre que et fa riure sempre?
Hòstia, a mi tot. A mi tonto. Com fa el tonto. A mi tot, em fot un fart de riure a mi, tio. Completeu la frase, eh? El que més envejo sanament de tu és... Hòstia... Un de l'altre, eh? La...
El que més en veig potser és la manera de portar es que té, que ho afronta tot amb molta decisió i sempre sent ell. Vull dir que ell... Jo ho faig perquè soc... Perquè és així. I m'apel·la el que diguis els altres.
la seva manera de viure, també. Jo què sé, fa el que vol, obre quan vol, li importa tot el que vol, no sé, és el rei del mambo, decideix sobre la seva vida sense importar-li... Perquè com que està allà al restaurant, que no hi ha treballadors d'allà al món... Jo què sé, ara va pujar a la Vall d'Aran, me quedo un dia més, tal, no sé què, i aquestes coses fa el que em dóna la gana. I que flueix. Sí, sí, sí. Se deja llevar por el momento. I per què l'altre mereix guanyar el concurs més que tu?
El que hem fet ara? Perquè la resposta és molt ràpid.
No me n'hi hagués guanyat. No me n'hi hagués guanyat. No me n'hi hagués guanyat. El passeig que m'he quedat callat. Sí, sí, sí. Ho sento aquí. És que jo amb aquestes preguntes no sé si hi ha un empat tècnic o no. No sé, no sé. No, no. Qui ha perdut? Ho he perdut jo, clarament. Doncs anirem dues persones a menjar a casa teva. Fet. I llavors que vingui ell a saludar. Que passi. Estarà treballant de la seva convida a dinar, també, pa tres. A casa d'ell? Clar, pa tres, no dos. Ah, això ja ho ha sigut ell. Ah, sí, home.
Que vingui. Vinga, la carrera meva també. Pongo dos más. Sí? Vinga, va. A la teva i a la d'ell. A la dels dos. Vinga, i farem la foto. Quan vinguem. Home, és que sense la foto... Sí, sí, sí. Us ve molta gent al restaurant. Et fa ràbia? Quan venen allà i fan la foto. Tu veus que s'està refredant amb el carinyo que li fiques. A mi m'encanta. Sí. És la millor publicitat que... I a tu? Igual, igual. No és una cosa que... No, saps que ho penjaran o que els enviaran... Moltes vegades...
de posta contestant un altre client. Mira, m'ha enviat tal, que està menjant aquí al restaurant, m'ha enviat la foto. A mi m'agrada, i em venen fotos a mi, m'encanta, saco peixito. Però a mi el que em fa ràbia són els que venen als 10 i mig de tancar a la cuina, venen als 10 i 25, sí que està oberta la cuina, però tinguis una mica d'empatia, però arriben i anem a fer el cigarret fora i anem a no sé què, però un client que ve normal i fa fotos perquè li agrada i et fa publicitat i te'l promociona, hòstia, que menos.
Però ha arribat un punt que entenc que abans éreu més sotils, jo crec que si anem tancant els llums perquè la gent se n'adoni que va tancant el restaurant. O sigui, la gent creieu que té més o menys consideració amb els horaris d'hostaleria? O vosaltres doneu ja el toque directament? Ei, senyors, que 10 minuts tanquem. Jo els porto la cota directament. Sí, i que marxin ja. I normalment els costumo dir...
Són les 12 de la nit i els dic, el personal a les 11.30 plega. M'ho van dir, ja són les 12, ja fa mitja hora que estan quedant de més. I tu també?
Bueno, més o menys, jo hago de más y de menos. Evidentment, si han fet un bon gasto i estan demanant copas i tal, però clar, si fan un menú bàsic i es quedan al cafè dues hores, no ho faig ni per pagar la llum. Al final és una empresa i tots tenim vida familiar, però clar, si venen i se dejan la vida, no els pots fer xacar. Clar, el que passa és que arriba en punt que la persona que va inventar allò que el client se m'ha té la raó,
Us ha portat molts problemes, això? Sí, ja deu estar mort, no? Però va dir-se allò pels segles dels segles avents, saps? No va servir de res, perquè el client normalment, jo considero el 80% de la vegades, no té raó. Perquè com acceptiu les crítiques? Li tens que donar la raó moltes vegades. Però t'has de callar, però jo no em callo.
A mi, no, jo tampoc, però hi ha vegades que dius, és gilipolles, que no el canviarem avui. Jo que se't venen, no, que la ostra és ostron. I jo, de més joven, he fet de moltes, anar a buscar la cuina, portar-li, mira, ostra de tal, no sé què. No, aquí tan enganyado, en la caja. Al final arriba un moment que dius, per què he de perdre temps discutint amb aquesta gent? Al final sí, doncs la raó, però... Això ho guanyes amb els anys.
Sí, però no només als clients, a la vida real, a qualsevol burro que et ve a discutir de qualsevol cosa, ara tinc que barallar amb aquest paio per això. Valores més el teu temps i la teva energia. Això mateix. Jo normalment m'acostumo a discutir-ho. Sí, entres al joc encara. Sí, sí. Jo no puc permetre que...
Algú vingui al meu restaurant... Si no té raó, no ho puc permetre, i no ho permetré. Perquè ja no és aquell, és la taula del costat, és els que estan menjant amb ells, que tothom pensarà que això és no sé què. Però si tens un mal dia a la cuina, i tu veus, hòstia, potser el pop no estava...
Com te l'ha tirat, eh? Com te l'ha tirat, eh? No, no, jo saps què passa? Jo quan vaig a dinar a casa d'algú, si no m'agrada, jo li dono una altra oportunitat. I a més ho parlo. No vaig a xarxes, començo a criticar i tal. Per què? Perquè tu pots tenir un mal dia, pots venir de ressaca, pot haver el producte, el proveïdor, el que sigui, aquell dia, tal. O sigui, el que no faré és començar a criticar-te a fora sense bé parlar amb tu perquè em puguis donar una explicació, un argument de dir, ei, doncs penso que aquest arròs no sé quantos, o s'ha passat... No sé, o sigui, sou de que us ho diguin a la cara...
O us agrada més contestar per xarxes? A mi m'agrada, i m'agrada debatir amb el client, però això és que et dic, hi ha moments que dius, no perdo un minut més de la meva vida, i després que hi ha gent...
que potser és que no, anava a dir que no tenia ni puta idea, o que té uns gustos diferents. Però creus que la gent últimament pensa que en sap més de cuina que abans? O sigui, tu portes un muntatge. El Masterchef i tot això, hi ha penyes cocinitas a tot arreu. Però jo el que et vull dir, tu portes un plat a 10 persones, no ho et diuen que està perfecte, i un et diu que no, és que és total no sé què, bueno, doncs eres tu. Tothom està menjant el mateix, tothom l'ha trobat bo. Si fas uns fideus amb una taula de set, i si es mengen fideus i un li diu que està salat, hòstia, què vols que et digui? Són els mateixos que has menjat tu.
Però com ho enfoqueu? O sigui, respireu abans, teniu algun tipus de… No, no, a mi m'agrada, dientes. Jo normalment no he acostumat a… I a la llumular, i a la llumular. El de la 7 no puedo más.
Em fico així bé, trec-tit. Em fico bé la xaquetilla. Què passa, senyor? Sí, sí, sí. A mi quan arriba aquesta notícia a la cuina és que ja està la cosa molt malament perquè normalment no em ho diuen. Fan filtre. Sí, perquè saps que tinc bastanta mala lletra amb això i llavors intenten que no surti ja. Jo he passat molt poques vegades. Molt poques vegades i arribes i si es fica tonto del tot, no me pagues, tio. Deixa'm tranquil, marxa i t'ho regalo, ja està.
Clar, és que això, al final el tracte amb el públic, jo penso que milloraria molt la societat si la gent fos autònoma, sis mesos a la seva vida, i tres mesos treballant de cara al públic. I jo crec que es passaria molta tonteria. Què us sembla? Que tindríem una altra guerra civil. Vols dir? Home, la gent aprendria de què va les coses. Tota aquesta gent que normalment va menjar... No, no, no, jo em referia a nivell de prenentatge. De postos, de pagos, de no sé què, estarien tots al carrer. No, jo em referia a deprenentatge. O sigui, molta gent no és empatica amb tu perquè mai ha estat el teu puesto.
Clar, gent que m'ha estat de quedar al públic i no sap com funciona. I portant un negoci propi i havent de pagar els seus autònoms i tant. Bueno, que hi ha gent molt mal educada i gent que porta mal dia. La qüestió està que tota aquesta gent que es queixa segurament a les seves empreses fan les 8 hores justes i no fan ni un minut més i agafen i marxen. Que és el que hem dit abans. I després venen al restaurant i ens diuen igual tot. Ell que s'aixeca amb el dia creuat i ho troba tot malament i ja està. Jo a vegades, quan era més jove, em barallava molt més.
Però ara penso, hòstia, pobre, tio, quina vida de merda deu tindre, anem a donar-li la raó que marxa avui content, tio, perquè aquest home viu amargat, o aquesta senyora, o jo què sé, no ens portàvem la seva dona, no és feliç, i li donem raó i no ens parellem amb ningú més, jo què sé.
Clar, però t'ha costat molt arribar a aquest punt? Sí, sí, sí. Ell encara està pel camí. Amb el Damià perquè vegi això. No, no, jo no puc permetre que parli malament. Si no tenen la raó, no ho puc permetre. Però què fas? Un rinc de boxeu? Bueno, doncs li dic que no té la raó i puntó. Però tal com estan les coses avui en dia...
No... Confrontar-te d'aquesta forma potser et porta més problemes i és un conflicte mal resolt. Sí, perquè el pots diran, és un xurillo, l'aquest mal educat que tractava amb els clients... I pensa que al final la història s'acaba tergiversant, perquè d'una cosa que potser tu podies tenir raó, pesa més com et poses tu que no pas el que ha passat en el fons.
Tu pensa que d'un comentari durant el TripAdvisor i el Google t'escriuen 20, perquè li diu a l'amic, a la nòvia... Sí, sí, i no ha vingut ningú, i no ha vingut ningú al restaurant. No, clar, vull dir, tu tens el problema amb un i et pots escriure a un, però si tu tens cares amb ell, t'escriu l'hermano, el cunyau, el primo, l'amigo, el tal, el no sé què. I dins de tot la competència, també comença a ficar crítiques negatives al... Sí, això sí que hem trobat. Era molt bo perquè hi havia restaurants a TripAdvisor que encara no havien obert i ja tenien crítiques negatives. Sí, bueno, ex-nòvies o ex-treballadors... Sí, sí, sí. No hi ha res pitjor que una nòvia ressentida o despeixada?
Tu treballes amb la teva parella? Sí. Tu també? Jo treballava abans i ara ja no. Ens vam separar. Per culpa del negoci o pel teu caràcter aquest xungo de dir les coses? Bueno, una mica pels dos, eh? Ni pel negoci ni pel caràcter fora del restaurant. Nosaltres el que era el restaurant era el restaurant i quan s'acabava el restaurant...
El programa que haguéssim tingut aquell dia es quedava llarg al restaurant. A casa no el portàvem. A casa teníem uns altres programes. El fet d'estar als fogons, fa que hagueu de tenir una tara especial per aguantar el foc, la calor, la pressió? O t'hi tornes després o no? Jo no ho crec, però la gent ho diuen, que estem bastant tarats. Ja desconeix, estem bojos. Ja de sèrie.
Anem al revés del món. Treballem dissabte i diumenge, treballem festius, tens festa un dilluns i vacances al Gèner quan no pots fer res. Treballes de dos a tres, bé tothom ha menjat i ha de sortir tota l'hora. No pots estar gaire fi per treballar a la cuina, la veritat. Quina forma teniu d'esvergir-vos quan no esteu a la cuina? Jo me'n vaig a pescar.
Pescat, et calma. I tu, per de viatjar, tenim algun...? Jo tinc unes quantes. L'Instagram, per exemple, aquests vídeos que faig, que fico cares, que no sé què, doncs faig d'actor i després em relaxa molt quan els edito. Ah, ho edites tu també, això. De moment no tens una empresa... M'han ofert i vaig provar, però al final tothom li vol donar el seu toc personal i no... Hòstia, perquè m'he... Llamas a mi, perquè m'he contratat, si no em deixes fer. I m'agrada fer-ho a mi. Però després, sobretot, els crios, la família, anar a veure el futbol del nen, tio... Què passa amb el futbol, ara?
El futbol sempre m'ha agradat molt i el meu fill juga molt bé. Però tu ets aquell que insulta l'àrbitre i tot el rotllo o no? No, aquest és mon pare.
O sigui, la calma que has recuperat tu és la que té ton pare que... Mon pare no l'ha perdut mai. És d'aquells que van amb el cotxe i pita i es barallant amb la gent i tal. I tu has trobat la pau cent dins teu i ara és qui calma. Papa, tranquil, relaxa't, respira. Que tens pressa, estàs jubilat. És igual 10 minuts més que no. Ens foten a vegades multes que em porta a algun lloc i no tenim pressa. Anem dues hores abans i multa per velocitat. Dic, però on vas? Sí, sí, sí. I quin lloc vas tu a pescar aquest relax? Tens alguna cosa en concret o no?
A Cambrius, normalment vaig a Cambrius. Cambrius, Miami, platja. Sempre pesco de platja, amb canya. A Cambrius en si és relaxar, eh? Les costes de sol. A mi m'agrada molt estar... Veure sortir el sol. Jo quan m'aixeco pel portal Crio al cole, que no sempre, poc més bé, una vegada a setmana o dos, me'n vaig a la platja i veig sortir el sol i és com... I treus les sandàlies i comences a caminar per allí la sorra, així en contacte amb la terra? Nuet, nuet i fei la croqueta. Avisa, fes algun vídeo d'això, també. No, no, no. Fica un píxel. La dona no em deixa, vaig intentar penjar, però...
Jo, quan tanco el restaurant, hi ha dies que tanco a les 12 de la nit el restaurant i agafo les canyes i me'n vaig pescar fins a les 3, a les 4. No, no, la veritat, el Cambrils i la platja és brutal, sí. I aquest sorot del mar, no hi ha ningú, les onades, m'encanten. Què voldríeu millorar de Cambrils, a part dels Manteros? Ai, que me callo. La Navália, ja. A veure, és que, claro, me tiras de la boca. Ja, la Navália. Els impostos voldríem. Sí. Os crujen mucho. Molt, molt. Comparat amb altres llocs,
Jo m'accento. Vale, vale. És bastant excessiu. I a nivell de corporativisme gastronòmic, tu que estàs com a president de... Com es diu l'associació? President de l'associació d'hostaleria. No es vol currar molt el nom, tampoc. És que ja estava ficat. Ah, vale, o sigui, tu has agradat una cosa que ja estava... Va, clar, hi ha la de camí, la de reu, la de tal, indiferents...
I les últimes eleccions les vaig guanyar i les últimes vaig renovar un poc rollo cacique. I Damià, què tal ho fa això? No m'he reunit mai cap reunió encara. No? No hi vaig mai. No veiem gaire les reunions. De fet ja... Ja em sembla bé que decideixi.
Al final decideixi el que decideixi, sempre hi ha gent encantada i gent que no. Si ho fessis al revés hi haurien altres que els agrada i altres que no. Mai pot estar tothom content i si normalment els que més se queixen són els que menys aporten. Si no vaig a la reunió no em queixaré. Hi ha gent que no va a la reunió que se queixa i molesta i no aporta. Jo m'he trobat amb molta gent que no, que hem de fer això, que tenim tal, etc.
Diu, fes-ho? No, no, no. Si dic, tal dia tinc reunió. Sí, sí, avisa'm, que anirem a l'alcalde. Els truques... Tinc dentista. Hòstia, a mi me va mal que el nen... Es borran. Es borran, però bueno, és part del joc, també. Divertit. Quina habilitat oculta teniu?
Buah, jo tinc unes quantes, eh? La de banyar-te a la platja, aquesta és una. A mi m'agrada molt la informàtia, m'agrada molt la informàtia i soc molt bon jugant als videojocs. Sí? Quin, quin? Ara estic amb MotoGP, he jugat amb molts, molts, no ho sé. MotoGP, Call of Duty, tot m'ho passo.
A mi aquests, els shooters, jo em marejava amb aquests en primera persona, com es diuen? Tenen un nom. Shooters, sí. Jo em marejava amb això. Agafa mons marejos. Jo era més de Super Mario, que tot així... He jugat a plataformes. I tu?
És que no sé, moltes coses se'm donen bé, superbé cap, no sóc exemple de nada, però jo què sé, els jocs de la ple i els de futbol se'm donava molt bé, jugar a futbol se'm donava molt bé, dibuixar se'm donava bastant bé, les coses artístiques així creatives que no necessiten metodologies en plan centrat, estudia i tal, tot això creatiu, se'm donava bastant bé tot.
Que guai, és important, perquè a casa volien que tu fossis electricista. No, mon par és electricista, tenia una empresa i, bueno, s'havia de seguir, però mai m'han dit que... No va emburxar molt i tal. No, no. I tu sí? Ai, sí. Mon pare, mon pare, mon pare. Sutilment hi ha la cuna al costat dels fogons. No, ma mare em deia estudia i tu com ton pare i ton àvia al restaurant i jo ja sabia que acabaria de cuiner. I ha canviat molt de quan ho portaven uns pares a la que estàs tu o què? A part de tota la reforma que vas fer a l'interior i tot això, això ho vas fer tu, no? Tot el que està nou ara.
He canviat el tema gastronòmic o el que no entenc. No, no, no. Dic des que ho has agafat tu directament al restaurant. Ah sí, al restaurant sí, m'he gastat la vida allà dins. L'he fet tot nou. A part de la reforma que es veu tot nou i tot això, a nivell gastronòmic, veus que hi ha molta diferència de com ho feien els teus pares? Deixant clar que ells ho feien millor, a veure si pares millor que jo, segur.
La carta segueix sent molt clàssica, el mateix que feien ells, però una miqueta pitjor. I després menys degustació, és on jo jugo, és una part molt més moderna, que no té res a veure. Però sempre dic que no pot haver innovació sense una bona tradició. Així que si jo vull fer un suquet amb aire stag o no sé què, necessito la base d'un bon suquet i un bon caldo, un bon brou de peix, i per això tinc la part de la carta, que és molt més clàssica. Però sí, la que ha canviat. Però ja no només per mi, eh? Al final si t'has fixat en molts restaurants que havien anat tancant, sobretot els de peix,
Perquè és una mica insostenible. A mon avi el peix li sortia gratis i ara és un producte de luxe. És clar, el restaurant gastant el mateix peix que gastava mon avi, ara és una gama superalta de preus, eh? I a part també tot el tema aquest de la pesca, com està, no? Que estan ficant limitacions. Ara venim, parlàvem, venim cap aquí, no? Amb el cotxe parlàvem del preu de peix, que està.
avui en dia. Claríssim, claríssim. Jo porto el barco de mon avi, la història, volem que comenci igual que el restaurant, amb l'avi pescant tota la nit, i jo després no puc portar un peix de piscina holandès, i aquell home estava tota la nit pescant, com he d'explicar aquesta història, jo porto peix de no sé on. I al final se't passa pel cap, un peix de piscina o tal, perquè...
Però dic, no, no, vaig a morir amb la idea, amb el que feien els avis, el que passa és que, clar, és el que dic, amb ells sortia gratis que anava a pescar i tot era econòmic, i avui la gamba al mellau no n'hi ha, o a 140, l'espardenya a 180... Un llubarro a 20 i escaig o 30 euros del quilo? Un llubarro a 34-35 el fresc, i el de piscina a 10. El rèmol a l'estiu el pagava a 48 i el de piscina a 15. A vegades et dius, hosti... I a part, a la gent li costa més menjar peix.
No? O no ho heu notat? O sigui... No, al final la gent que va als nostres restaurants, de Can Brils, acostumen a estar a menjar peix. De fet, a mi m'agrada la carn i anar ficant, doncs jo què sé, la Galta de Vadilla, cuina de baixa temperatura, canelons de l'àvia, i m'ha costat 5-6 anys que comencen a demanar, vaig començar a ficant-ho dins del degustació. El que va aixer a Can Brils va aixer a menjar peix, i el que va aixer a Valma Carrilla, que portava, quan jo vaig arribar, 50 anys, només fent peix i marismes, un entrecot o solomillo, que hi havia d'opció a la carta,
M'ha costat molt introduir els plats de carn. Clar, suposo que la tradició i també el barri on esteu, també la gent ja va amb aquesta part de disposició, però parlava més en general, suposo que teniu clientela molt fixa, que ja sap el que va. Tu has volgut innovar també amb el local de... Són tapes, no, l'altra? I l'altra, les hamburgueses, que aquest no sé si està obert ja o no. Encara no està en marxa. Però tu si no haguessis de fer el menú que fas, Damià...
de què seria el restaurant? El menús que fem al nostre restaurant, la veritat és que té 50% carn i 50% peix. Quan vas molt cuinar d'aquí, vas cuinar molt casolana, catalana... Sí, i al final acabem venent igual... Hi ha un dia, una setmana, que he venut dos peces d'entregots, 10 quilos d'entregots en un cap de setmana, que m'he quedat sense, i un altre no en vens ni un.
D'altres, el nostre restaurant sí que varia bastant. Sou feliços, no? Sí, bastant. Molt. Més seria el tefejo. Però és important, perquè a la meva pregunta, tu vas fent i vas al dia a dia arrastrant la condició teva, vas passant els dies, amb el teu te l'anar i tampoc no et vas a pensar que és el que tinc, el que has aconseguit i si ets feliç o no. I saps com no som feliços? Dient que això acaba.
Heu vist que ben portat, eh? La inèrcia de la vida ens porta a un acord del que passa per avui. Jo m'ho he passat molt bé. No podem fer una segona part, ja? Home, sí. A més, com que jo vindré amb una altra persona al teu restaurant i amb un altre al teu restaurant, seguirem podent fer i un altre ja podeu tornar. Què us sembla? Ha sigut un plaer. M'ho he passat superbé. Ha sigut xulo. Doncs bé, Raül, Zit, el Damià, hem tingut el Javi, la Silvia García, Renan Amsal, s'ha sigut un plaer...
Ens veiem ben aviat i sobretot sigueu feliços com ells dos, amb aquest tarannà que té el Damià que tot li diu, vale, sou al Labo, i el Javi també que està molt més madur que son pare que encara crida la gent al futbol. Gràcies i fins una altra!
Bona nit.