La la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la
Molt bona tarda i benvinguts un dia més a Raulina amb salsa! Guapo! Que aviat, no? Que aviat avui, que ha passat, no? Avui és una mica més aviat, no? Sílvia, és que, no sé, ens van canviant els horaris. Almenys tenim horari, perquè podria ser pitjor i no tenir horari. I se respecta, eh? I se respecta, perquè portem ja uns programes i anem respectant i tot. Que avui ja estan fent-ho del rec.
No confondre amb la pel·lícula de Rec amb la Ciona, l'asno i el burro. Heu vist la pel·lícula de Rec, vosaltres? Ni la primera, ni la segona, ni la tercera, ni la quarta? Ah, anava a dir... No, és que jo no sóc de pel·lícules. Perquè tu ets un pel·liculero. No. Clar, per això no et veus pel·liculero. Sí, ets un pel·liculero. Pel·liculero, pel·liculero. Pel·liculero, pel·liculero. O sigui, doble pel·liculero.
Eres ràpido y furioso. Bueno, ràpido no molt, però furioso una mica. Ràpid en segons quin sentit. No fiquis amb el Pau per començar. Avui per compensar, el Pau, que el tenim avui de col·laborador, ha vingut a la seva hora. Abans de l'hora per compensar-lo l'altre dia. L'altre dia va venir més tard, es va cohibir i va dir, surto el dia anterior. El Pau va sortir ahir per arribar avui a la ràdio.
Ah, que sí? No, fa dos dies, si et sembla. Fa dos dies amb el dit aquest del mig, fa dos dies així. Molt bé, doncs benvinguts i benvingudes un dia més al programa 62 de Reunir amb salsa. Tants, t'aguanto? Tants, t'imagino? Tercera temporada, ens aguantem mútuament, umpa-lumpa. Déu-n'hi-do, eh, déu-n'hi-do. Sí, sí. Hosti, tu. El programa que avui ve tan carregat de fer Mered és que si fos un tió, pataria abans d'hora. Uh! Uh!
Per cert, parlant de tió, cada cop que la gent li diu caga tió, mueren gatito. Quina ràbia a la gent que li diu caga tió al tió. Canvieu-lo ja, que no ha de morir cap gatet. Si no, cop de garrota, qui digui caga tió. Vinga, va. Perquè avui és dia 3 de desembre, el dia 337 de l'any, i un d'aquells dies en què el calendari s'ha llevat hiperactiu, igual que algú dels que tenim avui aquí, i ha dit, avui ho celebro tot.
Però anem al més important, perquè això sí que ens toca de ple, perquè avui és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Jo te'n poso sintonietes, no? Per aquí, així per canviar, què et sembla? I això? Així amb ritme, per dir-les, fer merides. Així? Ah, bueno, vale. Vinga, ritme, ritme. Avui, dia 3 de desembre, és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Una jornada per recordar que la diversitat no és un problema, és un motor.
És esforç, és dignitat, és creativitat, és humor i sobretot és aquesta capacitat de reinventar-se que molts voldríem tenir a la carta.
I aquí ve la coincidència preciosa, aquella que no s'inventa ni fent trampes al guió. Avui al programa hi tenim dues persones que donen tot el sentit a aquesta celebració. Tenim el nostre convidat i tenim el nostre col·laborador, que des de la seva vida i experiència fan visible el que molts no veuen. Dues persones que planten cara, que inspiren i que ens recorden que la diversitat no només es respecta, es celebra. I direu, qui són? Doncs després ho sabreu.
Un ja ho hem dit, que el tenim aquí, a la dreta del pare. Sí, bona tarda. Molt bona tarda. I l'altre costat el tenim a l'altre convidat. Que encara no has dit qui és. No he dit qui és, perquè clar, s'hem vist xarxes, ho sabran, però si no, ho veuran després. I també avui, si no era prou intens, celebrem el Pac Premium, un dia internacional del metge. Ostres! Sí, el Pau ja que respeix amb lo dels metges, perquè no li agraden els metges. O sigui, el Pau i la medicina estan lligats. Una cosa sense l'altra no s'entén. O no?
Per la desgràcia tens tota la raó perquè... Podries ser metge. No jo al mitjà. Clar, perquè has sigut com un conillet d'Índies. No, no, no. Ets com el jovencito Frankenstein que li feien allò de tot. Però sí que vaig sovint per diferents especialistes i per temes de salut. Tu no vas aquí perquè t'agrada que et toquin i dius on puc anar. Doncs vaig al metge a veure si si me gareixen una mica i tal. No, a veure. Sí o no? No, vaig per... Vaig per temes de salut, eh? Ja, però algun dia, digues, has fet trampes i dius a la infermera aquella avui que em doni una recepta. No. Ai, Pau. Segur, eh?
Segur o no? Escolta, que sé, parles molt seriosament, eh. Però no riguis mentre m'ho dius. T'has de ficar a sèrio, Pau. També és el dia internacional del cinema en 3D. Perfecte per recordar que Avatar ens van fer pagar un euro extra per veure arbres que et venien a la cara. Heu vist Avatar? No. Tampoc. No. Les pel·lis 3D, què us sembla? Molt bé, molt interessant, però no he vist cap, encara. Els que porteu ulleres, podeu veure normal això o no? Sí, jo me les trec, eh, per anar al cine. Ah. Sí, en 3D me les trec. I tu, Pau? A veure...
Per què no? Clar, és que ho podem veure. Jo què sé, a vegades amb les ulleres t'impedeix, jo què sé, no ho sé, jo pregunto. Igual tu més gran dintre de poques a portaulleres, a portaulleres. Mira, el que passa amb l'edat, Pau, de l'experiència que jo tinc, és que la lletra la fan cada cop més petita, de les coses. Llavors costa de llegir, costa de llegir. La Sílvia ho sap, això. Excuses amb el pagador, això. Després també és el dia mundial del no-ús dels plegacides. Festa gran pels insectes, vaja.
Hòstia. Sí. Hòstia. Hi ha algun insecte que es doni fòbia o es doni mania? És peneroles. Peneroles pels que ens escolteu de l'ESO són les cucaratxes. Exacte. A mi les bèsties que em donen són les de foc. Bèsties de foc? No puc veure. Però tu quina bèstia de foc coneixes, Pau? El drac, l'àguil i gai... Però tot això saps que són de mentida, que són de cartró, no? Ja, ja, però... Ah, vale, vale. Aquests, jo, santa tecla no m'agrada gens. No, vale. Clar, perquè com que tu ja ets un bon petardo, aleshores ja...
Tot això no... Ets sinvergüenza, eh? Home, és que, clar... Ets sinvergüenza, eh? Sinvergüenza! És el dia... Pobre Pau, home, que me'n tens aquí martiritzat, home. Es podria agrair... Presentaré la dimissió, eh? El llibre de Pau podria ser el Pobre Pau. En un compost, Pobre Pau. Pobre Pau. A veure, ja, centra't. És el dia europeu del síndrome de Marfan.
visibilitat, recerca i consciència d'aquesta malaltia. També és el Dia Internacional de l'Eusquera. Egunenon. Egun... Com és allà? Egunon. Egunon a tothom. I sort si avui sabeu dir alguna cosa més com Cucuxumuxu, Euskal Herria, Esquerricasco, Cucuxumuxu,
Després també Cucha. Gabón. Sí, Gabón. Gabón ja m'ha suporta. Garrote, Garrote. Hombre, Martín Beresategui, coño. Però Garrote és amb eusquera. No, no. Bueno, no, no, però sempre ho diu. Chimichurri. Chimichurri. Chimichurri. El Chimichurri és un entrenador de futbol. El Churri, el Pichurri. La simulència amb el Verde. La simulència és quan t'adorns.
Somnolència Valverde. És que el seu futbol dóna son d'aquest entrenador. Però m'has dit que de futbol no parlaríem, Pau. No, de futbol no, però... Però estem parlant ja de futbol. No. Avui farem l'entrevista. No, és una pregunta, eh? Doncs bé, avui és un dia tan multitask que si fos persona tindria TDA i 3 agendes obertes a l'hora. I atenció que la història també s'ha posat èpica avui perquè el 1967... Primer trasplantament de cor, Pau. Avui celebrem.
Bona celebració aquesta, eh? Molt bona celebració. El 1842, Espartero va bombardejar a Barcelona, perquè, clar, era el seu estil, en lloc de parlar, anava bombardejant. És el que té. El 1899 neix la Institució Catalana d'Història Natural.
El 1984, la desastre química popal, també. Sí, amunt i avall. Sí, amunt i avall. Dies naixements de gent brillant com Josep Conrad, Nino Rota, Jean-Luc Godard, Anna Freud, Angela, Amanda Siemfried. I a casa nostra una colla de talents que fos... És que com ho fiqueu en anglès, això, que jo... Hem d'acomiadar els guionistes d'aquest programa. És que...
Em diràs tu. I després també, avui és un dia que tenim història... No vols dir que t'ho escrius tu, això? No, tinc un guionista. Sí, un altre umpalumpa. Tinc un umpalumpa que està allà al darrere. Hola, què tal? I després tinc dos minions, que els encarrego jo. Els tinc amagats sombaixets perquè no els vegin i em van fent les coses. Sí, clar, serà això. I llavors, clar, com que avui és dia de reivindicació històrica, de ciència, cinema, llengua, reivindicació, en un calendari que està més ple que un tàper de Canal 11 el dia 26 de desembre.
I què fem nosaltres aquí al mig? Doncs posar-li alegria, humor, veritat i una mica de salsa picant. Així que obrim avui, relou amb salsa, amb aquest convidat.
Aquesta cançosa és de quina pel·lícula és? No. De Gran Showman.
I la cançó diu, esta soy yo. O sigui, la gent que té diversitat, gent que té altres habilitats, gent que és més alta, més baixeta, amb barba, sense barba, doncs aquesta cançó representa i és un símbol per tota la gent que és diferent a la resta. Que en el fons tots som una mica diferents. Tots, tots. El que passa que amb alguns ens nota bé, nosaltres amb altres més, i alguns puc, mira, està així... Jo m'apunto, eh. I avui ens visita Raulina amb salsa l'Àlvaro Solà Pérez. Uuuuh, Álvaro! De regolí, de 31 anys, vital, pragmàtic i convençut que viure amb alegria és un dret.
Convivint amb diversitat funcional des de sempre, ha convertit l'experiència en activisme. És autor del Plantar encara, el diari de la discapacitat, i escriu per sacsejar consciències. També és auxiliar d'infermeria, integrador social i funcionari de la Generalitat, sempre treballant per la dignitat de les persones.
La seva filosofia és clara. Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món. I avui amb nosaltres l'Àlvaro continua demostrant. Benvingut, Àlvaro. Àlvaro! Puc dir una cosa abans que m'oblidi? Avui no hauria de ser el dia mundial de les persones amb discapacitats, sinó el dia mundial de les persones amb capacitats diverses. És que, mira, saps què passa? Que com que cada cert temps ho van canviant, jo quan era petit hi havia, jo què sé, es deia diferent.
Desus va ser minusvàlids. Després, discapacitats. Capacitats diverses. Ara multitasking. Ara tinc superpoders. Perquè jo, al final, diversitat funcional, jo penso que és algú que té, no sé, un superpoder o alguna cosa així. Aleshores, qui és vostè?
Sí, però ara fa poc que la Constitució Espanyola van canviar l'article 49-50. 51-52 potser, eh? No, no, l'article 49 potser. Que no fas el 47-48, Pau?
No ho sé, un dels articles el van canviar la paraula disminuït per discapacitat. Abans encara era pitjor la paraula. Amb la Constitució Espanyola i tot això. Quan eres petit, Pau, hi havia el dia del subnormal. I ho celebraven.
I això ho van treure, perquè molta gent abans, la gent que tenia... Era molta feina per fer, eh? No, no, però que abans la gent es tenia guardats a casa i no podien sortir al carrer, i tot això, si et vas informant, vas veure com ha anat evolucionant. Aleshores, està bé la paraula, però penso també que el que hi ha al darrere també s'ha d'actualitzar. I ara com dius, què es diu? Jo diria dia mundial de persones amb capacitats diverses, perquè al final el que hem de potenciar són les capacitats i no el que ens falta. Vale, bueno, doncs ho podem, des d'aquí, llancem aquesta proposta.
Ho he fet amb un article avui. Vale, vale, vale. Però clar, el teu superpoder quin és? Doncs jo tinc molts poders, bueno, considero molts poders. Al final treballo per fer feliç a les persones, sempre ho dic, i com tu dius, per treballar per la dignitat de les persones, al final, sense i amb discapacitat. Tu creus que hi ha molta indignitat? Molta, és a dir, jo veig gent a Tarragona, veus molta gent pobra, gent trista, gent sola. Ma mare, per exemple, és voluntari del telèfon de l'Esperança.
on cada diumenge li truca un munt de gent que se sent sola, per exemple. I ta mare com fa el filtre? O sigui, com es protegeix? Perquè al final, si tens gent que no para de trucar-te per coses xungues, tu al final et quedes impregnant si no estàs preparat d'aquest mal rotllo. Ma mare l'hi hem preparat i amb el TDA que això ja s'ha preparat per seguir.
Clar, l'altre dia parlàvem amb tu i jo i jo el TDAH tampoc el considerava que fos una minusvalia ni que fos cap deficient. Simplement jo pensava, més que res, la gent també pensarà que és una persona nerviosa que fa moltes coses. Masses. Això és el que jo tenia al cap, però no ho tenia catalogat com a... Però clar, jo per mi no és una discapacitat. És veritat que tinc la TDAH de discapacitat. Al final, tants anys que porto amb el TDAH, per mi se pot dir que és un repte, un tresor i una oportunitat, al final.
És un repte, com tu dius, per fer millor al món, és una oportunitat al final per superar-te a tu mateix els límits que et posa la societat, perquè és veritat, encara la societat a les persones amb discapacitat ens posa límits. És veritat.
Però clar, aleshores, per explicar a la gent què és el TDAH... Per mi el TDAH és com una muntanya russa emocional, ho puc dir. Però això és divertit, si no t'avorreixes. No m'avorreixo, no. Jo a la meva vida us ho prometo que no m'avorreixo. Portes dins un Dragon Can. Sí, això és el que dic, perquè a vegades no sé si estic a baix, a dalt o al mig. És veritat. L'altre jo vaig dir en una xerrada que per mi el TDAH és com tenir 37 pestanyes obertes a un navegador d'un ordinador.
O sigui, has de tenir molta memòria RAM perquè això funcioni. Massa memòria. Sí, a vegades em passa. Parlo, per exemple, avui, aquest matí he parlat amb 10 persones per telèfon, amb 10 diferents. Al final no sé amb qui parlo. Aquest moment que dic, aquí estic parlant, saps? I vas canviant els noms i el que li ha passat a cadascú. No, l'altre li vaig dir a una persona, el teu entrevistat m'ha agradat molt. El meu entrevistat m'ha agradat molt aquí.
I no sabia qui era. I a Sol deia, aquesta convicció que tens de que viure amb alegria és un dret, d'on surt això? Perquè al final m'ha ensenyat que el que dic planta cara. Al final planta cara a les dificultats, als reptes i a superar-ho. I al final viure és una alegria. Al final ens hem de donar compte que hi ha molta gent que malauradament té càncer, que també somriu, però li costa, etcètera. Hi ha molta gent que és feliç en poques coses. Llavors jo soc feliç en tot el que faig. I aprofito cada segon de la meva vida per fer feliç a la gent.
Però sempre ha sigut així? O un dia vas tenir una revelació, vas corrar del cavall com Sant Pau i vas dir vull canviar el món? No, sempre he volgut canviar el món. El 2013 vaig començar Notícies Tarragona amb l'Oliver. Hombre, amb l'Oliver, gran amic del programa i personal. L'Oliver, el 2014 amb el Miguel, una altra gran persona, el Miguel González.
i bueno, el Periód Catalunya, mirar coses, mirar entrevistes i al final... I gran persona i gran... Activista. I gran exemple de superació. Ara parles de mi. No, del Miguel González. Ah, vale, vale. Periodista d'aquesta casa, un gran periodista, un gran professional i una persona molt humana. I molt capaç, també. Sí. Sí, sí, coses molt xules. A més, ara van celebrar els mil programes, no? Li vaig fer un article, bueno, fer-se tal, no?
Que bé, que bé. És important que la gent que fa coses, els altres ho sàpiguen. No sé si vaig sortir la mateixa setmana als meus programes o una setmana abans. I tu m'has dit que no vas caure del cavall, però quan et vas adonar que volies plantar cara al món? O sigui, no hi ha un fet que diguis, ostres, aquí aquest dia... No, al final no. Al final porto molts anys, escrivint articles, ara les entrevistes porto un any i pico, bueno, no arriba l'any, al març crec que vaig començar amb les entrevistes, ja porto 30 i pico entrevistes fetes, queden 60 o més per publicar,
Jo faré el que puc. I aquest últim any, què és el que més t'ha sorprès de tu? Doncs que he estat capaç de contactar amb tantíssima gent. Ma mare al·lucina amb la agenda que tinc. És a dir, tothom al·lucina, és veritat. I jo també al·lucino amb els darrers sis presidents de Catalunya. Hi ha com el Juan Carlos Onzué, contactat. Hi ha com el Javi Gámez.
gent com l'Àlex Roca, amb qui m'estimo moltíssim, els presidents també, els ministres, bé, amb tantíssima gent que al final, ho puc dir, que al final desmeditzeu perquè ells han volgut sortir a les entrevistes. Jo així vaig proposar i ells han dit que sí, podrien haver dit que no, també. I un que dius, hòstia, tinc moltes ganes però no aconsegueixo entrevistar-lo.
Qui? La Teresa Pedales, a mi m'encantaria, sempre ho dic, atleta, professionaleta paralímpica, m'encantaria. I a l'Andrés Iniesta estic barallant. I algun que vas dir, avui aquest sembla que no ho aconseguiré i al final ho has aconseguit? Juan Carlos Suntzú, eh? Juan Carlos Suntzú, amb tot el que s'ha passat també dificultats i això... I com has contactat amb ell? Pel correu, m'ho van passar pel correu, m'han passat el seu correu i per ell. És molt bo. Què et sembla, Pau?
I el Ferran Ria, també em sembla molt bon, em va fer una gran entrevista, m'ha fet. Això com a mínim és a portar, tindre una secretària o un secretari. Això diu, no, ma mare, ma mare fa la broma, que sempre que, clar, ella m'acompanya quan vaig a veure el president del Parlament, la presidencialitat,
M'ha acompanyat. I quan vaig a entrevistes, a vegades m'acompanya. Em va acompanyar a una tele que vaig sortir. I ella diu que és la mare de la Pantoja. Saps? Llavors, em diu, espero que no sigui la Pantoja jo, però això és la baranda. Sí, no, no, molt bé, molt bé. Jo el que estava pensant, ara que parlàvem del pare en Adrià, pensava que el Pauna va dir que el que havies de fer és portar un tàper. I la Carme Ruscalleda ja també. La Carme Ruscalleda...
Carme Roscadella. Els presidents, bueno, a tots. A tots, menys el Maragall. Sí. Està fotut poble. A la seva filla, sí. A la filla l'he entrevistat. I al Pujol, perquè no m'ha contestat, però no he parlat. Però està molt fotut poble... Sí, amb el Montilla, Mas, Torra, Puigdemont, Aragones i Illa, tots. Molt bé, molt bé. I escolta, quina és la tonteria més gran que t'han dit sobre la discapacitat?
Bueno, puc dir que hi ha haters en tot això. Home, hi ha haters en general. Hi ha haters, però he dit que hi ha discapacitat a l'entrevista del Puigdemont, del president Puigdemont, un nen va dir que el Puigdemont era la primera discapacitat de la història. I jo sempre li vaig respondre que, sisplau, que respectés en primer lloc. I en segon lloc, que s'adoneix que, al final, la discapacitat, sempre ho dic, no va d'ideologies, ni de política, ni de res, va de persones, al final, del benestar de les persones. No va ni d'ideologia, ni de política, ni de partits, ni d'esquerra, ni de dreta, va de persones.
I tu creus que m'ha anat a millor o a pitjor, amb el tema de la conscienciació i...
Avui, bueno, s'ha aprovat el Pacte Nacional per la Discapacitat a Catalunya, que això és un gran avenç. Sempre li dic al president Illa, és veritat que tinc molt bon, bueno, tinc contacte amb ell. I a vegades li dic, sempre li dic, el Pacte Nacional per la Discapacitat va ser un inici, però s'ha d'esplegar més i s'ha de fet xarxa. Al final l'altre dia ho parlava a Tarragona, i sempre ho dic, s'ha de fet xarxa entre les entitats. Hi ha moltes entitats que no es coneixen entre si. És que hi ha molt mal rotllo entre la gent, Álvaro. Bueno, l'altre dia va anar als quince anys per camp,
Sí. I, per exemple, l'Aloa Retxa, la dictora, i em va regalar també l'entrevista pel diari Escapacitat, i em va regalar un detall per haver-lo entrevistat i pel recolzament que els hi dono per a l'entitat i tal. Doncs l'Adrien veient mal que no es coneixen les entitats. I, escolta, i quin regal m'has portat a mi per entrevistar-te. Cap. Home, doncs tios, a prendre exemple. Sí, ja, ja. No farem com golfes que porta el xartrés a l'Aloa de Rubina.
T'ho imagina't. Però la Rovira va estudiar amb mi, eh? La Laura? Sí, el César August. Una abraçada des d'aquí a la Laura Rovira, que també ha de tornar. Ha passat per aquí, també, la Laura. Vam fer un crossover. Vam fer el Raulín en calces i... En calces de Raulín o alguna cosa així. És molt maja. I, escolta, si la gent volgués saber una mica més sobre el TDAH, què li podríem dir?
Així d'una forma senzilla i propera, perquè tinc inconsciència i... TDA, al final és... No sé com diria jo. És el que has dit, Dragon Can. Sí, perquè les sigles volen dir... Trastorn de dèficit d'atenció, més imperactivitat, però hi ha gent que no té imperactivitat. O sigui, és TDA o TDAH. O les dues. O les dues. Jo, per exemple, tinc TDAH.
Tu tens les dues. Jo tinc les dues. Encara que podries estar cinc minuts i em veuries que no tinc TDA. Home, des que has arribat no has callat, aleshores la hiperactivitat la tens. Sí, però això tothom que coneix sap que parlo molt. Però això està... Bueno, així són aquell... Bueno, per això faig les entrevistes i tal, faig escrites. Si fos online no acabaríem mai, si fos... Allò en el gravador et faltaria cinta de casset, no? Sí, sí. I escolta, si fossis un personatge de pel·lícula, quin series?
Uf, això és xungo, eh? Me n'han preguntat aquesta. Harry Potter m'agrada molt. Bueno, Harry Potter m'agrada, vull dir. Però pel·lícula, no sé, o el Rei León, per exemple, m'agrada molt. Però tu series el Simba, la lana, el Mufasa... El Simba, el Simba. I el Hakuna Matada... Sí. Jo soc més del Timón i Pumba. M'agraden més. No sé quin més. I tu, Pau, del Rei León, què t'agrada més? L'has vist la pel·li o no? Em sembla que no, no. No, cap de les dues, ni la de dibuixos ni la d'acció real? No, és que jo...
Jo, de petit, no, no... No has tingut infant... No, no... No recordo haver-la vist, però... Què veies, tu, de petit Pau? Què veies? Collons, jo t'hi vi. Collons, no pots dir, no. No pots dir, collons. El Doraemon i... Ah, i sabries cantar la cançó del Doraemon o no? Buah, no me'n recordo. Tant de vols no som i ja es fessin realitat. Escolta, si jo canto ara mateix... Sí. Igual plou, igual plou. Saps a qui li encanta el Doraemon?
A mon pare li encanta el Doraemon. El xinxant, també veia. Que et deia alguna cosa personal, meva, Pau. A mon pare li encanta el Doraemon. En sèrio? De tot, sí, de veritat, li encanta. I li va comenceu de gran. Mira, escolteu el rei León, ara. La cançó sí que l'he escoltat, eh. La cançó sí que l'he escoltat, eh. La cançó sí que l'he escoltat. I l'has cantat?
No. O yo voy a ser mi león. Es un temazo. Pues avui tenim al Pau, que ha vingut de col·laborador, però ja sabeu que li van fer una cançó pel Pau. Espera, espera, Silvia, treu, treu, ja voràs.
Pau, pau, pau, la secció del Pau. Pau, pau, pau, la secció del Pau. Pau, Palau. Pau, Palau. Pau, Palau, Riquelme, Riquelme, Riquelme. Pau, Palau, bona tarda. Bona tarda, bona tarda. Com estàs? Benvingut i ben trobat. Moltes gràcies. Home, jo estic feliç que hagis vingut a l'hora.
Perquè per mi és superimportant la puntualitat. És una cosa que jo me la vam aixecar de petit i a la que jo em retreçava 5 minuts em deien a casa que no tens rellotge, no tens rellotge. Saps? Sí, sí, sí. A tu també t'ho fan, això? Sempre hi ha algun entrebanc, però si es pot arribar aviat, sempre molt millor, tu. I més quan has quedat. Això sí. Clar, perquè si no la imatge queda malament. Sí, sí. Queda malmesa.
La veritat és que sí, però... I avui de què ens parlaràs, Pau? Bueno, jo, com jo havíem dit... No, no, era sorpresa. Espera, jo torno a dir. Pau, Pau, avui de què ens parlaràs, Pau? Sí, sí. El que jo us vinc a parlar avui, avui vinc a reivindicar, és el tema de la discapacitat que hi ha. Ah, doncs justament avui és el dia internacional, d'això. Ja, per això, per això. Quina casualitat, Pau. No m'ho esperava. Sí. Ah, molt bé. I què ens vols dir de la discapacitat? Bueno, perquè... O de les capacitats diverses.
No? Sí, també. Bueno, que qualsevol persona, avui en dia, pot arribar a tindre unes capacitat. Algú pot... Ara tu, si et caus, rellisques, o tens el terra mullat i caus i et trenques una cama, i necessites això...
Ja, però... I te pots quedar en cadira de rosa. Ara m'has donat molt mal rotllo, Pau, eh? Ara m'he ficat una mica... És la veritat. Ja, recordo que el que vas caure va ser tu, eh? No jo. Sí, però això fa temps, eh? Ja, però jo encara me'n recordo. I aquí encara se'n parla a la ràdio, eh? Sí, pensa que és la comidilla. Això ho parlaràs tu. Sí, sí, això és la comidilla. Sí, sí, però... Això ho parlaràs tu, però jo no. Sí, hem de prendre la consciència perquè a qualsevol persona en qualsevol moment li pot passar alguna cosa que el converteixi en... I hauríem de conscienciar més a la...
Nostra societat. Ser més empàtics. Correcte. Tu ets una persona empàtica? Sí. T'ho has hagut de pensar, eh, Pau? Sí, sí. Pau, tu ets una persona empàtica? Ara sí, ara m'agrada més la resposta. A veure... Ho has de dir amb fermesa. Sí, però... A veure... Ja digues que no molt. No. A veure... Deixa-m'ho clar, deixa-m'ho clar. A veure, Raül. Ets empàtic, fixa discontinu. Raül, Raül, Raül. Digue'm, Pau, Pau. Deixa-m'ho clar.
L'empatia s'ha de tindre sempre. Ja, però no sempre has de ser empàtics. A vegades no ens ve de gust amb segons què i segons què. Però també, si tu has de ser empàtic amb la gent, també han de ser empàtics cap a tu. Això no funciona així. Tu has de donar sense esperar res a canvi i el món a poc a poc anirà canviant. Sí, sí. Perquè si tu esperes que et donin i no et donin, llavors se'n va la màgia i tu has d'anar fent. Com el que diem abans d'anar plantant cara i de repartir alegria, optimisme, entusiasme, i Dios no es proverà.
Jo respecto molt qui és catòlic i qui és religiós, però jo no. Jo és el món d'això, però reparteixo tot el que tu has dit, discrepo el que has dit. Bueno, pues haz el bien y no mires aquí. Si tu has esperat que siguin empàtics amb tu, no surti.
No, no, no, no, no. Jo sóc empàtic, però també vull que sigui amb mi. Sí, home, clar, però no pots obligar a la gent. No, evidentment. No li fotaré una pistola al pit, per favor. Segons com sigui, així espavilant. Quants anys tens tu ara, 20 i quants? No, ara faré 31 el 9 de gener. Ah, molt bé, doncs sou més o menys de la mateixa edat, no? Jo faig 32. Però bé, més o menys esteu allà. Tu ets una niqueta més bé que jo, tranquil·la. Tinc ganes, tinc ganes. I quan vas començar a descobrir l'empatia? Jo també.
Collons, això es descobreix des de l'escola, no? No ho sé. Des de l'escola, no? Des de la primària. A mi em va costar més. No ho sé, no ho sé. I tu, Sílvia, quan vas començar? No, ara la Sílvia no està, la tenim fent una altra cosa. Bé, així què més volies aportar sobre la teva secció d'avui? No, doncs això, que hem de ser més...
Hem de conscienciar la gent sobre el món de les capacitats o les capacitats diverses. Com ho podríem fer, això? Pau.
Jo crec que les administracions haurien de fer més aportacions, més col·laboracions. Però una persona que ens està escoltant, un individu, saps què és un individu? Sí, una persona. Un indie que se li ha mort la dona.
Bueno, total. Aquest acudit no té ni solta ni volta ni gràcia. Un individu és un indi que se li ha mort la dona. Un individu. Mare meva. Ja arribaràs després. Total, jo et dic, com a persona individual, què podem fer
Perquè això millori, no parlant amb tercera persona institucions i tal. Per exemple, tenim l'Àlvaro, que ella en primera persona, fa difusió, fa entrevistes, parlem un i tal. Pensa una cosa, per una persona no discapacitat, una persona que tenim un discapacitador com l'Àlvaro i jo, són persones especials.
I això... Home, tu... Mira, Pau, Pau, espera, espera. Espera, espera, espera, Pau! A veure, si és Pau, que hi hagi Pau. Si és Pau, que hi hagi Pau. O sigui, tu ets especial, no perquè tinguis discapacitat, ja ho ets especial, Pau. No, però... Això és superbonic. Aquest terme... És superbonic, Pau. Aquest terme no m'agrada. No, però gaudeix el que t'estic dient. Tu ja ets especial.
No, no, no, però... Vale, bueno, doncs no. Deixa'm explicar-me. Tu trec, tu trec. Deixa'm explicar-me a la meva manera. Digue'm, digue'm. Pau, ara això m'ha dolgut, eh? No has escoltat dir alguna cosa bonica? I tu vas a l'OTE on m'escoltes. Deixa'm explicar-me a la meva manera. M'explico. A mi no m'agrada que a una persona amb discapacitat se li digui que és especial. Tots som especials... Un ser de luz.
D'alguna manera. Tenim alguna habilitat, algunes coses, o també tenim defectes. I això... Com ser humà. Sí. L'imperfecció... La perfecció no existeix. Sempre hi ha imperfecció en alguna persona. Moltes. Moltes.
I tu com ho gestionaries? Com ajudaries a que estigui més lleis i més visibilitat, la gent tingui més comprensió, què fem? Doncs començant pels de dalt.
Que no, que no, dels de dalt no, dic jo com a persona. Que facin més consensació, més empatia, que les feines contractin més persones amb capacitats diverses i hi hagi altres sectors de la vida pública, hi hagi gent amb discapacitat. També et diré que has nascut en una època bastant bona per tot això, eh?
Bueno. No, no, bueno, no. Tu tira d'història, tira enrere i ja m'ho explicaràs. Home, fins no me'n fa massa, em canvia el article, no sé si és 49, 50... 47, 48, Pau. Bueno, de la Constitució Espanyola, que abans ficava la paraula disminuït i ara fica discapacitat. Ara, sembla que no, però és un gran què, eh? Però penso que la paraula no és l'important, sinó el que hi ha al darrere del que fa la gent. Home, la paraula disminuït, discapacitat, per mi canvia, eh? Per tu sí, però si et segueixen tractant igual, què més et dona?
Jo prefereixo que em tractis bé i que em valoris per allò que soc, que no l'etiqueta que em posis. Perquè, a fi, al cap, és un adorno. Per mi, eh? Jo, Valdros, ho podeu parlar d'una altra forma, però jo el que veig és que disminuït, minusvàlid, tot el que vulguis, m'és igual. És una forma d'anomenar alguna cosa que la gent entengui allò. Jo dic... Jo, si li viuen disminuït una persona discomplicitat, jo, per mi, l'estat menyspreant. Perdona que t'ho digui. Ja, però si no ve acompanyat d'una altra cosa, si no ve acompanyat d'un fondo, allò es queda a la superfície, aquella etiqueta.
si no canvia res més. Sí, sí. Sí o no? Pau. Bueno, sí, sí, sí. Ah, jo prefereixo que et tractin bé, que no pas l'etiqueta. És que podem anar de la mà a l'etiqueta i com et tracten? Perfecte, però, home, és més important el fons de les coses. És que, en general...
La gent en societat, per una personal discapacitat, ja és tonta, tu. I això no és... Bueno, però que et dic que això està canviant molt i hi ha més visibilització i per això et dic que estàs en una època en la qual tot això... Les viejas escuelas encara pensen... Tenen un pensament... A veure, anem a saltar.
Raro, saps? Tu creus que estem en una època que la cosa ha millorat, que tenim visibilitat? A veure, ha millorat, sí. Però falta molta feina per fer. Però falta molta feina amb tot. Amb tot, exacte. Amb tot falta molta feina. Però si tu veus d'on veníem, on estàvem, i que puguem estar aquí parlant tranquil·lament, això potser fa 15 anys no estaríem tenint aquesta conversa amb vosaltres dos, potser. Evidentment.
Bé, bé, bé. Potser l'Àlvaro no s'hagués animat a entrevistar gent, tu no t'hagués animat a veure, jo què sé, moltes coses. O sigui, vosaltres, jo crec que podeu portar. O tu no t'hagués animat a sortir al Joc de Cartes. Home, des del 2013, mira, el 2013 vaig fer la primera entrevista parlant del TDAH, però és veritat que vaig sortir abans a la marató, perquè era un nen, va sortir amb la mare per mi, però va sortir amb la foto a la revista Marató.
Però, bueno, el del 2013, o sigui, fa molts anys que és para discapacitat. Però què té a veure allò de joc de cartes amb això, Pau? Bueno, no, que també, que han canviat molt les coses, sí. Bueno, vale, vale. Però que em vinc a referir que tu, al final, jo veig que porteu una vida, anava a dir, normal com molta altra gent, vull dir... Jo vida estroçant normal, sí. Clar, és que al final dius, no, discapacitat i tal. Bueno, sí, perquè està dins uns paràmetres mèdics, perquè tens un tal... Clar, és el que diem. Però, al cap, es limita a cadascú. Per mi, socialment, és una discapacitat, clar. Sí, sí.
Jo el que veig és que l'Àlvaro fa moltes coses. O sigui, auxiliar d'infermeria, funcionari... Bueno, però no em delico, vull dir, sóc això, auxiliar d'infermeria integrador social i tècnica d'atenció per a la situació de pendència, però em dedico a funcionari pels matins i per les tardes d'entrevistats... I ets funcionari? I quants cops esmorzes? Jo tinc curiositat. Jo esmorzo un cop. Només? Em trencaràs l'estadística. I normalment anant cap a buscar la verissa, o això, perquè a la vegada es veia l'Oleas,
Sabeu-nos a l'Olea, s'aquí els entrepans que foten a l'Olea, m'encanten. El Javi és un... Un cop al mes... Allí n'he esmorzat alguna vegada uns entrepans d'aquells que dius tu per fer la migdia després. Jo encara me'n recordo els seus macarrons, es feien boníssims allà a l'Olea. Un cop al mes veia el demà, de fet crec que veia l'esmorzar a l'Olea. Ah, molt bé. Vull provar cada setmana, cada mes veia un cop.
Molt bé, molt bé. I llavors, tu fas el funcionari, i com a funcionari esmorzes només un cop. Un cop. Així treguis l'estadística, ho saps, no? Sí, però esmorzes 9 i pico, per allà. Vale, vale, vale. I què tal, la feina de funcionari? M'encanta, vull dir... No, però al final, la meva feina realment és funcionari bé, però també activista, vull dir. I ara que ets activista, que és el més dur que t'ha passat, però que t'ha fet créixer com a professional.
Professional d'activista. T'has hagut de pagar amb algú? No, amb ningú. És veritat que molta gent... És veritat que puc dir que tota la gent que he volgut entrevistar l'he pogut entrevistar. És veritat menjar el rei d'Espanya. Per exemple, de funcionari, les feines que has fet que no siguin d'entrevistes... Abans de funcionari vaig treballar a Brico de Pot un any, per exemple.
I què és allò que no sap la gent del funcionariat que a tu t'agradaria explicar? Perquè, al final, un funcionari no és un... No ho sé, és un vividor, com diem, com la llei de la fama, que els funcionaris tenien molts privilegis i això. Home, una mica sí, no. Ens ho han guanyat i m'ha aprovat un esopos. Cal dir, jo he aprovat un esopos. He sigut el segon de tota Catalunya per persones amb discapacitat intel·lectual, és veritat. Però vas a estar el segon de tota Catalunya. On vas fer, home, quan vas fer? No ho sé, me'n recordo quin any. Jo fa tres anys, ara sóc gairebé al... Genè fa tres anys que sóc funcionari.
I vaig aprovar, vaig ser la segona, i vaig poder triar plaça. Hi ha molta gent que ha triat instituts, que ara s'errepenteix. És veritat, de meva promoció, tinc un grup de WhatsApp, la promoció de funcionari, hi ha molta gent que s'errepenteix que va triar instituts. Una persona amb discapacitat intel·lectual, a un institut se'l mengen.
I escolta, tu que et veig que ets una persona tan activa, tens algun ritual estrany per concentrar-te? I vas posar-me música, m'agrada molt la música, xarango, em poso música de fons... I amb això et concentres i focalitzes? Sí, amb això l'entrevista, sí. Bé, a la feina no ho puc fer, però és veritat que a la feina també preparo entrevistes. Però dic si serveis per focalitzar. Sí, serveis per focalitzar i tal. I la història més absurda que t'ha passat a la feina?
Una vegada que va venir una dona que va venir a preguntar-me si això era la comissaria dels Mossos d'Esquadra. Li vas dir que sí, suposo. No. I li vas treure la porra. No, em vaig ficar a riure. Com el Pau. Saca-me la porra, puente. Avui, per exemple, esmorzarà xurros de la xurreria de la corda inglesa. Amb xocolata o sense? Sense, sense. A tots els companys ets he conviat a xurros avui. Ostres, que esplèndid.
12 zurros per 6 euros he comprat i hi ha una a cadascun. Però quants companys són? A 6 o 7 companys. Home, un altre dia avisa i jo m'infiltro. Hi ha un company que li encanta però li he fet feliç avui. Però tu pensa que els xurros amb xocolata sempre és millor? Sí, però valia més car. Home, ja, però per un dia ja que estem de celebració t'estires una mica. Al final ens importo moltes coses. Collons, és més català que jo aquest, eh?
Home, però al final depèn dels companys. Aquesto ser generós amb els companys que al final m'aguanten cada dia. Bueno, ja està bé. Hi ha bon rotllo a la feina o no? Molt bon rotllo i em diuen que al·lucina la meva vida, saps? Tothom amb les entrevistes al·lucina. La veritat que jo també al·lucino a mi mateix, però bueno...
No, però al final suposo que si a algú tu no li expliques el que tens... No, però ho sabem perquè al final surto als mitjans de comunicació sobre el TDA, i això ja ho saben, i són seguidors meus a les entrevistes. Ja sabem que a partir del 15 de desembre em van de votar la bona gent. Ah, molt bé. Tot això, llavors... Molt bé, molt bé. I consideres que tens alguna habilitat especial? És que, a veure, m'encanta escriure. T'encanta. M'encanta escriure, parlar en públic, també. Diuen que m'hi crec quan té les càmeres, això m'ho va dir l'altre dia, ma mare, veient-me a la tele, que m'hi crec quan té les càmeres. Diuen, no sé si és veritat, però diuen això.
Ah, però això està bé, no? Perquè hi ha gent que es fa petita i gent que es fa gran. Jo fa gran. A més que tens un discurs xulo, no? Tinc molt clar missatge, tinc molt clar missatge i tot. Si haguessis de resumir amb una frase el missatge, a part del que hem dit abans, de les persones petites i això i tal... A mi sempre dic que la discapacitat no ens fa millors ni pitjors persones. Al final ens fa persones. Sempre ho dic. La discapacitat no ens fa ni pitjors ni millors persones. Com vius la condescendència?
Al final, que em diuen, pobret, no sé què, no, pobret, no, a veure... Jo sempre dic que soc un TDAH al típic, perquè, evidentment, molts TDAH... És veritat que si no prenen la medicació acaben drogant-se o acaben sense estudiar. Però fa falta molta medicació? Bueno, fa medicació la normal, la de tothom, d'acord? Penc dues medicacions al dia i ja s'ha d'esmorzar.
Al final, però és veritat que és un tema típic, tinc tres cicles formatius, vaig començar a la Universitat Periodisme a la UOC, però vaig deixar per la pandèmia i això, però bueno, tampoc ho necessito. O sigui, l'altre dia un periodista d'aquests em va dir que era l'única persona sense ser periodista que ha entrevistat tant de res als expresidents de Catalunya.
Bé, això penso que és una cosa que es porta a dins, no?, allò de ser periodista, avallar la carrera, però... Clar, però, evidentment, la carrera no la necessito. Fa molt sens que al diari he tingut columnes d'opinió al diari de Tarragona, que algun dia vull tornar, això també ho puc dir. Sí. I, al final, tinc... Jo també n'he dit alguna, però...
No, no, jo també vull, el més tarragona també tinc. Tento, hi ha més diaris a l'Infocam, també escric. Per mi l'important és que pugueu viure en normalitat i que, clar, la gent a vegades diu el que deies tu, no? Ai, pobret, que no sé què... Clar, això és una limitació que ve per part de l'altra i que segons com siguis tu, també t'autolimites, no? A ma mare li van dir, quan jo era petit, a ma mare, quan jo vaig començar als 4 anys, que ma mare veia que jo no tenia TDAH, li van dir que ma mare estava boia, en primer lloc, i que jo no deixés d'estudiar perquè jo seria un animalito. Això li van dir tal com a ma mare.
Sí, vol dir un animalito en quin sentit? Que aniria del llit al sofà, que m'interessa un centre ocupacional d'aquests. Doncs no, ma mare va treballar perquè jo els tustits endavant, em treies l'ESO, pagant un millonat, però bueno, l'ESO, els cicles formatius, la universitat, i mira, també va estar molt pendent de les oposicions i ara està molt tranquil·la perquè ja tinc feina tota la vida a funcionar-hi, és plaça definitiva i ara pot estar a respirar tranquil·la.
Molt bé, això s'ha de ser... S'ha de ser constant. S'ha de plantar cara a les dificultats. Al final sembla que només hi hagi un tipus de persona i tots hem de plantar cara a les dificultats. Tots, tots. L'altre ja vaig parlar amb una dona que té atròfia muscular. Vam cair a Roles, que és tècnica d'accessivitat a l'Ajuntament de Vilanova i el Trump.
i em va explicar que per ella la discapacitat és una característica més de persona, com l'alçada que quan me deixes i el color dels ulls. I saps quina és una característica? Prendre les coses amb optimisme, amb bon humor i sobretot amb alegria per tirar endavant i plantar cara a les adversitats, com avui hem tingut l'Àlvaro Solà.
I envingut també el nostre col·laborador, el Pau Palau, Riquelme. Aquí, Raulina, amb salsa, amb revertit, el meu un pel·lum, per la Sílvia García. I ha sigut un plaer, una altra vegada més, donant visibilitat, portant i ajudant i que tingueu una mica d'entusiasme a fer les coses. I que prengueu alguna cosa, si pot ser. Ens veiem aviat a les xarxes de la vida i, sobretot, amb molt d'entusiasme. Gràcies, Raulina, amb salsa!
Cada matí quan passades les 8,