Fins demà!
Vols treballar? El 12 de març arriba el recinte firal de Tarragona, una nova edició de la Fira de l'Ocupació. Una iniciativa de la Cambra de Tarragona que posarà en contacte persones que busquen feina amb més de 90 empreses que necessiten contractar treballadors. Aquest mes de març et pot canviar la vida.
T'esperem de les 9.30 a les 14.30 hores a la Fira de l'Ocupació de Tarragona. Organitza la Cambra de Tarragona amb el suport de la Diputació de Tarragona, Port de Tarragona, ACESA, Federació d'Associacions d'Empreses d'Hostaleria de la Província de Tarragona, Cambra d'Espanya i Fons Social Europeu. Més informació a cambratgn.com. Si vols ser la compra, ve a Tanaka.
Vine a Carrefour i compra bé amb els nostres preus imbatibles. Avui dimarts 3 de març tens el plàtan de Canàries categoria 1 a un preu imbatible de 1,89 euro al quilo. Estalvies un 16%. Sempre les millors promos. Carrefour.
Tutam a Miguel González.
Què tal? Benvinguts, benvingudes a una nova edició de l'Espai Tothom a la Sintonia de Tarragona Ràdio. Avui abordem l'edició número 1018 d'aquest programa radiofònic que parla de capacitats del tercer sector i del món social, el 96.7 de la freqüència moderada. De seguida comencem amb els continguts d'avui que ens porten primerament a parlar d'un repte sòlid i solidari.
Coneixerem el tarragoní Xavi Moia i la seva propera aventura pel desert del Sahara marroquí. A la segona part del programa coneixerem també el projecte Musara Equitació Emocional, amb la seva responsable, la Maria Aixala. Amb en Lluís Comés, a la part tècnica i amb qui us parla el Miguel González, obrim aquesta nova edició de l'Espai Tothom.
connecta amb el tothom. Segueix-nos a Facebook i a Twitter i recupera els nostres programes a la carta a tarragonaradio.cat.
Avui us volem proposar una història que parla de caure, però sobretot de tornar-se a ixecar, de tocar fons i des d'allà començar a construir una nova vida. Fa deu anys el tarragoní Xavi Moya, addicte en recuperació, així es defineix ell, vivia un moment on aquesta addicció que l'havia anat consumint des de l'adolescència el va portar a un intent de suïcidi.
Us ho explico així de clar, perquè així de clar ens en parlava ell fa 3 anys, l'agost del 2023, al programa. Aleshores es planteja fer 148 quilòmetres al desert del Sàhara. L'hem tingut amb nosaltres fins a 4 ocasions per parlar d'aquesta tornada, de xerrades o d'altres projectes. Avui, als 51 anys, commemora o celebra, no sé si ho podem dir així, una dècada de recuperació preparant-se per un altre repte. Corre 100 quilòmetres en solitari pel desert del Sàhara per visibilitzar, precisament,
l'addicció i recaptar fons per a projecte Home Catalunya. Xavi Moya, molt bon dia. Molt bon dia. I gràcies per ser amb nosaltres. A vosaltres, per convidar-me. És que m'encanta. Celebràs una bona paraula, aquesta dècada de recuperació? Home, i tant. I suposo que es queda curta i tot. Hauríem d'obrir el diccionari de sinònims i buscar i rebuscar per trobar-ne una que sigui justi. A vegades diem com memorar, celebrar... Bueno, a vegades sí, no? Celebrar perquè és una celebració que 10 anys després continuïs definint-te així, com una dicta en recuperació.
Home, és que ho seré tota la vida, els pròxims 10 i els altres, i espero que algun altre encara. Alguna altra dècada, vull dir, anys sí, anys espero complir en molts, i dècades alguna que altra. El Xavi Moya és una persona que somriu amb una intensitat calmada, que transmet també seguretat, i imagino que el Xavi de fa 10 anys era ben diferent, no? Hòstia...
ho saben els que ho van patir i ho sé jo i ja per sort hi ha memòries en foto que m'ajuden molt a recordar on no vull tornar aquell xavi gris malcarat a més és que tenia la pell gris m'ho deia la gent és que realment tenies un altre color a part del somriure que no existia
Sí, sí, amb el carat agra, agressiu... No físicament, no vaig ser mai violent físicament, però verbalment, hosti, tenia una mala sombra, tu. I penses o s'ha anat esveïnt, aquell xavi? O s'ha de tenir una miqueta present per no tornar-hi? S'ha de tenir molt present. S'ha de tenir molt present perquè al final el que he fet ha sigut... Jo i tots els addictes que fem un procés de recuperació llarg, calmat, intens i profund, que és del que es tracta si realment vols canviar...
des de dintre, des de les arrels. El que fem és anar desfullant la margarida per arribar a l'essència, que ja hi era. El que passa és que estava coberta de capes de... Perdó, l'expressió de merda. De capes de dolor, de malestar... I llavors el que fas és anar desmuntant tot això. Però al final l'essència ja hi era. I llavors, si jo no em cuido, si jo no em vigilo, si jo no recordo d'on vinc, a poc a poc torna a pensir-se aquesta essència, aquesta part més pura de mi...
és fàcil despistar-se i tornar a on no vol.
Coneixem la teva història, com deia, perquè ens l'has explicat en altres programes, però si algun oient acaba d'aterrar o ens escolta per primer cop o no et coneix, recorda'ns una miqueta aquell moment en què toques fons, com va ser, com es viu, si hi ha un instant concret en què penses o demano ajuda o no ho explico, com resumiríem tot això? A veure, jo vaig començar a consumir substància als més o menys 14 anys, com la majoria de la gent d'alcohol, que és el més fàcil, el més social, el que està a la base i el que anheles perquè ho has vist des de petit, associat a diversió i tal...
Vaig començar a consumir els 14 anys. Allí va venir el desenvolupament de l'addicció, van passar altres substàncies, i als 41 anys, després d'haver-ho rebentat tot absolutament, un 15 de juny del 2016, vaig fer un intent de suïcidi. Abans hi havia hagut, evidentment, molts intents d'afluixar, de canviar de substància, de, va, avui no consumeixo, però llavors l'endemà em donava premi, com ahir no vaig consumir, avui el doble...
Sempre hi havia una excusa. En el fons tu saps que el que estàs fent t'està fent mal a tu i a tot el teu entorn. Però és una lluita interna brutal i hi ha d'haver un detonant a la vida. De vegades pot no ser tan tràgic i tan fosc com el meu. De vegades és un simple moment de llum que una persona se n'adona que no pot seguir més per aquell camí i això li impulsa a demanar ajuda. En el meu cas sí, va ser un intent de suïcidi.
Em vaig despertar a les 7 del matí i tenia una corda penjada al sostre. Havia estat fent un intent de suïcidi, però de tan malament que anava, de la substància que portava aquella nit, per sort no vaig poder culminar. Per tant, hi ha com un redil de consciència dins de tot això. El que passa és que l'addicció és més forta, guanya. En aquest moment de consciència dir, ho estic fent malament, això no és el que vull, però...
Hi ha moments de claredat, hi ha moments en què tu ets conscient i infinits moments en què et promets avui no consumiré. Això a partir d'avui canvia. O et muntes grans projectes que com a molt aconsegueixen tenir-te dies, setmanes. Algun company ha explicat que fins i tot mesos han estat sense consumir substància. Aferrat a un projecte, a una parella nova, a una empresa nova, amb caso, tinc un fill, algun projecte que ens focalitzi molt, que ens exciti molt...
Ens pot substituir la substància. Al final l'addicta és una persona que necessita una sobreexcitació, una sobreestimulació per apavaigar un dolor brutal que té dintre. És un malestar que ve de molt lluny, que ve de la infància o de l'adolescència. És una inestabilitat personal, una...
Alguna cosa mal resolta dintre teu que quan descobreixes la substància, ostres, dius, ep, aquí hi ha una mica de calma. Llavors, clar, generes una addicció amb aquella substància i llavors hi ha molts moments a la vida en què tu te n'adones que hi ha alguna cosa que no va bé. El que passa és que això és molt més fort que tu. L'endemà, aquell propòsit, s'ha esveït, el dolor torna, el malestar, la ràbia torna i l'única manera que tens de suportar-ho és tornar a consumir.
Per molts moments de claretat que hi hagi, necessites... Qualsevol persona amb addicció necessita una ajuda. D'això no se'n surt sol i no es tracta de dir, vinga, ara sí, m'ho prometo de veritat. A veure, com a malaltia que és, i com a malaltia emocional i mental que és, és molt difícil posar-li uns límits molt estrictes, no? És a dir, no es pot encasellar totalment, primera, perquè no es pot analitzar i medir l'addicció. És un tema emocional i personal. Jo no puc...
afirmar taxativament, primera, perquè no sóc professional, tot i que amb 10 anys de recuperació, i l'altre dia comptava, d'exportar unes 5.000 hores de teràpia. Dic jo que alguna cosa sabrà. Vaig calcular les hores de teràpia. Les pràctiques les tens fetes. Sí, sí, sí, durant els 11 mesos d'ingrés, els dos primers anys posteriors, que són molt intensos, després anar baixant...
Doncs amb 5.000 hores de teràpia dic que alguna cosa se m'ha anat quedant. Volia dir que l'addicció, com a malaltia emocional i mental que és, no es pot delimitar i afirmar taxativament. Però jo no conec ningú, diguem, amb aquests 10 anys, amb aquestes 5.000 hores de teràpia i centenars de companys, en entorns diversos, en centres diversos, no conec ningú que se n'hagi sortit, simplement per autosuggestió i per determinació. Com a molt es pot fer una abstinència...
que és apartar la substància, rabiant el que es diu tapar l'ampolla, apartar la substància i dir, bueno, consumeixo més, però està totalment malament. Això és un addicte en sec, que és el pitjor que hi ha. Perquè és mantenir aquell dolor i aquella ferida, aquella angoixa que tens a dintre que t'obligava a consumir, i intentar mantenir-la sense substància. I això és un patiment tremendo. A part que jo diria que no conec ningú que ho hagi aconseguit.
Tu, a partir d'aquesta situació, demanes ajuda, no? Demanes ajuda per seguir viu, vaja. Què és el més difícil o què va ser el més difícil en aquell moment? Reconeixeu-ho davant dels altres o davant de tu mateix? A veure, jo venia d'un antecedent familiar molt potent, que era una mare alcohòlica, que havia fet un procés de recuperació. És un procés de recuperació fantàstic, ma mare, fins que va morir, va estar més de 30 anys sense consumir, i en recuperació contínua, com jo, és a dir, mirant-se, estimant-se, coneixent-se, fent teràpia, compartint...
Llavors jo sabia que això era una malaltia, si en el fons ho sabia. El que passa és que no ho volia veure ni volia trobar el moment. Ho anava dilatant, ho anava dilatant, perquè el canvi és abandonar tot un estil de vida, tot un entorn, tota una manera de funcionar, de relacionar-te amb el món, admetre que no estàs fent les coses bé i que has de posar el comptador a zero i que algú t'ha d'ensenyar. Llavors demanar ajuda, el procés que jo conec, que n'hi ha d'altres, eh?,
Jo no estic dient una altra vegada que torno que és una malaltia emocional i mental, per tant, es pot abordar de moltes maneres. El procés que jo conec, el que més garantia es dona fins on jo conec, és un ingrés en un centre especialitzat, en un centre especialitzat en addiccions, un ingrés de durada indeterminada, el temps que els terapeutes vagin veient què cal, depèn de com vingui de perjudicat el malalt, depèn de les seves capacitats terapèutiques, de la seva capacitat d'entendre, d'admetre i de treballar-se, i depèn de com vagi evolucionant el tractament.
i després que l'entorn familiar ajudi o no ajudi, això... La responsabilitat és del malalt. I si el malalt el posa el que ha de posar es recupera amb família o sense família, però si la família està a l'entorn del malalt, també està treballant i ajuda i fa pinya, home, el procés és molt més fàcil i molt més segur.
El teu tractament va durar 11 mesos, va costar molts diners, i, de fet, tu sempre t'has definit com un privilegiat per haver pogut accedir-hi. Evidentment, hi ha molta gent que no pot, i d'aquí neix una mica la responsabilitat social, una mica del repte del Sahara, després en parlarem d'aquesta aportació que tu vols fer també a Project d'Omed, gent que... o persones, famílies...
que no es poden pagar un tractament, i com has dit també en altres entrevistes, a la sanitat pública sí que hi ha coses, però no les suficients. A veure, és un tractament, tornem-hi, és un tractament que segur que es pot abordar de moltes maneres. El que és obvi... En qualsevol cas és el teu tractament. El que jo vaig fer, jo dic que lamentablement vaig ser un privilegiat, lamentablement perquè ser un privilegiat en termes de salut...
és un desastre social, que hi hagi persones que tinguem el privilegi de poder accedir a un tractament de màxima qualitat quan altres no poden. Això és un drama social. I a mi em dol molt, doncs això, que jo, per sort, ma mare coneixia el tractament perquè l'havia passat ella, ma mare econòmicament podia, llavors n'hi va haver dubtes i vam anar al millor tractament possible.
I això no hauria d'existir el millor tractament possible, hauria de ser el bàsic i públic per tothom, com tenim en molts altres camps de salut, per sort que tenim una sanitat pública molt perjudicadeta, però que encara segueix sent una sanitat pública potentíssima, amb altres malalties, no hi entraré. Amb la salut mental, i en particular amb les addiccions, hi ha una xarxa pública molt precària. No parlo ni dels professionals ni dels mitjans, això ja ho haurà d'ajutjar una altra gent, perquè jo sé que fins ara tota la gent que conec accedeix al sistema públic...
Els hi serveix per entendre que és una malaltia, els hi serveix per fer una primera aproximació, per adonar-se del problema que tenen, però no se'n surten. És així. Resumint-ho és així. Estadísticament és així. Hi ha centres privats que, clar, com a centres privats i amb una malaltia que no està massa regulat qui l'aborda i com i amb quins processos, hi ha centres privats de molts perfils. Aquesta n'és una altra.
I, evidentment, un centre privat hospitalari d'ingrés 24 hores durant un, dos, tres, quatre, cinc mesos, evidentment val molts calés. No perquè siguin cars, perquè això costa molts diners, pagar-ho en un centre privat. Llavors, és aquest el drama. Aquí és un EntraProjecta Home, que és una fundació, una entitat que ara, a més a més, compleix justament els 30 anys de trajectòria,
que fan un tractament d'un perfil terapèuticament molt sòlid i donen cobertura a persones amb situacions de vulnerabilitat i de dificultat econòmica, que de vegades amb formulas de copagament, aquí no hi entraré, però poden accedir-hi persones amb recursos molt més limitats, tant a nivell econòmic com a nivell social, és a dir, a nivell familiar no hi ha prou suport, Project Home està molt més preparada,
a abordar malalts de perfils complicats. Com arriba la teva vinculació amb Projecte Home? Perquè al final has decidit obrir aquesta campanya de micromecenatge perquè el que es recapti vagi íntegrament a Projecte Home a través de Bitly barra 100KM Sàhara, ho compartirem a les xarxes perquè es fa farragós dir-ho així, però com arriba la vinculació, la relació amb Projecte Home, Xavi? No, no, Projecte Home és una entitat amb molta trajectòria, com dic, amb 30 anys, és una entitat...
que té una seu molt potent aquí a Tarragona, llavors a mi em feia molt de goig que la campanya es destinés a una entitat de proximitat. Jo vaig fer també una petita campanya quan vaig fer una altra aventura esportiva, que en vam estar parlant aquí, a favor d'una entitat que m'estimo molt, amb seu a Madrid, i evidentment que no és un problema, aquí no parlem ara de Catalunya-Madrid, però...
Destinar els fons a una entitat que està a distància a la gent li costa més, i jo ho entenc, eh? A mi també em fa molt de goig. Poder estar ara, que vaig alguns dies a teràpia a grup, a conèixer el grup de Project Home aquí a Tarragona, conec els terapeutes, conec l'equip d'aquí de Project Home Catalunya a Tarragona, llavors això em dona a mi mateix una emoció i un... Ostres, i faig un èmfasi diferent que quan ho vull destinar a una entitat de fora.
Llavors el vincle en projectar home és la proximitat. Sé que ells treballen amb gent d'aquí de Tarragona, amb addictes d'aquí de Tarragona, i saber que això repercutirà en el meu entorn social, per molt que jo els hi desitgi el millor els de Madrid i els d'on sigui, però a mi em motiva molt més i crec que la gent de Tarragona que em coneix i que és on jo tinc una miqueta el meu àmbit d'influència, crec que motivarà molt més i la gent ho sentirà més pròxim destinant a una entitat d'aquí.
Jo sé que si miréssim endarrere tens moltes dates importants marcades al calendari. Aquest 4 d'abril serà una altra data important a subratllar. Sí, en positiu o en negatiu ho veurem, però sí. Explica'm, què en saps? Vaja, què en saps? Ho sé, en saps perquè portes molt de temps preparant-ho, però què ha de passar? Quins són els propers passos? Som ara a inicis del mes de març. Queda, per tant, un mes i poquet. Un mes justet. Un mes justet.
Doncs el 4 d'abril em prenc la que per mi és l'aventura que mai m'havia pensat ni de lluny que se'm passaria pel cap. Me'n vaig al Sàhara un altre cop i hi vaig estar una vegada i em va quedar un vincle molt potent amb el desert, amb aquell entorn inòspit i a la vegada que t'abrassa perquè és un entorn on et sents tan sol
que tot el que t'acull és la natura, és l'espai. A més, la visió, la imatge del desert, tots ho hem vist en pel·lícules, però quan olores, quan sents l'aire a la cara, el soroll de l'arena, és un entorn molt especial. M'entorno al Sàhara per celebrar, per comemorar, com t'ho deies, els meus 10 anys en recuperació, els meus 10 anys de nova vida.
M'he plantejat el repte de córrer 100 quilòmetres en una sola etapa, és a dir, en un sol dia d'una tirada. No sé si més o menys, puc aproximar perquè no els he fet mai, però crec que prendrà entre unes 16 i 18 hores, corrent en solitari pel desert. Llavors, aquest és el repte. Per això he dit que podrà ser una data memorable o una data a olvidar, si no me'n surto. Espero que sí, estic entrenant i fent tot el possible per culminar-ho amb èxit.
100 quilòmetres. Aquí reu la diferència entre l'altre cop, que eren diferents etapes aquesta vegada, però vaja, si tornes, puguem triar moltes altres destinacions, si tornes és perquè d'alguna manera aquella primera vegada et va atrepar, no?
A part del fet que vaig córrer en etapes, és a dir, que físicament, esportivament, és bastant més portable, tot i que van ser també més de 100 quilòmetres, la qual cosa no és poca cosa. Sempre dic, ojo que hi ha gent que em fa 200 i 300. D'animalada sempre hi ha qui fa una de més grossa. Per a mi, venint d'on vinc, amb el meu físic, que no soc un tio de natural, de genètica atlètica, a base de pica pedra i de fer quilòmetres, home...
No se'm dóna malament, però que ningú pensi que això és el més gran que ha fet ningú a la Terra, perquè ni de lluny, eh? Però per a mi, i sobretot com a addict en recuperació, ser capaç de tenir la disciplina, la constància, la il·lusió, l'emoció, l'esforç, no? Són paraules que a mi abans em sonaven a xinès. Poder fer els més de 100 quilòmetres que vaig fer l'altra vegada en quatre etapes, amb un equip de gent al voltant, dormint junts, relaxant-te cada dia, i l'endemà prenent-ne 10, 15, 20, 30 més...
És una cosa, fer-ne 100, i sobretot en solitari, és el que realment se m'escapa una miqueta de...
de la idea de si realment podré o no podré. No ho sé, igual al 40 emplego, és que no ho sé realment. En qualsevol cas és el teu repte, a nivell físic, a nivell social, a nivell emocional. Jo t'ho preguntava també l'altre cop, perquè el desert implica silenci, implica aquesta solitud. Si l'altre cop et preguntava si et feia por que això et jugués una mala passada i anaves amb gent, anaves amb companyia, per dir-ho d'alguna manera, et preocupa això o no?
És que la paraula no se'm preocupa, m'emociona, m'il·lusiona, m'excita, m'intriga. Intento visualitzar com serà el quilòmetre 25, que és quan ja comences a notar que ja no vas fresc, fresc com a la sortida. Vas bé, home, i estic preparat. Habitualment ja en faig 30, 40...
Però després ve el quilòmetre 50 i el 60, i al 60 comences a estar fet caldo i veus que te'n queden 40 més. El territori és molt pla, amb el qual no tens a la vista un objectiu, és a dir, hi ha altres curses de muntanya que tu et pots anar planejant objectius. Això determina i pot canviar les emocions de tu.
Ah, completament. Aquest és el tema, que en el desert corres bàsicament en pla, és una extensió molt vasta, hi ha petites ondulacions de terreny, alguna zona amb una mica de dunes, córrer al desert no és córrer en dunes, córrer en dunes és pràcticament impossible. Hi ha algun petit tram de 5 o 6 quilòmetres, però és que pensa que creuar 5 quilòmetres de dunes t'ha pot portar el mateix temps que fer-ne 20 amb terreny sòlid.
Caminar sobre l'arena tova, imagineu-vos-ho aquí a Tarragona, és molt fàcil d'imaginar, la platja, a la part més allunyada de l'aigua. Caminar per l'arena es fa feixuc. Sempre anem a buscar la voreta, perquè caminar per l'arena és feixuc. Doncs imagineu-vos-ho amb una duna de 10 o 20 metres d'altura. És duríssim. Les dunes s'habiten bastant, tot i així són pistes molt planes, sempre el mateix color. És molt difícil anar prenent consciència que estàs avançant per molt que portes el rellotge i vas bé en els quilòmetres que portes. Però visualment, mentalment, és dur.
Llavors, veurem. Podrem fer alguna mena de seguiment, hi ha alguna mena de connexió en directe avui dia, que hi ha molta gent que porta algun dispositiu... Si tinc cobertura, que en algunes zones hi haurà cobertura, la idea és pujar un parell de vídeos en el quilòmetre 30 i en el 60 i, evidentment, a la meta. Intentarem pujar un projecte home a Instagram i els aniré intentant enviar segons com la cobertura ens permeti. Si no, a males, quan arribi a destinació a la nit, doncs pujarem els tres vídeos.
Però sí, el meu canal d'Instagram i el de Project Home a Catalunya, pujarem, doncs, una miqueta, sí, farem una miqueta. Farem seguiments. Ara ja està oberta, entenc, la campanya, no? Ja hi podem, per tant, la gent que vulgui... Ja hem començat a coltejar donacions i la veritat és que s'agraeix perquè sí, sí, ho vam obrir ahir, avui hi havia 200 horets, no? Mira. De moment ja no... Ja no fem zero. Ja no quedem a zero. Ja no quedem a zero, és veritat.
És cert que el que hi ha darrere de tot això és aquest repte, aquestes ganes també de col·laborar. Una cosa que continua sent socialment molt forta, Xavi, és l'estigma, precisament. Què t'agradaria que la gent entengués sobre l'addicció que encara potser no s'entén prou? És una pregunta molt genèrica, eh? No, no, no, és així. El meu objectiu, aquest que m'he autoassignat, validat pels meus terapeutes, que ho vaig haver d'estudiar, si realment era el moment, si jo era una persona adequada per fer-ho, i sobretot si a mi...
no em perjudicava com a addicte a fer aquesta exhibició pública, etcètera, que jo tenia la inquietud de fer. El meu objectiu prioritari és que es parli de l'addicció, que es parli, que es parli, que es parli. Jo sempre ho dic, que jo no soc professional, no soc científic, per tant, no puc donar una visió absoluta i determinant, però sí que provocar que hi hagi debat, que la gent n'hi parli, que la gent curiosegi, que busqui informació, que sàpiguen que és una malaltia, que la reconeix l'Organització Mundial de la Salut, que no ho diu el Xavi Moya, que ho diu l'OMS, eh?,
I que llavors, com a malaltia, té un tractament. Però el que passa és que això és com una ansietat. El tractament pot ser més efectiu, menys efectiu, sobretot segons la disposició del malalt, i molt en funció d'en quines mans recaigui, no? Però que és una malaltia, que no és un vici, no és feblesa, no és força de voluntat el que un addicte el porta a destruir-se de la manera que s'arriba a destruir ell i tot l'entorn, no?
Precisament l'entorn, i a vegades passa que algú ens escolta i coneix un cas, o està un conegut, un familiar, un amic... Home, pensa que és un 7% de la població, d'un 7% a un 10% de la població. Pateix addicció total, com el que s'entén com a addicció absoluta, incontrolable...
que realment te destrossa la vida. Si parlem de consums d'abús o de gent que té fortament associat el consum, sobretot d'alcohol, amb la festa, amb el tal, i que no és capaç de separar-ho, que també s'hauria d'etiquetar d'addicció, aquí ens aniríem al 30% de la població. Però addicció severa com a malaltia absoluta, mortal, això és un 7 o un 8% de la població, és una barbaritat.
Però això ho deia, que al final aquest és el primer missatge o la primera reflexió que ha de fer també l'entorn, les famílies, intentar entendre el què i el per què i a partir d'aquí busca ajuda. Demana ajuda amb algun professional acreditat en tractament d'addiccions. Amb absolut respecte i amor a tota la professió de la psicologia, a tota la gent que treballa amb les emocions, que jo soc un apassionat i m'encanta, però no qualsevol professional està preparat per abordar una addicció. És una malaltia molt específica que cursa d'una manera molt específica
que té uns trets emocionals i uns comportaments del malalt i un autoengany brutal, i això un dia és una persona coneixedora, que n'hi ha molts, de grans terapeutes que treballen amb addiccions, però un bon terapeuta que sàpiga primer informar bé la família, explicar-los i pacificar una mica, anar...
desfent aquella crosta que hi ha de dolor, de silencis dits de la família. Per exemple, el cas típic, pare-mare i un fill en addicció. Aquell matrimoni està desfet. Danys de suportar situacions dramàtiques a casa, d'amagar-se coses l'un a l'altre, entre ells, entre el matrimoni. De culpar-se l'un a l'altre, perquè tu ets massa saber amb el nen i per això el nen consumeix. No, el nen consumeix perquè és malalt.
Perquè té una malaltia i no ho pot fer d'una altra manera, no és culpa ni del papa ni de la mama. Relaxeu-vos, demaneu ajuda i escolteu i poseu-vos en la millor disposició d'ajudar-lo quan ell ho demani. Perquè no es pot forçar un addicte a fer un tractament, se'l pot acompanyar, es pot ajudar, se li poden donar senyals, però fins que un addicte no es rendeix i no demana ajuda de debò, no es poden forçar les.
les coses. El que a nivell social o a nivell de l'administració, etcètera, es pot fer, jo crec que donaria per un programa més, donaria per una entrevista més, no? Hi ha més gent que opinés. Sí, no, no, no, jo ara t'ho pregunto tu perquè et tinc aquí al davant, però sí, és un debat que en algun moment hem obert i obrirem també en entera.
Xavi Moya, gràcies per acompanyar-nos, per recordar-nos que l'addicció no és només una debilitat, sinó que és una malaltia i que demanar ajuda és també un dels primers actes que la família, en aquest cas l'entorn, ha de fer. Recordem, 4 d'abril, et seguirem i et convido ja a la tornada, que ens vinguis a explicar com ha anat i estarem pendents. Espero poder-ho fer. I tant que sí. Xavi Moya, moltíssimes gràcies, com sempre. Gràcies, Miquel. Que vagi molt bé.
Aquest és el nou repte solidari del tarragoní Xavi Moya. Ara, els butlletins informatius a la Sintonia de Tarragona Ràdio i en tornar més qüestions a l'espai tothom.
Les perdón porque al fin y al cabo no estamos consiguiendo los resultados que merecemos y que queremos y bueno, que nosotros estamos muy contentos con ellos porque siempre vienen a apoyar, siempre les escuchamos y siempre están con nosotros. Com diu el defensa, Sergio Santos ha de demanar perdó a l'afició per la darrera derrota i demanar que confin en la plantilla que traurà això endavant. La primera oportunitat a Elda.
Dissabte 7 de març a 2.45 de la tarda viurem el partit a la jornada 27 al grup segon de la primera federació des de l'estadi Nuevo Pepico Amat d'Elda en el partit entre l'Eldense, Club Deportiu i el Nàstic. I com sempre des de fa 33 temporades, ho explicarem tot des d'una hora abans a la sintonia de Tarragona Ràdio el 96.7 i 101.0 d'FM, al web i a les aplicacions mòbils. Escoltes, participa el Joc de la Por, recomenta el partit a la xarxa X del Sempre Nàstic, al perfil d'Instagram i al WhatsApp de Tarragona Ràdio.
33ena temporada del Sempre Nàstic. Viu el futbol, viu el nàstic i viu els gols.
TGN Esports, Tarragona Ràdio. El programa de l'actualitat esportiva a casa nostra, a Tarragona Ràdio. Cada dia durant mitja hora et portem com batega l'actualitat dels equips del territori. Si vols estar al dia i no quedar-te'n fora de joc, la teva cita és TGN Esports, de dilluns a dijous a les 12 del migdia i els divendres a la una. TGN Esports, amb Joan Andreu Pérez.
Bon dia, és la una.
Els parla Laura Casas. La nova brigada de retirada de grafitis ha esborrat més de 200 pintades a Tarragona. El servei és una de les millores que s'inclouen en el nou contracte de la neteja viària. Durant els tres primers mesos s'ha realitzat un inventari i s'han detectat més de 500 grafitis que s'aniran esborrant.
La consellera de neteja, Sònia Horts, lamenta l'incivisme a la ciutat i afegeix que és una llàstima que es facin pintades el patrimoni històric. Tot i això, és conscient que els grafitis seguiran. Sobretot en patrimoni, és una llàstima que el patrimoni tan bonic que tenim aquí a la ciutat i tan...
amb tant de valor que facin pintada. Llavors serà activament, per desgràcia, ho sabem, això pujarà i quan tinguem tot netejat segurament hi haurà més, però és el nostre treball i el treball d'ara nova empresa i això ho farem.
El cost anual del servei és d'uns 52.000 euros. Compte amb un equip format per un maquinista especialitzat en aquest tipus de feines amb una hidronetejadora de vapor a pressió. Les tasques es realitzen de dilluns a divendres al matí.
L'atur, per cert, es manté estable al febrer a Tarragona. Segons les dades publicades aquest dimarts pel Ministeri de Treball, la demarcació compta amb prop de 39.000 persones desocupades. Respecte al gener, ha pujat en 17. Per sectors, números verds generalitzats, menys a l'agricultura. En canvi, els serveis tenen 111 aturats menys, 47 la indústria i 32 la construcció.
La catorcena edició de la Fira de l'Ocupació de Tarragona comptarà amb més d'un centenar d'empreses i és la xifra més alta fins al moment. Serà el 12 de març al recinte firal del Palau de Congressos. S'oferiran uns 700 llocs de treball en àmbits molt diversos, però el turisme tindrà un pes destacat. Un sector que representa el 13% del PIB de l'economia tarragonina.
i que un cop més lamenta els problemes que té a l'hora de cobrir plantilles i de retenir talent. I no només durant l'estiu, sinó que ja és un fet estructural. Francesc Pintado, president de l'Associació d'Empresaris d'Hostaleria de Tarragona, pensa que cal endurir els filtres per accedir als subsidis. Catalunya, la regió més visitada d'aquest segon país més visitat del món,
i resulta que no trobem gent per prestar aquest servei amb garanties, amb qualitat, i d'altra banda hi ha un 10% de persones, si em permeteu, que hi haurà alguns amb dificultats, però hi ha molts que estan a la platja cobrant un subsidi. I això per l'economia evidentment no va de la mà. Aquí crec que s'hauria de revisar certament aquests filtres.
Per primer cop, la Fira de l'Ocupació comptarà amb el suport de la Diputació de Tarragona. I el Servei d'Informació i Atenció a les Dones, el CIAT del Tarragonès va tancar el 2025, havent atès 253 dones, un total de més de 1.600 entrevistes, el que suposa un augment del 22% respecte al 2024. Laia Tian.
Durant aquest any la principal via d'accés al servei ha estat la derivació des dels serveis socials bàsics amb 158 casos. La resta d'atenció s'ha iniciat per iniciativa pròpia a través de serveis de justícia mitjançant els cossos policials i per altres vies. Les tipologies de violència detectades entre les dones ateses han estat principalment la psicològica seguida de la física, l'econòmica, la sexual i la vicària.
Des de 2015, el Consell Comarcal del Tarragonès disposa d'un telèfon d'urgències 24 hores per a persones víctimes de violència per tal de millorar l'atenció integral de les dones que pateixen situacions de violència masclista. Durant el 2025 s'han atès 11 dones amb els seus fills i filles, amb un total de 17 infants.
Una altra línia estratègica del CIAT és el desenvolupament d'accions preventives de violència masclista com són els punts liles i arquiris en les festes majors. Durant el 2025 s'han dut a terme 19 punts liles i risats, sempre orientats a la prevenció de violències masclistes. Les dinàmiques van adreçades a la població jove o familiar amb un total de 1.027 persones participants.
I apuntem també que els Mossos d'Esquadra han detingut tres lladres a Tarragona per robatoris a interior de vehicle. Els fets van tenir lloc dissabte passat. Es va enxampar aquestes persones intentar forçar l'interior d'un vehicle al carrer Riu Llobregat. Eren tres persones que tenien ja diversos antecedents policials. Més notícies a Tarragona, ràdio.cat.
L'Institut Català d'Investigació Química, l'ICIC, fundat el 2004, és un referent en investigació de processos químics sostenibles, química per a la salut i descarbonització. Amb 250 científics de 40 nacionalitats diferents i situats al campus Sesselades, l'ICIC col·labora internacionalment amb institucions i empreses generant un impacte en la indústria i la societat. Descobreix-ne més a www.icic.cat.
A Obramat sabem que en una mateixa llar poden conviure-hi la persona més fredolica amb una que sempre té calor. I per totes aquestes persones oferim les millors solucions de calefacció. Calderes, aerotèrmia, terra radiant, radiadors, estufes de pèl·leta i llenya, inserts i accessoris de marques professionals amb els millors preus. També a Obramat Pones, on compren els professionals. Obramat. Si vols ser les compres, ve a cana.
Vine a Carrefour i compra bé amb els nostres preus imbatibles. Avui dimarts 3 de març tens el plàtan de Canàries categoria 1 a un preu imbatible de 1,89 euro al quilo. Estalvies un 16%. Sempre les millors promos. Carrefour.
Continuem endavant amb l'Espai Totova, la sintonia de Tarragona Ràdio. Si fa una estona parlàvem d'addiccions i de reptes sòlids i solidaris amb el tarragoní Xavi Moya, ara abordem un altre projecte ben diferent. Equitació emocional Musara. Musara Equitació emocional és el nom del projecte que encapçala Maria Aixalà. Avui en coneixem més i en com n'és d'important el treball amb cavalls en molts aspectes de la vida.
Seguim parlant de més qüestions i més continguts a la Sintonia de Tarragona Ràdio i avui coneixerem Musara Equitació Emocional, no només aquest, sinó altres projectes que vinculen i uneixen persones, com és el cas de les tres que avui ens acompanyen. Maria Ixala, molt bon dia. Bon dia. Iker Montiel, molt bon dia. Molt bon dia. I Mariona Prades, bon dia. Molt bon dia. Gràcies a tots tres per acompanyar-nos.
Maria, començo per tu, per començar definint una miqueta el tema de mossar a equitació emocional. Anirem parlant del vincle que us uneix, de com arribeu a posar-vos en contacte vosaltres i la història que hi ha darrere de cadascú.
Comencem, si et sembla, per la teva, perquè suposo que això és el que marca també el camí d'una persona. Tu amb només 17 anys marxes fora per formar-te precisament en equitació, si no m'equivoco, i després d'aquests anys d'aprenentatge, d'aquests anys d'experiència, crees el que avui és moçar equitació emocional, no?
Sí, vaig marxar, com ja has dit, fora a Gran Bretanya després de la mort de la meva mare, i durant uns anys vaig estar fent una mica el que havia après a Gran Bretanya, fins que arriba un moment que m'adon que puc anar més enllà. Llavors m'afico dins de l'escola Equilibri, és una escola internacional, i a partir d'allà veig que realment és allò a què em vull dedicar, el coaching amb cavalls.
És a dir, que el fet d'haver marxat fora, d'haver estat aprenent, entenc que sí que et va portar en quant a aprenentatge i en quant a tècnica, però allò no era exactament el que tu volies fer. Exacte, jo sentia que jo podia, dins meu, sentia que podia acompanyar des d'una altra manera l'aprenentatge de la munta de cavalls i el fet de tractar els cavalls. Sí que és cert que tu marxes en un moment, com ara deies, complicat, delicat,
I ara, precisament, hi ha com una mena de, no sé si ho dic correctament, però com una mena de retorn en persones que potser estan en una situació similar a nivell de moments de vida.
Sí, exacte. El coaching fa això, és un acompanyament, i llavors, quan tu tens unes vivències, no només d'aquestes, sinó personals teves, de com... Tema, a la millor, divorcis, etcètera, que poden haver passat per la teva vida, pots entendre molt més, no només als infants, sinó a les persones com tu, no? Soc una persona que no he pogut tindre fills, puc entendre aquestes persones que no han pogut tindre fills, també, etcètera.
Hi ha aquesta empatia necessària, no? Exacte, sí. Mariona, parla'ns de tu i del teu projecte.
Bé, jo estic fent un projecte de raïces i ales. Tot va començar, bé, començant a la hípica, no?, ja que, per desgràcia, em va abandonar tant ma mare com el meu germà i allò em va portar a estar on estic ara, no?, amb aquesta hípica que em va ajudar tant el coaching com la Maria, no?, que és la que m'ho feia, a poder superar o encaminar-me perquè aquests...
no m'aportessin cap a un mal camí. Llavors, gràcies a això, jo em vaig... Bueno, em vaig adonar que Raíces i ales és el logo que he fet jo, però va encaminat a el que em va ajudar a mi en el seu moment, que va ser, doncs, una mica... deixar el passat enrere...
sempre i quan tenint en compte en un present el que em va ajudar o el que em va portar, no? I aquest Raïs e Ciales és una forma d'ajudar la gent del seu passat, bueno, que... m'estic liant.
No, no, t'entenc, t'entenc. Aquesta connexió entre les arrels i les ales que ens serveix també per explicar, suposo, aquesta feina que hi ha també relacionada amb el coaching, no? Més o menys entès això. Sí, no és tant el coaching, sinó també és una variant de les constel·lacions amb cavalls, on s'ancla més al tema passat perquè tu puguis, en un present...
trobar el teu camí sense que interfereixi el teu passat. Clar, en cap moment nosaltres ens dediquem a les constel·lacions. Sempre fem una pinzellada del passat i ens basem més a com estem ara i volem anar.
D'acord, és allò del passat per entendre el present, però acabant caminant el futur, no? Seria una mica aquesta connexió, correcte. Ara després ho vincularem les tres coses, perquè vull també conèixer la història de l'Iker, que està aquí també amb nosaltres, i com arribes, Iker, també a formar part d'aquest projecte i està avui aquí. Doncs mira, jo vaig conèixer el centre on està la Maria, on l'ha creat,
en un moment de la meva vida que estava bastant perdut. Vaig estar treballant amb ella, vaig marxar, vaig tornar. Crec que és algo necessari també a la vida que algú t'escolti, que sàpiga...
que sàpiga ajudar-te també amb els teus problemes, que t'entengui i, sobretot, que no et jutgi, no? Aquesta oportunitat, ara t'ho deies, de marxar i poder tornar, no? Sí, sí. És molt necessari, no? Hi ha moments que el cos i el cap es contradieixen, no? Llavors, que algú t'escolti, t'ajudi i no et jutgi, sobretot que aquí no jutgem,
acompanyem a tot el que nosaltres tenim cadascú. Maria, quin paper té el cavall en tot això? El cavall realment fa com de mirall. El cavall és un animal altament sensible a les nostres emocions i el seu cor pot abarcar cinc vegades més que el nostre tot un espai energètic. Llavors, a diferència de nosaltres, el cavall no és gens incoherent.
Per tant, en una sessió de coaching, nosaltres el que fem és una observació neta sempre del que està fent el cavall i transformant aquella visió en pregunta cap al coachí que seria el client. Clar, per això hauríem d'entendre primer també què és l'equitació emocional, com s'explica a algú que no n'ha sentit a parlar mai, que acabaria unint tot això.
A nosaltres, la equitació emocional, el que vaig començar a fer va ser una fusió entre la equitació que m'havien ensenyat a mi britànica i portant més la part coaching. Per tant, si tu puges nerviós dalt d'un cavall,
el cavall pot percebre aquest nerviosisme. Primer treballem peu a terra perquè tu quan pugis dalt del cavall pugis d'una altra manera. Tu sempre dius que insisteixes en que el primer contacte és precisament peu a terra i per això és tan important aquest moment perquè ens anem familiaritzant i siguem nosaltres mateixos després amb tota la plenitud dalt del cavall també, no?
Clar, per això ara, per exemple, en aquest moment estic formant-me també amb neurociència, coherència cardíaca i corregulació i feedback amb cavalls, perquè crec que és molt important el fet que abans de pujar dalt d'un cavall o tindre contacte amb un cavall ens sapiguem corregular nosaltres mateixos, no entrar d'una manera invasiva.
Clar. Sí que és veritat que després el cavall ens ajudarà, però que no envaïm ja d'inici aquesta situació. Vull dir que si nosaltres no estem regulats, difícilment després va per aquí el tema. No és que el cavall ens ajuda, el cavall ens acompanya. D'acord. Que després també de cada sessió jo faig una neteja amb el que seria l'aromateràpia per cavalls. Mhm.
perquè no es quedi res anclat dins del cavall, cadascú té la seva pròpia motxilla, la descarguem... Que no li traslladem amb això al cavall i després... Exacte, el cavall no s'ha de quedar amb la motxilla nostra, sinó la motxilla ha de volar, ha de marxar, saps? Exacte. Mariona, fins en quin punt van ser importants per tu els cavalls també?
Clar, jo hi he parlat que, gràcies o per desgràcia, l'abandono de la meva mare. Vaig començar tot el que és el coaching i m'ha ajudat molt a poder entendre, sobretot, no buscar un perquè, depèn de quines situacions, sinó que simplement...
aquests problemes que tu puguis tindre amb la teva vida personal, sàpigues com gestionar-les i portar-les cap a alguna cosa positiva. Que no sigui alguna cosa negativa que et pugui estancar, sinó que pugui ajudar-te a poder avançar en altres coses. Que no sigui un defecte, sinó una virtut teva.
Llavors tot això em va ajudar molt a poder tirar cap endavant i saber més clar a què dedicar-me i a què volia dedicar-me realment. I tu, Iker, què em recordes d'aquesta ajuda, d'aquest acompanyament i d'aquestes sessions i de com has anat evolucionant tu també al llarg del temps? Bé, crec que els cavalls per mi són com una ajuda molt gran. No m'han jutjat mai, m'han escoltat...
Sí que no he tingut resposta parlada, però sentida molt. Són uns animals que senten que és un mirall. És un mirall emocional que reflexa la teva vida, els teus sentiments i els pensaments. I fins i tot tu, que no en saps algunes coses que tens dins, ells t'ho treuen. I és una locura.
Ara mateix, com funcioneu? Ja treballeu amb escoles, amb moltes persones, imagino que s'acosten, no sé si et puc preguntar una mica pel, no tant perfil, però sí que busca la gent que s'acosta a vosaltres.
Mira, i el sol fet d'haver canviat el nom, abans es deia Centro d'Equitació Mossara, perdona, fa tants anys, i ara es diu... Mossara Equitació Emocional. Només haver posat aquesta paraula emocional ja crida molt.
És una cosa que vaig canviar gràcies a haver passat pel curs d'equilibri, de la formació d'equilibri, a veure més la part emocional. Llavors, la gent, quan ens busca, troba aquesta part emocional i els interessa de quina manera treballem, i avui en dia crec que és una cosa que manca molt, no?
Clar, manca molt, però hi ha com també molt d'interès, o almenys això m'ho sembla a mi, amb tota aquesta part emocional, i amb tenir-nos en compte amb la salut mental. Suposo que hi haurà de tot, evidentment, no es pot generalitzar, però això ho deveu notar també, que hi ha molt d'interès en aquest sentit.
Sí, sobretot ho estem notant amb les escoles, avui en dia, no? Ens dediquem també amb escoles. Vull dir que se'n parla molt més, que la gent ho té molt més en compte, potser que fa... No sé si veu malament o ben entès o mal entès, però la tenim més en compte, potser, i l'hauríem de tenir molt més en compte encara, la salut emocional també, no?
I tant, i tant. És que nosaltres el que no fem són teràpies, sinó és un acompanyament. Fem de pont, és com un pont d'on una persona està en un començament del pont i ha d'anar cap a l'altre i es veu perdut. Per tant, nosaltres el que fem és acompanyar aquesta persona a buscar el seu objectiu
I acompanyar-lo en tot moment. Fins i tot alguna cosa que pot semblar tan senzilla com expressar les emocions? Ens poden acompanyar els cavalls amb això? Molt.
Parlem dels projectes que us uneixen o que us uniran, perquè crec que la idea és obrir un nou projecte conjunt dins de Mossara Equitació Emocional per treballar amb persones que han sortit de centres d'addiccions. Expliqueu-me això. Maria, com ha de funcionar aquest nou projecte?
Mira, jo, si vols, t'explico una miqueta la part que faré jo. La base i ells que m'expliquin cadascú la seva vessant, correcte. Cadascú que es mulli. Sí, sí. Bé, això va sortir com d'una idea, no?, de...
Jo havia vist una pel·lícula fa molts anys d'expresidiaris que anaven a un centre i es recuperaven gràcies a que tenien un vincle amb un cavall. Llavors, sempre he tingut aquesta com a pel·lícula dins meu i coneixent Líquer, que ell és un noi trans, i que havia estat a un centre també tutelat, a partir d'aquí començo a pensar que m'agradaria...
poder acompanyar totes aquestes persones que en algun moment de la seva vida es perden. Ara, en aquest moment, també estic treballant amb centres de persones amb addiccions i, clar, quan veus que estàs acompanyant i que inclús ells te diuen que és més potent el coaching que realment el que estan fent dins del mateix centre, doncs això, ostres, te fa pensar, no?
I, bueno, llavors, una mica, la Mariona la conec des dels 13 anys, ha estat sempre al meu costat, n'hem passat de totes maneres, i l'any passat la Mariona ja es va treure una titulació i els vaig dir si voleu formar part de Mossar Equitació Emocional s'hauríeu de treure el títol d'Equilibri.
Per tant, equilibri, jo formo part d'equilibri perquè soc docent també, doncs el que m'agradaria és que gent que no saben què han de fer de la seva vida, però sí que els interessa tota aquesta part emocional, puguin veure que, i gent que està inclús a l'equitació, que puguin veure que hi ha altres rames.
que et poden aportar molt, i no has de deixar de muntar, però muntes des d'una altra. Això ajuda també, i a vosaltres suposo, Mariona, crec que us ha ajudat també a descobrir-vos, a formar-vos, i a tenir també aquest projecte en Comú. Mariona, quina serà la teva aportació? Que sospito que va amb el que comentàvem abans també d'aquesta connexió entre raïces i ales, no?
Sí, una mica el que jo ajudaré, acompanyaré més ben dit, és a poder aquell passat portar-lo o fer que...
doni un pas perquè puguis volar, per així dir-ho. És a dir, que amb el que jo faré, ajudar que aquell passat que hagi tingut aquella persona, sigui amb drogues o el que sigui, poder aportar que la persona... M'estic liant...
No et preocupis, la ràdio a vegades té aquestes coses i el micròfon posa una mica nerviós, però aquest que comprenem, no?, que agafar aquest passat i que deixis anar, no?, imagino el que dèiem abans, és a dir, tenir-lo en compte al present per deixar-te anar cap al futur. Exacte, o sigui, no oblidar-lo perquè és part de la teva vida, però sí que aquella vivència que has tingut pugui afavorir el teu futur, no?, i pugui ajudar que puguis trobar aquest pont que estàvem parlant abans una mica, no?,
Llavors, així serà una mica el que és la meva feina, no? Molt bé. I que tu què aportaràs en aquest projecte? Bé, la meva aportació serà les vivències, no? Jo sóc un noi trans, també sóc un noi extutelat, llavors penso que qui millor...
que pot ajudar la gent que algú que ho ha viscut. I una gran persona, a part de... És una gran persona, una persona molt humil, una persona amb grans sentiments, i que jo no... M'agraden més aquestes etiquetes que has posat tu ara, evidentment tot és content i tot és subent, però cada vegada ens definim per segons quines coses i potser oblidem l'altra part, la que comentaves tu ara, Maria, no?
Exacte. El Líquer no està dins del centre o dins de l'equip o formarà part de l'equip, però també es formarà amb equilibri. I altres del sector, com per exemple l'Oriol, que porta la part més de Doma i de la tècnica, també va cap a equilibri a formar-se, perquè crec que tots hem de tindre el mateix objectiu, la mateixa unió, que és el coaching amb cavalls, principalment.
Llavors, l'Iquer jo crec que pot entendre en tota aquesta gent, o aquests nois trans, no? Perquè jo no ho soc, no puc sentir com se senten ells.
Clar, és el que deia ell, que qui millor que una persona que ho ha viscut les situacions que no havien de ser fàcils, imagino, Iker, no? No, no, no. Vull dir que al contrari, dificultats, i això donaria gairebé ja per una entrevista en profunditat, però vull dir que qui millor que tu per entendre com es pugui sentir una persona que arribi...
amb aquesta motxilla, o amb aquests dubtes, o amb aquestes necessitats d'acompanyament, no? Sí, sí, sí, bueno, és el que he dit, no?, l'acompanyar abans. Nosaltres farem aquesta feina per ajudar a tothom qui vulgui.
i crec que és una cosa necessària. A mi, personalment, m'ha ajudat molt, tant per ser una persona trans com per ser un ex-tutelat. Crec que és una cosa que m'ha obert, que m'ha acompanyat a seguir el camí. I ara tu pots transmetre o fer aquesta aportació social a altres persones, no? Sí, sí, sí. A més, és una cosa que ens anirà bé a tothom, no només per nosaltres, també per la gent
Perquè són situacions difícils que et veus dins i penses, bueno, ara què, no? Ara què em passarà? Però de tot se surt, però m'ajuda. I m'ajuda que algú t'entengui i, sobretot, no jutjar i escoltar.
Maria, tot això que estem parlant i aquest projecte i una mica la vostra filosofia, creus que s'ha de tenir cada cop més en compte en una societat que cada cop va més accelerada, més digitalitzada, que sembla que ens costa parar, que ens costa...
pensar una mica en les emocions, parlar-ne, etcètera, etcètera. Tot aquest projecte, el contacte amb els cavalls, el coaching amb cavalls... Vaja, és un tema que l'hauríem de tenir molt més en compte del que el tenim, no?
I tant. En general, eh, en referència. En general, en general, sí, sí. Ojalà jo, quan era més petita, m'haguéssim portat a un centre d'equitació emocional, de coaching amb cavalls, i segur que les motxilles que porto avui amb 50 anys les hagués descarregat molt abans, no? Per això ens agrada també treballar amb les escoles, no? Per poder descarregar en aquests infants, no?,
que comencen a carregar-se de motxiletes i a vegades que no saben com descarregar-les, ensenyar-los o acompanyar-los. Mira, d'aquesta manera ho pots fer. I treure'ns la por també a mirar-nos el mirall. Abans deies que el cavall és un mirall molt honest i potser encara hi ha molta gent que li fa por mirar-se el mirall. Oh, i tant.
Aquí no li fa por mirar-se el mirall. Però si no ens mirem, no ens descobrim i no sabem què és allò que podem millorar, no? I allò que falla. Sí, sí, tens raó. Vull dir, és així de clar. I aquest projecte, quan serà una realitat? Ja ho és. Ja ho és. És una realitat, o sigui, jo ja soc docent d'equilibri, per tant, jo puc portar aquests grups. Molt bé.
La Mariona, com hem dit, també té... Ella va fer constel·lacions amb cavalls, però jo no vull dir que dins del meu centre hi hagi la constel·lació. Llavors, ella ho va fer una mica també personalment per ella, per preixement per entendre una mica tot i si li agradava o no li agradava tirar cap aquí, cap a aquest avartent.
I ara, per això, tant l'Iker com la Mariona, com l'Oriol, que avui no està aquí, es formaran amb equilibri per tindre un equip complet dins del que és Mossà d'equitació emocional. Estou a Vilaplana, oi?
Bé, realment estem a l'Alaixà. A l'Alaixà. El que passa que tenim Vilaplana a un quilòmetre. T'ho dic perquè, si no, els dos pobles es poden enfadar. No, no, no, no, i tant, i tant. Al contrari, està a la meva, eh? No ho pateixis. Vull dir, si us hem de venir a buscar, allà us trobarem, eh? Ho dic perquè si també alguna persona que ens escolta està interessada en saber-ne més, ho podeu buscar i els hi podeu preguntar qualsevol dubte que hagi quedat.
Mariona, Iker, Maria, moltes gràcies per acompanyar-nos. No sé, Maria, si ens deixem alguna cosa o volíeu comentar alguna cosa més, ja que sou aquí.
Jo, per la meva part, m'assembla que ho he explicat tot. Jo crec que hem donat una visió àmplia i detallada del que feu, de qui sou i d'on voleu arribar, i amb això ens quedem i amb l'acompanyament que ens poden fer els cavalls i aquest coaching amb cavalls que feu amossar a Equitatació Emocional. Maria Eixalà, Iker Montiel, Mariona Paradés, moltíssimes gràcies. Gràcies a tu. Que vagi molt bé i fins la propera. Gràcies. Adéu.
I fins aquí l'Espai Tothom d'avui. A nosaltres només ens queda desitjar-vos que acabin de passar molt bon dimarts i tornarem la setmana vinent amb més qüestions. Parlarem amb l'Associació Contra el Càncer, que ens porta a la seva col·laboració mensual i també descobrirem nous projectes de l'entitat d'on Tarragona serà. D'avui en vuit, dimarts vinent, a la sintonia de Tarragona Ràdio. Poden recuperar els espais també a la carta a tarragonaradio.cat. Fins la propera.
Sond.