Aquí comença Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges... Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassà Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez. El castell de Santa Florentina és una impressionant construcció situada a Canet de Mar. Té origen medieval. Al segle XI hi havia una casa fortificada sobre una antiga vila romana.
però el seu aspecte actual es deu sobretot a la reforma modernista que hi va fer Lluís Domènech i Montaner a finals del segle XIX. El castell combina elements gòtics i modernistes, amb torres, vitralls, escultures i detalls ornamentals molt característics del modernisme català. Va ser la residència de la família Montaner i avui és un bé cultural d'interès nacional. En ell s'han rodat pel·lícules i sèries com Joc de Trons.
Avui, a través de la novel·la Les ombres del castell, on el castell es converteix en l'escenari i també en un personatge ple de misteris i memòries, retratant el castell i la família Canfó propietària durant molts anys, coneixerem la història de la família Montaner i el castell. Avui, a Històries de Mari de Dalt, parlarem del castell de Santa Florentina a través de la novel·la Les ombres del castell, amb la seva autora, Meritgell Giovany Canals.
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. La Meritgell Jovany Canals és llicenciada en dret i titulada en gestió cultural. Des de 2005 ha treballat en diferents projectes i s'ha especialitzat en gestió del patrimoni cultural. El 2014 col·labora en el projecte d'obertura al públic del castell de Santa Florentina. Poc després que la propietat fos adquirida per un grup inversor rus,
La connexió amb el monument i amb tot el seu panorama artístic és tan forta que la captiva fins al punt de voler descobrir la història del personatge que hi van viure, molt especialment de recuperar de l'oblit la memòria de l'editor Ramon de Montaner i Vila. És així com, al llarg dels anys, es va construint en l'imaginari de l'autora una història que clama per ser explicada.
Benvinguda, Meritxell. Hola, bona tarda. En la introducció del llibre tu parles que vas estar treballant com aquí en el castell i que és llavors una mica com et comencen les ganes o ja venien les ganes d'abans d'escriure un llibre sobre el castell?
No, de fet, la necessitat d'escriure aquesta història neix com a experiència dels anys que hi he estat treballant i amb el meu dia a dia, amb el meu dia a dia d'anar coneguant tots els detalls artístics i arquitectònics, d'anar coneguant detalls de la família que hi va viure, com deies...
va fent que vagi creixent la meva curiositat cada vegada de saber-ne més. I va ser així una mica amb els anys que hi he treballat, que neix ja no tant les ganes sinó la necessitat d'explicar una veritat, una veritat que jo vaig anar descobrint al llarg d'aquest temps.
Ja ho anirem descobrint, aquesta veritat. Sí. Molt bé. El títol, Les ombres del castell. Per què aquest títol? Et va costar trobar-lo o ja el tenies clar? No, no, el tenia claríssim. És curiós com abans d'escriure la novel·la, el títol ja el tenia claríssim. Perquè és una història realment, penso...
Des d'un punt de vista de pèrdua, de pèrdua d'un llegat arquitectònic, tal com el Bar en concebre els seus promotors, és una història trista. És una història trista, com tantes altres s'han viscut en aquest país nostre pel que fa a la pèrdua d'un patrimoni cultural.
I, a més a més, aquestes propietats privades, que actualment són béns culturals d'interès nacional o d'interès local, que en podem gaudir visitant-les, però bé, moltes d'aquestes cases i moltes d'aquestes propietats privades
com dic, que han anat passant de generació en generació de famílies. Clar, amaguen unes històries que si no tens l'oportunitat d'alguna manera de trobar un fil conductor que et porti a descobrir qui eren, com vivien i què van fer, doncs no se sap el que hi va passar.
I en el cas del castell de Santa Florentina el que vaig descobrir era realment una història molt fosca, d'aquí a les ombres. Allò que si les parets parlessin, no? Oh, i tant, oh, i tant. Tu en el llibre també expliques que tu en el 2019 estaves treballant allà com a guia i que és quan se comencen a ampliar horaris i dies per visitar i tal. Què es podia visitar realment del castell?
Perquè hi ha una part privada, no? Sí, correcte. Quan encara hi vivia l'última propietària de la família Capmany, abans que se'l vengués als empresaris russos, ja es feien visites, sembla que era un dissabte al mes,
La persona que feia el guiatge d'aquestes visites era la historiadora Maria Manader, que per mi ha estat un referent a l'hora d'aprendre tot aquest contingut artístic. Doncs ja es visitava Boi Vivinti aquesta senyora. I per tant, després, just en el moment en què ja es va realitzar la compraventa i deixa de ser ja propietat d'aquest llinatge...
Ella, per tant, va ser l'última propietària d'aquesta part modernista. És quan jo tinc l'oportunitat d'entrar i formar part del projecte d'obertura, ja amb la intenció de...
obrir-lo al públic d'una manera més regular i d'allà de fer unes visites amb més idiomes i bé, d'una manera, diguem-ne, ja més comercial. Més professional, no? Bé, no professional...
Sí, professional me refereixo a comercial. Correcte. Com dedicat més a negoci, no? Correcte, sí, sí. És a dir, l'encàrrec que rebem és un projecte d'obertura al públic i, per tant, de posicionar aquest bé patrimonial en el mapa turístic-cultural del Maresme i després acabar sent famós a nivell, jo diria, mundial, no?
però va ser un moment molt bé, un repte, un repte per mi, professional com a gestora cultural, no només a l'hora de fer les visites guiades, sinó a l'hora de gestionar tot un monument històric amb el que això implica. I llavors quan tu estaves, quan se't dona aquesta oportunitat de dir, ei, fes-nos les visites, que puguem... Llavors podies visitar tot el castell o també hi havia una part que no es visitava?
En aquest moment vam poder, clar, com que ja no hi vivia, ja no era residència particular, quan hi vivia la senyora Capmany hi havia una part que no es visitava, que era, evidentment, les estances privades i d'ús privat d'ella, no?
Aleshores, el ja no viuri ningú en aquesta part modernista, repeteixo, perquè hi ha una part medieval que sí que encara hi viu una branca de la família, doncs sí, sí, van poder ampliar tot el recorregut, tot el tur, per tota la planta noble del castell, de punta a punta. Val.
És que has dit una cosa molt interessant. Clar, el castell, jo he comentat que té origen medieval, per tant, hi ha una part que era medieval i després m'avanço una miqueta en el llibre. Sí, sí, ara conduirem. Sí, Ramon de Montaner i Vila.
Li demana al seu nebot, que és Lluís Domènech i Montaner, que faci una ampliació, que aquesta deu ser la part que s'amplia modernista. Sí. Llavors, la que s'ha venut és la modernista. La medieval segueix sent de la família. Sí. Amiga, això no ho sabia jo, eh? Sí.
amiga, mira és a dir, en un moment determinat la casa forta realment una construcció d'origen medieval amb
Torna a ser adquirida, la recupera l'editor Ramon de Montaner i Vila i efectivament cap a finals del segle XIX, 1890 i pico, la reforma, la rehabilita, la reforma, estava en un estat d'abandonament
i aquesta reforma li fa el seu nebot, en Lluís Domènech Montaner. En una segona etapa no en tenia prou, amb haver recuperat aquella fortalesa que ja era dels seus avantpassats, no en tenia prou que li encarreguen en una segona etapa una ampliació i, doncs bé, construeixen
una, diguem-ne, tota una nova, tot un nou palau anexat a la Casa Forta, amb un estil evidentment neogòtic, per ser fidel a aquell estil medieval, però ja amb tota aquesta incorporació del modernisme, de les arts decoratives, de les arts aplicades, amb les quals hi ha en Domènech i Montaner qui ja s'hi recrea a base de bé, i no només això, sinó que tots ells, tota aquesta família, tenien...
Un gran coneixement de tot l'art medieval català, del gòtic, i per tant incorporen peces originals d'altres edificis, etcètera. Per tant, efectivament, el castell de Santa Florentina, arquitectònicament parlant, són dos cossos arquitectònics en un.
I en un moment determinat es divideix en dos perquè l'hereden dues germanes de l'àvia, de la Júlia Montaner.
Per tant, en aquell moment, una es quedarà a viure o gaudirà, diguem-ho així, de la part medieval i l'altra germana gaudirà de la part modernista. Per dins hi havia dues portetes, a un extrem i a l'altre, que comunicaven una part i l'altra. En el moment de fer partició, allò es respecta i suposo que
El buen entente familiar, doncs, escolta'm, jo d'aquí no passo, tu d'aquí no passes, i en tot cas ens trobem a fora tots al pati d'armes, no?, per fer el vermut, no ho sé, això... Això t'ho imagines tu, però és probable que pugui ser així. Per tant, ara, què passa? Sí, doncs ara la part modernista està oberta al públic,
però la part medieval no, perquè encara avui en dia segueix sent residència particular encara d'un dels descendants d'aquesta família.
Tornem al principi d'explicar una miqueta la teva novel·la. Està molt documentada, moltíssim, i tu, a més a més, a l'inici parles de diferents persones. Has anomenat fa una estoneta la Maria Manader, que és una experta en història de l'art i experta en Domènech i Montaner, que et va servir, però vas parlar amb moltíssima gent, no? Jo tinc comptats, un, dos, tres...
7, 8, 9, 10, 11, 12 persones ben bé. Pot ser, sí, sí. Si no més. Sí, clar, ja fa uns anyets d'això. Ara faig memòria, evidentment, també de dir que dues persones molt importants i que em van ajudar molt, doncs ja no hi són, malauradament.
Sí, els anys passen. Els anys passen i a la gent ens passen coses. Exacte. Vaig tenir la sort de poder conèixer gent del poble. És el que jo anomeno aquesta memòria oral, dels testimonis orals de l'època.
que, per exemple, els avis o els besavis havien treballat al castell o havien conegut els amos i llavors, evidentment, en un poble és més fàcil d'aquestes anècdotes i aquests records es mantinguin una mica vius i encara t'ho puguin explicar de viva veu.
Per tant, em vaig dedicar a fer bastantes entrevistes, anar a casa de gent del poble, m'ensenyaven fotos que hi sortien ells de petits o els avantpassats. Per mi, per exemple, la que havia sigut filla dels últims mesovers durant aquella època, de l'època Montaner,
Doncs l'Anna Maria em va explicar moltíssimes coses, vaig tenir accés al seu arxiu familiar... Això va ser una grandíssima sort.
perquè totes aquestes anècdotes jo les anava gravant, anava prenent nota... Em donaven peu, aleshores, d'anar als arxius i buscar realment aquella data, aquell fet, aquella celebració. I bé, mica en mica, mica en mica, vaig anar acumulant tota aquesta recerca, tota aquesta documentació històrica, fins al punt que realment ja tenia tot el relat...
tota aquella cronologia, com si es tractés d'un article quasi periodístic, de dir que ha passat tot això aquí, tot està documentat, tot està explicat, ho he recollit i d'aquí també neix la necessitat d'explicar-ho.
El tema de la memòria oral, anava a preguntar-te, perquè a vegades és una mica perillosa, perquè al final els humans ens en recordem de les coses, però de vegades amb el pas del temps aquella cosa que no va ser tan bona s'acaba convertint en una cosa bona, vull dir, ens oblidem de les coses no tan bones o dolentes o així. Llavors, jo et volia preguntar, ostres, el tema de la memòria oral a vegades és perillós perquè t'expliquen records i
Te l'explica una i te l'explica l'altra i t'expliquen dues coses diferents. Però m'ha agradat que tu has agafat aquell record per anar d'anar a l'arxiu a buscar si realment allò va passar. I sobretot, el que a mi m'ha anat molt bé són les fotografies de l'època.
Les fotografies de l'època que tenen les famílies a casa seva, això és espectacular. I després, tot l'arxiu fotogràfic de l'Institut Amatller, a Barcelona.
hi ha molta cosa del castell de Santa Florentina i és on està tot documentat a nivell artístic totes les peces que formaven part del contingut del castell és a dir, d'aquella col·lecció tan i tan important del senyor Ramon de Montaner i Vila allò també va ser molt xocant com a font d'informació i totes les dades que allò aportava
Perquè, de fet, tu, a la novel·la, a banda de parlar del castell, estàs parlant d'una família, que són els Montaner i els Campany. La novel·la...
d'alguna manera comença parlant d'aquest Montaner que acaba sent propietari de nou del castell, que és el Ramon de Montaner i Vila, que aquest senyor, més a més, a part que va fundar l'editorial Montaner i Simone Editores S.A.,
que després també en parlarem una miqueta, aquest senyor va ser un... Bueno, va tenir moltíssim... Era col·leccionista d'art. Vull dir, tenia una col·lecció d'art impressionant, no? Vull dir, a casa seva, a l'editorial, al castell... Vull dir que el senyor s'hi va deixar amb molts diners. Sí, sí, sí. És que van fer molts diners. Van fer molts diners. Realment...
És una família que va anar menys. En aquest senyor va quedar orfe de pare. Eren diversos germans, sis o set, mitjans del segle XIX. Llavors la seva mare, vídua, i amb tota la canalla petita es veu amb la necessitat de vendre propietats de canet de mar, entre elles la casa forta, les terres...
i se salven de la desgràcia familiar, perquè també perden els títols nobiliaris i demés, se salven gràcies al matrimoni de la filla,
una germana del Ramon de Montanir Vila, casada amb el que després serà el pare de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, amb el Pere Domènech i Sauló, que era un relligador de llibres, un impresor. Llavors, una mica, clar, de tota aquesta desgràcia...
que aquest senyor, l'editor Ramon de Montaner, recorda de petit haver viscut, fa que ell es converteixi en un emprenedor ambiciós, un editor ambiciós, i tota la vida lluitarà per aconseguir
unificar novament el patrimoni familiar de l'època dels seus avantpassats i que van perdre en la mort del pare a Canet de Mar. És una mica com un somni fet realitat. Recuperar el castell, reformar-lo, recuperar també un títol nobiliari, i a més a més, no només això, diguem-ne que podríem fer una lectura una mica de gran prou om,
sinó que certament era un home molt il·lustrat amb una gran sensibilitat per l'art i d'aquí neix
com, mica en mica, ell va forjant la que serà una de les col·leccions d'art més importants del país. És aquesta tasca de recuperar el patrimoni i una part de la història d'aquest país, a través de l'art que ell anava recopilant, que el rei Alfons XIII...
li reconeix i li reconeix atorgant-li un títol nobiliari, el de Comte de la Vall de Canet. Aquest no existia. O sigui, el pare, quan tu has dit abans que havien perdut els, perdoneu, els títols nobiliaris, aquest no el tenien. No, eren Ciutadans Honrats de Barcelona. Val. I Comte de la Vall de Canet, el primer Comte de la Vall de Canet és l'editor en Ramon de Montanivi. Val.
et deia que ell el Ramon acaba comença amb el cunyat treballant a la impremta o fent llibres i ell d'alguna manera acaba dedicant-se al tema editorial a més una persona que té molta visió de negoci era molt visionari i que sabia també què era el que s'havia de vendre i a qui s'havia de vendre i com s'havia de vendre vull dir que
tenia idea també editorial, no només de negocis, sinó del què. I a l'edifici on està l'editorial també li encarreguen el seu nebot, crec que és un dels primers treballs del Lluís Domènech. Un edifici que jo vaig anar a mirar si encara existia, quan ho vaig començar a llegir, és la Fundació Tàpies actualment,
Bé, la façana és la que va fer, bé, excepte els filferros aquells que tenen a sobre, que això és de l'actualitat. L'interior està molt canviat, no? Has tingut l'oportunitat, tu, de...
de visitar-lo amb ulls del moment? No, i tampoc no he trobat fotografies de com era l'editorial en el seu interior. A mi, en aquest aspecte, sí que em va anar molt bé la tesis doctoral de la Laura Bellbé, de la doctora Laura Bellbé, sobre l'editorial Montaner i Simón i tot el món del...
de la impremta i de l'edició a Catalunya al segle XIX. I, clar, allà sí que detallava molt les diferents seus que havia tingut l'editorial i també tot aquell contingut propi de l'editorial en ple rendiment. Quins eren els llibres que havien editat, tot això. Els llibres, les màquines, els tallers...
on treballaven els artistes, on hi havia la maquinària més pesant, la distribució interior dels espais, amb quins materials nobles... Llavors m'he hagut d'empapar una mica d'estudis previs, evidentment.
Però no he tingut oportunitat ni, evidentment, de visitar-la com era, no, perquè ja es va transformar tot ella, suposo, em sembla que era cap als anys 80, per convertir-la en la seu de la Fundació Tàpies. I, clar, tot l'interior... I fotografies tampoc n'havies pogut veure. Jo no n'he trobat, jo no n'he trobat. Potser a l'arxiu familiar de la família...
Pot ser que sí, que hi hagi fotos d'ells i dels treballadors, o gent que hi ha treballat, perquè clar, era un editorial molt gran i hi han treballat moltes famílies i molta gent allà. Per tant, segur que hi ha fotos més dels anys 60, 70, encara en ple rendiment.
però no, no hi he tingut accés si algú té alguna foto fem una crida i que et localitzarem i te la donarem sí, perquè mira, ja només d'aquesta editorial ja se'm podria escriure una novel·la doncs vinga no t'animes a fer-ho?
Bé, seria interessant. Seria un repte, també. Un altre repte, exacte. Una altra de les finques que tenen és el Palau Montaner, que aquesta sí que l'has visitada, no? Sí. Clar, el Palau Montaner era la residència a Barcelona, de l'editor, d'en Ramon Montaner, amb la seva esposa, la Florentina, i amb els fills i el servei. Un palau...
de lo més ostentós i jo penso dels més meravellosos que encara es conserven a Barcelona com a residència particular. Allà realment va ser una explosió de...
de fantasia i de portada fins a l'últim detall i sense límit de pressupost. Allà va ser via lliure i allò és una gran, grandíssima obra d'art, el Palau Montaner.
El Palau Montaner, com actualment és la seu, actualment i des de fa anys, la seu del govern espanyol, malauradament tota la primera planta on antigament hi haurien haver les habitacions,
privades, alguns espais també diguem-ne nobles, evidentment, doncs es varen adaptar per despatxos i actualment no pots meravellar-te. Però sí que tota la planta baixa, ja només...
Entrar-hi, malgrat que està molt despullat d'ornamentació i decoració original, sí que tens la sensació d'entrar realment en un palau modernista com els pocs que en queden.
perquè clar, dius està despullat entenc que potser hi ha els ostres anteixinats alguna escultura algun relleu però clar, en aquell moment quan es construeix o quan ells hi viuen
Devia haver-hi també un mobiliari modernista, els quadres, i clar, és tot aquest... Tapissos, làmperes... Tot això és el que desapareix. En bona part, en bona part, perquè va anar passant en un període també molt fosc, aquest Palau Montaner, veus una altra novel·la per escriure...
Durant l'època franquista, doncs bé, em va anar passant per diferents propietaris i també va ser objecte, bueno, els germans Ramonet, els famosos Ramonets. Els germans Ramonet, doncs empresaris del món tèxtil i de més, el varen comprar...
I al cap de poc el venen, guanyant-hi molts diners, tot queda allà mateix, com a seu també de la falange espanyola. Aquesta època, que tampoc jo no tinc documentat ni estudiat a fons el Palau Montaner,
sí que va portar a que, bueno, doncs escolta'm, cada nou propietari que entra, o cada nou governador del règim, o cada nou delegado X, bueno, doncs anessin, oi? Nessin dient esto no me gusta, pues fuera. O esto lo quiero en mi casa. Exacte. Això ha passat al Palau Montaner i ha passat a molts edificis de Barcelona...
Durant el franquisme, evidentment, i també després durant l'època d'aquest postfranquisme, inici de la democràcia, anys 70-80, que tampoc les incipients normatives de protecció del patrimoni no és el que és avui en dia, que ara hi ha una consciència social que valorem,
el modernisme i valorem tot aquest patrimoni arquitectònic. Aleshores, tot era pura especulació i... Metres quadrats. Metres quadrats. I el que hi ha dins d'aquestes cases no interessa. I no interessa que se sàpiga i no interessa que siguin visitables o, vull dir, interessa si es pot enderrocar i fer-hi... I construir cap amunt, no? Exacte. Que una mica és el que va passar al Palau del Costat, que era el Simón, no? El Simón, sí. Aquest sí que no és, sí.
Aquests sí que estan fotografiats, els dos palaus, que a més a més es comunicaven els jardins, clar, ocupaven tota aquella illa de l'Eixample, entre el carrer València...
un carrer... Ara estic pensant jo, Pau Clarís. Pau Clarís, l'altre, Roger de Llúria. Imagina't, dos palaus amb tota aquella illa, els jardins. Eren espectaculars. És que com si fos... No sé...
el que podríem trobar a París, per exemple i malauradament van tenir la sang freda d'enderrocar-lo el Palau Simón era preciós tant o més que el Palau Montaner com podies tenir la sang freda de detonar aquells edificis, aquelles joies arquitectòniques i aixecar aquelles barbaritats de blocs de pisos és imperdonable és imperdonable
imperdonable en els polítics de l'època, imperdonable en els que dictaminaven les lleis. Però d'alguna manera suposo que és el que dèiem, no li donaven valor al que realment hi havia al davant, sinó que veien metres quadrats per poder construir... Bé, això és tenir una visió molt mísera del progrés en un país i en una ciutat, perquè un patrimoni així, això no hauria passat, no ho sé, ho invento, no?,
amb Anglaterra, França, no?, on ens porten molts anys d'avantatge pel que fa al reconeixement d'un patrimoni arquitectònic com un actiu, diguem-ne, econòmic, fins i tot, no?, ara que parlem també de turisme cultural, doncs, del país. Sí, sí, així és, així és.
Tu has tingut la sort quan estaves preparant la novel·la o abans, inclús quan et documentaves o anaven caient-te coses a les mans, de tenir a les mans també el testament, no? Bé, el testament no és fàcil poder...
poder anar a parar en un document, diguem-ne, privat. Però sí que hi havia fragments del testament del senyor Ramon de Montaner Vila que formaven part d'un expedient administratiu a l'arxiu municipal de Canet de Mar, on hi va haver un litigi entre la família i l'Ajuntament.
Aleshores, clar, un expedient administratiu el pot consultar qualsevol ciutadà, i més per un objectiu, com és aquest cas per estudi i documentació. Va ser allà on vaig trobar unes clàusules molt, amb aquell català de l'època, molt controvertides, i que jo una mica reprodueixo en la novel·la,
i està escrita així una mica també en cursiva, o poso en paraula i en veu del senyor Montaner mentre li va dictant fil per randa i punts i comes en el seu notari de confiança com vol deixar el seu llegat, això és real, això és tal qual. Perquè el Ramon de Montaner al final
Ell d'alguna manera recupera allò que es van perdre per la mort del pare o per lo que fos, pels negocis que hagués pogut tenir ell i que no van sortir bé, el que sigui. D'alguna manera ell, dintre que és una persona que és molt culta, no en tinc cap mena de dubte,
Ell d'alguna manera vol recuperar aquell prestigi. Quan el té, que té un Palau Montaner a Barcelona, té un castell amb unes obres d'art impressionants, té el de Santa Fe de Montseny.
té aquest patrimoni ell intenta salvar-lo i d'alguna manera a l'hora de fer el testament que el vol fer com deixant-ho tot molt lligat se li escapa perquè al final que una part d'aquests o sigui que l'editorial doncs fa figa
són negocis i pot passar. Per la Montaner, que se'l venen i acaba sent de la Falange, que crec que és tot el contrari del que era ell, segurament. El castell se li han dividit en dos i un s'ha venut amb uns que no tenen res a veure. Jo penso que aquest pobre home, si aixequés el cap, es tornaria a morir. Jo també ho penso.
Diria, mare meva, què ha passat aquí, no? Per molt poderós que ell era, i probablement es pensava que ho era, clar, predir el futur...
d'una, dos i tres generacions per sota teu i ja no només això a nivell de com es comportaran els teus descendants amb el deure moral que tu els hi deixes de preservar tot el teu patrimoni això és molt difícil de predir
I segona, tampoc pots predir els fets històrics que tindran lloc en el teu país. Aquí jo penso que la que va heredar com a hereba universal bona part de tot aquest patrimoni, Castell, Palau Montaner i l'editorial...
Curiosament va ser la filla, no va ser tampoc el fill gran en la figura de l'hereu, sinó que va ser la seva filla, Júlia Montaner, casada amb Ricarda Canmany, que són els que hereden tot aquest patrimoni i el deure d'estar a l'altura, d'estar a l'alçada, de gestionar-lo perquè es preservi
per a les següents generacions, tinguent en compte que la senyora Júlia Montaner viu la Guerra Civil Espanyola, la mort del seu marit, un únic fill que, envers d'exercir la carrera d'advocat, prefereix dedicar-se a l'art i a la pintura, l'editorial Montaner i Simón, una
La gran editorial, fins i tot hi ha a nivell amb seu a Sud-amèrica, anar delegant les diferents direccions generals de l'editorial, diferents càrrecs de confiança que no funcionen, que et porten a litigis, etcètera, etcètera.
Jo penso que per aquesta dona, en aquell context de guerra civil, franquisme, vinguent de l'època il·lustrada i de l'època més romàntica del seu pare, al que va haver de viure ella històricament,
Era un cometidor impossible, tal com el pare li va deixar en testament. Llavors aquesta dona va haver de prendre decisions com...
com va poder i com millor va saber en el moment i amb les seves circumstàncies. Sense comptar amb els germans, sense comptar amb el marit quan va quedar vídua i potser sense comptar amb l'ajuda del fill com ell hauria volgut, en la implicació del negoci de l'editorial o en el castell, perquè el seu fill no en volia saber res del castell, per això ho va deixar en herència a les seves dues netes i per això fa la divisió horitzontal.
i amb una neta li deixa la part medieval i l'altra la part modernista, confiant que aquelles dues nenes que ella va criar
ho faran com ella també deixa en testament dit, que no fa res més que també copiar una mica la voluntat del pare. Però, clar, estem parlant d'un període de mig segle, no?, que amb 50 anys... Passa moltes coses, no? Passa moltes coses, i en el si d'una família també, no? Llavors, clar, jo intentava, al llarg de la novel·la i al llarg d'anar desgranant també una mica els entramats...
entre ells, entre aquests personatges històrics, clar, jo també intentava de dir, bueno, no caure en l'error a l'hora d'escriure, no?, de que estic jutjant o de que estic posant el dit sobre la llaga d'aquest o d'aquest altre com a culpable que aquest llegat es perdés o que això s'ho hagués de vendre, no? Vull dir que intento
Bueno, redactar-ho o fer-ho com un relat històric com a lector. T'ho puguis anar imaginant, que et puguis anar traient les teves pròpies conclusions, però no d'una manera tampoc que costa, és difícil.
No, el que està clar és que tu no ho has fet, però al final és molt humà quan llegim un llibre o quan veiem una pel·lícula o una sèrie, tu acabes posicionant-te cap a un dels personatges i acabes pensant, però què estàs fent? Que no veus que això t'equivoques i tal?
Però perquè és natural, o que tu veus coses, a més, tu tens molta més informació de la que té ella, en aquest cas parlem de la filla, de la Júlia Montaner, clar, nosaltres tenim molta més informació de la que té ella, i llavors pensem...
això ho estàs fent malament, això no hauries de fer-ho així. No és perquè tu vulguis, ni molt menys, no és el que tu... No és l'objectiu d'una novel·la històrica. És allò que dèiem abans, és difícil escriure una novel·la històrica. Al final, una de les coses que a mi t'ho he preguntat abans i t'ho torno a preguntar, i ho he dit, que t'ha fet, que tu t'has documentat molt. La part històrica, al llibre no hem explicat com està estructurat
si de casa aprofito ara i ho introdueixo tu fas un capítol que és la part història i fas un capítol que és actualitat en el que hi ha un personatge que és una doctora en història de l'art que és l'Alba Casals que per coses de feina comença a anar al castell té la seva vida i té aquesta part de castell i tu vas fent un capítol històric un capítol actual, un capítol històric un capítol actual, etcètera
Una de les coses que a mi m'agrada molt quan vaig començar a llegir el llibre és que tu deixes molt clar que la part actual és invenció total i absoluta, que no existeix res, i que al final del llibre hi ha una tercera part d'aquest llibre que també te l'has inventada, que tu vies a tancar la història. És l'epílag.
acabo, necessito acabar-la i l'acabo així i no és veritat res del que dic moltes vegades quan la gent llegeix novel·la històrica
Agafa com que allò que diu aquell autor és la veritat absoluta. Sí, qualsevol. I dius, no, la història no és així, o les coses no s'han fet així. Llavors, clar, a vegades la novel·la històrica, segons com, dona això, que la gent es pensa que llegint un llibre una novel·la històrica sap d'història, i no és així, no? No.
Jo m'he trobat amb el dilema de no caure en que anava redactant i em anava sortint de tota aquesta recerca. Jo ja ho tenia tot molt clar, tots els fets ben ordenats...
I clar, començava a escriure i veia, després de llegir-ho, aquests capítols històrics, que semblava com si estigués escrivint uns apunts per donar una classe, com volguent alliçonar.
I dius, veus, doncs no, no ha de ser així, perquè sembla que estiguis alli sonant, o donant una lliçó de modernisme, o donant una lliçó de, no ho sé, de l'època de l'edició al segle XIX, i no, perquè això és una novel·la, i una novel·la també ha d'entretenir, ha de passar bé, has de despertar un interès, hi ha d'haver una mica d'emoció, no?,
Llavors, bé, per mi era la primera novel·la històrica que escric i per tant era un repte enorme, per una banda ser molt rigorosa amb tot allò que vull explicar i que està documentat, però alhora tenir una llibertat, que és el que et permet també la dramatització d'uns fets,
perquè puguin arribar a un lector d'una manera fluïda i d'una manera que no sembla que estiguis llegint un llibre d'història pura i dura o d'història de l'art pura i dura. Per això ja te'n vas a llegir un bon llibre d'història de l'art d'un expert en modernisme. Clar, clar, clar.
i llavors amb la ficció passa que la ficció potser és més és totalment lliure perquè tu t'ho inventes tot allà uns personatges, la personalitat d'aquests personatges el que diuen, el que els hi fas dir que per mi la ficció m'ha servit per explicar
allò que potser no podia explicar a la part històrica exacte he anat jugant i el joc d'anar també intercalant un capítol ficcionat un capítol històric tornes al relat històric però llavors te'n vas a la ficció i ho vas lligant tot bueno, ha estat la intenció no sé si ho he aconseguit o no però sí que t'he de dir que no ha estat gens fàcil, no
Un altre dels personatges que surten a la novel·la i que és molt interessant és el Ricard de Canmany. Ah, m'encanta a mi aquest personatge. Bé, aquest senyor, m'hauria encantat conèixer'l. M'hauria encantat conèixer'l. Era el típic romàntic de mitjans del segle XIX, un home molt, molt, molt culte,
un apassionat de l'art medieval català, un gran expert en gòtic català, i va ser l'encarregat, es va casar amb la Júlia Montaner, i per tant va ser l'encarregat, per part del seu sogre, de fer tot el disseny d'interiorisme, el que diríem avui en dia...
d'interiorisme, disseny d'interiors del castell de Santa Florentina. De fet, és una de les seves especialitats, no?, el disseny d'interiors, la decoració... Sí, els teixits, ja et dic, un... dissenyava o pintava els vitralls...
Un home molt culte i molt il·lustrat, el típic romàntic d'aquest corrent, jo diria, també d'aquella època de la renaixença cultural. Quan apareix el personatge del Ricard, que es casa amb la Júlia, hi ha alguns comentaris com que hi ha una diferència d'edat important entre ells dos, no?,
Això és una mica el que es deia, o...? Bueno, eren dues nissagues molt importants de canet de mar. Llavors eren aquells casaments una miqueta... De conveniència, sí, sí. A més, estaven tots ells emparentats directament i indirectament. I, per tant, tot quedava a casa. Llavors, escolta'm, casàvem a l'Anaena, que ja tocava casar-la, sí...
i amb un hereu d'una família també molt poderosa, d'una família de comerciants. I, per tant, això també era una mica la garantia que en ells seguiria tot el que va venir. De fet, al casament jo crec que els va sortir millor del que possiblement es pensaven, eh?
perquè de fet jo crec que ells dos s'entenen molt bé i al final el Ricard fa moltes coses pel castell i que hi ha com feien un molt bon equip Ricard de Capbany amb el seu sogre Ramon de Montaner i amb el cosí Lluís Domènech i Montaner perquè el Lluís Domènech era cosí germà
de la dona d'en Ricard de Campany. Tot quedava en família. Tot quedava a casa. Però aquests tres personatges, l'interiorista, l'editor, l'arquitecte... Jo crec que s'entenien molt bé. Van explosionar tota la seva creativitat, tot el seu talent i varen ser en aquella família l'època daurada d'aquesta família.
Perquè quan... inclús es dediquen a buscar obres per Catalunya, que parlàvem, no? Quan ell...
El Ramon Montaner li demanen al seu nebot que ampliem el castell i tal i qual, busquen coses que encaixin en aquesta ampliació, com el tema del claustre aquest detallat, que a més en un dels capítols en parles i parles del trasllat. Si veus això, m'ho va explicar un senyor d'Argentona.
que un avi o una besàvia havia sigut la cuinera dels Montaner, per tant, m'ho explicava amb molt de detall. I sí, sí, va ser l'afany aquest de tenir un castell autèntic amb peces originals,
del gòtic català i com que en aquella època molts monestirs i moltes esglésies i molts priorats varen quedar desamortitzats, cremats, abandonats, hi havia un espoli brutal en tot el territori català.
I molts burgesos, amb coneixement ja d'història i d'art del seu país, es van dedicar a comprar peces o a replegar o a anar allà i comprar el monestir sencer. I així era com es anava desapareguent.
D'un lloc per aparèixer un altre. D'un lloc per aparèixer o per ser ubicat i, per tant, el concepte en aquella época era salvaguardar. Allò que allà va quedar atrinxerat, ho salvaguardo, ho rehabilito, bueno, no rehabilito, el concepte arquitectònic potser no seria aquest, tècnicament parlant, ho reconstrueixo,
fora d'origen però ho reconstrueixo en el palauet que m'estic fent o en el castell que m'estic reformant i mira, tinc un tros de claustre autèntic cosa que ara és impensable evidentment però en el context de la preservació del patrimoni en aquella època on no hi havia lleis que protegissin res
O tot allò que quedava destrossat, aquells trossos de capitell, aquelles columnes, aquells trossos de claustre. Els que tenien una cultura, els que tenien un coneixement del valor que tenia allò, ho salvaven i ho salvaven o bé reconstruint-ho in situ...
O bé, emportant-s'ho. I posant-ho en un altre lloc. Abans has parlat que el rei Alfons XIII els concedeix el títol de compte de la Vall de Canet. Perquè jo no sé si molta gent sap que el rei Alfons XIII va dormir una nit, una nit, no sé si una, dues o tres, és igual, va estar uns dies al castell. O sigui...
Com vas trobar aquesta informació? A les revistes de l'època hi ha la crònica sencera de la visita del Fons XIII, va fer una visita a diferents fàbriques del Maresme, Canet de Mar, llavors visita Canet de Mar i amb la vinentesa que visitava Canet de Mar,
Ramon de Montaner aprofita per convidar-lo al seu castell i oferir-li una nit, amb la que van ser dues nits, que es podien allotjar en el seu recent estrenat Castell Palau, perquè ja estava ampliat i decorat per en Ricard de Campany. I bé, bé, van fer una posada en escena espectacular, vull dir, això surt
tot en la crònica del moment, en el diari de la Vanguardia, en les revistes locals, en el diatari del doctor Maria Serra, tot molt ben detallat, les exclamacions i l'admiració amb la que va quedar meravellat el monarca. Sí, sí, això està tot molt ben explicat,
Li van fer una bona aposta en escena, no? Totalment. Hi havia un tro, inclús, que li va fer el Ricard de Campmany, no? Jo diria que avui en dia podríem dir, ostres, un evento, vàrem fer un esdeveniment de pel·lícula. De pel·lícula. Jo suposo que aquesta gent, aquest Ramon de Montaner o el Ricard de Campmany i tal...
Jo crec que eren gent que ja sabien vendre producte, o sigui, ja sabien què havien de fer per... No sé si eren conscients que finalment anaven a aconseguir aquest títol, si ho van fer per aconseguir un títol o ho van fer per fer-se veure, eh? Vull dir, escolta, em pensa que mira aquí nosaltres el que tenim, no? Sí que és cert que en aquesta època Ramon de Montaner ja era un home avançat en edat...
ja anava passant el relleu, ja anava passant el relleu en la filla i en el gendre. Per tant, sí que buscava el reconeixement de la seva classe i dels títols que havien tingut i que, per tant, era una mica com també el seu...
Desig abans de morir, de tornar a ser reconeguts com a noblesa catalana. Vull dir, d'alguna manera era recuperar allò que havien estat, no? Sí, sí, avui en dia en diria amb l'estatus. Sí, sí, sí.
En el Castell hi ha la cripta on estan enterrat? On estan? O en enterrar? No sé si segueix sent... Sí, sí. És familiar. La cripta és un espai íntegrament familiar, sota la Casa Forta. Per tant, és un espai totalment conservat, preservat i d'accés que només s'obre un cop a l'any per al públic en general, que és per la Fira Modernista de Canet de Mar.
I allà sí, allà estan enterrats, és una joia d'art, allà és un panteó com el que pots veure. Jo he tingut la sort de veure-ho i sí, és impressionant. Ets testimoni, eh? Sí, sí, sí, és impressionant. Entenc que, evidentment, qui ara anés a visitar el castell, la part que és visitable...
No trobaria les obres d'art que hi havia, no? Una mica l'Alba Casals tampoc se les va trobar i algunes suposo que encara està buscant a veure on són, no? El problema suposo que és que no es van catalogar en el seu moment aquestes obres d'art. Correcte. Recentment es va publicar un estudi de terme pel Centre d'Estudis Domènec i Montaner, en Carles Aiz i la Gemma Martí,
que les han pogut documentar pràcticament totes, gràcies al que dèiem, a les fotografies dels arxius, i a tota la recerca que ells han fet. Algunes d'aquests elements artístics, és que tot era molt variat, hi havia...
Art escultòric, pictòric, vidre, ceràmica, vaixelles, esteles gòtiques... Era molt variada aquesta col·lecció. Mobiliari, teixits, elements de les guerres medievals, llances, escuts, cascos de l'època romana, de l'època...
Era immensa aquesta col·lecció. Llavors aquest estudi que s'ha publicat fa ara un any aproximadament, ho detalla molt bé. I jo em vaig servir una mica de les fotos que també vaig trobar en el seu moment, com perquè quan descric en els capítols històrics em serveix una mica per...
referenciar aquestes obres d'art que ja no hi són però que sé perfectament on estaven ubicades i sé perfectament que aquell forat en aquella paret del pati d'armes és perquè van arrencar la verge romànica que hi havia allà
o perquè tota la galeria gòtica també està plena de forats on hi falten peces escultòriques que estaven allà i que aquella galeria era ben bé com...
Com una petita galeria de... Com una exposició. Sí, una exposició, sí, sí. Un museu, un museu tal qual. Avui en dia no queda res de tot això. Queden petits elements que et fan pensar, ah, clar, veus, d'aquí penjava un cortinatge. Veig allà unes argolles de ferro que han quedat allà. Clar, mira la foto. Ostres, mira què hi havia hagut aquí. O mira quines làmperes penjaven d'aquí, ja no hi són. Làmperes de ferro forjat. Clar.
Tot això durant els últims anys, ja en aquest últim període fosc, és el que es van anar venent, venent, venent, en subhastes d'art, en antiquaris o de privat a privat. Crec que s'han pogut identificar unes 120 peces. Imagina't, imagina't.
Bueno, clar saber, és que clar, totes aquestes coses són molt llemineres, per segons qui no. Bueno, ha estat una època, com et dic, de portes endins, doncs escolta'm, el problema, com deien els autors d'aquest estudi, en Carles i la Gemma,
és una corresponsabilitat de les administracions públiques que tenen competències en patrimoni cultural, és a dir, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Canetamar, tal qual, que en cap moment al llarg d'aquests anys han fet complir la normativa, perquè la llei de patrimoni cultural és...
És una llei, la catalana és una molt bona llei, però no es fa complir. No, no, clar, pot ser la llei, si no la fas complir... Si no hi ha cap tècnic de patrimoni de la Direcció General de Patrimoni, que de tant en tant vagi a aquell castell i digui, a veure com està això, a veure aquella col·lecció que ens consta que hi havia... I van veient que cada vegada hi ha menys contingut, doncs fes alguna cosa, no? Sí, totalment d'acord amb tu. Comença a catalogar-ho, perquè allò avui en dia formaria part d'aquest castell-museu que tindríem. Clar.
Se'ns ha acabat el temps. Ja? Sí. No ha passat molt ràpid, eh? Jo aprofito per recomanar als nostres oients el llibre Les ombres del castell, del qual hem tingut la sort de parlar avui amb l'autora i que ens ha ajudat a conèixer una miqueta més bé l'espai del castell de Santa Florentina i de la família Montaner i Campany.
Gràcies, Meritxell. Un plaer. I gràcies als nostres oients per escoltar-nos cada setmana. Recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a les principals plataformes de podcast buscant històries de mar i de dalt. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.