Aquí comença Històries de Mari Dadal, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges... Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Radio i sota la coordinació de Núria Gómez. El llatí és una llengua indo-europea de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. A partir de l'evolució de la versió vulgar, sorgiran les llengües romàniques que sobreviuen avui dia.
L'imperi romà era la garantia del manteniment del llatí en la versió clàssica. Amb la caiguda de l'imperi, la llengua del carrer va accelerar l'evolució i passar a l'estadi del llatí vulgar, que va canviar fins a formar les llengües romàniques actuals. D'altra banda, el llatí clàssic es va mantenir com a llengua de cultura a Europa durant molts segles.
La majoria de llengües europees, sobretot les romàniques, han enllevat molt de vocabulari directament del llatí clàssic, sobretot per termes d'ús tècnic. Alhora, el llatí també s'utilitza en la classificació taxonòmica dels éssers vius.
Hi ha hagut diversos intents de reintroduir el llatí clàssic en la vida quotidiana, però cap no ha reixit. El llatí també es va mantenir com a llengua de culte de l'Església Catòlica fins al Concili Vaticà II.
Avui dia no hi ha parlants nadius de llatí, però és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà, on s'estudia i s'utilitza. El llatí és, per tant, una llengua morta. Avui, a Històries de Mar i de Dalt, ens preguntarem quan va morir el llatí, quan fa que parlem lligues romàniques, i per fer-ho ens acompanya l'Alexis Serrano.
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. L'Alexis Serrano és el director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Passià. Benvingut, Alexis. Benvingut, Alexis.
Avui és un dia especial. És un dia especial perquè és el programa que fa 100. A veure, el programa que fa 100 i havies d'estar aquí amb nosaltres. Doncs aquí estic, aquí estic. I content d'estar, i content d'estar perquè en aquests estudis sempre ho dic, és una mica casa meva, eh? Sobretot perquè quan entro aquí dono veus, eh? I governo fins i tot més que a casa meva. Quan arribo a casa no em creuen ni els gans, però...
No, bromes a part, és un plaer estar aquí, aquest programa que fa 100, d'aquesta nova temporada, que està sent un èxit, que jo us escolto. Sí, m'agrada. I sí, avui ens hem proposat de parlar del lletí. Tu ho has dit, és una llengua morta. És un tòpic, és un tòpic. Jo tinc una altra tesis, que és que ara mateix estem parlant en lletí.
No en català. Estem parlant en català que és una evolució del lletí. És a dir, què és el català, o què és el castellà, o què és el francès, l'italià, el romanès, el portuguès? Doncs és el lletí que durant generacions i generacions han...
Mastegat, massacrat, escopit, maltractat, generacions i generacions, en un determinat territori, que és el que acaba donant allò que anomenem les llengües romàniques, les llengües neo-lletines. El lletí com a llengua, ja ho has dit, anèix a Itàlia, és una llengua idoeuropea, com moltes altres...
és una llengua que va néixer a l'entorn d'allò que els romans en deien el latium vetus, el lassi, d'aquí ve el nom. I a ti no és romà, no és el romà, és la llengua iatina. Perquè la parlava en tota una sèrie de...
de poblats que vivien en l'entorn no només de Roma, tota aquella zona del que s'anomena l'àtium vetus i l'àtium adiectus, que eren l'aci, diguem-ho així, per simplificar. Hi ha un equip de futbol, l'Azio, que la gent es quedi amb aquesta cobla, no?
Jo crec que serà més fàcil. A Roma hi ha dos equips de futbol, la Roma i el Lazio, una mica com seria el Barça i l'Espanyol, doncs el Lazio ens serveix per recordar que el Yeti ve del Lassi, que és aquesta regió a l'entorn de Roma. Vale?
aquesta llengua s'anirà desenvolupant i a mesura que els romans, ara sí, els habitants d'aquella ciutat que s'aniran expandint primer a l'Aci, ocupant tot el territori lacial i després ocupant bona part de l'antic territori que ocupaven els atruscs i una mica també al sud d'Itàlia, aniran expandint-se, aquella república que anirà
que pels propis mecanismes per sobreviure políticament els generals han de conquerir, conquerir, conquerir, doncs en aquesta conquesta conqueriran
Una part notable del continent europeu, una part notable del continent africà i una part notable del continent asiàtic. De fet, l'empanyol romà s'extén sobre part de tres continents. A l'entorn de què? Doncs d'allò que ells anomenaran el mare nostrum, el mediterrà, aquest mar que es converteix en un llac intern. Per tant, al llatí es parla a les tres ribes del Mediterrani.
però amb major incidència a la Riba Nord i a la Riba Sud, és a dir, al nord d'Àfrica i a la Riba Nord, vol dir a l'Europa Meridional. Per tant, aquella zona que va des de la península Ibèrica fins als Balcans, més o menys.
On el guiatí es parlarà, però serà sempre una llengua molt secundària, o molt terciària, o molt quaternària? Doncs a la part oriental de l'imperi, perquè ja hi ha una gran...
un gran ús d'una llengua de molt de prestigi, que és el grec, la llengua de la filosofia, etc. Per tant, a la part oriental de l'imperi, el lletí no acabarà mai d'adherir. Però, en canvi, a les altres dues ribes del Mediterrani sí. Per qüestions històriques, el nord d'Àfrica anirà abandonant l'ús del lletí,
I a la part, diguem, europea, doncs s'aniran desenvolupant aquestes llengües, no? Per què? Quan una llengua arriba i s'imposa en un territori, hi ha un substrat, és a dir, quan van arribar aquí els romans, aquí els íbers, no?, els laietans, en el nostre cas, ja parlaven.
Ja tenien la seva pròpia llengua. Això és el que anomenem el substrat. És a dir, hi ha un substrat indígena, a tot arreu hi haurà un substrat indígena, en un lloc serà dels Ibers, en un altre lloc serà de Celtic, en un altre lloc serà dels Vascons, etcètera. A cada territori hi haurà un substrat indígena. Aquest substrat indígena, sumat a l'addició i a tina,
I sobretot a partir d'un cert moment que no hi hagi, que ja ho has dit bé a la presentació, aquest imperi que garanteja aquesta preservació de la llengua, aquesta llengua íntegra, doncs aquella llengua parlada anirà mutant en altres llengües. I aquí naixeran allò que anomenem les llengües romàniques.
Com ara el català, el castellà, el francès, el portuguès, el romanès, en fi, totes les varietats possibles. El que passa és que en cap moment, per què podem dir que d'alguna manera parlem iatí? Doncs perquè ningú va decretar la dissolució del iatí, ningú va decretar la mort...
del llatí és una llengua morta però mai en cap moment es va dir a partir d'ara s'ha mort i ara parlarem d'una altra cosa
Però el que sí que va passar en un determinat moment, al segle IX, és que la gent es va començar, els que s'interessen per aquests temes, que sempre són els mateixos, els clergues, se n'adonen que la llengua de les escriptures, la llengua de l'Evangeli, la llengua de la Bíblia, la llengua dels textos de la missa, no és la mateixa llengua que parla la gent. I això passa al segle IX.
i concretament el primer cop que ho trobem escrit que s'han adonat doncs és el 813 en el segon concili d'aturs d'Amafrança què és un concili? un concili és una concentració de bisbes que es troben per parlar bàsicament de qüestions religioses de qüestió de la pastoral pastoral que s'ha d'extendre al poble i sobretot de qüestions doctrinals i de qüestions litúrgiques
I en aquest concili d'aturs del 813 es redacten unes actes, com a tots els concilis, un cop s'han acordat, els bisbes s'han acordat, que s'han posat d'acord, que ara anem endavant, farem això, això, doncs es posa per escrit. I en aquest concili hi ha una... s'escriu, es decreta, diu ens ha semblat, hem deliberat...
Per unanimitat hem deliberat que cada bisbe faci les homilies i les amonestacions necessàries per instruir els súbdits, que era una societat on les diferències de classe eren notables. Ara probablement els bisbes no parlen de súbdits, però...
però en aquell moment sí, no? Diu, tot allò que té a veure amb la fe catòlica, segons les seves capacitats i comprensió, diu, s'hauran de traduir, s'hauran de traduir les homilies, és a dir, la litúrgia es fa en lletí, però les homilies per explicar-ho a la gent, el sermó, el sermó s'ha de fer i ho diu. Diu...
In rústica romana lingua. Aquesta rústica romana lingua... Vindria a ser la llengua que parlen els del carrer. Bé a ser això, perquè és la llengua romana rústica, és a dir, la que parla la gent del poble. La llengua rústega és la que parla la gent, diguem-ho així, vulgar, els que no són clergues. Val.
i diu apoteodisca, és a dir, en llengua iatina, romana, en llengua romana rústica, o bé en llengua teodisca. Quina és la llengua teodisca? Estem a França, al regne de França, 813, estem, perquè ens entenguem més o menys, a l'imperi carolingi. L'imperi carolingi s'extén a una zona on hi ha gent que parla
aquesta beneïda llengua romana rústica, i hi ha una altra gent que parla la llengua teodisca, que és allò que diuen els italians el tedesco, l'alemany. Nosaltres diem alemany. La llengua teodisca, la llengua que ve de la paraula teotida, que vol dir poble. La llengua que parla el poble, el poble franc, de llengua germànica, parla aquesta llengua teodisca. Seria l'alemany. Per tant, els bisbes diuen, en el regne de França...
en el regne dels francs, més ben dit, encara no podem dir França, en el regne dels francs, els bisbes hauran de fer els sermons en llengua romana rústica o bé en llengua teodisca. S'entén en funció d'allà on estigui el bisbe, és a dir, en funció de l'auditori que tinguis, si la gent parla majoritàriament aquesta llengua teodisca, doncs parlaran en proto-alemany, i si parlen en la llengua romana rústica, doncs parlaran en aquest proto-francès.
Però és curiós de notar que estem al 813, és a dir, molt aviat del segle IX, i almenys els bisbes ja s'han adonat que la gent parla una altra cosa. Perquè això, mentre que tu eres un bisbe al segle IV, posem pel cas Sant Agustí, mai es va haver de preocupar
Si feia la prèdica en una altra llengua, llegia l'Evangeli en llatí, feia la prèdica en llatí, i al segle IV tothom l'entenia. Tothom vol dir el pagès, el pescador, el fuster, la remandadora, tothom entenia, perquè era la llengua que tothom parla.
però ha passat alguna cosa. Estem a principis del segle IX i la pel·lícula ha canviat. Per tant, podem veure a partir d'aquí un moment van néixer o van començar a desenvolupar-se aquestes llengües. Si veiem que a principis del segle IX la gent ja parlava aquesta dualitat de llengües, almenys el regne de França, és fàcil especular que la resta de l'imperi més o menys passaria el mateix, doncs què ha passat? Doncs ha passat que des del 378, a partir de la batalla de Adrianòpolis,
L'imperi s'ha quedat a Orient pràcticament i a Occident s'ha deixat entrar allò que anomenàvem les invasions germàniques. No són invasions. Generalment són pobles organitzats, forts, que els romans fan un pacte, fan un fedus, són pobles federats, entren en una federació, és a dir, en uns acords, entren i organitzen els territoris.
I en un lloc tindrem els francs, en un altre lloc tindrem els visigots, en un altre lloc tindrem els ostrogots... És a dir, són aquests pobles que entraran en aquests pactes. Aquesta gent porta la seva llengua i a partir que hi hagi la fusió de... Hem dit, hi havia un sostrat indígena, hi havia una llengua afegida llatina i a més a més hi afegeix una altra llengua estrangera, d'origen...
diguem-ho així, bàrbar, doncs això és el que accelera aquesta evolució. Jo no voldria parlar en termes de degradació, però aquesta evolució. La llengua evoluciona, no? Vull dir, agafes les tres coses, les barreges i t'acaba sortint la llengua... El primer cop que trobem pro...
Una mitja pagineta en aquesta beneïda llengua romànica que anomenaven aquests bisbes al Consell de Turs és poc més tard, és poc més tard, uns anys més tard, el 842. El 842 ha mort Carlemany i els seus tres nets es disputen l'imperi.
I se'l parteixen, se'l parteixen. I dos, passa el que passa sempre, que dos d'aquests nets de Carlemany s'uneixen contra un tercer. I ho fan el que s'anomenen els famosos juraments d'Estrasburg, si algú busca internet, estan i estan els textos, estan en línia, la Wikipedia ho explica tot...
El 842 es fan aquests juraments d'Estrasburg. Què passa? Hi ha dos germans que es posen d'acord per anar contra el tercer. Són aquests dos nets de Carlemany, Carles, el cap, i Lluís, el germànic, que han vençut a una batalla, decideixen posar-se d'acord contra el tercer germà, que és l'otari primer. I...
hi ha una escena d'aquelles quasi de pel·lícula, es reuneixen a un indret, va, cada un d'aquests dos reis, cada un d'aquests dos territoris que s'ajunten, d'aquesta descomposició, es troben a un indret i cada un d'ells va amb el seu estol dels seus cavallers, els seus bisbes, els seus abats, i cadascú ho va, i es troben a un lloc, es troben al punt d'unió. Un, ja ho hem dit,
és Lluís el Germànic per tant ens podem imaginar que ve d'Alemanya mentre que Carles el Calp és el que donarà origen a l'estirpe diguem dels reis de França i per tant ens podem imaginar que ve de França i es troben a un lloc
Es troben un lloc per fer... A mig camí entre tots dos. A mig camí. I es troben en aquell punt que, miraculosament, és el punt on, no sé com dir-ho, és la frontera lingüística o idiomàtica entre el francès i l'alemany.
és la zona, aquesta famosa zona de l'Alsàcia, que serà disputada sempre entre Alemanya i França, i ens portarà a les guerres francoprucianes, etcètera, i al segle XIX, i que serà també un punt de disputa durant la Primera Guerra Mundial.
I la segona, i que no de vegades a dia d'avui acull el Parlament Europeu, perquè és aquell punt d'unió entre les dues grans famílies lingüístiques europees. Família lingüística germànica i la família lingüística, diguem, llatina, per dir-ho. I el text ho diu, el cronista diu que aquestes...
aquests juraments van tenir lloc incivitat, que abans, que abans, que abans, argentària, s'anomenava argentària. No argentona, no argentina, la ciutat de la plata, argentària. Diu, nun cautem Strasburg, volgo dícitur, però que ara la gent li diu Strasburg.
Aquesta Estrasburg, que serà contesa també entre els alemanys actuals i els francesos actuals, perquè alguns voldran que Gutenberg hagi inventat la impremta ja, i de fet...
entre Magunça i Estrasburg, als dos llocs hi ha l'estàtua de... Sí que és veritat que Gutenberg va anar d'una ciutat a l'altra, etcètera, etcètera. I sembla ser que Està en Estrasburg va donar a conèixer la invenció de l'impremta de caràcters mobles, però bé, això és un altre discurs. En aquest punt tindrà lloc aquests juraments. I aquests juraments, com us deia, doncs és el primer cop que tenim...
Un text mínimament llarguet amb aquesta beneïda rústica romana lingua, que jo crec que s'entén la merda bé. Sobretot si el llegim una mica amb accent català, perquè diu Prodeo amor et procristian poblo. Per l'amor de Déu i pel poble cristià. Et nostre comú salvament i la nostra comú salvació. Dist di in avant
des del dia d'avui, en endavant, «inquandeus», tant en quant, «Déu», «sabir et podir medunat», «saber i poder em doni», «si salvarai eo cis meon fradre», «em salvarà el meu germà Carles», «et in ayuda et incaduna cosa».
l'ajuda i en cadascuna de les coses. D'això vindrà el francès, però en aquesta època em sembla que qualsevol persona que tingui una mínima coneixença d'alguna llengua romànica ho pot entendre. Bé, i segueix, i segueix, i segueix. La cosa interessant és que aquest jurament en llengua romana, rústica, la fa Lluís el Germànic, mentre que
Per l'altre costat, Carles Alcalp, de llengua francesa, farà el mateix jurament, però perquè l'entenguin el sèquit del seu germà, ho fa en Alemany. El que venia d'Alemanya ho fa amb el francès, i el que ve de França ho farà amb el proto-alemany. Ah, molt bé. I comença dient, i el text és el mateix, in Godes minna. Minna és amor, Godes, Déu.
com els minnesengers els cantants, els trobadors són els minnesengers diu indecristianes folkes si, posa-li accent alemany aquí és més difícil l'accent català però la qüestió és que estem parlant que per primer cop a la història apareix un text en aquesta llengua en una llengua romana rústica
I això són els juraments d'Estrasburg. Això són els juraments d'Estrasburg i hem dit que són el 442. 14 de febrer era un dia dels enamorats, encara no se celebrava com a tal. Aquest dia ells celebraven aquest jurament, diguem, de comú acord.
Ja era una mica d'amor, eh? Insisteixo en contra de l'otari primer. Bueno, sí, d'amor entre ells i de pugna contra el tercer. Sempre hi ha alguna pugna. En qualsevol cas, en qualsevol cas, doncs, la cosa curiosa, la cosa curiosa és que amb el temps, aquests francs que viuen
que després serà França, encara no ho diuen França, però aquests francs no tenen massa clar que com és... Sí saben que la major part d'ells parlen aquesta beneïda romana rústica amb lingua, però no tenen massa clar per què. De fet, ells s'han autoconvençut a si mateixos, que primer, que són el poble escollit, tenen motius per pensar-ho, perquè de tots els pobles bàrbars,
són l'únic que no va abraçar la versió ariana del cristianisme. Com molts altres pobles, com els visigots, per exemple, d'aquí la famosa conversió en de Recaredo. Molts altres pobles germànics, en el seu peregrinar d'Orient cap a Occident, van adoptar la versió ariana del cristianisme. En canvi, els francs, des d'un bon principi, van ser catòlics. I estan molt orgullosos d'això. I tan orgullosos d'això estan que s'autoconvencen que són el poble escollit per Déu
Déu els ha triat amb ells, d'aquí vindrà Carlemanya, etcètera, i tota una justificació, Déu els ha triat a ells perquè d'alguna manera siguin els líders de la cristiandat, perquè no han passat per al cristianisme arrià, sinó que han sigut directament catòlics,
I d'alguna manera, d'aquesta manera, suplantant els romans l'imperi romà, perquè l'imperi romà era un imperi pagà, que fins i tot massacrava cristians. Per tant, ells diuen, nosaltres som millors, però nosaltres d'un bon principi, nosaltres hem agafat les restes martirials que els romans van convertir als nostres sants i nosaltres els hem dotat d'estotxos d'or, relicaris d'or. I estan molt convençuts d'això. De fet, quan...
Carlemanya és petit, encara, a la llei sàlica, la llei dels francs, a la llei sàlica li fan un preàmbul, i el preàmbul acaba dient, viva Crist que estima els francs. Estan tan convençuts que són els millors de la vida. El que no tenen massa clar és llegeixen algun llibre d'història, algun d'aquests, sobretot els clergues, els hi ha caigut a les mans i els han llegit,
I saben que ells viuen el que abans era la Gàlia, saben que la Gàlia l'havia conquerit Juli César, saben que la Gàlia durant molt de temps va ser territori romà i que la gent parlava nietí normalment, i el que no tenen massa clar és per què ells parlen aquesta llengua. Perquè ells es pensen a si mateixos, s'han explicat a si mateixos, que ells van entrar no en un pacte,
sinó que ells van entrar i van matar tots els romans. Els agrada explicar. És un mite. Però s'ho expliquen a si mateixos i estan convençuts que quan van arribar van matar tots. I no entenen com pot ser que amb el gran d'haver-los matat a tots ells parlin la llengua dels romans. Llavors diuen, vam arribar aquí, em vam matar tants que no en va quedar ni un. Ni un, diuen. Però no sé com, abans de matar-los vam aprendre d'ells, vam aprendre la llengua.
Bé, són els antics, els medievals, l'alta edat mitjana, la gent no tenia massa el costum de raonar sobre les llengües, com tampoc ho feien els romans ni els grecs, antigament, eh? És a dir, la lingüística o la filologia són disciplines que s'han desenvolupat molt en els últims quatre segles, però antigament no hi havia massa preocupació d'on venien les llengües, l'evolució d'elles, la genealogia de llengües, això...
No els hi interessava gaire. No els importava gas gaire res. El que sí que és veritat és que aquests francs, d'alguna manera, en algun moment...
Aquesta manera d'anomenar aquesta llengua no els farà massa còmode. He dit que parlen la llengua dels romans quan els romans són els dolents de la pel·lícula. Arribarà el moment que diran que nosaltres parlem una altra cosa que és el francès, françois, françois, el francès. És aquesta altra. És la llengua dels francs. La cosa curiosa és que ells diuen, hi ha una crònica que diu que quan nosaltres vam entrar aquí...
quan vàrem entrar i vàrem conquerir la Gàlia, vàrem massacrar tots els francs, com he dit, tots els romans, com he dit, i el cronista diu, ara, la llengua que parlessin aquests francs abans de matar, és a dir, clar, abans de matar-los van aprendre el llatí, d'aquí ve aquesta llengua, però la llengua que ells portaven, la llengua seva materna, la que tinguessin aquests francs, no sabem quina era, ni ens importa, diu, ni ens importa.
quan en veritat no calia córrer gaire. N'hi havia prou amb anar d'Estrasburg en amunt i veure que hi havia uns altres francs que eren cocinets seus que parlaven aquesta llengua que anomenem teodisca, aquesta llengua proto-alemana. Bueno, el...
A partir del segle IX, començarem a trobar que el concepte lingua romana rústica és sinònim de lingua vulgaris, lingua comunis. Hi ha tot un seguit d'expressions per parlar de la llengua que fa servir la gent, de la llengua parlada popularment.
És a dir, la gent que no estudia, la gent que neix i aprèn del que li expliquen els seus pares, així com la gent aprèn la llengua, per això en diem llengües maternes, perquè són llengües que s'aprenen quan estàs encara xuclant la llet de ta mare, per això es diu llengua materna. Doncs aquestes són aquestes llengües que anomenarem romàniques. Jo he portat tres exemples, un del 300, un del 400 i un del 500, i de geografies diferents per veure que...
A tota Europa, a l'Europa, diguem, de llengua d'herència romana, doncs hi ha aquest concepte de llengua romànica. He dit el 1300. Doncs al 1300 hi ha un autor a la zona de Venècia, el Friuli, que escriu un glosari, un glosari és un diccionari de paraules, no?,
per entendre la literatura cavalleresca. Molta literatura cavalleresca era escrita en la llengua dels francs, francès, i per tant aquest autor fa un glosari. I diu, de les paraules que pot traduir, doncs les va traduint amb la llengua friolana, l'italià del véneto, perquè ens entenguem, el proto-italià del véneto,
I en aquest llibre hi ha escrites també paraules, fa servir el concepte de paraules, el venecià s'assembla moltíssim al català, però moltíssim. Diu, hi ha escrites paraules, diu, in romando, la cual no n'entendo.
No l'entenc, no? Diu, hi ha escrites paraules en romando, una llengua romànica, aquest francès, que és una llengua romànica, en romando, la quale no n'entendo. És a dir, hi ha altres paraules que, ho sento, no les puc traduir perquè no les entenc. Però aquest venecià s'està referint a la llengua que es parla a la Gàlia, però com a romando. El 1441, a l'altre costat d'Itàlia...
entre Itàlia i França, la Val d'Aosta, allà a la zona del Gran Sant Bernardo, trobem que el 1441 hi ha un judici, un enverinament, etcètera, i el procediment era molt escrupulós a l'alt mitjana, des del modelista judicial. Se'ls hi hagi els càrrecs, la defensa intervenia, etcètera, i finalment el...
Se'ls llegeix l'acusació als dos acusats perquè l'entenguin. Diu, està escrit en llatí, però se'ls llegeix en llengües romans. Diu, la sentència està en llatí... Està en llatí, però se'ls llegeix en llengües romans perquè l'entenguin. Vinga, l'entenguin. És una...
Encara els judicis són molt rics, els judicis són una font inesgotable d'informació. Encara al segle XVI, 1556, estem a Espanya, un mercader florentí d'origen de nom Giovanni Junti
que té botigues a la Manca i a Burgos, i els castellans el converteixen en Juan de Juntas. Clar que sí. El converteixen en Juan de Juntas. Aquest Juan de Juntas, mercader florentino, té un judici per diversos motius. No pot estar a Lió, està...
a França, no pot anar a Espanya perquè hi ha una guerra entre França i Espanya, cosa... Habitual en aquella època, no? Sí, entre el segle XVI i XVII serà la tònica general. Diu, no puc anar a Espanya i fa una procura, és a dir, dona poders a la seva dona perquè el defensi en aquesta causa. I diu, i el secretari, l'escrivà del...
del Tribunal de Salamanca, diu que el text estava escrit en llatí i traducit en romance.
Per nosaltres aquest romance és castellà. Nosaltres li diríem castellà, perquè la llengua de Salamanca sabem que... Però encara al segle XVI veiem com encara a la llengua no se li diu castellà, sinó que li diuen romance. Per tant, veurem com encara durant el segle XVI, a molts llocs, romance o vulgar serà sinònim a cada lloc de la llengua que sigui, portugués, castellà, català, etcètera.
la cosa es complica i es complica molt perquè hem dit, bueno, la gent a l'edat mitjana no tenia massa costum de raonar sobre filologia, sobre la llengua, l'evolució de les mateixes, però en canvi...
Al segle XV arriba l'humanisme i ens ho comencem a plantejar. A preguntar tot, no? En aquell moment. Hem estat no sé quant de temps sense preguntar-nos res i de cop ens ho preguntem tot. I ara ens interessa tot. Això val per als astres, la forma de la Terra... Tot, no? I inclús això. Un dels autors que es plantejarà què passa amb les llengües és Dante Alighieri. Dante Alighieri, que és un dels proto-humanistes, no?
Dante Ligieri és conscient que a Itàlia es parla, ell diu vulgar, o italià o vulgar, però a Itàlia no es fa servir tant el concepte llengua romànica, per l'italià mateix, però en canvi per les altres llengües sí, es fa servir més el concepte vulgar.
i veu que a Itàlia es parla un tipus de vulgar més o menys a cada regió amb les seves particularitats amb les seves diferències que més o menys s'entenen més o menys a tot arreu hi ha aquest vulgar
Però ell sap que si se'n va a França ja es parla un altre vulgar molt diferent del que es parla a Itàlia. Per molt similar que pugui ser el vulgar que es parla al Véneto o al Nàpols o al Milanesat, amb el francès hi ha una nit de diferència. Però ell sap perfectament per què...
que quan fas uns quilòmetres la gent parla diferents. Va perfectament, perquè és un senyor, és un cristià de l'època, ha llegit la Bíblia i sap que la Bíblia s'explica per què al planeta la gent parla llengües diferents.
Perquè en un cert moment els humans, en un acte de goseria i d'arrogància, van decidir construir una torre molt alta per arribar a Déu. I Déu va dir, ara me n'ocupo jo. Ara us enreglaré. I ara us enreglo. I a partir d'aquell moment tots els homes que estaven participant en la construcció...
d'aquella torre, doncs van començar a parlar llengües diferents, no es van entendre, el projecte anava de fàbula mentre tots parlaven igual, però quan Déu els castiga i fa que parlin tots diferent, doncs ja no es poden coordinar i la torre cau. És el famós mite de la torre de Babel que explica, el mite bíblic, que explica la presència al món de diverses llengües. Dante és un cristià convençut i diu, no, no, és que això és així, això és així.
Però clar, llavors es fa la pregunta i dic, però com pot ser que jo amb un suec o amb un noruec o amb un espanyol o amb un portuguès em pugui entendre si faig servir el llatí? Com pot ser? No s'entén, no s'entén. Llavors ja es fa tota la pel·lícula, es fa tota la pel·lícula per intentar entendre com és que...
que hi ha aquesta llengua que els permet que tu pots escriure a un senyor que està, ja ho he dit, a Noruega, a Alemanya, i entendre-t'hi, no? Com pot ser? Això va contra el sentit del mite de la Bíblia. Perquè si Déu ens ha castigat dient, parleu diferent perquè no us entengueu, perquè vull que no us entengueu, en canvi hi ha una llengua que permet, una llengua universal, que és el llatí, en aquesta època era el llatí, que ens permet entendre'ns tots. Com pot ser? De fet...
el que escriu Dante en un llibre que es diu De Bulgaria e Loquentia, i el que explica és que en un determinat moment, no se sap bé quan, però tampoc ho diu, però els antics, ja a l'antiguetat, van decidir posar-se d'acord i crear...
una llengua, una mica com l'Esperanto. Val. I van crear el llatí. Val. O sigui, just al revés del que pensem nosaltres. No ho pensem nosaltres, nosaltres sabem que el llatí ve, o més ben dit, el català ve de la descomposició del llatí. Llavors, en canvi, Dante diu no, no, no.
A l'antiguitat es van reunir els espanyols que parlen espanyol, els catalans que parlen català, els francesos que parlen francès, els italians que parlen italià, i van decidir fer una llengua comuna... Que és el lletí. Que és el lletí. I està molt ben inventada. Diu, perquè és una llengua...
per als humanistes de l'època, és una llengua perfecta que permet afrontar totes les temàtiques. De fet, podem anar a buscar les nostres biblioteques i trobarem llibres de matemàtica, llibres de filosofia, llibres de totes les disciplines d'arquitectura, tot en llatí. Per tant, una llengua que era completa.
A diferència de la llengua que t'ensenya ta mare. Sí. Perquè la llengua que t'ensenya ta mare no és que t'expliqui matemàtica. Bueno, no sé. No sé la teva mare. La meva no em va ensenyar. No, la meva tampoc. El meu pare m'ensenyava les taules de multiplicar, però amb una mà que cada vegada que rava fa pa. Bueno, doncs, el llatí és una llengua que com s'aprenia a l'època de Dante? Doncs s'aprenia amb una frusta. Hi havia el professor que t'ensenyava la gramàtica. De fet,
Dante, quan es refereix al llatí, no es refereix tant, no fa servir massa el concepte llatí, sinó que fa servir el concepte gramàtica. La gramàtica és una cosa complexíssima, ja ho sabem, i sobretot la gramàtica del llatí. La llatina, concretament.
plena de formes, les declinacions, no? I després els verbs. Els verbs són dificilíssims en lletí i generalment el fet que els verbs acostumen a anar, els importants van al final de les oracions, etcètera, fa que la llengua és una llengua difícil. Per tant, no és massa intuïtiu pensar que els humans espontàniament van crear aquella llengua tan difícil. Diu, no, no, aquí van ser molts erudits que es van seure i van fer una llengua. De fet, Dante...
Creu, té una intuïció, diu, sí, quan aquells savis van crear el lletí, van tenir una especial predilecció per l'italià. Diu, perquè moltes paraules del lletí semblen preses de l'italià. Diu, de fet, el nostre vulgar, ell parla del vulgar, de l'italià, és el vulgar del sí.
com parlem del francès diem la langue d'oc o la langue d'oil, els que diuen oui i els que diuen oc, doncs ell diu, nosaltres tenim el vulgar del si. Els lletins feien servir la paraula si o una cosa que s'assembli per dir si, hi havia la partícula sic. Llavors, com que hi havia la partícula sic, diu, doncs, com que el lletí
fa servir el CIC, és que l'han pres de l'italià CIC. Li han posat una C i tenim el CIC. A Dante li podria haver discutit algun català i li hauria dit, escolti'm, que en català també tenim el CIC. I els espanyols també podríem haver dit el mateix, no? I els portuguesos, no? O no sé, els gallecs. Però bé, Dante mira pel món des de la seva Florència, la seva Florència natal. Està clar. La cosa...
que podríem dir, bueno, que és una cosa bizarra d'aquest Dante que està una mica sonat i que, bueno, era un geni, no?, que va escriure la Divina Comèdia, etcètera, etcètera, però Dante no està sol. De fet, Dante, a l'entorn de Dante hi ha tota una sèrie de gent que argumenta el mateix. Durant l'humanisme, entre el 1200, protohumanisme, entre el 1200 i el 1300 i 1400 encara, tindrem gent que defensarà això, però ho posaran per escrit, eh?, ho defensen per escrit. Per exemple...
un dels mestres de Dante, Brunetto Latini, que malgrat que es deia Brunetto Latini, algun pensa que dient-se Brunetto Latini podria tenir una idea una mica més encertada? Doncs no. Brunetto Latini diu que aquesta llengua, aquesta llengua es va crear, no? Diu, per això els llatins antics i savis, eh...
per ajuntar diversos... Estic llegint, eh? Estic traduïnt. Per ajuntar diversos llenguatges i entendre's conjuntament, la gent diu, van trobar la gramàtica i la van establir comunament. És a dir, es van inventar la gramàtica llatina, perquè això és el que diu Brunetto Latini.
que ho escriu en un llibre que es diu El Tresor, que de fet el publica en francès, curiosament, i d'aquí aquesta idea després la pren i la desenvolupa Dante Alighieri. Però hi ha altres. Un tal Egidio Romano, aquest Egidio Romano, que el nom indica d'on era, encara afegeix un gramés i diu, és que clar, el llatí,
el van crear savis intel·lectuals per poder desenvolupar argumentaris filosòfics, científics, matemàtics, sofisticats. Diu, perquè la llengua que hem après de les nostres mares i de les nostres àvies no ens permet expressar-nos amb aquesta soltura. Clar, què havia passat? Que el llatí s'havia blocat com a llengua escrita i s'havia desenvolupat com a llengua de saber.
I, en canvi, la llengua que parlava la gent era la llengua de les coses normals, ordinàries. Del dia a dia, no? Del dia a dia, no? No és que tu t'asseguis a la parada de les verdures a parlar de filosofia estoica, no? Per tant, per tant...
Per dir que hi havia molta gent que es creia que això era així. De fet, aquests intel·lectuals que pensaven que els intel·lectuals de l'antiguetat ho havien fet, insisteixo, cada un partint,
d'alguna cosa que s'assemblava, els espanyols a Espanya, amb el castellà, els catalans aquí, a Itàlia, els italians, etcètera, etcètera, no? O sigui que a l'antiguitat hi havia qui parlava això, però en canvi els intel·lectuals, que eren els que van deixar les inscripcions en marbre, no? Aquelles inscripcions en marbre les havien fet qui? Els intel·lectuals. Per tant, quan excavant sortien inscripcions romanes, deien que això són coses sèries i importants, les coses sèries i importants es feien amb lletí. I la gent parlava el seu.
De fet, aquests intel·lectuals són gent que viu de la discussió intel·lectual. Què és el que caracteritza un intel·lectual? Doncs un intel·lectual ara ho fem així. Parlem a la ràdio o fem un podcast i la gent ho sent. Però antigament això no té massa valor. El que tindria valor és que aquí hi hagués mitja dotzena de filòlegs i ens estiguéssim discutint sobre el tema. Aquí.
aquí no hi ha massa discussió, jo vinc, faig el meu rotllo i s'acabó, però... I ningú discuteix. Però en canvi, els intel·lectuals de l'època, en aquell àmbit d'universitats on a cada ciutat hi havia, a cada ciutat important hi havia la seva universitat, etcètera, els universitaris, els intel·lectuals, anaven a disputar. Jo què sé, i un mestre de Salamanca, doncs, anava a París i allà es trobava amb un d'Oxford o de Cambridge i allà discutien, doncs,
de filosofia, de teologia, de matemàtica, aritmètica... I com discutien? Doncs de la mateixa manera que ho feien els cavallers en aquestes competicions que hem vist a les pel·lícules. Aquells anaven muntats a cavall amb una llança i públicament, hi havia públic, i el que guanyava, l'aplaudien, etcètera. Això surt molt a les pel·lícules. El que no surt tant a les pel·lícules és que els intel·lectuals es donaven
es donaven congrés, es congregaven, de fet un congrés ve d'aquí, es congregaven en un indret, hi havia una temàtica, dos intel·lectuals argumentaven els seus arguments i el públic, aplaudint, decidia qui havia guanyat. Això ho feien els intel·lectuals, els universitaris, els meus predecessors feien això. Eren combats dialèctics.
Eren combats dialèctics i aquí no sorprèn, per exemple, que hi hagués gent que se sabia els llibres de memòria. D'unidor, eh? Bueno, perquè quan no hi havia llibres, doncs si tu volies saber el que havia escrit, per exemple, a la Bíblia, els grans predicadors se les havien de memòria. I qui era capaç de treure més arguments bíblics, més passos de la Bíblia per...
Els predicadors feien el mateix. S'ajuntaven dos predicadors i això movia masses. Clar, no hi havia tele. Ara, com que hi ha tants divertiments, a tele, Netflix, tantes aplicacions, ara ja vinguessin dos intel·lectuals a parlar de la plaça de l'Ajuntament, no hi aniria ni un ànima. Ni un ànima aniria. Depenent del tema. Probablement no hi aniria ningú.
En aquest context, el lletí és la llengua que permet això. Perquè es feia això i el lletí permetia això. De fet, duia una nota per aquí.
Hi ha un cas molt interessant, també, en aquest sentit, de Blaise Pascal, que el gran matemàtic francès, estem al segle XVII, 1654, s'escriu a Pierre Fermat, un mestre seu, i està sobre problemes de matemàtica, qüestions de probabilística, jo no hi entenc res. Però, a un cert moment, li diu...
està escrivint en francès, contínuament s'estan enviant cartes en francès, un a l'altre, estem al segle XVII, ja, seria normal que els interactuals escriguin en francès, i en un cert moment li diu, mira, us ho diré en llatí, diu, perquè en francès no es pot explicar.
O sigui, encara al segle XVII trobarem gent que dirà, a més, em passo al llatí, perquè en llatí és més fàcil argumentar matemàticament que no pas en francès. Estem al segle XVII, 1654, molt avançat. Per tant, allò que és una llengua morta i determinar quan va morir, doncs es fa difícil, es fa molt difícil. De fet, en aquest ratet que em queda, em queda un quart d'oreta, intentaré explicar algunes anècdotes, perquè de fet són anècdotes,
Són anècdotes que permeten veure com el yetí, com a morta-morta, doncs no, o més ben dit com a mig viva, s'ha mantingut gairebé fins abans d'ell. Hem dit, els humanistes creuen, hi ha uns humanistes que creuen que és una invenció.
el liatí, que en algun moment, a l'antiguetat, s'ho han inventat. De fet, alguns humanistes creuen que el grec també és una invenció, perquè veuen que a Grècia la gent parla un grec diferent, perquè ha passat el mateix. El grec ha evolucionat, i el grec que parla la gent no s'assembla massa al grec dels escrits dels antics grecs, i llavors diuen que el grec també se'l van inventar. Estan convençuts d'això. I...
És que clar, tu imagina't, pensar que un pagès normal pogués declinar, saber si això és un acusatiu, un ablatiu, un genitiu, no? Aquells verbs que ens els havíem d'aprendre a memòria, totes dades i dàtum, ens els havíem d'aprendre a memòria, saber en quin cas, com conjugar, és una cosa, no sembla que la gent normal pogués fer això, però la gent ho feia. Ho feia. Hi ha moltes altres llengües que declinen.
I la gent declina així, sense pensar. Clar. Perquè és el seu dia a dia, no? Però en canvi els que han après el llatí anant a escola a bastonades, els que han après la gramàtica, com Dante, doncs clar, no ho poden entendre. No ho poden entendre.
Bé, aquest debat es mantindrà durant molt de temps, eh? I a l'època del Renaixement es començarà aquest bloc de gent que creu que el liatí era una invenció, es començarà a esbarlar, i a l'època del Renaixement apareixeran alguns intel·lectuals, com per exemple...
Biondo Flavio, que s'escriu una sèrie de cartes, gràcies a això ho sabem, perquè em puc llegir les cartes, amb Leonardo Bruni. Leonardo Bruni encara defensa que li etiguis una invenció, perquè no pot ser que la gent... I, en canvi, Flavio Biondo diu, no, és que no ens n'adonem. Les llengües passen com les persones, fa servir el símil, no? Diu, com un nen que creix es converteix en adolescent. No ens n'adonem que creix.
però creix i les llengües no ens adonem que canvien però canvien i malgrat que la gent sempre digui que en aquesta nostra ciutat hem parlat sempre d'aquesta manera no és veritat i d'alguna manera amb l'humanisme s'anirà veient com realment hi ha aquesta evolució i com s'explica aquesta evolució?
Doncs de la mateixa manera que s'explica com pot ser que d'aquell art fabulós que feien els romans amb aquelles columnes jòniques, dòriques i corínties, amb aquells arcs de mig punt, que tot era serenor i equilibri i prodigis de la ciència, l'arquitectura i l'enginyeria, hem passat aquesta arquitectura d'aquestes esglésies amb aquests arcs de punta, amb aquests arcs botants, que sembla que siguin les costelles de l'edifici, que surten com si fos una bèstia, que li surt l'exoesqueleto per fora, no?
aquestes esglésies que han fet els bàrbars. Perquè les han hagut de fer els bàrbars, no les han fet romans. Perquè jo miro un edifici romà i miro un edifici, jo què sé, una nítida diferència entre el Coliseu i la catedral de Barcelona. Una nítida diferència, no? Llavors diem, no, això ho han fet els bàrbars. Això ho han fet els gòtics. Això diem, aquest art gòtic. Els humanistes i els homes del Renaixement diran, no, no, fins ara, tot allò que han fet els nostres predecessors era brossa.
I eren coherents. Enderrocaven esglésies gòtiques per fer esglésies renaixentistes. Ara ens estiraríem els caps. De fet, quan s'incendia la catedral de Notre-Dame, tots contenim l'alè, perquè em sembla que una meravella del món que se'n va en orris. Però, en aquesta època, aquesta gent diu, no, no, aquí ha passat el mateix. La llengua que parlaven els romans era la gran llengua. El lletí, que nosaltres parlem, és una llengua pura...
elegant, que ens permet fer grans discursos, però el que parla la gent i el que ha parlat la gent és una llengua plena de...
barbarismes, d'aquí ve, són els bàrbars que ens han portat aquestes paraules, que són barbarismes. Doncs aquesta llengua barbàrica, aquesta llengua gòtica, és la llengua que no val res, no? El plantejament és aquest, malgrat que acabem assumint que les nostres llengües són una llengua que són l'evolució, d'alguna manera és que és quasi com si el liatí l'haguessin mort, però sí, quasi com assassinat. Assassinat totalment, no? Quasi com assassinat, no?
Perquè, de fet, Biondo Flavio ho fa citant a una obra de Cisaró, una obra de Cisaró que diu que en un cert moment, Cisaró, una obra, diu que...
i els que han estat, els romans que han sortit de Roma i han tingut contacte amb gent de fora de Roma, s'entén, bàrbars, fora de Roma només hi ha bàrbars, doncs han tornat i han portat una llengua nyec-nyec. Llavors ell diu, clar, quan n'eren quatre els que van tornar, la llengua es mantenia, però quan van ser 4.000 els que van venir i van conquerir l'imperi romà, doncs ja no hi va haver res a fer, no?
I això és el que explica Biondo Falabio. I a partir d'aquí s'obre l'escletxa a veure el llatí no com una invenció, sinó com l'origen de les nostres llengües romàniques.
Jo volia fer alguns exemples de gent que fora d'època seguirà relacionant-se amb lletí. Podríem pensar els clergues. Els clergues ho han fet fins ahir. Els clergues ho han fet fins ahir, de fet.
No ens estranya, en fet, ho has dit, és la llengua oficial de l'estat del Vaticà, i jo no m'estranyaria que en l'últim conclau que va triar el papa Jeó...
Molts parlessin en llatí, perquè clar, venint un de l'Àfrica negra, l'altre venint de no sé què, doncs molt probablement molts... Tots han estudiat una llengua, que és el llatí, per ser clergues. Per tant, és una llengua comuna, no? És normal que s'hagin relacionat. De fet, el procediment de l'elecció del papa es fa íntegrament en llatí. Vol dir que no sé fins a quin punt està morta. Però anem a...
Anem a buscar alguns d'aquests exemples. De fet, Flavio Biondo ja ho diu.
diu, pensa que la cúria papal, que està plena a l'època del Renaixement, la cúria papal a l'època del Renaixement és com les Nacions Unides. Allà hi havia gent de tot el planeta, cada cort enviava el seu cardenal que despatxava segons els interessos de la seva pròpia monarquia, que un d'aquests cardenals tenia un sèquit de gent, de secretaris, de criats, etcètera, etcètera, que a còpia de sentir a la cúria el llatí l'entenien.
Diu, realment tampoc és que sigui... I això es pot entendre si assumim que bona part de les llengües d'origen venen del lletí. Bé, però fem un salt en el temps, anem al segle XVII un altre cop. Estava amb Blas Pascal...
Al segle XVII, en Anglaterra, hi ha un burgès, un senyor que, malgrat que és un burgès, i ha fet carrera a Oxford, ha estudiat llatí, ha estudiat moltes altres coses, és Samuel Pips. Aquest Samuel Pips, que el podeu, si el voleu buscar, és Samuel Pepis. S'escriu Samuel Pepis. Doncs Samuel Pips és secretari d'Estat del Ministeri de Marina, un tio que té un càrrec, no?,
i va pel món i a molts llocs que visita, per exemple, visita l'Aia, va a Holanda, visita l'Aia, i el ministre de Marina d'Holanda no sap francès, ningú parla anglès al segle XVII, però ja és més greu que no sàpigui francès, i com que no sap francès, que seria la llengua normal de comunicar-se al segle XVII, doncs es poden comunicar perquè tant ell, Samuel Pepys, com el ministre de la Marina...
Holandesa parlen llatí i es posen... Parlen llatí. Seria estrany pensar que al segle XVII els militars parlen llatí. Doncs en tenim. De fet, fa un comentari, diu, ah, Rússia és un país trist, la seva capital, Moscou, és encara... Al segle XVII la capital encara és Moscou, després serà Sant Petersburg, després tornarà a ser Moscou, bé.
Diu, sí, és una ciutat gran, les cases estan molt separades entre elles, tampoc és quasi un gran mèrit, no és que hi visqui massa gent, no sé què. Diu, no és un lloc massa interessant, diu, l'únic que parla iatí... Diu, l'únic que parla iatí és el ministre d'Exteriors.
justament el ministre d'exterior per relacionar-se amb els altres ministres. Hi ha un altre exemple, encara més enllà, 1722, el duc de Sant Simón, un francès, un tafaner, que escriu unes memòries extensíssimes, una mica com el nostre Baró de Maldà, que explica d'alguna manera les causes econòmiques de la Revolució Francesa. Sempre s'estudia per això. Però, en canvi, un dia visita Toledo, i a Toledo coneix dos nebots, dos canonges nebots,
del bisbe de Toledo, un dels bisbes més importants d'Espanya, perquè seu primada, etcètera, i coneix aquests dos canonges, i els dos canonges li fan una gran dissertació en llatí, i ell diu, jo estava allà escoltant, no sé què, i al final, no podia respondre en francès, perquè ells no m'entenien en francès, i vaig fer allò que diuen en castellà de tripes corazón,
em vaig alçar i vaig dir, domine! I diu, vaig fer una dissertació, diu, d'aquella manera, diu, però aquest... I diu, amb tants agraïments i tants aplaudiments, i la gent va estar contenta. Vull dir que això, aquestes coses, a un noble de la França, de vigiles de la Revolució Francesa, doncs, li podia ser d'ús al ietí.
Encara Samuel Pips que deia que és una persona impresentable, ara no es pot presentar aquesta persona. Era políticament incorrecta. Incorrectíssim. Amb les dones és una cosa totalment impresentable.
A un cert moment el va veure, clar, perquè com a secretari del Ministeri va veure tothom a buscar recomanacions, encàrrecs, un lloc per a mi primo, un lloc per no sé què, i ell diu, diu, sí, un dia la van a veure el senyor Hamson i la seva dona, i diu, diu, és a pretty woman, diu, unspeaks latin, diu, és una dona maca i parla llatí, i parla llatí.
Poca broma. I encara es lamenta que el seu cosí ha hagut de deixar el càrrec de jutge perquè després de la revolució d'Oliver Cromwell al segle XVII, els britànics, la monarquia, ha restituït l'antic règim i ha tornat a posar a les corts, als jutjats, la legislació en llatí i es plany que el seu cosí diu ja no puc fer de jutge perquè no entenc res. Quan era en anglès entenia les coses, ara m'ho han fet en llatí i he de deixar el càrrec. I he de deixar el càrrec.
En fi, jo no sé si encara podríem parlar d'exemples, però n'hi ha encara al segle XX i jo n'he vist el XXI.
Jo et diré que nosaltres en el nostre dia a dia diem homo sapiens, in vitro, virus, habeas corpus, alter ego, a priori, carpe diem, curriculum vitae... Vull dir que d'alguna manera en el nostre dia a dia utilitzem encara el llatí. No deixeu de fer-ho. No ho deixarem de fer. Gràcies, Alexis. Ha estat un plaer tenir-te en el programa número 100.
I gràcies als nostres oients per escoltar-nos cada setmana. Recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a les principals plataformes de podcast buscant històries de mar i de dalt. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.