Aquí comença Històries de Mari Dadal, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges, una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassà Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
El pessebre és una representació del naixement de jejús que es munta tradicionalment per Nadal. Inclou figures com el nen jejús, Maria, Josep, el Bou i la Mula, pastors i sovint el Reis d'Orient, situats en un escenari que recrea un estable o un petit poble. A Catalunya la tradició és especialment viva i apareix també al caganer.
Històricament, els primers pessebres documentats apareixen a l'edat mitjana i es considera que Sant Francesc de Sís en va popularitzar l'ús el 1223 amb un pessebre vivent. A partir d'aquí, la tradició es va estendre per Itàlia, Espanya i la resta d'Europa, primer a esglésies i convents i més endavant a les llars.
Amb el temps han sorgit diverses varietats de pessebres, els tradicionals amb figures de fang o suro, els pessebres vivents, on persones representen les escenes, els pessebres monumentals o artístics, molt elaborats, i els temàtics, que traslladen el naixement a contextos locals o contemporanis.
Cada regió té els seus trets característics. A Catalunya destaquem les figures d'ofici i el caganer. A Nàpols, les figures barroques molt detallades i en moltes zones del món s'integren elements culturals propis. Avui, a Històries de Mar i de Dalt, parlarem de pessebre i concretament del paper de la dona en el pessebre tradicional i ho farem amb el doctor Jordi Mutlló.
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. En Jordi Molló és doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona amb la tesi La Fira de Santa Llúcia de Barcelona, la primera fira de pessebres documentada, 1786-2012. Màster en Museologia i Gestió de Patrimoni Etnològic i Cultural per la Universitat de Barcelona.
Professor associat a la Universitat de Girona, on ha impartit classes en el màster de Patrimoni Natural i Cultural. Antropòleg adscrit a l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. Treballa des de l'any 2002 en la realització de mapes de Patrimoni Cultural i Natural per l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.
Comissari de l'exposició Josep Vives, figures en vida pròpia al Museu de Llevaneres i Passebrisme i patrimoni, passebrisme avui a la Federació Catalana de Passebristes. Beca de recerca sobre patrimoni etnològic de la Generalitat de Catalunya amb el projecte del taller a l'associació L'evolució dels creadors de les figures de pessebre en el marc del procés de la candidatura del passebrisme com a patrimoni cultural immaterial.
coordinador conjuntament amb Maria Antonia Martorell d'un simposi sobre passebrisme en el Congrés Català d'Antropologia que se celebrarà a la Universitat de Barcelona el proper gener de 2026. Amb el títol Transmetre el passebrisme en el camí cap a l'UNESCO té com a objectiu analitzar els reptes i oportunitats que implica preservar i transmetre aquesta tradició arrelada a la cultura popular.
I he fet un resum, perquè cada vegada m'ho podeu més difícil i fer un resum amb quatre línies dels vostres és com molt complicat. Benvingut Jordi. Hola.
No parlarem de caganers, ho prometo. Ja l'has fet servir tres vegades, aquesta paraula. Vaig comptant. Abans de començar amb el tema d'avui, jo voldria fer un petit repàs dels pessebres en general. Jo he comentat que...
Sant Francesc d'Assís hi va tenir algun paper, però crec que no és així, oi? Bé, l'any passat o fa dos anys vam celebrar el 800 aniversari del fet del passebrisme i Sant Francesc d'Assís l'hem d'agafar com un referent simbòlic més que res. Tu no has explicat, has fet una interpretació, no has explicat els fets, que és...
va fer el primer pessebre vivent i és que realment no sabem ben bé el que era li hem de dir un nom però ell va voler celebrar la nativitat la festivitat del Nadal del cristianisme va voler excelsar això i de fet allà hi havia una menjadora i poca cosa més l'hem d'agafar com a referent simbòlic sí que és veritat que els pessebres i fins i tot abans ja n'hi havien per Europa té un origen de l'Europa catòlica
i es desenvolupa a les llars i a les eglésies molt abans del que diuen molts llibres, que és allò típic que es van copiant els tòpics, es van repetint sense una reflexió o sense una recerca, que és abans de Carles III, que es diu que va portar el passebrisme de Nàpols. No és cert, eh? El passebrisme ja estava instaurat molt abans aquí a Catalunya.
Ho sabem més o menys? Des de quan? O això és complicat? No, no, hi ha pessebres des del segle XIII en endavant, pertot arreu, documentats. I el que no hi ha documentat és com si no existis. Sempre tenim discussions amb Fra Valentí...
que ell diu que Passebre és al segle XVIII perquè està documentat, els burgesos... Clar, com sempre, el poble ningú se'n recorda, no hi queden registres, i l'historiografia fins fa ben poc encara era dels nobles i dels monarques. Clar que d'aquests hi ha més referents documentals que dels pobles no, i les cases no sabem, però imagineu-vos el 1786 quan...
Quan el baró de Maldà parla que en l'esplanada de la catedral hi ha centenars de casetes de passavisme, que venien figures, palacios del rey Herodes, així és com ho explica ell, si el 1786 hi havia tant de fervor...
No va néixer un mes abans, eh? No va néixer un mes abans. No apareixen com bolets. Per tant, l'únic que no sabem és si va començar el 1780, el 1770 o el 1680. Agustí Durant i Sant Pere diu que es popularitza el passabrisme a Barcelona al segle XVI, eh? És l'únic que ho dic, però ningú el cita en el Durant i Sant Pere, eh? Tothom va a les fonts que sempre han repetit, els...
Bueno, tenim aquest costum, no? Si ja un ho ha dit, ja ens sembla bé. Quan una cosa queda escrita, mal assunto, malament rai. Això són les facs nius de l'època. Està bé. Jo he dit que el pessebre era el nen Jejús, Mare de Déu, Sant Josep, el Bou i la Mula...
Tu has fet servir les escenes bíbliques. Gairebé t'has deixat l'anunciata, que és quan els àngels s'anuncien als pastors que han nascut el Masies. Aquesta és una part només petita dels personatges que se surten a les pesseures. Justament el que en diem pesseures populars, sobretot...
Hi ha una gran varietat de personatges que és tot el poble. Tot el poble celebra l'avinguda del Masies i tot el poble sobre el carrer. Això aquí a Catalunya s'ha perdut perquè som ràcanos fins i tot a l'hora de posar figures en el pessebre. Hi ha molta gent que ho parlem i...
no fos cas que es veiessin massa aquí vas a la Provença i arres als pessebres i veus tothom que està allà al carrer oficis, has dit oficis oficis és una de les coses que més es poden veure personatges desenvolupant els seus oficis
Tant homes com dones. Després, si vols, en parlem. Després en parlarem, sí. I després també hi ha els adorants o els que porten ofrenes, que no són oficis. La dona que porta els alls, el de la pollastre, el de la gallina, el dels ous, adorants o portadors. Aquestes són les vies en què trobem personatges al pessebre. A Provença hi ha una altra via...
que és la dels personatges de les pastorals, que són representacions teatrals
que neixen també donant el romanticisme, com els pastorets d'aquí. Hi ha uns personatges molt característics que també els incorporen en els pessebres. I després tenim les actualitzacions, que s'han anat posant figures noves. A la Provença d'un tipus, a Catalunya d'un altre, i aquí és on podem ja explicar després, si vols, algunes curiositats. Sí. Clar, tu deies, el pessebre popular a Catalunya ha anat perdent com pistonada, no?
Clar, jo intentava pensar quan era petita i el tema pessebres, perquè jo he de reconèixer que jo soc un poc pessebrista, diguéssim. Clar, l'espai per posar un pessebre, al final, un pessebre popular, requereix un cert espai.
Des de 5 centímetres a 40 metres. Home, sí, però entenem, si has de posar els oficis, si has de posar el poble. A veure, no hi ha un poble d'aquests de la Pirineu que no hi ha ningú i llavors, clar, acabem ràpid. No hi ha de ser tot. Hi ha l'Aurora, que ja està jubilada, que era una artesana que venia a la Fili de Santa Llúcia, feia passeures amb capses de llumins.
Sí, però... És que no és excusa. És que si algú em diu que no faig pesseure perquè no tinc espai, jo li puc demostrar que és una excusa barata. No, jo et deia. Jo no et deia que fos una excusa. Ara no entraré a parlar perquè jo no faig pesseures, però em refereixo. Jo recordo aquests...
Jo recordo, he fet el pessebre a casa dels avis, que hi havia espai, que feies aquell... que enganxaves un bon espai i hi havia de tot, que la que rentava el riu, feies el riu amb paper d'alumini, hi havia el que pescava, hi havia el que cuidava les ovelles. Vull dir, clar, hi havia les ovelles, les gallines, clar, hi havia de tot, però clar, tenies com molt espai. Ara en una casa, que amb les cases que tenim...
Clar, jo faig això i no puc fer servir, per exemple, la taula del menjador. Mira, t'explico dues anècdotes d'això. Una personal. Sí. Fa res, cinc dies que vam inaugurar el Passeure de Casa i m'he de mesurar perquè, si no, el dia de Nadal no podem dinar.
La meva filla diu, escolta, però no fem el dinar, que anem a casa d'algú, que ens convidi en algú, perquè l'entusiasme, mira, bona... Tens una bona alumna, eh? Les fotos que t'he passat, que penjaràs a l'Instagram, em sembla, són alguns dels meus pessebres que tinc a casa. Aquest any és una mica més gran. Però tinc el sofà que em limita per un cantó, la porta d'entrada i la paret. O sigui, entre aquests espais el faig. Però a mi m'agrada fer-lo així...
I obert, perquè, primera, quan m'estiro en el sofà a veure alguna Netflix, per dir-ho d'alguna manera, o m'avorreixo, o sis, giro el cap i tinc el pessebre a 50 centímetres, o a 70 centímetres, o a un metre. I el puc colorar. El puc colorar perquè li poso farigola, li poso romaní, li poso rebeig.
i així és com m'agrada que sigui el meu passebre aquest estiu vaig anar a visitar a les vacances, com que els passebristes no fem vacances de passebres vaig anar a buscar, vaig anar a veure amics passebristes, associacions i em van explicar uns de Navarra que hi ha una parella que la dona se'l deu estimar molt en aquest passebrista perquè li desmunta el llit fa servir el somier o la taula del somier del llit, del matrimoni per fer el passebre
I ells s'estan, dos mesos, perquè a més a més fins la candelera no es desmunta, estan dormint en el sofà. Vull dir que hi ha moltes possibilitats, eh? No direm res, no direm res, perquè... Però sí que, clar, aquest és un de gran. Aquí hi ha d'haver-hi molta cosa, eh? Sí, clar, clar. Aquí hi ha d'haver el poble d'ells i el del costat. Gairebé, gairebé. Perquè en un somier hi ha molta cosa. En el tema del pessebre, també, a banda de...
d'apareixer les figures quotidianes, oficis que tu deies, adorants, portadors, els animals, escenes de mercats, jo també recordo algun que es veu un mercat, o sigui, el dia a dia de qualsevol. Després hi ha un altre tema que és el material amb què està fet tot això.
jo tenia un pessebre de suro que l'havia fet jo a l'escola però també hi ha la cartró i suposo que el plàstic també hi deu ser la resina això ha anat evolucionant i una cosa són els paisatges una altra són les construccions i una altra són les figures realment tenim una crisi d'artesans a Catalunya molt greu ja no només a nivell de passebrisme diria que és general perquè quan vas a fires d'artesans ho veus, te'n parlen i t'ho comenten
I, bueno, que és com un peix que es mossega la cua. Era la conferència que vaig fer el dijous passat a la Casa dels Entremesos, parlàvem d'això, amb les causes, aquest pessebre català popular...
De fet, no sabem si està en decadència o està igual, perquè ningú n'ha fet un estudi. Sabem molt bé com està el passavisme associatiu, perquè està millor que mai, però el passavisme té diversos àmbits. Té un àmbit públic, social...
i també un àmbit familiar i aquest no es coneix tant igual que he dit que al segle XVII i XVIII no hi ha dades sobre la gent del poble doncs ara passa igual perquè les associacions se centren en les seves exposicions i la Federació Catalana de Passebristes sempre els he dit el que heu de fer és potenciar el passebrisme el concepte de passebrisme és molt més àmpli que el de pessebre hi ha molts tipus de pessebres hi ha moltes accions i molt de patrimoni immaterial vinculat al passebrisme
Els materials formen part, és un d'aquests elements que, si mirem les notícies antigues, començant pel valor de Maldà, sí que parlen de les casetes de suro, casetes de cartró, jo n'he tingut alguna encara de gent que encara conservava casetes de cartró,
Però, clar, això va anar evolucionant. Va haver-hi un moment, a principis del segle XX, cap allà al 1912, que Moliner va inventar el sistema de l'escola de Barcelona, que és fer els diorames al paisatge amb guis, i després, a partir d'aquí, també les cases. I això ha anat imperant durant molts anys, fins que ara s'han provat materials nous.
com el polietirà extraït, expandit, tot això. Però bàsicament per les construccions i pel paisatge. Per les figures, sí que m'estic donant compte ara a través d'aquestes coses que deies del meu currículum, que és el projecte de recerca...
becat per la Generalitat, que ha intentat documentar tots aquells passebristes que es fan les figures en els seus diorames. I aquí sí que he vist que hi ha molta varietat de materials, fins i tot les 3D, impressores 3D, la plastilina, la fusta, la roba... I una altra cosa és per què es fan les figures. Es fan les figures, bàsicament, encara estan les conclusions per escriure's,
perquè no hi ha mercat per la seva demanda. És a dir, els temes que s'han fet en els pessebres han anat més enllà d'aquests quadres bíblics i ara podem trobar un naixement enmig d'unes runes d'una ciutat bombardejada, d'un metro de Barcelona, d'un caixer... Clar, pots posar un pessebre on vulguis. D'un camp de refugiats, com el que fa el Francesc Mateu, etcètera. Llavors...
No hi ha els sortes anys que fan figures, fan les clàssiques i tal, i a més s'han anat desapareixent, s'han anat important figures tipificades de la Xina, de Sicília, i no hi ha aquests quadres. Llavors la gent, primer, al veure la necessitat de representar altres escenes en altres contextos, el que ha decidit és fer-se les figures ells.
Quan tu tens una idea al teu cap i allò que tu tens al cap saps que no ho trobaràs, acabes podent-ho fer tu, perquè a més a més aquesta gent saben el que volen i... Més bé o més malament se les fan. Hi ha casos com el Josep Vives, que és aquesta exposició que hi ha a Llevaneres, que es pot veure fins l'1 de febrer, que és un cas sensacional, per això vaig decidir comissariar aquesta exposició i mostrar la seva obra, perquè és un autodidacta, passebrista de Castell Tarsol,
que en els seus pessebres va decidir, sempre, ell no ha comprat mai figures, fer-se les figures perquè ja li agradava pintar, ja tenia mans d'artista, va agafar el fang i va començar a fer coses i realment són una meravella de peces. Però no són aquelles peces hebraiques que van amb els turbans, que fot un tio amb turbana enmig d'una església romànica del Pirineu, no? Ni que fos una sinagoga, no en tenim de sinagogues, no?
Llavors, les seves figures són molt característiques, perquè són personatges que es podrien trobar al carrer sortint de casa a Castell Terçol, amb oficis, traginers, gent del camp... Bueno, amb aquesta Catalunya rural una miqueta idealitzada, també, eh? Però abans, jo no sé si ara segueix fent-se amb el que deies d'obrir el pessebre, no només quedar-te amb això, amb l'exposició de diorames que hi ha...
a tots els pobles, o a la major part de pobles, que s'obre ara per Nadal, la gent va veure'ls i tal. Jo recordo, almenys, no sé si segueix fent o no, però a Mataró feien com un concurs de pessebres a les cases, vull dir, anaven el no sé quin dia, anaven per totes les cases, miraven els pessebres, es puntuaven i algú tenia un premi, no? És una bona pregunta, perquè justament quan vaig a aquestes associacions a fer les entrevistes per aquest projecte,
El que els pregunto és, i aquí feu concurs, perquè el concurs, primer de tot, potencia que la gent es faci els pessebres a casa seva. I després també és una fonda per ingressar nous pessebristes a l'associació. És una mica un planter.
A Mataró crec que encara es fa el pessebre, avui estava a casa del taller del Toni Pruna, que estava fent un dels premis que donen, no? A premiar, que és un visió, se'm feia, jo havia sigut un client d'aquest, un concursant d'aquests idees, si vaig entrar a l'associació, però es va deixar de fer. Hi ha llocs que funciona, llocs que no funciona, llocs que s'han deixat de fer, també té...
el cantó negatiu, no?, que la gent competeix massa, els egos, aquestes coses, però, bueno, si ho saps combinar i plantejar-t'ho bé, quan funciona, va molt bé per això. Bé, doncs, a veure, d'alguna cosa s'haurà de fer, no?, perquè aquest quasi prepopular no es perdi. Bé, penso que el dossier, la candidatura del passaurisme, per entrar a la llista representativa del patrimoni cultural i material,
pot ser una oportunitat. És un compromís, també, evidentment, però molta gent també, parlant amb ells, em sembla que ho veuen com una bona oportunitat també per superar alguns hàndicaps que pot tenir el passebrisme avui en dia. Justament d'això em parlaré aquest dijous al Museu d'Història Catalunya. Doncs, si et sembla, comencem amb el tema del que jo volia parlar avui, que és el paper de la dona al pessebre.
Jo penso, amb els pessebres que feia jo, hi havia els oficis femenins, la que planxava, la que rentava, la que anava al mercat, sempre eren dones.
Me mires amb una cara com... Digues, digues. El tant d'home que has dit. Has parlat del paper de la dona en el pessebre. No estem parlant del paper de la dona en el pessebre, sinó de les figures femenines del pessebre. Són coses diferents. Les figures femenines del pessebre sempre tenen que fer coses femenines o poden fer coses que no són femenines? No.
Tu creus que el segle XIX... No, el segle XIX... Que és quan es forma aquesta imatge del passatge popular. Bàsicament, bé d'abans, però... Les dones feien de dones. Posaran un home planxant... No, no. Clar, cadascú fa el seu rol. Cadascú fa el seu rol. O feia el seu rol, eh? Les coses s'estan canviant, eh?
Però és normal. No és que el pessebrisme sigui masclista, que els pessebres no són masclistes. Els pessebres reflecteixen una societat. Que sí que ho és. Que sí que ho és. Que sí que ho era i que sí que ho és. I espera't. I espera't perquè el juguent que ens ve té la marinera.
Llavors, el pesseurisme no té moral. Els pessebres no tenen moral. Són agents passius. Són els agents actius que són els que... Clar, tampoc... Fins que... Aquesta figura que has mencionat de collonombre no quiero acordar-me. Sí. El caganer, diguem-ho clar. Fins que no va haver-hi la caganera van passar uns anys. Van canviar el rol. Això ha passat amb altres figures.
Fins al punt que fa uns anys un comerciant de Mataró va dir, bueno, hem de girar aquests rols, no? I va dir, les figures més típiques són la bugadera i el pescador. I va decidir fer el bugader i la pescadora.
El que passa és que no se'n va sortir, però jo crec que aquí hi havia altres motius. Hi havia molt bona intenció, molt bona voluntat, però l'execució no va ser bona. No era bona i ha quedat amb res. Penso que hi ha altres maneres d'actualitzar el Passebre Popular més interessants que poden regir. Per exemple, una de les persones, una de les artesanes que més estan actualitzant les figures del Passebre Popular són dues artistes d'aulot,
que es diuen Esther Font i Laura Baldrick que han introduït molts personatges femenins en el seu pessebre i que han capjat també els rols perquè els rols avui en dia també estan canviats però no amb aquesta visió de la figura clàssica d'aquests arquetips que ens venen del segle XIX sinó amb arquetips nous com l'excursionista el cercador de bolets i han inventat una figura que es diu la buscadora de Molsa
Curiosament, aquí es produeix un efecte contrari. Han agafat un ofici eminentment masculí, perquè això ho he documentat jo, i li han donat un rol femení. El buscador de Molsa. El buscador de Molsa, i és una figura molt xula que va amb un cova a l'esquena...
que representa que va al Montseny a buscar molts per després vendre-la a la Fira de Santa Llúcia. Bé, com molt bé has dit al començament, vaig fer la tesi doctoral sobre la Fira de Santa Llúcia i vaig entrevistar una setentena de firaires.
molts d'aquests eren del sector que es diu de verd, és a dir, que venen molsa, herbes, a la seva parada. I justament tots m'explicaven que de la família, quan s'organitzaven per les diades de Nadal, de la fira, eren els homes que anaven a buscar la molsa, que agafaven el tren, baixaven el Figueró o l'estació que fos prop del Montseny, amb els coves buits,
Pujaven, recullien, passaven la nit allà i el primer tren del matí tornaven a Barcelona a portar el gènere a la parada. I això era un ofici típicament masculí. Però ara tenim una figura femenina que fa el rol masculí, que és una veritat. Però en aquest sentit sí que aquestes noies han portat moltes figures femenines noves amb rols nous...
excursionistes, la noia amb el gos, la mare amb el nen abraçat, moltes noves. Això és molt modern. Això és modern. Són figures que s'incorporen noves, perquè al segle XIX un excursionista... Sempre s'han incorporat figures noves. El Joan Amades...
Joan Amades, aquí sí que jo parlàvem del masclisme, del pessebre i tal. El Joan Amades, quan tu llegeixes el Joan Amades, veus quines figures posa i tries les que són les femenines i les masculines...
m'ho vaig haver de repassar per preparar la conferència i dic, no pot ser, no pot ser, i figures desaparegures. Tinc companys coneguts que són col·leccionistes de figures populars, per exemple, el Josep Manyà i l'Isabel Banal van fer un llibre que després recomanarem sobre figures populars, i en altres...
que tenen col·lecció i que han fet algunes accions per internet, per Instagram o per Facebook, i veus que, dic, deixa'm, passa'm figures teves que tinguis populars. Me les va passar i dic, aquí hi ha més figures femenines de les que parla en Joan a vegades.
Però sí que és cert que al final tu deies el pessebre no és masclista, el pessebre al final és un reflex de la societat, que sí que ho és, i possiblement en determinats moments encara ho era més...
que no vol dir que ara no ho sigui, però que ho era més del que ara, com a mínim, a simple vista, si mirem només la part de sobre, puguem pensar, no? Si resquem ja ens sortirien altres coses. Però sí que és cert que, almenys en els pessebres, de...
de quan jo era petita, de fa 40 anys, les dones... O sigui, el rol de la dona en el pessebre, a part de la Mare de Déu, que aquesta va a banda... Els àngels i la Mare de Déu van a part. Vull dir, aquestes són d'allò... Sí que és cert que les feines femenines, o sigui, rentar, cuinar, cuidar criatures, si hi havia algun d'allò... Totes aquestes coses eren...
Figures femenines. Tu ara m'estaves explicant la buscadora de Molsa, que és nova, l'excursionista. Jo no m'imagino fa 40 anys amb un pessebre, un excursionista, o un cercador de bolets. El cercador de bolets, el Joan Amades, en el seu apartat de figures desapagudes...
parla que és una figura desapareguda. Ara és tot desaparegut gairebé, perquè el que t'he dit de l'Àster i la Laura són una excepció. Dels altres anys que jo vaig entrevistar de figures, em queda un o dos, com a molt.
No és que hagin desaparegut les figures, és que han desaparegut els centres de producció. Aquí a Catalunya ha desaparegut tot. Tu te'n vas a França i et pots trobar amb una fira 70 artesans. Però 70 paradetes que està l'artesà que es fa, les figures les ven. No és un comercial que els hi compra i les ven. No, 70. I allà sí que han anat incrementant els personatges femenins i els masculins, perquè n'han anat incorporant. Justament quan vaig acabar aquesta xerrada...
Vaig parlar d'un personatge molt curiós que està en els pessebres provençals, que és el cop de vent, el cop de mistral. Allà el vent no tenen el mistral i l'han personificat. Hi ha una figura que representa el vent mistral.
Jo en tinc una, que quan vaig anar la vaig comprar, i m'ha dit, he vist aquesta figura en femení. O sigui, ja no és un home, sinó que és una dona. I aquesta no la conec. Quan hi vaig el proper viatge, és el primer que faré buscar aquesta figura. Jo et sentia parlar de figures, i m'ha vingut una cosa al cap, que no sé si la sabràs o no la sabràs. Jo te la deixo una, eh? Si no la sé, t'ho diré tranquil·lament. No m'ho inventaré, com altres. No, no, tu no t'ho inventis. Sabem, quantes figures hi ha? Perquè, clar, hi ha gent que col·lecciona, però tu...
Al final, diu, jo què sé, la Mare de Déu, no? La Mare de Déu en pots tenir X, perquè de cada artesà la pot fer un amb un monyo, l'altre amb un barret, l'altre amb no sé què, i totes són diferents, però al final és la Mare de Déu. Sí, personatges, vols dir personatges? Exacte. Sabem... Poden ser infinits.
Igual que em deies calamades, et deia els que havien de separar que hi havia... Depèn dels paràmetres que facis servir. Quants artesans fan a Catalunya? Mira-t'ho i ho comptes, ja està. Aquests són els que es fan, però els col·leccionistes tenen figures des de fa 200 anys, o 100 i pico, no?
Són tantes com vulguis. A més a més, les figures deuen haver variat moltíssim. A veure, clar, cada artesà tenia el seu estil. Després hi ha les còpies dels xinos i tot això. Són altres històries. Però no es pot comptar. Vas a França i a part d'aquests 70 artesans que pots trobar, tots tenen un catàleg. Tu podries comptar els que hi ha a la Provença. No és França, és la Provença. I tenen un catàleg molt penjat per internet amb el nom...
del personatge, perquè també hi ha personatges molt característics, i amb la foto. I després la tenen la sèrie de 7 centímetres, la sèrie de 9, la sèrie de 12, la sèrie de 15. A més a més hi hauries de sumar tots aquests que se les fan a pelillos. Què vol dir això? Els escultors que escolpeixen i no es fan motllos, perquè unes coses són les figures que es fan en motllo i les altres són les escultures, que són a pelillo. A França, a més a més, hi hauries de sumar les que es fan de roba,
que els centons de roba, que aquests no els fan a mollo, aquests són un a un. Si va sumant, és inviable comptar això.
No, no, però que diguessis, mira, jo què sé, vols fer un pessebre, com a mínim, si vols fer-lo ben fet i que tingui tot el que ha de tenir? Tot el que ha de tenir. Aquesta expressió, què ha de tenir un pessebre? Això pregunto jo. No sé, segur. Home, la Mare de Déu, el nen Jesús, el Sant Josep, no? Mira, aquest pessebre, la foto que t'he posat, no hi ha ni la Mare de Déu, ni els nens Jesús, ni res. Perquè tu sempre vols portar la contrària. No, no sóc jo, és un exemple, però n'hi ha molts altres, eh? La visitació...
de la Mare de Déu a la seva cosina, que és un quadre bíblic molt característic, allà només, bueno, hi ha la Mare de Déu i la visitació. Si fas l'anunciat als pastors, només hi ha els pastors. I a vegades només hi ha alegories. Aquest any, a Banyoles, he vist un pessebre, que sí, és la Sagrada Família, bueno, parlant d'això del nou, ara no té res a veure amb això que em deies, però...
que és l'escena final del planeta dels simis, la del Charles Heston, la primera. Amb l'estàtua de la llibertat, amb el cap de l'estàtua de la llibertat i la Sagrada Família a sota. És clar. Allò és un pessebre o no és un pessebre? Bé, i els de la Colau, què?
No, la Colau no n'ha fet mai de pessebres. Bueno, la Colau quan era alcaldessa de Barcelona en devien posar de pessebre, no? Hi ha hagut de tot, però si pels dies de la plaça de Sant Jaume... Sí, aquests. Com deia que ell... Qui ho deia això ara? És important que parlin de tu encara que sigui bé?
Malament. No, saps? És igual, l'important és anar a debat. Ara, bueno, continua el debat, però s'ha empobrit molt. He vist avui una foto del pessebre. El meu amic Porta s'enfadarà amb mi, si em sent. Però penso que és una decepció...
en comparació amb la riquesa artística i ideològica que hi havia darrere. Una altra cosa és el que val, els procediments, els interessos polítics, si ho destriem, són coses que embruten el debat i el diàleg. Artísticament, eren molt més enriquidors els que hi havia abans que els que hi ha ara.
Segur. Home, el pessebre, si voleu dir tradicional, per dir-ho d'alguna manera, que és una paraula que no suporto, perquè no n'hi ha de pessebre tradicional, que d'època n'hi ha hagut moltes maneres de fer pessebres tradicionals.
N'hi ha milers, n'hi ha molts a Barcelona i a Catalunya. Els pessebres de la plaça Sant Jaume eren els pessebres de la plaça Sant Jaume. El que ha de ser és tenir els braços ben amples i abraçar més coses possibles. No anar eliminant coses. Això és de mentalitats estretes.
Una de les coses que m'he preparat era com conviuen els pessebres tradicionals amb les versions modernes, minimalistes o tecnològiques. De quina manera podem fer que un pessebre funcioni?
Sent oberts de ment, no? Hi ha gustos per tot i poden conviure perfectament. Això és com els ecosistemes. Un ecosistema ric és quan hi ha més varietat d'espècies. Amb societat també hauria de ser així. Com més gent de cultures convisquin, més enriquidora serà. Si no, anem a la secta. El sentit contrari és la secta. I ho percebeu igual. O sigui, amb una exposició, aquesta última quinat de Banyoles...
per tenir els més clàssics, si vols, i amb els més moderns, com aquest de la pel·lícula del Planeta dels Simis i d'altres que n'hi ha. I gustos i persones també n'hi ha per tot tipus. Per tant, el...
Els que els agradin els més moderns saben on anar i on no anar. Vaig estar ahir a Terrassa, i a Terrassa són pessebres magnífics, sensacionals, la majoria amb figures dels Germans Castells...
Però són els clàssics de tota la vida, estan amb la manufactura perfecta, però si tu busques algú allà modern, bueno, si n'hi ha uns del Sassa, tornil, però no hi ha varietat, no hi ha varietat, bueno, tu ja saps, és com les escoles, l'impressionisme per un cantó, les acadèmies oficials per un altre, tot pot conviure...
Però, de fet, jo crec que és enriquidor, que tu puguis anar amb una mostra de pessebres i puguis veure, com comentàvem, que a Vilassar utilitzen impressores 3D per fer coses, amb un altre que s'ho faci ell, que agafi, faci servir el fang i es faci les seves figuretes i la seva història, i l'altre que agafi, faci anar a la fira de Santa Llúcia a buscar la caseta, el que sigui, no?
Els diferents pessebres també tenen diferents funcions i diferents rols. Per algú que sigui religiós tindrà el simbolisme religiós d'un petit altar que el tens a casa que et recorda un fet religiós. El que no serveix també de joc, també és una mica pedagògic.
Em deia en Francesc Mateu que els pessebres tenien un fort sentit pedagògic perquè explicaven un relat bíblic que era la manera que els nens poguessin fer-lo visible. Igual que ara necessitem les pantalles per tot, abans quan no hi havia pantalles...
L'única manera de representar un fet que els explicaven, un fet llegendari, un conte, una narració, era a través d'aquests pessebres casolants de les cases. I ara això s'ha canviat i per això et trobes pessebres que tenen dinosaures, o el Massinger Z, o el Playmobil i tot això. Bueno, hem canviat, hem evolucionat i no hem de ser censors, al contrari.
De fet, el passebre pot ser una eina educativa, no? Té molts valors, va molt més enllà dels valors religiosos, el passeurisme. Per això ara hi ha una etiqueta que en diuen passebres socials. El Francesc Mateu, també, que és l'exdirector intermondox, que és un dels que he entrevistat per un d'aquests projectes que he presentat,
explicava que els pessebres també són una eina de denúncia social. I explicava que no deixa de ser el naixement d'una família amb necessitats i que ens recorda que, per desgràcia, hi ha molts nens que neixen amb precarietat en el nostre món avui en dia a tot arreu. Per tant, també és una eina de denúncia.
Per tant, tu deies que tenia molts valors a banda del religiós, no? Va més enllà, és un fet cultural, és un fet patrimonial, és un fet social, de denúncia social, de pedagògic, educatiu, també de reaprofitament, de sostenibilitat, d'integrar personatges en una societat, perquè de fet no deixes de fer, de construir una petita societat, igual que al segle XIX,
representàvem la seva societat, ara representem la nostra. I la nostra hi ha persones que tenim una visió més àmplia, no tenim la visió que tenen el Vox i aquests partits d'extrema dreta que ens volen fer imposar a veure què passa. Tenim una visió molt més àmplia i podem posar una mara de Déu negra, com hi ha en una exposició a Mataró sobre els Reis que hi ha una mara de Déu negra.
O el cas de Banyoles l'any passat, que amb un pessebre vivent van posar dues dones com a Sagrada Família, en comptes de Sant Josep i tal. I això alguns s'escandalitzen i tot això. Si s'escandalitzen tindran dos problemes, escandalitzar-se i desescandalitzar-se. De totes maneres, al final el pessebre pot ser com cadascú, com vulgui. I és el que tu estaves dient, és una miqueta...
El Passeigre al final no deixa ser un reflex de la societat que vivim i en aquesta societat que vivim hi ha matrimonis que són del mateix sexe, vull dir que no passa absolutament res. I és un referent simbòlic també i no té res a veure ni amb el respecte ni amb la tradició. Vaig veure per internet que no es va saber...
identificada on eren una cova i al costat hi havia unes escales mecàniques. I allà amb els comentaris que posen, esto es una falta de respeto, i ho dic en castellà perquè estava en castellà, el comentari, ho sento, però és així, no és cap falta de respecte, és un divertiment i em va semblar molt ideal perquè potser al darrere hi havia la crítica d'unes escales mecàniques.
que en el seu poble, mecàniques d'aquestes que no funcionen, com podien ser les de Montjuïc. No ho sé, és que no sé d'on era, eh? Però em va semblar interessant. Jo vaig fer un no pessebre a Cabrils, precisament, quan es feia una calla en el casal de les escoles Torrà, al casal d'Avis. Vaig agafar el fet d'aquell nen turc, que ara no recordo...
com es diu allò que et deia dels noms, que se m'obliden, aquell nen que va aparèixer morta en una platja de Turquia. Llavors vaig fer un paisatge que era una platja amb una cala, amb elements tradicionals i molts elements simbòlics, i vaig encarregar unes peces, justament l'Ester Font i la Laura Valdric, que em fessin un pare i una mare, i el nen...
que havia de ser el nen Jajús era el nen, aquest sirià mort a la platja i amb una pastel al costat. Això és un pessebre o no és un pessebre? Clar, tot depèn amb els ulls que tu miris. Realment, si tu vas a buscar el pessebre que hem vist des que érem petits, que és la Sagrada Família i els Reis Mags i, si vols, els Quatre Pastors, clar, totes aquestes coses, tot el que...
Penso que també és una mica qüestió de temps. Ens costa. A les persones ens costa molt canviar coses. Però si tu a mica en mica vas veient que hi ha un pessebre que és amb una pastera, que un que fa la pel·lícula del planeta dels cimis, al final, mica en mica, aniràs acceptant que els pessebres deixen de ser el pessebre que veies a l'escola. Perquè la Maria Doria de nosaltres hem estudiat escoles
la majoria, i jo personalment ho he fet, escoles de monges, i el pessebre, doncs, era allò tan tancat, marcat, i el bou, la mula, que això també és una altra de les coses, en el testament no surten ni el bou ni la mula, però en canvi el posem, no? Vull dir, clar... L'any passat, l'any que vinc en parlarem, oi? Em vas dir, d'això de les filles? Sí, sí, sí. Si Déu vol, sí. Vinga, doncs. Sí que ho farem.
M'has parlat d'aquestes dues artistes, no sé com s'han d'anomenar qui fa peces de pessebre. Són figuraires. Figuraires és en el sentit general. Després dintre dels figuraires hi ha que són artesans i hi ha que són artistes, és a dir, i n'hi ha que són les dues coses. Per exemple, ara per exemple, ara per exemple i no tinc exemple. El Josep Traité d'Olot, que és un dels més reconeguts, que es va morir ja fa 3 anys fins bé,
ell era escultor. El Ramon Amadeu, el famós Ramon Amadeu, feia figures de pessebre, però era escultor, perquè les feia a palillo i tal. I també feia altres obres. Hi ha gent que fa altres peces i també fa figures de pessebre. Si les fan a palillo són escultor. Els que fan peces amb onllo...
La peça original, si la fan ells, són artistes perquè la creen. Però el procés de mullar i de fer els mollos i de mullar i de repetir és un procés artesanal. I n'hi ha que directament agafen una figura plàstica, fan un mollo i van reproduint. Això no són artistes, són artesans, però el terme general són figuraires. I aquí sempre tenim dubtes existencials de com els hem de dir i sempre fem servir subterfugis, sinònims i tal. A França ho tenen molt clar. Són santoniers.
són els que fan santons que és com en diuen ells de les figures de Passeure santons perquè aboca els avantpassats familiars les santons en provençal té una mística molt la Provença té una mística que ens falta és molt diferent jo estic enamorat des de fa més de 20 anys més de 30 anys gairebé que conec el món provençal i em vaig enamorar des del primer dia
Home, no, és... Pinta molt bé, no ho sé. Aquestes, parlàvem de, deia aquestes noies, aquestes figuraires de Dolot. L'Ester i la Laura. Clar, és que una fa l'escultura i l'altra les pinta.
Llavors, allò que em deies, quants personatges hi ha de la buscadora de Molsa, doncs en tens ple perquè cada una estan pintades, estan individualitzades. O sigui, no n'hi ha cap d'igual, no? No n'hi ha cap d'igual, no n'hi ha cap d'igual. I totes estan fetes amb el mateix motllo, eh? Però té la gràcia que un és la pintora i l'altre és l'escultora.
I elles, a part de la buscadora de Molsa que hem quedat, l'excursionista, havies dit algú altre... Tenen de tot la dona que dona el pit, que això ja existia, i a França existeix, que és la Dida, i aquí a Catalunya ja existia. És una figura tradicional recuperada, però tenen molts tipus. Hi ha una que estava mirant... Una noia que està embarassada...
Jo n'he fet servir algunes per les meves felicitacions de Nadal, que sempre faig servir... Sempre poso una figura de la meva col·lecció i també faig servir la denúncia social. En un any d'immigració vaig fer servir figures de l'Esther Font i de la Laura Valric precisament, perquè eren gent que van amb el cova a l'esquena, amb el farcell, que sembla que fugen, etc. Hi ha músics i músiques que canten, que hi ha noies, hi ha nois, hi ha tot...
Bé.
I estan inspirades amb el nebot, amb el cosí, amb el veí d'allà d'Olot. Els ve de família el fet de ser figuraires? No, no. I a més a més elles es guanyen la vida amb altres coses. Això és un hobby, com si... Bueno, això és molt normal, aquí ha sigut molt normal. Hi ha poca gent que es dediqui professionalment. Tenim els tallers als castells, que ja s'estan mig retirats. Hi ha la Ribes, la Montserrat Ribes, a Castell...
d'allà del Vallès, que té un taller molt important i viu només d'això. Després, bueno, em deixaria potser algun, però són molt pocs els professionals, però hi ha de vell entubi, no és d'ara. En canvi, a França tenen empreses amb NIF i tot, que es dediquen exclusivament... Que poden viure d'això. De fet, parlant de dones, en un dels altres llibres que us recomanaré, que és aquest que es diu Mabel Santonier,
Parlen de la Therese Nevé. La Therese Nevé és una artesana que va perdre el cognom quan es va casar, perquè es deia Ciscard, i quan es va casar amb el senyor Luis Nevé, perquè els francesos són molt moderns, però la dona perd tot, eh? Deixa'ls anar. És tot pura façana, eh? Doncs la Therese Nevé, fins i tot el Luis Nevé firmava peces que les havia fet la Therese, però aquí parlen que la deixen molt bé, parlen de la primera empresa,
de Santons a França és una empresa femenina, que és la Tresneve, cosa que aquí no ha passat. Una altra de les coses que m'ha cridat l'atenció quan parlàvem, que m'explicaves això dels figuraires, els escultors i tal i qual, m'ha cridat l'atenció perquè dèiem que aquestes dues noies, l'Ester i la Laura, són d'Olot. Però també m'has parlat d'una escultaire que les feia a Palillo, que també és d'Olot. Sí, sí.
És una zona més propensa que hi hagi. Era, era. Vaig estar-hi l'altre dia, el 6 de desembre, vaig estar entrevistant amb la Madeu Anglada, que és un dels pocs que fan escultures, que havia sigut deixeble del Josep Traité. I clar, diu, tots els escultors que quedaven, doncs se n'han anat morint. I ara en queden dos o tres, un que fa fusta, ell i un parell més, i poca cosa més. Havia estat... Clar, allà o l'altre és que...
Ja no, però tenien l'Arte Cristiano i totes les empreses de Sants d'Olot, que havia estat a Mapogeo, exportaven a tot el món, i ara encara queda una miqueta de l'Arte Cristiano i el Museu dels Sants d'Olot encara...
i treballen gent, vull dir. Hi ha molta gent que hi ha treballat, en aquestes fàbriques. Per tant, sempre ha sigut un punt neuràlgic, però cada cop... Bé, no és que ja no sigui un punt neuràlgic, que ara no hi ha punt neuràlgic, m'entens? Ja, perquè no sé si hi ha una zona que sigués més propensa que la gent pel que fos, doncs
Per les indústries de l'arte cristiana sobretot el motor era aquest. El que passa és que com que han anat a menys, perquè la laïcció de la societat ho ha comportat i que hi ha altres indústries, el disminuir, això suposo que també ha anat disminuint l'altre.
Tornem una mica al pessebre tradicional o diguem-li com vulguem El pessebre de casa? El pessebre de casa però el pessebre, com a pessebre com a lloc val?
Dèiem això que és el reflex de la societat, en segle XIX la societat és més masclista, els papers de les dones són papers femenins, el que fa la dona a casa i tal. D'alguna manera hem estat parlant que hi ha hagut una evolució, que hi ha altres
coses, o hi ha altres figures que fan activitats femenines, o que són femenines, el buscador de molts s'ha quedat clar que és un paper, si haguéssim d'agafar, era un paper pròpiament masculí i que ara, en aquest cas, aquestes noies l'han fet femení. Però tu has parlat abans que hi havia hagut algú de Mataró que havia intentat l'any passat fer de la bugadera un bugader i de la... Fa més anys, fa més anys, això. L'any passat o fa uns anys havia fet i que no havia reixit això, no? No.
Hi ha papers, o sigui, com ara això, no? O posem una altra cosa, una dona que sigui pastora, que n'hi havia de dures pastores, però en el pessebre potser no, o que sigués llenyataire, o... Justa, la fusta, llenyataire. Veus, jo no ho sabia això. Quan Joana Mades parla d'aquestes figures, parla de llenyataire amb masculí, perdó.
Coi, miro els col·leccionistes, els amics que em passin fotos i m'ensenyen llenyetaires dones. Per tant, qui és el masclista aquí? El Passebre o la Mades? Que no se'm enfadin ara els del Fundació Mades. I amb això passen altres coses. El caganer. Vidal fa la caganera en el seu moment i ara tothom són caganeres i caganers. Ara és indistint. És que és un fet que el fem tots. Homes i dones. Sí, sí. El rei caga el papa i caga...
De cagar ningú se n'escapa, eh? Caga el rei, caga el papa, de cagar ningú se n'escapa. I al final haurem parlat molt del caganer, eh? M'estàs tornant a enredar. No, no, no, has sigut tu que l'has començat ara. Ja, ja. Bé, doncs això. I més que personatges, bé, aquests personatges sí que ja es van... hi ha rols diferenciats, però hi haurà rols que sempre seran les figures tradicionals i d'aquí no els trauràs.
És el que t'he dit abans, és que ara depèn més dels propis passavistes que es fan les figures, i aquí si hi ha nens, nenes, noies, noies, que no pas. És que si tu busques artesans, els castells tenen les mateixes peces que fa 50 anys.
Per tant, aquí hi ha la dona, és la que porta la... Sí que hi ha dones que van amb la gerra, però no veuràs gaires homes amb la gerra a buscar aigua, perquè a buscar aigua anaven les dones. Ah, bé, no, clar. A buscar aigua anaven les dones. De fet, les dones ho feien gairebé tot. I hi ha algunes figures populars que és difícil saber si són homes i dones. Això com a... Com per exemple? No, de tan mal fetes que estan. Ah, va, va. Això què és, eh? Tu has de mirar dues vegades i dius, és un home o és una dona? Però bueno...
A veure, no tothom té traça. Com a anècdota, eh? Això també te la dono la raó. Ara me'n vaig a l'altre cantor. Els figuraires estan desapareixent, m'has dit, que és un sector que està en crisi. Però els pocs que hi ha, hi ha paritat? O hi ha més homes que dones? O sempre hi ha algú que ha sigut una feina més femenina que masculina, el fer figures? Ho han apaixonat?
vaig fer la conferència, que la Laura havia fet un treball, la Laura Bosch havia fet un comissariat d'una exposició que parlava de les artesanes de la Fira, i espera't, perquè ara això no m'ho, no hi pensava que m'ho preguntaries, deixa'm pensar, hi havia la, em deixaré gent, em deixaré gent segur, hi havia la Carme Ferrer, jubilada aquest any, la Pepa Brasó, jubilada aquest any,
La Gemma Beltran, encara hi és. I ja et dic jo que em deixaré algú i se m'enfadarà i em sap molt de greu i hi havia algun altre, és? Quatre dones. Quatre dones, em sembla que eren quatre... I d'entrada el 50% jubilat. No, és que de d'homes no n'hi ha. I de d'homes no n'hi ha, és que si haguéssim fet l'exposició inversa d'homes que venguessin directament a la Fira Santa Llúcia tots els que hi havien estan jubilats.
Llavors podríem trobar també a la Fira de Santa Llúcia, podem trobar figures dels castells o del Delgado que ven una dona, que és l'Assumpció, que fa molts anys que hi és, però no les fa ella. Però són dos artesans masculins. També trobarem en un estant figures de la Montserrat Ribes, que és una de les poques que té una empresa que funcionen i que té molt renom i té figures arreu del món.
I és una dona. O sigui que jo crec que són més actives les dones que els homes, en aquest sentit, avui en dia. El tema de les figures... Tu has estat nomenant molta estona els meus amics col·leccionistes, tu també deus col·leccionar-me. Una figura...
Què podeu arribar a pagar per segons quines figures? Jo no puc arribar a pagar. Jo faig el que puc. Hi ha gent que està boja, directament. Però el món del col·leccionisme és un altre món. Sí, però tu et pots arribar... O sigui, poden arribar a haver-hi verdaderes bajanades per les... Però bajanades no per molts diners, sinó una figura que et demanin 40 euros pot ser una bajanada.
Depèn de la figura. Clar, depèn de la figura. Pot ser un xòlio, però pot ser una vagenada. Perquè tu entres a tota la col·lecció i trobes figures d'aquelles que els falta un braç, mitja cama i les orelles, que són d'aquelles despintades i que te'n demanen 50 euros. I dius, bueno, però que us heu begut l'enteniment o què? I de tant, endavant, trobes alguna figura interessant que potser qui ho ve no sap el que és i dius, ostres, pues mira...
val la pena, m'ha costat 100 euros només. Jo l'altre dia vaig comprar una per 100 euros i era una figura palillo i d'una artista poc coneguda i dic, ostres, està bé. Hi ha de tot, però, clar, aquests col·leccionistes que tenen més pasta
i que et rebenten els preus fa que altres seguim de mirar-nos-ho de lluny, m'entens? Jo recordo alguna persona que li agrada molt el tema de pessebres i tal, i que tenien col·leccions...
i vull dir que t'ensenyaven i jo que sé tenien jo que sé 4 m'agrada de Déus i penses i pagueu els tantes però bueno jo tinc algun amic sense dir noms que té col·leccions molt importants que jo les he pogut veure i tenen molts quartos amb aquelles peces eh
Clar, però... I llavors, l'altra cosa és, tu aquesta, per exemple, tu dius, m'he comprat una figura, que no sé de què és la figura, m'has dit que és a palillo, però no sé quin personatge és, tu aquestes figures les acabes incorporant algun dia en el teu pessebre o aquestes només són per mirar? Difícilment, perquè quan vols fer...
No parlem amb abstracte perquè si no ens perdem. Jo, amb els meus pessebres, tinc tres grups, dintre la meva col·lecció, tinc tres grups que ja faig amb la intenció de poder fer pessebres. Que són artesans o artistes vius que cada any em poden anar subministrant. Una d'elles són l'Estel i la Laura. Cada any els hi compro la figura nou. Jo crec que tinc tot el seu catàleg.
a més a més fan altres coses més grans que aquestes i ja no els hi compro perquè el preu també s'escapa jo sé que si vull fer un pessebre d'aquests de casa tinc el joc sencer i puc anar posant no cal que faci allà un pessebre que digui on estan aquí la gent una altra que és amb una mida més petita que és molt peculiar a Catalunya són els tallers d'artesania Bertran
que són el Francesc Bertran i la seva filla, però bàsicament és ell, que és de diverses generacions, que són d'en Plom i són petitones. En Plom? Sí. I són els únics que treballen en Plom a Catalunya i són una meravella. No les conec aquestes, eh? És el típic que hauràs vist algun atzabara, algun tronger...
I a més a més fa aquestes figures petites. Jo tinc el joc, per si vull fer un pessebre més petit, allò que no tinc espai a la casa, faig servir aquestes. Ho he enganxat, ho he enganxat. I després ara me n'estic fent un joc que no tenia, que era d'en Lluís Carratalà. Lluís Carratalà és un dels escultors, perquè aquest era escultor i a més després reproduïa en Monllo, que vivia a Barcelona, al carrer Aragó, que va morir als anys 90.
dels millors de Catalunya menys popularitat que d'altres coetanis seus però molt millor i que els motllos els va ratar una persona de Mataró
que continua fent-los, i jo crec que fins i tot els pinta millor que el propi Lluís Carretalà. I és a mi, que aquest matí és el que jo estava amb ell en el seu taller, i que li vaig dir, ostres, és que quan el Lluís era viu jo no vaig poder tenir-hi accés, no en tenia, i m'agraden més les d'en Lluís que les altres,
I m'agradaria tenir allò, el pessebre popular català, no pots posar-hi gent amb turbans. No pots fer un pessebre, que és el que fa molta gent, eh? Però jo aquests pessebres no... Llavors, jo vull figures d'en Lluís, del tipus d'en Lluís, de 10, en aquest cas són de 10 centímetres, perquè en té de més grans, però de 10 perquè és una mida...
viable i cada any m'ha fet algun grup perquè així puc anar ampliant llavors hi ha les figures de col·lecció compres la peça i la tens allà per mirar que dius tu, però jo no només la miro la fotografio, la documento i la siglo perquè la tracto com si fos una peça de museu
Molt bé. Se'ns ha acabat el temps, Jordi. Sí, perquè veiem un rotllo que Déu-n'hi-do, eh? Important, tots dos. Has portat uns llibres, si vols dir els títols. Mira, un és un catàleg d'una exposició que vam fer molts anys a l'Ajuntament de Barcelona, que es diu Fent camí per la Molsa, les figures del pessebre popular. I és obra de la Isabel Banal i el Josep Manyà.
Això l'ha dit l'Ajuntament de Barcelona. I després n'hi ha un de... Qui vulgui conèixer el món dels santons és una peça magnífica d'edició, de continguts, de recerca i de fotografies, de tot, que es diu Mabel Santonier, que fa referència a la història de la Therese Neve, i és de l'Henri Amuric, que és un investigador de la Universitat.
a França i crec que està editat per... És una col·lecció d'Ovany. Està editat a Ovany al costat de Marsella. Molt bé. Doncs moltíssimes gràcies, Jordi. A vosaltres i agraït per la paciència que teniu d'escoltar-me fins al final. Molt bé. Doncs ho deixem aquí. Adéu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.