Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, 2019
L'infame transport a Amèrica d'Africans per ser esclavitzats durant els primers terços del segle XIX va ser una pràctica molt estesa entre marins catalans. Per exercir-la, calia escapolir-se de la persecució dels vaixells britànics, exposar-se a greus malalties tropicals, corrompre les autoritats espanyoles i negociar amb despòtics caps locals africans que havien de proporcionar esclaus. A vegades, fins i tot, davant la dificultat d'obtenir-los, practicar la pirateria.
Avui, òbviament, aquesta història ens repolsa. Durant molts anys no se n'ha fet cap mena de recerca. Però no parlar-ne, ni estudiar-la, ni difondre-la, en part, ens fa partíceps d'un silenci que amaga el patiment de milions de persones que foren obligades a marxar de casa seva per viure una vida d'esclavitud. Avui parlarem del pitjor crim de la humanitat. Avui, a Històries de Mar i de Dalt, parlarem de tràfic d'esclaus.
Benvinguts, en el programa d'avui parlarem amb en Xavier Sust del tràfic d'esclaus. I si us sembla, l'Alexis ens en podria posar en context o fer-nos en cinc cèntims. Sí, aviam, has dit que és un dels pitjors crims de la humanitat, segurament, el pitjor de tots els crims de la humanitat.
perquè a aquest tràfic hi van associar tota una sèrie de tropalies de gènere i d'índole molt diverses. La consideració que unes persones poden ser propietàries d'altres persones, clar, ara hem dit això, ens repulsa, no vol dir que no passi en els nostres temps contemporanis, perquè sabem que passa, malauradament, però la realitat és que, d'alguna manera, forma part de la nostra història, la nostra història global compartida.
Quan parlem d'esclavisme sempre ens ve la imatge, aquella fase de la història, com si la història fossin calaixos, l'etapa esclavista és l'antiguetat i després hi ha una altra etapa esclavista que és el segle XIX. La realitat és que és com sempre tot una mica més complexa, entre el blanc i el negre hi ha tota una sèrie de matisos.
Sí que és veritat que la història esclavista en majúscules, on el sistema esclavista era el motor de l'economia, era l'època de l'Antiquetat. Això ens ho recorda Marx, no? Diu que hi ha les etapes de la història de l'home, l'època esclavista, després ve el feudalisme i després ve l'època liberal. La realitat és que a l'edat mitjana, d'alguna manera, també es manté
l'esclavatge, amb la diferència que el nombre d'esclaus és infinitament menor. A la major part de les regions d'Europa no hi ha esclaus i hi ha pocs esclaus en algunes ciutats mediterrànies, com per exemple la Barcelona de l'època medieval, n'hi ha, n'hi ha en algunes localitats, sobretot, llocs de comerç, llocs de frontera, i sí que és veritat que hi ha esclaus cristians en l'esfera musulmana i hi ha esclaus musulmans en l'esfera cristiana.
Això durant tota l'edat moderna, però el fet d'haver de mantenir un esclau en una època de molta precarietat econòmica fa que no sigui gaire sostenible la tinença d'esclaus i, per tant, no hi ha massa tràfic d'esclaus. Alerta, Nia, segueix avent. Seguirà avent-ne a l'època moderna i anirà amb franca de cadència, parlo d'Europa sempre, anirà amb franca de cadència al segle XVII i al segle XVIII.
I seran molt testimonials els exemples d'esclaus. A casa nostra, pràcticament, arribaran a desaparèixer la figura dels esclaus domèstics, però hi haurà una altra figura, que és la figura dels criats. Els criats són aquests nens, nenes, fills de pares desconeguts, que apareixen, que són abandonats, no?, la figura dels expòsits, no?,
molts d'aquests nens acaben a cases que tenen més o menys possibles i el que fan és tenir-los com els crien i aquests nens que es faran grans i viuran sempre a la casa seran una mena de treballadors domèstics que formalment no són propietat dels seus amos però a la pràctica seria una versió blanquejada del fenomen de l'esclavitud per l'altre costat tenim els treballadors els treballadors se'ls ha de pagar
Però això és la versió, diguem, europea, eurocèntrica del món. Per la porta del darrere, els europeus anaven fent i practicant una altra cosa bastant més execrable. On? Doncs al continent americà. El continent americà, i això els europeus tenen una grandíssima responsabilitat, el continent americà en el moment de la pretesa descoberta, el 1492...
Els reis catòlics de seguida fan moviments per donar als indígenes consideració d'ànimes cristianes o d'ànimes cristianes en potència. Per tant, si se'ls batege, si se'ls converteix al cristianisme, poden ser cristians. Un cop esdevenen cristians no se'ls pot reduir a l'esclavitud.
La legalitat hispànica espanyola inventa la figura de la encomienda, que és una espècie de traslació del sistema feudal europeu a la lògica nova americana. La encomienda hi ha els indígenes que són encomanats a un propietari, seria com l'equivalència del senyor feudal i els serfs de la gleba, que no són esclaus però poc els falta, no?
Però la realitat és que no poden ser comprats i venuts. En principi no podien ser comprats i venuts. Però també és veritat que en el moment que arriben els europeus a l'amèrica llatina se n'adonen que hi ha una sèrie de matèries primeres que s'han d'explotar, no serveix de res tenir plata i or si no tens ningú treballant a les mines, no serveix...
de res tenir unes grandíssimes extensions terreres si les pots posar en agricultura, però si no tens mans per treballar-ho, i com que quan arriben els espanyols porten en si tota una sèrie de malalties a les quals els indígenes no estaven immunitzats, doncs comencen a caure com mosques davant del grip, que per nosaltres és endèmica, de moltes malalties que aquí més o menys sobrevivien,
tot i que la medicina era molt precària, però més o menys se sobrevivia perquè estaven més o menys immunitzats, quan aquestes malalties arriben a l'Amèrica Aetina, la demografia indígena de l'Amèrica Aetina cau gairebé als límits. Faltant mans per treballar a la Terra, de seguida més d'un se li passa pel cap la idea de portar gent de l'Àfrica a treballar. Com que no són cristians, no tenen la consideració de ser ànimes de comunió, ningú se sent obligat a convertir-los,
Per tant, a partir d'aquí, a finals del segle XV i a partir del segle XVI, presenciarem un tràfic humà gairebé d'escala colossal. Alguns han calculat la quantitat de milions de persones que han estat portades per la força de l'Àfrica a Amèrica al llarg d'aquests segles, alguns han comptat fins i tot, han arribat a càlculs de 60 milions de persones.
No sé quina credibilitat tenen, perquè realment no ho sé, però la realitat és que això es va donar a partir del segle XV i es va perllongar fins a finals del segle XIX. L'últim país, em sembla, si no m'equivoco, l'últim país que prohibeix l'esclavitud és el Brasil i fins aleshores, pràcticament, tant la tinença com la compravenda és un element que més o menys continua.
Al segle XIX hi ha uns britànics obliguen a la monarquia hispànica a prohibir aquest comerç.
Per què els britànics obliguen això? Doncs perquè hi ha una lògica darrere, és a dir, l'economia britànica està canviant i, per tant, està arribant allò que en diem el liberalisme, el capitalisme. És més important que tenir gent que no tingui res, siguin serps de la gleba, siguin esclaus, és més important tenir treballadors que cobren molt poquet però que amb aquests diners puguin comprar força coses que tu fabriques, no?
i com que hi ha aquesta pulsió, el liberalisme que s'obre camí, que necessita gent amb recursos ni que siguin pocs, doncs en aquesta idea de fons els britànics pressionen la monarquia hispànica perquè prohibeixi aquest comerç.
aquest comerç serà prohibit, però malgrat ser prohibit, doncs sempre hi haurà que intentarà... Clar, com en una cosa està prohibida, el lucre encara és major, no? Perquè hi ha pocs que volen... Bueno, pocs, entre cometes, pocs que volen concórrer en el delicte, diguem-ho així, i per tant, doncs, hi ha més risc, però hi ha un benefici molt superior, perquè la realitat era que hi havia... Seguia havent una grandíssima demanda. Hi ha alguns dels elements de la història del nostre país que no s'entendrien mai...
si no fos per aquest rerefons de tràfic d'esclaus. I un dels exemples és la Guerra de Successió. La Guerra de Successió, que moltes vegades aquí a Catalunya s'interpeta com una guerra entre Espanya contra Catalunya, no és ben bé això, o no és únicament això, sinó que aquí el que hi ha són dos monarquies que es disputen, dos...
que es disputa la corona hispànica, després que ha quedat vacant, perquè ens entenguem, hi ha els àustries per un costat i els borbons per l'altre, però la realitat és que un dels motius pels quals altres potències s'hi posen és perquè el control del comerç amb Amèrica...
la carrera americana que s'anomenava i sobretot el asiento de negros, la capacitat o la competència de transportar negres i el benefici que se'n derivava, doncs alguns d'aquests són alguns dels elements que hi ha en algunes de les grans fites de la història d'aquest país. Com deia, certament, la historiografia no ha parat massa atenció o no ha volgut parar massa atenció en això, entre altres coses perquè sobretot les últimes pistonades d'aquest conflicte, d'aquest conflicte,
d'aquest crim de l'esa humanitat, ens afecta fins a gent que té cognoms que es poden semblar als nostres, que poden ser abans passats nostres, i és per això que moltes vegades d'això no n'hem volgut parlar massa. I, per tant, s'ha intentat més o menys amagar. Però la història és com la polsa sota la catifa. Tu la pots anar amagant una mica, una mica, una mica, però tard o d'hora acaba sortint.
I gràcies, i gràcies que va sortint. A dia d'avui comencem a disposar de treballs molt importants i avui precisament comptem amb una de les persones que a casa nostra està treballant aquest tema i que segurament és una de les primeres llances i tenim la sort que és compatriot a la nostra Vila Serenc. I ara coneguem el nostre convidat d'avui. Històries de Mari Dadal
Coneguem el convidat. En Xavier Sous Fatjó és descendent d'una família de mariners establerts al segle XIX a Barcelona i al Maresme. És autor de diversos escrits sobre la marina d'aquella època. Ha publicat, entre d'altres, a la revista Drassanes i Cingladures. És també l'autor d'un dels capítols del llibre Negreros i Esclavos i del llibre Deu històries negreres.
Doncs benvingut, Xavier. Benvingut a vosaltres. Ens fa molta il·lusió tenir-te aquí, i a mi molta, perquè és un tema que sempre m'ha agradat moltíssim, una miqueta suposo per aquesta aura que no se'n saben massa coses, no? Abans, mentre estàvem esperant l'Alexis, em comentaves que els anglesos tenien l'exclusiva del tràfic d'esclaus fins al segle XVIII, no? I després acaben convertint-se en els que se persegueixen en els...
Els que es dedicaven a això, que són, en algun cas, gent de per aquí, no?, de la nostra, de Vilassar, de Masnou, del Maresme... De tot arreu. Però d'aquí n'hi ha molts, no? N'hi havia d'anesos, n'hi havia francesos, n'hi havia d'italians, n'hi havia d'anglesos, americans, n'hi havia de tot arreu.
No ens enduem la palma, els catalans, amb això? Home, Déu n'hi do els que hi havien aquí, però que... I d'espanyols n'hi havien de tot arreu, pràcticament de tota la costa, no? Tant la costa mediterrània com la del Cantàbric i els gallecs, vull dir, n'hi havien de tot arreu. A tot arreu.
Com és que comences a estudiar aquest tema? Jo crec que ha sigut un motiu l'estudi familiar i, per l'altra banda, el pigat. El pigat, aquest famós avilassà que surt de la festa major, el gegant, que se'n parlava, se'n deia, i llavors vaig intentar explorar una mica què se'n sabia de veritat d'ell. I què en sabem d'ell?
Bé, doncs sabem que realment era el negré més reconegut i més famós de tots, del qual s'havia fet una història en gran pan falsa. Per exemple, el cas de la seva relació amb les senyores és el contrari del que s'explica. Va ser la seva senyora la que es va fugar.
No va ser ell que perseguia les senyores. I això es pot veure a l'arxiu dels notaris que està a Mataró. I es pot veure tots els documents que hi ha quan ell protesta. Escolti, la meva senyora se m'ha afogat en un mallorquí i ara se m'han d'anar cap a València i se m'han portat...
Amb l'excusa, podem explicar-ho una mica, amb l'excusa que estava malalta i que necessitava un canvi d'aires, la dona l'envien a Mallorca, un canvi d'aires, i em sembla que a Mallorca estan més o menys convalescent, entra en relació amb un metge, que és aquest metge mallorquí, i la senyora deixa el pigat.
I se'n va amb el mallorquí. I se'n va amb el mallorquí. I el Pigat els persegueix, em sembla que van... Se'n van a València, i llavors el Pigat primer va a Mallorca, a Mallorca li diuen que han marxat en direcció a València, van a València, i llavors els segueix fins al sud, no? Bueno, ja no ho he seguit més, jo, això. Tanca pel sud i finalment els denuncia, ell denuncia la dona per abandonar-lo, i al final arriben a un acord, un acord que...
que em sembla que hi ha un acord pecuniari econòmic, i el Pigat simplement els exigeix que no li reclamin res amb ell, en plan de que no puguin res del meu patrimoni, doncs aquesta dona no prendrà res del seu patrimoni. Per tant, un dels gegants que hi ha a Vilassar, que és aquest capità Pigat... El gegant! Perdó, no sabia... El gegant és un antic negre.
O i tant, el més famós de tots. El més famós de tots. Ser el més famós de tots és perquè era el que movia més esclaus, perquè era el més sanguinari. El que tenia la cara més dura, probablement. Sí, el que va actuar més temps com a negre. Jo tinc històries d'ells des dels anys 30 als anys 60. I va ser l'últim. L'últim viatge a negre que va fer va ser amb un vapor.
Va anar a buscar negres amb un vapor. En plan industrial. Sí, és a dir que no era allò dels feluixos i aviam... Quants niqueven. Sí, no, no, amb un vapor. Però els feluixos també els modificaven, o sigui, al final tu tenies una imatge però llavors ells ja els hi feien perquè hi capigués més gent i tal, perquè clar, això anava tant per...
Els trucaven, els posaven més, els hi posaven uns pals més ar, doblaven la dotació, sí, sí, però eren barcos petitets, perquè era una mica com els de la droga, que al final el que els interessaven eren uns barquets petits molt manejables, que es poguessin escapolir dels britànics. És a dir, els interessava més la manera d'obra ràpida que no el volum de transport, no?
El que passa que, clar, en aquest cas, estem parlant de... Em sento fatal, perquè estem parlant de persones i parlem com si fossin farcells o jo què sé. Era consideració que teníem. Sí, sí. Quan em parlaven aquí, deien que eren bultos o sacs de carbó, per no parlar d'ells. Parlaven d'aquesta manera. L'expressió de fer el xocolat, eh, no? Sí, això també ho he llegit, eh, lo de les expedicions xocolata i tal, no? Sí.
Perquè, clar, anava a esclau viu tant a l'esclau, és a dir, tant per cap, no? Tenien diferents preus, en funció de si eren homes, si eren dones i si eren nens, perquè tothom pensem en esclaus, en aquell Alcunte Quinte, quan jo era jovenet. Jo pensava en raïces, quan ho anava explicant ell pensava en raïces, no? Alcunte Quinte, raïces i aquests negres. Una tercera pare eren nens de menys de 14 anys.
També ocupaven menys. I potestaven menys. I es podia molt més fàcilment tractar-los. Eren més dòcils. I cal tenir present les utilitats que se li pot donar. Sempre un nen és molt més maleable, a l'edat d'un nen, d'un infant. El pots convertir pràcticament en el que vulguis. Una persona que ja ha fet el que diuen hecho y derecho, ja és difícil convertir-lo en el que tu vulguis. I per tant, anaven molt covejats els nens i les nenes. També tingueu en compte que...
que els propietaris, clar, eren propietaris d'objectes i podien fer d'aquests nens el que volguessin. Per tant, totes les obscenitats que se'ns passin pel cap, doncs segurament quedarien lluny de les realitats. Hi hauria propietaris que els tractarien
entre cometes bé, però també hi hauria propietaris de saber històries, tenim històries de tot, perquè clar, tot això passa en una època, al segle XIX, que generalitza l'ús de l'escriptura compartida, és a dir, de la gent que llegeix, i els diaris són un fenomen de masses, comencen-nos un fenomen de masses. Comencem a conèixer històries, històries de negres.
I, per exemple, una cosa molt curiosa de veure com els estats del nord dels Estats Units, que són els primers que bandegen aquesta pràctica, i comencen a fer una lluita ferrissada perquè els estats del sud ho deixen. Això els hi portarà una guerra, la guerra de secessió, i els estats del sud consideraran que...
que igual que la Confederació dels Estats Units d'Amèrica és una adhesió voluntària d'un d'aquests estats, igual que s'han adherit voluntàriament, es poden desadherir i s'intentaran secessionar, separar. I aquest és l'origen de la guerra de secessió.
Quan això passa, el president dels Estats Units diu això no ho podem tolerar, organitza tota una campanya, i això ho fan els estats del nord, que tenen una gran indústria al darrere, la guerra dura molts anys, però malgrat això s'acaben imposant. Bé, però de fons hi ha aquesta història, i els diaris comencen a explicar una quantitat d'històries. Molts esclaus que fugen del sud van als estats del nord i expliquen moltes històries, històries de nenes que han estat al servei d'aquest o d'aquest altre, i coneixem moltes històries, i de fet,
tenim fins i tot llibres descrits per antics esclaus i antigues esclaves que expliquen les seves vivències. No estem parlant dels esclaus d'època romana, que no en sabem res, de què en pensaven. Són gent que a partir d'un cert moment ens han deixat escrits les seves vivències i per tant ens podem fer una idea bastant clara del que patien i de com eren tractats. A Barcelona, per exemple, hi ha anuncis de venda d'esclaus fins al 1830.
A Barcelona. A Barcelona, al diari de Barcelona. Es poden treure anuncis. És curiós, és curiós. D'això, del tràfic aquest, se'n parlava a novel·les, a obres de teatre, a cançons, fins i tot una òpera. Però els diaris no en parlaven. És a dir, en tot cas, quan ja la cosa estava al final...
a través dels bultos i dels sacs de carbó, no? Però era un tema tabú, és a dir, cosa que no passava en altres països, que sí que televisaven o deien que...
que havia trobat un desembarc o el que fos. És aquí. L'eglésia no va prohibir el papa fins als finals de 1839, em sembla, l'esclavitud.
Ara, també hem de distingir dues coses, que el que estava prohibit des de l'any 1815, o perdó, 17, que després es va prorrogar perquè el tractat amb els britànics deixa uns quants anys perquè s'arregli.
Doncs, no sé ara, el que anava a dir... El tractat aquest del 1817, això que suposo que el que es prohibeix és la... No, l'hem de distingir entre el tràfic d'esclaus i l'esclavitud.
El que es prohibia únicament és incorporar nous esclaus. Els que ja teníeu, podíeu seguir-los tenint, no? Sí, exacte. Exacte, la tinença es permet. Perquè, clar, tu l'has comprat en un marc jurídic que era tolerat i es podia fer. Per tant, si jo ho he adquirit, mentre que aquest esclau visqui, pot ser propietat meva. Per això cal diferenciar entre la tinença...
La tinença no es prohibeix, tu el tens, l'has adquirit per vies legals, en un context que era legal, per tant és teu, i una altra cosa, el que sí que es prohibeix és que a partir d'avui no se'n poden vendre més, per tant no se'n poden incorporar més. És veritat que l'Església triga a prohibir-ho, però els Estats Units d'Amèrica, alguns pastors, alguns capellans dels Estats Units d'Amèrica són dels primers que comencen, ja al segle XVIII, comencen a fer algunes...
sobretot en ambients més puritans, aquelles comunitats més tradicionals, comencen a fer grans proclames des de les esglésies en contra d'això, perquè això no se sosté de cap de les maneres amb l'Evangeli i la mà. I els primers són els capellans puritans que hi ha als Estats Units. Això passa a Anglaterra. A Anglaterra l'església anglicana
És la primera església que ho comença a anar puntualitzant. És veritat que l'església romana, que és la que ens afecta, és de les últimes. Però, alerta, una cosa és que l'església no pot considerar delicte, l'església ho considera pecat o una mala conducta, però l'estat ho considera delicte. A partir que es prohibeix, és un crim.
Clar, i es pot perseguir la justícia. De fet, la lògica tot plegat, el que anem dels britànics, ho persegueixen. Com ho fan els britànics? Els britànics tenen uns tribunals que són mixtos, fets per jutges espanyols. En fi, en podríem parlar.
Hi havia un espanyol i un britànic. I jutges britànics, llavors aquests tribunals mixtos havien de perseguir. Hi havia una a Sierra Leone, si no m'equivoco, i una altra a l'Havana. Aquests jutges havien de vetllar per el compliment dels acords d'aquest tractat. Però era, com diu ell, des del principi del segle XIX, era delicte. En canvi, tenim tot el segle XIX històries de negrés. Cada un dels nostres pobles tenim un negré o dos o tres o quatre.
De fet, una de les coses que comentàvem al principi, l'entrada, és el fet que hi havia totes les corrupcions a les autoritats. I de fet, també ho comentàvem abans, a l'Havana mateix, quan hi arriba el Donald, que arriba ell, el que hi havia abans,
era una persona decent i aquest sí, que posava traves i no deixava que hi haguessin desembarcaments d'esclaus i tal i qual. I és l'únic, per un article que he llegit, és l'únic que se'n va haver guanyat amb el temps que hi ha estat allà treballant el que realment li corresponia. Tant els de darrere com els de després surten guanyant més calés dels que per sou ho havien de cobrar, no? Que dius, clar, al final sí, hi ha aquest jutge, però jo per aquí t'arreglo i per allà d'allò i...
I, bueno, i n'ha passat, no? De fet, abans has fet un esment al tema dels felutxos de la droga, no?, de com són manipulades aquestes embarcacions a dia d'avui, doncs perquè hi càpiguen més farcells de droga, no?, com se'ls hi afegeixen motors, no?, fan això, tots ho veiem. L'equivalència és molt oportuna, és a dir, perquè també veiem a dia d'avui com, i s'ocita escàndol, com, doncs, algunes dotacions policials, a vegades, doncs, se sorprèn, doncs, que
estan involucrades en tancar un ull o en tancar-los els dos, o fins i tot a participar del comerç il·lícit de droga, doncs aquí ho veiem, ho veiem al segle IX, ho veiem exactament igual que la policia, que les institucions, els jutges que se n'haurien de cuidar, doncs, o són laxos, o són lents, o arriben sempre tard...
Això també passa aquí a la nostra costa, sobretot amb el tràfic de tabac al segle XIX, això ho he estudiat una mica, i també quan surt a la premsa surt perquè es produeixen situacions d'escàndol.
que els policies surten quan ja s'han assegurat que ja està tot fora, no? Està tot repartit i això, no? I això, malauradament, és així, perquè sempre s'ha dit, no?, que el que manega l'oli, els dits s'anunta, i per tant, els jutges, doncs, jutges i policies, doncs, ja se sap. Bueno, de fet, també feia la comparació abans, que jo li deia, bueno, llavors els que guanyaven, o sigui, clar, el tema dels calés, no?, aquesta gent, els negrers, no eren els propietaris dels vaixells, eren els capitans dels vaixells i tal, i, no?, em deia, són com...
Un exemple em deia era com el capo de la droga d'ara, no? El capo de la droga no va a buscar la droga i a desembarcar-la, no? Vull dir, està a casa seva tranquil·lament o no tranquil·lament, però bé, anar fent els seus negocis, no? Vull dir, clar, tu comences a veure la gent, no? Per exemple, amb un dels articles que he llogit del Xavier que deia el Garpar Roig, no? Que agafa el barco aquest que es diu Sí...
quan pillen el sí, un altre que agafa l'huracan. Quan pillen l'huracan, el papito, no? I és allò de, bueno, va, vinga, va, tu, aquest ens l'han fotut. Doncs vinga, va, anem a fer-ne un altre, no? Treballaven força. El Pigat, una nau que havien arrestat les autoritats de Mataró, que havien arrestat perquè feia contraband, va sortir a subhasta. I el Pigat la compra. La compra a subhasta. I en aquell moment li ha de posar un nom.
Li ha de posar un nom i li posa un nom. Quin nom? Li posa Libertat. Anda, que no.
I el dedicarà, doncs, precisament... Al contrari, al contrari. Vull dir que... Déu-n'hi-do, no, el senyor? Sí, sí, no... Us hauríeu de canviar de gegant, eh? Això, aquí hi ha un debat, aquí hi ha un debat, i, en fi, algun dia se n'hauria de parlar amb profunditat. No diré res, eh? Convertir això en festa, un element de la festa, doncs, una o dos... O s'hauria de puntualitzar, s'hauria d'acompanyar de tota una didàctica...
o si potser l'hauríem de deixar en un calaix aquest gegant i treure un de més neutre potser no ho sé una altra de les coses que també m'han sorprès i m'ha sorprès perquè és un tema que ens va sortint en molts programes és el tema de la xarxa no?
El fet d'on van, no? Aquesta gent van als llocs que ja coneixen, que tenen els amics, que no sé què. Els amics estan per fer negocis, on puc anar a buscar i a deixar, però quan també el tema de hi ha problemes, sortim per potes, ens anem a no sé on, que ja hi ha una xarxa que ens tornaran cap aquí i tal, no? Vull dir, que tant per lo bo com per lo dolent,
No, no, estaven molt ben organitzats i no actuaven ells sols, sinó que formaven part d'un grup molt més ampli, no? Fins i tot es veu que, com de vegades, canviava el capità del vaixell, no?
Perquè podia passar que hi havia marins més experts en una costa que en altra, no? Llavors feien el canvi. És a dir, hi havia, evidentment, també gent individualment que hi anava, però moltes vegades formaven part d'un grup finançat per algú poderós, no?
Amb el tema aquest, no?, hi ha un dels vaixells que allà a Labana els estan foment la gitza i acaba marxant no sé on, que hi ha algú altre que els ajudarà a tornar cap a Catalunya o cap a... Sí, els hi donen sempre cartes de recomanació que si vas per allà i tens problemes, adreça't a tal lloc, sempre hi havia això, no? És a dir, els més famosos eren...
Els més poderosos eren els que estaven a terra i organitzaven això, i són els que han donat noms a carrers i a llocs a Catalunya. La Rambla Vidal, que li han canviat el nom ara fa dos o tres anys, era...
que al final es va erradicar a Marsella, que feia un tràfic molt gran. Però això ho feien de més a més, o sigui, no era gent únicament que es dedicava a això, es dedicava a tot, al que fos. Si en aquells moments era qüestió de fer de cursari, doncs feien de cursari. Si era qüestió d'ajudar els estats sudistes, doncs ajudaven els sudistes, feien de tot. Era un treball al que sortís. De fet, el que es veu, el que es veu...
és que hi havia molts capitans que acostumaven a cobrir unes determinades rutes. Les famílies que coneixem, els capitans que coneixem del cas de Vilassar, per exemple, generalment cobrien la ruta al Tassajo. Per tant, ja n'hem parlat, estava molt clara. Però, eventualment, un capità podia...
pel motiu que fos, doncs, cobrir una ruta alternativa, una ruta passant per Sierra Leone, carregant gent, parlem per l'Àfrica, per algun punt de la costa d'Àfrica, carregant gent. Tenim alguns casos que no consideraríem negrés pròpiament, no, allò que es dedicaven únic, exclusivament, a això, sinó que més aviat, doncs això, algun cop a la vida, doncs, podrien haver participat, o alguns marins, o alguns pilots que havien participat, perquè clar...
Però realment aquesta era una pràctica, malauradament, força generalitzada. Perquè movia molts milions. Clar. Penso que era molt més rentable que anar a fer la ruta del Tassajo, no? Possiblement. Probablement sí. De fet, la ruta del Tassajo és més al final. Més al final, sí.
Perquè el tassajo, precisament, era el menjar dels esclaus. Sí, dels esclaus. Sí, bé, clar, és que els havíem d'alimentar, encara que fos de qualsevol manera, no? Un altre dels punts amb el qual hi ha el tema de... Crec que té alguna cosa a veure amb el tema de l'Argrés, és la zona de Nova Orleans, no?
Hi ha no-barleans, que a més és un punt bastant important del que és el tràfic d'esclaus i esclavitud i tal. Hi viu molta gent de Vilassà, no?, allà. Sí, també, sí. Hi ha un que és famós, que és el gelpí. Els gelpís a no-barleans encara en surten, sí. En surten, no, no-barleans? Sí. De fet, aquest... Igual es diu a gelpi. Sí, sí, més a saber què les diuen, sí.
Hi ha canvis de nom. Suposo que per les traduccions, quan els devien agafar... Bé, ells, perquè devien dir el nom que els semblava. Els semblava, segurament, sí. Que s'hi assemblés. I els altres, perquè, de bé, el millor per les pronúncies, a vegades... Hi ha de tot. Hi ha el canvi de nom seu propi. Hi ha el canvi de nom, a vegades, de les embarcacions. Hi ha fins i tot el canvi de banderes. Teníem banderes de tots...
De tots colors per treure la nacionalitat que els interessés quan els interessés. I una altra cosa, i que també ens recorda el nostre punt temporani tràfic de droga, és que era bastant usual que quan estaven a punt de ser empresonats, de ser...
diguem-ho així, capturats, inflagranti, el que acostumaven a fer era llançar els negres per la borda. Això... Per què? Perquè si trobaven negres a la bodega, doncs havies de respondre per tants negres com portaves. Però, en canvi, si els llançaves, doncs ja no era un problema. Això passa també ara amb la droga, no? La gent prefereixen tirar els fardos de la droga i per això apareixen flutant per les costes. Doncs això ho sabem, doncs que... Sabem de casos, doncs que...
que abans de ser arrestats, doncs, preferien, doncs, això, llençar la gent viva per la borda. Sembla una animalada, eh? Amb maniats, eh? Amb maniats. Bé, clar, com si fotguessis un farcell de qualsevol cosa, no? Em sembla una bestiesa total. Aquí a Nova Orleans hi ha aquest Domingo Fatjó, que em sembla que teniu alguna relació familiar. No, al final vaig descobrir que no, que era de Castellà del Vallès. Bé, no...
I aquest senyor, per exemple, ell està d'entrada ajuntat amb una mulata, no? Vull dir, té fills mulatos, que n'acaben viant cap aquí, però al final, tornem a lo mateix, no? Les relacions socials, i s'acaba casant amb una...
Alemana, em sembla que és, o de no sé on? Sí, després sí. Aquesta és la que... Vaig escriure fa bastants anys, això. M'heu llegit fa quatre dies i tampoc me'n recordo gaire, eh? Sí, sí. Hi va haver un moment que va veure que això d'estar casat no, i que va fer prorrogació social i va haver de casar-se, i en aquest cas em sembla que va ser amb una Alemanya, va ser...
Aquest és el que l'ajuda també a pujar, no? I, de fet, un de les coses que jo crec que recordar o que em queda és que aquest senyor, de fet, des del seu despatx era un dels llocs on es decidia... No, però aquest d'esclavista no ho era. No ho era d'esclavista, aquest. Aquest només estava amb la mulata i aquest m'acréix bastant.
És el que rebia normalment els vaixells d'aquí a Nova Orleans, fins i tot els de Vilassà, no? Era el contacte que tenien a Nova Orleans.
Però a Nova Orleans hi ha molta esclavitud. Sí, però ja no hi havia tràfic. No hi havia el tràfic. Llavors no hi havia tràfic. Llavors el tràfic bàsicament anava cap a Cuba, no? Els casos que jo he estudiat, perquè he estudiat aquests, bàsicament és Cuba,
I també, secundàriament, Brasil. Són els dos llocs on jo he trobat que portaven els africans. Déu-n'hi-do.
Me l'anava a imaginar, intentava imaginar-me, perquè clar, la van alts i posen moltes pegues i llavors se'n van més a un altre port. Bé, normalment desembarcaven a cales. Sí, sí, però vull dir... Estaven a prop d'algun ingénio, d'un senyor que tenia una finca, que ja se'n quedava uns quants, i que ja estava avisat l'alcalde i la Guàrdia Civil d'allà perquè no passava res i estaven sucats, diguéssim...
és a dir, no podien anar als ports, perquè llavors era massa flagrant, hi havia el cònsul britànic que ho veia, llavors feia la protesta, i no, és a dir, anaven a llocs. I després, una vegada desembarcats, en funció del barco, o el cremaven, perquè és que en un sol viatge ja amortitzaven el barco, o entraven al port principal, diem que venien d'un altre lloc, no?
Cosa molt curiosa, també, arribar a un port sense càrrega, és una cosa que no es creia ningú, perquè tothom sap, ara ho sap menys gent, però aleshores ho sabia tothom, una nau ha d'anar sempre plena, perquè si no va plena, té el perill, sobretot si travesses l'Atlàntic, tens el perill que la nau vagi al fondo del mar, perquè les naus tenen allò que se'n diu la obra viva i la obra morta.
L'obra viva és allò que queda sota de la línia de les zones, on baten les zones i tot el que hi ha per sota és viu. I tot el que hi ha per sobre és mort. El nom és molt oportú. Què passa si la nau no està carregada, no està prou carregada? Doncs que la línia de flotació puja. I, per tant, és més difícil que conservi l'equilibri del que hi ha. I, per tant, la nau ha d'anar sempre carregada. Si no tens càrrega, l'has d'alestrar, l'has d'omplir d'arena, de pedres, de coses que pesin, per fer que baixi aquesta línia.
Cosa molt curiosa és que una nau arribi buida... No s'ho creia ningú. Perquè realment, ho hem parlat altres vegades, quan et dediques a fer el tràfic marítim, a mesura que vas descarregant, has d'anar carregant. I a mesura que vens, has d'anar comprant. Això dèiem el Tassajo, funciona així. Tu d'aquí vas carregat cap allà amb vi, vas canviar el vi per la carn, a la zona de l'Argentina, de l'Uruguai, puges a Cuba i deixes anar el...
t'assalla aquesta carn, buides la nau, la carregues de sucre, de canya de sucre, de rom, i te'n vas a Nova Orleans, i a Nova Orleans vas que envies això per, aquesta era la ruta del Tassajo, per carbó i per cutó, que és el que portes de nou aquí a Catalunya, que és el que és necessari per la indústria tèxtil, i així tanques el cercle. Tornes a carregar de vi i tornes a anar cap a Amèrica. Per tant, sí, sí, cantava bastant aquestes naus sense esclaus.
Llavors, a mi m'ha sobtat molt que feien un viatge, la cremaven i hi ha altra cosa. Era una possibilitat. Déu-n'hi-do, no?
Ostres, havia de ser molt rentable, això, eh? Sí, era bastant rentable, no? Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Bueno, llegint també, he llegit que hi estava en curs un diccionari biogràfic dels Capitals de Nabil i Viles Arenys, això, algun dia ho tindrem? Sí, està, està. S'està elaborant, s'està elaborant. S'està elaborant. S'està elaborant. Si de cas un dia aquí parlarem, convidarem de nou en Jordi Casanovas i en tornarem a parlar.
Perfecte, perfecte, perquè jo ho he vist i dic, ostres, aquest llibre també ha de ser molt interessant, eh? Vull dir, de saber com anava. I també una altra de les coses que m'ha sobtat és aquesta relació entre els anglesos i els espanyols, no? Que en el mar eren enemics, però a terra eren col·leguilles, no? És...
A terra tothom era col·lega, sí. Això és com quan juguen un partit de futbol, d'aquests que es maten i després quan surten se'n van a sopar o a prendre alguna copa, no? Sí, sí. És una miqueta el mateix, eh? Exactament passava això, sí. És curiós, eh? I a més ho expliquen, no? A més els anglesos que eren... Bueno, els agradava fer la vida social...
com si no passés res, jugar al bridge, si es podien fer regates, fer regates, i si es podia jugar al golf, jugar al golf, no? I, a més, t'ho parlen, no? Escolta, aquest lloc va malament, no? La gespa és més bona, no? Per exemple, no què sé, comparaven la Índia amb Zanzibar, per exemple, no? Que no surt amb aquesta... Però que es veu, no? Eren gent que...
que s'organitzava molt bé, i les curses de cavalls, i tant. Les que s'avorrien eren les senyores. Molt probablement. Segur, segur. Però bé, és curiós que... O sigui, jo a mi em costaria molt, no?, amb algú que està fent una cosa que...
que va tard en contra meu, o sigui, si jo els he d'anar a buscar, no?, me'n vaig allà a tirar, bueno, perquè a més a més es foten tiros i canonades i tal, i després anem a prendre una copa, vull dir, no és el mateix, eh?, que un partit de futbol o una cosa d'aquestes, eh?, em sembla que també passa una mica ara, eh?, en moltes coses, eh?, jo crec que també passa. Sobretot en els cercles més foscos...
Jo és que no estic en aquests cincles i llavors no quadra. Hi ha una història maca dins de tot aquest horror, perquè és un horror. Sí, és un horror. Hi ha una història maca que és la història d'un tal Joseph Zinke, o Zinke, a la bibliografia el trobes amb diversos noms, que és un noi que era esclau, que per les seves habilitats acaba sent...
acaba sent col·laborador d'un negrer perquè fa de traductor amb els esclaus i perquè també són necessaris. En el fet, hauríem de parlar de la gent que a la costa d'Àfrica es dedica a capturar aquests negres, que són altres negres. Inicialment col·labora amb el cap o de turno,
I a partir d'un cert moment serà alliberat, estudia dret, es fa advocat i és el primer advocat pels drets dels negres que hi ha de la història dels Estats Units. I és una història maca, és una història que als Estats Units es coneix més que aquí, com és lògic, entre altres coses perquè als Estats Units una bona part de la població és d'origen africana i llavors és una història que no pots bandejar, és evident, i la trobes pel carrer, no?
És una cosa curiosa, com vénen molts americans aquí, sobretot molts vénen per la festa major, i diuen, però com podeu fer festa? La festa dels indians i aquest capità negret, etcètera, etcètera. Com podeu fer festa d'una cosa molt interioritzada? Seria com fer un, no sé, un gegant que fos un, no sé, un capitost nazi, que no se'ns acudiria aquí a Europa a fer una cosa similar, no? Doncs hi ha aquest tema que els crida una mica l'atenció.
És curiós. Aquesta és una història, la de Josep Cinque, és una història maca, ni a tantíssimes altres. Ja estic recordant un llibre de memòries d'una d'aquestes dones que ha estat esclava, i a un moment explica, esclava d'un latifundi del sud, dels estats del sud, i explica la guerra de secessió, diu, a un cert moment el cap del propietari del latifundi, diu, ens va fer cridar a tots,
i els del sud lluitaven per mantenir l'esclavatge i les plantacions de cotó, senyorita escarlata, estem en allà. I diu que els convoca el cap i els diu, us he de donar notícia, ja se sabia que si es perdia la guerra, l'esclavatge tenia tots els punts que acabaria sent abolit. I diu, us he de dir una cosa, hem perdut la guerra.
I aquella dona ho escriu 40 anys després, o 30, i diu, ai, quan ho va dir que havíem perdut la guerra, diu, em va fer molta pena que haguéssim perdut la guerra, perquè era el seu país, aquell país on l'havien acollit d'esclava, però era el seu país, diu, em va fer pena que perdéssim la guerra. Després raona i diu, per sort, vam perdre la guerra, però primer raona en clau gairebé nacional, d'aquell estat, no sé, un estat del sud, no sé quin seria, i diu, em va fer pena que perdéssim la guerra.
I després ho raona i diu, molt afortunadament vam perdre la guerra i això va suposar un canvi, que va ser la supressió a tots els Estats Units d'Amèrica. I això ja començaria a ser al principi del final, però...
trigaríem, perquè hem dit que el Brasil em sembla que ho mantindrà fins a 1880, em sembla, una data molt tardant. No sé exactament la data, però em sembla que sí que va ser l'últim. I Cuba també, una mica abans. Poc abans, poc abans.
Bé, jo, la majoria dels que he anat llegint eren això, que arribaven a Cuba, Cuba i l'Havana i Matanzas, em sembla que hi havia que... Matanzas també, sí. Tota aquesta informació, aquests articles, aquests llibres i aquestes històries dels Déu Negrés...
On us heu documentat? On hem trobat? Què hem anat a buscar? A l'arxiu, evidentment, en parlàvem abans pel tema del pigat, de les escritures notarials, no? Però totes les altres documentacions? La documentació més important és la dels britànics. La correspondència que hi ha entre els cònsuls,
que estan a l'Havana o a Sierra Leona, que mateixen cap al ministre d'assons exteriors. Aquesta és la més important. Però hi ha de tot. Hi ha cartes de missioners, hi ha llibres de senyores que s'avorreixen i fan el seu llibre,
d'antics militars britànics que al donar-se d'alta de militars expliquen els seus recorreguts per la costa africana hem de tenir en compte que en aquells moments Àfrica només es coneixia la costa i els rius una mica però a l'interior era completament desconegut era terra ignota
era molt atractiu, perquè és el temps del Jusbert, i moltes vegades els viatges venen d'aquesta gent. Perquè abans... És la història del senyor Livingstone, supongo. El Livingstone és importantíssim. Jo dic les històries de l'altra banda, de Sant Siver, i el Livingstone es troba un moment...
una recollida d'esclaus que va amb un barco d'on la casualitat que ho trobes, per una altra banda, que és un barco que el porta, precisament, un espanyol, no? Un que ens deia màs i que era de... de... de Sant Feliu de Guixols, era, no? Bueno, ell era el... no portava el barco, sinó que és el que s'encarregava allà de... d'arreglar-ho tot, no? I el...
Perquè abans l'Alexis feia l'apunt de... Aquí estem parlant de la gent que ja està dintre d'un vaixell, que el vaixell el porta un senyor que pot ser de Vilassar de Sant Feliu de Guíxols o de Mata de Pere, és igual, però clar, aquests esclaus, algú els ha portat fins al vaixell, que solen ser els mateixos... O sigui, que dintre mateix... S'han cassat, literalment es cassen. Es cassen. Es cassen.
i són negres que caçen negres per vendre'ls a canvi d'armes a canvi de begudes alcohòliques a vegades els preus són bastant però bueno tenen preus diferents segons l'edat i segons el sexe una cosa a l'Àfrica al segle XVIII sobretot hi ha una mena de moneda que són els cauris els cauris són
són com unes closques d'uns moluscos, no són massa usuals a l'Àfrica, però en canvi són molt a la zona d'Indonècia, i els britànics que ho saben, que els africans fan servir com a moneda de canvi allò, doncs van, omplen les naus d'aquests cauris, que són unes petxines així petites, i clar, carregats d'aquesta moneda, arriben allà i diuen, i amb aquesta moneda què fan? Doncs ho canvien per les claus.
Això és una època prèvia, aquesta època que estem parlant dels britànics que persegueixen, però els britànics, abans de perseguir-ho, han sigut els grans impulsors d'això. De fet, de la guerra de successió s'emportaran això, el dret d'assentar negros, l'assiento de negros, se'l queden. La recompensa dels britànics de la guerra de successió és Gibraltar, Menorca...
i l'Aciento de Negros. Nosaltres, a canvi, l'únic que hem aconseguit és que a Menorca es prengui Ginebra. Em sembla que és l'únic que hem tret a canvi, però la realitat és a llesta. Déu-n'hi-do. Segueix sent molt bèstia, eh?, tot plegat. Sí, realment, sí. Sí, sí. Bé, és que no... Hi ha moments que penses, estem parlant així i... No, la responsabilitat europea i catalana, molt concretament, i Maresmenca...
És important en aquestes últimes pistonades d'aquest fenomen. Em venia pel cap, per exemple, el capità Maristany de Mas Nou, que té un paper destacadíssim en la despoblació de l'illa de Pasqua.
a l'illa de Pasqua, no sé si algú li ve el cap a la pel·lícula Rapa Nui, i van... pràcticament van eliminar la cultura, la cultura dels habitants de l'illa de Pasqua, literalment em portant-se-la, doncs, clar, i aquesta gent, doncs, un venut aquí, un altre venut allà, la cultura aquella va desaparèixer d'una illa, jo, que era un patrimoni... Doncs això així, literalment, no? En aquest cas és molt clar, perquè parlem d'una illa molt concreta, molt petita, eh? Bé...
Però, clar, hem de pensar realment el que va suposar això per l'Àfrica. És a dir, van perdre la possibilitat de tenir generacions i generacions d'homes i dones que podrien haver aixecat aquell continent, etc. I allò és l'inici de la submissió d'aquell continent.
A partir d'això i de les descobertes que farà el Livingstone, Livingstone no busca això però de resultes generarà un interès a partir dels seus escrits que hi retorna a Anglaterra, etcètera, etcètera, de la llegenda del senyor Livingstone.
A partir d'aquí començarà una... Girarem pàgina i vindrà una època encara pitjor, que és l'època del colonialisme, del repartiment de l'Àfrica per part dels britànics, dels francesos, dels belgues, i a partir d'aquí veurem com...
i encara ho veiem, avui mirem el mapa d'Àfrica i veiem com els països estan tallats escaire i cartabó perquè aquell país, igual que ens havíem repartit els beneficis del venda de la seva carn humana, perdó de l'expressió, doncs d'aquesta mateixa manera també ens podem repartir els beneficis de tota la terra d'un continent. Realment una cosa no s'entén sense l'altra.
Sí, se'l van repartir abans d'anar-hi. Sense saber com era. Perquè a l'interior encara no... No coneixia, no sabia què. Era molt dur anar a Àfrica. Normalment em malaltien. I molts no aguantaven. Era un destí no volgut. Era dur.
Sí, clar. I a més a més, com dèiem, quan arribem nosaltres a Amèrica li portem unes malalties i allà en tenen unes altres que nosaltres tampoc tenim. Déu-n'hi-do. En el llibre aquest de 10 històries negreres, de qui parleu? Qui són aquestes 10 històries? Bueno, són històries diverses que...
que vaig poder comentar, no? De vegades estan centrades en un vaixell, de vegades estan centrades en una persona, de vegades en una època, hi ha una mica de tot. No són 10 personatges. No, no, no. Però hi surt el Pigat, eh? Amb aquest hi ha de ser, segur. Surt almenys amb 3, sí. És que amb aquest era el number one. Amb 3 històries surt, sí.
Aquest l'havíem de tenir, sí o sí? Però surten altres, sí. Surten molt més altres, sí. A mi el que m'ha agradat són els noms dels vaixells, també. Per què dir-li sí? Sí. I el no sé. El no sé.
Era una de les coses que una senyora que era la dona d'un jutge allà a Sierra Leone, s'estranyava i va escriure, jo trec una part del que va dir aquesta senyora, que es mirava, i que a més és un místic.
I aquests senyors els hi diuen, per barcos, els hi diuen, jo què sé, la Virgen del Rosario i el Santíssimo Sacramento. Això sí, l'emperador no sé què. Hi havia alguns més cínics que els hi posaven el nom d'un esclau, per exemple. Ah, que maco. I s'atrevien a...
De vegades és que al final entre ells s'animaven, jo crec, no? A veure qui eren més cafres. Molt de cinisme, no anava a dir, perquè al final posar-li... Jo crec que hi ha, eh?, amb els noms. Sí. Posaven uns noms que no s'atrevien a posar-los en un vaixell normal, no? Ja. No ho sé. De fet, les nostres embarcacions aquí, totes tenien gairebé els mateixos noms. Les nostres pescadors d'aquí...
quasi tot es deien Sant Antonio, era Sant Antonio de Padua, a més no era Sant Antoni del Porquer, com que celebrem els temes. I la Maradéu del Carme, sí. I la Maradéu del Carme, jo vull dir, era molt poc original, la gent posava aquest nom, que Sant Antoni de Padua és un sant que té una vinculació amb els peixos, etcètera, etcètera, i llavors li posaven aquest nom, molt poc original, però en canvi, quan veus les naus que es dedicaven a fer...
en general, la carrera americana, hi ha més varietat de noms, hi ha més originalitat, i ja no diguem aquestes naus que... Jo vaig a la del sí. Sí, que a més els anglesos els despistava, perquè sí, és marc, no? I això donava joc, a més.
Huracan, perquè aquesta anava ràpida, no? Deu volar com l'huracà, vinga, va. De vegades amac i de vegades sense ac, sí. Sí. El pepito, la del pepito no... O pepitos i pepites n'hi ha diversos. N'hi ha bastants, aquest. És curiós perquè dius, ostres, són una sèrie de... Moltes vegades hi havia els noms de les senyores, no? Ah, també els hi posaven el nom de les senyores. Sí, el de la filla, sí. Bé, no?
Bé, ens ho tindrem que deixar aquí perquè se'ns acaba el temps. No sé si hi ha alguna cosa amb tot el que hem arribat a dir que digueu això no ho hem comentat i és important. Aquesta gent no m'ho ha preguntat o no ho han dit, no? No ho sé, no. Molt bé. Jo, de totes maneres, recomano a qui pugui que llegeixi aquestes 10 històries de negrers i així acabi de saber més coses. Doncs moltíssimes gràcies, Xavier, per l'estona que hem compartit. Gràcies.
A vosaltres, sí. Hem arribat al final del programa. Moltes gràcies, Xavier, per haver-nos acompanyat. Recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a Spotify buscant històries de mar i de dalt. També us podeu subscriure al canal d'Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez. L'actualitat de Vilassar de Mar la pots buscar a molts llocs, però només la trobaràs a Vilassar Ràdio. Segueix-nos en directe a través de vilassarradio.cat
012. La Generalitat al teu costat. Les tovalloletes humides s'han convertit en un residu molt perillós pels sistemes de sanejament de Catalunya. A diferència del paper higiènic que es desfà, les tovalloletes es desfilen i es barregen amb altres residus fins a provocar grans embussos. Aquests provoquen un sobrecos de 500 a 1.000 milions d'euros l'any a tota Europa que paguem entre tots el rebut de l'aigua. Recorda, el vàter no és una paperera.
Evitem problemes a les depuradores fent una bona gestió de l'aigua i dels residus d'higiene personal a l'allà. Troba més informació a gencat.cat barra h o trucant al 012. 012. La Generalitat al teu costat. 012. La Generalitat al teu costat. De gran vull ser enginyera.
Vols encaminar els teus fills cap a vocacions tecnològiques on es preveu un bon futur laboral? Entra a bitbot.cat. Descobreix el catàleg i l'agenda d'activitats extraescolars de programació i robòtica educativa que s'ofereixen a Catalunya. Amb bitbot.cat podràs proposar que es facin aquestes activitats a l'escola dels teus fills. Perquè no només hem de ser bons usuaris de tecnologia, sinó sobretot ser-ne creadors. Maximiza el futur laboral dels teus fills. Connecta't a bitbot.cat.
Fins demà! Fins demà!