Aquí comença Històries de Mari Dadal amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Passià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
A partir del segle XVIII, el creixement demogràfic fou cada cop més accentuat i sostingut en el temps. Aquest creixement justifica no només la segregació parruquial i municipal, sinó que, òbviament, comporta un creixement de l'àrea urbana amb nous carrers i cases que havien de donar eixopluc al creixent nombre de veïns.
A Vilassadamar, el sistema tradicional de promoció urbana de construcció de cases entre mitjaneres, amb una amplada d'un cos, per una banda, i el manteniment de les velles feixes agrícoles sobre les quals s'anaren vestint els nous habitatges, marcar per sempre més l'urbanisme.
Un urbanisme molt ortogonal i uniforme basat en cases certament força igualitàries, on les diferències socials eren plasmades en l'envelliment dels immobles i l'ús de materials nobles per marcar les diferències d'estatus de ser residents. Avui parlem de cases, places i carrers. Avui parlem de l'urbanisme antic a Vilassar de Mar.
Històries de Mari Dadal Entrant en Matèria
Benvinguts, en el programa d'avui parlarem amb Francesc Cavaller sobre l'urbanisme antic a Vilassar de Mar. I l'Alexis ens en podria fer una miqueta... Una introducció. Sí, una introducció, cinc cèntims, com vulguis. Doncs bé, sí, has comentat, Núria, que el segle XVIII és comú, és usual en el nostre Vilassar, en el nostre veïnat de Mar de Vilassar, que després serà Vilassar de Mar...
a partir de la seva segregació, 1684, trobar un model urbanístic basat en la consecució de cases entre mitgeres. Aquest és un model, d'alguna manera, transportat o teletransportat d'altres indrets, això ho trobem, per exemple, a Vilassar de Dalt,
a Sant Genís de Vilassar ho trobem a partir del segle XVI, i ja durant tot el segle XVII ho veiem, no només a Vilassar d'Alc, però sí també a Mataró, a altres indrets, veiem com el model urbanístic a la nostra comarca és aquest, és basat en la replicació, no diria fins a l'infinit, però la replicació fins a l'avorriment d'un sistema constructiu de casa unifamiliar, molt reiteratiu, que és el que anomenem la casa de cos,
La casa de cos que té unes proporcions concretes, un cos d'ample, que d'alguna manera és el que mesura la viga d'un costat a l'altre i que a casa nostra fa aquestes façanes tan repetitives i que fa que els carrers siguin especialment macos quan en aquests carrers hi ha una bona seqüència de cases de cos originals o poc modificades. Mira, l'estat de mar és un model d'aquest urbanisme...
I un enigma que compartim molts dels que ens dediquem a aquest tema és que no sabem ben bé per què a Vilassar tenim aquests contínuos de casa tan ben conservats quan el catàleg de patrimoni ha vingut tan tard. Vol dir que segurament ni els catàlegs de patrimoni són allò que ens imaginàvem, perquè si sense catàleg de patrimoni pot sobreviure el patrimoni, potser és que no és tan necessari, no diré que no ho sigui, però la realitat és que a casa nostra...
s'ha mantingut. Segurament s'ha mantingut durant molts anys, perquè en els anys forts del creixement urbanístic, als anys 60, als anys 70, en comptes de construir, d'enderrocar aquests edificis i fer-hi remuntes i construir aquestes cases amunt, amunt, amunt, com passarien altres indrets, com per exemple podria ser Mataró,
a Vilassar què hi havia? Hi havia un espai entre carrers, a cada carrer hi havia els antics horts que estaven sense construir i, per tant, en els anys 60 i 70 el que veurem és que es construeixen en aquests antics horts, no? I per això és, per tant, és normal veure que hi ha molts carrers, com diuen els de Mataró de Mitja Galta, no?, que hi ha carrers que eren urbanitzats durant molt de temps, no?, i que hi havia, en canvi, l'altra Galta, no?, per on passaves, doncs no estava construït i hi havia aquests horts, no?
I la realitat és que tenim un nucli antic bastant uniforme, on els costats de mar acostumen a ser residències més nostres contemporànies, dels anys 60, 70, 80, i en canvi els costats de muntanya, els que estaven orientats al sud, els que estaven orientats al sol, doncs veiem que tenim continuos, grans continuos de cases antigues.
Avui parlem, per tant, de cases, parlem de carrers, i per parlar-ne hem convidat la persona que segurament més en sap, que és en Francesc Caballé. I ara coneguem el nostre convidat d'avui.
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. En Francesc Caballé és historiador i especialista en documentació i arxius. Des de 1987 realitza tasques de recerca sobre l'arquitectura i la formació urbana. Fou el guanyador de la primera beca Ernest Lluc el 2002 amb el treball La formació urbana de Vilassar de Mar.
i és també soci fundador i administrador de l'empresa Beclus, que és una empresa dedicada a la gestió i documentació del patrimoni arquitectònic i arqueològic i a l'assessorament històric per a la rehabilitació arquitectònica.
Benvingut, Francesc. Bona tarda. Moltes gràcies per estar aquí. No sé, potser el que podríem començar explicant és una miqueta això, si us sembla, abans de començar en matèria, el tema aquest de la beca Ernest Lluc que et van donar. En què va consistir? Què vas haver de fer?
Sí, la primera convocatòria de la beca Ernest Lluch va ser l'any 2002 i per mi era una sorpresa, era una novetat per tothom la convocatòria i llavors vaig veure que a les bases el que havies de presentar era un projecte de tema històric que va ser sobre el municipi.
Jo soc fill de la Barceloneta, de Barcelona, però feia ja molts anys que vivia a Vilassar i en la meva tasca professional estàvem documentant la formació urbana de molts de Barcelona, del barri del Raval, etc. I, per tant, quan vaig veure això vaig dir, dic, calla, ara tinc l'oportunitat del poble que m'acull...
fer un treball com els que jo estic fent de recerca a Barcelona, però en aquest cas com a exercici de gaudi com a tribut a Vilassar. Vaig presentar un model de com faria l'estudi, precisament per allò que estava comentant l'Alexis a la introducció, que és adonar-se'n que Vilassar és un poble amb un patrimoni arquitectònic conservat molt singular,
amb aquestes característiques que ella ha dit, dels carrers, etc. I vaig dir, anem a veure com ha passat això i com és que això ha arribat fins aquí. Llavors, l'Ajuntament em va concedir aquest treball i va coincidir que tenies dos anys per realitzar-lo amb una dotació econòmica i al cap de dos anys havies de presentar una memòria amb els resultats. I...
Què t'has trobat? O sigui, per què això que deia l'Alexis de que hi ha carrers que segueixen sent amb aquesta façana igual, no? Sí, explico una miqueta el mètode que vam fer servir, les fonts, una mica així. El primer que vaig fer va ser adonar-se'n de quines eren aquestes pervivències i de fer una mena de catàleg de quins eren aquests carrers.
i aplicar el mètode d'estudi i treball que fem servir habitualment, que és agafar exemples d'edificis en concret o de carrers en concret i a través d'estirar el fil de la documentació històrica de la formació d'aquesta propietat poder-ne documentar tant el seu origen i evolució.
Això es fa, doncs, anant a arxiu, a través dels protocols notarials. Les primeres notícies sempre s'estreuen més contemporànies del registre de la propietat. Això ens assegura que el que estem estudiant correspon exactament a un edifici en concret. I llavors, a partir d'aquí, a través de les escriptures de protocols notarials que hi ha a l'arxiu de Mataró, doncs, poder veure...
quin és l'origen d'aquella parcel·la, com s'ha format i d'on prové.
evidentment el que succeeix a l'hora de documentar tots aquests carrers històrics de Vilassar és que a mesura que anaves documentant els diversos casos doncs et trobes el promotor que havia obert el carrer que aquesta és la novetat diguéssim urbanística del creixement d'aquests pobles del Maresme i que també passava com insisteixo en el barri del Raval i és que
El segle XVIII, l'obertura de nous carrers, és a dir, el pas d'un paisatge dominat pels camps a un paisatge al qual travessen carrers, és a dir, quan els carrers es mengen els camps, és sempre una promoció privada. No intervé l'administració. És a dir, tu ets el propietari d'un terreny,
Penses que, per la pressió demogràfica, per la necessitat de nous habitatges, trauràs més rendiment d'aquest tros de terreny si construeixes una filera de cases que si continues tenint-hi el teu camp de blat o de vinya, que era bàsicament el que ens trobàvem, el que hi havia aquí Vilassà. Llavors, aquest propietari senzillament el que fa és crear un projecte en el qual parcel·la aquell trosset del seu carrer
i estableix o ven aquestes parcel·les a la gent que està interessada en construir-se una casa. I ell mateix posa els pactes perquè això es faci, perquè si tu fas una promoció d'aquesta i ara no en vens un i el que el solar del costat et queda, no tindria un èxit. La uniformitat ve donada perquè normalment quan es fa això el propietari...
ja estableix la seqüència en la qual establirà totes aquestes parcel·les i els condicionants que han de fer els promotors és a dir, si en dos anys no havies construït una casa doncs perdies el dret de construir-ho
i a més a més t'obligaven a donar carregament al veí del costat, i fins i tot a les cases extremes d'aquesta promoció, d'aquesta filera, es dividia el que costava fer la paret, perquè ja no era mitjera, perquè ja s'acabava, i fins i tot entre tots els propietaris pagaven aquesta paret.
Què succeeix en aquestes promocions d'enfileres? Doncs que com que es fan en territoris, en terrenys de propietaris individuals, s'ubiquen allà on cadascú té el seu terreny.
I això es veu clarament en el cas de Vilassant, que tu pots trobar-te alineacions de carrers que no concorden l'un amb l'altre, perquè un està 5 metres més enretirat que l'altre carrer, perquè senzillament, com estava disposada la feixa agrícola, li era més vantajós construir la filera de cases més enretirada o menys enretirada.
I això s'entén quan penses això, que era un afer privat, que no era l'administració que deia els carrers s'han de fer així i han de passar així, i per tant si... Ara és al revés, ara hi ha un planejament urbanístic, hi ha un urbanista que traça més o menys com han de ser el carrer...
els carrers que han d'anar creixent, les vies que s'han de fer, i per tant són parcel·les de diversos propietaris, segurament, que hi passa un carrer, per tant s'ha d'expropiar aquí, s'ha d'expropiar per fer tot aquell carrer amb les construccions laterals. En aquest cas no, en aquest cas és el propietari d'una feixa de terra que decideix, doncs, el que deia, o vendre o establir, que són coses diferents, no és el mateix,
Però bé, pel que ens entenguem, és a dir, col·locar una sèrie de cases o permetre que es construeixi una sèrie de cases en aquella feixa. I és veritat. Per tant, veiem que el nostre, malgrat tenir un urbanisme molt ortogonal, perquè totes les feixes de terra eren rectilínies, perquè les feixes de terra eren com eren, no venim d'un model celta de propietat de terra.
que les terres fossin rodones, sinó que eren peces, normalment, que tenien quatre veïns, perquè ens entenguem, no? Per tant, sempre veiem a les afrontacions de les terres, veiem el cierzo, no?, al costat de muntanya, al costat de mar, al costat d'Iabany, al costat de Ponent...
per tant aquestes feixes de terra és on es comencen a construir les cases i per tant és això que veus que hi ha carrers per exemple el carrer de Sant Sebastià que no coincideix amb el carrer del Roser i el carrer del Roser després a un cert moment continua però en canvi vas veient com hi ha carrers que fan un cert esglaons
que si ho haguérem urbanitzat en temps contemporani, tindríem unes avingudes llarguíssimes i en canvi vas veient que hi ha carrers que van fent com calaixos. Això és propi d'aquest model i això ho vam entendre gràcies a la recerca que va fer en Francesc. Hi ha una altra cosa també molt interessant que és, exceptuant el carrer del Carme,
tota la resta de carrers que es van urbanitzar al segle XVIII i al segle XIX són carrers orientats a mar, per entendre'ns. Són paral·lels a la línia de mar, perquè són els més avantatjosos, com tu bé deies abans, és a dir, tu construeixes la casa de cara al mar, mirant el màxim d'isolació. El carrer del Carme és l'únic que és perpendicular.
Però això també provocava aquesta fragmentació de les urbanitzacions i aquesta disposició de les cases mirant cap al mar, també significava un problema per arribar a aquests llocs. Perquè pensem que continuaven sent camps, és a dir, es podia fer una filera...
La primera filera que tenim documentada és el carrer Sant Francesc. Normalment són, primer, les que estan més a prop de mar, després les que van pujant. Les primeres serien el carrer Sant Francesc, el carrer Arpella i el carrer Sant Andreu, però després hi ha el carrer Sant Josep, el carrer Sant Llorenç o el carrer Sant Magí. Aquestes serien les promocions, diguéssim, que trobem documentades entre finals del XVIII i els primers anys del XIX.
doncs com deia, com que són cases que comencen i acaben, una filera que comença i acaba, has de poder accedir.
en aquesta casa, perquè no hi ha carrers, només hi ha els camins. I això va provocar no pocs litigis entre els promotors que estaven fent aquestes coses, perquè tu havies de poder donar pas a que els veïns d'aquella filera arribessin a la porta de casa seva. Els drets de pas. I aquests drets de pas, que sovint es negociaven o s'imposaven a travessar els carrers, és el que han donat
És el que han donat, posteriorment, fossilitzats amb els carrers perpendiculars, com seria el carrer Buenos Aires o el carrer de Cuba. Com a sobre se'n deien carreteres, perquè podíem passar carreta. El passatge de l'estació, tots aquests carrers en sentit mar-muntanya són les vies de pas per arribar a la filera de cases.
A vegades són més estrets que el mateix cànon del cos de la casa, no? Són més estrets, no hi afronten les cases, normalment sempre són els laterals, els darreres. No és un carrer, sinó fossilitzar un pas cap a un altre, cap a un carrer. Cap al que després serà un carrer. Sí, que de fet això ara tu trobes moltes vegades en els registres de la propietat, quan agafes i hi ha un dret de pas del segle no sé què que t'obliga que tu puguis passar pel mig de casa d'aquella persona, eh?
Per fortuna, al nucli antic de Vilassà ja aquestes disquisicions han quedat superades, perquè ja són carrers, pròpiament dit, ningú diria que això és un dret de pas d'època antidiluviana, de fet només ens recordem els que estem sempre mirant pel retrovisor, però això és propi d'aquesta concepció privada del carrer. El carrer és un afer privat, per tant el vial és una qüestió d'alguna manera privada, privada dels veïns, primer del propietari que ha establert aquelles cases, després dels veïns que hi viuen,
I, d'alguna manera, el carrer és un element privat. Caldrà moltes reformes administratives per part del govern, molts regels decrets, que aniran abundant en la idea que els ajuntaments tenen competències per entrar en aquestes qüestions i dir com han de ser les cases, com s'han de fer, etcètera. Un altre element urbanístic interessant, que al nostre poble és bastant...
usual de trobar són les andrones, que és un d'aquests altres elements urbanístics. Si ens en pots fer... Sí, si em permets abans, dues coses. Bé, una que les tenia present era el tema de les andrones. L'altra era el que havies comentat dels davants d'aquestes cases. Els horts. Els horts. No sabem per què, però va ser així. Les promocions d'aquestes noves fileres de cases...
afrontaven el carrer davant, però quan establien aquest terreny, l'establien també a l'altra banda. És a dir, tu adquiries una feixa de terra al mig de la qual hi passava el carrer, però tu tenies a una banda la casa i a l'altra banda l'hort. És a dir, que l'hort del davant continuava sent propietat de la casa que t'havies construït. Això certament és...
És molt peculiar del tema de Vilassant, no tots els pobles passen així. I no es donen un carrer, sinó que es donen a casa. Per tant, tenies com el jardí de davant, no? El jardí de davant. Ens hem d'imaginar, diguéssim. Amb el temps seran jardins, inicialment són horts. Inicialment eren horts. Però haguéssim pogut no fer-ho així, eh? És a dir, si haguéssim pogut fer que tu tinguessis...
que serà futur carrer, i tu construies a la teva banda, i l'altre s'ho hauria quedat el propietari. Però va fer així, i això ha determinat tant l'urbanisme com que em deies tu, és a dir, aquesta presència d'espais, cada casa al davant tenia el seu hort, per tant tenia el seu espai buit, i això sí que ha determinat, com tu bé deies, el manteniment del...
d'aquesta estructura molt més que en altres pobles, perquè aquests espais buits són els que s'han pogut urbanitzar posteriorment, en èpoques posteriors, de més pressió demogràfica. Per tant, aquest era un dels aspectes, i l'altre és el que deies tu de les andrones. L'androna és un concepte que hi ha d'època medieval. Una androna és un espai entre dues propietats que
que cap de les dues en pot fer-ne ús ni tan sols en teoria obrir, obrir finestres ni obrir-ne portes. Seria un espai entremig de dues propietats que no és de ningú i és de tothom. En el cas de l'urbanisme el que es va donar molt eren les endrones posteriors, és a dir, quan es feien aquestes urbanitzacions,
Els darreres de la casa, que hem dit, teníem la casa, al davant teníem els horts, però les cases al darrere teníem el jardí. L'aixida, l'aixida. És a dir, gairebé serien tres punts, no? És a dir, la casa construïda, la part del darrere l'aixida, i a la part del davant, després del carrer, l'hortet. Doncs, la part de l'aixida, del darrere...
que en aquest cas no és tan en l'època medieval, que sí que tenien les portetes per entrar i per sortir, doncs aquell espai gairebé de pas de persona, per entendre'ns, aquell espai que tu pots caminar per poder entrar a l'eixida, seria el que es va acabar fossilitzant també com una endrona entre propietats. Perquè tenim en compte que la propietat del darrere, potser el propietari, com sí que succeguia, urbanitzava seguint el mateix procés,
i el normal és que aquesta endrona quedés entre les aixides de les cases al davant i els horts de les cases al darrere Déu-n'hi-do, quin aprofitament per això de l'espai ho tenien tot De fet, aquests horts pràcticament no en queda cap quedava alguna coseta al carrer de Sant Josep fins fa 4 dies i han construït dos blocs de pisos al carrer Sant Roc al carrer Sant Roc hi ha l'hort de la rectoria
que és l'hort del rector, que serà un escàndol el dia que el rector construeix un bloc de pisos allà, i després hi ha el del costat, és el que queda, i després queden aquells horts que extraordinàriament no estaven a l'altre costat del Vial i que quedaven enganxats a la façana de la casa, que seria el cas del carrer de les Jardinets, el carrer de Sant Magí, i parcialment també, en alguns casos, de les cases del Camí Ralt.
Però el carrer Sant Magí te truco. Te truco. El carrer Sant Magí, originàriament, sí que els jardins, sí que els horts estaven a l'altra banda del carrer. Va ser que, precisament, quan les primeres actuacions municipals per posar més ordre a l'urbanisme del poble van decidir enderrocar una de les cases del carrer del Carme per donar sortida al vial, es va fer l'enderroc de la casa, que ara...
per obrir el carrer d'en Toni Pou. Aquella casa enderrocada és un carrer. Aquella casa enderrocada. És el nom del primer alcalde de Vilassa, Toni Pou.
Doncs quan es va fer aquesta actuació llavors es va girar i llavors van dir que el carrer passaria per on van enderrocar aquesta casa i per tant van amortitzar la part inicial de carrer que hi havia i la van incorporar. I per tant és l'únic exemple que tenim a Vilassar on les cases tenen aquest jardí a l'anglesa que no tenien.
Té truco i dèiem que l'altre cas serien algunes cases del Camirral. Al Camirral passa una cosa similar també. Al Camirral inicialment passava gairebé a tocar de les cases, la carretera general, perquè ens entenguem, passava més a tocar de les cases, i a l'altre costat hi havia els horts. Alguns d'aquests horts es van començar a construir a finals del segle IX, principis del XX, era el que anomenaven les cases del Rengla,
Per tant, si ara nosaltres sortíssim dels estudis de la ràdio, davant tindríem una finca, no tindríem el mar, tindríem una finca, allà hi havia l'edifici de l'Almadrava, però a partir de l'edifici de l'Almadrava i fins passat l'Ajuntament, tindríem un ringle de cases que es van derrocar ja als anys 20, perquè eren els horts de les cases del Camí Rall, o del carrer de Sant Pau, digueu-lo com vulgueu, Camí Rall i després Camí Rall.
I en aquests horts, s'alternaven, hi havia alguns horts, que eren horts, però òbviament dit, alguns ja estaven construïts, i no serà fins als anys 20, que amb l'Eduard Ferrés, l'arquitecte, es decidirà d'ampliar el passeig de les palmeres i enderrocar totes aquestes cases. Però, llavors, què passa? Que alguns dels horts, en fer driblar la carretera, doncs alguns d'aquests horts quedaran incorporats al davant de les cases, tenint l'hort.
o al jardí, davant de casa ningú es planteja construir una casa davant de casa seva i per tant s'han conservat aquests jardins també a l'anglesa en alguns casos aquí al camí Rau o al carrer de Sant Pau perquè de fet són extraordinaris però això és el que a l'Eduard Ferrés li servirà
quan estudia la Ciutat Jardín, quan ell fa l'organització lògica de la Ciutat Jardín, que primer assaja a Vilassà, al carrer Colón, el carrer Colón fa cases que tenen jardí al davant i així del darrere, està replicant l'esquema que ha vist el seu Vilassà matern i després quan se'n vagi a Madrid a construir tot un barri sencer, la Ciutat Jardín de Madrid, doncs d'alguna manera s'emporta aquesta idea gravada a la memòria RAM i és el que executarà
a Madrid, les voltes que dona la història, o com estirem aquest xiclet, que no sé si... Els de Vilassar esteu a tot arreu, eh? Som com la pols. Ja ho veig, ja ho veig, eh? De por. Abans comentàvem que les cases eren força iguals i que l'única cosa que diferenciava era l'envelliment i els materials que s'utilitzaven, no?
qui decidia? O sigui, el promotor, aquest promotor privat, aquest senyor que decidia vendre i li donava algú perquè es construís, també li deia com volia que fos allò? O ja li venia algú que sabia que tindria capacitat per fer-ho? Hi ha moltes casuístiques, perquè hem començat només explicant de manera molt telemàtica quin és el procediment, però després en cada obertura del carrer poden passar coses diverses. És a dir...
en el moment en què es va veure que això era un negoci important, un negoci immobiliari, el que va passar és que ja no eren els propietaris, els pagesos que tenien aquell terreny qui feien les promocions, sinó que ja anaven professionals de la construcció, mestres de cases, mestres d'obres, fusters, que anaven al propietari i li deien, escolti'm, aquesta feixa
Si vostè me la dona a mi, jo faré que aquí hi hagi una filera i vostè llavors anirà tenint els rèdits. Aquesta figura intermèdia del mestre de cases que fa promoció del carrer, el carrer Santa Colom és l'exemple potser més paradigmàtic, ja ens dona la idea dels professionals de la construcció que intervenen amb la formació d'aquests carrers.
Els propietaris que urbanitzen, més enllà d'assegurar-se que la promoció tingui èxit en un nombre d'anys molt curts, que no hi hagi problemes entre mitgeres, en alguns casos prohibeixen que es facin fàbriques més endavant perquè fessin pisos i no hi haguessin activitats molestes, aquestes històries, no es ficava en la construcció estricta.
Però el que sí que és cert és que era una construcció tradicional, els mestres d'obres treballaven com treballàvem, hi havia els que hi havia i, per tant, la seriació dels edificis, fins i tot actualment, per molt que els interiors s'hagin reformat d'aquestes cases de cos, jo que n'he viscut amb una...
L'estructura és simètica i idèntica a totes amb l'entrada, amb l'habitació a l'entrada, l'escala, el sota escala, l'habitació gran que dóna a l'aixida, i a l'aixida normalment s'ha acabat construint, abans la comuna s'ha acabat construint un cos afegit de cuina, que és l'habitual que passa amb això.
I llavors depenia ja de la sort i la història de vida de cada família. De cada família, de propietari. Sí, inicialment són igualitàries. Són iguals, sí. Amb el pas del temps, doncs un es canvia la porta i se la posa de cova, o es canvia les vigues i se les fa venir d'Amèrica, o els forjats dels balcons, inicialment, doncs, o no hi ha balcons, o només hi ha finestres... Ara parlarem dels balcons i el carrer dels balcons.
A partir d'un cert moment s'hi posen reixes a les portes, que abans no hi eren. Per això a vegades és usual veure com a la llinda de la porta posa 1.700 i pico, i en canvi el forjat de la reixa de la finestra de la planta baixa posa 1.850, no? I es veu de ferro colat i amb una altra tècnica, no? Vol dir que...
Això una mica a la volta, la gent intenta fer que la seva casa sigui diferent. I no tindrem cases d'autors, d'autors, d'arquitectes coneguts o reconeguts, fins gairebé, gairebé a l'època del modernisme. Ja estem molt a finals del segle XIX, a principis del segle XX, i ja sobretot en època del noucentisme. Trobarem que hi ha gent que el que fa és que no enderroquen la casa, sinó el que fan és...
Li fan un rentat de cara i la façana li posen un postís modernista o un postís noucentista. La major part de les cases, per exemple, sempre hem dit que el carrer de Sant Pau, el carrer on es troben els estudis d'aquesta ràdio, és una rapsòdia d'estils, perquè hi ha modernisme d'estils Secession, hi ha modernisme de tim més clàssic, del Puig i de l'Eduard Ferrés...
que imita obres d'en Puig i Agafal, com podria ser la casa Colli Regàs a Mataró. Tenim edificis nouscentistes, de Can Vila Dumiú, per exemple, de l'arquitecte Josep Maria Ribas i Casas. Però, en veritat, això són postissos, són afegitons que es fan a la casa perquè la casa guanyi prestància. I, per tant, partint d'un model molt igualitari, el que deia el Francesc, que estàs a casa teva i sembla que estiguis a casa del veí, perquè podries anar amb els ulls tancats a casa del veí al lavabo i el trobaries.
Podries anar amb ulls tancats al cas del veí i trobaries la cuina perquè està al mateix lloc que a casa teva. Doncs partint d'un model molt igualitari, amb el temps veurem com es aniran enveïnt aquestes cases, aniran guanyant una sèrie d'elements. Però no perquè inicialment ho siguin, sinó perquè... No, perquè és a posteriori. Pot ser a posteriori en alguns casos d'això, 150 anys o 200 anys d'una casa. Bé, res, plim-plam.
M'agradaria també fer... Hem començat a parlar molt d'aquestes primeres organitzacions del segle XVIII. El segle XIX, la cosa canvia una mica. No tant en el model, però sí en la concepció i en l'execució. El segle XIX, a diferència, sobretot a partir dels anys 30-40, a diferència del que havien estat les primeres promocions, ja hi ha...
Ja hi ha l'empresari que vol fer negoci. No només el que hem dit, el mestre de cases, que havia vist que podien fer això, sinó ja aquell qui directament compra un espai de terra per urbanitzar-lo i ja no necessàriament seguint el mateix model. Això que ara en diem un promotor. Un promotor. Bàsicament tenim dos exemples.
Un que sí que s'assembla amb el sistema de filera de cases, encara en patis al davant, etcètera, que seria el carrer de Sant Ignasi, que ara en parlarem, i un altre, que potser és el que és més trencador, que és a l'entorn de l'església, el carrer Montserrat i el carrer Rector Bertrina, on dos empresaris, en Batllori i en Canela, el que fan és dissenyar ja un...
una obertura de carrers, ja no és fer una filera, sinó el poble ja ha crescut, ja hi ha aquestes fileres que funcionen i ells ja obren un carrer, fixeu-vos que aquests carrers ja no tenen aixides al davant, ja tenen cases a banda i banda de les seves façades, els carrers. Hi ha una construcció més barcelonina. Exacte, és a dir, ja és ocupar el màxim d'aquest espai, treure el màxim rendiment.
I després hi ha el cas especial del carrer de Sant Ignasi, el carrer dels Balcons, del qual s'ha fet i publicat una monografia fa aquest mateix any, no? Aquest estiu l'hem publicat, sí. És el llibre pòstum d'en Pere, va deixar fet un estudi molt ben fet de les cases de...
del carrer de les cases, concretament, bé, de les cases i... I les famílies. Més ben dit de les famílies que habitaven aquestes cases i també en aquest carrer, com que a més a més havia hagut un teatre, que és el Círcul, doncs parla del Círcul, parla també de la sala de baix de l'Esbarjo, que estava anexa al Círcul, parla una mica de la gent que hi vivia i és un carrer especial perquè a més a més hi va néixer
el poeta, en Pere Riboti, per tant, doncs, és una monografia d'un carrer, però jo crec que està molt ben justificat que sigui aquest carrer, i ni més ni menys que aquest carrer, que té la seva singularitat. Sí, és l'únic carrer en el qual les construccions de les cases individuals ja no eren de cada propietari, és a dir...
Van haver-hi dos cunyats, de la família Comas i el Cabot, que van adquirir cadascun d'ells una feixa de terra i van decidir obrir, fer aquesta promoció de cases, que em sembla que l'origen eren 30, si no recordo mal, eren 30 cases, 15 i 15. Però no les fan parcel·lant i establint o venent i que cadascú se les construeixi, sinó que les construeixen ells mateixos.
O sigui, ells les fan i després les venen. No, ni tan sols les venen. Ells les fan, cada cunyat una quinzena de cases, tot és igual. En aquest cas sí que el promotor sí que lloga el mestre de cases perquè l'hi faci. Per tant, aquí sí que eren totes iguals. Absolutament iguals. Absolutament iguals perquè era una provisió com...
perdoneu allò, les tiroles, no? Serien les cases pareades del moment, no? És a dir, tu fas el projecte unitari i en aquest cas el que fas és llogar-les. Ah, mira. Ja van dir, diu, en comptes de treure rendes a través de... si fos un establiment, a través dels censos, etcètera... Això és una murga, cobrar-ho. Cobrar-ho i pagar-ho, és una murga. Doncs, a mitjans del 19 ja vam fer aquest sistema. Què ha passat?
Amb la conservació, que el carrer Sant Ignasi és dels que s'ha conservat més uniformament. Per què? Doncs perquè totes les cases eren d'un únic propietari, dos propietaris. Quan hi estàs de lloguer no fas reformes. No, no fas reformes, evidentment. I l'altra característica, que és el que li ha donat el sobrenom a la gent del poble, és el carrer dels Balcons. Com a novetat...
va posar un balcó al primer pis, cosa que era inaudita en tota l'arquitectura que s'havia fet a Vilassar, és a dir, totes les cases tradicionals que hem estat parlant ara de finals del XVIII i de primera meitat del XIX, a dalt, al primer pis, tenien una o dues finestres.
Majoritàriament una. Normalment una. I el que fan en aquest cas és... No perquè no es conegués la tècnica del balcó. La tècnica del balcó es coneixia. La tècnica del balcó, l'especificitat del balcó és quelcom eminentment urbà. La gent a ciutat necessita balcons perquè no té un lloc on estendre la roba, perquè ara no es veu tant, però ens hauríem d'imaginar Barcelona com Nàpols...
A la Barceloneta encara es veu, però el Balcó no és un jardí, però és un espai que et permet una ventilació, una il·luminació, en certs carrers més que en d'altres, i sobretot permet guanyar un espai més.
I aquí a Vilassà això no calia, realment no calia, perquè tenint així, de tenint horts... No calia ni perquè normalment, com hem dit, a la banda del davant no tens res construït perquè tens el teu propi hort, i fins i tot per la distribució interna que s'havien fet de les cases, allò normalment a façana donava el cova principal, la cambra i el cova, és a dir...
El balcó s'associa més sempre a un lloc de la sala, del menjador, que tu puguis sortir, i no de l'estança privada on vas a dormir. És a dir, ningú surt al balcó amb pijama. No, la gent surt al balcó vestida, veure la processó, però surt des del menjador, no? Si pensem en uns balcons de l'Eixample, la gent surt des del menjador, no des de l'habitació.
En canvi, el que deies tu abans de les reixes, la planta baixa, la finestra que dona planta baixa, que normalment és on s'han posat aquestes reixes, sí que era... L'aparador. L'aparador de sortir. És a dir, tu mostraves la teva casa, si tenies la porta tancada, tenies la finestra i en casos de processons així era on... La tribuna, era la tribuna. Era la tribuna.
Doncs el fet insòlit de la gent de Vilassar, al veure que es feien ni més ni menys que una filera de 30 cases amb balcons, doncs li va quedar el nom del carrer. Perquè si hagués sigut una casa amb balcó no li haurien dit el carrer del balcó. Però clar, els 70. Però suposo que devia ser un fet diferencial que els volien donar aquesta gent, de dir, veniu aquí a viure de lloguer que teniu balcó. Però la cosa curiosa és que el carrer dels balcons és l'únic carrer
que em sembla a mi ara, que encara l'anomenem pel sobrenom. Perquè tots els carrers tenen el nom normalment d'un sant, que també en podríem parlar d'això. Normalment el sant és el nom del patró del promotor. Si tu et dius Francisco Carrau i fas la promoció, li donaràs el nom del carrer Francisco, el carrer de Sant Francisco. El carrer de Sant Francesc, que és el nom del primigeni propietari el que va fer la primera promoció. Molt bé.
Però després venia un sobrenom, perquè la gent coneixia els carrers, igual que les cases que tenien el seu motiu, un dia en podríem parlar, els carrers també tenien el seu motiu. Per exemple, el carrer de Sant Josep era el carrer dels ocells.
Molt probablement perquè era un dels pocs carrers que tenien arbres. I com que tenien arbres, els ocells fan nius als arbres, doncs hi hauria més ocells en aquell carrer que en d'altres. Per tant, ja se sentiria cridòria d'ocells i, per tant, al carrer dels ocells. Al carrer del Carme...
Doncs era conegut com el carrer dels Gitanos. Segurament aquest mal nom no perviu perquè és políticament incorrecte, però en el cas del carrer dels Balcons encara li seguim dient carrer dels Balcons i em sembla que és l'únic cas que l'anomenem encara pel nom del sobrenom. És curiós. Sí, com a mínim, sí. El nom i el mal nom o no sé com seria. O el mal nom, no crec. El fals nom del carrer... El nom popular. Exacte, quedaria més bé. Millor, sí, millor. Sí, sí, sí. I tant, i tant.
Molt bé. En el cas actual, entenc que ara som una miqueta més perapunyetes, hem d'anar a l'Ajuntament a demanar permisos, a demanar històries i tal. Es mira el fet que segueixin estant les cases amb concordança unes amb les altres o passen una mica de tot? Ara ens hem de mullar, ara ens hem de mullar.
Me'n vaig enrere per enganxar-ho, eh? Val. És cert el que dius tu, és a dir, parlant d'aquestes promocions, no només l'Ajuntament no feia els carrers, sinó que ni tan sols s'havien demanat permisos d'obres a l'inici del segle XVIII. Al segle XIX sí que ja hi havia la perceptiva...
concessió administrativa de l'Ajuntament. Però el que feia l'Ajuntament, llavors, era senzillament sancionar. És a dir, tu deies, obriré aquest carrer i l'Ajuntament deia, ah, doncs sí, o si intentava rectificar-los, a vegades no se'n sortia com el carrer...
al carrer d'Alzina, que va tenir també una història molt... De la paciència... Constància. Constància d'Alzina. A mi me la podríeu explicar. Podem explicar tu. Jo moltes coses...
El carrer Elzina, en teoria, l'Ajuntament preveia que hauria de ser, amb aquesta manca d'alineació que sempre estem dient, que seria com la continuació del carrer Sant Ignasi, que ara estàvem parlant, passada la Riera. La continuació natural del carrer Sant Ignasi passada la Riera hauria de ser un nou carrer.
Però això enganxava malament la feixa del propietari que tenia llavors la casa. I el propietari que tenia llavors les cases, que era el senyor Alzina, el que va fer és proposar
el carrer Alsina, tal com el coneguem ara, que és la banda del darrere del carrer de Sant Janís. I ell va plantificar allà i va construir una casa, que aquesta és una altra, és a dir, no m'estic anant per les franques, ho lligo amb les concessions dels permisos. Si tu tenies un terreny i al mig del teu terreny tu construies una casa, l'Ajuntament
No podia dir res, perquè estaves a casa teva, no donava davant de cap carrer, no donava d'allò. Era una filosofia bastant liberal. Això li agradaria a la presidenta de la comunitat de Madagascar.
És a dir, tu tens en el teu tros de la teva feixa de terra, tu et construeixes una casa, i ningú et diu res, ni si la mires cap a la dreta, cap a l'esquerra, on fas la façana principal, ningú et dirà res. Doncs aquest senyor va construir la casa alineada amb el que ell voldria que fos el seu carrer, que com que no concordava amb el carrer Sant Ignasi, en el moment que demana permís per fer-ho, l'Ajuntament li diu que no.
Però la constància d'Alzina va fer que ell, RQR, el carrer havia de passar per allà i, com que estava dintre de casa seva, construïa la casa que vulgués i va acabar...
Aconseguint el carrer. Aconseguint un carrer que és un cul de sac, però que és el carrer Alsina. Anàvem amb el dels permisos, però això era un exemple de com funcionava. Això el carrer es deia de la constància d'Alsina, perquè va estar durant molts anys pladejant amb l'Ajuntament. I el carrer es deia així? L'agència ho faria...
Val era el mal nom. Exacte. Clar, en aquest cas el carrer no té un nom, té un cognom. No és el nom d'un sant, passa com el carrer d'en Roig, per exemple. Parlem d'algun nom d'algun dels residents. En el cas del carrer d'en Roig sembla ser que la cosa va per aquí i una família de pescadors que es diria en Roig i el carrer d'en Roig.
Al carrer Alsina, doncs passi el mateix aquí, però se li deia això de la constància d'Alzina, perquè va estar R, G, R, Picà, Picà, Picà, Fins que se'n van sortir, perquè el carrer, és aquest carrer, és un carrer, certament és un cul de sac, però al final va parar a la Riera i ni que volguéssim no podríem fer un pont de viatge al carrer de Sant Ignasi, perquè clar, hi ha una diferència, ja es veu, i per tant molta gent coneixia aquest carrer com el carrer de la constància d'Alzina.
A la resta de carrers, i sobretot ja a partir de mitjans del segle XIX, sí que tu, per exemple, per les construccions aquestes que hem dit del carrer Montserrat o del rector Bertrina, si tu havies de construir, tu acabaves de comprar un solar i havies de construir, evidentment, havies de demanar el permís i fins i tot hi havia la formalitat que era l'Ajuntament qui fixava la línia exacta en la qual tu havies de posar la façana. Ara,
Un cop a partir dels primers plans urbanístics de Vilassar, són de la dècada dels 60s i després dels 1880, que ja fan un primer projecte d'alineacions perquè no es produeixin. Ho encarreguen en Garriga i Roca. I ho encarreguen en Garriga i Roca, que era un dels arquitectes importants de Barcelona, que és el que va fer el primer plano parcel·lari de la ciutat de Barcelona. Vull dir que era un arquitecte... Els famosos Quartarons. Quartarons de Garriga, exacte.
que per ser estan penjats amb xarxa i són una delícia. El Garriga, que té bastantes coses al Maresme, a l'edifici de l'Ajuntament del Mas Nou, i que aquí Vilassar, allò de remenar la documentació... I un planejament també urbanístic al Mas Nou en un previ, que van presentar a Madrid i...
Això sembla que tot això ho sapiguem, com que siguem molt intel·ligents i tinguem molta sensa infusa, però tot això són hores d'arxiu i de recerca que l'Alexis... D'això en parlarem després, si és donat temps. Doncs, no, ho dic perquè està documentat que el Garriga, que era un personatge amb molt coneixement, va tenir una picabaralla amb l'Ajuntament de Vilassar i els va tractar de...
d'inútils, de pagesos, que no sabien res d'urbanisme... Qualsevol paral·lelisme en l'actualitat que no sigui pres com un element de la nostra responsabilitat. Llavors, en el... Això és el moment que passa en el segle XIX, que sí que ja l'Ajuntament dona els permisos. Què passa a l'actualitat? Una mica és el que dèiem, l'Alexis ha tirat un cable abans amb el tema del catàleg, de si servien o no servien, i com és que s'havia...
Darrerament, els catàlegs sempre s'havien fet, s'havien fet quan es feien, perquè a Vilassar no estava ni fet. No estava ni fet, no? No estava ni fet. Intentant sempre individualitzar el patrimoni i fer, doncs mira, aquesta casa té aquests trets modernistes i la protegim, moltes vegades amb el desconeixement, perquè és...
Parlo jo amb coneixement de causa del que passa a Barcelona, que és una ciutat molt més gran i amb molts més recursos, però això és així. Al catàleg de la ciutat de Barcelona, doncs, en algun moment van començar a fer llistes d'edificis que creien que s'havien de salvar encara que no sapiguessis res d'ell. Però, com a mínim, ja poses un alto de dir, ep, aquí s'hauria de fer alguna cosa. En el cas de Vilassani tan sols existia. Corrien algunes llistes, però que mai no van acabar d'executar-se ni de fer un plantejament ni aprovar-se.
Però aquest concepte de patrimoni individual a protegir cada vegada s'està veient més un altre concepte, crec que molt més ric, que és el concepte de paisatge. És a dir...
si tu em dius qualsevol d'aquestes cases que hem dit de filera, una casa en concret, tu imagina't que em fas una fotografia d'una sola façana d'aquesta casa, no?, i li presentes experts en patrimoni, i diuen, escolta, aquesta casa té uns valors històrics i innebables, i tu et mires aquella fotografia i dius, home, home,
jo la tiraria a terra, si puc fer un bloc de cinc pisos, per què m'he de quedar amb això? Però en un context. Si tu fas el zoom, te'n tires tallunyes i veus, no, no, és que no és una casa. És una filera de cases. I és una filera de cases conservada, que t'està donant una línia de cornissa determinada.
Que s'entén amb el carrer del davant, que s'entén amb el carrer del darrere, que s'entén amb el de l'esquerra, amb el de la riera... Per tant, aquest és un concepte molt molt ric i que de fet és el que nosaltres percebem. És a dir, clar que hi ha unícums, clar que hi ha coses que són singulars i que són espectaculars. Ningú discutiria que Can Bassa s'ha de cataluar, clar que sí. Però tot el conjunt de cases del carrer dels balcons, doncs també. També.
I segurament té més valor el conjunt sencer de cases que una casa que tingui una filigrana modernista. Sí, això...
De fet, els europeus en això ens donen voltes fa molts anys. Jo, perdoneu que posi exemples abans que no són de Vilaçà, però crec que no ens hem d'estar mirant sempre el malí i pensar que estem descobrint allò el pan tomàquet que ja està descobert. Però aquestes coses han passat i han passat molt i sovint. Per exemple, en el cas dels edificis de la Barceloneta, que també és una promoció urbanística del segle XVIII...
única, feta, dissenyada pels enginyers militars, en els quals les cases havien de ser, en aquest cas sí que totes iguals, amb un mateix model, etcètera, etcètera, resulta que el catàleg de patrimoni de la ciutat de Barcelona no protegia cap d'aquestes, de les poques cases originals que queden a la Barceloneta, no en protegia cap.
I, en canvi, protegia edificis de l'Eixample del Barceloneta pseudo-modernistes perquè tenien un aire. Quan hem d'intentar protegir o preservar el patrimoni històric, hem de conèixer, no només ha de valdre la paraula arquitectònic, ha de valdre també la paraula històric.
igual o més, és a dir el que és realment important en el cas de Barceloneta eren els edificis originals no un edifici singular que pot ser modernista el que és important en el cas de Vilassà són aquestes promocions del segle XVIII aquestes fileres de casa de fet, el bonic que hagués estat hagués estat que s'haguessin conservat els horts del davant
Això ja seria la rapera, eh? Ara que en quedaven quatre, conservar-los també era una mica... Era una històrica, per tant. Has dit Barceloneta, aprofito perquè en aquest programa poques vegades parlarem de la Barceloneta, no sé que vinguis. L'única casa que és visible, l'única casa de la Barceloneta, és una casa que va ser propietat del Sust, de la família Sust de Vilassar, durant un temps. Jo, que el de Vilassar esteu a tot arreu. Si us ha de tenir l'ocasió de dir-ho, eh?
Hi ha una cosa que hauríem de comentar també, perquè és propi també de la història de Vilassar, dir que tenim la companyia d'aigua, sempre ho diem, la companyia d'aigua més antiga en funcionament de la Península Ibèrica, que és la Mina Vella. I una cosa interessant és veure com funcionava la distribució de les aigües. No diré que ens ho expliquis tu, Francesc, però sí que és la importància d'aquest continu que va entre l'aixida, on entrava l'aigua,
i on hi havia el sobreixidor d'aigua, no?, que feia caure l'aigua per la cascada, pel xup, que en dieu vosaltres a Mataró, que aquella, i que omplia els safrets de l'eixida, i que aquella aigua és la que després circulava per dins de casa i anava fins a la cuina, on hi havia, doncs, aquelles...
aquells safrejos de becaiener, de marbre tradicionals, l'aigua corrent de les cases bàsicament era planta baixa, amb el temps arribarà al primer pis, però inicialment era planta baixa, corria per la cuina, i aquell mateix, un tub, encara seguia i seguia per la finca, travessava el vial i anava i servia per regar els horts del davant. Per tant, aquí hi ha una imbricació d'idees, hi ha l'urbanisme per un costat i el...
el proveïment i l'aprofitament de la poca aigua. Perquè a vegades ens pensem que, home, Vilassar, la companyia d'aigües i no sé què, però bueno, la conca d'aigua de la Riera de Cabril, us podeu imaginar la quantitat d'aigua que tenia. Ara, perquè obrim la xeta i ve l'aigua del Ter, ara quan comencin les restriccions ens en adonarem que no tot era a Tern i així. Però la realitat és que aquí hi ha una idea molt interessant entre l'aprofitament de l'aigua i l'urbanisme que hi va associat. És una cosa molt interessant.
Abans parlaves que totes aquestes coses no les sabeu així perquè us venen per inspiració divina sinó que hi ha un treball de recerca de buidatge has parlat al principi de registre de la propietat entenc que allà hi ha molta informació i després de documents notarials alguna altra cosa o...
El registre de la propietat és fonamental per allò que deia, d'establir el blinker directe entre allò que vols documentar realment. Val a dir, i deixa'm aquí posar la falca, que les males interpretacions de la llei de protecció de dades que ens estan...
que ens estan venint a sobre, estan pervertint fins i tot el sistema del registre de la propietat, que neix precisament per ser un registre públic. És a dir, el registre de la propietat s'institueix primeres comptadores d'hipoteques i els primers registres perquè qualsevol persona pugui saber si tu que m'estàs venent una casa ets realment el propietari o si aquella casa té una... Doncs, darrerament s'estan posant bastantes traves per fer recerca històrica a partir del registre de la propietat.
Però si el registre de la propietat, com bé dius, és públic, no? Sí, però llavors entenen que per un interès legítim, i llavors l'interès legítim és que tu haguessis anar a comprar aquesta casa i ells et dirien si té una hipoteca o no té una hipoteca, però si tu els demanes la documentació històrica, en alguns casos et diuen que no és interès legítim.
Perquè entenc que no deus agafar la nota simple, sinó que necessites l'extensa, no? Necessitem l'extensa i a més a més les més antigues, que quan vas al registre de la propietat et miren amb una cara així perquè són precisament les que ells obvien i que no... La reivindicació no era tant per aquest problema, sinó per entendre que hi ha fonts administratives que amb el temps acaben sent unes fonts històriques primordials per fer la recerca. Sí, sí.
Del registre de la propietat ens anem als protocols notarials, que aquests sí que tenen només una protecció de 100 anys per la consulta, és a dir, tot el que tingui més de 100 anys és de... Només, eh? Només. Només. Només. I aquest és bàsicament el fil on s'estira gairebé tot, perquè quan la gent anava alcal notari a fer un acte de compra-venda o el que fos, sempre et donava els antecedents, no? Jo tinc la casa perquè la tenia, perquè la va arribar al meu avi o no sé què...
i el terreny el tinc perquè me'l van establir, i la casa perquè la vaig construir, i a partir d'aquí pots trobar, des d'això, des de l'origen de la promoció del carrer dels establiments, les àpoques o cartes de pagament d'obres, els litigis entre els veïns, allò que dèiem dels camins, etc. L'altre gran fons seria la documentació municipal, que en el cas de Vilassà...
és també entre escassa i dispersa com a mínim el treball aquest el vaig fer jo fa 20 anys en el seu moment l'arxiu municipal encara no estava no estava ni obert estava desendreçat i fins i tot ha millorat molt ha millorat molt però fins i tot em va passar una cosa que és que en el moment en què jo vaig començar a fer aquesta recerca i vaig dirigir-me
a mi se'm van obviar que hi havia els llibres d'actes municipals. És a dir, jo vaig fer tota aquesta recerca sense consultar els llibres d'actes perquè, en teoria, no existien. Perquè, ui, l'Ajuntament, quan es va als anys 60, ui, no sé què, van fer una pila, es va cremar, es va perdre...
I, per tant, era una documentació que, a posteriori, es podria consultar, sobretot per el tema aquest, més de l'urbanisme del segle XIX. El món millora quan hi arxivés en escena. Aquesta és la conclusió del programa. Aquesta és la teva gran falca. No en tenia cap dubte, eh?
La realitat és que sí, alguns llibres... No hi ha la sèrie completa dels llibres d'actes, hi ha una part important, però és veritat que tots no hi eren. Una part del que et van dir era veritat, l'altra part és que... És que no existia l'arxiu, més a més. Com que no hi havia l'arxiver, era complicat d'accedir-hi. Però insisteixo que la cosa ha canviat molt, per fortuna. Per sort. Sempre pots fer una segona part del treball, una ampliació... Bueno, d'encoratxo les noves generacions fàcils.
O sigui que tu no vols fer-ho, vaja. No, l'altra cosa que em sembla que ja ens queda relativament poc temps, l'altra cosa que d'alguna manera volia expressar és que...
A l'inrevés del que ha passat a les altres beques, Ernest Lluch, aquest és un treball no consultable, o molt poc consultable, perquè un cop es va alliurar, no va haver-hi una entesa en el moment de la publicació, es va fer una mena de pseudopublicació de la qual només existeixen uns pocs exemplars que tenen a la biblioteca i a alguns llocs,
i ho dic perquè la resta de beques no és perquè... Un pseudollibre que a més a més s'autodestrueix. S'autodestrueix perquè està molt mal fet, mal encadernat, i quan l'obres et quedes amb les pàgines de la mà. Doncs escolta'm, aprofitem des d'aquí per demanar que es faci una edició com cal, no? Doncs no seria una mala idea. Doncs mira, si algú ens escolta, caldria una edició com cal d'aquest treball.
Perquè, si no, l'únic que hi ha després són, doncs, allò, petits resums, com el que es va presentar a la onzena trobada d'entitats locals i comarcals del Maresme, i poca cosa més. Ho dic perquè és un tema, tot i que sigui minoritari, doncs jo he rebut correus de professors universitaris així, escolta, sé que hi ha aquest llibre, no hi ha manera de trobar-lo, no, escolta, no és un llibre, i acabes passant el PDF del treball. Que aquesta és l'altra, potser no cal que es publiquin tantes coses, però que
poguessin estar en xarxa i en línia els PDFs, això no costaria res. Una bona cosa seria això. Sí, també. Que fossin consultables. Això és cert perquè jo vaig intentar consultar-lo i no vaig poder. Això és cert. O sigui que estaria força bé. Crec que el temps se'ns ha acabat. Ens deies que no sabries si tindries...
Una hora i ja veus que crec que hauràs de venir un altre dia. Després de 20 anys me'n recordaré del que vaig escriure. Doncs ja has vist que sí, que te n'has recordat. Molt bé, doncs. Moltes gràcies per tot plegat.
Hem arribat al final del programa. Moltes gràcies, Francesc, per haver-nos acompanyat. I recordeu que podeu escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i Spotify, buscant històries de Mari de Dalt. També us podeu subscriure al canal d'Spotify per rebre el programa cada setmana. Doncs adeu i fins la propera setmana.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.