A les 12.25, me vais a perdonar porque se me acaba de cambiar el humor, hay una noticia que nos ha dejado a todos ahora mismo convulsionados. Uno, dos tiros, los rumores circulan con cualquier intensidad en estos momentos, los que han acabado con la vida del exministro Ernest Luke. Els terroristes que han assassinat Luke han fugit en un fort escor que ha esclatat poc abans, a les 10 de la nit, a uns 300 metres de distància.
Des de la Biblioteca de Vilassada Mar, Espacial parlant de tot, fent memòria de l'Ernest Lluch.
Estoy convencida que Ernest, hasta con la persona que le mató, hubiera intentado dialogar. Ustedes que pueden, dialoguen, por favor.
Benvingudes, benvinguts a aquest parlant de tot especial, molt especial, en directe des de la sala d'actes de la biblioteca Ernest Lluc i Martín de Vilassar de Mar. Avui aquest espai, seu també de la fundació que porta el seu nom, es converteix en el punt de trobada on volem recordar, escoltar i entendre millor la figura d'un vilassarenc il·lustre, Ernest Lluc.
Economista, intel·lectual, polític, professor i sobretot una persona profundament compromesa amb el diàleg i el pensament crític. Aquest mes de novembre, concretament avui fa una setmana, el 21 de novembre, s'han complert 25 anys del seu assassinat a mans de la banda terrorista ETA. Un crim que va colpir tot el país i que encara avui ens interpel·la.
Però aquesta commemoració no vol ser un record trist, vol ser sobretot un homenatge a la seva vida, a les seves idees, al seu llegat i a la seva manera de ser. Perquè Ernest Lluc va ser conegut públicament per moltes coses. Però aquí, al nostre poble, a Vilassa de Mar, també va ser veí, amic, company i referent. Al llarg del programa ens acompanyaran persones que el van conèixer de prop i compartiran amb nosaltres històries, vivències i mirades íntimes.
Familiars, amics, col·laboradors, companys de feina, de militància i de vida. Tots ells ens ajudaran a dibuixar un retrac complet i humà d'en Lluc. El pensador brillant, el ministre que va impulsar grans reformes socials. Però també el conversador incansable, l'actor apassionat, el culer, el ciutadà que estimava profundament Vilassadamar.
Avui volem reivindicar el valor del diàleg que ell defensava amb passió. Volem parlar de política, sí, però també d'ideals, de convivència, de cultura i de tot allò que feia d'Ernest Lluc una figura singular i inspiradora. Així que quedeu-vos amb nosaltres en aquest Parlant de Tot tan especial. Comencem aquest viatge col·lectiu per recordar, escoltar i celebrar l'Ernest Lluc.
Benvingudes, benvinguts a l'edició número 2.558 del magazín matinal de Vilassar Ràdio, el parlant de tot. Us saludem, com sempre, des del 98.1 de la FM al Maresme i a través de vilassarradio.cat per internet. A la producció, Joan Escofet i Robert Mazza, les vies de so, Xavi Puig i qui us parla, Jaume Cabot. Som-hi. 25 anys sense l'Ernest Lluc. Especial parlant de tot.
Doncs salutacions, 10 i 10 minuts del matí des de la sala d'actes de la biblioteca Ernest Lluc i Martín, aquest equipament, capiment municipal, que també és la seu de la Fundació Ernest Lluc. I volem començar aquest especial, passaran moltes persones, persones que d'alguna manera o altra van formar part de la vida de l'Ernest Lluc, o millor dit, l'Ernest va formar part de les seves vides.
I avui, per començar, tenim sentat en aquesta sala d'actes, ens fa molt d'il·lusió, i li volem agrair molt una persona que ens ho ha deixat molt fàcil, junt amb l'Esther Fraile, per fer aquest programa des d'on avui estem commemorant aquest 25è aniversari de l'assassinat de l'Ernest Lluc i recordant-lo, celebrant-lo també una miqueta, celebrant la vida de l'Ernest. Ferriol Soria, director de la Fundació Ernest Lluc. Bon dia i bona hora. Molt bon dia i moltes gràcies. Com estàs?
Bé, bé, molt enfeinats aquests dies, plens d'actes, que la veritat és que és un goig, és un goig i un regal poder veure com la gent el recorda, com la gent l'ha estimat, diguem-ne, i el continuar recordant per tot allò que va representar i no només per la seva mort.
Avui, Ferriol, evidentment sortiran factors de l'Ernest Lluc, polític, ministre de Sanitat, culer, escriptor... Però avui volem vilacanitzar una mica aquesta figura. Avui fa una setmana celebràvem aquest malaurat aniversari, celebravem per dir d'alguna manera, eh?
Van haver-hi molts actes a Barcelona, hi ha hagut molts actes, però també n'hi ha a Vilassadamar. S'han traslladat avui, evidentment per solapar-se, en el seu poble de naixement. Com ho celebrem? Insisteixo per dir-ho d'alguna manera. Sí, o commemorem, o recordem. De fet, el lema que fem servir nosaltres és aquest de 25 anys sense Ernest Lluc. És a dir, no cal recordar... Tothom sap què li va passar, tothom sap que va ser assassinat...
Per tant, recordem els 25 anys sense ell i la pena, diguem-ne, de no poder-lo escoltar. I per descomptat ho fem també a Vilassar, diguem-ne. I avui no era un dia per nosaltres qualsevol, avui és el dia que fem el patronat de la Fundació Ernest Lluch. La Fundació Ernest Lluch fa dos patronats a l'any i el de novembre sempre el fem coincidir a l'entorn del...
del dia del seu assassinat la setmana passada no ens va ser possible i per tant ho vam fer aquesta setmana i la voluntat nostra era celebrar recordar, commemorar el record de l'Ernest
Al llarg d'aquests dies ho hem fet de moltes maneres, però sí que teníem clar que no volíem que fos només parlar de l'Ernest Lluc, sinó parlar d'allò en què l'Ernest Lluc estaria ara ocupant-se, preocupant-se, parlant, opinant, traient de mare qui tingués a davant i dialogant amb tothom. Ferriol tindria feina, eh? Tindria molta feina. Estic segur, eh? Llavors, justament perquè tindria molta feina, el que creiem és que, com a Fundació per Ser Útils, val la pena...
plantejar els debats que hi ha avui al carrer de manera rigorosa, com ell estaria fent, portant a la gent que en sap de cada una de les coses. I això és el que volem fer a Vilassar avui. Avui hi haurà la cultura de pau en un context bèl·lic. És el títol, en aquest cas, de la cicle de diàlegs de l'Ernest Lluc, d'Economia i Territori Vilassar de Mar.
Serà a les 6 de la tarda amb l'activista i consultor en cultura de pau Jordi Armadans i la investigadora sènior del SIDOP, professora també associada del College of Europe de Bèlgica, la Carme Colomina. Aquest serà l'acte una mica que comentaves, l'acte de patronat. Uns patrons, un president, vicepresident, esperem el president que pugui venir, però en qualsevol cas patrons que estaran avui a les 12 del migdia en directe en aquest programa.
i sobretot, i amb tot el respecte pels altres, l'Enric Lluc, que era el seu nebot, a més a més, i hem parlat amb ell moltes vegades. Escolta, Ferriol, com es funda la fundació? Quina és la idea de partida? Mira, la fundació és de les fundacions que ha tingut més...
Fundadors, diguem-ne això que deies de la redundància, doncs ha sigut dels que ha tingut més fundadors de totes les fundacions existents a Catalunya. Hi va haver cents de persones que van fer una petita aportació perquè la fundació pogués ser possible.
és una de les fundacions que quan mires el conjunt de fundadors és enorme i això ve i la fundació neix el 2002 per tant un any i poc més de l'assassinat per tant un temps bastant llarg si tu mires des del punt de vista que hi havia molta gent que ràpidament va voler fer associacions, fundacions etc. amb el nom de l'Ernest Lluc els de la música, els del futbol els de la política, els amics i el que van
en bones arts s'ha anat així en aquell moment el Lluís Maria de Puig i tots els que estaven al capdavant de la fundació de la creació de la fundació en aquell moment va ser dir no, no, intentem fer una sola fundació que pugui agrupar totes les sensibilitats tots els àmbits que estan sorgint de manera més o menys poc organitzada intentem organitzar-ho tot i llavors el 2002 és quan es va aconseguir fer la fundació primer amb seu a Barcelona
Però ràpidament quan la Fundació va explicar que existia i va dir estem aquí i volem fer coses primer per commemorar, per recordar l'Ernest Lluc però també per fer altres coses, això ràpidament es va fer saber a Vilassar.
i va ser quan el ple de Vilassar per acord de tots els partits polítics va demanar a la Fundació que pogués tenir la seu aquí a Vilassar i tan bon punt es va fer la petició oficial per part del ple de l'Ajuntament de Vilassar i va haver un acord del patronat de la Fundació per traslladar la seu i des de llavors la Fundació està aquí a Vilassar, que era casa seva on va néixer, diguem-ne.
Un vareja, clar, era un home vinculat a molts pobles, però vareja a Vila-Saramar, també hi va residir fora de Catalunya, tot això al llarg del matí anirà sortint. Un home apassionat, deien que tenia quatre debilitats, que era l'economia, la música, clàssica en especial, la història...
i el futbol, però més que el futbol, jo crec que és el Futbol Club Barcelona, no? Sí, és per descomptat el Barcelona, però ell va estar, com sabeu, va anar amunt i avall i va estar en molts llocs a Espanya, i ell va estar una temporada a València perquè el van expulsar de la Universitat de Barcelona...
per haver firmat un document, etcètera, i el rector García Valdecazas els van fer fora i va acabar expulsat i va haver d'anar a València. I allà seguia el Levante i seguia el Llevant, que deia ell, i el València era futbolero, però allà on anava s'implicava, i després al País Basc igual.
De fet, va acabar dirigint una tesi doctoral d'aquestes que dirigia ell i un cop va llegir la tesi doctoral al seu doctorant, com a agraïment a la feina que havia fet com a tutor de la tesi, li va regalar una acció de la Real Societat que tenim aquí guardada, a més, a la Fundació. I, per tant, diguem-ne que formalment ell era soci del Barça i tal, però sempre pot dir que tenia una acció i era accionista, per tant, amb una, però accionista...
de la Real Societat, un equip que també s'estimava molt i hi anava. Escolta, aquí hi ha moltes coses en aquesta fundació. Jo fa una estona he tocat per primer cop a la meva vida una cartera de ministre, la de ministre de Sanitat, que en Lluïa i l'he preguntat a en Ferriol, és la de veritat? I m'ha dit, i tant que és la de veritat, és la seva cartera de ministre. Exacte.
quins objectes més teniu aquí? Perquè aquesta acció jo la desconeixia, la cartera sabia que estava aquí, però l'acció de la Real Societat, etcètera, quins articles més teniu? Veig una màquina d'escriure, que no sé si és la que escrivia. Sí, sí, és la seva, és la seva. En va tenir vàries, però aquesta és una de les que va tenir. A veure, hi ha aquests objectes, i després, sobretot, el que vam fer va ser recollir tots els seus papers i paperots que tenia tant a la facultat com a casa seva, i que ens han anat arribant, o gent que ens ha donat...
i hi ha en l'arxiu municipal de Vilassar de Mar, que també té la seu aquí, que té la seu aquí a la biblioteca, hi ha un apartat que és l'apartat de l'arxiu Ernest Lluc, que té un apartat a part i que està, diguem-ne, catalogat de manera diferent, on es va fer una... ja està posat en forma de dipòsit, però, diguem-ne, s'ha donat a l'Ajuntament de Vilassar, i aquí hi ha tots els papers que es poden consultar prèvi a consulta, i hi ha coses molt interessants, per exemple.
Hi ha una cosa que explica bastant com era l'Ernest Lluc i per què l'Ernest Lluc era així. L'Ernest Lluc era fill d'uns... Els seus pares tenien una botigueta de cinturons i de vetes i havien d'anar a vendre arreu d'Espanya. I l'Ernest Lluc, amb 17 anys, agafava el mostrari i pujava al tren...
I li tocava anar per aquests mons de Déu a fer de comercial. I això el va fer entrar en contacte amb pobles de la resta d'Espanya que ell mai hagués conegut si no hagués estat per això. I cada vegada que anava a un lloc escrivia al seu pare dient aquí he venut això, aquí he vist allò, però aprofitava i deia...
Aquesta regió de les Urdes està molt deprimida, veig que la gent va molt descalça, menja amb por, menja malament, amb una qualitat que no és la correcta. Anava a un altre lloc i deia aquesta ciutat és meravellosa. I tot aquest dietari és un dietari que ell va anar fent i tenim aquí a la Fundació, per exemple. I t'explica una mica les primeres impressions d'un lluc.
que el que se li obre una porta nova que és sortir de la Barcelona on vivia en aquell moment per anar a fer de comercial i va explicant les seves vivències del que és Espanya i la coneixença de diferents pobles també va fer que després fos una persona amb molt d'interès sempre en entendre els llocs on anava i quan hi anava fer-se una mica d'aquell lloc i per tant empaltar-se de les cultures i de les gens que hi havia en aquell espai
Doncs, curiós, es pot visitar la Fundació o no? La Fundació està oberta cada dia i està oberta fins al públic de 9 a 4 de la tarda. Estem a una ala de la Biblioteca Ernest Lluc.
i per descomptat a qui vingui estarem encantats d'atendre'ls tot això que us estava explicant està guardat a l'arxiu i per tant no es pot veure, alguna cosa sí tenim la cartera que ara deia Jaume la tenim aquí, alguna coseta però la majoria està desada però qualsevol cosa, dubte coses que puguin la gent considerar d'interès que ens vol preguntar estem a la seva disposició sempre
Home, de fet, no sé si hi ha gaire ciutadans que en el seu nom llueixi des de centres sanitaris, biblioteques, instituts... Escoles. Escoles. És que si poses Ernest Lluc en buscador et comença a sortir tot. Els tenim més o menys ubicats. A la web hi ha un espai on surten tots. Si entreu a la web de la Fundació, a l'apartat d'Ernest Lluc, ja veureu que hi ha un espai que posa espais a Ernest Lluc, no?
Doncs que nosaltres tinguem comptabilitzats i que sapiguem segur són 86, 86 carrers, places, escoles i arreu de la majoria a Catalunya, sens dubte, però també hi ha una part important a la resta de l'estat espanyol.
No sé, jo insisteixo, si hi ha algun situat que tingui tant. El que passa, que un dels objectius de la Fundació és que aquesta memòria no es perdi. De l'home dialogant, de l'home amb un punt de geni, amb un punt d'extravagant, potser també, cal escoltar entrevistes. Jo aquests dies estava escoltant diversos talls, diverses entrevistes, i tenia un punt de geni, no?
Els joves, un dels objectius de la Fundació és que els joves preservin la memòria de l'Ernest Lluc. Saps, no sé, ara que fan treballs de recerca, fan diversos... No sé si les escoles i instituts de Vilassar ordenen fer feines sobre l'Ernest Lluc. No sé si us visiten o no.
Sí, de fet ens arriben diverses escoles i instituts que es diuen Ernest Lluc, des del de Cunit a l'Hospitalet a Brera, el de Barcelona, ens arriben demandes de dir veniu a explicar qui era l'Ernest Lluc, els infants i els nanos que arriben per primera vegada a aquesta escola que es diu Ernest Lluc o a aquest institut que arriben a Ernest Lluc.
I llavors, diguem-ne, perquè sàpiguen quan entren per la porta el nom de la persona que dona nom al seu institut d'escola, doncs qui era, no? I la veritat és que és molt bonic veure, poder explicar que era l'Ernest Lluc, parlar, i que això serveix...
no per explicar qui era, perquè per ells això té una importància relativa, sinó explicar quins eren els valors que hi havia darrere d'aquella persona i que en són útils com a societat. Per tant, parlar de per què el diàleg és important a l'hora de resoldre conflictes i quan tenen conflictes de classe, quina és la manera d'abordar-los i quina és la manera més intel·ligent de fer-ho perquè desapareguin i, de mica en mica, poder...
convertir la sessió no només per explicar què era l'Ernest Lluc, sinó perquè sigui útil, que és una mica la idea de la Fundació ser útil a partir de Lluc, no només explicar Lluc perquè això no tindria cap sentit. A l'última taula, quan diguem els patrons, explicarem entre altres coses el motiu pel qual ell mateix explicava que era un seguidor fèrrim de la música clàssica. Té una explicació també, un punt curiosa, eh? Ho explicarem. Eh...
Ell, parlant de música, Ferriol no tenia formació musical, però era, doncs, coorganitzador, creava grans esdeveniments a nivell internacional de música clàssica. Ell, doncs, parlava de molts temes amb molta seguretat, sobretot amb molta sabència, és a dir, sabia el que deia, no parlaven, va. Tenia un punt de supertotal, l'Ernest Lluch?
Bé, era una persona, no ho sabem, però sabem que tenia unes altíssimes capacitats i que tenia la voluntat, a més a més, d'allò que coneixia, fer-ho, transmetre-ho. Era una voluntat que per ell era molt important, era un treballador infatigable, que això també ajudava, dormia molt poc.
Això li pots preguntar després quan vingui l'Enric Lluc, a quines hores el trucava al dematí a veure si estava treballant. Era un gran treballador. Ell moltes vegades ho deia, deia, jo soc un professor, però soc un professor que em considero permanentment un alumne.
I per tant el seu rol era doble, era aprendre permanentment per poder transmetre permanentment. I aquesta era una mica la seva voluntat sempre. Aquests dies de més de novembre i més aquest any, 25è aniversari del seu assassinat, hi ha més feina? Doncs evidentment, això és evident, però al llarg de l'any també en feu i molta. Quin és el vostre dia a dia al capdavant de la Fundació?
Mira, la Fundació té una part que és la lògica, que és explicar qui és l'Ernest Lluc, però això d'alguna manera ha anat reduint-se, en el sentit que hi ha molta gent que té menys de 45 anys, per exemple, que ja no sap qui és l'Ernest Lluc. En passat 25, doncs posen... o menys de 40. Menys de 40, fa 25 anys en tenien 15 i hi ha gent que no sap qui és. Per tant, per...
Una fundació que es diu Ernest Lluch que parlés només de l'Ernest Lluch no tindria cap sentit. El que hem de fer és, a partir de les inquietuds que tenia l'Ernest Lluch, parlar de futur. Parlar de futur i parlar de les coses en què ell estaria posat. I, per tant, on posem la banya? El que fem és intentar...
Establir diàlegs entre gent que pensa diferent o de manera complementària a l'entorn de bàsicament tres temes que són la qualitat de la democràcia, la cohesió social i la sostenibilitat tant social com financera del sistema de salut.
En aquests tres àmbits és amb els que treballem i per fer-ho ho fem de múltiples maneres, tant a través de premis i beques per a estudiants que puguin intentar treballar-ho, a través de seminaris i treballem amb l'UB o amb la Universitat Pompeu Fabra i sobretot amb cicles de diàlegs que fem tant amb el Club de Roma, el Palau Macaia o fem amb el...
amb el Palau Macalla mateix, a aquesta tardor, per exemple, que ara estem fent un cicle sobre pau i aquesta pau precària que ens ha tocat gestionar. És a dir, tot un conjunt de cicles i activitats que permetin pensar amb gent de primer nivell i reflexionar conjuntament tots sobre coses que ens estan passant avui. I d'alguna manera això...
remetre-ho a l'Ernest Lluc com a origen però sent útils en el conjunt de la societat més enllà de l'Ernest Lluc que per molta gent és un record llunyà però en canvi si som útils aportant reflexió molta gent dirà per què està fent tot això? Qui era l'Ernest Lluc? I llavors es poden apropar a la figura a partir de ser útils nosaltres en el conjunt de la societat. Una figura recordada, aquest és l'objectiu d'avui
Sí que és un record trist, però lluny que això sigui un programa trist, volem retre, com dèiem, homenatge a les seves idees, al seu llegat, a la seva manera de ser. I moltes vegades, i sobretot suposo que les persones que van treballar amb ell, i van sobretot políticament...
I amb tot el que passa ara mateix políticament a Catalunya, a Espanya, al món, moltes vegades s'hauríem preguntat, i aquí l'Ernest què faria? Exacte. Però no ho sabrem mai, això. No ho sabrem, però és que jo crec que ens sorprendria com amb totes les seves respostes. És a dir, aquí l'Ernest faria, doncs igual no ho faria. No ho sabrem mai. Això és molt difícil de contestar.
Bé, i aquí l'Ernest Lluc segur que hagués dit, no ho sabem que hagués dit. Aquí és un taller que tenia aquell punt de genialitat, eh? És molt possible, és molt possible. Nosaltres ens vigilem molt a l'hora de dir això, és a dir, no ho diem mai, de fet, perquè primer per prudència, una qüestió de prudència, i segon perquè fins i tot encara que tinguem molt la convicció que probablement diria una cosa...
És que no us pots assegurar, perquè ell era una persona que estava permanentment nodrint-se de coneixement i de contactes per poder tenir opinió al respecte de tot el que parlava i, per tant, anava modificant, estava disposat a modificar les seves pròpies conviccions si realment allò que li havien explicat tenia sentit i permetia fer un canvi de posició, si era adequat.
A l'entrada del programa, escoltàvem a la Gemma Nerga, a la manifestació condemnant el seu assassinat. La Gemma Nerga deia que inclús l'Ernest hauria dialogat amb el que el va assassinar, amb la persona que el va matar. I demanava als polítics, vosaltres que podeu, dialogueu. La paraula diàleg és la que més defineix a l'Ernest Lluc o no?
Ell es definia com un professor, però els valors que com a societat hem acabat projectant sobre la seva figura és el del diàleg, com a instrument intel·ligent per a la resolució de conflictes, com la pulsió no beligerant de l'home. És uns valors que com a societat entenem que són necessaris, desitjables.
Per tant, el diàleg, al final, molta gent associa diàleg amb acord o amb consens, i el diàleg pot no acabar amb acord i pot no acabar amb consens. És simplement ser capaç d'escoltar les raons de l'altre i estar disposat a que aquestes siguin conegudes i t'impactin. I això no vol dir que hagis de canviar de posició, però segur que et miraràs diferent una persona o un tema concret...
Si has escoltat algú que no està gens d'acord amb tu, però li has escoltat els arguments. Tu pots mantenir els teus després, però si has pogut dialogar de debò amb aquesta persona i has escoltat les seves raons, és possible que el punt de partida, la propera vegada que us segueu, ja sigui diferent.
Doncs Ferriol, sòria, vas conèixer personalment l'Ernest? No, jo no vaig conèixer l'Ernest Lluc, coneixia la família, diguem-ne, però no el coneix. I aquesta és una aposta que vam fer a la Fundació justament per marcar això, la voluntat de dir l'Ernest Lluc era molt conegut per moltíssima gent, la tasca de la Fundació d'Ernest Lluc ha de ser, a partir de l'Ernest Lluc, fixar bé la figura i ser útils a tothom.
Doncs Ferriol Sòria, director de la Fundació Ernest Lluc, que té la seva seu a la mateixa biblioteca, l'equipament municipal de Vilassar de Mar, que porta també el nom d'Ernest Lluc. T'agraeixo moltíssim, insisteixo, les facilitats que ens heu donat avui per ser aquí en directe, en aquesta sala d'actes, precisament que es diu Maria Gràcia Jalpí, que és un altre il·lustre Vilassarèn, que ja que avui parlem de Vilassarèn i il·lustres, doncs un dia podríem fer també un programa sobre la Maria Gràcia Jalpí, també donaria molt de...
Molt de sí. Ferriol, t'agraeixo moltíssim que avui hagi estat aquí. Al contrari, encantats i ens veiem aquesta tarda si tot va bé. I tant que sí, a les 6 de la tarda, eh? Això mateix. Doncs el cicle de diàlegs a Ernest Lluc, la cultura de pau en un context bèl·lic, gestionar la pau en democràcies perplexes. Moltes gràcies. Gràcies, que vagi molt bé.
Fem una pausa i de seguida en aquest avui, podem dir, estudi mòbil, sala d'actes de la Biblioteca Municipal, passa al catedràtic de la Universitat de Barcelona, company també de professió i de vida, una miqueta també podem dir, d'Ernest Lluc, passa a l'Esteve Urubal. El 98.1 de la FM, Vilassar Ràdio. Segueix-nos a les xarxes. Som a Facebook, Twitter i Instagram.
El veí del cinquè ja està tornant a cridar la seva dona. Erradicar la violència masclista és un deure de tota la societat. Totes les persones tenen a la seva disposició els següents serveis públics. Punt Ciat. Proporcionen informació i acompanyament a les dones en matèries com salut, treball o habitatge. Telèfon o correu electrònic 900-920. Servei confidencial i gratuït de suport i assessorament davant qualsevol violència masclista. Punt CIE.
Faciliten el procés de recuperació i reparació de les dones supervivents de violències masclistes i dels fills o filles. 012. La millor resposta. Generalitat de Catalunya. Llegir per viure. Per aprendre. Per desconnectar. Llegir per plaer. La lectura és per a tothom i ens acompanya al llarg de tota la vida. Envoltem-nos de llibres i viurem millor.
Sigui quin sigui el teu pla, la lectura sempre és una bona idea. Llegi, al centre dels teus plans. Pla nacional del llibre i la lectura.
A veure, uah, més roba! És que tens molta roba, eh, Àngels? La roba que portem ens defineix i ens acompanya al llarg de la nostra vida. Això l'Àngels ho sap molt bé. Què? Ens ensenyes el teu armari? I tant! Som-hi! Som-hi! Vinga, Àngels, t'explico la dinàmica. M'hauràs de fer quatre piles. Una pila amb la roba que et poses habitualment. Sí. Una altra pila amb la roba que igual la fas servir més esporàdicament però que li tens algun tipus de vincle emocional. Una altra pila amb la roba que no fa servir.
I la quarta pila per la roba que estigui feta malbé. Si això està clar, que comenci la neteja d'armari. Vinga. Quan no utilitzo, tinc quasi un armari. Tot això no t'ho posa. Sabies que hi ha una dada que diu que la gent fem servir el 40% de la roba que tenim a l'armari?
Déu-n'hi-do. T'esperaves aquest resultat de tanta roba de ningú i no? No, jo aquest exercici no ho havia fet mai. No ho preocupis. De l'Àngels, donar-li una nova vida a aquesta roba que estigui guardada agafant-te. Què hem de fer ara? Tens feina, guapa, eh? Per la nostra vida hi passa molta roba. La nostra roba pot passar per moltes vides. El tèxtil té molta vida. No t'havies acabat el llibre? Sí, però ja n'he començat un altre.
Biblio Digital és un servei de préstec de continguts digitals disponible per a tots els usuaris amb carnet de les biblioteques públiques catalanes. S'hi pot accedir via web a través de l'ordinador o dels lectors de llibres electrònics o mitjançant l'app si utilitzes la tauleta o el telèfon mòbil. Llibres, revistes, diaris, còmics, música clàssica, pel·lícules... Amb Biblio Digital tens tota la cultura a l'abast.
Això de buscar un pis de lloguer és una feinada. Preus que mai saps estan ajustats i tot de paraules tècniques que no entenc. I si truquem al Zero Dolce? La Marta em va dir què ja ho va fer i la van informar de tot. Les zones de mercat residencial tensat, l'índex de referència del preu del lloguer, com reclamar si no es compleix la llei... Doncs truquem-hi ara mateix. Si tens dubtes sobre la regulació dels preus del lloguer, entra a habitatge.gencat.cat barra preus lloguer i accedeix a l'apartat Preguntes Freqüents.
Tornem-hi. Perdona, eh? Quantes n'hem fet? 25? Un moment. Tinc una idea i m'agrada. M'agrada perquè em dona força i energia per cantar i superar els reptes que m'esperen. M'agrada perquè és fresca i la puc prendre de moltes maneres. Sola, amb batut de fruita, amb cereals integrals... Ah, i m'agrada perquè és el meu superpoder. Pon bloc i a cantar. La llet i els productes làctics t'ajuden a créixer amb energia per viure aventures cada dia.
Cada divendres de 8 a 10 del vespre i els dissabtes de 10 a 12 de la nit viu l'experiència de la mar de música a Vilassar Ràdio. Una sessió musical en directe amb Jaume Alzina plena dels millors temes per gaudir, ballar o simplement deixar-te portar pel ritme. El programa perfecte per començar el cap de setmana o tancar la nit amb energia i bona música.
La Mar de Música, els divendres de 8 a 10 del vespre i els dissabtes de 10 a 12 de la mitjanit. Escolta-ho també quan vulguis a lacarta.vilasaradio.cat Tanca els ulls i escolta el mar.
A Vilassar Ràdio hi ha un programa únic que et fa viatjar sense moure't de lloc. És Randamar, amb Agustí Martín Mallofré, capità de la Marina Marcant, ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional i una de les veus més respectades del món marítim. Amb ell descobriràs històries reals de mariners, curiositats nàutiques, cultura marinera, cuina de bord, dites antigues, llibres i paisatges que només s'expliquen des del mar.
Segueix-nos en directe a través de vilasaradio.cat
9 minuts i mig per damunt de dos quarts d'onze. En cedem aquesta segona mitjoreta d'aquest especial. Avui repassant la vida, la figura d'un vilacerenc il·lustre com és Ernest Lluc, economista, intel·lectual, polític, professor i sobretot una persona profundament compromesa amb el diàleg.
i el pensament crític. En breus instants passarà per aquesta sala d'actes de la Biblioteca Municipal, un company de feina i amic personal com és l'Esteve Orobal, però abans deixeu-me que marcem cap a la Garrotxa, concretament cap a Maià de Montcal, i que allà, des d'allà, saludem a l'Eulàlia Lluc, una de les filles del polític vilacerenc Ernest Lluc i Martín. Eulàlia, bon dia, bona hora. Bon dia. Com estem? Bé.
Em sento. Espera't, com em fes? Perquè no em sentia el... A veure... Ara s'arregla de seguida, Eulàlia. D'acord, perdoneu. Maiada Montcal, la Garrotxa, un poble on tinc entès que al teu pare, l'Ernest Lluc, li encantava passar estones i pensar, i suposo que desconnectar una mica d'aquesta vida tan intensa que tenia, no?
Sí, exacte. Jo crec que era el lloc on ell intentava desconnectar una mica de tot plegat, perquè aquí Amaia és un poble molt petitonet.
Sempre ha sigut un poble petit o net. Llavors això li permetia parlar amb els pagesos, parlar amb el forner, amb el carreter, amb els petits paletes, amb els petits oficis que hi havia llavors, que ara malauradament s'han perdut, però li permetia parlar d'altres coses amb altres persones. I s'interessava molt, per exemple, què cultivava cada pagès als camps, com anava el ramat de vaques o com anava el ramat d'ovelles, coses que avui en dia em sembla que estem perdent. I li anava molt bé...
Perquè, per exemple, quan nosaltres érem petites no hi havia telèfon a Maillà. Llavors també t'obligava a estar més amb tu mateix a casa, no? Llavors allà escrivia molta... Bueno, aquí, a Maillà. Escrivia molts articles, pensava molt, posava música clàssica... Jo crec que era el lloc de relax. Tot i que després també feia altres coses perquè anava a Figueres, o anava a Banyós, o anava a Olot...
a petites presentacions de llibres o a petits actes que es feien en aquestes poblacions una miqueta més grans. De fet, fa una estona en Ferri Alsòria, que és el director de la Fundació, que coneixes molt bé, i ara l'Eulàlia, i estic segur que les següents taules que passaran per aquest programa
en parlen del verb parlar, anava a parlar, parlava, enraonava. Jo crec que era el seu ofici, això. A part de moltes coses, ell era parlador, enraonador. Sí, sí, li encantava parlar amb tothom i de tot.
Li interessava tot. Clar, pot haver-hi algú que diu, i a aquest senyor què li interessa si això és un camp d'oserda, o és un camp d'ordi, o és un camp de blat? Doncs a ell li interessava saber per què havien plantat ordi i no havien plantat blat, per exemple, eh? I li agradava molt saber el dia a dia...
de la gent amb la qual no es relacionava habitualment, que era, per exemple, la gent de Maià, la gent de Pagès. Gent de Maià, gent de Pagès, com a molts altres llocs de Catalunya. Li interessava molt, era com trencar amb les seves rutines habituals, desconnectava el cervell fent altres coses. I li anava molt bé venir aquí a Maià. Jo crec que, bueno, se'm va enamorar, no ho sé. El motiu exacte no cal fer dir.
Coneixem molt la figura de l'Ernest, economista, amant de la música, història del futbol, del Barça, la seva figura pública. Però m'agradaria que m'expliquessis una miqueta la figura de l'Ernest Lluc a casa. Com era el pare Ernest Lluc? Home, doncs, jo crec que era un bon pare i feia el que podia, tenint la feina que tenia. Perquè, clar, estava poc a casa. Nosaltres, quan el pare el vam fer ministre, vam anar a viure a Madrid i ja vam anar a viure a Madrid només amb el pare. Els pares es van separar.
Tant el pare com la mare han tingut tots dos feines intenses, no?, de dedicar-li moltíssimes hores. Llavors, nosaltres érem adolescents, parlo a partir del moment que el fan ministre, que diríem s'intensifica encara més la seva activitat laboral fora de casa. I sempre fèiem mans i mànigues, per exemple, per poder sopar tots junts a casa al vespre, per fer petites cosetes que fessin família.
Aquí a Maià, per exemple, que veníem per Nadal, li agradava molt fer els reis a Maià i a Banyoles, perquè la mare és a Banyoles.
I li agradava, doncs, fer-nos un petit calendari, per exemple, des del 31 de desembre al 6 de gener, cada dia, el dibuixava ell, un petit calendari, cada dia traiem un full del calendari, s'acostava a la nit de Reis. Doncs ens feia petits dibuixos, o també ens ho feia pel nostre aniversari, quan faltava una setmana, que havíem d'anar traient full a full fins que arribava el nostre aniversari. Eren aquests petits detalls de poder dedicar i demostrar l'estima cap a les filles, no?
El pare era més de petits detalls, de fer coses, que de petonejar. No era un gran petonejador o d'abraçar. Era petits detalls que et demostraven que havia pensat en tu. Això ho feia tant amb la família com amb els amics, com amb els companys de feina, no?
Trobava aquell llibre, o trobava aquell retall de diari, o trobava aquella postal, aquell dibuix, aquell que pensava, això li agradarà a tal persona. Pum, i doncs pensant en aquella persona, li comprava aquella cosa, o li feia, o li dibuixava, o li retallava, o el que fos, no? I amb nosaltres també procurava fer això. Demostrava el ser pare amb petits detalls d'aquest estil. I sempre que podia sopàvem junts, clar. Dinar ja era més difícil.
Ja em sembla prou extraordinari que supéssiu junt amb tot el que feia, o sigui, que hi ha dinar i és complicat. De Vilassar a Mar, ja heu viscut alguna vegada? Havíeu viscut amb ella a Vilassar alguna vegada o no? No, nosaltres no. Nosaltres les nenes anàvem a Vilassar a casa l'àvia, al carrer Sant Llorenç, quan acabàvem el curs escolar, al juny, just abans de Sant Joan, quan s'acabava el curs, anàvem a casa l'àvia a Vilassar.
que l'àvia ens esperava allà. Llavors allà ens hi passàvem tot final de juny, a més era la festa major de Vilassar, era fantàstic. Clar, Sant Joan de Vilassar era la festa major i a més es celebrava Sant Joan i Sant Pere, almenys en aquella època. Per tant, començàvem les vacances de la millor manera possible. Llavors dedueixo que el pa i la mare venien a dormir a Vilassar, perquè clar, ells havien de seguir treballant. Nosaltres estàvem a Vilassar, a casa l'àvia, tot el final de juny i tot el mes de juliol.
que allà hi tenim cosins, que a més era davant porta per porta. Llavors ens ho passàvem genial jugant pels carrers de Vilassar. Llavors a l'agost anàvem a meiar. Els pares, no ho recordo gaire bé, però ja suposo que qui ens cuidava
Finals de juny, juliol, era l'àvia, que era filla de Vilassar, l'àvia Jacinta. Els pares venien a dormir perquè treballaven a Barcelona i després anàvem a maiar. Clar, tot això, quan ens anem fent grans, l'àvia va morir l'any 83, ja vam deixar d'anar a Vilassar, perquè el febrer del 83 va morir l'àvia Jacinta, que el pare ja era ministre, per tant, ja no anàvem a Vilassar. Ja es va perdre una mica per... És que era físicament impossible...
Vivíem a Madrid, no podíem anar a estivejar a Vilassà i l'àvia ja no hi era. Però tinc uns records tan fantàstics de Vilassà.
Home, si començàveu per la Festa Major, ja has de tenir un bon recorre, això. Eulàlia, d'aquí una estona escoltarem alguns talls d'alguna entrevista de les últimes que li van fer el teu pare, l'Ernest Lluc, i escoltarem els motius pel qual li agradava la música clàssica. Entre totes les cometes del món, deixo anar el titular, després ho explicarem. Ell deia que era gràcies a Franco. Ja ho poso totes les cometes, poso totes les cometes i després ja ho desenvoluparem, això.
Però que en aquesta entrevista, recordo, i ara parlo de memòria, quan li diuen, a l'entrada de l'entrevista, li diuen al locutor Joan Vives, estem parlant d'un programa de Catalunya Música, li pregunta, senyor Lluc, com està? I diu, molt bé, la família ordenadament bé. Els amics ordenadament bé. Clar, amb aquestes respostes ja estem davant, jo ho comentava fa poc amb en Farriol, d'un geni, una persona peculiar, mai sortia per on un es pensava. Un personatge.
A casa era igual, també, o no, amb aquest toc geni? A casa era una mica... s'havia despistat, això és veritat, eh? Anava... Però què he estat fent, pare? Si fa un moment fèiem això, ara torno a fer allò. Feia moltes coses al mateix temps, però dintre del aparent desordre, jo crec que ell ho tenia tot ben ordenat. Cada cara en fora semblava que era un caos. I no ho crec.
Eulàlia, era tan poc amic dels escortes com demostrava moltes vegades o no? Jo crec que sí. M'han explicat bastantes anècdotes de com s'escapolia dels escortes. Tant a Vilassar com a Maia, que devien ser els llocs més fàcils d'escapolir-se.
Si sempre per una porta i per l'altra ho feia. Aquesta, aquesta és un clàssic. Aquesta la sabem tots els que, d'alguna manera, jo no el vaig conèixer, sabia, em creuava amb ell. Jo l'havia vist a la platja amb l'Albornós, i era aquell Albornós tan famós que el vèiem allà i, mira, l'Ernest Lluc sempre deia, clar, hòstia, un ministre a Vilassar, això no s'havia vist mai. Per tant, doncs, cridava molt l'atenció.
No, i a més el Bernús era... era molt vell, a ratlles i es veia de lluny. Te'n recordes, eh, del Bernús? Home, i tant que me'n recordo, del Bernús.
Eulàlia, de veritat, estic molt content que avui ens hagis atès des de Maiada Montcal, la Garrotxa, de parlar amb tu. L'objectiu d'aquest programa és recordar la figura d'Ernest Lluc des d'un punt de vista de la seva vida, de les seves idees. Res de tristor, va tenir un amor molt trista, molt lamentable, posa-li l'adjectiu que vulguis. Però avui volem parlar d'històries, vivències i mirades íntimes, familiars, amics, col·laboradors, companys de feina...
I qui millor que fer-ho que la mateixa, una de les tres filles de l'Ernest Lluc, l'Eulàlia Lluc. T'agraeixo moltíssim que hagis atès la nostra trucada en un matí que tinc entès que tens una agenda bastant plena. Per tant, t'agraeixo moltíssim que hagis atès la trucada. Sí, tinc una agenda de metges, a més a més. Ui, ui, ui. No són greus, però són empipadores. Però res greu.
Doncs estem parlant amb la filla de qui va fer pública la sanitat en aquest país. Per tant, això li hem d'agrair moltíssim. Jo crec que amb això no se li ha fet prou justícia. És una opinió molt personal, però és veritat que gràcies al teu pare, gràcies a l'Ernest Lluc, tenim una sanitat pública de bandera en aquest país. Eulàlia, mil gràcies. Gràcies a vosaltres per trucar-me. Que vagi molt bé. Una abraçada ben forta. Igualment, bon dia a tothom.
Gràcies. En 9 minuts, les 11, una bausa curtíssima. I ara sí, l'Esteve Uruval en directe en aquest especial a Ernest Lluc.
Per Nadal, planifica les despeses i evita compres impulsives que puguin afectar la teva butxaca i el planeta. I si compres joguines, prioritza la seguretat i tria aquelles que entretinguin però que alhora transmetin valors d'inclusió i respecte. Per un consum responsable i sostenible, tria bé. Tria amb cap. Aquest Nadal, consum amb cap. Més informació a consum.gencat.cat Generalitat de Catalunya.
Posa en marxa la pel·lícula. Espera, espera. Per què no la poses en català? Està disponible. L'oferta de continguts en català a les plataformes de streaming s'ha multiplicat per més del doble en els últims dos anys. Abans de mirar una pel·lícula o sèrie, reviseu la disponibilitat del català al menú de llengües. A més, com que les plataformes acostumen a tenir memòria lingüística, si consumiu un contingut en català, la pròxima vegada que la llengua estigui disponible, ja la tindreu configurada per defecte. Informeu-vos-en a cultura.gencat.cat.
La Gem ha anat a fer una entrevista de feina, però com que l'oficina no està adaptada, no hi pot pujar amb la cadira de rodes. L'Oficina d'Igualtat de Tracte i No Discriminació vella per garantir els drets de les persones davant de qualsevol forma de discriminació. L'oficina atén les persones discriminades i facilita la recepció, el seguiment i la gestió de les denúncies administratives que es poden presentar de manera presencial o telemàtica. També s'ofereix un servei de mediació. Més informació a nodiscriminació.igualtat.gencat.cat
La Gem ha anat a fer una entrevista de feina, però com que l'oficina no està adaptada... Uns t'explicaran la fira del formatge de la seu d'Urgent, d'altres la del romaní de Montagut. Nosaltres també en podem parlar, però preferim parlar-te de Vilassar de Mar.
Doncs, tal com dèiem, tenim amb nosaltres el senyor Esteve Arubal. El senyor Esteve Arubal, company, amic d'Ernest Lluc. L'Esteve Arubal, doncs, catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona durant molts anys, company de feina i amic, i a més a més, company d'escriptura de l'Ernest Lluc.
I ara, com em sentiu parlar amb l'Esteve, molta gent des de casa dirà, escolta, com és que el toteges a l'Esteve? Perquè l'Esteve, jo sempre dic que com ve la ràdio, em prohibeix tractar-lo de vostè. Esteve, bon dia, bona hora. Està prohibit. Està prohibit. Bon dia. Com estàs? Bé, bé, bé. Molt de fred avui, però bé. Fresqueta, eh? Sí, sí, sí. Com abans, el novembre abans feia fred, ara estem acostumats. Ja toca, ja toca. Ja toca, eh?
Esteve, gràcies per estar amb nosaltres. Home, per l'Ernest el que sigui. Era un dels teus grans amics i crec que aquí hi havia molta estima mútua. Home, hi ha molta història. Jo vaig entrar a la facultat d'Econòmiques l'any 1964. Econòmiques en aquests moments estàvem en un procés de lluita molt forta
els estudiants, perquè ens havien imposat un sindicat que es deia Seu, que era de Falange. La lluita contra el Seu la va capçalar precisament l'Ernest. L'Ernest va ser el primer delegat de curs, escollit democràticament.
Jo, quan vaig entrar, a l'Ernest ja havia acabat, però vaig seguir, evidentment, les seves pàrables. Era el consell d'estudis de cada cos, cada cos tenia 10 consellers, i escollíem un consell, un delegat de...
de curs i un delegat de facultat. A la res va ser el primer delegat de facultat i, per tant, va ser el portaveu de tots els estudiants. Per tant, company d'estudis i de feina. Tinc entès que el van expulsar de l'universitat. Exactament. Què va passar? Primer hi ha la història de la caputxinada. A veure, explica'm. La caputxinada va ser el moment en què els estudiants van consolidar el nostre sindicat democràtic d'estudiants, els caputxins de Sarrià.
En aquell moment l'Ernest era professor no nomenari de la facultat i jo encara era estudiant. L'Ernest va arribar amb la Dolors però va arribar tard. Estava ja la policia rodejant els caputxins.
Jo no hi vaig entrar tampoc, o sigui, ni ell ni jo vam entrar als caputxins perquè em van enviar a València a informar de la nostra constitució del sindicat. Per tant, la lluita va ser i aprenent.
Després d'aquest de la caputxinada hi haurà bastantes actuacions importants firmades de paper fins que tots els PNNs, que eren els processos no numeraris, van ser expulsats de la facultat i entre ells l'Ernest Lluch. Per això no va poder seguir la trajectòria acadèmica a la Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona.
Ja era en Lluc, en el seu màxim exponent, de ben jovenet. Sí, sí, sí. I nosaltres el seguíem. Era una miqueta el referent, no? Era el referent, sí, sí, totalment.
Vau acabar treballant junts, compartint, doncs... Però hi van haver moltes coses al mig, eh? Coses que es poden explicar? Sí, l'Ernest va haver d'anar a València, i després, i paral·lelament també va anar a Madrid amb el Pedro Sbar, fins molt de temps després no va poder tornar a l'Universitat de Barcelona.
Vau mantenir el contacte quan era a València, a Madrid? Sí, sí, sí, sí. I després, més tard, quan va ser rector de la Universitat Internacionalment de Dipalà i Santander, em va invitar a fer un curs sobre la meva especialitat, que era Economia de l'Educació.
I jo, quan vaig ser catedràtic i director del Departament a Lleida, el vaig invitar amb ell a concloure unes sessions que s'havien fet a Lleida, a la Universitat de Lleida, sobre història del pensament, que aquí va ser quan vam treballar amb l'article de l'Ernest en el Llup, noves aproximacions sobre història del pensament econòmic.
Clar, que per cert, el Lluc era tan acurat i ordenat en els seus papers, va ser l'últim que va entregar el paper per a l'edició del llibre, que inclús ho hem dintre d'esperar a la seva edició. Ara parlem en llibre, però a part d'economia, que és evident que parlàveu d'economia, segurament d'història, quins temes més parlàveu? Dinant, per exemple, amb l'Ernest.
Home, l'Ernest estava preocupat perquè jo escrivia poc. Clar, davant d'una persona que havia escrit 23 llibres de la seva especialitat, havia escrit 25 capítols de llibre, havia escrit 200 articles especialitzats, 200 articles generals i més de 400 articles de premsa, clar, era impossible seguir-lo i per tant jo escrivia poc, sí, sí, sí.
I estava preocupat ella. Esteve, hauries d'escriure més. Bueno, no m'ho deia a mi, ho deia a quasi tothom, perquè era un injector que la gent treballés. O sigui que era un comentari molt generalitzat. Els que tenies intimació els deia més fort. A mi m'ho deia bastant. Sí o no? Sí, sí, sí. Te'n recordes quan el vas conèixer o no? Ui, sí, sí, a la facultat. Sí, sí, però tens un record d'allò nítid de quan el vas... No.
Estàvem lluitats per les mateixes causes. Hi ha una altra relació que és una relació política. L'Ernest va ser molt pròxim de Joan Rebatós i de Remo Noviols. Eren els líders del moviment socialista de Catalunya. Ell no va militar mai en el moviment socialista de Catalunya. Jo sí que vaig militar en el moviment. Per tant...
Hi va haver una relació acadèmica, però també hi va haver una relació de l'activitat política. L'Ernest després sí que va entrar en el Partit Socialista de Catalunya al Congrés, que era el que capçalava rebentós.
Com es diu el llibre que tens sobre la taula? Noves aproximacions a la història del pensament econòmic. Doncs et quedaràs uns minuts més amb nosaltres, perquè ara són les 11 i ens reclama l'actualitat, i parlarem d'aquest llibre que crec que vau escriure mà a mà amb l'Ernest, que estava preocupat que no escrivies prou, doncs vau escriure un llibre jons. Amb ell i amb gent. Sí o no? Sí, sí, sí. I per culpa, entre cometes, d'ell, perquè era tan perfectionista, aquest llibre va arribar tard a l'edició. Sí. Doncs si voleu saber la història, us quedeu una estoneta i també saludarem a
dos regidors, aleshores dos joves regidors de l'Ajuntament de Vilassar de Mar que formaven part d'un govern encapçalat per Jordi García Bosch i doncs molt, molt proper i ens ha explicat les històries, algunes que les sabem i altres que no sabem, de l'Ernest Lloc. Amb nosaltres de seguida en Pere Almera i en Zep Labarta. Són les 11. Les notícies de les 11.
El 21 de novembre de 2000 a Barcelona.
El programa s'està realitzant des de la sala d'actes de la Biblioteca Municipal i està obert a tothom. L'espai està oferint el testimoni de diferents convidats que ens estan aportant els seus records sobre les diferents facetes d'Ernest Lluch. I avui a les 6 de la tarda recordem que a la Biblioteca se celebrarà un acte d'homenatge obert al públic dins del cicle Diàlegs. Tractarà sobre la cultura de pau en un context bèl·lic, gestionar la pau amb democràcies complexes
L'activitat organitzada per la Fundació IUC comptarà amb la intervenció de Jordi Armadans, activista i consultor en cultura de pau, i Carme Colomina, investigador senyor del SIDOF i professora associada del College of Europa.
11 del matí i un minut, canviem de tema. L'ús habitual de la llengua catalana retrocedeix gairebé tots els territoris de Catalunya, tot i que les dades mostren una gran diversitat. Les Terres de l'Ebre, la Catalunya Central, Ponent i el Pirineu són les úniques àrees amb més de la meitat de parlants de català, mentre que l'àrea metropolitana de Barcelona no arriba al 25% i se situa per sota de la mitjana de Catalunya. Després d'haver-se publicat l'enquesta d'usos lingüístics pel conjunt de Catalunya,
La Conselleria de Política Lingüística i l'IDESCAT han presentat un conjunt de dades més granulars on es poden comprovar els usos lingüístics en cadascun dels àmbits territorials que apunten, mostren una notable diversitat de situacions del català a Catalunya.
Una mitjana que, segons aquest estudi, marca que només un terç dels habitants de Catalunya tenen el català com a llengua habitual, les dinàmiques lingüístiques de cada territori són molt diferents i, per exemple, destaca que la majoria de territoris analitzats estan per sobre de la mitjana de Catalunya en l'ús del català, excepte l'àmbit metropolità de Barcelona, que es troba per sota.
Juan Fran Pérez Llorca va ser a la GITAI nou president de la Generalitat Valenciana després de sis hores de ple d'investidura. Ho va aconseguir per majoria absoluta gràcies al suport de Vox, que hi va votar a favor. Pérez Llorca relleva Carlos Mazón.
que recordem estar assenyalat per la gestió de l'Adana, que va deixar un total de 229 morts. En total, el candidat popular, que actualment és secretari general del Partit Popular de la Comunitat Valenciana, síndic popular a les Corts i alcalde de Finestrat, va rebre 53 vots a favor de la investidura, 40 del PP i 13 de Vox, i 45 vots en contra del Partit Socialista del País Valencià i de Compromís.
La sessió va estar marcada per l'absència del cap del Consell en Funcions, Carlos Mazón, que va arribar a les Corts a la tarda i va accedir a l'hemicicle tot just un minut abans de començar la votació. Els que sí que van estar presents durant la jornada són els consellers. Després de la investidura, Mazón va assegurar que Pérez Iorca serà un president extraordinari i que li donarà suport en la mesura de les seves possibilitats.
En el seu discurs, el ja investit president valencià va lamentar que es frivolitzi, va dir textualment, amb el perdó que ell mateix va demanar en la primera intervenció a les víctimes de la Dana del 29 d'octubre. Va afirmar que el seu perdó ha estat sincer però creu que tindrà més valor quan faci el mateix el govern espanyol. I és que des de compromís se li havia retret durant la sessió d'investidura que el perdó no és creïble si no demana l'acte a Carlos Bazón perquè deixi de cobrar del govern valencià
i de disposar de la condició de forat que el protegeix d'anar a judici. A les 12 del migdia, nou contacte amb la informació.
Durant el Black Friday, fixa't en el preu i ha de constar l'original i el rebaixat. Asegura't que la qualitat i la garantia dels productes és la mateixa que abans del descompte. I quan facis compres en línia, recorda que la seguretat i la proximitat són el més important. Per un consum responsable i sostenible, tria bé. Tria amb cap. Pel Black Friday, consum amb cap. Més informació a consum.gencat.cat.
Molts t'expliquen el trànsit de Lleida, d'altres t'expliquen el resultat del nàstic. Només nosaltres et parlem de Vilassar.
Doncs a segona hora d'aquest Parlant de Tot especial, David Lacerradio, des de la sala d'actes, Marian Gràcia, Jalpí i Maltes, de la Biblioteca Municipal. 11 i 6 minuts del matí. Estàvem amb l'Esteve Oroval, l'Esteve Oroval, company i amic personal de l'Ernest Lluc. Ens ha d'explicar sobre el llibre que havien escrit, doncs, Mama, Juna, Madre, Gent.
i també ens ha d'explicar altres anèdotes. També tenim sentatge en aquesta taula en Pere Almera, exalcalde i regidor abans de l'Ajuntament de Vilassana de Mar. Pere Almera, bon dia, bona hora. Molt bon dia. Com estàs? Molt bé. Gràcies per estar amb nosaltres. I també en Zep Labarta, també regidor en una època en què els socialistes eren al capdavant de l'Ajuntament de Vilassana de Mar, de la mà d'en Jordi García Bosch. Zep, bon dia, bona hora. Bon dia, bon dia a tothom. Com estem? Molt bé, eh?
Parlàvem de dos joves regidors que van conèixer, entre altres, la Reis Lluc, que ara en parlarem, i a l'altra banda del telèfon, d'aquí molt poca estona, ens anem fins a les Illes Canàries, ara ja vegem una hora enrere. Esteve, deies el llibre, en què consisteix això?
Bé, l'Ernest era el gran especialista en història del pensament econòmic. Era catedràtic d'Història del Pensament Econòmic. I a Lleida vam organitzar un cicle sobre el pensament econòmic. L'Ernest jo, evidentment, el volia en aquest cicle...
I li vaig demanar que fes precisament la Cluenda. Es va treballar sobre les diferents escoles del pensament econòmic i ell va ser qui va fer la Cluenda explicant l'evolució del pensament econòmic des que ell anés fins ara. És un treball molt interessant i el reste de participants també són bàsicament professors de la Universitat de Barcelona.
que tinc entès, o m'imagino pel que m'explicaves abans, que és ell el que us va arrestar a escriure el llibre. És el que va entregar el seu text el més tard possible. M'ha sorprès això. Anava molt carregat de feina, o sigui que no li vaig criticar. Ho vaig esperar tranquil·lament. Mira que hem parlat vegades de l'Ernest, perquè sempre que l'estava bé a la ràdio acabem parlant de l'Ernest Lluc. No m'ho havies explicat mai, això, que estava preocupat perquè no escrivies, Esteve. Sí, sí, sí.
Ser de números tampoc has d'escriure. Esteve, éreu veïns també, no? Vau tenir una vida completament junts, podem dir. Era paret per paret. Què dius ara? Sí, però no era paret perquè era ferro. La casa on vivia l'Ernest Lluc, que estava vinguda a Coll de Porter, sota el Parc Güell, era una estructura de ferro per fora i l'havien dissenyat el Quico Rius i el Manel Brullet.
El Manet Boliallet el coneixem aquí a Vilassar, perquè és l'autor del vaixell de Borriac, que va tindre un premi FAT, per tant. Sí, senyor. I jo vivia exactament sota seu, amb unes vivendes unifamiliars que havia fet també el Quico Rius, que també eren metàl·liques, amb un invernacle. I des del meu estudi de dalt podia veure els pisos de sobre, que eren els pisos de l'Ernest.
Però això era casualitat o no? Bé, jo era parent del Manet Brullet, o sigui, a veure, a Barcelona en aquella època tots eren família, d'una manera o d'altra. Això com ho diguem de Vilassà, mira, però de Barcelona esteu a... I les anècdotes de les escoltes les tinc molt present perquè les tenia al costat, o sigui.
marxava, no? Sí, sí, sí. Com s'escapava? No, d'allà no s'escapava, s'escapava aquí a Quigliaçà quan anava a la platja amb burnós. Sí, i a l'Ajuntament. D'allà era l'Ajuntament. I a l'Ajuntament també. Què li passava amb l'escolta? Home, és molt pesat per t'escolta. No sé si n'has portat mai, però... No, no he portat mai. Tampoc crec que sigui necessària. T'asseguro que és molt, molt, molt dificultós tindre, que tindràs sempre gent a l'escanar. El que passa que era indispensable...
Mira, la falta d'escolta, precisament, probablement va incitar els assassins de la res.
De fet, Esteve, ja ho hem dit i seguirem repetint que volem parlar d'històries, vivències, històries que algunes són sabudes i les altres les desconeixem totalment. Però també cal parlar d'aquell últim dia de l'Ernest. Com ho recordes? Perquè tant amics íntims, això devia ser com si caigués una mil quilos al damunt, no? Sí, sí, perquè a més jo estava a la facultat, i ell a la tarda aquella havia estat a la facultat treballant i el dia abans havíem prestat el barc.
Les facultats, el lloc de reunió i de treball és el bar. Allà és on s'estudia millor. Diuen que una carrera ben feta es fa al bar. Home, fins a l'extrem que la facultat de DT era un bar amb facultat, no una facultat amb bar. Per tant, era el lloc d'encontre. I ens veiem molt, evidentment... Com te n'assabentes? Me n'assabento perquè em truquen a la nit, sí, sí. I és molt dur, és molt dur.
Aquella manera de parlar, aquells diàlegs, i això recordo que ho vaig parlar amb l'Enric Lluc, que després el tenim sentat aquí, amb un reportatge que vam fer fa uns quants anys sobre l'Ernest Lluc, i va estar d'acord que aquell gritat, gritat, que mentre griteix no matareix
Algú en aquell moment va decidir que s'acabava la vida de l'Ernest. Estàs d'acord? Havíeu parlat d'això amb ell? Home, no solament aquell moment. Era el moment, era la gota. Era la gota, però pensa que l'Ernest va treballar moltíssim estudiant el fonament dret. És a dir, no ho deia això perquè sí. Ho deia perquè portava un coneixement seriós i havia treballat moltíssim sobre els orígens, les causes i el conflicte intern del País Basc.
Igual que s'havia implicat en el conflicte intern de València quan va estar allà. Per tant, era un coneixedor profund dels problemes de l'ETA. N'havíeu parlat d'això amb ell. Sí, sí, sí. I reconec que tenia una certa por que li passés alguna cosa. Ell. Ell.
Jo anava a dir, tinc la sensació que teníeu més pols del voltant que ell. Sí, perquè ja saps que sempre que anàvem a un restaurant, a un bar, ell sempre es posava situat mirant que pogués mirar a l'entrada de la porta. I això no era perquè sí, era perquè hi havia por. Però no vull acabar la conversa amb l'Esteve Oroval d'aquesta manera. Tens alguna anècdota d'aquelles que diguis, hòstia, és que aquesta és d'ell i no l'hagis explicant gaire?
En tens moltes, segur. En tinc moltes, però no crec. El que voldria recalcar que no ho hem parlat, i em sembla important, és el seu treball, com ha dit-ho. Ara en parlarem. Suposo que en parlareu ara. Ara en parlarem de seguida, a més enllà, amb el que ens està escoltant des de Canàries.
Ja t'ho dic ara, però pots parlar-ne, eh? Bé, jo crec que la feina que va fer l'Ernest a Oi Costau és importantíssima, sobretot és importantíssim per l'essència econòmica. Pensa que les publicacions d'Es Rafa, de Maurice Dobb, de Napoleoni, de la John Robinson, han sigut transcendentals per l'enfocat econòmic que s'ha fet. I això és gràcies a l'Ernest i al treball que va fer aquí Vilassar a través de l'Oi Costau.
De la mà també de Jordi García Bosn, recordat, eh? I del seu germà Enric, que també va treballar perquè ho estava els dos.
Esteve, mil gràcies per estar aquí. Si et vols quedar amb nosaltres, ara escoltaràs a parlar, entre altres, de l'Oi Costal. Em quedo a sentir aquests dos joves. Els joves de Pere Almera, en Denso Almera i en Seb Labarta. De nou, bon dia. I ara sí, deixeu-me anar cap a les Illes Canàries. Ara no sé ben bé quina... Em fotrà bronca perquè no sé ben bé quina illa vaig. Jordi García Jaques, bon dia, bona hora. Bon dia des de Lanzarote. A Lanzarote. Com està, Jordi?
Més aviat, jo estic perfecte, estic a la marea ara. Estàs a la marea? Devant el mar, que la marea comença amb un bar. Molt bé. Doncs veig que estàs entretingut aquí, eh? Sí, sí, d'hi ha anat a fer gestions tot clares, evidentment. Perquè, en realitat, el nord de la illa és la república independent del mal país del volcà de la Corona.
Molt bé. Jordi, escolta'm una cosa. Tinc amb nosaltres, com bé senties, a l'Estevar Oval, en en Pere Almera i en Zep Labarta, i en aquell moment eren dos joves regidors d'un govern encapçalat pel teu pare, en Jordi García Bosch. Escolteu, Zep, Denso, com recordeu l'Ernist Lluc, que tinc entès que es movia, i bastantes vegades per l'Ajuntament de Vilassar de Mar, com el vau conèixer?
Bé, nosaltres, els militants de l'Agrupació Socialista de Vilassar a Mart, teníem un contacte...
relativament freqüent amb l'Ernest. Ja us he explicat aquí abastament que era una persona absolutament ocupada, no? Però el que sempre, en relació a Vilassada Mar, sempre tenia la deferència d'acudir quan se'l necessitava o se'l cridava per qualsevol qüestió, no? I potser després en parlarem d'alguna especialment significativa, no? Però la relació principal és que amb l'Ernest sempre hi podíem comptar. Sempre que hi hagués alguna mena d'acte o campanya o el que fos, sempre...
tot i les seves normes, la seva agenda triplicada, doncs sempre podíem comptar que ens pogués donar un cop de mà o ajudar o orientar en moltes coses.
Sí, sí, jo ratifico el que diu Endenso perquè jo recordo la campanya del 95 que em presentava jo i Endenso de número 2, el 99 que anàvem al revés, totes dues campanyes ell s'hi va posar de ple, va venir en els mítings nostres de presentació de llistes, recordo sopars a Can Jordi García, bosc,
Recordo, s'ho passen a la Oca, com encara hi havia a la Oca, a Vilassar, que ens explicava anècdotes de coses polítiques en sèrio i de coses de la societat.
No l'explicaré una, però una que anava sobre en Ferrer Salat, que tothom se'n recordarà. No explico res més. Només dic això. Sabem de què va. Era un home que molts el qualifiquen de tafaner i de desordenat. Jo crec que no era tafaner, era savi. I no era desordenat. Dic jo, moltes vegades, i perdoneu-me la comparació, eh?
deien, el cotxe d'en Denso és un desordre total. Estàs parlant del 4L? Sí, sempre trobàvem el que buscàvem. I en Jordi García podia ser d'un ordenat, però sempre trobava el que volia i sempre sabia de tot, perquè era de tot, era de música, era d'esport, no només de futbol, sinó d'esport. Una anècdota que ens va explicar, que no sé si he sortit per aquí, era quan vivia a Sant Sebastià,
El pis que ell vivia no donava el Mart i per veure el Mart havia de sortir i treure el cap. Solució, es va posar un mirall ben gran a fora del balcó perquè des del menjador ell pogués veure del mirall, pogués veure el Mart, perquè el Mart era una de les seves referències.
No sé quan s'ho feia a Madrid, això no ho sé. Això ja ho tenia més complicat, eh? Ja ho tenia més complicat, eh? Jordi, tinc entès, doncs, que l'Ernest Lluc es bellugava per casa teva sovint, per tant, era una persona que t'ho veies sovint, no?, pels menjadors de casa teva. Sí, sobretot, inclús, quan vivíem a Vilassar, al carrer de les Lídies, doncs, venia allà, doncs, amb tota la família, i allà feien patala xerrada, nivell, doncs, de nous llibres...
perquè ell va agafar tota la qüestió, doncs, d'economia de l'editorial, i també d'amenergement, i el seu germà, l'Enric Lluch, doncs, portava la qüestió, doncs, a nivell cultura general i geografia. I sempre hem anat a veure, inclús, com he parlat abans de l'Espera, el carrer Sant Aldal,
Jo hi havia anat moltes vegades, que també hi havia la Jacinta, sa mare, i Audal és el nom que ell feia servir quan el franquisme, a nivell de clandestinitat. Audal feia servir el nom d'Audal, eh? Sí, sí, ell era Audal, que és el carrer on vivien allà a Vallcarca, a la part de Vallcarca.
Sempre hem anat veient amb l'Ernest i sempre alguna que altra vegada, de la seva manera de veure l'economia i els llibres que feia, com bé s'ha dit, el Napoleón i les Rafa, el Júmpeter, el Dobb, també tenia inclinació per l'Invert, un social demòcrata, i va treure diversos llibres.
I també a través d'ells, doncs, en molts, el Rosso Brevella, el Masnou, com també tota una sèrie de gent, com el seu, per com siguéssim, el Fabià Estapé, el Genés Suà, i els valencians, doncs, l'Aracil i el García Bonafé. I també, ja en dic, se va treure també el llibre de teoria econòmica heterodoxa,
Tocava bastantes tecles i va fer un servei, doncs, com el curs d'economia política de Napoleoni, que es donava, doncs, a cou, a primer de dret i econòmiques, evidentment. I amb l'Ernest sempre, doncs, ens anàvem veient tant en tant. Va ser, ell, va ser el que em va regalar un dia, va venir Fer Jordi, el llibre vermell del Mau, tu.
va portar el llibre d'Arnell del Mau. Jordi... Sí, digues. No, no, digues, acaba, acaba, sisplau. No, no, no, i també una vegada que vam estar molt de temps sentat va ser en el casament de l'Enric Lluch Galera, doncs, a la taula estàvem l'Ernest,
L'Eulàlia i la seva filla, l'Eulàlia, la Rosa i la Mireia. I la Neus i jo, i allà vam fer una gran sobretaula. No vam parar, no vam parar de xerrar. Una de les coses deia, ai, ara tinc que preparar l'article per la Vanguardia, que cada dijous o cada setmana feia el seu article.
a la Vanguardia i ara no sé què cony els diré. I en aquell moment havia sortit els principios filosòficos i tal de la Latoya Hominimi, que a nivell de conya, doncs, li vaig portar. I va fer un article on sortia les jornades que deia la Latoya aquell, com que no era necessari
a xugar-se el cul amb una pedra, ho diuen dos o tres pedres, que amb una sola pedra ja n'hi havia prou.
Jordi, m'agradaria que m'expliquessis ràpidament, que se'ns tira el temps al damunt, la relació entre Oi Costau, és a dir, que hi havia una relació personal amb la família Garcia, amb el teu pare especialment, però hi havia una relació també empresarial, amb Oi Costau, aquesta editorial. Parla'm d'aquesta editorial. Com es va fundar, qui la va fundar, quina relació tenia la família Lluc i els Garcia? El meu pare, els germans Lluc, i després també...
També hi havia un publicista, el Francisco Izquierdo Navarro. També hi havia un eslober, que era el Joan Gostinxer. També a nivell dels contactes del món acadèmic, en Lluís Cantallops, que tractava la qüestió d'urbanisme.
I llavors, doncs, va, fem un editorial, o sigui, per donar feina a l'impremta, doncs el meu pare i els germans Llucs, que va ser la base de tot, va començar l'editorial i dividits en aquesta situació. I això va ser a l'any... a les anys 60, l'any 63, que van començar a editar els llibres. Fins quan, Jordi?
Fins quan? Això va arribar fins al 99, que vam estar. I després vam... Bé, i després ja vam... La qüestió, doncs, ja sabeu. Es va... Coicos es va tancar. Després jo vaig treure, doncs, Catalani, que encara vaig fer cosetes. I, bé, la base era Vilaçà...
va ser la base dels germans Lluc perquè la meva àvia, la Teresa Bosch, i la mare dels Lluc, la Jacinta Martín, doncs anaven l'any 1928 al febrer les dues amb una panxa i a veure qui paria primer.
I va ser primer la Jacinta, que va néixer l'Enric Lluc el dia 19 i el dia 21 va néixer el meu pare. Doncs...
Doncs no pot estar més relacionat, això, gairebé amb el dia de naixement i tot això. Jordi García, et deixem veient la marea. T'agraeixo moltíssim que hagis estat amb nosaltres. Ara per aquí, per tu, a l'Anzalote, són quarts d'onze del matí. Has esmorzat, ja, Jordi? Sí, sí, fa de rat que estic donant voltes, ja. Ja ho tens fet, eh?
Gràcies, Jordi. Una abraçada ben forta i quan vinguis a Vilassà passa per la ràdio, no te n'oblidis. Gràcies. Ja us diré el què. Vinga. Molt bé. Una abraçada ben forta. Gràcies. Gràcies.
Doncs, gràcies a en Jordi per atendre'ns des de Lanzarote. Tornem amb en Denso i en Zé. El que dèiem de les escortes, s'escapava? Sou conscients vosaltres d'això? Perquè aquests dies, parlant amb molta gent de Vilassar, que el va conèixer, i sense anar més lluny, parlant amb el meu pare, que aleshores treballava a l'Ajuntament, i en aquells moments feia les funcions de secretari, que alcaldia i secretaria, l'Ajuntament, estaven junts, separats per una porta, sembla que entrava per una porta i sortia per l'altra,
i les cortes podien tirar dues hores tranquil·lament allà fora, sense que l'Ernest estigués ni a l'Ajuntament. Era així, això? Sí, sí. Bé, jo directament no en tinc allò, constància, però així ho explica en Quim, segur que sí, segur que era així. La veritat és que...
Suposo que per l'Ernest, i qualsevol persona explicava també l'Esteve, el sentir-se acompanyat permanentment en qualsevol cosa era una cosa allò de poc agradable, i que feia el possible per deslliurar-se'n, sobretot en l'àmbit de com era Vilassau, com era Mallau, que en llocs de la percepció de risc era menor o no existia, doncs era normal que procurés, perquè a més a més jo crec que
I també s'ha dit, aquest interès que tenia l'Ernest de contactar amb proximitat amb qui fos i de la manera que fos, doncs segurament aquest acompanyament no era una mica disfressori, no era el millor acompanyament. Era una mica el mestre amb allò que feia? Vosaltres heu dit que us havíeu reunit amb ell, havíeu sopat, que havíeu preparat llistes, que havíeu preparat programes electorals, era una mica el mestre la veu que seguia o no?
Era una. Era una de les veus que seguien, evidentment. Amb l'Ernest no... Vull dir, no el podies tenir de banda. Era una persona... No sé, si haguéssim volgut tenir de banda, tampoc l'hauríem tingut, perquè allí hi era. Vull dir, quan que hi era, es feia notar. I jo, això que dèieu dels guardespatlles o la vigilància, ni el 95 ni el 99...
que va venir a fer les campanyes amb nosaltres, i si tenia vigilància, no sé si era per ordre d'ell mateix, que es mantinguessin molt lluny o el que sigui, jo no em vaig donar compte mai que tenia una persona de guardaespatlles allà. Ell anava, no sé, jo me'n recordo, al sopar de Can Garcia, va pujar amb un de nosaltres en cotxe fins a casa d'en Garcia, que vivien a Cabrils. En el sopar de l'Oca va venir a peu de casa seva...
Fins d'aquí, jo no sé si per l'altre ser-ho el seguia algú. No en tinc ni idea, però jo no vaig veure ningú. En els mítings sobre la tarima nostra allà a la plaça de l'Era, fent el míting i tot això, tu veies la gent que hi havia i no veies ningú. Deies, aquelles sospitues de ser el guardaespaldes? No. Jo no vaig percebre mai, cada vegada que hi he vist l'Ernest, que tingués un guardaespaldes. En els anys 92, 3, 4, va fer obres a casa seva. Jo treballava en una empresa constructora.
li vam anar a fer les obres li van entrar a casa a robar si hauria tingut vagilància i tot això suposo que no haguessin anat a robar una de les coses i una anècdota que vull explicar és que li van robar llibres se li van importar 10 o 12 llibres i quan li van dir ho denunciaràs diu no, si se n'han portat llibres i els llegeixen bo serà bo serà bo serà que es llegeixi
Jo em relaxo el tema aquest dels escorts, jo crec que el moment més crític era el període en què va ser ministre, que va ser del 82 al 86, i també era un període absolutament allò...
o demencial a nivell de la situació. Llavors sí que jo crec que érem presents. I nosaltres, jo recordo, molt jove, ens sorprenia la presència d'uns senyors molt anònims, no gaire empàtics, que m'acompanyaven i estaven pendent de moltes coses. I jo recordo que en algun acte, abans, a l'època aquesta en què l'est era ministre,
Havíem vingut abans a revisar el local, aviam si no hi havia algun risc o alguna cosa d'aquesta mena. Aquella època, els 80 i 90, era l'època precisament en què Eta atacava amb grans artefactes. Però quan ell va morir ja el 2000, Eta estava atacant amb tirs, és a dir, amb persones assassins que anaven amb una pistola en mà i et fotien un tiro, per entendre'ns.
I en aquella època van morir regidors de pobles, recordem Vila de Cavall, regidors de pobles... Sant Adrià. Sant Adrià, que eren com el nostre. Vosaltres estàveu en aquella època allà, als ajuntaments. Vau patir mai per aquestes coses? És a dir, ho havíeu parlat mai entre vosaltres o inclús amb ell mateix o no?
Amb ell en concret no, però jo crec que en algun moment sí que existia aquesta psicòsis de...
Precisament arrel de l'assassinat de persones que era molt difícil establir una relació amb el País Basc o algun fet concret relacionat amb el País Basc, com eren aquests regidors de Sant Adrià o de Vila de Cavall. Llavors, però jo crec que recordo quan vaig ser alcalde que la policia local, i suposo per instruccions que durien venir d'estaments superiors,
establien uns procediments de contravigilància, que se'n diu, que és que vigilaven que algú no et vagilés, perquè en aquell moment gairebé es podia pensar que qualsevol persona que tingués un mínim de representació política o alguna cosa podia ser objectiu, com va ser el cas d'aquestes dues persones regidores d'aquests pobles que no tenien, per tant, jo sí que vaig tenir la percepció que això era un risc perquè...
La policia va establir aquest servei de contraviatge, que ho dic ara també, i jo el desconeixia, em va sorprendre. I suposo perquè ha de ser així, ha de ser d'aquesta manera. I també recordo una anècdota...
en què precisament estava implicat en Quim, el teu pare que un cop parlava de festa major vam anar a fer algun tipus de gestió amb el cotxe i a sortir de fer la gestió el cotxe es havia desplaçat probablement perquè vaig deixar no vaig posar el freno de mà o alguna cosa d'aquestes i recordo que el teu pare va dir pare, vagila
Vagila, no? Perquè no havíem... Bueno, estàvem sotmesos a aquesta psicòstica que podria haver-hi algun explosiu o podria haver-hi alguna cosa, no? I vam fer l'acció aquesta que sabíem que s'havia de fer de mirar sota del cotxe, sabíem si hi havia passat alguna cosa perquè el cotxe s'havia mogut, aviam si algú havia mogut el cotxe per...
per fer-hi alguna cosa, però bueno, són anècdotes. Sí, sí, no, no, i clar, aquella època, ara ho veiem com a una anècdota, aquella època possiblement no ho era tant. Escolta, va formar part mai de la llista l'Ernest Lluc de Vilassar de Mar, o no? En Denso m'ha dit abans, una anècdota significativa, a veure, és el moment. Sí, jo crec que una anècdota significativa, perquè en les eleccions municipals de l'any 99, de l'any 99, en la reunió de l'agrupació van dir...
perquè a més a més coneixíem de la implicació de l'Ernest en col·laborar amb l'àmbit local tant a Girona com al País Basc, com a Euskadi, i van dir, per què no li diem si es vol presentar per Vilassar, no? I li oferim anar de cap de llista o formar part de la llista. Cap de llista? Sí, sí, sí, directament.
Perquè és que no volia, eh? No volia. Ell es retenia. Segurament va ser ell, no diem-li a l'Ernest, si posi. No, no, perquè a mi ja em semblaria difícil republicar una cosa. Li vau comentar? I recordo que vam fer, si no em faia la memòria, però una visita que vam anar-lo a veure al seu despatx del Facultat d'Econòmiques, a la Diagonal. Jo recordo que venia la Rosa Galí, no sé si venia alguna persona més,
I ens va tindre al seu despatx, com sempre feia, com li preguntàvem qualsevol cosa de Vilassar, i li vam plantejar, escolta, que tal. Llavors ens va dir, home, diu... Ell se sentia molt compromès, i aquí s'ha explicat, amb tot el que feia referència a Euskadi, no? Llavors ell havia format part, entenc, jo ho recordo, d'alguna candidatura en algun poble d'Euskadi, que òbviament era difícil aconseguir candidats per anar a les llistes en l'àmbit municipal...
I també se sentia molt vinculat, des del començament, amb les agrupacions socialistes de Girona, a través de les seves estades amagades a Montcal. I llavors ell diu, home, jo em sento molt vinculat. El que no puc ser és presentar-me a tres llocs.
Si algú era capaç era ell, no sé si legalment... Legalment em sembla que no és possible, però que se sentia, i ho vam entendre perfectament, més vinculat a poder participar o donar suport amb una llista electoral municipal al País Basc, vista la situació com estaven allà, i per tant ens va semblar...
Res a dir, molt agraïts que ens atengués, que ens ho expliqués i que tingués aquesta deferència d'atendre'ns i, sobretot, entendre'ns, vaja. Continuant, eh? Aquesta relació preelectoral de les eleccions municipals del 99, en què vam resultar que la proposta socialista va resultar guanyadora, doncs tinc com una mena de seqüel que és que...
que vaig tenir la sorpresa quan va haver-hi l'elecció d'alcalde i vaig resultar elegit d'alcalde, que al cap de pocs dies vaig rebre una carta per correu postal, perquè jo crec que l'Ernest encara era de la gent que feia cartes i enviava cartes per correu.
i en qui hi havia un paper d'aquests de notes de la universitat, amb el membret de la Universitat de Barcelona, posava alcalde Almera, felicitats, no? I signat per ell, no? I això em va semblar un detall d'una sensibilitat que... Molt Ernest Lluguet, eh? Estava tota. Sense més explicacions va arribar aquesta carta al domicili particular, vull dir que és una cosa...
Estava totes i no n'hi passava ni una. Això té un punt de geni, extravagant moltes vegades, però un punt de geni. En Enzeb i en vella l'unien a una passió, que en Pere l'uneix al contrari, dos eren molt culers i en Pere és molt de l'espanyol. Havíeu parlat del Barça de l'Espanyol amb en Lluc o eren temes que obviaven? Perquè ell era molt culer. Sí, sí, però bé, clar, era culer i era el que era més a més, no es podia discutir gaire sobre aquest tema, no?
Jo no sentia capaç de discutir sobre aquest tema. Era molt cobert i també de la societat, eh? De fet, ens ha explicat abans, ens ha explicat abans en Ferri al Sòria, que ell va tutoritzar un treball de final de carrera a una alumna de...
de Donosti, de Sant Sebastián, i que com a agraïment li va regalar una acció de la Real Societat, i una acció que tenim aquí, a la Fundació, si la voleu veure, té una acció, és accionista minoritari, però era accionista. Dèiem Pere, diu, no era capaç de discutir amb ell temes de futbol. No, no, no, esclar, una persona amb aquesta dimensió, amb aquest coneixement,
que jo crec que sabia més que tots els entrenadors i els presidents del Barça posats en fila, doncs era molt difícil des de la modestia del nostre equip poder-li...
discutir res, a part de donar a conèixer la posició diferenciada sobre aquesta qüestió, no? De dir, bueno, és que n'hi ha que són dels altres. Devia ser l'únic culer que no li havia discutit d'Enso, no, Josep? Sí, segur. Segur, eh? Què més podríem afegir sobre la figura de l'Ernest Llucar ja per anar acabant? Jo fingiria una cosa que amb el seu període de... I penso que lleguem amb una altra persona també, amb el Jordi García...
el paper rellevant que va tenir l'Ernest, sobretot amb gestions que en aquell moment eren molt complicades, sempre són molt complicades, però en aquell moment potser més, de les relacions amb l'Estat. Aquí hi havia l'Estat en aquell moment, en aquella època hi havia tot un terreny immens, que era molt gran, que eren les emisores, que era un antic servei d'emisores costaneres...
per anar a vacació, una cosa una mica antiga, però que era propietat de l'Estat. I en aquell moment estava pràcticament en desús. Hi havia una oficina de telègrafos, em sembla, i poca cosa més. Una família que hi vivia, que era el Vigilantis. Però clar, era un gran espai al tram final del carrer Colón, vull dir que un lloc...
extraordinari, i jo ja veig que fas una cara com dient, com estan parlant... No, no, no, estic parlant amb en Xavi, perquè aquesta història... És que ara li comentaré una cosa a en Densó, acaba, acaba, Densó. Llavors, doncs, un dels propòsits que ens va plantejar el govern aleshores de tractar de recuperar aquest espai que era vital per poder dotar-se d'equipaments al poble, en un lloc cèntric, en un lloc de qualitat.
Llavors, jo crec que a través de l'Ernest, això depenia del Ministeri de Transport, i el ministre llavors era Enrique Barón, que em sembla, llavors l'Ernest ens feia de pont perquè ens poguessin atendre a les nostres peticions, entre l'extordinària complexitat de l'administració.
i més a l'administració de l'Estat, doncs va possibilitar, gràcies a l'Ernest, que poguéssim tenir contactes amb el Ministeri a Madrid, jo crec que el Jordi i altres persones van fer diverses visites a Madrid per final aconseguir la cessió d'aquells terrenys, que jo crec que després, malauradament, va quedar la cosa, després es va espallar una mica en el sentit que...
Els propòsits de... Es va poder fer el pavelló del Paco Martín. Exacte, es va poder fer el pavelló del Paco Martín. Que té relació amb l'Ernest Lluc. Sí. Paco Martín. Sí, sí, sí. Ara en parlarem. Tot aquell espai... Jo formava part del terreny aquest de les emissones, però encara en quedava molt més, que disortadament, posteriorment, es van vendre i es van dedicar a edificacions particulars.
Allà també va ser el naixement del vaixell burriac amb barracorns provisionals i com el vaixell burriac va tenir l'escola feta, va ser l'inici de l'Institut Vilanzara. I després va passar el que dius tu, que de ser una cosa d'equipament es va convertir en residencial i va desaparèixer aquest espai d'equipament.
La cara que deia en Pere, que feia jo, diu, fas cara de... No, no, feia una cara que en Xavi, el nostre tècnico, m'ha preguntat, fem una pausa? I dic, no, no fem una pausa. Ja sé que us robava uns minuts, però us en robo més de minuts, perquè realment és espectacular, eh? Com a espectacular també serà el nostre convidat, que compartirem uns minuts amb ell. Ell és, a veure si ho dic bé, eh? Es diu Ernest Hurtoll Martín, i és el fill de la cosina de l'Ernest Lluc, que vam tenir la sort de compartir un reportatge que vam fer fa anys, malauradament ja no hi és,
I ara l'Ernest, que de seguida estarà amb nosaltres, m'acaba a enviar una relació familiar. I d'aquí ve una de les meves cares, que és, em diu ell mateix, relació familiar entre Ernest Lluquí Martín i Artur Mas i Gavarró.
Ho sabíeu, això? No. Doncs s'ha trobat, en aquestes dues persones tenen els cònjugues Josep Carrao i Bail i na Francisca Comas Estrany com a avantpassats comuns. M'ho diu l'Ernest Hurtoll, que de seguida estarà amb nosaltres, està treballant al Museu i Marés de Barcelona i no ha pogut estar amb nosaltres avui en directe, però de seguida...
I serà, no sabia això. I l'altra cara que posava Denso és perquè... Ja t'has plantejat escriure un llibre? Fa uns dies vam fer un programa especial sobre els 25 anys del CAP. Bastant més agradable, agradable ho és molt de fer, però el motiu pel qual estem aquí no ens agrada gens. És un 25 anys d'un assassinat. I vam fer un programa que dels 25 anys del CAP i vam convidar en en Pere Almera, que quan es va inaugurar el CAP es va posar en marxa, en Pere era l'alcalde.
I ens va fer una dissertació, va fer com un estudi del CAP, que més d'una i de dues i de moltes persones que m'he trobat em van dir, uau, però aquest home ho sabia tot del CAP. I ara escolto això i penso... Sí, clar, ho vaig saber perquè me vaig anar a l'arxiu a consultar. Sí, clar, clar, però a veure, tothom que sap coses és perquè les ha pres d'alguna manera. Però un llibre ja t'has plantejat o no sobrevives? Ara que tens temps...
Un llibre potser es diu molt, perquè un llibre és una cosa molt important. Però sí que m'agradaria, i jo crec que ens absolutament no compartiria, explicar coses que hem viscut.
aquí del nostre poble, i que possiblement donarien un angle diferent a com hagués pogut ser. Dius, això ha sigut així, però hagués pogut ser d'una altra manera. Jo tinc la sensació, aquesta que a vegades em vindria de vos explicar, que la història hauria pogut ser d'una altra manera si haguéssim passat altres coses. És un exercici una mica estèril, però que d'alguna manera també...
allò et reconcilia amb algunes coses, no? I per tant jo crec que sí que d'alguna vegada ve el cap de poder explicar, jo no dic fer un llibre perquè és una exigència molt gran, però de dir les coses són d'una manera però que si han pogut ser d'una altra manera. I tant. Sí? I tant. Moltes coses.
Expliqueu-ho en alguna, va, home, que estem aquí amb confiança. Aquesta mateixa que comentava, del terreny aquest de les emissores. Si el tren final del carrer Colón, en comptes de dedicar la major part d'aquell espai, que encara n'hi ha, que està inutilitzat, que és l'espai aquell, allò que continués sent propietat pública o que continués sent utilitat pública, n'hi hagués donat...
per disposar d'uns equipaments que el poble necessitava i necessita i continua necessitant. Vull dir, han passat un grapat d'anys i continuem tenint mancances importants. Per exemple, jo crec sincerament que Vilassar en 21.000 habitants necessita un auditori nou. A l'Ataneu no en tenim prou el que es pugui fer a l'Ataneu. Aquells terrenys serien meravellosos per haver-hi fet un auditori.
Doncs, si el ministre Lluc estigués allà, potser... Perquè això es feia, no? És el que estaves explicant ara. Aixeques el telèfon, escolta, Ernest, dóna'ns un cop de mà. És el que estaves explicant. Era imprescindible, perquè era tot... Jo recordo anècdotes d'explicar. Això és que explicava el Jordi quan havia anat a Madrid, que anar a visitar un ministeri era anar a visitar com una piràmide, no? Tot de portes, tot de despatxos, tot de gent.
I et recordo una anècdota amb l'horat de Manuel Briones, que van estar fent una visita per acabar de determinar quin era el planejament, que era el més oportú per determinar quina part es quedava al ministeri, perquè al ministeri es va quedar un trosset, que és al punte i a l'oficina de correus ara mateix. I al solar del costat. Sí, al solar del costat, que després se'l va vendre, vull dir...
Però bé, jo recordo que explicaven que estaven assentats a la porta del despatx on els havien d'atendre i sonava el telèfon al despatx, però al despatx no hi havia ningú. Això en un d'aquells grans edificis dels ministeris de Madrid, plens de passadissos, amb moltes portes, que no saps massa, molta gent que no saps massa què fa, i llavors sonava el telèfon i no hi havia ningú per agafar-lo. I llavors van dir, bueno, Jordi, què fem? S'ho van comentar entre el Manel i el Jordi. I van decidir agafar el telèfon
I van agafar el telèfon i el que els trucava era el que havíem de veure, que es trucava en el seu mateix telèfon pensant que potser l'agafarien i els hi van dir, és que arribo, llego más tarde, espérense que llego más tarde, no? Però imagina't quin sistema de comunicació tan peculiar, que no, que et truques en el telèfon al despatx, confies en que els visitants agafaran el telèfon, que van decidir-ho fer-ho. És curiós, és curiós, eh? I va dir, és que, bueno, m'he retrasado, espérense un moment que ara vindré per aquí.
Però bé, això funcionava així, no sé si continua funcionant així. Home, esperem que no, eh? Tres quarts de dotze en punt, ara sí ens veiem ja en corda, connectant en aquest cas amb l'Ernest Hurtoll Martín. Ernest, bon dia, bona hora. Bon dia, bona hora. Com estàs? Bé, bé, bé, esperant la vostra trucada.
Doncs encantats que estiguis amb nosaltres. Estem compartint aquí una xerrada molt agradable. Tenim aquí l'Estiva Bonobal, que ha estat amb nosaltres, i tenim ara el Pere Almere i en Zeb Labarta, que ens estan explicant les històries d'aquelles que desconeixem la majoria d'elles, però que són històries molt agradables. Ells eren regidors de l'època d'en Jordi García Bosch,
I per tant van tenir un contacte permanent amb el que era, a veure si ho dic bé, era, tu ets fill de la cosina de l'Ernest, per tant estem parlant com cosins segons. L'Ernest van ser el 37 i la mare van ser el 38, per tant tenien una molt bona relació perquè eren de la mateixa generació. Que la teva mare era la...?
La Rosa Maria Martín Pinyol. La Rosa Maria Martín Pinyol, que vam tenir el gust d'entrevistar fa, doncs, molts anys. A peu de carrer ens ha portat la casa on va néixer l'Ernest Lluc, on va viure i ens ha explicat unes històries molt maques. Ja no hi és la teva mare, malauradament.
Però, escolta, jo aquesta setmana, si soc sincer, he descobert moltes coses, com per exemple que l'Ernest vés pogut ser cap de llista de Vilassadamar, com per exemple que l'Ernest Hurtoll, el que conec des de fa bastant de temps, és família de l'Ernest Lluc, i m'agradaria que m'expliquessis una miqueta quina relació teníeu, perquè ja tinc entès que la teva mare i l'Ernest tenien una relació molt bona, a la part de ser gairebé iguals d'edat, que havien sigut veïns...
Quina relació tenies tu amb l'Ernest? Com el recordes? Jo el recordo de petit, el recordo força poc, perquè va ser l'etapa... Ara, perdona, sonaran les campanes de la Catedral de Barcelona. Si sentiu campanes... Ens encanta que sigui així. Ens encanta que sigui així, va.
va ser l'etapa valenciana jo amb l'Eulàlia em porto 10 dies amb l'Eulàlia i Rosa jo penso que en aquella època estaven a València per tant quan jo era petit no el recordo més el recordo més després sobretot quan les meves cosines passaven moltes temporades sobretot amb la seva àvia amb l'àvia Jacinta amb la mare de l'Ernest
I després de més gran, quan l'Ernest va ser ministre, que va coincidir un parell d'estius, als quals jo estava sol a casa, a la casa del davant on vivia l'Ernest, i aleshores vam fer bastantes cosetes junts, o algunes coses junts, de les quals tinc un gran record, diguem. Què fèieu junts? Què compartíeu?
A veure, en aquell moment l'Ernest s'havia separat i aleshores estava força lliure, tenia alguna parella, i me'n recordo que com era l'estiu, per exemple, recordo anar a algun concert aquí a Barcelona amb la Maria del Mar Bonet. L'altra cosa que feia l'Ernest sovint és que com nosaltres vivíem davant i atrevessava el carrer de Sant Llorenç, entrava al celler de casa, que és on ara on visc jo,
i sortia, sense que se n'assabentessin la Guàrdia Civil que tenia a la cantonada, sortia pel carrer de l'Arpella i anava a comprar el diari a Calcarter, a Can Can Peny, o s'anava a buscar cigrons al carrer de l'Arpella, a l'Espart, a la Carme i al Josep. Vull dir que feia cosetes d'aquestes que s'escapava un moment, s'airejava una miqueta de la pressió i també agafava una miqueta d'espai per ell, diguem.
Ens ho explicava l'Eulàlia fa uns moments, la teva cosina. Hem anat fins a Maia de Montcal i ens explicava aquest punt. Allà s'escapava, s'escapava ell a relaxar-se, però anava a parlar amb el pagès, amb el botiguer, amb el no sé què, per tant, doncs... Per cert, un altre dia parlarem... Digues. Digues, digues, perdona.
No, no, que a Ernest tenia aquest caràcter que li agradava parlar amb tothom, preguntar, sempre volia saber una mica com la pulsió del país, de la gent, i li agradava molt estar al cas del que passava.
Escolta, Ernest, tinc dos dubtes. Un que te'l dic a tu, però crec que no ens podràs ajudar. No sé per què les campanes de la Catedral han tocat a les 11.47 minuts. No ho he acabat d'entendre, això. No ho sé, perquè no estic gaire al cas, perquè normalment estic tancat, però ara estic a dalt aquí en una terrassa i no sé si trobàvem tres quarts, no sé què tocaven. A les 12 potser toquen l'Àngelus i llavors tindrem una mica més de xivarris, si ens enganxen els dos. Van una mica un pèl retressats, però bueno, escolta. Ara els hi diré, ara els hi diré.
Escolta, Esteve, m'acaba... Ai, Esteve, et dic. Ernest, m'has enviat fa molt poca estona una altra de les curiositats que hem descobert avui, que és la relació familiar entre l'Ernest Lluquí Martín i l'Artur Mas Gavarró, un altre, podem dir, Vilassarenc, o com a mínim que ara té origen Vilassarenc. Sí, bé, això és... A veure, explica'm això... La gran feina del Jordi Casanovas i del Centre d'Estudis Vilassarencs de la...
de la base de dades de genealogia, i com sabia que em preguntaríeu coses, aquest matí he parlat amb el Jordi i he dit, escolta Jordi, jo em sembla que l'Arnest i la mare eren cosinsetens, em pots mirar si es confirma això, i per tant l'Ernest també, i m'han enviat aquestes dues relacions que us he passat fa una estona per WhatsApp. El mèrit és del Jordi Casanovas i del centre d'estudis.
Sí, Josep Carrao Bail i Francisca Comas Estrany, com a avantpassats comuns de l'Ernest Lluc i l'Artur Mas Gavarró, en aquest cas, eh? Sí, sí, sí. Hi ha dues línies amb les quals són, perquè també ja em sembla una altra línia, i pels dos costats, això em sembla que té passat tres fulls, per dos costats són cosins setents. Segurament ni l'Artur Mas ni l'Ernest Lluc no ho havien sabut, sinó, doncs, potser...
segur que hagués estat tema de conversa entre ells. També hi ha en Josep Mas Casanovas i na Maria Abril Perera, que també el relaciona, és curiós. Està clar que qualsevol que porti algun cognom Vilassarenc, segurament tots són parents, setens, vuitens o el que sigui. Segurament, segurament. A part de concerts i xerrades, que segur que n'havíeu tingut més, moltes, què més comparties amb l'Ernest Lluch?
Jo recordo, per exemple, també recordo que a vegades, quan estava aquí a Vilassai, volia anar a la platja i no volia anar aquí davant de l'estació amb el cotxe, agafàvem i ens anàvem allà a la Dorada, a sota, diguem, on hi ha actualment el Calipso. I una de les coses que li feia molta gràcia també és a la platja fer alguna cursa, perquè allà havia fet atletisme i em reptava a mi a veure qui guanyava dels dos.
No recordo qui guanyava els dos, però la veritat és que corria força bé per la platja i coses d'aquestes. També recordo, per exemple, un d'aquests concerts de la Maria del Mar Bonet que vam anar a Barcelona, que al tornar, no recordo, anàvem al cotxe aquest oficial, diguem, ens van deixar a prop de la plaça del rei, que és on feia els concerts la Maria del Mar Bonet, i al tornat teníem el cotxe via la Iatana.
I me'n recordo que, bueno, diu, mira, en aquesta casa a mi m'havien detingut, no recordo si em va dir si l'havien tocat, això no ho recordo, per tant, si ho digués diria mentida, però i ara em vénen a buscar amb cotxe i el cotxe està aquí. Aquest és una mica parlant dels canvis de la vida.
Geni i figura. Ha sortit, eh?, durant el matí el Bernús, quan anàveu allà a l'Arengada també teníeu... No, no, no, jo el Bernús el recordo molt de fotos, però amb ell no el recordo amb Bernús. No sé de quines fotos són, no sé de quin any són les fotos del Bernús, però jo crec que està parlant de l'any, jo penso que entre el 84 i el 85, deu ser, els estius que jo recordo més.
Sí, home, aquí a Vilassar jo també els anys 80 també el recordo davant de l'estació amb aquell mur que hi havia entre la via i el tren el recordo especialment. Tu com vens a parar a Vilassar? Ja des de petit, entenc, eh? Bé, clar, hem tingut casa a Vilassar tota la vida i aleshores allò que comença a tenir família aquí a Barcelona no hi ha cap i l'opció és anar cap a Vilassar perquè això va ser amb Salaca cap al 2002 i des del 2002 que som per aquí.
Avui volem explicar, doncs estem explicant de fet històries, vivències, mirades íntimes entre familiars, amics, col·laboradors, companys de feina, companys de vida de l'Ernest. No volem que sigui un programa trist i crec tota la modèstica no ho està sent, però deixa'm que et faci la pregunta que evidentment no m'agrada gens fer-te. Com ho vas viure la nit del 21 de novembre? Com te'n vas assabentar tot plegat?
Bé, per la trucada de la mare, jo vivia a la mateixa escala, em va trucar, ens hem quedat tots una mica en estat de xoc. Un estat de xoc que va durar uns dies i no sabies massa què havies de fer. Recordo que sí que el matí de l'endemà jo me'n vaig anar a l'Avinguda de Xile a fer una abraçada a l'Eulàlia i després recordo al peralims de la universitat poder abraçar la resta de la família.
No recordo gaire més. La veritat és que vaig uns dies una mica de trasbals, que tothom pregunta, que tothom... Sí, no tinc... Bé, clar, un bon record segur que no, però una mica això. Sí que me'n recordo que no, que de primer del matí...
vaig tenir com la pulsió d'anar a fer una abraçada a l'Eulàlia, amb el meu amic de Xile, recordo que hi havia policia, hi havia molt de merder, recordo el menjador de casa seva, fer-li una abraçada i anar-me'n, perquè tampoc no tocava marejar massa la gent i tal. Per exemple, recordo que no vaig voler anar a la manifestació, no em venia gens de gust i estaves com tocat i em sembla que els pares sí que hi van anar, però jo no en tenia cap ganes.
Doncs anem a parlar d'unes coses més amables, perquè això va ser un assassinat que va colpir la societat i que encara avui ens interpel·la, és una cosa que tenim tots molt present, va impactar moltíssim a la societat, més enllà que el sentissin com un vilacarec més. Escolta, tu havies compartit dinars i sopars amb l'Ernest, m'imagino, no?
Sí, jo aquests dos estius ja me'n recordo que ja veuríem que tenia una parella i a mi em feia molta gràcia convidar-los i a vegades al jardí de casa els havia preparat, jo era molt, no me'n recordo, no tenia ni els 20 anys segur, i que em feia gràcia convidar-los perquè també era molt divertit, explicava moltes coses, aprenies moltes coses, i després recordo amb algun àpat familiar allò quan ja estàs distès que...
Me'n recordo d'ell fumant un pur i amb les cames damunt d'una... O sigui, amb una butaca i amb les cames a la cadira i parlant. I llavors la família sempre s'idolatrava una miqueta aquests personatges dels capitans de Vilassà, que érem de la nostra família. I ell, d'alguna manera, en algun moment... Recordo que havia dit alguna putada, vol dir... No va dir que no tots eren uns contrabandistes o no tots eren uns negreros, però va de deixar alguna cosa així.
I després la història, com cada vegada tenim més coneixement de la història, ha certificat que en els nostres avantpassats, dos rebesavis de l'Ernest, un va tenir alguna participació en el tràfic d'esclaus i un altre va ser acusat de contraband i va morir a València, tornant de demanar clemència a Madrid per aquesta acusació.
cosa que l'Ernest no va saber mai, que a mi em sap molt greu, que segurament també li hagués agradat molt saber-ho, doncs això tampoc ho va saber, com de la mateixa manera que no va saber que era così setè de l'Artur Mas, doncs això tampoc no ho va saber, i són d'aquestes coses que no té cap sentit, però que fan com ràbia, perquè penses, ostres, això segur que li hagués agradat saber-ho. Doncs, clar, aquesta relació, doncs, clar, a Vilassat hi ha la polèmica del Pigat, que algun dia s'haurà d'aminar també, però...
Però, escolta una cosa, t'ho preguntava més que res perquè s'ha parlat de la seva vessant d'història, cromista, futbol, Barça, música, però la seva vessant de Sibarita, això li agradava el bon menjar o no? Recordes si tenia allò un menjar que dieix jo? A l'Ernest li hem de fer... No ho recordo, no ho recordo. Jo recordo més àpats familiars...
Fins i tot d'algun Nadal o alguna cosa així, però no recordo que li agradava menjar segur, però no recordo que tingués un àpat així molt... No, no, no. Sé que recordo que la tia Jacinta, la seva mare, cuinava molt bé i ella es valia pels plats de la seva mare, però no recordo un plat en especial.
Ernest, sé que estàs en plena, en aquest cas, feina, que estàs preparant l'exposició al Museu Marés, que estàs molt ocupat, que hem anat tard, soc molt conscient, però que t'agraeixo moltíssim que hagis atès la nostra trucada. T'han estat escoltant molt atentament a l'Estiva Grual, a en Pere Almera i a en Zep Labarta, que han estat escoltant les teves històries. El podeu saludar tranquil·lament, si ho estàs escoltant, eh? Bon dia, Ernest. Bon dia, Pere. Què tal? Hola, Zep. Esteve, què tal?
Bueno, gràcies per participar en aquest acte. Segur que heu dit moltes coses que jo no sabia i que hauré de buscar el podcast a veure si aprenc alguna cosa de les que vosaltres heu dit. Déu-n'hi-do les coses que ens has explicat tu, que tampoc ho negia bé. L'altra cosa que suposo que... Jaume, tinc temps de dir una cosa? Sí, i tant. O no tinc temps? Sí? No. Una altra cosa que no sé si heu explicat, que l'Ernest hereda el nom d'Ernest...
de l'Ernest Julià i Sust, que el van pelar el 36. És a dir, l'Ernest és el primer nen que neix a la família després de la mort del 36, de l'assassinat de l'Ernest Julià i Sust, el 19 d'agost del 36, i al primer nen que neix a la família li posen el nom d'Ernest en el seu honor o en el seu record, diguem.
I tu et dius Ernest per alguna cosa en concret... Bueno, per això familiar, perquè el meu fill també es diu Ernest. Sí, és un nom de la casa, diguem, és un nom de família. Un nom d'aquests. Escolta, ens quedarem aquests 45 minuts, ai, minuts, segons que falten fins a arribar a les 12, a veure si les campanes de la Catedral van a l'hora o no van a l'hora, perquè no dona pas als servis informatius.
I escoltarem, a veure, Ernest Hurtoll Martín, moltíssimes gràcies. Hem descobert aquesta setmana moltes històries, entre elles que l'Ernest Hurtoll era família de l'Ernest Lluc. Zem Labarta, Pere Almera i Esteve Rubal, encantadíssim que heu estat aquí. Avui hem fet aquest programa, però qualsevol dia a la ràdio ens tornem a assentar i patem la xerrada sobre l'Ernest i sobre el que faci falta. Gràcies.
Gràcies. Que vagi molt bé. Arribem al punt del migdia. Gràcies, Ernest. Una abraçada. Arribem al punt del migdia i enfilem l'última hora d'aquest especial parlant de tot.
És migdia, resten 60 minuts d'aquest programa especial que estem emetent des de les 10 del matí, aquesta edició especial del Parlen de Tot, en homenatge a Ernest Lluch, un programa que s'emet en el context dels actes d'homenatge a Ernest Lluch, que està realitzant Vilassadamar amb motiu del 25è aniversari de la seva mort. Va ser assassinat per ETA el 21 de novembre de 2000 a Barcelona. El programa està comptant amb diferents convidats que ens estan aportant records i testimonis sobre les diferents facetes d'Ernest Lluch,
i a partir de la 1 a la crònica tindreu un ampli resum d'aquesta edició especial del Parlen de Tot, que podreu escoltar també d'aquí poques hores a través del nostre servei Ràdio a la Carta, el nostre web vilassarradio.cat. Recordem que avui a les 6 de la tarda a la biblioteca hi haurà l'acte d'homenatge obert al públic del cicle Diàlegs, que tractarà sobre la cultura de pau en un context bèl·lic, gestionar la pau en democràcies complexes. Recordem que es tracta d'una activitat organitzada per la Fundació Lluc, que comptarà amb la intervenció de Jordi Armadans,
activista i consultor en cultura de pau i Carme Colomina, investigador sènior del CIDOF i professora associada del College of Europe.
Els Mossos d'Esquadra, la Guàrdia Urbana i la Policia Nacional han desarticulat una organització dedicada al tràfic d'éssers humans i explotació sexual a Barcelona i Marbella. L'operació es va fer el 16 d'octubre i s'ha donat a conèixer ara. Hi ha 8 detinguts que ja han passat a disposició judicial i s'han identificat 21 dones explotades, 18 de les quals...
ja van ser alliberades. Les víctimes eren obligades a prostituir-se sense descans, patint agressions físiques i sexuals, i arriben a ser tancades en habitacions amb cadenat, sense accés a lavabo, ni menjar o beguda durant dies, contraien un deute de 6.000 euros que havien de saldar a exercir la prostitució cada dia. Els policies van fer 5 entrades i escorcolls en immobles i es va decretar el tancament dels dos prostíbols que simulaven centres d'estètica i massatges.
La Guàrdia Civil ha detingut aquest dijous Laura García de Vizma, exabadesa del convent de Belorado, després d'un escorcoll realitzat per ordre del jutjat de Bribiesca a Burgos, que investiga la seva implicació en la venda d'arbres d'art del monestir. L'escorcoll ha començat a primera hora del matí i ha finalitzat amb la detenció de l'exabadesa per delictes d'apropiació indeguda i receptació de peces de caràcter històric del convent i la seva posterior venda,
en una operació policial que també ha comportat la detenció d'un antiquari. La Guàrdia Civil ha confirmat que la investigació que porta la unitat orgànica de policia judicial de la comandància de Burgos correspon a una suposada apropiació indeguda de béns catalogats com a patrimoni històric al monestir de Belorado Escurcullat.
El president de França, Emmanuel Macron, ha anunciat un nou servei militar voluntari a partir de l'estiu. Estarà destinat a nois i noies de 18 a 19 anys i serviran únicament en territoris continentals i d'ultramar de França i no a l'exterior, segons ha anunciat el mandatari. De fet, França ja havia posat en marxa un pla semblant...
el mandatari, recordem el 2019, però ha acabat costant 5 vegades més del previst i es va cancel·lar aquest setembre. Ara el govern espera poder incorporar en un primer moment a 3.000 joves que col·laborarien amb l'exèrcit en missions internes. El servei serà remunerat amb entre 900 i 1.000 euros al mes i tindrà una durada de 10 mesos. El president Emmanuel Macron el considera un projecte clau per afrontar
L'amenaça russa ha dit i les incerteses geopolítiques actuals. En les últimes setmanes, l'inquilí de l'Elysia ha insistit en la necessitat de reforçar el pacte entre l'exèrcit i la nació, ha dit textualment, en un context actual, ha dit, de conflictes híbrids. A la una de la tarda, tota la informació local i comarcal a La Crònica, amb Joan Escofet.
Uns t'explicaran la fira del formatge de la Seu d'Urgell, d'altres la del romaní de Montagut. Nosaltres també en podem parlar, però preferim parlar-te de Vilassar de Mar.
Si ara tu no fossis a l'altra banda escoltant, res de tot això tindria sentit. Quan tu hi ets, el que hem creat es fa real. L'esforç, la història i les emocions. Llavors, tu ets part del viatge, del somni i de la descoberta. Ets a una passa o a un clic, al costat de casa o a l'altra punta del món. Cada vegada que t'hi acostes, existeix. El teu gesto canvia tot. La cultura. Quan tu hi ets, prem vida. Més cultura. Generalitat de Catalunya. 7 milions i mig de futurs.
El veï del cinquè ja està tornant a cridar la seva dona. Erradicar la violència masclista és un deure de tota la societat. Totes les persones tenen a la seva disposició els següents serveis públics. Punciat. Proporcionen informació i acompanyament a les dones en matèries com salut, treball o habitatge. Telèfon o correu electrònic 900-9120. Servei confidencial i gratuït de suport i assessorament davant qualsevol violència masclista. Punciet.
Faciliten el procés de recuperació i reparació de les dones supervivents de violències masclistes i dels fills o filles. 012. La millor resposta. Generalitat de Catalunya. Durant el Black Friday, fixa't en el preu. Hi ha de constar l'original i el rebaixat. Asegura't que la qualitat i la garantia dels productes és la mateixa que abans del descompte. I quan facis compres en línia, recorda que la seguretat i la proximitat són el més important. Per un consum responsable i sostenible, tria bé. Tria amb cap.
Per Black Friday, consum amb cap. Més informació a consum.gencat.cat. Els contenidors intel·ligents ja s'han posat en marxa Vilassar de Mar. A partir d'ara, i si separem correctament els residus, augmentarem el percentatge de recollida selectiva i ajudarem a mitigar l'emergència climàtica i a protegir el medi ambient. Fem de la nostra vila un referent en la separació i reciclatge de residus. Vilassar de Mar. Viu-la.
Els diumenges a les 10 del matí a Vilassa Ràdio t'espera Bagul Sardanista, un viatge pels sons que defineixen el cor de la nostra terra. Presentat per Margarida Berneta, un programa on les sardanes expliquen històries, uneixen generacions i fan bategar la nostra cultura amb força i passió. Clàssics i novetats que converteixen cada ball en una celebració de les nostres arrels.
Escolta-ho quan vulguis a lacarta.vilesaradio.cat. Begú el sardanista, els diumenges a les 10 del matí.
Les 12.25, me vais a perdonar porque se me acaba de cambiar el humor, hay una noticia que nos ha dejado a todos ahora mismo convulsionados. Uno, dos tiros, los rumores circulan con cierta intensidad en estos momentos, los que han acabado con la vida del exministro Ernest Luke. Els terroristes que han assassinat Luke han fugit en un fort esport que ha esclatat poc abans de les 10 de la nit, a uns 300 metres de distància del seu domicili.
Se ha cegado la vida a un defensor del diálogo y a un amante de Euskadi. Fue el encargado de reformar el sistema sanitario y de universalizar el derecho ciudadano a la asistencia gratuita. Apoyo a su amigo Don Elorza enfrentándose con la palabra. Desde la Biblioteca de Vila Sadamar, Espacial Parlant de Tot, fent memoria del Ernest Lluc.
¡No mataréis! Estoy convencida que Ernest, hasta con la persona que le mató, hubiera intentado dialogar. Ustedes que pueden, dialoguen por favor.
Última hora d'aquest Parlen de Tot Especial des de la sala d'actes de la Biblioteca Municipal. La Biblioteca, aquest equipament que també alberga a les seves instal·lacions l'Arxiu Municipal i per damunt avui ressalta la Fundació Ernest Lluc. Lluny de ser un record trist, aquest programa vol ser, i de fet amb tota la modèstia que ho estem aconseguint, un homenatge a la vida de l'Ernest, a les seves idees, al seu llegat i a la seva manera de ser.
Perquè l'Ernest Lluch públicament va ser conegut per moltes coses, però aquí Vilassar de Mar també va ser veí, amic, company i referent.
En aquesta taula avui han passat amics, companys de feina, hem parlat amb la filla de l'Ernest, hem parlat amb els familiars d'ell cosí. Hem tingut amb l'Ernest Hurtoll fa una estoneta aquí amb nosaltres.
I ara, en aquesta taula, tenim, podríem dir, les ànimes d'aquesta fundació, les persones que, doncs, encapçalen aquesta fundació. Per una banda, i amb el permís dels dos convidats, m'agradaria saludar, doncs, al vicepresident de la Fundació Inabot, de l'Ernest Lluc. Ell és l'Enric Lluc.
Enric, bon dia, bona hora. Bon dia, què tal, com esteu? Moltes gràcies per convidar-nos. No, moltes gràcies a vosaltres per deixar-nos les coses tan fàcils d'entrar a casa vostra també avui i fer aquest programa en record de l'Ernest. N'hem parlat moltes vegades de l'Ernest, Enric, ara feia temps que no parlàvem, eh? Sí, ara feia dies que no ens vèiem, però sí, sí, ja saps que parlar de l'Ernest no s'acaba mai i a més a més cada un té el seu punt de vista, la seva manera de veure'l, la seva manera de conèixer'l...
Com diu el Joan Maria Carreras, que ara presentaràs, això de ser amic de l'Ernest, clar, els que són familiars són familiars, però els que són amics d'amics n'hi ha de molt diferents, diguem-ne, perquè de seguida la gent el van veure un dia al metro i són amics. Jo era amic o era amic de l'Ernest? Bé, de manera que no ho sé.
Escolta, que no s'acabi això de parlar de l'Ernest, que això és un pou sense fons, és un espectacle, escoltar la gent que el va conèixer de veritat, no aquells que van coincidir un dia al metro, sinó que el van conèixer de veritat i expliquen unes històries que ens deixen... Jo crec que el que era, era un geni molt peculiar, en aquest cas, jo no vaig tenir la sort de conèixer-lo, sí que el havia vist a Vilassar, però...
El conec a través vostra, vull dir que el conec a través de l'Enric, a través dels seus amics i a través de la gent que he parlat de l'Ernest. Aquest caràcter, a vegades extravagant, a vegades però era Ernest Lluc amb majúscules, amb negreta i subratllat. Explicava unes coses que ara sortiran en aquesta última hora que només ell ho podia explicar d'aquesta manera.
Josep Maria Carreras, vicepresident de la Fundació Lluc. Bon dia, bona hora. Hola, bon dia, què tal? Com estem? Molt bé. Jo tinc la sensació que quan aixeca un telèfon i diu que volem parlar d'Ernest Lluc sempre hi ha un sí darrere, ja vinc. Sí o no? Sí, sí, sí. I el que estava dient l'Enric ara, podries trucar molts telèfonos.
perquè et costaria molta gent que sí. I també tenim, atenció, és el president de la secció aragonesa de la Fundació Arnés Joc, el senyor Alfonso Sánchez Ormigo. Bon dia, buenos días. Bon dia, buenos días. ¿Cómo estamos? Muy bien, recién llegado. De Aragón. Sí, de Zaragoza. De Zaragoza. ¿Ha ido bien el viaje? Muy bien, muy bien. Que es lo mismo que decíamos ahora con el señor José María Carreras, que si se trata de l'Arnés, cogemos el coche, el ave o lo que haga falta. Lo que haga falta, por supuesto.
Doncs ara mateix, amb ells parlarem de la figura de l'Ernest Lluc des d'un punt de vista d'amistat, familiar, etcètera. Hem parlat ja de què és la Fundació, etcètera. Joan Maria Carreras, si jo li dic a Ernest Lluc, ja sé que això li han dit moltes vegades i ho he pensat, però què és el primer que li ve al cap? Ai, és una mica complicat perquè portem una setmana que tant pensar el que contestaràs al final no sé si hi ha... A veure, el...
Jo el que crec, ja he explicat a diversos llocs, que en la meva vida, que ja comença a ser llargueta, per això fa més anys que els altres que el conec, hi ha pocs personatges com aquest.
hi havia un article del Selecciones Readers Diges que es deia Mi Personaje Inolvidable si mai l'hagués tingut que fer estaria clar que sortiria l'Ernest Lluc però és que si tingués que fer dos el segon ja em costaria molt
costaria. Sí, perquè llavors ja tens gent amb el mateix nivell de coneixement que els has vist més o menys. Jo vaig conèixer el Lluc als anys 60. A la universitat. Sí, a la facultat. I pràcticament el vaig tenir relació amb ell fins que el va matar. O sigui que, esclar, són molts anys i he de fer moltes coses.
L'estima Uruval, que ha estat aquí fa una estona també ens ha explicat la seva coneixença a nivell d'estudiant, després a nivell de company. Saludem també i agraïm moltíssim perquè passa una cosa i això ens passa a tots. Quan entren els operaris a casa d'un, sabem quan entren però mai saben quan marxen.
I el senyor Joan Major, president de la Fundació, que tenim el gust que estigui aquí, doncs s'ha escapat, finalment, es deia que no sé si podré venir. Finalment sí que puc. Senyor Joan Major, bon dia, bona hora. Bon dia. Com està?
Home, bé, no em puc queixar. El senyor Joan Major, de Mataró, del Maresme, a part d'enginyer, és polític, i a més a més va ser ministre d'Indústria i d'Energia entre els anys 85-86, per tant, vostè va escar el govern del senyor Lluc.
Amb el senyor Lluc. Amb el senyor Lluc, el ministro de Sanitat que va fer pública la sanitat d'aquest país, que jo abans deia, em sembla que això poc se li ha agraït a l'Ernest. Pública, universal i gratuïta. I de qualitat. Això ja és més, diguem, una cosa que es va aconseguint cada vegada més, però legalment no deia que de qualitat, però aquestes altres tres coses sí, eh?
Però jo deia abans, no sé si s'ha de fer prou justícia, això, a l'Ernés. És que això és una cosa molt gran, aconseguir la sanitat pública universal. Quan diem que es va posar en marxa a poc a poc l'estat del benestar, jo diria que la part aquesta de la sanitat potser és la més important. Aquesta i l'educació també universal són els dos elements fonamentals de l'estat del benestar.
Fins a 85 centres, crec, entre instituts, escoles, biblioteques, centres sanitaris, porten el nom de l'Ernest Lluch. Ara no ho sé, eh? Però jo no sé si algú...
a l'estat espanyol, que tingui tants noms, el seu nom, en tants llocs. Enric, no sé si ho has mirat tu, això, eh? Abans hi havia en Franco. Uf, però jo em quedo... Ens quedem tots amb l'Ernest. Ara parlarem d'en Franco, perquè té una relació amb l'Ernest Lluc que, mirant aquests dies i investigant una mica, m'he quedat paradíssim. Ara ho explicarem.
No, la veritat és que no és tan xafarder. Segurament ell, si fos viu, s'ho hagués mirat perquè ell era molt xafarder i això li hauria interessat. Potser no ho hauria explicat però s'ho hauria mirat. El que sí que crida l'atenció d'això, que més enllà dels llocs que són els que té una certa lògica, una certa explicació o inclús una certa coherència que dugui el seu nom, com la biblioteca d'aquí o un carrer a Vilassar o Barcelona, etcètera,
Hi ha llocs que realment ningú ho sabia, ningú s'ho pensava, però ell això que deia abans dels amics. Allà tenia uns amics o uns que ells deien que eren amics i que havia fet una cosa, una conferència, un dia, una trobada, una nada o el que sigui, una referència a un article i com a mostra d'agraïment li hem posat un centre cívic, un carrer, una placeta, un equipament del tipus que sigui.
per una mica per recordar aquesta persona, no? I, de fet, això ens ajuda també a la família, però sobretot a la Fundació, a mantenir viva la persona, diguem-ne, i a explicar qui és l'Ernest Lluch, qui era l'Ernest Lluch, què va significar, i...
Per exemple, fem una cosa amb escoles que porten el seu nom, que les anem a visitar una vegada a l'any amb alumnes, nanos, nens, noies, petits, i no tan petits, i els expliquem una mica aquella escola que per què porta el nom d'Ernest Lluc, president. Ens ha explicat en Ferriol, com almenys ha explicat, jo al matí, és una anècdota molt simple, però mira què hi passa a vegades per la Fundació i tal, però no havia tocat mai la cartera de ministre i avui...
M'he fet una foto i tot amb la cartella de ministra, però m'han dit que també hi ha una acció, una, eh?, de la Real Societat en aquesta fundació en agraïment a un treball que ell va tutoritzar, no? Sí, va dirigir una tesi i per pagar-li la tesi, suposo que a part d'un... perquè era per un basc, suposo que d'haurien anar a dinar i alhora li va regalar una acció de la Real Societat.
Era bon menjador perquè li preguntava a l'Ernest Hurtell i em deia, això no ho recordo, li agradava menjar o no? Mira, en Josep Maria fa així pel cabo. Bueno, home, ara com que tothom és tan prim mirat, no ho sé si seria un gran gourmet. No, no era un gran gourmet. Li agradava menjar bé, el que passa que també es conformava amb uns cigrons amb un raig d'oli, per entendre'ns. Això estava ben bo, també. Sí, ho sé que és ben bo, però si em preguntes allò per grans àpats...
L'Alfonso em sembla que sap alguna cosa, perquè quan he dit això ha fet que sí, m'alcapo. Alfonso, comia bien quan venia a por Zaragoza o no? Sí. Sí o no? No era un gran gourmet, com dice Enric, però li gustava comer los jarretes de cordero, el asado de cordero, el cabrito... Siempre que teníamos una reunión, perquè venía mucho, conferencias, tesis doctorales, i siempre íbamos a 4 o 5 sitios que li gustaban mucho.
¿Qué relación tenía? Porque usted es el presidente de la sección aragonesa de la Fundación Arnés. ¿Qué relación tenía Arnés con Zaragoza o Aragón en general? Pues mucha. Primero, antes de conocerlo yo, en los años 70, por motivos políticos. Tenía contactos con gente del Partido Socialista Aragonés o del socialismo aragonés en general. Y luego yo lo conocí en el 85 siendo ministro, por casualidad.
que quería ver una exposición del pintor Eduardo Úrculo y yo tenía una librería y una sala de arte, bueno, colectiva, era profesor de la universidad. Y entonces se enteró, bueno, nos conocimos por casualidad y claro, como era una persona que deslumbraba nada más decirte algo, pues ya empecé a trabajar con él.
Y, bueno, pues le invitábamos a congresos, a workshops, a dirigir tesis doctorales. Él tenía una relación muy especial, además, porque la tenía con el presidente Marcelino Iglesias, que conocía cuando montó la Universidad Menedes Pelayo en el Pirineo, y también que tenía mucha amistad con el presidente Santiago Lanzuela, que murió durante el COVID, que era del Partido Popular, pero había sido alumno suyo en València...
y luego fue consejero de Economía y presidente del gobierno. Entonces, conocía a todo el mundo y estaba constantemente en Zaragoza. El señor Carreras m'ha dit que l'havia conegut a la universitat, es van conèixer arrel de la Galeria d'Arra amb el senyor Sánchez Dormigo, l'Enric no cal que dient, no sé si en tenia relació familiar. Senyor Major, com va conèixer vostè l'Ernest? Doncs també a l'època universitària.
És a dir, era l'època aquella en què a cada una de les universitats i a cada una de les especialitats hi havia un delegat i ell era el delegat d'Economia i jo era el delegat d'Enginyers Industrials. I ens reuníem...
pels que d'aquella època, vull dir, us recordarà molt, estàvem en el seu però en contra del seu.
És a dir, el que no estàvem... Després hi va haver moltes altres coses, com la caputxinada i tal, però l'Ernest Lluch i jo ens vam conèixer com a delegats, un d'Economia i un altre d'Enginyeria, i vam treballar bastant des d'un punt de vista de política amagada.
En aquella època, jo ho recordo, jo, per exemple, feia política, però no feia política en cap partit. Feia política en els col·legis professionals i en els organismes eclesiàstics. Vull dir, jo estava a dos o tres d'aquestes coses. Que vostès eren uns reivindicatius, vaja. Érem uns reivindicatius i érem al mateix temps, jo, per exemple, en el Col·legi d'Enginyers Industrials,
d'amagat es feien moltes de les reunions dels sindicats
les comissions obreses i tal, que no podien fer-ho. Aquell temps era il·legal, això, clar. Era il·legal, llavors nosaltres els deixàvem. I encara més, potser, en el tema eclesiàstic. Vull dir, perquè en aquella època jo també vaig estar a l'Institut Catòlic d'Estudis Socials, a Justícia i Pau, amb una sèrie de coses d'aquestes, que aparentment eren,
i d'això, però que en el fons hi havia una dimensió important de tipus polític.
El senyor Carreras, quan hem dit que era, els he preguntat i els he dit al senyor Major, és que eren uns reivindicatius, m'ha fet una cara, ho han dit, buah, no ho saps bé prou. Sí o no? Sí, no, però estava pensant... Aquesta setmana hem tingut moltíssims actes i ara, arrel del que està explicant el Joan Major, estava pensant una cosa que ningú ha comentat, o sigui, exclusiva per... Vinga, anem-hi. Posa la música exclusiva, va. Era el sentiment religiós del Lluc.
que entenc que ningú em parli perquè és molt atrevit parlar d'això. Però vull dir que també era una faceta, o sigui, dintre d'aquesta calidoscòpica, dic jo que era el Lluc, que hi havia de tot, de tots els colors i tot això, ell tenia un sentiment religiós.
i el que passa és que no era ortodoxa, com sempre, i ara no diré que era catòlic o que era. Li agradava el jensenisme, tenia alguns brots. Per exemple, quan es veu la seva definició de socialisme, que està escrita, que és un famós paper que li van demanar a la Fundació Campalans i que s'ha repartit aquests dies, doncs allà explica que per entre mig, com qui no vol la cosa,
Parla dels principis religiosos, tal. Surt allà, ningú ho ha comentat, però és un tema, i inclús hi ha llegendes sobre si era o no era coses d'aquestes. Però vull dir que, en tot cas, hi ha tantes facetes que després de fer 25 actes, ara aquí, si vols, en trobem unes quantes, perquè que no s'han dit.
Això de l'oposició, com deia molt bé Major, no era d'un partit polític. Això de dir amics de Lluc ja no. Els que anàvem a Lluc més hores, diguem-ne.
Vam tardar molt a entrar en un partit polític. De fet, vam entrar quan es creava el PSC, que hi van haver diversos grups, i el Lluc va entrar com a representant dels independents, que també és una broma, que els independents eren 4 o 5 o 6, que érem amics del Lluc. Però vull dir que fins allà, aleshores, no es va definir com a partit. A pesar d'això, per exemple, va ser elegit delegat de facultat,
en un moment en què tothom sap que l'oposició estudiantil estava marcada en partits. Hi havia el SUC, bàsicament, com el més important, hi havia d'altres, hi havia l'MSC, hi havia l'OBIOL, etcètera, però van triar-lo amb ell que no tenia carnet de cap lloc. I això ja és una cosa que algú tindria que estudiar una mica més en profunditat. Jo només la vaig veure, no la puc explicar...
Després d'aquest matí en què s'ha parlat de coses a nivell personal, de família, d'amics, de companys, de gent que va compartir amb ells molts moments de la vida, diàleg és la paraula que més pot definir l'Ernest o no? Ho he preguntat abans a en Ferriol i ara us ho pregunto a vosaltres. L'Enric et mira amb una cara així mig somriure. El definiries amb aquest...
M'agradaria saber què ha dit el Ferriol, però suposo que coincidim. Diàleg i moltes més coses.
No, és evident que la seva mort traumàtica queda marcada per aquesta paraula. És a dir, és un assassinat per una persona que el que volia senzillament era que els que matessin, que mataven, perdó, deixessin de matar i dialogar amb qui fos. És a dir, un cop tu tens la violència en forma d'assassinat o la forma que sigui de la violència treta de l'equació, es pot parlar del que sigui. Ell havia estudiat el tema d'ETA en profunditat.
Sí, forma part una mica d'aquesta xafarderia que dèiem abans. És a dir, ell comença a interessar-se per Sant Sebastián i el País Basc, però sobretot Sant Sebastián de jovenet, que per temes laborals havia anat a treballar allà la feia de representant de la petita fàbrica que tenia el seu pare i això, i havia anat a Sant Sebastián més d'una vegada i havia quedat com enlluernat. I s'explica...
que fem allò del Pujol, diu el diuen, que ell va dir que algun dia m'agradaria tenir aquí una casa o un lloc per passar-hi temporades llargues, etcètera, etcètera. Llavors, coincidint amb l'estat de la Menendipelai o Santander, quan tenia un cap de setmana o un tros de cap de setmana o dos dies, agafava el cotxe, s'anava a Sant Sebastián, generalment a casa dels amics, algun amic,
i amb els anys es va comprar un petit apartament i va anar-hi a passar temporades llargues. Llavors, un cop allà, que lo natural seria anar a fer pinxos i anar a la platja i anar un dia a un concert i anar a futbol, doncs ell es va involucrar molt amb la societat i es va preguntar
Per ell la seva gran incògnita era com podia ser que una canalla, nanos joves, amb edat molt jove, desapareixin de la societat, s'integrin en un grup terrorista i que decideixin o que estiguin disposats a assassinar algú per les seves idees. Llavors ell volia saber el per què. Com podia ser que hi hagués a dintre una societat
diguem-ne, civilitzada com la nostra, que hi hagi gent que encara ara estiguessin disposats a agafar les armes i matar els que no pensaven com ells, sabent que t'arruïnes la vida, perquè la realitat és que t'arruïnes la vida. Joana Alfonso, Josep Maria, n'havíeu parlat d'això amb ell? Havíeu parlat alguna vegada del terrorisme en el país o no?
No, jo concretament... Ni quan érem ministres, perquè... Sí, sí, no. En l'època... A veure, jo tinc una anècdota que m'agrada explicar perquè és d'allò. Ell i jo vam cesar de ministres junts. És a dir, quan es va acabar el primer govern del Felipe González, ni ell ni jo vam tornar a ser ministres. Però en les eleccions que hi van haver...
vam sortir tots dos com a diputats, ell per Girona i jo per Barcelona. I per tant ens en vam anar al Congrés a Madrid.
I estàvem assentats uns al costat de l'altre en el Congrés. Ara alguns dels d'aquí riuran, però perquè m'ho han sentit dir ja diverses vegades, no hi ha res més avorrit que ser diputat d'un partit que té la majoria absoluta.
I que, per tant, no necessita ni diàlegs ni res. Només apretar el botó, no? Amb la qual cosa nosaltres... La veritat és que no fèiem res com a diputats. I l'anècdota que explico és que cada dematí, a les 9 del dematí, ens trobàvem assentats, un al costat de l'altre, en el Congrés, i cada dematí ell em deia «Joan, avui, les hores que estarem aquí, de què parlem?».
I vam parlar de moltíssimes coses. Mentre anàvem fent allà el Congrés, vostès anàvem parlant, no? Anàvem parlant de moltes coses i jo vaig quedar, diguem-ne, no sorprès, sinó agradablement d'allò de veure...
l'interès que tenia per totes les coses. I com explicava moltes coses de molts aspectes de la vida i tal. I per tant, això sí que és un dels elements que recordo molt d'aquells mesos, perquè jo estava tan avorrit que al cap d'uns mesos vaig tenir la sort
que el Jacques Delors em va dir si volia anar a la comissió i me'n vaig anar a Brussel·les. I cap a Brussel·les falta gent, eh? I me'n vaig anar a Brussel·les. Jo quería añadir algo respecto al tema del interés i la implicación en el asunto del terrorismo. Yo creo que lo que ha dicho Enric es muy cierto, pero además de implicarse, dialogar, debatir y tener muchos contactos, hubo un momento en que se puso a estudiar en serio el tema de ETA.
Y se fue con su compañera, con Montserrat Lamarca, se fue por muchos conventos y bibliotecas donde estaban desde los primeros panfletos, ¿no? Normalmente en algún convento religioso se conserva absolutamente todo. Y tal es así que una vez en el mismo bar, en la Cepa, el bar este de Donosti, donde mataron a Gregorio Ordóñez, y le gustaba ir de vez en cuando ahí, todavía yo he estado con él ahí, me dice, mira, aquí mataron a Gregorio y tal.
Un día se le acercaron unos personajes y dijeron, mira, somos de ETA. Y nos dijeron Batasuna, pero eran de ETA. Dijeron, sabemos que has estado aquí, aquí, aquí, aquí. Y bueno, que sepas que de momento no te vamos a hacer nada.
¿Qué es lo que había hecho? Me imagino que lo habéis visto muchos. Tenía unos mapas, él dibujaba muy bien, era muy meticuloso. Entonces tenía unos mapas de calor donde se veía la extracción social de los terroristas, los que estaban en los cárceles denunciados. Y bueno, era tremendo porque se veía claramente que el núcleo donde salían era el Goyerri.
La zona del interior, la zona industrial, que estaba muy deprimida después de la crisis, donde había mucho inmigrante de Extremadura, de Galicia. Entonces gente que había tenido hijos, que no hablaba ni euskera, pero tenían que empezar a... Bueno, algunos de ellos, estoy pensando, no quiero hablar de cosas que no debo, pero uno de los últimos muertos fusilados por Franco, el célebre Chiqui, Chiqui Paredes, era extremeño.
He visto la biografía, me la regaló un hermano suyo, y era un muchacho que no hablaba euskera, que además era muy pequeñito, se le daban chiqui, entonces tenía que despuntar, se metía en un club de montaña, en deportes, y ahí es donde los captaban, claro. Entonces todo eso él lo quería, era un estudio casi sociológico, vamos, y lo conocía muy bien.
Es que esto de... Bueno, esto de Eto'o País Vasco, aquí tenemos, bueno, por falta de información supongo, pero tenemos unas versiones como un poco light de lo que pasaba. A ver, los de un determinado partido no podían ir a determinados barrios, pero sí, por las buenas, en San Sebastián.
Un día comiendo con Don Elorza, que era el alcalde, con él y estaba yo, entraron al restaurante un grupo de personas, había muchas mesas, mucha gente, se pusieron alrededor de la mesa, miraron, todo el mundo callado, y se volvieron a ir.
Jo estava a Congo House, no? A veure, l'Ernest, com amb tantes altres coses, però menys brillants o menys perilloses que aquestes, quan ell entrava en un tema volia, com s'ha dit molt bé, volia entendre'l i sabia què passava, però no és que fos diàleg per diàleg, sinó que volia entendre'n, sabia què passava i després volia convèncer els altres de la raó.
És a dir, jo sempre explico el mateix, quan discuties amb l'Ernest sempre tenies raó general. Si algun dia per casualitat tenies raó tu...
Et durava una setmana, perquè al cap d'una setmana ell ja s'havia estudiat, ha comentat el tema, ha anat a la biblioteca, el que fos, i tornava. I, per tant, en Beta va fer exactament el mateix. És a dir, els hi discutia, en els de l'ETA, que no tenien raó i que havien de canviar per què, per això, per això, per això. És a dir, entenc que segons qui no ho acceptés massa bé.
Jo a l'Enric fa molts anys, en un reportatge que vam fer junts, li vaig preguntar si aquell gritat, gritat, que mentre gritaix no matareix, i vam coincidir que era la gota que va fer passar el got. Però no vull parlar ja d'això, perquè avui volem viure d'unes vivències. I agafant el guà, el que em deia en Joan Maria...
que ell sempre es portava al seu terreny les coses, si voleu, parlem un moment de la música. Ell no tenia formació, però sí que era un mal home en un entès, un estudiós. De fet, organitzava i presentava diversos i prestigiosos festivals internacionals de música, bàsicament de música clàssica.
Abans ho he dit a l'audiència, després a l'última hora explicarem com es va aficionar amb la música clàssica, i aquí li agafo algú al senyor Carreras. Ell explicava que per sa mare a Santa, i això ho sabem més els que ho van viure, jo no ho vaig viure, però per sa mare a Santa a l'època franquista estava prohibit d'escoltar música que no fos música clàssica. Ni ràdios ni televisions podien emetre altres continguts musicals, i ell explicava.
en el transcurs dels anys vaig trobar que allò de la música clàssica estava molt bé. Tot i que afegia, que demanava a les futures generacions que no la descobrissin pel mateix camí que ell ho havia fet. És a dir, al principi l'avorria, com a tot jove, i després va dir, ah, doncs això no està tan malament. I es va convertir, que aquí és el que deia en Joan Maria, en un estudiós de la música clàssica. De fet, m'agradaria que escoltéssiu el fragment d'una cançó...
Ell admirava molts compositors, però un ferm admirador de Severac i Eduard Tuldrà. Aquí qualificava de molt bons catalanòfils, és a dir, estudiosos del nostre país. Quan l'Ernest Estrella va viure fora de Catalunya i s'enyorava, explicava que escoltava, entre altres, sobretot Vistes al mar, una obra amb el subtítol de vocacions poètiques d'Eduard Tuldrà.
per quartet de corda, inspirada en la poesia a la ginesta de Joan Maragall. Va ser estrenada el 31 de maig del 21 al Palau de la Música Catalana. Doncs ell, quan estava lluny de casa i s'enyorava de Catalunya, de Barcelona, de Vilassar, de Maià de Montcal, d'allà on fos el país, escoltava això.
Doncs vinga, ho escoltem. Mira que havia quedat bé, Enric, això, havia quedat bé. Mira, et preguntaré una altra cosa mentre estem amb la música. Escolta, sé que ho vam parlar i algú m'ho ha dit aquest matí. Pregunta-li a l'Enric a quina hora el trucava l'Ernest per telèfon per saber si estava treballant. Atenció.
Sí, l'hora és dura. Generalment era pitjor perquè era diumenge o dissabte, però normalment era diumenge. Podia ser quarts de vuit, quarts de nou, i la pregunta era, què fas? Home, estic al llit dormint. Estem parlant que no hi havia mòbils, eh? De manera que potser t'havies d'aixecar fins al telèfon.
Tu ja sabies qui era, per això. Home, si esclar, aquella hora... A veure, ho explicaré així. O és una desgràcia, o quarts de vuit del matí, dos diumenges, no es truca a les cases, no? I llavors deia, no, tal. Escolta, que sàpies que avui juga no sé què, perquè ja s'havien passat l'esport, el món deportiu, ens veiem a les quatre i anem al cap. Molt bé, molt bé. Val, la girava cua i dormia una hora més o dues, però ella ja s'havia llegit no sé què, i també t'explicava...
Hi ha una exposició molt bona, no sé on. Era ràpid, eh? Però, per exemple, amb un altre bon amic seu, en aquest cas també del PP de Madrid, que tenien molta relació amb el Miguel Herrero i Rodríguez de Mignon, explica, ha explicat moltes vegades, que cap a les set, un quart de vuit, sonava el telèfon a casa seva i els seus fills els deien «Papa! Tio Ernesto! Conte!».
perquè ja sabien que era ell i llavors era el dilluns perquè era per parlar del resultat del dia abans del Madrid o del Barça per dir que bien o que mal o mira que palizos hemos dado vull dir que era formar part d'aquesta cosa de no perdre el temps doncs vistes al mar
Fins demà!
I és que jo, inclús, escoltant això, me'l veig com dirigint l'orquestra, eh? Devia dirigir tot l'orquestra. Maria, què volies afegir sobre la música? No, no, jo no. Aquest és un dels temes en què jo tenia poca relació, però lliga molt amb allò que estava dient abans de fer les coses. La gent s'admira perquè quan era ministre reservava una hora per anar a la Biblioteca Nacional per treballar a la història econòmica perquè deia que així és com els músics s'han de practicar, però és que...
Quan anava a les biblioteques a estudiar coses del pensament econòmic català, si per casualitat es trobava un paper que era de música, llavors també el millava, també ho documentava i també escrivia un llibre sobre un músic català, que ara jo no recordo el nom, però que està...
No podia anar a un lloc a sentir-ho o a veure-ho sense entrar en tot el funcionament. I, per tant, això li va passar amb la música, però li va passar amb 50.000 coses més, que potser no brillen tant, però vull dir, amb l'esport va ser exactament el mateix. Quan tu deies aquest tio és bo, ella et deia, sí, no, jo el veig al dematí quan jugava als juvenils i era molt bo perquè no sé què, o sigui, no podies dir res. Anava al ministadi també, Enric. La música era Ferran Sort.
Però sí, sí, hi anava al ministari i li anava... També feia una mica de veïnatge, és a dir, que això formava part de la seva... O sigui, hi anava allà amb els diaris, se sentava, al costat de, suposo, la majoria devien ser senyors, al matí d'un diumenge, d'un dissabte, a prendre el sol a les 10 o les 12 del matí... Quan ja t'havia despertat a tu. Quan ja m'havia despertat a mi, i segurament a més d'un.
I ja s'havia dit, i doncs d'hauria comentar, i això, doncs aquest, sí, aquest, això que diu el Joan Maria Carreras és veritat. Aquest per l'esquerra va molt bé, però en canvi l'entrada per la dreta la té més fluixa perquè ja quan no sé què... I no, aquest no t'ho pensis, i aquest al Barça Atlètic tampoc et pensis que jugava gaire sovint. Bueno, i quedaves allà una mica... Tu vas estar obligats a ser del Barça, no?
Home, obligat, llavors té un cert fracàs, perquè les seves tres filles, diguem-ne una amb prou feina sap que la pilota es rodona, i les altres dues són del Barça d'aquella manera. I a mi m'ho diuen una mica per durar-me a Peixet, perquè diguem-ne que...
El que li ha passat més la vena futbolera i del Barça és més enemí. Però tu vas anar al Camp Nou amb ell, no? Sí, molts anys. Com era, com era? No, era tranquil. Era bastant tranquil. Alguna vegada podia dir... Home, tal, com a molt, eh? Sí o no? Evidentment, renegar no, perquè estava prohibit renegar.
Vull dir, inclús de molt gran no es podia renegar de cap manera. No era molt d'allò, però ell patia, però entre cometes es controlava. Males llengües diaien que portava un llibre, també. Per si jugava malament així s'aprofitava el temps. Va, doncs aquestes males llengües eren de veritat o no? Perquè nosaltres havíeu compartit hores a l'estadi. A veure, el que és veritat és que, per exemple, inclús a l'estadi a la mitja part tenia una penya.
A la mitja part baixaven diversa gent que estava en llocs diferents. L'altre dia estava parlant el Borges Riquet, l'historiador, no sé què, i ens trobàvem a la mitja part. I a la mitja part no necessàriament havíem de parlar del partit. Vull dir que... No, més aviat era una excusa per parlar d'altres coses. Podia servir per parlar d'altres coses. Era també dels que pensava que sempre sortia el 36, aquella frase tan mítica que va fer...
Sí, però com que no es dedicava, diguem-ne, íntegrament allò... Parlanka. Era antimadridista o no?
Mira, mira, no te pregunto, porque no sé, me surtirás, pero mira al Alfonso, que dijo, Alfonso era anti-Madrid. ¿De qué equipo es usted? Esto para empezar. Y me dice que Ernest Lluch era anti-madridista. Lo certifico. ¿Sí o no? A ver, vamos a poner... Yo soy madrileño de nacimiento. Documentos encima de la mesa. Documentos. Los domingos a mí me llamaba a las 8 de la mañana para ver si estaba trabajando. Después de...
Con gran cabreo de mi esposa, que le decía que su madre le había enseñado que a un domicilio particular no se llamaba antes de las diez de la mañana. Pero bueno, a él le daba igual. Yo soy muy madrugador, entonces bueno, me ponía muy contento cuando me veía trabajando. Y entonces a mediodía llamaba otra vez y llamaba para hablar con mi hijo, que entonces tenía once años o por ahí, y era del Madrid también, claro, todo va en los genes. Y entonces había un canal en la televisión que era canal...
Televisión y Canal Real Madrid. Sí, sí, sí. Y era de abono en aquel momento, bueno, no sé, era semigratuito. Y entonces le convencía, le llamaba, decía que como no se borrara del canal vikingo, decía, como no te borres, Borja, como no te borres del canal vikingo, no voy a dejar que tu padre trabaje más conmigo en la universidad. Y comentaba en los partidos. Entonces, sí, sí, era, hombre...
Era como Vázquez Montalbán que decía que el Madrid y el Barcelona se necesitaban el uno al otro. Él también tenía esa tesis porque era así, pero era muy... Yo tengo una anécdota que no sé si la conocéis aquí, pero posiblemente sí. Y me dijo que cuando Stoikov quería irse del Barça, que Maradona estaba en Nápoles, y claro, de héroe, luego acabó como acabó,
Pues en la junta, como Ernest tenía tanta capacidad de convicción, le pidieron que hablara con Estoico, y habló con él. ¿Sí o no? Tú lo sabías, ¿no? A mí me dijo que le había contado lo que le había pasado a Maradona, con la mafia, las drogas y tal, y que si él se iba podía acabar muy mal. Y Estoico se quedó. ¿Se quedó gracias a Ernest Yuc? Bueno, no sé si más cosas, pero Ernest Yuc habló con él, sí. Esclar, es que...
És una vegada més l'ús de sempre. No anava a futbol a veure el futbol. Va acabar formant una candidatura, etcètera. O sigui, esclar, lògic. Ell no es conformava amb anar a futbol. Havia de ser... Hi ha una altra anècdota, que n'hi ha milers, però una altra amb un viatge a Argentina, no recordo exactament, no sé si d'anada o de tornada, va coincidir amb el Sister Piller.
Hòstia, amb el representat del Maradona, aquell baixet que anava coix. Era com ell, una mica més gras. Sí, i que anava coix i que va acabar una mica malament amb el Maradona. I me'n recordo que em va dir, em va dir, no, ha estat amb el Sister Pilar? Ah, sí, sí, l'avió hem coincidit, devia anar a primera, devia ser ministre llavors, suposo, perquè si no, efectivament, no hauria anat a primera.
i diu, sí, sí, diu, és un tio intel·ligent, és un tio que ha estat parlant amb ell, sap coses, ha llegit coses, vull dir que, sí, d'alguna manera l'aprovava, perquè era un amic del barri del Maradona, és a dir, que segurament... Sí, sí, Jorge Stisterpiller. Jorge Stisterpiller, sí, sí, exacte, doncs.
Bé, doncs segurament li hauria de fer un tercer grau durant el vol i es va enterar el que va voler i a mi em va explicar això, no sé què més duria d'allò. I el Sister Piller deu dir que ell era amic de l'Ernest Lluc. Clar, home, i tant, i tant. El senyor Major, que això de ser culeta, me li va.
No, a veure, jo vaig tenir la gran sort que no em va trucar mai al dematí. Vull dir, jo vaig tenir moltes relacions amb ell durant unes èpoques, però fora del llit. No vaig... No vàrem tenir aquest tipus de relació personal...
sinó que vam tenir una relació de, diguem-ho així, de feina. De feina. De feina. I amb això sí que vam treballar molt plegats, però no en les que no eren. Me'n recordo, jo també soc del Barça, però no he estat mai allò excepte en una cosa,
Penseu que mentre jo vaig estar de director general de TV3, i érem els propietaris del Barça.
És a dir, jo vaig haver de negociar moltes d'aquestes coses i tal. Amb el senyor Núñez, o no? Amb els de prisses. Amb els de prisses, déu-n'hi-do. Amb els drets de retransmissió dels partits, no? Sí, senyor. Amb els drets de retransmissió dels partits. Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Alfonso, ¿vivió algun partido con Ernest Lluch, con Barça-Madrid, juntos o no?
No. Ah, sí, sí, sí. Pero no en el campo. Le iba a contar antes que el año 1997 Yuc promovió un homenaje a su maestro Fabián Estape en Zaragoza. Se hizo en la Universidad de Zaragoza y en el gran hotel. Y estaban Fabián Estape, que vino, el profesor Fuentes Quintana, que también estaba y era buen amigo suyo, y trabajaron juntos al final bastante tiempo, y Ernest Yuc. Y entonces coincidía la inauguración del Congreso de homenaje a Estape con un partido Madrid-Barcelona.
Pusieron como condición...
que en el Salón Príncipe Felipe del Gran Hotel se les pusiera un televisor y tres butacones para poder ver el partido. Y allí que lo vieron, Ernest Lluch, Fabián Estapé y Fuentes Quintana. Conto que d'ara no nos acordamos. Jo estava en la organización. M'agradaria que escoltéssiu un document sobre l'Ernest Lluch. Evidentment hi ha moltes entrevistes, molts talls, però ens hem quedat en un fragment del programa A la Manera, un programa que presentava Joan Vives i que es va emetre a Catalunya Música
l'abril de 1999, l'1 d'abril de 1999. Realment, escoltant-lo, s'acaba posant la pell de gallina en tot el que va succeir poc més d'un any després. Amb la perspectiva de la seva experiència, abans hem dit espectador d'excepció del temps en què li està tocant viure. Com veu el seu futur, senyor Lluc? Què li agradaria del seu futur? La veritat és que em diria bastant que continués com ara.
La família va ordenadament bé, els meus amics van ordenadament bé, la meva vida sentimental va ordenadament bé, per tant, no tinc cap queixa.
I m'agrada molt la feina que faig, que és això de la història del pensament econòmic, i m'agrada també fer algunes altres feines, fer una mica de taxista, no? Allò que sóc, cap a Collblanc, Collblanc, doncs, o els de francs, els de francs. I tant en tant doncs faig papers, i ara doncs estic pensant en com faré el Festival de Música de Sant Sebastián del proper estiu, com faré aquest programa que l'haig de tenir a finals de maig,
I després estem treballant amb dues coses, una amb la de música, això de l'edició d'Ill Telema com els Germans Moraleda.
I després, pel Festival de Torre i Montgrí, portar el Déuat de Cederac amb una gran obra, que encara tenim problemes, si és oligobal, que surt, és un poema sinfònic, però hi surt una cobla, és de les poques obres, és d'una cobla, tant de bo que sigui aquesta. I aleshores, doncs, sé aquestes coses laterals que m'emplenen i em diverteixen, i puc ajudar que es conegui la bona música, però que una part d'aquesta bona música sigui la música feta per compositors catalans actuals o del passat, no?
Els catedràtics diuen que poden allargar la seva dedicació professional fins als 70 anys. Sí. Com ho veu? Oh, jo ho veig bé, naturalment, jo ho veig bé perquè em beneficia.
Però també li haig de dir que si tinc salut i quan arribin els 70 anys penso continuar fent la meva vida que abans. Per tant, la jubilació no penso que m'actuï negativament, sinó que si la salut m'omple, la vida que faig m'agrada molt i per tant no tinc cap previsió de canviar la vida. Mori amb les botes posades.
Bé, amb el llapis a la mà, sí. Exactament. Seria el mateix, amb el llapis a la mà i mentre se'm publiquin i jo tingui alguna idea i pedalejar per una cara a la bicicleta i sobretot aquesta cosa que tens que es doble, que se t'ocudi alguna cosa que et sembla que és nova i segona, aquesta altra cosa quan reps una publicació a l'obres
i et fa molta il·lusió, la toques, l'olio de tinta, l'obrir, el tocar el llibre, el tocar la separata, això m'agrada molt, el passar els dits per les vores del que has escrit, doncs tot això acaba sent per nosaltres una mena d'incentiu droga, anava a dir, però no vull que se't digui malament, però per mi és un gran incentiu. Amb el llapis de la mà ho acceptem, però senyor Ernest Lluc, li demanem, sisplau, que ens regali una llarga vida. Moltes gràcies.
Era tan, tan peculiar que inclús una entrevista que escoltàvem de fa 26 anys, doncs resulta que podia ser ara mateix. I m'encanta com està ordenadament bé la família, ordenadament bé els amics. Morir amb el llapis a la mà, malauradament no ens va poder regalar una llarga vida. Algú es va encarregar de treure-li. I quan escolteu això, tots tres, amb mig somriu a la cara, el senyor Gemma de Carreras em deia...
Vull dir alguna cosa, home, i tant, per això estem aquí. No, és que he trobat que estava molt bé aquesta entrevista per una cosa que no havíem citat i que jo tenia al cap citar-la, que és que ell el que era era un historiador del pensament econòmic. I això és el principal de la seva vida.
El que passa és que tenia tants laterals que quan fem actes i tot això el pensament econòmic queda una mica oblidat. El senyor Esteve Arual s'ha encarregat de recordar el mateix. Ah, d'acord. Doncs això. Perquè aquesta era la seva vocació. I aquesta era on dirigia molta de la seva activitat i on dirigia molta de l'activitat dels seus alumnes. Perquè això ho sap millor el... El Fonsol.
L'Alfonso ho sap millor perquè ell és un dels que li va tocar, però són infinites les tesis doctorals que ha dirigit i els professors que ha dirigit perquè estudiessin història del pensament econòmic. O sigui, el que no voldria és que quedés l'Ernest Lluc com un dilatant que li agradava moltes coses sense tenir en compte que el seu eix intel·lectual era la història del pensament econòmic.
Alfonso, ¿nos gustaría tanto tenerlo de profesor a ver cómo era? Me imagino que era igual, ¿no? En el aula, que fuera del aula... Bueno, yo lo vi en las conferencias porque yo estudié en Madrid y no lo tuve de profesor directamente, pero sí lo he visto en el aula en montones de ocasiones. Era muy brillante, muy provocador a veces, pero muy correcto.
y hay una cosa cuando se hablaba antes del diálogo yo lo llevaría al terreno de la historia del pensamiento económico que como muy bien ha dicho Josep María Carreras era su principal actividad o la que él más estimaba y sobre todo al final los últimos años después de no tener responsabilidades ni académicas o administrativas ni políticas y es que él
Fue el gran fautor o facedor de que se juntaran para discutir, para dialogar, los profesores de Historia del Pensamiento Económico de toda España. Porque había un grupo, digamos, neoliberal, entre comillas, con perdón, en Madrid. Había un grupo más yuquiano, más avanzado, en Barcelona, con Valencia, que estaban muy conectados, porque él había estado en Valencia antes, y de ahí se juntó Zaragoza. Yo fui uno de los que hicimos el espionaje y la unión, pero...
Un día, el año 91, me dijo, oye, coge al representante de Madrid, al cabeza de escuela, que era Pedro Sbarz, y vamos a invitarle a una pizzería, porque era muy austero, muy jansenista. Entonces, una pizzería de la calle Velázquez, nos juntamos los tres, y dijo, ya está bien de pelearnos y darnos coces unos a otros.
Vamos a discutir, pero juntos vamos a hacer las ciencias discusión también. Entonces se organizó en el 91 en Zaragoza, por eso Joan Esculíes la llevaba a la ciudad de la paz. Entonces, bueno, la idea que quería esta carrera era esa, que consiguió que todo el mundo dialogara y que se hicieran foros de debate. Tinc la... Joan Major, vol dir alguna cosa? Sí, a veure, una cosa que segur que ja l'ha dit algú, però que val la pena...
la Fundació Ernest Lluch pràcticament tots els actes que fa són diàlegs de dues persones o de més persones i no necessàriament diguem-ne que tinguin el mateix pensament sinó que tinguin
Però que no facin un debat, sinó més aviat uns comentaris. És a dir, nosaltres pensem que el millor llegat que podem fer del Lluc és fer que...
la gent es posi d'acord amb coses i tingui uns contactes que facin que un i altre hi guanyi. És que ha sortit aquest matí i em vull quedar amb aquest titular d'aquesta matinada agradable que gràcies a vostès hem passat. Dialogar no vol dir estar d'acord. Vol dir dialogar. I dialogar sobre temes que possiblement puguem estar les antípodes ideològiques,
Però vol dir dialogar. Jo tinc la sensació que aquest senyor Ernest Lluc i Martín, en sa vida economia de música, d'història i de futbol, era buscant aquell terme futbolístic, Enric. Era aquell jugador que jugava al mig del camp però que podia jugar d'extrem, de l'entrecentralateral, porter i central. Per tant, era l'Ernest Lluc.
I he començat dient que realment ha sigut molt fàcil això, perquè qualsevol persona que aixeques el telèfon i li dius que hem de parlar de l'Ernest Lluc et diu sí, ningú dubta un moment. Hi ha hagut gent, persones aquest matí, que han canviat els seus plans per poder estar aquí. I això és molt, molt, molt d'agrair. I estem rebent whatsapps al programa, doncs, a...
felicitant-nos, felicitar-vos, i han sortit coses que sí, que sabíem, però coses que no sabíem. I avui, lluny de la tristesa, lluny de la tristesa, hem volgut recordar aquest Ernest, un homenatge a la seva vida, a les idees, al llegat, a la seva manera de ser, a tot plegat. I us ho agraeixo moltíssim que hàgiu estat part d'aquest programa.
Senyor Joan Major, president de la Fundació Ernest Lluc, moltíssimes gràcies per haver vingut. Encantat i us agraeixo a vosaltres el que ens ajudeu també a que es conegui més encara el que és el llegat d'en Lluc. Alfonso Sánchez Dormigo, president de la secció aragonesa de la Fundació, moltíssimes gràcies i hasta siempre. A vosotros, muchas gracias.
I també el senyor Sant Maria Carreras, que també és vicepresident de la Fundació. Moltíssimes gràcies també per estar aquí. Gràcies a vosaltres. I Enric Lluc, vicepresident de la Fundació i nebot. Ha estat una setmana, jo m'imagino que entre trista i, a més a més, emotiva. Trista perquè hem recordat un trist, succès com va ser l'assassinat de l'Ernest Lluc, però emotiva per veure que la gent segueix estimant l'Ernest Lluc, Enric. Mm-hm.
Sí, sobretot emotiva i agraïda alhora, perquè realment t'adones que passen 25 anys i no només els amics o la gent més propera o la família, lògicament, el tenen en el record, sinó que una gran part de la societat ja està abocada. I forma part una mica d'això que deies del sí. Els dius Ernest Lluch i dels 400 diàlegs que ha fet la Fundació, amb una mà podíem comptar els que ens han dit que no.
Gràcies a tots vostès, a tots vosaltres, a la gent de la Fundació Ernest Lluc, a en Ferriol i a Esther, per fer-nos-ho tan fàcil, a la gent que ens ha estat escoltant, a la gent que ha vingut al llarg del matí, Xavi Puig a les vies de so, la producció, en Joan Escofet i en Robert Mazza, qui us parla, Jaume Gabot, ha estat un parlant de tot molt especial, que ens en portarem en el record i seguirem, seguirem parlant de la Fundació i seguirem parlant de l'Ernest, Lluc i Martín. Que tingueu tots molt bon dia i molt bon cap de setmana.