Benvinguts a Randamar. La tardor ja s'ha fet un lloc entre nosaltres, les matinades són més fresques, el sol baixa més ràpid darrere l'horitzó i la mar canvia de cara cada dia, més viva, més intensa.
És temps de calma i de tempestes, de recolliment i de retrobaments. I aquí, Randamar, volem compartir amb vosaltres aquest batec de la nova estació. De què parlarem avui? En el Cafè de Popa ens passejarem per les platges de Vilassa de Mar en plena tardor. En el Rancho Bord...
En Joan Martín ens acostarà als productes de tarador per excel·lència, les castanyes, els moniatos, les figues, les magranes, els caquis, etc. En els motius de Vilassar, i gràcies als vilassarencs Damià de Bas i Lluís Guardiola, avui sabrem qui era en Sanaia.
A Històries de Mar volem recordar la Maria Gràcia Gelpí, mestra bibliotecària i gran persona. A l'espai de l'entrevista tindrem entre nosaltres l'amic Pere Guardiola Itei, que ens explicarà com ha anat la pesca aquest estiu a Vilassar de Mar.
I, finalment, a Paraules de Mar, avui portem unes dites molt, molt antigues. Comencem! La mer qu'on va danser
Passejar per les platges de Vilassar de Mar a la tardor. Quan arriba la tardor, Vilassar de Mar recupera la seva calma més autèntica. La platja de l'Almadrava, la de l'Estillero...
La de Garbí o la de Ponent s'alliberen de la presència estiuenca i esdevé uns espais on el temps sembla anar més lent. És el moment ideal per passejar, observar, respirar i deixar-se portar pel so del mar.
La platja de l'Estillero o platja de Vilassar és una platja urbana prop de les instal·lacions del Club Nàutic, orientada al sud-sud-est. Té una llongitud d'uns mil metres i una amplada mitjana de 20 metres, formada per a sorra gruixuda i daurada amb un talús a l'entrada del mar a uns dos o tres metres del punt on trenquen les zones, el regaló.
ofereix zones per practicar esports de platja i d'un parc infantil. Hi ha vigilància policial i punt de la Creu Roja i l'Agència Catalana de l'Aiga efectua un control quinzenal de la qualitat de l'aiga durant la temporada de bany amb el resultat d'excel·lent. La platja de l'Almadrava, popularment coneguda com a Palomares,
És una de les platges més conegudes de la zona. Té una longitud de 296 metres i una amplada mitja de 60 metres. És de sorra daurada i la zona de bany es troba delimitada per una línia de boies a uns 200 metres de la platja. El seu nom es deriva del famós restaurant Palomares, que primer va ser una guingueta,
i que durant molts anys va donar servei de restauració i de guingueta. Es troba a la part de Llevant del Club Nàutic en direcció a Cabrera de Mar. La platja de Garbí és la que comença a Ponent de l'Espigó de Garbí. És petiteta, però tot depèn sempre de si hi ha hagut o no algun temporal que aporta o s'emporta la sorra.
La platja de Ponent és una platja urbana situada enfront del Mercat de la Flor i Planta Ornamental de Catalunya i el Ponent de l'Espigó de Garbí, on es troben unes pintoresques casetes de pescadors. Té una longitud de 1.288 metres i una amplada mitjana de 47 metres. Des del Passeig de les Palmeres, que acompanya el litoral amb la seva elegància discreta,
Es pot veure com la platja canvia d'aspecte segons el dia. Ara ja no hi ha barques amunt la sorra, però encara les podem imaginar, velles, de fusta, amb les xarxes entortollegades i els colors gastats pel sol i la sal. Són part de la memòria viva del poble. A la tardor també arriben les llevantades,
Vens forts de mar que porten pluges, un atxe i una força que transforma el paisatge. Quan bufa el llevant, la platja perd sorra. La mar, amb les seves onades energètiques, s'endú part de la línia costanera i deixa un perfil molt erosionat i molt més abrupte. Però la natura té el seu equilibri.
Amb el temps, les garbinades, ben suaus a mitjorn i ponent, tornen a portar la sorra perduda, que la mar diposita de nou a la platja, com un gest de retorn de cura silenciosa. Aquest cicle natural, invisible, pels que no hi paren atenció, és part de la vida marítima,
Passejar per la platja de l'Almadrava a la Tardó és, doncs, una manera de connectar amb aquest ritm antic, amb la força del mar i amb la memòria d'un poble que encara respira sal, vent i calma. Ram de mar. Rancho a vols.
La tardor ja està aquí i també han arribat els productes de temporada amb els quals elaborar plats deliciosos és un plaer. Avui parlarem d'aquests aliments que ja comencen a inundar les botigues, mercats i súpers. I estem parlant de les castanyes, els moniatos, els caquis o palo santos, les carbassa, les figues i altres productes d'aquesta època tan esperada.
I per això avui tenim aquí en Joan Martín. Benvingut, Joan. Hola a tothom. Què ens expliques avui? El castanyer.
Arbre que el podem trobar en climes atemperats. No vol fred, tampoc vol massa calor. Aquí a Catalunya en trobem. El que passa és que els castanyers de Catalunya són la producció molt limitada i és per un consum gairebé familiar. I no es comercialitzen perquè les castanyes que mengem aquí o que anem a comprar aquí gairebé al 100% o ens venen o ve de delícia o dels boscos de lleó.
Jo tinc una petita anècdota relacionada amb les castanyes. Ja fa molts anys vam agafar un taxi, estàvem a Gènova, i eren tres o quatre mariners, marinos, de la tripulació del Vasell, i ens havien dit que un dels monuments més importants de Gènova és el cementiri.
Clar, el cementiri pot ser més maco o més lleig, però clar, és un cementiri. Vam pujar al taxi i li van dir al taxista, que parlava una mica l'espanyol, que ens portés al cementiri de Gènova, que era molt conegut. Dius, ah, l'Estagleno. I surt, salta el segon oficial de màquines. Diu, ¿cómo que esta lleno? ¿Que no caben más muertos? ¿O que es que está lleno de turistas? No, no, Estagleno és el nombre del cementerio. Per tant, el cementiri de Gènova es diu Estagleno. L'altra vegada pensava que li deia que estava ple.
Bé, aleshores vam passar gairebé tot el dematí. És un cementiri monumental, immens. Hi ha l'apartat dels ueus, l'apartat d'on t'enterren els musulmans, els catòlics, els protestants. Hi ha un apartat també on estan enterrats part dels soldats morts de la Primera Guerra Mundial, els de la Segona Guerra Mundial i els propis, diguéssim, gent habitant de Gènova.
Però la tomba més visitada i la més coneguda és la tomba d'una senyora que és molt coneguda durant moltes dècades a Gènua que es dedicava a vendre castanyes, una castanyera. I aleshores aquesta senyora va estar tota la vida... Jo suposo que devia ser soltera o no devia tenir fills, però va estar tota la vida estalviant per fer-se un mausoleu en el cementiri a l'Estacleno de Gènua.
I el vam visitar, i és cert, hi ha una figura d'una senyora, ja molt gran, amb unes fandilles molt àmpares, un de mental, un pentinat de senyora gran, que era la castanyera. Per tant, al final, aquesta senyora, després d'estalviar tota la vida venent castanyes, es va poder fer el seu moussoleu al cementiri de Gènoua.
Aquí Vilassà... Iuan, recordes les castanyers de Vilassà antics? Sí, aquí el castanyer, que nosaltres no sé per quina raó li deiem el castanyero. No li deiem el castanyer. El castanyero suposo que ha traduït el castellà. El castanyero, que no sé si era un senyor de Vilassà o on era, però sí que es posava al final del passeig, ja volia el passeig del Pins, a aquesta època, a l'octubre, tots sants, un novembre...
I aleshores, al Passeig del Pins d'aquella època, encara no li havien canviat el nom, i els més grans se'n recordaran d'una columna que hi havia amb una pantalla metàl·lica, ens sembla que al fons de Colobrau, que era la, no sé exactament si era l'Avenida Primo de Rivera o el Passeo Primo de Rivera, jo diria que era Avenida Primo de Rivera.
I era un senyor que jo me'n recordo perfectament, que en aquesta època feia molt de fred, no com ara, que baixàvem del cotxe de les escoles Pies de Sant Anna de Mataró cap a les 8 del vespre, tot abrigats, amb l'abric, els guants de llana, amb la bufanda i el gorro, un barret de llana. I la nostra mare, tant en quant, ens comprava un paquet de castanyes i era un senyor que tota la tarda i tots els vespes venint castanyes, estava inclús de color marronit, de la sutxa, del fum de les castanyes.
I llavors, això sí, amb la precaució, que la nostra mare ens deia, ens les menjarem a casa, perquè com ara el passeig dels pins està molt fosc i les castanyes de vegades porten habitants, ens menjaríem les castanyes i els habitants que porten.
Les castanyes, jo diria que ara no, però fa potser 70 o 80 anys era un producte, diguéssim, d'alimentació, de supervivència, era un producte barat, i l'acostum aquí, sobretot, és menjar-les torrades. Però també es poden menjar bullides, com si fossin patates, o també es poden menjar, diguéssim, amb purer. El purer de castanyes queda, una vegada fet, queda com un color grisós,
bastant fosc, i aleshores també un punt dolç important. Per tant, va molt bé per acompanyar, si estem parlant que queda com un punt dolcet, o acompanyar un tipus de menjar, diguéssim, potent. I llavors s'acompanya amb carn de caça, com pot ser el cérvol, o pot ser cabirol, o pot ser inclús senglar. Per tant, la força d'aquesta carn de caça queda una mica contrastada amb el bolsó del puré de castanyes.
Joan, i com a dolços, el marrón glacé, què seria? El marrón glacé de Galícia és un postre elaborat amb castanyes. És bastant... es té que fer un almíbar, les castanyes es posen a bullir, es tenen que deixar reposar, llavors es tornen a fer un altre tractament al mateix almíbar i queda com cristal·litzat.
És un dolç, aquí normalment es consumeix, és com delicatessen, i es consumeix per èpoques de Nadal. Talment en encaixes de cartó, com si fossin bombons embolicats en un paper maco, o bé també en uns pots de vida molt menys elaborats i macos, també hi ha posats els marrons glacers, que són castanyes, de fet, una per una, dins d'aquest pot, i hi està la meta. No és barat, perquè costa bastant, diguéssim, d'elaborar.
Llavors també, les típiques castanyes torrades que mengem per la castanyada de tots sants, acompanyades de boniatos, acompanyades de parellets o acompanyades d'hi mosquatell. Un altre fruit típic d'aquesta època és l'hemagrana. L'hemagrana ens ve de l'Índia. Aleshores l'hemagrana té...
parts interessants, és un dos que es menja, normalment es menja cru, es pot menjar sol, es pot pelar la magrana, treure-la, desgranar-la, perquè tots hem menjat magranes i trobem aquells grans a les magranes, a les bodes posades en un bol i menjades directament, o amb sucre, o bé barrejades amb suc de taronja, o barrejades amb vi mosquatell, i és molt correcte.
La part, diguéssim, no tan bona de l'emagrana és que cada un d'aquests grans d'emagrana té la seva llavor, que és molt, diguéssim, una mica assarreïda. Hi ha llocs on jo he vist que a època d'emagrana es posen pel carrer amb una parada, un carrer ple d'emagrana, i llavors amb una màquina expremadora molt, diguéssim, elemental, i et donen el suc de l'emagrana, que és un suc molt fresc, molt correcte.
Ara no, abans ho deuen donar, suposo, amb gots d'aquests de plàstic d'un sol ús, però abans posaven el mateix senyor que anava exprimint les magranes, tenia un gibrell gros al costat ple d'aigua amb els gots. Llavors, quan una persona havia begut el suc de magrana amb aquell got de vidre, el tirava directament en el gibrell i el tornava a treure quan tenia que servir un altre suc de magrana.
També trobem en aquesta època el que són, diguéssim, els caquis o els palosantos. Els palosantos és una fruita que ve del Perú. Té parts bones i parts no tan bones. Com a fruita és molt dolça.
Si no la menges molt madura, és molt aspre. Aleshores, té com uns grills a dintre, com si fos una taronja, que si no ho mires bé, quasi que et passen desapercebuts. Uns grills dolços. És una fuita molt sucosa. Però té un gran desvantatge, que si la vens molt madura, aleshores només mirar-la i es trenca la pell i comencen a sortir el suc interior. Per tant, a l'hora de comercialitzar i a l'hora de manipular-la per exportacions o comerços,
és molt contaproduent.
I els boniatus? Boniatus, un boniatus és un tubercle que hi ha la patata, sabem que la patata ve del Perú, que hi ha milers d'espècies diferents, la batata i el boniatus. El boniatus és aquell tubercle de color vermell que nosaltres estem acostumats a menjar-lo al caliu, al foc, i que com més dolç és, una vegada s'escalfa, deixant aquells regalims quasi color molt foscos de sucre, i és molt dolç i molt correcte.
Jo crec que també és un menjar, diguéssim, de subsistència. Ara no, però fa 60 anys, com les castanyes, era un menjar de subsistència. Avui dia podem trobar amoniatos manipulats de diverses formes, tallats molt fins, com si fossin patata-xips, i és molt correcte. Trobem també el codony.
Codony és típic de la zona mediterrània. Codony tots sabem que és com una pera grossa, una pera llimonena grossa, cru, no es pot gairebé menjar perquè és molt dur i molt aspera, per tant es té que tractar, es fa bullit i llavors a partir d'aquí esteu que els castellans en diuen el dulce de membrillo i nosaltres els catalans diem que és el codonyat.
que va molt bé per acompanyar aquests formatges, per exemple, que són molt, no sé si em podíem dir, molt tous, aquests són com la tetilla gallega, o com ara me'n recordo d'una altra marca que potser a tu te'n recordes de formatges que també és molt semblant gallecs, i llavors acompanyats al formatge amb el codonyac, lliga molt.
I les figues? Les figues, les millors diuen que són les de coll de dama. Coll de dama. Són molt bones, menjades tal com venen, es pelen una mica i inclús, de fet, no cal ni pelar-les. Hi ha una forma de menjar-les que és molt correcta, que és obrir-les per la meitat i podem posar...
o bé els gallecs hi posen orujo i les deixen macerar una miqueta, o aquí també hi ha l'acostum de posar-los una mica de nís. Llavors l'anís o l'orujo amb la dolçó de la figa és molt correcte. També es poden menjar amb conserva i també entren en receptes, aquí a Catalunya que són molt aficionats a fer receptes de dolç i salat, acompanyant guisos amb carn.
I ara que ja arriba la tardor, ja comença ja la temperatura a baixar una miqueta, ja ho estem notant, les nits ja són més llargues. Algún menjar de tardor, quin creus que podria ser? Menjar de tardor.
Bé, on podem trobar tota una colla de menjars de do, ja comencen a ser menjars més potents, per exemple, les carns, els estofats, els confits, encara que el confit no sigui un plat d'aquí, si és un plat que ve de França, però és molt fàcil de fer, que és senzillament amb pollastre rostit i llavors la barregem amb mongetes del ganchet, que queda molt correcte, i tot això acompanyat d'un bon vi.
I també, bé, ara aviat ja entrarem, que això serà pel proper dia, que parlarem ja dels dolços ja elaborats, com poden ser els panellets, com poden ser també els vinets que prendrem, tot allò que acompanya les castanyes, boniatos...
I que, a més, són festes que són molt curtes, perquè pràcticament hi ha molta gent que només menjarà castanyes i moniatos aquest dia, eh? I després ja no torna a menjar. Exacte, es mengen sobre el que és el dia de la castanyada, encara que avui dia s'hagi posat molt de moda el Halloween, que això es ve com a festa importada dels Estats Units...
Però el que és la castanyada típica, les castanyes, els bunyatos, el bidol, el mosquatell i els panellets, que els panellets els podem comprar a la confiteria o els podem fer a casa, que tampoc són massa difícils de fer. Alguns es barregen amb patins.
Els altres només hi posen ametlla picada i això sí, aquesta pasta, quan ho fem a casa, es té que treballar freda, que si no se'ns desfaran. Es pinten després, es posen a embolquejar amb pinyons, es poden embolquejar amb ametlla picada, es fan els típics panellets, diguéssim, amb sucre i abanyar fruita.
Per això, Joan, ja toca per la setmana vinent. Doncs molt rebé. Jo crec que ja ho podem deixar aquí i crec que hem parlat del que vulguin parlar d'aquests productes de temporada i bé, i preparem-se ja per aquesta castanyada que està a punt d'arribar. Moltes gràcies, Joan. Dos dies. Gràcies. Gran la mar. Gran la mar.
Avui sabrem qui era en Sanaia. Hem de recordar que una Sanaia és un cistell o cova que s'utilitzava per transportar les eines. Ho feien els fusters, els mestres d'aixa i els ferrers. Era un cistell molt conegut i a principis del segle XX...
Els homes de Can Senaia havien treballat tots de mestre d'aixa. En realitat era una família molt antiga del poble domiciliada al carrer de l'Arpella. El titular del motiu era el senyor Vicenç Bernet, emparentat amb els Carrau àlies Repet.
El sobrenom de Senaia podia haver estat motivat pel fet que el Bernet Mestre Baixa no abandonés mai la Senaia de les Eines. L'Acadèmia Gelpí
Està clar que el nostre poble ha estat un bon niu d'emprenedors i una vegada més ens trobem davant d'un clar exemple amb la vilassarenca Maria Gràcia Gelpí i Maltes. Era filla del senyor Geroni Gelpí i Novell i de la senyora Gracieta Maltes i Pujol, vilassarencs molt coneguts que vivien en una de les casetes del costat mateix de l'Ajuntament,
i on eren propietaris del que llavors en dèiem un colmado, una botiga de que viures. Els seus anys de formació va transcórrer a l'escola de la senyoreta Sánchez, d'on va rebre una sòlida formació. En acabar el batxillerat va estudiar magisteri. L'ensenyament va ser la seva gran vocació.
Tenint en compte que Vilassar de Mar a mitjans dels anys 50 del segle XX no arribava a 4.000 habitants i gaudia de molt pocs col·legis, la Maria Gràcia va obrir l'Acadèmia Gelpí durant l'octubre de 1954, un centre per preparar a nois i noies fins al quart de batxillerat.
Els exàmens oficials, com era habitual en aquells tipus de centres, els realitzaven a Barcelona. Les noies a l'Institut Berenguer, per proximitat amb l'Estació de França, i els nois a l'Institut Auxies Marc. L'Acadèmia Gelpí estava ubicada al Camiral, al costat mateix del Bar Marina, en una casa que llogava a la família Pérez Jaume Andreu.
constava de dues aules amb l'equipament normal de l'època. Durant les vacances d'estiu traslladava l'acadèmia a casa dels avis al carrer de Montserrat, cantonada amb carrer de la Pau, on preparava els nois i noies dels propers cursos i impartia també classes de repàs. Dins dels alumnes d'estiu hi havia un gran nombre d'estiuejans,
Maria Gràcia era de lletres, però com la majoria de mestres de l'època, estava preparada per impartir també les assignatures de ciències. En algunes ocasions, el seu pare i el seu germà, en Josep Maria, li donaven un cop de mà. Dins del projecte de l'obra cultural de la llavors Caja de Pensiones para la Vejeti de Orros,
de desenvolupament de cases de cultura i biblioteques públiques, s'estava preparant un espai per la futura biblioteca sobre l'oficina de la caixa de la plaça de l'Ajuntament. Per aquest motiu, la Maria Gràcia es va presentar a l'examen a Barcelona, el qual va aprovar obtenint la plaça de bibliotecària.
La biblioteca s'inaugurà el 25 de juliol de 1954, amb la sala de lectura pels grans i una pels petits. A la primera etapa no hi havia servei de préstec. L'horari era de dilluns a divendres de 6 a 9 de la tarda vespre.
horari que ella podia compatibilitzar amb el de l'acadèmia que feia de 9 a 12 del matí i de 3 a 5 de la tarda. Quan nens i nenes de Vilassadamar recordem aquella biblioteca, petita però llavors suficient, tenies al teu abast tots els llibres que necessitaves i, a més, ja disposava d'un espai per la mainada.
Va ser un lloc on entre els anys 60 i 70 els amics de Vilassar organitzaven periòdicament conferències molt interessants. En l'any 1962 tancar l'escola de la senyoreta Sánchez...
que llavors es deia oficialment Escola Montserrat Blanc. I molts dels estudiants continuaren els seus estudis a l'Acadèmia Geopí, que passa a anomenar-se oficialment Col·legi Geopí, ja que es va legalitzar per poder impartir la formació bàsica. El 1970, la Maria Gràcia es va matricular a la universitat assistint a les classes nocturnes
on va obtenir les titulacions de Ciències de l'Educació i Filologia Romànica Branca del Català. L'any 1971, la família Pérez i Jaume Andreu decidiren enderrocar l'edifici que albergava l'acadèmia per edificar apartaments i Maria Gràcia decidir traslladar l'escola a la casa que els seus pares tenien al carrer de la Concepció.
El Col·legi Gelpí es tancà definitivament l'estiu de 1973. Va ser llavors quan la Maria Gràcia va entrar a formar part de la plantilla de mestres del Col·legi de les Monges.
ageracint conjuntament de bibliotecària fins a la seva jubilació l'any 1995. La seva dedicació personal i compromís vocacional, l'ensenyament de qualitat, la gran varietat d'activitats en què va involucrar els seus alumnes i la seva col·laboració amb les entitats i actes culturals de Vilassa de Mar,
han fet que la Maria Gràcia sigui un referent cultural al nostre poble i que la Biblioteca Ernest Lluch tingui una sala dedicada a ella. El 29 de setembre de 2017, la Maria Gràcia ens va deixar a l'edat de 82 anys. Bona mestra, bona bibliotecària, millor persona.
Hi ha gent que estima la mar, gent que la viu, que l'aprofita i la gaudeix. I estem parlant d'una d'aquestes persones, l'amic Pere Guardiola Itei, un home vinculat de sempre a Vilassa de Mar i que la mar és un dels pilars de la seva vida.
Una de les seves aficions, a part de passejar amb la seva barca, és anar a pescar. I d'això avui en volem parlar. Benvingut, Pere. Molt bona tarda. Estem molt contents que siguis aquí a Randamar, a Vilassar Ràdio. I l'estiu ja s'ha acabat, encara que encara es va a pescar. Però em voldríem preguntar, en general, com ha anat la temporada de la pesca esportiva? Bé, la temporada de la pesca esportiva, aquesta ha anat força bé.
Força bé, perquè s'ha pescat bastant. Jo tinc bastanta sort i he agafat bastantes coses. Principalment, en tres àmbits. Una, la pesca del llorito. Aquest any hi ha hagut molts, molts lloritos. Ara explicarem on i com. Després, la pesca al curricant, a la fluixa, que també puc explicar una mica...
I després la pesca al calamar, que últimament se n'han agafat alguns, no masses, perquè la pesca al calamar ha canviat molt. Abans nosaltres teníem unes herbes, que era una possidònia, que li dèiem les sapes, que està un parell de millers d'aquí. I abans aquestes sapes hi anaven molts calamars a desobar.
Però, noi, jo crec, potser és una opinió meva, no sóc un tècnic massa a la matèria, però crec que els arrassegaments han fet molt de mal en aquesta possidònia. I ara no existeix. I n'hi ha menys de calamars, perquè ja hi van menys a desobar i es pesquen menys. Però alguns se'n pesquen, després en parlem. I parlant del Llorito, que ha estat el rei aquest estiu, què ens expliques el Llorito?
El llurito és una pesca molt divertida. Molt divertida perquè el llurito és un peix molt apreciat, molt bo, sobretot a les illes. Menorca i Mallorca es tornen bojos pel call lluritos. Com les hi diuen, a les illes? Li diuen raons. Raons. Sí, sí. I la veritat és que n'hi ha hagut forces. Aquí es pesca en el litoral del Maresme a bastants llocs. Premiar molt, amb es nou també...
a Mataró també, a Pineda, a Calella, fins a Sant Feliu. Més amunt no sé si se'n pesquen. Es necessiten terrenys a sota del mar amb sorra, perquè els lluritus es pesquen des d'aproximadament al començament de juny fins al final de setembre. I a l'hivern s'enrosquen dintre de la sorra i no se n'agafen. No sé quin és el motiu, perquè el lluritu...
És un peix que es desova a l'estiu i a l'hivern queda com amagat, amagat tota la sorra. Aquí a Vilassar, que és el lloc on vaig a pescar jo, pesqueu en una zona que es diu l'ou. L'ou.
L'ou és una muntanya que hi ha a la segona carena, i quan tu surts amb la barca, surts cap enfora, sortint, per exemple, com si sortíssim davant la plaça de l'Ajuntament, i surts, i al cap de parella o tres de milles, no massa més, i amb una profunditat d'unes deu braces, el que parlava abans,
de sobte et surt com una muntanyeta que té forma d'ou, i per això li diu l'ou. Llavors tu com surts allà i dius, calem ja per començar a pescar llur, i tu dius, encara no m'ha arribat a l'ou. Normalment se't pesca l'ou.
De vegades, depèn de les corrents, si hi ha corrent de Garbí, corres molt cap a Mataró, com si diguéssim, i de vegades perds la senya, i de sobte deixes de pescar. És un peix que va bastant agrupat, de sobte comencen a picar molt, i de sobte estàs una hora sense tocar-ne cap, és una cosa una mica especial, però com no podem mirar baix? Els dies molt clars, que la mar està molt neta, es veuen com piquen,
Com es pesquen? Es pesquen amb un pèl. Un pèl és el que diem nosaltres al fil de pescar. Llavors, al fil de pescar, tu poses el pèl i al final del pèl hi poses un plom, un plom petitet, d'uns 100 grams o 200 grams, perquè baixi fins a baix, perquè s'agafen a baix de tot. Del plom surt una petita cameta, una mica més de pèl, i allà hi va un am.
Aquest am, nosaltres agafem... Jo els agafo amb l'am del número 10. Del 10, que és molt petitet. És un am molt petitet. I tenen que anar escats. Escats és el menjar que es posen a l'am perquè el peix mengi, no? I abans aquí hi havia molts llocs de pesca que compraves. Ara...
Els comprem el de Callon. No és que vulgui fer propaganda. I com es diu aquest CUC?
Doncs mira, n'hi ha de diversos. El de rosca és el que s'agafa més, i després n'hi ha... Són alguns, un esquer japonès que... Coreano? El coreano, exactament. El coreano. Llavors es van i s'enroscen, que costa molt perquè quan els agafes... Són vius, l'esquer aquest és viu, i es mouen molt, i de vegades t'enganxes amb l'hab i tot això. Però amb el coreano, jo pesco més amb el coreano que amb la rosca.
Hi ha gent que li agrada més la rosca, a mi m'agrada més el coreano, perquè és una mica més gruixut i costa menys de posar en alam. Bé, llavors esques, poses l'esquer en alam,
Tires el pèl, tires la línia, va fins a baix i has d'esperar que piqui. La picada és magnífica, perquè et fa crac, una t'estira, és com una tremolor elèctrica. Allò que et fa de vegades que et passa la corrent, et poses una mica semblat.
I llavors em pesques. I hi ha dies, oi, hi ha gent que em pesca molts. Jo no sé quina capacitat es pot pescar o no es pot pescar, jo tinc l'essència de pesca, però jo quan n'agafo, ja n'agafo quan vaig pels 20 o alguna cosa així, deixo de pescar. Perquè em sembla que hem de respectar una mica el mar. I llavors aquestes coses s'ha de ser curós.
I clar, 20 lluritus són boníssims, els lluritus. A l'hora de cuinar-los, sobretot, la pell és molt bona, perquè és com una mica... com si mengés una mica fragidet i els fas amb una mica de farina. És un peix, a més és un peix blanc, té poca espina, només té les pines d'això, i això t'ajuda molt a menjar-la.
Bueno, a Menorca i a Mallorca es veuen un preu altíssim. I si vas a algun restaurant de molta categoria també venen de lluritos, però uns preus bastant grossos. A les peixateries n'hi ha menys, perquè no hi ha allò que dius una pesca que porti molts lluritos en una peixateria. De vegades jo, per exemple, he anat a peixateries i en veig pocs de lluritos. Però...
és un peix que disfruta. Jo aquest any potser havia anat uns 15 vegades, i potser no l'he fet, doncs mira, potser n'he fet un centenar tot l'estiu, però vull dir, jo quan arribo a 15 o 16, paro.
Perquè normalment només es pesca senyoritos en aquella zona. També agafes aranyes, petitetes, que amb això has d'anar molt tant, perquè l'aranya... També és de sorra. És de sorra i té una punxa molt perillosa. Jo me'n recordo d'una persona que havia estat on tinc jo la casa, l'Alfredo González,
que li dèiem els set sardines, una vegada li va picar una d'aranya. Però, escolta, va haver-hi d'anar a l'hospital i va estar a punt de tenir-li d'emputar un dit de la picada tan forta. És que, antigament, a les embarcacions de pesca d'aquí Vilassar, els llaguts que hi havien, portaven a Proa, sota del quartier de Proa, una ampolleta de vidre amb amoníac. Per si tenien alguna picada d'una aranya o d'un rasclot, també, que la saben desemballant a la xarxa
Jo ho faig d'una forma més poc civilitzada. I és que el que va molt bé, i no dic que no s'esgarrifi, és l'orina. Sí, també. I quan em dic una cosa així...
Morino, a sobre del dit o del lloc on va picant. És un remei. És un remei. És una mica brut, però bé, escolta, davant d'aquestes coses no has de tenir massa miraments, perquè la salut és el primer. I pescant també, i es pot agafar algun tacó també? Molts. Això t'ho anava a dir. Lloritos vol dir també aranyes i tacons. I tacons. Els tacons són molt plans, és com un llenguado molt petit.
Jo recordo que anava a pescar amb un familiar meu, que és gallego, i em deia, hombre, esto es un lenguado muy gordo, y esto es impresionante, però després a l'hora de menjar no hi ha teca, perquè hi ha molt poca. Hi ha gent que els agrada, eh?
Però, bueno, jo com miro que puja el peix, veig el llorito, gràcies a Déu. Si no, perquè els tacons, moltes vegades, si els veig poc ferits, els tiro l'aire. I els lloritos petits també. Llavors hi ha aquells verds grossos. Aquests anys s'han agafat molts de grossos. Aquests peixos... Uns diuen que els mascles i les femelles...
Aquest és un peix que diuen que és... Hermafrodita. Hermafrodita, aquesta és la paraula. Llavors, es veu que camin de sexe, però vaja, no hi arribo tan científicament. I després, si... Expliques una miqueta què és la fluixa i... Perdó, i tu què pesques, amb canya o amb volentí? Bé, jo... A mi m'agrada tocar-los amb la mà, amb la mà, per tant amb el volentí. Tothom va amb canyes...
Però a mi m'agrada sentir la picada. El toquet. El toquet a mà. Abans, quan me'n recordo que hi havia uns peixos que es deien donzelles i serrans, sempre anàvem amb el volantí. Ara tothom m'encanyes. A mi m'agrada agafar-los a la mà. I llavors en porto dos.
Una a la mà dreta i una a la mà. Ara em poso la popa del barco i quan sento un punt l'agafo. De vegades en piquen dos de la vegada. Normalment si s'agafen bé no els perds. El que costa molt de treure els lloritos és dels ams. Perquè mosseguen a base de bé perquè són peixos molt agressius. La boca petita però se'n poden empassar. I llavors de vegades costa molt de treure els ams perquè s'ho traguen fins al fons i em fa patir molt això.
I quan jo veig un petit, ho intento de seguida, li trec l'am i l'aigua, a veure si poden viure. Has d'estar segur que puguin nedar, perquè tirar un peix a l'aigua mort a mi fa molta cosa. Què vol volar que ho digui? El millor soc una mica raret. No, no, no. Però si s'estima la natura s'ha de respectar.
Explica'ns una miqueta la fluixa i el cúrrim, què consisteix? Mira, la segona cosa que hem pescat més, sobretot els mesos a partir de l'1 de setembre, el 15 d'agost també, és la fluixa. La fluixa, així com el lluritó la barca la tens parada i et va portant la corrent, o sigui, el motor no està engegat, a la fluixa el que vas és amb la barca corrent, amb una velocitat entre 4 i 5 nusos, 3, 4 i 5 nusos.
A partir del 15 d'agost se n'agafen aquí a terra, res, on hi ha les boies una mica més enfora, s'agafen els orells i moltes oplades. Les oplades és un peix que té molta espina, però és molt bona també l'oplada. Llavors també és molt maca la picada. Va amb el mateix. Tu poses el pèl, al final del pèl hi poses un plom...
O sense plom. A mi m'agrada mai posar-hi plom. Si vas amb plom, pots agafar algun dento, pots agafar algun llobarro, però ara no n'hi ha masses. Aquest peix blau, que és el sorell i l'oplada, s'agafen. I llavors, des que, normalment, abans s'hi posava un...
Una pluma, una pluma amb un am. Ara la cosa s'ha modernitzat una mica. I nosaltres pesquem amb una cosa que sigui el reglot. El reglot és com un cuc blanc de plàstic que hi té adosat un am. Llavors els peixos es pensen que és un peix i piquen d'aquesta manera. Perquè vas de posar el plom, fas un parell de braces i d'aquí poses el reglot...
O de vegades s'agafa el que li diu una rapala. Una rapala és un peix de plàstic que també ha dosat un am. O també de vegades una peça de metall també que li diuen ara... Les culleretes també. La cullereta. Aquesta, la cullereta. Jo pesco molt en reglut. A partir del 15 de setembre es comencen a tocar peixos més grossos. Llavors es d'anar més enfora.
L'altre dia vam fer un petit campionat, una sèrie d'amics, i vam agafar el que se'n diu melbes. Melbes, bonitos...
de quilo, quilo i mig, nosaltres el bonito gros no està permès pescar, però els bonitos grossos es pesquen 50 milles. Aquí pesquem 4 o 5 milles i de fundària de 35 i 45 metres.
Aquest any n'hem agafat bastants i li diuen els bonitos i les melbes i les vacuretes que són com uns túnits. Són molt bons també, eh? Són molt bons. Peix blau, però és un peix que apreciat, a mi m'agrada.
Però hi ha una pregunta que no vull que se m'oblidi, tant en la pesca, per exemple, del toquet, el lluritu, com en la pesca del curri, quins serien els millors horaris del dia? Bé, molt bona pregunta. Els lluritus normalment s'agafen al dematí. Al dematí hi ha gent que surt a les 8, jo normalment...
surto a pescar cap allà a les 9, quarts de 10, i m'estic un parell de 3 d'hores. Depèn, fins que arribo... Els dies que piquen molt, quan arriba una quantitat, plego. Però el dematí. També se n'agafen per la tarda, però l'hora més bona és el dematí. Entre les 8 del dematí i les 12 del migdia. Això encara llorito.
En quant al peix de la fluixa, exactament igual. El dematí, a primera hora quan surt del sol, és quan el peix té gana. I és quan menja. Això quan mengen, perquè hi ha dies... L'altre dia vaig pescar-ne quatre becuretes molt maques i el dia segon hi vaig anar-hi i no vaig tocar res. Perquè canvien molt de lloc. De vegades els veus saltar i no et mengen. I de vegades no els veus saltar i et mengen.
Però depèn dels dies, sobretot venen a terra quan l'aigua és més calenta, quan l'aigua es va refredant com ara. Ara potser avui em sembla que estàvem a 22 graus la temperatura de l'aigua. Tinc molta mania, m'agrada medir-ho.
I quan la temperatura baixa dels 20 graus, se'n van molt en fora els peixos. I quan està com més calor fa, es van agafant més en terra. Això és la pesca de la fluixa. La fluixa o el curricant, és el mateix. I el calamar com el pescaríem? El calamar ja és més complicat. El calamar va...
Que no he dit abans que en la fluixa l'ama ha de ser una miqueta més gros que el teu. Més grosset. Més grosset perquè piquen peixos més grossos. I el calamar s'agafa amb el que li diu una putera. Una putera. Una putera és com una peça de plom.
enfilada amb fils de colors i al fons hi van unes agulles, el calamàs hi tira sobre i les agulles queda enganxat. Hem perds bastants de calamàs. Ara, ha sortit una nova norma, abans només anàvem puteres,
Ara no, ara s'agafen el que li diuen el peixet. És un peixet de plàstic, molt semblant a un peix, també de colors, i al fons hi ha els ams aquests retorçats. Aquests, els calamars, s'agafen d'aquesta manera, com també s'agafen les sèpies.
Les sèpies també s'agafen. El que passa és que les sèpies has d'anar amb la potera a fons del tot i quasi no l'has de tocar perquè així tira sobre la sèpia. La sèpia és molt voràs. El calamar has d'anar fent un moviment del braç perquè vegin que es mou. I bé, aquí n'havien pescat molts de calamars. Jo he disfrutat molt, sobretot quan estava permesa la pesca de la llum a llum.
Perquè els calamars, quan veien la llum, pujaven a dalt i llavors els veies. Perquè he agafat nits de 50, 60 i 70 calamars. Ara, el dia que en fas 5 o 6, pots anar a terra ben content. Clar. S'ha anat amb mica en mica... Cada vegada n'hi ha menys de calamars. I tu que has pescat de jovenet amb el teu pare... Sí, sí, sí. Quina diferència hi havia entre abans i ara? Així en general, també.
Mira, la pesca és la mateixa que abans que ara. La diferència principal és la quantitat de peix. Ha baixat molt el peix. Abans de pescar és molt més que ara. Per exemple, jo recordo els lloritos, anaves i pescaves sempre.
Jo he notat, potser és una opinió també molt personal, que des que es va fer la draga de la sorra per aquí davant per portar sorra en el litoral, que venien aquells barcos que xupaven la sorra de fora i la revertien aquí en terra per ampliar les platges, ara va haver-hi una època que no es pescaven, perquè jo crec que removien molt la sorra i els peixos es pensaven i marxaven.
Respecte abans, hi ha molt menys peix. I també varietat, no? Perquè abans hi havia mabres, hi havia ensars... N'hi ha, eh? N'hi ha, encara. A la pesca llorito n'he agafat alguna mabra maca. Abans les mabres s'agafaven amb un sistema de pesca
que li deien el batre, que es posava unes xarxes, que ara està prohibit, ja no es pot pescar d'aquesta manera, que posàvem un suro al costat mateix de terra i amb la xarxa anàvem cap enfora, 100 metres, fèiem un vol i tornàvem a posar el segon suro a terra.
I llavors tiràvem una pedra i els peus s'espantaven i s'anaven a les xarxes. Era una pesca bastant bèstia. Llavors s'agafaven moltes barres. Ara això està prohibit perquè això ho veu amb una pedra tirant allà. O els pescadors, això no pot ser. Això ho han prohibit. Jo crec que he fet molt bé de prohibir-ho.
regular una miqueta... Regular, regular. Perquè, clar, hi ha algunes espècies que passen amb els crancs petitets, que es veien, o les pagalides del que són les lapes. Sí, sí. També han desaparegut de les roques. Totalment, totalment. Els musclos. Sí, però ara...
Van haver-hi una època que hi havia moltes lapes i molts músculs en els espigons, tant el de Garbí com el de Llevant, d'aquí Vilassà, s'hi posaven. Però ara n'hi ha quatre i va la gent que anava i els arrenquen. No dona temps. No dona temps a reproduir-se. Sí, sí, és una pesca una mica bèstia. I com veus l'afició de la gent que va pescar? Hi ha afició, realment?,
ha baixat molt. Abans, ja me'n recordo, que quan sorties d'en Mar, veies una renglera de barques en fora, tothom pescant. Ara, un dia normal, d'estiu, trobes 3, 4 barques, algunes surten del port de Premià, algunes surten del port de Mataró, algunes surten del Nau, si aquí, desgraciadament a Garbí, esperem que algun dia puguen tenir barques una altra vegada, però...
ha baixat molt. La gent, no ho sé, els joves no els hi ha de tant pescar. Com pescar aquí d'en terra? Amb la canya. Amb la canya. Has anat tu pescant canya i... Mira, jo hi vaig anar-hi. Però m'avorria molt. M'avorria. Perquè saps què passa? Que pesca molt poc. De tant en tant, agafaves una durada grossa, algun sar maco, però ara, si vas per aquí en terra, poques canyes voràs.
A l'hivern n'hi ha més que a l'estiu. A l'estiu, és clar, hi ha els banyistes i de seguida, t'haig de dir la veritat, se'm prenen una mica o beuen una canya. Que a més em sembla que està prohibit pescar amb canya a unes derbiades horaris.
Està tot ara molt reglamentat i també per anar a pescar amb la barca pesca esportiva fa falta una llicència. Sí, sí, la llicència ara és molt fàcil d'aconseguir, perquè val la pena tenir-ho. Per internet es fa ja? Sí, es fa per internet, es pot fer per internet. Jo aquest any, el mes de juny, un dia vaig sortir i em vaig trobar una barca que era dels Mossos d'Esquadra.
I em van demanar els papers de l'embarcació, el rol, i sobretot demana el seguro. I em va dir, té licència vostè de pesca? Dic, mira, sí, me la vaig treure fa poc. Ara hi ha una forma molt fàcil de fer-ho, si no la vol fer d'una forma digital, aquí al Mercat de la Flor hi ha un departament de la Generalitat. I molt amablement...
M'ha dit, vostè necessita l'agència fesca? Dic, quants anys té? Dic, en tinc molts. Dic, doncs, miri, és gratuït. Pels jubilats el tenim gratuït. El que no ho fa és perquè no vol. Perquè no vol. Exactament. I val la pena que la gent estigui sensada i hagi una mica de reglamentació al respecte, com també mantenir tots els temes de seguretat. I Pere, hi ha una pregunta que m'agrada fer-te sempre i avui te la torno a fer ja per anar acabant. Tu totes les barques que has tingut tenen alguna cosa en comú?
El nom. El nom. Explica'ns molt breument això.
Jo vaig tenir el Sant Pere I, que era una barca que va comprar el meu pare quan jo tenia 14 anys, que estava abandonada al nàutic, que era feta per l'oncle Jaumet, que era un parent del cinto dels banys, d'on és ara el nàutic. I aquesta barca, quan el mestre d'Aixem va dir que s'havia de pagar, la vaig abandonar. Després vaig tenir el Sant Pere II, que tenia una menorquina, el Sant Pere III, i ara tinc un llagut de plàstic i és el Sant Pere IV.
Molt bé. Pere, moltes gràcies per estar aquí amb nosaltres, per la teva saviesa amb el tema del mar i fins al proper programa que puguis col·laborar. Jo sempre dic que el meu és família, mar i futbol. Molt bé.
Bona nit.
And the dreams that you dream of, dreams really do come true. Someday you wish upon a star, wake up where the clouds are far behind.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Hem escoltat una magnífica cançó Somewhere over the rainbow d'Israel Kamakabibo. Avui portem unes dites molt, molt antigues. N'hi ha una que diu Les onades comencen a escriure. Una dita molt sàvia que em va recordar l'amic Sencio Barba
que la veurem quan la mar comença a créixer. De ponent, ni gent ni vent, ho diuen els catalans parlant dels espanyols. Qui canta a taula i xiula al llit no té el seny gaire i xerit, és un senyal de desconsideració. Qui no té pa, molta se'n pensa.
La necessitat estimula l'enginy. Jugador, casador, plebejador, pescador de canya i moliner de vent no necessiten notar-hi per fer testament. Vol dir que sempre són pobres. Hem arribat al final d'aquest programa...
Sabem que encara ens queden moltes coses per explicar, desitjant hàgim pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones, en fi, de la singularitat d'un vilassa de mar únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent!