Randa Mar, embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, degada la facultat de nàutica de la Universitat Politécnica de Catalunya i ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional. Benvinguts a Randa Mar, l'espai de Vilassar Ràdio on la mar i el poble es troben. Aquí compartim històries, tradicions i veus que mantenen viva l'ànima de Vilassar de Mar.
Aquest és el primer programa del 2026. I com veureu, hi ha un canvi, ja que en lloc de l'entrevista hem introduït l'espai que anomenem Fem Poble. I que amb la col·laboració de l'amic Joan Valls, cada setmana ens acostarem a un d'aquells establiments de Vilassar de Mar, botigues, tallers, fàbriques, etcètera, que van tancar les seves portes i que no volem oblidar.
Prepareu-vos per assalpar amb nosaltres en un viatge ple d'emocions. De què parlarem avui? En el cafè de popa, avui toca parlar del far de Calella. En el ranxo a bord, en Joan Martín ens introduirà al món d'un dels peixos més coneguts gastronòmicament parlant, el lluç.
En els motius de Vilassar, i gràcies als vilassarencs Damià de Bas i Lluís Guardiola, avui veurem qui era en Mèriques. A Històries de Mar parlarem de la torre del telègraf òptic de Vilassar o Torre de la Farinera. I avui, a l'espai Fem Poble...
Farem la introducció a aquest espai perquè tots els radioïents sàpiguen que a partir d'ara parlarem d'aquests establiments que ja no hi són. I finalment, a Paraules de Mar, portem unes paraules sobre les mars de gener. Comencem! Comencem!
Randa Mar Café de Popa La meia Qu'on va danser Le long du gol de l'aigua
A pocs minuts de Vilassar de Mar, sobre un peny assegat del Maresme, s'alça un dels símbols més emblemàtics del litoral català, el Far de Calella. No només és el far en actiu més antic de Catalunya, inaugurat el 1859, sinó també un mirador natural privilegiat amb panoràmiques que s'estenen des de les platges del Maresme fins a la Costa Brava.
El projecte del FARC va començar el 9 d'octubre de 1856, a càrrec de l'enginyer Marià Parellada, qui va edificar l'estructura en un lloc on anteriorment s'erigia una torre medieval de vigilància contra els atacs dels pirates.
Tres anys després, el 15 de desembre de 1859, el Far de Calella va ser inaugurat, marcant la seva primera llum com a guia pels navegants. Des de llavors, la seva evolució tècnica ha estat notable. Originalment funcionava amb oli a pressió.
concretament oli d'oliva, més tard funcionant parafina i petroli. El 1927 va ser electrificat i va rebre un nou aparell òptic provinent de les Illes Medes. Actualment, els seus senyals lluminosos arriben fins a 35 milles nàutiques,
un 65 quilòmetres, emetent una seqüència característica de llum en intervals de 30 segons. Situat a uns 50 metres sobre el nivell del mar, el far gaudeix d'una posició privilegiada que permet contemplar un horitzó gairebé infinit des del maresme i les platges properes fins als penyes segats de la Costa Brava.
En dies clars, fins i tot es distingeix la silueta de Montjuïc al sud. Arribar des del Maresme és senzill. Només cal agafar la línia de tren R1 amb destinació a Massanet-Massanes. Des de Vilassa de Mar, en 20 minuts s'arriba a Calella.
Des d'allà, un passeig d'uns 10 minuts porta el far, seguint sempre les indicacions del camí. Com a colofó perfecte, durant l'estiu, es pot baixar fins a la caleta de les Roques, just sota el penyassegat, per un bany després de la visita. L'ascens des del centre de Calella és pare de l'encanteri,
un breu passeig entre pins i miradors que anticipa la recompensa visual. Un cop a la cima, el Mediterrani desplega tots els seus matisos, especialment a la posta de sol, moment en què es crea una atmosfera màgica.
A més de la seva funció nàutica, el far de Calella és un símbol que reflecteix la història costanera catalana i l'evolució tecnològica des d'una torre medieval fins a un far modern en funcionament. El seu entorn també és ric en patrimoni. A la mateixa zona destaca l'existència de les torretes,
Antigues torres òptiques del segle XIX usades per transmetre senyals visuals, avui restaurades com a vestigis protegits. Recordem que a Vilassa de Mar en tenim una, la Torre del Telègraf òptic o Torre de la Farinera, al carrer Doctor Mas Riera.
Aquest enclavament es converteix així, en destí idoni per una escapada que combina història, cultura, natura i vistes impossibles d'oblidar. La imatge del Far de Calella ha estat de les més utilitzades en la història del seu municipi com a capital turística de l'Alma Resma,
La Torre Blanca, que s'erigeix a l'indret conegut com a Puig de Popa i que enllaça el paisatge muntanyós del Mont Negre amb el blau intens del Mediterrani. Es manté en funcionament com a única senyal lumínica des de la costa de Llevant.
Malgrat aquesta comunió entre els calallencs i el seu far, l'edifici no ha estat accessible al públic fins fa pocs anys i després d'intenses negociacions entre diferents governs locals i l'autoritat portuària propietària de les instal·lacions.
Aquesta situació anòmala es va poder resoldre amb èxit l'any 2009 amb la cessió de l'edifici al municipi per part de l'Enys de la Generalitat per un període de 25 anys.
Un espai de temps mai aconseguit fins llavors i que va permetre reimpulsar el far a través d'un projecte museístic que afegeix més atractiu, si cal, a un indret que ofereix les millors vistes del litoral del nord de la comarca.
Segons sembla, el plan d'alumbramiento previst pel govern espanyol de l'època per dotar de senyals lumíniques tota la costa catalana primer es va fixar en Canet, però finalment es va decidir per Calella. El 15 de desembre de 1859 s'ensenia el primer llum d'oli d'oliva que tenia llavors un abast de 18 milles, 33 quilòmetres.
Malgrat ser el primer de Catalunya de tenir electricitat, aquesta no va arribar fins al 1916. Durant prop de 150 anys, a les instal·lacions del FAR, hi van viure dos tècnics o faroners que s'encarregaven del seu manteniment. Es té constància d'una cinquantena d'homes que van desenvolupar la seva feina.
l'últim faroner, i va viure fins al mes de febrer del 2006, quan va demanar el trasllat. Des de llavors, el sistema és totalment automàtic. Avui, el Faren Actiu i el seu museu es poden visitar i des de Randamar us animem a fer-ho.
El lluç és un peix blanc molt consumit a Catalunya... i també a la resta de la Mediterrània. Viu en aigües profundes, en diferents mars i oceans. Té una carn blanca, fina i suau, amb poc greix... i és molt valorat perquè és fàcil de digerir. Amb aquest peix podem cuinar una gran varietat de plats...
És molt utilitzat tant en la cuina casolana com en restaurants i també és habitual en menjars escolars per les seves propietats nutritives. Per això avui tenim aquí en Joan Martín, que ens parlarà i ens explicarà què és el lluç i segurament una recepta coneguda del lluç amb salsa verda.
Endavant, Joan. Hola a tothom. Bé, el llust té moltes espècies diferents. Tal com ha dit l'Agustí molt bé, el trobem a qualsevol, gairebé a qualsevol mar, des de Nova Salanda fins a l'Argentina, al sud de Xile, el podem trobar a la Mediterrània, a l'Atlàntic Nord...
L'Atlàntic nord es sol pescar en una zona que es diu el Gran Sol, que queda limitada entre el sur de la illa d'Irlanda i el sur de la illa d'Inglaterra, i també unes quantes milles, centenars de milles cap al sud, on van a pescar els pesquers del nord del País Basc, de Galícia, holandesos i francesos que més de lluç pesquen en bacallà.
Jo me'n recordo que nosaltres fèiem la ruta de Sud-amèrica i anàvem fins al sur de tot de Xile, a Puerto Montt i a Punta Arenas, aigues molt netes i fredes, i els mariners gallecs, que sempre ja embarcaven inclús amb els estis de pesca, el fil, els ams, el plom i les boies, el primer que feien era, quan el barc estava fundejat o atracat amb aigues, repeteixo, molt netes, es posaven a pescar. I pescaven molt de lluç, però tenia...
A part de que era correcta a l'hora de cuinar aquest peix, tenia una petita, diguéssim, mancança, que era que, lo que em deien els mariners, Juan, esta merruça que estem pescant, si la deixem més de media hora sobre la cubierta...
S'estova. S'estova perquè té una carn, diguéssim, delicada en quant al gust, però també delicada en quant a la seva textura. No és una carn compacta com pot ser la del rap, com pot ser el meru, com inclús el llenguado, o la dorada, o el...
al llobar, que també he comentat, i aleshores és delicada sobretot a l'hora de cuinar. Les té que tindre una mica de mà esquerra. Aquí ho cuinem de forma molt fàcil, que és fregit. Agafem el lluç, les rodències de lluç, tallades, els llums, amb sal, enfarinada, amb oli calent, això sí, i a la paella. Què passa? Que entre la farina, el propi lluç, l'oli, la sal, es queda compacta i no se'ns desfarà. Per tant, aquí trobem un gran avantatge.
És un peix que, com diu l'Agostí, també aporta molta proteïna i al tindre aquesta carn feble, que no és una carn compacta, és de fàcil digestió. Per tant, en els malalts, hem vist més d'una vegada un malalt amb convalescència que se li donava un brou amb lluç amb alguna patata. Per tant, també s'aprofitava d'aquesta manera, s'aprofitava d'aquesta manera.
S'ha d'anar al tanto perquè si no ho controlem i no tenim gaire pràctica, si volem fer un plat guisat com el que veurem ara, se'ns pot desfer i llavors a l'hora de presentar el plat, en vez de presentar un plat de lluç a la basca o en salsa verda, semblarà un quadre d'en Picasso.
El lluç a la basca, que és un plat festiu del País Basc, que aquí també es consumeix, és molt senzill de fer. El que caldrà serà un bon lluç tallat a rodanxes grossudetes d'uns dos dits i aleshores agafarem una cassola grosseta amb un bon ras d'oli. En aquest ras d'oli, una vegada estigui calent, hi afegirem l'all, un all ben picat. I ràpidament també afegirem ceba ben picada,
Una vegada això comenci a canviar de color, que comenci a enrosir, és quan li afegirem una bona cullerada de farina. Aquesta farina, depenent de la quantitat, on hi posarem menys serà el que després ens espaciarà la salsa. Aquesta farina s'ha de cobre, si no agafarà gust de farina. Com sabrem que està cullta aquesta farina? Com veiem que aquest conjunt ja està canviant de color?
Ara, acte seguit, que ja tinc la ceba, tinc la farina i tinc l'all, fer un bon grapat de julibert i automàticament hi afegiré un bon got de vi, vi blanc, correcte, depèn de la quantitat.
de comensals, o depèn de la quantitat de llus que faré servir, posarem més vi o menys vi. El deixaré que vagi fent xup-xup durant un minut o dos perquè vagi traient el seu alcohol i després hi afegiré brou de peix. Bastant. I ara direm per què n'hi afegirem bastant. El conjunt de tot això té que quedar una salsa, una cremosa, que no quedi massa espessa, tampoc massa líquida. Una salsa cremosa però, diguéssim, amb certa condició de liquidesa.
Ja tinc tota la salsa preparada i ara és quan hi posaré... Primer puc posar optativament, que és optatiu, pèsols. Si són de l'època, els puc posar inclús cruços, perquè es couran en seguida. Si no, els puc posar bonits. I afegesso pèsols i afegiré amb molta compte el lluç. Aquell lluç el poso a rodanxes...
la cassola, i aleshores el que faig és anar sacsejant. Si no tinc experiència, no faré servir ni espàtules ni culleres, perquè és possible que se'n començés a desfer aquell lluç. El que faré serà moure'l com si fes un pil-pil, moure la cassola amb moviments semicirculars que vagi deixant anar el lluç, la seva substància, i en 5 minuts el tindré cuit.
Jo n'he afegit ja a l'última cocció, també és optatiu, col·loïses, hi puc posar espàrrecs o hi puc posar també els dos partits per la meitat. Això al final.
Vaig remenant i aquest lluç estarà a punt del seu consum. Queda molt correcte. Hi ha un truc, si no tenim massa pràctica i no volem que se'ns desfaci, és que aquestes rodàncies, abans les enferir una mica, les passo per la paella, quedarà compacta. Llavors, tu faig l'operació de posar aquell lluç a la cassola i acabar la seva cocció.
També els castellans fan servir el lluç. Aquí no sé com es diu, aquí a Catalunya, que és la pescadilla, que és el lluç petitet, aquella que serveixen els restaurants a la pescadilla que se muerde la cola, que és enfarinada i fregida. La mare de lluç...
No ho sé, exactament. I, Joan, aquest plat, aquest plat, que és un segon plat, entenem? És festiu. Però seria com el segon plat, no? Pot ser un segon plat, sí. I amb què l'acompanyaríem, aquest plat? És important.
Aquest plat l'acompanyaríem, com que estem parlant d'un plat del País Basc, amb un bon xacolí. El xacolí és un vi que fa uns 30-40 anys era un vi d'estar per casa, que ningú ni feia cas. Anant millorant molt. I llavors, per un bon xacolí, ens acompanyarà aquest llus. Ull, perquè si ens el mengem en el País Basc i demanem una copa de vi, els catalans se'ns en enfotaran, perquè ells ja saps com són. Per tant, aquí, com a mínim, hem de demanar una ampolla plena. Una ampolleta de plena. D'acord.
Joan, hi ha una cosa important que de vegades algun radioient es pot preguntar, i és que quan va comprar el lluç al mercat, per exemple, hi haurà lluç que pot ser de palangre o lluç d'arrossegament. Per què el de la palangre sempre està més ben valorat?
pel que hem dit de la seva textura de la carn. El palangre, o la merduza, el pinxo, que és el mateix, el palangre sabem que és tot una substitució d'ams que van penjant amb el seu esquer, i senzillament, quan els traiem, el lluç no pateix, no pateix en quant a la seva textura. Si anem a l'arrossegament, en el cop del que anem arrossegant, es va prensant, i el seu de carn tan delicada pot ser que se'n es deformi perdent qualitat.
Exacte, és això, és això el que jo havia pensat i que els peixeters sempre t'ho diuen, jo el de la palangra, fins i tot en algunes peixeteries veus que l'han clavat encara en el paladar.
No sé si és que l'hi posen ells o ve del mar directament. Aprofitem també els caps. Si anem a comprar un lluç, que ens el guardin, el podem congelar i, com que en tingui 3 o 4 caps, un dia vull fer un caldo o un brou de peix, inclús per l'arròs o per una sopa de peix, correcte. I no ens descuidem de les cocotxes. Les cocotxes de lluç són excel·lents. Una de les millors receptes de les cocotxes de lluç, per mi, que és el pilpil. Queden excel·lents.
Joan, ja que parles de congelat, justament el lluç és un dels peix que més podem trobar congelat. Com el descongelaríem? Com el podríem cuinar, un lluç congelat? Senzillament, deixar-lo descuinant els fogons de la cuina i, quan ja estigui ben descongelat, agafarem un paper de cuina, l'aprestarem una miqueta, poquet, perquè agafi tota l'aigua que sobrant i ja ens el podrem menjar. Hi ha un altre tipus de peix...
que és la rosada, que és molt semblant al lluç, que és molt semblant al lluç, però en aquest cas la rosada aguanta més els mesos de congelació. Per tant, si te'n recordes, en els barcos... En els barcos hi havia rosada. Nosaltres menjaven rosada. Que també es pesca allà a les Malvines, al sud de Sud-amèrica. Sí, es pesca, vull dir, com el lluç, perquè ara hi ha estat a tots els mars. I aleshores també hi ha hagut moments en què el lluç ha estat un peix molt car...
I, en canvi, ara sembla que no sigui tan car o que hi ha altres que el superen en preu. Aquí, per què sempre s'ha acostumat a cuinar amb lluç o amb rap i no amb altres peixos moltes vegades? És molt curiós, Agustí. El lluç, tu te'n vas a Inglaterra o te'n vas a França, juraria, ara no ho sé, però fa uns quants anys ni se'l mengen.
No el fan servir. Vas a Inglaterra, el que menjarà, inclús a Alemanya, tu te'n vas a Alemanya al migdia i veuràs que mengem molt poc, però es menjaran un parell de rengades amb vinagre. Pel que és el lluç, no es fa servir. I el rap es fa servir, però no creus que es faci servir massa. Aquí sí. Aquí el lluç és un plat, diguéssim, de menjar diari.
Jo recordo que vaig viure una temporada a Alemanya i el rap d'ell Sitoifel, que vol dir demònia del mar. I era una miqueta allò... Com el veig a les paciteries, no el veiem com nosaltres aquí. Feia-se com una mica de por pel color que tenia. Ja...
I també, ja que parlaves del lluç, de la rosada, que aquí la rosada crec que es comercialitza poc aquí a Catalunya, per exemple. Poc.
El que sí que ara es comença a comercialitzar, i per això tu l'has dit abans, la fluctuació de preus de lluç, és que ve molt lluç congelat d'aquest que et deia de Xile. N'hi ha molt, amb aigues fredes. Allà, si us heu comentat alguna vegada, hi ha la corrent de Humboldt, que neix per la part de l'estet de Magallanes, va pujant per tota la costa, és un corrent d'aigua molt freda, per tota la costa de Xile, que és molt important...
En quant a quilòmetres, segueix per la costa de Perú, segueix per la costa d'Ecuador i quan arriba l'Ecuador es desvia cap a l'oest i va morir a les illes Galàpagos. Doncs al ser aquesta corrent d'aigua molt freda, l'aigua freda porta molt de plàncton i per tant si hi ha molt de plàncton hi ha molt de pesca.
I, per cert, amb el que parlaves al principi, que és un peix delicat, que és tou i tal, és veritat que Josep Pla, en un dels seus llibres, em sembla que és el llibre de Cadaqués, et parla que el lluç s'ha de pescar i menjar. No és un peix que es pugui salar, no és un peix que es pugui fumar, no és un peix que es pugui conservar, per exemple, amb llaunes, sinó que s'ha de cuinar. Hosti, carn tova.
Ja ho tots hem vist i hem menjat lluix, sabem que la seva cara no és una cara consistent, com la del rap. És el que em deien els pescadors gallecs. Deien, Juan, si no la tengamos aquí mucho tiempo, perquè si la tenim molt intensa coberta més de mitja hora, es començarà a estovar més del que és. Doncs Joan, jo crec que hem parlat perfectament del lluix i també del lluix amb salça verda, aquest plat del País Basc,
i, bé, esperem provar-lo ben aviat. Molt bé. Moltes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres.
Els primers anys del segle XX, en Felip Reig obria a la plaça Nova una botiga de calçats amb un gran rètol que anunciava les Amèriques. Immediatament, la gent del poble va designar la família Reig amb el nom de Can Mèriques. Posteriorment, en Pau Mèriques va muntar una fàbrica de calçats econòmics amb sola de goma
que encara que avui no existeix en dèiem els talons de goma que es trobava a tocar del mercat municipal. La torre del telègraf òptic de Vilassar o Torre de la Farinera
És una construcció de Vilassadamar inclosa a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquesta antiga torre, de telegrafia, està ubicada al carrer Doctor Mas Riera de Vilassadamar, a 10 metres d'altitud, entre altres edificis.
Tot i que ha estat modificada, de la torre de telegrafia original es conserven les dues plantes inferiors, la planta baixa i el primer pis. De planta quadrada i base atalussada segueix el model estàndard de telegrafia òptica Civil de l'enginyer Maté,
amb sòcul a la planta baixa i divisòria entre la planta baixa i el primer pis. Per a sobre de la cornisa hi ha una coberta a dues aigües afegida amb un frontó amb un òcul al centre. S'ha obert una porta i una font a la planta baixa.
Aquesta torre del ramal de la línia civil tenia comunicació visual directa amb la torre anterior desapareguda de Montgat, a 10 quilòmetres i mig de distància. Aquesta última torre de Montgat desapareguda tenia com a torre anterior la del castell de Montjuïc de Barcelona, situada a 14 quilòmetres i mig,
Per l'altra banda, la torre posterior corresponia a la de Caldetes, també desapareguda a 13,7 quilòmetres. Aquesta última torre, desapareguda de Caldetes, tenia com a torre posterior la de la Petona, a Calella, situada a 11 quilòmetres de distància.
La Torre de Vilassar pertanyia al ramal de Barcelona-La Junquera, que derivava de la línia civil principal de Madrid a València i Barcelona. La part de la línia civil de Catalunya resseguia tota la costa catalana de sud a nord, entrant cap a l'interior en els trams del Vendrell a Barcelona i de Santa Susana a La Junquera.
Aquest ramal va entrar en funcionament a partir de 1850. La telegrafia òptica és un sistema que es basa en una sèrie de senyals realitzades en un punt alt, com pot ser una torre o un campanar per un operari i que un altre operari veu des d'un altre punt comunicant visualment.
i el repeteix. D'aquesta manera, un missatge es pot transmetre ràpidament des d'un punt a l'altre de la línia. Hi havia diverses maneres de realitzar les senyals, com un alt pal de fusta amb dos travessers als extrems que, accionats per politxes, podien canviar de posició.
Cada posició era una lletra o clau que gràcies a un llibre de claus es podia desxifrar. Els operaris o torrers disposaven d'unes ulleres de llarga vista que van permetre que la distància entre els diferents punts fos més gran que si no disposéssim d'elles. Música
Mentre que països com França o Anglaterra ja s'havien construït línies de telegrafia òptica a partir del segle XVIII, a Espanya no s'inicia la construcció fins al 1844, mitat del segle XIX, moment que en alguns països ja s'havia començat a utilitzar la telegrafia elèctrica. La creació d'una línia
implicava la instal·lació dels sistemes de comunicació en punts alts ja existents o la construcció de torres en els llocs on la distància era massa gran. A Catalunya, la primera línia procedia de València i arribava a la Junquera passant per Barcelona.
Durant la Guerra dels Matiners, 1846-1849, el marquès del Duero, capità general de Catalunya, va encarregar el desenvolupament d'una important xarxa de telegrafia òptica fixa militar. Es van crear sis línies, entre elles la de Manresa, Vic i Girona.
El 1853 es construeix la primera línia de telegrafia elèctrica entre Madrid i Irún. Aquest fet marcarà l'inici de l'abandonament de la telegrafia òptica i el desús de les torres construïdes per aquest fi. El 1857 es produeix el desventallament i abandonament de les torres de telegrafia civil,
i el 1862 s'oficialitzar l'abandonament de les torres militars. D'aquesta manera es posa fi a la curta història de la Telegrafia Òptica Catalunya, però que va deixar com a testimoni les torres de telègraf.
Podem dir que el seu funcionament, com a torre de senyals, a Vilassar, va durar només uns set anys. El 1891, coincidint amb l'obertura del carrer Doctor Marriera, es va volent derrocar i va ser escapçada.
Finalment, l'Ajuntament va parar a l'enderroc i la va adquirir l'any 1894 per a ús municipal com a dipòsit d'aigua a l'interior i font a la façana. Actualment, a la planta baixa hi ha una estació transformadora. A prop d'aquesta torre es troba una altra de planta circular anomenada la Torre de Can Nadal.
que probablement va servir de telègraf òptic militar en algun moment de la seva vida. En aquest primer programa del 2026, Randamar ha optat per fer un petit canvi.
I, de moment, hem substituït l'espai de l'entrevista per un altre espai que l'anomenem Fent Poble.
Fem poble que, amb la col·laboració del nostre amic Joan Valls, que és una persona que també s'estima el patrimoni, el gran patrimoni que tenim aquí a Vilassa de Mar, volem encetar una nova secció en la qual parlarem, entre altres coses, d'aquelles edificacions, aquelles botigues, aquelles indústries, aquells tallers que ja no hi són.
però que encara el recordem. La gent del poble el recorda i que crec que hem de parlar d'elles. I encara hi ha persones que ens poden ajudar a saber com eren, què s'hi feia. I crec que serà un espai molt interessant i per això de moment el que vull és donar la paraula a en Joan Valls perquè ens faci la presentació d'aquest espai que hem anomenat Fent Poble.
Hola Agustí, hola a tothom. Benvinguts a aquest nou espai de Fem Poble. He de dir que és una brillant idea que ha tingut l'Agustí, que ha decidit d'afegir aquest toc de nostàlgia en el seu programa, en el Randemar.
és una secció que serà un viatge en el temps. O, com a mínim, pretenc que sigui un viatge en el temps. És un viatge en la memòria, en la memòria dels que ja tenim una edat, i recordem coses del passat. És un recordatori de gent, d'empreses,
de records d'una vida que ha passat, en alguns casos pot ser que encara estiguin vigents, però sobretot de record per als vilassarens, tant els actuals, que som els que som de tota la vida, com la gent nouvinguda a Vilassar, que també es mereix saber on s'ha ficat. Joan...
Escolta'm una cosa, tu i jo parlem moltes vegades, ens veiem molt, esmorgem junts, molts dies, i sempre parlem del poble i el mirem sempre endavant, no? Estem veient les coses noves que es fan, de vegades també estem parlant de temes de cultura, si tindrem noves instal·lacions... Però jo et voldria fer una pregunta abans de continuar...
Com creus que ha anat canviant el poble en aquests 25 anys? Com el veus tu, el poble actual, envers aquests darrers 25 anys?
Mira, en 25 anys han passat moltes coses, moltes coses normalment vingudes per l'evolució tecnològica. Les empreses en 25 anys han evolucionat moltíssim. Amb el tren, per exemple, amb la passada de tren que recollia les paneres, doncs avui...
Gràcies a l'evolució de les comunicacions, tenim autopistes, tenim carreteres, tenim un transport molt més fiable i ja no veiem aquelles aturades per carregar les paneres que es feien en el tren. Aquest és un petit exemple. Hi ha altres exemples, per exemple, que han anat canviant d'activitats com bars que hi havia abans i que ara han desaparegut o n'hi ha de nous.
Això sí. Evidentment, els que han desaparegut han desaparegut la majoria de les vegades per falta de descendència, per falta de continuïtat dels propietaris o dels llogaters, no? Però sempre han nascut de nous. També ha provocat això que...
S'ha deshabitat una part de la població per evitar-la una altra. Què vol dir? Que la gent s'ha passat d'un costat, ha passat a l'altre. L'exemple és el centre de Vilassar, tu recordes que era el carrer de Sant Joan. Totalment. Però avui saps que el centre està molt més desplaçat cap al nord.
I Joan, també una altra cosa que estem notant, i que en parlarem molt en aquests programes, són que estan desapareixent els oficis. Recordem que de petits hi havia moltes fusteries, hi havia ferrers, hi havia manyars, hi havia vesters, tot això ja no existeix.
I queda poca gent per poder-ne explicar. Sí, verdaderament. El dels oficis és un fenomen que s'està perdent, però a marxes forçades. N'ha tingut la culpa l'evolució, també. Perquè avui, per exemple, si se t'espatlla, jo què sé, una porta, no trobaràs un fuster que vingui i te la repari. Val més que te'n vagis amb uns magatzems que hi ha aquí abans d'arribar a Mataró i complis una porta nova.
I Joan, ens podràs parlar segurament aquests dies també de Vilassà teatralment, tu ets d'un home de teatre, ets director i actor, reconegut, ets d'un home que has viscut unes èpoques en què a Vilassà hi havia morts locals que eren teatres, i no en queden. I...
el círcul mateix davant de casa teva i l'esbarjo. El teatre círcul a l'Ateneu en altres èpoques hi havia en el cinema arenes hi havia teatret
també hi havia el patronat, l'enyorat, molt enyorat patronat, també hi havia un teatre que havia sigut la caserna de la Guàrdia Civil, que era l'antiga escola nàutica de Vilassar, també hi havia un teatre per als alumnes, aquell estava únicament destinat a l'ensenyament per als alumnes,
I bé, sí, ja no en queden de teatres, ara tenim l'Ateneu, i bé, és el que tenim. Molt bé, i perquè són temes que anirem traient aquests dies, que a mesura que anem fent noves edicions del programa, també parlarem d'un tema que és important, que han estat les escoles a Vilassar, d'escoles...
Bé, hi ha hagut unes quantes, de vegades molt petitones, de vegades que no eren reglades i s'anaven a examinar els estudiants a Mataró, a Barcelona. A Barcelona, bé. Recordem el col·legi del senyor Borutau? Sí. Bé, mira, jo, casualment, jo mateix...
El curs d'ingrés de batxillerat el vaig fer als hermanos, que en deien els hermanos, que era l'escola nacional, però l'examen el vaig haver d'anar a fer a l'Institut Jaume Balmes de Barcelona. Això és una cosa que era...
Era sovint, passava moltes vegades, això. Era freqüent, aquesta... Era freqüent. I també hi havia... No sé si recordes el col·legi d'on estem aquí ara a la ràdio. Home, sí, aquí a la senyoreta Sánchez. Senyora Sánchez. N'hi havia forces de col·legis. Ara et faria una llista, un llistat, però de memòria... Ja la veurem.
Sí, home, mica en mica. Perquè hi ha molta gent, molts professors d'aquelles antigues escoles que durant el programa de Fem Poble en podrem parlar amb ells. Clar que sí. Ja que parlaves de la Salli, que també havia estat al patronat... Els Hermanos. Els Hermanos, després va ser al Col·legi Nacional allà mateix, que poca gent se'n recorda, només els d'una certa edat.
Bé, ara els de segons quina edat només recorden un aparcament. Exacte, que estiris per això, eh? Sí, sí, sí, molt, molt. Això també en parlarem un altre dia, perquè un dia segurament que ens parlaràs del patronat. Evidentment. On tanta gent de Vilassà hi ha passat, de petits, de grans, fent teatre, fent esport, jugant al frontón, jugant al bàsquet, fent la catequesi, eh? Correcte.
També, també. I després hi ha altres coses que anirem tocant en aquest programa, perquè hi ha també alguns tipus de tallers que no existeixen, o botigues emblemàtiques. Sí, sí, sí. Aquesta és la missió del Fem Poble, és entrevistar propietaris, hereus, antics treballadors d'alguns negocis que ja no hi són,
o sí que hi són, també amb responsables d'aquestes entitats que formen part de la memòria col·lectiva. Perquè no perdem de vista que el que pretén aquest fem poble és arribar a la nostra memòria. Exacte. També tenim algun exemple d'alguna entitat centenària, que també la tocarem.
Aquesta ja se'ns escapa de la nostra memòria, però que també el tindrem en compte. I de vegades dono la impressió que coses molt recients que han passat, coses molt tristes, que queden molt llunyanes. Per exemple, ara en ve el cap Palomares, que no hi és, hi ha un terreny, i sembla que hagi passat molts anys...
i fa 4 anys encara estava allà i si podia anar i podia anar a sopar i a dinar, ja no hi és i haurem de parlar de Palomares perquè és un lloc també que ha estat emblemàtic per tanta tanta gent del poble i de fora que vegin expressament sí, sí, però no tan sols de Palomares, també hi ha moltes activitats que fa poc per jubilació, per falta de traspàs
han tancat o han hagut de tancar i també els tindrem en compte. Ja ho crec. Ara em ve al cap, per exemple, a la vora de casa meva teníem una tossineria i una carnisseria que era on te compraven per proximitat, que era a Can Feliu i a Can Vila que havia estat a Can Franco. Això ho hem de treballar una miqueta. De vegades potser no trobarem...
un descendent directe, però algú que ho hagi viscut, que hi hagi conegut, que hi hagi fet cua. Has posat un bon exemple, aquest de la tossineria aquesta, molta gent se'n recordarà dels germans Vila, com a llogaters o propietaris del negoci, però molts no se'n recordaran del senyor Ricard Franco,
El senyor Ricard Franco i la seva senyora, l'Encarna, eren els propietaris originals d'aquell negoci. Bé, els que tenim la memòria encara fresca, recordem que quan arribaves trobaves tot el mill, que semblava Can Bacedes. Ara que duís de Can Bacedes, molta gent se'n recordarà. Nosaltres, quan anem a fer de vegades un cafè, on també hi va moltes vegades el director de la ràdio...
anem a fer un cafetet, anem a fer un talladet, encara diem nosaltres que anem a Can Bacedes. Sí. Quina idea t'aporta aquell Bacedes que vas conèixer tu? Quines olors, quines coses et fa pensar? Mare meva. Jo parlar de Can Bacedes era acompanyar l'àvia a comprar el gra. Normalment, doncs, bueno, cigrons o llenties o mongetes. Jo tampoc recordo més...
Més menges, no? Però segur que n'hi haurien més que comprava l'àvia. Bé, aquell olor quan entraves en aquella estància... Bé, ja només a travessar el jardinet ja era diferent. Veure des d'allà, veure Camp Bicicleta. Camp Bicicleta. Veure l'estació, la segona estació. La segona estació.
I a Can Bacedes, la iaia Mariana hi anava a comprar, com que teníem gallines a casa, quatre gallines, exacte. El mill. El mill, el bat de moro, i vesses pels coloms, també. I vesses, també. Vesses pels coloms, exacte. Bueno, era un... Això ja...
la gent jove no sap el que és, però crec que ho recordarem, i crec que val molt la pena, perquè han estat llocs emblemàtics. Recordo que ara tenim cases on venen les xutxeries, els xutxes, que diuen, no? Sí, sí. I nosaltres anàvem a la senyora Valens, aquí al costat, aquí al costat mateix, d'una sala de ràdio, i era com l'entrada, com si fos una mitja masia, allò, una senyora assentada allà, asseguda,
amb sacs oberts i les pegues i tal. I ara m'ho fos una pregunta. Tu que has assat tantes vegades al Patronat, què tenim al costat del Patronat? Les llaminadures de Can Romaguera. Can Romaguera, carai!
Encara podríem parlar amb la Conxita. Podríem parlar-hi, sí, senyor. Clar que sí, perquè ens explicarà què es feia allà i quins menjars es feien, perquè també es feien menjars. I aquella decoració tan especial que hi havia. La vinya. La vinya, feta pel propi senyor Romaguera. Pel propi Romaguera, sí, sí, sí.
I després, direm, veient també, no solament botigues, sinó també tallers. Vivències, també. També parlarem de vivències amb gent que les hagi viscut directament o indirectament, però també en parlarem d'aquestes vivències. També és record d'aquella època, no? El record d'aquella època...
Doncs mira, jo crec que en aquest moment, aquí a la ràdio, estem tenint sensacions molt bones d'aquest apartat de fer un poble, perquè crec que li trobarem profit, tant nosaltres com la gent que ens escolti, i els que vinguin aquí. Espero, espero. Almenys aquesta és la intenció, que es gaudeixi, que els oients gaudeixin tant com nosaltres d'aquest nou projecte. Ara nosaltres estem preparant amb uns amics de tota la vida...
una excursió en un poble on conserven mobles, mobles de diferents establiments de Catalunya. Hi ha les mobles de Can Falgueres. Sí, senyor. I ho anem a veure, anem a veure amb la gent de la colla. I ens ha molta il·lusió. Doncs parlar de Can Falgueres, del Falgueres Antic, i de Can Mainou, i de la Florinata, també seran les passisseries de Vilassar.
Que això ja haurem d'apuntar-ho, que hi ha moltes coses. Estan a la llista, Agustí, estan a la llista. El que passa que ara no ho volem. No és el moment de desvetllar o de treure... Són misteris ara, mica en mica, tot vindrà mica en mica. Exacte, són píndoles que han d'anar sortint de mica en mica, però que les hem d'explicar ben explicades i això vol dir temps, temps de preparació també. Preparació, que això ja sé que tot costa.
Nosaltres, de petitets, també, traiem molt la bicicleta quan arribava l'estiu, que estava rebentada, que no funcionaven els frens, i anaven sempre, on anava, al carrer Santa Coloma, que hi havia els ciclos...
Primer era el carrer Sant Francesc. Allà anàvem, no? Sí. I anàvem a arreglar l'escudero. L'escudero, correcte. Arreglar les bicicletes. Entraves allà i hi havia més de mil bicicletes per allot arreu penjades. El reventor n'estarà dentro de cinc dies. I aquells dies els comptaves amb ànsia perquè... Perquè faltava la bicicleta. No tenies bicicleta que la feies servir justament a l'estiu.
Joan, jo crec que encetarem una secció molt agradable, que ens servirà a tots per recordar aquest passat, que ha estat molt maco, i bé, ara et toca feina, ja pots anar-la preparant. Doncs sí, sí, no, que també us heu de preparar, o sou vosaltres, per fer un viatge ple de records i de somriures. Segur que ens ho passarem molt bé, i a més a més, farem poble. Així m'agrada. Moltes gràcies, Joan, per estar aquí amb nosaltres.
Hei!
Tenim la sort de ser aquí. Volem arribar més enllà. Sabem que no serà per ser el camí. Reservem totes les forces perquè quan el dia arribi tinguem les armes preparades i esmolades per lluitar. No cosirem mai més els postres.
Però atenció, no deixarem mai les negulles que ens han fet les mans tan dures per ofegar tots els nostres marçons. I per punxar-los als collons.
Tenim les mans, tenim els pits. Volem que per tot lloc ressoni el que ha sigut sempre el nostre cri. I reservem la feina a riure perquè el plor no ens entristeixi. Tinguem les armes preparades i esmolades per lluitar. No cosirem mai més els postres.
Però atenció, no deixarem mai les agulles, que ells han fet les mans tan dures per pagar tots els altres malsons i per putxar-los als collons.
Escolteu amb atenció aquest crit que ara ressona entre murs blancs i varets. Escriurem la bona nova, no patir ho avies i mares, cantarem vostra cançó. Farem que per tot s'escolti el gran dolor del vostre plor. Trencarem les vaixelles, estribarem d'ençocs. Les criades ara empaiten aquell tal senyor Ramon. No patir ho avies i mares, cantarem vostra cançó. I amb l'amor com a poblama farem del món on tot mou.
Bailes segures que ens empren les mans tan dures per ofegar tots els nostres malsons.
Hem escoltat les criades del grup Roba Estesa. El mar de gener és auster i sincer,
Les onades arriben pausades. L'aire és net i tallant. I els molls queden gairebé buits. Amb les mimbes de gener, l'aigua recula i deixa el descobert roques i fons amagats. Els pescadors uneixen aquest silenci. Els fars guien amb llampecs tranquils i l'horitzó sembla més llunyà.
És un mar que no crida, però que parla a qui sap escoltar. Hem arribat al final d'aquest programa sabent que encara ens queden moltes coses per explicar.
desitjant hàgim pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones, en fi, de la singularitat d'un vilassa de mar únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent! Bona proa, bona mar i bon vent!