Vilassar Ràdio són les 9 del matí.
Ei, tu, sabies que les compres per internet a Catalunya generen tant CO2 i òxids de nitrogen com 400.000 cotxes en un any? Abans de comprar res, pensa amb el cap i no amb el cul. Agrupa les comandes i utilitza els punts de recollida. Si esperes un paquet, la llei de Murphy diu que te'l portaran just quan surtis de casa. No surtis i evita desplaçaments inútils. Un altaveu per molestar el veïnat no és urgent. No cal que marquis la casella d'entrega immediata. I sempre que puguis, compra també al barri, perquè la compres en línia, però la contaminació no.
He de fer els tràmits perquè valorin la dependència del pare, però em fa una amant donar tota aquesta paperassa.
Un batec invisible que connecta el món.
Una veu que t'informa del que passa al teu voltant, que desperta la imaginació. Un pont entre generacions. La banda sonora de les nostres vides. La veu que es manté sempre al teu costat. La ràdio evoluciona, es transforma, però la seva essència sempre es manté. La ràdio local sempre amb tu.
L'actualitat de Vilassar de Mar la pots buscar a molts llocs, però només la trobaràs a Vilassar Ràdio. Segueix-nos en directe a través de vilassarradio.cat. Ram de Mar, embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional. Benvinguts al programa 140 de Ram de Mar.
l'espai de Vilassaràdio on la mar i el poble es troben. Aquí compartim històries, tradicions i veus que mantenen viva l'ànima de Vilassar de Mar. Prepareu-vos per salpar amb nosaltres en un viatge ple d'emocions. De què parlarem avui? En el Cafè de Popa avui parlarem dels béns patrimonials de Vilassar de Mar.
En el rancho a bord, en Joan Martín ens introduirà al món dels vermuts. En els motius de Vilassar, i gràcies als vilassarencs Damià de Bas i Lluís Guardiola, avui coneixerem qui era en Maime Canso. A Històries de Mar parlarem dels cinemes d'abans, primera part.
A l'Espai Fem Poble, amb la col·laboració d'en Joan Valls, avui parlarem de la Cooperativa Agrícola de Vilassa de Mar i ens visiten el seu president, en Llorenç Vila, el secretari, Miquel Bada, i l'expresident, Ramon Estrada. I finalment, a Paraules de Mar, portem unes dites del mes de març. Comencem!
El patrimoni d'un poble és el conjunt de béns, costums i tradicions que formen part de la seva història i identitat.
És tot allò que una comunitat ha rebut dels seus avantpassats i que considera important conservar i transmetre a les generacions futures. El patrimoni ens ajuda a entendre com vivien les persones abans que nosaltres i què és el que dona caràcter propi a cada lloc. Aquest patrimoni pot ser material, com ara edificis antics, monuments o objectes històrics,
Pot ser immaterial, com les fesses populars, les danses, les cançons o les receptes tradicionals. I també pot ser natural, com els paisatges, els rius o les muntanyes que formen part de l'entorn del poble. El patrimoni cultural és tot allò que té valor històric, artístic, arquitectònic o cultural i que forma part de la nostra identitat
A Catalunya, aquest patrimoni es classifica principalment en béns immobles i béns mobles. Els béns immobles són aquells que no es poden traslladar sense perdre la seva essència.
com ara edificis històrics, cases, torres de guaita, torres de senyals òptiques, finques o esglésies. Per exemple, la Torre del Nadal, l'edifici de l'Escola Nàutica, la Torre de Senyals òptiques, el cementiri o moltes cases singulars com a Can Lari, Can Bassa, l'Esceni del Rallotge, etcètera.
Per la seva banda, els béns mobles són objectes que es poden moure, com barques, pintures, escultures, maquetes de vaixells, objectes litúrgics o documents històrics. Tots ells tenen un valor que cal protegir per conservar la memòria i la identitat del municipi i del país. Molts d'ells es troben en els nostres museus, com el Monjo o el de la Marina.
altres es troben en col·leccions particulars. També hi ha una altra classificació, els béns materials i els béns immaterials, que formen part del patrimoni d'un poble i ajuden a conservar la seva història i identitat.
Els béns materials són aquells que podem veure i tocar. Són elements físics, com ara edificis antics, monuments, esglésies, castells, objectes històrics o obres d'art. També poden ser cases tradicionals, eines antigues o escultures. Aquests béns ens permeten conèixer com vivien les persones en el passat i com era l'arquitectura o l'art d'una època determinada.
En canvi, els béns immaterials no són objectes físics, són costums, tradicions i expressions culturals que es transmeten de generació en generació. Per exemple, les fesses populars.
les danses tradicionals, les cançons, les llegendes o les receptes típiques. Tot i que no es poden tocar, són molt importants perquè formen part de la identitat cultural d'un poble. Una tradició és un bé immaterial perquè no és un objecte físic que es pugui tocar o guardar en un museu.
Es tracta d'un costum, una festa, una dansa, una cançó o una manera de fer que es transmet de generació en generació dins d'una comunitat. Les tradicions formen part del patrimoni cultural d'un poble perquè expliquen la seva manera de viure i d'entendre el món.
Per exemple, les festes majors, els bals populars o les receptes típiques són tradicions que uneixen les persones i reforcen el sentiment de pertinença. Encara que no siguin materials, les tradicions són molt valuoses, ja que conserven la memòria col·lectiva i ajuden a mantenir viva l'identitat d'un poble al llarg del temps.
També hem de ressaltar que molts edificis o elements amb valor arquitectònic formen part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, un registre que reconeix oficialment la seva rellevància històrica o arquitectònica. Estar a l'inventari obliga a conservar les característiques originals de l'edifici i facilita la documentació i el seguiment de la seva conservació.
Però hi ha més classificacions. A Catalunya, els béns culturals poden rebre diferents nivells de protecció. Quan un bé té importància excepcional pel conjunt del país, és declarat vecín, bé cultural d'interès nacional, amb protecció estricta i supervisió de la Generalitat.
Si el seu valor és rellevant, només a nivell local, es declara BECIL, que és el B cultural d'interès local, amb protecció i control de l'Ajuntament i possibilitat d'ajuts per a conservació.
El vecin i el vecil estan protegits. A la pregunta si el propietari pot fer obres és que sí, es poden fer obres, però sempre amb restriccions i autorització prèvia.
En un vecín, bé cultural d'interès nacional, qualsevol intervenció està molt regulada per la Generalitat. Això inclou reformes, restauracions o modificacions i cal presentar projectes tècnics i obtenir permís oficial abans de començar. També es protegeix l'entorn de l'edifici.
En un becil, bé cultural d'interès local, les obres han de ser autoritzades per l'Ajuntament i respectar les característiques originals del bé. Tot i que la protecció és menys estricta que un vecín, tampoc es poden fer canvis que alterin el seu valor cultural. Dir que a Vilassadamar només tenim un vecín, declarat que és la Torre del Nadal del segle XVI,
En canvi, com a becil, tenim el Club Nàutic de Vilassà i les casetes de l'Espigo de Garaví. Potser la pregunta que ens pot venir al cap és com hi ha tan pocs vens declarats en un poble tan ric, arquitectònicament com culturalment parlant, com és el poble de Vilassà de Mar? Ram de Mar
El vermut és una beguda alcohòlica, aromatitzada, que s'elabora a partir del vi, el qual s'afegeix a herbes, espècies i altres extractes vegetals. El seu nom prové de la paraula alemana vermut, una de les plantes que tradicionalment s'utilitzen a la seva preparació. Però per explicar-nos què és el vermut, tenim aquí en Joan Martín. Bon dia, Joan. Bon dia.
Bé, el vermut és una beguda molt antiga. La base és el vi. Ja es coneixia en l'antic Egipte amb el most. Most ja sabem que és el suc del raïm sense fermentar, que es barrejava amb herbes i certes espècies, per tant, de fer medicaments.
Però no és fins a finals del segle XVIII que es posa de moda aquesta beuda, que de fet és un aperitiu, el vermut, a la zona de Torín, a Itàlia. I és aquí on es comercialitzen les conegudes marques, encara avui dia les podem trobar pel mercat, que són de la casa Martini i la casa Cinzano. Tal com dius tu, la paraula vermut ve de l'alemany. Vermut, amb la primera...
que vol dir, traduït a l'edemà, absenta, que en castellà és ajenjo, i en català és absenta o donzell, que és una planta que li dona aquest toc amargant.
Aquest toc amargant que tenen tots els amaretos italians, ens en recordem, per exemple, del cinar, licor fet amb escarxofes, el picón, els biters, etcètera, que aquest gust amargant és el que, segons els experts, obre una mica la gana.
Avui dia trobem diversos tipus de vermuts, sobretot el verbut vermell, d'origen italià, que és un pèl més dolç i més espaciat. Trobem el vermut blanc, que és més amargant i més fort, i el seu origen és a França.
I aquí a Catalunya, de fet a la resta de l'estat espanyol, el primer lloc on es va comercialitzar el vermut va ser a la ciutat terraconina de Reus. I la marca més coneguda, la primera que van treure aquests fabricants de vermut de Reus va ser el vermut Izaguirre, que avui encara el podem trobar per molts mercats de la nostra terra.
A partir d'aquí van aparèixer marques com el Miró, el Sisa, l'Aquila Rosa... i aquest vermut que etiqueta... i les ampolles amb la paraula espinaler, que és molt d'aquí Vilassà. El vermut és un aperitiu. Es pren normalment abans de dinar. Aquí a Catalunya tenim el costum...
Els dies festius teníem el costum d'anar amb els amics o amb la família amb el que es deia prendre el vermut, que és anar a fer el vermut al migdia, a l'hora que jo dic hora de la gana, i per tant aquest vermut s'acompanyava de patates xips...
o d'olives, o de cloïses, etcètera, etcètera. I sempre sense abusar-ne massa, perquè com que és l'hora de la gana, cap allà a l'una de la migdia, si apretem massa amb el vermut, després a l'hora de dinar no ja diu que dini. Bé.
El vermut, el podíem dir que es coneix a Catalunya a partir de la ciutat de Reus, però hi ha altres punts de l'estat on també es fa una espècie de vermut, però amb diferents noms. Per exemple, hi ha molts punts que es diu «ir de tapas» i en altres punts es diu «ir de vinos».
Al País Bàs, sense anar més lluny, trobem el tema dels xiquitos o potes, que és que es torneixen un grup d'amics per anar a prendre vi, i sempre, normalment, a l'hora del migdia.
La paraula de tapes ja ho han sentit més d'una vegada. Ve de quan alguns establiments servien un got de vi, normalment, de permut després, i te'l portaven com, diguéssim, regal de la casa, tapats amb una rodalla d'embotit, que podia ser de llangonissa o de xurits, que tapava el got. Per tant, ve aquí la paraula tapa.
En el País Bàs, tal com hem comentat, hi ha, diguéssim, el costum d'anar a prendre vi, amb el que ells diuen les quadrilles, que són grups d'amics, ara no ho sé, abans sense dones. Grups d'amics que podien ser 6, 8, 10 o 12, amb el costum de sortir al migdia, o abans de sopar, anar als bars.
Aquestes quadrilles anaven, com diu la paraula, en grup, en grup de 10, 12, i entraven al bar, amb l'acostum que mai se senten. No se sentaven aquí, com fem aquí a les taules, per prendre el vermut o prendre un vi drets. Només entrar al cambrer de la barra ja els coneixia, ja els hi posava 8 o 10 gots de vi, un vi senzill, del que podíem dir pelión o bodies serrafinat, i...
ràpidament uns de la codilla pagaven i estaven 5 minuts, 3 minuts, 4 minuts, o sigui, una cosa ràpida, i s'anaven. Recordem-se'n que cada un pagava una ronda. Si eren 10, tenien que pagar 10 rondes, per tant, 10 gots de vi, que després no sé com arribaven a casa. Era un vi senzill.
Hi ha també una gran anècdota quant als aperitius. Ens recordem que un dels còctels més coneguts és el Dry Martini, aquell que es prenia en gens bon, remogut, no batut, que és molt fàcil de fer perquè porta, diguéssim, un 60-70% aproximadament de Ginebra, porta la resta de marmut sec Martini blanc i porta una pela de llimona i porta unes curadents amb dues olives.
Llavors, el Churchill, el primer ministre anglès, l'heroi de la Segona Guerra Mundial, ja sabem que tenia unes grans costums, que era que li agradava molt el whisky i li agradava molt la ginebra. I quan anava al bar, o quan anava al seu club en particular, llavors ell cridava al camarer i li deia que li servissin un dry martini.
però amb una condició que l'ampolla de Martini sec estigués apartada uns 5 o 10 metres de la barra, diguent-li en el cambrer que ell només volia Ginebra.
Joan, i tornant al vermut nostre d'aquí a casa, com parlem de Vilassar, lògicament, que l'espinaler és una miqueta el lloc més conegut de tots. L'abanderat. L'abanderat, per fer el vermut. Què recordes d'aquell espinaler antic que hi havia aquelles botes de mi? Jo el primer record que tinc de l'espinaler és anar amb el meu pare, el nostre pare, Agustí...
que sortíem a passejar tots dos sols, ell devia anar a comprar tabac i a mi em comprava una bossa de patates fregides que valia tres pessetes i que els omplia en Joan Espinaler d'una caixa d'aquestes de llauna i anava omplint les bosses. Aquelles bosses també es troben a les xurreries que eren de colors vermelles, grogues i verdes. I aquest és el primer de record. I a partir d'aquí sempre està relacionat amb la casa Espinaler.
I les botes? Jo en refereixo a les botes. Aquelles botes tenien botes de vi com a decoració. Primer, ara són decoratives, abans eren botes amb vi, que portaven vi granel, aquell vi negre, diguéssim, molt dolç, un vi negre set, un vi blanc, que els venien a granel, o també els servien a taula amb xatos de vi granel,
xatos de mi que veia el petit 3 pessetes i el gran 5 pessetes. D'aquella hi va molta gent a esmorzar. I una vegada, després de molts anys que vaig entrar a l'espinaler, vaig veure aquelles botes que encara hi són, però tallades per la meitat. I llavors li vaig dir, home, anem a Miquel, Miquel, com és que ho he fet? Sí, sí, va dir, ens hem d'equivocar, perquè la gràcia d'aquelles botes és que estiguessin totes senceres.
Clar, potser ocupava molt l'espai... Per estalviar espai, la van tallar per la meitat, diguéssim, o més de la meitat per deixar la cara de la bota, però ja inservible.
Esclar, avui les gaudiríem, però això ja record. I després el vermut sempre l'havien tingut ells. El primer que van tenir era l'Aquila Rosa, que era molt bo. I el servien amb unes copes de vidre, molt grossut i molt grosses, i amb sifon. I després em sembla que van canviar de marca. Ara no sé qui el gent passa, però sí que el gent passa amb el seu nom, vermut espinalet, que és molt correcte i molt bo. Doncs Joan, crec que hem parlat ja força del vermut.
I escolta'm, bé, haurem d'esperar el dissabte o diumenge per fer-lo, perquè entre setmanes no ho fem, eh? No, entre setmanes no hi ha costum. Aquí entre setmanes els catalans normalment no surten de casa, no van al marit, o abans, ara a la dona també que treballen, quan acaben la feina se van cap a casa. En canvi, a la resta d'Espanya, quan acaben la feina se van a prendre el vermut o prendre vi. Aquí aquest costum no hi és, en canvi sí que hi ha l'acostum familiar dels diumenges amb la família o amb els amics anar a prendre el vermut o migdia.
Aquell vermut amb les escopinyes, les patates i les ulletes. Vull que després ens talla la gana per dinar. Això és veritat. Llavors, o aquells vermuts del dia de Nadal, a Sant Joan. Jo una vegada, ja fa molts anys, estaven aquí a l'Espidó de Garbí, via en Pepo, te'n recordes, el pescador en Pepo, que vivia allà al carrer d'en Roig, al final. I era molt prima, Pepo, i Moreno. I una vegada parlant, jo vermut m'agrada, però quan penc vermut, vermut,
I dues o tres olives, no prenc res més, perquè després no tindria gana de dinar, suposo. Clar. Doncs bé, Joan, moltes gràcies i fins la setmana vinent. Molt rebé. Randa Mar. Els antius de Vilassada Mar.
Fa molts anys va haver-hi una persona del nostre poble que se'l coneixia pel motiu de «Mai me canso». Curiosament, en Damià de Bas va haver de tirar la tovallola amb aquest personatge. Doncs mai va arribar a saber de segur si era un home que desbordava energia, incombustible i resilient, d'aquells que no paren mai, o, tot el contrari, d'aquells que neixen cansats, que tiren la tovallola enseguida, dels que mai fan res...
Una incògnita per resoldre? Avui parlem dels cinemes abans. Primera part. Els cinemes, o els cines, que dèiem nosaltres a Vilassa de Mar, en els anys 70 i 80 van ser tres.
l'Ateneu, el Círcol i el Patronat. Tots els vilassarencs van passar per aquestes sales on, a més de la projecció de pel·lícules, es celebraven diferents actes socials. Avui parlem de l'Ateneu, una de les institucions més antigues del nostre poble. Va néixer l'any 1883 sota el nom d'Ateneu Vilassanès de la classe obrera,
amb un objectiu clar, instruir la classe obrera de l'època i servir com a lloc recreatiu. Des de la seva creació i fins a l'any 1931 es va establir una primera etapa de l'Ateneu on es feia ball,
teatre, coral, es va crear la biblioteca i també l'escola, la part més important de l'Ateneu on s'impartien diferents ensenyaments, escriptura, lectura, aritmètica, gramàtica, geografia i dibuix, entre d'altres. En aquells anys era l'única forma que els membres de la classe obrera tenien per instruir-se i alfabetitzar-se.
L'escola va durar fins a l'any 1934. En aquell temps les classes es donaven en llengua castellana. Molts van aprendre a llegir i escriure gràcies a aquesta escola. A finals d'aquesta primera etapa, l'any 1930, es crea la secció de cinema, MUT, esclar. L'època dels anys 1931 fins al 1937
és qualificada pels membres i socis de l'Ateneu com la més esplendorosa, sobretot per la quantitat i varietat d'actes que es feien. L'any 1931 es comencen a fer les primeres classes en català i la biblioteca comença a tenir més subscripcions que mai a diferents diaris i setmanaris del moment. Tres anys més tard, el 1934, es crea el primer botlletí de l'entitat
que va durar fins al desembre de 1936, coincidint amb la Guerra Civil Espanyola. Abans, però, els valls continuaven, igual que el Carnestoltes, les excursions, el teatre, les sardanes i fins i tot les conferències. Amb la Guerra Civil tot pren un gir inesperat i la tercera època de l'Ateneu, del 1937 fins al 1947,
és la pitjor de la història de l'entitat. Es suspenen totes les activitats. L'Ateneu va ser ocupat per les forces de l'exèrcit nacional i la jefatura local del Movimiento ho va fer servir per realitzar actes oficials. Tot i que durant aquesta època semblava que l'entitat havia mort, deu anys més tard ressuscita i torna a prendre forma encara amb un altre esperit.
Del 1947 al 1960, en plena dictadura franquista, els actes de l'entitat es tornen a fer en castellà. Durant aquest període, les seccions més destacades de la Taneu van ser la de l'Esbarjo, amb els valls de Carnestoltes, el cinema i la secció de teatre. També es van realitzar exposicions i conferències. Més tard, va començar la secció de Filatèlia,
i el 1959 es va fundar la secció de judo. Als anys 50 es pren l'acord d'ampliar l'edifici, la qual cosa va fer que es demanessin préstecs i abans, que si bé en un principi es pensàvem que amb les aportacions dels socis es podrien pagar,
Finalment, es va veure impossible afrontar-ho i començar una crisi econòmica interna. Com a conseqüència d'aquesta crisi, a partir dels anys 60, entra una nova junta directiva formada en part pels membres del Club Excursionista Piranaic, que va donar un nou aire a l'esperit de l'Ateneu, encara que continuant amb els valls i les conferències.
L'any 70, quan les coses tornen a anar maldades des del punt de vista econòmic, es pren la decisió de rendar el cinema. Però com sempre passa, les coses dolentes no van venir soles i els creditors dels anys 50 van reclamar cobrar els deutes, fet que va marcar durament l'entitat.
Des del 1972, tots els esforços de l'entitat van encaminats a escenejar la situació econòmica de l'Ateneu i a obrir-se al públic i a la societat fent actes arriscats en aquell moment, com per exemple fer el 1972 conferències sobre sexualitat i cursets de català, amagats, això sí, sota el nom de Cursos de Francés.
Es va intentar presentar l'Assemblea de Catalunya, però va ser prohibit, encara que d'altres activitats no es van poder evitar, com per exemple el Festival d'En Raimon i les xerrades d'opcions polítiques, les primeres fetes a Vilassadamar després de la guerra. L'any 1975, els membres de la Taneu van ser convidats a assistir a l'enterrament del general Francisco Franco,
Però, com a símbol de començar una nova etapa, van decidir que no anirien. Era una època de canvis i de trencament, i així ho demostra el fet que s'escollís com a presidenta una dona, Carmen Pera. L'estiu de 1980 va començar a emetre des de la darrera planta de l'Ateneu Vilassar Ràdio, la nostra emissora municipal, i que anys després canviaria d'instal·lacions.
En els anys 60, l'Ateneu es tractava d'un edifici singular, de planta baixa i dos pisos. L'interior de la sala era molt semblant als cinemes Teatre de Barcelona. Destacava una gran boca o arcada de mitja volta que albergava l'escenari, preparat amb una moderna tremolla de muntatge i desmuntatge d'escenografies i canvis d'escena. Al fons penjava la pantalla per les projeccions de cinema.
Any més tard, amb l'arribada del Cinemascope, una nova pantalla corbada es col·locaria davant de l'escenari. A la planta baixa hi havia un gran cafè, regentat per la família Givert Barba, on en dies festius estava ple de gom a gom, normalment de senyors, que asseguts en tauletes rodones feien el cafè, la copa i el puro, tot jugant a les cartes o el dominó.
Un espès núvol de fum gris en veia tota la sala semblant que estiguessin rodejats a boira. A la planta baixa venien les entrades pel cine. Mentre fèiem cua podíem contemplar uns quadres o pesquins amb les fotografies de les principals escenes que veuríem en les dues pel·lícules que ens projectarien.
Al pujar el replà del primer pis, al petit bar on compraves els caramels, pegues dolces i el sidral. Seguidament, traspassant unes altes cortines vermelles de bellut, entraves a l'espectacular sala del cinema. La sessió començava amb el Nodo. Es va crear per acord de la Subsecretaria d'Educació Popular el 29 de setembre del 1942.
Era un servei de difusió de noticiaris i reportatges filmats a Espanya i a l'estranger per tal de mantenir amb impuls propi i directiu adequada la informació cinematogràfica nacional. Se li va atribuir l'exclusiva de la producció de noticiaris i es va decartar l'obligatorietat de la seva projecció en tots els cinemes.
Aquests informatius del progrés d'Espanya, en blanc i negre, on el règim franquista es va servir durant anys per presentar una visió peculiar d'Espanya i del reste del món, amb escasses possibilitats de contrast per part dels espectadors. La premsa i la ràdio estaven censurades i controlades. Amb la melodia pròpia, que encara molts recordem, s'acabava el nodo, moment en què s'ensenien les llums de cop
i al cap d'uns minuts començava la primera de les dues pel·lícules, que normalment era la més dolenta o la menys esperada. Entre pel·lícula i pel·lícules feia una mitja part. Tothom s'aixecava, no solment per anar als serveis i per comprar una gasosa, sinó perquè les butaques de fusta es clavaven els ronyons. Malgrat tot, les butaques de l'Ateneu eren molt més confortables que les de la resta de les sales del cinema del poble,
Sens dubte, l'esperit actual de l'Ateneu no té res a veure amb els seus inicis i ara es planteja com una entitat cultural i recreativa que ha fet una gran labor social al poble. I és que la majoria d'entitats de Vilassa de Mar, en un moment o altre, han passat per les seves instal·lacions. Com a tots els cinemes del poble, es projectaven dues pel·lícules
amb diferència una molt més bona que l'altra. La gent entrava i sortia a totes hores a estirar les cames. Els acomodadors de quan en quan feien fora de la sala a tota una fila de nanos que no paraven de xerrar o feien entremeliadures. El càstig més sever era fer-te esperar deu minuts al costat mateix a les cortines d'entrada de la sala. De forma que escoltaves el so però et perdies les imatges.
Fent cara de bonjan, l'acomodador acostumava a tenir pietat i tornava a deixar-te entrar.
A part del cinema Lataneu, és de les poques sales de Vilassar de Mar on es pot representar funcions teatrals i altres esdeveniments. L'any 2019, l'Ajuntament va adquirir l'edifici amb la voluntat de modernitzar-lo i adaptar-lo a les normatives actuals. El 2023 van començar obres de reforma integral que l'han renovat completament.
Sistemes elèctrics, il·luminació, millores acústiques, eliminació de barreres arquitectòniques i incorporació de nous equips audiovisuals. Entre aquells destaca la instal·lació d'un equip de cinema electrònic, habilitant l'espai perquè projecti pel·lícules amb tecnologia digital moderna,
Finalment, les reformes van completar i el 9 de març del 2025 el Teatre Taneu va reobrir oficialment amb una inauguració que va combinar actuacions culturals i la projecció d'un documental sobre la seva pròpia història. Continua sent un cinema, el que hi fem de tot. Llàstima que no estigui plenament preparat per representar-hi obres teatrals. Ho farem perquè no hi tenim altre remei, però sabem que les instal·lacions són molt minces.
Avui tenim el plaer de parlar amb dos membres de la Junta Directiva i un expresident de la Cooperativa Agrícola de Vilassar de Mar, una entitat amb més d'un segle d'història. Fundada l'any 1918, la cooperativa va néixer amb la voluntat d'unir els pagesos del municipi que es dedicaven al cultiu de la patata.
un producte emblemàtic de la comarca i símbol d'una manera de viure i treballar la terra. Amb els anys, la cooperativa ha sabut adaptar-se als nous temps i avui manté viva l'essència amb dues grans activitats, l'agrobotiga i el magatzem. Amb els nostres convidats parlarem d'aquesta llarga trajectòria, dels reptes del present i del futur de la pagisia vilassà.
Els nostres convidats d'avui, en Miquel Bada, en Llorenç Vila i un expresident de l'entitat, en Ramon Estrada. Sigueu benvinguts. Moltes gràcies. Gràcies. Bé, abans de parlar del present, podríeu explicar cadascun de vosaltres el vostre paper dins la Junta de la Cooperativa?
Comencem per en Llorenç, per exemple? Sí. Jo soc actualment el president de la cooperativa. Vaig estar durant 20 anys com a membre del Consell Rector amb la presidència en Ramon Estrada. Al deixar la presidència en Ramon em va com mig ordenar, diguem-ho així, que em tocava continuar una mica la feina que ell havia fet durant aquests 20 anys. I el Miquel...
Jo soc el secretari de Consell Rector, també deu fer uns 10 anys que estic al Consell Rector, he estat amb la presidència del Ramon, i com ha dit el Llorenç, quan ell va plegar, d'alguna manera els que portaven més temps ens va deixar...
El mando. I el Ramon, que la cooperativa és una manera de viure a Vilassà, no? Sí, sí. I no enyores, això? No. No, perquè ja he fet tota la feina que havia de fer, m'hi has premut, i ara la feina que em queda i els recursos que em queden els dedico a casa, a la meva empresa.
Molt bé. La cooperativa de Vilassar es va fundar l'any 1918, ja fa més d'un segle. Recordo el centenari i la festa que es va organitzar. Quin és l'objectiu inicial d'aquella unió de pagesos en aquell moment, el 1918?
Tu mateix, Ramon. El que es tractava en aquella època, 1918, no. El 1880 ja, i quan hi va haver el primer trenc de Barcelona-Materol, van aprofitar per començar a enviar producte a França. Bledes, cols, coliflors, pèsols, ja anem als 130 anys. I l'objectiu va ser que tots portaven el producte a la cooperativa. Era la cooperativa la que gestionava...
la producció i la portaven al Borran a vendre perquè se'n van donar compte que per si sols els comerciants, els majoristes o qui fos o els comissionistes vivien millor i ells van dir ho farem tots junts i llavors va anar passant el temps i a partir d'aquests 100 anys ja era evolucionat i ara ja no cada un fa el producte el ven per allà on li sembla
Miquel, què representava en aquell moment ser soci d'una cooperativa agrícola? En aquell moment era una qüestió de supervivència, era una... de solidaritat o també d'identitat col·lectiva? Bé, jo crec que una mica de cada.
Perquè en aquells moments, igual com passa ara, les empreses, la gent, les famílies no podien anar soles. El fet d'unir-se i tenir una identitat de grup i uns objectius comuns, llavors donaven solidesa a la feina que feia cadascun i el que estimàvem i el que segurament ja portàvem fent de diverses generacions.
Jo la pregunta que us vaig a fer ara mereix un programa a part. I potser el més adequat per parlar-ne seria el Ramon. No voldria estendre-ho, però una pinzellada sobre el tema sí que interessaria. La cooperativa va néixer al voltant de la producció de la patata. I com ha evolucionat l'activitat agrícola del municipi des de llavors?
Bé, primer de tot, garrofers i vinyes. Això és el que hi havia. Després va venir l'època, hi havia verdura i tot allò, va venir l'època dorada de les patates. Les patates, què van aconseguir? Que molts rebessaires, diguem-ho així,
van poder, amb els cèntims de les patates, perquè va ser una època durada, amb els cèntims de les patates van comprar les terres. Llavors hi va haver molta gent que va ser propietari, petits propietaris. Acabant la patata, va venir el clavell. El clavell va ser una bona solució perquè quan la indústria vilassà va fer fallida o va anar desapareixent, el que donava la feina eren els pagesos perquè cultivàvem clavell i era un cultiu social.
Hi havia molta feina amb els clavells, i totes les dones, la majoria que treballaven a les fàbriques, van anar a treballar a pelar clavells, en els cas de pagès. Sí, sí, el canvi es va anotar. Ha seguit evolucionant, se'n va anar de cara a la flor, la flor ha evolucionat, i ara hi ha la planta viva. De moment hi ha això. Què hi haurà després? No ho sabem, és una incògnita. Estem venuts, no sabem cap on anirà això ara.
Això és important per la cooperativa, perquè en el moment que es crea el mercat de la planta i flor, aquí a Vilassar, la cooperativa es desvincula, o la pagesia es desvincula del mercat. No, no anava mai lligat, això. No anava mai lligat? No, no. Hi va haver un moment en què la cooperativa va passar serveis, donàvem serveis i prou, i
i cada un es buscava la vida com podia. El mercat de la flor què va aconseguir? Va aconseguir que molts productors poguessin anar a vendre directament la seva flor, en el mercat, això sí, però la cooperativa no hi tenia res a veure. Llullo, explica'ns quina importància han tingut les famílies pageses de Vilassar en mantenir viva l'entitat durant més de 100 anys.
Què han aportat d'aquestes famílies? Aquestes famílies han aportat, jo penso que el que hem aportat les famílies de Vilassar, Pagès, tota la vida, és orgull de poder formar part d'aquesta cooperativa, una cooperativa centenaria, una cooperativa que ha englobat tot el sector des de fa molts anys, una cooperativa que actualment està sent pionera a nivell de comarca,
una cooperativa que ha obert les portes no únicament a les famílies de Vilassar, sinó a les famílies pageses de tot Catalunya, que siguin productors tant de verdura com de planta com de flor. Ostres, jo penso que hem aportat poder seguir mantenint aquest 40 i escaig de territori agrícola que encara gestionem els pagesos de Vilassar, que és una part important.
I avui, Miquel, la cooperativa té dos grans pilars d'activitat, no?, que són l'agrobotiga i el magatzem, un per proveir el soci i l'altre per la venda públic. Explica'ns una mica com són aquests dos pilars.
Per una banda, el magatzem és on tots aprofitem per comprar les primeres matèries. No deixa de ser com una central de compres, on oferim matèria prima que tenen serveis per socis de la cooperativa, com per altres pagesos que també poden venir a comprar. El tema de l'agrobotiga és un servei que donem, és un punt de venda a consumidor final,
on ha anat evolucionant molt els últims anys i és un punt de venda on el client final ve a comprar verdura, fruita i altres coses i molts articles d'altres cooperatives. I també hi ha un altre punt que no has comentat, que és el...
punt de venda que tenim a Mercabarna, on també són parades propietat de la cooperativa i on tant els socis de la cooperativa com altres pagesos, d'alguna manera, defensem el nostre producte i el portem a vendre allà. O sigui, és, diguéssim, fruita, verdura, hortalissa. Entenc que no són pagesos de Vilassà, doncs.
No, no, no. Nosaltres, des de ja fa uns anys, el que explicava en Llorenç fa una estona, vam obrir la mentalitat i ens vam obrir no només a tenir socis de la casa, pagesos i gent de Vilassar. Nosaltres, a la cooperativa agrícola, ara pot ser soci, qualsevol pagès que diguéssim, sigui del nostre entorn. Que justifiqui que és pagès.
Sí, i a les parades de Mercabarna, que és el que deies, tant venem a producte nostre com també aprofitem per fer compra-venta per, d'alguna manera, cobrir les despeses que tenim allà i, la veritat, que a dintre del pavelló de Mercabarna, de les cooperatives que juntes estem, som una bona referència.
És a dir, que col·laboreu amb altres agrobotigues? Bé, més que agrobotigues, altres productors de fruita, verdura, d'hortalissa, i ens porten el seu gènere a vendre a comissió i, de fet, tothom, vaja, la majoria que volen ser socis de la casa o mostren les ganes de ser socis de casa, doncs benvinguts. Al final, vulguis o no, cada vegada són menys la...
la gent del nostre ram i ens hem d'unir i d'alguna manera anar en front comú. Perdona un incís, això que comentava en Miquel ara amb el tema de Mercabarna, de si comprem a més socis o a menys socis, o a més productors o a menys productors. El fet de sortir la llei de la cadena alimentària va obligar les cooperatives, que fins ara podíem comprar, qui volguéssim o no, a tenir una traçabilitat d'aquest producte. Aquesta traçabilitat havia de ser o d'un soci,
o tenir un contracte directament amb aquell productor. Això ha fet també que molts d'aquests proveïdors que teníem externs nosaltres s'hagin fet socis de la casa, per no haver de fer aquest contracte. I com que la casa, arrel d'en Ramon, que va fer això de poder obrir la casa a tothom, això ens ha facilitat molt les coses, som molt àgils a l'hora de poder moure producte de gent que no siguin de Vilassar, perquè de seguida els pots fer socis de la casa. I la casa cada cop és més gran.
Sí, hi ha una pregunta que per molta gent que us està escoltant, els radioigents, si podríeu explicar quines han estat les seus de la cooperativa al llarg del temps. Sí, home, les seus de la cooperativa n'hem tingut... Actualment estem a la quarta seu, que és la que està al Camí del Crist, torrent de les Tartanes. La primera seu va ser aquí al carrer del Carme.
El número 3. Mira, Ramon, això anava a dir segons més ràpid que jo perquè anava a dir el número no el sé, el número 3. La segona seu va ser a l'altre costat de la Riera, a lo que és la carreria de Cabrils, que el número tampoc el sé, Ramon, jo, això. No, però és cantonada Carrejant Roc amb la Riera dels Corders. Per què era la Riera dels Corders? Jo no ho sabia tampoc. Perquè ja estirava les cordes a la fàbrica de cordes de Vilassar. Ah, sí.
Hi havia indústria de cordills. No de xais ni de vens. No, no, d'acorda, d'acorda. Un destacant visa. Allò era una fàbrica de cordes.
I les cordes es trenaven i s'estiraven a la riera. Cordes per la navegació, pels pagesos, per la indústria... Perdó, ja que hem parlat de productes, Ramon, explica'ns quins tipus de productes s'hi ofereixen a la cooperativa i especialment com es seleccionen a l'agrobotiga. Cap problema. Comprem a Mercabana el millor que hi ha.
El millor que trobem a les parades, i ho comprem per vendre-ho nosaltres, i després els pagesos, els socis, ens porten producte d'aquí, de quilòmetre zero, si tu vols. Sí, sí, sí. També ens ho porten, però sempre que sigui d'una qualitat alta, mig alta, perquè la clientela que tenim és el que vol.
Sí, home, jo, que estàvem comentant allò de les seus, faltaven dues seus, la tercera seu al carrer Cuba, que actualment allò és un pàrquing de la cooperativa, en la qual s'aparquen vehicles de Vilassà, o sigui, gent que viu en aquella zona, del que és la zona de sota del barall de Lucata, i la quarta seu a la que estem ara al torrent de les Tartanes, Camí del Crist. Jo particularment només recordo la del carrer Cuba,
I l'actual, la del carrer Cuba. Jo recordo anar-hi amb els avis i això, però les altres dues jo no. Allà hi rentàvem les patates. Sí, allà hi havia les màquines de rentar les patates. França ens va obligar a entregar les patates rentades. I vam haver de posar maquinària allà a la plaça Cuba. Allà al carrer Cuba. Sí, sí, sí. En l'Agustí i jo encara recordem una de les bases més, oi, Agustí?
Una de les... De les bases, de les seus que tenien. Home, jo aquestes quatre... Jo recordo el carrer Cuba Maria Vidal, perquè recordo aquella olor que feia quan entraves a dins...
que em recordava molt també Can Bacedes, quan anaves a Can Bacedes a comprar, i després d'allà ja recordo la que esteu ara. Sí que de la carretera de Cabrils, segurament jo quan era petit ja hi era, però no la recordo, ja no hi havia entrat. Jo del carrer Maria Vidal el que més recordo era l'època de les patates, que baixaven tots els carros plens de pols, plens de...
I jo vivia justament al davant. És a dir, que en aquella època no hi havia aspiradores. Us imagineu el tip d'escombrat que ens veuran fer a casa, no? Bé, parlem de la pagesia avui. Com afecta l'augment del sol, del preu del sol, la pressió urbanística o la falta de relleu generacional al futur del sector? Perquè això també és important. Bé, no ens hem d'enganyar que està la cosa complicada.
perquè, tal com tu has dit, l'augment del preu del sol, la pressió urbanística, tot el que tu vulguis, la societat va avançant cap a un camí que no és el nostre, el de la pagesia i el de les produccions agrícoles i tal. Què passa? Que la majoria de nosaltres ja porta...
unes 4, 5, 6 generacions fent això i és el que sabem fer. Què ens trobem? I és molt trist que moltes vegades famílies de 4, 5, 6 generacions d'alguna manera les veus desaparèixer dintre del que és el conreu agrícola i veus que les generacions següents perquè els pares potser ja no s'enguanyen gaire bé la vida estudien altres coses, se'n van a l'estranger i fan una altra història
I, de fet, és trist quan veus terrenys que n'hi ha i que d'alguna manera no s'ha reinvertit els últims 25-30 anys i d'alguna manera va cap enrere. És com allò que sembla que estàs veient ja els voltors que estan volant per allà a sobre a veure què hi fan. Perquè ha sigut trist veure, sobretot els que encara estem ara mateix al capdavant d'explotacions agrícoles, com potser els últims 20 anys cada any n'hi ha menys. Vull dir, no hi ha noves inversions...
No hi ha empreses noves que es posin, no hi ha famílies noves que es posin, i és així, és la realitat, no és el que voldríem, però és així. M'ha sobtat aquest 40% de la superfície de Vilassar que està en mans de la pagesia, o és així, no?, el que has dit? Però ja ens movem, sí, sí, sí. M'ha sobtat perquè fins i tot pensava que era menys.
No, no, no. Una cosa és que estigui gestionada per la pagesia o que sigui terreny agrari, eh? És molt diferent, eh, Joan? D'acord, d'acord. Terreny agrari estem encara amb el 41% gestionat per pagesos. No estaríem aquí perquè hi ha molt de sol erm en el qual la gent no treballa. En el qual la gent no el treballa. Però sí, és cert, això que comentava en Miquel, és un problema. Cada generació que m'ajubila...
doncs hi ha un 30% que no continua. I clar, això aplicat a molts anys, doncs són molts pagesos que van plegant. Amb aquests 100 anys han desaparegut poter unes 20 masies de vilassar de pagesos. Han desaparegut.
I creus que aquest model cooperatiu pot ser útil, pot ser vigent per conservar la gent que teniu ara?
Sí, és bàsic. És bàsic per seguir endavant. I per això, com que quedem pocs arreu de la comarca del Maresme, per això hem intentat agrupar-nos tots, si podem, tots els pobles, totes les cooperatives, per fer la forta. Perquè anem quedant pocs i ens hem de defensar d'aquesta manera. I per tant, jo crec que sí, que n'hi ha de futur. El que passa és que hem de ser intel·ligents, això també. Perquè l'esforç ja l'hi posem, però la intel·ligència és bàsica, eh?
I quins avantatges i quins reptes té un jove agricultor per fer-se soci avui en dia? Bé, el primer és estar al dia. I realment has de poder fer el que t'agrada i, si pot ser, fer coses que no faci ningú més. O sigui, diferenciar-te, sobretot amb qualitat, amb servei...
amb no faltar-te gènere i que se't faci veure, vull dir, no enfrontar les grans superfícies i el gran comerç massiu, la petita agricultura, o mitjana, no té per què ser petita, de producte de qualitat i producte aquí de quilòmetre zero, té una bona premsa i la realitat és que amb això tenim futur, de fer les coses ben fetes,
probablement no seran grans quantitats, probablement el mercat d'exportació, cosa que ha existit molts anys, potser ja no és el que ens toca, però l'assortiment clar i concís del mercat de Catalunya o de les rodalies de Barcelona i ben fet i un producte de qualitat, probablement és el nostre target d'on ens hem de situar, les grans quantitats, les grans explotacions i tal...
ja no tenim espai aquí la realitat que tu per ser rentable de produir unes grans quantitats probablement per l'exportació hauries de fer 2, 3, 4 hectàrees i aquí no les podem ajuntar i si les juntessis és real que el cost que té fa inviable el que tu puguis produir al final has de saber el que pots fer i com juntes tots els recursos que tens de capital, de mà d'obra i de tot per fer-ho bé
Ramon, si poguessis enviar un missatge als fundadors del 1918 o del 1889 que hi vius, què els diries sobre el camí que s'ha recorregut la cooperativa? Gràcies. Els diria gràcies pel que ens han deixat. I nosaltres intentem mantenir-ho i els que hi ha ara ho milloraran, segur. Perquè ens ataquen per tot arreu, però nosaltres som molt guerrilleros. No hi ha qui pugui amb nosaltres.
M'entens? Vull dir que aquella gent van fer els esforços que van poder, van muntar el sindicat agrícola de Vilassar de Mar, després van anar a Hermandades, després a la Càmera Agrària, abans va venir una guerra, i se'n van sortir de totes. Feien patates, i les patates les havia de requisar l'Hermandat de Labradores, que llavors ho dominava tot, se la va quedar. Les patates, perquè passaven gana, hi havia gana, i entraven els inspectors a dintre de la casa,
A la botiga. Ai, a la cuina. Entraven a la cuina a veure què. A veure què hi havia per dinar. No, no, no, que si menjaves patates et farien una multa. Bé, la darrera pregunta. Sempre la demano a tots els convidats. El número de telèfon que teníeu a la cooperativa. El número de telèfon, de tres xifres o de dues, que teníeu a la cooperativa. No el recordeu. Bé, doncs no passa res.
Doncs escolta, arribem al final d'aquesta conversa amb els representants de la Cooperativa Agrícola de Vila-Sanamar, una institució que simbolitza l'esperit col·lectiu, la cooperació i l'arrelament al territori.
Més d'un segle després de la seva fundació, continua sent un punt de trobada per als pagesos i un referent per als veïns que valoren els productes de la terra i la feina ben feta. Gràcies per compartir amb nosaltres aquesta història de constància, comunitat i compromís amb el camp. Desitgem que la cooperativa sigui creixent i adaptant-se als nous temps, mantenint sempre viva la seva essència i la seva vinculació amb Vilassar de Mar.
Nosaltres us deixem amb l'Agustí i anem a buscar altres històries per continuar fent poble. Moltes gràcies. Molt bé. Tu ets més de Burger King. Jo me'n vaig de consultar amb els millors amics que tinc. Tu ets de Sant Valentí.
Jo celebro diferent cada 23 d'abril. I saps que tinc el corazón partidor per tu. Però és que jo sóc molt més del boig per tu. Que jo he crescut en polseres i plats bruts. Deixa'm dir-te que... Has buscat catalanet per poder anar de concert. Que no vulgui anar a la disco i m'acompanyi al canet. Has buscat catalaneta per poder anar a la platgeta quan arribi la calor. Has buscat catalanet.
Fins demà!
Saps que quan veig un bon castell ja m'emociona i que no paro de sortir quan arriba el juliol? Que jo m'estic al català pel Barcelona, encara que a vegades em senti una mica sol. Que Cancún i Malibas està bé per uns dies, jo aquí a l'Empordà m'hi quedo tonta a la vida. Està bé bit de rap, però jo sóc més de so, passau els pets i els lacs.
I saps que tinc el corazón partidor per tu, però és que jo sóc molt més del boig per tu, que jo he crescut amb polseres i plats bruts, deixa'm dir-te que... Es busca catalanet per poder anar d'un concert, que no vulgui anar a la disco i m'acomparir el calet. Es busca catalaneta per poder anar a la platgeta quan arribi de calor, aquí la costa catalana és la millor.
Hem escoltat la cançó Es busca catalanet, de Bandanion. Avui portem unes dites del mes de març. Mars ventós i abril plujós fan maig florit i preciós. Els dies de vent i pluja preparen la primavera perquè sigui florida i abundant.
Qui vol al març no s'equivoca. Recomana començar les tasques agrícoles d'hora. Mars, marceta, cada dia un reig de sol i una de fredeta. Fa referència als canvis constants de temperatura durant el mes. Mars, glaçós, abril, plujós, maig, florit i generós.
Els freds de març i les pluges d'abril beneficien les flors i els camps. Hem arribat al final del programa sabent que encara ens queden moltes coses per explicar.
desitjant hagin pogut passar una estona entretenguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones, en fi, de la singularitat d'un milassa de mar únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent!
Les notícies de les 10. Primer contacte amb l'actualitat. La nostra localitat, Vilassadamar, s'assuma un any més a la commemoració del Dia Internacional de les Dones amb una programació...