Randemar embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, de gada a la Facultat de Nàutica de la Universitat Politécnica de Catalunya i ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional. Benvinguts a Randemar.
La tardor ja s'ha fet un lloc entre nosaltres, les matinades són més fresques, el sol baixa més ràpid darrere l'horitzó i la mar canvia de cara cada dia, més viva, més intensa. És temps de calma i de tempestes, de recolliment i de retrobaments. I aquí, Randamar, volem compartir amb vosaltres aquest batec de la nova estació.
De què parlarem avui? En el cafè de popa explicarem què s'ha aconseguit i què no amb la fotilla de gasa. En el rancho a bord, en Joan Martín ens acostarà a la cuina dels rovellons. En els motius de Vilassar de Mar, i gràcies als vilassarencs Damià de Bas i Lluís Guardiola, avui sabrem qui era en Joan Pau Almira.
A Històries de Mar explicarem com vam recuperar una joia del patrimoni marítim vilassarenc, la Pinta. A l'espai de l'entrevista és un plaer tornar a tenir entre nosaltres Vicenç Iglesias, un home de mar de cap a peus que avui es centrarà amb la Tonyina i tot el món que l'envolta.
I, finalment, a Paraules de mar, portem unes paraules molt antigues referides a l'orientació i a la navegació. Comencem! Ran de mar. Cafè de popà. La mer... com valenci...
La flotilla de Gaza. Què s'ha aconseguit i què no? La Global Summoning Flotilla, que va ser el pa del port de Barcelona amb destinació a Gaza, ha tingut com a objectiu denunciar el bloqueig imposat per Israel i intentar fer arribar ajuda humanitària al poble palestí.
Tot i que l'objectiu material no s'ha pogut assolir, la seva acció ha tingut un fort ressò polític i simbòlic. El que s'ha aconseguit? En primer lloc, la flotilla ha aconseguit visibilitat internacional. Els mitjans de comunicació d'arreu del món s'han fet ressò de la iniciativa, situant de nou el bloqueig de casa al centre del debat públic.
Aquesta tensió mediàtica ha obligat a governs i organismes internacionals a pronunciar-se sobre la legalitat del bloqueig i les condicions humanitàries de la població gazetina. També s'ha produït una important mobilització solidària. Més de 500 persones procedents de 40 països han participat a l'operació.
entre elles activistes, polítics, juristes i representants d'entitats socials. Arreu del món s'han organitzat actes i concentracions en suport de la flotilla i en defensa dels drets del poble palestí.
Des de Barlem i Ramelà s'ha expressat agraïment pel gest, considerant-lo una mostra de resistència civil i de compromís internacional.
Un altre resultat rellevant ha estat la pressió diplomàtica i institucional que s'ha generat. Diversos governs, inclús l'Espanyol, han demanat a Israel que respecti el dret internacional i garanteixi la seguretat dels participants.
En alguns casos, s'han fet gestions consulars per assistir als activistes detinguts o deportats. Finalment, un dels vaixells, el Miqueno, ha arribat a aigües pròximes a la costa palestina, fet que ha tingut un gran valor simbòlic, tot i que no s'ha pogut completar el lliurement d'ajuda humanitària. El que no s'ha aconseguit?
Tot i aquests èxits, la flotilla no ha pogut trencar el bloqueig ni llogar directament ajuda humanitària a Gaza. La Marina irrealiana ha interceptat la majoria de vaixells abans d'arribar a destinació, alegant motius de seguretat i el manteniment del bloqueig naval.
A més, diversos participants han estat detinguts o deportats i s'han denunciat vulneracions de drets, manca d'existència legal i situacions de pressió o maltractament. Algunes persones encara es romanen sota custòdia israeliana o amb vaga de fam com a protesta.
Tampoc no s'ha aconseguit un canvi polític immediat respecte al bloqueig, que continua vigent i reforçat per les autoritats israelianes. Les gestions diplomàtiques han estat limitades i fins ara no han donat lloc a cap compromís concret de modificació del règim de bloqueig.
Un balanç. En conjunt, la global sumut flotilla ha aconseguit trencar el silenci, però no bloqueig. Ha portat la qüestió de Gaza novament al centre del debat internacional i ha recordat la força simbòlica de la solidaritat civil.
tot i que, en termes pràctics, el seu objectiu principal, fer arribar ajuda humanitària per via marítima, no s'ha pogut assolir.
El rovelló és un dels bolets més apreciats a casa nostra, i segurament el bolet comestible més conegut. A banda d'aquest nom, també es coneix amb altres noms, i sempre amb algunes varietats. Per això, i de com els cuinarem, tenim, com sempre, a l'estudi de Vila Sant Ràdio, el nen Joan Martín. Benvingut, Joan! Hola a tothom. Bé, el ràdio és deliciós.
o bé el Lactarius sanguifluis, que és el que nosaltres coneixem com pinetell. Són bolets molt extensos, es troben, escolteu-me, des de l'Argentina, des de l'Uruguai, des de Suècia, un dia estaves molts anys, ja fa molts anys, a la fonda d'Orrius, no a la fonda, a un bar que hi havia a la passa de l'Ajuntament d'Orrius,
i el seu meu gran, que en té unes fotografies, diu, miri vostè. Estava en tota una colla. Coi, si són rovellons. Doncs miri, m'ha enviat aquesta fotografia al meu fill que va migrar fa uns anys a Austràlia. Així que imagina't, fins i tot a Austràlia sembla que podem trobar rovellons.
Es troba sobretot en els boscos, al temporari de tardor, en els boscos de pins o pins barrejats amb altres tipus d'arbres, amb punts ombrívols i valen humitat. Aquí, a la nostra zona, els rovellons es troben cap allà a finals d'agost.
Començaments d'octubre per la part del Pirineu, va baixant cap a la part de Berga, i finalment cap allà al final d'octubre, novembre, inclús per Nadal, es poden trobar rovellons aquí a la serralada. I tots sabem, perquè ho han comentat moltes vegades, que els rovellons d'aquí no tenen res a veure amb els rovellons del Pirineu, són més gustosos, són més densos.
El que és el rovelló deliciosos, el que nosaltres coneixem com a rovelló, és aquell que agafem i és de color com carvassa fosc, li donem la volta i totes les làmines també són de color carvassa, i quan el trenquem surt com una espècie de suquet de color taronja que en les mans ens queda, diguéssim,
a colorides amb aquest color. En canvi, el que és el pinatell, que és molt semblant al pinatell, és molt més fosc, és d'un color, diguéssim, vermell, granatós, tirant un pèl marronós, que també, al donar-li la volta, les làmines són d'aquest color i si el trenquem, diguéssim, aquest látex és de color, diguéssim, vermellós.
aquells bolets que per primera vegada, com ens en den compte, de petits que han menjat bolets, l'endemà al dematí anem a fer un pipí i ens surt de color vermell i pensem, ostres, ja hem begut oli, ja tenim una malaltia irreversible i el resultat és que el dia abans havíem menjat una freginada de rovellons saltejats amb àliz olivert.
Per tant, aquests són els rovellons que trobem aquí. Són els entesos, diuen que els rovellons és un bolet de saona, primant el cèp i primant el rossinyol. El cèp són els que els bascos en diuen hongos, també es mengen els bolets uns que es diuen perechicos.
Però sobretot, els hongos són els bolets que coneixen els bascos. No es mengen els rovellons, per almenys fins ara, però pot passar també com la pà amb tomàquet, que fins ara era molt local de la nostra terra, i ara també s'acaben a l'hotel del nord del sud, i per esmorzar no en vol amb tomàquet rellà perquè li sucris el pa. I amb els bolets pot passar alguna cosa semblant que també es vagi encomanant, diguéssim, a menjar rovellons o d'altre tipus de bolets a part d'Espanya. A França, pràcticament, també, només es mengen el que són els seps.
Bé, el rovelló tenen diverses formes de cuinal. La més elemental i la que coneixem més és el rovelló a la brasa, que és agafem els rovellons, un rovelló de tamaig mitjà, li tallem el peu ben arrenat i el posem senzillament a la brasa amb les làmines cap avall. Molt poc de temps, no cal cobres, molt de temps, tot és aigua. Per tant, en un minut o dos minuts que estiguin boca baix, suficient.
Li donem la volta i una vegada ens nota la volta amb un bon raig d'oli d'oliva, sal i posem all i oliver molt ben picat perquè a l'hora de menjar el bolet no ens trobem trossos d'all massa grans. I això sí, es té que menjar calent, acompanyat, per exemple, d'un parell de costelles a la brasa.
Podem fer també els rovellons, és a dir, saltajats, tallats a trossos si són grossos, i llavors el posem en una paella amb l'all, amb un all ben picat. Jo tinc l'acostum sempre, quan faig un sofís, primer poso l'all perquè entenc que l'all amb l'oli, aquest oli agafa molt més bé el gust de l'all que si poguéssim beure la ceba o el tomàquet. Primer hi poso l'all, aleshores una vegada hi poso l'all,
L'all comença a canviar el color i posarem, diguéssim, en el sofregit, els bolets. Aquests bolets, com ja els diem, volta i volta, volta i volta, i podem afegir el julivert, el julivert que ben picat, en un moment està cuit. Hi ha gent que hi afegi una mica d'oli, perdó, de vi blanc. Jo, normalment, no li afegi sovi blanc. Jo li afegi, diguéssim, l'all, el julivert, i, evidentment, un pèl de sal.
Hi ha altres tipus, una recepta clàssica de la cuina catalana és la vedella amb bolets, sobretot amb rossinyols, encara que es pugui fer amb altres tipus de bolets. Es poden fer amb llanegues, es poden fer la vedella amb rossinyols, que són esplèndids, es poden fer amb cebs, però potser el més típic i el més clàssic és la vedella amb bolets, en quant a bolets referim als rovellons. Agafem una llata de vedella, la rostim, una vegada, si ja pràcticament rostida, la haurem tret, la haurem deixat refredar perquè la poguem tallar amb facilitat,
La posem a la cassola amb el sostre que vagi fent xup-xup. I el moment d'aquest xup-xup és quan li buquem els rovellons. Sempre els convida molt un raig de nits. Sempre dic que nits del mono i va molt bé sense pesant-se. I aquí tenim un bon plat com seria la vedella amb bolets.
Joan, després també el que... el rovelló que acostumem a veure en els supermercats o les botigues és el rovelló aquest de color taronja, però moltes vegades ve de fora, no?, de Catalunya, i no és igual. N'hi ha molt en els boscos de Sòria.
Se'n fan molts. És una... la població de bolets és extensa, i dels robillons també. I en els boscos de Sòria es va posar de moda, ja fa uns quants anys, anar a buscar bolets, perquè ningú es collia, hi ha molts boscos de pins, i llavors què feien? Anar a buscar bolets en 6 estells, en una furgoneta, la furgoneta cap a Barcelona, cap a Mercabarna, i vendre aquells bolets a Mercabarna.
I de vegades ens trobem que els fem a la planxa, a la braça, o els fem fregits, i notem el gust de l'allujolivert i no del bolet.
Home, tampoc ens tenim que passar amb l'Allos Oliver, eh? És per donar-li un matís. Em refereixo que no tenen gaire gust. No, és el que hem dit abans. Els millors que hi ha, els millors rovellons, són els d'aquí, els de la nostra serralada. Jo me'n recordo que anava a Cabrils amb en Francisco de la Dolores, que era jardiner, ja fa uns anys que són morts, i jo me'n recordo que han passat ja del que és ara el pont de l'autopista, en unes finques que ell coneixia, allà ja es trobaven rovellons. Amb tu havien anat a la padrera de Cabrils a buscar rovellons.
perquè es feien molt a la vora d'aquí a la costa. I aquests rovellons, o per l'humitat, o per la climatologia, o pel tipus de terra, són els més gustosos. I una altra cosa, es poden conservar. Si volem congelar, s'ha de congelar una vegada hi ha cuits. Si fem vedella amb bolets i ens sobra vedella amb rovellons i volem congelar, perfecte. Crusos no els congelem, que no s'aguantaran. O, si no, fer-los amb un bain marí.
El bain maria és aquella famosa maria que era l'alquimista de la mitjana, que va matar el bain maria, que senzillament agafa sal morra, sal morra és aigua bolida amb sal, la partes, i llavors agafes els bolets, bulls bolets, els rovellons en aquest cas,
Una vegada, tres o quatre minuts, els treus ben nets, així els deixes assecar, i aleshores vas omplint uns pots esterilitzats, aquests pots d'espàrrecs de vidre que han fet servir, o de mongetes o de llancies, si tenim, ben nets, esterilitzats, i llavors els omplim amb aquests bolets i a sobre hi tirem el que és aquesta aigua, la sal morra, salat.
per tant, deixant sempre un dit, perquè jo una vegada hagi fet aquesta operació, tancaré el pot amb el mateix aquell tap de llauna, el tanco, el poso en un altre recipient amb aigua volent i que vagi bullint molt a poc a poc. I el que fa que és abolir, s'expendeix el contingut tant l'aigua com els rovellons i expulsa aquell mitjà que hi ha d'aire, l'expulsa.
el deixo refredar i em queda una capa buida. Per tant, tots ho hem vist com obrim allà una peça d'espàrrecs o de pavrons o el que sigui, fa aquell clop, que és quan entra de cop l'aire. Per tant, es manté abans d'obrir-se'n aquella substància, en aquest cas els bolets, el que ho podem conservar, estalitzat fora de bacteris.
A casa nostra, de petits, la nostra àvia i la nostra mare feien servir unes llaunes de bolets per l'arròs. Tres pins. Tres pins, sí, senyor. Roballons tres pins. Quan era fora d'època i volíem menjar, per exemple, la vedella amb bolets, el pollastre, que té més bo, el pollastre amb bolets, obrien la llauna de roballons tres pins, que els anunciaven per la ràdio, després per la televisió, per l'efecte, i els féssim, diguéssim, al guisat de la vedella.
Roballons 3 pins. No sé si encara es comercialitzen. No ho sé, jo crec que potser hi ha alguna altra marca.
I també recordo molt el nostre oai, l'Armandu Horta. I senyor, jo me'n recordo també. Preparava, tal com bé dius, els bolets, els rovellons, de moneda de cinquanta... Els petitets. De cinquanta pessetes. Els que són grossos aquests bolets, que estiguin sants, perquè el rovelló té una pega que ja sap que té porta corc, i si no són molt sants, llavors obrim, i hòstia, està tot corcat. Però els que són sants, els grossos, són els que normalment els fan servir per la vedella amb bolets.
Els mitjans, aquells que ja són macos però són tan grossos, al final s'havia de fer la brasa. I aquells petits que dius tu que els feia l'Armandu Horta, que els guardava pel dia de Sant Joan, aleshores són aquells dels més petitets de botó.
que els posaven, sembla, amb vinagre, també, vinagrats, i estaven, bueno... Sempre ens ho explicava, que tothom ho esperava, a casa seva, aquests rovellonells petitets. I després el... el que és el pinatell, aquest que és més vermell, normalment no es veu gaire a les botigues, no deu haver poc. No se'n troben.
No se'n troba, perquè ha de ser més local, ha de ser una reproducció més curta per dir-ho, els que es veuen més són els altres. Venen de tot arreu, de tot arreu d'Espanya i al costat del Llevant, perquè el lloc on es comercialitza és aquí. Perquè nosaltres, com diem, anem a buscar bolets, no anem a buscar llanegues, o anem a buscar fadolics, o anem a buscar rossinyols. Normalment, l'experiència d'anar a buscar bolets és anar a buscar roballons.
Exacte. I nosaltres, els d'aquí del Maresme, diem més buscar que anar a caçar. Tota la vida he sentit d'aquí anar a buscar bolets. També es diu anar a caçar bolets, però, bé, a més de caçar, s'ha d'anar amb una escopeta i anar a tirar tiros. Almenys per dir-ho. Anar a buscar bolets. Anar a buscar bolets. I una truita de rovellons.
També molt bona, la doctora Ruyón, excel·lent. I una truita de fredolix, excel·lent. I una truita de moxerdons, carreroles o una truita de cama secs, pràcticament no són les mateixes espècies, però frescos, excel·lent.
Jo recordo també que en Jaume el Drofeu, al carrer de Sant Josep, cada any per Nadal feia un passebre monumental. Ja me'n recordo. Que es podia veure des del carrer. Jo entrava cada any a casa seva a veure'l i ja era el bosc de Nadal i sempre ja acostumava a tenir un rovelló
sa, i groset. Vol dir que hi ha gent que sabia els llocs on podria trobar, segons l'època, els bolets. És una costum molt antiga. En recordem de Pompeia i d'Arcolà, que l'any segle segon després d'aquí va haver una gran erupció del Basubi, i són dues ciutats molt properes al Basubi, que amb les cendres del volcà les va cobrir totes amb quantitat de gent morta.
Llavors, ja el Ciclidó va començar a treure dels cendres, i tot el que hi havia es va conservar molt bé, tant a la Pompeia com a Herculano. Llavors, a Herculano hi ha una pintura amb una paret on hi ha una escena i hi ha un rovelló. És a dir, que ja és un costum de consumir el rovelló, em sembla a dir que, de l'època que vam venir amb els romans.
Clar, és un menjar, de fet, que deu ser molt antic, perquè surt realment, amb molts gravats, també, els bolets, i, concretament, el rovelló és el bolet nostre, eh?, el bolet català és el rovelló. És el rovelló. Fins i tot, amb un dels pastorets, un dels pastors és en rovelló, que li posen el nom del bolet. I aleshores hi ha empatofet, també, quan en els contes d'empatofet sempre surten rovellons.
i el rovelló és el nostre bolet. Joan, si haguéssim de fer, ja per anar acabant... Perdona, un altre nen, amb petita anècdota molt curta. Jo no sé si és una llegenda urbana, però també he sentit a dir que un gran rival, el competidor, en quant als buscadors de bolets, són les vaques, aquelles vaques que trobem pel Pirineu, que sembla que al general també se les mengen. Sí.
Jo crec que les vaques, els porcs senglars... Els senglars s'ho mengen tot. Joan, si ara tinguéssim aquí una bona plata amb rovellons a la brasa, acabats de fer calentets, fumejant amb allogelber, oli d'oliva i sal, en què ho acompanyaríem? Amb un bon vinagre, amb un got, amb un bon porró. Amb un bon porró. I del piurat, per exemple? Del piurat o de l'empordà, per exemple.
Si fos d'una copeta... I el que passa és que aquí tenim un problema, com que hi sucarem molt de pa, amb una copeta farien curt. Com a mínim, tenen que ser dues, i si et diria que, si no, poden cair, inclús diria que tres. Potser, Joan, a buscar bolets ben aviat. Ben aviat. Molt bé, vostè, ens veiem. Ran la mar.
els motius de Vilassar de Mar. Joan Pou Almera va néixer a Vilassar de Mar l'any 1860 i va morir el 1934. Va ser un conegut capità de la Marina Mercant, d'aquells que havien fet molts viatges a Amèrica.
domiciliat a la casa familiar del carrer de Sant Francisco. Els que el van conèixer en compten multitud d'anècdotes de la seva originalitat. Una vegada jubilat, es va dedicar al conreu d'una vinya de la seva propietat i se servia d'una haca i un carret
El carret el deixava al carrer i l'aca la tancava en un petit estable de les casetes del carrer de Sant Francisco. Aquestes casetes tan boniques que avui podem veure restaurades. Moltes vegades, l'aca se li escapava i corria esbarada, carrer amunt i carrer avall. Un espectacle que la mainada del veïnat ja esperava.
Per manar l'animal, el vell capità no servia del vocabulari pagès tradicional de Harry, Hodgkey, el Tres o això. Per donar ordres a la bèstia, usava el lèxic mariné de bavor, estribor, avant, i l'animal ho veia tal com un experimentant mariné.
Ran de mar. Històries de mar. Aquest espai va dedicat especialment a en Censio i a la Francesca Barba, germans extraordinaris.
Britbarca, centre d'estudis nàutics de Vilassar de Mar, des de la seva fundació el 1997, han anat rebent unes donacions de barques que per algun motiu es trobaven guardades en diferents llocs i ja tenien poques possibilitats de que poguessin tornar a navegar. Una de les embarcacions que vam rebre amb més alegria va ser la Pinta.
un petit lleut que molts anys enrere havia tingut el seu trajo a la platja de Vilassar. El 18 de febrer del 2016, l'associació Sense Faig de Lucre Brim Barca va veure augmentada la seva flota d'embarcacions amb un bonic lleut, anomenat La Pinta. La donació va ser feta per la família Barbe Viu de Can Sèncio.
La Pinta va ser construïda l'any 1946 pel germà Jaume, Francisco i Joan Barba i Macià, mariners, mestres d'aixa i fosters, en el mateix altell de la fosteria familiar que tenien en el camí real número 4 del nostre poble.
Ja molt pocs vilassarencs recorden aquell llaúd que estava a la platxeta davant mateix de la Casilla i del restaurant de Can Roig, i que anaven normalment a la pesca del toquet. En aquells temps, en què abundava el peix, i els histells s'omplien ràpidament de lloritos, serrans i sars.
Després d'uns quants anys de navegacions i pesqueres, el lleut va ser guardat en el fons d'un local de la família Barba, del carrer del Rosari, de Vilassa de Mar, on reposar durant més de 30 anys.
quan el bon amic Sència em va convidar per veure la pinta per primera vegada, era com si tingués un tresor davant meu. La barca estava coberta de fustes, caixes i lones, i a mesura que l'anaven destapant, anaven apareixent les quadernes, el forre i unes formes espectaculars. Realment estava molt ben construïda.
En la primera inspecció ja vam veure que la fusta estava intacta. La pintura original havia desaparegut, però destacava la seva antiga matrícula de llista tercera, o sigui, la que identificava que era una embarcació de pesca professional.
Dins el lleut reposaven un parell de rems esplèndids, la pala del timó i l'arejau o canya. L'embarcació estava completa. A més a més, a Encència ens va dir que ens donaria la vela original, vela amb llatina de martell que encara guardem com una relíquia.
El lleut va ser construït en enramada, de quadernes d'alzina, forra de pi del país i regala de faig. En el moment de treure'l del local, presentava un bon aspecte, tret de petites ferides pròpies d'una barca que ha estat tants anys immobilitzada i sense tocar l'aigua.
Disposava d'unes formes molt marineres, destacant la pronunciada curvatura de la coberta anomenada esquena d'ase, el que ens indica, tal com ens ho va corroborar Incència, que va ser construït per navegar exclusivament a la vela llatina.
L'estat de la fusta era molt bo, encara que caldria arreglar el cap de mort o caparol que es devia haver trencat amb algun cop. Els claus galvanitzats no estaven rovellats, a excepció d'alguns de ferro que més tard trauríem i canviaríem. L'interior estava excepcionalment bé, segurament per haver estat sempre tancat en tres quarters que l'aïllaren perfectament de l'exterior.
dues bancades i tres parells d'escalameres permetien bugar i siar còmodament al vell llot. En quant a l'aparell direm que estava composat per un pal en candela situat molt a proa i d'una antena que suportava una vela de cotó amb bon estat que encara es conserva. De fet, disposem de dues veles, una de llatina pura i una altra de martell.
Britbarca, seguint els seus principis de recuperació de patrimoni marítim, va acceptar de bon grad l'embarcació i va engegar un pla de restauració per tal de deixar-la llesta per navegar el més aviat possible. Llavors, van talladar amb molta cura la pinta a la masia de Cabrera de Mar on Britbarca tenia la seu social i on disposava el taller de restauració.
Una donzena de voluntaris de l'entitat van fer possible els treball de restauració que no van ser massa complicats pel bon estat del lleut. Aquests consistien en una bona neteja del buc seguit d'una impregnació total amb oli de lli que va ajudar a la conservació de l'avella i seca fusta.
Més tard, reclamàrem els claus que estaven en mal estat, escenejaren els elements metàl·lics, tal com les cornamuses, ferratges del timó, ferratge de sujecció del pal, etc. Estupàrem algunes juntes i, amb l'ajut de la mestra baixa Llorenys Nin i el fuster Senció Barba, col·locarem el cap d'amor inexistent.
canviàrem algun tros de fusta que estava malmesa, donàrem un parell de mans de pintura d'imprimació i, finalment, dues o tres mans de pintura pel seu acabat. En quant a l'aparell, construïrem un nou pal, ja que l'actual estava una mica corcat, muntàrem l'antena amb les enginyes, acondicionàrem l'arboradura, amb la xarxa pròpia del lleut, una trossa i una triça.
Durant la festa major del 2016, i gràcies als amics de la tropa teatre, van poder presentar el lleut totalment restaurat al poble de Vilassar de Mar, on vam celebrar una benedicció seguint els costums del segle XVIII. Aquests costums els havia recollit el doctor Ramon Muntz, i barca ja els va utilitzar durant la benedicció de la barca Bolere a la primavera de l'any 2004.
La Pinta és una barca molt coneguda, primer per haver estat construïda a Vilassar de Mar, per a vilassarencs distingits, pel que representa com a patrimoni local i perquè ella, a més, ha estat exposada a llocs molt emblemàtics del nostre poble.
a l'Ateneu Vilassanès, amb motiu d'un aniversari del grup local de Maneres Mestre Baixa, a la Biblioteca Ernest Lluc, amb motiu d'una exposició de brimbarca i de la restauració de la Pinta, i a la mateixa plaça Vella, amb motiu de la celebració d'una marató de TV3. La Pinta va tenir el seu lloc o trajo sempre a l'Espigó de Garaví fins al maleïn novembre del 2018
on la Llei de Costes ens la va fer treure. Des de llavors, fins al mes de setembre de 2025, va estar a la masia de Camp Maltes del Molí, a Cabrera de Mar. Actualment es troba en un local del carrer Santa Maria, en ple procés de restauració, i si Déu vol, el propi estiu la podrem gaudir a la platja de l'Espigó de Garbí. Molts anys a la pinta.
Avui tornem a tenir entre nosaltres l'amic Vicenç Iglesias, un home de mar que ja ens ha parlat de la Barceloneta, de les barques de pesca, de la vida a bord. I avui, gràcies a la seva experiència, ens acostarà al món de les tonyines, les diferents espècies, les més prouades, la seva pesquera,
els anomenats cupos de pesca, etc. La tonyina està considerada com el peix que és el rei del mar, i tots el coneixem perquè el mengem de moltes formes diferents.
però és un animal, o més aviat dit, una família de peixos extensa i que els podem trobar en molts mars i oceans del món. Benvingut Vicenç. Hola Agustí. Moltes gràcies. Avui estàs una mica lluny de Catalunya.
Però és com si estiguessis aquí a l'estudi, ens fa molta il·lusió perquè la gent ja t'està seguint. I escolta'm, jo podria fer primer una pregunta. Quan parlem de tonyines en general, de quin tipus d'animal estem parlant? Bueno, la tonyina, per excel·lència, la que, diguem, la més cotitzada,
La reina de les tonyines, perquè hi ha moltes espècies de tonyina. Aleshores, és la que coneixem nosaltres com tonyina roja o vermella, que és la bluefish. La bluefish tuna. Aquesta, diguem, és la més preciada. Però no és que sigui edad, això.
I els fenicis, fa dos milions i escaig d'anys ja van descobrir que era... Teníem una font d'alimentació molt bona, i al mateix temps, també, com que els fenicis eren negociants i comerciants, i molts a vegades, també van trobar la mitjana per conservar-la i portar-la, perquè la van exportar a tot arreu de la Miterrània.
És la tonyina vermella, sí. I aquesta tonyina vermella, aquesta que és la més cotitzada, on neix i com ve a parar aquí al Mediterrà? Bueno, al Mediterràber hi ha de sovar. La tonyina és un animal molt curiós, perquè quan la femella tira els fòguls,
Aleshores busca unes aigües càlides, on les tenim, aquí al Mediterrà. És molt curiós perquè, això m'ho ha explicat un cinegraf, que busca el que es diu les hidrobares, que és, diguem, el...
Aquest tros de mar o d'aigua agafa més temperatura que l'altre.
Llavors, dessova. Llavors, quan ja ha dessovat la femella, el mascle ha passat per damunt i fa el... Tira el... No ho sé ben bé. La fresa, que es diu. Bueno, sí, no sé com... Sí. I això sense...? Al cap del temps... Però hi ha molta mortandat, eh? Quan...
Quan surten al sou, hi ha molta multa endalt, perquè hi ha molt de perdedor. Però ve aquí el Maitarrà, eh? I al Maitarrà n'hi ha quins són els punts on desoben les tonyines?
Bueno, els punts... Pràcticament tot el Mediterrà. Tot el Mediterrà. Sí, pràcticament tot el Mediterrà. El que passa és que els punts més calents, perquè s'entenguem, són això, són aquí, a les Balears. Després tenim allà el... el Guafo de Cirte, el Sur de Malta, perquè s'entenguem. Més endintre, també, perquè de Tugneres ja n'hi ha hasta a Turquia. Vull dir que... Sí.
Si ha de sogar tant dins del Mediterrà, perquè hi l'agafen. Dins de la família d'aquests túnits, de les tonyines, quines són les que més tenim al Mediterrà? La vermella. La vermella és la que més tenim a la mà, més a bunda.
La que més abunda. Després, més ocasionalment, tenim el... el que diem el atún claro, el bonito del norte, que diuen. Sí. També hi ha la de la Cora, la Coreta. Després també hem agafat... perquè això és el més ocasional, diguem, no? Després també el atún listado, que diuen, els barrilets, que és algo similar al bonito. I bueno, hi ha la melva, que també es considera tonyina. La melva, que és més petiteta, però que també és una tonyina. Sí.
Sí, és la família, sí. I com es pesca la tonyina vermella avui en dia? Avui en dia se pot agafar de moltes maneres, però bàsicament...
Bàsicament, nosaltres l'agafem o bé amb les tonyines que tenim per aquí, a França hi ha moltes, a Itàlia encara hi ha més, i, en fi. I ara, últimament, a Algèlia i tal, són tonyineres que treballen al cerco. El que es diu és que tanquen, veuen la mola de tonyina, la tanquen, llavors...
per baix també la tanquen i van recollir una sàpia. I això seria un mitjà. Després, les Almadrabes. Aquí, enllà, en tenim Almadrabes, aquí a l'Eiterdà, igualment. Està allà baix a Turquia, enllà d'Almadrabes. El que passa és que les fortes estan a l'entrada de l'estret.
El que sigui allò de barbata, tarifa, conil... Després, per part de baix, l'aratxe, quinitra... O sigui, això seria la pesquera forta, que s'entenguem. Després, tenim els marrageros que diem, que són els que van al Palangre,
El corrican també s'agafa. Està molt limitat.
Perquè hi ha una imatge que de vegades surt en documentals i en algun anunci dels bascos que pesquen els bonitos amb unes canyes. És molt bonica, aquesta pesquera. Sí, sí, sí. I posa com un esquem, imagino, en alam, i tiri cap amunt. No, en alam no posen cap esquem. No. No, no, no, no. És una pesquera molt bonica. Jo vaig estar un temps amb una bonitera del nord. És una pesquera molt bonica. Ells...
pesquen a la llum, diguem, o en comptes de l'altre programa, i agafen sardina, barat petitet, barador, que es diu, enxova... Llavors ells porten uns vivers, uns tanquers, uns vivers, i llavors allà el mantenen viu. Enxova, aquest esquí es diu esquí viu.
Aleshores, la conserven viu, i ells van buscant la tonyina. Aleshores, la tonyina o el bonito, perquè això més de bonito, eh? I llavors, com la busquen? A part dels aparells que porten, que avui dia porten uns magnífics aparells, són espectaculars, a part d'això, ells porten uns curris. Normalment porten cinc, set curris per la popa.
Què passa? Que quan un curri pega el bonito, pega't la volta al rodó per situar-se damunt d'on ha pagat el bonito. Llavors ells es comencen a tirar el que viu i al mateix temps tenen uns difusors d'aigua pel costat
que simulen com si estigués plovent. Al costat del marco com si estigués plovent.
Quan pega el bonito a l'AM, és que és un reflex molt ràpid. El tiren cap a dalt. Però és que a l'AM no porta el que es diu la muerte o la patilla. No porta. No porta. No, no, no, no porta, no. És com un gancho, com un gancho i prou. Exacte, un gancho i... A més, el que vaig anar jo eren 7 els canyeros.
I els tios, vamos, unes màquines, eh? Perquè te'n vaig a una cosa, com si fos un bonito, s'ha acabat la pesquera, eh? A la que un no arriba a bordo i torni a l'aigua, aquest fuig, però és que els que estan, diguem, enfrescats menjant, se'n van enrere d'aquest, eh?
És molt bonica. I amb aquest amc que l'enganxa per qualsevol part del cos, diguéssim? No. O per la boca? No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no
És quan tancar. És quan l'enganxes. Ell no veu què és sonar. Està enganyat, diguem, per l'aigua, per aquesta guatxa que fa la pluja. I de tant en tant, una sardina o un seitor, o què sigui, que està viu, que fugi.
És molt curiós, eh? És molt curiós. I el que són ja les tonyines grosses vermelles, és que s'agafen amb l'encerclement, amb el cèrcul, quan estan a bord del melangre, llavors ja enseguida es preparen amb gel... Què es fa dins del vaixell? Els netegen? Què se'ls fa? No, no, aviam...
Això era abans, ara això no... A Plangre sí, a Plangre una tonyina... ho acompanya espai, el míman, el que són els marrasqueros. Però últimament no, perquè tu quan tens el peix tancat amb la tonyinera, tens el peix tancat i tu aguantes, diguem, a l'art obert, perquè la tonyina no, diguem, pegui voltes, no s'ofegui.
Aleshores s'arriba una gàbia, s'obri una part de la sàrcia i una part de la gàbia, s'ajunta i llavors se passa la tonyina del cercle a la gàbia.
I dins d'aquesta gàbia, que no es fan malbé, no es colpegen? No, no, no. El que sí que passa amb alguna és que s'estressa. La tonyina, quan donen voltes a la gàbia, van totes al mateix sentit.
a la que una aperta al nord, com se sol dir, que s'estressa, gira al revés, i aquesta... ja aperta al nord, res, se mori. Al cap de poc se mori. Però no, no... A més, hi ha molt de cura, molt de cura, perquè... sempre pot haver-hi alguna vaja, diguem, no? Perquè passar d'una banda a l'altra sempre pot haver-hi alguna que pegui, en fi.
És morir, s'ha de quedar a mig ballada. Però, vaja, no, no va gaire bé. A més, quan passa a la gàbia, tenen en compte que si s'agafa, que si jo surto de forma entera, i es porta, que t'he de dir jo, els primers de la Mella o els primers d'aquí, de Cartagena, ja va gent a bordo, i que...
Vam vigilar, vam controlant que tot estigués bé. Perquè és un peix que estava totalment lliure, de cop i volta, sí que en dins és una gàbia. I cal tenir molta cura, perquè quan donis més marxa que menys,
la pot ser, ja han passat casos. Vicenys, entenem que si s'agafen, per exemple, avaliars i se les passa la gàbia, després d'aquestes gàbies són remolcades a poc a poc fins, per exemple, a l'emmedie o a Cartagena. I aleshores, quan el vaixell arriba ja a port, què passa amb aquesta gàbia? No, no, a port no arriba. No arriba a port, no. No, no, no.
La gàbia, quan arriba a la instal·lació, ja està preparat perquè s'aposi la gàbia al seu lloc. Normalment aquestes gàbies actualment, abans no eren gens, però actualment la mateixa gàbia fa de viure. Llavors, ja té un lloc assignat, perquè això es diuen polígonos marinos.
Per exemple, tu tens 10 gàbies o 20 gàbies, els que siguin, assignat a un lloc. Perquè això queda registrat. Aquesta gàbia queda en tal quantitat de peixos. I es porta molt reiborós. Es queda a la mar, a la gàbia es queda a la mar, als vibers...
No es porta a terra, no. Al revulgador, quan amoia la gàbia, se'n va cap a terra perquè porta 20 o 25 dies o 30 dies a la mar. Sí. I abans baixa algú o algun submarinista per comprovar que estan totes vives i tal? Això és rigorós. Això és de matí i tarda i nit. Bé, d'ahir no, al fosc. Abans de fer-se de nit.
controlant, i de tant en tant, van fent mostres, els van donant alguna cosa de menjar, van provant si mengen, si no mengen, com se ve a llogar... En fi. Això sí, sí. Aquí tenim un... Almenys on treballava jo, aquí, teníem un equip professional molt, molt, molt qualificat, que això portava molt... Vaja, ho porten. Ho porten molt...
Molt controlat, sí. I després, quan ja aquest peix es vol vendre, com funciona aquest procés? Ui, això és... Aviam... Aquest peix, normalment, com aquest que diu,
A cada gàbia, pel tamaig, per l'alimentació, fa el que sigui, hi ha clients que ho volen d'una manera o d'una altra. Per exemple, quan arriba l'hora de sacrificar, tal client de tal lloc, d'arreu del món, diu què vol,
pues 8 peixos que facin entre 150 i 170 quilos. Mira què et vaig a dir, eh? Això és fin a fin. Fin a fin, vamos, fin a fin. I llavors, bueno, pues se sacrificen els peixos que se demanen, i bueno, ja està, i el procés, que és que... es pregui una bala al cap, el tira a dalt, i allà ja es comença el procés, diguem,
de matar el nervi, de fer les cates, de prendre la temperatura, de marcar-los, sobretot marcar-los, perquè cada peix pot un certificat. I, bueno... Sí, sí, d'aquí ja es porten en terra, en camions i cap a on haig d'anar. I aquest... quan es prepara el peix, això ja es fa a terra, entenc, no?, en unes instal·lacions adequades a terra. Sí, sí, sí.
Sí, sí, unes instal·lacions molt pucres, allà ja he estat, i unes instal·lacions, diguem, perquè, clar, és que un cop surt de la mà, els controls de qualitat del país és algo seriós, en fi.
No solament, eh? Com si fos una vedella o una vaca o més. Bueno, jo no... Ah, hi ha un escorxador. Però passa molts controls de qualitat, eh? I veterinaris, i en fi... Abans de dir això, clar, o què passa? Els certificats que t'he dit que quan surt de la mar,
Llavors, aquest certificat va amb una sèrie de documentació de cada tonyina. De cada tonyina. Llavors, claro, quan arriba a puestos, tot el mateix. El tant que es prenen dels japonesos, no són solament els japonesos, són moltes parts del món que quan arriba al país amb avió, al mateix aeroport,
o si preguen unes revisions i veien que totes siguin correctes. En fi, és un procés bastant complicat per a la gent que no coneix. Vicenç, com que ens queda molt poc temps, també voldria... Digue'm. Si ara un vol anar a pescar a Tonyina, hi pot anar lliurement o com funciona això? Com funciona? No. Una cosa és que tu vagis a pescar, que tinguis la teva licència de pesca,
i que per aquestes circumstàncies se t'ha enganxat un peix. Té en compte que si, per exemple, tu vas a, què sé jo, amb el curri agafar vacoretes, o vacores, i pum, i s'apega una tonyina. És que, anem a veure, el que és la pesca recreativa, deportiva, com li vulguis dir, també té unes licències i també té uns límits.
Llavors, què passa? Quan agafes un peix d'aquests, el tens que notificar. Sigui la pesca, sigui la Guàrdia Civil, sigui qui sigui, l'autoritat, ho tens que notificar. Perquè la Tonyina Vermelles té un control però a nivell internacional, però brutal. Brutal. I les tensions són grosses.
Però què hi puc, jo, sapiguer? Gent que se l'han dut a bordo i a terra, i a terra del boladís, i vinga el xiste. I entenem que hi ha unes empreses que demanen l'autorització per pescar-lo i tenen un cupo, també. Sí, clar, anem a veure. Això, Coanalicat, que és l'organisme internacional,
que més o menys ve a dir la Comisión Internacional para la Conservación del Atlántico. Aquest organisme el que pretén és que no hi hagi una sobreexplotació. Amb sobreexplotació entenc que, per exemple, hi ha assignades espanyateques, assignades de quota, quantitat de tonelades,
Aleshores, com es reparteix això? Pesca de palangre tant, pesca de cerco tant, pesca del madre batant, i hi haurà, suposo, els tros, diguem, d'artres menors, que són aquests que van amb un volantil, perquè s'entenguem, o amb un curri, també, i tenen que estar dins la llista. Si no està dins la llista, no es pot agafar la tonyina.
Sí que veiem que és un món que realment està molt normalitzat, hi ha molta normativa.
I bé, després d'això passa ja a les cuines de les cases i dels restaurants. I tots sabem que la tonyina vermella és exquisita, es pot cuinar de moltíssimes formes i ja està crua, com fan molta gent. Vull dir que realment és un plat dels bons.
Sí, sí, sí. A més, a Tonyina, diguem, segons de quina part de la Tonyina... Antigualment, diguem, hi ha un lloc de Tonyina, o van tres que a Tonyina. No, no, avui en dia té parts, tu et diràs què mirar.
que, per exemple, el Japó s'acutitza... Parlo del Japó com t'he pogut dir, de Los Angeles, ja dels Estats Units. Vull dir que, igual, que també hi ha restaurants aquests que... molt fins, diguem, amb el producte. Llavors, què passa? Que llavors la part de la tonyina s'acutitza més o menys, però s'acutitza bastant.
Tu compres el teu llit, anem a suposar, què sé jo, a 30 euros al quilo, tota sencera, però, claro, després hi ha el procés de despiesa, i cada part té un preu. Per exemple, què sé jo, d'un tall de ventresca, no té el mateix preu que un tall de l'homo inferior, m'entens? És...
I actualment la tevida s'aprofita tot. Tot. Tot. Viscens, estaríem hores parlant amb tu, però la ràdio té el temps limitat, vol dir que farem més programes des de Vilassa Ràdio de Randamar. Volem donar les gràcies per la teva saviesa i per fer-nos entendre aquest món de la pesca de vegades molt desconegut. Una forta abraçada i fins ben aviat. Viscens.
Moltes gràcies i una abraçada tornada. Avui portem unes paraules molt antigues referides a l'orientació i a la navegació. Anem-hi.
Rum, direcció o camí que segueix el vaixell respecte al nord. Sundà, mesurar la fundària amb un escandall o sonda. Aladeriva, vaixell sense govern ni rum, deixat al caprici del vent i del corrent. I la barrera, fent proa, dirigir-se cap a un lloc, ara sovint substituït per anar cap a...
Hem arribat al final del programa. Sabem que encara ens queda moltes coses per explicar. Desitjant hagin pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones... En fi, de la singularitat d'un vilaça de mar únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent!