Vilassar Ràdio són les 8 del vespre. Cada dia, de dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot. Repassem l'actualitat de Vilassar de Mar, què passa al món, les entrevistes d'actualitat i obrim la caixa de l'entreteniment. De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot amb Jaume Cabot.
Bastant tremendo, eh?
Hola! No et moleria colar-te els armaris de la gent? M'he dedicat a fer neteges d'armari a persones randoms i he flipat! Hauràs de fer quatre piles de roba. Una pila amb roba que utilitzes habitualment, una altra amb roba que l'utilitzes esporàdicament, una altra pila amb la roba que no fas servir i una pila de roba que ja estan melús. T'ho de fer neteges d'armari? És bastant divertit.
Jo tampoc ho sabia. No sabia ni que ho tenia, la veritat. Tu ho tens aquí, però si la tendència torna, no? Sí, és que tot torna. Espera, perquè aquí sota, carai, ja... Tot això... Ja m'ho diuen, eh, que compromessa. Més roba que no fa servir que fa servir. Correcte. T'esperaves aquest resultat? És que no sabia ni que tenies tot això. Per la nostra vida hi passa molta roba. La nostra roba pot passar per moltes vides. El tèxtil té molta vida. Generalitat de Catalunya. El govern de tothom. Què hem de fer ara?
Tens feina, guapa, eh?
Saps que menjar productes locals és ple d'avantatges? Si compres aliments fets a prop de casa teva, ajudaràs a generar riquesa al teu entorn, obtindràs un producte bo i de temporada i, a més, menjaràs de forma sana. És tan senzill com comprar aliments locals amb distintius d'origen i qualitat agroalimentària. Les denominacions d'origen i les indicacions geogràfiques protegides són garantia no només del lloc de proximitat dels productes, sinó també de la seva qualitat i traçabilitat. El consum de proximitat promou els àpats fets amb aliments produïts a prop de casa teva.
És la dieta quilòmetre zero. Una dieta equilibrada, tenir aliments frescos. I si pot ser, d'aquí. Per què? Perquè és més ecològic, no cal transportar-los, perquè tenen més bon sabor. Saps què? Si practiques el consum certificat i de proximitat, cuidaràs el teu cos i al mateix temps el medi ambient. I ajudaràs a mantenir l'activitat agrària, que és la base de la nostra alimentació. Pensa-hi, i guanyaràs tu, i guanyarem tots. Generalitat de Catalunya
Uns t'explicaran la fira del formatge de la Seu d'Urgell, d'altres la del romaní de Montagut. Nosaltres també en podem parlar, però preferim parlar-te de Vilassar de Mar. Vilassar Ràdio, 98.1 FM.
Randa Mar, embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, de gada la facultat de nàutica de la Universitat Politécnica de Catalunya i ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional. Benvinguts a Randa Mar, l'espai de Vilassaràdio on la mar i el poble es troben. Aquí compartim històries, tradicions i veus que mantenen viva l'ànima de Vilassar de Mar.
Prepareu-vos per salpar amb nosaltres en un viatge ple d'emocions. De què parlarem avui? En el cafè de popa, avui parlarem de l'embarcació Aquilon. En el rancho a bord, en Joan Martín ens parlarà d'un plat molt català, el mar i muntanya.
En els motius de Vilassar, i gràcies als vilassarencs Damià de Bas i Lluís Guardiola, veurem on era Calaudal. A Històries de Mar portem una història d'un naufragi, el naufragi del Val Vanera. A l'espai Fem Poble, amb la col·laboració de Joan Valls, avui ens visita la Núria Pol i la Marta Mas Mitjà per parlar-nos del casal de Coració.
I finalment, a Paraules de Mar, portem un vocabulari marítim molt important, els dels rancs i funcions de la tripulació d'un gran vaixell del segle XIX. Comencem! Randa Mar Café de popà La merda
Avui dediquem el cafè de popa a l'embarcació Aquilon. La paraula Aquilon té un origen llatí. Prové del llatí Aquilo, que era el nom que els romans donaven al vent del nord.
En la mitologia romana, Aquilo era personificat com un dels vents cardinals equivalent als bòries grec, que també representava el vent fred del nord. Així que el mot Aquilon conserva aquesta connexió amb el nord i el vent fred en diverses llengües europees antigues, sobretot en textos literaris i poètics.
L'embarcació de vela lleugera a Quilon va ser dissenyada per a Francisco Barba i Macià, que va néixer a Vilassadamar el 1897 i ens va deixar al mateix poble el 1989. Aquesta embarcació és una peça destacada de la tradició nàutica de Vilassadamar.
Va ser construïda i aparellada a la fusteria de Can Sèncio, situada al camí ral número 4. El plànol original es conserva actualment a l'arxiu municipal de Vilassa de Mar. Tenia unes mides aproximades de 4 metres d'eslora,
i disposava d'un pal amb vela tipus marconi, amb botabara, floc i orça retràctil. Es pot considerar una embarcació avançada per la seva època. El conjunt configurava una embarcació lleugera, maniobrable i ràpida.
Va començar a navegar l'any 1943 i durant els estius tenia la seva base als Bany Cintet, actual emplaçament del Club Nàutic de Vilassadamar.
En el mateix taller s'hi havia construït anteriorment el llagut de pesca La Pinta, aparellat amb vela llatina, avui s'ha dit a l'associació Bribarca, centre d'estudis nàutics de Vilassa de Mar. Francisco Barba i Macià, juntament amb els seus germans Jaume i Joan, eren mestres d'aixa i mestres fusters,
Havien treballat a les drassanes de la vila i havien navegat tant amb vaixells de vela com de vapor, igual que ho havia fet el seu pare, Asensio Barba i Pons. En Francisco era el pare de la Francesca i d'en Asensio Barba. Els viatges que havien fet els germans Barba començaven als ports mediterranis de la península ibèrica,
Des d'allà travessaven l'oceà atlàntic per remuntar el riu de la Plata fins arribar a Buenos Aires i Montevideo.
També navegaven cap al mar Carib, fent escala als ports cubans de l'Habana i fent fuegos. I sovint recalaven als ports mexicans de Veracruz, Tampico i Laguna de Términos, on carregaven el Palo Campeche. Aquesta fusta era molt apreciada a Europa, tant per la seva resistència com per la seva extracció de tins,
En altres ocasions, pujaven per la costa est dels Estats Units fins al port de Nova York o Nova Orleans. En altres cingladures, voltaven la península ibèrica,
travessant el concorregut estret de Gibraltar i arrombant cap al cap de Sant Vicenç i el cap de Finisterre fins a arribar a Liverpool, on, segons relataven, el vent i la mar del noroest eren especialment durs. De Liverpool cap a Itàlia transportaven material de guerra,
El Regne Unit i Itàlia eren aliats durant la Primera Guerra Mundial i navegaven sota bandera neutral, ja que submarins alemanys controlaven i bloquejaven el trànsit marítim. En una fotografia de l'any 1945 s'hi observen al fons els bany Sintet,
En primer terme hi apareix el dingui del doctor Magí Tusquets i l'aquilon de color blanc participant en una petita regata que va guanyar.
En altres imatges es veu Jaume Barba i Macià a la canya amb el seu fill Jaume Barba i Campà encara infant. En una altra fotografia, la Quilon apareix barat a la platja dels Bany Cintet. Posteriorment, la Quilon fau adquirit per Josep Pàmies i Corrons, gran amant de la mar.
que el va aparellar amb veles de nylon una novetat tècnica en aquells anys. L'embarcació va arrumar en directiva durant molt de temps. Una pintura realitzada cap a l'any 1995 per Pere Montserrat s'inspira en la fotografia dels balers de la regata de 1945 amb els banys Cintet al fons.
El mar i muntanya és un plat tradicional català que combina carn i peix o marisc en una mateixa recepta. Una de les varacions més conegudes és el pollastre amb els camarlans, encara que poden haver unes quantes variacions.
Però per explicar aquesta combinació, està avui a l'estudi de Vilasa Ràdio el nostre cuiner, en Joan Martín. Benvingut, Joan! Hola a tothom. Bé, la cuina nostra, la cuina catalana...
Entre altres especialitats, és una cuina de contrast. En recordem-se'n, per exemple, de receptes que potser no les hem fet, però sí que les hem sentit a nomenar, inclús potser les hem pogut tastar, com pot ser, per exemple, l'Anna Camperes o l'Oca Camperes. Qui no, el dia de Nadal, rosteix un bon pollastre ja a final de la cocció i afegim prunes i orellanes,
Ara s'acosten les diades de Setmana Santa, i ara potser no aquestes generacions, però si abans, el dia de tots sants, no hi havia cas a Vilassar que preparessin el bacallà de divendres sant, acompanyat, entre altres, ingredients de pansa. O sigui, estem parlant de productes dolts i salats, de contrast.
Si parlem també de contrast d'elements de mar i de terra, si anem a parar a la paella antiga valenciana, sobretot a la part del nord de la comunitat de València, a la part de Castelló, trobem que els ingredients típics de la paella, el pollastre, el conill, el tocino, els garrafons i les vaquetes, a la part d'or també s'hi afegeix, o sigui, s'hi continua afegint el que és l'anguila,
Per tant, també tenim aquí un contrast entre Terra i Mart.
Nosaltres, quan parlem del mar i muntanya, que és un plat, diguéssim, de celebració, un plat de festa major, un plat d'onomàstica, podíem parlar del que és el que diu l'Agostí, del pollastre amb escamarlans. Bé, jo crec que el típic és pollastre amb escamarlans, però també es pot fer amb gambes, es pot fer amb llagostins, es pot fer amb llamàntols, es pot fer amb llagosta, i inclús, si volem un plat una mica més econòmic, el podem fer amb gamba llagostinera. És un plat fàcil...
Tenim que, en aquest cas, anar a comprar un pollastre, això sí, un bon pollastre de pagès, d'uns dos quilos i mig o tres quilos, per tant, serà falta una cassola ben grossa. I aleshores aquest pollastre el tallarem o que ens el tallin a octaus. Senzillament el rostirem.
Quan ja estigui al punt, el podem rostir, podem posar tomàquet i podem posar ceba i podem posar una mica de canyella i podem posar all, evidentment, i quan ja estigui ben rostit i ben ros, el reservem. Per altra banda, agafarem uns quants escamarlans, jo diria que ni de molt petits ni aquells tan grossos, sinó aquells escamarlans mitjans, o sigui que siguin ben frescos,
que quan els anem a comprar es belluguin, i en posarem dos escamarlans, calcularem dos escamarlans, tres per persona. Aleshores, aquests escamarlans el que faré jo és passar-los per la paella. És el peix, el marís que en seguida estarà cuit, volta i volta, inclús hi puc flamejar una mica de brandi, i també els poso, diguéssim, els guardo a part. Per tant, ja tinc el pollastre rostit i els escamarlans passats per la paella.
A banda, hauré fet un bon sofregit, aquest sofregit, el tindré coent amb molta paciència, el passaré pel pimer, que quedi tot ben triturat, i també el reservo, i faré una bona picada, aquesta picada.
Podem comprar, diguéssim, amb sobres en els comerços, aquests sobres de plàstic, però quasi millor fer-la a casa, que no és complicat, si tenim una màquina de picar, on hi posarem metlles, hi posarem avellanes, i m'agrada més la proporció més amb metlles que avellanes. I, llavors, també hi podem posar, diguéssim, una mica de pa, o inclús una galeta maria, i també hi ha al final, quan ja tot estigui bastant ben picat, un gradall.
Aleshores, sí que va bé, perquè no ens quedi aquesta picada enganxada al morter, agafar una mica del caldo que ens ha sobrat de rostir o pollastre, o bé una mica de brandi, per res, per remenar una mica, llavors podem passar aquesta picada directament del morter, diguéssim, a la cassola.
Ja tinc tots els elements, per tant, agafaré la cassola, ja hi tinc amb l'oli que m'ha sobrat de rostir el pollastre i poso pollastre que es vagi escalfant. Llavors hi afegeixo també, quan el pollastre ja estigui calent, una mica de brou, que pot ser brou de pollastre, podria ser aigua, però gairebé brou de pollastre que puc tindre fet a casa o inclús comprat amb un bric.
Aleshores, com ja amb el pollastre i el bril que estigui fent xup-xup, hi afegiré, diguéssim, el sofregit ben remenat. Ja el tinc molt picat, per tant, se'n desfara en seguida. I també hi afegeixo la picada. Per tant, ja tindré el brou de pollastre, tindré el pollastre que estarà cuit,
hi hauré afegit el sofregit i hi hauré afegit la picada. Això ja aniran fent el seu xup-xup. I a última hora, al final, que ja estaran mig cuits i pràcticament la seva cocció ja serà llesta i afegiré els escamarlans, els posaré la cassola, una cassola grossa, llavors aquests escamarlans ben posats, que entrin bé per la vista, els afegirem i facin molt poc de xup-xup, ja estan pràcticament cuits, dos minuts, tres minuts, i llavors ja estarà
tot per poder servir i portar a taula. Això seria un segon plat. Abans podem fer un altre tipus d'acompanyament o un primer plat, diguéssim, més senzill.
Joan, en aquest plat es pot posar alguna espècie, com per exemple el safrà o alguna altra que tu... A veure, d'espècies, per exemple, quan poso jo a la picada ja hi facim all, i a més un palet de sal. Aleshores, quan faig el sofregit, jo en aquest sofregit ja hi puc també afegir pebre, sobretot pebre negre picat.
I a partir d'aquí, escolta'm, si vull afegir en aquest guisat que estarà ja fent el xup-xup al pollastre i als camarlans, i amb aquest caldo que està, diguéssim, ja fent, acompanyant tot a fent el xup, hi puc afegir prunes, també. Però ja seria opcional. Orellanes, també seria opcional. No quedarà malament. És una opció que pot quedar bé. Jo no ho he provat, eh?
I quan estàs parlant del pollastre, hi posaries totes les peces d'un pollastre o està parlant de cuixes o petxugues? Jo hi posaria el pollastre sencer tallat octaus. Per tant, tindré la cuixa, tindré una sobrecuixa, dues, evidentment, i llavors també tindré la part de dalt de la petxuga que l'hauré tallat amb l'ala i en quedarà una altra part. Per tant, de cada pollastre, en quedaran, diguéssim, vuit parts.
I és un plat de celebració, un plat de festa, però si un aquell dia no està per festes i tampoc vol fer servir producte, diguéssim, molt fresc, també hi ha escamarlans congelats avui en dia. I el pollastre és també de breu. Està de tot. I inclús et diré una altra cosa. L'altre dia tot passejava pel Lidl,
Es pot dir, tranquil·lament, el que trobem ja entre Vilassà i Cabrils. Vaig veure que no m'hi havia fixat mai en els congelats, un departament on estava pel mar i hi havia una pila d'uns 30-40 ànecs, tots molt ben embolicats, ja preparats per portar cap a casa, descongelar i rostir, coses que no havia vist mai, perquè no és fàcil trobar un bon ànec. Un dia ho provaré. S'ha de provar, però són molt grossos els ànecs.
Els ànecs jo crec que és per quatre persones. Per quatre, un ànec. Per quatre persones. Però com un pollastre, també. Com un pollastre, però un pollastre té un pèl més petitet, eh? Hi ha diversos típics d'ànec. El defecte que té l'ànec és que és molt greixós. Llavors hi ha una espècie que en diuen que és l'ànec mut, que fan servir molt a França, que té menys greix i llavors per cuinar va més bé.
Ens recordem que quan comprem aquelles llaunes de cuixes d'ànec, aleshores quan l'obrim, normalment hi ha unes quatre cuixes en aquella llauna i està ple fins a dalt del greix propi de l'ànec, que es pot aprofitar per escalfar-la. És clar, això es conserva també amb el mateix greix.
I és un plat que l'hem de provar. Normalment a casa l'hem fet algunes vegades a l'estiu, però es pot fer tot l'any i és deliciós. I a més és sucar i pa, també. Es pot sucar pa i a més a més... Perdó. Es pot fer només escalfat o inclús ja reforçar-ho una mica i fer un altre tipus de guisat. I aquest plat, Joan, en què l'acompanyaríem?
Aquest plat l'acompanyaríem... Jo diria que hi entraria molt bé un cava ben fresca. Recordem que estem fent una celebració, un plat de, ja no dic, de diumenge, però un plat de festa major, d'un aniversari. Va molt bé. Llavors, com que estem celebrant-ho, una bona copa de cava. Una i prou, Joan. Jo diria que justaríem, com a mínim dues. Si està molt fresc i a l'estiu, potser tres i tot.
Doncs escolta'm, a provar ben aviat aquest plat perquè ja en tenim ganes. Escolta, i suquem-hi pa, és un plat per sucar-hi pa, eh? Doncs a comprar pa, cada vegada no el comprem i aquí la cosa falla. I és difícil trobar bon pa últimament, eh? No és fàcil. Un dia hauries de parlar del pa, perquè això és veritat.
que hi ha molt poc pa que sigui bo, pa que duri, pa que no s'assequi el moment, pa que no quedis punjós, que és molt bo quan l'acabes de comprar. Cruixent, és a dir, un bon pa cruixent. Aquest pa és bo, però és complicat de trobar-lo. Se'n troba, evidentment, però no és massa fàcil. Doncs escolta, en Joan, moltes gràcies i a provar aquest mar i muntanya. Molt rebé.
A les acaballes del segle XIX, Eudal Roger, nascut accidentalment a la Roca del Vallès l'any 1866, però de mare vilassarenca i veí sempre del nostre municipi, entrà de mesover de l'antic molí de les Alzinetes, a tocar del torrent del mateix nom,
L'Eudal moria l'any 1943, però fins fa quatre dècades encara vivien a la finca els seus descendants. Amb els anys, el tradicional nom del molí s'anà perdent i la gent s'acostuma a dir-ne Cal Eudal, tot i que alguns vilassarencs encara identificaven la finca amb el nom primitiu.
Tant s'estengué aquest apel·latiu que fins i tot s'ha convertit en eufemisme per anomenar el cementiri, ja que la masia és veïna del recinte mortuori. Pels vilassarencs, anar calaudal equival a anar al cementiri. Ara la finca és propietat de la Mina Vella, on hi disposa d'un interessant museu dedicat a l'aigua i al seu món.
El Val Vanera va ser un vapor mixt de passatgers i càrrega propietat de la neviliera Pinillos Izquierdo i companyia. Construït el 1906 a les Drassanes britàniques Charles Connell & Company. Des del principi va estar destinat al transport de migrants entre Espanya i Amèrica
feia la ruta regular entre Barcelona, diversos ports andalusos i Canaris i el Carib, especialment Cuba, que en aquell moment era un dels principals destins de la migració espanyola.
El nom Balvanera prové del monestir de Santa Maria de Balvanera, a La Rioja, Espanya, i està associat a la Mar de Déu de Balvanera, patrona de la regió. És un nom amb connotacions religioses i protectores que els mariners consideraven de bon auguri per un viatge segur.
El 10 d'agost de 1919 va salpar de Barcelona en el que seria el seu últim viatge. Durant el recorregut va fer escales a Màlaga i Càdiz i, posteriorment, a Les Palmes i Santa Cruz de Tenerife, on va embarcar un nombre molt important de passatgers canaris.
En total, el vaixell va arribar al Carib amb més de 1.000 persones a bord, tot i que una part va desembarcar a Santiago de Cuba. Desenvolupava una velocitat màxima de 12 nusos i podia llutjar a més de 1.200 persones entre passatgers i tripulació, distribuïdes en quatre classes,
primera, segona, tercera i emigrant. De fet, quan va sortir de les Canàries portava a bord 1.142 passatgers i 88 membres de la tripulació, la immensa majoria espanyols amb destinació a Cuba.
Una curiositat relacionada amb el nom, oficialment el vaixell es deia Balvanera, amb dues bes baixes. Però a Anglaterra, quan el van inscriure, el van pintar amb una B alta, fet que alguns mariners consideraven una mala estrogança o superstició, especialment entre els supersticiosos de la Marina Mercant,
Per rematar els seus mals auguris, el port de Santa Cruz de la Palma, el deixar anar a les amarres i intentar recollir l'àncora, va fallar el grillet d'unió deixant l'àncora enterrada al fang. Avui en diríem que es dona molt mal rotllo i un mal pressagi es va apoderar de la tripulació. Tot i això, el Balvanera va deixar enrere l'illa i es va disposar a travessar l'Atlàntic.
Quan el Balvanera es dirigia cap a l'Havana, es va trobar amb un huracà devastador que va sotar al Carip entre el 9 i el 10 de setembre de 1919. El capità, Ramon Martín Cordero, comptava amb els instruments de navegació típics de l'època.
compàs magnètic, sextant, coronòmetre marí, cartes nàutiques, corredora i sonda, que permetien orientar-se i estimar la posició del vaixell. A més, el Balvanera disposava d'equip de radiotelegrafia sense fils, el sistema Marconi, com era habitual després del desastre del Titanic el 1912.
Tot i això, la radiotelegrafia depenia de la cobertura i podia ser ineficaç en un huracà intens i no consta cap missatge de socors enviat pel vaixell. Sense visibilitat i amb vents extremadament forts, la navegació es tornava gairebé impossible, fins i tot per un capità experimentat.
El capità, abans de salpar, no li feien gens de gràcia una sèrie de petits detalls. Diversos dels seus oficials eren novells o desconeixien les característiques del malvanera. Les bodegues estarien plenes de mercaderies fins dalt i el passatge al límit de la capacitat.
En el trajecte fins a les Canàries i abans de salpar de les illes van sorgir diverses anècdotes entre el passatge que el van portar a pensar que alguna cosa dolenta podia passar al vaixell durant la travessia atlàntica.
Dies després, un vaixell nord-americà va localitzar el deralit enfonsat en aigües poc profundes prop dels esculls de les Florida Keys, concretament a la zona de Half-Munichol. El buc estava pràcticament sencer i dret sobre el fons marí, fe que indica que no hi va haver explosió ni trencament violent, sinó probablement un encallament seguit d'inundació progressiva.
Durant uns dies, els pals i part del pont superior van emergir per sobre de l'aigua, permetent identificar el buc enfonsat. Amb el pas dels anys, però, els corrents i la sorra del fons marí van fer desaparèixer aquestes estructures, enterrant gairebé tot el vaixell. El meu pare, el capità Agustí Martín Sabater,
ens havia explicat moltes vegades que navegant per aquella zona havia vist la part superior dels pals del Balvanera encara emergits. En el tram final del viatge hi constaven oficialment 488 persones a bord, entre passatgers i tripulació. La resta ja havia desembarcat en els altres ports.
No hi va haver cap supervivent. La manca absoluta de testimonis directes va convertir el naufragi en un episodi envoltat de misteri durant anys. Es va especular amb errors de navegació, desorientació pel temporal o decisions errònies a l'intent d'entrar a port.
Aquesta història té una relació directa amb Vilassar de Mar i el Masnou. El fuster de bord, Asensiu Barba Pagès, del Masnou, era cosigermà del pare del vilassarenc Sensiu Barba i Viu. Per a circumstàncies que no sabem, aquest tripulant no va embarcar en aquest viatge i es va poder salvar.
En canvi, el seu fill sí que es va embarcar i va perdre la vida en el naufragi. El desastre va tenir un impacte enorme, especialment a les Canàries, d'on procedien molts dels immigrants apareguts.
Durant dècades, el record del Balvanera va quedar molt viu en la memòria col·lectiva de les illes i també en la història de famílies catalanes, convertint-se en un símbol del drama de la migració i una de les majors trasèdies de la marina marcana espanyola del segle XX. RANDAMAR
Benvinguts, oients de Vilassar Ràdio. Avui, el nostre espai de memòria històrica es deté davant un edifici que forma part de la silueta i de l'ànima de Vilassar.
el casal de curació. Inaugurat fa més d'un segle, concretament el 1920, gràcies al matrimoni jover-vidal, aquest centre no va ser només un hospital per al nostre poble, sinó un fart de salut per tota la comarca en temps de dificultats.
Avui parlarem de la seva evolució, des d'aquells anys on es venia a néixer o curar-se de malalties complexes fins a la seva actualitat real, com avui és un hospital soci sanitari i hospital de dia de referència.
Ens acompanyen avui dues convidades que tenen i han tingut molt a veure amb el casal. Les senyores Núria Pol i Marta Mas Mitjà, cada una d'elles en el seu moment, directores del centre. Estan aquí per explicar-nos com aquesta institució centenària s'adapta a les noves normatives sense perdre la seva missió fundacional, la cura de les persones. Benvingudes les dues i gràcies per acompanyar-nos.
Hola. Gràcies. I gràcies a vosaltres també per donar a conèixer el casal. Farem un repàs cronològic i començarem per la Núria. Per als més joves que ens escolten...
Com va néixer la idea de crear un casal de curació justament aquí a Vilassar? Això va ser a principi del segle XX. Va ser, en realitat, a partir del 1917, perquè sabeu que hi va haver-hi la grip espanyola, que va ser molt forta, i Vilassar va ser una de les poblacions que va rebre bastant. Aleshores, els malalts que tenien aquesta malaltia els van posar primer en un hospital, que era l'escola nàutica, crec,
I a partir d'aquí, la Maria Vidal Casa Coberta i el Lluís Jové Castells van portar al poble la necessitat que es tenia que crear un hospital. I aleshores van començar a pensar en el Casal Decoració. Van comprar els terrenys i van començar a construir-ho. I així va ser com va néixer el Casal Decoració. Així va ser com va néixer.
Als anys 40, 50 i fins i tot als 80, el Casal va ser un referent comarcal. Quines especialitats el feien tan singular en aquella època?
A veure, era un hospital d'aguts d'aquella època, no de la nostra. I aleshores es feien moltes intervencions. Hem de pensar que era l'hospital de la comarca, quasi, perquè no hi havia res més. Mataró, hi havia Sant Jaume i prou, i Can Ruti i tot això no hi era. I aleshores tot el que es feia era cirurgia,
a nivell de medicina interna, i molts parts. Ginecologia i etocologia és el que més es treballava. Però tecnològicament estava al dia el casal? En aquells moments, sí. En aquells moments, sí. Com va arribar l'any 80, ja no. D'acord? Per això es va... Bueno, Sanitat va ser quan va canviar tota la seva manera de veure com estava en aquests hospitals, perquè no era solament el casal, hi havia altres, com el de Capdebano, el de Manlleu...
que tots eren hospitals, que després van ser tots sociosanitaris, hospitals també. Mira, molts vilassarencs de certa edat diuen amb orgull, jo vaig néixer al casal. Com era la maternitat? Doncs n'hi havia molta. N'hi havia molta. I a vegades amb manca de llits. Vull dir, venia molta gent de Mataró, molta gent de Vilassà,
I jo, quan encara ja vaig coincidir amb entrar al casal i encara es feien parts, he viscut parts que han estat a les sales d'espera, perquè les habitacions estaven totes plenes. És a dir, que jo com a mare també hi vaig anar-hi, també les vaig utilitzar, i a la sala de parts també. I la relació del casal amb la població es percebia com un lloc de caritat o com un hospital modern a aquella època?
Era un hospital considerat bastant modern, perquè les obres que es havien fet en aquells moments, als anys 60, es van fer a les ales noves, els dos cantons, diem, del casal, els dos passadissos, que un era de medicina interna i l'altre era de parts. I allà es van fer totes les sales i les habitacions de les parteres. I tothom hi venia molt a gust. A més a més, hi havia dues comadrones que...
El casal era per elles, que una era la Maria Antònia per tots coneguda i l'altra la Teresa de Premiar, que també era supercorreguda.
Abans havia estat la senyora Esperança, oi? També, abans la senyora Esperança, abans d'aquestes dues. És que jo sóc de l'època de la senyora Esperança, encara. Sí, sí, sí. Qui eren els metges o infermeres els més mítics d'aquella època? Perquè molt recordem també l'arribada de les monges. A veure, les més mítiques eren les monges de Vic. Vull dir, eren molt estimades a la població de Vilassà, molt estimades.
I quin paper jugava en aquest personal religiós, en la cura diària dels malalts? Doncs era la cura diària, eren les que feien, sí. Hi havia algunes infermeres, per exemple, una de les que jo ja he conegut era la Maria Pasqual, molt estimada també per tots nosaltres. Una madreta per mi quan jo vaig entrar.
I, bueno, hi havia les que jo recordo, perquè encara hi són, la Susi Torné, que estava en administració, la Carmen Ramon, que encara havia estat totes conegudes, no? I fa quatre dies que estem en jubilat, no? Sí, sí.
Vull dir, molt bona relació. Sobretot les monges eren molt estimades. Després de les de Vic van venir les monges de la congregació Santa Maria de l'Euca, Nostra Senyora de l'Euca, i aquestes ja van ser les últimes. Les darreres i després hi ha personal civil. Personal civil, sí. Molt bé, l'edifici en si ja és emblemàtic. Et sembla que l'entorn i el jardí afavorien la cura dels pacients?
A veure, el jardí sempre ha sigut molt important, el casal. Ha sigut una part molt fonamental perquè la gent, els hem tret, han sortit, han sortit al casal, no? Amb el temps de les parteres i en el temps de la cirurgia, el jardí potser no es feia servir tant.
Era una entrada i sortida. Però, clar, hi havia un entorn molt agradable. Els pins, tots els recordeu, eren molt grans i molt alts. Llavors, el jardí era molt apreciat. I explica'ns com era en aquells èpoques, en aquell temps, la higiene i la ventilació de la...
que entenc que eren claus, no? Tu coneixes el casal, em coneixes tant o més que jo. Has de confessar que ho conec. Ho conec bastant bé. Perquè aquestes preguntes ja saben de què van. La higiene era la que era. Jo no et diré que no n'hi havia. Clar que n'hi havia molta. El que passa és que el que hi ha avui no es pot comparar amb tots els aspectes. Ni amb cures, ni amb desinfectants, ni amb...
productes farmacèutics, tal com són bàsics per a la higiene, no tenia res a veure. Vull dir, bueno, anècdotes n'hi ha per explicar, sí. I tant. I quins records es conserven de la capella? De la capella que jo vaig conèixer, de la que jo recordo, o els espais comuns, quin record hi ha de tot això?
Pràcticament no hi ha res. Aviam, la capella, a la zona de la capella, jo recordo ja entrar, que hi havia encara la capella, però es va adaptar en el moment de fer el sociosanitari. Es necessitava metres quadrats, sobretot de sales d'estar. I aleshores es va agafar la capella i es van posar unes portes. Jo recordo amb una grua treure l'altar
de la capella, que és una pedra immensa, i amb una grua des del carrer es va treure l'altar i està al jardí. Molt bé. Això és el que volia sentir. Bé, en aquella època, com es finançava el casal?
Es finançava a través del... Entenc que hi havia un patronat encara. Sí, però no era pel patronat que es finançava. El patronat el que feia era regular. Gestionar. Gestionar i regular. Gestionar una persona molt important en aquell moment que gestionava era el senyor Trias, que tots el recordeu.
Com a patró, no? Com a patró i gestió, perquè hi havia també en Francesc, Francesc, ara no recordaré el cognom, però hi havia en Francesc, que era el que era l'administrador. I el senyor Andrés portaven, i a més a més hi havia el patronat, que com després us ho explicarà, suposo, l'alcalde és el president, en aquell tota la vida ha sigut l'alcalde el president.
Ara, després, amb la Marta també parlarem d'aquest tema. No, no, ha canviat molt, eh? Està igual. Aleshores, es finançava a través del quiròfan i de la sala de parts. Vull dir, els metges venien allà...
amb llibertat, vull dir, ells tenien la clau, per dir alguna cosa, del casal, no?, i aleshores es cobrava la seva feina, cobraven els pacients i ells pagaven una part en el casal, curació, i amb això s'hi dançava. Molt just, com sempre...
Però sempre es finançava amb això, llavors hi havia una part de persones encara benèfic. Si hi haguéssim les llibretes d'entrada, 10 pessetes, 30 pessetes, els que pagaven molt, 50 pessetes, era moltíssim. Aleshores es finançava sobretot amb totes les intervencions que es feien de fora.
Mira, com a anècdota, et diré que el casal es va construir amb una aportació molt important de mil pessetes de la família Carrauda a Uruguay. Imagina't. Mil pessetes i va ser l'aportació més alta. En aquella època era moltíssima.
Bé, com es va decidir que el casal passava a ser l'hospital a consorci soci sanitari i dedicar-se a l'atenció de la dependència?
A veure, hi va haver un canvi de sanitat molt important l'any 87. El 86-87 es necessitava, amb urgència, buscar una altra ubicació i una altra tipologia de llits per a les persones més grans de 65 anys. Més que res, aquesta edat es posava a tope, però el que es buscava era llits per malalts crònics, és a dir, de llarga durada.
i perquè estaven ocupant llits d'hospitals deguts i eren molt més cars. Aleshores hi havia una sèrie d'hospitals, que en aquell moment érem deguts, però que ja no arribàvem a la tecnologia que es requeria en aquells moments. I Sanitat què va fer? Doncs van dir, agafem aquests hospitals que ja estan preparats a nivell hospitalari
i els passem a ser en un programa, que es deia Programa de Vida als Anys, i aquest programa el que va fer va ser a tots aquests hospitals que ja no complien amb totes les seves necessitats actuals, nosaltres, per exemple, ja s'havia format Can Ruti, i Gervans Trias i Pujol ja s'havia inaugurat, per tant, i Mataró i l'Hospital de Sant Jaume, el nou també, el nou d'ara, perquè l'antiga encara funcionava, l'antiga. Sí, fins fa poc. Sí.
Aleshores, què passa? Doncs que el casal ja no complia amb tots els requisits d'anestesistes, problemes de sang i de complir amb tot el que es necessitava un malalt quirúrgic. I aleshores van posar tots aquests hospitals amb aquest programa Vida als Anys. I aquí va ser quan nosaltres ens hi vam acollir i vam començar a fer la primera concertació amb el programa Vida als Anys. I vam concertar 20 llits. Molt bé.
I bueno, vam trobar perfecte tot plegat i ja està. Aquí vam arribar. Molt bé, parlem una mica de l'actualitat. I per això, doncs, amb la Marta, que ens ho explicarà una mica, què significa el casal de curació avui, avui, per les famílies de Vilassar.
Jo penso que el casal, el que és el seu fons, és el mateix. Penso que per Vilassa, per moltes famílies de Vilassa, és un recurs ara no tant enfocat, com dèiem, en uns inicis, a la cirurgia, sinó més cap a la gent gran, a través del programa dels Vides als Anys, però ha sigut com una continuïtat.
De fet, el recurs, tal com ha dit la Núria, de buscar llits per llarga estada, el que van fer al CatSalut és, evidentment, donar-li en el casal 80 llits, vam arribar a concertar... Bé, vam passar de 40, vam fer obres i vam arribar a 80. Que són els llits que hi ha actualment. Són els actuals, no? Sí.
Llavors, a aquests llits hi havia una cartera que li interessava molt el catxalut pel problema de la llarga estada. Quan diem un pacient de llarga estada sempre és un pacient quasi de més de tres mesos, que n'hi ha que estan anys, però n'hi ha que no, vull dir que es poden recuperar.
i poden tornar als seus domicilis o residència. I després es va aconseguir també concertar el que en diuen la mitjastada polivalent, que és la convalescència. Tots aquelles operacions que fan de traumatologia, de gent gran, doncs venen a fer la recuperació, ja que no la poden fer des de casa perquè és més complexa per les famílies i per l'entorn i per tot, doncs ho venen a fer al casal, que llavors són unes estades que venen a ser d'uns 40 dies, 38, 44...
ara estem en una mitja molt bona, les combes, estem en 40, a 40 poden anar ja cap a casa o cap a residència, i això és gràcies a l'equip també d'aficiors que tenim, o sigui, de rehabilitació, que són unes canyeres, i allà tu surts caminant tot, dius. Molt bé. Jo sempre dic, si em trenco a algú, dic que ho vinc al casal.
Des de la fundació de la vida dels anys, la fisioteràpia ha sigut l'estrella del casal. El pal de Paller. Ho sé, ho sé. En tinc experiència pròpia. No personal, però sí de la família. I, bueno, és un recurs per moltes famílies que es troben amb un avi, que, bueno, s'ha trencat un fèmur, pot anar al casal, li fan la recuperació, com des d'algun pal·liatiu, a un final de vida, com des d'alguna persona desestabilitzada per una llarga estada.
Llavors, jo crec que sempre el casal serà un referent en el poble per tota la trajectòria que té, per tota la vida que ha donat. Són un munt de famílies que han passat pel casal, sigui per A, per B, per C, i jo penso que aquest fi fundacional ha de continuar, malgrat que...
estàs ara amb el Servei Català de la Salut, que cada vegada exigeixen més i cada vegada et volen veure més com un hospital d'intermitja amb els seus paràmetres, no deixa que es desvincula una miqueta el casal i això es manté. Per exemple, nosaltres, el que és ara el sociosanitari, ara en diuen hospital d'atenció intermitja, intermèdia. Total, que un hospital d'atenció intermèdia té un pacient a l'habitació.
Nosaltres ja veiem els pacients, nosaltres els vestim i nosaltres van a sala. Això és el dia a dia, no? Això és el dia a dia, però això no ho fan. No ho fan. A l'unió que es fa és el casal. Exacte. Per què? Perquè comptes que la persona...
també té que tindre una cura i, per tant, millor que estigui en una sala, compartint, fent activitats, a més del seu procés sanitari. Hi ha una frase que diuen que no podem, d'alguna manera, sanar amb una persona a nivell de cura si nosaltres no li tenim cura de la seva persona i amb dignitat. I, per tant, el casal jo penso que amb això es diferencia
I és una de les coses més importants que té el casal i que ho ha de conservar. Costa molt, eh? Bon propòsit. Perquè a nivell de números és molt més car. És molt més car llevar les persones, tindre-les en una sala, anar a portar-les a fer l'aficio, que realment el que es fan altres hospitals. Aquí anava també a parar, eh? El finançament del centre. Com es suporta avui l'entitat?
Fatal, fatal, fatal. El suporta fatal perquè... Això és crònic. És com els malals que tenim. Sí, és crònic. Malgrat tot, vam aconseguir, diguem-li, arrel de tancar Sant Jaume, la mitja estada polivalent i la llarga estada són tarifes diferents. És com els hospitals aguts, les habitacions aguts tenen un preu
diguem, i l'altre té un altre preu. Què passa? Nosaltres ens vam canviar la cartera l'any passat. Aquest canvi de cartera de passar de 19 llits de convalescència a 44 i baixar dels 61 de llarga a els que ara tenim, que són 36, fa que tinguem més ingressos. Amb aquests ingressos podem afrontar reformes i coses que calen pel casal. Llavors, costa molt arribar, costa molt, però...
En aquests moments arribem justet, però arribem. Que hi hagi molt. Et diria que per molts anys. Jo també ho firmaria. El problema és que quan construeixin el nou sociosanitari o hospital d'atenció intermèdia a Mataró, que fan 200 i escaig ullits, veurem si ens tornen tot a la llarga, que és el que ells volen. L'envelliment de la població suposo que us ajudarà d'alguna manera.
No ho sé, perquè jo penso que ara estan capficats, capficats, jo dic així de clar, amb l'atenció hospitalària a domicili.
És a dir, que una persona surt de l'hospital i en lloc d'anar-se a un centre com el Casal, a recuperar-se, se'n va a casa. I el metge es desplaçarà un dia a la setmana, la infermera es desplaçarà dos dies a la setmana, una auxiliar es desplaçarà cap matí una hora. I la rehabilitació, no ho sé, dos cops o tres a la setmana, el que marca. Això no és la mateixa rehabilitació.
Bé, jo us voldria fer dues preguntes ràpides ja per acabar, perquè el temps que tenim a la ràdio és el que tenim i no podem evitar. Primer lloc, què els diries als fundadors si veiessin el casal avui? Jo què els diria? Que em fessin un casal nou. Per pedir la carta als Reis. La Núria? Aviam, així als fundadors els donaria les gràcies. Correcte.
I com us agradaria que es celebrés el segon centenari? Ja no hi serem. Però com us agradaria que es celebrés? Mira, si puc dir-te, a mi m'agradaria que es celebréssim...
com volíem celebrar el centenari, que no vam poder, pel Covid, ho sabeu tots, no? Però jo recordo, i com jo suposo que moltíssim, tot el personal que estava en aquells moments al casal, el 75 aniversari que el van fer en peregrinatge a Montserrat...
I el 90, que el van fer amb un sopar als jardins del casal, i tot el personal va fer una festassa, no sé si el recordes, va, una festassa, i va ser molt maco dedicant-ho al casal.
El número de telèfon, ho recordeu? No, no, ja t'he dit que quan has entrat aquí, no, no, no. Era el número 19. El 19. Bé, el Casal Decoració és molt més que parets i taulades, és el testimoni de milers d'històries de vida, des del primer LF fins al darrer. Avui hem entès que, tot i que les normatives i els canvis de nom fan la vocació d'ajudar els altres, és el que manté d'en peus aquesta institució centenària a Vilassar.
Gràcies, Marta i Núria, per ajudar-nos a posar en valor aquest llegat tan nostre i a tots vosaltres, oients, us animem a mirar el casal no com un record del passat, sinó com un actiu vital del nostre present. Bona ràdio i fins la setmana que ve. Ara us deixem amb l'Agustí i el seu randamar. Nosaltres ens n'anem a fer poble. Adeu i gràcies. Gràcies.
Gràcies.
No sóc un dels teus amants, però creu l'Himalaya per tu, i robaré 12 diamants, un per cada lluna plena. Per tu, juguant-los amb el perill, i ballo sobre l'ava per tu, i aguantarem tot de la nit, sense dormir el que ja vull.
No seré mai un esclau, però guanyaré la guerra per tu. I lluito fins l'última sal amb les apostes en contra per tu. Atrapo bales amb les dents i domaré les feres per tu. I accelero sense freds, des de la set, el que jo vull és cantar.
al costat més salvatge.
El que jo vull és cantar-te fins i tot.
Hem escoltat les catarres fins que arribi l'alba versió sinfònica. Ram de mar. Paraules de mar.
Avui portem un vocabulari nàutic, el marítim molt important, els dels rangs i funcions de la tripulació d'un gran valer del segle XIX. Capità, responsable absolut del vaixell, la tripulació, la càrrega i la seguretat, pren totes les decisions de navegació i maniobra. Primer oficial, segon el comandament després del capità,
Supervisava la tripulació i la càrrega, sovint responsable de la navegació diària i de les guàrdies. Segon oficial. És el tercer oficial en rang, després el capità i el primer. També fa guàrdia de navegació, controlava els instruments, guàrdies nocturnes i rutes. Normalment s'encarregava del registre, de la meteorologia i de l'habitàcula.
Tercer oficial, sovint responsable de seguretat i salvament, supervisava l'àncora, cables i les maniobres de port. Contramestre o nostramo, cap dels mariners, coordinava les tasques de navegació a vela, manteniment, neteja i reparacions.
Mariners, realitzaven les tasques generals, portar el timó, assistir a l'oficial de guàrdia, treballs amb les veles, assistir a les maniobres de port... El noi de cambra, aprenent l'ofici a bord fent tasques menors i auxiliars... Fuster, especialista en reparar la fusta i segellar les fuites a les quilles o bordes... Cuiner, responsable de l'alimentació de la tripulació...
I l'agregat, jove en entrenament per convertir-se en oficial. Feia tasques d'assistència, estudiava navegació i observava el comandament. Hem arribat al final del programa sabent que encara ens queden moltes coses per explicar.
desitjant hagin pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones, en fi, de la singularitat d'un Vilassar de Mar únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent!
Vilassar Ràdio són les 9 de la nit.