Llegir per viure, per aprendre, per desconnectar. Llegir per plaer. La lectura és per a tothom i ens acompanya al llarg de tota la vida. Envoltem-nos de llibres i viurem millor. Sigui quin sigui el teu pla, la lectura sempre és una bona idea
Llegir, al centre dels teus plans. Pla nacional del llibre i la lectura. Servei d'acreditació de competències professionals. Jo porto molts anys treballant de venedora i ho he acreditat.
Jo he fet de cambrer i ho he acreditat. Jo tinc experiència en informàtica i ho he acreditat. Demostra al professional que hi ha darrere la teva feina. Si tens experiència laboral o formació no reconeguda, ara pots obtenir un certificat oficial d'allò que saps fer i créixer professionalment o continuar formant-te. Servei d'acreditació de competències professionals. Si ets professional, fes-ho oficial.
L'oferta de continguts en català a les plataformes de streaming s'ha multiplicat per més del doble en els últims dos anys. Abans de mirar una pel·lícula o sèrie, reviseu la disponibilitat del català al menú de llengües. A més, com que les plataformes acostumen a tenir memòria lingüística, si consumiu un contingut en català, la pròxima vegada que la llengua estigui disponible ja la tindreu configurada per defecte. Informeu-vos-en a cultura.gencat.cat
A la pròrroga es decideixen partits. A la pròrroga es decideixen títols. Amb la pròrroga arriba l'emoció. Tots els dimarts a les 9 del matí i a les 8 del vespre, Vilassar Ràdio et porta la pròrroga. Sigui quin sigui el resultat, a Vilassar Ràdio juguem la pròrroga.
Fins demà!
El 98.1 de la FM Vilassar Ràdio Segueix-nos a les xarxes Som a Facebook, Twitter i Instagram Benvinguts a Randa Mar L'espai de Vilassar Ràdio on la mar i el poble es troben
Aquí compartim històries, tradicions i veus que mantenen viva l'ànima de Vilassar de Mar. Prepareu-vos per acelpar amb nosaltres en un viatge ple d'emocions. De què parlarem avui? En el Café de Popa avui parlarem de la inestabilitat meteorològica d'aquest mes de febrer. En el rancho a bord, en Joan Martín ens electarà amb els menjars de Carnaval.
En els motius de Vilassar, i gràcies als vilassarencs de Miada Bas i Lluís Guardiola, avui veurem qui era en Ramonet del Pa. A Històries de Mar parlarem d'una persona i de la seva singular casa, en l'Ari Marimon. A l'Espai Fem Poble, amb la col·laboració d'en Joan Valls, avui ens visita en Quique Terrades per parlar del Col·legi Sant Joan.
I finalment, a Paraules de Mar, portem unes dites del mes de febrer. Comencem! La meia qu'on va danser le long du gol de l'air
Durant aquest mes de febrer, al Maresme, hem experimentat un temps meteorològic extremadament variable, amb un patró de pluja intermitent i fortes ventades que han afectat la regió de manera significativa. Les temperatures han oscil·lat entre mínimes i fresques, i màximes suaus, amb una tendència general a la baixa a mesura que el mes avança.
Les pluges han estat constants, amb precipitacions lleugeres però persistents durant tot el mes, provocant algunes inundacions locals i forçant els agricultors a prendre mesures per protegir les seves collites.
Les fortes ventades han estat un element destacat del temps d'aquest mes de febrer al Maresme, amb ràfegues que han superat els 80 km per hora en algunes zones costaneres. Aquestes ventades han provocat la caiguda d'arbres en diverses zones de la regió, causant danys materials i generant situacions d'alerta entre la població.
Això ha afectat carreteres, parcs i zones residencials, posant en perill la seguretat dels ciutadans i obligant les autoritats a intervenir ràpidament per eliminar obstacles i restaurar la normalitat. Les temporals també han tingut una incidència directa en la mobilitat.
La línia ferroviària del Maresme, especialment el tram de la línia R1 de Roderies de Catalunya, que connecta diverses poblacions en Barcelona, ha patit retards i interrupcions puntuals a causa de la caiguda d'arbres sobre la catenària,
acumulacions d'aigua a les vies i l'impacte de l'onatge en els trams més propers al litoral. En alguns punts, la proximitat del traçat ferroviari i el mar ha fet que els temporals malmetessin la infraestructura, obligant a reduir la velocitat dels trens per motiu de seguretat.
Pel que fa a la xarxa viària, diverses carreteres com la Nacional 2 i accessos locals han registrat incidències per a despreniments, inundacions en passos soterranis i acumulació de sorra i restes arrossegades pel vent i la pluja. Això ha provocat talls puntuals de trànsit i desviaments, generant retencions i complicacions en els desplaçaments diaris, especialment en hores punta.
Un dels àmbits més afectats han estat les platges del Maresme. Els temporals marítims han provocat una regressió notable de la línia de costa, amb la pèrdua de grans quantitats de sorra en municipis com Premià de Mar, Vilassa de Mar o Malgrat de Mar. En alguns trams, l'amplada de la platja s'ha reduït considerablement, deixant al descobert pedres i estructures de protecció.
El fortunatge, amb el més pesseres de fusta, dutxes, papereres i altres equipaments del front marítim, així com murs i espigons. A més, la combinació de pluja intensa i rieres desbordades ha arrossegat canyes, troncs i residus fins a la costa, acumulant-los a la sorra i alterant l'aspecte habitual de les platges.
Aquest impacte no només afecta la imatge de la comarca, sinó també els ecosistemes donars i la fauna litoral, que veuen alterat el seu hàbitat natural. La regeneració natural de la sorra pot ser lenta i en alguns casos serà necessari reforçar les mesures de protecció costanera. Les condicions adverses també han afectat les activitats marítimes i pesqueres de la regió,
Les onades generades pel vent han dificultat la navegació i han posat en perill les embarcacions que es trobaven a mar obert, provocant la suspensió temporal d'activitats pesqueres i recreatives i afectant l'economia local. Malgrat les inclemències meteorològiques, la població del Maresme ha afrontat aquestes adversitats amb resiliència i determinació.
La policia municipal, els serveis d'emergència i les brigades municipals han treballat intensament en la neteja de les platges, la reparació d'equipaments i la restauració de les infraestructures afectades. En conclusió, les fortes ventades i les pluses intermitents d'aquest mes de febrer han posat a prova la resistència i la capacitat d'adaptació de la població del Maresme.
L'afectació a les platges evidència la vulnerabilitat del litoral davant episodis meteorològics cada vegada més intensos, reforçant la necessitat d'adoptar estratègies de gestió sostenible i de protecció del territori per a garantir la preservació del paisatge i dels ecosistemes costaners en el futur.
El Carnaval no només són rues i disbauxa, també l'acompanya una gastronomia molt pròpia, on el porc i els ous hi són present. Per això avui en Joan Martín ens acostarà a aquesta gastronomia d'aquests dies. Benvingut, Joan. Hola a tothom. Bé, Quaresma, el quadregèssim dia abans de la Pasqua.
Es considera època de purificació, dies de menjar poquet i fer bondat. Res de carn ni ous, o sigui, dejuni i abstinència. Abans de començar la quaresma, trobem el dijous gras, també conegut com dijous llarder o dia de la truita, dia que ens preparem per una propera i crua realitat.
Els àpats més populars de dijous gràs potser és la truita, i de fet ja em dic que també és el dijous de truita, truita que es fa de botifarra. Pot ser de botifarra blanca, o botifarra negra, o botifarra blanca i botifarra negra tallada amb rodalles, posada en una paella, no per col·la que hi ha botifarra cuita, sinó per escafar-ho una mica, i llavors hi posarem un parell d'ous, si és per una truita individual, o més botifarris, més ous, si és per una truita col·lectiva.
Normalment, aquesta truita, moltes vegades, les famílies se la menjaven fora, o al camp o al bosc. S'emportaven aquestes truites amb carabanyoles d'alumini o de plàstic i se l'anaven a menjar a una festa familiar, juntament amb altres famílies. Jo me'n recordo que molts dels dijous grans passats de petit...
anàvem d'excursió amb l'entrepà de truita a l'escola, a la font de Can Roldós, que està, si us recordarem, a la meva època, a l'entrada de Cabrils.
Una altra apa del dijous gras, o de la diguéssim d'abans de la Quaresma, si tenim en compte que han passat els Nadals que ja són dies, diguéssim, de menjar i de beure i que la gent ja està bastant tipa i que s'acosta també ja a la Quaresma i que el rebost ja comença a estar buit i queden restes, restes de porc i ous, cosa que no podrem menjar quan entrem a la Quaresma. Doncs amb aquestes restes de porc
I ous es feien les botifarres d'ou, que porten cansalada, porten sobretot can d'espatlla de porc, i porten pebre, porten sal, i porten ous. De fet, és molt semblant a la botifarra blanca cuita, l'únic que trobarem que aquestes botifarres d'ou tenen aquell color característic més grogós.
També trobem avui dia que es pot menjar arreu de tot l'any, però sí que es menjava a temps passats el que era la coca de llardons com a postre. Aquesta coca de llardons fetes amb farina, amb oli, amb ous, amb sucre, amb pinyons i llardons.
Llardons que es tallaven molt petits. Ara avui dia no sé per quin costum, les truites que comprem de llardons, els llardons quasi no es noten, estan molt ben picats. I a mi m'agrada la veritat que els llardons es notin per la seva consistència i pel seu gust característic.
Hi ha altres plats d'aquesta època, aquí no són massa coneguts, però sí per tota la zona del Pirineu i altres indrets, que són els ranxos de Quaresma. Aquest ranxo de Quaresma, com sentim la paraula ranxo, ja vol dir que és, diguéssim, un menjar col·lectiu. I són menjars potents, se'ns acosta l'època de privacions, de fer bondat. Per tant, aprofitem i fem un bon menjar amb una festivitat col·lectiva.
Porten de tot. Tenim, per exemple, la sopa de verges. Verges, ens recordem, com a curiositat, és el poble aquell on anés Sant Lluís Llach i que per Setmana Santa fan aquella professor de gent disfressada amb aquells escalets, que és una de les professors més antigues que hi ha, ve pràcticament de l'edat mitjana.
Doncs bé, aquí, a la sopa de verges, és com un escudell i carn d'olla, però a més, a més, a més, s'hi afegeixen, a part de l'escudell que porta galets, aquí, a més de galets, s'hi posen fideus, s'hi posen arròs i molta patata. Per tant, és un menjar consistent.
Igualment que diguéssim que el ranxo que trobarem a Vidreres, que és una espècie també d'escudella on la base està feta de patates, arròs, mongetes, cigrons i sobretot carn de porc. I aquí s'hi afegeix un sofregit. Per tant, són d'aquells menjars antics que se celebraven, diguéssim, per aquesta època. Jo recordo també quan anàvem al col·legi i estàvem a mitja pensió...
que aquells dies també sempre hi havia aquesta truita de botifarra i a casa sempre comprava i continuem comprant la botifarra d'ou.
I jo crec també que cada lloc d'Espanya també tenen els seus costums. Per exemple, els meus veïns, els meus sogres que eren de Galícia, allà es fan les filloes, que són una mena com de creps que porten també els llardons, que són boníssimes. I alguna vegada a casa també amb els meus veïns ho han fet.
I després, Joan, quan s'arriba ja al final de Carnaval, que ve l'enterrament de la sardina, d'on ve aquesta tradició i per què se'n diu sardina?
A veure, mira, la Quaresma, són 40 dies, i comença pel dimecres de Cendra, i arriba, això no sé exactament si és pel dia de Pasqua o de Resurrecció, però jo diria que és fins al dijous sant.
I llavors, l'alterament de la sardina ja és l'últim acte dels carnavals on mitjançant, i això és arreu d'Espanya, i possiblement en molts llocs d'Europa també es fa com a despedida, i llavors és una professor on l'encapçala una persona que porta un símbol, en molts casos és una sardina, de vegades no, i aquests símbols al final de la professor es crema.
Es cremell llavors s'enterra. Diguéssim, s'ha acabat la disbausia dels carnavals, s'han acabat els Nadals i ara ja comença una època de reflexió, de tranquil·litat i de juny. Això va acompanyat aquí a Vilassà, a la plaça de l'Ajuntament, amb el professor, que es fa molt bé, i a més també s'enterra la sardina, s'ha un petit foc, i també ja començarem a veure aviat al balcó la vella quaresma,
i que comença tota aquesta etapa de quaresma, que ben bé ens has explicat, fins a arribar pràcticament ja a l'entrada de la primavera. Doncs Joan, escolta'm, jo crec que s'ha explicat perfectament el que eren aquests àpats de Carnaval, i bé, no sé si has comprat Botifarra d'Oto aquest any. Oh, i tant, cada any. Aquesta l'has d'acabada?
Vaig per la segona. Per la segona. Però no me l'he menjat tot jo, eh? Bueno, m'imagino, bueno. Això es va menjant un tallat cada dia, dos trossets, i està boníssima. Entra molt bé, entra molt bé. És molt lleugent i entra molt bé. Doncs a veure si avui compro una bosseta de llardons. Ui, jo també n'he comprat. Jo per les calories no va massa bé, però és l'únic dia de l'any que comprem. És l'època, és l'època. Molt bé. Joan, moltes gràcies. Fins la setmana vinent. Ens veiem.
A principis del segle XX, en Ramonet Barber tenia botiga a la primera casa del carrer dels Gitanos, o sigui, al carrer del Carme. En Ramon Riera, falaquer, era conegut amb el sobrenom de Ramonet del Pa,
que també va tenir al seu establiment el camiral número 5, on posteriorment s'instal·la la cooperativa La Confiança.
Aquest de renom es va mantenir fins fa pocs anys com una botiga que hi venien una mica de tot i que en aquestes èpoques de Carnaval hi podies comprar carutes, antifassos, disfresses, etc. En alguna fotografia antiga encara es pot llegir el rètol que figurava com Panaderia del Centro.
Quan era petit anava a l'escola de les monges. Cada dia passava pel carrer de Santa Rosa de Lima. Hi havia una casa que sempre em cridava l'atenció. M'hi quedava bocabadat. Era el xalet de Can Lari. No es tractava d'una casa qualsevol. Aquella construcció tenia la virtut de fer-me volar la imaginació.
Sense adonar-me'n, viatjava a una altra època, al segle XIX, quan els vaixells surcaven als mars, el transport marítim marcava el ritme de la vida i els capitans i pilots eren figures gairebé mítiques. Davant d'aquelles parets carregades de vidrieres, la fantasia corria lliure i el passat es feia present. Tal com havia explicat la meva àvia materna i també el meu pare,
Aquell edifici era ben diferent de la resta d'esplèndides cases que caminaven cap a mar. Malgrat l'admiració per aquest xalet, no va ser fins a l'any 2023, quan gràcies a la misericòrdia Ballart Marimon, neta de l'Hilari Marimon, i el seu marit, Joan Josep Perala Jerez,
vaig poder entrar i admirar per dintre aquesta casa per primera vegada. Llavors estava a la venda. Dos anys més tard, la Misericòrdia em va trucar per dir-me que ja havien firmat els papers de la venda i em convidava a repetir la visita. No vaig jutar ni un moment en anar-hi i gaudir potser per darrera vegada d'aquell singular edifici.
Aquest important llegat es deua Hilari Marimón Sorribes, nascut a Vilassadamar el 1875. Va ser un conegut industrial propietari dels Talleres Marimón, uns importants tallers de fusteria de Ribera al barri de la Barceloneta, ubicats al passeig nacional número 28, que es dedicaven fonamentalment a la construcció
reparació i manteniment de vaixells. L'Hilari Marimon va passar la seva joventut fent de mariner, mestre d'aixa i fuster de bord. Navegar amb diversos vaixells en viatges transatlàntics visitant ports americans. És documentat l'any 1902 a Montevideo...
amb el Miguel Jové, que comandava el capità Vilassarenc, Pau, Mas i Reig, i de pilot Antoni, Gavília i Anier. El 1904, el Lari va embarcar en el vapor Miguel Gallart en un viatge a Sant Juan de Puerto Rico i Nova Orleans.
A principi del segle XX, el barri mariner i pescador de la Barceloneta va ressorgir d'una època on la majoria de dresanes havien tancat per la fi de la construcció dels valets de fusta. Aquest fet no va impedir que tant les poques que van continuar l'activitat com aquelles que van obrir-se a pas reaixissin com a actors importants de l'activitat econòmica del barri.
El sector, esmiculat després de la crisi, va reestructurar-se i el vestiment de vaixells al barri barceloní va començar a realitzar-se de forma més concentrada en l'espai i en una organització del treball diferent. Les escasses drassanes eren més grans i comptaven amb un major nombre de treballadors.
i el seu funcionament s'assemblava més al d'una empresa moderna que al del funcionament de les dreçanes tradicionals. La continuïtat en els cognoms destacats de la construcció naval al barri va ser molt escassa, i aquells que dominarien l'activitat a les primeres dècades del segle XX
Els Cardona, Marimón, Espriu, Triai, Escolar o Millanys eren famílies de nova fornada, algunes d'elles amb origen a altres indrets de la costa mediterrània.
Tot i la supervivència del sector, la Barceloneta va veure emergir un espai alternatiu per a la construcció, reparació i manteniment de vaixells dins la ciutat. Espai que va guanyar importància gradualment. Sembla ser que en l'Ari Marimón, tal com era conegut popularment, va fer diners durant la Primera Guerra Mundial,
ja que al ser Espanya, un país neutral, molts vaixells de bandera estrangera venien al port de Barcelona a reparar. Després de la guerra hi havia molta feina, ja que cada dia hi havia uns 8 o 12 vaixells als quals calia fer feines de reparació i o de manteniment. Els treballadors del Lari sempre estaven fora del taller, a bord d'un vaixell o fent reparacions.
És ben conegut que en moltes ocasions una quadrilla de treball del taller s'embarcava a bord d'un vaixell i durant la travessia feia les reparacions o el manteniment pertinent. El Lari Marimon, a força de treballar dia rere dia, amb fustes de tota mena, va acabar desenvolupant un coneixement íntim del material.
Les forces europees, les americanes i les africanes ja no eren només orígens llunyans, sinó textures, olors i comportaments que reconeixia a l'instant. Amb els anys, aquella pràctica constant el va convertir en un veritable expert, forjat més per l'experiència que per cap altre mestratge.
Segurament, on més èxit va tenir l'Ari Marimon va ser armant els vaixells, primer els valers construïts a les platges catalanes i després els vapors procedents de les diferents dressanes que acudien als seus tallers. Armar un vaixell significa preparar-lo completament perquè puguin apagar i desenvolupar la seva activitat. Aquest procés va més enllà de la construcció del buc
i inclou l'equipament necessari per a la navegació, la seguretat i el funcionament de l'embarcació, així com la contratacció de la tripulació i el subministrament de tot allò imprescindible pel viatge. El negoci va anar sempre molt bé, però va venir el contratemps de la Guerra Civil.
on el port de Barcelona, malgrat no es va penalitzar mai, mentre durant el conflicte, del 1936 al 39, va ser un punt estratègic clau, vital per als subministraments de la República, armes, aliments, convertint-se en objectiu de bombardeig constants per part de les forces franquistes, que volien estrangular la seva funció logística,
i va patir bloqueig marítim, agreujant la situació amb l'aïllament internacional i la caiguda del tràfic marítim fins a la seva ocupació final amb la caiguda de Catalunya. Les autoritats rebels decidiren bombardejar-la de manera sistemàtica, fins a convertir el port en una de les zones més castigades de la capital catalana. Per una altra banda, des dels primers mesos de la Guerra Civil...
Els militars revoltats veïren la importància i la necessitat de bloquejar l'ajuda que el govern de la República podia rebre de l'exterior. La notícia de l'arribada als ports del Mediterrani d'ajuda enviada des de la URSS...
des d'altres països europeus i de la resta del món, accelerar la voluntat de bombardejar els ports republicans. Talleres Marimón, igual que la resta d'empreses, d'igual activitat, van acusar molt la situació, però van sobreviure fins al final de la guerra. Hilary Marimón
que havia fundat el seu propi negoci, que al llarg dels anys va aconseguir prosperar malgrat etapes de dificultat econòmica, tot i la seva viabilitat, la manca de relleu generacional va provocar que, amb la mort del fundador, l'activitat s'assès definitivament. Políticament va ser membre del círculo de la Unión Patriótica de la Dreta de la Xample durant la dictadura del general Primo de Rivera, regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Va rebre la condecoració...
Cruz de Isabel la Catòlica, l'any 1924. Fó un integrant de la comissió organitzadora de la dotzena fira de mostres al grup d'indústries del mar. Serà també membre distingit del gremi de fusters i avenistes de Barcelona i sots caporal del seu matent de Vilassadamar. L'any 1920 havia estat tresorer de la comissió gestora i un dels contribuents del Fons per la creació del casal de curació de la vila,
Va morir Vilassadamar l'any 1945. El seu enterrament, l'11 de juliol de l'any 1945, va ser un dels més subtuosos que recorda la població. Les exèquies foren oficiades per 12 sacerdots. L'any 1917, just acabat d'obrir Vilassadamar al carrer de Santa Rosa de Lima...
Hilary Marimon va encarregar al contractista vilacanès Mateu Cisa Martí la construcció d'un xalet molt especial, d'estil, diguem-ne, colonial. Un dels fusters que va treballar en la fusta d'aquesta casa va ser en Josep Capilla Vives. Aquesta casa, acabada el 1918, va ser edificada als quatre vents i voltada d'un majestuós jardí.
El xalet té la seva façana principal mirant al mar, al carrer de Santa Rosa de Lima, i la part del darrere dona el carrer de Colom. Llavors formava part d'un grupet de cases isolades, totes diferents i la majoria fetes construir per gent benestant, algunes d'ells estiuejans que tenien la seva primera residència a Barcelona.
La casa d'en Lari Marimon ocupa una superfície de 1.427 metres quadrats, dels quals 195 metres quadrats corresponen a l'edifici. De planta baixa, un pis i golfes, la façana principal, acabada en forma de frontor pels vessants de la teulada, inicialment estava dominada per una escala exterior de fusta que excedia al primer pis, des d'on comença i acaba un balcó que rodeja tota la casa.
A mig anys de segle XX, l'escala de fusta es va desballestar i es va construir una escala d'obra amb passamanys de ferro. En aquest primer pis, les quatre façanes són galeries de fusta i vidre.
destacant la pintura verda, vermella i groga de les fustes. La façana principal és de murs de mò vist i arrebossats de color blanc. La fusta és el material dominant que s'utilitza en el bigam, en les galeries i baranes. La coberta a dues aigües es va construir de fibrociment.
A la teulada posterior hi havia una torreta que l'Ari Marimón anomenava la torratxa, amb una estructura que semblava una petita glorieta o mirador a la planta superior. Actualment no existeix.
Un dels elements més característics de la casa és la seva porta principal, que es troba al primer pis. La porta central, amb marc de fusta i de vidre central, disposa d'un esgrafiat d'una àncora i una anella salvavides, en el que es llegeix les lletres majúscules H.M. d'Hil·lari Marimon.
Al costat de l'escala s'aixecava un gran pal amb una carrueta superior on el Lari unejava diferents banderes, entre elles una també amb les lletres H-M. El llibret que Lluís Guardiola va escriure titulat Anecdotari Vilassanès explica que l'Hilari Marimón portava sempre un anell d'or de grans dimensions amb les inicials pro de L-M.
Sabem que el xalet del Lari Marimón es va inspirar arran d'un viatge a Califòrnia, a les grans cases senyorials de San Francisco. En alguns escrits hem pogut llegir que l'estil de la casa era de la Luciana, fins i tot algú ha escrit que està inspirada en els vaixells de rodes del Mississipi. No és així.
La Margarita Marimón, filla del Lari, es va casar amb el senyor Joan Ballar i Gordi i tinguera la seva filla Maria Misericòrdia. Avui, Can Lari és un edifici del municipi de Vilassadamar que forma part de l'inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. És un d'aquells edificis que, només a mirar-los, crida l'atenció.
i et queden gravats a la memòria. Aquest és precisament el xalet de Cal Lari, singular en tots els sentits. Des de fora destaca pels colors vius i harmoniosos que abasteixen les seves façanes, creant un contrast amb l'entorn que el fa impossible de passar per alt.
Rannamar. Fem Pobla.
Benvinguts, oients de Fem Poble. Avui, com sempre, fem un viatge en el temps, un viatge que ens porta als carrers de la nostra infandesa, concretament a les aules del Col·legi Sant Joan, un centre que va obrir les portes el 1955 de la mà del senyor Jaume Borotau i Coll, i que per molts de vosaltres és un escenari ple de records, de mestres amb caràcter, dolors de llibreta i jocs de pati.
Avui ens acompanya en Quique Terrades, algú que coneix molt bé aquells passadissos, aquells mètodes educatius, sempre d'un altre temps, i sobretot les anècdotes que feien d'aquella escola un món a part. Benvingut, Quique. Gràcies, companys i companyes, i aquí estem per a veure si som capaços d'explicar què ens passava aquells anys. Sí, segur que sí.
Quique, explicant quins records et vénen al cap quan penses en l'edifici aquell del Col·legi Sant Joan, que estava entre el carrer Doctor Marriera i el carrer de Sant Sebastià.
Bé, era un edifici amb unes amplades no massa grans perquè era un cos de 5 metres, era més aviat alt i bastant llarg perquè anava de carrer a carrer, però tampoc no era un gran edifici. Hi ha dues plantes i una mica d'àtic d'acima d'alt, que eren les golfes que van ser vetrades per una altra aula,
I eren cinc aules, dues a baix, dels marrecs, i bueno, que jo vaig començar allà. Una altra aula era, si feia la gimnàcia, inclús s'impartien classes de religió, i després al primer pis ja hi havia les dues aules, que per anar a la del Jaume havíem de passar per la primera,
I a dalt hi havia una altra aula. A veure, i amb aquestes cinc aules quanta gent podia haver-hi? Quants alumnes em refereixo? A l'època que vaig entrar jo en el batxillerat, a la classe del Jaume Brutau hi havia entre 40 i 42 i fins a vegades 45. Hem de pensar que allà hi fèiem els quatre cursos de batxillerat. A l'ingrés, els que es preparaven per entrar al batxillerat, i també hi havia...
potser entre 5 i 6 personatges d'aquí Vilassar, més grans que nosaltres ja, que també feien el cinquè, sisè i es preparaven per això. És a dir, comptem a 6 persones per uns 120 alumnes. Déu-n'hi-do. Per ser una escola petita, Déu-n'hi-donet. Recordes aquell pati on jugàveu a Sake? Allò va ser... Allò no crec que es perdi de la memòria, perquè allò va estar... Allò va començar-ho a fer-ho el doctor José Fuster, l'Alameda,
Ara en parlarem d'ell, també. Sí, i allò del saque, inclús es feia algun partidillo de futbol amb unes pilotes molt petites, perquè allò era molt reduïdet, i era tanta canalla d'aquella pilota, bueno, anava més boja que l'or. Però bé, bé, sí, el pati. Era també el pati on feia la gimnàstica, no?, amb el potro i el plínton. Sí, el potro i el plínton estaven a l'aula de baix, la primera, la primera de baix de tot, al costat dels serveis,
I després hi havia, a sota escala hi havia la corda, que pujava amb la corda, i llavors si la física, diguéssim, les tables aquelles d'educació física les fèiem a fora al pati, sí.
l'horari que fèieu era de 9 a 12 i de 3 a 5. Em crida l'atenció perquè jo feia de 9 a 1 i de 3 a 6. Sempre feia un parell d'hores més, no? Però també entenc que, bé, com que éreu gent del barato i gent de cases de pagès, que necessitàveu més temps, no?, per moure-us.
Majorment eren, sí que hi havia, lògicament que hi havia molts de nois del centre poble, però la majoria érem d'Esterradi, o sigui, del barato, dels cargols inclús, o sigui, sí, sí, i necessitaves els teus temps d'anar a casa...
A peu, alguns privilegiats tenien bicicleta. Quina sort! Sí, i llavors, clar, aquestes dues hores s'havia de dinar, pujar i baixar. Fèieu repàs també, no? Sí, se'n quedaven bastants, de 6 a 7 es quedava molta gent, sí, bastanta gent. Parlem del fundador, parlem d'en Jaume Borotau. No era només el director, era l'ànima del col·legi, no?
Tenia una disciplina de l'època i se'l recorda amb molta estima. Era un professor, un bon director, i amb sentit de l'humor particular i, sobretot, amb una bona pronúncia francesa.
Sí, ell tenia, inclús va arribar a tenir una càtedra de francès, la seva manera d'ensenyar era molt... Bueno, amb la seva humor, un humor tirant anglès, no era un humor allò que et fotis riure massa, perquè era un humor que tampoc no en teníem massa a les edats que nosaltres corríem, no? Però era tot un personatge, sí, sí. Nosaltres, si em permeteu, jo hi anava només a l'estiu, cada estiu, a la tarda...
I el senyor Brutau lo deiem bitir. El senyor bitir, bitir. I això venia de boitir, del cotxe en francès.
Vam estar, ara que dius Agustí, vam estar, almenys parlo per a mi, per a les meves quintes, vam estar molts anys amb el Vitir Vitir creient-nos que això venia de Brutau, clar, nosaltres érem més jovenets i tal, i no. I després ell ens ho va clarificar dintre el seu humor, que no li fotia pas a explicar, ho explicava tranquil·lament, i ens ho va explicar que venia del Boatir, tal com ha dit l'Agustí. És a dir, que ho acceptava tranquil·lament amb vos. Totalment.
Totalment. No li feia cap d'això que li diguéssim, eh? Ja, ja, sí. A més a més, explicava el per què, doncs. Tenia clar. Perfecte. L'escola es va obrir l'any 55. Saps si tenia vocació heredada o era un projecte personal partint de zero?
Jo em decantaria que el seu pare hi va haver a veure, el Lluís, eh? El Lluís i la Leonor hi van haver a veure bastant. Poder sí que ell duia la vocació d'ensenyants, tampoc ho profunditzava, que tampoc ho sé bé, això, però jo diria que sí, que ell li va venir una mica dels seus pares. Parlem de la relació amb les famílies, vaja. Hi ha una curiositat sobre els pares dels alumnes que li deien si el meu fill no es porta bé, li fots un mastegot, que jo quan arribi a casa n'hi fotré quatre.
Aquesta pressió que exercia la família sobre l'alumne es veia a l'escola? Sí, era un altre tipus d'educació i la veritat és que a mi no va ser el cas a casa meva, però ser de companys, que és veritat. O sigui, si el professor et fotia una bufetada i ho deies a casa, abans que ja diguessis res més ja en tenies dues més. Ja en tenies a sobre. Era madura, no? Era una...
una manera d'ensenyar, allò, con sangre la letra entra, oi? Tampoc era un professor que repartís massa, era bastant... com tocava, eh? Vull dir que tampoc no vull dir... No, no, no. Ell com tocava, tocava. Llavors te fotia alguna castanya. Però parlem del senyor José, el Ricardo Almeda Fuster, aquell home que era tan inseparable del seu, no m'oblides, aquest sí que repartia, oi?
Aquest no fotia clatellots, però et picava això que et diuen el pinyo, que poses la mà així amb la punxeta i et picaven el cap, o et feia posar la mà com un pinyon o una pinya i et picava amb el regle. Era un altre tipus de càstig, però no era del clatellot.
Era molt peculiar, eh? Un tio molt peculiar, el Josep. Qualsevol que ens ha sentit pensarà que l'educació en aquelles èpoques era tortura, no? No, tampoc s'accedien aquí, eh? També tinc que dir que no... Avui toca una criatura en una escola. Avui seria impensable. Per què li deien a Pepe Pitillo? Perquè fumava molt a la classe. Molt, molt. Sí?
El cendrer sempre estava ple, sempre. I fumava un tipus de tabaco... Jo crec que... Recordo que era sense embocillar, el rumbo, i el picava i li encantava picar-lo sobre la taula, saps? Allò que es quedés ben apretadet. Bueno, i sempre tenia el cigarros encès, eh? O els dits o el cendrer, però sempre el tenia. I del seu esmorzar, què recordes? Bueno, hi va haver una anècdota...
Molt forta, sí, perquè ell era un pàjaro que posava tot molt cuidadet i portava sempre el seu entrepà, allò sempre una mida, sempre semblava la mateixa mida, no massa gran, perquè ell era molt... I una vegada l'entrepà va desaparèixer i quan va aparèixer ja portava una segranda a dintre, així de clar. Forciment. Sí.
I bueno, són anècdotes que... I tu recordes la imatge d'aquest senyor a la platja amb ulleres de bussejar i peus d'ànec? Sí, per nosaltres era un referent, perquè llavors tampoc a la platja hi anàvem, sí, clar que hi anàvem tots, però tampoc no ho vèiem així. I ell...
I ell era un referent, ell entrava amb les seves ulleres i el seu tubo, i les aletes, i es fotia uns tips d'anar mon i avall fent snorkel, que en diuen avui, no, d'això. I, bueno, per nosaltres, no sé si el recordo molt bé. També tenia que ser per veure'l, perquè fumador i fer snorkel tenia mèrit, no?
Estava bastant en forma, eh? Sí, sí, es veia finet. Ah, finet, es cuidava força, eh? Tintre del fumar. Parlem d'un altre professor. Aquest el coneixem bé perquè és en Joan Ramon. Quan s'emprenyava, sembla que llançava les llibretes per la finestra. Jo, veure-ho vist jo, no ho havia vist mai que dongués cap bufetada. Mai. Mentre jo vaig estar els dos, tres anys amb ell.
Jo no ho vaig veure mai, sí, era dels que cridava, i tenia caràcter, en Joan, bé, té caràcter, tenia caràcter, no? Però sí, a la que arribava una llibreta a la seva taula, i tothom ja, tothom, que és la meva, saps? I no li agradava l'assumpto, o et veia que et bellugaves mentre tocava la teva llibreta, aquella llibreta anava, bueno, anava per la finestra, anava al pati de baix. Fes temps bo, fes temps dolent, eh? La llibreta anava a baix, eh? O sigui, era una qüestió habitual, no? Sí, li agradava.
Hi havia també dones docents, no?, la Marta Coller, l'Enriqueta Ramon. Hi havia un tracte diferent entre professors, homes i les dones? Jo no les recordo, perquè les sí que em van tenir, però com jo vaig entrar que devia tenir uns 3 anys i mig, 4...
Però hi havia cursos més amunt, ja no... Quan era infància. Quique, tenim un dubte. Aquella sergantana se la va menjar al professor? Va arribar a mossegar. Va arribar a mossegar. No, no, va ser molt gruixut perquè, home, tampoc ho sabíem tots. Bé, ho sabíem alguns, alguns no, però sabíem que allà hi havia el que hi havia. Perquè el que va fer-ho es va aguantar molt de dir-ho, però ho sabíem alguns. I tots allà, a veure què passa, va arribar a mossegar l'entrepàs. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Sí, va arribar a mossegar l'entrepàs, sí.
Aquelles classes es memoritzava cantant. Encara recordes aquelles cançons que fèiem per les taules de multiplicar? Sí, tenia molta dèria amb això el Jaume. El Jaume i inclús el Joan Ramon tenia molta dèria amb això. I les del 7 i el 9, que sembla ser que sempre han sigut les més complicades per la Canellet, sí, sí, les cantàvem, sí, sí. I com era l'assignatura d'Urbanitat i Educació Ambial?
Jo crec que la va remarcar molt. El Brutau la remarcava molt, aquesta assignatura, i jo penso que vam sortir molt formats en aquest aspecte. Però molt, eh? Jo parlo per mi i per la meva quinta, i tenia el respecte i l'urbanitat i tal. Això ens ho va ensenyar molt bé. Ho va recalcar, eh? Molt, molt. Parlem també dels rosaris del dissabte, abans de plegar.
A mi ja no em va arribar. Sé que els més grans que jo ho havien fet nosaltres, ja no ens va arribar tant. Sí que el Jaume tenia molta dins la eglésia i ens feien els viacrucis i els divendres, sí, però tampoc a classe no va arribar a nosaltres res, eh? Parlo per mi, eh? Però en canvi tu vas tenir relació amb el mossèn Joan Guasc. Molt.
El vicari, perquè no ho sàpiga, era el vicari de Milassà que acompanyaven en Pere de la Tomasa a pescar. Sí, sí, sí. Vaig tenir molta relació, tant com anava a col·legi, com després, perquè jo festejava allà a Can Tres Pams, allà al carrer de la Guarda Civil, perquè no saps que era Can Tres Pams, i ell estava a la Tomasa, i bueno, hi havia una relació, ja era més adolescent i tal, però abans havíem fet molta amistat, i entre el Marià Sebastià i jo, anàvem als seus 600s,
i ens deixava escoltar Beatles i, bueno, sí, sí, a mi em va obrir bastant els ulls en moltes aspectes. Inclús, m'ho explicaré, està llavors el català inviable, impensable, teníem uns o 12 anys, això fa molts anys, impensable, i ell em va dir, jo si vols, jo si vols i tu t'agrada, home, sí que m'agradaria, puc portar la manera d'arribar, i sí, ens va fer arribar uns... Bueno, hi vaig estar 4 anys amb ell...
Bé, fent gramàtica amagada de català. Però res, a l'escola no, eh? No, no, evidentment, a l'escola tot era en castellà. Totalment, totalment. Jo et puc explicar que jo vivia, en aquesta època que estàs parlant, jo vivia a Màlaga i vaig passar-hi uns anys. I allà, doncs, clar, jo parlava castellà habitualment, no? A classe, bueno, classe, a tot arreu.
i pensava, i per què no puc parlar català? Dic, veràs, quan tornem a casa parlaré català. I noi... Tot era castellà. Tot, aquí era també en castellà, només parlaves en català a casa i amb la família, i això em va traumatitzar, això.
Quique, ja tinc una pregunta que a mi no em va tocar perquè jo no vaig anar mai al Sant Joan a fer els cursos de formació professional o de graus, tot això no ho feia, vaig anar a Sant Anna. Però jo sé que vosaltres, quan s'acabava el curs, per passar el curs,
us havíeu d'examinar, i aquests exàmens no es feien a Vilassar. Com anava això? Nosaltres érem... se'n deia lliure, o sigui, estudiaves per libre. Llavors, anaves a Auxias Marc, a Barcelona, a Menéndez y Pelayo, parlo de noms d'instituts de Barcelona, i anaves a aquests instituts i allà anaves per libre. Normalment ens acompanyava el senyor Lluís, que era el pare del Jaume i del Lluís,
I ens acompanyava ell perquè, clar, hi havia molts cursos, i en Jaume també acompanyava amb uns, i anàvem a examinar-nos per lliure, sí, sí, ens examinàvem fora del... Sí, al Vall de Mies, a l'Acian, a Santana, a l'Institut de Mataró, que després jo hi vaig caure uns anys, allà, allà sí, allà t'examinaves allà mateix, però aquí no, veníem aquí per lliure, no?,
I, bueno, també els hi passava això a les noies de les monges, o sigui, també per l'Ibre, anaven a examinar-se a Mataró o a Barcelona. I devíeu passar nervis, no? Perquè... Bueno, per nosaltres era... Per nosaltres era una experiència... Cuidado, eh? Vam fer el primer... A l'ingrés ja vam anar examinant-se a Barcelona. Jo tenia 9 anys i ja vaig anar a Barcelona. I el primer, doncs també, Isaac Albenis, bueno, instituts de Barcelona. Sí, sí, sí.
Hòstia, per nens de Vilassar, de poble, de barriada, hòstia... Anar a Barcelona amb el professor... Allà te la jugaves tota en una hora, eh? En una hora, amb la gent que no coneixia, uns professors, un tribunal... Tornem un parell de passes enrere i parlem del Joan Guasc, el mossèn, el vicari...
Us portava d'excursió, eh? Sí, jo amb ell ja dic que vam conèixer moltes coses que desconeixíem, i d'excursions al col·legi Sant Joan, poques, eh? Poques, poques. Ell va ser l'inductor que ens va... Que ens va portar a Borrià, que ens va portar a Tarragona... A Tarragona va ser el Canelies, el Raimon Canelies, que era el capellà de Cabrera. De Cabrera. Sí.
I hi havia molta relació amb el Jaume Brutau, que el feia venir dues vegades a la setmana fent-se religió, i que alternava amb el Joan, el vicari, i llavors aquell sí, clar, aquell ens veuria el món, perquè nosaltres, bueno, jo parlo per mi i per altres que no havíem sortit de Barcelona, fora dels exàmens, un dia anaves al Tibidabo, o al Parque, no, però, o a veure el Barça.
Aquells anys... Encara no. Sí, vaig anar a veure el Barça una vegada, perquè jugava amb l'infantil del Vilassar, i el Jebi ens va donar com... I anàvem cada any, i llavors el Barça mirava a veure qui es quedava i tal. Jo no era dels bons, totalment que no, però em va tocar anar-hi, perquè no podia portar en Jebi tots.
I aquell dia vam jugar... Va ser la primera vegada que anava al camp jo, al camp, fora del meu pare, no? Sí, sí. Però, bueno, fora d'això, el sortir de la frontera, per dir-ho de manera, i anar a Tarragona, hòstia, això se'ns va obrir el món. És que no havíem sortit mai alguns de Vilassà ni de Barcelona. I el Canalies ens va portar a Tarragona. A veure, l'amfiteatre, bueno, a passar-ho molt bé, sí, sí. Una gran experiència. El que aquí Vilassà no feia el senyor rector Artés... Ah, ui!
ho feia el vicari, que devien ser oposats amb les formes de ser. Totalment, eh? Era blanc i negre, això, eh? Ara has tocat els dos colors, eh? Nosaltres, jo recordo aquells anys que anaves pel carrer i...
No era el meu cas, però el Jaume ens ho deia, si el veieu, l'artés, sí, és de clar, un petó a l'anell. Jo no vaig poder mai, una vegada gairebé, però no vaig poder fer-ho, però hi veien que sí, que sí, que anaven a buscar-lo. Mare meva. Era l'educació que ens donaven. La mala educació que ens donaven. Sí, sí, sí. En aquest context és la mala educació. Totalment, totalment. Que, per cert, em van explicar fa molt pocs dies que el senyor rector no era rector.
Ell era, exactament... Era capità de l'exèrcit. Prevera, sí. Era Castrense, sí, senyor. Era Prevera, vol dir que era capellà, però era Econum. Econum. Econum és un mossèn que està en funcions de rector, però no era rector. Però aquí era el senyor rector, clar. Sí, sí, clar. Al final, això potser no ve a compte, però al final de l'eglésia, que ens hi posàvem tota la...
Bueno, perquè... I anàvem perquè després ens preguntàvem de quin color portava la... com se diu allò? La casulla. La casulla, no sé com se diu. I ens preguntàvem l'endemà de quin color anàvem a veure jo i entre això i allò fotíem el gran cacau, no? Allà va un merder al final de l'Eglésia, em tira el Sant Cries allà de penjar...
I ell, des de dalt, amb tota la vergonya del tio, ens cridava l'atenció. No sé si t'havies trobat tu. Calleu, aquests dos. Això me'n recordo. Bé, jo tinc moltes anècdotes amb ell amb el patronat. Perquè jo he fet més vida al patronat que a l'església. Que també n'he fet, l'església. Vull dir que en aquells anys de plom també em va tocar anar a l'església. Però en el patronat sí que hi tinc moltes anècdotes.
Bé, per acabar, parlant per sobre ja, perquè el temps ja no podem més, de l'homenatge que se li va fer al director Jaume Borutau. Era molta colla del barato, com he dit abans, de barriada i tal, i un dia amb una trobada d'aquestes del barato que fem, vam dir, i per què no li busquem fer alguna cosa al Jaume,
I, clar, els que érem allà, que érem 6, 7, 8, vam dir, hòstia, la Barta, el meu germà Eduard, el Ramon Estrada, el Pere Linares, hòstia, li devem alguna cosa a aquest home, a aquest home li devem alguna cosa, perquè és que ens va, ens va fer una educació, bueno, tots molt agraïts, no, d'ell, i vam dir, bueno, vinga, i vam començar, i vam començar a parlar, res, una tonterieta de l'homenatge, i Déu-n'hi-do, vam començar a buscar gent, es va obrir, bueno, la taca d'oli es va fotre gran, i la veritat és que vam fotre un homenatge, doncs, és que aquell...
Ell va estar superagraït i molt bé, molt bé. Parlem un altre dia. Bé, Quique, ha estat un plaer, autènticament un plaer, compartir aquests minuts amb tu. Escoltar aquests detalls sobre aquestes aules aparrotades i el perfil del senyor Brutau i altres professors ens ajuda a entendre no només com era el Col·legi Sant Joan, sinó de com ha canviat el nostre poble i la nostra societat. Gràcies per ajudar-nos a mantenir viva la memòria de Fem Poble i a tots vosaltres, oients, esperem que aquest viatge us hagi tret un somriure
o us hagi fet recordar algun mestre que també us va marcar. Ens retrobem en el proper programa. Nosaltres continuem fent poble. Tu ets més de Burger King. Jo me'n vaig de consultar amb els millors amics que tinc. Tu ets de San Valentí.
Jo celebro diferent cada 23 d'abril. I saps que tinc el corazón partidor per tu. Però és que jo sóc molt més del boig per tu. Que jo he crescut amb polseres i plats bruts. Deixa'm dir-te que... Has buscat catalanet per poder anar de concert. Que no vulgui anar a la disco i m'acompanyi al canet. Has buscat catalaneta per poder anar a la platgeta quan arribi la calor. Has buscat catalanet.
Saps que quan veig un bon castell ja m'emociona, i que no paro de sortir quan arriba el juliol. Que jo mantinc el català pel Barcelona, encara que a vegades em senti una mica sol. Que Cancún i Malibas està bé per uns dies, jo aquí a l'Empordà m'hi quedo tonta a la vida. Està bé bit de rap, però jo sóc més de so, passau els pets i els lacs.
I saps que tinc el corazón partidor per tu, però és que jo sóc molt més del boig per tu, que jo he crescut amb polseres i plats bruts. Deixa'm dir-te que... Has buscat catalanet per poder anar d'un concert, que no vulgui anar a la disco i m'acompanyi el calent. Has buscat catalaneta per poder anar a la platgeta quan arribi de calor. Aquí, la costa catalana és la millor.
Hem escoltat de la banda ni on es busca catalanet. Avui portem unes dites del mes de febrer. Febrer, fred saber. Pel febrer, abrigat bé. Pel febrer, un està en el sol i un altre al braser.
Si el febrer no febreja, març marceja. Febrer ventós, març plujós. Febrer gelat, bon any assegurat. Pel febrer, floreix l'emmetller. Febrer mullat, any assegurat. I la darrera, quan el febrer riu, el fred reviu.
Hem arribat al final del programa sabent que encara ens queden moltes coses per explicar. Desitjant, hàgim pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones... En fi, de la singularitat d'un Vilassa de Mar únic i repetible. Bona proa?
bona mar i bon vent. Les notícies de les 10.
Salutacions, avui comencen les jornades de Portes Obertes. A Vilassadamar, als centres escolars del poble, organitza...