Vilassar Ràdio són les 8 del vespre. Sabies que dos vilassarencs van morir en el naufragi del Titànic l'any 1912? Sabies que a Vilassar de Mar al segle XVII es produïa vidre de luxe per l'acord de Felip IV de la Casa d'Òstria?
D'això i de moltes coses més, te'n parlarem a Històries de Mar i de Dalt, els dimecres, de 9 a 10 de la nit, i dijous i dissabtes, de 9 a 10 del matí. És una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs, en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Uns t'explicaran la fira del formatge de la Seu d'Urgell, d'altres la del romaní de Montagut. Nosaltres també en podem parlar, però preferim parlar-te de Vilassar de Mar. Escolta'ns per internet a vilassaradio.cat. Randa Mar, embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional.
Benvinguts a Randamar, l'espai de Vilassar Ràdio on la mar i el poble es troben. Aquí compartim històries, tradicions i veus que mantenen viva l'ànima de Vilassar de Mar. Prepareu-vos per assalpar amb nosaltres en un viatge ple d'emocions.
De què parlarem avui? En el Cafè de Popa veurem què són les mimbes de gener. En el Rancho Bord, en Joan Martín, avui ens parlarà de com cuinar unes bones verdures, molt típiques d'aquests mesos de gener i febrer. En els motius de Vilassar, i gràcies als vilassarencs de Miada Bas i Lluís Guardiola, avui veurem qui era en Tèfano.
A Històries de Mar toca parlar de com es començava la construcció d'una nau a l'edat mitjana. A l'espai Fem Poble, amb la col·laboració d'en Joan Valls, entrevistarem a Josep Maria Gelpí, que ens parlarà del colmado gelpí que regentaven els seus pares.
I finalment, a Paraules de Mar, portem unes dites dedicades a les mimbes de gener. Comencem! La meia qu'on va nocer
Les mimbres de gener són un fenomen natural que es manifesta cada hivern a les costes mediterrànies, especialment a Catalunya. Es tracta d'una reducció temporal del nivell del mar, que sol produir-se entre els mesos de gener i febrer, quan l'anticicló domina l'atmosfera...
i la pressió sobre la superfície marina és més alta, aquest descens de l'aigua deixa a la vista roques i zones poc fondes que habitualment queden submergides, i els pescadors tradicionals acostumen a observar-ho amb gran atenció. En alguns escrits apareix el nom de calmes de gener o seques, que són sinònims de les mimbes.
Aquesta diferència del nivell del mar pot ser de 10 a 40 centímetres. El fenomen sol comportar una mar molt plana, sovint amb aparència de llac. Les mimes de gener deixen al descobert roques i vegetació aquàtica que habitualment resten submergides. Any rere any, el fenomen es repeteix, normalment al gener,
tot i que es pot presentar durant els mesos d'hivern. És observable, sobretot, a les roques, costaneres i ports. Pels mariners i pescadors del segle XIX, les minves de gener eren més que un fenomen natural. Eren un punt de referència per organitzar la pesca i la navegació.
Les barques sardinals, que treballaven prop de la costa, aprofitaven aquest període per reparar xarxes, revisar el buc i preparar-se per la temporada. També era un moment en què es podien recollir recursos a la vora del mar, com les algues, moluscs, que quedaven exposats per la baixada de l'aigua.
A més, les mimbes despertaven certa superstició entre els pescadors. Alguns creien que, si el mar mimbava massa o de manera irregular, podia ser un avís de mal temps o de temporals vinents. I això els feia extremar precaucions abans de sortir a pescar.
Altres interpretaven la baixada del mar com un senyal de bona sort per a la captura del peix, tot depenent de la tradició i l'experiència familiar. Per protegir-se dels efectes del vent i del mar, els pescadors prenien mesures concretes a la platja.
Pujaven les barques amb els palanquis o gigres fins dalt de tot de la sorra, evitant que les zones les arrosseguessin. Retiraven tot allò que pogués ser mogut o amb el més pel vent, com xarxes, cistells o estrits de pesca. I revisaven amarres i cordes per assegurar-se que les embarcacions i els aparells no patissin danys.
Aquestes precaucions combinaven experiència, sentit comú i respecte per les forces de la natura i formaven part del saber tradicional mariner. Les mimbres de gener també tenen un component simbòlic i cultural.
Observar el mar minvant era com un recordatori que l'any havia començat i que calia respectar els ritmes de la natura. Així, aquest fenomen s'integra dins del coneixement mariner tradicional que combinava observació, prudència i superstició. Les minves de gener també estaven vinculades a certes festes i celebracions populars,
Tot i que no eren festes oficials, alguns pobles, costaners, aprofitaven l'ocasió per reunir-se a la platja, beneir barques i xarxes, compartir el peix recollit o fer petits rituals de bona sort perquè la pesca fos abundant durant l'any.
Així, aquest fenomen natural marcava ritmes socials i culturals, mantenint la comunitat unida i reforçant les tradicions marineres. Encara avui, les mimes de gener continuen sent un fenomen natural interessant, recordant la relació profunda entre els habitants de la costa, els ritmes de la natura i la vida dels pescadors tradicionals.
Joan Maragall escrigué el poema Les minbes de gener, poema de 23 de casíl·labs que va escriure amb plena exultació amorosa i es va donar a conèixer a l'avenç del 31 de gener de 1891.
El poeta utilitza la natura per expressar la seva joia i la seva esperança, després d'uns anys d'inquietuds i decepcions. També hi ha la dita, les seques de gener, bones pel pescador i males pel mariner.
En aquest cas s'explica que si baixa el nivell del mar serà beneficiós per un cert tipus de pesca. En canvi, els vaixells tindran més dificultats per navegar.
El gener és un dels mesos més freds de l'any. Necessitem caldories que ens donin energia per mantenir-nos calents. Per això abunden les verdures de rel i els tubercles, dolços i rics en midons que ens permetran elaborar brous i tot tipus de plats de cullera.
També podem afegir a la cistella unes quantes fulles verdes per incorporar les amanides tèvies. Per això avui en Joan ens parlarà d'aquests ingredients i dels seus plats. Benvingut, Joan. Hola a tothom. Bé, les verdures. Verdures que menjarem tant estiu com hivern. Verdures que és la passió dels dietistes i metges i la tristó dels grumets i gastrònoms.
Una canalla o un nen sempre preferirà un bon plat de patates fregides que un plat de baledes bullides. Però, clar, això no vol dir que la verdura ens aporta...
uns components molt interessants pel cos. Ens aporten salts, ens aporta vitamines, ens aporten minerals i també ens aporta la fibra. Podíem parlar, per exemple, de les bledes. A mi personalment les bledes m'agraden. Un plat de bledes bullides que hi puc posar abans amb una olla unes patates i al final ja que enseguida estan cuites les bledes i llavors colades amb un ras d'oli per acompanyar
o pot ser un primer plat, o per acompanyar qual tipus de peix o de carn, són perfectes. O inclús acompanyades d'unes mongetes del ganxet amb un bon raig d'oli. O aquelles bledes que en trobem de dos tipus en el mercat. N'hi ha de diferents, però sobretot de dos. Uns que tenen aquella tija fineta i l'altre que tenen aquella tija gruixuda, la branca, que pot dir ben bé uns dos o tres centímetres.
Aquestes branques, una vegada bullides, tallem la part de dalt, que és la fulla de l'oleda, i aquestes branques, aixugades amb paper de cuina, que en tregui tota l'aigua, una vegada tret a l'aigua, enfarinades i empassades per ou i arrebossades, és un acompanyament molt correcte, inclús pot ser un aperitiu.
Les bledes avui dia anem a qualsevol mercat, ja les trobem amb bosses que estan netes, tallades i preparades per tirar directament a l'olla. Tenim també els àpids. L'àpid no té massa sortida en quant a variants. Les formes que ens en mengem nosaltres normalment ho ve la part més blanca de l'àpid, talladeta amb bastonets finets i posats en una amanida,
O bé, senzillament, aquelles escudelles, jo personalment començo a fer escudelles a casa, per exemple, a la tardor i a l'hivern, hi ha gent que les fa tot l'any, però tu quan entres en una casa i sents aquell olor d'àpid, ja veus que en els fogons s'està preparant una bona escudella amb carn d'olla.
Trobem també, en aquesta època, els bròquils i les coliflors. El bròquil potser és més fi que la coliflor. I abans en trobaven a la plaça i als mercats, que ara se n'ha perdut la mena. Se'n veuen pocs i no sé per quina raó els bròquils aquells de color morat. Ara tots els que es veuen, la majoria, són verds.
Joan, ja que parles de bròquils, n'hi ha uns que veiem darrerament als mercats que tenen com una punxa. Com semblen extraterrestres, que vinguin de la tercera dimensió. Són bons, el que passa és que no sé d'on han sortit. D'aquí abans no se'n veien d'aquest tipus de bròquils. Ara sí que se'n veuen.
I el bròquil també, un bon bròquil. Recordo, com havíem comentat una vegada, que en els vaixells ens deien arbolitos, perquè les branques, com les trenquem, tenen forma d'arbre bullits i acompanyats. Molta gent les acompanya bròquil o califrò bullit amb patates. Jo ho faig amb mongetes, i potser queden una mica més, no sé, queden una mica més consistents.
Bullit directament? Bullit directament i les mongetes, són per exemple mongetes de la canxeta, després les puc barrejar inclús en l'olla perquè s'escalfin i llavors ho serveixo. I al vespre, malgrat tot els dietistes, passat per la paella amb un bon raig d'oli i s'hi poso una mica de cançalada, quedaré un bon sopar d'hivern consistent.
El bròquil també hi ha maneres de presentar-los. Per exemple, si agafo aquests arbolitos que dèiem i els enfarino i els passo amb ou i els arrebusso, queden molt bons com a acompanyament. O inclús agafo una safata i poso ja el bròquil bullit amb una safata que pugui anar al forn i faig una batxamel i poso un bon formatge i poso una mica també de mantega al forn gratinat i queda també un plat molt correcte.
Bé, trobem també les cols, verdura d'hivern. Jo dic verdura d'hivern i d'estiu, però ara gairebé trobem la verdura tot l'any. Les cols, aquí fem servir molt la col aquesta, flonja i col rissada, amb rissos. Hi ha també el que és en castellà, que ara en català no em surt la paraula, que és el repollo, que és aquella col molt prensada, molt forta, que també és molt bona. Llavors, una bona col amb patates també és molt correcta.
I també, que ara no es fa gaire, quan trobem una escol ben grossa d'aquells que, ostres, quina col tan grossa, l'agafem, li triem, triem totes les fulles, aquestes fulles, una per una, l'anem escaldant, no la tenim que bullir, sinó que quedi una mica tova, la posem sobre els fogons, amb una fusta, li tallem aquell nèrmi que és dur,
I aleshores la farcir, la podem farcir aquestes fulles de col que ja vindran, diguéssim, ja vindran toves de ser escaldades amb qualsevol tipus de farciment, amb carn, amb tomàquet, o amb baudú, o amb qualsevol tipus de farcit.
Les emboliquem ben embolicades, com si fos un de... Un, com es diu allò que fan els xinus, primavera, un... Un rotllito de primavera. Un rotllito de primavera semblant, ben embolicats, les tanquem amb un escuradents, mon de dientes o palillo, i aleshores ben enfarinades i fergides. També pot ser un bon acompanyament, inclús un primer plat. O un segon plat.
Bé, també trobem les pastanagues, les pastanagues que també són fonamentals en els escudelles i can d'olles, o també en una amanida, i si més no, quan fem els canelons a Sant Esteve i tenim que arrostir tota la carn, jo sempre hi poso un parell de pastanagues, un parell de tomàques i un parell de cebes,
alls, evidentment, i tot ben rostit al final, com ja tinc la carn del rostit cuita que ja la passo per la màquina per fer el farcit dels canelons, totes aquestes verdures amb les pastanagues, els tomàquets i les cebes, passar per un mini-pimer i com tot estigui amb l'oli, ho aboco en el farcit dels canelons i dono molt bon gust.
Bé, trobem també les carxofes, època d'escarxofes a l'hivern. Ara està en plenitud, com més minarenca són, més bones són les escarxofes. Les podem fer bullides, les pelem, anem pelant com més pelades, més toves i flonxes quedaran, i aleshores també amb patates, és un plat correcte quan estem fent una mica de règim o dieta.
Però unes bones carxofes, per exemple, a la brasa o a la planxa, allò que les aplastem ben aplastades per fer els espais per tirar-li oli, unes gotes de vinagre i una mica de sal, queden molt correctes. O unes carxofes arrebossades, o una truita de carxofes, que també queda molt correcta. Molt bona. Molt bé.
Bé, estem en època de faves, unes faves que poden ser de cara abans, i suposo que això és la raó de les èpoques, èpoques aquelles de la postguerra, les faves es deixaven fer més i més grosses, perquè clar, en sortien més i eren més grosses, inclús quan es van fent grans, les faves que van creixent dins de la tija...
Són aquelles faves que em deien de la ceia negra. Tenen molta pell i molt dur a quedar-se, i inclús la pell no te la menjaves i treies la fava de dintre. Avui dia no, avui dia s'aprofiten les faves primerenques, les petitetes, inclús en trobem amb pots, que serveixen per fer amanides de faves, o bé unes bones faves a la catalana, amb pèsols, hi posarem alls tendres ben picats, un bon raig d'oli, hi posarem ceba tendre picada, un bon raig d'oli cancel·lada, que vagi i comença...
i llavors hi posarem les faves i hi posem una mica d'aigua, al tanto perquè les faves deixaran anar bastant aigua, que no ens quedi massa bolit, i aleshores al final hi posarem una bona botifarra o un negre, botifarra de faves. Després també trobem de les faves, trobaríem els espinacs. Els espinacs també com les bledes ja els trobem amb bosses ja que venen nets i polits, i els podem fer senzillament uns espinacs a la catalana,
Aquí tenim dues possibilitats, o bullir-les abans o senzillament saltejar-les directament a la paella. Són molt tendres, per tant, saltejats amb una paella, amb oli, amb un cadall, i aquí la diferència de la recepta a la catalana, aquí afegirem pinyons i panses, panses d'aquelles de Corinto que no tenen papita, i o bé una bona truita d'espinacs, una truita d'espinacs per un sopar també queda molt correcta.
I les mongetes tendres? Com que les mongetes tendres aquí estem parlant de verdures potser més aviat d'hivern, la mongeta tendra en trobem tot l'any. És veritat. Aquella d'aquí mengem molt la mongeta perona,
i després hi ha aquella que és la més fina, perquè sobretot mongetes, però no, però són més verdura de mes de juliol i agost. De fet, ara, si compres mongeta tendra, doncs veuràs sempre que ha de venir de fora, del Marroc, del Marroc. Vé molta verdura del Marroc i és bona, eh?, però clar no és d'aquí. No és del quilòmetre zero.
Perquè ens hem acostumat avui en dia que tenim de tot i això de la temporada ja no és com abans. Ara pots trobar-te qualsevol verdura, fruita, ara vas al mercat i trobes cireres i trobes maduixes ja. A mi m'agradava gustir millor com era abans, que esperaves, per exemple, al mes d'hivern, esperava que arribés l'estiu per menjar pebrots verts i vermells esvergint i carbassons per fer una bona semfaina, que l'hivern no en podies fer. O al revés, quan era l'estiu esperaves que arribés l'hivern per menjar un bròquil
amb mongetes. Jo també ho trobo així, perquè cada cosa al seu temps. Si no, sembla que no hi hagi ni temporades ni estacions. Exacte. I amb la fruita igual. Amb fruita, amb l'any avall, els melons eren l'estiu, a excepció d'uns que eren els melons d'hivern, aquell que s'adjuntaven, es presentaven a les paneres de Nadal. I aquells aguantaven fins tot l'hivern.
I també passava amb la fruita, amb la pinya, amb la pinya tropical, que, clar, no venia allà, venia de tot arreu, menys del tanòpic. Hi havia la pinya que era la pinya fresca, tropical, o hi havia la pinya del monte amb llauna. Les dues eren molt provades. Hi ha coses que en les paneres d'adalt eren fixes.
les dues ampolles de cava, una ampolla de conyac. Vull dir que encara no es coneixia massa, però una pinya amb almíbar o una pinya fresca, un pernil. Si passaven en una panera de dalt, un pernil, hi era una panera de categoria. Clar, i els torrons. I els torrons, les neules... Bueno, mira, escolta'm, crec que hem parlat molt ja i molt bé d'aquesta verdura d'hivern. I, Joan, qualsevol plat de verdures, això, que ho acompanyem?
Doncs unes verdures, un vi rosadet, un vi negre. Una copeta i prou? No, perquè de vegades són petites i com a mínim dues. Molt bé, doncs anem a fer. Adéu-siau, Joan.
Josep Mayor Mas, peixeter de Vilassar de Mar, era conegut defectuosament com Tefano, que és el sobrenom que li van posar quan despuntava les files del Vilassar, ja que el fenomen futbolístic del moment era l'argentí del Reial Madrid Alfredo Di Estefano.
En Tèfano ha estat un dels homes més estimats de la llarga trajectòria de la Unió Esportiva Vilassa de Mar.
recordat com un dels millors esportistes de futbol base, va jugar també amb els veterans, va passar per la banqueta com a entrenador i va arribar a ser president de l'entitat Blanca i Vermella. A més, va formar part també de diferents juntes directives de la Unió Esportiva Vilassar de Mar.
Randa Mar Historias de Mar
Des de temps immemorials, almenys amb anterioritat als primers documents escrits, les persones s'identifiquen per un nom propi, el qual posteriorment es va afegir un cognom que podia fer referència a l'ofici, lloc de residència o de procedència, filiació o amb el nom de la família.
Aquesta identificació personalitzada de l'individu dins el grup es va fer extensiu als animals, donant un nom propi a l'animal més preuat, el gos, o bé aquell que es distingia per alguna raó dins el ramat.
i en especial els animals de tir o de muntar com bous, mules i cavalls. La personificació dels animals es va estendre a un objecte inanimat, una màquina i medi de transport.
El vaixell. De fet, a tots ells, no només els més grans o excepcionals, sinó tant els de guerra, de comerç i de pesca, i de la mateixa manera, tant grans com petits.
Probablement el fet de passar moltes hores o fins i tot dies treballant, vivint, menjant i dormint a bord va crear un lligam estret entre la tripulació i l'embarcació de la qual depenia la seva vida. Només uns centímetres de fusta separaven la tripulació de l'aigua, que els podia engolir,
Per tant, s'havia de confiar que aquesta no s'enfonsaria, que resistiria els temporals i els tornaria de nou a terra. Ara bé, hi ha una diferència clara a remarcar entre les persones, els animals i les embarcacions.
Si comparem la vida d'una persona amb el d'una embarcació, podem apreciar que les etapes de fet coincideixen. La primera seria la concepció, la segona la gestació, la tercera el naixement, la quarta la vida i finalment la cinquena la mort. En una embarcació la concepció equivaldria al contracte de construcció
La gestació, el procés de construcció, des que el mestre deixa, posa la quilla, fins que escalefateja. El naixement seria la benedicció i verada. La vida correspondria al llarg període en què un vaixell compleix amb la funció per la qual va ser construït.
i finalment la mort seria el seu enfonsament o desballestament. Una persona rep un nom en la tercera etapa, en el moment que neix i se'l bateja, moment en què passa a formar part de la comunitat cristiana. Probablement és el moment més important de la vida de tota persona,
Per aquest motiu queda registrat en un dels tres principals llibres parroquials, el de baptismes. El ritual religiós dut a terme a la benedicció d'una persona també es realitza per una embarcació, tot i que el nom d'una embarcació ja es dona en la primera de les fases, en el contracte de construcció o fase de concepció.
que equivaldria al nom oficial i administratiu. A la benedicció se li dona validesa el nom per part de l'Església, se li atorga protecció divina i sovint es registra el llibre de baptismes. A les embarcacions, el moment més important és el de la seva primera varada, el primer contacte amb l'aigua.
És l'instant en què es veurà si té una estabilitat correcta, si es dirigés bé, si té una velocitat adient i bona maniobrabilitat. Un conjunt de qualitats que faran que compleixi bé amb la seva funció, tingui una bona reputació, tant per qui la fa servir pescador, comerciant o militar, com pel mateix mestre d'aixa que l'ha construït,
que ha creat l'objecte transformant i donant forma a un conjunt de fustes i unint-les entre elles amb elements metàl·lics de fixació.
L'objecte tridimensional amb una bona funció nàutica tindrà un prestigi que estimularà l'activitat constructiva del mestre Daixa i la pervivència i transmissió del seu saber. Però hi ha embarcacions amb les quals no només es fa una celebració a l'acabar l'embarcació i just abans de Barà. Tenim coneixement que les grans embarcacions construïdes a l'edat mitjana i moderna
tipus nau i galera i amb àmbits institucionals i senyorials es celebrava no només una festa o ritual sinó diverses al llarg de tot el procés de construcció. A continuació presentem un llistat de les etapes més importants.
El contracte de construcció, en el que l'armador i el mestre d'aixa acorden les característiques de l'embarcació, el seu preu i el nom. L'escar, la primera evidència física de l'existència del que serà l'embarcació, quan el mestre d'aixa prepara l'escar a l'adreçana, al lloc on es construirà l'embarcació.
La posada de la carena, avui més coneguda com a quilla, de les rodes de proa i popa, les peces de davant i del darrere que reforçaran tot el casc. Aquestes tres peces defineixen la secció longitudinal principal. I al posar la quaderna mestra, la costella més grossa, sobre la carena, es defineix la secció transversal principal del buc de l'embarcació.
La benedicció. Moment en què l'embarcació es posa sota protecció divina i se li dona un nom propi procedent del santural. Etapa important i complicada.
en el que per primera vegada tota l'estructura es mourà, desplaçant-se per l'escala de Barà fins al mar.
No només és un moment dinàmic, sinó que l'estructura passa d'un medi terrestre cap a l'aquàtic, cap al medi pel qual va ser construïda i on es farà evident si podrà complir amb la seva funció. I finalment, l'herborà. En molts casos, sobretot en les naus, aquestes s'acaben d'herborar un cop el buc està barat. Avui explicarem només les tres primeres.
La primera etapa de la construcció naval comença amb l'acord entre l'armador i el mestre d'aixa, els quals pacten les característiques de l'embarcació, el preu i el nom. L'acord entre les dues parts pot ser de paraula, amb una encaixada de mans, o bé pot quedar registrat per escrit, aixecant-se acta per part del notari, o el que seria el contracte de construcció.
fet habitual en la construcció d'embarcacions de port mitjà i gran, com els llenys, les galeres i les naus. Si la propietat de l'embarcació està repartida entre diferents inversors o socis, anomenats personers, també es passa per cal notari indicant-se el contracte de construcció, el nom i la part que porta cada personer,
El mestre baixa, amb les ordres donades o les característiques i condicions escrites al contracte, sap quin tipus d'embarcació ha de construir, les seves dimensions i port, la matèria primera que haurà d'utilitzar, el cost que tindrà tant de material com de mà d'obra i els terminis de pagament i execució de l'obra.
El mestre Daixa, per la seva banda, concebrà mentalment la forma de l'embarcació, tant del conjunt com de les seves parts, però també de cadascuna de les peces de fusta que el conformen. Aquest sol aplicar un sistema de proporcions per establir les dimensions generals.
Llargada de roda a roda, llargada de carena, oberta a coberta, oberta al pla i puntal, les dimensions de l'aparell, arbre, antena, estimó i dels elements del buc, carena, roda, medissos, estamaneres, cintes, etcètera.
A banda del sistema de proporcions, utilitza altres instruments de treball i de concepció de formes, com el gàlip mestre, que junt a la tauleta d'estella i el regle li permeten donar forma a la quaderna mestre i a totes les quadernes compreses entre aquesta i els extrems de proa i de popa.
les quals gradualment van modificant la seva forma, perdent amplada el pla i a coberta i horitzontalitat el pla. El contracte de construcció implica l'inici de la fase de concepció, a la qual es defineixen les característiques principals del vaixell que s'ha de construir. Es tracta de la feina més mental que no pas manual,
de concebre i donar forma al vaixell, al buc i als seus elements. La gestació comença en el moment que es planta l'estepa i comença el procés de construcció, ara sí, física del vaixell. Es tracta de la primera evidència física de l'existència del que serà l'embarcació,
quan el mestre baixa, prepara l'escar, neteja i aplana l'espai on es construirà l'embarcació i posa les peces de fusta que formaran la base de la construcció, el que es coneix com a estepa. Aquesta feina marca l'inici del procés. Un cop posada l'estepa, la primera peça del buc del vaixell que es posa damunt és la carena,
La importància d'aquest acte es pot celebrar amb un ritual, amb l'assistència dels promotors del vaixell i els mestres d'aixa, que pot consistir en el fet simbòlic de clavar un clau a l'estepa o a la carena, de donar un nom propi al vaixell o fer un àpat per celebrar l'inici de la seva construcció.
Si la primera fase de concepció queda simbolitzada pel gàlip, la segona més física i visible queda representada per l'aixa. Els gàlips permetran al mestre d'aixa traçar la forma de les rodes i la quaderna mestre sobre les peces de fusta. L'aixa permetrà convertir la peça de fusta en les formes arients de cada element de l'estructura del buc.
A sobre de l'estepa, o esplanada, es posa la peça més llarga i recta, la carena o quilla, formada per una o més peces unides entre si. Posteriorment, s'hi afegeixen les rodes de proa i de popa, aguantant-les en puntals,
tot definint la secció longitudinal principal. I, posteriorment, s'asseia la quaderna mestre sobre la carena, definint-se la secció transversal principal. Randa Mar. Fem poble.
Benvinguts, oients de Randemar. Avui, a l'espai Fem Poble, recuperem la memòria del nostre poble. Obrim la persiana de la memòria. Ens situem sobre els anys 50, una època de carrers de terra, de converses a la fresca i de comerços que eren molt més que botigues. Eren al cor del barri.
En aquell temps, jo recordo, i molts de vosaltres també, un personatge com en Geroni Gelpí, propietari d'aquella mítica botiga de caviures situada entre la plaça de l'Ajuntament i el carrer de Sant Joan, al costat de Gala Clotilde.
Avui ens acompanya el seu fill, en Josep Maria Gelpí, per parlar-nos d'aquest establiment que va alimentar generacions de vilasserencs i que, malauradament, ja fa uns quants anys que va tancar les seves portes, definitivament. Per falta de relleu generacional, segurament. Amb ell farem un viatge en el temps entre sacs de llagum, olors de verdura, els cupons de la monaneta i el so de la llibreta de fià.
Hola, Josep Maria, benvingut. Hola, bon dia. Per situar-nos, voldria preguntar-te en primer lloc en quin any es va obrir la botiga i quin va ser el fundador.
Bé, la botiga ja va... En ocasió de la guerra, passada la guerra, a casa van dedicar a buscar una botiga per poder fer negoci i tal, i per tenir una ocasió de treballar.
perquè hi ha anècdotes que la guerra va dificultar molt la feina que, per exemple, el meu pare feia i que va tenir que plegar perquè estava ferit per la guerra. Llavors, el que dèiem és que la botiga va ser una manera de trobar una continuïtat amb la feina.
Diguem que va ser una alternativa de feina. Va ser una alternativa, precisament perquè el meu pare va ferir per un bombardeig, perquè el meu pare era maquinista naval, era primer maquinista naval, i quan estaven a Màlaga van bombardejar el port i amb ell el van ferir perquè el van bombardejar el cotxe en què se n'anaven per escapar-se del bombardeig. Parlant de la botiga, per això, quin any va ser el que va tancar?
Bueno, va ser exactament quan el nou mercat es va fer, el que hi ha actualment, que es va canviar i llavors es va desaparèixer el mercat que havia estat sempre posat a la plaça de l'Ajuntament d'ara. És a dir, que l'Ajuntament no existia allà.
Estava a la carretera. És a dir, que la botiga estava relacionada amb el mercat municipal. Home, esclar, totalment, totalment en el mercat municipal. Era botiga, diguéssim, de com totes les botigues del poble, interior, que es ven de tot, i després també, doncs, exteriorment, fèiem parades de sabó, me'n recordo, aquesta me'n cuidava jo, que fèiem muntanyes de sabó...
després també veiem tota la fruita amb un sistema d'escolonament de la parada i després també fèiem servei públic que anàvem a repartir el que la gent comprava i voltava molt i no podia pujar per exemple una caixa d'aigua de bici que en aquella època se'n venia molt
I tot això és el que feia, serveia la botiga de casa. I com era el local físicament? Recordes el taulell, les prestatgeries? Bé, sí, sí. El taulell...
És que fa el fet que inclús, jo no soc molt habitual d'aquell edifici, però fa el fet que no canvia gaire gaire l'estructura. L'estructura, pel que veig, a vegades segueix bastant igual. Era, doncs, una botigueta, perquè les botigues no eren molt grans, no hi havia aquests grans magazines com ara, sinó que eren botiguetes que estaven a tots els carrers, n'hi havia una, dues o tres, bueno.
Era una botiga que dintre hi havia de tot. Hi havia des de macarrons a fideus, botelles de xampany, botelles de bici, etcètera. Hi havia de tot, com totes les botigues de poble, suposo que és.
M'estàs despertant tots els sentiments, tots els sentits, perquè jo recordo especialment les caixes de fruita ben posades a fora del carrer, aquella nevera de Coca-Cola, les pastilles de sabó apilonades, tal com deies... I tot això que dius no era l'estiu, eh?
A l'hivern aquestes caixes de fruita i així eren a dintre, ja no sortien. Aquí només sortíem a fora a compartir-ho amb el mercat, que era allà mateix tocant, des de Sant Joan, pràcticament la setmana de Sant Joan, fins a la setmana de la Mercè.
que era realment el que durava l'estiu i l'estiuetge de la gent que venia de Barcelona a passar l'estiuetge, que tenia més facultats econòmiques que molta gent que li costava més arribar a final de setmana. Ja hi arribarem, perquè voldria parlar-te també d'una altra cosa, que és la llibreta de fiar. Però ja en parlarem. Ara estem en el que és l'arquitectura de la botiga.
Quins clients teníeu, principalment, llavors? A l'hivern, ja m'has explicat, que eren la gent de casa.
I a l'estiu? I a l'estiu venien per un cantó tota la gent estiuajanta. Nosaltres teníem la sort de com que veníem productes, el papa sabia treure molts productes importants de gènere de fruites i coses, de melons i xíndries i tot això, doncs teníem molt de clientela d'aquesta estiuajanta.
que estava en una bona situació econòmica, evidentment. Per tant, comprava molt bé. I aquesta mercaderia que arribava, com arribava? Bé, aquesta venia del Born de Barcelona. Primer, un transportista d'aquí, Vilassar, que també feia viatges, el transport roquer, que es deia, doncs, al tornar a venir cap aquí, venia carregat amb...
amb el que el meu pare havia demanat que comprés, que si presses, que si... inclús formatge a vegades, de tot, tot el que podia ser comestibles i ell podia comprar-ho allà en el magasem en el Born, doncs ho portava cap a casa.
Josep Maria, que també teníeu moltes vegades a l'estiu un rim de plàtans allà penjats? Sí, a dintre i a fora. A dintre era un remell de plàtanos que estava penjat d'una corda i a fora també.
si es bellugava el... el remell de plàtons, és que o jo em havia agafat un, o alguns em havia fotut algun. Però, bueno... Però abans... Ara no es veuen així. Allò es veia tot el remell. Tot sencer. Tot el remell, sí. I com era el ritual de despatxar en aquesta botiga? Tot es pesava al moment...
O hi havia cosa que ja tenia un preu estàndard només a... No, més aviat es passava el que era granel. Lo altre sí, lo altre que era sòlid, una pastilla de sabó, pues una pastilla de sabó que val 3-10 o un en 10. Si agafaves dues, doncs 4-20. Molt bé. Era això. Jo penso que era molt normal...
Molt senzill, perquè era senzill, però hi havia de tot. Hi havia, clar, una botiga de comestibles, per tant, hi havia de tot. Des de botelles de xampany, de conyac, del que vulguis també, eh? Això també hi havia una estanteria que estava plena de begudes d'aquestes que...
Es venia molt, sobretot, quan els estivejants, que hi havia molts estivejants, que anaven a banyar, i quan tornaven, els marits compraven una botella de xampany. Normalment, de la pierre. De la pierre? De la pierre era el baratet, el de la pierre. Era el que estava molt bé de preu.
De la pera o codorniu. El codorniu ja devia ser per a les celebracions, no? No, però hi arribaven, eh, la gent, també, codorniu. Quan hi havia el sant d'algú, coses d'aquestes. Però això devia ser un producte de luxe en aquella època, no?
Home, deluxe era no freqüent. La gent no comprava xampany cada setmana. Pel Sant, sobretot pel Sant, per Nadal, per Sant Joan, per festes. Parla'ns de la màquina d'oli.
La màquina d'oli era... Nosaltres teníem dues maquinetes, no sé com explicar-ho, que portava com un quadret, que veies l'agulla que pujava amunt, i tenies que...
fent una maneta perquè hi havia uns dipòsits a granel i quan arribaven els que portaven els majoristes tiaven l'oli allà dintre i allò amb una bomba a mà pujava i servies el setell de les dones que venien a comprar i què hi feia aquell mirall allà darrere?
Bueno, aquell mirall, jo no sé què hi feia, però servia per controlar una mica si hi havia alguna persona que no es portés massa bé. Per exemple, com que tu estaves d'esquena a tothom servint això perquè el mirall estava a la paret, i tu estaves mirant el mirall, el mirall et servia per reflectir aquella persona que podria ser que no es portés massa bé. Que en tant en tant hi havia algun. Molt pocs, per això.
Però, bueno, això són anècdotes de poble. Quins eren els productes que hi havia a la botiga? Els productes estrella, que no podien faltar mai.
De tot, eh? És que hi havia de tot. Hi havia totes les pastes. Me'n recordo que darrere del mostrador hi havia tot de calaixos i a cada calaix hi havia una pasta diferent. Que si un calaix, que si un fideus, que si fideus gruixos, que si fideus prims, etc. Vull dir, tota la col·lecció. Però després hi havia els... El pernil. El pernil també. El pernil és a part del pernil, eh? Són paraules mayores, eh?
Perquè hi havia pernil, però normalment la gent li agrada pernil bo, eh? O més cart. Sí. Ja que ho fem, fem-ho ben fet. Ja posàvem el barato, també, eh? Però, noi, quan ho provaven, esclar, el serrano era... Nosaltres acostàvem a vendre País i serrano, que en deien. País era aquell més bé de preu, que era d'aquí, i el serrano, que era més cart. I teníeu també embotits, llavors? Embotits.
Sí, alguna cosa, sí, però molt poca cosa, eh? Fuet, que penjaven allà amb una mica de barra, però un fuet, una sovassada, sí, però aquestes coses tan normal, tan casolanes, eh? Vull dir... Es venia molt com venien els estivejants i els estrangers, perquè vam tenir la sort de tenir un càmping, quatre càmpings aquí a Vilassar.
I els càmpings venien a la plaça a comprar. Bueno, càmpings. Els estadans del càmping venien a comprar. És clar, si venia a comprar, tenia que comprar a tu també. Perquè era la botiga que veien en el mercat.
Ara sí que voldria que ens parlessis de la llibreta de fiar. Com funcionava, això, aquesta confiança en aquell temps? Bueno, no, és el que hi havia llavors, i la gent tenia molta confiança. A casa teníem, i com a casa tothom, eh?, totes les botigues ho tenien, teníem una llibreta que si tu anaves a comprar cada setmana, clar, tu no cobraves cada dia.
cobraves, en aquella època, un cop a la setmana, normalment. El salari era un cop setmanal o mensual, però normalment era setmanal. Llavors, doncs, clar, normalment no tenien massa cèntims disponibles durant el dilluns, el dimarts o el dimecres. Llavors, li deien... Venem a fiar, que en deien. Fia amb això. Llavors, la gent comprava...
I al final de setmana, quan havien cobrat, venien i llavors tachàvem el que devien. I aquesta era una pràctica bastant habitual, eh? Bastant habitual. Però era el que hi havia, suposo que... Ara costaria, oi?, d'entendre això.
Mira, la bòtica era un centre de notícies del barri i en Geroni era una persona molt popular i a la vegada implicat en moltes activitats relacionades amb la cultura i amb l'esport aquí a Vilassà. Hi havia clients, i això jo ho sé, que hi anaven expressament només per fer fatal a xerrada amb en Geroni. Sí. Què sortia d'aquestes converses? Bé, depèn de les persones. Hi havia gent que feien...
que feien molt bon rotllo perquè xerraven i de seguida seguien la manera de ser perquè esclar, no era una cosa sèria, era una cosa de fer broma i llavors molts venien, venien aquí i xerraven i a vegades inclús hi havia un, no sé si dir els noms perquè també em sap greu de dir noms
en el sentit que potser no els agrada que el poig. Per mi era un senyor que venia sempre i sabien que treballava en una gran empresa, diria l'empresa perquè era una gran empresa de Barcelona, aquella època, i era un... era un...
cap de propaganda i tot això i en sabia molt i el papa de seguida venia aquí cada dia i el va enganxar que posés programes i feies cartells perquè tenia molt de traça coses d'aquestes molt típiques d'aquella època postguerra i que la gent tenia tan bona voluntat de fer-ho també
però d'aquí sortia una organització de sardanes, per exemple. Sí, bueno, sí, sí. No sé per què li va agafar això, potser perquè sardanes només es feien normalment quan hi havia festes de Nadal o de Sant Joan o coses d'aquestes, però habitualment no hi havia sardanes. I llavors, suposo que algú li devia dir i tal, però tot allà que ell es va dedicar a organitzar els dijous, establir els dijous
que hi haguessin sardanes cada vespre. Els vespres, allà a les 10 de la nit, venien de 10 a 12. Venien a les sardanes, a tocar sardanes a Vilasal, els dijous. I què passava? Que, esclar, això es tenia que pagar. L'Ajuntament no donava un duro, perquè no és com ara, que ara diuen que en duren alguna cosa, però no, és que tampoc l'anava a demanar.
El papa es dedicava a dir, sobretot, a agafar la gent que estaven disposats a pagar, com eren els estiuejants. Estiuejants de categoria, en el sentit que tenien sèntims, disposaven de dir diners, aquests com passaven per... Moltes vegades s'aprofitava que anaven a missa molts, i al passar per davant de la botiga deia...
Jo diria Pepito, però no era Pepito. Pepito, escolta, escaguiixes 100 pessetes. Collons, en Geroni, per què? Per les sardanes. Ah, vale, per les sardanes. 100? Sí, 100. I així ens el fava. Fava 3 o 4 o 5 cada setmana. I amb això financiava les sardanes? Així ens pagava, sense pagar ningú més, un duro. I explica'ns també com va anar... Perdona, digues, digues. Hi havia una altra cosa que també organitzava, que s'anava en els 3 bars que hi havia a Vilassar,
Els tres bars que hi havia aquí a la carretera i a la vora de les Sardanes, que era, bueno, sempre els que hi havia, l'Espinaler, Cal Bacallaner, que no deien... Cal Bacallaner... I el Bar Marina. I ningú més. I llavors el papa hi va anar a ajudar, diu...
i a canvi podrà posar taules allà perquè no hi havia taules a les sardanes i la gent podrà fer el vermut al vespre i tu em ajudaràs a pagar les sardanes i llavors quedaven amb un preu vull dir que a part de la gent els agradava que hi havia un servei d'abart a la nit a la plaça
Cosa d'aquella època, també. Recordes algun personatge curiós que vingués a comprar a la botiga? O a vendre? Amb Auxes, per exemple. Amb Auxes venia a vendre, eh? Amb Auxes venia a vendre perquè anava a pescar. I ell anava amb una canya, pobret, perquè me'n recordo... Molta gent anava a pescar a aquella època.
Perquè m'imagino que, bueno, com que es pescava, eh? Sí, sí, sí. Es pescava peix i res. I anàvem aquí baix a...
A Can Pautapé, que em dèiem, oi? Allà venien pasta per menjar els peixos. Per fer l'esquer. Sí, amb pasta. I compravem allà i nosaltres posàvem l'esquer. I agafàvem peix, eh? Abans n'hi havia més que ara. Vaps que no n'hi ha, ara? Darrera pregunta, Josep Maria. Quin nombre de telèfon teníeu?
Teníem, el 29. El 29, molt bé. I alguna anècdota relacionada amb el telèfon?
bé anècdotes d'aquella època que el papa era molt xistós i sempre aprofitava molt a fer cartells sempre hi havia gent que estava en la plaça la plaça és un lloc com ara que a les places hi ha molt de merder hi ha molt de gent hi ha molt d'activitat i molta gent venien a casa teníem telèfon no tothom tenia telèfon del carrer Sant Joan per exemple podria dir que em sembla que només hi havia dos telèfonos
en tot el que era Sant Joan. Però bueno, és una anècdota. No tenia tothom telèfon. Però els pagèsos i aquesta gent, sí. Ja. Perquè necessitaven i tota la història. I llavors, clar, venien a... Genònia, que puc passar pel telèfon? Puga. El teníem a l'escala de pujar dalt i hi havia el telèfon allà.
Bueno, gràcies, adéu, adéu, adéu. Això, un dia, l'altre, no aquesta, sinó diverses. I ja està que el papa, escolta, aquí, venen aquí, agafen el telèfon, i home, compra'm un símice de pernil, home, o algú.
Llavors diu, saps què? Doncs posaré aquí. Va posar un lletrer a la pissarra que deia, estoy muy conforme que me vengas, en castellà va posar-lo, estoy muy conforme que me vengas a telefonear, pero estaría más contento si te quedarías a comprar. I això posava a la pissarra, eh?
Josep Maria, una cosa molt curta que m'agradaria que no es quedés en el tinter, el teu pare, que era una persona que a més era popular, durant un temps va fer un cartell a la botiga, al carrer, per demanar signatures, perquè la gent firmés. Recordes quin motiu era això?
suposo que vols dir la columna del camí del mig del camí del mig que no sé, va haver-hi una mica de fullon allà que se'l volien emportar i tota la història llavors ell va fer una campanya que no poguessin tocar d'aquí de Vilassar però se'l volien emportar no sé si a Mataró o a Badalona, no sé
volien portar aquests que sempre poden fer coses dels altres. Però el papa diu... És a Vilassà que es quedi a Vilassà. Vol dir que els romans ja volien aquestes coses. Bé, Josep Maria, ha estat un autèntic plaer aquest viatge en el temps.
Bé, jo també he disfrutat perquè... Home, pensa que això són molts anys que no te'n recordes. Fa molts anys que ni en parles ni... Però és agradable recordar-ho, eh, que sí? Sí, sí, sí. I més aquí, en aquesta ràdio, que també tinc molt bons records de la ràdio. Ja ho crec. I tant. Sí, senyor.
Bé, doncs, gràcies per aquest viatge. Això és la història no només d'una família, sinó del reflex de la història de Vilassar de Mar. I tota una forma de viure que, tot i que les persianes ja s'hagin abaixat, romant viva la nostra memòria. Gràcies, Joan Maria, per haver-nos obert les portes de casa teva i del teu record.
I ara, amics oients, us deixo amb l'Agustí per continuar amb el Randamar. I nosaltres esperem que la setmana vinent pugueu recuperar més racons i més gent que ens hagin fet gran al nostre poble. Moltes gràcies, fem poble i bona ràdio. Randamar Paraules de mar
Inici de febrer a Vilassa de Mar en ple segle XIX. Febrer arriba amb dies més llargs i l'hivern encara present. La mar, encara agitada després de les mimbes de gener, banya la sorra i les roques del poble.
Els pescadors revisen barques i xarxes, preparant-se per la nova temporada, mentre el vent porta olors de sal i esperança. És un temps de prudència i renovació, on el fred del mar recorda que la vida costanera segueix el seu ritme lent i constant.
Hem arribat al final del programa sabent que encara ens queden moltes coses per explicar.
desitjant hàgim pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones... En fi, de la singularitat d'un vilassar de mar únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent! Bona proa, bona mar i bon vent!
Vilassar Ràdio són les 9 de la nit. Passaport, càmera de fotos, ulleres de sol... Pots deixar-te qualsevol cosa, però els teus drets sempre viatgen amb tu.