Vilassar Ràdio són les 9 del matí. Servei d'acreditació de competències professionals. Jo porto molts anys treballant de venedora i ho he acreditat.
Jo he fet de cambrer i ho he acreditat. Jo tinc experiència en informàtica i ho he acreditat. Demostra al professional que hi ha darrere la teva feina. Si tens experiència laboral o formació no reconeguda, ara pots obtenir un certificat oficial d'allò que saps fer i créixer professionalment o continuar formant-te. Servei d'acreditació de competències professionals. Si ets professional, fes-ho oficial. Generalitat de Catalunya. Liderar no és només ser els primers.
És saber on anem i no deixar ningú enrere. És renovar energies i posar en marxa el que fa massa que espera. Tenir infraestructures que ens connectin entre nosaltres i amb el món. Liderar és protegir el teixit productiu i crear llocs de treball de qualitat.
Amb innovació, estabilitat i feina ben feta. Per una Catalunya més forta. Amb un futur per a tothom. Catalunya Lidera. Un pla per recuperar el lideratge econòmic de Catalunya. Informa't de les 200 mesures a gent.cat barra Catalunya Lidera. Generalitat de Catalunya. El govern de tothom.
Sí, circules bé i al teu ritme. Sí, descongestiones la ciutat. Sí, redueixes la contaminació. Sí, fas exercici i millores el teu estat d'ànim. Sí, pots combinar-la amb el transport públic. Suma-t'hi. Digues sí a la bicicleta. Generalitat de Catalunya, 7 milions i mig de futurs. T'interessen els idiomes? Necessites parlar una llengua estrangera a la feina? T'agrada viatjar i poder-te entendre amb tothom?
tens l'oportunitat d'aprendre una llengua estrangera a través d'un ensenyament públic, oficial i de qualitat. A les escoles oficials d'idiomes pots aprendre a comunicar-te en 15 idiomes. Hi ha 45 escoles oficials d'idiomes a tot Catalunya i 11 centres públics delegats, que són aules externalitzades en poblacions petites. Quins són els requisits per poder estudiar a les escoles oficials d'idiomes?
Has de complir el requisit d'edat, que és tenir 16 anys l'any en què comences els estudis. També hi pots accedir amb 14 anys si vols estudiar un idioma diferent al que estudies a l'educació secundària. Quant duren els cursos? Els cursos de les EOI tenen una durada de 130 hores anuals i es poden fer en modalitats diverses, extensius o intensius, presencials o semipresencials.
I obtindràs un certificat oficial. L'únic reconegut a l'estat espanyol i també reconegut arreu d'Europa. A les escoles oficials d'idiomes, un món de llengües t'està esperant. Sigui quina sigui la teva decisió, no t'aturis. Al teu costat en la tria educativa. Si tens dubtes, t'ajudem a decidir.
Sabies que Vilassa de Mar, al segle XVII, es produïa vidre de luxe per l'acord de Felip IV de la Casa d'Òstria? Històries, mites, llegendes, anècdotes, personatges, fets, tradicions, art, cultura i patrimoni... Aquest és el menú del nostre programa Històries de Mar i de Dalt. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions
els personatges, el pots escoltar els dimecres de 8 a 9 de la nit i també els dijous i dissabtes de 9 a 10 del matí. A Històries de Mar i de Dalt intentarem atendre les vostres preguntes o inquietuds relatives al nostre passat. Ho podeu fer a través del correu electrònic històriesdemaridadal arroba bilasarradio.cat o bé enviant un missatge escrit o encara millor una nota de veu al número de WhatsApp 675 99 0052
Uns t'explicaran la fira del formatge de la Seu d'Urgell, d'altres la del romaní de Montagut. Nosaltres també en podem parlar, però preferim parlar-te de Vilassar de Mar. Vilassaràdio, 98.1 FM. Ram de Mar, embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional.
Benvinguts al programa 141 del Ranc de Mar, l'espai de Vilassar Ràdio on la mar i el poble es troben. Aquí compartim històries, tradicions i veus que mantenen viva l'ànima de Vilassar de Mar. Prepareu-vos per assalpar amb nosaltres en un viatge ple d'emocions.
De què parlarem avui? En el cafè de popa avui us posarem el dia de la flotilla de gasa i un imminent intent de tornar-hi. En el rancho hort, en Joan Martín avui ens parlarà de les truites, una preparació culinària a base d'ous batuts i un clàssic de la cuina catalana. En els motius de Vilassar, i gràcies als vilassarencs Damià de Bas i Lluís Guardiola,
Avui veurem per què hi havia a Can Cinto de les Claus. A Històries de Mar veurem com eren els cinemes d'abans segona part, el círcol i el patronat parroquial.
A l'Espai Fem Poble, amb la col·laboració d'en Joan Valls, avui ens visita en Miquel Vila per parlar de les masies, els masos, les sènies, les cases de pagès. I finalment, a Paraules de Mar, portem unes paraules que defineixen unes activitats molt pròpies dels pobles de la costa que tenien mestrances. Comencem! Comencem!
Alguns radioïents ens han preguntat què va passar amb els vaixells de la flotilla de Gaza, retinguts per l'exèrcit d'Israel. Intentarem donar resposta. La situació d'avui dia...
Hores d'ara, el port israelià Das Dut s'ha convertit en el cementiri de les darreres esperances humanitàries. Les embarcacions de la missió, de tardor hivern, es troben amarrades sota custòdia militar.
L'armada israeliana, que va interceptar les naus en aigües internacionals, manté els vaixells bloquejats mentre la majoria de les tripulacions internacionals ja han estat processades i deportades als seus països d'origen. El misteri del finançament. Mecenes darrere l'ajuda.
Un dels aspectes més rellevants d'aquesta darrera onada d'emissions és l'escala del seu finançament. S'ha confirmat que la compra d'un bon nombre de les embarcacions, en especial les més grans, va ser possible gràcies a persones de gran fortuna.
Es tracta de filàntrops i empresaris de la diàspora, molts d'ells d'origen palestí, que van decidir comprar els vaixells a fons perdut. Són inversions milionàries, fetes amb la plena consciència que les naus seran confiscades per Israel i que mai tornaran els seus propietaris.
Aquest mecenatge permet que la flotilla passi de ser un gest simbòlic de valers petits a una operació logística professional capaç de transportar infraestructura pesant. La càrrega bloquejada. Què hi ha dins dels vaixells? El motiu de l'atenció diplomàtica d'avui mateix reuen el contingut de les bodegues dels vaixells.
No és només menjar, és supervivència estructural, unitats de potabilització, equips industrials per estrenar l'aigua potable en una zona on les infraestructures han col·lapsat, material sanitari crític,
des d'equips de diàlisi fins a anestèsics i material quirúrgic avançat que Israel considera de doble ús i, per tant, bloqueja sistemàticament, i energia solar, centenars de panells fotovoltaics destinats a hospitals i escoles. Es desconeix si encara són a bord dels vaixells o han estat descarregats. I, finalment, el pols diplomàtic i la missió primavera,
Mentre el govern d'Israel utilitza la retenció d'aquests vaixells com a mesura de pressió, els països europeus es troben dividits. Alguns governs miren cap a una altra banda davant les denúncies de pirateria en aigües internacionals, mentre que d'altres reben pressions de la societat civil per exigir el retorn de les naus i la càrrega.
La flotilla, amb ajuda per a Gaza, el nom oficial de la qual és Global Summit Flotilla, ha anunciat aquest dijous que ja té data per tornar a solcar les aigües de la Mediterrània amb rum a la franja, el 29 de març. Ho farà des del port de Barcelona, igual que va passar en l'emissió que va començar a finals d'agost de l'any passat.
Però en aquesta ocasió, l'objectiu és més ambiciós. Comptarà amb 100 vaixells i 3.000 participants, enfront dels 45 i 450 de l'anterior, respectivament. Incorpora metges, enginyers i investigadors de crims de guerra per treballar sobre el terreny i també estarà acompanyada d'un convoi terrestre.
Segons han assegurat els seus organitzadors, en roda de premsa, es tracta de la major acció humanitària per a Palestina de la història. Mentrestant, a ports com el de Barcelona, la maquinària no s'atura. Aquests dies s'ultimen les inspeccions de les noves embarcacions que han d'unir-se a la gran sortida del 29 de març.
L'estratègia per a aquest 2026 és clara. Enviar tantes naus simultàniament que la intercepció militar sigui logísticament impossible de gestionar sense provocar un escàndol internacional d'escala global.
Avui, arran de mar, parlem de truites. No de les de riu, sinó d'un clàssic de la cuina catalana, ous batuts i cuits a la paella. Sovint amb patata, ceba o altres ingredients locals, que poden ser el plat principal, un entrepà o una tapa freda a la vora del mar. I per parlar-ne tenim en Joan Martín. Benvingut, Joan. Hola a tothom. Bé, parlarem d'ous i de truites.
L'ou és un producte de consum ancestral, gairebé arran del món, potser hi ha algun lloc petit que no, però bé, el coneix tothom. Podem trobar ous en les cartes dels més prestigiosos restaurants i en aquelles fondes més humils o restaurants de carretera. Podem trobar ous en les cases més riques i en les cases més senzilles.
Els osos poden fer de moltes maneres, un senzill ou bullit, ou bullit sol per aquells que fan una mica de dieta, ous bullits acompanyats amb anides o acompanyats també, diguéssim, amb uns entremesos.
Ous que, al final, seran de consum generalitzats. Aquells ous ferrats, que aquí ens trenquem una mica la dieta, doncs hi sucarem bastant de pa. És curiós comentar, un senzill ou ferrat, si l'analitzem, amb un ou ferrat trobem una sèrie de gustos molt diferents. Amb un ou...
Fet ben fregit amb oli, només amb aquest oli que posem al plat amb l'ou i suquem pa en aquest oli, ja té un gust diferent aquest oli. I si agafem el pa i el mollem o el suquem amb la yema, hi ha també un altre gust, ja en som dos, el gust que tenim a l'hora de saborejar la clara.
el gust que tenim a l'hora de saborejar el que es diu en castellà les puntillites, aquella part més rossa de l'ou, o inclús aquella part que queda més presa per sota la yema. Per tant, amb un senzill alferrat hi trobem 5 gustos i 5 textures diferents.
Trobem ous al duc, ous al plat, trobem ous trencats amb patates fesides, com els famosos ous del restaurant Casa Lucio de la plaça real de Madrid. Trobem ous passats per aigua a l'hora d'esmorzar, ous farcits o bé amb tonyina o bé amb gambes, ous remenats sols o acompanyats, per exemple, amb espàrrecs, botifarra, amb bolets, alls tendres, etcètera.
Ou, els mil anys, recepta mil·lenària cinesa que agafen els ou i els enterren durant una temporada que jo no he tingut el plaer de tastar-los mai. Sembla ser que som de gust molt fort. Ous, per exemple, acompanyant el caviar, sempre amb una copa o dues de vodka beluga, que és un dels més coneguts.
Trobem també aquell ou que ens posaven les nostres mares dintre un got que, ben batut, amb sucre i vi de Màlaga, o un altre vi semblant, deien que era perquè ens reforçés la nostra salut.
Els ous tenen la característica que aguanten molt i aguanten molt fora la nevera. Poden aguantar mesos, inclús en els vaixells de vela dels segles passats. No portaven, evidentment, neveres frigorífiques i aleshores els ous es guardaven barrejats o enterrats amb calç perquè duressin tota una bona temporada.
Els ous més utilitzats són, evidentment, els ous de gallina. Podem trobar també els ous d'oca, els ous d'ànec, els ous de golla, i per aquella gent que sigui de molt de vida, un ou ferrat d'estrucs també el podem trobar.
Evidentment, si parlem de truites, no tindríem massa temps, que es portaria gairebé dos o tres programes, però podem trobar avui dia, en aquesta època de l'any, la truita amb botifarra, botifarra blanca o botifarra negra. Aleshores, haurem de trobar les truites de patata, la truita espanyola, patata o patata i ceba. Jo, senyora, ceba no té color, per mi té que haver-hi la truita de patates bastanta ceba.
truita d'espàrrecs, truita d'all julivert, truita de pèsols, truita d'espinacs, truita de ceba, truita de carxofa, truita d'esvergínia, truita de champinyons i truita de mongetes tendes, evidentment, mongetes del ganxet.
truites no massa conegudes, però que són molt correctes, com per exemple el diumenge s'obre mitja bossa de patates xips o patates fregides o patates de xorrero, les aixafem una mica, les posem en una paella amb un ras d'oli, aquí hi ferim dos ous ben batuts i fem una truita de patates xips que és molt curiosa.
O una truita, també, d'enciam. Als nostres d'enciam només ens mengem les fulles blanques. Els francesos mengen les fulles blanques i les fulles que ja no són tan blanques. Les primeres les llançarien. Però, restes, es poden aprofitar per fer una bona truita. Una truita que tallaria amb aquest enciam a la Juliana, i aleshores, a la paella quedaria aquest enciam tou i podíem fer una truita que queda molt correcta.
Aleshores també trobaríem, per exemple, els pastissos de truites, truites de diferents tipus, enfilats un sobre l'altre i llavors es reparteixen a la taula. O parlem-ne de la famosa truita, potser la més famosa de totes, que és la truita de la francesa, que és molt curiós. La truita de la francesa no ve de França, sinó que ve d'Espanya, de la ciutat andalusa de Cádiz.
Hi ha altres tipus de truites i altres tipus d'ous que normalment no es mengen. Per exemple, els ous de Pasqua, que són o estan decorats per un bon artista amb una perfecció fent dibuixos diversos.
L'ou de colom, que és aquell ou que s'aguanta dret, senzillament perquè l'hem picat una mica la part de sota i li busquem l'equilibri. L'ou com balla, l'ou de Pasqua, l'ou aquell que el posen per Pasqua, és tot un sortidor i veiem que s'aguanta amb el raig d'aigua. Trobem també els ous bullits que posem a les mones de Pasqua.
I també podíem parlar d'ous que no són comestibles. Per exemple, els ous famosos del senyor Fabergé. El senyor Fabergé era un senyor que tenia un taller d'orfebreria molt famós que era el que nodria tota la casa imperial dels arts de Rússia. I va fabricar uns ous d'hort amb pedres precioses, diamants, rubirs, safirs, etcètera,
I se'n van fer 52 regalats als membres de la Casa Real i també a personalitats i als personatges. Aquests ous, com a exemple, l'any 2022 se'n va subastar una Nova York per la quantitat de 33 milions de dòlars, que és una quantitat molt important.
I un d'aquests ous de Fabergé va ser el copprotagonista d'aquella pel·lícula tan famosa de 007 James Bond con licencia para matar, que es deia Octopusi. Per tant, Agustí, podíem parlar d'ous comestibles, no comestibles, tota una bona estona. Joan, escolta'm, veig que hi ha molts ous, moltes truites...
Però el passat 11 de març va ser el dia internacional de la truita de patates. Com t'agrada a tu la truita de patates? Abans ho has dit, eh? Sí, a part del que hem comentat, que a mi m'agrada amb ceba, a veure, una truita massa cuita i massa seca no és correcta.
Però tampoc aquestes truites que veig que moltes vegades només a l'hora de trencar-la surt l'ou per tots els costats i per tot el plat, que estan tan crus, a mi tampoc m'agraden. A mi m'agrada que estiguin més amunt. No massa cuita, però al punt. Escolta'm, hi ha una altra truita que també és molt famosa i que la fan a molts restaurants, que és la truita de calçots.
Que a mi imagino que és quan s'aprofiten aquests calçots que s'obren de les calçotades i també el posen dins d'un remenat o dins d'una truta com francesa o... Sí, sí, sí, un truta amb calçot. Agafa el calçot, com si fessin una truta ceba, met la ceba i posem el calçot. I també hi ha, com ho hem dit, la truta francesa dolça, que es presenta com a postres. Enves de posar-hi salts, hi poses sucre. I tens un postre dolç, que és una truta francesa, la francesa amb sucre.
O també quan es fa aquella truita perquè la IEM s'aprofita per alguna altra cosa, per pastisseria, per exemple, i es fa una truita només amb la Clara, que és una truita pobra o... Sí, com si fos un nou ferrat o la Clara d'un nou ferrat.
Perfecte. Doncs escolta, en Joan, i em sembla que més o menys ja hem parlat dels ous i les truites, i si ara mengessis un pan tomàquet amb una truita a la francesa, com fem nosaltres a la missa de nou, en què ho acompanyarís, això? Jo amb un gotet de vinagre. Un més un? Un potser una mica just, com a mínim dos. Molt bé, Joan. Molt bé. Moltes gràcies. Un moment.
El segle XIX existia a Vilassar de Mar el sobrenom de Can Cinto de les Claus, que corresponia a una casa del carrer Sant Pau número 5. En realitat, però, cap clau no tenia res a veure amb aquesta denominació...
Segons sembla, la de debò era Can Cinto de l'Esclau. El seu origen venia del fet que un avantpassat de la casa, segurament a finals del segle XVII, els corsaris ergelians el van segrestar i se l'emportaren al G, on va romandre molt de temps com a esclau.
Diuen que fóu alliberat després de pagar un rescat i d'aquesta manera poder tornar a casa seva. La semblança fonètica d'esclaus i claus seria l'explicació del canvi de la denominació de la casa. Rengamar
Històries de Mar El cinema és a Vilassar de Mar, segona part. Si la setmana passada vàrem parlar de l'Ateneu, avui ho farem del Círcol i del Patronat. El CineCírcol, al carrer Sant Ignasi, va ser durant molts anys una coneguda sala d'espectacles, edificat l'any 1866,
reformat l'any 1909 i desaparegut a la dècada de 1970. El nom del círcul venia que la primitiva sala era de forma circular. Nosaltres vam conèixer un círcul ja diferent, amb una platea que era empostissada, com els pàlculs i l'amfiteatre i el galliner, aguantats per columnes de fusta.
Les butaques, o més aviat cadires, eren de fusta amb braços, eren fixes i encaixades amb files de fusta. Inicialment, el círcul es va dedicar a presentar espectacles diversos, representacions teatrals, sessions de varieters, etcètera.
El Teatre CineCircle es va convertir més endavant en lloc on es projectaven pel·lícules, després de remodelar-se l'any 1909 per incorporar pantalla i projector.
Això va permetre veure cinema amb normalitat en aquest espai, especialment abans de l'arribada de les sales més modernes i fixes. Com era de les poques distraccions que tenia el veïnat de Vilassa de Mar, a les caps de setmana s'hi congregava molta gent. En alguns moments hi acudien prop de 700 persones i l'ambient era tan concorregut que les parets quedaven humides de l'escalfor del públic.
Durant l'estiu es ventilava obrint les finestres de bat a bat. Aquests cicles cinematogràfics, el círcul, eren característics. Els dissabtes es feia una sessió vespertina única i els diumenges i festius hi havia un programa continuat de projeccions que podia arribar des de la tarda fins ben entrada a la nit.
amb pel·lícules principals, complements i noticiaris com el Nodo, del règim. Les pel·lícules de la tarda es repetien al vespre, cos molt normal en tots els cinemes de l'època.
Entrant a l'esquerra hi havia la sala del cinema i a la dreta l'entrada a l'esbarjo, la sala de ball, on als caps de setmana hi havia en ball pels més grans. Una llarga barra de bar estava regentada per la família Centelles. Tots els vilassarencs podien conèixer puntualment la programació de les pel·lícules de la setmana,
Hi havia tres llocs en el nostre poble on ens informaven de les programacions mitjançant els quadres o cartons i els cartells o pesquins. A Campet de Dalt, a la cantonada del carrer Sant Joan, amb el de Sant Josep, durant molts anys s'exposaven els del Cinema Circle. L'altre era el finestral de fusta de Can Reixac,
al carrer de Sant Joan número 40, on sempre hi tenien els pesquins i els quadres de les pel·lícules de la setmana que es projectarien al cinema Ateneu i més tard també del Círcul. El patronat tenia el seu especial espai a la finestra que la rectoria disposava per aquest fi al carrer Rector Bertrina número 28.
Avui, a Can Pep de Dalt, hi ha un establiment de venda de pa i les dues finestres descrites roman tancades. Respecte als cartells o pesquins,
Cal dir que durant l'època franquista molts d'ells van estar censurats i tenien que ser modificats en la seva versió espanyola. No podien aparèixer escots insinuants, vestits provocatius i no es podien ensenyar moltes parts dels cossos i no s'acceptaven noies en biquini. Es tenien que cuidar les formes amb l'Església i la religió catòlica.
Amb el pas del temps i l'evolució dels cinemes, en altres locals com l'Atalou Vila-Sanès o el patronat perroquial, les projeccions del círcul van anar canviant de caràcter. Aquesta sala no reunia les condicions de seguretat exigides per les noves normatives i també degut al canvi d'hàbits on la gent es desplaçava als cinemes de Mataró o Barcelona, el círcul es va tancar als anys 1970.
El teatre a cine va acabar desapareixent a final dels 70 i l'edifici que l'havia acollit va ser demolit. Actualment, aquell espai és la plaça del círcul que coneixem avui. Tot i que la sala de cinema tradicional del círcul ja no existeix, la tradició cinematogràfica continua a Vilassa de Mar, de manera comunitària i festiva.
Per exemple, des de fa anys es programen sessions de cinema a la fresca a la plaça del Círcul, organitzades per la regidoria de joventut i entitats locals, on es projecten pel·lícules populars d'estiu de manera gratuïta pel públic del municipi. A més, Vilassa de Mar compta amb col·lectius com la plataforma Cinema Vilassa de Mar, un projecte nascut l'any 2017
per fomentar el cinema al poble i organitzar projeccions i activitats cinematogràfiques als diferents espais culturals de la vila. El patronat parroquial va ser més que un espai, va ser un centre de vida social i cultural per Vilassar de Mar al llarg de gairebé tot el segle XX.
va promoure formació, esbarjo, cinema i arts, i va ser un punt de trobada per a generacions de vilassarencs i vilassarenques. Dins d'aquest període, i parlant dels cinemes, el patronat, el patro, es va convertir en el cinema de tots i per a tots, que sota el control del rector artés i primer amb la gestió de la família Bailac,
petits i grans passaren moltes tardes de diumenges asseguts davant la gran pantalla. El diumenge per la tarda, una vegada dins del patronat, aprofitaven per comprar les pegues dolces i el sidral. Després, a la porta d'entrada de la sala de projeccions, el senyor Josep Bailac et picava amb una maquineta el cartró blanc d'abonament al cinema.
Pa seguit, en retirava amb una mà la cortina vermellosa que donava l'interior. Santa paciència tenia el senyor Bailac, on amb el lot a la mà corria per la sala per avisar-nos que no es podia xerrar. A les llargues tardes d'hivern, la família Bailac s'encarregava de mantenir en marxa la vella estufa de llenya i, per què no dir-ho, del fum. Música
Malgrat aquesta és una de les dècades més glorioses de la història del cinema, en el patronat teníem que conformar-nos amb unes projeccions segurament de lloguer, barat, que junt amb la qualitat del so i de la projecció, el resultat no era del tot bo. Normalment projectaven el Nodo, una pel·lícula llarga, i per acabar amb una sessió curta del Gordo i el Flaco, d'en Charlotte o d'en Jaimito.
Les pel·lícules dels anys 60 eren totes en blanc i negre, i a més molt antigues. Los lanceros bengalíes, Tarzan, Robin Hood, eren les nostres màximes aspiracions. La resta, moltes pel·lícules espanyoles, com les de Fray Escoba o els musicals de la Concha Velasco o el José Lito. El Patronat es va iniciar l'11 de setembre de 1917,
quan es constitueix com a societat la immobiliària de Vilassar Societat Anònima, amb l'adquisició d'unes finques al carrer Sant Genís. El 5 de maig de 1918 es beneix oficialment el patronat social, amb l'assistència del canonge de la seu de Barcelona i el clarregat parroquial.
Els seus objectius eren educatius, culturals, de formació moral i d'esbarjo per a la joventut i les classes populars. Entre les activitats destacaven ensenyament de doctrina cristiana, classe de cultura i oficis, conferències, biblioteca popular, activitats lúdiques i festives...
i projeccions de cinema en dates assenyalades. Aquesta primera etapa va quedar interrompuda per la Guerra Civil Espanyola del 1936 al 1939. El 5 de gener de 1940 es reconstitueix formalment el patronat parroquial amb un reglament aprovat per l'autoritat eclesiàstica i civil,
La missió pot continuar amb la instrucció moral i religiosa i promoure activitats piadoses, culturals i de lleure per totes les edats. Durant les dècades del 1950 i 1960, el Patronat va viure un dels seus moments d'esplendor, amb representacions teatrals, amb el cor parroquial i cor infantil, els jocs florals i mostres literàries...
activitats esportives, el futbol, el bàsquet, el frontó, el cinema infantil i altres projeccions culturals i esdeveniments comunitaris de tema cultural i festiu. Aquest període va culminar amb la celebració del 75è aniversari l'any 1992 amb un extens programa de celebracions. Música
El 8 d'octubre de 1973 es va iniciar una nova etapa amb nous estatuts i ampliació d'activitats que van incloure cultura, esports, teatre i cinema infantil. No obstant això, l'11 de setembre de 2003, un incendi va destruir part de l'edifici del Patronat, inclòs l'escenari, les butaques i la taulada del teatre.
A partir d'aquell moment, l'activitat de l'entitat es va reduir fins gairebé a desaparèixer perquè no disposava de local propi ni recursos per a la recuperació. Els anys següents van veure intents de recuperar l'entitat i plantejaments de requalificar l'espai. Per l'absència de mitjans i la crisi econòmica van aturar qualsevol projecte. El patrimonial parroquial va ser enderrocat al voltant del 2010
perquè l'edifici amenaçava ruïna. I l'Ajuntament de llavors va arribar a un acord amb l'Ebisbat de Barcelona per reutilitzar el solar que avui s'utilitza com a aparcaments públics. Avui només ens queda l'Ateneu, una sala de cinema on hem de representar teatre sense ser teatre.
Benvinguts a una nova edició de Fem Poble, dins del nostre randamar. Avui farem un viatge en el temps, però sense moure'ns de les nostres terres. Anirem des del torrent de les Tartanes, passarem per la carretera d'Argentona i recordarem aquells noms que bategaven amb força abans que el ciment arribés.
Can Mònica, Can Sabatès o el Mar Roser. Per parlar d'aquest vilassà que es transforma a partir dels anys 50, avui ens acompanya un gran coneixedor del nostre patrimoni rural, Miquel Vila, i de segon, pagès, molt adient per la xerrada d'avui. Benvingut, Miquel. Hola, què tal? Com estem?
important anar aquí per parlar de l'arquitectura i el paisatge, que és l'herència de les pedres. El panorama ha canviat tant que ni nosaltres mateixos que hem nascut i hem viscut aquí de Vilassada sempre no som capaços de reconèixer el propi territori.
Sembla que molt ha canviat, això. Bé, abans de tot, això de gran coneixedor, home, vaig néixer aquí, vic amb una masia, i vaig néixer amb una masia, i diguéssim que tinc coneixements, però tan profunds segur que he hagut de tirar una mica d'alguns savis més antics que jo...
que m'han puntualitzat algunes coses. Segur quedarem bé. Doncs el territori ha canviat. Clar que ha canviat. Ha canviat perquè ha crescut urbanísticament i moltes masies...
Algunes han desaparegut i d'altres han quedat integrades en el paisatge. Més endavant en podem parlar. Hem de pensar que el Vilassar dels 60 tenia 3.600 habitants i avui estem a prop dels 22.000. Parla per si sol, no?, una mica.
Sí, sí. Aquestes masies que dius que han desaparegut, les que no han desaparegut han hagut de canviar l'ús. Com és, per exemple, la de Calamell, que un cop acabada la seva funció d'agrícola va passar a ser un restaurant. O bé la de Can França, que directament ja és un restaurant. Altres han passat a ser segones residències. Bé, algunes han canviat com a Calamell, com molt bé dius, que va ser un restaurant. Ara no sé exactament quin ús se li dóna.
i Camp França, que és un restaurant d'èxit, que fan menús i que funciona molt bé. D'altres han desaparegut i d'altres s'han convertit en...
amb un ús diferent, com per exemple Can Jorba, que continua integrada dins del poble i és un ús municipal. Després també tindríem, per exemple, Can Gabernet,
que també crec que és un espai municipal, que és on està el barbut, diguéssim, o la passa de Cal Almera, no? O Miquel, l'essenia del rellotge. O l'essenia del rellotge. Però l'essenia del rellotge... L'essenia del rellotge... Nosaltres en diem... Cal el drofeu, no? Perquè eren els mesovers, no?
Aquella, ben bé, ho comentàvem amb en Joan l'altre dia, més que una masia era una casa senyorial, no? O sigui, hi havia dos tipus de masies, que després també suposo que sortirà. Però bé, no ens centrem, deixem acabar també amb quines altres han canviat d'ús, com per exemple Calaudal, que és la Mina Vella, no? A Can Rossell, que és la Ípica...
I altres han desaparegut. També hi ha... No, aquesta està integrada. Anava a dir Can Singla, que és la que hi ha al costat del que era la biblioteca antiga, l'antida 1, perquè ens entenguem que estan allà. Molt poca gent la coneix. És veritat. I abans estava a peu de camí. I abans estava a peu de camí. I després altres han desaparegut, no? Com a Can Vinyes, Cal Maria dels Bous, Can Quildo...
Bé, doncs això ha sigut una mica la transformació paral·lela, diguéssim. Hi ha alguna estètica comuna entre totes aquestes masies, excepte la de Can Vinyes, que era la torre de color rosa, que molts recordarem,
aquesta que s'escapava de la norma. Tenen alguna cosa en comú, aquestes cases? Bé, podríem dir que hi ha dos tipus de masies. Les masies que es feien, que són potser les més antigues, com la Maria dels Bous i moltes que encara existeixen, que es feien...
amb la finca de pagès, per pagesos, per fer de pagès, i d'altres que eren més senyorials, com seria aquesta. Era pel pagès ric o a les senyors rics? No, pel senyor rics, no pel pagès rics, sinó que després potser es transformava una mica, el senyor ric la comprava, i llavors posava un masover, és el cas del drofeu, que la senyera del rellotxo, que ara és el Museu de la Marina,
diguéssim que hi havia les masies que es feien per fer de pagès i les masies que eren senyorials, que tenien un altre tipus d'estructura. Si ens hi fixem, podem comparar el que era Cala Maria dels Bosques, molta gent no recordarà.
d'alguna de Xins emblemàtica, és el Mar Roser, tipus Masíes Xins, amb el que és la cosa més moderna. Per exemple, a Can Visa també, crec que a Can Visa...
Mai va ser una masia. No va ser mai una masia, però va ser un d'aquests casos de construcció senyoral que va quedar entre masia i casa senyorial. Es parla de Can Ribes d'en Papet i Can Ribes d'en Joanet. Per què era tan important posar el nom de la casa i el cognom de l'amo per diferenciar-se?
Bueno, en el cas de Can Ribas d'en Papet era perquè eren família, els avis eren germans. I a més a més les masies estaven molt a prop, no? I aleshores per diferenciar-les en aquest cas es va fer així. No sé si n'hi ha gaires més. Sí, que algunes tenien el nom davant. Per exemple, em recordo a Calatreseta del rellotge, que això és...
a Can Roca, a Can Roca, a Can Roca, a Can Roca, a Can Roca, a Can Roca, a Can Roca. Sí, sí, sí. Però aquesta venia més de... La Treseta era la Besàvia o la Tatarabuela, de la família. Però ara mateix no em ve, com aquestes de Can Ribas, no me'n ve cap més al cap, fins que portessin el nom, diguéssim, de pila davant. Bé, parlant de sènies, sènies és un conjunt d'aparells per extraure l'aigua subterrània.
Van tenir molta importància aquestes sènies en el regadiu de la plana Vila-Sarenca? Sí, diguéssim que el 1900 és cert que les terres eren més de secar. Hi havia garrofers i fins i tot hi havia trongers. Però això va anar canviant perquè eren més rendibles els productes d'horta per la proximitat, diguéssim, amb Barcelona, no?
I per aquests cultius es necessitava més aigua i va ser quan es van començar a fer pous i quan van començar a construir inclús més masies per dedicar-se al tema de l'horta. Però aquest va ser una mica el motiu.
I va ser l'esgotament dels aquífers que va sentenciar la vida agrícola a Vilassà? No, el que va sentenciar una mica la vida agrícola a Vilassà va ser més aviat principalment la indústria, i sobretot la indústria de Vilassà de dalt.
i concretament els tins. A Vilassadal hi havia tins molt potents i els tins necessiten abastir-se de molta aigua. Llavors, què passava? Xupaven tant que les vetes d'aigua s'assecaven. Pràcticament s'assecaven. Això feia que l'aigua del mar cada vegada anés filtrant més cap a dintre i es salinitzessin les...
les aigües, amb la qual cosa, després, més endavant, ja van vindre coses més modernes com l'esmosis inversa, que el que feia era purificar aquesta aigua. Però fixeu-vos que després van desaparèixer els tins i les aigües van tornar a ser... Diguéssim que va ser com un batxe, no?, el que va haver-hi del sector.
Hi havia aquí Vilassà també fàbriques de tins, com la de Can Boix o el Can Bertrolí, la Tissa. Sí. Convivien amb masies, perquè al costat mateix hi ha Cal Magallé, per exemple, i jo no recordo el nom de la masia, que teníem també familiars de Can Baristo. Sí. Com era la convivència del soroll industrial i el silenci del camp en aquella època?
No, la convivència, jo crec que pel tema del silenci del camp o pel soroll no era el més important. El més important era la preocupació del que comentàvem abans, del tema de les aigües, bàsicament. No donaria importància allò en el tema del soroll, perquè després el poble és una qüestió de progrés. El que passa és que les dues indústries que en comentes estaven molt avall i pràcticament estaven a 100 metres o 200 metres de...
de mar, i no afectaven tant, pràcticament, a les vetes de les aigües com si podien ser les de Vilassada, que venien de dalt de tot. I l'arribada dels primers immigrants valencians i murcians, com va ser la seva integració en el món de la pagesia local? Quines tècniques de rec o cultiu van aportar al maresme de postguerra?
A veure, els que van venir de la part aquesta de València, la Can i Múrcia, en el sector agrícola, diguéssim que en aquell moment no és que haguessin de portar cap...
cap innovació, van aportar més aviat mà d'obra. El que passa és que sí que és veritat que alguns d'ells es van casar amb fills o filles de pagesos i van continuar la tradició, per això tenim diverses famílies que després han sigut importants en el sector, primer en el sector de l'horta i després en el sector de la flor, que va ser la reconversió que van portar el Beniamino Farina, no?
I d'altres el que van fer és que van llogar terres i alguns fins i tot les van comprar. I això és el que van aportar. I entre tantes masies, quin era el punt de trobada social per la gent que vivia dispersa en aquest disseminat? Punt social com a tal, potser podríem dir l'Ateneu, que és on els pagesos es trobaven...
per comandar... Bé, els pagesos ja és que no eren pagesos, però els pagesos era l'únic punt de trobada que tenien, perquè pencaven moltes hores, era els caps de setmana a l'Ateneu. Després també hi havia les assemblees del sindicat. Llavors, allà, les assemblees del sindicat és on aprofitaven per canviar pressions i per trobar-se. Dien que són els dos punts que jo sàpiga que...
de trobar la reunió. Bé, hem parlat dels pagesos. Ara, com va canviar la vida de les dones de pagès en el pas dels anys 60, 70, 80?
Doncs, home, va canviar perquè les dones es van començar a independitzar una mica, en el sentit que hi ha algunes que conduïen motos. Recordo a casa, per exemple, a Can Geroniet, doncs...
El meu tio, com el meu pare, tenien dues lambretes, i les conduien les dones. Això els hi permetia una mica més de llibertat, perquè llavors les cases estaven més aïllades, i els hi permetia una mica més de llibertat. Inclús després es treu el carnet de conduir, cosa que en aquella època no...
No és que no era habitual, però perquè tampoc no havia necessitat, es passaven moltes hores a les masies. Però després va vindre el tema de vendre fora, en aquest cas en el Born i tot això, i les dones s'hi van integrar molt bé a través d'això, una mica, d'aquesta més llibertat. Sí, sí, sí.
Era curiós perquè van ser les primeres dones que vàrem veure conduir, va ser en aquesta època, en els anys 60, 7 anys. Sí, sí, sí. Home, jo vaig néixer al 59 i jo no ho recordo ja.
perquè hi ha provisut uns anys abans això que t'explicava de casa, de veure les lambletes. A partir dels 70 es produeix un punt d'inflexió. Què va passar en aquella dècada perquè comencessin els grans enderrocs de masies? Hi va haver molta pressió urbanística, potser...
Bé, sí, clar, és un tema de creixement natural, no?, i que la gent, per proximitat amb Barcelona, ja va començar a tindre alguna segona residència aquí a Vilassà, i era un terreny comparat amb els del voltant, sobretot Vilassà d'Almes, Nou...
planer, proper a Barcelona, i això va fer que fos un dels pobles que comencés a créixer urbanísticament. Això va provocar l'enderroc d'algunes masies que ja, com a tal, no feien la funció de pagès. Correcte. Sí, sí, sí. En el camp de futbol de la carretera d'Argentona,
es va donar pas a les primeres grans edificacions. Tu creus que es va planificar bé aquest creixement urbanístic? Jo crec que no es planificava gaire en aquella època, ni a Vilassant ni a cap poble del voltant. Jo crec que es anava una mica a el que sortia. I el camp de futbol, que eren els cargols, que no recordem tots nosaltres que havíem jugat com els cargols,
Va ser un dels impactes que estàvem jugant allà, estàvem pràcticament tocant el poble, el camp de futbol, i de cop i volta ens apareix el monstre del Rocamaro. I abans prèviament havia vingut un altre monstre que crec que era prèviament, sí, els Castillejos. Hòstia, un edifici... Sí, més o menys en aquella època. Jo crec recordar que primer va començar els Castillejos.
18 plantes, un edifici de 18 plantes de Vilassada Mar. És evident que no hi havia planificació, no? Les edificacions parlen per si soles. I jo crec que avui dia encara podem veure que si tu mires amb el SAT...
en perspectiva, veus que és un poble que ha crescut a lo llarg, però no a lo ample, no? I inclús hi ha una part del poble que ha crescut més, que és la banda de Castillejos, perquè allò va marcar... Bueno, allò hi ha el barato, les canses barates, no? Va fer que creixis cap allà. Miquel, de totes les masies desaparegudes, quina creus que és la pèrdua més dolorosa?
Home, els que tenim ja una certa edat de jubilats, potser recordem Cala Maria dels Bous, que era una de les més emblemàtiques que hi havia, entre altres coses perquè també estava situada molt al que ara és quasi al centre de Vilassà, que és allà davant del Rocamoto i d'aquelles cases que en diem, les cases de la Caixa, van fer les cases de la Caixa en aquest terreny, en Santa Maria, exacte, tot allà.
Jo crec que la història sempre quedarà a la memòria de tots és aquesta de Cala Maria dels Bous, tot i que n'hi havia d'altres. I la fesomia va canviar molt quan van aparèixer els primers hivernacles de vidre i després de plàstic i fusta?
Bé, la fesomia va canviar perquè, sobretot va canviar pels pagesos, perquè tenien menys visibilitat, diguéssim, però jo penso més que va ser un impacte visual de totes, més que una altra cosa. Acostumats a veure la plana, a veure construccions de plàstic amb ferro, en aquell moment eren...
bàsicament de fusta, i alguns de vidre, que començaven. Va ser un impacte visual que ara ja ens hi hem acostumat amb el temps. Bé, i per acabar, mira, quina masia de Vilassar, que encara estigui d'en peus, hauria de ser visitada per entendre...
per entendre tot el que hem comentat. Una que valgui la pena que segueixi un model d'una masia de Vilassar. Sí, doncs jo proposaria, sens dubte, una masia que és la de Calitzart. La de Calitzart, que està després de Camp França, perquè ens entenem, ja tocant els límits de premiar,
seria una mostra del que és antiguetat, progrés i evolució productiva. És una masia de les més antigues, que la podrien classificar de les més antigues, amb fesomia de masia, que ha patit una evolució...
Molt moderna, diguéssim, per exemple, poden veure-hi pantalles solars amb acumuladors de bateries, per aprofitar la llum també de la nit, per fer un estalvi energètic.
i que dona energia a les càmeres frigorífiques i a tot el rec automatitzat. També perquè ha tingut una progressió de l'època de l'horta, després va passar l'època de la flor, la planta, i ara actualment ha tornat a l'horta, reconvertida en sistemes supermoders. És una finca d'horta amb sistemes de rec
d'última generació, amb cultius de coco i perlita, que pel que no ens entenguin és que en vez de cultivar en la pròpia terra es cultiva en banquetes, i a més, ja per acabar-ho de modernitzar,
Els seus mateixos productes els envasen al buit, una vegada processats, és a dir, ja preparats pel consum final, directament a la vitrina del consumidor. Per exemple, a l'agrícola de Vilassar tenim una vitrina que són tot productes d'ells i és digna de beure. Aquesta masia és la que definiria...
Tu portes una persona allà i li expliques el que era i ho veu, perquè visualment es veu, amb el que estan fent ara i és l'evolució personificada. Miquel, amb quina d'aquestes paraules et quedaries? Sènia, Mas, Masia o casa de pagès? Sènia. Sènia. Sènia. La casa sempre hem sentit a parlar de la sènia i crec que és la més emblemàtica de totes.
Ens quedaríem hores i hores repassant la llista de noms que sembla una lletania de la nostra història. Les Masies, Can Miquel Vila, Can Pica, en Geroniet... Gràcies, Miquel, per ajudar-nos a posar cara i ulls a aquestes pedres i recordar-nos que sota l'asfalt de Vilassà encara batega la terra de pagès.
Avui hem après que una masia no és només una casa de pagès, és un nus en la xarxa de la història de Vilassar de Mar que encara conserva el record de la suor, la terra i el mar. Ha estat un luxe tenir-te aquí. I nosaltres, oients, la propera vegada que passeu per l'avinguda Montevideo o el torrent de les Tartanes, mireu al voltant. Potser encara hi sentireu l'eco d'una carreta. Que tingueu una bona setmana.
Anem a fer poble com sempre. Quedeu en companyia de l'Agustí i fins la setmana que ve.
Sols amb tu m'allunyaria d'aquest vell racó del món. Si no tinc melancolia, és perquè n'ets el viu record. I tot i ser...
amb tu sento el balanceig, perquè quan dius que m'estimes fas remoure els buit vents. I en el fons de ta mirada veig l'essència d'espinar,
I les roques escarpades són els teus rinxols rugents. I és per tot això que et dic que per tu me n'aniria ja que fins i tot uns llavis fan el gust d'oli d'oliva. I el record de
Fins demà! Fins demà!
I en el fons de ta mirada veig l'essència dels prins verds. I les roques escarpades són els teus rinsuls rogers. I és per tot això que et dic que per tu me n'aniria.
Sols amb tu m'allunyaria d'aquest vell racó del món. Perquè tenir-te al costat vol dir tenir-lo ben a prop. Hem escoltat oli d'oliva del grup Gairó. Ram de mar.
Avui portem unes paraules marineres molt, molt antigues emprades a les nostres antigues mestranxes. En construcció naval catalana, fer la cura fa referència a tots els processos que es realitzen per preparar i protegir la fusta abans i durant la construcció de l'embarcació.
amb l'objectiu de garantir que sigui resistent, estable i duradora davant la humitat i els agents biològics. Per exemple, enterrar la fusta sota la sorra de la platja o deixar-la un temps sota l'aigua de mar. En construcció naval, tradicionalment catalana, «fer la negra» és l'expressió que s'utilitzava per referir-se al procés de calafatejar el buc amb estopa i brea.
Hem arribat al final del programa. Sabem que encara ens queden moltes coses per explicar, desitjant hagin pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones... En fi, de la singularitat d'un Vilassa de Marc, únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent!
Les notícies de les 10. Primer contacte amb l'actualitat, la Federació del Partit dels Socialistes de Catalunya del Maresme organitza avui a dos quarts de set l'acte El futur de la