Randa Mar, embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional. Benvinguts a Randa Mar, l'espai de Vilassar Ràdio on la mar i el poble ens trobem. Aquí compartim històries, tradicions i veus que mantenen viva l'ànima marinera de Vilassar.
prepareu-vos per salpar amb nosaltres en un viatge ple d'emocions. De què parlarem avui? En el cafè de popa toca parlar de la font d'embauixes. En el ranchiobort, avui començarem a preparar-nos pel Nadal. En els motius de Vilassar, i gràcies als vilassarens de Miada Bas i Lluís Guardiola, avui explicarem qui era en Vicentó,
A Històries de Mar parlarem del baler Maria Sumta, el darrer baler català del segle XIX. A l'espai de l'intervista, i avui per sorpresa, tindrem entre nosaltres l'amic Jaume Cabot, el nostre director, per començar a parlar també de com es prepara el nevar a la Vilassa de Mar. I finalment, a Paraules de Mar, portem una prosa anònima sobre el final de la tardor.
Comencem. La meia, qu'on va danser, le long rigoler l'air.
Fa pocs dies, l'amic Sencio Barba em va fer arribar un petit prospecte que es va repartir durant la novena setmana de la gent gran, que es va celebrar al setembre del 2007. Portava per títol Passejada amb en Joan Roig, en Nan, per les fonts de Vilassar de Mar. Durant la primavera cultural de l'any 1983,
es va fer un recorregut popular per a totes les fonts del poble. Era el 19 de març i es volia recuperar els noms amb què havien estat conegudes les més velles i donar-ne un nom a les que no en tenien. Una de les fonts públiques que mai no havia tingut nom...
és la que avui coneixem com la d'en Bauxes, instal·lada l'any 1899 davant la casa número 25 del carrer de l'Arpella, vista la pocaiga potable que disposava en aquell carrer i el de Sant Jaume.
Però qui era en Bauxes? Anys enrere tot el poble el coneixia. No solament tothom sabia qui era, sinó que era mirat amb respecte tot i la vida que havia triat per viure. L'Enriquilla havia nascut a Vilassadamar, a Can Bauxes, l'any 1910. De jovenet va prendre l'ofici de flaquer amb el que va exercir fins a una edat ben madura.
Es va casar i va tenir una filla. Per aquelles circumstàncies de la vida de cadascú, el seu matrimoni va fracassar i es va separar de la dona. La filla es va quedar amb la mare i ell quedar sense casa on anar a viure. En aquella època tot això no era ben vist. L'Enric s'ho va agafar molt malament.
Per tant, que es va desinteressar de tot, deixar la feina i s'instal·lar a les restes d'un fortí de la platja. Més endavant, l'Enric es construï una mena d'iglú a la platja davant mateix de l'estació del tren. Molts recordem aquella barraca feta de canyes i plàstics. Les nits de temporal es refugiava al vestíbul de l'estació.
Els cops de mar li solien malmetre la barraca que havia de refer. Vivia del peix que pescava, amb la rudimentària canya de torrent, sense cap rodet, amb una boia. La llínia, el fil, era tot de retalls de pèl de cuca aprofitats. Va ser un gran pescador i sols pescava el que necessitava.
Com esquer, feia cucs del regaló, feia un clot amb els peus i els capturava. També aprofitava els musclos de roca o anava a la Riera de Cabrils a buscar cargolí. Amb un filet de mitja de dona, entortolligava el muscló o el cargolí a l'am. Va ser un bon pescador. Daurades, mabres o sars mai ni mancaven.
Pel vols del migdia plegava la seva pesca i anava amb la galleda més o menys plena de peix, travessava la via, la carretera nacional, i s'anava a netejar-los justament a la font del carrer Arpella. Feta la tria i la neteja del peix, se n'anava a la recerca del comprador. De fet, ja disposava de clients fixes.
Generalment, dones que l'esperaven al portal de casa per comprar-li el peix. Ell el venia a un preu més que raonable. No volia treure beneficis, sinó el just per poder comprar alguns aliments. Mai va acceptar el moines ni cap mena de regal. Amb auixes sempre anava vestit igual, estiu i hivern.
Una americana fosca, gastada pels anys, uns vells pantalons subjectats amb cordills i una boina de la que sortien els seus cabells canosos. De pell molt bruna i amb aquesta vestimenta espantava una mica la quitxalla. Però tothom sabia que ell feia la seva vida i no es posava mai amb ningú.
L'Enriquilla, ambauixes, va ser una persona lliure en un país encotillat. Morir el 13 de novembre del 1977 als 67 anys. A la primavera cultural del 1983, aquella font, a proposta popular, rebé el nom de Font d'Ambauixes.
Arriban les festes nadalenques i ens preparem pels àpats festius. A Vilassadamar, els dies que precedeixen el Nadal són especials. El poble es prepara amb una barreja de pressa i il·lusió.
Els carrers s'omplen de llums. Les botigues presenten els seus aparadors carregats de brillantors i atractius objectes de regal. Les famílies organitzen les seves compres i, sobretot, els peixeters, els carnissers, els botiguers, els supermercats i la mercat municipal es converteixen en el cor de la tradició.
Pels vilassarencs i catalans en general, anar a buscar els ingredients pels àpats nadalencs no és només una qüestió de necessitat. És tot un ritual. Passejar entre les parades de peix fresc, tocar el marisc, odorant les gambes i contemplar els llums brillants sobre les verdures i els fruits secs ens connecta amb una manera de viure que remunta generacions d'enrere.
Aquí, comprar no és només adquirir productes, sinó viure la preparació del Nadal i sentir-se part d'una comunitat. Els productes estrella, com el peix fresc, el marisc i la carn de qualitat, solen ser els que més impacten el pressupost.
Per exemple, el marisc, el lluç, el rap, les cloises o les millors peces de carn poden duplicar el seu preu respecte a la resta de l'any, ja que la demanda augmenta i els productors s'adapten al mercat de temporada.
També els embotits i la carn per l'escudella poden tenir un cost superior, especialment si són productes de qualitat o artesanals. Els pòsteres tradicionals, els torrons, en funció de la marca, l'origen i la qualitat, els preus poden variar molt, però sempre representen una part important del pressupost global.
Els productes locals, com el de fleques i pastisseries, poden ser una opció lleugerament més cara que els industrials, però aporten sabor i autenticitat. Per gestionar el pressupost, moltes famílies planifiquen amb entelació.
Compren part dels ingredients setmanes abans, aprofitant ofertes, així poden gaudir d'un apenadalenc complet sense que el cost sigui excessiu, tot mantenint la qualitat i la tradició. Moltes famílies opten per congelar el peix, si és que ja no l'han comprat congelat. Preparar els menjars de Nadal és un equilibri entre cost, sabor i tradició.
A Vilassa de Mar, com en molts altres llocs, el més important és que les àpats siguin moments de reunió, de compartir i de celebrar la cultura local. Però no hem d'oblidar que el plat estrella que ben aviat cuinarem en un proper programa és l'escudell i la carn d'olla, que combina carn, verdures i embotits cuits lentament en una gran olla.
La carn, o no hi pot faltar el pollastre o la gallina, la vedella i el porc, es cuina juntament amb patates, cols, pastanagues i altres hortalisses de temporada, creant un brou ric i reconfortant. Al final de la cocció se separa el brou que es converteix en la sopa d'escudella i la carn i les verdures es serveixen com a segon plat.
Aquesta doble presentació, sopa i carn, fa que el plat sigui complet, nutritiu i perfecte pels dies freds. Preparar l'escudella i carn d'olla és tot un ritual. Es necessita temps, paciència i bona mà amb els ingredients.
Sovint és una feina col·lectiva on grans i petits participen en tallar verdures, preparar la carn i vigilar que el brou quedi perfecte. Aquest plat no només alimenta el cos, sinó també els records i la memòria familiar. Cada família té la seva recepta, amb variacions que s'han transmès de generació en generació.
i cada cullerada recorda els dinars de Nadal d'abans, amb olor de casa i de llenya que demana el foc. L'escudella i carndolla és, per tant, molt més que un plat. És un vincle amb la tradició i amb la comunitat. El dia de Nadal, a moltes llars catalanes, es servirà aquest plat, però abans es farà un bon vermut i després encara es deixarà lloc per un tros de pollastre rústit i, com no, els torrons...
Però com ara, les festes duren més que mai. I tenim la nit de Nadal, el dinar de Nadal, el de Sant Esteve, la nit de Capdany, l'any nou, els reis... Cal buscar totes les combinacions possibles. I aquí és on hi entra el peix i el marisc. Entre els preferits hi trobem el suquet de peix, els calamars farcits, el marisc a la planxa i, com a pòstres, els torrons...
Cada plat té la seva història i cada ingredient seleccionat amb cura ens recorda que els àpats de Nadal no som només menjar, som memòria, efecte i identitat. A més, molts dels plats de Nadal es poden adaptar a les necessitats modernes sense perdre l'essència de la tradició. Unes gambes a la planxa servides com a aperitiu...
un suquet de peix preparat amb petites racions per compartir amb amics o uns postres casolans fets amb uns productes al mercat que permeten gaudir de la cuina marinera sense complicacions i amb un to d'innovació. El Nadal a Catalunya és avui una festa rica i diversa perquè al llarg dels anys s'ha anat barrejant tradicions pròpies amb costums vingudes de fora.
encara que aquest mestissatge no ha fet desaparèixer la identitat catalana. Amb el pas del temps, sobretot a partir del segle XX, van començar a arribar influències d'altres països, especialment del món aglosexor i del nord d'Europa. Per exemple, l'arbre de Nadal, que no era tradicional de Catalunya, es va estendre a moltes llars,
També va arribar la figura del Pare Noel o Santa Claus, que es van afegint a les tradicions pròpies, com el Reis d'Orient o el mateix Tió. Les Nadales també es van transformar a les cançons catalanes tradicionals. S'hi van afegir Nadales internacionals, sovint traduïdes o adaptades. A les ciutats, sobretot, van aparèixer nous elements com els mercats de Nadal,
les lluminàries als carrers i una decoració molt més comercial i visual. A la cuina també es veu aquesta barreja. Els torrons i les nèules catalans s'hi ha afegit als polvorons provinents d'Andalusia, als panetones italians, galetes alemanyes com l'Ebkuchen o el pastís Stollen i altres dolços d'origen europeu.
Tot plegat ha creat un Nadal que ja no és només tradicional, sinó híbrid. Un Nadal on conviuen el tió i l'arbre, el pessebre i les nostres llums modernes, els Reis i Santa Claus, l'Escudella i el Panetone. A Catalunya el Nadal no s'ha perdut, s'ha transformat. I potser aquesta és la seva força més gran, saber mantenir les arrels mentre s'obren les portes al món.
Vicenç Martí Oliver, fill d'en Quimet contramestre, va ser conegut per l'efectiu de Vicentó. Es casar amb la filla de l'innocenci murtre, àlies civil, fabricant. D'ençà aleshores, el nostre personatge es convertirà
Ja per sempre, en senyor Vicentó. A la dècada de 1920, fou un dels industrials tèxtils promotors de la mútua per la construcció de cases barates. Un mèrit personal que justificarà que l'any 1960 es donés el seu nom a la plaça de la Baratu, sense nom fins aleshores.
El senyor Vicentó morir el 1963 als 89 anys. Al Pla de Lucata, i avui absorbida pel nucli urbà, hi havia una escènia d'en Vicenç Vila que també coneixíem com a Can Vicentó. La casa de pagès encara existeix, mitjofegada pels blocs de pisos, però de les terres ja no en queda res.
El Maria Sumta, memòria viva de la mar. El Maria Sumta és molt més que un antic vaixell de vela. És un símbol de la tradició marinera catalana i de manera molt especial del passat marítim de Badalona. Construït l'any 1858,
directament a la platja per encàrrec de l'armador Josep Isern del Mas Nou i construït pel mestre d'aixa Nicolau Pica. Aquest valer de fusta va néixer en una època en què el mar era la gran via de comunicació i comerç amb el món.
De les seves primeres travesses, el vaixell va solcar l'Atlàntic portant mercaderies, històries i esperances entre Catalunya, Amèrica i altres ports del món. En els seus inicis, el Maria Sumta estava aparellat com a pollacre goleta, amb dos pals i una estructura robusta pensada per suportar llargues travessies oceàniques.
Va transportar tota mena de càrregues, teixits, sal, productes colonials i mercaderies que connectaven pobles i economies. Com tants vaixells del seu temps, va ser testimoni de tempestes, calmes planes, ports plens de vida i d'una marina mercant que avui ja forma part del record.
Amb el pas dels anys, el vaixell es va anar adaptant als nous temps. Al segle XX se li va instal·lar un motor. Els pals van anar desapareixent i va canviar de nom en diverses etapes de la seva vida. Va navegar com a Papita i més endavant com a Ciutat d'Inca. Durant dècades va continuar actiu.
ja no com a gran baler, sinó com a vaixell de motor, allargant la seva vida útil fins gairebé al final del segle XX, cosa extraordinària per un vaixell de fusta. Quan ja no podia competir amb els vaixells de ferro i amb motor, els propietaris, eibisencs, volien vendre els motors i cremar el buc. Però va ser venut a mans de Marc Lightfield i Robin Cecil,
Aquests anglesos el van rebatejar com a Maria Assumpta i el van dedicar tant per fer charter, vaixell de lloguer, com per fer vaixell escola. Per tant, quan semblava condemnat a l'oblit i al desvallestament, el destí del Maria Assumpta va fer un gir inesperat. A inicis dels anys 80 va ser adquirit i restaurat íntegrament
tornant-li el seu esperit de baler clàssic. Ressuscitat de les seves fustes cansades, va tornar a navegar com a vaixell escola, acollint joves aprenents de mariner, estudiants i amants de la navegació tradicional. Va participar en regates de grans balers i en trobades internacionals, convertir-se, durant un temps, en el vaixell de fusta en actiu més antic del món.
Però la mar, que dóna vida, també posa a la prova la fragilitat humana. El 30 de maig de 1995, mentre intentava entrar al port de Patstow, a la costa de Cornualla, Anglaterra, una varia de motor va fer que l'alvaixell derivés cap a les roques. El naufragi va ser tràgic. Tres persones hi van perdre la vida.
Aquell dia, el Maria Sumta va desaparèixer sota les zones, però la seva història ja era inesborrable. A Badalona, el record del Maria Sumta no s'ha apagat.
Al contrari, ha esdevingut patrimoni col·lectiu, símbol d'un temps en què la ciutat mirava decididament cap a la mar. Entitats culturals, mestres d'aixa, modelistes navals i amants de la història marítima han treballat per mantenir viu el seu nom. S'han construït maquetes, exvots i elements commemoratius. I fins i tot una plaça de la ciutat porta avui el seu nom.
El Maria Sumta representa el lligam profund entre la gent de la costa i la mar, els treballs d'escalafats, l'olor de la fusta i el quitrà, el so de les drisses i les veles, les històries explicades dels ports i les nits estelades enmig de l'oceà. És un record de coratge, d'enginy i d'esperit de superació. En el marc de Randamar, recordar el Maria Sumta no és només parlar d'un vaixell,
sinó reivindicar tot un patrimoni marítim que forma part de la nostra identitat. És una invitació a mirar el mar no només com un paisatge, sinó com una via d'històries compartides, d'aventures humanes i de cultura viva. El Maria Sumta ja no navega físicament, però continua navegant a la memòria de Badalona i de tots aquells que estimen la mar.
Un dels testimonis més destacats del seu llegat són aquestes maquetes o embarcacions d'escala reduïda que s'han construït. A Badalona es va realitzar una maqueta fidel del vaixell, presentada públicament a principi dels 90, que permet entendre com era la seva silueta imponent amb els seus pals i veles.
Aquestes reproduccions no són només peces ornamentals, sinó eines de transmissió de coneixement. Gràcies a elles, generacions que no van veure mai el vaixell navegant poden visualitzar la seva importància i el seu paper en la història marítima local. La ciutat de Badalona també ha volgut fixar aquest record a l'espai públic,
Existeix una plaça dedicada al vaixell Maria Sumta que converteix el nom del baler en part de la vida quotidiana dels veïns. D'aquesta manera, el vaixell deixa de ser només una història del passat i passa a formar part del paisatge urbà actual. Els infants que juguen en aquesta plaça, encara que potser no en coneguin tots els detalls,
creixen familiaritzats amb un nom que forma part del patrimoni de la ciutat. A més, el Maria Sumta continua sent objecte d'estudi i divulgació. Diverses entitats culturals i centres d'estudis locals han organitzat xerrades, conferències i activitats dedicades a explicar la seva història.
especialment coincidint amb aniversaris del seu naufragi o moments significatius de la seva trajectòria. Aquestes iniciatives no només recorden el vaixell, sinó també les persones que hi van navegar i les que van perdre la vida, posant en valor la dimensió humana de la història marítima.
Recordo que l'any 2004, quan es preparava a Barcelona aquell discutit Fòrum Universal de les Cultures, es va parlar de fer el possible perquè arribés el Maria Sumta a Barcelona. Sé que es va intentar fer els tràmits necessaris amb els propietaris, però sembla que per motius econòmics no va ser possible.
hagués estat una gran atracció pels joves i grans de poder trepitjar la coberta d'una part de llavors història viva de Catalunya. A partir del segle XX, els motors van permetre navegar amb més seguretat, rapidesa i regularitat, mentre que els valers necessitaven grans tripulacions i depenien del vent.
Així, els últims valers de càrrega van deixar de ser rendibles i van ser retirats de les rutes comercials. Els vaixells propietat o comandats per Vilassarencs van desaparèixer tots. Avui només ens queden alguns vells valers com a vaixells històrics o museus flotants que recorden la destresa dels mariners i la importància que els valers van tenir a la història marítima.
La seva desaparició marca el final d'una època, però també deixa un llegat que continua viu a través de la memòria i la tradició marinera.
Avui parlem d'aquests moments que ens fan sentir infants altra vegada. Nadal. Només dir que aquesta paraula ja ve de gust somriure. Per fer-ho tenim un convidat molt especial i és el mateix director de Vilassar Ràdio, en Jaume Cabot, que consti que tot el que avui dirà no està preparat, senzillament perquè no hi ha hagut temps per fer-ho. Benvingut, Jaume! Hola, Agustí, què tal? Un plaer com sempre.
Mira, avui és un dia especial, un dia sorpresa, perquè volíem parlar de coses de Vilassar relacionades amb el Nadal. El Nadal, aquestes festes que ja les tenim a tocar, ja ens queda menys d'un mes. I, escolta'm, tu que estàs el dia de tot, com veus que s'està presentant aquestes festes a Vilassar?
Doncs molt bé, la veritat, seguint la tradició nadalenca de l'encesa de llums, si ens escolteu el dijous, aquesta encesa és demà, si ens escolteu divendres, aquesta encesa és avui, si ens escolteu dissabte, aquesta encesa va ser ahir. Doncs encesa de l'arbre, els llums, això s'ha posat de moda als últims temps, em sembla que és el terci any que es fa aquesta festa d'encesa, 3 o 4 anys fa, d'encesa de llums, tradicional, amb xocolata desfeta, per complir la tradició, que aquest any sembla que fa fred i tot...
i de cara a aquest cap de setmana la fira de Nadal durant tot dissabte i el diumenge al matí a la plaça Tarradellas. Tradicions que s'ha d'anar complint. Són tradicions que ja són tradicions, però com sabem, tot això, o gran part d'això, ha vingut de fora. Ha vingut de fora perquè...
Això de l'encès de lluny, això ve d'Estats Units. Tot ve d'Estats Units. Ara hem passat fa quatre dies que era la castanyada, però la canalla ja no és castanyada, tampoc. Vull dir que és la Halloween. I ara hi ha una barreja a totes les cases de pessebres, Parà Noel, Reis, Tio... Tot, tot, es fa tot.
De fet, jo aquesta setmana, Agustí, feia broma perquè, doncs, dijous, l'últim dijous de mes de novembre, celebren als Estats Units el Givings Day, no es diu? Sí, d'acció de gràcies. D'acció de gràcies, sí. El St. Divins Gain, algú així li diuen. I és acció de gràcies. I jo, amb broma, amb broma, i no tan broma, dic, preparem el capó perquè d'aquí uns anys això ho estarem celebrant aquí. Perquè fa anys, i tu recordaràs, quan algú parlava del Halloween Day... Què és això? Què és això?
i ara ho celebrem gairebé més que la castanyada. Prepara't perquè algun dia celebrarem el Dia d'Acció de Gràcies. El celebrarem, i no solament això, sinó que fem... Mira, el senyor Trump, seguint una tradició, no d'ells sinó d'altres presidents, el Dia d'Acció de Gràcies insulten a dos galls indis. Sí, senyor. I això també ho veurem algun dia aquí a la plaça de l'Ajuntament. No ho sé, espero que no. Jo espero que no, però n'estic segur que sí, eh?
Perquè al final, doncs, mira, és veritat, tu vas ara a qualsevol supermercat i a part dels nostres torrons, hi ha una barreja allà de pastissos d'Alemanya, d'Anglaterra, de coses que... Però que la gent, també, com que no estan tan cars com els torrons, que ho hem de dir-ho, dels torrons de qualitat, eh? Sí. Doncs molta gent també ha de tirar d'aquests productes.
I, doncs bé, estarem pendents de les llums de Nadal. I, escolta'm, i dels pastorets com ho tenim aquest any? Doncs a punt ja. La tropa presenta els pastorets el 26, tradicional dia de Sant Esteve, i el dia 27 dissabte l'Ateneu. L'Ateneu. Aquest sí que l'omplirem. Esperem. Esperem omplir-lo, perquè val la pena els pastorets de la tropa, que ja fa dies i dies cansagen. Sí. Els més grans, els joves, els petitets, tots estan ja amb les pedretes preparades ja...
És que això porta, em sembla que no, Agustí, però porta molta feina, eh? Molta. Hi ha no tan sols de direcció d'actors i actrius, que també, que molta gent, això ho ha sentit mil vegades, no?, actors i actrius. Jo vaig debutar als pastorets, doncs cada any debuta gent jove i nens i nenes als pastorets, i gent gran, eh?, que també debuten, però, clar, hi ha un entramat de tècnic, un entramat de tramoyes, és a dir, hi ha una feinada allà darrere, eh?, ningú us pensi que la gent moltes vegades, amb desconeixença, diu...
Si això ho feu cada any, ja surt sol. No, no, no. Doncs fes-ho tu si surt sol, perquè t'asseguro que sol no va, eh? Exacte, he tingut l'ocasió de fer-ho de petitet, i ara de gran, ara fa uns anys que no ho faig, però potser hi tornaré, perquè a mi m'agradava molt, i vaig fer ara, ja de gran dot, de Sant Josep. Home, home, és que Sant Josep és gran. Exacte.
I la mare deu molt joveneta, potser massa per mi, perquè pensava, a veure si qui vindrà, no ho sé... 13 anys tenia, diuen. Imagina't. 13 abrils, n'hi deien, 13 abrils. Jo, els pastorets, clar, per tradició familiar, ja era petit, petit, de un any, i ja vaig sortir els pastorets del patronat...
després he fet els pastorets amb els nats del 51, que els fèiem a Can Madrona, després he fet els pastorets, faig els pastorets amb la tropa, des de darrere aquests anys, però sí, els pastorets és aquella tradició que... És veritat, eh?, els que hem mamat pastorets tota la vida, un Nadal sense pastorets... No és un Nadal. Faria faltar algo. I es va estar a punt un any de no fer-se. Sort de la tropa, que...
Va buscar els recursos d'on va ser possible, personals, perquè no hi havia ni lloc per fer-ho i no s'animava la gent.
Aquí sí que vull donar l'enhorabona a la tropa, perquè és que la tropa fa Nadal. Ah, perquè fa moltes coses, però el Nadal sense els pastorets no seria el mateix. De fet, era el 2018, crec que recordar que vam celebrar el centenari dels pastorets, un any el va salvar la tropa, un any el va salvar els nats del 51, que no es van fer pastorets, i ells sí que els van fer, i mica en mica així, agermenats, eh?, i en cooperativa, eh?, perquè col·laboraven els uns amb els altres, dos anys
Entitats que, entre altres, els nats feien el teatre, entre altres coses, la tropa feia teatre i amb molt bona sintonia i col·laboració, i un any van ser uns i els altres uns altres, i per això van poder celebrar el centenari dels pastorets sense faltar cap any, excepte, crec, ara parlo de memòria, per la guerra civil que es va haver de tornar. L'època del Covid també va ser un moment...
Sí, ja s'havia fet el centenari per això, el Covid no es va poder fer res. Clar, i després, doncs bé, tothom a veure els Pastorets i a gaudir de l'Ateneu, a gaudir de l'Ateneu Teatre, que bé, que almenys té un escenari molt maco, vull dir que... Sí. I té un bon so, també. Tècnicament s'ha millorat una mica. El gaudirem, el gaudirem. Tècnicament s'ha millorat. I, escolta'm, quin és el personatge que més t'agrada dels Pastorets?
Hosti, és que jo, excepte la Mare de Déu i dels pastorets de Folk i Torres, no, sinó els pastorets d'en Pàmies, menys el Naïm, em sembla que els he fet tots, eh? Déu-n'hi-do. He disfrutat molt fent de còmic, d'en Jonàs, dels pastorets, no en Lluquet i en Rovalló, sinó en Jonàs i en Mataties, dels altres pastorets.
I he disfrutat molt també fent el Satanàs. Vaig disfrutar moltíssim fent-lo. No et sabria triar, eh? No et sabria triar... Ara em deies, va, fes un... No te'l sabria triar. Un dels dos seria, però no sé quin triaria, eh? Són registres completament diferents. Diferents. I la canalla, ho deies precedent, això, perquè la canalla espera en Satanàs i en Lucifer els espera. I està al principi aquell punt de por, però després ja s'hi acostumen i...
i veuen que són còmics, també, al final. Però, realment... Però, perdona, eh, Agustí, hi ha una anècdota, perdona, eh, hi ha una anècdota, n'en tenim mil fent els pastorets, però tu estàs assajant els pastorets fent de Satanàs durant mesos, i els nens i nenes que surten et veuen, et coneixen, et parlen, et diuen, i el dia que et disfresses de Satanàs és el dia de l'obra.
Hòstia, els tens a 10 metres lluny ni se t'acosten. I saben perfectament que ets tu, eh? Però és curiós veure aquesta transformació i els nens i nenes, malgrat saben que en Satanàs és una persona que han estat treballant amb ell i assajant i passant-s'ho bé, hòstia, no s'acosten, eh? No s'hi acosten. I ara, si ens anem uns quants anys enrere, quan tu eres petitet, què és del primer que et ve al cap del Nadal?
Jo és que el Nadal a casa, per tradició familiar, ho hem celebrat igual, ho celebrem igual ara que som grans, també hi ha petits a la família, evidentment, eh?, que quan hem sigut nens i nenes. Ara perquè hi ha nens i nenes, evidentment, i també s'ha de celebrar, però quan nosaltres érem més joves que no teníem fills i tal...
que era amb una generació que ja tancaven, per dir alguna cosa, després van venir els fills. Però també ho celebràvem igual, per tant, jo és que a casa sempre ho hem celebrat igual, doncs amb una tradició molt familiar, molt festiva, i recordo, m'has dit el primer, i mira, el primer que m'ha vingut al cap, doncs, a part dels àpats, els pastorets, els reis, a mi és la festa que més m'agrada, els reis...
Recordo, no sé si recordes, el concurs de pessebres que es feia a la Caixa Laietana. Ui, ja ho crec. Hòstia, jo agafava sempre... Era un tio molt repetitiu, jo, o molt cutre, depèn de com tu miris. Anava a la Roza, saps? Sí, a la Forn. Agafava un pa de pagès, el buidava i feia figures de pastelina. I cada any presentava el mateix. Jo era així d'original. Cada any presentava el mateix. Sempre te'n portaves algun puzle... Sempre hi havia alguna cosa. Jo també hi havia participat molt...
I ara em ve al cap una cosa, que a casa meva, els primers records que tinc de petitet del Nadal, és quan la meva mare treia les caixes del pessebre. Les figuretes... Feia il·lusió, això, eh? Feia il·lusió, i llavors sí que anàvem a buscar, llavors es podia anar a buscar la molsa, aquí amb un cabrer...
I aquella olor de la mulça m'ha quedat sempre al cap, aquella olor d'humitat, no? Que ara ens costa, ara, l'olor de la mulça, potser no fa aquella olor, o potser sí. Feia olor a Nadal. A Nadal. Feia olor a Nadal. I la mata, i el pessebre, que el feia la mare, i llavors aquelles feldilles que hi posaven a la taula, i les llumetes, que tot era molt... No és com ara, que hi ha llums de tots colors, no? Allà hi havia tres llumetes i l'estel de Nadal, no?
Ja et dic, jo recordo el Nadal per tradició familiar, sempre ho hem celebrat, quan hi ha hagut nens i quan no hi ha hagut, i això és una de les coses que més m'agrada, ser nens. Jo anar a veure els Reis m'encanta anar a veure els Reis i el matí de Reis, m'agrada molt. A mi també m'agradaria fer-te una pregunta, si em permets, Agustí. Jo ho crec. Tu que ets un home que t'has bellugat professionalment per tot el món a bord d'un vaixell, tu has viscut festes de Nadal lluny de casa amb el vaixell?
Moltes. Molts Nadals els he passat fora i molts navegant. Molts a bord del vaixell. Com es passa, això? T'ho pregunto, Agustí, perquè tu ets una persona que ets molt familiar, també, i això de les festes t'agrada. M'agrada molt. M'agrada molt estar a casa per Nadal i sóc familiar. Encara que viatjo i em bellugo molt, perquè...
No, és que tu mai estàs a casa. Sí que hi soc, sí. I quan hi soc, hi soc, de veritat. Però a mi, per exemple, recordo Nadals en el Vaixell, on en l'últim port, darrer port que havíem tocat, d'on fos, el cuiner comprava ja aliments de qualitat, guardats, es congelava, guardava per Nadal. Bon marisc, bon peix. Jo navegava molt, vaig estar prenent vuit anys amb una mateixa companyia,
I eren bascos. Llavors ja compraven besugos grosso. El besugo és un peix de Nadal. Sí, tant. Marís, també amb on pernil i tal. I llavors es reservava pel dia de Nadal. Llavors es podia lloure vi i cava...
Ells deien xampany, era cava d'aquí, era codorniu la mateixa, ofereixenet, però ara no es pot beure en els vaixells. I aquell dia, per exemple, a casa, de petitesa, la nit de Nadal no la celebravem. La vaig celebrar després amb els amics. Aquí era el dia de Nadal i Sant Esteve. Però allà, el que ells deien la Nochebuena, que és la nit de Nadal, allà ja començava la festa, en el vaixell. Hi havia alegria, era com una família, eren 27 persones juntes, tots homes...
De vegades alguna dona familiar, però tots junts, i aquell dia, mira, i no trucaves a casa, no podies trucar a casa. No podies ni contactar, no? Era difícil aquests dies. De vegades des del vaixell es podia fer, però era caríssim.
molt car, però una curta, una conversa ràpida, però llavors arribaves a Porci. I també recordo passar Nadals, per exemple, a Itàlia, i així allà a Itàlia és més semblant ja a Espanya, eh? Mediterranis. Menjar bordo, però ja amb aquests panetones i aquelles begudes, els amaretos i tal, i si hi havia algun altre barco de bandera espanyola, potser eren gallecs o era un defosi, també ens juntàvem un rato.
Això era així. I també hi he passat, recordo, va ser molt maco passar aquesta època estar als Estats Units, a Nova York, que no hi havia estat mai, va ser la primera vegada, i estava tot guarnit de Nadal, que encara no es feia això. Ara sí, eh? Ara comencem ja un mes abans, però als Estats Units ja ho feien, igual que als alemanys.
I aleshores, ostres, que maco, que maco. I jo sabia que arribaria a casa i em desembarcava ja per passar el Nadal a casa. Era molt maco. I això és un tema que, bueno, ara he estat fa pocs dies. Bueno, abans d'ahir estava la Xina. I abans ja eren carrers guarnits. Ja hi ha carrers guarnits també allà? Però pregunto, coi, però vosaltres no sou comunistes i tal? Sí, però el negoci és el negoci. La pela és la pela, no? La pela és la pela, no? Vull dir que...
Tu això ja ho havies viscut fa amb el teu pare, que ja també era fora aquelles apartades, és una cosa que ja s'entén que per professió no hi sou. Sí, s'entén i s'accepta. El meu pare molts anys va estar fora per Nadal, perquè tocava quan tocava, potser venia el mes de gener o potser el novembre, potser el maig.
de vacances. I ara, amb els vaixells de bandera espanyola, hi ha la tradició de fer un bon dinar de Nadal, però, això sí, sense vi i sense alcohol, perquè això ho tenim prohibit en els vaixells. Però vaja, això ha canviat moltíssim.
Però sí que hi ha torrons, hi ha tots aquests... els polvorons aquests que dèiem d'Andalusia, hi ha molta cosa per celebrar-ho. I també es guarneix una mica el barco per dintre, eh? Molt bé. Bueno, mira, això és una miqueta... Escolta'm, ara faig la pregunta jo. Tu que ets més... Ja sé el que em diràs, eh? Però tu que ets de Reis, de Tió, de Pare Noel...
Jo soc de tió i de reis. Vale, de tió i de reis. Pare Noel no. No és que no ho sigui, és que sí, fa anys potser ho havíem fet un parell o tres de vegades, però més que re era, ho dèiem així, quan hi ha nens petits i tal, però sempre de tió i reis. Però tu saps que la tradició nostra és el tió, no el reis. Sí, sí, sí. El reis ha vingut tot després. Tot ve després.
Cada vegada que anem afegint està bé. Està bé. Està bé, vull dir que escolta, perquè clar, cagar el tio, i de petit el havies cagat de casa el tio. I tant, i tant. Llavors que encara el caguem el tio. Clar, clar, a tu també. Tota la canalla ho hem de fer-ho.
I jo, el primer tio que havia cagat era a Can Fanxelli. Ah, sí? Sí, sí, perquè en Lluís, que era més gran que nosaltres, es preparava el tio per tota la colleta. Sí. I anàvem tots allà. En Cito. En Cito. En Cito Fanxell es preparava el tio. El tio el tapat amb una flaçada. Sí. I allà anàvem destapant i anàvem cagant. Llavors eren carmels, eh? Sí. Carmels i carmels i carmels i més contents allà nosaltres. I tant. I els reis...
Sí que els havíem vist des de passar amb cavalls, que eren petitets, tots amb el nostre fanalet, allà amb aquelles cares... Això s'ha perdut, el fanalet s'ha perdut. S'ha perdut, no? Però ara hi ha fanalet d'alet, que tornarà, n'hi ha moràs. I paraigües al revés, ara han substituït els paraigües al revés per recollir carmels. Per recollir carmels. Tot canvia, Agustí. Tot canvia, mentre sigui paraver, doncs mira. I tant, que sí. I després...
Que ets de pessebre o d'arbre de Nadal? Les dues coses. Les dues coses, sí, home, sí. A casa igual. A casa el pessebre, per gaudir-lo més, ara ja el comencem una mica abans. Sí, home. I després, mira, el que passa és que no el desmuntem per la candelera quan toca. No, jo tampoc.
jo el pessebre a casa meva a casa tots els de la família fan el pessebre com toca ara el pont a casa meva a tots quatre és tradició el dia 24 a la nit després d'anar a sopar en aquest cas a casa els meus pares sortim de casa els meus pares encara que siguin la una una cosa així i a la nit de Nadal fem el pessebre tots quatre junts és la tradició arribem a casa posem Nadales i fem el pessebre s'ha convertit en una tradició
Això està molt bé. Doncs també ho has de dir una cosa important, que em vaig assabentar abans d'ahir, que aquest any el pessebre que es farà a l'Església, a la parròquia de Vilassar de Mar, que no es farà on es feia un dia al Sant Crist entrant a Madreta, sinó que es farà davant del presbiteri, davant hi ha l'altar, es posa com una plataforma, i serà un pessebre mariner.
Ah, carai, molt bé. Crec recordar que fa molts anys jo ja l'havia vist allà, eh? Algun any l'havien fet allà, però està molt bé. Serà mariner. I el de fora sabem com serà, no ho saps, eh? No, això normalment és secret fins a darrera hora, potser tu ho saps. No, no, la veritat que aquest any no ho sé. Jo sé el de dins i que, bueno, normalment la vaig a veure, les figures són molt grosses i tenen molts anys.
De fet, jo sé que el Sant Josep era conegut com Sunsunegui. Sunsunegui? Sí, perquè se li semblava que era un jugador que havia tingut el Real Madrid fa molts i molts anys. Sunsunegui. I bé, hi haurà una... Hi haurà xarxa, rems, un pal d'abrir barca, d'una barca... O sigui, participeu, eh?
Bé, deixem el material. Hi ha un grup de gent que se n'encarrega.
I l'arbre de Nadal, bueno, a l'arbre de Nadal hi ha hagut aquella cosa de dir, bueno, l'arbre què es fan? Els tallen amb arrel de plàstic, eh? Aquestes coses que, bueno, que si anem a Espinelves veurem que ja els estan, ja hi ha vivers especials només per Nadal i que després es reprofiten per fer material per poder cremar i tal. Totes reciclen, ara.
Ara recicla, no? Saps què s'ha perdut bastant, Agustí? Jo, una de les coses que recordo quan era petit, la nit de Nadal, tradicionalment anar a la missa del Gall a les dotze de la nit i no s'hi cabia. Hi havia gent fora. I ara, si us acosteu...
No hi ha molta gent. A part que s'ha avançat a les 11 també. Bueno, aquest any no sé quina hora ho fan, però els últims anys ja s'havia fet a les 11. És una cosa que aquesta edició s'estava perdent. Jo recordo, a petits, anar a la Missa del Gall perquè et trobaràs a tothom i fa anys que no... De fet, la Missa del Gall és una de les tradicions més antigues de Catalunya. De les més antigues.
que jo penso al segle XIX, anar a missa de gall a les 12 de la nit, sense llum pel carrer, amb el fred que devia fer l'església, no? Però hi anaven. I s'ha anat perdent... El motiu tampoc és cert, però potser també la gent, com que ara tothom va fer sopars de Nadal,
i encara que siguin a casa o siguin al restaurant, i allò s'allarga, a les 12 de vegades encara estàs allà. Sí, està assentat encara, eh? Exacte, i a més és maco el... Fins i tot recordo que el pessebre de la plaça de l'Església s'inaugurava d'alguna forma després de la missa del Gall. Sí, senyor. I ara ja cap al vespre ja està obert i tal, no?
Déu-n'hi-do. Bueno, tot canvia, això és el... Escolta'm, i si parlem de torronys, quins són els seus torronys? A mi m'agrada... A veure, t'haig de dir que jo no soc molt ni de dolços, eh? És a dir, jo no soc molt... Però sí, és Nadal i s'ha de... No és que s'hagi, m'agrada menjar, complir la tradició de torronys. Jo soc dels de xocolata i els de xixona.
Ah, d'aquella de la xutxart, de tota la vida? Mmm... De xutxart, els petits. Conforme vas fent gran, t'agrada la xocolata una mica més contundent. Aquella negra amb avellanes. Però és veritat que el de Xissona, que abans no m'agradava, em dec que està fent gran, ja... No em dec, m'estic fent gran, i m'agrada el de Xissona, també. Doncs mira, el de Xissona, allò que sepa tan sobra, i si tens una ampolleta de ratafia... Oh!
Li poses una copeta, aquelles copetes com de brandi, davants, rodonetes. Li poses dos dins de ratafia i allà li poses un tros de barreta de torró de xixona.
I si la ratafia la tens a la nevera, i si no m'ho monga la so, i allò és un postre... Què dius, Anna? Ja també era la foto. Increïble, increïble. Ja també era la foto quan ho faci aquest canal. I després, doncs, clar, els torrons, el que també acostuma... Ahir llegia un petit article, per preparar també aquest programa, de què està passant amb els torrons, que, clar, també els compres molt pels ulls. Aquí abans hi havia torró de...
d'iema, el torró d'iema, hi havia el torró de Xixona i el de Lacan, i no hi havia res més. Llavors hi havia aquells torrons, també, que són aquells com rodons, no? Sí, exacte, com jo li dic amb tot el respecte, li dic torró d'hòstia, com l'hòstia, exacte.
Exacte, no? Doncs tot això, clar, ara han aparegut centenars de torrons, no? De gust de vainilla, de plàtan amb no sé què, de whisky amb tal, torrons de gust d'almejas, de tot ja, no? De gluises. Al final, i quan s'acaba el Nadal, com que has menjat tant, resulta que et sobren molts torrons. I hi ha gent que els dona, hi ha gent que... Perquè a casa jo encara tinc torrons a la nevera.
que ja estan secs i tal, però mira, potser un dia encara... Per fer algun pastís. Encara serviran, eh? Tu saps que en Josep Pla deia que durant l'època de Nadal...
Això en Joan ho diu moltes vegades també, es moria molta gent, gent gran. Del menjar que arribaven a menjar. Clar, no estaven acostumats a menjar tant. No estaven acostumats i menjava moltíssim. I escolta, dones, mira, ara ens queden un parell de programes o tres d'aquí al Nadal on tocarà parlar ja de l'escudella, de la carandolla, del pollastre rostit i dels candelons. Sí, senyor.
Jaume, moltes gràcies per acompanyar-nos avui amb la teva doble ofici, d'entrevistat i de director. Doncs m'encanta participar, ja ho saps, quan vulguis fem petar la xerrada. Moltes gràcies. A tu.
Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.
Tenim memòria, foc a les mans per teixir la història, portem en elles un llarg camí, viure vol dir prendre partit. No volem fum, no volem draceres, aquí no venim a fer volar banderes, comptem amb tu ara, no pots fallar, un dia un per tornar a començar. Gent de mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida. Gent de mar, de rius
Anem lluny, serem molts, empanyent endavant. Qui sembra rebel·lia, recull la llibertat, que no ens guanyi la por. El demà avui és nostre, tu i jo, agafant l'oblitzó.
Fins demà!
Decidir, crear, construir, consciència popular, eterna divisa, que ens guia a vivir libres o morir. Gent de mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida. Gent de mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida. Anem lluny, serem molts, empanyent endavant.
El demà avui és nostre, tu i jo, agafant l'obritzó. Serem llum, serem molts, empenyent endavant. Som futur i alegria, seguint el pas dels anys, que no ens guanyi la por. El demà avui és nostre, tu i jo, agafant l'obritzó.
De mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida. Hem escoltat Agafar l'horitzó de Xarango. Avui ens posem poètics amb aquesta prosa anònima.
Arriba el final de novembre i la mar sembla més silenciosa que mai. Les fulles caigudes dibuixen camins d'ort i bronza i el vent fred porta, amb si, els darrers sospirs de la tardor. És un moment de pausa, on la natura es recull i ens recorda que tot cicle té un final, però que, sota el silenci i la calma, ja batega la promesa de l'hivern i de nous horitzons.
Entre el reflex del sol baix sobre les zones i el murmuri dels olors de la sal, novembre ens convida a mirar enrere amb gratitud i endavant amb esperança.
Hem arribat al final d'aquest programa sabent que encara ens queden moltes coses per explicar, desitjant hagin pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones, en fi, de la singularitat d'un vilassa de mar únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent!