Randa Mar, embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, l'ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional. Benvinguts a Randa Mar, l'espai de Vilassaràdio on la mar i el poble es troben. Aquí compartim històries, tradicions i veus que mantenen viva l'ànima marinera de Vilassar.
prepareu-vos per assalpar amb nosaltres en un viatge ple d'emocions. De què parlarem avui? En el cafè de popa toca parlar del dia que Vilassar de Mar va ser lliure. En el rancho a bord ens endinsarem a un llagún molt nostre, les mongetes o fasols.
En els motius a Vilassar, i gràcies als vilassarencs Damià de Bas, Lluís Guardiola i Feliu Novell, avui explicarem qui eren les noies de la xicra. A Històries de Mar parlarem de l'escorbut, els cítrics i de les begudes alcohòliques a bord.
A l'espai de l'entrevista és un plaer tenir avui amb nosaltres el director general del Consorci de les Dressanes Reials i Museu Marítim de Barcelona, l'Enric García, per parlar sobre la infàmia, una exposició que es pot visitar al Museu Marítim de Barcelona sobre la participació catalana a l'esclavatge colonial.
I, finalment, a paraules de mar, portem una corranda molt antiga lligada amb el tràfeg d'esclaus. Comencem! La mer qu'on va nocer
Arriba la festa de tardor al nostre poble, la festa que celebrem a Vilassadamar el mes de novembre. Aquesta festa commemora la independència municipal de Vilassadamar, ja que el poble es va constituir com a municipi independent el 19 de novembre de 1784.
Per tant, podem dir que la festa està en una festa de tardor per la seva ubicació estacional i caràcter festiu local com una festa de la independència municipal pel fet que recorda i commemora aquesta fita local. Hi ha històries que no neixen d'una guerra ni d'un rei, sino del cor de la gent. La independència de Vilassa de Mar és una d'aquestes.
Fa més de dos segles, el nostre poble encara no existia com a tal. Érem només al barri de mar, o veïnat de mar del Gran Vilassar, el de dalt, el de les vinyes, les masies i els camps. Però aquí baix, a tocar a un tren calonada, la vida era una altra. Olor de peix, sorra als peus, manys de sal i ulls clavats al horitzó.
Les pescadors i mariners del barri marítim vivien un altre ritme, un altre món. Mentre els pagesos d'allà dalt s'aixecaven amb el sol per cuidar la vinya, aquí els homes sortien de matinada amb les barques i les dones esperaven a la platja, cosint xarxes i mirant el cel per veure si s'aixecava la tempesta.
Amb el temps, el barri de Mar va créixer si aixecaren cases, tavernes i magatzems. Cansat de ser un apèndix, els veïns van començar a demanar el que sabien que era just, poder governar-se a si mateixos. I no va ser fàcil. Van caldre anys de peticions, escrits, firmes i discussions.
Els allà dalt no volien perdre la seva part de la costa, ni els impostos que en sortien. Però els de mar tenien una convicció més forta que qualsevol decret, la llibertat. I així, després de molta lluita pacífica, finalment va arribar el dia. El 19 de novembre de 1784...
Per allà a l'ordre del rei Carles III, Glassa de Mar va ser reconegut oficialment com a municipi independent. Aquell dia, el barri de Mar es va aixecar com un poble nou, amb orgull i amb nom propi.
En els registres de l'època diuen que aquell matí es van sentir campanes, crits d'alegria i olor de mar. Els pescadors van isar les veles com a festa i a l'església de Sant Joan es va cantar un tedeum d'agraïment. No era només una victòria administrativa, era un triomf de la gent humil, dels qui viuen mirant l'horitzó.
Des de fa uns anys, cada mes de novembre, Vilassar celebra les seves festes de la tardor, que també són les festes de la seva independència. Una festa de colors, de música i de memòria, una manera de dir que encara avui som aquell poble valent que va voler caminar pel seu compte amb la força del mar al darrere.
I potser, si escolteu bé, quan bufa la marinada, a les tardes de novembre, encara se sent aquell murmuri antic, la veu dels primers vilassarencs, que des de la platja van dir senzillament Som de mar i volem ser lliures. Ram de mar. Rancho a bord.
La mongeta o fasol, procedent d'Amèrica, es menja com a llegum sec, com a llegum en gra tendre, però també com a verdura. És, de fet, una de les més estimades de Catalunya. No sol mancar mai bullit amb patates o ve també sofregida amb cansalada o pernil, en truita o l'empedrat.
A casa nostra hi ha una gran varietat i per això avui tenim a l'estudi, com sempre, en Joan Martín. Hola a tothom. Bé, les mongetes, els vestigis ancestrals del seu origen ens venen de fa 7.000 anys, ja serà una colla d'anys, d'Amèrica i concretament del Perú. Igualment que les patates que posteriorment van portar cap a Europa, els descobridors, conqueridors,
i d'aquí vam portar allà altres coses, com el cafè, que molta gent es pensa que és d'Amèrica i és del centre d'Europa, provinent segurament de la part nord de l'Àfrica. Hi ha moltes varietats de mongetes, ofesols, com mongetes seques, ofesols, de tots tamans, formes, textures i gustos.
A Amèrica en diuen frejoles i són aquelles mongetes que es mengen amb aquell plat típic americà que és el xile, que és unes mongetes estofades amb carn i xile picant. Si anem al nord d'Espanya, trobarem les famoses faves, que per als asturians són les millors que hi ha i són el plat típic d'astúries, que és la fabada asturiana. Però si anem una mica més...
Cap a Orient trobarem que els de Tolosa navarresos diuen que les millors mongetes que hi ha són les vermelles mongetes de Tolosa, que les fan bullides, o les fan també bullides amb el que ells diuen els sacramentos, que heu comentat alguna vegada, que són trossos de morro, de porc, de peu, d'orella i de cua.
Trobem també les mongetes del barco, ja no són tan conegudes. Les de ginoll de Crist, que són com el tamany d'una avellana i són rodonetes. I com a no, les mongetes de Santa Pau, petites, són com el tamany d'un pèsol petitet. I les millors que hi ha en el món, que són les mongetes del ganxet, que és molt curiós perquè la seva producció és molt limitada.
Aquí a Catalunya només les trobem el que és el Maresme, Vallès Oriental, Vallès Occidental, Part de la Selva i algun altre punt. Per tant, amb lo bones que són, que jo crec que són les millors, i aquí considerem tots, no sé com la seva producció no és molt més extensa. Serà per qüestions de climatologia o de les riqueses del terreny. No ho tinc massa clar. Això, Joan Puig, és allò que diuen del pot petit i a la bona confitura. Si n'hi hagués molts, que potser després també potser predaria el seu valor. Podria ser. No ho sé.
Però és veritat que la de la ganxet és extraordinària. És la millor que hi ha. Bé, i no ens oblidem de la mongeta tendra, que és la delícia dels vegetarians, amiga de metges i dietistes, i pels que mengem mongetes bullides amb patata poca, que som la resta dels mortals.
Les mongetes, tot tipus de mongetes, s'assembren per primavera. Es poden sembrar mongetes amb tipus mata, o bé les que s'enfilen per quatre canyes clavades a terra i es tenen d'anar enfilant cap amunt. Va molt ràpid, creixen molt ràpid, i aleshores, si parléssim de les mongetes del ganxet, les recolliríem, les recol·leccions al mes de novembre, o sigui, ara, aquests dies que estem visquent, del mes de novembre, i aleshores el que fa...
El conreador, el pagès, l'agricultor...
deixar-les secar, s'arrenquen de la planta, es deixen secar, una vegada seques es trien per si es tenen que separar algunes mongetes que estiguin malmeses o tinguin taques, i les que són bones les posarem en sacs ja per comercialitzar. El que sol fer, com que les mongetes volen un lloc, diguéssim, ventilat i sec, avui dia hi ha molta gent, productors, que les posen en càmeres frigorífiques per aguantar, diguéssim, tot l'any.
Si en comprem a casa per bullir, el que farem és que comprem un quilo o dos quilos, seques, llavors la resta, les que no fem servir, també les podem posar a la nevera. Avui dia tenim aquestes neveres no frost que treuen tota la humitat i pel cas dels mogetes també va molt bé deixar-les descansar a la nevera de casa. Ara, Joan, et volia dir que fa una setmana vaig acompanyar un amic meu amb una masia...
perquè ell compra en aquesta masia material per vendre, per fer flor i tal. I tenia un... I estaven justament amb la mongeta del ganxet que ens va explicar que, clar, jo no ho conec tant. Hi ha la secca, la que és nova secca, que sortirà ben aviat i que es pot guardar també de la nevera, com bé dius, i també de la mateixa mata que estan les vaines de les mongetes de color groc, treu la mongeta...
La mongleta seca però tendra, que se'n diu. I diu que és la millor que hi ha. Perquè aquesta, clar, és com manteca. I ara és l'època en què en treuen unes quantes, se l'han de menjar al moment, o sigui, això no es conserva sec, si no s'ha de menjar.
I si espero una miqueta més, en dies ara de novembre, que no hi hagi humitat, que és el que estan esperant, aleshores ja pelen, treuen tota la pell i ja tenen les mulletes que les deixen secar per al llarg. Que són tendres. Tendres. Perquè això també ho fan els valencians. El garrafó, que és aquella mongeta molt grossa, més grossa que la fave, que els valencians la fan servir i la posen a les paelles, perquè és un element típic de la paella valenciana, aquest garrafó també és mongeta, però tendre. És tendre. Se la fan servir tendres.
Hi ha moltes formes de preparar les mongetes. A part que hi ha un comentat, la fabada astoriana contundent, hi ha les mongetes estofades, hi ha les que hem comentat també les mongetes vermelles de Tolosa. La cassoleta francesa, la cassoleta és un plat on el protagonisme, els protagonistes són dos, que són les mongetes i això és l'ànec. És un plat típic de la zona de Carcasson que està enganxada al perigot.
Aleshores, també tenim mongetes, tal com tu has dit abans, amb truita, una bona truita de mongetes per sopar amb pa amb tomàquet fantàstica, bullides solsament, passades per la paella amb cansalada.
amb pedrat, amb bacallà, bròquil amb mongetes, que una vegada fet el primer servei a l'àpat del medi, per exemple, per sopar i passar per la paella, queda fantàstic. També trobem el típic plat català, que són les mongetes amb botifarra, les seques amb botifarra, i un llarg, etc. I avui voldria comentar un plat molt senzill, que són les mongetes del ganxet. Les mongetes del ganxet, ja sabem...
Tu has comentat una mica abans, aquestes que són noves, després ja d'assecar, però les noves no cal posar-les en remull. Es poden bullir directament. Les que són ja més antigues deixen en remull tota la nit, si volem, o unes hores, i llavors ja les posem a bullir, sempre amb alga mineral i amb alga freda. I mai sal, perquè si posem sal, cosa que també hem comentat, veurem que si posem sal a la meitat de l'ebullició va saltant la pell, llavors són bones, però per qüestió d'imatge ja no queda tan bé.
Per tant, aquestes mongetes tardaran aproximadament a un foc baix, mitjà, però més aviat tirant a baix, uns 40-45 minuts. Són molt delicades. Hi ha gent que diu que quan bullen o fan el procés d'abullició de mongetes les espanten. Què vol dir? Que mitja ebullició trenquen l'abullició tirant aigua freda. Aquestes mongetes del ganxet són tan delicades que això no cal. Les poses a bullir, 46 minuts...
Al final, una mica de sal, amb foc baix, i llavors ja les pots, diguéssim, degustar. I si comprem els mongets de la ganxet, que no les comprem ara, les comprem, per exemple, d'aquí dos o tres mesos, i les tenim guardades a la nevera, el procés quin seria? El dia abans, el deixem en remull amb alga freda, tota la nit,
Quan vas a dormir les poses amb aigua mineral. Aigua mineral. Freda. I llavors veuràs que ja l'endemà al dematí aquestes mongetes, a dir, si m'han guanyat un volum perquè ha anat absorbint aigua. I ja les pots tractar, ja les pots bullir. I les bullim amb una altra aigua nova, també, no? Amb aigua nova, però com que les mongetes, si les hem esbendit, quedaran netes, podem aprofitar aquesta aigua. Es pot aprofitar aquesta aigua. I si la vols canviar hi poses aigua nova, que l'aigua es massacara ara per ara.
Doncs en aquest plat que dèiem, aleshores jo dic casolet, però no és una casolet francesa, que és més complicada, això és una casolet de vilassà. Casolana. Casolana. Casolet perquè es fa amb una cassola. I aleshores és agafar pollastre i rostim.
que quedi ben ros, de la manera que cadascú tingui costum de rostir el pollastre a casa. Una vegada ja estigui cuit a la cassola, que pot ser de fang o pot ser una cassola d'aquestes de dolmenifos, llavors hi tirem el sofregit. Ho tirem quatre voltes.
I amb aquelles mongetes que acabo de bullir del ganxet, agafo un parell de cullerons amb líquid i la tiro dintre la cassola. Aquest líquid, a més a més, ens servirà perquè es desenganxin els sucres, aquesta crosta que ha deixat anar el pollastre a l'hora de rostir, amb aquest líquid es deixarà anar i quedarà, diguéssim, el cul de la cassola net, de restes de coure o de rostir el pollastre.
Llavors, tot això ho vergem. Com que les mongetes del ganchet ja estan cuites, com que el sofregit està cuit i com que el pollastre està cuit, aquí només ens caldrà dar-li quatre voltes que vagi fent xup-xup durant uns 15-20 minuts. I ja estarà llist per menjar. És un plat d'aquesta època, època de tardor, inclús contundent, època d'hivern, i les podem acompanyar, també ara comença l'època, d'una bona amanida d'escarola. Ah, carai. I per fer unes mongetes amb botifarra? Moltes.
Per exemple, serien les mongetes passades per la paller, amb cançalada... A veure, a veure, una cosa. A mi, personalment, les mongetes del ganxet, que m'agraden passades per la paller, però com més m'agraden, és enseguida una acabada de bullir, treu-les de l'òlia calentes, un bon raig d'oli bo, d'oliva, i unes gotetes de vinagre, molt poquet, eh?
I punt. Ara, si les passem per la paella, agafarem un tall de can salada, el podem tallar a trossos, i que ens tragui l'oli o el greix de la can salada, que serà aquest greix el que aprofitarem per posar les mongetes. Tenen que estar ben escorregudes, que no hi hagi aigua, que no hi hagi líquid de cocció. Llavors, amb l'oli i els restos de can salada, anirem passant per la paella aquestes mongetes. I això amb què ho acompanyaríem, Joan?
Home, són plats contundents. Són plats, com hem dit, d'hivern, amb un bon vi negre. Un vi negre potent, d'aquell de cos. Una copeta? Justigiríem, eh, perquè la mongeta, diguéssim, va ser un plat contundent amb una copeta de vi i potser poc, com a mínim dues. Doncs anem-hi, Joan, a menjar mongetes. Som-hi!
Les germanes Josefines de la Caritat, més conegudes popularment com les Noies de la Xicra, van marcar la vida de Vilassar de Mar.
La paraula xicra fa referència originalment a una tassa o recipient de fang o terrissa que es feia servir al segle XIX i principis del XX, especialment a Catalunya, per beure líquids com aigua, vi o llet. La germana Josefines la feien servir per servir els remeis a la gent gran o malalts.
Les noies de la xicara, inicialment dedicades a acollir i educar les joves treballadores del port de Barcelona, amb el temps la seva tasca va créixer i es va estendre a la cura de persones grans sense recursos.
Un dels exemples més coneguts és el Pairal i el Casal de Curació de Vilassadamar, on aquestes dones valentes i compromeses oferien refugi, aliment i companyia a la gent gran que sovint es trobava sola o vulnerable.
La seva obra discreta però profunda ens recorda que l'esperit de servei i la solidaritat poden travessar generacions, barris i fins i tot la història mateixa. Aquestes dones van ser al nostre poble fins a l'any 1999.
Hi ha un carrer a Vilassar de Mar que porta pel nom Mare Caterina Coromina, fundadora d'aquesta congregació amb seu abic. És la continuació del carrer de Sant Josep entre el carrer del Mont i la Riera d'Encintet, tot just davant de la Casa Pairal.
Fa segles, molts mariners que passaven mesos navegant patien una malaltia misteriosa i terrible, l'escorbut. El detonant no era cap virus ni cap infecció desconeguda, sinó una alimentació molt desequilibrada.
A bord dels vaixells, la dieta es basava sobretot en carn o peix salat i cereals secs, i gairebé no hi havia aliments frescos. Aquesta manca de fruita i verdura feia que els mariners, al cap d'unes setmanes, comencesin a perdre forces, se'ls inflamessin les genives i o sortissin nafres que no cicatritzaven. Aquesta malaltia...
Però no era exclusiva dels vaixells. També apareixia a terra ferma, sobretot entre la població més pobra o en èpoques de fam i hiverns molt durs. En llocs on l'alimentació era monòtona, basada només en cereals o aliments conservats, la gent podia patir els mateixos símptomes que els mariners.
N'hi havia entre els presoners, els exploradors, els miners i fins i tot els soldats que passaven llargues temporades sense menjar fresc. En zones del nord d'Europa, per exemple, l'escorbut afectava comunitats senceres durant l'hivern, quan no hi havia accés a fruita ni verdura.
Va ser arran d'aquesta situació que, a mitjans del segle XVIII, un metge escocès anomenat James Lind va decidir investigar què provocava aquella malaltia. L'any 1747...
mentre servia com a metge a bord del vaixell Salisbury de la Royal Navy, va fer un experiment que avui es considera el primer assaig clínic controlat de la història de la medicina. Lim va triar 12 mariners malalts, tots amb símptomes semblants, i els va dividir en sis parelles. A cadascuna li va donar un tractament diferent,
a més del menjar habitual del vaixell. Alguns van prendre vinagre, d'altres elixir de vitriol, aigua de mar, sidra o nou moscada. Però una de les parelles va rebre taronges i llimones. Al cap d'una setmana, aquests dos mariners van mostrar una millora sorprenent.
Les nafres es tancaven, recuperaven la força i podien tornar a treballar. Aquella descoberta va canviar la història de la navegació. Gràcies a l'INN es va comprovar que el consum de cítrics podia prevenir i curar l'escorbut. Tant és així que l'Institut de Medicina Naval Britànic va incorporar un llimoner al seu escut
com a símbol de salut i vida. Tanmateix, l'erradicació de la malaltia no va ser immediata. Les llimones es feien malbé amb facilitat i, amb el temps, la vitamina C es degradava. A més, es creia erròniament que el que curava era l'acidesa del fruit i no pas la seva composició vitamínica.
Per això, la Royal Navy va substituir les llimones per llimes, més barates i abundants a les colònies del Carib. El problema era que la llima, tot i ser més amarga, tenia molt menys vitamina C, i això va fer que l'escorbut continués apareixent en algunes travessies. Finalment, a partir de 1795,
L'armada britànica va fer obligatori el subministrament de suc de llimona a tots els mariners. Gràcies a això, les baixes per escorbut es van reduir dràsticament. Però encara faltava trobar una manera pràctica de conservar el suc i fer-lo més agradable al gust. Aquí és on entra en joc la història del groc.
El responsable va ser l'almirall Edward Vernon, un home saber però enginyós, que va ordenar barrejar el rom amb l'aigua i suc de llimona o llima. D'aquesta manera s'aconseguia una beguda més suau, més saludable i que mantenia la vitamina C durant més temps.
Els mariners la van rebre amb entusiasme i la van batejar amb el sobrenom de Grock, en honor al mateix Vernon que solia vestir una capa de tela gruixuda anomenada Grogram. Amb el temps, el Grock es va convertir en una tradició diària a bord dels vaixells britànics. Cada matí, els mariners feien cua per rebre la seva ració,
que, a més d'evitar l'escorbut, servia per aixecar-los l'ànim i reforçar el sentit de camaraderia. Era un petit palè enmig de la duresa del mar, el fred i les tempestes. Així, d'un experiment senzill, amb unes quantes llimones, va néixer no sols una solució mèdica, sinó també una part essencial de la cultura marinera britànica.
Amb el pas del temps, el groc va esdevenir una icona de la vida marinera. Encara avui, molts veterans de la Marina Britànica recorden la data del 31 de juliol de 1970, coneguda com Black Today, el dia en què la Royal Navy va suprimir definitivament la ració diària de Rom.
Aquest dia, molts mariners van aixecar el got per última vegada i van brindar, entre bromes i nostàlgia, pels segles d'història líquida. A la Marina Espanyola, en canvi, les coses eren una mica diferents. Els mariners no m'havien rom, sinó vi i aiguardent. El vi era considerat un aliment bàsic.
Cadascú tenia la seva ració diària de vi o aigua ardent que servia per hidratar-se i animar-se i que sovint es barrejava amb aigua, la famosa mezcla. A més, la dieta mediterrània hi jugava a favor. S'hi embarcaven oli d'oliva, llegums, alls i verdures seques i sempre que podien taronges o cebes fresques.
Pot ser per això, encara que l'escorbut també hi feia acte de presència, mai no va causar les grans mortalitats que van patir altres flotes europees. Amb el temps, tant britànics com espanyols van entendre que la clau de la salut al mar no era només la disciplina ni el valor, sinó també una bona ració de cítrics.
I és que a vegades un fruit tan humil com una llimona pot salvar més vides i generar més històries que qualsevol arma o victòria naval. I un altre tema ocorria a bord dels vaixells de guerra del segle XVIII i XIX. Les hores prèvies a una batalla...
Eren un moment d'una tensió enorme. Els canons estaven carregats, els mariners sabien què els esperava, foc, fum, soroll i companys caiguts, i l'oficialitat era molt conscient que calia mantenir el coratge i la moral.
Per això, era costum donar una ració d'aigua ardent, vi fort o rom just abans d'entrar en combat. A Espanya, aquesta beguda era normalment brandi o aigardent de vi, que s'emmagatzemava amb botes a la botega del vaixell. Els mariners en deien...
i s'ho faria com una mena de benedicció laica abans de la lluita. Els oficials sabien que aquell glob de licor no només escalfava el cos, sinó que tranquil·litzava els nervis i encoratxava la gent. En paraules de coronistes de l'època, una mica d'aigredent feia més valents als homes i més forts als braços.
Aquest costum era tan habitual que fins i tot es va convertir en un ritual solemne. Abans d'ordenar foc o a les armes, el contramestre o nostramo recorria a la coberta amb una galleda o gerra oferint a cada mariner la seva petita ració. A vegades el capità també pronunciava unes paraules d'ànim o feia una breu pregària.
D'aquí ve una cita castellana, una dita, en aquest cas, molt antiga, que diu... Després del combat, si hi havia victòria, es repetia la ració. Aquesta vegada per celebrar-ho.
Però també soferia els ferits, els que havien sobreviscut, i com a consol moral, una manera de dir hem resistit, som vius, brindem per això.
Amb el temps, aquest costum es va perdre, sobretot amb la modernització de les marines i la disciplina més estricta del segle XIX, però el record va acabar. Encara avui, a les ceremonies navals espanyoles i britàniques, es conserva la tradició simbòlica de l'última copa o brindis pels caiguts en combat.
Avui a Randamar tenim el plaer de comptar amb la presència d'Enric Garcia, director general de les Dresanes Reials i del Museu Marítim de Barcelona.
Amb ell parlarem sobre l'exposició de la infàmia, una mostra que ens convida a reflexionar sobre episodis foscos de la nostra història marítima i sobre com la mare ha estat alhora escenari de grandesa i d'injustícia. Benvingut, Enric! Què tal, què tal? Una salutació a tothom.
Estem molt contents que et puguis dedicar aquest temps d'avui a Vilassar Ràdio Arrandemar, perquè ets un home molt, molt ocupat. Per això anirem al gra. I em volem preguntar diverses coses sobre aquesta exposició que té molt de ressò al Museu Marítim, que és la Infàmia, i si ens podries explicar com neix la idea d'aquesta exposició.
Bé, aquesta exposició, o millor dit, la necessitat de fer una exposició semblant aquesta, ha estat present aquí al museu durant molts anys. Malauradament, per diferents circumstàncies, no ha estat possible. Us podeu imaginar que no sempre s'ha rebut amb simpatia,
no sempre ha tingut el recolzament que mereixia, però en un cert moment es va donar una circumstància favorable, que vaig arribar jo a la direcció del museu, jo tenia aquest projecte com altres companys a la maleta, i vam decidir arriscar-nos. No vol dir que hagi estat fàcil, i en certa manera hem assumit un risc important, però pensàvem i estem convençuts, i jo crec que les proves em donen la raó,
Era necessària, que és una de les grans paraules que envolten aquesta exposició. Era necessària i crec que hem encertat sobretot en dos temes, que és trobar un to. L'exposició en realitat és una part petita d'un projecte per parlar del tema del tràfic de persones, de la descolonització...
de l'explotació colonial, naturalment, i després del racisme. Ve a ser aquest el resum de per què o d'on surt aquesta idea. Enric, quins són els episodis o temes principals que aborda l'exposició de la infàmia? Mireu, per resumir, en una exposició que és relativament petita, resumir un tema tan gran com aquest, vam articular un guió...
que el que fa és presentar, gairebé començar pel final, és a dir, començar per una societat que és la catalana, la barcelonina, però també és l'espanyol en general, que això és un gran tema que hem de comentar, entrem a una societat de mitjans finals del segle XIX,
d'esplendor, de construcció de grans edificis, on hi ha riquesa, i després ens comencem a preguntar aquesta riquesa d'on surt. Surt bàsicament de les colònies. I aquestes colònies produeixen riquesa bàsicament a partir del treball de persones esclavitzades.
Llavors, anem a veure d'on surten aquestes persones, quin és el procés que les porta a ser esclavitzades, parlem de les formes d'explotació, parlem sobretot de Cuba, que és la gran protagonista, en certa manera, d'aquesta història, més enllà de les persones, i després hem triat d'entre les moltes, diguem...
conseqüències, seqüeles de tot aquest drama, hem triat una important, que és el racisme. El racisme actual, sobretot el racisme contra les persones negres, les persones d'origen africà, té les xarrels molt profundes en aquesta història desconeguda del tràfic de persones. Això en podem parlar, però hi ha un lligam directe i el que volem explicar és com nosaltres vivim en una societat carregada
amb aquesta lacra del racisme, i a gran part les xarrets d'aquest problema estan en aquest període fos del tràfic de persones. I el relat de l'exposició, com l'heu treballat? O sigui, a part del que teniu vosaltres de documentació al Museu Marítim, hi ha persones que han col·laborat també? Sí, mira, mireu...
El tema és tan complex que vam trobar una fórmula que ens funciona molt bé quan fem exposicions, que és els professionals del museu mantenim el que diríem el comissariat, el control de l'exposició. Llavors, busquem un soci que és la persona que sap més sobre el tema, que en aquest cas és el doctor Martín Rodrigo, que és un
una persona que a més és un amic del museu, és la persona de referència sobre aquest tema a Espanya. I després vam fer una aposta que també crec que ha sortit molt bé, que no és original, ja l'havíem fet, que és buscar un periodista que ens ajudés a trobar el to. Com expliquem el que expliquem? Un llenguatge planer, curt...
Consist que ajudi a transportar el que diu l'especialista, que al final fa una tesi doctoral, per dir-ho així, a això s'ha de transformar o traduir en un text per un públic general que no té el coneixement previ i ha de tenir quatre idees bàsiques, és el que volem. Llavors, aquesta fórmula ha funcionat molt bé i hem d'afegir...
un altre pilar que és l'Ignasi Cristià que és el dissenyador que ha fet la museografia, perquè en un espai petit i amb pocs objectes originals, perquè no tenim gaires del museu i no tenim capacitat de portar d'altres llocs convertir aquell espai en una escenografia prou atractiva i colpidora, jo penso que també ha estat un dels sencers de l'exposició hem tingut molta sort, sabeu que les exposicions de vegades és com un
És com un concert amb una orquestra sinfònica i de vegades necessites que tothom estigui al seu lloc i tothom funcioni perfectament en harmonia perquè les coses surtin bé i en aquest cas pensem que han sortit molt bé. Sovint associem el mar amb l'aventura i la llibertat, però aquí hi ha també sofriment i injustícia.
Creus que el públic surt amb una mirada diferent sobre la història marítima quan he vist l'exposició? Sí, jo estic convençut. Nosaltres estem convençuts. Sabeu que això, de vegades, és una impressió que tu tens. És molt difícil saber què porta al cap.
el visitant del museu quan marxa. En realitat, tu li dones una informació, uns impactes, fins i tot emocionals, però en realitat no saps què passa. Penso que en aquesta exposició passen milers de persones. Jo poso sempre un exemple que penso que és interessant. Passen un munt de joves i d'adolescents que al final de l'exposició, amb un llibre d'aquests que hi ha de comentaris, sempre posen les tonteries que posen tots els adolescents.
Però han passat per l'exposició. Quan arriben al final, fan el seu paper, que és d'adolescent i diu això no m'importa, a mi m'és igual, però han passat per l'exposició. Hem sembrat una llavor a la ment de tots els visitants i jo estic segur que quan veuixin una pel·lícula, llegeixin un llibre, veuixin una obra d'art vinculada amb l'art africà, qualsevol cosa...
jo crec que tindran present el que han vist en aquesta exposició. I en general és una idea que val per tot el museu. Nosaltres convidem la gent a venir a un museu que és fer una passejada a través de la història marítima, no és una divisió d'història i estem segurs que quan la gent surti d'aquí s'emporta, encara que sigui d'una manera inconscient, una altra visió del món, on tot el que és marítim ha de ser important.
Sabeu que un dels grans problemes que tenim tots és que la gent no és conscient de la importància que té el món marítim a les seves vides. Sembla que les coses marítimes són dels professionals i de la gent dels porcs i tal. Nosaltres penso que contribuïm com a museu a crear aquesta petita impressió sobre el valor de tot allò que és marítim.
i tots sabem que el passat passat està però per què s'ha fet tan poc per reparar aquests fets mentre que en altres països o dit d'una altra manera per què s'ha tractat tan poc la nostra memòria històrica i també en els museus del país això és pregunta de teixis però jo us podria donar diverses respostes una
Per alguna raó estranya, resulta que els catalans, que jo crec que som un poble que som molt capaços de fer autocrítica, som molt capaços de ser innovadors, som molt capaços d'adoptar idees, amb aquest...
ens trobem com amb una mena de mala consciència. Hi ha molta gent que pensa que treure aquest tema és com tirar pedres sobre la teulada de Catalunya, és com posar-nos en un mal lloc i nosaltres a l'exposició i sempre expliquem que fem una exposició sobre el paper de Catalunya amb aquest tema, però perquè és un paper important.
Però no és l'únic, això és un tema europeu i és un tema que a tota Espanya aquesta exposició s'hauria de fer al País Basc, s'hauria de fer a Càdix, s'hauria de fer a Madrid, s'hauria de fer a Mallorca, o sigui, no hi ha ningú que s'escapi. Nosaltres parlem de la nostra història i per això parlem de Catalunya, però no som, amb aquesta aventura, no som ni els únics ni probablement els pitjors. Aquest és un tema, una mena de mala consciència. Després hi ha un altre tema que també és molt interessant des del punt de vista marítim,
La resta de països, Anglaterra, França, els Països Baixos, fins i tot ara Alemanya i Itàlia, són països que reconeixen que han tingut un passat colonial.
En canvi, Espanya és un país que el passat colonial no està ben interpretat i ben digerit. De fet, si llegiu la premsa veureu que de tant en tant és un tema de discussió. Podeu sentir frases com que Espanya no ha tingut mai colònies.
Espanya era un imperi com una mena de gran família on tothom era feliç i tenia els mateixos drets. Aquesta manca de consciència colonial fa que no saps com adoptar la interpretació del que passava a Cuba. Cuba era una colònia amb milers de persones esclavitzades i sortien molts diners que permetien a Barcelona fer grans esglècies i grans palaus. Aquest és un altre tema. I després
una mena de por a les reparacions. Jo crec que és inconscient, però expliquem el nostre passat. Nosaltres no som responsables del que vam fer les nostres tres generacions abans, però no sabem com afrontar la nostra relació amb els descendants de les víctimes. I moltes vegades la reacció és una reacció racista i de rebuig, i moltes vegades una reacció que no sabem com actuar.
També aquí la infàmia d'exposició, jo penso que està fent un paper molt interessant perquè ens obre la porta a parlar del tema i a apropar-nos amb les persones, amb els negres i els afrodescendents, apropar-nos amb les mans obertes i dir, escolta, parlem d'aquest tema, però sobretot parlem del present. Ja hem explicat el passat i ara anem al present i al futur. Què hem de fer? Jo crec que aquesta és una de les aportacions bones de l'exposició.
Perfecte, Enric. Mira, jo fa pocs dies vaig estar al Museu Naval de Madrid i amb una exposició, amb una visita guiada, i la persona que ens guiava per l'exposició, que era sobre l'època de la il·lustració, al segle XVIII, ens va dir diverses vegades que Espanya no va tenir colònies a ultramar, no?
Ho va dir-ho diverses vegades, clar, jo allà no vaig poder dir res. I aleshores vaig pensar, bueno, deuen ser, clar, parlant dels virreinats, deuen ser virreinats que s'han colonitzat, o sigui, que vens de la colònia i llavors ve el virreinat, no? I això és important. Exacte.
I també estic totalment d'acord amb el que dius tu, i de vegades a mi he pensat que hi ha com una mena de silenci, fruit de, no ho sé, d'una certa, potser, vergonya col·lectiva, o simplement d'un desconeixement general sobre el paper que van tenir Catalunya en el tràfic d'esclaus, parlant de Catalunya. I aquí, per això, la vostra iniciativa és molt bona, perquè, a veure, el que s'ha de fer és, s'ha d'acceptar que allò ha estat així, i en tocat el que podem fer és reparar-ho d'alguna manera, no?,
Però la història és la que hi ha. I jo tenia una pregunta...
que ja va més relacionada amb el que tu deies abans de la gent jove. La gent jove avui en dia també veu que estan passant coses avui, al segle XXI. Sí. Jo tinc dades d'una conferència que vaig donar que en el món, per exemple, en aquest moment hi ha més de 800.000 persones, dones d'origen brasileny, que estan sent esclavitzades d'un informe de Brasil. O sigui,
Creus que parlar avui de l'esclavitud i tràfic humà ens ajuda també a entendre formes d'explotació que encara existeixen al segle XXI? Aquesta és la pregunta que volia fer. Sí, sí, totalment. Aquesta és una de les claus de l'exposició, que ja us dic, és una exposició...
que en realitat és petita, perquè no hi ha espai per explicar més, però que ha d'ajudar a reflexionar. Fixa't-ho, quan parlem d'aquesta mala consciència sobre el que va passar fa segles, ens hem de posar davant del mirall i dir allò era normal, allò era el que passava, la gent no sabia...
Nosaltres sí. Nosaltres cada dia als diaris, a la tele, per internet, tenim tipus de tripulacions de vaixells a la flota pesquera xinesa esclavitzats durant anys. I que moltes vegades són esclavitzats, treballen i no tornen mai a terra perquè són...
desapareixen al mar, dones esclavitzades amb milers a milions amb la prostitució, nens esclavitzats a tot arreu. Jo sempre quan faig visites explico, totes les policies dels països civilitzats comencen a tenir ja una secció dedicada a la repressió de l'esclavatge. Jo que miro els diaris de...
del Regne Unit, de Guàrdia, contínuament van sortint notícies sobre l'esclavitud al Regne Unit. Esclaus aquí a Barcelona amb botigues aquestes de conveniència, etcètera, etcètera. Quin és el resum? És un fenomen que no és del passat? És un fenomen que nosaltres tenim davant dels nostres ulls i no podem mirar cap a un altre costat
i no podem sentir-nos que som millors que els nostres avantpassats, perquè tampoc podem permetre que una exposició com la infàmia sigui com un exorcisme, de dir, ostres, que bèsties que eren els nostres avis, quina gent usa, i en canvi nosaltres som molt millors. En realitat no sé si som molt millors, no ho sé, però que està molt bé que una exposició que parla d'un fenomen
teòricament passat, ens ajudi a plantejar-nos fenòmens que són absolutament presents. L'esclavatge avui dia continua sent un problema. Hi ha gent a les Nacions Unides que diu que probablement ara mateix és l'època de la història de la humanitat que hi ha hagut més persones
més persones esclavitzades. Això és per fer-s'ho mirar. Exacte. I ja per anar acabant, perquè a la ràdio saps que tenim aquests minuts comptats sempre, i aprofitant la teva exposició, l'exposició del Museu Militim de Barcelona, que hi ha intervingut bastantes persones i totes gent que saben del tema,
i relacionant-ho també amb la gent jove, com podríem introduir aquest tema a les escoles, on l'educació patrimonial és important, però sense caure en la responsabilitat històrica, no? No sé si m'explico bé. Sí, sí, no, no, no, tant.
que ens fem tots cada dia. O sigui, en realitat, hi ha tantes coses que haurien d'introduir a l'educació que és molt difícil. No pot ser un tema... Jo crec que la via, precisament, podria anar pel que us comentava de la... A veure, el coneixement o la comprensió de la xarrel del racisme. El racisme està relacionat generalment amb la por a l'altre.
però també està relacionat amb el fet que l'altre el veiem com un humà de segona categoria, com un humà imperfecte. Una de les claus del racisme contra la gent negra és que s'han estat considerats durant segles que eren persones minors.
per dir-ho així, no madures, incapaces de portar la seva vida, no podien estudiar. Això nosaltres encara ho hem sentit alguna vegada i encara hi ha gent que ho manté. Home, és que un negre no té la mateixa capacitat.
la mateixa intel·ligència, els negres en general són gent, frívola, etc. Tots aquests tòpics es creen per convertir aquestes persones en persones esclavitzables. No som com nosaltres, som inferiors i per tant es podem tractar gairebé com si fos un animal. Llavors, si podem transmetre la idea que tot això el racisme sosté sobre mentides, sobre distorsions, només amb això jo penso que ja podríem fer
una gran feina, perquè al final els nens, quan van a l'escola, avui dia, es troben en classes on estan rodejats de gent que és molt diferent d'ells. Moltes vegades els nens de casa nostra més blancs i més catalans tradicionals són minoria. Quan tu veus que els nens viuen això amb normalitat i que és després, quan els injectem
totes les complexes, el racisme i els prejudicis, és quan veu que aquí està la clau. I potser el tema no és tant l'esclavisme, el tràfic d'esclau, sinó el racisme com una de les lacres que hem d'erradicar. Doncs mira, jo crec que ara el que és important dir és que la gent que no ha vist l'exposició de la infàmia, que s'acosti al Museu Marítim de Barcelona...
L'exposició s'ha prorrogat fins a l'abril del 2026. Els que l'han vist i amb persones que jo he parlat n'estan molt satisfetes. Jo l'he pogut veure, ben aviat tornaré a anar-la a veure, tinc ganes de tornar-la a veure amb uns amics que volem tractar aquest tema.
i enhorabona, enhorabona al Museu Milití de Barcelona per haver tractat aquest tema que de vegades, doncs, o per tabú o de vegades per aquesta mica de... del que dirà la gent i tal, no s'ha tractat i que és molt important perquè és una realitat. Moltes gràcies, Enric, per estar avui aquí a la ràdio.
i esperem que ben aviat torran a veure. Una forta abraçada. Quan vols, a la vostra disposició. No és normal, això que em fa sentir, t'ho juro, no és normal. El flow que et representa no el que hem vist mai. Vull estirar el xiclet de mango tropical i fer-ho junts fins al final.
Però sí que és normal que se'n vagi el sol i torni demà i comenci un dia nou. I despertar-me al teu costat és extraordinàriament normal. No em volia enamorar, però entens que ho l'he enganxat i no puc escapar ni vull.
i no és normal.
És normal que ho vaig somiar, tu no ho sabies, però això ja va passar. Ens vestarem la nit de Sant Joan a la platja, quan sonava doctor Frats. I és que jo no vull viure la vida modesta, jo vull llançar la casa gran per la finestra. I que es prepari l'orquestra, que la Mediterrània és una festa.
Em volia enamorar, però em tens vol impressionat. No puc deixar-te de mirar, ja no puc deixar-ho passar. No em volia enamorar.
Fins demà!
Hem escoltat del tutor parats i la fúmiga extraordinàriament normal. I avui portem una corranda molt antiga lligada amb la infàmia, amb el tràfeg d'esclaus.
I diu La mar canta i no oblida Durs secrets dins del seu plor Va portar riqueses i vida Però també sang i dolor Els béns parlen d'altres veus D'homes lligats i sense nom La mar es va fer pressioners El temps els torna cançó Que el record sigui timor
Que la vergonya sigui ensenyant-se, cap onada esborra el cor si la memòria és esperança. Hem arribat al final del programa sabent que encara ens queden moltes coses per explicar.
desitjant hagin pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones... En fi, de la singularitat d'un milassa de mar únic i repetible. Bona proa, bona mar, bon vent i a gaudir de la Festa Major de Tardor. Festa Major de Tardor