Benvinguts al programa 143 de Randamar.
l'espai de Vilassa Ràdio on la mar i el poble es troben. Aquí compartim històries, tradicions i veus que mantenen viva l'ànima de Vilassa de Mar. Prepareu-vos per assalpar amb nosaltres en un viatge ple d'emocions. De què parlarem avui? En el Cafè de Popa avui explicarem què està passant al Golf d'Human i l'Estret d'Hormuz.
En el rancho a bord, en Joan Martín ens parlarà dels pèsols i ens cuinarà un dels plats més exquisits fets amb aquest llegum, els pèsols estofats. Per als motius de vilassar, i gràcies als vilassarencs Damià de Bas i Lluís Guardiola, avui veurem qui era en Pepus. A Històries de Mar anirem uns quants anys enrere...
per veure com arribava l'electricitat a les nostres llars. A l'espai Fem Poble, amb la col·laboració d'en Joan Valls, avui ens visita en Josep Budó per parlar de la Mina Vella i de les aigües de Milassà. I finalment, a Paraules de Mar, veurem d'on ve l'origen de la paraula Carrera. Comencem!
Què està passant al Golf d'Human i l'Estret d'Hormuz? La regió marítima situada entre el Golf d'Human i l'Estret d'Hormuz
s'ha convertit en un dels punts de major tensió geoestratègic del món en les últimes setmanes, fruit de l'escalada del conflicte militar a l'Orient Mitjà. Aquestes aigües són vitals pel comerç mundial, especialment pel transport de petroli i gas natural.
La guerra amb l'Iran va començar a finals de febrer de 2026, quan els Estats Units i Israel van llançar atacs aèris contra objectius militars iranians. L'Iran va respondre amb míssils i drons contra aquests països i els seus aliats, fet que va ampliar el conflicte a tota la regió.
Tot i això, la guerra no va sorgir de sobte, sinó que és conseqüència d'anys de tensió per qüestions com el programa nuclear iranià, l'enfrontament amb Israel i conflictes previs. Ubicació i països que envolten la zona.
El golf d'Human és un corredor marítim situat entre el golf pèrsic, aràbic, i l'oceà Índic. Cap a l'oest es connecta amb el golf pèrsic a través de l'estret d'Hormuz, un canal natural estret i profund...
d'uns 55 quilòmetres d'ample, unes 30 milles marines, amb zones encara més reduïdes on només hi ha dues milles, o sigui, 3 quilòmetres i mig.
És un corredor pels vaixells que han d'entrar primer buits i sortir després carregats amb petroli o gas d'aquests països. Aquest estret d'Hormuz és l'únic pas marítim pel trànsit directe entre el Golf Pèrssic i l'oceà obert. Els països que tenen costa directa aquestes aigües són Iran, Aràbia Saudí,
Oman, Emirats d'Àrams Units, Qatar i Kuwait. Tots aquests països estan afectats pel caos marítim donada la dependència de les rutes de creuer i petroli que passen per allà. Importància estratègica pel comerç mundial. L'estret d'Hormuz és un punt de congestió crítica pel transport de petroli i gas natural. Abans de la crisi actual...
al voltant del 20-25% del petroli i gas exportat per mar, travessava diàriament aquest pas cap al Golf d'Human i des d'allà a mercats d'Àsia, Europa i Amèrica.
Ports com Fujaira, dels Emirats Àrabs, depenen d'aquesta via per exportar grans volums de cru i productes petrolífers i com a centre de reaprovisament de combustible, un punt clau a l'estratègia energètica de la regió. Com han impactat els combats a la navegació?
Des de finals de febrer de 2026, les hostilitats entre Iran, els Estats Units i Israel s'han intensificat fins a incloure atacs amb drons, míssils i assalts a infraestructures energètiques i marítimes.
Aquest context de guerra ha convertit tota la regió, el golf d'Human, l'estret d'Hormuz i parts del golf pèrsic, en una zona d'alt risc pels vaixells comercials. Aquesta és la situació concreta.
Reducció gairebé total del trànsit comercial. En comparació amb nivells normals, el pas de vaixells per l'estret ha caigut dràsticament amb reduccions del 70 al 90% o més.
Moltes companyies navilieres han aturat trànsits i han mantingut els bucs, els vaixells, estacionats en punts segurs del golf d'Oman o a l'exterior d'aquesta via. Diversos patrullers i vaixells comercials han estat avariats o atacats a la zona de navegació, amb tripulacions evacuades pel perill.
Algunes naus redueixen o apaguen els seus sistemes d'identificació per evitar ser localitzades o identificades, fent el pas més insegur. Hi ha constants envertiments marítims d'alta amenaça que insten els vaixells a evitar l'àrea sempre que sigui possible.
ja que existeix risc d'incidents col·laterals o errors d'identificació que podrien resultar en atac. La combinació de militarització, amenaces de mines, interferència electrònica i dispers reals ha fet que el trànsit sigui perillós fins i tot per embarcacions neutrals, no només les relacionades amb els països en conflicte.
Perills específics pels vaixells. Els principals riscos per a qualsevol vaixell que navegui en aquesta zona inclouen atacs amb míssils o drons de vaixells civils o infraestructura, mines i armes improvisades disperses o col·locades pels combatents, interferències en sistemes de posicionament i comunicacions,
que pot provocar errors de navegació o entrar inadvertidament en aigues territorials perilloses, manca d'assegurança de risc de guerra, ja que algunes companyies asseguradores han retirat temporalment les cobertures de la zona.
Impacte global. L'aturada pràctica de l'estret d'Hormuz ha fet pujar els preus del petroli i de l'energia a nivells no vistos des de fa anys, posant pressió sobre els mercats energètics internacionals i elevant el cos del combustible per a consumidors a Europa i Àsia.
A més, milers de tripulants i passatgers de creuers han quedat retinguts a ports o en mar obert perquè no poden completar rutes que depenen d'aquest pas estratègic. La zona del Golf d'Human i l'estret d'Hormuz s'ha transformat, per raons geopolítiques i militars, en una zona de navegació extremadament perillosa.
Encara que, tècnicament, no hi ha hagut una clausura legal permanent, l'existència d'hostilitats, atacs i advertiments oficials ha fet que la majoria de vaixells evitin el pas i busquin rutes alternatives, amb grans interrupcions al comerç energètic mundial. El resultat de tot això són morts
i a la distància ho patim amb la puja de tot el que ens envolta. Els pèsols són uns llagums molt especials i molt apreciats pel consum humà.
Es poden menjar frescos, secs o congelats. I són rics en proteïnes, fibra, vitamines i minerals essencials com el ferro i el manganès. Però per parlar-ne d'ells i com podem preparar algun platet, tenim avui aquí en Joan Martín. Hola, hola a tothom. Bé...
L'origen dels pèsols és molt antic, data de fa més de 9.000 anys. Els seus orígens són del extrem, no de l'extrem orient, m'estic equivocant, del proper orient, de la zona ja de Turquia, el que avui dia és Síria...
I aleshores és una planta, diguéssim, que s'enfila, té una alçada aproximadament d'uns dos metres i se la té que ajudar amb canyes perquè pugi bé. Fa una for blanca, l'espècie que normalment coneixem nosaltres. Hi ha altres espècies que el color de les flors són diferents, podem trobar blaves, podem trobar grogues.
Cada flor fa una vaina i el que mengem nosaltres són aquelles boletes verdes que tots coneixem com a pèsols, que són, les teníem de dins de les vaines.
És una planta que és extesa per tot el món avui dia. Aquí nosaltres la sembrem a la tardor, cap allà a finals de novembre, finals d'octubre, i la seva recol·lucció és el mes de març i el mes d'abril. Aleshores, els que són més reconeguts per nosaltres són els pèsols que es conreen a la zona del Maresme,
i són molt coneguts, sobretot els pèsols que es fan a la zona, diguéssim, de llevaneres, els famosos pèsols de llevaneres, on també una vegada a l'any, o un parell de vegades a l'any, es fa una festa que és la festa del pèsol.
Els pèsols, com has dit Agustí molt bé, porten vitamines, porten fibra, porten minerals, i hi ha moltes formes de presentar-los a taula, des d'uns senzills pèsols bullits amb un raig d'oli, o bé pèsols bullits amb patata, acompanyats, com a primer plat, com a acompanyament, pèsols amb sopa, puré de pèsols, podem trobar també pèsols saltejats amb pernil...
pèsols que es posem, acompanyem a l'enceladilla russa, en els estofats, en els arrossos, els pèsols ofegats, els pèsols amb faves i els pèsols també acompanyats amb el bacallà de Setmana Santa o els bascos que fan el lluç a la basca també hi posen pèsols. Fins i tot, si ens anem a la Xina i demanem arròs tres delícies, veurem que també hi porten barrejats uns quants pèsols.
Els més coneguts, com em deia, potser els més fins, aquí és curiós perquè a Catalunya hi ha diversos productes molt locals i que són excel·lents, com la mongeta del Ganset, que només es conegui a Catalunya, però els pèsols aquests de Llàgrima també és una zona molt limitada. Però també trobem altres tipus de pèsols.
que són els pèsols negres del Berguedà, o també trobem el que són els pèsols indians, tiravecs o cometodo, que encara que jo pensava que eren pèsols indians que venien de l'Índia, no, són pèsols que com la majoria dels tipus, les espècies de pèsols, venen de l'antiga Europa.
Trobarem pesos secs. Van molt bé per gordar. Pesos secs que després es tenen que hidratar. Eren clàssics i no podien faltar a les armades europees dels segles XVIII. Una vegada rehidratats es presentaven amb carn seca, salada de bou, etcètera.
Aleshores també va haver un monjo, que va ser el Mendel, que els seus experiments inicials en quant a la genètica va fer servir també els pèsols.
Bé, els pèsols es poden adquirir en diferents comerços, o bé en conserva, evidentment els frescos són millor, o congelats. El pèsol congelat potser, ja dic verdura, que de fet és una llagum, és la que es conserva més bé i la més agraïda, potser més agraïda, congelada, que la mongeta tendra, que el broc, la carxofa o altres tipus de verdures. Bé,
Podríem parlar avui dels pèsols estofats. Els pèsols estofats, la recepta és molt semblant a la de les faves. Agafaríem una cassola o una olla i posaríem un ras d'oli. Aquest ras d'oli, una vegada ja estigui ja una mica calent, i afegirem cansalada tallada a tires d'uns dos per un centímetre. No vull que ressequi aquesta cansalada amb l'oli, que es cogui massa, que no quedi cruixent. Vull més aviat que quedi més aviat tova, cuita però tova.
Quan estigui en aquest punt, hi afegirem all picat, all tendre, estem a l'època també dels dels tendres, posar all tendre ben picat i posarem ceba tendre ben picada. Tot això ho barrejarem, tot ben barrejat i serà el moment d'afegir aquí una mica de vi blanc o vi rànci o inclús una mica de conyac. Ho anem barrejant, una mica de sal i una mica de pebre.
I aleshores aquí ja hi afegiríem el que són els pèsols. Els pèsols seran tendres, no volen massa cocció. En uns 10-15 minuts ja estaran llestos. Per tant, abans d'aquests 15 minuts ja haurem afegit una botifarra, botifarra d'aquesta que coneixem com botifarra de faves, botifarra negra, que ja està cuita, per tant l'únic que es tindrà que escalfar. I al final de tot, on quedi un minutet per treure'ls, una mica un reget d'Anís del Mono.
Joan, i una mica de menta no li posaries? També, el problema català és que a mi no m'hi acaba de fer el pes, però sí, és una receta que s'hi posa menta com les faves. Aquests pèsols, moltes vegades, vull dir, quan fem faves a la catalana, venen acompanyades amb pèsols tendres. O també, com que estem a l'època, també venen acompanyades o poden anar acompanyades de carxofes.
Sí, s'hi posa un branquilló de menta. Bé, també s'hi pot posar una mica, que és molt dominant també, hem d'anar al tanto amb una fulla de llaurer. També s'hi podia tirar una mica mig branquilló de romaní o de farigola, eh? Tot t'acompanya i tot darà al seu gust.
I alguna vegada ho has repetit diverses vegades, de fet, que a la nis hem d'anar al tanto, no? La nis del mono és molt perillós, si et passes. Si no et passes, això ja ho hem comentat, allò que fas una mica de resolir, dona un gust molt bo. Un gust molt bo que la gent el nota però no sap el que és.
Li dona aquest gustet, escolta, què hem posat aquí, o què has tirat aquest gustet? No ho dius, o ho dius, si vols, no és cap problema. Ara bé, si et passen i et diuen que has posat a nís, ja l'hem vessat, ja hem begut oli. I abans has parlat també d'un tipus de pèsol, que és un tipus de pèsol especial...
Has dit tirabecs? Sí, els tirabecs és aquell que... Tirabecs o pèsols indians, a casa en deien pèsols indians, o come todo, perquè, de fet, el pèsol és inexistent, és una boleta molt petita, i el que es menja, que es mengen aquests pèsols, però sobretot es menja la vaina. Llavors, aquesta vaina, quan és tendre, s'eliteu la part extrem que hi ha com un fil, que és bastant desagradable a l'hora de menjar...
I llavors aquesta vaina es pot fer tranquil·lament bullida amb patates o saltejada amb pernils. Saltejades queden molt bones. I llavors hi ha els pèsols negres. És una espècie que aquí també se conreaven, que es van extingir i no sé com vaig sentir. Ja fa temps que es tornaven, es havia retrobat aquesta espècie de pèsol negre per aquí al Maresme i es havia tornat a sembrar. Però aquests venen del Berguedà.
I quan el peso li tires i hi poses la botifarra negra, també podria ser, per exemple, una botifarra crua o una botifarra d'aquesta del parol? Més que botifarra crua, si volem posar-hi un altre tipus de botifarra o barrejar-la, botifarra negra i botifarra blanca, cuita ja. Cuita ja. Sí, també hi va bé. O del parol que també està cuita. També, també, també.
Ja va bé. És un plat bo que l'hem de fer un dia d'aquests. És un plat molt senzill, de l'època, no sé si ho hem dit, però durant la cocció, i també podem barrejar una mica d'aigua, si veiem que necessita aigua, o bé, si volem, tenim caldo de verdures, caldo de verdures, o caldo d'aigua amb una pastilla de caldo concentrat...
pollastre, també ens hi anirà bé. I si no hi ha gasola, el que ens demani no ens té que quedar massa líquid i té que quedar com una salseta una mica espessa. Incluso si volem que ens quedi una mica més espessa se pot afegir una mica de farina. No passarà amb la farina que ens quedarà un massa gota.
I després, quan tu fas les faves i pèsols, és el mateix procés? És el mateix. Estem parlant d'elements molt tendres, tant els pèsols s'agafaran tendres, les faves es fan molt tendres, les carxopes molt tendres de temporada i que en seguida està cuit. I llavors, llavors, diguéssim, és un plat, podríem dir plat únic, que va molt bé acompanyat també d'una verdura de l'època, que és l'escarola.
Perfecte. I a més, com que has dit que els pèsols congelats és de les llagums que millor es conserven... Ho podem fer tot l'any. Ho podem fer tot l'any. Tot l'any. Qualsevol moment de l'any que et vingui de gust. És un plat molt senzill i ens anirà molt bé. I aquests pèsols d'estofat, Joan, en què ho acompanyaríem? Ho veiem ben amb una copeta de vi. Una i prou? Jo crec que amb una potser anirem justes, eh? Com a mínim dues. Doncs endavant, Joan, anem a provar-ho. Molt bé. Moltes gràcies. A vosaltres.
Quan érem jovenets, durant els mesos d'estiu, anàvem a diari a la platja de l'Espigó de Garbí.
al matí per banyar-nos, i a la tarda ens agradava passar l'estona escoltant els pescadors que, mentre remandaven les xarxes o preparaven un palangre, sempre xerraven sobre les calades, el temps i les barques. Allà ens cridava l'atenció un home molt oprim, de pell bruna i sempre amb una cigarreta a les mans. Era en Pepus,
un gran coneixedor del mar i de la pesca. En realitat, el seu nom era Josep, Josep Martínez, un mataroní que a mitjans segle passat es va casar amb la vilasarenca Concha Gutmann i va venir a residir a la nostra població, concretament en una petita casa del sort d'Emparta. Va ser un home, a més de popular, molt estimat,
Morí l'any 1989, quan tenia 62 anys. Poc sabien que es digués Martínez. Tothom li deia Pepus o Pepo. Anys més tard, a l'Espigó de Garbí, se li va dedicar un espai, el racó d'en Pepo. I una coneguda marca de conserves a Vilassar, fa uns anys, va obrir una línia de productes amb el seu nom.
L'electricitat a les nostres llargs en els anys 1960 i 1970. En els anys 60, encara que l'electricitat arribava a totes les cases, les instal·lacions eren molt precàries, ja que les darreres grans obres pel subministrament elèctric s'havien efectuat durant l'any 1948
per iniciativa estatal mitjançant l'empresa Ener a la Noguera Ribagursana. També fou llavors quan es va industrialitzar la Garona, la capçalera de la Noguera Pallaresa i part de l'Ebre. El 1962, l'any de la nevada, es feu palesa de la insuficiència del potencial hidroelèctric.
Durant el darrer deseni, 1961-1970, s'intenta introduir l'energia nuclear a la producció elèctrica, però no hi havia cap planta industrial per a la preparació o l'enricament del combustible. Tot el que el procés d'elitrificació dels habitatges no es va completar de cop,
Durant la dècada dels 60 ja es ha produït un salt important en la penetració de l'electricitat a totes les llargs europees. La generalització de l'electricitat a les cases va tenir efectes molt més enllà d'apagar i encendre una bombeta, electrodomèstics i comoditat.
La corrent elèctrica va fer possible la introducció massiva d'electrodomèstics com neveres, rentadores, ventiladors, que van reduir considerablement el treball domèstic i els temps de tasques quotidianes. Això va canviar la manera de viure de les famílies i va contribuir a una millor qualitat de vida.
Canvi social i cultural. L'electricitat va facilitar l'accés mitjans de comunicació, com la ràdio i la televisió, que ja s'havien popularitzat a les llargs, transformant l'oci, la informació i la cultura familiar. Millora de la salut i seguretat.
L'allumenat més estable i la possibilitat d'utilitzar equips elèctrics de cuina o conservació d'aliments van millorar les condicions de salut i seguretat a les cases, especialment en zones que abans depenien de llums de gas o de combustibles sòlids. El 1972 fó inaugurada la central nuclear de Vandellós 1,
amb capital del país i d'Electricité de France, i projectada la d'Escó i una tercera aponent del massís del Garraf. En aquests desaveniments, les instal·lacions de les cases continuaven sent les mateixes i quan plovia era molt normal que ens quedéssim sense electricitat.
En realitat, degut a que els transformadors estaven ubicats a l'exterior i a diferents indrets del poble, la humitat produïda per la pluja provocaven sobrecàrregues, rebentant els grans fossibles i provocant que una part del poble es quedés sense llum. Quan això passava, el primer que comprovàvem era si havien saltat els ploms.
Si aquells primers filets de cobre continuaven intactes, significava que hi havia una avaria general. Llavors sortíem al carrer i coincidíem amb la resta de veïns. D'aquesta manera quedava confirmada l'avaria. L'electricitat no tornaria fins que els tècnics poguessin reparar l'avaria.
Les cases disposaven al costat de la porta el seu propi comptador d'electricitat amb règim de lloguer de la companyia. I com a únic element de seguretat portaven els ploms, els quals acostumaven a fondre sovint, normalment per un mal contacte d'uns cables pelats o simplement per una bombeta fosa. Si com de costum passava de nit,
Era llavors quan buscavem pels calaixos de la cuina, les espelmes i les espelmatòries. A casa, la nostra mare les repartia pel pis de dalt mentre tots ens posàvem al llit com podíem. De vegades, et llevaves encara de nit per anar a l'escola i encara no havia vingut la llum.
La seda mar, entre la mar Mediterrània i la serra de Marina, no és un indiret fred, encara que durant aquesta estació podem patir alguns dies de baixes temperatures, fins i tot algunes glaçades, quan ens creuen les baixes pressions atlàntiques. És llavors quan ens plou, sovinteja el vent de llevant i de forma molt, molt esporàdica, diríem excepcional, ens pot caure alguna nevada.
Estadísticament, podem confirmar que els hiverns dels darrers 50 anys del Maresme sempre han estat semblants. Això sí, uns amb una mica més de fred que d'altres. En canvi, el que s'hi ha variat de debò ha estat el confort actual. Abans, per no passar fred, portàvem moltes més peces de roba i pel carrer l'abric, gorro, passamuntanyes i bufanda.
Avui, els actuals teixits sintètics han fet possible que amb una samarreta i un folre polar en tinguem prou. En general, les vivendes de Vilassa de Mar eren molt fredes. Poques disposaven de calefacció central i les portes i finestres de fusta no aïllaven com les d'ara.
De vegades, les úniques formes que disposaven per escalfar-nos eren les estufes de llenya, les de botar, els escalfapanxes o les llars de foc. O sigui, que l'escalfor es concentrava en un espai reduït del menjador o de la cuina. Els ormitoris eren particularment freds i una estoneta abans d'anar a dormir, l'avi o la mare ens posaven dins del llit una bossa d'aigua calenta...
que feia que al posar-nos dins, els peuses que el fessin al moment. A mitja nit, però, quan les nostres extremitats inferiors es trobàvem amb aquella bossa freda, l'apretàvem cap a un raconet del llit. Malgrat tot, la bossa calenteta, lluny amb els paucs de llana, donaven una sensació molt plena. A les cases hi havia diverses bosses d'aigua.
totes de colors diferents, una de color verd clar, una de blava, una de taronja, i cada vespre la iaia feia bullir l'aiga amb l'olla grossa com si anéssim a escalfar un caldo. A la boca a l'aigua, amb un embut per omplir la bossa, no deixava de ser una operació perillosa. Més d'un o una havia acabat amb les mans escaldades. Música
A les ciutats i pobles de mitjan segle XX hi havia una sèrie de personatges i serveis quotidianys que avui gairebé han desaparegut, però que formaven part essencial de la vida diària. Un dels més característics era el sereno. Era un vigilant nocturn dels carrers. A la nit recorria al barri assegurant-se que tot estigués tranquil i segur.
També tenia una funció molt pràctica, obrir els portals de les cases als veïns que arribaven tard, ja que moltes portes quedaven tancades amb clau durant la nit. Portava un gran clauer, una llanterna i sovint anunciava les hores i l'estat del temps. A Vilassar, a la posta del sol, encenia manualment amb un pal llarg els fanals del carrer.
També eren molt habituals els venedors amb volants, com els repartidors de peix pel carrer. Aquests comerciants anaven pels carrers del poble amb carros, anunciant la seva mercaderia amb crits característics. Venien peix fresc directament als veïns, cosa molt útil en una època en què no totes les botigues disposaven de sistemes de refrigeració. Aquell peix el tenien de vendre i a les cases consumia aviat,
ja que les neveres llavors eren de gel. Un altre element molt present a les llars era el repartiment de bombones de botar, que encara veiem. Abans que el gas natural arribés a les moltes cases, la cuina i sovint l'aiga calenta funcionaven amb bombones de gas botar. Els repartidors passaven regularment pels carrers amb camions carregats de bombones i el soroll metàl·lic que feien en moure-les es va convertir en un so molt característic dels barris.
Aquests oficis i serveis reflecteixen una manera de viure més propera i comunitària, en què el carrer i el barri tenien un paper central a la vida quotidiana. Abans, l'electricitat servia principalment per il·luminar i per funcionar alguns aparells. Avui és la base tecnològica que fa possible gairebé tota la vida moderna. Avui el món no pot estar sense electricitat
La nostra societat depèn completament de l'energia elèctrica pel funcionament de gairebé totes les activitats quotidianes. Les llars, els hospitals, les escoles, les indústries, els transports i les comunicacions necessiten d'electricitat per funcionar amb normalitat.
Sense electricitat, molts dels serveis essencials, que avui considerem imprescindibles, deixarien de funcionar immediatament. A diferència del que passava fa 50 o 60 anys...
Quan l'electricitat servia sobretot per l'allumenat i alguns electrodomèstics, avui és la base de tota la infraestructura tecnològica de la societat moderna. Ordinadors, internet, sistemes de navegació, telecomunicacions, sistemes metges o transports depenen directament de l'energia elèctrica. Per això, l'electricitat no és només una comoditat,
sinó un element essencial pel desenvolupament econòmic, social i tecnològic del món actual. Sense ella, la vida tal com la coneixem avui seria pràcticament impossible.
Benvinguts de nou els oients de Randamar i de Fempoble. Avui continuem a l'estudi de Vilassar Ràdio. I si la setmana passada parlàvem de masies, avui anem a buscar un altre pilar fonamental de la nostra vida, el nostre poble, l'aigua. Al programa d'avui diem que fem poble parlant d'un bé que sovint només valorem quan obrim l'aixeta i no surt.
Però al darrere hi ha segles d'esforç, enginyeria i gestió local. Avui ens acompanya en Josep Budó, president de la Societat Civil d'Aigües de la Mina Vella. Parlar de Mina Vella no és només parlar de l'aigua, l'aigua que arriba a les nostres cuines. És parlar de l'entitat vinculada estretament a l'identitat de Vilassar de Mar.
una empresa que gestiona amb equilibri l'aigua que ens arriba del Ter, la que traiem dels nostres cinc pous i, per descomptat, la que dona nom a l'entitat, la de la nostra emblemàtica mina. Benvingut, Pep Budó, un plaer tenir-te aquí. Hola, bona tarda, moltes gràcies.
Bé, per començar, ens pots situar el tema de Mina Vella i Aigües de Vilassà? Sí, ràpidament. Mina Vella i Aigües de Vilassà són dues companyies diferents que distribueixen aigua a la població de Vilassà de Mar. Bé, com neix la història? Bé, pels que no, fora. T'ho he repetit. T'ho he repetit, no passa res. Sí, sí, sí.
Pep, per qui no conegui la història, com neix Mina Vella? Bé, Mina Vella neix l'any 1829 i un senyor que es deia Genís Graupera i Ferrer, farmacèutic i batlla de Vilassar, va aconseguir els drets de minar la conca de la Riera de Cabrils. Malgrat tenir la concessió, no va trobar suports econòmics per tirar-ho endavant.
Va ser l'any 1844 que deu persones veïnes de Belassar inicien les tasques per portar l'aigua de Mina Vella als veïns del poble, que fins llavors s'abastien dels propis pous de cada casa. Entra en funcionament el 1847.
En veure que la possibilitat de tenir beneficis era precària, van vendre l'any 1863 a 60 famílies del poble, tots els drets, i es funda la Comunitat de Propietaris de la Mina Vella, que signa els seus estatuts l'any 1886, ara farà 140 anys. L'objectiu és senzill, procurar la conservació i millora de la mina perquè cada soci rebi l'aigua amb condicions.
Per altra banda, l'any 1853, quatre veïns funden una nova mina amb els drets de minar que portarà el nom de Mina Nova, que comença a servir aigua el 1855. I, per tant, coincideixen dues companyies diferents i, posteriorment, al cap de 100 anys, Mina Nova va ser absorbida per Mina Vella, era l'any 1963 i encara perdura avui en dia.
I quin paper ha jugat Minavella en el creixement urbanístic del poble? Home, ha anat sempre lligat al creixement. Minavella va subministrar aigua al poble de Vilassar fins que l'any 1974 Vilassar estava en ple creixement.
Molt ràpid, i Mina Vella va plantejar a l'Ajuntament que amb els recursos que tenia no podia fer front a la demanda que aquest creixement representava. Llavors, l'Ajuntament es va posar en contacte amb Aigües del Ter, actualment Aigües Ter-Llobregat, per aconseguir uns capdals d'aigua que permetissin fer front a la demanda de la població actual i a futur,
I van acordar, crec que amb molt bon criteri, que la mateixa Mina Vella, mitjançant concessió, es fes càrrec d'aquest projecte. Va ser quan va néixer una empresa propietat de Mina Vella amb el nom de Vilassar Distribució, que posteriorment va passar a denominar-se Aigües de Vilassar Societat Limitada Unipersonal, que avui encara persisteix. I tu com arribes a la presidència d'aquesta entitat?
L'any 2008, la senyora Núria Pol, que seria presidenta aquell mateix any, em va demanar que, com a soci de Miravella, tenia de portar la meva contribució a la companyia i vaig entrar a formar part de la Junta Directiva i alhora del Consell d'Administració d'Aigües de Vilassar. L'any 2012 va entrar un nou president, el senyor Jaume Lloberes, que va proposar-me com a vicepresident
i vaig acceptar amb l'acord de la resta de la Junta Directiva, i quan l'any 2016 va deixar el càrrec, la Junta va estimar que fos el nou president. Vaig acceptar i aquí estem. Molt bé, i què significa com a Vilassarenc gestionar un recurs tan vital per als teus veïns? Home, mira, principalment un orgull, també una responsabilitat gran,
Esmerçar temps en un projecte que és del poble fa sentir-me bé. Cal tenir en compte que tots els membres de la Junta de la Mina Vella, que a la vegada ho són també del Consell d'Administració d'Aigües de Vilassar, són voluntariat. I cap membre rep cap assignació econòmica pel fet de formar-ne part. I això cal posar-ho en valor.
Tampoc em ve de nou. Jo al llarg dels anys he sigut membre actiu de diverses entitats del poble i sempre amb respit de col·laboració i sense rebre res a canvi, més que la satisfacció de treballar pel nostre poble. És correcte. Gestioneu tres orígens diferents. Quina proporció d'aigua ens arriba actualment del Ter? Actualment, l'aigua del Ter...
és pràcticament el 80% de l'aigua que es distribueix a Vilassar. Això té una constant. L'explico un moment. A Vilassar hi ha 10.000 abonats. D'aquests 10.000, pràcticament 2.000 formen part de la Mina Vella...
I els altres 8.000 han sigut fruit del creixement del poble i s'han integrat com a clients d'aigües de Vilassar. Aquí surt un 80%, 20%. Aquest 80%, 20% es manté. El 20% dels socis de Mina Vella són els que tenim els recursos propis. El 80% de monars d'aigües de Vilassar són els que produixen aquest 80% d'aigües del Ter.
I com es decideix en cada moment quina és l'aigua que s'utilitza? Es barregen abans d'arribar a la xarxa, no? Sí, tot o no? Quan va créixer molt el poble es van fer tres dipòsits. Bé, se'n van fer dos. Un, el que ja existia, que era el de Calaudal, on sempre es havia portat l'aigua de Mina Vella i dels Pous.
Llavors Ter Lloragat va construir un dipòsit, el més gran de tots, que està en el terme de Cabrils, al costat dels col·legis de Cantosca. I després l'Ajuntament va fer un dipòsit, el dipòsit municipal, que està, just quan puges el pont de la cartera de Cabrils, que en vas a Cabrils a l'autopista, a baix a mà dreta hi ha el dipòsit municipal. I amb aquests tres dipòsits s'abasteix la població.
I quina és la qualitat de l'aigua de Vilassar en comparació amb altres municipis de la comarca? L'aigua de Vilassar i la de qualsevol altre municipi és de qualitat excel·lent pel consum. Això està fora de qualsevol dubte perquè les analítiques...
que es fan, clar, nosaltres fem analítiques setmanals, a les fonts del poble, a més a més hi ha les analítiques que ens obliga l'ACA per llei, que les ha de fer un laboratori extern, i a més a més hi ha les inspeccions de l'Agència Catalana de l'Aigua, hi ha molta cura amb això, i llavors tenim la total tranquil·litat que el servei que es dona als ciutadans l'aigua és excel·lent.
Jo ho preguntava perquè la gent del poble acostuma a preguntar si l'aigua és més o menys dura. Què en pots dir d'això? Més o menys dura que què? S'hauria de preguntar. Però bé, entenc la pregunta. Mira, l'aigua de la mina, com l'aigua dels pous, té calcis i té magnesi,
i aquests compostos fan que l'aiga sigui més dura. Llavors, com que hi ha dos...
xarxes principals de subministrament a la població, una a cabaixa directa de Cantosca, que agafa una bona part del poble, i l'altra, que continua sent la de Calaudal, la cabaixa directa de Cabrils és íntegrament aigua del Ter. La cabaixa i va a Calaudal, aquesta es distribueix amb una cosa que hi ha a Calaudal, que si s'hi va de visita al museu, cosa que jo recomano,
hi ha un aparell... El Trastejador. El Trastejador. I el Trastejador és un lloc on es barregen les aigües de les mines, en es barreja l'aigua dels pous, en es barreja l'aigua del terra. Sempre amb la proporció que estem mantenint i l'aigua sempre és d'una gran qualitat. Llavors hi ha sectors del poble...
que és possible que tinguin l'aigua una mica més dura, però l'aigua dura no, una mica més dura que els altres. Insignificant, la diferència, no? Però, en tot cas, home, es nota, es nota. Jo, de l'aigua que tinc a casa meva, que és d'aigua de Ter Llobregat, a l'aigua que té la meva filla, que és aigua que ha passat per cada udal, i aigua de mina o de pou, depèn de cada moment, jo noto, noto la diferència.
Però això no vol dir que la qualitat perdi, en absolut, de cap manera. D'acord, d'acord.
Quin paper juga la intrusió marina sobre els nostres recursos hídrics? Perquè això ha sigut important per la pagesia. Sí, però afortunadament allà on tenim ubicats els dipòsits que fem servir estan encara molt amunt i no estan afectats per la intrusió del mar. En canvi, els pous que hi ha aquí al casc antic de Vilassà n'hi ha molts que l'aigua realment surt salada.
L'any passat vam viure moments complicats amb la falta de pluja. Com afecta la sequera a les reserves de la Mina Vella? Bé, més que l'any passat, jo diria que va ser el 2024. L'any passat ja vam començar... A recuperar-se, sí. A recuperar bé. I, home, afecta. Mira, en aquests moments, per exemple, tenim la Mina. La Mina està donant actualment 29 metres cúbics hora.
Això és molta aigua. Són a la vora 700.000 litres al dia. Els pous a dia d'avui pràcticament no van, perquè amb l'aigua de la mina és suficient per avestir el dipòsit de Calaudal que té les dimensions que té. Tampoc podem abacar molt més perquè l'ompliríem sobre Xeiria, no pot ser.
però esclar, això ara, aquest moment està d'aquesta manera, el Castany ha plogut molt, hi ha molt taiga, l'Aminarraja molt, però quan vindrà a finals d'agost, aquests 29 metres cúbics per hora que et deia jo, segurament es quedaran amb 10-12. Llavors, per complementar això que fa falta, llavors tirarem dels pous. S'ha de tenir en compte que dels pous, dels 5 pous que deies tu abans al principi, n'hi ha dos i mig que estan fora de servei,
dic dos i mig perquè n'hi ha un que va estones. Depèn de l'analítica el que surti, doncs es bomba i es treu aigua, depèn del que surti es deixa en bastant baic. I llavors hi ha els dos, que hi ha allà dalt a Calaudal, que aquests dos sí, aquests dos funcionen, sobretot el pou número un,
que és un pou emblemàtic que es pot visitar en la visita del museu. És un pou que té 45 metres de fundària per un diàmetre de 3 metres, que és un dels pous més grans de Catalunya. I aquests funcionen i funcionen bé. Al llarg de la conversa has comentat la bassa de Cantosca i la bassa de Calaudal. Hi ha previst fer més basses de reserva? No, he dit també que hi ha el dipòsit municipal.
Bé, perdó. Els tres. Els tres. No hi ha previsió de fer més dipòsits d'embarques de baixa d'aigua. L'explicació és ben senzilla. Mira, el consum de Vilassar, normalment, la mitjana del consum de Vilassar són 3 milions i mig de litros dia. El dipòsit de reserva de l'Ajuntament...
té capacitat per 7 milions de litres. O sigui que si guardem aigua per si de cas, guardem aigua per dos dies. La inversió que representa fer un dipòsit d'aquestes característiques per tenir aigua per dos dies no val la pena. Creus que la societat de Vilassar està prou conscienciada amb el valor real de l'aigua? Sí. Sí que ho està i ho hem vist.
que quan hi va haver les campanyes de sequera, tant les que va fer el govern de la Generalitat com l'Ajuntament de Vilassar, com nosaltres a través d'aigües de Vilassar-Mina Vella, en les factures dient que la gent vagilés amb el consum de l'aigua, realment quan a l'època de sequera el consum va baixar notablement. Ara hi ha molta aigua, ara la gent...
s'ha deixat anar una mica i ara el consum ha pujat altra vegada, sense passar-se dels nivells que havíem estat anys enrere. Parlem ara d'infraestructura i de tecnologia. Quants quilòmetres de canonades recorren el subsol de Vilassar de Mar? Vilassar de Mar té 55 quilòmetres de xarxa. D'aquests 55 quilòmetres de xarxa, fa 16 o 17 anys,
teníem el 80% de l'aigua que era... la canonada era tota de fibrociment, d'oralita, perquè ens entenguem, i un 20% era de fosa i de plàstic. I amb aquests 17 anys hem invertit. Actualment tenim un 80% de polietilè,
i el 20% que queda encara és fibrociment i fossa. Però ha sigut un esforç molt important i actualment tenim la proposta que portem cada any endavant, que és de canviar un quilòmetre de canonada l'any. En podrien fer més, evidentment que se'n podria fer més,
Se'n podrien fer quatre o cinc, però és que aixecaríem el poble. Llavors s'ha d'anar una mica amb cuidado. Seríeu els dolents, eh? Bé, no ho sé, ja no m'atreveixo a dir això. Jo encara em quedo amb les canonades de jarrer. No sé si tu les recordes. Segur que en el museu... N'hi ha, n'hi ha. N'hi ha, eh? N'hi ha, n'hi ha.
Jo recordo els canvis de gerrer a fibrociment encara. Sí, bueno, això va portar en problema perquè les canonades de gerrer que desemboquen al mar tenen un problema. Quan es feia la canonada nova no es van retirar les velles. Ahà.
I més d'una vegada ens hem trobat que hi ha una fuga d'una canonada de 15, inclús de 20, que rebenta el tub i troba aquestes canonades que feia referència a tu i s'escapa sense sortir. I costa trobar la fuga. Bé, parlem d'inversions. Actualment esteu per digitalitzar el servei, com els comptadors intel·ligents. Què hi guanyem amb això?
Això és una aposta molt important, val molts diners, i hem decidit tirar-la endavant. És un projecte a mig termini, perquè estem canviant, ja hem començat, i ara ja portem canviats mil comptadors, la nostra idea és canviar-ne mil a l'any.
Llavors, amb 10 anys els tindrem. Els comptadors, diu la llei, que s'han de canviar cada 12 anys com a màxim. Nosaltres amb 10 ho tindrem fet. Estem posant uns nous comptadors, que són electrònics, que emeten un senyal que s'agafa a través d'unes antenes i a través d'un software complicat que val molts diners, llavors tenim la informació...
dels consums per comptador, per estar, i a més a més en el programa tu li pots demanar que et doni dades concretes, per exemple, que et doni dades de cases de tres carrers, o de quatre, o de tot el poble, l'aigua que es gasta de les dues de la nit a les sis del matí. I llavors veiem que hi ha cases que de nit estan gastant aigua. Això què vol dir? Que hi ha una fuga. Que l'estan perdent. Bé.
llavors la companyia el que sí que té, ja ho fèiem abans però ara es podrà fer ara quan acabem, això és un progrés lent, quan la companyia podrà trucar amb un client escolti, vostè fa 3 dies que està gastant més d'aquest compte, diu no, no, és que tinc paletes, d'acord, ah, gràcies d'acord Com és la relació de l'empresa amb l'Ajuntament actualment? Jo crec que l'empresa de
Miravella i Aguas de Vilassar amb l'Ajuntament té una relació excel·lent. Diria que com ha estat sempre, no pot ser d'una altra manera. Si nosaltres donem un servei molt bon, crec que donem un molt bon servei, tenim un nivell d'aprofitament mitjà molt elevat, estem en un aprofitament mitjà del 90% de les reserves d'aigua, això ens col·loca a capdavantesa en el maresme d'aprofitament mitjà de l'aigua i és un nivell molt alt
i que dóna un gran prestigi a la companyia. L'aigua regenerada o la desanalització són opcions que es plantegen a escala local? En aquest moment no. En aquest moment no, perquè no hi ha... En principi no tenim problema de...
d'abastament per part d'aigua Ester Llobregat, i encara que l'aigua fa dos anys va augmentar de preu un 40% amb origen, el fet de posar plantes d'aigua, dels mocis inverses i tot això, això aportaria una despesa molt important i avui en dia no és viable, no vol dir que no ho sigui en un futur.
Jo sóc dels que diuen ja fa dies que acabarem pagant l'aigua a preu d'electricitat. Però potser m'equivoco, tant de bo. La societat té un museu i un arxiu històric molt important. Per què és clau preservar aquesta memòria? Home, jo, com deia en Raimon, qui perd l'origen perd l'identitat, no? Jo crec que el Museu de la Minevella és una mostra...
Molt valuosa des del meu punt de vista i crec que tota la població l'hauria de conèixer. Allà pots aprendre com es feien els primers pous, el que són les mines, com baixava l'aigua de la muntanya de Cabrils i passava per tres molins...
I el tercer era el de Calaudal, que era un molí on es molia gra i que es pot visitar. Hi ha una planta baixa i llavors hi ha tres plantes soterrànies que acabes a la segona planta.
i a la tercera hi ha el carcavà, que és el que l'aigua feia rodar, i afecta que les pedres volguessin el graqui a sobre. A part que veus una mica la història de Vilassar, la història de les canonades, les canonades com es van, com es van omplint de calç, canonades que fan un pam de diàmetre i tenen 4 o 5 centímetres per banda plens totalment de calç,
una canonada de 20 o 25 centímetres totalment tapiada per arrels d'arbres això ho veus en el museu i a més a més veus els diferents aforaments de com es distribuïa l'aigua en aquella època l'aigua baixava directa i de baixar directa d'aquí venien les sobreixides de les cases perquè l'aigua era constant i quan no la feien servir l'aigua sobreixia en aquells safretxos que encara es conserven a Vilassar que eren molt bonics
Què s'ha de fer per visitar el museu? Senzillament anar-hi. Senzillament anar-hi. Entrada és gratuïta. Qualsevol hora, qualsevol dia. Els dilluns i dimarts és tancat, i de micres a diumenge, el matí i la tarda. Perfecte. Bé, Pep, moltes gràcies per haver-nos ajudat a entendre que darrere de cada got d'aigua, de cada gota d'aigua, hi ha una història de segles i una gestió molt acurada. Gràcies per la transferència
i per la feina feta que feu des de Mina Vella per mantenir viu aquest patrimoni de Vilassar de Mar. I vostès, oients, una propera vegada que obrim l'aixeta, recordin que l'aigua que brolla té una mica del ter, una mica dels nostres pous i tota l'essència de la nostra Mina Vella. Agustí, seguim amb Randamar mentre nosaltres anem mirant qui serà el proper convidat per fer poble. Fins la propera setmana.
Jo només vull veure elefants volant.
Hem escoltat Elefants del grup Oques Grasses. Ramp de mar.
La paraula carrera, en el sentit acadèmic, poseeix un origen nàutic. Així, a mitjans del segle XVI, les disposicions de l'època no oferien una titulació nàutica de tipus general. Calia examinar-se específicament per anar a l'Havana, a Buenos Aires, per navegar pel Mediterrani o per anar al Mar del Nord.
De manera, que un titulant nàutic, per exemple, un pilot, rebia una llicència, per exemple, la carrera de l'Havana, no podent exercir amb qualsevol de les altres mentre no fos examinat per elles. Els coneixements neglisits per a cadascuna es diferenciaven gairebé en funció de les derrotes a seguir.
Hem arribat al final del programa sabent que encara ens queden moltes coses per explicar, desitjant hàgim pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones... En fi, de la singularitat d'un milassa de mar únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent!
Les notícies de les 10. Primer contacte amb l'actualitat, l'Ajuntament de Vilassalamar vol garantir que totes les persones majors de 80 anys...