Randa Mar, embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional. Benvinguts a Randa Mar, a l'espai de Vilassar Ràdio on la mar i el poble es troben...
Aquí compartim històries, tradicions i veus que mantenen viva l'ànima de Vilassar de Mar. Prepareu-vos per salpar amb nosaltres en un viatge ple d'emocions. De què parlarem avui? En el Cafè de Popa farem una introducció a la via del trenerant de mar al Maresme. En el Rancho Mort, en Joan Martín ens cuinarà un arròs de bacallà.
Ara els motius de Vilassar, i gràcies als vilassarencs Damià de Bas i Lluís Guardiola, avui veurem com eren les tavernes d'abans i per què una es coneixia amb el nom de Can Maitanca. A Històries de Mar toca parlar de l'exbot de la Coca de Mataró.
A l'espai Fem Poble, amb la col·laboració d'en Joan Valls, entrevistarem l'Albert Tardà, darrer propietari de Gràfiques Costa d'Or, més conegut com la impremta de Can Tardà. I finalment, a Paraules de Mar, portem uns refranys dedicats a Sant Antoni Abad. Comencem! Comencem!
Al llarg de la costa del Maresme, la línia de tren que uneix Barcelona amb el nord de Catalunya segueix un recorregut molt proper al mar.
És un trajecte que ofereix vistes espectaculars, però que també és extremadament vulnerable. Durant dècades, els ciutadans i els serveis ferroviaris han hagut d'afrontar els efectes de la natura, erosió costanera, llevantades i temporals que impacten directament sobre els talussos i les infraestructures que sostenen la via.
Els darrers incidents encara els tenim molt presents. Els incidents no són anecdòtics. Cada hivern, onades fortes poden provocar danys materials i interrupcions del servei, amb retards que afecten milers d'usuaris del Maresme i dels serveis de rodalies.
La combinació del mar, el vent i l'acció del temps fa que la via hagi de ser revisada i reforçada constantment, amb murs de contenció, talusos reforçats i sistemes de drenatge. Tot això suposa una inversió econòmica considerable i, malgrat els esforços, la natura sovint guanya la partida. Però aquest problema no és nou.
Des de fa diverses dècades, els tècnics i responsables del transport parlen de traslladar part del traçat més a l'interior, allunyant-lo de la costa i dels seus riscos. Aquesta proposta no és només tècnica, també és política i social, perquè implicaria modificar un recorregut històric que connecta pobles i viles de manera directa i panoràmica.
Malgrat tot, el debat persisteix. Continuar a Randamar, amb tot el risc que això comporta, o invertir en un traçat més segur, però menys directe i menys visual? La història de la via Randamar és, en realitat, una història de compromís constant entre mobilitat i naturalesa. Aquesta línia ferroviària existeix pràcticament des de la segona meitat del segle XIX,
quan es va construir per connectar els pobles costaners amb Barcelona i amb el nord de Catalunya. En aquell moment, la proximitat al mar permetia unir les poblacions sense grans desviaments, però aquell traçat, perfecte per l'època, no tenia en compte els efectes a llarg termini de la meteorologia i de l'erosió.
Els temporals més recordats han estat capaços de destrossar trams sencers del mur de contenció, de saturar el drenatge i fins i tot de deixar la via intransitable durant dies. Cada incident genera un impacte social i econòmic, retards, cancel·lacions, afectació al transport de mercaderies i una constant preocupació entre els usuaris.
I amb el canvi climàtic, la previsió dels experts és que aquests problemes seran més freqüents i més greus, a causa de l'augment del nivell del mar i de la intensitat de les llevantades. Malgrat els riscos, encara no s'ha decidit un canvi de traçat. La proposta d'allunyar els trenys cap a l'interior és debat des de fa dècades,
però topa amb obstacles tècnics, econòmics i socials. Trater de la via implicaria noves inversions en terrenys, infraestructures, expropiacions i permisos urbanístics, a més d'una alteració del recorregut actual que és molt utilitzat per viatgers diaris i turistes.
En paral·lel, les administracions han optat per mesures de protecció i manteniment preventiu, reforçant els murs, consolidant els talusos i adaptant els sistemes de drenatge. Aquestes accions han permès reduir els incidents més greus, però no han solucionat el problema del fons. El mar continua erosionant la costa i amenaçant la via.
Cada nova llamentada recorda la fragilitat del traçat i la necessitat de buscar una solució definitiva. Aquest dilema planteja preguntes que van més enllà del transport. Com comptabilitzar la mobilitat amb la seguretat, amb la sostenibilitat i amb la protecció del litoral?
L'erosió i les tempestes són fenòmens naturals que ningú pot controlar completament i mantenir la línia rendemar suposa una despesa constant i un risc latent per a passatgers i infraestructura. Pels usuaris, això significa estar atents a retards, interrupcions i avisos meteorològics i planificar els trajectes en marge,
Per a les administracions vol dir prendre decisions difícils que poden afectar el paisatge, l'economia i la història de la línia. I per a la ciutadania, en general, és un recordatori que els espais naturals i les infraestructures properes al mar són fràgils i que la protecció del litoral és essencial per garantir una mobilitat segura en el futur. En definitiva,
La via de tren Randamar, al Maresme, és molt més que un simple mitjà de transport. És un exemple clar de com la geografia, la història i la natura condicionen la nostra vida quotidiana. I és també un debat obert continuar mantenint la via Randamar, amb tots els riscos que això comporta, o apostar per un traçat més interior segur i sostenible.
La resposta no és fàcil, però cada temporal i cada dia de servei recorden que cal trobar un equilibri entre mobilitat, seguretat i respecte al litoral.
L'arròs de bacallà, també conegut com arròs amb bacallà i bradures, és un plat típic de la cuina valenciana i catalana, d'origen humil. Qui l'ha provat, repeteix. Per això, el nostre cuiner i capità avui ens ho explicarà. Benvingut, Joan. Hola. L'arròs de bacallà és un plat, era, perdó, econòmic i agraït.
La base d'aquest plat és la de tots els arrossos. L'arròs, evidentment, si pot ser de pal, millor que millor. L'arròs de pal és un arròs molt correcte, de pals. Porta sofregit i portarà aigua o bé brou de peix. El canvi més important és que els elements que porta a partir d'ara són el bacallà,
I, curiós, cigrons, un grapat de cigrons. És un plat que tu has dit bé, bé de la part del Llevant, del sud del Llevant peninsular, sobretot de la part de Múrcia i Alacant.
Per fer aquest arròs agafarem bacallà. Bacallà sec, que l'haurem desalat, i l'haurem desfilat. Una vegada estigui desfilat, el sacarem amb un paper de cuina, per treure-li del màxim possible l'humitat, i el posarem en una paella amb un raig d'oli. Que l'oli sigui calent, llavors darem dues o tres voltes, molt poquet, en el bacallà, i el reservarem.
Per altra banda, agafarem una cassola, que pot ser de fang, o pot ser una cassola d'alumini d'aquest fosc, que avui les trobem tot sovint pels mercats, les botigues, i aleshores hi posarem un raig d'oli,
Poquet, perquè com que hi posem el sofregit i el sofregit ja porta d'oli, potser no caldrà tant d'oli, eh? Aleshores, hi posem la cassola, hi posem el sofregit, remenem una miqueta i ja hi afegim directament el bacallà. Tornem a remenar una mica. I és aquí ara com hi afegirem l'arròs, 100 grams per persona.
A 100 grams a les cases normalment es fa servir un culleró, d'aquest servir la sopa, o bé una tassa de cafè. Hi ha algú que depèn, ja ho hem comentat alguna vegada, depèn del tamany de la mà, agafa un grapat i aquest grapat d'arròs seria aproximadament uns 100 grams.
Una vegada anar a la cassola i vagi barrejant ja el sofregit, l'arròs i el bacallà, és quan hi afegirem el brou de peix o aigua. I aleshores aquest brou de peix serà sempre una quantitat al doble en volum, no en pes, que l'arròs.
Tot plegat, el deixo que vagi fent xup-xup a foc mitjà. No li posaré massa foc, no li donaré massa força perquè aniria evaporant massa aigua. I aleshores el tindré uns 18 minuts. Passat aquests 18 minuts, apago el foc, li hauré afegit un grapat de cigrons i abullits i aquí ja tindré l'arròs de bacallà llest.
És optatiu, si estem a l'època, afegir-hi uns quants pèsols o afegir-hi també uns branquillons de bròquil o de coliflor. I queda un plat molt correcte, un plat ja avui dia, com que el bacallà s'encarim bastant, un plat de diumenge, de celebració, de festivitat, inclús de restaurants ja de ser nom.
Hi ha un costum, que ho fan també a la part d'Alican i a la part de Múrcia, que és una vegada aquests tipus d'arròssos, porta allà uns 15 minuts al foc, que van fent xup-xup, i és afegir el que és ou batut per sobre. Agafem un parell d'ous, ben batuts, com si féssim una tuta francesa, i el tirem per sobre. I aleshores agafem aquesta cassola i l'introduïm en un forn, un forn que ja el tindrem precalentat i amb el tipus de gratinar.
I aquí deixarem aquests 3-4 minuts que ens queden i ens quedarà com una capa a sobre el que els delicants diuen arroz con costre. També hi ha una altra possibilitat de fer l'arròs amb bacallà. És curiós, a mi m'ho van explicar un estibador de Barcelona i ho vaig fer i queda prou bé. És una mica més costós. És senzillament agafar el bacallà sec sense...
deshidratar, vull dir, sec, tal com l'adquireixo en el comerç, i aleshores, o bé penca, o bé morro, i el poso sobre una planxa roent. I veurem que, a mesura que es va escalfant aquest bacallà, va deixant anar tota la sal.
Bé tota, una bona part d'aquesta sal. Aleshores, quan veig que ja ha anat deixant anar bastanta sal, agafaré aquest bacallà al desfilo i faig el procés que hem comentat abans a l'hora de fer l'arròs. Aquest bacallà ha d'anar al tanto perquè, si hi poso llavors, a més a més, hi vaig afegint una mica de sal a l'arròs, que no em quedi salat, que no fem salat. Per tant, haurem de posar-hi poca sal i, si cal, després ja podrem rectificar.
Joan, jo tinc una pregunta. Segons la teva opinió, per què el bacallà en el segle XIX i potser fins a la postguerra espanyola va ser un plat o un peix humil?
I ara és un peix molt car. Evidentment, se'n pesca menys. A veure, a les èpoques que dius tu, segle XIX, començaments del segle XX, els que pescaven més bacallà eren primer els portuguesos
i després els espanyols. També els francesos i holandeses en pescaven, sobretot a la part de Terra Nova, a la part que vam comentar l'altre dia al sur d'Inglaterra i d'Irlanda, en el que era el gran sol, a les isles Feroe, i també inclús, quan la pesca anava a flux, s'endinsaven cap al nord de Groenlàndia. Avui dia tindrien que demanar permís al senyor Trump. I anaven a pescar, a bacallar, en aquesta zona.
Aleshores, era una feina de les més dures que hi ha, comparable potser amb el tipus pitjor de mineria. Els pescadors no dormien, dormien vestits quan podien, no es rentaven, pescaven al dematí amb unes barquetes petites que es deien doris,
I aquests doris estaven a la coberta del vaixell, els descarregaven i els deixaven anar. Molts en temps de boira, encara que l'embarcació mare tocava la bocina de boira, es perdien. Hi havia hagut moltes desaparicions d'aquests doris que només portaven un tripulant.
Tot ho havien de fer ells. Arribar al vaixell, descarregar el bacallà, netejar el bacallà. I aleshores, l'endemà al dematí, tornar a preparar la mateixa operació. Un sol tripulant. Aquests bacallans pescaven en palangre. Per tant...
Els sous també eren molt baixets. No era com avui dia que el sou d'un pescador d'alçada o d'altura és bastant alt, sinó que eren uns sous molt baixets. Per tant, el bacallà era barat. A mesura que el seu consum es va anar, diguéssim, extenent, doncs que va passar que es pescaven menys bacallà. I al pescar menys bacallà aquest preu ha pujat.
Ara, quin és el bacallà que està millor considerat? El que es pesca a la zona dels baixos de Terra Nova. Baixos de Terra Nova, perquè té una nafondària aproximadament d'uns 200 metres. I potser és un dels més provats. Joan, i aquest pla que ens ha explicat, amb què l'acompanyaríem? Vi blanc fresquet. Un bon vi blanc fresquet que entrarà molt bé i ens acompanyarà molt bé. O sigui, ja que el bacallà té aquest punt de celebró, potser ens aniria molt bé aquest vi blanc.
I només una copeta. I jo quasi, quasi, en aquest cas concret, dues o inclús potser tres. Mira, Joan, perfecte per haver-ho explicat. És un altre plat que tenim aquí a la ràdio. Moltes gràcies i fins la setmana vinent. Molt rebé.
Durant el segle XIX i principis del XX, a Vilassa de Mar hi havia moltes tavernes. Entrar en aquella època en un d'aquests establiments era endinsar-se en un món propi, un espai fosc, amb parets negres pel fum i l'olor persistent de vi i fusta vella.
La llum tremolosa d'una llanti d'oli il·luminava taules llargues de fusta gastada, envoltades de bancs plens d'homes cansats després de la jornada. A les tavernes no hi anava tothom, però hi anava gairebé tothom que vivia del seu treball. Eren espais freqüentats principalment per homes, pagesos que venien del camp
pescadors acabats de tornar de la mar, obrers i menestrals que buscaven un moment de descans després de la jornada. També passaven treginers i carreters, que feien de la taverna una parada obligada en els seus camins, i forasters que hi trobaven menjar, vi i notícies al poble.
La taverna era el lloc on es parlava de feina, del temps, de política i de rumors, on es tancaven tractes i es buscava companyia. A Vilassa de Mar van tenir la taverna d'en Saura, la d'en Xarapi, el cafè d'en Genís, que és l'actual espinaler, i a Can Mai Tanca, entre d'altres.
Aquesta última es deia així perquè tenia les portes obertes permanentment. L'exbot, conegut com la coca de Mataró, un model a escala reduïda d'embarcació de fusta del segle XV...
Formava part de la col·lecció d'ofrenes marineres que s'acumulaven a l'ermita de Sant Simó de Mataró des de feia segles. Era, per tant, no només un signe de devoció, sinó també una peça d'alt valor històric. És una de les representacions tridimensionals de nau medieval més antigues que es coneixen a Europa.
De fet, es tracta d'un cas excepcional, atès que ni en altres territoris de la Corona d'Aragó ni en altres països que envolten la Mediterrània ni tan sols a la resta d'Europa medieval s'han conservat models semblants.
És veritat que coneixem models de vaixells més antics, per exemple, de l'Egipte faraònic, aparegut en diferents tombes veïnes a les piràmides de Gissé o a la vall dels Reis, però quan el període medieval és únic. El model representa, probablement, una nau catalana del segle XV...
producte de la fusió de la nau medieval amb la coca atlàntica, originària del Mar Bàltic i Mar del Nord, però adaptada a la navegació comercial a la Mediterrània.
Els trets fonamentals de la nau catalana són el buc de línies rodones, una mànega omplada molt ample, un gran francobor, la part emergida, i un aparell rodó, o sigui amb vela quadrada, el pal major, i vela llatina, triangular, el pal de maçana, el pal de mitjana.
Els castells de Proa i Popa, molt elevats, permetien acollir arquers o ballesters per la defensa de la nau, tot i que a la cofa també es podien situar homes armats. Cap l'any 1920, aquesta coca va desaparèixer de l'ermita i va aparèixer, poc després, en un mercat d'antigüetats a Múnich, Alemanya.
Els anys següents, el 1929, va ser subestada als Estats Units i adquirida per un antiquari alemany que, al seu torn, la va vendre a un ric col·leccionista holandès. Aquest col·leccionista la va deixar en dipòsit al Museu Marítim Prince Hendricks de Rotterdam, on encara es conserva avui com a peça destacada de la col·lecció marítima.
Per acabar-ho d'adobar, segons el conegut historiador català Josep Maria Pons Iguri, la coca de Mataró era originalment de Calella. Sembla ser que cap al 1450 un mariner calallenc va oferir a Sant Elm, patró dels navegants, aquest exbot a l'ermita del mateixant, avui capella de Sant Quirza i Santa Júlita.
El model que ara es troba a Rotterdam mesura 123 cm d'eslora, de llargada, i 45 cm de mànega, d'amplada, i es pensa que l'embarcació original podia haver tingut entre els 16 i els 22 metres de llarg. Una de les polèmiques que ha suscitat aquesta maqueta rau en el nombre de pals. El model conservat actualment només en presenta un,
Però es creu que potser en duia dos, pal major i pal de mitjana. O tres, major, mitjana i trinquet. Aquests pals secundaris podien anar armats amb veles triangulars de tipus llatí que permetrien una millor navegació amb vent de costat. De totes formes, l'opinió més estesa és que anaven arborades per un únic pal amb una sola vela quadrada.
Les coques tenien una única coberta principal, amb dues cobertes secundàries sobre els castells de popa i de proua respectivament. El disseny i els aparells que portaven les feien aptes per navegar només amb vent de popa, sent molt difícil navegar ensenyida. A la part superior del pal hi havia una cofa que servia com a punt de vigilància,
El timó era lateral, la popa rodona i la proa relativament punxeguda. L'estructura del Buc era molt penxuda per aconseguir el màxim d'espai a les bodegues on hi havia la càrrega. Per què va sortir de l'ermita?
Els detalls concrets de com va passar exactament, si va ser venuda de manera formal per l'Església o propietaris locals, si va ser adquirida per la intermediació d'antiquaris o si va sortir en circumstàncies menys documentades, segueixen sent una mica misteriós i no hi ha una documentació pública clara sobre tots els passos legals del moviment.
Aquest és un aspecte que, fins i tot entre historiadors locals, encara genera preguntes i debat. El resultat, però, és evident. L'exbot va deixar de formar part de la col·lecció de l'ermita de Sant Simón i ja no retornar a Mataró, sinó que es preserva exposada a Rotterdam.
La tradició de la coca de Sant Simó, com a exbot, s'emmarca en una pràctica religiosa documentada a la Mediterrània des de l'edat mitjana, especialment entre els segles XIII i XV, quan els exbots es devenien habituals entre les comunitats marineres. A Mataró, vila costanera, amb una economia fortament vinculada a la pesca i a la navegació, aquesta pràctica pren forma a partir del Baix Medieval,
Ja al segle XIV, la devoció als sants protectors dels navegants és present per a tot el litoral català. El santuari de Sant Simó, situat fora en muralles i a tocar del mar, esdevé un punt clau d'aquesta devoció, especialment a partir dels segles XV i XVI.
A les comunitats costaneres el mar era la principal font d'amenaça. Navegar o pescar implicava afrontar tempestes, corrents imprevistes i una manca gairebé total de mitjans de seguretat.
En aquest context, la religiositat no era abstracta, era una eina de supervivència emocional. El mariner s'encomanava un sant protector abans de salpar i, si tornava amb vida, complia el vot. A Mataró, vi la documentada com a nucli mariner ja en el segle XIII, aquesta relació amb el mar va ser constant. La pesca, el capotatge i més endavant el comerç marítim
formaven part del dia a dia de moltes famílies. És en aquest marc que cal situar la devoció a Sant Simó associat localment a la protecció dels navegants. Durant el segle XVI, XVII i XVIII, en plena expansió de la navegació mediterrània i de cabotatge...
L'exbot es consolida com un ritual habitual. Mariners i pescadors feien promeses abans de sortir a la mar i, si tornaven en vida, complien el vot oferint una coca al santuari. Aquestes oferenes quedaven com a testimoni material d'un perill superat en una època sense cartes nàutiques precises ni sistemes de previsió meteorològica.
Al llarg del segle XVIII i inicis del XIX, la pràctica de l'exvot es manté viva, tot i els canvis socials i econòmics. Uns exemples els tenim al Santuari de la Cisa Premiada d'Alt, o a Sant Elm a Sant Pol, que durant aquests segles va rebre molts exvots, la majoria models a escala reduïda i pintures.
És en aquest període quan la coca deixa de ser només una frena individual i comença a vincular-se de manera més clara a la Diada Litúrgica de Sant Simó, celebrada el 28 d'octubre. A partir del segle XIX, amb la progressiva dismunició de la navegació tradicional i la secularització de la societat, el sentit estrictament votiu de la coca es va diluint,
tanmateix la tradició perdura transformada en costum popular i festiu. Així, la Coca de Sant Simó és avui el resultat d'un procés històric de segles, d'un exbot medieval, nascut de la pol per la mar, a un símbol gastronòmic i cultural que encara connecta Mataró, actual, amb el seu passat mariner.
Com a curiositat, dic que s'han fet moltes reproduccions del model a escala reduïda de la coca de Mataró. La trobarem al Museu Marítim de Barcelona, al Museu Naval de Madrid i sobre l'altar major de la Basílica de Santa Maria del Mar.
Durant la celebració del Fòrum de les Cultures del 2004, va haver un intent que l'exvot original s'exposés a Barcelona i pogués venir a la capital del Maresme d'on va sortir. Les gestions que Caixa Leitana va dur a terme per aconseguir-ho es van veure frustrades per la decisió dels responsables del Museu Holandès de no permetre el desplaçament d'una de les seves joies.
Bé, si la volem veure avui, haurem de viatjar fins al Museu Prince Hendrick de Rotterdam, on està perfectament exposada. Us puc assegurar que allà la conservaran i la mantindran amb cura, cosa que, malgratament, no sempre passa a casa nostra. RANDEMAR
Fem Poble. Benvinguts i benvingudes a una nova edició del nostre espai Fem Poble, el programa on descobrim les històries que donen vida al nostre entorn. Avui tenim amb nosaltres algú especial. És el fill del fundador i propietari d'una impremta amb molta història. Una empresa que va obrir les seves portes als anys 50 del segle passat i que va imprimir
no només paper, sinó també valors, esforç i tradició. És un plaer donar la benvinguda a l'estudi a l'Albert Tardà, de la impremta Costa d'Or. Benvingut al programa, Albert. Moltes gràcies, Joan.
Ens fa molta il·lusió tenir-te aquí, Albert. Parlarem d'aquells inicis plens de tinta, tipografies de plom, màquines que feien tremolar el terra, però també de com ha evolucionat l'ofici d'impresor en aquesta era digital. Com ha estat? Vaja, el canvi ha sigut dràstic, radical. Jo, quan vaig començar a treballar jo ja i el meu pare, que és qui la va fundar l'any 1963...
es treballava bàsicament la tipografia, és a dir, calaixos plens de lletres de plom, en què tenies que fer una composició, que tenies que imposar un motllo, posar-lo en màquina, treure prova i imprimir. Imagina't el simple fet d'una pàgina del que ara en diem un dinar 4, omplir-lo de lletra, omplir-lo de plom, imposar-lo, que no hi hagués una sola lletra, fer les correccions, justificar-ho i tot, això et podia portar a un de matí sencer.
quan avui en dia l'agafes un portat i l'agafes una sola cosa i amb un full de 24 tens ple en dos minuts. Com va ser que el teu pare va fundar aquest negoci? Ell venia de família d'impressors o era impressor amb una altra impremta? Com va anar aquest tema? El meu pare, els seus oncles...
de Mataró tenien una fàbrica de paper, papers tardà, que més tard es va a fusionar amb Fàbregas, que era l'altra gran fàbrica de Mataró, ja que el senyor Lluís Fàbregas estava casat també amb una tia del meu pare.
A partir d'aquí, doncs, li va sorgir l'oportunitat, quan el meu pare va conèixer la meva mare, es van casar i tot, li va sorgir l'oportunitat de fabricar bosses, les bosses aquestes que abans s'omplien les patates fregides, si us en recordeu, a la Riera Mataró hi havia una xamaria... De colors. De que eren de colors. Va començar fent coses d'aquestes. Després ja li van venir demanar d'imprimir
les caixes on posar les espècies. No sé si us en recordeu d'Avila Sàvia i l'Alies Fonbona, que era d'espècies masó, si me'n recordo. Després també va venir Espècies Gorrià, que en Riera Rabassa. Després va venir Dani. I va començar, de mica en mica, de mica en mica, a fer manipulats, a començar ja a imprimir alguna cosa, va comprar...
un parell de màquines d'imprimir, de manuals, les marujes, un parell de marujes, després una màquina de trucalar per poder trucalar totes aquestes caixes, de grapar, etcètera, etcètera, i la cosa va anar evolucionant de mica en mica.
I s'acabaven fent programes de festes, cartelleria, targeteria, i també el que es va fer molt, es feia molt en tipografia, aquí a Vilassà ja sabeu que encara hi ha molta tradició amb la flor, doncs tots els talonaris d'albarans, talonaris de factures, de tots els agricultors i de les cooperatives que a Vilassà existien, no?
M'estàs dient que el producte estrella estava relacionat més amb la pagesia o amb les espècies?
Les dues coses, les dues coses. I no només això, no només això. A veure, ara avui en dia qualsevol negoci té la seva impressora a casa seva, s'imprimeixen les seves factures, s'imprimeixen tot el que s'hagin d'imprimir, perquè ja, de fet, ni s'imprimeixen, s'envien ja directament per correu. Però abans qualsevol pintor, qualsevol fuster, qualsevol lampista, qualsevol paleta...
Com el teu pare, per exemple, Joan. Doncs venien a l'impremsa, imprimís, tenien que imprimir paper de factures, els sobres per enviar-los, perquè, esclar, se'ns enviaven les factures per correu, les targetes de visita, els talonaris del Barans, tota la remenderia que es diu. Teníem remenderia. Molt bé. I tu com va ser que et vas implicar en el negoci familiar? Bé, jo soc el gran de tres germans,
jo m'he criat a l'impremsa. Jo, quan era petit, doncs jo anava allà a l'impremsa i el meu pare m'obria una caixa de lletra, de llingots, i començava a fer castells, no?, amb els interlineats, amb els pisos, amb tot això, fins que ja molt aviat, 6-7 anys, els dissabtes al matí, a casa fèiem el full dominical, el que es donava els diumenges a missa, la part del darrere.
I allà s'imprimien les proclames matrimonials, que abans tenies que proclamar els matrimonis tres setmanes seguides, els batejos, els casaments, les comunions, totes aquestes coses, els morts també, les misses dels difunts i tot això, i el meu pare agafava la meitat de la caixa que es tenia que fer i ho vaig començar a aprendre.
a fer de caixista, a conèixer de memòria els calaixos, a imposar els mollos, a posar-los en màquina, i llavors sí que ell ja amb les màquines manuals ho imprimia ell, perquè jo li feia la composició i després li feia la distribució, perquè totes aquestes lletres tenien que tornar al calaix. Albert, una pregunta. Hi ha un moment que m'imagino que deu ser important en el món de l'impremta també, que és quan neix la fotocopiadora.
Perquè permet, clar, per un cantó aporta feina, però també en deu treure. Com ho vau viure, això, vosaltres? Sí, és que el món de les arts gràfiques... A veure, tot el que jo he estat explicant fins ara és tipografia. Tipografia. Era calaix, era tipografia.
Després, abans de les fotocopiadores, el primer que van venir abans de les fotocopiadores van ser les multicopistes. Si us en recordeu d'aquelles màquines que s'imprimien una espècie com uns clixés que es picaven amb la màquina d'escriure, que quedaven negats de tinta i anaves donant voltes, donant voltes...
I es feien les octavetes, no? Polítiques. Octavetes. Antifranquistes. I jo a l'Emili també havia fet anar una màquina d'aquestes per fer l'ordre del dia, el menú de la dropa per amanyana, els serveis de guàrdies i tot això. I en el Piri es feia la circular amb una màquina d'aquestes. Havíem fet nosaltres també la circular del Piri, i tant, durant molts anys. Doncs això és abans de les fotocopiadores.
Després, permete'm Agustí, després de la multicopista va venir el sistema d'impressió amb Opset. El sistema d'impressió amb Opset ja s'abandona tot el que és el calaix, tot el que és el plom, i amb unes màquines d'escriure...
que anaven amb pinyes o amb margarites, que podies canviar tu la tipografia, una lletra més gran o una lletra més petitona, anaves escrivint, escrivint, escrivint, i llavors passaves a la càmera reprogràfica. Vam aprendre a revelar fotografia. I ens aprens a revelar fotografia i d'això sortia un fotolit i amb aquest fotolit es treia una planxa que és la que anava a la màquina. I la barreja de tinta i aigua és el canvi de la tipografia a l'obset.
I ja, més endavant, mentre durava l'Obset, la tipografia pràcticament es va endonar, tothom guardava normalment una Minerva d'Aspes, que era la màquina estrella, per si es tenia que fer alguna cosa petita, alguna numeració, algun truquel, algun endit, alguna cosa...
I a partir d'aquí, doncs, ja tirem elles, no? Ja es van anar desapareixent. Es van desapareixent. I llavors sí que ja van aparèixer les primeres fotocopiadores, el primer blanc i negre, després un color, i ja finalment s'ha passat a la impressió digital, no? Passem a la vostra botiga. Vau canviar d'ubicació un parell de vegades. Sí, sí, sí. Primer estàvem al carrer Sant Llorenç. Molts anys. Vam estar adorant molts. Des del 63, que va començar el meu pare, fins al...
Jo diria fins al 90 i pico, no sé exactament ara quin any, no m'ho facis dir, 95, 96, devia ser, perquè la casa de Sant Llorenç era d'una gent que havia anat a l'Equador, crec que eren indianos, havien marxat a l'Equador i havien deixat en mans d'un mermassó, diguéssim, que els hi cuidava, no? Quan va morir tota aquesta gent de l'Equador i els seus descendants, que no en va quedar cap, doncs el mermassó es va boquerer, que de la casa tenia dret de quedar-se'n.
A partir d'aquí vam marxar, vam anar al carrer Santa Maria, en un local que l'Agustí coneix molt bé, i allà, no sé, m'ho diràs tu, Agustí, potser vam estar 11 o 12 anys, ben bé. Potser no tant. Sí, 11 segurs. 11 anys segurs, 11 anys segurs. I d'aquí, ja saps, ja sabeu, perquè es tenien que fer una edificació, es tenien que fer pisos i tot el rotllo, tenia que entrar una grua dins el local i vam quedar... Que al final les van fer. Que al final les van fer.
I vam anar a parar... I vam anar a parar a la via Octaviana. Actualment, en allà hi ha un forn de pa. En allà hi vam muntar una papereria molt ben muntada, molt maca, i el que era l'impremta ho vam baixar a un altre local del carrer Sant Mateu.
I vam haver de partir, vam separar una cosa de l'altra. Aquí ja la meva dona, el carrer Santa Maria, la meva dona ja també estava amb mi treballant, la part dels treballadors que teníem. Anteriorment jo havia estat amb el meu pare, amb la meva mare i també altres treballadors.
I ja vam dividir molt les tasques. Ella aportava més la qüestió de papereria i aportava més la qüestió d'impremta. Tornem una mica enrere. Més enrere. Quin paper jugava la botiga o la impremta en la vida familiar? Quan éreu els tres germans, no sé si tots tres hi treballàveu, el pare i la mare.
No, no, hi treballava, bàsicament el que portava l'imprenent era el meu pare, mi mare sempre donava un cop de mà amb les feines de remandaria, fer alçades, talonaris, inclús portava una màquina d'Obset petitona, i de mica en mica, amb el temps, quan jo vaig tornar a fer el servei militar i tot, vam decidir engrandir la imprensa, comprar una segona màquina d'Obset i tot, i em vaig quedar jo al davant.
I si haguessis de descriure amb poques paraules l'ambient d'aquells anys que estem parlant, quin ambient dibuixaries?
Bé, jo sempre he sigut una persona molt propera amb tothom, i tant amb l'ambient familiar, perquè evidentment també eren tots família, i amb els treballadors doncs sempre hi havia hagut molt bona relació. Em referia a l'ambient de Vilassà d'aquella època. Tu has sigut una persona de patronat i has conviscut amb molta gent i molta gent diferent, i com eren aquells anys?
Bé, no hi havia tantes presses com ara, això... Per descomptat. Això ho estàs segur. No, sempre hem estat molt propers i hem intentat ser molt familiars. La gent entrava tranquil·lament a dins de l'impremsa, ens feia l'encara que ens havia de fer i quan volíem marxar, marxaven i la feia empatar una estona abans, si convé també. Bé, molt bé, molt bé.
Molt bé. Agustí, alguna cosa més? O deixem que ens expliqui ell... Jo tenia una... Mira, està passant en molts oficis, en moltíssims, no? En Vilassar hi havia fusters, hi havia lampistes, hi havia ferrers, hi havia, ja fa més temps, besters, no?
també hi havia impremtes, bueno, d'impremtes no hi havia tant, jo crec que n'hi havia alguna més a part de la vostra. Sí, si tant, hi havia Indústries Gràfiques Garcia, Jordi Garcia, i l'editorial, tenien un editorial que això ja són paraules majors, Oi Costau. Oi Costau.
Sí, sí, editaven llibres, tenien col·leccions, publicaven molt, crec, per Sud-amèrica, si no m'equivoco. I després, clar, jo en refereixo a... han desaparegut les impremtes, ara el negoci actual que correspondria a una impremta, quin seria? Com a molt, si es pot dir negoci, negoci, perquè no ho és gaire, són les copisteries. Copisteries, què? Sí, això és algú que encara no té... Mireu, avui en dia tothom...
I tothom que ens escolta sap que a casa seva té o un ordinador, o té un portàtil i una petita impressora. I amb això, gairebé que s'ho fan tot. Tot el que es necessiten imprimir, no? La resta, tot funciona per correu electrònic. Sí, sí, sí. I, esclar, ha canviat molt. El fet és que ha canviat molt.
El sector de les arts gràfiques ja, a partir del moment en què van començar a sortir totes les impressores petitones, les impressores portàtils familiars, diguéssim, ja va tenir una davallada molt, molt, molt, molt gran, molt gran, i la crisi del 2008 va fer que a Catalunya es van tancar el 60% de les imprentes que hi havia.
I Albert, tu recordes, perquè jo ho recordo poc, però ho recordo, el soroll especial que feien les màquines? Sí, mai tant. Aquest que feia pam, pam, pam... Xiu, xiu, xiu, xiu... Full per full... Clar, les manuals, aquestes anàvem amb una politxa, amb un corrent, anàvem amb una politxa i les feien girar i feien moure el pisó cap endavant perquè hi hagués el paper, aixafés la lletra. Després hi havia les semiautomàtiques...
les minerves d'aspas, que aquestes feien un soroll de la bomba d'aire que expulsava l'aire cada vegada que deixava anar la pinça i que agafava paper. Això, fins i tot els meus fills se'n recorden d'aquest soroll. Molt característic. Una darrera pregunta, Albert. Recordes el número de telèfon que teníeu? Sí, i tant. El de tres xifres, eh? El de tres xifres, sí. El 646. 646.
Jo tenia el 6-3-6. Doncs mira. Jo tenia el 2-6-4. Mira que bé.
Són coses molt curioses, eh? Bé, doncs fins aquí l'entrevista d'avui. Hem conegut de prop la història d'una impremta nascuda als anys 60, tal com ha dit, que va imprimir també passió i dedicació al llarg de mes de mig segle. Moltes gràcies, Albert, per compartir amb nosaltres aquests records. I a vosaltres, oients, gràcies per ser-hi. Ens retrobarem la setmana vinent amb una nova història feta, com avui,
de tinta, veus i memòria. Nosaltres continuarem fent poble. Fins aleshores sigueu feliços i bona impressió.
Ja volem el pa sencer.
tenim memòria, foc a les mans per teixir la història, portem en elles un llarg camí, viure vol dir prendre partit. No volem fum, no volem draceres, aquí no venim a fer volar banderes, comptem amb tu ara no pots fallar, un dia un per tornar a començar. Gent de mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida. Gent de mar, de rius i
Campañen endavant i sembrar ràpid.
I aquí és el moment del poble, no seran els tres i no hi som totes. És part de tu, també és part de mi, viure vol dir prendre partit. No tenim a les mans els problemes del món, no tenim totes les solucions. Revenim amb coratge i amb somnis llegues, els problemes del món tenim les nostres mans. És per nosaltres, per tot és tot, amb la por i el racisme, calar i fort. Qui treballa a la terra se la mereix, el poble emana el govern.
Ibiza que nos guía a vivir libres o morir. Gent de mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida. Gent de mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida. Anem lluny, serem molts, empanyent endavant i sempre rebel·liar.
El demà avui és nostre, tu i jo, agafant l'obritzó. Serem llum, serem molts, empenyent endavant. Som futur i alegria, seguint el pas dels anys, que no ens balli la por. El demà avui és nostre, tu i jo, agafant l'obritzó.
de rius i de muntanyes. Ho tindrem tot i es parlarà de vida. Hem escoltat Agafant l'horitzó de Xarango. Ramp de mar. Paraules de mar. Enguany varen tenir uns tres toms una mica igualits. Per això, en aquests dies de final de gener, recordem a Sant Antoni Abad amb aquests refranys.
Per Sant Antoni, els animals ben cuidats, els mals allunyats. Per Sant Antoni i el seu dia, moniat us menja la cria. Per Sant Antoni, la terra i la gent, sempre endavant i valent. Beneig sigui Sant Antoni abat pel bestiar, la família i la ciutat.
Hem arribat al final del programa sabent que encara ens queden moltes coses per explicar, desitjant hagin pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones... En fi, de la singularitat d'un vilassa de mar únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent! Bona proa, bona mar i bon vent!