Embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, l'ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional. Benvinguts a Rand de Mar. Sembla ahir que deixàvem l'estiu i ja som a tots anys. La tardor va avançant i el temps combina la calma i les tempestes. La mar canvia de ritme, de vegades calma i serena...
de vegades brava i impredictible. En aquest programa us portarem històries marineres i del poble, perquè cada onada ens recorda qui som i d'on venim. De què parlarem avui? En el cafè de popa, ja que arriba a tots anys, recordarem la castanyera.
En el rancho a bord, en Joan Martín ens acostarà a una tradició ben nostra, els panellets. En els motius de Vilassar, i gràcies als vilassarencs Damià de Bas i Lluís Guardiola, avui veurem quatre versions diferents de per què els habitants de Premià de Mar se'n diuen gafarrons.
A Històries de Mar ens embarcarem en un bergantí del segle XIX per fer la travessa fins a Buenos Aires i Montevideo. A l'espai de l'entrevista ens visita un oficial de la Marina Marcant molt jove per explicar-nos què són els vaixells cabalers.
I finalment, a Paraules de mar, avui portem unes dites populars sobre les castanyes. Comencem! La meia qu'on va danser
Ja hem arribat a Tots Sants, la festa que recordem els nostres avantpassats i que ve acompanyada de la castanyada, una de les tradicions més estimades de la nostra cultura.
Amb l'arribada de la tardor, els dies s'escurcen, les temperatures baixen i els boscos s'omplen de fulles grogues, taronges i vermelles. És l'època dels fruits secs, dels moniatos i, sobretot, de les castanyes, protagonistes indiscutibles d'aquests dies. I amb les castanyes torna també la figura més entranyable d'aquesta festa, la castanyera.
La castanyera és un personatge tradicional català, símbol de la senzillesa i la bondat. Representa aquelles dones humils que, fa molts anys, baixaven dels pobles de muntanya per vendre castanyes torrades als carrers. Són figures treballadores de mans gastades pel fred que s'escalfen vora el foc mentre remenen les castanyes dins una gran paella foradada.
La seva imatge és fàcil de reconèixer. Porta una faldilla llarga, un davantal, un mugador al cap i un cistell ple de castanyes. El fum i l'aroma de les castanyes torrades omplen els carrers i anuncien que la castanyada ja és aquí.
La castanyada, que se celebra el 31 d'octubre, té els seus orígens en antigues tradicions associades a la vigília de tots sants. Les famílies compartien un àpat senzill i calent, castanyes, moniatos, panellets i mosquatell, recordant els difunts i aprofitant els fruits de la tardor.
Amb el pas del temps, la figura de la castanyera s'hi va incorporar com a símbol d'aquesta època de recolliment i alegria, connectant la vida quotidiana amb la tradició espiritual i comunitària. Avui dia, la castanyera continua present a escoles i festes populars.
Els infants ens disfressen d'ella, preparen panellets i canten cançons tradicionals, aprenent a valorar les tradicions pròpies i a mantenir viva la nostra identitat cultural, tot i la influència de festes més modernes com el Halloween.
A Vilassar de Mar, als anys 1960 i 1970, hi havia un home que es convertia en tot un símbol local de la festa. Es coneixia com el Castanyero. Cada tardor es posava el pedris del principi de l'actual Passeig dels Pins, aleshores Avinguda Primo de Rivera, i cuia castanyes i moniatos davant dels 13 uns que anaven amunt i avall.
Aquell home embolcava les castanyes en paper de diari i la gent s'escalfava les mans amb el color del foc en unes èpoques en què el fred era més acusat que l'actualitat. Aquest record local mostra com la castanyada i la figura de la castanyera o figures similars com aquest home venedor eren molt més que un simple àpat
eren un punt de trobada comunitari i un moment de calor humana i convivència. Avui dia encara podem trobar punts de venda de castanyes en molts pobles i ciutats, també.
durant la castanyada. La forma de fer-ho no ha variat gaire respecte al passat. Les castanyes esmoniatos es continuen cuinant al foc de llenya i s'emboliquen en paper per mantenir-los calents. Ara, però els manadors disposen sovint d'un tancant metàl·lic que conté la llenya i on durant el dia tanquen els estris i les eines assegurant que tot estigui a bordre i segur mentre no hi ha clients.
Aquest sistema modern combina la tradició i la seguretat, tot i que el foc i l'aroma de les castanyes continuen sent el centre d'atenció. Els tancats metàl·lics permeten que el venedor treballi més còmodament i amb menys risc, especialment en espais urbans amb més gent. Tot i això, un canvi notable és que la manca de fred fa que la compra de castanyes sigui menys atractiva,
En temps antics, quan les temperatures baixaven molt, la gent s'aturava no només per comprar castanyes, sinó també per escalfar-se les mans i gaudir del color del foc. Avui, amb un clima més suau, aquesta necessitat pràctica gairebé desapareix i la venda de castanyes es converteix més en un gest festiu i simbòlic que en un ritual de supervivència al fred.
És un exemple clar de com una tradició antiga pot sobreviure i evolucionar sense perdre la seva essència, tot adaptant-se a les condicions de la societat i del clima actual. Rancho a bord
Tots anys va associat sempre a castanyes, moniatos, bivoi i panellets. Els panellets, aquells dolços, molt dolços, que mengem només en aquestes dates i que els podem comprar en pastisseries o els podem preparar a casa.
Segur que en un moment de les nostres vides els hem cuinat nosaltres, ja que no és complicat de fer-ho, i per això en Joan Martín avui ens parlarà dels panellets. Benvingut, Joan. Hola a tothom. Bé, els panellets, ja ha dit l'Agustí, és el postre típic d'aquestes dades. La castanyada, tots sants, el dia de difunts. És un postre molt primitiu.
Aquí es comença a conèixer, i com dic aquí, no solament a Catalunya, sinó tot el Llevant, Andorra, inclús les isles Balears, el segle XVIII. És un producte que a la seva base, ara ho comentarem, és el maçapà.
i que, com altres productes, ens van arribar a la península ibèrica a partir de l'any 711, que va ser la invasió musulmana a la península. Sabem que les invasions sempre porten enfermedats, guerres, morts, corrupció, mutilacions, violacions, però també...
La cultura musulmana era molt rica i va aportar moltes coses interessants dins el camp de les matemàtiques, la física, l'astronomia, la medicina, la poesia i, per què no, també dins el camp del que és la pastisseria i la reposteria. Per tant, la reposteria i la pastisseria que avui estem menjant...
degustant aquí en el nostre país, evidentment evolucionada i refinada, ens ve dels països musulmans, en aquest cas en concret de la costa nord-africana, el que avui és el Marroc, Tunísia, Líbia, Argèlia i Egipte. Si alguna vegada han viatjat per aquests països, trobarem que hi ha molts xiringuitos, paradetes, on tremenen reposteria i dolços.
Pel meu gust, massa dolços. Ells fan servir, evidentment, el sucre i la mel, però amb una quantitat molt exagerada que inclús es troben empalagosos. Una vegada aquests dolços van passar a la Península Ibèrica, repeteixo, amb els anys s'ha anat refinant i s'ha anat, diguéssim, especialitzant.
Els panellets, la base dels panellets és molt elemental, és el maçapà gairebé. Bé, doncs el maçapà, la base del maçapà és la farina d'ametlla, ben triturada, és el sucre, i llavors també s'hi afegeix, per tant, de morosir una mica més aquesta pasta, llimona ratllada, la part groga, no la part blanca, que és amarganteja, i també ou.
Tot això ben barrejat, ben barrejat, ben amasat, i llavors es deixa reposar a la nevera un parell d'horetes, perquè si amb aquesta pasta la treballem i la posem al forn i està calenta, aleshores el que passarà és que ens anirà desfent. També és important el punt d'humitat, aquesta humitat que ens està aportant a l'ou, que aquesta pasta té que ser humida, perquè està massa reseca, una vegada al forn veurem que aquests panellets s'aniran escartant.
Una vegada ja tinc aquesta base, que és el maçapar fet, el que faré senzillament és fer unes boletes petites, del tamany d'una nou grossa o d'un nou petitet, i aleshores, jo heu vist moltes vegades aquestes èpoques per la televisió, aquells pastissers que tenen un bol ple de pinyons i llavors agafen la massa i en un moment tenen el panenet fet, nosaltres a casa, com que no tenim aquesta pràctica, ens costaria una mica més.
Els panellets, els que tenen més sortida, són els de pinyons, però podem fer panellets d'altres tipus. Podem fer panellets d'enmetlla, podem fer panellets que hi posem codonyat, panellets de cafè, panellets de taronja, panellets de xocolata. La base seria la mateixa, el que passa és que amb uns hi posem pinyons i enmetlles, aquests pinyons i enmetlles després, amb un pinzell i un ou batut, com si haguéssim una truita ben batut,
el pintaríem aquests panellets i els altres, els altres panellets, els que tinguem de xocolata o de cafè instantàni que faríem servir, o de taronja o de codon, aquests, diguéssim, hi posaríem per sobre sucre glacé. El sucre glacé, aquest sucre de pastisseria, que és gairebé pols de sucre barrejada amb midó i, sincerament, s'hi posen midó perquè no s'hi facin grumolls.
Una vegada tinc aquests panellets fets, amb una safata, els posaré al forn a no massa temperatura, uns 120 graus aproximadament, i uns 10 minuts, el temps just perquè vegi que van enrocint per la part de fora. Els trauré i els posaré a refredar.
Els puc guardar si els poso en un tàper ben tapat durant ben bé una setmana, per tant tinc tot aquest marge de temps per poder-los degustar, i llavors ja els trobaré el dia de la castanyada, o el dia de tots sants, o inclús el dia del difuns, que abans era festiu, i avui dia no.
Jo, en Joan, hi ha d'aquests panellets, també, que tenen... Bueno, el coco també es fa servir molt. El coco, el coco. No ho he dit, però Agustí, mira, per fer 30 panellets, per les proporcions, 30 panellets són 300 grams de farina d'amella, 300 grams de sucre, ratlladura d'una llimona i dos ous. Per tant, amb aquestes quantitats i amb aquesta proporció, aproximadament ens tenen que sortir uns 30 panellets.
I a la resta d'Espanya, quina tradició hi ha, també, per tots els anys? Per exemple, també tornaríem al maçapà i trobaríem allò que ells diuen huesos de santo, que són també maçapà, i aquest maçapà, que és dins del maçapà, hi trobem llemadou.
Nosaltres aquí, en aquests panellets que no hem comentat, els de codonyat, per exemple, són aquells que van farcits, agafaré una tira de maçapà que és molt treballable, la poso sobre la taula, la aplasto una miqueta, una tira llarga, per exemple, d'uns 40 centímetres, i vaig posant separat uns 3-4 centímetres un tros de codonyat.
l'embolquejo, tallo, embolquejo, tallo, embolquejo, tallo i em queden els panellets ja a punt de posar-los el suc al glacé. O també puc agafar la pasta del panellet i llavors li faig amb el dit, apreto una mica a la part de dalt i puc posar mitja cilera. Tot això, llavors, al forn. O sigui que hi ha molta varietat, també s'ha anat evolucionant, també la grosella, que es pot posar una miqueta de... Exacte. I aleshores, si parlem de...
Dels preus dels panellets, per què hem pujat tant el preu? Perquè el preu, per exemple, de l'ametlla i, sobretot, del pinyó, ha pujat molt. El pinyó, abans, inclús les famílies, havia anat amb pinyoners a agafar les pinyes, les pinyes les posàvem al foc a cremar, llavors, amb el calor s'obrien, i traiem els pinyons. Això ja avui dia no ho fan, sí que ho fan molts immigrants, que, bueno, per agonyar-se els diners se'n van al bosc
i van agafar els pinyons, són cars. Després també hi ha aquells pinyons que venen, que ho hem comentat alguna vegada, que venen de la Xina. Són comestibles, evidentment, però no tenen el gust dels pinyons, dels pinyoners d'aquí. Però són més rodonets, oi? Tenen la part de dalt més aixafada, més plans. Més plans. I també, clar, el preu ara... Ahir estàvem mirant una miqueta per les notícies que estan a 60 euros al quilo.
amb sort que són menjars que se'n mengen poquets, que se'n menges un o dos o tres. Sí, emperfeguen si em menges molt una miqueta, per tant, el que hem dit del dolç. Aquí ja ho heu dit, els últims anys jo crec que és una bona idea que la pastisseria del nostre país ha anat traient sucre en el seu producte, llavors no emperfega tant.
I també és un tipus d'adults que a la gent molt jove no els acaba tampoc d'agradar. A la gent més gran sí, però a la gent jove potser t'en proven un de pinyons i tal, o a vegades hasta el deixen. Jo he vist que de vegades a casa els proven i els deixen mig convençats.
Perquè, Agustí, potser perquè també aquestes festes estan una mica en decadència. Abans, tots sants, era tots sants, el dia del difunt era festiu, el dia de la castanyada, que no existia el Halloween, aquestes festes importades, que no ho sé per què, aquí tenim paraules molt correctes per definir. Per exemple, avui estava mirant el parmentier. Què és el parmentier? Ostres, el parmentier. Eh, puré de patata. Ja està dit. Què és el fumet? Ostres, un fumet. Coi, caldo de peix.
Què és la brunoa? Brunoa és senzillament verdures picades, però no sé per quina raó, perquè els fa modern, transporem aquestes paraules de fora i les portem cap aquí. Quina paraula més maca que hi ha, cuiner o cap de cuina, i aquí estem cansats últimament de dir xef, que és lleig aquesta paraula. És molt més maco dir cap de cuina o cap de cuiners que no pas xef. I en canvi aquí ara ve el Halloween, que a més aporta coses que no són pròpies d'aquí, però que a la gent jove se les fa seves, i és així.
perquè ara ja veurem aquests dies no solament els passatges del terror, també les cases governides amb trenyines i aranyes i coses d'aquestes i aquelles màscares estranyes i tal...
Com més propi de Carnaval que no part de... Sí, això em fa l'efecte que això es va posar de moda, perdó, arran d'una pel·lícula que no sé si m'equivocaria, no sé si era Viernes Trefe, que sortia una esplèndida Jimmy Lee Curtis, que era la filla d'en Tom Curtis, que era d'assassinats, un grup de joves que els van matant per aquesta època de tots sants, del Halloween.
I a partir d'aquí, aquesta pel·lícula es va fer molt famosa, molt coneguda, va començar a entrar tot el tema del Halloween per aquí a la nostra terra. Joana, els panellegen que els acompanyaríem.
Doncs, per exemple, amb un vi dolç, un vi mosquatell, el que nosaltres dèiem vi bo, o vi dolç, o mosquatell, o inclús vins dolços de Jerez, o vins dolços d'Oporto, o vins dolços de Madeira, o bé amb cava. I el vi rànci? A mi el vi rànci m'agrada més per cuinar que no pas per consumir.
I a més la combinació que abans deies de la castanyada, després un sopar, pot ser un sopar fred a aquesta època encara, però després 3, 4 o 5 castanyes, un tros de moniato i dos panellets, això és... I vidols. I el vidols, això és... El cava, que també pot anar bé. És una bona festa. Sí, sí, sí. Que molta gent ara ja no ho fa en companyia d'altra gent, sinó que ho fan a casa recollits, no?,
I Agustí, aquesta època te'n recordaràs, que també ja ho havien comentat, quanta gent vèiem cap al vespre amb una bossa de castanyes. I pelen castanyes i menjant les castanyes pel carrer. Ara això ja no es veu tampoc. Això ja no es veu tant.
Doncs, Joan, escolta'm, jo crec que ja estem preparats ja perquè ens arribi el dia 31. Que ja hi som. Que ja hi som, ja hi som enseguida. I, escolta'm, castanyes i després també el Dia dels Tifons, que també ja en parlem un altre dia. Moltes gràcies, Joan. Molt bé. Ran la mar.
Els motius de Vilassar de Mar. Ja m'he explicat moltes vegades per què Vilassar de Val i de Mar ens diuen penjases. Avui explicarem per què Premià de Mar se'n diuen gafarrons. Aquest mal nom té diverses versions segons el seu origen.
Una de les més populars explica que els ocellaires barcelonins venien a caçar aquests petits ocells a premiar. I els venedors cridaven, gafarrons de premiar, gafarrons de premiar, són els millors gafarrons, compreu gafarrons, són de premiar. Aquesta expressió es va convertir en un símbol d'identitat pels premiarencs.
Una segona versió apunta que, en fundar-se al barri de Mar, els pescadors cantaven una sola cançó tot el dia, com els gafarrons amb el seu cant, i els de dalt els comparaven així. La tercera versió està vinculada a les picabaralles en Premi de Dalt, quan algú va anomenar al poble petit una mena de gafarró.
la quarta data del segle XIX, i fa referència a un malentès durant la construcció del campanar de Sant Cristòfol quan un rector va confondre un gaferró amb un colom. Rangamar Històries de mar
Era un matí fresc de tardor quan un bergantí de vela català, amb la seva tripulació majoritàriament formada per homes de Vilassar de Mar, s'acostava amb lentitud a l'abadia de Buenos Aires. Havien passat setmanes travessant l'àntic sud i la travessia havia estat llarga i dura. El vent bufava amb força, la pluja havia mullat els aparells de coberta i alguns mariners patien el mareig del viatge.
Malgrat tot, l'ànim de la tripulació era alt. La disciplina i l'experiència marítima adquirida a la costa catalana els permetia maniobrar amb precisió i cada home sabia quin era el seu lloc a coberta.
El port de Buenos Aires, encara que protegit naturalment, mostrava les seves limitacions. Els molls eren de fusta, algunes parts estaven malmeses i la càrrega i descàrrega de mercaderies es feia amb carros tirats per cavalls i amb l'esforç de carregadors locals.
Els mariners catalans havien d'estar atents a tot moment per evitar col·lisions amb altres vaixells i per adaptar-se als corrents traïdors del riu de la Plata. Aquest era un moment complicat, també des del punt de vista polític. L'Argentina havia aconseguit recentment la seva independència de l'imperi espanyol i la presència de vaixells de bandera espanyola generava certa tensió.
Els controls i inspeccions dels vaixells que venien d'Espanya eren estrictes i la tripulació catalana, encara que era neutral, havia d'adaptar-se a aquestes formalitats. Els homes a Vilassa de Mar observaven cura als vaixells espanyols, conscients que la política podia afectar directament el comerç i la seguretat del port.
Un cop atracats, la ciutat bullia d'activitat. Els molls eren un formiguer constant. Comerciants cridaven els preus, carregadors corrien amb sacs i caixes, i els mariners descarregaven els productes amb agilitat. Els catalans, acostumats a la feina coordinada del Mediterrani,
participaven amb eficàcia, organitzant la càrrega de tèxtils, ferro i eines que portaven d'Europa i preparant-se per carregar llana, cereals, cuir i altres productes vocals que transportarien de tornada. Molts d'ells trobaven suport en famílies catalanes ja establertes a Buenos Aires, que oferien allotjament, informació comercial i companyia.
Aquestes comunitats catalanes eren petits nuclis de tradició i llengua que mantenien costums marítims i socials a milers de quilòmetres de casa. Després de passar uns dies a Buenos Aires, el vaixell reprengué la seva travessia cap a Montevideo, on la situació era similar però amb un ambient més tranquil i menys congestionat.
El port era actiu i viu, amb mercaderies apilades en sacs i caixes i amb mariners, comerciants i carregadors en constant moviment. La tripulació de Vilassa de Mar coordinava la descàrrega i càrrega amb precisió i disciplina mentre s'observava l'arribada d'alguns vaixells espanyols que havien de sotmetre's a inspeccions estrictes a causa de la independència recent.
La vida als ports no es limitava només al comerç. Els catalans establerts a Montevideo havien obert botigues i magatzems prop del moll, creant comunitat on la llengua, els costums i la gastronomia mediterrània coexistien amb la vida social. Es podien veure mariners catalans menjant pa amb formatge i tomàquet al costat de comerciants locals,
compartint històries dels viatges transatlàntics i preparant-se per la pròpia era travessia. Les festes i celebracions catalanes mantenien viva la identitat cultural mentre que les relacions comercials consolidaven l'arrelament a la ciutat. El viatge continuaria cap al nord per arribar a diferents ports cubans,
Els viatges de tornada a Europa eren llargs i perillosos. Les travessies podien durar setmanes o mesos, depenent del vent i dels corrents de l'Atlàntic. La seguretat del vaixell depenia completament de la destresa del capità i de la tripulació que havia de maniobrar entre altres embarcacions, esculls i tempestes sobtades.
Els homes de Vilassar de Mar, amb la seva experiència, eren capaços de gestionar cada situació coordinant l'equip amb seny i fermesa. A més del comerç i la navegació, els ports eren centres de vida social i cultural. El moviment constant de persones, la barreja de llengües i tradicions i la presència catalana creaven un ambient cosmopolita.
Els mariners explicaven històries de Vilassa de Mar, de les seves famílies i de la vida al Mediterrani, mantenint viva la memòria d'un lloc llunyà, però present en cada maniobra, cada conversa i cada negociació. En definitiva, els ports de Buenos Aires i Montevideo, durant el segle XIX, eren molts més que punts d'entrada i sortida de mercaderies,
Eren espais de trobada de cultures, negocis i identitat catalana, especialment gràcies als mariners i comerciants de Vilassadamar. Els vaixells de vela catalans, tot i els obstacles polítics, les travessies llargues i els ports complexos, aconseguien mantenir vincles comercials i humans entre Catalunya i Sud-amèrica, deixant una empremta duradora a la història de la regió.
Durant les llargues travessies transatlàntiques del segle XIX, la vida dels mariners catalans era intensa i plena de responsabilitat. Cada dia començava abans de l'alba amb els primers raig de sol il·luminant les veles del vaixell.
La tripulació havia de pujar a coberta i revisar les veles, el cordam i els màstils, assegurant-se que tot estigués en perfectes condicions. Ajustar les veles segons la força i la direcció del vent era una tasca constant i vital per mantenir el vaixell en ruta.
Durant la navegació, la vigilància del mar i del cel era una tasca primordial. El capità i pilot observaven l'horitzó, el moviment de les onades i el comportament dels núvols, aprenent a anticipar tempestes o corrents perilloses. Al vespre, els homes es rellevaven en torrens de guàrdia, mantenint els ulls oberts i les mans preparades per reaccionar davant qualsevol emergència...
Tot i la duresa de la feina, alguns trobaven temps per explicar històries del poble, cantar cançons tradicionals o escriure cartes per mantenir el vincle amb les seves famílies a Vilassadamar. El manteniment del vaixell era constant.
La coberta i les bodegues havien d'estar netes, les veles i les cordes revisades, i qualsevol desperfecte havia de ser reparat immediatament. En un baler, un petit error podia provocar accidents greus, de manera que cada mariner havia de conèixer les seves responsabilitats i actuar amb disciplina. Al mateix temps, la gestió de les provisions era fonamental,
L'aigua, el pa, el vi, els aliments secs havien de ser racionats amb cura, ja que les travessies podien durar setmanes o mesos sense oportunitat de reposar-los. La vida social a bord estava marcada pel ritme de la feina i la constant exposició al mar. Quan les condicions eren tranquil·les, la tripulació es dedicava a petites distraccions, jugar cartes...
parlar, recordar històries o compartir algun àpat més elaborat amb ingredients que havien portat de casa. Aquests moments ajudaven a mantenir l'ànim i reforçaven els vincles entre els homes que depenien els uns dels altres per sobreviure i arribar sants a port. Cada viatge era també una escola de paciència i de respecte pel mar.
els mariners aprenint a anticipar els canvis de vent, a llegir les marees i a treballar junts per maniobrar el vaixell amb precisió. L'experiència adquirida en aquests viatges feia que cada home conegués els perills del mar i les tècniques necessàries per superar-los, fent de la seva rutina, diària, una combinació de treball, vigilància i camaraderia.
La vida mort d'un vaixell català del segle XIX era dura però plena de coneixements i tradicions. Els tripulants, amb la seva habilitat, la seva disciplina i la seva identitat cultural, contribuïen a mantenir viva la navegació mediterrània a milers de quilòmetres de casa, combinant la tasca del mariner amb la preservació d'un vincle amb la seva terra natal.
Cada dia de navegació era un repte, però també una oportunitat per aprendre, créixer i preparar-se per les arribades als ports llunyans de Buenos Aires i Montevideo.
En diferents programes de Randamar hem entrevistat moltes persones que ens han explicat com són els vaixells maracans actuals. Hem parlat del transport de passatgers i del transport de diferents mercaderies, com petroli, contenidors, gas, vehicles, etcètera.
Avui, però, parlem d'uns vaixells molt especials i necessaris. Són aquells que es dediquen a instal·lar al fons del mar el cablejat, indispensable per a les comunicacions mundials. Per això tenim el plaer de tenir avui a Randamar l'Èric Pagès, un jove oficial de la Marina Mercant amb una bona experiència a bord de diferents tipus de vaixells i que recentment ha desembarcat com a primer oficial d'un vaixell cabler.
Benvingut, Eric. Hola, bon dia. Què tal? Bé, mira, molt content que siguis aquí avui amb nosaltres, a Randamar, perquè ens puguis parlar una miqueta dels vaixells cablers. Però abans de començar amb el vaixell cabler, m'agradaria que ens expliquessis, ja que ets un oficial jove i que ja has estat de primer oficial, a més, quina ha estat la teva experiència després d'haver estudiat a la Facultat de Nàutica de Barcelona.
Bé, doncs la meva experiència després d'haver estudiat a la Facultat de Nàutica de Barcelona ha sigut molt bona. Vaig tenir sort perquè els embarcs que hem de fer d'alumne els vaig fer bastant ràpid i bastant seguit un darrere l'altre. I la veritat és que no m'ha faltat mai feina. Tant quan vaig estar d'alumne com posteriorment hem de fer un examen professional per obtenir el títol d'oficial de la Maria Marcant.
i la veritat és que de feina no em falta mai, tant a guardar els vaixells com a terra. Eric, on vas estar embarcat així d'alumne? Jo d'alumne vaig estar embarcat amb un vaixell de passatge i que portava en càrrega rodada, la companyia transmediterrània, i llavors vaig passar gairebé 8 mesos amb un patroler. Amb un patroler. I d'aquí ja vas acabar les pràctiques...
Sí, correcte. Amb aquests dos embarcaments vaig acabar les pràctiques i vaig poder obtenir el títol professional de pilot. De pilot. I a partir d'aquí ja vas embarcar ja d'oficial en els vaixells. I a quins vaixells vas estar? Doncs vaig tenir la sort de tornar de tercer oficial en el primer vaixell que vaig estar d'alumne.
I llavors vaig seguir embarcant amb vaixells de la mateixa tipologia fins a l'últim embarcament, que vaig desembarcar farà gairebé 10 dies, que va ser un vaixell cabler. Doncs ara que ja parles del cabler, doncs sí que ens agradaria que ens expliquessis què és un vaixell cabler, què fa, on opera, i després parlem una miqueta de la vida a bord, no? Però què és un vaixell cabler?
doncs cal meditar que de vaixells cablers en tot el món només n'hi ha 66 i aquest tipus de vaixells es dedica a posar cable de fibra òptica pel qual hi passa l'internet que fem servir avui en dia molta gent diu, però l'internet va per wifi i en si és correcte però perquè la senyal d'internet arribi en la terminal wifi ha de passar per un cable
i aquests cables connecten illes, connecten països, connecten continents, i tot això funciona mitjançant un cable que travessa mars i oceans. I com són aquests vaixells? Quina particularitat tenen respecte a altres? La particularitat que tenen és la forma dels tancs, i que la metodologia dels vaixells marcants és transportar la càrrega d'un port A a un port B, i aquesta mena de vaixells
no tenen aquesta funció, sinó que es dediquen, a través d'uns projectes ja dissenyats per l'equip d'enginyeria tècnica,
a posar el cable pel lloc que toca, per unes coordenades determinades, i d'un punt A a un punt B. Però ja no tenim aquesta pressa de sortir aviat o d'arribar a una hora determinada a l'altre port, perquè tenim pressa per carregar o pressa per descarregar. En aquest tipus de barcos el temps passa més lent i no hi ha tanta pressa en aquest aspecte.
I aleshores, clar, primer vol dir que heu d'anar en algun port a carregar aquests cables, que deuen ser una mena de grans bovines, m'imagino, i aleshores això, aquestes bovines després s'han de portar amb una instal·lació que és la que anirà calant, diguéssim, aquest cable, i això com funciona?
Doncs aquests vaixells tenen tres tancs, un posat a prova, a centre i a popa. Llavors, a l'hora de carregar, aquests tancs tenen una forma circular i el cable es carrega fent una bobina a dins del propi vaixell. Dins del propi vaixell ja es carrega amb bobina, o sigui, de forma circular. Exacte.
I escolta'm, ara els que no hi entenem tant de cables, per aquest cable passa el wifi i nosaltres enviem correus electrònics, no? I quants correus electrònics poden passar per un cable d'aquest? Doncs com qualsevol senyal que passa per un cable, passen 200.000 mails per segon. Imagina't. 200.000 mails per segon.
Tot està supercalculat, i després, quan hi ha els enginyers que projecten el cablejat d'un punt d'origen a un punt de destí, aleshores contracten aquestes empreses navilieres perquè facin aquesta instal·lació, i deu ser també molt acurada, perquè us aneu situant amb equipaments, m'imagino que porteu també sistemes de DP, de posicionament dinàmic,
Perquè això ha de ser molt exacte on s'ha de col·locar. Sí, correcte. Aquests vaixells tenen un sistema de posicionament dinàmic instal·lat i això vol dir que el barco pot mantenir la posició en un marge de 20 centímetres. De 20 centímetres d'error. I l'altra cosa que aquest cable en el fons del mar va sobre el fons del mar directament?
Exacte, és a dir, l'últim projecte que estàvem fent ja teníem una profunditat de 4.300 metres i el cable s'enfonsa a una certa velocitat i el càlcul sortia que tardava dues hores i mitja el cable per arribar des de la superfície fins al fons del mar, dues hores i mitja. I va sobre el fons o va enterrat o semienterrat de vegades també?
A partir dels 500 metres no va enterrat. De 500 metres cap a terra sí que es fa servir una mena de llaurador molt gros, que es treballa amb molta tensió, i el cable s'enterra uns dos metres, dos metres i mig, per sot del fons. I entenem que són vaixells molt, molt especialitzats.
I així com la tendència d'un vaixell marcant és de portar cada vegada menys tripulants, cada vegada en porten 16, 17, 18, un vaixell marcant gros, aquests vaixells que volés, quants tripulants porten? Nosaltres, amb la totalitat de la dotació a bord, érem 72 persones.
Déu-n'hi-do. I aquí hi ha de tot, hi ha tripulants que deuen ser mariners, bé, a part dels oficials que porten tota la navegació i l'operativa, hi ha mariners, però també hi ha tencs a bord, també hi ha enginyers, pregunta que et faig, eh? Exacte, som els oficials de pont, els oficials de màquines, llavors també tenim tot l'equip de coberta i de màquines, marins de pont i de màquines, i tenim...
personal que es dedica a fer les unions entre el cable, tenim personal que s'encarrega del càlcul de la catenària del cable, que treballa amb les tensions, que aquesta gent són els cable engineers, i llavors tenim el que en anglès es diuen els testers, que s'encarreguen de subministrar l'energia al cable en tot moment, perquè imagina't que has llaurat
800 quilòmetres de cable i llavors connectes i resulta que el cable no dona un senyal, no funciona. Llavors seria molt difícil trobar el lloc on aquest cable té l'error. Llavors se li dona potència en tot moment en el cable per saber si en algun moment determinat hi ha algun fallo per parar l'operativa i recollir i poder solventar aquest problema.
I després, si hi ha alguna varia amb un cable d'aquests, que ja porta un temps ja col·locat, els vaixells que van a reparar aquesta varia també serien els cableis? Exacte. Exacte. Es fa l'operació amb el robot. Aquests vaixells tenen uns robots molt grossos que poden arribar a molta profunditat i es fan inspeccions visuals i de potència i amb aquests mateixos vaixells estan les reparacions.
És un vaixell que els que no els coneixem se'ns en va una miqueta ja de les mans, perquè, clar, la visió típica d'un vaixell, capità, oficials i cap de màquines i oficials de màquines, mariners, engraçadors i la cuina, els cuiners, la fonda... Però, clar, aquí, per exemple, quina és la feina principal del capità?
La feina principal del capità és la gestió i coordinació de totes les feines a bord, igual que qualsevol altre vaixell, però, degut a la complexitat de la feina, en aquest cas el capità és l'encarregat de la càrrega i de l'estabilitat, que aquesta funció normalment recau en el primer oficial, en els vaixells marcants, però en aquest cas, en aquest tipus de vaixells recau sobre el capità, perquè és una tasca molt important i bastant complexa amb aquests vaixells.
És veritat, això normalment ho fa el primer oficial, i aquí, quan parlem de primers oficials o primer oficial, sé que en porten dos, també. Sí, correcte. En anglès hi ha la diferència amb el chief mate, que seria el que nosaltres coneixem com a primer oficial, que és la persona que hi ha per sota el capità,
I llavors tenim el first officer, que en català o en castellà no tenim una altra diferència en aquesta posició, però vindria a ser un altre primer oficial, una altra persona amb titulació de primer oficial de l'Amenia Mercant, i que a treballar 12 hores seguides hi ha d'haver dos primers oficials, un de dies i un de nits. I tu en aquest vaixell, quin era el teu càrrec?
El meu càrrec en aquest vaixell era de first officer. De first officer, el primer oficial, diguéssim, que feia les guàrdies de nit, en aquest cas. Correcte, correcte. I com a primer oficial que feia les guàrdies de nit, quines eren les teves responsabilitats en el vaixell? Eren exactament les mateixes que el chief mate, que el primer oficial de dia.
coordinar l'equip de coberta i assegurar-me que l'operativa del cable anava bé. Quan a l'hora de baixar velocitat amb el vaixell o a l'hora de passar les unions entre el cable havíem de baixar velocitat, havíem d'anar molt, molt lents, era bé parat,
i s'ha de baixar a la coberta per assegurar-se en primera persona que totes les unions i que tota l'operació funcionen bé. En aquests moments no podem delegar aquestes feines i hem de baixar nosaltres personalment. O sigui que entenc que ha estat una experiència única per tu perquè primer has après moltíssim
I aleshores, clar, perquè normalment aquest tipus d'operativa, això a cap facultat de nàutica del món s'ensenya, s'apren a bord dels vaixells. Exacte, exacte. És una modalitat molt moderna i l'única manera d'aprendre-ho és anant al vaixell.
anant al vaixell i també passant-te moltes o totes les nits amb ella treballant de nit perquè també és dur això treballar de nit no és el mateix que treballar de dia i a més de vegades sempre et toca també treballar de dia encara que tinguis la nit ocupada exacte i Eric hi ha un tema important de cara als radioïents perquè clar estem parlant d'una feina molt especialitzada
Com també hi ha altres vaixells molt especialitzats, però aquest en concret, que per mi és bastant desconegut, quin seria el règim de temps embarcat i de desembarcat dels tripulants? Doncs amb aquesta modalitat de vaixells, per d'una manera general, donen un dia de vacances per cada dia embarcat. Les campanyes solen ser de 60 dies embarcat, per tant...
Un cop hem desembarcat tenim 60 dies de vacances. O sigui, feu dos mesos d'embarcats, dos mesos a casa, desembarqueu a qualsevol lloc del món? On per logística del vaixell es pot, perquè a vegades hi ha països que posen problemes amb els llisats o...
o depèn de la situació política del país, no deixen desembarcar segons si han passat una sèrie de dies, des que el vaixell ha arribat. Per tant, no sempre és tan fàcil desembarcar. I a més, cada un té després un destí diferent, perquè entenc que hi ha diverses nacionalitats en un vaixell d'aquests. Exacte. Llavors, això ja depèn de l'equip de terra de gestionar el desembarcament de cada persona i de la repatriació de cada un.
I ara, que explica'm una mica, a part de la feina, clar, si tu estàs dos mesos a bord, doncs hi ha molts moments que són moments per tu, d'oci, també de companyerisme, de camaraderia amb la gent, els àpats, el menjar... Quin era l'ambient a bord d'aquest vaixell? Doncs l'ambient era molt bo. També cal dir que gaire estona per esbarjo no n'hi ha, perquè passem moltes hores treballant,
però teníem una sala de cine, teníem una sala amb instruments, amb piano, amb una bateria, i la veritat és que en navegacions llargues es feien molt durs d'aquests espais i entre tota la tripulació ens revenien bastant bé. I el menjar?
El menjar també prou bé, encara que les nacionalitats que cuinen sempre són diferents i fan uns menjars bastant diferents al que estem acostumats aquí al Mediterrà, però bé, en aquest aspecte sempre va bé poder menjar a coses d'altres països, per tant, per aquesta banda, molt contents també.
I tenia una pregunta també una mica especial, perquè de vegades ens trobem que en els vaixells, clar, la majoria són homes, però quin percentatge hi havia de dones en aquest vaixell? Doncs aquesta vegada en aquest vaixell hi havia una dona. De 72 persones, una era dona. O sigui que encara veiem que hi ha una gran diferència a l'hora de comptabilitzar homes i dones amb un vaixell...
i potser en aquests en concret, no ho sé, però estem veient que cada vegada hi ha més dones en els vaixells, que és una cosa molt bona. Jo pensava que aquí n'hi haurien més. Potser perquè hi havia pocs europeus? No, europeus n'érem gairebé al 40%. 40%? Sí. Bé, escolta'm, Eric, i ara ja jo les preguntes que et volia fer pràcticament te les he fet...
Si haguessis de recomanar a algun estudiant de nàutica, els diries que provessin en aquests vaixells? 100%. És una experiència única i molt poc comuna. Com ja he dit abans, només hi ha 66 vaixells d'aquesta tipologia en tot el món. I ja no només cablers, sinó qualsevol vaixell que estigui dotat d'un sistema de posicionament dinàmic.
Fa moltes maniobres, hi ha tecnologia pionera, i val molt la pena, i jo recomanaria a tothom que ho provés, com a mínim, una vegada. Ara, Eric, estàs desembarcat, estàs de vacances, però continues treballant, estàs a la Facultat de Nàutica de Barcelona, impartint cursos, o sigui, acabes d'arribar, i això és arribar i moldre. Què estàs fent aquests dies? Què estàs fent per aquí?
Ara, just ara quan pengis, haig de començar a fer, a donar la teoria aquí a la Facultat de Nàutica del Certificat d'Embarcacions de Supervivència i vots de rescat no ràpids. Doncs escolta, Eric, et necessitem molta sort, molt d'èxit, perquè ets molt jove i vas molt ben encaminat, t'has molt ben preparat, i ja ho saps, ja els hi anem veient per aquests mons de mar i de terra. Una forta abraçada, Eric. Moltes gràcies, bon dia.
Vaig buscant un traç de vida als carrers de la ciutat, on canta la història mestissa, filla de moltes meitats, les espines d'una rosa que has anat perdent. Busco amb tu alguna cosa que em recordi que ens han sortit.
Barcelona, que està fet de tants camins, de petjades de molts pobles, d'ultramar a terra en dins, de la cuva cantadora, gitaneta de la nit, de parrandes i revoltes, dels que no saben dormir.
Presa del capitalisme, tu la pots sentir plorar. Ni anarquista ni indignada, balla trista la ciutat. Barcelona poderosa, vella esclava del poder. Busco amb tu alguna cosa que em recordi que ens en sortirà.
Barcelona, que està fet de tants camins, de petjades de molts pobles, d'ultramar a terra en dins, de la cuva cantadora, xitaneta de la nit, de parrandes i revoltes, dels que no saben dormir.
Ese sonido que a mí me gusta, que mi gente baila y me apasiona. Yo como el sol, al sol, la balsalona. Que Ankara canta, Ankara zona. Yo como el sol, al sol, la balsalona. Yo soy el sonido de la lucha, ay, yo soy la porción.
Hem escoltat Barcelona, de Xarango. És tardor, temps de castanyes, i la castanyada ja és a tocar. I a Catalunya, com no podia ser d'altra manera, el refrenyec popular fa referència de múltiples maneres.
Avui recollim algunes de les dites populars més conegudes sobre les castanyes i també sobre la castanyada. La castanyera ve amb fred i alegria, omple les mans de castanyes cada dia. Castanyes de tardor, salut i bon humor. Panellets de pinyó, festa amb amor i raó. Castanyes al foc, cor calent i dolç poc.
per tolsans, castanyes i cargols amb banyes.
Hem arribat al final d'aquest programa sabent que encara ens queden moltes coses per explicar, desitjant hàgim pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones... En fi, de la singularitat d'un Vilassar de Mar únic i repetible. Bona proa, bona mar...
Bon vent i que la calor del foc, l'aroma de les castanyes i la bona companyia us facin gaudir d'una meravellosa castanyada.