Benvinguts a Randamar, l'espai de Vilassar Ràdio on la mar i el poble es troben. Aquí compartim històries, tradicions i veus que mantenen viva l'ànima marinera de Vilassar. Prepareu-vos per assalpar amb nosaltres en un viatge ple d'emocions.
De què parlarem avui? En el cafè de popa toca parlar de com arriba en Nadal a Vilassar de Mar. En el rancho a bord, en Joan Martín comença amb un dels plats de Nadal, el capó rostit. En els motius de Vilassar, i gràcies als vilassarencs de Miada Bas i Lluís Guardiola, avui veurem qui era la Tomasa.
A Històries de Mar explicarem com eren els Nadals a Vilassar de Mar en el segle XIX. A l'espai de l'entrevista ens acompanya el capità Joan Martín i avui explicarem com es passava el Nadal a bord d'un vaixell marcant a finals del segle XX i a principis del XXI.
I finalment, a Paraules de Mar, portem un petit escrit que hem titulat Un Nadal per reflexionar. Comencem! La mer qu'on va danser
A Vilassar de Mar, el Nadal no arriba de cop. S'acosta a poc a poc, com a una onada suau que primer toca la sorra i després va guanyant força fins a omplir-ho tot de llum, d'aromes i de vida. Enguany, la festa ha començat oficialment amb l'encesa de l'arbre i de les llums nadalenques a la plaça de l'Ajuntament.
Famílies senceres van sortir al carrer. La mainada s'obria a pas entre els adults buscant el millor lloc per veure l'arbre i il·luminar-se. I quan les llums finalment s'ensenien, els carrers es van transformar. El centre del poble ha quedat vestit amb garlandes blanques, estrelles, arcs lluminosos i un ambient càlid que convida passejar-hi fins i tot quan el llevant fresc del mar bufa amb ganes.
I, tan bon punt sense l'allumenat, les botigues al poble també es vesteixen de festa. Aparadors decorats, llums tènues, arbres dels vestívols i petits detalls que recorden que el Nadal és també un moment per fer poble, per comprar casa, per saludar els veïns i per recuperar el ritme tranquil de les relacions de proximitat.
Caminar per l'eix comercial de Vilassar aquests dies és trobar-hi color, música i aquella barreja de tradició i modernitat tan característica del municipi.
Vilassar de Mar va donar el tret de sortida a l'època nadalenca amb l'encesa de les llums i de l'arbre de Nadal a la plaça de l'Ajuntament. La jornada va començar amb l'espectacle de màgia i els membres del Consell d'Infants van expressar els seus desitjos de Nadal, com ara la pau mundial i bona salut per tothom.
i van presidir un emocionant compte enrere per l'encesa, acompanyada de l'alcaldessa, representants del govern municipal i d'un gran nombre de públic que va voler compartir en directe el moment. Tot seguit, Vilassar Comerç va oferir una xocolatada i va repartir calendaris d'advent entre els assistents.
El cap de setmana, el 29 i 30 de novembre, la Fira de Nadal a la plaça Tarradelles va ser el punt neuràlgic de l'activitat festiva. S'hi van instal·lar més de 40 paradetes que oferien productes nadalencs de decoració, artesania, dolços, bijuteria i d'altres propostes, a més de les fuctracs,
La fira també va acollir actuacions musicals i de dansa de diferents artistes i grups locals, així com un conte a contes. Les famílies també van començar a gaudir del tradicional trenet de la fira de Nadal amb sortida i arribada a la plaça Tarradelles. Però el Nadal a Vilassar de Mar no és només llum i fira, és també cultura i tradició.
El poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, que es llegirà a la sala petita de la Taneu, i els pastorets, representats per la tropa teatre, segur compliran el tan desitjat teatre Taneu.
Generació, reregeneració, els actors, alguns amb dècades damunt de l'escenari i d'altres amb les ales de l'adolescència, donen vida a aquesta obra que forma part del patrimoni emocional de molts vilassarencs. S'hi barreja humor, dimonis, àngels i música, i el públic hi respon amb entusiasme.
sabent que veure els pastorets és una manera de retrobar-se amb els records d'infantesa i d'estrenar un any que ja s'alvira la cantonada. Com molts diem, un Nadal sense pastorets no seria un Nadal.
I com en tot Nadal, català, el Tió i té un paper fonamental. El Tió visita la plaça de l'església, les escoles, les llargs infants i també algunes places del poble. Els nens i nenes canten, piquen i riuen mentre esperen que aquell tronc simpàtic els porti petites sorpreses.
És una tradició que no només es manté, sinó que es renova cada any amb més força, perquè el tio és, al capdavall, una festa de comunitat, de caliu i d'imaginació. I dels àpats què podem dir que no sapiguem?
Doncs que ara ho celebrem tot. I quan diem tot, és tot. Esmorzars amb amics, dinars i sopars d'empresa, la nit de Nadal, el dinar de Nadal, que s'allarga amb la cantada de Nadales a la plaça de l'Església, el dinar de Sant Esteve, el sopar de Cap d'Any, amb el brindis amb cava i els dons de raïms, el dinar de Prim d'Any, la vigília de Reis, el dinar de Reis, un no acabat.
Quan tot això ja està en marxa, quan els carrers són llum, quan les botigues fan goig, quan els pastorets s'han representat i el tio ja ha fet la seva feina, arribarà un dels moments més emocionants, la cavalcada de Reis.
A la tarda del 5 de gener, Vilassar s'omple d'una il·lusió que es pot gairebé tocar. Les carrosses avancen pels carrers principals, els patxes saluden, la música ressona i els carmels volen d'un costat a l'altre. Melchior, Gaspar i Baltasar arriben entre llums, colors i rialles, oferint a petits i grans la certesa que, almenys per una nit,
La màgia encara llisteix i es passeja sense pressa pels carrers del poble. Així són les festes de Nadal a Vilassa de Mar, una combinació de tradició i innovació.
de carrer i d'intimitat, de memòria i de futur. Uns diuen que fan créixer el vincle entre veïns, que fan poble i que recorden que, malgrat el fred, l'hivern pot ser un dels moments més càlids de l'any. Un Nadal que, com totes les bones coses, arriba amb la suavitat del mar i es queda en el cor de tothom que el viu.
El capó és una exquisitesa de la cuina catalana i d'altres cuines, on és un clàssic plat de Nadal. Present tant al Principat com a les Illes i al País Valencià en versions diverses. Capó rostit, capó farcit, capó a lo rei en Jaume de Mallorca, etcètera.
El capó gaudia ja d'un gran prestigi a l'edat mitjana. Era el més refinat i estimat de les peces de Viram, a l'abast només de la noblesa i d'algunes ordres monàstiques. Com és un plat que trobarem en moltes llars el dia de Nadal, avui en Joan Martín l'ha escollit per aquest rancho bord.
Benvingut, Joan. Hola a tothom. Bé, estem gairebé en festes nadalenques, els pollastres de pagès, els galls d'indi, que avui dia no estan massa de moda.
Les sacrificades polardes, que són aquelles gallines, la polarda és una gallina on se'ls extreuen els ovaris perquè no posin ous. Aleshores només tenen que estar sempre a les fosques i menjant. I els pobres i sacrificats capons.
que també són pollastres, que tenen dos grans sacrificis a la seva vida. El primer, que els castren o els capen, i després ja definitivament, quan tenen 5 mesos, els sacrifiquen per la nostra degustació. El que posa un pollastre castrat, els castren quan tenen aproximadament un mes i mig de vida i pesen sobre un quilo, un quilo i mig.
A partir d'aquí, aquests animals ja perden tota la voluntat de procreació del sexe. Per tant, només els queda menjar i dormir. Són animals grossos. Creixen molt en volum i en pes i en contingut de greix. I tot això, tot plegat, els dona una carn molt delicada i exquisida.
Hi ha moltes formes, com has dit, Agustí, de preparar el capó, i com s'acolta, si voléssim posar un capó a l'escudell de Cardolla i que es vagi fent, també aniria bé. Però la forma clàssica, la més que fem en els dies de Nadal, és el capó al forn i farcit.
Per tant, el que tindrem que fer és anar a un comerç on es venguin viram, gallines, pollastres, en aquestes dates capons, pintades, també polardes, etcètera, i que es preparin un capó.
Té que estar molt net, molt ben net. Llavors, per fora i per dins. Li direm a la persona que ens doni aquest capó que ens deixi una mica de pell del coll, perquè en aquesta pell del coll després li darem un duplec i amb un escordens o cosida servirà perquè després no ens ha sortit la farsa per la part de dalt.
Aquest capó l'agafarem, li trobarem que quedi ben net, si queda alguna pluma, si queda plomor o algun borrissol. Ho podem fer a casa en el foc, en la de flama, o inclús en aquests bufadors que podem trobar ja a moltes cuines, que ens serveixen per cremar la quiera de Sant Josep, i aquest mateix bufador que hauríem de sucarrimar totes aquestes impureses que podríem trobar a la pell.
Agafarem sal, passarem sal per tot el que és la part externa del capó... i pebre negre, una mica. I també posarem sal per la part interna del capó i pebre negre. Una vegada fet això, llarg de port per tot el capó, tant per dins com per fora. Per tant, ja el tinc més preparat. Agafaré aquest capó i el reservo. Aleshores me'n vaig per la farsa. La farsa la podem fer amb el que ens agradi més...
més típic, potser seria la carn de porc ben picada, passada per la paella amb una mica d'oli. En aquesta carn picada llavors li podíem afegir el dur tallat a rodanxes, li podíem també afegir prunes, orellanes o inclús figues seques, que tot això ho posaria, diguéssim, rehidratant amb un bol amb conyac o brandi o birranci. Tot això li afegiria en la farsa i pinyons.
Aquesta seria el clàssic. Bé, si volem fer algunes variants, podem posar fruites com peres, com pomes, com castanyes, etc. Aleshores, aquesta farsa l'agafaré i amb cura aniré omplint el que és el capó, la part buida interior del capó. Una vegada estigui plena amb aquesta farsa, aleshores agafaré fil...
i agulla, aquest fil que serveix per cosir, per cosir que trobem a les carnisseries, que abans sempre volcallava la llata, el tallrodó, i avui dia ens ho donen amb una malla. Aquest tipus de fil llavors tancaré la portura contrària a la del coll, per allà amb un plert al capó amb la farsa.
Lligaré les potes del capó perquè queden ben plegades i les ales, perquè a l'hora de servir el quedi en una condició estètica i correcta. Bé, agafaré una safata del forn, per anar al forn. En aquesta safata per anar al forn hi posaré brou de pollastre i una copa generosa, però no dir dues, de brandy, perquè ja tindré un fons en la safata per anar al forn i col·loco el capó.
Precalentarem el forn a 180 graus. No necessito massa escafó, no vull que s'assopti aquest capó, no vull que quedi molt torrat per fora i cru per dins. Per tant, una temperatura continuada de 180 graus ens anirà bé i tardarem, o tardarà, a agafar el seu punt de cotxió correcte quan passin unes 3 hores.
Cada 15 o 20 minuts obriré el forn i amb una cullera aniré regant el capó perquè vagi hidratant. Tindré el brou de pollastre, tindré el conyac i tots els sucs del greix que em vagi deixant anar el capó durant la seva cocció. Cada 15 o 20 minuts ho aniré, diguéssim,
banyant aquest capó amb aquesta salsa. Si veus que al final de la cocció quedo curt de salsa, aleshores puc afegir més brou de pollastre. Si veus que al final de la cocció d'aquestes 3 hores, que em porti dues hores i mitja, queda massa sucarrimat, perquè el capó, una vegada fet, queda un color dourat fort, però no cremat, no sucarrimat, llavors abaixo la temperatura del forn o inclús puc tapar el capó amb paper d'alumini.
Una vegada hem passat aquestes 3 hores, aleshores ja puc començar a servir el capó. Com l'acompanyo? Ho puc acompanyar amb purer de castanyes o amb purer de patata. Llavors ja el servirem a taula. Hi havia la gràcia de l'escuarterament del capó, però això ja seria com diuen els castellans, harina d'otre costal.
I, llavors, això sí, jo crec que un bon capó farcit mereix un bon cava. Estem en dates de Nadal, Nadalenques, rasquem-se a la butxaca i comprem un cava de qualitat. Jo hem comentat alguna vegada, un cava de qualitat molt fred és el millor que hi ha per acompanyar aquest plat. Un cava, diguéssim, de no tanta qualitat fresc,
guanya, però un cava de molta qualitat que no estigui fresc perd molt. Per tant, un cava de bona qualitat, fresc per acompanyar aquest capó. Joan, ara hi ha la tradició que el dia de Nadal, especialment si es menja a casa, hi ha l'escudella, la carrandolla, el vermut, l'escudella, la carrandolla, i de vegades encara hi traiem el pollastre. I clar, quan arriba aquest pollastre ja no tens molta gana.
Què passa? Hi ha una cosa que no entenc. Si llegim el llibre d'en Josep Pla, el que hem menjat, això ho he comentat alguna vegada aquí, ell ens diu que aquí a Catalunya l'índex de mortalitat més alt és després dels adults. Abans les famílies en els àpats eren molt humils, ja heu comentat, va callar amb mongetes, va callar amb patates, una cascudella i cardolla bàsica.
Llavors estalviaven per les festes de Nadal, per fer una gran despesa per comprar tota una sèrie d'aliments. I es menjava molt. Jo tampoc entenc com es podia menjar tant, però aquella gent, com que feia una vida molt humil, llavors el dia de Nadal menjava molt. Tu has dit això, però inclús pollastres, ànecs, vedella rostida...
tot de tipus d'au, de polardes, de capons, pollastres de pagès, etc. I això després de l'escudella i després de la cardolla. Per tant, es menjava molt i per això en Josep Pla diu que no estan acostumats a menjar tant que el dia de Nadal, el dia de Sant Esteve, el dia d'any, es menja molt més i llavors els que no estan massa bé peten. I per això diu que l'índex de mortalitat aquí a Catalunya, ara no, abans...
fa 100 anys, era quan havien passat les dates de les festes de Nadal. Clar, quan arriba el pollastre, si hem menjat tant abans, no tenim molta gana i aquest pollastre ja el menjarem o el tastarem i l'acabarem de menjar l'endemà per a sana seva.
no, inclús per fer canelons, apareixar també s'està a Cartolla. També, els canelons. Els típics canelons de Sant Esteve. Però clar, els canelons de Sant Esteve vol dir que s'haurien de preparar la tarda de Nadal, i la tarda de Nadal no estem avui en dia per preparar canelons. No, no, estem més aviat per fer la migdiada, per veure una pel·lícula de televisió. Exacte, o d'anar a cantar les Nadales a la plaça de l'Església. I això fa que bé, durant aquests dies previs ja el Nadal...
on hi ha dinars i sopars d'empresa, molta gent demana també aquest pollàsser, aquest capor rostit que estàs explicant també.
i que sigui un dels plats estrella de totes les festes. O fins i tot, de vegades, hi ha gent que li el menja o per Cap d'Any, també. També, sí, sí, o una altra celebració. Ens recordem que també ho hem comentat al començament dels galls indis, dels pavos, que quan eren petits en les vinyetes, aquestes TV o dels còmics, sempre bé amb aquells mercats de Nadal, amb aquella quantitat de galls indis que cadascú se l'emportava a casa, etcètera, etcètera. Avui des de ser perdut de moda.
El gall d'Índia és una carn barata, no són cars, i llavors sí que podem trobar a les carnisseries o a diferents comerços, pues trossos de cociar tallats per fer el fregit o fer rostides, les patxugues, les ales, però un gall d'Índia sencer rostit, recordeu, gall índia, gall de les Índies, això ve dels primers...
de Nord-Amèrica, perquè ve de Nord-Amèrica, dels Estats Units, el van importar cap aquí. Llavors, va haver una època que era molt valuós, molt buscat, era car, però avui dia ja no, avui dia ja, diguéssim, no està de moda. Recorda que fa un parell de programes han parlat també de les tradicions que venen dels Estats Units i el Gallíndic, el Dia d'Acció de Gràcies, és el plat típic de tot Estats Units.
i que potser arribarà aquí, com que s'han arribat moltes tradicions d'ells. I també et voldria preguntar, clar, la gent quan compra un gall, doncs hi ha el gall del Prat o el gall de... I la Franca del Penedès, gent, la raça de galls que són completament negres, que són molt bons.
però quina diferència hi ha entre el gall, per exemple, del Prat i el de Vilafranca del Penedès? Sí, mira, els de pota negra són... A veure, hi ha els galls d'engrés, que són d'aquells que fan, una vegada hi ha nets i sacrificats, i nets i pelats, fan uns 4, sobre uns 4 quilos. Aquests galls del Penedès, que diem, o del Prat, són més estilitzats, no són tan grossos.
La carn és molt bona, però si volem allò que ha de treure un pollastre gros, formós i per arrostir o per farcir, aquests d'engreix van molt bé. Els altres són més, diguéssim, de carn més delicada, més dura però més gustosa. Val, doncs escolta'm, i si ja ho sabem...
i espero ja que la gent de Vilassà hagi encarregat el seu capó, el seu pollàcer per Nadal, perquè s'ha d'encarregar avui en dia. I, perdó, Agustí, hi havia també que no hem dit les pintades o gallines de Guinea. Ara se'n veuen poques, però suposo que a la buqueria de Barcelona se'n podien trobar. Són més petites, oi? Són més petites, tenen com les plumes un color negre, grisós i blanc. Doncs bé, Joan, jo crec que ja hem parlat dels pollàceres de Nadal, del capó, i dic que ho hem de servir-ho en cava, i aquest cava que el prendríem una copeta...
Justejaríem amb una copa, perquè és un plat contundent. Com a mínim dos o diria que tres. Això sí, ben fresques. Ben fresques, ja podem posar el cava, comprar-lo i posar-lo a la nevera. Molt bé, Joan. Molt rebé. Gràcies.
Tomasa era el nom de pila de la Tomasa Galiana, la muller del pescador Pere Linares Galiana, precisament conegut amb el sobrenom de Pere de la Tomasa. Tots dos eren nascuts a la vila Juiosa, de la comarca La Cantina de la Marina Baixa. A ella, alguns encara la recordem, va nen a plaça el peix acabat de pescar pel seu marit,
que patronejava la barca anomenada Segona Vencedora. La Tomasa, si emplegant del mercat li quedava peix, recorria als carrers del poble amb un carret amb la panera i les balances, anunciant la mercaderia amb el seu accent a la cantí que mai no va perdre.
Avui us convidem a fer un viatge en el temps, a un vilassar de mar que ja no existeix, però que encara viu en les nostres tradicions. Avui parlarem de com es vivia el Nadal a casa nostra durant el segle XIX...
De fet, el que direm de Vilassadamar era quelcom comú a totes les poblacions catalanes. Imagineu-vos pobles petits, carrers de terra, cases de pedra, llum d'espelmes i d'oli, i el fred de l'hivern entrant pels portals. Així començava el Nadal per a moltes famílies catalanes d'aquella època.
En realitat, el Nadal començava a les cases, uns dies abans, quan començaven a rebre les felicitacions o postals de Nadal. A Catalunya, l'hàbit d'intercanviar felicitacions de Nadal va començar a estendre's a partir de la segona meitat del segle XIX,
coincidint amb el creixement de les ciutats, l'augment de les persones alfabetes i la millora del servei de correus. Abans d'això, les felicitacions de Nadal no eren visuals, sinó epistolars, cartes breus enviades a familiars o padrins per desitjar bones festes, sovint amb una fórmula senzilla i respectuosa.
Algunes venien dels països d'ultramar i segurament moltes d'elles arribaven fora de temps. Amb l'arribada de les primeres postaletes il·lustrades, importades del món anglès i francès, el costum va començar a transformar-se.
A finals del segle XIX ja circulaven a Barcelona i altres ciutats catalanes postals impreses amb motius nadalencs, paisatges nevats, angelets, rams de grèvol i escenes de l'adoració dels reis. La canalla, a les escoles, escrivia el vers de Nadal a la postal que llegiria a la família durant l'àpat de Nadal.
En aquell temps, el Nadal no era una festa de llums i aparadors com avui. Era una festa sobretot religiosa i familiar, marcada pel silenci, la senzillesa i la fe. Les cases es guarnien amb el que es tenia a mà, branques de pi, rams de galzarà o de boix grèvol.
i al menjador, gairebé sempre, hi havia el pessebre muntat sobre una taula o en un racó. Allí hi apareixien les figures de fang, el nen Jesús, Sant Josep, la Mar de Déu, el bou i la vaca, els pastors... I, és clar, aquell personatge tan nostre, el caganer, que ja aleshores feia somriure petits i grans...
L'olor de la molsa formava part d'aquells dies. Era un ritual compartit, sortir al bosc, collir molsa, sentir el fred, l'olor del sol humit i tornar a casa amb el tresor per muntar el pessebre. Aquella olor de la molsa ens porta records d'infantesa, de natura i de festa.
I abans a Nadal arribava el Tió, un tronc trobat al bosc, portat a casa amb il·lusió, cobert amb una manta i alimentat amb peles de mandarina o escorces de pa. Els nens el vigilaven cada dia impacients.
La nit assenyalava, entre canys i bastonades, el Tió. Cagava les seves modestes meravelles, nous, figues seques, alguna joguina senzilla de fusta i els carmels. I arribava la missa del Gall, un dels moments més importants del Nadal.
La gent sortia de casa mitjanit, caminant pels carrers foscos amb fanalets d'oli a la mà. L'església s'omplia d'olors de cera i d'humitat, de canys antics i d'un recolliment profund. Allà no hi havia presses, només silenci, fe i comunitat. Res de sopars de Nadal ni sobre taules. Aquella nit de Nadal...
Després de la missa, tothom corria cap a casa i cap al llit. El dia de Nadal era el gran dia esperat. La celebració era l'hora de dinar. Però no com ara. El menjar de Nadal del segle XIX era escàs però molt esperat.
A les cases més humils hi havia una escudella senzilla, patates, col, cigrons i, si hi havia sort, algun tros de porc. El pa negre el vi sovint aspre, però aquell dia tothom menjava una mica millor que la resta de l'any. Per postres, la fruita de la temporada, les taronges i mandarines.
Només les famílies més benestans podien permetre's un gall rostit, una sopa més rica i dolços com torrons artesans o neules fines i cruixents. El Nadal era una mena de petit luxe enmig d'un any dur de feina al mar i al camp i de fred intens. El dia de Nadal era un dia de trobada.
No hi havia grans regals ni joguines modernes. El millor regal era estar junts al voltant del foc. I el dia següent, Sant Esteve, ja era costum reunir-se amb la família i menjar el que havia sobrat. Els canelons encara no eren el plat estrella, però sí els menjats d'aprofitament cuinats amb saviesa.
El Nadal del segle XIX no era brillant ni ple de llums. Era un Nadal de silenci. Era el Nadal de les cases fredes, però de cors calents. Un Nadal que ens ha deixat tradicions que encara avui mantenim vives. El pessebre, el tió, les Nadales, les trobades familiars. Els germans, els avis, els tiets...
De vegades vinguts de lluny acostumaven a trobar-se aquest dia i aprofitaven per fer una llarga sobre taula i posar-se al dia del que havia passat i dels projectes de futur. I avui, quan encerem els llums de Nadal, quan comprem regals, quan decorem les cases, potser val la pena recordar aquell esperit senzill, el temps compartit, el foc a la llar, el so de les veus estimades.
I al vespre del 5 de gener tota la canalla estava ansiosa de l'arribada dels Reis d'Orient. Una festivitat que a Catalunya, durant el segle XIX, era una celebració molt més íntima i domèstica que la que coneixem avui, però igualment carregada de simbolisme i d'esperança. El Dia de Reis era, abans que res, una festa religiosa,
les famílies acudien a missa per commemorar l'adoració dels reis i en moltes esglésies es feien representacions senzilles, autos sacramentals i pastorets que evocaven l'arribada de Melchior, Gaspar i Baltasar. No només això, la festa s'estenia a l'àmbit popular i familiar, on els infants eren els protagonistes.
La nit del 5 de gener tenia un aire de misteri i de ritual. Els nens deixaven les sabates al balcó, al finestral o al costat del foc, sempre amb una mica de palla i aigua pels camells perquè els reis trobessin la casa i deixessin algun present. Els regals, però, eren modestos, dolços, fruita seca, peces de roba o petites joguines de fusta.
També era habitual que, si es deia que un infant s'havia portat malament, trobés una mica de carbó, un advertiment simbòlic que el convidava a millorar la conducta. A diferència d'avui, gairebé no existien cavalcades. Els Reis d'Orient sovint eren representats de manera molt senzilla i, quan arribaven, anaven a cavall dels pagesos locals.
No hi havia carrosses, ni estructures ornamentals, ni rues massives com les actuals. Els nens, acompanyats dels pares, els esperaven amb el fanalet encès amb una espalmeta. El tortell de Reis ja formava part de la festa del segle XIX.
tot i que no s'havia estès tant com el segle XX. La fava, com avui, determinava qui pagava el tortell i en alguns casos ja hi havia petites figuretes. Era un moment esperat perquè la trobada familiar dels sis era tan important com la vigília i ajudava a tancar el cicle de festes nadalenques amb un toc d'alegria i convivència.
En Joan Martín i jo mateix ens va tocar passar uns quants Nadals fora de casa. Érem a bord de diferents vaixells marcants, de bandera espanyola, i com mana la tradició, també celebravem els Nadals encara que siguessin molt lluny de casa.
Per això avui ho explicarem. I per fer-ho li he demanat al Joan que es quedés una estona més a l'estudi de Vilassar Ràdio. Hola, Joan. Hola a tothom. Bé, el Nadal és un temps per compartir, és un temps per estar en família, amb els amics...
però quan et toca estar a moltes, moltes milles de casa, el Nadal també intentem celebrar-lo. I voldríem explicar com ho fèiem a final del segle XX i a principi del segle XXI a bord d'un vaixell mercant. I potser la primera pregunta que em voldria fer és si et havia tocat alguna vegada embarcar poc abans del Nadal. Em havia tocat embarcar...
poc abans de Nadal, i em havia tocat desembarcar abans de Nadal, cosa que s'era molt agraïta, llavors venies a Vilassà, veies el poble Gornit, veies els amics, la família, i trobaves, tenies una sensació dels Nadals que ara no tenim. Ha sigut totalment d'acord. Jo recordo haver embarcat una vegada, he passat bastants Nadals fora de casa, però una vegada vaig embarcar el dia de la loteria.
Em van trucar per telèfon, de Bilbao, Agustí, Martín, ha d'embarcar a Lisboa...
i jo estava ja fent l'arbre de Nadal a casa i preparant les coses de Nadal i, bueno, res, canviar de xip, fer la maleta i marxar. I també he desembarcat pocs dies abans de Nadal, que, tal com dius, és una alegria que difícilment s'ha repetit després, perquè quan et toques... perquè si no passes Nadals a casa, quan ho passes ho aprofites molt més.
I, Joan, en el poc abans de Nadal, clar, jo també entenc que hi passen Nadals navegant al mig de l'Atlàntic, en el Pacífic, i passen Nadals a port. És molt diferent passar navegant que passar-lo a port. I dins del port és diferent de passar-lo a Europa que passar-lo, per exemple, a l'Àfrica o a Amèrica del Sud, que fa calor en aquell moment. Eh...
Quina és l'experiència que tens tu quan pocs dies abans de Nadal, estant a port, es comença ja a viure aquell ambient nadalenc a bord del vaixell? Jo me'n recordo que és curiós al començament que anàvem al nord d'Europa, en aquesta època es fa molt de fred, i amb la idea dels Nadals d'aquí comencen a celebrar aquests mercats de Nadal
molt abans, potser a mitjans de novembre ja es comença a veure les paradetes i tal, però el dia de Nadal, el dia de la nit de Nadal, que vaig sortir a la tarda, me'n recordo que estava a Amburg, amb tota il·lusió d'anar a visitar aquestes paradetes, resulta que quan vaig anar a la part central d'Amburg, on hi havia el mercat, ja ho havien tret tot.
O sigui, que aquí que trobem els dies d'abans de Nadal, el dia de Nadal, Sant Esteve, inclús, trobem, per exemple, Santa Llucia, totes les paradetes posades i molt d'ambient pel carrer, allà el dia abans de Nadal i el dia de Nadal ja no trobes res. Tot s'ha celebrat abans. Això té raó, perquè jo també al nord d'Europa he passat a Nadals, almenys un parell segur, si no tres,
i comencen molt abans a celebrar les festes i el vi calent i després l'esperadeta, les botigues, però és fins al dia de Nadal. No hi ha reis, no hi ha cap dany, no hi ha el raïm, tot això és molt propi nostre. Com a molt a Itàlia també...
Però això és d'aquí. I després sí que és veritat que aquests dies els mercats ho viuen molt perquè la gent jove, la gent gran surt al carrer, la gent està comprant perquè tot és la nit de Nadal.
Cosa que nosaltres, l'any de Nadal, no la celebràvem com ara abans. Ara que des del vi calent, que és molt típic de la part del nord d'Europa, Bèlgica, Holanda, Alemanya, que si ho sents així de cop i volta, sembla que sigui un vi, diguéssim, com que no hi estem acostumats, desagradable de beure. En canvi, és un vi molt correcte.
un vi afruitat, un vi que porta fruites, llimona, porta taronja, calent i moltes espècies, canyella, nou, moscada... Llavors és un vi que amb el fred que fa allà, entra bé. Exacte, és el globine.
que a Alemanya, a Hamburg, a Bremen, el vien a provar moltes vegades, i a més amb molta oferta gastronòmica, perquè hi ha les salsitxes, els bursten, que diuen... Porc sencer es coença allà... Porc sencer, sí. I molta carn, i clar, això amb els anys s'ha anat canviant, i molta cervesa, també. També, cervesa. Hi havia una part trista des de dalt els embarcats,
Que clar, nosaltres estem aquí acostumats al dinar de Nadal.
En canvi, arribava el dia de Nadal al vaixell i no se celebrava res, perquè s'havia celebrat el dia abans, la nit de Nadal, la noche vieja, és quan es feia l'àpat fort. La buena, que deien, noche buena. Noche buena. Bé, perquè la tradició nostra és el dia de Nadal, és el dinar de Nadal, no és la nit de Nadal. Ara ho celebrem tot, però abans era el dinar de Nadal i...
La tradició també va ser que amb els grups d'amics, anem a sopar el dia abans, però no a casa, no era una gran celebració a casa. I en canvi, si anem a... Jo, la companyia amb la que treballava, la gent era la majoria del País Basc i Gallecs,
i allà la nit de Nadal, la noche buena que diuen, allà ho celebraven fort, i l'endemà hi havia restes de menjar si estaves a port, si estaves navegant, era un dia qualsevol. Sí, me'n recordo que quan et llevaves l'endemà al matí, o sigui el dia de Nadal, com que treien fruits secs, hi havia mal temps o temporal, deixaven les safates de fruits secs perquè l'endemà es poguessin anar picant la gent, les nous caien per tant i anaven rodolant per tota la coberta, i era un collazo.
Clar, és que ara hem parlat del Nadal a Port, que és molt diferent. I abans de passar el Nadal a Mart, m'agradaria acabar de parlar del Nadal a Port, però en llocs no europeus, perquè, clar, si surts a... Estàs a Itàlia i pots anar a Livorno, a Gènova, l'ambient és semblant al que podem tenir a Barcelona.
I si vas a l'Abre o vas a algun port anglès, també, a Liverpool... Però, clar, si estàs a Perú o estàs a Brasil... Que fa calor. Fa calor, i aleshores hi veus tot adornat als carrers, no? I és estrany. No lliga. No lliga, no acaba...
Jo vaig tenir l'ocasió de passar un Nadal també a Nova York i, clar, allà vaig al·lucinar perquè aquella gent és tot a lo grande, no? Tot allò adornat per tot arreu, els carrers, les carrosses... I aleshores, clar, el cuiner era la persona que hi ha mentalació en el darrer port espanyol, europeu...
Havia fet unes bones provisions. Recordes com feien les provisions, el cuiner? Sí, bueno, el cuiner... O venien el que és el ship sander, que era el proveïdor, o agafava el marmitón i el cuiner s'anaven als mercats a comprar.
Llavors, el que dius tu, clar, nosaltres el Nadal no sé on te'l passaríem. Ja es comprava mantelació a l'últim port d'Espanya. Es compraven el peix, el basuc, el comprava el pollastre de pagès. El dinar de Nadal, perdó, el dinar de nit bona era el sopar de nit bona, era molt correcte. Els menjars...
bons, bon marisc i bona beguda. Els barcos ara està prohibits, però la beguda dels vaixells, que ja ho heu comentat alguna vegada, era de molta qualitat. Els millors vins de Rioja, els millors caves, els millors whiskeys, els millors conyacs, s'entrava el que es deia Agustí, en record d'entrepot, que era sense pagar impostos, per tant resultava molt bé de preu. I la beguda també era molt correcta.
Això, pels que ens escolten, direm que des de fa uns anys la beguda alcohòlica en els vaixells pràcticament està prohibida. Hi ha la política d'alcohol zero per evitar accidents dels mons que havien hagut. Tampoc és que hi ha aquest costum... Sí, hi havia aquest costum de beure vi a l'hora de dinar, a l'hora de sopar, però sempre hi havia algú que bevia més. I està clar que una persona que entra de guàrdia i de navegació ha d'estar ben serena i no pot beure.
Era sagrat l'alcohol als vaixells. Jo me'n recordo, en la meva època, encara, que ja ho havien comentat alguna vegada, que dins del conveni col·lectiu treballador-empresa, signat amb un dels paràgrafs, l'empresa tenia que aportar per tripulant i dia 3 quarts de litre de vi. Que és bastant.
Això és una miqueta com el fumar i aquestes coses que ara ja no es poden fer. Doncs ara, en els vaixells, ara no podem veure. I si el vaixell està a port, en aquests dies festius de Nadal i sí, i no ha de sortir a navegar, aleshores es fa una miqueta de... Bueno, es deixa veure. Però la gent també ara vagila bastant. I Joan, navegant...
Navegant pocs dies abans de Nadal, hi havia una miqueta d'ambient nadalenc a bord del vaixell, tu el recordes? Sí que hi havia ambient nadalenc, ja es pensava amb el dinar de Nadal, la gent començava a trucar més per telèfon a les famílies,
Quan sortia el Mario Apolo, el primer que es feia, normalment anava a trucar a casa, però amb aquestes dates es trucava més gent. I aleshores, recordem que a l'hora del sopar estàvem a guàrdies. El primer, la guàrdia del capità que no feia guàrdia, el primer oficial feia la guàrdia de 4 a 8, el tercer oficial de 8 a 12 i el segon oficial de 12 a 4. Clar, no podíem estar tots junts a l'hora dels apets perquè uns estaven dinant al sopar i els altres estaven de guàrdia. Però sempre...
d'una hora o una altra hora, d'una guàrdia o d'una altra, la guàrdia sempre se celebrava. Amb un bon aperitiu, amb un bon vermut, vi, primer plat, segon plat, postres, torrons, frutxecs, etcètera, etcètera. Jo recordo molt el dia de... la nit de cap d'any, jo quan estava de guàrdia de 4 a 8, de primer oficial...
Llavors, a les 12 de la nit, pujàvem al pont, que és el canvi de guàrdia del tercioficial segon, i aleshores portàvem un parell d'ampolles de cava, la cava que es bevia a bord d'Uro el Freixenet, normalment, o el Codorniu, que marques molt conegudes, comprat a qualsevol lloc d'Espanya, que abans es bevia a tot arreu. Ara recordem que trobarem caves hasta de la Rioja, no?,
Sí, i tant. I fèiem un brindis en el pont de navegació, 15 o 20 persones, algú impensable avui en dia. No costava massa treure ampolles de cava a l'hora de dinar per qualsevol celebració. Era l'aniversari al caminari, ja trec un par de botelles de cava.
O era el pas de l'Equador, també en celebració amb cava, que sempre que pagava el que ha passat a l'Equador per primera vegada. Escolta, a l'aniversari de la sogra, tot s'aprofitava per treure un parell d'ampolles de cava i fer la teva celebració. Ja que estaves fora de la família, la feies amb els amics, els companys de vaixell. Jo recordo també molt en els vaixells que havia estat, potser en alguns més que en altres,
i sempre teníem un parell de caixes guardades en un armari, que eren caixes que hi guardaven l'espornilló, les boles de Nadal, de vegades alguns llaços, i sempre els alumnes, que són els que estan estudiant nàutica i que fan les pràctiques a bord,
doncs els tocava guarnir una miqueta el menjador, i allà en els vaixells marcants hi havia dos menjadors, que encara hi són, el menjador dels oficials, que se'n diu la càmera d'oficials, i el menjador de la marineria que s'anomenava de subalterns, una paraula que a mi mai em havia agradat massa.
però és el menjador de les marines, i tots dos, i els alumnes s'encarregaven de guarnir-ho, també es guarnia de vegades una mica la cuina, i al pont de navegació també es posava alguna bola, alguna mica d'un llast, alguna coseta, i el que no havia coincidit mai en els vaixells és tenir un pessebre. Jo no sé si tu en tenies, Joan, en els teus vaixells. No recordo ara, tampoc. Per què? Un pessebre gran, no. Que hi hagués una figura i tal, podria ser, però tampoc me'n recordo.
Això ja no t'ho podria dir. I després hi havia una cosa molt típica, molt típica, i era que si havies sortit d'un port espanyol un mes abans, de Nadal, i anaves cap al Pacífic, o anaves als Estats Units i tornaves per l'Atlàntic Nord, sempre, sempre, sempre, en el darrer port es comprava força i variada loteria.
I estàvem pendents per ràdio, perquè des del vaixell, al vespre, per una curta, podíem escoltar Ràdio Nacional d'Espanya.
i aquell dia de la loteria tothom amb un paper, un llapis, un bolígraf apuntant els números de la loteria i ens apuntàvem amb un paper els números que teníem i bé, en el vaixell a mi mai em havia tocat però era una eufòria fora del vaixell tampoc però era com una atracció però mireu, jo expliqueu el cas d'un bon amic meu que li va tocar la loteria dues vegades en un vaixell
La primera va ser un premi, un quart premi de la loteria i li va tocar uns quants milers de pessetes. Però arribant a Amèrica, arribaven al Carib i amb la fortuna que tota la tripulació havia comprat loteria al darrer port d'Espanya i arribant a Amèrica els toca un segon premi.
I aquest noi havia comprat dos o tres dècims. I la majoria, dient, havia comprat uns quants dècims d'aquest número que l'havia portat a bord el consignatari. Sembla que havia sortit del port de Huelva. Clar, aquell paper valia uns quants milions. I és un tros de paper. De tenir-lo a no tenir-lo, ets ric o ets pobre, igual. I va ser un desastre perquè, clar, la gent volia arribar a port i alguns volien anar cap a casa.
I no es pot canviar la tripulació d'un vaixell d'avui per demà. Total, que alguns es van plastificar el bitllet de loteria i el portaven al pit enganxat, amb cel·lo, per no perdre'l. I quan van arribar a port, clar, van intentar que la gent es quedés, la gent volia marxar. I va venir un representant...
Jo no sé si era el governador del Banc d'Espanya, que va fer el viatge expressament a Porto Plata, em sembla, a la República Dominicana.
amb un llibre d'actes perquè els entreguessin aquests bitllets com si fos un notari. I la gent que era espavilada van dir que n'hi ha blar, que no se'n fiaven d'aquests. Veient el que ha passat amb els bancs i amb els defraudadors i gent també i polítics, qualsevol dona els seus bitllets amb un governador del banc d'Espanya, n'hi ha blar. I aleshores els que es van quedar amb aquest bitllet se'l van guardar
i la companyia, a sobre, els va pujar de categoria. El que era tercer oficial el van pujar a segon, el segon a primer, i el primer potser va anar a parar-se ja capitana del vaixell. O sigui que la sort, a vegades, també toca a bord dels vaixells.
Una altra cosa que fèiem nosaltres era que la noche vieja, o sigui, per cap d'any, era anar als alerons del pont i llavors engegar tots aquells coets i bengales que estaven caducats, que ja es guardaven, quan els canviaves aquells es guardaven, i per la nit, fent una mica de festa, com si fossin uns focs d'artifici, deixàvem anar tots aquells coets. Si passava un barco pel costat, suposo que era la nit del 31 de desembre, ja es pensarien que estàvem de festa...
com es va pensar aquell vaixell del Titanic, que pensàvem que estaven de festa i els vaixells estaven fonzant. No era el cas. Aquest cas deixava anar tots aquests coets, estava potser al mig de l'Atlàntic, que no ens veia ningú, i mira, fèiem una mica més de festa. Això també ho recordo, i el dia de Cap d'Any, a les 12 en punt, tant navegant com a port, es feia sonar les sirenes del barco...
I, clar, Altamar ha sentit la teva, que era molt potent, eh? La sirena d'un barco sona molt fort, però quan estàs a port, tots els vaixells van replicant, van replicant, diríem, no? El posar en marxa les sirenes, i és un espectacle. A la porta de Barcelona, que hi ha tants vaixells, és impressionant.
i el port de Gènova. I ara que diem de Gènova, recordo també que tant a Gènova, a Itàlia, o a Livorno, o a Nàpols, o si estaven al nord d'Europa, els consignataris també tenien algun present, algun regal per la tripulació, que normalment consistia a Itàlia, ells portaven un o dos panetones, que aquí no els coneixíem llavors, o Porto, Portugal, Alemanya, Bremen, Hamburg, que ens portaven uns estolens, aquests que ara els podem veure en el Lidl, però que aquí no els coneixíem, no els vèiem,
I, lògicament, nosaltres també els ho faríem si portàvem torronys. I recordes algunes marques de vins, Joan, dels vins que paríem en el barco? Hombre, per exemple, des dels millors, com Marquès de Riscal, Marquès de Morrieta...
I llavors hi anaves baixant, hi venen els Cuni, hi venen els Paternina, banda azul i banda roja, hi venen el San Asensio. El San Asensio, el recordo molt. I llavors ja, el vi de cada dia, el Pelión, aquell vi que embarcàvem a València, que mai no es picava, perquè els vits bons es piquen en el vaixell. Aquell vi de València amb garrafes de 60 litres no es picava mai. Jo recordo també que, bueno, ara vam estar amb en Joan justament, la setmana passada estava amb la Rioja,
i vam preguntar per aquests vins, el paternina banda azul, i ens van dir que aquesta banda blava que portava era dedicada a Galícia. I això aquells són la Rioja. Segurament que ja ens van explicar el motiu, ara no el recordo, però aquests vins els guardàvem per aquests dies de festa i s'acabaven tots, els consumien, perquè llavors a les vaixelles es bevia...
I no solament això, el cap, el bon whisky, el ron, el bon brandy... Home, a veure, no era d'estranyar que amb el carip, amb la calor que feia, havent dinat, doncs sempre anàvem a la piscina, que teníem la nostra noia de piscina, l'aigua era barata perquè era salada, que només no teníem que bombejar, neta i cristal·lina, i sempre hi havia algú que anava a buscar una ampolla de Ginebra de Gordon, l'altre anava a buscar coca-coles o alfantes, i fèiem les celebracions allà a la piscina prenent el sol.
Vosaltres que anàvem molt a Colòmbia, compravem el rond de caldes... El millor que hi ha. Que és el millor rond que hi ha. I allò, escolta'm, allò entrava bé fins i tot amb Coca-Cola i amb gel. Però, molt important, que vaig aprendre una cosa, que m'ho van ensenyar-ho, igual que el gin tònic, de posar primer sempre l'alcohol, dos dits, per exemple...
després la Coca-Cola, i al final el gel. No fer mai al revés, no posar com fan els bars, el gel, el rostre... No, al final. I vi gent, gent entesa, fer canviar la beguda i que l'hi posin ben posada, perquè...
l'alcohol, per exemple si és un gin tònic, primer la ginebra, la tònica, el gel i la llimona, aquest ordre. Joan, escolta'm, hem parlat d'aquestes festes de Nadal des del punt de vista de com ho podíem gaudir amb un vaixell que estàvem sols, amb els companys, treballant, també quan estàvem a port, i bé, escolta'm, espero que ara aquells dies continuarem parlant més del Nadal, a la ràdio, i a passar-ho bé, a passar-ho bé aquestes festes.
Molt rebé. Moltes gràcies, Joan. Riem. El desembre congelat, confosa retira. Abril de flors coronat, tot el món admira.
d'una rosa vella, facunda i punzella. El primer dia arriba la nit
que el cel enamora el desembre congelat. Hem escoltat el desembre congelat de Judit i Meritxell Nederman. Desembre amb reflexió.
Desembre arriba amb llum i festa, però també amb silenci i fred per a aquells que no tenen res. La mar, que per alguns és joc i alegria, per altres és travessia i espera. Aquestes dates ens recorden els que es queden sols, els que passen gana, els que miren cap al cel i desitgen un lloc segur on sentir-se a casa.
Hi ha els que emigren per mar, travessant onades i incerteses per arribar a casa nostra. No ho fan per caprici, sinó per necessitat, amb l'esperança que el camí els porti calor, sostre i família. La mar és dura i impecable, però també ens recorda que la vida és un viatge ple de riscos i de somnis.
Aquest Nadal, entre llums, fira, pastorells i rialles, val la pena mirar més enllà de nosaltres mateixos. Val la pena obrir el cor a la solidaritat, a l'acollida i a l'empatia. Que el mar, sempre constant, ens recordi que tots som viatgers.
Tots tenim fred i ganes de trobar la calma d'un lloc segur. I que la nostra comunitat, com la platja que abraça les onades, pugui ser refugi i abraçada per tots.
Desembre és temps de Nadal, però també de recordar els altres, de deixar que el murmuri del mar ens inspiri a acollir, a compartir i a fer del nostre poble, de la nostra costa, un lloc on ningú no senti sol. Hem arribat al final del programa. Sabem que encara ens queden moltes coses per explicar,
desitjant hàgim pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones... En fi, de la singularitat d'un Vilassadamar únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent!
Vilassar Ràdio són les 9 de la nit. Quan un aparell deixa de funcionar, el problema no només és que ja no serveix, el problema és què en faràs després.